Page 1

Una bona colla d'amics i amigues Galeria de personatges

Eugènia Maùas Olga Molins


La literatura ens ofereix l'oportunitat d'entendre o, si més no apropar-nos, al món que ens envolta i així poder-nos-hi situar. De la mà dels més diversos personatges aprenem que hi ha diferents opcions a l'hora de fer les coses, adquirim empatia i canalitzem les nostres emocions. Els personatges permeten al lector identificar-s'hi i realitzar proeses o malifetes en el món literari, que l'ajudaran a no haver-les de realitzar en el món real. Són, doncs, per al lector, una bona colla d'amics, que l'acompanyen en les seves descobertes i en el seu procés de maduració personal. Presentem unes quantes d'aquestes amistats, amb les seves qualitats més destacables. Les hem triat pel seu bon acompanyament, pel fet de mostrar-nos la seva idiosincràsia i ensenyar-nos quelcom que val la pena d'aprendre. Ens hem ajudat de les lectures proposades per al tema i per alguna altra. Colomer, T. (2002) (dir): “Apreciar el espesor de las palabras”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.4, 83-100. Colomer, T. (2002) (dir): “Ser otro sin dejar de ser uno mismo”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.5, 119-140. Silva-Díaz, MªCecilia: "La metaficción como un juego de niños. Una introducción a los álbumes metaficcionales". Caracas: Banco del Libro. Duran, T. i Luna, M: "Un i un i un... fan cent. Cent personatges de la literatura infantil i juvenil". Barcelona: La Galera. Casas, Lola: "Tot Dahl". Barcelona: La Galera. Molist, P. "Dins del mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults". Graó.

Desitgem que també siguin per a d'altres lectors... una bona colla d'amics i amigues!


L'amiga més amiga de la formiga Piga Un Rossinyol volador, Ens arriba gràcies a Teixidor, Volant, volant, Totes les paraules va rimant. És graciós i espavilat , I ser un gran amic ha demostrat. La formiga Piga, Està molt agraïda, Per ajudar-la a conèixer el món, Pujant-la dalt del caparró, D’una Girafa , A la que anomenen Rafa. Em triat al poeta Ros i Nyic i Sol per la seva manera de jugar amb el llenguatge (1). La poesia arriba d’una manera planera i accessible. El joc i el divertiment són claus en aquest personatge. Els seus pensaments quan vol ajudar a la Formiga i la seva manera d’insultar a l’Ós rimant fan riure al infant i l’adult. El Rossinyol Ros i Nyic i Sol coneix totes les músiques del món i és el triat entre tots els companys per comunicar-se amb la Girafa Rafa que només sent les últimes paraules de les frase “Aquell qui hi parli ha de saber escollir molt bé les paraules per fer-se entendre. I només els poetes com tu saben trobar les paraules adequades” Un altre aspecte mot important és la visió del món que ofereix. Cada animal té les seves qualitats i entre tots fan un gran conjunt complementari, totes les habilitats i característiques es valoren. L’autor fa un doble joc fent servir coma a nom del personatge aquestes característiques i rimant-les amb l’animal que anomenen. Per exemple, tenim : la Formiga Piga, que és molt petita, la Marieta Tieta, perquè és molt bona i tots l’estimen com si fos la tieta. També li diuen Marieta Rialleta o Riallera perquè és molt simpàtica i sempre riu.La Mosca Osca, que té molt mal humor. El Llangardaix Baix, la Llagosta Agosta, que pastura a l'agost, l'Eruga Arruga, per la seva manera de desplaçar-se, l’Ós Enginyós, que té molt d’enginy... Gràcies al Rossinyol Ros i Nyic i Sol i als altres personatges Teixidor ofereixen una realitat on els amics s’ajuden per assolir somnis i conèixer nous horitzons.


Matilda La Trunchbull La Trunchbull és una gran antagonista. Directora de l’escola, dolentíssima i sense ni un xic de bona fe, atemoreix a tota la comunitat educativa. La seva descripció és detallada tant físicament, com a través dels altres personatges. La descripció física arriba a través d’un narrador omniscient i diu així: "Per damunt de tot, era una dona formidable. Havia estat una atleta famosa, i fins i tot ara els músculs se li feien ben visibles. Els podíeu veure al coll de toro, a les grans espatlles (…) En mirar-la teníeu la sensació que podia torçar barres de ferros (…) Tenia la barbeta obstinada, la boca cruel i uns ullets arrogants (…) Pel que fa a la indumentària… era, per dir poc, extremadament curiosa. Duia sempre una jaqueta fosca de cotó, lligada a la cintura amb un ample cenyidor de cuiro (…) les massisses cuixes s’enfundaven en un parell de pantalons extraordinaris de color verd botella i fets d’aspra sarja. Aquests pantalons li arribaven just a sota dels genoll, i d’aquests en avall la directora s’engiponava uns mitjons verds amb gira, que mostraven a la perfecció els músculs de vedella”

Una de les magnifiques qualitats de la senyoreta Trunchbull és la sensació que produeix als seus espectadors, com una mena de fascinació i terror. Magistralment jugat el personatge que fa més por és alhora molt divertit, el seu discurs, la seva manera d’insultar , la seva ignorància fan còmica la crueltat: “ No m’agrada la canalla -deia-. La canalla no s’hauria de deixar veure. S’haurien de guardar fora de la vista, en capsetes, com agulles o botons. No he pogut entendre mai de la vida per què els infants triguen tant a créixer. Em penso que ho fan expressament”

Com a bona antagonista és tot el contrari a la protagonista, la Matilda. Si la nena és un personatge, clar, intel·ligent, sensible, empàtic i la seva gran força és la intel·ligència, la directora és fosca, ignorant, egoista i la seva gran força és la violència. No només contrasta amb la nena, també ho fa amb la senyoreta Honey, la mestra de la Matilda, que com el seu nom indica és bona i dolça. La mestra, juntament amb la bibliotecària són l’oasi que troba la Matilda dins del món adult. Així quan la Matilda coneix el maltractament de la Trunchbull a la senyoreta Honey comença la lluita. Evidentment perduda per l’antagonista.


Les Bruixes El nen És el protagonista de la història, un heroi del qual no en sabem el nom, que venç les bruixes d'Anglaterra amb l'ajuda de la seva àvia. És un infant d'encara no 8 anys, despert, eixerit, intel·ligent i molt valent, que no dubta a l'hora d'enfrontar-se a la bruixa més malvada per una causa noble com la salvació de tots els infants tot i que ell, convertit en ratolí, ja no recuperarà la seva forma humana. És l'exemple de la perseverança i la generositat i de com, tot i ser petit i aparentment amb poques possibilitats, pot fer grans gestes utilitzant la seva intel·ligència, habilitats i l'ajuda de la seva àvia.

L'àvia És l'aliada del protagonista. Com totes les àvies, té cura, protegeix i vetlla per tal que el seu nét sigui un bon nen, noble i eixerit. També com tota persona gran, l'edat la fa sàvia i és la saviesa la que ajuda al nen a combatre la maldat. Físicament és com tothom s'imagina una àvia: camina una mica encorbada, amb bastó, té els cabells blancs recollits en un monyo i seu en una butaca a fer mitja. Però en canvi té una actitud i una personalitat molt peculiars i que la fan destacar: és una fumadora empedreïda, que transgredeix normes i amb una empenta pròpia d'un esperit jove. L’Àvia és un personatge que pertany a l’imaginari col·lectiu. Una altra Àvia prototípica, però especial, és la de Anthony Browne a Dins del bosc. Apareix un primer plànol d’ella al clímax de la historia quan tothom espera trobar-se al llop (el conte estableix reverberàncies a diferents contes però especialment amb la Caputxeta vermella) Una descripció magnífica a partir de la imatge. (2)


La Reina de les Bruixes És l'antagonista. És perversa i terrible. Ella i la resta de les bruixes se'ns mostren dolentes i a la vegada hipòcrites, perquè s'amaguen sota una aparença humana i això encara les fa més odioses. Per identificar-les cal fixar-s'hi perquè sota les seves disfresses de senyores distingides: són calbes, amb el nas gros, tenen urpes i sense dits als peus. La Reina de les Bruixes és, a més a més, una dictadora, una tirana que exerceix el seu poder sobre la resta de bruixes a base del terror i els diners. Les seves súbdites són obedients i submisses perquè a la mínima que alguna li porta la contrària a la Reina és fulminada. Al contrari que el nen i l'àvia, les bruixes són éssers poc intel·ligents i que es deixen dur per la influent Reina.


Els Cinc horribles En aquest conte tenim una hiena, una aranya, un gripau, una rata i un ratpenat. Tots ells s’assemblen, són lletjos, desagradables, malgirbats... Cap d’ells té nom, es defineixen com a personatges individuals perquè pertanyen a una mateixa col·lectivitat: la de la lletjor. (3) Aquesta és la primera definició però no l'única. La segona definició sorgeix a partir d’aquest comentari de la hiena : “ser lleig o guapo no té cap importància. El que compta són els fets! El que cadascú faci per a un mateix o per als altres” La nova definició es basa en les coses que fa cadascú, fent-lo especial. Ara la hiena toca el saxòfon, la rata toca l’ ukelele, l’aranya té una veu meravellosa i dolça i un gripau que fa creps. Junts, fent equip munten una creperia amb música i ball, on tots els animals gaudeixen de les qualitats dels cinc horribles. Erlbruch ens presenta aquest col·lectiu de lletjos i aconsegueix transmetre un missatge per trencar amb la superficialitat.


El Trencanous i el rei dels ratolins El Trencanous El protagonista d'aquesta història és un ésser de fusta (que ens recorda a en Pinotxo), amb un aspecte lleig i desproporcionat i una missió senzilla i vulgar: trencar nous. Però sota aquesta aparença rude s'amaga una personalitat noble i valenta amb una missió que requereix molt de coratge: enfrontar-se al Rei dels Ratolins i salvar totes les joguines i tresors de la Maria. El trencanous és un exemple de bondat, empenta i perseverança que ens demostra que la bellesa està a l'interior i que val la pena esforçar-se per aconseguir els nostres propòsits. Prefereix la generositat i l'afecte d'una nena "corrent" que d'una princesa "de debò".

Maria Companya fidel de'n Trencanous, és una nena que viu amb els seus pares i germà i que aprecia la bondat i la bellesa en les que coses que aparentment són lletges i grotesques. Imaginativa, valenta, generosa i afectuosa, és l'heroïna que, amb la seva ajuda, fa possible que en Trencanous venci al Rei dels Ratolins. Ens recorda el valor de la fantasia, que no hem de deixar enrera la nostra part infantil, d'il·lusió, i ens ensenya a creure en nosaltres mateixos/es i en les nostres conviccions.


Drosselmeier És l'oncle del Trencanous i el padrí de la Maria. Rellotger de professió, és enginyós i té bones mans tant per arreglar rellotges com per a fabricar autòmats i altres enginys que sembla que tinguin vida. Per altra banda és qui explica històries fantàstiques als infants i condueix a la Maria a realitzar la seva missió. Compleix la funció d'acompanyant i possibilita que es desenvolupi la història i resolgui el conflicte.

El Rei dels Ratolins Igual que la Reina de les Bruixes, de Roald Dahl, el Rei dels Ratolins és el dolent i més pervers antagonista. Té un aspecte ferotge (set caps) i regna estenent el terror i extorsionant a la Maria, que es veu obligada a sacrificar les seves coses per salvar a en Trencanous. Tot i la seva aparent superioritat, però, serà vençut pel nostre protagonista gràcies al seu coratge i a l'ajuda de la Maria.

El Trencanous venç al Rei dels Ratolins i es queda les seves 7 corones.


Pomelo

El Pomelo és un petit elefant rosa molt divertit. La seva descripció física ens arriba a partir de la imatge, la seva senzillesa, el seu color i tamany i els jocs que fan amb la trompa el defineixen però també els seus pensaments. En Pomelo apropa una realitat i uns conflictes als lectors més petits simplificant-los i per tant fent-los comprensibles. El personatge es planteja i reflexiona sobre molts problemes que pateixen els infants com ara preguntar-se quant han de créixer, l’aparició de les pors, les ganes d’aprendre, el comiat. Una de les qualitats d’aquest personatge és com mitjançant aspectes metaficcionals(4) arriba i es mostra a l’espectador. En Pomelo és partícip de la narració en tant que modifica les paraules quan fa un esternut o quan escriu a la pàgina com si ho fes a una pissarra. Un altra aspecte divertit és que els autors juguen amb el tamany de la pàgina i el creixement, en un moment donat en Pomelo creix molt i surt de la pàgina creant un curtcircuit. Es torna produir aquest principi-causa quan mira la pàgina següent trencant l’estatus de dins i fora. Tots aquests aquests recursos s’empren en pro de la historia i donant a tot plegat un to còmic que apropa al lector a la historia. Hi ha una desdramatització del conflicte. En Pomelo és pot convertir en un bon amic que té els mateixos dubtes del infants


La teranyina de la Carlota Wilbur El petit porquet protagonista d'aquesta història és un animaló feble, petit i amb una necessitat enorme de companyia, afecte i amistat. Té molta curiositat i ganes d'aprendre i això l'ajudarà a créixer i donar valor a les coses. A mesura que va creixent adquireix autonomia i fins i tot al final pot tenir cura ell d'altres animals. Mitjançant la personificació d'aquest animal se'ns acompanya en el procés de creixement d'un infant.

Carlota Sota l'aparença d'un ésser violent i cruel hi trobem un personatge afable, amistós, sincer, lleial i molt intel·ligent. Altre cop es demostra que el coneixement és el recurs més important per a vèncer els obstacles i aconseguir els propòsits, per sobre de la força o les males arts.

Templeton Fern La primera companya i salvadora d'en Wilbur és una nena de 8 anys que, amb el seu afecte fa gestes enormes, com ara salvar un animalet a punt de morir. Creix juntament amb en Wilbur, es pregunta coses, evoluciona i passa de l'afecte infantil al d'adulta, passant el relleu a l'aranya Carlota i les seves hereves de l'acompanyament del seu amic.

És la imatge de l'egocentrisme i l'actuar pel propi interès. Templeton és una rata que està allà on hi hagi menjar i recull tota mena d'objectes de la brossa. És, doncs, brut i fa malbé allò que té al voltant (caracterísitques pròpies de les rates). Acabarà, encara que mogut per motius individuals, cooperant per tal de salvar la vida d'en Wilbur.


Dos personatges que són i no són Xola

El meu gat

La Xola és una gosseta agosarada que es creu que és un lleó i comença a comportar-se com a tal. El seu orgull i deliri de grandesa fa que es vegi a sí mateixa diferent del què en realitat és i que no entengui com és que els altres no la veuen així. Quan s'adona, però, que no pot caçar i que s'estima més que el seu amo li prepari un bon àpat, tornarà a comportar-se com el què és: una gossa petanera.

En aquesta ocasió és l'amo de l'animal (que coincideix amb l'autor) el què creu que té un gat quan en realitat és un elefant. També en clau humorística se'ns presenta un personatge amb una aparença que no correspon al seu comportament. Unes il·lustracions delicioses i detallistes ens retraten tots els moviments i costums d'un gat en un cos d'elefant. Sens dubte és una història que provoca el somriure de tot lector. (5)

Un relat humorístic que ens permet riure'ns de nosaltres mateixos/es i d'alguns comportaments humans.


Les llars dels nostres amics... Atxaga, B. Xola i els lleons. Cruïlla Bachelet, Gilles. El meu gat és el més bèstia. RBA. Badescu, Ramona i Chaud, Benjamin. Pomelo crece. Browne, A. Dins del bosc. Dahl, Roal. Les bruixes. Empúries Dahl, Roal. Matilda. Erlbruch, Wolf: Els cinc horribles. Joventut. Hoffmann, E.T.A. El Cascanueces y el Rey de los ratones. Anaya. Teixidor, Emili. L'amiga més amiga de la Formiga Piga. Cruïlla. White, E.B. La telaraña de Carlota. Noguer.


Notes (1) A la lectura de Colomer, T. (2002) (dir): “Apreciar el espesor de las palabras”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.4, 83-100, està ampliament explicat el joc en el llenguatge. (2) Tal i com s'explica a les lectures Colomer, T. (2002) (dir): “Ser otro sin dejar de ser uno mismo”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.5, pàg.124 i Silva-Díaz, MªCecilia: "La metaficción como un juego de niños. Una introducción a los álbumes metaficcionales". Caracas: Banco del Libro. P`g.14

(3) Aquest punt queda reflectit a la lectura de Colomer, T. (2002) (dir): “Ser otro sin dejar de ser uno mismo”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.5, pàg. 135.

(4) Un altre exemple del què s'explica a les lectures Colomer, T. (2002) (dir): “Ser otro sin dejar de ser uno mismo”. Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Cap.5, pàg.134-135 i Silva-Díaz, MªCecilia: "La metaficción como un juego de niños. Una introducción a los álbumes metaficcionales". Caracas: Banco del Libro.

(5) Podriem dir que gairebé es tracta d'un joc, tal i com s'explica a Silva-Díaz, MªCecilia: "La metaficción como un juego de niños. Una introducción a los álbumes metaficcionales". Caracas: Banco del Libro. Pàg.15

Galeria de personatges  

La literatura ens ofereix l'oportunitat d'entendre o, si més no apropar-nos, al món que ens envolta i així poder-nos-hi situar. De la mà del...