Issuu on Google+

Rafel Bordoy

Boig pels llibres

Pregó llegit dia 30 de març de 2012 en la inauguració de la 7a edició de la Fira del llibre antic i d’ocasió

Del 30 de març al 15 d’abril, al jardí de la Misericòrdia


© del text: l’autor © d’aquesta edició: Vicepresidència de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallora Disseny de les cobertes: Labodoni.com Correcció lingüística: Servei de Normalització Lingüística del Consell de Mallorca Edició: Fira del llibre antic i d’ocasió

Vicepresidència de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca

DL PM 280-2012 Impressió: Plug-in-print


Boig pels llibres Per complir l’encàrrec que se m’ha fet d’obrir amb les meves paraules aquesta fira, ho voldria fer de la manera com encara ho feien els saigs pels cantons del nostre poble ja fa un bon grapat d’anys, quan la ràdio era un luxe de què gaudien uns pocs, la televisió no la coneixíem, Internet era quelcom que no podíem ni imaginar i les notícies es transmetien de boca a orella. Aleshores el saig o pregoner, previ el so d’un tambor o d’una trompeta, llançava la crida a l’aire, com un qui llança coloms missatgers, amb els avisos o missatges que l’autoritat o un particular li havia comanat. Llavors jo ho diria així: «Es fa saber al públic que de dia 30 de març a dia 15 d’abril tindrà lloc, al jardí de la Misericòrdia, la setena Fira del llibre antic i d’ocasió.»

El llibre antic El llibre, sigui antic, d’ocasió, o nou de trinca, sempre és, i esper que ho sigui per molt de temps, mereixedor d’una fira o de qualsevol altre acte o esdeveniment que serveixi per donar-li la importància que pertoca i, sobretot, per promocionar-lo, per posar-lo a l’abast dels lectors i engrescar-los en la seva lectura. I res millor que una fira dedicada expressament al llibre. La paraula fira ja ens suggereix quelcom festiu, agradable, poc freqüent —les fires se solen celebrar un pic a l’any—, engrescador, com aquesta que ens convida a gaudir de la contemplació d’unes paradetes plenes de color, de misteri, amb un atractiu quasi pecaminós pel que té de temptació per a les persones que encara miram el llibre com un objecte de desig, com un tresor que voldríem posseir i gaudir per sempre més.


Trobam com a sinònims d’antic: vell, ancià, vetust, remot, arcaic... Si les accepcions antic i vell se solen adreçar a persones o coses, voldria dir que un llibre, pel que fa a l’estructura física, pot esser vell o antic o les dues coses a la vegada. Si ens mostra els signes que l’ús i els senyals que el pas del temps ha deixat sobre les seves pàgines, podrem dir que és vell. Si posam l’esment a la tipografia, a l’enquadernació o al material sobre el qual està imprès, aleshores podem concloure que és antic. Per contra, si l’objecte de la nostra atenció és el contingut, si en cercam l’esperit o tot allò que un llibre ens pot transmetre, que ens pot fer viure o imaginar i per tot el que pugui tenir de sorprenent, per a mi sempre serà nou, recent, flamant... Qualsevol llibre, quan el tenc a les meves mans, és quelcom nou, impensat, il·lusionador, misteriós..., car no sé el que trobaré entre les seves pàgines, quines aventures em farà reviure, quines ensenyances em proporcionarà, quines emocions em farà sentir o, si tal volta, també és possible que als pocs minuts de lectura l’hagi de deixar de banda, perquè també ens pot decebre, o ens pot avorrir. Llibres d’ocasió Si, segons el diccionari, una ocasió és una «circumstància oportuna», no hi ha cap dubte que aquesta fira que avui s’enceta és una magnífica oportunitat per adquirir llibres d’una oferta variadíssima i a un preu raonable. Però, al meu parer, no hauria de ser el preu assequible el motiu principal que ens mogués a l’hora de visitar-la, al cap i a la fi un llibre a bon preu es pot comprar qualsevol dia de l’any. El més engrescador de la proposta és el fet de posar el llibre en un espai en el qual se’l pot mirar, tocar, fullejar i comprar, és el fet de convertir en una festa la simple recerca de quelcom indeterminat, però que segurament en el racó més insospitat es presentarà de sobte. És la possibilitat de trobar, entre la varietat, aquell llibre determinat, únic, que representi una


autèntica troballa. És l’ocasió d’aconseguir quelcom que ni havia passat per la nostra imaginació, però que en el mateix moment de fer-se present sabem que és allò que cercàvem. És l’emoció impagable del descobriment. La sensació que ens pot produir un fet semblant pot esser com la que deu sentir un arqueòleg quan entre la terra i les pedres d’una excavació es topa amb la impagable sorpresa d’una peça valuosa. La fira ens ofereix també l’oportunitat d’adquirir aquell llibre que fa temps que cercàvem, però que, per la circumstància que sigui, no havíem arribat a aconseguir; sabíem la seva existència, però mai no s’havia posat al nostre abast. En una d’aquestes fires, hi vaig trobar El comte Mal, l’obra magnífica del poeta Guillem Colom, que feia temps que cercava afanyosament i no era capaç de trobar. D’aquesta obra, en tenia una fotocòpia, per gentilesa d’un bon amic. Ara guard el volum com si d’un vertader tresor es tractàs. Boig pels llibres A moltes de les famílies de classe mitjana, en els dies atzarosos de la Guerra Civil i més tard amb la preocupació per sobreviure durant la miserable postguerra, no hi havia gaire temps ni predisposició per a la lectura; la meva família no n’era una excepció, així que, a la primeria dels anys quaranta, no vaig trobar a ca nostra una gran biblioteca, ni de petita tampoc, tan sols uns pocs llibres que conformaren les lectures de la meva infantesa: Las aventuras del capitán Kidd, Peter Pan y Wendy, Los hijos del capitán Grant i Fabiola, un llibre aquest de Nicholas Patrick Wiseman, un cardenal anglès que havia nascut a Sevilla l’any 1802. D’aquest llibre, primerenc, que narrava les persecucions dels cristians a la Roma dels emperadors, quedaren fortament gravats a la meva memòria d’infant el martiri de sant Tarsici i el de sant Sebastià. Poc temps


després vaig descobrir que el meu padrí guardava, gelosament dins un canterano, un exemplar, amb il·lustracions, titulat Genoveva de Brabante, la història d’una esposa falsament acusada, condemnada a mort i salvada pels seus botxins. Al col·legi, durant l’ingrés de batxiller, llegíem fragments del Quixot, d’una manera mecànica sense que el mestre ens servís de guia per millor comprendre i aprofitar aquella, sens dubte, obra cimera de la literatura. Algunes de les rondalles de mossèn Alcover completaren el meu incipient contacte amb els llibres. Sense saber com ni de quina manera, aquelles desbaratades i primerenques temptatives de lector em deixaren marcada, ja per a sempre, una vertadera passió, poc selectiva això sí, per la lectura i una mena de veneració pels llibres. Malauradament, no he tengut mai qui em guiàs per un camí lògic i adequat; he llegit sempre, encara ara, d’una manera indiscriminada, anàrquica. Ja d’adolescent, qualsevol cosa que tengués forma de llibre i contàs històries m’anava bé. Per aquells dies, un company de feina del meu pare romania a ca nostra uns quants vespres a la setmana; era un lector compulsiu de novel·les, que, després de llegides, deixava dins l’habitació on dormia, i gràcies a ell vaig devorar literalment la col·lecció quasi completa d’«El Coyote», de José Mallorquí, i una mala fi de novel·letes de l’oest americà que escrivia, torrencialment, un tal Marcial Lafuente Estefanía, sense deixar de banda, adesiara, algunes de la també prolífica escriptora de novel·la rosa, Corín Tellado. Seria devers l’any 1951 quan vaig anar a Ciutat a treballar al col·legi La Salle, en règim d’internat. La magnífica biblioteca que hi havia al centre va contribuir fortament a apaivagar, en bona mesura, la meva enyorança del poble i de la família. Vaig llegir tot allò que el temps i l’ocasió em permeteren. Entrar dins aquella biblioteca era per a mi com entrar dins un temple; m’apropava


als llibres com si anàs a adorar la imatge d’un sant, quasi no gosava ni tocar-los; intuïa que aquells prestatges contenien milers d’històries meravelloses, sorprenents, i pensava que allà es concentrava quasi tot el que jo no sabia i desitjava saber. Entre tot el que vaig llegir en aquella època de la meva vida, El Criterio de Jaume Balmes mostrà, bé que fos per un finestró, la Filosofia de la qual tenia sols una lleugeríssima notícia. Per mitjà d’un company de feina, de més edat, vaig tenir accés a la literatura amb la nostra llengua —deixant de banda aquelles ja llunyanes rondalles— mitjançant alguns exemplars de la, aleshores novella, col·lecció «Les Illes d’Or», de l’Editorial Moll. Després d’estar tres anys a La Salle vaig anar a Madrid i, naturalment, a l’escola on estudiava vaig cercar, amb presses, la biblioteca. Però el més important que em va passar, pel que fa a la meva relació amb els llibres, és que vaig conèixer, per primera vegada, el plaer de comprar un llibre. Malgrat tot, aleshores, el meu poder adquisitiu era prou baix, la qual cosa m’obligava a freqüentar fires i altres llocs on els llibres estiguessin a l’abast de la meva butxaca, i això limitava l’oportunitat d’elecció. Record que comprava unes novel·les al preu de 10 pessetes, parl de l’any 1955, de les quals record alguns autors: Henry James, George du Maurier, Pedro Mata i uns volumets de poesia, molt acolorits, al preu de 5 pessetes, dels quals encara guard dos exemplars: un de Francisco de Quevedo i l’altre d’aquell poeta del règim franquista, José María Pemán, que aleshores no era políticament incorrecte llegir, ans al contrari. Però la meva economia no donava per a molts de miracles, per aquest motiu no vaig anar gaire més envant en la compra de llibres. Fos com fos, el cas és que la meva passió per la lectura augmentava dia a dia; de qualque manera sempre trobava temps i llibres per llegir. Ara em vénen a la memòria autors com Louis Bromfield, Edgar Allan Poe, Gustavo Adolfo Bécquer, Enrique Jardiel


Poncela, Álvaro de la Iglesia, Hermann Hesse, Pearl S. Buck i Federico García Lorca, del qual sols coneixia el poema «La casada infiel», que corria, manuscrit, de mà en mà, entre els companys, suposadament pel seu caire de si és no és eròtic. Com podem veure, seguia, crec que he seguit sempre, per la mateixa línia anàrquica i caòtica pel que fa a les meves lectures; llegia indiscriminadament qualsevol cosa que arribàs a les meves mans. Però vaig aprendre que a qualsevol llibre, sigui el que sigui, sempre es pot trobar qualque cosa positiva; evidentment no tots els llibres ens transportaran a paradisos o aventures més enllà de la nostra imaginació o ens obriran portes a coneixements extraordinaris, però, fins aquí, mai no m’he penedit ni del temps ni dels doblers que he dedicat als llibres, si m’atur a fer una mirada als horitzons que m’han obert i al gaudi que m’han proporcionat. Amb els anys he aconseguit reunir un bon grapat de llibres, de tota casta i condició, sense ordre ni concert, però he vist com anaven ocupant els prestatges d’allò que podria anomenar, un poc pomposament, la meva biblioteca. Saber que, allà, arrenglerats, mostrant-me la concisió dels seus lloms, hi tenc lectura pel temps que em pugui quedar de vida, em dóna pau i assossec. A vegades, mogut per aquesta mena de veneració, pas llargues estones assegut a una cadira; els mir, sense tocar-ne cap; simplement en repàs els títols, record els que he llegit i imagín els que encara em resten per llegir. Mai no he estat capaç de vendre un llibre o de tirar-lo; quan em manca espai als prestatges em limit a posar-ne alguns dels que em semblem més prescindibles emmagatzemats dins capses, i esper que qualcú tengui la idea de rescatar-los. Un dels millors regals que m’han fet a la vida, me’l va fer un amic capellà. En una de les meves visites que li feia adesiara, quan a penes ja sortia de ca seva, em va dir: «Quan em mori, deixaré


dit que et donin els meus llibres.» Aquell bon home, un capellà de poble petit, que crec que havia col·laborat de qualque manera amb mossèn Alcover quan el canonge recollia informació per al diccionari, no era persona de gaire lectures. Poc després de mort, la seva germana em va lliurar dos toms que contenien les obres completes de Gabriel y Galán i una bona part del que s’havia publicat fins aquell moment de la col·lecció «Les Illes d’Or». Mai no li podré agrair la felicitat que aquell present em va proporcionar. Alguns d’aquells llibres eren antics, tenien més de cinquanta anys, i el fet em donà l’ocasió de posseir quelcom que anhelava ja feia molta estona. No sé si amb tot el que he contat hauré sabut donar una idea de la meva veneració, quasi idolatria, pels llibres, i molt manco sé si això servirà, a més de per obrir aquesta fira, per encomanar a qualcú la meva dèria. Possiblement no; tem que els qui tenim del llibre una visió magnificada, quasi fetitxista i romàntica, anam camí de convertir-nos en una escassa minoria. És molt possible que s’imposi, entre les noves generacions, el llibre electrònic sobre el llibre imprès i que els llibres convencionals passin a ser peces de museu o rareses de col·leccionista. Tant se val! El que importa és que d’una manera o de l’altra, de cada dia hi hagi més gent que llegeixi, que tothom pugui destinar una part dels seus recursos a comprar un llibre i del seu temps a llegir-lo, ja sigui antic i d’ocasió, o acabat de sortir de la impremta, que es llegeixi, o bé passant una a una les fulles, sentint el tacte sensual del paper, o a la plana lluminosa d’una tauleta alimentada amb piles. En un moment de la meva vida en què és gairebé impossible posar remei a moltes coses, puc dir que, si d’algunes estic penedit, en relació amb la lectura, és: primer, de no haver tengut l’avinentesa de conèixer profundament la nostra llengua i la nostra literatura molt abans; segon, que no he tengut la sort que


qualcú m’orientàs i posàs una mica d’ordre en el meu caos lector i, finalment, no haver llegit encara més del que he llegit. Si podem concloure que l’escriptura és la magnificació de la paraula, que podem llegir gràcies a la paraula feta visible en l’escriptura, podria acabar amb una cita d’un mallorquí universal, un intel·lectual de gran talla, Joan Mascaró Fornés, gran defensor de la cultura, que recomanava la lectura com a font de coneixement i mitjançant la qual aprendre a sentir i aprendre a pensar. Deia aquell humanista margalidà: «Quina cosa tan meravellosa és la paraula! És la primera font de cultura. La paraula és la veu de la mare, del pare i dels altres. Aprenem i estimam les paraules dels nostres pares i després podrem aprendre i estimar les paraules d’altres terres. I si no després, al mateix temps. Després a l’escola s’ha de començar a relacionar la paraula parlada amb la paraula escrita. I a poc a poc durant la vida aprenem no sols paraules, sinó coses. El bé, la bondat, la bellesa, ens fan pensar i obrar, si podem, amb relació amb elles i sentim l’alegria de l’amor que ens dóna l’alegria més pura i gran de la vida.»

Rafel Bordoy Març de 2012



Boig pels llibres (Pregó Fira del llibre antic i d'ocasió 2012)