Issuu on Google+

                                                       


BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí  contes col∙laboratius Sant Jordi 2014   

    INICI: Creat per l’institut Francesc Ferrer i Guàrdia    NUS: 1r ESO de l’institut Francesc Ferrer i Guàrdia  Tutores: Cristina Fernández i Cristina Oliver  Alumnat:  Yoselin Zavala, Alisson Veliz, Fuliu Ye i Andrea Franco.    DESENLLAÇ:  1r ESO de l’institut Maria Aurèlia Capmany  Tutora: Victòria Hernàndez  Alumnat: Loammi Cuesta, Michael Castillo, Miguel Cortiñas, Nuria Castro,  Usama Hassan i Steven Campos.     


Em  dic  Luana,  sóc  del  Perú.  Tinc  35  anys  i  un  fill  nascut  al  Perú  que  es  diu  Jean  Pierre.  El  meu  nom  complet és Luana  Margarita del  Pilar  Sánchez,  però em  podeu dir Lua o Luana.   Em  disposo  a  explicar­vos  una  petita  part  de  la  meva  vida.  Vaig  conèixer en Reynaldo, pare del meu fill, a una  discoteca  on  havia  anat  amb  les  meves  amigues.  Aquella  nit  m’ho  vaig  passar  molt  bé,  i  a  partir  d’aleshores  en  Reynaldo  i  jo  vam  ser  la  parella  ideal,  tant  és  així  que  un  dia  em  va  proposar  ser  la  seva  esposa.  Ens  vam  casar  el  21  de  febrer  de  1991,  quan  jo  tenia  23  anys  i  a  l’any  següent  va néixer el  nostre  fill  Jean Pierre.   Aquest  temps  vaig  estar  molt  enamorada  d’en  Reynaldo.  L’amor  creixia  cada  dia  més  i  em feia  sentir la  persona  més  feliç  del  món,  fins  que  va  arribar  la  traïció  i  amb  ella  un  dolor  que  no  puc  expressar  amb  paraules.    Cert dia en Claudio Andree, un amic comú, em va explicar un fet que no podia suportar mantenir en secret:  en Reynaldo tenia una amant. En aquell moment vaig descobrir que no coneixia la persona amb la que  compartia la meva vida i a la que jo estimava tant.  Vaig esperar que en Reynaldo arribés per demanar­li explicacions.  ­ Qui és la Carolina?  ­ Quina Carolina? 


­ La teva amant   ­ Jo no tinc cap amant … que dius ara? només t’estimo a tu  ­ Això pensava jo… que era l’única dona de la teva vida…  has destrossat la nostra família!!  ­ Qui t´ho ha dit ? Ha estat aquesta amiga teva que sempre t’omple el cap amb bajanades?  ­ No cal que ho neguis… tinc fotos teves amb ella…  Quan vaig anar cap a la porta per marxar d’aquella casa, em va  agafar pel braç i em va donar una bufetada. Les llàgrimes que em  queien dels ulls es barrejaven amb la sang que em sortia dels  llavis. Vaig jurar­me a mi mateixa que aquell home acabava de  sortir de la meva vida.  Vaig parlar amb es meus pares, i vam decidir  que en Jean Pierre  es quedaria  a Lima amb ells, perquè jo necessitava allunyar­me d’en Reynaldo i  cercar una vida més digna per a mi i pel meu fill.  Amb el cor trencat i  amb llàgrimes als ulls,  vaig arribar a Barcelona a casa d’uns amics, que em van acollir  amb molta alegria, amb l’esperança de trobar una feina que  m’ajudés a començar de nou.   Els meus estudis de bibliotecària em van permetre sobreviure  fent substitucions a les biblioteques públiques.      El dia que vaig veure publicat un anunci per a ocupar una plaça  definitiva a una biblioteca de Sant Joan Despí vaig decidir 


estudiar tot el que pogués per aconseguir­la. Estudiar m’ajudava a ocupar el meu temps i enyorar­me  menys de la meva família i del meu país. I així va ser com vaig trobar la feina on que ara estic...    Fins que un dia que estava treballant a la biblioteca, vaig escoltar una veu masculina que em va dir......    ­Bon dia, em pocs fer un petit favor?    ­Sí; vaig respondre amb una veu baixa sense aixecar el cap.....    ­Gràcies, ­va dir l’home. Estic buscant una guia de viatges de Perú.    ­ Perú!,  els meus pensaments van volar cap el meu país, el meu fill, la meva família...    Vaig aixecar el cap i vaig veure dos ulls verds que se’m van clavar directament al cor.    Era un noi  alt  i  morè amb uns  ulls verds  que  em  van  atreure  de  seguida.  Tenia un accent desconegut per  mi,  no  sabia  ben  bé  si  era  americà  o  anglès.  De  totes  maneres  era  tan  dolç  i  encisador…  Les  meves  mans  suaven  i  em  vaig  posar tant  nerviosa  que  se’m  va  caure el  llapis amb el  qual  feia  fitxes  de registre.  No  podia  gairebé  reaccionar  i  ell  em  va  dir  si  l’escoltava.  No  vaig  ser  capaç  de  respondre  durant  vint  segons. Però, finalment vaig contestar tímidament: 

  ­ La guia és al prestatge de llibres de viatges.  ­ Em podries acompanyar?  


­ D’acord! T’acompanyaré.    Quan  feia  la  fitxa  de  registre,  ell  em  va  proposar  de  sortir  a  prendre  un  cafè.  Volia  parlar  amb  mi  per  conèixer­nos  una  mica  més.  El  noi  d’ulls  verds  era  tan  maco…  Em  feia  tanta  gràcia  com  parlava.  Era  nordamericà,  es  deia  Michael  i  tenia  un  accent  tan  graciós…  Llavors,  vam  quedar  divendres a  la  tarda  a  Cornellà,  a  la  cafeteria  del  costat  del  Centre  Comercial  Sant  Ildefons.  La  cita  va  ser  meravellosa.  Ell  m’explicava  tant  com  li  agradaven  els  gossos,  la  natura  i  passejar  per  parcs  i  muntanyes.  Jo  li  vaig  contar  una  mica  de  la  meva  vida  i  records:  l’escola  de quan  era  petita,  els  amics,  els  jocs  infantils…  També  vam  parlar  de  la  meva  família  i  de  la  mala  sort  que  vaig  tenir  amb  Reynaldo.  Parlant  i  parlant,  de  sobte,  em  va  dir  que li agradava molt. Quina  emoció!  Em  van  caure  tot  plegat  dues  llàgrimes, de tristor, de pena i desesperança.     Aquestes  llàgrimes  van  ser  les últimes que  em  van  caure.  A  partir  d’aquell  moment,  la  meva  vida  canvià radicalment.  Un canvi  cap a  la  felicitat  i  l’alegria.  Deu anys després encara m’emociono quan penso que l’amor i la comprensió en van ser la raó.    


Amor i comprensió