Page 1

CAP A UN HABITAT(ge) SOSTENIBLE

I.B.4

DE LES SOLUCIONS HABITACIONALS A L’HÀBITAT COM A CONSTRUCCIÓ SOCIAL Del dret a l’habitatge al dret de l’habitar! Carles Llop Torné 1

Doctor arquitecte per la ETSAB (Premi extraordinari de doctorat 1998). És professor titular i director del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori; director del màster de la FUPC en Desenvolupament Urbà i Territorial, i del Postgrau d'Arquitectura i Urbanisme de Muntanya de la FUPC de la Universitat Politècnica de Catalunya. Premi Nacional d'Urbanisme 2006 del Ministeri d’Habitatge, amb els arquitectes Sebastià Jornet i Joan Enric Pastor amb els quals forma equip, ha desenvolupat nombrosos planejaments d'àmbit territorial, urbanístic i projectes urbans a nivell nacional i internacional.

Resum La producció d'habitatge ha de partir del dret de totes les persones a tenir-lo, però també el dret a tot el que significa la qualitat d’habitar. No hi haurà sostenibilitat plena ambiental sense equitat social i el consens sobre un projecte d'habitabilitat que asseguri la diversitat en l'oferta morfotipològica i mixtura dels programes habitacionals, per afavorir la integració i la interacció social en la diversitat cívica, així com la mescla d’usos amb altres espais d’equipament, de dotació, de serveis, i de producció econòmica; la qualitat de la identitat dels espais residencials, emplaçant adequadament les noves àrees en posicions estratègiques, amb patrons d’ordenació segons els territoris i ciutats on s’implantin; la sostenibilitat, entesa com un principi bàsic de qualsevol desenvolupament, partint d'una bona integració i encaix territorial, definida per la qualitat paisatgística de l’arquitectura i la urbanització previstes, així com una previsió de mesures excel·lent per a la qualitat ambiental des del punt de vista ecològic, evitant la generació de petjada ecològica, preveient la millora d’implantació; amb una acurada planificació de la mobilitat i l’ús del transport públic per generar una bona accessibilitat, minimitzar els desplaçaments i evitar-ne els impactes negatius; mitjançant la racionalització dels desplaçaments entre el domicili i el centre de treball, per fer efectiu l’objectiu d’eficiència energètica i la reducció de la contaminació.

Les lògiques de l’oikos, o per una ecologia de l’habitar. Un punt de partida per enfocar la qüestió de la sostenibilitat en el tema de l’hàbitat Voldria situar adequadament, des del meu punt de vista, el tema que aborda aquest compendi de reflexions sobre l’habitat(ge) sostenible. La sostenibilitat ambiental es basa clarament en la reducció del consum de recursos i d’energies necessàries per a les noves produccions d’habitatges; en el reús dels patrimonis existents abans de la generació de nous estocs, i el reciclatge permanent de materials i de recursos abans de produir-ne de nous. Voldria afirmar que, des d’aquesta perspectiva, la producció de nous habitatges –stricto sensu– no pot anar mai a favor de la sostenibilitat, perquè comporta sempre la reducció de patrimoni ambiental. Tanmateix, si considerem els factors de qualitat cultural que incorpora qualsevol acció constructiva –la infraestructuració del territori, la construcció d’arquitectures–, la 1. Aquest article conté aportacions que han estat elaborades conjuntament amb els companys de JLParquitectes: Sebastià Jornet, Joan Enric Pastor i l’estudi Jornet-Llop-Pastor, arquitectes.


CAP A UN HABITAT(ge) SOSTENIBLE

producció d’habitatges cal entendre-la, també, com una generació de nous recursos (artificials però necessaris) per a la vida humana. Des d’aquesta perspectiva, ecocentrada en l’home, on té sentit d’abordar el fascinant repte de contribuir a l’habitabilitat de les persones. La producció d’habitatges per donar resposta al dret bàsic (però no assolit) a l’habitatge de qualsevol ciutadà, de la seva família i de la seva comunitat, es perverteix sistemàticament quan solament s’aborda del punt de vista quantitatiu. L’habitatge com un producte de consum, mercantilitzat i reduït a l’expressió d’un espai entre parets, esdevé un objecte banalitzat i alienador de la societat de consum. En aquesta societat, la vida quotidiana i les seves necessitats perden el seu valor axiològic, determinant del sentit i de la forma de la llar, per donar lloc a un constructe vulgaritzat que pren, fins i tot, altres noms, que són curiosament l’expressió d’una casa mutilada (el ‘pis’ en l’argot popular, el ‘sostre’ de les solucions habitacionals dels països en desenvolupament per esmentar-ne alguns prou evidents). Les paraules diabòliques i esbiaixadament significatives que s’usen per anomenar un habitatge (‘habitació’, ‘pis’, ‘sostre’) identifiquen clarament com, i fins a quins nivells, se n’ha pervertit el sentit, però, sobretot, en què acaben molts dels més insalubres i mal anomenats habitatges. Els ‹‹habitatges sostenibles de l’habitar››, són una altra cosa. En pensar, produir i usar-los, no solament es busca no generar residus ni malbaratar renda per càpita natural, sinó que se cerca el valor afegit amb l’augment del capital cultural que significa crear habitatges eficients, funcionals, confortables i bonics; tant a partir de la qualitat de les tipologies com de les formes de diversificació en l’agregació i la configuració de les illes veïnals. Si la natura fos perfecta, no hauria fet falta l’arquitectura 2 . Les construccions d’habitatges faciliten l’habitar, però no totes esdevenen arquitectura ni creen bona habitabilitat Les raons de l’arquitectura parteixen des del primer aixopluc. La història del món com a història d’històries té en la història de l’habitar, segurament, el més meravellós i controvertit, alhora, camp de recerca. Des de les albors de la humanitat, des de l’aixopluc primari i primigeni fins a les formes més desenvolupades de cases intel·ligents, l’hàbitat és el moll de la cultura antropocèntrica des d’on ubicar-se en el món, des de l’entorn més íntim i domèstic, i des d’on construir la relació i comprensió de la ciutat [3]; i esdevenir ciutadans. La marginalitat social, causa i efecte de la incapacitat de viure dignament, provoca la crisi habitacional, i l’espai resultant esdevé un lloc on pernoctar, un refugi ‹‹tuguritzat››, insalubre, un infrahabitatge en el millor dels casos. Solament cal revisar els informes nacionals i internacionals que esbudellen l’estat de l’habitatge al món per adonar-se de la situació deficitària permanent, de la falta d’equitat de les ofertes habitacionals, i de l’extrema vulgaritat amb què la gran majoria de produccions privades aborden el tema de l’habitatge. Un habitatge digne ho és en la mesura que forma part d’una arquitectura digna integral, que abraça des de la casa, al barri, a la ciutat i a un territori digne. L’arquitectura de l’habitar comença, doncs, en el primer entorn de cada persona — l’íntim— i s’estén a l’entramat d’espais compartits constituïts per l’espai públic i l’espai 2. Així li he sentit explicar a Jean Philippe Vassal, i així li atribueixo aquesta reflexió punyent. 3. La “casa és el nostre racó en el món. És –com s’ha dit amb freqüència– el nostre primer univers. És realment un cosmos”, ens diu Gaston Bachelard. (1992). La poética del espacio. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, p.34. (Breviarios, núm. 183).

2


I.B.4. CARLES LLOP TORNÉ. De les solucions habitacionals a l’hàbitat com a construcció social

col·lectiu. Les arquitectures d’aquests espais infinits condicionen i determinen les relacions de l’individu amb cada persona, i entre elles. El grau d’assemblatge entre els individus i les arquitectures acaben determinant la qualitat de l’habitar, fins al punt que, psicològicament, l’entorn serà causa i efecte a la vegada de les admiracions més profundes i dels rebutjos més destructius. Solament una arquitectura de qualitat pot produir un bon hàbitat. La sostenibilitat ambiental plena exigeix equitat social en la producció d’habitatge Recollit en moltes constitucions, el dret a l’habitatge digne és quasi un dret universal. 4 Tanmateix, el problema de l’accés a l’habitatge és un repte planetari que afecta milions de persones i marca les desigualtats socials més determinants de la pobresa social. El problema de l’habitatge s’ha de formular sempre des de la gestió de l’habitabilitat i, en conseqüència, ha de plantejar el tema des d’una òptica integral, que va des de les tipologies de l’habitatge i els patrons residencials dels conjunts habitacionals fins a la ciutat com a grans de comunitats de veïns i confederació de barris. Una concepció on cada habitatge és la peça bàsica que, per iteració fractal o organitzada, produeix barris articulats entre si en la conformació d’una gran conjunció de peces: la ciutat, complexa, variada i multiforme. La sostenibilitat ambiental entesa, doncs, com una regularitat del procés productiu i de gestió l’habitatge i la funció social de la propietat, dinamitzador de l’economia que té el sector de per part dels governs.›› 5

un equivalent a l’equitat social, exigeix de l’habitatge, ‹‹fent prevaldre el dret a al negoci immobiliari i al caràcter de la construcció, mitjançant la intervenció

En front de les mesures exclusivament assistencials i remeieres cal, doncs, una decidida política d’equitat social que, com recorden i reclamen els moviments socials actius en una nova manera d’entendre el projecte de l’habitatge, permeti ‹‹invertir radicalment el procés de pèrdua de poder adquisitiu, eradicar la marginació i la pobresa, incentivar el treball i l'economia social solidària› 6 . Intervenir en el mercat és un dels reptes fonamentals per canviar les lògiques de producció basades en el consum per unes lògiques renovades basades en el servei.

No hi ha habitatge sense habitants, ni ciutat sense ciutadans, ni sostenibilitat sense ‹‹sostenibilistes››, ni ‹‹habitatge sostenible›› sense habitants, ciutadans i ‹‹sostenibilistes›› Tal vegada sigui vehement l’asseveració prèvia, però acceptarem o pactarem que és o sigui certa. Els habitatges no haurien de ser solament una construcció sinó l’expressió espacial de les formes de vida de llurs habitants. Dins el terme genèric d’‹‹habitant››, i baixant d’escala en la categorització d’aquest concepte —podem considerar una varietat amplíssima entre aquests—, una societat avançada ha de ser especialment sensible als joves, a la gent gran, als immigrants, a les persones amb condicionaments socials problemàtics, als que tenen dificultats per accedir a un habitatge i que viuen (encara avui i més enllà de països en vies de desenvolupament) a casa nostra en barraques, infrahabitatges, ruïnes o en habitatges que no donen resposta adequada a

4. Des de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 fins a la Constitució Espanyola de 1978. 5. Fent meves les declaracions de “Respolis - Iniciativa Ciutadana per a la Responsabilitat Política”: <http://cat.jobdoneorimgone.net>. 6. ib. Respolis.

3


CAP A UN HABITAT(ge) SOSTENIBLE

llurs necessitats; o a aquells que no disposen d’habitatge. Tots, habitants que necessiten sentir-se ciutadans de ple dret, amb autonomia i capacitat d’emancipació social. Però no n’hi ha prou de disposar d’un habitatge, perquè ciutadans sense patrons de comportament ‹‹sostenibilista›› no fan que el seu habitatge, el seu barri, la ciutat i per extensió planetària, el territori, ho sigui. L’habitatge, doncs, s’ha de concebre com un servei que cal gestionar com a procés i no com a producte. Per ser sostenible hauria de ser considerat com l’aigua, un bé reciclable i d’ús compartit per les generacions successives que l’habitaran i, per tant, se li hauria de sostreure el valor de canvi que el determina en les societats capitalistes i liberals per, si més no, acotar els excessos que provoca considerar-lo un valor especulatiu. Una proposta vehement –i tal vegada ingènua, però no impossible– si considerem que es pot aconseguir un augment progressiu del parc d’habitatges protegits, en les distintes modalitats i règims públics, que assegurin, en el procés de desplaçament correlatiu d’usuaris que milloren d’habitatge (i que es coneix amb el nom de filtering, ‘filtratge’) un estoc nombrós d’oferta variada, accessible i diversificada.

Un model de territori des de l’habitar per a una política activa en la producció social de l’hàbitat No hi ha territori més sostenible que el que no es malbarata. La producció d’habitatge negoci, consumista de sòl, mai no pot construir bé el territori. Una ocupació estratègica del territori sempre parteix d’un model de desenvolupament que no és neutre: ¿construir per produir negoci, o construir per disposar els serveis necessaris i ajustats a les necessitats dels ciutadans? En conseqüència, els factors que condicionen el desenvolupament normal del mercat de l’habitatge, i que es poden classificar en els quatre grans blocs següents 7 , necessiten postures renovades dels distints agents que configurem l’entramat social: 1. La política econòmica; que pel que fa a la política monetària i de regulació del sistema financer en general ha d’establir el llindar entre el que s’han de moure els costos de l’habitatge i l’adequació dels crèdits i incentius per a l’accés als tipus d’habitatge tutelat o protegit. Així, s’incidiria d’una manera nova en la regulació del mercat lliure, aproximant els preus a les taxacions cadastrals corresponents. Una política fiscal vinculada a l’habitatge que regulés les transaccions intervenint sobre les plusvàlues de manera eficient i amb el cost real de la imputació impositiva. 2. La política de lloguers, que ha de donar prioritat a la regulació dels preus abusius mitjançant un estoc públic de regulació, i dotada d’ajudes suficients per als diversos vectors socials. 3. La política urbanística i del sòl, que ha de preveure la regeneració de patrimoni públic de sòl per regular el mercat, amb la posada a disposició del procés urbanitzador o de transformació urbana del sòl suficient i necessari per estabilitzar l’oferta i la demanda, evitant la retenció privada de sòl i les operacions especulatives de mercat. 4. La política d’habitatge, que inclou: la creació de l’estoc suficient per atendre la demanda d’habitatges de protecció oficial (HPO), equilibrant i compatibilitzant l’oferta de promoció privada, plantejant els programes adequats d’ajudes associades; i una 7. Prenc aquests raonaments de Diego CARRILLO MESSA (2006). Recomanacions per a la Socialització de (l’Accés a) l’Habitatge a Catalunya, Fundació UPC. (Tesina del màster en desenvolupament urbà i territorial; tutor: Josep Maria Vilanova i Claret).

4


I.B.4. CARLES LLOP TORNÉ. De les solucions habitacionals a l’hàbitat com a construcció social

decidida i potent producció d’habitatge de promoció pública com a garant de les polítiques més decidides de construcció social de l’hàbitat. En front dels desajustos que es produeixen entre els distints factors i que acaben dibuixant una realitat precària pel que fa a la resolució de les necessitats d’habitatges, es creu, doncs, que l’equació positiva és l’articulació de mesures en relació amb la funció social de l’habitatge, el control de preus, la participació pública en la gestió del mercat immobiliari; i en l’establiment de mesures i polítiques fiscals que, en qualsevol cas, serveixin per reciclar plusvàlues generades que han de repercutir en una acció pública més gran en aquest camp.

Projecte renovat de nous barris residencials; una aportació actual des de Catalunya: les ARE (Àrea Residencial Estratègica) Les múltiples polítiques recents del Govern de Catalunya en habitatge estan cercant propostes eficients per fer factible segurament un dels drets més bàsics de la persona per al seu desenvolupament: el dret i l’accés possible a l’habitatge. Un dret inequívocament basat en la dignitat de totes les persones sense distinció de gènere, edat o estatus per viure en condicions de seguretat i d’higiene adequades en llur habitatge, culturalment i socialment fecundes en les relacions comunitàries, la interacció i l’intercanvi. Un dret, doncs, per a l’habitabilitat. En aquest context d’un interès renovat i actiu per fer-ne eix de política de govern, en el nostre context de Catalunya, opino que s’estan fent passos de gegant per recuperar, des del sector públic, amb una instrumentació adequada d’estratègies territorials, de planejament urbanístic i d’actuacions en barris en transformació i en la projectació de nous barris que responguin als principis fonamentals d’un projecte integral. Un d’aquests projectes és el conjunt de mesures definides en el Plec de recomanacions per a la redacció dels plans directors i les àrees residencials estratègiques 8 . Els continguts bàsics d’aquest document proposen ‹‹fer barris›› i ‹‹fer ciutat i curar el territori››. Per aquests motius es proposen un conjunt de directrius i mesures per donar resposta equilibrada a les noves demandes d’habitatge. El principi fonamental és que aquest s’ha d’ubicar en barris que facin ciutat. Per això, es planteja que aquests barris facilitin l’intercanvi social, possibilitin el creixement cívic de les persones en comunitat —respectant la identitat de tots i cadascun dels ciutadans— i afavoreixin l’expressió de la diversitat de les persones i llur capacitat econòmica per disposar d’un habitatge digne, econòmicament accessible, i espacialment ajustat als diversos programes familiars, monoparentals o de geometria variable. Per contribuir a la bona gestió de les dinàmiques territorials de Catalunya, en un marc de cooperació institucional i de concertació de les iniciatives públiques amb els diversos sectors privats, cal promoure la recerca constant de qualitat en la producció de les formes i estructures espacials i funcionals de les noves àrees residencials a Catalunya; recerca per adequar les noves implantacions territorials, per articular-les amb la ciutat preexistent, i per incrementar la qualitat de vida, la cura del territori des de la perspectiva de l’ètica ‹‹sostenibilista››, i des de la més alta exigència per construir els nous paisatges d’urbanitat.

8. Elaborat per l’equip d’arquitectes Jornet-Llop-Pastor, arquitectes, amb data 30 d'abril de 2008, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut Català del Sòl, i en coordinació amb la Direcció General de Política de Sòl i Actuacions Estratègiques i la Direcció General d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya (publicació en curs).

5


CAP A UN HABITAT(ge) SOSTENIBLE

Per això, des de les lliçons apreses en la praxi desenvolupada per l’lnstitut Català del Sòl, conjuntament amb el treball de prospectiva realitzat sobre altres experiències de promoció de sòl residencial, en el context de la generació de bones pràctiques que ha de representar concretar les polítiques iniciades, i la legislació en habitatge desplegada, es plantegen un seguit de punts clau per a l‘ordenació de sòl, el projecte d’àrees i l’habitabilitat dels teixits residencials. Les àrees residencials estratègiques (ARE), que es proposen de desenvolupar han de constituir una nova generació d’espais, tant pel que fa a l’activitat principal d’habitatge com a l’econòmica, com als aspectes socials, territorials mediambientals, paisatgístics, energètics i de gestió i conservació, per una bona habitabilitat urbana en contacte com més millor amb el medi natural de l’entorn. Hem d’esperar que les ARE tinguin un disseny acurat en l’habitabilitat dels edificis, la urbanització i els espais lliures; que permetin assolir nous llindars de qualitat en les condicions de vida, l’estímul i la motivació en les millors condicions per al treball, i alhora reduir l’estrès físic i psicològic dels ciutadans. Els punts clau de les noves àrees han de garantir tres principis bàsics: - Diversitat, entesa com un principi bàsic de qualsevol ecosistema. - Identitat, entesa com un principi bàsic de qualsevol assentament. - Sostenibilitat, entesa com un principi bàsic de qualsevol desenvolupament. Les noves àrees s’han de basar en bones arquitectures residencials, que disposin de bones varietats d’habitatges, plantejats des del principi de flexibilitat en la distribució d’espais, per enriquir l’habitabilitat; en solars ben urbanitzats, que conformen teixits urbans diversificats, ben articulats amb el territori i els sistemes naturals, en àmbits ben planificats socialment, econòmicament i espacialment. Per això en el document del Plec, i que es recull sintèticament en aquest article, podem establir les directrius i mesures següents: - Programàtiques 1. Diversificació i mixtura dels programes habitacionals, per afavorir la integració i la interacció socials i l’habitabilitat en la diversitat cívica. 2. Mescla d’usos de l’habitatge amb altres espais d’equipament, de dotació, de serveis i de producció econòmica. 3. Emplaçant adequadament les noves àrees, en posicions estratègiques, amb patrons d’ordenació segons els territoris i ciutats on s’implantin: • El reforçament de l’estructura urbana existent, per aprofitar la inversió feta de capital fix. • L’aprofitament de les condicions de centralitat derivades de l’accessibilitat del transport públic (transported oriented developments). • L’extensió de trames existents, articulant-les a partir de nous espais públics i equipats que actuïn com a nous eixos i frontisses urbanes. • El desenvolupament d’àmbits territorials específics on calgui aplicar les polítiques de creixement potenciat derivades del programa de planejament territorial, • L’engrandiment de nuclis i polaritats urbanes pròxims a infraestructures territorials de primer nivell (aeroports, ports, estacions, plataformes intermodals) • La potenciació de nodes territorials de nova creació per fer ciutat, a l’empara del projecte de sectors d’activitat econòmica estratègica (SAE).

6


I.B.4. CARLES LLOP TORNÉ. De les solucions habitacionals a l’hàbitat com a construcció social

4. Fixant els objectius que regiran el model i les directrius d’ordenació que prefiguren un patró morfològic (dimensions espacials) i un teixit de barri (dimensions cíviques): • Com ha de ser, on ha d’estar, com s’ha de gestionar l’execució i fer el manteniment posterior, mitjançant una definició precisa del tipus d’àrea residencial; en funció del programa d’usos i activitats predominants, compatibles i incompatibles. • Determinar la localització, el model de sòl, l’ordenació, la urbanització, els estàndards de projecte i les arquitectures previsibles. • Determinar el procés de planificació i del procés d’execució. • Determinar l’abast de la conservació, de la generació de recursos i de l’òrgan gestor que pot gestionar el procés. - Projectuals 1. Diversificació i mixtura tipològica dels habitatges i de l’espai comunitari, per una riquesa espacial del teixit urbà. 2. Densitat d’habitatges i d’activitats compatibles adequada per donar resposta espacial a les demandes socials dels distints àmbits funcionals de Catalunya. 3. Incorporar sòl amb bones infraestructures i urbanitzat amb bona estructura d'ús i de funcionalitat per permetre d’adaptar-se a les demandes d’habitatge i llur articulació amb les activitats industrials, terciària, comercial i logística. I amb un conjunt d’equipaments, de dotacions, de serveis d'altes prestacions: banda ampla, Internet, GPS, RFID, hotels, restaurants, oficines, gestories, serveis financers, aules de formació, transitaris, tallers, comerços, vigilància i manteniment. 4. Han de tenir una estructura de vialitat i d’illes que permeti formes de parcel·lació versàtils, per acollir la varietat de les demandes actuals i, si s’escau, la reciclabilitat. 5. Un disseny acurat per a l’habitabilitat dels edificis, la urbanització i els espais lliures, que permetin assolir nous llindars de qualitat en les condicions de vida, l’estímul i la motivació en les millors condicions per al treball, i alhora reduir l’estrès físic i psicològic dels ciutadans. 6. Una atenció al disseny i al projecte del paisatge urbà com a lloc privilegiat de les reaccions socials i de la cultura urbana, basat en el carrer, la plaça, el jardí de proximitat, el parc, els espais arbrats i les noves formes dels espais oberts contemporanis; i incorporant el valor afegit de les qualitats paisatgístiques i patrimonials de la ciutat i el territori. - Econòmiques 1. Adequació a les noves sol·licituds del mercat de l’habitatge, per incidir des de les polítiques públiques a donar resposta a l’exigència social i al dret a l’habitatge; compatibles amb les capacitats de les diverses economies familiars, i coherents amb el marc legislatiu que preveu l’accés a l’habitatge des de diverses modalitats. 2. En el desenvolupament de les àrees residencials cal anticipar-se als esdeveniments que les determinaran i, en conseqüència, programar-les adequadament. Cal, doncs: • Analitzar tots els condicionants socials, econòmics, territorials, de mobilitat.

7


CAP A UN HABITAT(ge) SOSTENIBLE

Analitzar tots els condicionants ambientals i paisatgístics que en poden determinar la viabilitat econòmica, i alhora avançar en l’aplicació dels principis de l’ecologia urbana. Analitzar, interpretar i valorar aquests condicionants mitjançant eines rigoroses de diagnosi i síntesi: anàlisi del medi receptor, anàlisi territorial de la localització, previsió sobre els espais de serveis i d’equipaments, estudi sobre la mobilitat, condicionants ambientals, anàlisi i valoració del paisatge, estudi socioeconòmic, estudi previ d’ordenació, estudi de mercat i estudi de viabilitat econòmica; i implantar un sistema de control de qualitat basat en l’avaluació ambiental estratègica.

- Ambientals 1. Han de conformar una nova generació d’espais, tant pel que fa a l’activitat principal d’habitatge com a l’econòmica, com als aspectes socials, territorials mediambientals, paisatgístics, energètics i de gestió i conservació; per a una bona habitabilitat urbana en contacte com més millor amb la natura i els sistemes agraris del territori. 2. Una bona integració i encaix territorial, definida per la qualitat paisatgística de l’arquitectura i la urbanització previstes; com també una previsió de mesures excel·lent per a la qualitat ambiental des del punt de vista ecològic, evitant la generació de petjada ecològica i, fins i tot, preveient la millora d’implantació. 3. Una planificació acurada de la mobilitat, per generar una bona accessibilitat, minimitzar els desplaçaments i evitar-ne els impactes negatius; mitjançant la racionalització dels desplaçaments entre el domicili i el centre de treball, per fer efectiu l’objectiu d’eficiència energètica i la reducció de la contaminació. 4. Implantar l’ús del transport públic per accedir a les àrees residencials en àmbits territorials ben servits, adaptant la freqüència i els horaris; integrant la xarxa de transport públic en el sistema intermodal de transport; optimitzant la localització dels intercanviadors i establint prioritats dels vehicles de transport col·lectiu en el disseny de les xarxes viàries. - De gestió La gestió de nous barris com els que es proposen necessiten de preveure la figura d’un ens gestor que cuidi la gestió integral de la qualitat del barri. Aquest ens ha de dirigir la programació, el control del planejament urbanístic i de la mobilitat, la implantació de propostes de qualitat en els àmbits ambiental i paisatgístic, i en els projectes d’execució de la urbanització. Per aquest motiu, crec que els ens gestors han de tenir capacitat de representació, d’interlocució i de negociació amb les administracions públiques i els agents econòmics i socials. Cal potenciar accions conjuntes amb les entitats i administracions implicades, per aconseguir una gestió proactiva i eficient de les infraestructures i serveis que permeti generar recursos per al manteniment i la conservació. En resum, el que es proposa en aquest document de partida per a la redacció del Plec de recomanacions per a la redacció de les àrees residencials estratègiques de Catalunya, és establir un procés de gestió integral i una manera de fer com a marca de qualitat que garanteixi l’acompliment dels objectius i el nou model fixat. Per al bon desenvolupament de les activitats que s’hi implantin, el manteniment de les instal·lacions i la generació de recursos que permeti una adaptabilitat funcional de les àrees previstes a les demandes progressives. En definitiva, un instrument per renovar els ‹‹arquetips›› actuals des de noves perspectives socials, tècniques, funcionals,

8


I.B.4. CARLES LLOP TORNÉ. De les solucions habitacionals a l’hàbitat com a construcció social

econòmiques, ambientals i paisatgístiques, afegint valor a l’urbanisme dels barris residencials en la gestió sostenible del territori.

Per un nou consens en la construcció social de l’hàbitat. Del dret a l’habitatge al dret de l’habitar! Un repte del vell mil·lenni, i encara més fort del nou mil·lenni, serà tenir cura de l’hàbitat. Ens cal i caldrà un consens renovat per facilitar l’habitabilitat, l’hàbitat i l’habitatge, és clar. I per això, malgrat que seguirà sent un objecte cobejat i de luxe, haurem de fer el possible per evitar que sigui luxuriós. Haurem de seguir treballant en canvi perquè prengui formes diverses; però d’espai digne. És imprescindible, doncs, que l’habitatge perdi la condició d’objecte de mercat i sigui espai de dignitat en l’habitar. Només una gran equitat social permetrà la gestió de l’habitabilitat local. Si es camina en aquesta línia, la via cap a la sostenibilitat ambiental i i planetària està més garantida. L’empeny no és pas fàcil però és fascinant poder assolir cotes cada cop més altes en el compromís per fer possible un dret fonamental per a la qualitat de vida i el desenvolupament. Del dret a l’habitatge com a reivindicació, hem de vindicar cada cop més un dret més integral i ric: el dret al plaer d’habitar en condicions justes i dignes.

9

Habitatge sostenible_carles_llop  

Carles Llop Torné 1 Tanmateix, si considerem els factors de qualitat cultural que incorpora qualsevol acció constructiva –la infraestructura...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you