Issuu on Google+


editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXVIII NÚM. 429 GENER - FEBRER 2006

DESAGRAÏTS

DESCONCERT

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

PORTADA: Pescador. Fotografia: Iolanda Astor.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

a temps es va demanar al Col·legi un article periodístic sobre Química i Societat. Es va redactar, es va titular Desagraïts i es va publicar (vegeu Dossier Empresarial Europeo, suplement del diari El Mundo del 27-5-2001, i NPQ n. 403). Els companys d’Astúries ho van llegir a l’NPQ, els hi va agradar i van tindre l’amabilitat de reproduir-lo en la seua revista. En aquell moment la Societat estava més que mai parlant malament de la Química. Fa molt poc –divendres 16 de desembre– es va celebrar a Madrid un sopar amb motiu dels 50 anys d’existència de la Mutualitat. Enhorabona! L’endemà vaig tindre l’oportunitat d’assistir a una obra teatral –comèdia intranscendent escrita per a i interpretada per l’actor asturià Arturo Fernández– titulada Desconcert. L’argument va per altres desconcerts, però el que es va quedar desconcertat en un moment de l’obra va ser el firmant d’este editorial. El protagonista –seductor empedreït– comenta amb la seua secretària, representant i amant eterna –una esplèndida actriu val·lisoletana Juncal Rivero– amb motiu d’una aparent conquista –seductora actriu Eva Serrano–: «La Societat ha d’estar molt agraïda a la Química. Vosaltres –les dones– teniu a la vostra disposició una píndola perquè no ocórrega el que podria ocórrer, i nosaltres –els hòmens– tenim una píndola perquè ocórrega el que hauria d’ocórrer». Serà veritat? La Societat està deixant arrere el seu desagraïment?

Hace tiempo se pidió al Colegio un artículo periodístico sobre Química y Sociedad. Se redactó, se tituló Desagradecidos y se publicó (véase Dossier Empresarial Europeo, suplemento del diario El Mundo del 27-5-2001, i NPQ n. 403). Los compañeros de Asturias lo leyeron en el NPQ, les gustó y tuvieron la amabilidad de reproducirlo en su revista. En aquel momento la Sociedad estaba más que nunca hablando mal de la Química. Hace muy poco –viernes 16 de diciembre– se celebró en Madrid una cena con motivo de los 50 años de existencia de la Mutualidad. ¡Enhorabuena! Al día siguiente tuve la oportunidad de asistir a una obra teatral –comedia intrascendente escrita para e interpretada por el actor asturiano Arturo Fernández– titulada Desconcierto. El argumento va por otros desconciertos, pero el que se quedó desconcertado en un momento de la obra fue el firmante de este editorial. El protagonista –seductor empedernido– comenta con su secretaria, representante y amante eterna –una espléndida actriz vallisoletana Juncal Rivero– con motivo de una aparente conquista –seductora actriz Eva Serrano–: «La Sociedad tiene que estar muy agradecida a la Química. Vosotras –las mujeres– tenéis a vuestra disposición una píldora para que no ocurra lo que podría ocurrir, y nosotros –los hombres– tenemos una píldora para que ocurra lo que tendría que ocurrir». ¿Será verdad? ¿La Sociedad está dejando atrás su desagradecimiento? José Costa Degà CQC President AQC

3


juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa. Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Aureli Calvet. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: M. Cruz Anglés, Joan Bertran, Carme Borés, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Carmen González, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, Josep M. Puente, J. Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Josep Martín.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Mònica Adrià, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

EDITORIAL Desagraïts → Desconcert .......................................................... 3

DIA DE LA QUÍMICA

SECCIONS TÈCNIQUES: • • • • • • • • • • • •

Alimentària: Gema Barceló. Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. Biotecnologia: Jaume Mir. Corrosió: Enrique Julve. Energies alternatives: Carles Hernández. Ensenyament: Roser Fusté. Medi Ambient: Xavier Albort. Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. Pintures: Carles Olsina. Prevenció de riscos laborals: Ramon Pou. Química Farmacèutica: Sònia Guasch. Química Forense: José Costa. SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químics de Catalunya • Cursos postgrau. Borsa de Treball

15-N «Dia de la Química» .......................................................... 5 Enquesta lliurada als vianants ................................................. 10

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Publicacions • NPQ.

COL·LABORACIONS

• Química e Industria. Serveis Professionals

Em puc sentir europeu sent espanyol? I a escala reduïda? ............................................................. 11 Calibratge multivariant en anàlisi quantitativa. El model directe .................................................................. 14 Normativa IPPC. Parámetros a controlar en las emisiones de las industrias de tratamiento de residuos de acuerdo con ella ............................................................. 18 Historicitat indefugible .............................................................. 25

INFORMACIÓ Notícies d’interès ...................................................................... 27

ACTIVITATS

• Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional. • Peritatges legals. Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral. • Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA. • Assegurances. – Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Santander Central Hispano.

L’art noveau: el llegat de Siegfried Bing .................................. 28 L’origen de les flors ................................................................... 31

4

– Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 429 • gener-febrer 2006


dia de la química

15-N «DIA DE LA QUÍMICA» Antoni Portela

El mes de novembre és tan prolífic en esdeveniments que l’NPQ de novembre-desembre va quedar curt per recollir tot el que vam fer aquell mes. Seguim en aquest amb la crònica dels actes de la festivitat de Sant Albert i amb els del Dia de la Química, tots dos coincideixen en el mateix dia, el 15 de novembre, però amb uns escenaris i unes finalitats ben diferents.

FESTIVITAT DE SANT ALBERT Un any més hem honorat el nostre patró amb una sèrie d’actes que mantenim des que es va crear el Col·legi de Químics. Estem parlant del 1952, un Col·legi amb llarga història ja, però amb voluntat de mirar cap al futur i saber atreure als químics de Catalunya tot oferint-los uns serveis atractius: un espai on poder mantenir al dia la seva professionalitat amb una Escola de Graduats i unes Seccions Tècniques actives, una assistència eficaç quan el col·legiat ho requereix amb una Borsa de Treball i una Assessoria Jurídica i Laboral que respongui en moments delicats per al col·legiat, unes activitats de cultura i de lleure ben portades per una Comissió de Cultura que dóna aquest complement a la nostra formació científica i fomenta la companyonia entre els químics, i amb aquesta revista que és un llaç d’unió entre tots els químics. Amb aquest compromís està involucrada i treballa la Junta Directiva. Els resultats diran si ho estem fent bé.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

Olimpíada Química 2004.

Olimpíada Química 2005.

5


dia de la química

Guardonats amb l’Orde del Manganès.

Guardonats amb l’Orde del Zirconi.

Guardonats amb l’Orde de l’Estany.

6

NPQ 429 • gener-febrer 2006


dia de la química

Centrant-nos en el que van ser els actes de Sant Albert, un any més vam celebrar la missa en honor del nostre patró i a la memòria dels companys que ens han deixat durant el darrer any. Un any més el nostre company Joan Bertran va ser qui va oficiar la missa i novament el seu sermó ens va colpir amb la seva retòrica. En acabar la missa es va servir un aperitiu que va permetre compartir un temps amb retrobats companys. Però no hem començat la crònica pel principi, és la força del costum. Normalment el dinar de Sant Albert es fa després del dia 15, es fa el primer dissabte després de Sant Albert, però aquest any coincidia amb plena Expoquimia i per qüestió de recursos humans es va considerar més oportú fer-ho el dissabte abans. Bé, el dinar de Sant Albert és una herència del sopar de Sant Albert. Tot buscant noves fórmules per aturar la davallada en l’assistència dels químics a aquest sopar, es va pensar que en un dinar milloraríem; la veritat és que no millorem i que amb dinar seguim baixant en assistència. Malgrat els esforços de la Comissió de Cultura en buscar un marc agradable, un menú

El Dr. Costa mostrant la placa de Col·legiat Distingit que es lliurarà al company Manuel Tremoleda.

saborós i uns premis importants, no aturem la davallada. Enguany, com a novetat, va ser la presència dels joves olímpics. En el decurs de l’acte es van lliurar els premis als guanyadors de les dues últimes Olimpíades de Química de Catalunya. Vam continuar amb la tradició dels nostres Ordes, el del manganès, el del zirconi i el de l’es-

tany, per a aquells companys que feien els 25, 40 i 50 anys de professió. El degà, en el seu breu però sucós discurs, ens va avançar una novetat: l’any vinent se’n crearà un nou orde, el del neodimi, estrany nom, estrany element per celebrar els 60 anys de professió. L’esperança de vida és més gran i tenim companys que ja fa 60 anys que es van llicenciar, i els hi volem retre un

EMPRESES COL·LABORADORES SANT ALBERT 2005 ANTONIO PUIG

GALLETAS BIRBA

BANC SABADELL

ICI ESPAÑA

BASF

JOIERIA BAGUÉS

CADBURY

LA SEDA DE BARCELONA

CAIXA D’ENGINYERS

LABORATORIOS DR. ESTEVE

CIBA ESPECIALIDADES QUÍMICAS COMPAÑÍA INDUSTRIAL METALÚRGICA (JAER) DERIVADOS FORESTALES

NPQ 429 • gener-febrer 2006

LANCASTER GROUP ESPAÑA LUCIANO AGUILAR MIGUEL TORRES PROTÓN

7


dia de la química

Postal del Dia de la Química d’enguany.

Revers de la postal anterior. A la dreta el matasegells del Dia de la Química.

petit homenatge, tot mantenint l’esperança que algun dia el puguem rebre també nosaltres.

EL DIA DE LA QUÍMICA Seguim en el dia 15 de novembre, però ara al carrer, fent cantonada al Portal de l’Àngel. Per tercer any ens vam llançar al carrer per, fidels a l’esperit del Dia de la Química, donar a conèixer al ciutadà les aportacions que la Química ha fet per millorar el seu nivell de benestar, i trencar així la llegenda negra que la Química ho empastifa tot. Mentrestant, dins del marc d’Expoquimia, es feia un dinar al que va assistir un bon nombre de químics i autoritats; és una altra manera de celebrar el Dia de la Química. Amb

8

menys diners i menys recursos vam intentar apropar-nos a l’home del carrer per copsar la seva opinió i lliurar-li un material entenedor que el faci repensar-se la seva opinió sobre la Química. L’enquesta (vegeu-la a la pàgina 10) estava orientada en el llibre Converses sobre la Ciència, fet pels nostres companys Lluís Eek i Mercè Cartanyà i que se’ls va lliurar a tot aquell/a que l’emplenava. L’enquesta, més que un estudi seriós per

conèixer l’opinió i els coneixements d’una població, és una excusa per atreure el vianant i fer-lo pensar sobre la connexió entre la Química i el món on ell viu. Això no treu que després fem un estudi i una valoració de les respostes obtingudes; en el proper número d’NPQ us oferirem aquesta valoració, però vagi per endavant que la valoració que fem d’aquesta sortida del Col·legi de Químics al carrer, per explicar les aportacions que fa la Química, és ☯ altament positiva.

NPQ 429 • gener-febrer 2006


dia de la química

El nostre estand, a la cantonada de l’avinguda Portal de l’Àngel amb la plaça de Catalunya, fou novament el punt de trobada popular del Dia de la Química.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

9


dia de la química

ENQUESTA LLIURADA ALS VIANANTS Les ciències han estat les responsables del progrés de l’home. Els que tenen certa edat han pogut comprovar els avenços que l’home ha assolit gràcies a la ciència. Uns ens han afectat directament, com la televisió, d’altres no ens ha semblat que ens hagin afectat, com que l’home arribés a la Lluna. I si no hem viscut aquests esdeveniments, només cal que fem una mirada al darrer segle XX per veure els progressos que tenim gràcies a la ciència. Malgrat tot la ciència és encara la gran desconeguda, i injustament se li culpa de gran part dels desastres que passen per aquest món.

1. Què significa que, per exemple, un detergent està científicament provat? • • • •

Que Que Que Que

neteja sempre totes les taques. les neteja en certes circumstàncies. és cert el que diu la propaganda. només és un eslògan per vendre més.

2. La ciència pot explicar tots els fets de la nostra existència? • Sí.

• En un futur.

• Mai.

3. La ciència: • És incertesa i dubtes. • Explica el món material que ens envolta. • Explica el món dels sentiments.

• • • • •

Depèn Depèn Depèn Depèn Depèn

principalment de l’energia solar. dels volcans i terratrèmols. principalment de l’acció de l’home. una mica de l’acció de l’home. dels avions.

8. Quines d’aquestes substàncies poden produir càncer? • • • • •

Aigua. Sucre. Oli d’oliva. Bròquil. Aspirina.

• • • • •

Lleixiu. Antibiòtics. Ibuprofeno. Cafè. Dioxina.

9. Llegeixes les notícies de temes científics dels diaris? • Sí.

• No.

4. L’estadística: 10. Compres alguna revista d’informació científica? • És fiable (mai, sempre, depèn). • És manipulable (mai, sempre, depèn). • Dóna tendències (mai, sempre, depèn).

• Sí.

• No.

Quines? ........................................................ 5. L’efecte hivernacle: 11. Et sembla adequada la informació científica que reps? • És positiu.

��� És perjudicial.

• Sí.

• No.

6. Quins gasos produeixen l’efecte hivernacle? • • • •

Diòxid de carboni. Oxigen. Nitrogen. Òxids de nitrogen.

7. El canvi climàtic: • Té lloc contínuament.

10

• • • •

Metà. Aigua. Hidrogen. Derivats del sofre.

12. Dels diaris i de la TV, quines notícies t’interessen més? Classifica de l’1 al 6, un 1 a la que més t’interessa, i un 6 a la que menys: • Política. • Esports. • Premsa del cor.

• El temps. • Trànsit. • Ciència.

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

EM PUC SENTIR EUROPEU SENT ESPANYOL? I a escala reduïda? Antoni Portela

Amb quines preguntes ens surt ara aquest –us direu–. La resposta a la primera pregunta ja la va donar el poble espanyol, no fa gaire, en el referèndum per aprovar la Constitució europea. Cert que la majoria del «Sí» no va ser aclaparadora, però la lectura del «No» no era precisament que no volguessis ser europeu, sinó que hi havia un ampli sector en contra de la nova constitució perquè quedava curta i molts punts importants no els abordava. Calia redactar una de nova per tirar endavant el projecte de la Unió Europea. El sentiment de sentir-se espanyol i europeu, a la vegada, és perfectament possible. Ens sentim espanyols perquè hem nascut a Espanya, i de petits a l’institut (dic institut perquè jo vaig fer el batxillerat en un institut) el professor de Formación del Espíritu Nacional ens deia que Espanya era la nostra pàtria, i que havíem de donar la nostra sang per ella, si calia, tal com va fer José Antonio. A banda d’aquesta exaltació tan patriòtica com inexacta, crec que Espanya és el resultat d’un seguit d’invasions de pobles, de guerres, d’expulsions, de conquestes, de reconquestes, i això fa que no hi hagi un prototip d’espanyol estàndard, però també és cert que hi ha més coses que ens uneixen que no pas ens separen, i sempre que es respecti la idiosincràsia de cada regió és possible viure en pau i harmonia (que ja és hora) amb un sentiment de sentir-se espanyol.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

El sentiment d’europeu ve de més tard. Ens van ensenyar, a mi a l’institut, que Europa era un continent, i que feia poc havia passat per una guerra dels uns contra els altres. Espanya es va abstenir perquè havia tingut la seva pròpia guerra feia poc, on també els uns anaven contra els altres. És a l’any 1958 que es crea, com a conseqüència dels Tractats de Roma, la Comunitat Econòmica Europea amb la finalitat de crear un marc comú de comerç i de control sobre diverses matèries. En un principi eren sis països (Bèlgica, França, Holanda, Itàlia, Luxemburg i Rep. Fed. Alemanya) i de mica en mica se’n van annexionar més. Espanya ho va intentar diverses vegades, i no va ser fins el 1985 que ho va aconseguir; vint-i-set anys més tard de la seva creació, i deu anys després de la mort d’en Franco. Superada aquesta primera etapa de posta en marxa, de noves incorporacions, d’adaptació i de readaptació, sorgeix un sentiment, o una necessitat, d’anar a més, de crear una unitat d’estats d’Europa que coneixem com a Unió Europea. Cert que la nova Constitució no ha estat referendada per França ni per Holanda, cert que els nacionalismes d’Estat són més forts que l’europeista, però amb tot no hi ha un sentiment de rebuig cap Europa, màxim quan aquesta Europa té voluntat d’integrar països sense fer renunciar als nous europeus dels seus orígens, del seu país, de la seva nació.

Aquests raonaments, fets fins aquí, penso que els subscriurien un bon nombre d’espanyols i d’espanyoles. No he dit cap disbarat. Penso! Ara vaig a fer una altra pregunta del mateix estil, però fent un canvi d’escala: Em puc sentir espanyol sent català? Aquí és on jo volia arribar. En un principi el sentiment de sentir-se català de tots els catalans, i de tots aquells que fa ja uns quants anys que hi viuen a Catalunya, independentment d’on hagin nascut, no és més petit que el sentiment de sentir-se espanyol de tots els nascuts a Espanya. Si hi ha alguna diferència jo diria que és a favor del sentiment català, i la raó és molt senzilla: si vols exaltar el sentiment nacionalista d’un poble l’has de perseguir, li has de prohibir que parli la seva llengua, prohibir la seva bandera, el seu himne, qualsevol signe d’identitat. Gràcies al règim franquista el sentiment de catalanisme dels catalans és prou bo. I com és el sentiment d’espanyolisme dels espanyols? Naturalment sempre parlo de mitjanes, de mitjanes d’un paràmetre que no es pot quantificar amb un valor numèric, però ja m’enteneu. Tenen, tenim, els espanyols realment un sentiment d’espanyolisme? O més aviat tenen un sentiment anticatalà que els uneix en un fals espanyolisme? –Exageres– direu alguns,

11


col·laboracions

però jo em remeto a una sèrie d’incidents que estan passant aquests dies: • Les manifestacions de l’alcalde de Salamanca, el Sr. Julián Lanzarote, i el recolzament de tota la ciutat, i jo diria de tota Espanya, menys Catalunya, està clar, proclamant el gran espoli que fan els catalans de l’arxiu de la Guerra Civil Espanyola, i gairebé ens declara una nova guerra civil. ¿Saben els espanyols la realitat d’aquests famosos Papers de Salamanca? Tenen interès en saber-ho? • La declaració del tinent general Mena Aguado, a qui jo donaria sens dubte la Medalla de Mérito al Valor, per tenir el valor de dir el que molts militars i no militars pensen. Malgrat l’interès del Sr. Bono per presentar-nos al Sr. Mena com un cas aïllat, ja han sortit noves veus que l’han fet quedar malament un cop més. • El que li va succeir a un pobre taxista de Barcelona (AVUI 9 gener 2005, pàg. 56). Pels que no vareu llegir l’article us diré que explica les peripècies d’un pobre taxista de Barcelona que es va comprar un taxi nou (negre i groc, naturalment) i per fer el rodatge se li va ocórrer anar a Saragossa. Mala ocurrència va tenir; en reconèixer que aquell taxi provenia de Barcelona es va veure increpat, atacat i va haver de fugir per cames després que el taxi resultés amb desperfectes per l’atac, i ell va salvar la pell per allò de «Cames ajudeu-me». ¿Van pensar que el taxista potser era del mateix Saragossa? Perquè Catalunya és terra d’acollida, i això ho certifiquen milers i milers d’immigrants que han fet de Catalunya la seva residència, la seva segona patria chica. Que pocs dels espanyols vinguts a Catalunya en parlen malament d’ella!

12

• Aquells dos periodistes catalans que cobrien una informació en algun punt d’Espanya, no recordo on, tant és, i els van increpar i també van haver d’escapolir-se perquè entre ells parlaven en català. Si això no és xenofòbia, quin nom li voleu posar? • La campanya contra el cava català que ha fet perdre moltes vendes, i si no ha estat més és perquè els productors de la resta d’Espanya, en no poder atendre la demanda, compraven cava català i l’etiquetaven com a propi. • I en aquest mostrari de manifestacions anticatalanes no podem oblidar les ximpleries a que ens té acostumat el Sr. Rodríguez Ibarra, o les bajanades de la COPE amb la benedicció dels bisbes. I jo em pregunto: Ens podem sentir espanyols els catalans? Que difícil que ens ho posen! Algú podrà creure que són casos aïllats, però només cal parlar amb gent de la resta d’Espanya, amics nostres que ens apreciem i que ens aprecien a nivell personal, però quan treus aquests temes en les converses i intentes explicar la realitat de les coses, almenys la teva realitat per contrastar-la amb la seva realitat, defugen del tema, o bé et diuen que «Catalunya es muy bonita y que se está muy bien, pero que hay que ver qué políticos tenéis... Y que España una». Abans era el Pujol (amb jota de Jaén), ara són el Maragal i el Carota-Rovira. No escolten, no ho entenen ni fan cap esforç per entendre-ho. No és que vulguem la independència (almenys un bon nombre de catalans), a no ser que no ens vulguin acceptar tal com som, amb el nostre sentiment de català, amb la nostra cultura, amb la nostra llengua, que no és precisament el polac. No he pogut mai parlar d’aquest tema amb els meus amics de fora de Cata-

lunya. El tema és visceral i la raó s’obnubila. No pots explicar que els Papers de Salamanca eren de la Generalitat de Catalunya i ens els va espoliar l’exèrcit nacional. No pots explicar que sí som solidaris, que aportem força diners a la resta de l’Estat i ho fem no diré contents, però sí convençuts que hem de finançar a les regions menys riques d’Espanya, però que a sobre ens diguin que els catalans som pesseters i que ens volem quedar amb tot és allò de «Cornut i pagar el beure» («Burro y apaleado» en versió castellana). I a tot això no hem tret encara el tema de l’Estatut, del nou Estatut. Tan dolents com som, però els governs de les comunitats de València i Galícia ja demanen per als seus estatuts tot el que aconsegueixi Catalunya, Andalusia també demana ser nació. Què passarà amb el nou Estatut? En el moment d’escriure aquests pensaments encara hi ha negociacions d’estira i arronsa. No sé si tindrem l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya per majoria (tots els partits menys el PP) –ho dubto–, o bé tindrem un Estatut retallat, o tal vegada el retirarem. Pel que a mi respecta us diré que tant m’és, encara que no és ben bé així, però amb nou Estatut o no per a mi Catalunya seguirà sent una nació. Amb nou Estatut o no seguirem finançant a la resta d’Espanya, tal i com Alemanya o França financen a Espanya, a desgana però per solidaritat per construir una Espanya més justa, en el primer cas, o una Europa més justa en el segon. I un dia haurem de començar a pensar en un món més just també. No? El que sí m’agradaria, amb nou Estatut o no, és que la resta d’Espanya fes un esforç per respectar i comprendre millor el fet català. El que sí m’agradaria és que els mitjans de comunicació informessin objectivament. El que sí m’agrada-

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

ria és dir a aquells que ens qualifiquen de separatistes i volen Espanya una, és que no en facin dues ells; jo també en vull una, però a on hi tingui cabuda tothom, tal com som, amb els nostres sentiments, amb les nostres diferències, en un lloc on tothom respecti la resta per fer una Espanya plural però unida.

El que sí m’agradaria és que l’exèrcit, d’un cop per totes, deixés de fer soroll de sabres i assumís el paper que li atorga la Constitució, ni menys ni més. El que sí m’agradaria és que em fos més fàcil sentir-me espanyol.

qui l’interessa, per sobre del bé d’Espanya, fer força soroll per guanyar vots? Amb una COPE tan impresentable? Amb una premsa de dretes tan aferrada en el passat? Amb una gent que compra aquesta premsa?

¿Serà possible tot això en una Espanya amb un PP tan radical a

Molt hauran de canviar les co☯ ses.

L’ÚS SOSTENIBLE DE L’AIGUA PROCLAMAT L’ANY 1967 I PLENAMENT VIGENT EL 2006 El Consell de Ministres dels països del Consell d’Europa va adoptar, l’octubre de 1967, la Carta Europea de l’Aigua, solemnement proclamada a Estrasburg el 6 de maig de 1968.

CARTA EUROPEA DE L’AIGUA I.

No existeix vida sense aigua, l’aigua és un bé preciós indispensable a totes les activitats humanes.

II.

Els recursos d’aigua dolça no són inesgotables; és indispensable preservar-los, controlar-los i, quan sigui possible, augmentar-los.

III. Alterar la qualitat de les aigües significa atemptar contra la vida. La qualitat de l’aigua deu conservar-se en els nivells apropiats per als usos previstos. IV. Quan l’aigua, una vegada utilitzada, es torna al seu medi natural no ha de comprometre els usos ulteriors, tant públics com privats, que d’ella pugui fer-se. V. El manteniment d’una capa vegetal apropiada, preferentment forestal, és essencial per a la conservació dels recursos de l’aigua. VI. Els recursos de l’aigua han de ser objecte d’un inventari. VII. La correcta gestió hidràulica exigeix un pla establert per les autoritats competents. VIII. La conservació dels recursos hidràulics implica un important esforç d’investigació científica, de formació d’especialistes i d’informació pública. IX. L’aigua constitueix un patrimoni comú, el valor del qual ha de ser reconegut per tots; a tots correspon economitzar-la i fer-la servir adequadament. X. La gestió dels recursos hidràulics hauria de realitzar-se en el marc de la conca natural, amb preferència al de les fronteres administratives i polítiques. És un recurs que exigeix una cooperació supraregional.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

13


col·laboracions

CALIBRATGE MULTIVARIANT EN ANÀLISI QUANTITATIVA. EL MODEL DIRECTE Joan Ferré * Grup de Quimiometria i Qualimetria Departament de Química Analítica i Química Orgànica Universitat Rovira i Virgili

En aquest article es presenten els avantatges del calibratge multivariant enfront del calibratge univariant i es mostra un dels models de calibratge multivariant més senzills: el model clàssic (directe) solucionat pel criteri de mínims quadrats. En anàlisi química assumim que la propietat d’interès en una mostra (concentració d’un analit, viscositat, número d’octà...) està relacionada amb els valors proporcionats per la tècnica que s’ha utilitzat per analitzar la mostra. De vegades només es compara el valor proporcionat per la tècnica d’anàlisi amb valors prèviament mesurats (en alguns controls de qualitat), o es busquen canvis relatius en les dades (per exemple, punts d’inflexió en corbes potenciomètriques). No obstant, el més habitual quan s’empra una tècnica instrumental en anàlisi quantitativa és calcular un model matemàtic univariant, la recta de calibratge, que permet predir la propietat d’interès a partir d’una mesura instrumental (absorbància, àrea de pic cromatogràfic, diferència de potencial...). Avui veurem els models de calibratge multivariant. El seu objectiu és predir la propietat d’interès a partir de múltiples mesures instrumentals. Els seus avantatges enfront de la recta de calibratge són: (1) permeten quantificar a partir de mesures no selectives (és a dir, en presència d’interferències) i (2) és possible detectar mostres discrepants en predicció. Aquests models són especialment útils per a l’anàlisi quantitativa mitjançant tècniques

14

espectroscòpiques. Mesurar un espectre és un forma ràpida i simple de generar centenars de mesures. El calibratge multivariant permet quantificar a partir d’elles i millorar la velocitat d’anàlisi. Per això avui tractarem els models multivariants considerant espectres i concentracions. Queda clar, però, que aquestes idees es poden aplicar a unes altres propietats d’interès i a altres tipus de respostes instrumentals.

és la longitud del camí òptic. Si el camí òptic és el mateix en totes les mesures, els termes ελ,A l es poden agrupar en una constant sλ,A que és l’absorbància a concentració unitat 1:

EL CALIBRATGE UNIVARIANT

rλ = sλ,A cA + sλ,B cB + … + sλ,K cK

Un motiu per emprar el calibratge univariant és que existeixi un suport teòric que el justifiqui. En espectroscòpia, la llei de LambertBeer indica que la relació entre l’absorbància a una longitud d’ona (rλ) i la concentració de l’analit d’interès A (cA) és: rλ = ελ,A l cA

(1)

on ελ,A és el coeficient d’absortivitat d’A a aquella longitud d’ona i l

rλ = sλ,A cA

(2)

A la mostra poden existir altres espècies (dissolvent, reactius, uns altres analits...) que també contribueixen a l’absorbància: (3)

Si la seva contribució és la mateixa als patrons i a les futures mostres a analitzar, aquests termes es poden agrupar en una constant: rλ = rλ,0 + sλ,A cA

(4)

i s’obté la recta de calibratge habitual, y = b0 + b1x. La contribució constant rl,0 es pot modelar (i llavors esperaríem que b0 = rλ,0), o eliminar fent un blanc (i esperaríem obtenir b0 = 0).

* L’autor agraeix tots els comentaris relacionats amb els continguts d’aquest article. Poden dirigir-se, mitjançant missatge electrònic, a l’adreça: quimio@quimica.urv.es. Una versió en suport electrònic d’aquest article pot trobar-se a: http://www.quimica.urv.es/ quimio. 1

Aquesta unitat pot ser mol/L, g/L, etc., i llavors sl,A serà l’absorbància d’una mostra que conté 1 mol/L, 1 g/L, etc. d’analit.

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

Per predir correctament amb aquest model univariant, l’absorbància de les mostres problema només pot variar degut a l’analit A. La contribució de les altres espècies ha de ser la mateixa que s’ha modelat. Si la contribució d’aquestes altres espècies varia (perquè varia la seva concentració) o hi ha algun interferent nou que absorbeix, la predicció estarà esbiaixada (figura 1) i, si té un valor raonable, pensarem que el resultat és correcte. Per prevenir aquesta situació, els problemes de selectivitat s’intenten eliminar abans de la mesura: es busca una longitud d’ona en la qual només absorbeixi l’analit d’interès, s’empren reactius específics, tècniques d’emmascarament o addicions de patró, se separa l’analit de les interferències (extracció...), etc. Algunes solucions impliquen més manipulació de la mostra al laboratori, la qual cosa és una font d’error i incrementa el cost de l’anàlisi.

Resposta instrumental Mesura

Interferència «Vertadera»

Error Concentració «vertadera»

Concentració predita

Figura 1. Predicció esbiaixada en calibratge univariant degut a la presència d’una interferència.

Etanol Acetat d’etil

Absorbància

Xilè

Una alternativa a buscar la selectivitat de forma instrumental/ química és aprofitar que molts instruments proporcionen fàcilment múltiples respostes (senyals multivariants) i buscar la selectivitat de forma matemàtica emprant calibratge multivariant.

Mostra

EL CALIBRATGE MULTIVARIANT 8000

L’objectiu del calibratge multivariant és predir la propietat d’interès emprant respostes instrumentals no selectives, com per exemple l’espectre d’una mostra. El tipus de model multivariant més comú és el lineal: la concentració de l’analit es prediu multiplicant cada absorbància de l’espectre por un coeficient i sumant 2: c = b0 + b1 rλ1 + b2 rλ2 + … + bJ rλJ (5) Els coeficients es poden calcular per diferents mètodes. El que

NPQ 429 • gener-febrer 2006

8200

8400

8600

8800

9000

Número d’ona (cm–1) Figura 2. Espectres suavitzats de l’acetat d’etil, etanol, xilè, i espectre d’una mostra que és una barreja dels tres.

veurem avui, el métode de Mínims Quadrats Clàssics (en anglès, Classical Least Squares, CLS), permet resoldre el problema següent: la figura 2 mostra els espectres a la regió de l’infraroig proper de l’acetat d’etil, l’etanol i el xilè, i una barreja dels tres. ¿Quina és la proporció de cada dissolvent a la mescla?

MÍNIMS QUADRATS CLÀSSICS (CLS) Aquest model es basa en estendre la llei de Lambert-Beer a tots 2

Per exemple, per a un espectre mesurat entre 240 nm i 380 nm cada 2 nm, rλ1, rλ2 ... rλJ són les absorbàncies a 240 nm, 242 nm ... 380 nm.

15


col·laboracions

els constituents i a totes les absorbàncies de l’espectre. El resultat és l’equació (veure figura 3 i requadre): r = Sc + e

⎡0.325⎤ ⎢ ⎥ c = (S S) S r = ⎢ 0.331⎥ ⎢⎣0.343⎥⎦ –1

T

=

S

+

c

(7)

Aquests valors indiquen quantes vegades l’espectre de la mostra conté cada un dels espectres d’S. Així, l’espectre de la mostra és 0.325 vegades l’espectre de l’acetat d’etil, més 0.331 vegades l’espectre de l’etanol, més 0.343 vegades l’espectre del xilè. És a dir, la mostra conté aproximadament 1/3 de cada dissolvent (en realitat, aquesta mostra es va preparar barrejant 2 mL de cada dissolvent). Per interpretar c en termes de concentració s’ha de considerar a quina concentració corresponen els espectres en S 3.

cE cX

=

+

Figura 3. Model CLS. L’ordre dels espectres en S és: acetat d’etil (A), etanol (E) i xilè (X) (encara que pot ser qualsevol ordre). cA, cE i cX són les concentracions d’aquests dissolvents a la mescla (en el mateix ordre en el que estan els espectres a S).

xilè. Veiem, doncs, que l’etapa de calibratge del model CLS consisteix en obtenir l’espectre de cada component pur per formar S i calcular (STS)–1ST. Després es pot predir la composició de qualsevol barreja dels tres dissolvents, només posant l’espectre d’aquella mostra a r en l’equació 7.

CONSIDERACIONS SOBRE EL MODEL CLS La base del model CLS és l’equació 6, que indica que l’espectre de la mostra problema s’ha de reproduir sumant els espectres dels components purs (adequadament escalats). Perquè aquesta equació es compleixi cal:

2. No ha d’existir interacció entre els components de la mescla. Els espectres dels components purs es poden obtenir mesurant cada compost pur o una dilució de concentració coneguda. No obstant, si els constituents de la mescla interaccionen, el seus espectres dins de la mescla seran diferents dels que hem obtingut a partir de cada component aïllat. Per minimitzar l’efecte de les interaccions, s’intenta calcular els espectres dels components quan estan a la mescla. Per fer-ho, es mesuren els espectres d’un conjunt de mescles de composició coneguda i es planteja l’equació 6 ampliada als espectres d’aquests patrons: R = SC + E

Notar que el primer valor de c s’obté multiplicant la primera fila de (STS)–1ST per l’espectre r. Per tant, aquesta fila conté els coeficients de regressió b1, ... bJ (equació 5) per a l’acetat d’etil (per senzillesa, aquest model no inclou el b0). Les files dos i tres de (STS)–1ST contenen els coeficients de regressió de l’etanol i el

16

e

cA

(6)

on r és l’espectre de la mostra problema (escrit com un vector columna: una absorbància sota d’una altra), la matriu S té els espectres de l’acetat d’etil, etanol i xilè en columnes, c és el vector d’incògnites i e és el terme de falta d’ajust. Aquesta equació s’interpreta així: a partir dels espectres dels tres components purs (S), buscar quina quantitat hi ha d’haver d’ells (c) per reproduir l’espectre de la mostra problema. El valor de c que minimitza la diferència entre l’espectre mesurat (r) i l’espectre calculat (Sc) s’obté pel mètode de mínims quadrats:

T

r

1. La resposta instrumental (aquí l’absorbància) ha de ser lineal, amb la concentració dels components de la mostra en el rang de concentracions de treball. Això ha de ser vàlid per a totes les longituds d’ona de l’espectre i per a tots els components de la mostra.

(8)

En aquesta expressió, cada columna d’R és l’espectre d’una 3

Per exemple, si la primera columna d’S és l’espectre d’una solució 1 mol/L d’acetat d’etil, llavors a la mostra hi hauria 0.325 mol/L d’acetat d’etil. Si l’espectre correspon a 1 mg/L, llavors a la mostra hi hauria 0.325 mg/L d’acetat d’etil...

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS Deducció de r = Sc + e L’equació 6 és un sistema d’equacions. L’absorbància de la mescla a 8400 cm–1 (la zona ombrejada a la figura 3) es modela com la suma del que absorbeix cada component (A: acetat d’etil, E: etanol, X: xilè) (equació 3): r8400 = s8400,A cA + s8400,E cE + s8400,X cX Repetint l’equació per a les J longituds d’ona de l’espectre (de 7900 cm–1 a 9100 cm–1) obtenim un sistema de J equacions i tres incògnites (les tres concentracions): r7900 = s7900,A cA + s7900,E cE + s7900,X cX ... r9100 = s9100,A cA + s9100,E cE + s9100,X cX Afegint el terme de falta d’ajust, obtenim l’equació 6. La solució de mínims quadrats d’aquest sistema (equació 7) calibra tots els constituents simultàniament. Notar que el nombre de longituds d’ona no ha de ser menor que el nombre de components. Com que hi ha tres incògnites, seria suficient amb tres longituds d’ona. Però llavors els errors en les absorbàncies s’incorporarien al model. Per evitar això, i mitjanar el soroll en els espectres, emprem més longituds d’ona de les necessàries (generalment llargues regions de l’espectre). De totes maneres, encara que no cal seleccionar rigorosament les longituds d’ona, és adequat escollir aquella zona en la que absorbeixin pocs interferents. D’aquesta manera es redueixen tant el nombre d’incògnites del model com la propagació d’errors en solucionar el sistema d’equacions.

mescla, i cada columna de C conté la concentració dels K components en aquella mescla. Els espectres dels components purs s’obtenen mitjançant la solució de mínims quadrats següent: S = [(CCT)–1 C RT]T

(9)

3. Cal conèixer la composició qualitativa de la mostra. Si no incloem en S l’espectre d’algun component (per exemple, perquè ignorem que està present), aquest component tindrà el mateix efecte que té un interferent en calibratge univariant: les prediccions dels constituents modelats estaran esbiaixades. Per exemple, si calculem un model per a barreges d’acetat d’etil i xilè, només posarem a S els espectres d’aquests dos components. Si apliquem aquest model a la mostra de l’exemple (que conté etanol), la predicció és:

NPQ 429 • gener-febrer 2006

⎡0.50 ⎤ c=⎢ ⎥ ⎣0.42⎦

Aquests valors suggereixen que l’espectre de la mostra és 0.50 vegades l’espectre de l’acetat d’etil més 0.42 vegades l’espectre del xilè. Aquestes prediccions són erròniament elevades perquè el model intenta reproduir l’espectre de la mostra (incloent les bandes de l’etanol) combinant els espectres de l’acetat d’etil i del xilè. La magnitud de l’error depèn de la concentració d’interferent a la mostra i del grau de solapament (semblança) de l’espectre de l’interferent amb els espectres dels altres analits coneguts. No obstant, a diferència del que succeeix en calibratge univariant, en calibratge multivariant podem detectar que la mostra conté algun component que no s’ha inclòs en el calibratge. Una forma fàcil és observar si hi ha diferències importants entre l’espectre reproduït pel model i l’espectre mesurat. Si és així, hem de sospitar de les prediccions.

El model multivariant Mínims Quadrats Clàssics (CLS) permet predir la concentració d’un o més analits en una mescla relativament complexa a partir de dades espectroscòpiques poc selectives. Aquest model té el suport teòric de la llei de Lambert-Beer i es pot calcular fàcilment amb programes que implementin operacions algebraiques, com són Excel o Matlab (http:// www.mathworks.com). La seva principal limitació és que hem de conèixer la composició qualitativa de la mostra problema i ser capaços d’obtenir els espectres de tots els constituents, donat que el model els empra per reproduir l’espectre de la mostra. Aquesta limitació restringeix l’aplicació d’aquest model a mescles de composició ben determinada (per exemple, fàrmacs), i elimina la possibilitat d’emprar-lo amb espectres mesurats directament de mostres naturals (carn, pinso, gasolina...). Un altre aspecte a tenir en compte és que la incertesa de les prediccions és elevada si els espectres dels components s’assemblen entre si. Per tot això, CLS no és el model de calibratge multivariant més estès comercialment i no és tan útil com els models de calibratge invers que veurem en un proper article. No obstant, CLS és una forma fàcil d’introduir les tres idees bàsiques del calibratge multivariant: (1) la propietat d’interès es pot predir combinant adequadament respostes instrumentals no selectives (en CLS s’empra l’equació 7), (2) per predir correctament cal modelar totes i cadascuna de les variacions espectrals que després trobarem a les mostres futures, tant si sabem com si no a quins constituents corresponen (i en concret a CLS sí que hem de saber a quins compostos corresponen i incloure el seus espectres a S), i (3) és possible detectar mostres discrepants en predicció i sospitar de la qualitat de ☯ les prediccions.

17


col·laboracions

NORMATIVA IPPC PARÁMETROS A CONTROLAR EN LAS EMISIONES DE LAS INDUSTRIAS DE TRATAMIENTO DE RESIDUOS DE ACUERDO CON ELLA * Enrique Morillas Pérez Membre de la Secció Tècnica de Medi Ambient Cap de Projectes de Qualitat de l’Aigua. AQUAPLAN, S. A.

La actividad de tratamiento de residuos está incluida en los epígrafes 5.1 y 5.3 del Anexo I de la Directiva 96/61/CE IPPC y la Ley nacional 16/2002, correspondientes a los 10.1 y 10.5 de la Llei 3/98 IIAA, y en fecha tan reciente como agosto de 2005 se ha publicado el BREF que trata sus MTDs específicas y límites de emisión de los parámetros característicos de la actividad. Por supuesto, las instalaciones dedicadas a tal actividad deben informar al EPER autonómico (EPER-CAT) y nacional (EPER-España) en lo que refiere a emisiones a la atmósfera y las aguas, debiendo controlarse mediante métodos de medición determinados. Los contaminantes asignados orientativamente a la actividad de tratamiento de residuos, según el medio receptor, son: • Atmósfera: metano, monóxido y dióxido de carbono, óxidos de nitrógeno, óxidos de azufre, metales pesados, dioxinas, organoclorados volátiles, PAHs, cloro, flúor y PM10. • Aguas: nitrógeno y fósforo totales, metales pesados, AOX (orgánicos halogenados), PAHs, TOC (carbono orgánico total), cloruros y cianuros. A pesar de todo, estos parámetros no tienen por qué reflejar los *

contenidos de las autorizaciones ambientales integradas o sectoriales (de vertido en su caso) vigentes concedidas a las instalaciones por la autoridad competente, dado que los umbrales de notificación indicados en la Decisión 2000/479/ CE EPER no son valores límite de emisión (ELVs). Los ELVs serán los previstos en el correspondiente BREF y la legislación medioambiental sectorial (residuos, atmósfera, aguas) aplicable, y que mostrarán el comportamiento ambiental y el cumplimiento de la legislación por parte de las citadas instalaciones.

Se define como MTDs (Best Available Techniques, BAT), art. 2.11 D. 96/61/CE, la fase más eficaz y avanzada de desarrollo de las actividades y de sus modalidades de explotación, que demuestren la capacidad práctica de determinadas técnicas para constituir, en principio, la base de los valores límite de emisión destinados a evitar o, cuando ello no sea practicable, reducir en general las emisiones y el impacto en el conjunto del medio ambiente:

NORMATIVA IPPC

Técnicas: la tecnología utilizada junto con la forma en que la instalación esté diseñada, construida, mantenida, explotada y paralizada.

La Directiva 96/61/CE, relativa a la prevención y control integrados de la contaminación, conocida como IPPC (Integrated Pollution Prevention and Control), tiene por objeto la prevención y reducción de la contaminación producida por las actividades industriales identificadas en su Anexo I, evitando o, cuando no sea posible, reduciendo sus emisiones al medio atmosférico, al agua y al suelo, junto con el uso eficiente de energía y recursos naturales (agua), mediante un tratamiento integrado y de acuerdo a la aplicación de las llamadas mejores técnicas disponibles (MTDs).

Ponència presentada en les Jornades de Residus que Ategrus va fer en el marc d’Expoquimia.

18

Mejores: las técnicas más eficaces para alcanzar un alto nivel general de protección del medio ambiente en su conjunto.

Disponibles: las técnicas desarrolladas a una escala que permita su aplicación en el contexto del sector industrial correspondiente, en condiciones económica y técnicamente viables, tomando en consideración los costes y los beneficios, tanto si las técnicas se utilizan o producen en el Estado miembro correspondiente como si no, siempre que el titular pueda tener acceso a ellas en condiciones razonables. En el Anexo I de la Directiva se incluye en su epígrafe 5 la Gestión de residuos, que se desagrega en varios subepígrafes contemplando

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

ANEXO I CATEGORÍAS DE ACTIVIDADES INDUSTRIALES CONTEMPLADAS EN EL ARTÍCULO 1 1. No están incluidas en el ámbito de la presente Directiva las instalaciones o partes de las instalaciones utilizadas para la investigación, desarrollo y experimentación de nuevos productos y procesos. 2. Los valores umbral mencionados más adelante se refieren, con carácter general, a capacidades de producción o a rendimientos. Si un mismo titular realiza varias actividades de la misma categoría en la misma instalación o en el emplazamiento, se sumarán las capacidades de dichas actividades. ... 5. Gestión de residuos Sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 11 de la Directiva 75/442/CEE, y en el artículo 3 de la Directiva 91/689/CEE del Consejo, de 12 de diciembre de 1991, relativa a los residuos peligrosos (1): 5.1. Instalaciones para la valorización o eliminación de residuos peligrosos de la lista, contemplada en el apartado 4 del artículo 1 de la Directiva 91/689/CEE, tal como se definen en los Anexos II A y II B (operaciones R1, R5, R6, R8 y R9) de la Directiva 75/442/CEE del Consejo, de 15 de julio de 1975, relativa a los residuos de la Directiva 75/439/CEE del Consejo, de 16 de junio de 1975, relativa a la gestión de aceite usado (2) de una capacidad de más de 10 toneladas por día. 5.2. Instalaciones para la incineración de los residuos municipales, tal como se definen en las Directivas 89/369/CEE de Consejo, de 8 de junio de 1989, relativa a la prevención de la contaminación atmosférica procedente de instalaciones existentes de incineración de residuos municipales (3), y 89/429/CEE del Consejo, de 21 de junio de 1989, relativa a la reducción de la contaminación atmosférica procedente de instalaciones existentes de incineración de residuos municipales (4) de una capacidad de más de 3 toneladas por día. 5.3. Instalaciones para la eliminación o aprovechamiento de los residuos no peligrosos, tal como se definen en los Anexos II A y II B de la Directiva 75/442/CEE en las rúbricas D8, D9, con una capacidad de más de 50 toneladas por día. 5.4. Vertederos que reciban más de 10 toneladas por día o que tengan una capacidad total de más de 25000 toneladas con exclusión de los vertederos de residuos inertes.

la actividad de tratamiento de residuos que se comentará más adelante. El Anexo III de la Directiva incluye las sustancias contaminantes genéricas para las que hay que fijar valores límite de emisión en relación con cada actividad del Anexo I y sus específicas MTDs. La Directiva 96/61/CE IPPC se ha traspuesto a la legislación estatal mediante la Ley 16/2002 que aún no es plenamente operativa, aunque en Cataluña es vigente la Llei 3/1998 de la intervención integral de la Administración ambiental (IIAA) que tomó como modelo la Directiva IPPC, y que se ha desarrollado mediante el Decret 136/1999 donde se fija la tramitación y control de las licencias y autorizaciones ambientales de explotación de instalaciones industriales con garantía de máxima protección del medio ambiente

NPQ 429 • gener-febrer 2006

en función de las MTDs, el Decret 143/2003 de modificación del Decret 136/1999, y la Llei 4/2004, desplegada por el Decret 50/2005, reguladora del proceso de adecuación de las actividades existentes a la citada Llei 3/1998.

BREFs (DOCUMENTOS DE REFERENCIA SOBRE MTDs) Los documentos de referencia (BREFs) sobre las MTDs se han ido elaborando, desde 1998, por grupos de trabajo coordinados por el Instituto de Prospectiva Tecnológica (IPTS) del European Integrated Pollution Prevention and Control Bureau (EIPPCB), y describen por sectores industriales los procesos y técnicas de producción óptimas que definen valores de referencia en consumo de energía y agua y en emisiones contaminantes al agua, residuos y atmósfera, límites de

emisión que es preciso fijar en las autorizaciones de explotación de una instalación industrial incluida en el Anexo I de la Directiva.

EL EPER (REGISTRO INVENTARIO EUROPEO DE EMISIONES CONTAMINANTES) De acuerdo con la Directiva IPPC, y la Ley nacional y autonómica derivadas, las actividades incluidas en el Anexo I deben informar al denominado EPER (Registro inventario europeo de emisiones contaminantes), cuyo objetivo es disponer de información relativa a las emisiones generadas a la atmósfera y a las aguas por las instalaciones industriales afectadas por la Normativa IPPC, según los requisitos de la Decisión 2000/479/CE, y siempre que se superen los umbrales de notificación establecidos en la misma. Se dispone del Documen-

19


col·laboracions

ANEXO III LISTA INDICATIVA DE LAS PRINCIPALES SUSTANCIAS CONTAMINANTES QUE SE TOMARÁN OBLIGATORIAMENTE EN CONSIDERACIÓN SI SON PERTINENTES PARA FIJAR VALORES LÍMITE DE EMISIONES ATMÓSFERA

AGUA

1. Óxidos de azufre y otros compuestos de azufre.

1. Compuestos organohalogenados y sustancias que puedan dar origen a compuestos de esta clase en el medio acuático.

2. Óxidos de nitrógeno y otros compuestos de nitrógeno.

2. Compuestos organofosforados.

3. Monóxido de carbono.

3. Compuestos organoestánnicos.

4. Compuestos orgánicos volátiles.

4. Sustancias y preparados cuyas propiedades cancerígenas, mutágenas o que puedan afectar a la reproducción en el medio acuático o vía el medio acuático estén demostradas.

5. Metales y sus compuestos. 6. Polvos. 7. Amianto (partículas en suspensión, fibras).

5. Hidrocarburos persistentes y sustancias orgánicas tóxicas persistentes y bioacumulables.

8. Cloro y sus compuestos.

6. Cianuros.

9. Flúor y sus compuestos.

7. Metales y sus compuestos.

10. Arsénico y sus compuestos.

8. Arsénico y sus compuestos. 9. Biocidas y productos fitosanitarios.

11. Cianuros.

10. Materias en suspensión.

12. Sustancias y preparados respecto de los cuales se haya demostrado que poseen propiedades cancerígenas, mutágenas o puedan afectar a la reproducción a través del aire. 13. Policlorodibenzodioxina y policlorodibenzofuranos.

to de orientación para la realización del EPER, publicado por la Comisión Europea para su empleo por los Estados miembros. Se han planteado un total de 50 contaminantes (37 en relación con la atmósfera y 26 en relación con las aguas) a controlar y notificar en caso de superación de los valores límite umbrales.

ACTIVIDAD DE TRATAMIENTO DE RESIDUOS La actividad de tratamiento de residuos se contempla específicamente en los epígrafes 5.1 y 5.3 del Anexo I de la Directiva 96/61/CE IPPC y la Ley nacional 16/2002, correspondientes a los 10.1 y 10.5 de la Llei 3/98 IIAA. Se equipara al código NACE 90.

20

11. Sustancias que contribuyen a la cutrofización (en particular nitratos y fosfatos). 12. Sustancias que ejercen una influencia desfavorable sobre el balance de oxígeno (y computables mediante parámetros tales como DBO, DCO).

Por otro lado, la correlación entre los epígrafes correspondientes en las normativas IPPC Europea, nacional y autonómica, corresponde a la que se muestra en el cuadro de la página siguiente. Cabe destacar que la actividad de tratamiento de residuos (epígrafes 5.1 y 5.3 / 10.1 y 10.5), corresponde en general a las instalaciones de valorización y eliminación de residuos peligrosos y no peligrosos, con exclusión de la incineración de residuos municipales (5.2) y vertederos (5.4). Aunque se equiparan al código NACE 90, no resulta del todo clara la correspondencia de estos epígrafes con los códigos CNAE que estamos acostumbrados a manejar de acuerdo a la vigente Clasificación Nacional de Actividades Económi-

cas CNAE-93 REV.1 (Real Decreto 330/2003 de 14 de marzo) que revisa la anterior CNAE-93 (Real Decreto 1560/1992 de 18 de diciembre). Los siguientes códigos CNAE-93 REV.1 tienen relación con la actividad de tratamiento de residuos: 90020. Recogida y tratamiento de otros residuos (CNAE-93 90002Actividades de limpieza de vías públicas y tratamiento de desecho): Esta clase comprende: *la recogida de residuos de los hogares y empresas por medio de cubos de basura, contenedores, etc. *la recogida de residuos peligrosos, pilas y baterías usadas, aceites y grasas usados, etc. *la recogida de aceite usado del transporte y talleres mecánicos *la recogida de residuos de construcción y demolición *el funcionamiento de centros de recogida de

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

Anexo I

Anexo I

Annex I

Directiva 96/61/CE, relativa a la prevención y al control integrados de la contaminación.

Ley 16/2002, de 1 de julio, de prevención y control integrados de la contaminación.

Decret 143/2003, de 10 de juny, de modificació del Decret 136/1999.

5. Gestión de residuos.

5. Gestión de residuos.

10. Gestió de residus.

5.1 Instalaciones para la valorización o eliminación de residuos peligrosos de la lista, contemplada en el apartado 4 del artículo 1 de la Directiva 91/689/CEE, tal como se definen en los Anexos II A y II B (operaciones R1, R5, R6, R8 y R9) de la Directiva 75/442/CEE del Consejo, de 15 de julio de 1975, relativa a los residuos de la Directiva 75/439/CEE del Consejo, de 16 de junio de 1975, relativa a la gestión de aceites usados de una capacidad de más de 10 toneladas por día.

5.1 Instalaciones para la valorización de residuos peligrosos, incluida la gestión de aceites usados, o para la eliminación de dichos residuos en lugares distintos de los vertederos, de una capacidad de más de 10 toneladas por día.

10.1 Instal·lacions per a la gestió de residus perillosos, com es defineixen a la Llista europea de residus, amb excepció de les instal·lacions d’emmagatzematge temporal de residus perillosos fins a una capacitat de 30 t, i amb excepció de les instal·lacions de valorització a l’origen de residus perillosos fins a una capacitat de 10 t/d.

5.2 Instalaciones para la incineración de los residuos municipales, tal como se definen en las Directivas 89/369/ CEE del Consejo, de 8 de junio de 1989, relativa a la prevención de la contaminación atmosférica procedente de instalaciones existentes de incineración de residuos municipales, y 89/429/CEE del Consejo, de 21 de junio de 1989, relativa a la reducción de la contaminación atmosférica procedente de instalaciones existentes de incineración de residuos municipales de una capacidad de más de 3 toneladas por hora.

5.2 Instalaciones para la incineración de los residuos municipales, de una capacidad de más de 3 toneladas por hora.

10.4 Instal·lacions per a la incineració dels residus municipals, com es defineixen en la Llei 6/1993, reguladora dels residus, d’una capacitat superior a 3 t/h.

5.3 Instalaciones para la eliminación o aprovechamiento de los residuos no peligrosos, tal como se definen en los Anexos II A y B de la Directiva 75/442/CEE en las rúbricas D8, D9, con una capacidad de más de 50 toneladas por día.

5.3 Instalaciones para la eliminación de los residuos no peligrosos, en lugares distintos de los vertederos, con una capacidad de más de 50 toneladas por día.

10.5 Instal·lacions per a la disposició del rebuig dels residus no perillosos, com es defineixen a l’annex I (operacions D8, D9, D10 i D11) de la Llei 6/1993, reguladora dels residus, d’una capacitat superior a 50 t/d.

5.4 Vertederos que reciban más de 10 toneladas por día o que tengan una capacidad total de más de 25000 toneladas con exclusión de los vertederos de residuos inertes.

5.4 Vertederos de todo tipo de residuos que reciban más de 10 toneladas por día o que tengan una capacidad total de más de 25000 toneladas con exclusión de los vertederos de residuos inertes.

10.6a Dipòsits controlats de residus no perillosos que rebin més de 10 t/d o que tinguin una capacitat total superior a 25000 t.

residuos *la eliminación de residuos por incineración u otros medios: *el vertido de desperdicios en tierra o en el mar, su enterramiento *el tratamiento y eliminación de residuos radiactivos de transición proceden-

NPQ 429 • gener-febrer 2006

tes de hospitales, etc. *el tratamiento y la eliminación de animales tóxicos vivos o muertos u otros residuos contaminados *el tratamiento de residuos para su destrucción obteniendo como subproducto el com-

post *la eliminación de bienes usados, como frigoríficos, con el fin de eliminar los residuos nocivos *el alquiler de aseos portátiles. Esta clase no comprende: *la recogida de residuos dentro del comercio de

21


col·laboracions

chatarra y productos de desecho (véase 51.57) *el tratamiento de sustancias alimenticias residuales de la elaboración de productos alimenticios (véase 15) *el tratamiento de productos residuales del sacrificio de animales para la producción de alimentos animales (véase 15.7) *el reprocesado de combustibles nucleares y el tratamiento de residuos nucleares radiactivos (véase 23.302) *el compostaje de residuos orgánicos (véase 24.15) *la conversión de residuos de productos alimenticios, bebidas y tabaco en materia prima secundaria (véase 37.20) *el tratamiento de desechos y chatarra sin un verdadero proceso de transformación mecánica o química, destinado a la venta a terceros, como desguace de automóviles, maquinaria u ordenadores o la clasificación y compresión de residuos de papel, textiles, plásticos, madera, etc. (véase 50, 51, 52). 90030. Actividades de saneamiento, descontaminación y similares (CNAE-93 90002-Actividades de limpieza de vías públicas y tratamiento de desecho 90003-Otras actividades de saneamiento público): Esta subclase comprende: *la descontaminación de suelos y aguas subterráneas en el lugar de contaminación, bien in situ, bien ex situ, con métodos mecánico-químicos o biológicos *la descontaminación y limpieza de aguas superficiales tras una contaminación accidental, por ejemplo mediante recogida de contaminantes o aplicación de sustancias químicas *la limpieza de vertidos de petróleo en tierra, aguas superficiales, océanos y mares (incluidas las costas) *la recogida de la basura de los contenedores y papeleras colocados en lugares públicos *el barrido y riego exterior de calles, plazas, senderos, jardines públicos, parques, etc. *la eliminación de hielo y nieve de carreteras o pistas de aterrizaje en aeropuertos (incluido el esparcido de sal o arena, etc.) *el despeje de minas y similares (incluso mediante detona-

22

ción) de las obras de construcción *las actividades especializadas de control de otros tipos de contaminación. Esta clase no comprende: *la limpieza de acequias y la lucha contra las plagas agropecuarias en beneficio de la actividad agraria (véase 01.41) *la purificación de aguas subterráneas para el suministro de agua (véase 41.00) *las labores de retirada de tierras superficiales contaminadas dentro de las actividades de construcción (véase 45.11) *el rellenado de suelos (véase 45.112) *el transporte de suelo contaminado ya retirado por terceros (véase 60.242) *los ensayos y análisis técnicos (véase 74.30) *las labores de desamiantado (véase 45.253) *la desinfección, desratización y desinsectación de edificios (véase 74.70) *las actividades relacionadas con las aguas residuales (véase 90.01). En lo que refiere al BREF para la Industria de Tratamiento de Residuos que trata sus MTDs específicas y límites de emisión de los parámetros característicos de la actividad, se ha publicado en fecha tan reciente como agosto de 2005. Por supuesto las instalaciones dedicadas a tal actividad deben informar al EPER autonómico (EPER-CAT) y nacional (EPER-España) en lo que refiere a emisiones a la atmósfera y las aguas, debiendo controlarse mediante los métodos de medición especificados en el Documento de orientación para la realización del EPER.

PARÁMETROS A CONTROLAR EN LA INDUSTRIA DE TRATAMIENTO DE RESIDUOS PARA NOTIFICAR AL EPER Los contaminantes asignados orientativamente a la actividad de tratamiento de residuos en el Documento de orientación para la realización del EPER, según el medio receptor son:

• Atmósfera: metano, monóxido y dióxido de carbono, óxidos de nitrógeno, óxidos de azufre, metales pesados, dioxinas, organoclorados volátiles, PAHs, cloro, flúor y PM 10 (tabla 1). • Aguas: nitrógeno y fósforo totales, metales pesados, AOX (orgánicos halogenados), PAHs, TOC (carbono orgánico total), cloruros y cianuros (tabla 2). Los Inventarios autonómicos (EPER-CAT) y el Registro estatal (EPER-España) de emisiones y fuentes contaminantes, así como el Inventario Europeo de Emisiones Contaminantes (EPER), disponen de bases de datos desde 2001 que pueden consultarse en sus correspondientes webs, pudiendo comprobar los complejos industriales que superan el umbral de emisión anual de cada contaminante, y las emisiones totales.

PARÁMETROS CON LÍMITE DE EMISIÓN ESPECÍFICO EN EL BREF DE TRATAMIENTO DE RESIDUOS Los parámetros citados anteriormente no tienen por qué reflejar los contenidos de las autorizaciones ambientales integradas o sectoriales (de vertido en su caso) vigentes concedidas a las instalaciones por la autoridad competente, dado que los umbrales de notificación indicados en la Decisión 2000/479/ CE EPER no son valores límite de emisión (ELVs). Los ELVs serán los previstos en el correspondiente BREF y la legislación medioambiental sectorial (residuos, atmósfera, aguas) aplicable, y que mostrarán el comportamiento ambiental y el cumplimiento de la legislación por parte de las citadas instalaciones. A continuación se incluyen los ELVs planteados según el medio receptor en el mencionado BREF

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

PELIGROSOS 5.1

6

NO PELIGROSOS 5.3

Number of pollutants 18 PM10 • HCN Fluorine and inorganic compounds • Chlorine and inorganic compounds • Polycyclic Aromatic Hydrocarbons • Benzene Trichloromethane Trichloroethylene (TRI) Trichloroethane-1,1,1 (TCE) Trichlorobenzenes (TCB) Tetrachloromethane (TCM) Tetrachloroethyne (PER) Pentachlorophenol (PCP) PCDD + PCDF (dioxins + furans) • Hexachlorocyclohexane (HCH) Hexachlorobenzene (HCB) • Dichloromethane (DCM) Dichloroethane-1,2 (DCE) Zn and compounds • Pb and compounds • Ni and compounds • Hg and compounds • Cu and compounds • Cr and compounds • Cd and compounds • As and compounds • SOx • SF6 PFCs NOx • NMVOC NH3 N2 O HFCs CO2 • CO • CH4

IPPC

Tabla 1.

Chlorides

Cyanides

Number of pollutants 15

14

Fluorides

Total organic carbon (TOC)

Phenols

Polycyclic Aromatic Hydrocarbons

Organotin - compounds

Brominated diphenylether

Halogenated organic compounds (AOX)

Benzene, toluene, ethylbenzene, xylenes

Hexachlorobutadiene (HCBD)

Hexachlorocyclohexane (HCH)

Chloro-alkanes (C10-13)

Hexachlorobenzene (HCB)

Dichloromethane (DCM)

Zn and compounds

Ni and compounds

Dichloroethane-1,2 (DCE)

Hg and compounds

Cu and compounds

Cr and compounds

Pb and compounds

Cd and compounds

Total - Phosphorus

NO PELIGROSOS 5.3

As and compounds

Total - Nitrogen

PELIGROSOS 5.1

IPPC

Tabla 2.

para la Industria de Tratamiento de Residuos publicado recientemente en agosto de 2005:

emisiones a la atmósfera (MTDs nº 35-41) también contribuyen a conseguir estos valores.

• Atmósfera: organoclorados volátiles (VOC) y PM. Para el caso específico de tratamientos biológicos se contemplan Olor y NH3.

MTD para tipos específicos de tratamientos de residuos

MTD genérica Tratamientos de emisiones a la atmósfera. MTD nº 41. Reducir la emisión a la atmósfera a los niveles de la tabla 3, usando una combinación adecuada de técnicas de prevención y/o abatimiento (ver Sección 4.6). Las técnicas mencionadas en la sección MTD Tratamientos de

NPQ 429 • gener-febrer 2006

Tratamientos biológicos. MTD nº 70. Reducir las emisiones de tratamientos biológicos mecánicos a los niveles de la tabla 4 (ver Sección 4.2.12), aplicando una combinación apropiada de las siguientes técnicas (ver Sección 4.6): a. Manteniendo buen aislamiento (en relación con MTD nº 3). b. Oxidación térmica regenerativa.

c. Eliminación de polvo. • Aguas: DQO, DBO y metales pesados. Para el caso específico de re-refinado de aceites usados se contemplan Hidrocarburos y Fenoles. MTD genérica Gestión de aguas residuales. MTD nº 56. Conseguir los valores de la tabla 5 de emisión a las aguas antes del vertido, aplicando una combinación adecuada de técnicas mencionadas en las Secciones 4.4.2.3 y 4.7. Las técnicas mencionadas en esta sección Gestión de aguas residuales (MTDs nº42-55)

23


col·laboracions

también contribuyen a alcanzar estos valores.

Parámetro de la atmósfera

Niveles de emisión asociados con el uso de la MTD (mg / Nm3)

VOC PM

7 – 20 1 5 – 20

MTD para tipos específicos de tratamientos de residuos 1

Recuperación de materiales del residuo. Para el re-refinado de aceites usados. MTD nº 104. Conseguir los valores de la tabla 6 en el agua residual vertida de la unidad de re-refinado (ver Sección 4.4.1.14), usando una combinación adecuada de técnicas integradas en proceso y/o tratamientos primario, secundario, biológico y de afinado (ver Secciones 4.4.1.14 y 4.7). En definitiva, se aprecia que los parámetros que poseen valores propuestos de ELVs resultan escasos y con rangos amplios, en relación con los diversos contaminantes asignados orientativamente a la actividad de tratamiento de residuos. Así pues en el momento actual, a pesar de haberse definido las correspondientes MTDs, existe una indefinición de valores y criterios que permitan fijar por parte de la Administración competente los límites de emisión de los parámetros característicos de la actividad en las autorizaciones ambientales integradas de las industrias de tratamien☯ to de residuos.

Para menores cargas de VOC, el extremo superior del rango puede extenderse a 50.

Tabla 3. Parámetro

Gas agotado tratado 3

Olor (ouE / m ) NH3 (mg / Nm3)

< 500 – 6.000 < 1 – 20

Para VOC y PM, ver MTD genérica nº 41. El Grupo de Trabajo Técnico reconoce que también es necesario añadir a esta tabla N2O (ver Sección 4.6.10) y Hg, sin embargo no se han obtenido suficientes datos para validar sus valores correspondientes.

Tabla 4. Niveles de emisión asociados con el uso de la MTD (ppm)

Parámetro de las aguas COD (DQO) BOD (DBO) Metales pesados (Cr, Cu, Ni, Pb, Zn) Metales pesados altamente tóxicos: As Hg Cd Cr(VI)

20 – 120 2 – 20 0,1 – 1 < 0,1 0,01 – 0,05 < 0,1 – 0,2 > 0,1 – 0,4

Tabla 5. Parámetro del agua residual

Concentración (ppm)

Hidrocarburos Fenoles

< 0,01 – 5 0,15 – 0,45

Para otros parámetros de las aguas, referirse a la MTD nº 56 en la sección MTD Genérica

Tabla 6.

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Claudi Mans La truita cremada 24 lliçons de Química 16 × 23 cm · 288 pàgines 15 euros

24

Claudi Mans Tortilla quemada 23 raciones de Química cotidiana 16 × 23 cm · 310 pàgines 15 euros

NPQ 429 • gener-febrer 2006


col·laboracions

HISTORICITAT INDEFUGIBLE Ginés Olmos

Quan l’ètica social, fundada en els drets naturals de l’home, no és respectada o es nega el pa i la sal, apareix la violència. Hobbes, filòsof del segle XVII, estudiós del capteniment humà, conclogué que l’estat natural de l’home és la guerra. Costa signar-ho. Sona injuriós. Però, quin altre significat té, si no, la producció cada vegada més sofisticada d’armaments, fins i tot dotats d’intel·ligència? Si hom mira cap a l’Orient (Palestina, Afganistan, Iraq...), els atemptats aquí i allà anomenats terroristes, el panorama de bon punt bèl·lic li dóna raons de sobra; i si es fa extrapolació d’esdeveniments passats, fatalment s’asserveix el mateix, car l’emancipació de la societat no és acabada, si és que té acabament.

col·lectives, fet inadmissible no gaire temps enrera, de no iniciar-se campanyes de reclam pel moviment sufragista, liderat per E. Pankhurst amb comparsa de trencadissa d’aparadors, corredisses (terrorisme de protesta) i empresonaments, és probable que no s’hauria proclamat el sufragi universal ni el dret de vot a la dona, amb l’argument que donar-hi el mateix valor a tots els vots era assegurar el predomini de la massa incompetent, de fàcil enganyar, al contrari de la selecció il·lustrada. Un recolzament d’aquesta ideologia fou Sant Tomàs d’Aquino, un pes pesat d’influència intel·lectual excepcional, que va deixar escrit «... si ídem populus depravatus habeat venale suffragium...», és a dir, l’eventualitat d’obtenir-hi un resultat advers si el poble no és honest. La resistència llavors fou notable: poders socials (l’aristocràcia), polítics, governs i l’Església estigueren en contra, però la pressió de les classes populars, la condició de les quals és obeir, aconseguiren al final del segle XIX implantar a Europa la norma d’un home, un vot, desterrant la condició de fortuna (sufragi censatari) o de capacitat (sufragi capacitari), no produint-se, contra els mals auguris ni alesho-

res ni més tard, l’enfonsament de la societat. Ha estat un handicap permanent l’alliberament de qualsevol modalitat d’esclavitud, el que significa el domini absolut de l’home sobre l’home. Com a fenomen humà ha conegut totes les generacions hagudes des que els homínids baixaren de les cavernes. El domini genera esclaus. Similitud, mutatis mutandis, és la que suposa per a molta gent situacions de subordinació en circumstàncies constretes (un contracte basura i mal pagat...) i el pitjor, que tot passa sense res que hi alteri el pols del món.

La crònica és explícitament reveladora.

Voler esborrar de la societat l’estament denigrant de l’esclavitud ha estat pagat a preu de sang i, dissortadament, d’escàs èxit immediat. Cinc milions d’esclaus lliurats a EUA calgué una guerra, la de Successió; esdeveniment que no va canviar gaire la situació, car es produí el que se’n nomenaria problema negre: persones vagant pel carrer sense drets socials i amb l’obligació de viure amb tot el que això comporta. Cosa semblant aparegué als carrers de Barcelona en acabar-se les obres a pic i pala de l’Exposició Universal a Montjuïc i el Metro transversal Hospitalet-Marina, l’any 1929, el problema dels murcians.

Una pràctica tan normal avui com és el procés majoritari de la presa de decisions

A l’antiguitat la sort d’esclau era admesa com un designi natural. Així s’entén

És ben provat que l’ésser humà amenaçat, per instint de conservació, es revolta i àdhuc en treves de pau manté el coratge de lluita, que es posa de manifest a qualsevol lloc i moment; cal veure amb la fúria i temeritat que els mitinaires dels partits polítics llencen dards l’un contra l’altre en contesa electoral; és ambient amb aparença de guerra, incruenta, però que produeix ferides morals de costosa cura. A l’àmbit social la memòria del passat fa palès enfrontaments físics (revolucions) i dialèctics.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

25


col·laboracions

que Sant Pau, el gran apòstol, s’oferí a vendre’s com esclau per recollir diners i donar-ho als pobres, i a més escrivia: «Has estat cridat sent serf? no t’amoïnis veient-te en tal situació, millor, treu profit d’això mateix» (Epis. Cor. VII - 21), «car aquell que essent esclau és cridat al servei del Senyor, es fa lliure del Senyor» (Epis. Cor. VII - 22). «Serfs, obeïu vostres senyors temporals en temor i respecte, amb cor senzill com el mateix Crist» (Epis. Ephes. VI - 5). Tràgic acabà l’enardiment d’Espartac, gladiador romà, ofici dedicat a la diversió combatent-se home contra home fins a matar o ser mort, setanta anys abans de l’era cristiana, que volgué redimir-se de l’esclavitud junt amb els seus companys d’ofici mitjançant la revolta. L’home heroi començà la lluita amb setanta homes i l’acabà amb setanta mil; però de quina manera: després de diverses victòries contra les legions de Varus, caigueren derrotats per Crasus. Ell i sis mil seguidors van ésser executats d’immediat, i la resta, que fugiren, van caure en mans d’en Pompeu. Un final descoratjador que encarnà la marca de la revolta social. Els bàrbars escombraren l’Imperi Romà, però no amortiren la pràctica de la servitud, la infidelitat de la qual era castigada amb la pena de mort. El serf era venut juntament amb la terra que conreava. Foren notòries les baralles hagudes durant els segles XI, XII i XIII entre els monjos del monestir de Sahagunt (Lleó) i llurs serfs; com també a Catalunya, el segle XV, la guerra establerta entre pagesos i senyors, lluita coneguda com la remença (redempció personal). Passat el xarampió de l’època feudal (un ordre jeràrquic de relacions socials), esdevingué la burgesia, la societat del capital i noves regles de sotmetiment, en el ben entès que no hi ha equivalència en el món del poder. Així, doncs, per

26

efecte mimètic del que fos molt antany la revolta d’Espartac, s’organitza el grup espartaquista alemany, dins la Primera Guerra Mundial (1914), amb l’ardor de redimir-ne la classe obrera alemanya i intentar implantar-hi una república popular; al no mesurar l’enfrontament que hi trobarien de les forces conservadores, el general Noske acaba el deliri revoltós, assassinant els líders i empresonant la resta de lluitadors. Es demostra que contra el poderós, a la curta, s’acaba perdent. Una dècada després, el feixisme de Mussolini i el nazisme d’Hitler s’assignen la salvació de llurs països utilitzant el sentiment d’opressió de la massa obrera sense feina, cinc milions d’aturats. La farsa va estar voler establir-ne un imperi que conduí a la Segona Guerra Mundial, la més horrorosa que s’ha conegut: set milions de jueus assassinats, set milions d’europeus deportats i morts, deu milions de víctimes que caigueren al front i a les ciutats. Paral·lel en el temps i l’ajut científic del marxisme, el comunisme volgué redimir la classe proletària, l’esclau industrial. Com s’ha pogut veure ha estat un fiasco. Marx tenia clar que l’emancipació del treballador era un propòsit just i conseqüentment d’èxit segur; es va equivocar del tot en considerar l’economia una ciència exacta, de la qual queda demostrat que només es pot descriure el passat i no l’avenir; aquest és un joc de probabilitats, on la sort rarament acompanya. Mentre la classe obrera s’ofegava en l’extrema misèria, el capitalisme, que pel fet original de l’acumulació de capital resulta opressor, creu en la necessitat de l’augment successiu de riquesa per créixer i mantenir-se en allò que n’és. La fi d’aquest estat infernal no podia ser cap altre que la revolució. Però la revolta per mantenir-se obliga a construir i acumular capital, allò contra el que es lluitava. Una praxi incompatible amb l’ideari que es defensa, que precisa

d’un sistema burocràtic (nova aristocràcia), la qual cosa fa que tard o d’hora acabi autoliquidant-se. Cal recordar que en el transcurs d’aquest episodi del pròxim passat, mentre mitja Europa s’empobria l’altra mitja s’enriquia, la qual cosa implica, en retornar l’equilibri, decreixement del benestar a la zona fins ara exultant. És la llei inexorable de la física. S’està veient: deslocalització d’empreses (canvi de país), reestructuracions (eufemisme de comiats), jubilacions anticipades, equivalent a pensions reduïdes (–40 %), temporalitat del contracte de treball (o demora de l’emancipació del jovent) que impossibilita el crèdit hipotecari... Les aventures de voler establirhi un món lliurat i blindat d’angúnies socials queda demostrat ésser un impossible categòric. De les cendres de cada tragèdia, com l’Au Fènix, torna el renaixement de la plutocràcia i amb puixança, que passà d’agrícola a industrial, i d’ací estant a financera, com si fos el déu de la terra, que ho és malgrat tot; l’esperit del qual sembla assignat d’ésser la sola voluntat de poder possible, com últim estadi dels antagonismes apareguts al llarg de la història. Així mateix, els moviments revolucionaris de l’anarcosindicalisme i del socialisme, i els esforços de la veu prestigiosa de l’Església amb les encoratjades encícliques Rerum novarum, del papa Lleó XIII, Quadragesimo anno, de Pius XII, i Mater et magistra, de Joan XXIII, semblen estar caiguts en estat letàrgic o passats de temps. Amagaments de revolució, tanmateix, n’hi ha, encara que descafeïnats: serien els crits antiglobalització, que tenen una tasca ben difícil, car l’animaló a batre, G-7, és de grandària immensa, disposat a disparar bales de veritat si s���escau. La racionalitat prevaldrà. És ☯ necessari.

NPQ 429 • gener-febrer 2006


informació

NOTÍCIES D’INTERÈS

AMBICIOSO PLAN PARA REDUCIR LAS EMISIONES DE DIÓXIDO DE CARBONO Una importante compañía energética británica ha firmado un plan para invertir 286 millones de euros para reducir las emisiones de CO2 de sus centrales eléctricas. Según este plan, E.ON UK ha adquirido la empresa Holford Gas Storage Limited y sus derechos de construir un gran depósito subterráneo de gas en Cheshire, al noroeste de Inglaterra. Ésta será una de las mayores cuevas de sal para el almacenaje de gas en el país. Cuando esté construido el depósito, será uno de los que podrán suministrar mayor cantidad de gas a la red británica de transporte. El Dr. Paul Golby, consejero-delegado de E.ON UK, ha declarado: «Las nuevas instalaciones podrán almacenar el equivalente a la mitad del gas que se consume en todo el Reino Unido un día normal, por lo que serán un punto estratégico importante para atender el consumo de gas del país en tiempos de necesidad. Cada día se podrá extraer del depósito un 10 % de su capacidad, frente a los siete días de media que tarda en llegar el gas de Rusia desde el gasoducto del Báltico». Esa capacidad de almacenaje se cifra en 165 millones de metros cúbicos, distribuidos en 8 cuevas cada una de las cuales tiene un volumen equivalente al de 50 gasómetros. La compañía explotadora del almacén ha entrado en contacto con Ineos Enterprises para suministrarle salmuera, un subproducto del proceso

NPQ 429 • gener-febrer 2006

de almacenaje del gas que se utiliza en muchos procesos químicos. Se espera que el depósito y la infraestructura de la planta de regasificación estén terminados antes de cuatro años, aunque ya se podrá almacenar gas a partir del invierno de 2008. Cuando esté terminada la obra, las cuevas estarán conectadas con una estación de compresión por una tubería de unos 2 km de longitud y, a partir de ahí, con la red de distribución nacional a través de otra tubería de 4 km. Las cuevas de sal constituyen un método habitual de almacenar el gas y recuperarlo rápidamente para distribuirlo a través de la red. En todo el mundo se utiliza este sistema, pero en el Reino Unido no hay tantas cuevas como en otros países (Francia y Alemania, por ejemplo).

PRIMERA CENTRAL DE HIDRÓGENO DEL MUNDO El importante grupo energético británico BP, en colaboración con varias empresas, trabaja en el desarrollo de la primera central a gran escala del mundo para producir electricidad a partir del hidrógeno. Estará en Escocia y aprovechará los combustibles fósiles (gas natural) para fabricar electricidad limpia. Las centrales térmicas (que queman fueloil para producir electricidad) son responsables del 33 % de todas las emisiones de CO2 a la atmósfera, uno de los gases responsables del efecto invernadero. A pesar del papel cada vez más im-

portante de las energías renovables, todavía se van a seguir utilizando durante mucho tiempo los combustibles fósiles (carbón, petróleo y gas) para producir electricidad, porque la demanda de energía va a crecer un 50 % en las dos primeras décadas de este siglo. BP va a luchar contra la contaminación de los combustibles fósiles, no sólo extrayendo el hidrógeno del gas natural sino separando el CO2 para almacenarlo en los antiguos yacimientos petrolíferos agotados del Mar del Norte, de los que, al inyectarlo a presión, va a extraer hasta los últimos restos aprovechables de petróleo. El hidrógeno, al quemarlo, genera una enorme cantidad de energía. Es 14 veces más ligero que el aire, inodoro e incoloro, no tóxico ni contaminante, pues al quemarlo, con la ayuda del oxígeno del aire, sólo produce como residuo agua. Un portavoz de BP ha dicho: «El proyecto consiste en producir combustibles sin carbono, convirtiendo el gas natural en hidrógeno, que es lo que se quemará en la nueva central, y CO2 que se enviará al Mar del Norte para la recuperación de petróleo. Aunque las técnicas que vamos a desarrollar para este proyecto ya se conocen y se dominan desde hace tiempo, su combinación es una primicia mundial». El plan consiste en convertir en hidrógeno y CO2 1,9 millones de metros cúbicos diarios de gas natural procedente de los yacimientos ☯ del Mar del Norte.

27


activitats

L’ART NOUVEAU: EL LLEGAT DE SIEGFRIED BING Tots coneixem o hem sentit a parlar d’Art Nouveau, cosí germà del nostre Modernisme; sabem reconèixer les seves formes sinuoses d’una cadira, o les delicades siluetes femenines d’un gerro o d’una joia, o els motius vegetals que decoren una façana de pedra o d’uns lliris en gravats, pintures o teixits. I fins i tot hem pogut algun cop demanar el preu d’una làmpada Tiffany o d’una peça de vidre Daum. Però realment, qui ha sentit parlar de Siegfried Bing? Una nova exposició a Caixafòrum ens ha permès descobrir, durant cinc mesos a la ciutat de Barcelona, aquesta figura d’una importància cabdal per al desenvolupament d’aquest moviment estètic al París de la Belle Epoque, i que malauradament havia quedat en l’oblit, com tantes d’altres en el món de l’Art.

Bing, que era fill d’una família força extensa de pròspers comerciants d’Hamburg, que importaven ceràmica francesa, vidre i objectes decoratius, va ser qui més es va implicar en el negoci, sobretot afavorit per la passió que li va despertar l’art oriental, i en concret el japonès. L’exposició esdevé quasi un passeig per la botiga d’en Bing. Distribuïda en àmbits molt aclaridors, la selecció de 350 peces que s’hi mostren tenen en comú que totes han passat, en un moment o altre, per la botiga Art Nouveau de la Rue de Provence. La història de cada una d’elles en el moment de sortir de la botiga ha estat, sense dubte, molt dispar; per això la seva procedència és molt variada: des de col·leccions particulars i museus d’arreu del món, a establiments hotelers que varen comprar alguna peça al Sr. Bing.

BING I JAPÓ

28

Bing importa gerros, objectes de taula com teteres, bols, teixits estampats, pintes, gravats, etc. Tot un seguit d’objectes que encantaran a la seva clientela habitual i que començaran a canviar els seus gustos, perquè just el que buscava la burgesia europea en aquells moments era una línia nova de decoració. Quelcom realment novedós per guarnir els seus nous palauets tot just construïts al París dels grans bulevards. Aquest París de la llum elèctrica, l’òpera, els teatres, la vida artística i bohèmia buscava novetats, més i més novetats. Les japoinesseries estaven arrasant! Un Art Nou.

CLIENTS FAMOSOS Un client d’aquest art oriental i d’aquesta botiga?

MARCHAND I MECENES Alemany i d’origen jueu, Siegfried Bing se’l considera el pioner en difondre i apostar per un art que cada cop més estava revolucionant el món de l’estètica. Aquest moviment artístic que va adoptar diferents noms segons el país (Art Nouveau, Modernisme, Jugendstil, Floreale, Secessió, Modern Style), va quedar batejat a França com a Art Nouveau gràcies al nom que ell va donar a una de les botigues d’antiguitats que tenia a París, ciutat que va fer seva el 1854, quan hi va arribar per primera vegada per ajudar al seu pare en el taller d’una fàbrica de ceràmica que havien adquirit.

com curiosament defensaran després els artistes del modernisme.

Un llarg viatge d’un any, 1880, per la Xina, el Japó i l’Índia farà que a Bing se li obrin les portes dels sentits artístics, però també dels comercials. Japó permetia el comerç de peces d’art amb occident, i aquest jove Siegfried Bing aprofità aquest fet per establir un seguit de contactes amb artistes japonesos contemporanis, homes de negocis i col·leccionistes interessats en potenciar l’intercanvi cultural entre orient i occident. Si a occident imperava l’art per l’art, al Japó era l’art per la funció,

• Van Gogh. Comprava gravats, làmines a color, tot allò que li agradava i que després li van fer dir des del seu estudi del sud de França que: «s’estava convertint en un artista japonès». Es referia a la seva nova manera de mirar la realitat que l’envoltava: el paisatge i la perspectiva de les imatges. La seva sèrie dels famosos Lliris van ser pintats després d’un llarg estudi de la tècnica japonesa, gràcies a Bing. Era l’època de 1887/89. Una obra similar a aquesta fou subhastada el 1987 i adquirida per un multimilionari australià per 6.144

NPQ 429 • gener-febrer 2006


activitats

Bing veu el moment de donar un intel·ligent tomb al seu establiment d’antiguitats de la Rue de la Provença, reconvertint-lo en la imatge abanderada d’aquest nou estil que volia la clientela i que convivia amb el gust oriental, el nou art menys industrial, més delicat, més sinuós.

milions de pessetes, que, anys més tard, revendria a la Fundació Paul Getty per un preu que fins ara no ha transcendit al públic. • Toulouse-Lautrec també va acabar per inspirar-se en les línies japoneses, traços negres que delimiten les imatges. Primer n’era contrari, però després les va aplicar als seus famosos cartells modernistes i a una sèrie de vitralls que també va dissenyar. • L’escriptor Emile Zola i l’impressionista Edgar Degas també foren assidus clients del ja famós Bing. Per difondre la seva mercaderia, Bing va editar el 1888 una revista mensual que es deia Le Japon Artistique, una espècie de catàleg de gran qualitat traduït a tres idiomes, i on ell escrivia articles proporcionant a nivell europeu tot el que venia a la seva botiga.

EL GRAN ENCERT: BOTIGA NOVA Sense abandonar la seva passió pels objectes exòtics, Siegfried

NPQ 429 • gener-febrer 2006

Després de viatjar per molts països europeus, i de fixar-se sobretot en un local de Brussel·les que exhibia peces d’art nou, el 1895 inaugurarà amb el nom de L’Art Nouveau el local, oferint al públic no ja una botiga de compravenda sinó un veritable local d’exposició, un saló com els hi deien en aquell temps a París.

fashion de la Barcelona actual. I com a gran empresari que era Bing, ho va saber aprofitar al cent per cent, promocionant marques franceses de vidre, ceràmica i porcellana; adquirint la patent de vendes de firmes angleses de gran renom, o aconseguint l’exclusiva d’importació-exportació de la casa Tiffany! També, i després de fer les dues exposicions col·lectives d’inauguració, Bing es dedica a fer-ne de monogràfiques: un gran encert. El 1903 hi trobem a Rusiñol amb dos olis de Les jardis d’Espagne, Granada i Víznar. Promociona a nous talents en el camp de la pintura: un Edvard Munch ben jove, que no acabava d’agradar la seva pintura excessivament expressionista, el «pintor esotèric de l’amor» li deien...

La novetat? • Barrejar tot tipus de peces, des de les llavors considerades Belles Arts, com la pintura o l’escultura, fins les arts decoratives o aplicades: dibuixos, gravats, teixits, ceràmica, vidre, mobiliari, joies, objectes decoratius, etc. Tot això realitzat amb un ordre i una delicadesa exquisida pròpia del nostre protagonista.

EL BRESSOL DEL NOU ART L’exposició també dedica un apartat a l’estil anglès, perquè més que estil fou a Anglaterra on es va originar la filosofia del nou art, sobretot com una reacció contra l’estil industrial desenvolupat a finals del segle XIX, és a dir, contra l’estil victorià.

• Decorar la façana exterior amb motius florals, vegetals, obrint una gran claraboia per permetre la llum zenital a les tres plantes de sales a mode de galeries i una vintena de compartiments per recrear ambients. El nou concepte de botiga fou un èxit, malgrat que també va aparèixer el sector contrari que opinava que tot allò era un batibull de peces i una aberració barrejar-les d’aquella manera. En aquell moment va tenir tal ressò mediàtic que seria comparable a la inauguració de la botiga més

29


activitats

El seu pare fundador fou William Morris, que fundà l’escola Arts and Crafts (Arts i Oficis). Quins eren els seus ideals?

de vint milions de persones, va representar el punt àlgid de l’imperi Bing.

• Rebutjar la separació entre art i artesania.

El pavelló que presenta Bing és una sèrie d’ambients d’interior muntats de dalt a baix: habitacions, salons, saletes de fumar, menjadors amb tots els seus elements i components. El visitant podia sortir d’allà amb un pis absolutament muntat, si li agradava la proposta estètica del nostre protagonista, és clar.

• Rebutjar els mètodes industrials del treball. • Proposar un retorn al gust per l’estètica medieval, tant en arquitectura com en arts aplicades. • Agrupar els artesans en tallers i gremis. • Proposar que l’artista fos artesà, i l’artesà, artista. Bing, quan coneix a Morris establirà ràpidament una molt bona relació professional, que durarà fins el final. De fet, els proveïdors anglesos més coneguts en el negoci del nostre marchand són Morris i la firma també anglesa Liberty. Bing segueix molt de prop aquesta doctrina artística i es nota en tot allò que ell fa. Com el fet de crear tallers per als seus col·laboradors i treballadors, com si fossin gremis.

EL PAVELLÓ DE L’ART NOUVEAU L’Exposició Universal a París de l’any 1900, per on van passar més

Molts museus varen comprar-li peces. Aquesta mostra li va proporcionar tres anys consecutius de molts bons encàrrecs, i, per tant, molts bons ingressos. Disseny de William Morris per a un paper pintat.

Se sap que aplicava un 15 % de descompte si el client comprava directament al pavelló, i ell es quedava un 10 % de benefici. També cal dir, que mentre va durar l’Exposició Universal, Bing va augmentar a un 25 % de marge en les vendes que va fer al seu saló L’Art Nouveau.

La botiga es va tancar el 1904, un any abans de que Bing morís. Noves tendències van aparèixer, l’art nou ja no es veia tant nou. Picasso jugava amb el cubisme, Matisse amb el llenguatge de les

feres, salvatge agressiu per a l’ull de l’espectador, el fauvisme estava naixent. Com es pot veure tot evolucionava, no només la matèria sinó també el gust estètic. Les modes eren, són i seran passatgeres. Però l’Art és etern. Gràcies Sr. Bing. Muntsa Quintillá Berge Historiadora de l’Art

POSTGRAU DE TOXICOLOGIA AMBIENTAL La Fundació UPC organitza el programa de postgrau de Toxicologia Ambiental que començarà el 10 de febrer de 2006 amb una durada de 182 hores. S’adreça a titulats universitaris en carreres cientificotècniques (enginyeries, llicenciatures en ciències ambientals, química, biologia, veterinària, etc.) i a professionals de la indústria i responsables dels serveis de prevenció, així com a tècnics de les administracions públiques i privades. Per a més informació: www.fundacio.upc.edu.

30

NPQ 429 • gener-febrer 2006


activitats

L’ORIGEN DE LES FLORS * Carles Martín Closas Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències marines Facultat de Geologia - Universitat de Barcelona

«L’ABOMINABLE MISTERI» DE DARWIN La tradició cultural d’Occident ha considerat les plantes com un submón coexistent amb el món animal però distanciat d’ell i que es regeix per unes normes incomprensibles. Fins ben entrat el segle XIX ningú es plantejava que les plantes haguessin pogut canviar al llarg dels temps. Mentre que la Bíblia assegura que els animals havien estat creats en successives etapes, llegim com les plantes varen ser creades totes de cop, el tercer dia. Aquesta visió reduccionista va perdurar, també entre els científics, fins i tot quan ja estava plenament acceptat que, en l’antigor, el planeta havia estat poblat per animals molt diferents dels actuals. No va ser fins a mitjans del segle XIX quan els paleobotànics començaren a mostrar, amb molta circumspecció, que la vegetació de la Terra també havia estat diferent de l’actual en etapes geològiques anteriors. L’any 1879, quan, finalment, les grans etapes de l’evolució vegetal començaven a perfilar-se més clarament, Charles Darwin manifestava la seva sorpresa en constatar que les plantes amb flor, també anomenades angiospermes, haguessin aparegut tan bruscament en la història de la Terra (figura 1). Això semblava contradir la seva teoria de que les espècies s’havien desenvolupat lentament i de manera gradual, unes a partir de les altres.

* Conferencia audiovisual dintre del cicle MÓN I TRADICIÓ XIII.

NPQ 429 • gener-febrer 2006

Les reflexions de Darwin en una carta al seu amic Joseph Hooker, que estava estudiant la flora de Nova Zelanda, plena de boscos fòssils vivents (veure NPQ n. 402, pàgs. 28-30), s’han fet famoses. El pare de les ciències de l’evolució va dictaminar en aquella carta que l’origen de les plantes superiors (enteneu plantes amb flor) era un «misteri abominable». Aquest comentari de Darwin s’ha convertit en premonició, perquè 127 anys després seguim sense comprendre molts aspectes de l’origen de les angiospermes. Concretament hi ha tres preguntes que han capitalitzat l’interès dels paleobotànics durant l’últim segle: (1) com es realitzà la colonització dels ecosistemes terrestres per part de les plantes amb flor en el període Cretaci, (2) quin van ser els avantpassats de les angiospermes, i (3) com era la primera flor i quan va florir.

LA PRIMERA EXPLOSIÓ DE LES FLORS Els paleontòlegs anomenen radiació biològica un augment en la quantitat d’espècies d’un grup determinat en un temps relativament breu a escala geològica (pocs milions d’anys). Un dels aspectes de «l’abominable misteri» de Darwin és comprendre com les plantes amb flors van dominar el planeta en un lapse de temps que el registre fòssil permet d’avaluar en uns 20 milions d’anys. Fa uns 131 milions d’anys enrera, al començament del període Cretaci, la vegetació del planeta estava dominada per altres plantes com les coníferes i les falgueres. Les primeres angiospermes fòssils ben caracteritzades són aquàtiques. Archaefructus sinensis es considera actualment una de les plantes amb flor més antigues. El 2002 es van descobrir els seus òr-

Pteridòfits 75 % Altres gimnospermes 50 % Cicadòfits

Angiospermes

25 % Coníferes Juràssic

131

116

108 96 92 Cretaci

84

74

Terciari

Figura 1. Variació del percentatge de les plantes terrestres en els ecosistemes del Cretaci. S’observa una ràpida substitució de diversos grups vegetals, com les falgueres (principals pteridòfits) i els cicadòfits, per les plantes amb flor (angiospermes) fa entre 116 i 96 milions d’anys enrera (segons Crane, 1987).

31


activitats

Figura 2. Les primeres plantes amb flor fòssils conegudes a Catalunya s’han trobat a les calcàries litogràfiques del Cretaci de la pedrera de Meià, al Montsec. Es tracta de Ranunculus ferreri (A) i Montsechia vidali (B).

gans (tiges, flors i llavors) ben conservats en roques de llacs fòssils del Cretaci de la Xina. A Catalunya tenim també una bona representació d’angiospermes fòssils primitives, trobades a la pedrera de Meià (Montsec, la Noguera) en roques d’uns 125 milions d’anys d’edat. Es tracta de Ranunculus ferreri i Montsechia vidali. La primera sembla un ranuncle aquàtic mentre que l’altre recorda un ceratofil·le (figura 2). Totes dues haurien viscut submergides dins l’antic llac de Meià i les seves flors afloraven a la superfície, donant els primers punts de color a un paisatge que fins aleshores només havia variat dins la gamma dels verds. La continuació de la història de les plantes amb flor s’ha pogut llegir en estrats relativament més moderns dels Estats Units, de fa uns 100 milions d’anys. Aleshores les angiospermes ja haurien colonitzat el medi terrestre. Es tractava de plantes herbàcies i arbustives que creixien en paisatges oberts i de sòls pertorbats, com ara les terrasses d’inundació fluvials. Fa uns 84 milions d’anys enrera ja trobem plan-

32

tes amb flor de port arbori i se sap que ja eren abundants en els boscos i en d’altres ecosistemes on creixen actualment. L’expansió de les plantes amb flor a escala global va provocar l’extinció d’un nombre important d’altres plantes amb llavor i de falgueres, i s’ha interpretat com el resultat d’una estratègia colonitzadora de tipus oportunista. Inicialment les angiospermes haurien conquerit un bastió segur, els llacs, des d’on abordar en onades successives els altres ecosistemes, començant pels de competència menor. Està clar que els medis aquàtics representaven, durant el Cretaci inferior, ecosistemes de molt baixa competència entre espècies. Això és així perquè cap conífera, cap cicadal ni cap altre grup extingit de plantes amb llavor no ha desenvolupat al llarg de la seva evolució representants aquàtics submergits. En conseqüència, les primeres angiospermes només hagueren de competir amb algues, concretament amb els caròfits o asprelles, un grup de vegetals aquàtics que es trobaven als llacs des del principi del Paleozoic... El registre fòssil també és clar en un altre aspecte. Les plantes amb

flor van iniciar la seva expansió en les latituds tropicals, prop de l’antiga Mar Tetis, i posteriorment van anar colonitzant latituds més altes i arribaren ràpidament a les zones polars, que durant gran part del Cretaci estigueren desproveïdes de casquet glacial.

ELS AVANTPASSATS DE LES PLANTES AMB FLOR Els paleobotànics han maldat per trobar algun fòssil que documentés el canvi gradual entre una estructura reproductiva oberta, com la d’una gimnosperma (del grec, sexe nu), a una estructura amb les llavors tancades dins d’un embolcall, formant el que els botànics anomenen el carpel de les angiospermes (en grec, angiosperma significa sexe amagat). Però aquest graó perdut mai no s’ha descobert. No obstant, des de principis del segle XX es va veure clar que les plantes amb flor, o angiospermes, venien de plantes amb llavor com les cicadals actuals i altres grups fòssils (figura 3). Les coníferes es podien descartar com a antecessores, ja que les seves lla-

NPQ 429 • gener-febrer 2006


activitats

vors no tenen cap paral·lelisme amb les llavors d’angiosperma, com tampoc en té llur anatomia interna. El que sí s’ha pogut descriure amb molt detall, gràcies a fòssils de plantes molt ben conservats en xilòpal, és que durant l’inici del Mesozoic (períodes Triàsic i Juràssic) hi havia moltes gimnospermes que tenien una estructura similar a la de les plantes amb flor. Les més similars pertanyen a quatre grups, concretament les caitonials, les bennetitals, les pentoxilals i les gnetals. Irònicament la majoria d’aquests grups es van extingir degut a l’expansió de les seves parentes, les plantes amb flor. Aquests grups tenen les llavors agrupades i tancades en estructures que poden recordar llavors d’angiosperma. Molts paleobotànics creuen que les caitonials podrien ser l’avantpassat comú de les angiospermes i els seus grups germans. Les caitonials eren petites plantes amb llavor que vivien en indrets pertorbats, com esplanades deltaiques. Les seves fulles recorden les fulles d’algunes angiospermes. Els seus òrgans sexuals femenins es troben agrupats en una mena de caputxes que recorden els carpels de les angiospermes, amb molts òvuls dins d’una mateixa estructura, encara que cada òvul té el seu pistil, al contrari del que passa en les flors. També els sacs pol·línics de caitonial s’assemblen als estams de les flors. Ara bé, el pol·len dels dos grups no té cap paral·lelisme. Aquest parentiu, si bé no aclareix completament l’origen de la flor, sí que ens ajuda a entendre’l. Com a mínim ens fa veure que les angiospermes van sorgir de grups que ja tenien algun dels caràcters de les flors.

QUAN VA FLORIR LA PRIMERA FLOR? Aquesta és la pregunta més difícil dels deures que ens va posar Charles Darwin fa 127 anys i segons quina resposta donem podem desfer «l’abominable misteri» o, pel con-

NPQ 429 • gener-febrer 2006

Figura 3. Exemplar masculí de Cycas revoluta, una planta amb llavor però sense flor, originària de la Xina i el Japó que és freqüent als nostres jardins. Aquestes plantes són veritables fòssils vivents, que comparteixen un avantpassat llunyà amb les plantes amb flor.

trari, el podem deixar en herència per als paleobotànics del futur. Actualment existeixen dues escoles contraposades que utilitzen mètodes diferents per defensar el seu punt de vista. La primera, que anomenaré escola dels morfològics, defensa que l’origen de les plantes amb flor coincideix amb el moment de la seva radiació o expansió, fa uns 131 milions d’anys. Per això es basen en caràcters morfològics que observem en les flors actuals i que es poden reconèixer en les flors fòssils. Aquesta escola no admet que una estructura diferent d’una flor actual pugui ser considerada pertanyent a una angiosperma, i critiquen a l’altra escola la seva lleugeresa en voler veure roses on només hi ha espines. La segona escola, que anomenaré dels filogenètics, defensa que l’origen de les flors és uns 100 milions d’anys anterior al de la radiació del grup. Aquesta escola es basa en un mètode analític que es pot aplicar tant a restes fòssils com a caràcters morfològics i bioquímics

de les flors actuals. Aquest mètode, anomenat cladisme, pretén deduir el parentiu a partir de caràcters dels avantpassats que han modificat els descendents. Si s’aplica aquest mètode, les angiospermes ja haurien d’haver aparegut quan les caitonials van donar lloc a tots els seus descendents. Des del punt de vista de la biologia molecular també fa falta molt de temps per explicar les grans distàncies bioquímiques que hi ha entre els gens de les diferents famílies de plantes amb flor. El problema d’aquest mètode és que no disposem de gaires proves materials de la presència de plantes amb flor abans del Cretaci. Els filogenètics critiquen als morfològics la seva incapacitat per explicar com les diferents famílies d’angiospermes van evolucionar en només 20 milions d’anys, i creuen que si hi ha pocs fòssils anteriors al Cretaci és perquè les primeres plantes amb flor van viure lluny dels llocs on s’acumulaven els sediments activament, com per exemple amagades en bos-

33


activitats

però sí que ens dóna una informació important, i és que no hi ha un gran grup a partir del qual van evolucionar totes les plantes amb flor. Més aviat sembla que a la base de l’arbre evolutiu de les angiospermes hi hauria un seguit de petits grups, aparentment sense semblança morfològica o connectats per grups fòssils poc coneguts. Un altre punt important és que ja entre els membres d’ANITA hi ha un grup molt important de plantes aquàtiques, els nenúfars, fet que coincideix amb les dades del registre fòssil (figura 4). La paleontologia i la biologia molecular també coincideixen en assenyalar que les primeres angiospermes eren tropicals.

Figura 4. Els nenúfars són una de les plantes amb flor més primitives segons els resultats de la filogènia molecular. Els seus fòssils es compten també entre els més antics de les plantes amb flor. Ambdós resultats semblen indicar que les primeres plantes amb flor serien aquàtiques.

cos dalt de les muntanyes. La controvèrsia està servida i no crec que pròximament s’arribi a un consens. Ara bé, si acceptéssim la hipòtesi dels filogenètics, «l’abominable misteri» de Darwin deixaria de ser important, perquè es transformaria en una de tantes llacunes d’informació del registre fòssil.

COM ERA LA PRIMERA FLOR? Aquesta és una altra de les preguntes enverinades de «l’abominable misteri», i potser està mal plantejada perquè no sabem si la primera planta amb flor portava alguna cosa que s’assemblés a una flor actual. Després de més d’un segle de discussions s’han proposat nombrosos grups de flors actuals com els més primitius. A mitjans del segle XX es defensava que les flors grans i bisexuals, com les de les magnòlies, eren les més ancestrals. Més tard, durant les dècades dels anys 1980 i 1990, va tenir gran ressò la hipòtesi de que les flors més

34

primitives eren les de les anomenades paleoherbes, entre les quals hi ha el pebrer, que presenta flors petites, gairebé sense pètals. El desenvolupament de la biologia molecular en l’última dècada ha aportat un nou element de discussió. Les filogènies moleculars semblen indicar que les plantes amb flor més primitives es troben en un grup conegut com ANITA, acrònim que correspon a les inicials dels següents grups: Amborella trichopoda (una herba de Nova Caledònia), Nymphaeales (els nenúfars), Illiciales (l’anís estrellat), Trimenia i Austrobaileya (lianes de la selva tropical del sud-est asiàtic i del Carib). Les flors d’ANITA són tan dispars com vulguem imaginar. La planta viva més primitiva segons la biologia molecular (Amborella trichopoda) és una herba amb flors molt modificades, unisexuals, que són pol·linitzades per insectes especialitzats. No obstant també presenta alguns caràcters primitius, com ara el teixit vascular. Viu en zones ombrívoles de les ribes de rius, a la selva tropical. ANITA no ajuda gaire a aclarir com seria la primera flor,

AIXÍ, QUÈ EN QUEDA DEL «MISTERI ABOMINABLE» D’EN DARWIN? Si Darwin reviscolés estaria content en veure que la ciència ha avançat, però continuaria capficat donant voltes a les incògnites, algunes de les quals ja va plantejar ell. Avui en sabem bastant de l’expansió de les plantes amb flor, un fet que tingué lloc durant l’època dels dinosaures. Podem situar el seu començament als tròpics i podem explicar que va progressar des dels llacs, veritables clavegueres ecològiques del Cretaci, a les terrasses fluvials, fins assolir els boscos, veritables palaus ecològics de les angiospermes actuals. Tot això tingué lloc en només 20 milions d’anys. També sabem que la seva expansió va provocar l’extinció de molts grups, paradoxalment emparentats amb les plantes amb flor. Malauradament, no estem gaire segurs de quan van sorgir les primeres flors. De fet n’estem menys segurs del que creia estar-ne el mateix Darwin... Tampoc sabem com eren aquestes flors primitives, encara que sabem una mica més de com no eren. El que sí podem assegurar és que els futurs paleobotànics tenen feina per molts ☯ anys!

NPQ 429 • gener-febrer 2006



NPQ 429