Issuu on Google+

El misteri del bosc màgic

CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011 Escola Antoni Gaudí, 3r nivell Escola Sant Miquel, 5è nivell Escola Abat Oliba, 4t nivell


Hi havia una vegada, en un poble petit de muntanya, que es deia Sant Mateu, una escola on es veien cada dia els nens i nenes de tots els poblets de la mateixa vall. A prop de Sant Mateu hi havia el bosc màgic. El bosc màgic tenia aquest nom perquè hi passaven

coses

estranyes. A més a més, per la vall hi corria el riu Platejat, on

després

d’una

cascada

es

feia

tranquil

com

una

piscina. En Joan i la Laura vivien a Sant Mateu, eren germans i tenien una mascota, la gossa


Tula. En Joan tenia 10 anys i sempre esperava a la porta de l’escola al seu amic. Andreu que arribava en cotxe perquè vivia en un poblet molt petit a 5 Km. de Sant Mateu, l’Andreu també tenia una mascota, un gat blanc que es deia Max. La Laura tenia 8 anys, anava a 3r. i feia dies que no podia còrrer perquè jugant al riu es va enfilar a una roca, va


caure i es va fer mal a la cama. La seva amiga Maria, que l’acompanyava sempre i hi vivia en una granja a 13 Km. Els pares de la Maria cuidaven dels animals de la granja. Allí hi tenien conills, ànecs, gallinas, poros, ovilles i fins i tot cavalls. A

tots

quatre

nens

els

agradava jugar

molt

amb

animals granja

els

de

la

de

Maria,

la

altres

vegades anaven d’excursió

al

bosc màgic però, des què la Laura havia de caminar amb crosses, no podien

fer

excursions. Aquell hivern feia molt de fred i…


Aquell hivern feia molt de fred i els animals de la granja de la Maria van decidir, després de discutir-ho en assemblea, que s’escaparien al bosc màgic on sempre feia bon temps. Mentrestant, els nens i nenes estaven a casa agafant bufandes, gorros i guants per anar a fer una visita als animals a la granja. Quan els xiquets van arribar es van adonar que els animals no hi eren, havien desaparegut, i van trobar unes petjades que sortien de les quadres cap al bosc màgic. En aquell mateix moment els nens i nenes van decidir, en assemblea, que anirien a buscar els animals fins on fes falta. Van agafar la cadira de rodes de la Laura i acompanyats per la gossa Tula i el gos Max es van endinsar a les profunditats del bosc màgic. Mentre caminaven tranquil·lament entre la vegetació van arribar a un pont de fusta que estava molt vell. Del pont va sortir un druïda misteriós i va dir: - El pont és meu i no passareu fins que la ploma del fènix trobeu.


- Això és un enigma!- va dir la Maria. - Doncs apa!! Anem a buscar!!- va contestar la Laura. L’Andreu estranyat va preguntar: - Però on la busquem? En aquest bosc no fa pinta de viure cap fènix! Vosté senyor Druida sap on està la ploma?- però el druida no va dir res. - Jo sé on es troben els fènixs, però mai he vist un i no sé com són!!- va exclamar en Joan tot interrompint a l’Andreu. -On, on, on!!! A una muntanya, a una cova, als arbres... -No, cap d’aquestes que heu dit. Es troben en un castell encantat anomenat Mauriac que està uns metres més amunt del llac verd. – va aclarir el Joan. -Això està aquí al costat, anem-hi!!!!!- van cridar. -Però, i la Laura? Així en cadira de rodes com vindrà?- va preguntar l’Andreu. -Farem un esforç entre tots per ajudar-la!!!- va dir la Maria. I xino-xano van caminar fins al seu destí.


Un cop dins el castell, va sortir un fènix, l’últim de la seva espècie. Que va dir: - Aquesta ploma és meva, i us la dono per què pugueu trobar i rescatar els animals de la granja. Bon viatge però aneu amb compte, el bosc màgic

pot

ser

perillós... Cansats

pel

viatge,

van arribar davant el druida i li van entregar la ploma, inquiets pel que podia passar un cop passessin el pont. Van donar la ploma al druida

i

aquest,

complint el que els hi havia

dit,

va

desaparèixer sota un núvol de pols i els va deixar passar. Després

de

cinc

minuts caminant van tornar a trobar un altre problema en el seu camí, un altre perill, com va dir el fènix.


Van veure els animals tancats en unes xarxes que penjaven d’un arbre molt alt. Al tronc de l’arbre hi havia un cartell que deia:

Si resoleu aquesta endevinalla els vostres animals sortiran de la xarxa i quedaran lliures: Un jardí ple de flors blanques amb un jardiner encarnat mai no hi plou i mai no hi neva però sempre està nevat.

Després de rumiar una estona la Laura va dir:- Què et passa a la boca Tula? - Em sembla que ens vol dir alguna cosa.- va dir la Maria. -Ja sé!!! La resposta a l'endevinalla és la boca, això és el que ens està dient la Tula!!!! Els quatre àmics es van donar la mà i van cridar a l'hora: - LA RESPOSTA A L'ENDEVINALLA ÉS LA BOCA. De sobte, les xarxes es van fer grans fins arribar al terra i es van obrir. Els animals van sortir però...


Els animals van sortir però quina va ser la sorpresa, quan per fi van ser rescatats, els quatre amics es van

adonar que faltava la família dels conills. En aquell mateix moment els animals van explicar als nens tot el que havia succeït.


- Tot va començar un dia d'hivern, feia tant fred que vam decidir escapar-nos de la granja pensant que al bosc restaríem molt millor, però no ha resultat així, el camí ha estat molt perillós. - va explicar el conill més jove. - El primer dia del nostre viatge, després de caminar hores i hores, vam decidir parar per a descansar una estona, de sobte es va enfosquir el cel, en pocs segons es va fer de nit i va començar a caure la tempesta més impressionant que mai havíem vist. Ens vam espantar moltíssim però abans que poguéssim fugir, ràpidament es va tornar de nou el cel clar, tan clar que molestava fins i tot a la vista. Sense que nosaltres poguéssim fer res per evitar-ho, vam anar quedant atrapats dins d’aquesta xarxa. - va explicar l’ànec més llest del grup. - De seguida ens vam adonar que la família dels conills no estava amb nosaltres. No sabem on estan i la veritat és que estem molt preocupats per ells! – va exclamar la gallina. - Que els hi haurà passat? No hauríem de haver-nos marxat mai de la granja. Quina gran equivocació. – va dir el cavall penedit. Els nens van escoltar atentament la història i de seguida es van adonar de la gravetat de la situació.


Què podien fer? Després de pensar uns minuts, a la Laura se li va ocórrer una idea: perquè no tornem dins de la xarxa per veure si podem trobar als conills? - Sí, bona idea - va contestar el seu germà Joan.-anem-hi! De manera que així ho van fer. Passat una estona, els nens i els animals van sentir de lluny unes veuetes que cridaven: auxili, auxiliii.... - Sí! Sí!, son els conills. Anem a rescatar-los . – va exclamar la Maria. - Gràcies per ajudar-nos, estàvem molt espantats- va dir el conill més poruc. Què us ha passat? Esteu tots bé? - va preguntar l’Andreu. - Tot ha passat molt de pressa. De sobte ens vam veure atrapats en una xarxa i ens vam poder escapar per un foradet i aquí hem aparegut. Encara sort que heu pogut venir a rescatar-nos. - va contestar el conill més savi. - Bé, crec que ara és el moment de tornar a la granja, no us sembla? Perquè voleu tornar, no? – va preguntar la Laura. - Sí, sí sentim molt haver-nos escapat. – van contestar tots els animals a l’hora. - Ja que tots estem d'acord, anem cap a la granja, que segur que els nostres pares estan preocupats per nosaltres. – va insistir la Laura.


Tots van començar el camí de tornada i just quan passaven pel pont de fusta se’ls va aparèixer de nou el druida. -No us espanteu nens, només vull ajudar-vos. –va dir ràpidament.

En aquell precís instant va aparèixer el gran núvol de pols que sempre l’acompanyava.


- Pugeu! no tingueu por. Aquest núvol us portarà de nou a la granja i així podreu evitar tots els perills que s'amaguen en el bosc màgic.- els va exclamar el druida. -Gràcies, ens has salvat. D'aquesta manera arribarem molt aviat a casa.- va dir el Joan. Els nens i els animals van sobrevolar el bosc màgic i van tenir la sort de veure el fantàstic que era, tenia uns paisatges molt bonics. Quan van arribar, tots cridaven visca!, visca!... ja estem a la granja. Els animals van aprendre la lliçó; on millor s'està és a casa. Els nens van decidir que anirien més vegades a visitar els animals de la granja perquè no els faltés de res, a més en poc temps van poder teixir un vestit per passar l’hivern a cada un dels animals i d'aquesta manera ja no van tenir mai més fred a la granja . I és així com acaba aquesta aventura.


El misteri del bosc màgic