Page 1


editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XXXVII NÚM. 427 SET. - OCT. 2005

LA TRUITA CREMADA

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

omença un nou curs acadèmic i s’acaba un any natural que entre altres dedicacions ha sigut l’any del llibre. És necessari fer referència en este editorial al llibre La truita cremada del nostre company Claudi Mans, editat a proposta del Col·legi com a homenatge a la comunicació en forma de llibre, i que, a la vista de l’èxit i la demanda rebuda d’altres Col·legis de Químics i altres entitats, s’ha decidit fer una nova tirada i realitzar també la seua versió en castellà, amb el títol provisional de Tortilla quemada. 23 raciones de química cotidiana. A l’interior (pàgina 13) d’este NPQ trobareu referències del llibre, i a la pàgina 5 una nova ració de Lliçons d’estar per casa (química quotidiana) en l’article titulat Emulsions socials. D’altra banda, haureu rebut una carta personal del balanç anual i d’intencions de futur per al nou curs: • Nou carnet de col·legiat. • Noves Seccions Tècniques. • Potenciació de la nostra pàgina web amb majors prestacions als col·legiats (pàgina 32 d’aquest NPQ). • Millores del local del Col·legi. Així mateix, durant el mes de novembre celebrarem com sempre totes les activitats corresponents a Sant Albert, així com les corresponents a Expoquimia, i tindrà lloc també l’Assemblea anual a finals de mes a Madrid. De tot això rebreu, en comunicació a banda, el detall relatiu a exposicions, debats, premis, dinar del dissabte 12 de novembre amb lliurament de les distincions, etc. Els meus millors desitjos com sempre per al nou curs. José Costa Degà CQC President AQC

PORTADA: Barca siciliana. Fotografia: Antoni Portela.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

3


juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA Degà: José Costa. Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Aureli Calvet. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Mònica Adrià, M. Cruz Anglés, Joan Bertran, Carme Borés, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Carmen González, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, Josep M. Puente, J. Manuel Ricart, Marta Rico, Emilio Tijero, Alfred Vara, Josep M. Viñas, Àngel Yagüe.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

President: José Costa.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicepresident: Alfredo Vara.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

Secretari: Agustí Agustí.

NPQ: Joan Astor.

Vicesecretari: Josep Martín.

Olimpíada Química: Carme González.

Tresorer: Antoni Tuells.

COMISSIONS:

Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Cultura: Carme Borés.

Assembleistes Electes: Victoria Abella, Mònica Adrià, Agustí Agustí, M. Cruz Anglés, Joan A. Bas, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

• Ensenyament: Roser Fusté.

Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

SECCIONS TÈCNIQUES: • Anàlisis Clíniques: Jorge Morancho. • Corrosió: Enrique Julve. • Medi Ambient: Xavier Albort. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Química Forense: José Costa.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Escola de Graduats Químics de Catalunya

EDITORIAL

• Cursos postgrau.

La truita cremada ....................................................................... 3

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

Borsa de Treball

Publicacions

COL·LABORACIONS

• NPQ. • Química e Industria.

Lliçons d’estar per casa. Emulsions socials .............................. 5

Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions.

Los enigmas del olfato ............................................................. 14

• Defensa jurídica professional. • Peritatges legals.

Didàctica de la química ............................................................ 20

Serveis d’Assistència

L’anàlisi de variància (ANOVA) (segona part) ......................... 22

• Assessoria jurídica i laboral. El nostre assessor atén visites concertades al Col·legi. Aquest servei és gratuït.

Expoquimia-Montjuïc: acomiadament filatèlic ......................... 25

INFORMACIÓ

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb ARESA Seguros Generales, S. A. per a aquells col·legiats que ho desitgin. • Assegurances.

Manifest per la ciència .............................................................. 27 Ya no son gigabytes, ahora son terabytes ............................... 28 Basf: tres necesidades con un solo plástico ............................ 30

ACTIVITATS Jornada: control de calidad en recubrimientos orgánicos ....... 31

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. Amb tot un ventall de possibilitats. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Banco Santander.

Comunitats virtuals del Col·legi de Químics de Catalunya ...... 32 Informació de la plataforma Ciència i Societat ......................... 34

4

– Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell. Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

EMULSIONS SOCIALS Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia Universitat de Barcelona

Aquest article és l’adaptació de la segona part de la conferència Emulsiones sociales amb que es van inaugurar les 34 Jornades Anuals del Comitè Espanyol de la Detergència, Barcelona, 24-3-2004. El text complet pot trobar-se a Jorn. Com. Esp. Deterg. 34 (2004), 13-34. EMULSIONS El professor Jean-Marie Lehn va rebre el premi Nobel de Química el 1987, juntament amb els professors Charles Pedersen i Donald Cram, per la seva contribució a la Química supramolecular. Rep aquest nom una branca de la química que sintetitza determinats compostos de grans dimensions, que deixen a les seves estructures espais que poden ser omplerts per altres compostos, amb els que formen estructures estables, però mitjançant interaccions dèbils. Determinades molècules molt complexes, com les ciclodextrines, determinats dendrímers (figura 1) i d’altres, formen estructures molt variades. El fet que hagin d’encaixar molècules d’una determinada mida i forma amb altres de mida i forma compatibles, ha fet que Lehn parli de sociologia de les molècules. Però jo crec que això és més aviat psicologia de les molècules, i no sociologia. Jo em referiré aquí, no al comportament d’una o dues molècules en particular, sinó al comportament de grups massius de molècules, a la sociologia de masses molecular.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

Què és una emulsió? El terme ve del llatí emulsus, que significa munyit. Mirem què diu el diccionari de la RAE de 1803, el primer on apareix la paraula: «Bebida parecida a la leche, que se extrahe de varias simientes, majándolas en un mortero y echándo agua en él poco a poco». És a dir, es tracta d’una beguda, i més concretament d’una orxata. Aquest significat va evolucionant amb el pas dels anys, fins arribar a les definicions científiques de 1984

i la més actual de 2001, senzilla, però correcta: «Dispersión de un líquido en otro no miscible con él». Jo recordo la primera vegada que vaig llegir la paraula emulsió. O més ben dit, més que recordar, he deduït on va ser que la vaig llegir per primera vegada. Va ser en un llibre de fotografia del meu pare. El meu pare va néixer en una masia a prop de Badalona, però que no va tenir electricitat fins a finals dels 60. Als seus 15 anys, el 1934, li varen regalar una càmera fotogràfica, i ell,

dendrímer anfifílic

ciclodextrina Figura 1. Algunes molècules de química supramolecular (Lattes, 1996).

5


col·laboracions

sense electricitat, es va muntar un laboratori per al revelat, amb ampliadora inclosa: feia entrar la llum per un forat d’una finestra tapada amb cartrons i un joc de miralls mòbil. Als seus 30 anys, ja casat amb la meva mare i convivint a casa dels sogres, amb l’àvia, la tia –la tia Flor 1– i la cunyada (i un fill, per servir-lo), es va muntar un nou laboratori sota una escala i es va comprar un llibre de la casa Kodak. Devorant jo aquest llibre als 10 anys, sense entendrehi res, llegeixo el concepte d’emulsió fotogràfica i m’imagino que deu ser una forma més tècnica de denominar la pel·lícula. Aquest significat no apareix al diccionari normatiu fins el 1984, i el 1989 s’especifica que aquestes emulsions no són emulsions sinó suspensions. O sigui que als 10 anys em van inculcar un preconcepte químic equivocat, que es continua utilitzant... Lector, saps on se sent parlar molt d’emulsions actualment? Als menús dels restaurants. Mira aquests quatre exemples reals, de quatre restaurants diferents. Les majúscules són culpa d’ells. • Lasagna d’anxoves marinades i pisto amb crema emulsionada de Piquillo. • Coulibiac de Salmó a la Mostassa, amb Mantega Emulsionada de Fonoll. • Sopa emulsionada d’espàrrecs verds amb formatge fresc i cansalada. • Escamarlà d’Almeria, amb amanida de rúcula i mostassa emulsionada. Fixem-nos en com prepara el cuiner la seva mostassa emulsionada: En un cassó, reduir 110 mL de fumet d’escamarlà. Emulsionar amb el batedor de mà, i incorporar-hi 25 gr de mostassa meaux

6

Greix

Emulsions alimentàries

Micel·la de caseïna

Micrografia TEM de llet homogeneïtzada

0,5 µm

Microestructura esquemàtica d’un gelat de llet 30 µm

Font: Aguilera, 1999

Figura 2. Micrografia i esquema d’emulsions alimentàries: llet i gelat.

de pommery 2. Continuar emulsionant, i anar-hi incorporant oli d’oliva a raig molt fi. Quantitat suficient fins aconseguir el punt d’espessiment desitjat. El nostre cuiner usa el verb emulsionar per indicar les operacions de batre, remenar i barrejar íntimament, al marge de que el que faci sigui una emulsió, una suspensió, un gel, una dissolució, un cristall líquid o un liposoma. Ens quedarem amb el darrer concepte, el de barrejar íntimament. El lector sap científicament què és una emulsió. En termes generals es tracta d’un tipus de sistema dispers constituït per dues fases líquides barrejades, on una d’elles es troba distribuïda de forma discontínua al si de l’altre. Una de les fases és aigua o una dissolució aquosa, i l’altra una substància o dissolució orgànica. Una de les fases és contínua, és a dir, es pot accedir d’un punt de la fase contínua a qualsevol altre punt, sense abandonar-la, mentre que per anar en general d’un punt de la fase dispersa a un altre, cal travessar també porcions de fase contínua. Si la superfície de la terra fos una emulsió, la fase contínua seria l’aigua dels oceans i la fase dispersa els continents i illes. Si la sala d’un banquet fos una emulsió, la fase contí-

nua serien els passadissos per on circulen els cambrers i arriben a les taules. L’analogia és tan sols geomètrica, les seves vores són rígides i de mida definida, a diferència de les autèntiques emulsions. A les emulsions no hi ha barreres rígides entre les fases, i les gotes poden tenir tota una gamma de mides. Solem pensar en emulsions amb una proporció més gran de fase contínua que de fase dispersa, però la veritat és que s’han preparat emulsions altament concentrades, amb fins i tot un 95 % de fase dispersa i només un 5 % de fase contínua. Les emulsions són sistemes intrínsecament inestables, com veurem més endavant. Tal volta recordis la primera vegada que vas llegir o sentir la paraula emulsió, però segur que no recordaràs la primera vegada que en vas ingerir una. De fet, d’aquell dia no recordes res, perquè fou probablement el dia en que vas néixer, tenies unes poques hores de vida. Efectivament, les llets son emulsions O/W, oli-en-aigua, com mostra 1

Recordeu L’efecte Tia Flor, publicat a NPQ, n. 405 de 2001, p. 24-28.

2

Vol dir «Pommery, de Meaux». Pommery és la marca, i Meaux un poble prop d’Eurodisney Paris.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

la figura 2. És una micrografia de llet homogeneïtzada de vaca, on es poden apreciar els glòbuls de greix, transparents, i les micel·les de caseïna, proteïna de la llet, com a glòbuls foscos. A la mateixa figura hi ha l’esquema d’un gelat de llet, una barreja complexa on hi ha una fase contínua aquosa amb sals i sucres dissolts, i dispersos en aquesta fase contínua es presenten cristalls de lactosa, grànuls i gotetes de greix, micel·les de caseïna, cristalls de gel d’aigua i bombolles d’aire. Tot un món, complex com el món real.

EMULSIONS SOCIALS És fàcil trobar en l’entorn social diversos exemples de sistemes on es produeixen unes zones dispersades al si d’altres zones connexes, geomètricament semblants a emulsions. Vegem dos exemples inicials. En certes zones alpines de Suïssa i Itàlia es parlen diferents idiomes romanç actualment desconnectats entre ells (figura 3): el romanx o rumantsch grischun a Suïssa, unificat finalment l’any 1980, cooficial al cantó dels Grisons. I el ladí 3, idioma retoromànic parlat a cinc valls dels Alps Dolomítics, afluents de l’Adigi. Pel que fa a la seva supervivència, el romanx pot tenir una certa viabilitat per tenir un estat que el manté, i que és respectuós envers les minories, però el ladí ha arribat a una fase d’illots independents i desconnectats entre si, motiu pel qual la seva supervivència és molt dubtosa. D’acord amb el mecanisme de maduració d’Ostwald per a la difusió, que després es comenta, les gotetes petites d’una emulsió, o els agregats cristal·lins molt petits, no són viables i desapareixen com a tals, passant els seus components al si de la dissolució. Un segon exemple. Però abans, una anècdota. Diuen que Pío Baroja i Miguel de Unamuno anaven parlant abstrets per un passeig i, sen-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

Llenguatges alpins Rumantsch grischun

Alemany Ladí

Italià

Figura 3. Els llenguatges dispersos dels Alps.

se adonar-se’n, anaven sortint de la ciutat. De sobte Unamuno va agafar del braç a Baroja i li va dir alarmat: «Cuidado, don Pío, ¡el campo!». I és que normalment imaginem les ciutats envoltades de camp i de naturalesa, i efectivament això és així en municipis, dispersos al camp, que és la fase contínua. «No se pueden poner puertas al campo» és una frase feta que resumeix aquesta idea. Però la ciència ficció imagina altres possibilitats. A la Trilogia sobre la Fundació –que realment és una heptalogia 4–, Isaac Asimov situa la capital de l’Imperi Galàctic en un planeta anomenat Trantor, totalment recobert de ciutat, amb només alguns parcs dispersos. En algun episodi de la sèrie televisiva i cinematogràfica Star Trek hi surt aquesta mateixa idea. És a dir, la situació inversa: és com si l’emulsió s’hagués invertit. Si mirem el plànol de la ciutat de Barcelona, podem observar la ciutat, diversos parcs dispersos per la ciutat i una part important de naturalesa, la muntanya de Collserola (figura 4). El que a escala de passejant sembla la naturalesa en estat natural, valgui la redundància, no és res més que un parc central d’un continu urbà a una escala superior. Estem vivint en temps real la inversió d’una situació ciutat-en-camp a

una situació camp-en-ciutat. La conca del Ruhr, Los Ángeles, Río de Janeiro, Tokio-Yokohama, Ciudad de México, i tantes altres aglomeracions són zones on aquest procés s’ha produït o s’està produïnt. La Catalunya Ciutat, un concepte que inicialment era només social, i que va ésser inventat el 1908 per en Pere Cavallé per indicar que tot habitant hauria de tenir els mateixos serveis que els d’una gran ciutat, es va convertint en realitat topogràfica. Aquesta situació té moltes implicacions biològiques importants, perquè la discontinuïtat entre espais

3

Es denomina també ladí –amb certa incorrecció– i també sefardita o djudezmo un tipus de castellà arcaic perpetuat per grups jueus expulsats d’Espanya des de 1492 i mantingut per certs judeoespanyols d’Orient. Rep també específicament el nom de ladí la llengua no parlada dels textos religiosos dels sefardites, escrita en caracters llatins o hebreus rasies.

4

Isaac Asimov (Petrovichi, URSS 1920 – New York 1992) va escriure primer la trilogia (Foundation, 1951; Foundation and Empire, 1952; Second Foundation, 1953) i després Foundation’s Edge, 1982; Foundation and Earth, 1983; Prelude to Foundation, 1988 y Forward the Foundation, 1994, publicada quan l’autor ja havia mort. L’ordre de publicació no és el de la història narrada, com passa a La guerra de les galàxies. Crec que tots els títols han estat traduïts i publicats per l’editorial Plaza y Janés.

7


col·laboracions

Figura 4. Parcs dispersos en un continu urbanitzat.

Camp-en-ciutat

naturals porta a una pèrdua progressiva de l’intercanvi genètic entre àmplies poblacions de fauna, amb la degradació corresponent. D’aquí surten els projectes de corredors verds, anells verds, de passes d’animals per sota o per damunt les autopistes, i conceptes semblants. Entrem a un aspecte més delicat: les nostres societats visualitzades com a emulsions. Les emulsions socials. Imaginem que dissolem etanol en aigua. Obtenim una dissolució que, a primera vista, és com el dissolvent: un líquid transparent. Les molècules d’aigua i les d’etanol són petites i polars totes dues, i per això presenten miscibilitat total. Si miréssim la barreja amb més detall, veuríem que el seu índex de refracció, els seus punts de fusió i d’ebullició són diferents als de l’aigua, o als de l’etanol. Però s’assemblen molt, a simple vista. Imaginem ara que intentem dissoldre un oli en aigua. D’entrada sembla impossible, es formen dues capes immiscibles. Però si analitzem químicament amb detall cada una d’aquestes fases, observem que realment s’han dissolt petites quantitats d’oli a l’aigua, encara que

8

no el veiem a simple vista, i que s’han dissolt petites quantitats d’aigua a l’oli, encara que tampoc ho veiem. La solubilitat mútua té en aquest cas un límit molt baix. Quan agitem mecànicament de forma enèrgica les dues fases, aconseguim una emulsió, però és intrínsecament inestable. La seva inestabilitat és essencialment termodinàmica, i per tant, el sistema evolucionarà més o menys ràpidament envers l’estabilitat, és a dir, la separació de fases, mitjançant diferents mecanismes. Repassem-los seguint la figura 5. El primer mecanisme és la sedimentació inversa. Solament per la diferència de densitats la fase menys densa experimenta una empenta d’Arquímedes per col·locarse damunt la més densa, però aquesta separació pot no ser immediata. Com més petites siguin les gotetes, més triga en trencar-se l’emulsió. Els elaboradors comercials homogeneïtzen la llet per evitar que se separi en dues fases als tetra-briks, i que el consumidor cregui que s’ha fet malbé. Pel mateix efecte costa tant de treure de l’aigua les gotetes de chapapote. D’altra banda, com més gran la viscositat de la fase contínua, més estable serà l’emulsió. Per això costa tant de se-

parar les microgotes d’aigua del petroli fred. Un segon mecanisme de trencament d’emulsions és la floculació o adhesió superficial de grups de gotetes sense que arribin a perdre la seva identitat. Aquests agregats o flòculs sedimenten més fàcilment que les gotetes individuals, d’acord amb el mecanisme anterior. Aquest fenomen és reversible, ja que els flòculs poden descompondre’s en les seves gotetes inicials. El tercer mecanisme és l’anomenada maduració d’Ostwald. És el fenomen de dissolució de les gotes petites cap al si de la fase contínua, i la posterior difusió dels seus components a través seu, penetrant en gotes més grans. Així les grans gotes creixen a costa de les petites, en un exemple d’un mecanisme de tipus general que es coneix amb el nom de Principi de Sant Mateu 5. El darrer dels mecanismes de trencament d’emulsions és la coalescència, mecanisme pel qual els agregats de gotetes floculades trenquen les interfases entre elles i s’uneixen irreversiblement perdent la seva identitat. Aquestes gotes més grans pateixen amb més claredat el mecanisme de la sedimentació, i així s’afavoreix l’aparició de dues fases totalment separades. El destí espontani de tota emulsió és, doncs, la separació de fases. Aquest final pot retardar-se intentant frenar cinèticament el procés, ja sigui augmentant la viscositat de la fase contínua, ja sigui augmentant la solidesa de les interfases

5

Sant Mateu (Cafarnaum, 0? – Etiòpia, 50?) en l’Evangeli (d’autor dubtós) descriu la paràbola dels talents (Mt, 25, 14-30) en la que un senyor dóna a tres serfs tres quantitats diferents de diner. El que rep menys quantitat el guarda ben amagat, mentre que els altres negocien amb els diners i aconsegueixen incrementar-los. Al cap del temps el senyor, enfadat amb el serf, li treu el diner i el dóna al més ric.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

mitjançant tensioactius o polímers, reduint la mida de les gotes inicials, baixant la temperatura... Recursos ben coneguts dels tècnics formuladors d’emulsions.

I què hi té a veure tot això amb la societat? Tal volta la resposta és ja innecessària, si el lector ha anat traduint mentalment els conceptes anteriors. Efectivament, les nostres societats, com els sistemes dispersos, són mescles extraordinàriament complexes i notablement heterogènies. Tenim molts grups socials que demostren ser difícilment miscibles entre si, amb barreres entre ells, amb individus i col·lectivitats de diferent arrelament, amb diferents orígens, de diferents religions, de diferents ètnies, de diferents costums, de diferents estatus, de diferents llengües. Com gestionar-ho tot, com mantenir de forma mínimament estabilitzada tota aquesta estructura? Les situacions

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

sedimentació i.

dur

aci

floculació

ód ’Os

twa

NANO-EMULSIÓ, MICROEMULSIÓ

ld

coalescència sedimentació inversa

sedimentació inversa

Formació i trencament d’emulsions

coalescència coalescència

Figura 5. Mecanismes de trencament d’emulsions.

assimilació, integració

segregació

Es pot aconseguir també la dispersió perllongada d’un oli en aigua, o viceversa, mitjançant la formació de nanoemulsions o de microemulsions. Mitjançant tensioactius i cotensioactius ben equilibrats es poden formar mescles de mida de gota molt petita, amb tensions interfacials baixíssimes, quasi estables o ja termodinàmicament estables, i que són transparents, només amb un lleuger color blavós que ens fa intuir que allò no és una vertadera dissolució.

agitació

Els tensioactius, en particular, amb els seus dos extrems de propietats antagòniques, són substàncies molt utilitzades pel fet que emboliquen la gota de fase dispersa i així queda aïllada del si de la fase contínua, cosa que dificulta la floculació i la coalescència. Destaquem finalment que les propietats de la fase contínua es veuen més o menys modificades per la presència de la fase discontínua, especialment de les seves propietats òptiques i de flux.

tensioactius ma

societat assimilada, integrada

org ull ètn societat ic multiètnica

societat dual segregació segregació pre-ghetto ghetto

tolerància diversitat mestissatge multiculturalitat interculturalitat

racisme

apartheid

Formació i trencament d’emulsions socials

Figura 6. Mecanismes de trencament d’emulsions socials.

són molt diferents d’un país a l’altre, i també són diferents les solucions aplicades, perquè diferents són també les visions del que vol dir en cada cas societat estable. Per a uns les societats estables són aquelles en les que hi ha una barreja total, per a altres una estructura on hi hagi una separació total. Si es tracta d’una situació en la que hi ha pocs membres individualitzats d’una certa comunitat, dispersos al si d’una altra molt majoritària, evidentment s’adapten, es dispersen i adquireixen –almenys aparentment– les característiques del grup

majoritari. S’hi dissolen, des de fora no es veuen, fins i tot si a l’interior de la família o del grup es mantenen costums o tradicions del grup minoritari. Però quan la quantitat de la fase minoritària comença a ésser significativa, els comportaments socials canvien. El fet és que l’evolució espontània d’una situació de barreja manifesta la mateixa evolució que l’evolució espontània d’una emulsió, com ens mostra la figura 6. Una societat multiètnica totalment barrejada –geogràficament i social– no sol existir, sinó que degut a mecanis-

9


col·laboracions

mes quasi espontanis, i quasi desitjats per ambdues fases sol donarse una segregació –l’equivalent a la sedimentació– i una maduració basada moltes vegades en el foment de l’orgull ètnic, l’orgull de formar part d’un col·lectiu. Aquests mecanismes, fomentats per líders polítics, socials o religiosos, fan que els col·lectius de les ètnies minoritàries –minoritàries en nombre o en arrelament social– acostumin a agruparse geogràficament i social. Es formen així societats duals més o menys separades físicament, i segur que separades socialment, que mantenen vius els seus trets més diferenciadors, com religió, costums socials i hàbits de vestir. Les circumstàncies socials i la ideologia del grup dominant poden intensificar la segregació, que cada cop té més de separació física. Es pot arribar així a situacions de pre-ghettos, de ghettos i finalment, i amb ideologies de intensa component racista explícita o implícita, a situacions d’apartheid. En situacions de colonització directa es produeixen els mateixos mecanismes i el mateix resultat final, però en un altre ordre. Les agrupacions per afinitat es presenten en tot tipus d’activitats. Per exemple, és típica l’agrupació de comerços del mateix tipus per afavorir el mercat: pensem en els barris informàtics de les grans ciutats, o les zones on es concentra l’activitat nocturna, o les zones de comerços de luxe. Inclús a les cues d’accés als museus es comprova, a vegades, que es formen espontàniament micel·les de visitants que, no coneixent-se de res, s’agrupen en blocs de 10 o 20 per accedir a les tarifes de grup, més barates. En termes generals, aquest tipus d’agrupacions proporcionen algun avantatge als seus components, econòmiques en aquests dos exemples. Jo crec que, de la mateixa manera, el procés de segregació entre comunitats és un procés espontani, afavorit per la inèrcia social, còmo-

10

de i vist com a natural per la majoria de components d’ambdós grups. Societats basades en la immigració massiva, com podrien ser els Estats Units d’Amèrica del Nord del segle XIX i principis del XX, així ho manifesten. Recordem la ciutat de Nova York dividida en barris ètnics, com els asiàtics de Chinatown, subdividits al seu torn; els italians de Little Italy, els alemanys de Yorkville, els negres afroamericans de Harlem, els jueus del East Side –entre ells Woody Allen–, els polonesos de Brooklyn, els llatins del Barrio (East Harlem) o del West Side, els grecs de Queens, els armenis del Bronx... L’aspiració a estabilitzar la situació de segregació va lligada també al grup social propi, els líders del qual pretenen mantenir-la absolutament tancada i controlada. Aquesta voluntat de no integració es pot corroborar en les freqüents reivindicacions de manteniment d’aspectes diferencials: agrupació en barris diferenciats, petició d’escoles o de grups-classe segregats per comunitats ètniques diferents, petició de calendaris diferents per a religions diferents, generació de xarxes de comerços independents, petició de justícia específica que accepti valors no propis de les societats originals, generació de xarxes de comunicació diferents per a comunitats específiques... Ho veiem cada dia, hi estem immersos, i només cal agafar el metro per veure-ho. Per part del grup majoritari, no es veu amb mals ulls que les comunitats estiguin diferenciades i, a ser possible, llunyanes. Recordem la difícil implantació de qualsevol mesquita al si d’una població. No és un fenomen nou. Posem com a exemple Barcelona, en la seguretat de que el lector pot traduir l’exemple a les condicions de la seva població. Recordem a Barcelona els tradicionals assentaments gitanos del carrer de la Cera o de Gràcia, molt antics, o els de la Mina, Can Tunis o Sant Cosme, tots

amb vida –i amb justícia– pròpies. O, actualment, el barri pakistanès de Ciutat Vella, les comunitats xineses de Santa Coloma, Badalona o Mataró, o els subsaharians del Maresme. Cada una d’aquestes comunitats s’especialitza en activitats econòmiques precises, que es distribueixen en molts casos amb tècniques de tall mafiós: el repartiment del butà per part de pakistanesos, la confecció en els xinesos, l’agricultura en els subsaharians, la construcció en els magrebins, la vigilància d’obres i la venda ambulant en els gitanos, el servei domèstic en filipins, l’assistència a la tercera edat en els equatorians, etc. En resum, el procés de segregació i el seu manteniment, que té avantatges clars per la protecció social i la seguretat psicològica que atorga al que acaba d’arribar, té inconvenients clars a la llarga, perquè cristal·litza les diferències culturals i socials, i especialitza excessivament els seus membres, dificultant la progressió social. Evidentment aquesta descripció és massa simplificadora, però en traç general la crec correcta. Hi ha alternativa al procés de segregació espontani? Evidentment, hi ha alternativa sempre que sapiguem què volem obtenir al final. I aquí apareixen plantejaments de tot tipus amb components socials, polítics, religiosos i ideològics contradictoris. Què volem fabricar? Una emulsió O/W, una emulsió W/O, una microemulsió, un cristall líquid, un sistema bifàsic, un liposoma? La resposta a aquesta pregunta no és fàcil, en primer lloc per la component ideològica, després per l’aspecte econòmic, i finalment perquè no és només a les nostres mans escollir, dins de certs límits, els tensioactius i coadjuvants de fabricació, el tipus d’agitador, i d’altres variables del procés de preparació. Almenys nominalment, la major part de partits i líders socials europeus sembla advocar per un disseny

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

social semblant a una emulsió estabilitzada, més decantat cap al model francès –tot i que és un model en crisi– que cap al model anglosaxó. Modèstia a part, s’ha parlat també del model català, una combinació de cohesió social, identitat nacional, obertura, cosmopolitisme, convivència i pactisme. És a dir, un model dinàmic basat en el manteniment i fins i tot la preeminència dels valors de la societat receptora, amb comunitats diferents juxtaposades o barrejades, amb estabilitat social, que permeti el manteniment de costums i característiques propis de cada comunitat –la diversitat–, mentre s’afavoreix al mateix temps el progrés social individual. El sistema social i educatiu comú hauria

SISTEMA

Dissolució

CONCEPTE QUÍMIC

CONCEPTE SOCIAL

Molècula Fase contínua Fase dispersa Interfase Tensioactiu

Individu Grup majoritari Grup minoritari Zona de contacte Mediador social

Taula 1. Correspondència entre conceptes químics i conceptes socials.

d’estar basat en la societat receptora o majoritària, i la societat aniria acceptant paulatinament la inevitable influència de costums i usos socials entre col·lectius (Pujol, 2000). El sistema hauria de permetre la permeabilitat entre comunitats, i el flux d’individus entre elles. És el que s’ha anomenat multiculturalitat, simul-

tàniament amb components de interculturalitat i mestissatge. El terme tolerància, molt utilitzat, el trobo poc adequat per discriminatori, pel que té de visió unilateral de superioritat d’una ètnia que tolera la presència, l’existència o els hàbits de l’altra. Les taules 1 i 2 resumeixen aquests conceptes.

SOCIETAT Integració individual Elements individuals d’una comunitat minoritària es dispersen entre una altra comunitat ja resident, de la que adquireixen gairebé tots els usos i costums.

Microemulsió

Integració massiva Grups d’una comunitat minoritària s’adapten socialment i cultural a una altra societat, sense perdre totalment els seus costums i tradicions.

Emulsió estabilitzada cinèticament

Interculturalitat Diverses comunitats, normalment una originària i d’altres sobrevingudes per immigració, interaccionen entre elles modificant comportaments però sense perdre la seva personalitat.

Emulsió floculada

Emulsió amb coalescència

Dues fases clarament separades

Multiculturalitat Diverses comunitats, normalment una originària i d’altres sobrevingudes per emigració, viuen en el mateix espai, però sense interaccions suficients per canviar el seu comportament i costums a curt termini. Ghetto Dues comunitats de diferents ètnies, una dominant i l’altra dominada, viuen juxtaposades sense flux de persones entre elles. Existeix flux d’informació i de matèries a través de les interfases. Apartheid Dues ètnies, una dominant i l’altra dominada, viuen absolutament separades, en espais i estructures diferents, sense pràcticament contacte social entre elles.

EXEMPLES OCCIDENTALS Emigrants solitaris en pobles petits.

Exili català a Amèrica del Sud posterior a la Guerra Civil.

Grups magrebins a França fins el 1990.

Grups ètnics de Nova York. Nova emigració a Espanya.

Barris gitanos en diverses ciutats. Barris jueus de l’Edat Mitjana. Bantustans, la Rhodèsia o la Sudàfrica de l’apartheid.

Taula 2. Nivells de dispersió entre comunitats juxtaposades. Analogia amb els sistemes dispersos.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

11


col·laboracions

ELS TENSIOACTIUS SOCIALS Fabricar una emulsió social estabilitzada és un problema complex. El client és la societat en general, el director de l’empresa és el polític votat, el formulador és el tècnic social i les primeres matèries són les pròpies societats que, al mateix temps que voten basant-se en determinats programes, són les receptores de les polítiques que probablement les obliguin a modificar les seves pròpies característiques. En sentit estricte això no és una novetat, és el més habitual al comerç: els fabricants generen un producte o moda més o menys basada en allò que els clients semblen desitjar, producte o moda que la societat després compra, sense altre remei que adaptar-se a la moda existent. Les estratègies per aconseguir implantar un model com l’indicat són moltes i variades, i depenen enormement de les característiques completes de cada entorn social. Requereixen molt d’esforç i un coneixement detallat de les característiques del sistema. Vegem una darrera analogia químico-social més detallada, que visualitza una de les estratègies possibles, entre moltes altres vàlides. La polimerització en emulsió és un delicat procés que ens permet obtenir industrialment polímers amb les propietats desitjades, i que es du a terme als tancs agitats vistos anteriorment. La figura 7 mostra un esquema del mecanisme detallat del procés. Es preparen gotetes o micel·les del monòmer, disperses i estabilitzades al si de la fase contínua mitjançant tensioactius adequats. Aquests tensioactius són substàncies amb un grup químic afí a la fase contínua i un altre grup afí a la substància de la goteta, que per tant es col·loquen a la interfase entre ambdues substàncies, estabilitzant la goteta al si de la barreja, com s’ha comentat abans. Algunes

12

Polimerització en emulsió

Figura 7. Mecanismes de la polimerització en emulsió.

molècules individuals de l’interior d’aquestes micel·les les abandonen per difusió, com hem vist abans, per un mecanisme semblant a la maduració d’Ostwald. Aquestes molècules, al si de la fase contínua, es troben amb altres molècules de monòmer, s’ajunten, i el conjunt es recobreix de tensioactiu: es forma així una nova micel·la. Amb els promotors de polimerització i els catalitzadors de la massa en dissolució es produeix la polimerització. Es van creant així noves micel·les de polímer, que van creixent mitjançant les molècules de monòmer que van abandonant les micel·les grans per difusió. El procés segueix indefinidament, controlat des de la fase contínua per addició d’inhibidors, de catalitzadors, de tensioactius adequats. Passem, per tant, d’un tipus de micel·les de monòmer a un altre tipus de micel·les, més petites, de polímer. L’analogia és evident, però a partir d’aquí ja no funciona bé. El que vull destacar és que de la col·laboració entre elements de la fase contínua i elements de la fase dispersa es pot aconseguir un canvi qualitatiu en composició i en propietats, i això es possible fer-ho de manera controlada. Un tensioactiu social és la persona o l’associació capaç de viure

en les interfases socials. Aquests tensioactius socials són, per exemple, voluntaris o professionals que, per raons religioses, de compassió, ideològiques o polítiques, treballen per curar, alimentar, educar, integrar a grups marginals o marginats de qualsevol dels sistemes socials que tenim dispersos pel nostre territori. I són també tensioactius socials els mediadors culturals que, tal volta procedents del grup minoritari però educats en el sistema social majoritari, són capaços de veure les dues cares de la interfície i són capaços de traduir la informació que els arriba d’una banda, a conceptes comprensibles per l’altra banda, i viceversa. I tensioactius socials són els membres de la fase contínua que estan en contacte per raons professionals amb membres de les fases disperses. Penso en mestres i professionals sanitaris que, amb esforç quotidià, intenten crear o canviar hàbits higiènics, sanitaris, alimentaris o culturals, per permetre que membres individuals dels grups minoritaris puguin integrar-se, o almenys, puguin cohabitar. Quins són els objectius últims d’aquests tensioactius socials, objectius que haurien de ser també els de la societat que els genera? Jo crec que són els següents:

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

• Afavorir l’estabilitat social en tot moment. • Procurar que la fase contínua pugui mantenir bona part de les seves propietats sense fer-la inviable. • Propiciar canvis culturals a llarg termini en tots els grups implicats. L’estabilització social sembla un objectiu prudent, per evitar situacions turbulentes que generin situacions de canvi brusc provocadores de reaccions encara més brusques. Tots han de ser conscients de la necessitat dels canvis, però també dels límits de velocitat requerits per assegurar la seva estabilitat i, per tant, la seva irreversibilitat a llarg termini. La fase contínua –la societat receptora– tenia i té uns usos, uns costums, unes lleis. Alguns dels seus membres se senten amb més o menys raó agredits per nous valors emergents, per nous costums, per nous hàbits socials. Això genera incomprensions, que s’incrementen per la percepció, justa o no, de que és precisament el grup propi qui finança en bona part tot el sistema. Assegurar, per tant, el manteniment, ni que sigui parcial, de l’estructura de la fase contínua sembla de justícia i políticament prudent. Òbviament s’anirà, es va canviant, però el ritme del canvi ha de ser digerible.

Els canvis a llarg termini són els canvis de les estructures íntimes –químiques– dels individus –les molècules– d’una i altra fase, canvis generats per contacte mutu i per un delicat disseny de síntesis, que han de saber liderar els polítics i les organitzacions socials. Els canvis són possibles, el que cal és tenir clars els mecanismes socials implicats, que no són senzills. No són estranys els canvis globals de la societat, equivalents a inversions d’una emulsió, d’oli-en-aigua a aigua-en-oli. La famosa caiguda de l’imperi romà no va ser tant una conquesta armada com un canvi social en què els grups socials majoritaris varen passar a controlar de forma explícita aquella societat a la que ja tenien pràcticament tots els ressorts del poder.

EXAMEN FINAL La fabricació d’emulsions estabilitzades amb les propietats desitjades requereix saber formular, requereix tensioactius i també el subministrament d’energia inicial. Per mantenir l’analogia, la consecució de societats complexes raonablement estables i satisfactòries per a tots els membres de la societat requereix un projecte viable de societat, requereix tècnics socials especialitzats i requereix, òbviament, diners i temps. No tan sols els diners dels nostres impostos, és clar, sinó un plus destinat a aque-

lla organització que més confiança ens mereixi i que actuï en aquell camp pel que estem més sensibilitzats. I temps personal, o temps d’altres comprat amb els nostres diners. L’examen final no serà un examen oral, ni un examen escrit. Plantejarem un examen pensat, és a dir, un examen de consciència... Un examen d’una sola pregunta. La pregunta, simplement, és: «Estic fent el que dic que cal fer?» I en aquest examen no s’admet aquella frase que hem citat en algun altre article: «És que no tinc temps».

BIBLIOGRAFIA Lattes, A. (1996). La sociologie des molécules. Mémoires de l’Académie des Sciences, Inscriptions et Belles-Lettres de Toulouse, 158 (17ème série, tome VII). Mans C. (2005). La truita cremada. 24 lliçons de química. Publicat en català i en castellà pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya, Barcelona. Pujol, J. (2000). Ante el gran reto de la inmigración. Conferència a la Fundación Encuentro, Madrid, 4-7-2000. Walter, H. (1994). L’aventure des langues en Occident. Ed. Robert ☯ Laffont, Paris. 498 pàg.

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

PRÒXIMAMENT TAMBÉ EN CASTELLÀ!!!

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

Claudi Mans La truita cremada 24 lliçons de Química 16 × 23 cm · 288 pàgines 15 euros

13


col·laboracions

LOS ENIGMAS DEL OLFATO Francesc Montejo Torrell Cosmos Aromática

La dorada y marmórea ciudad de ensueño no es sino la suma de todo lo que has visto y amado en tu infancia. Está formada con el esplendor de los puntiagudos tejados de Boston, las ventanas de poniente encendidas por los últimos rayos del sol y con la fragancia de las flores del Common. Viajes al otro mundo. Howard Phillips Lovecraft.

PREGUNTAS SIN RESPUESTA De las distintas propiedades que caracterizan al ser vivo, la capacidad de percepción de olores goza de una especial relevancia. Entre otras funciones, el olfato nos sirve para evitar alimentos en mal estado y nos permite también saborear con placer un alimento apetitoso. El sentido olfativo, el más desconocido de nuestros sentidos, nos da pie a plantearnos diversas preguntas interesantes: ¿Por qué ciertas moléculas tienen sabores totalmente distintos a diferentes concentraciones? ¿Por qué podemos reconocer más de diez mil olores si el sistema olfativo dispone sólo de mil receptores? ¿Se puede predecir el olor de una molécula a partir de su estructura química? ¿Por qué los enantiómeros de determinadas moléculas tienen olores diferentes? ¿Cuál es el mecanismo primario por el cual una molécula odorante se acopla a un receptor olfativo?

LOS MAPAS SENSORIALES OLFATIVOS Los recientes descubrimientos en el ámbito científico han permitido una mejor comprensión de los mecanismos implicados en la olfacción y responder a algunas de las cuestiones expuestas. Los biólogos moleculares Richard Axel y Linda Buck de la universidad de Colum-

14

bia de Nueva York publicaron en 1991, en la revista Cell, un artículo sobre la naturaleza de los receptores olfativos por el que precisamente se les acaba de conceder el premio Nobel de Medicina 2004. En este trabajo clonaron y caracterizaron 18 distintos miembros de una familia de genes que codificaban un grupo de proteínas capaces de actuar como receptores olfativos. Hasta aquel momento nadie había logrado identificar los receptores del epitelio olfativo. En marzo de 1999 un grupo de investigadores, Linda Buck y Bettina Malnic de la Harvard Medical School y Junzo Hirono y Takaaki Sato del Life Electronics Research Center de Amagasaki en Japón, descifraron el misterio de cómo el cerebro capta los olores. Utilizaron un método basado en la exposición de neuronas de ratones a varios tipos de moléculas odorantes. Mediante una técnica de visualización de calcio, los investigadores detectaron cuáles eran las células nerviosas estimuladas por un olor determinado. Cuando una molécula odorante se unía a un receptor olfativo, los canales de calcio de las membranas celulares se abrían y los iones cálcicos penetraban en el interior. Las imágenes de los iones calcio medían el flujo de estos elementos. De esta manera se demostró que un receptor olfativo puede reconocer varias moléculas odorantes distintas, y que una molécula

odorante puede, a su vez, ser reconocida por varios receptores. Asimismo, algunas moléculas odorantes son reconocidas por diferentes combinaciones de receptores. Estos resultados poseen un valor excepcional para comprender el funcionamiento del sistema olfativo. Las conclusiones obtenidas manifestaban que el sistema olfativo funciona de manera que los distintos receptores olfativos se comportan como letras de un alfabeto. Asimismo, se obtiene una información integral para cada aroma, la cual es procesada en el cerebro. Esta información está formada por combinaciones de distintos receptores. Cuando una neurona (en el epitelio olfativo existen aproximadamente cinco millones) es excitada por una molécula odorante, la señal eléctrica viaja a través del axón celular y es transferida al bulbo olfativo (figura 1). Desde el bulbo olfativo las señales olorosas son enviadas a la corteza cerebral y al sistema límbico, el cual genera los sentimientos y las emociones (figura 2). Por este motivo, quizás, un olor puede evocarnos recuerdos olvidados de nuestra infancia llenos de emoción y viveza. A partir de estos datos las neuronas cerebrales establecen diversos mapas sensoriales olfativos. El mencionado comportamiento explica la razón por la que con un número limitado de elementos se pueda

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

Figura 1. ODORANT

EPITHELIUM

Receptor cells

Glomeruli BULB Mitral cells Granule cells

Cerebrum

Olfactory bulb Limbic system Cerebellum

Figura 2.

establecer un gran número de aromas distintos. Este mismo tipo de mecanismo es el que utilizan los olfatos electrónicos para establecer huellas digitales, pero en este caso los receptores biológicos han sido sustituidos por sensores de naturaleza química. Linda Buck y sus colegas también observaron que ligeros cambios en la estructura química activan distintas clases de receptores. Así, el octanol huele a naranja, mientras que el ácido octanoico tiene un olor dulzón. De forma parecida se encontró que una determinada molécula a concentraciones elevadas se une a una gran variedad de receptores, mientras que a concentraciones más bajas se une a un menor número de ellos. Este comportamiento explica, por ejemplo, por qué el indol huele a podrido mientras que trazas de la misma sustancia poseen olor floral.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

LA RECEPCIÓN OLFATIVA PRIMARIA A pesar de todos estos fantásticos descubrimientos todavía quedan algunas preguntas básicas sin respuesta. El punto más controvertido es el concerniente al tipo de mecanismo de unión de una molécula odorante y un receptor olfativo, conocido también como mecanismo de recepción primaria. Para explicar la recepción olfativa primaria nació hace unos años la teoría de la forma, la cual sostiene que las moléculas se unen a su receptor selectivamente al igual que una llave lo hace con su cerradura (figura 3). Sin embargo, esta teoría no explica, entre otras cosas, la razón por la que con sólo mil receptores se pueden reconocer más de diez mil olores. Una variante de la misma es la teoría de la forma débil, que propone que los receptores del olor sólo reconocen la forma de determinadas partes de las moléculas. Esta hipótesis tiene el inconveniente de que el receptor puede confundir dos moléculas de forma y estructura química parecidas, como por ejemplo el azufre y el oxígeno. Como es sabido, es imposi-

ble confundir el olor de estos dos elementos. El principal problema con el que se enfrentan las teorías formistas es que son incapaces de predecir el olor de una molécula basándose en su estructura. En 1996 surgió una novedosa teoría propuesta por el biofísico Luca Turín del University College of London. La citada teoría explica que los receptores olfativos funcionan como diminutos espectroscopios localizados en el epitelio olfativo, y aclara el misterio de por qué el olfato actúa de forma instantánea y al mismo tiempo ilimitadamente. Explica también hechos como que la acetofenona y su análoga completamente deuterada huelan diferente a pesar de tener idéntica estructura. Las moléculas odorantes poseen dipolos eléctricos originados por las distintas electronegatividades de los átomos que las conforman. Una molécula con momento dipolar genera un campo eléctrico que interacciona con la energía infrarroja y, como consecuencia, se originan vibraciones de los átomos de la molécula. Una molécula no es una estructura rígida, sino que sus enlaces entre átomos contiguos son como muelles que oscilan, dependiendo de los valores de energía infrarroja absorbida. Una molécula con momento dipolar nulo no absorberá energía infrarroja y por lo tanto será inodora. Luca Turín sostiene que los receptores olfativos, formados por proteínas, son capaces de transportar una corriente de electrones que mediante un sorprendente efecto túnel incide sobre la molécula odo-

Figura 3.

15


col·laboracions

Axon Receptor cell

Basal cell

Supporting cell (Bowman’s glands)

Pigment

Figura 4.

Microvilli Cilia Olfactory mucus

Nasal epithelium

Axons of receptor cells Periglomerular cell Glomerulus

Primary dendrite

Secondary dendrite Mitral cell

Figura 5.

Cell body Granule cell Efferents Axon Form lateral olfactory tract

Neuronal connections in the olfactory bulb

Thalamus (medialis-dorsalis

Cortex (orbito frontal)

Lateral hypothalamus

Figura 6. Olfactory receptors

Pyriform cortex (uncus)

de acoplarse a los receptores olfativos. Según Luca Turín, el mecanismo de detección es similar al de un espectroscopio inelástico de electrones de efecto túnel, que funciona bombardeando la molécula anclada en el receptor olfativo con distintas bandas de energía infrarroja hasta frecuencias de aproximadamente 4000 cm–1. Cuando una molécula odorante se une a un receptor olfativo se establece un flujo de electrones, procedente de una molécula rica en energía, una pequeña batería biológica (NADPH), que atraviesa la proteína receptora. Luca Turín localizó el punto de conexión del NADPH con el receptor olfativo proteico: la secuencia de aminoácidos GSGLLA (glicina-serina-glicina-leucina-leucina-alanina). Si la energía vibracional es igual a la diferencia entre los niveles de energía máximo y mínimo del receptor se activa una proteína G, que permite la transducción del impulso eléctrico al bulbo olfativo a través de las neuronas. Este mecanismo conlleva la reducción química de un puente disulfuro entre ambas proteínas. Un catión metálico (Zn2+) actúa como cofactor del citado mecanismo. (Ver figuras 7 y 8).

Olfactory bulb

The central olfactory projections rante, transformando energía eléctrica en señales específicas que transmiten al cerebro emociones y sensaciones. En la figura 4 se puede observar la estructura del epitelio nasal, mientras que en la figura 5 se muestran las conexiones neuronales en el bulbo olfativo. En la figura 6 se ve un esquema del sistema olfatorio central. Los receptores olfativos son los responsables de que, por ejemplo,

16

percibamos la característica fragancia del perfume Chanel nº 5 o que saboreemos con deleite un cremoso helado de vainilla (la percepción del gusto o flavour es la suma de olor más ciertos impulsos transmitidos por las papilas gustativas, como la sensación de dulce, salado, ácido o amargo). Es interesante resaltar que únicamente las moléculas más volátiles, liposolubles, con cierta actividad superficial y con un peso molecular inferior a 300 daltons, son capaces

La ausencia de este oligoelemento es causa de anosmia reversible en ciertas personas. La anosmia es la incapacidad de distinguir olores y, por consiguiente, sabores. El Zn2+ tiene la propiedad de ser muy lábil en la formación de complejos orgánicos y reacciona fácilmente con moléculas que contienen azufre. La teoría propuesta por Luca Turín, aunque parece despejar las dudas derivadas de las teorías formistas, no está todavía aceptada por la comunidad científica. Una objeción importante a la teoría espectroscópica de Luca Turín es que no puede explicar por sí sola la dis-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

tinta intensidad de las diversas moléculas odorantes; sin embargo, si tenemos en consideración otros factores que comentaremos a continuación, quizás podamos encontrar una hipótesis razonable que dé respuesta a esta cuestión.

Empty

Filled levels

NADPH Energy gap

–S–S– Zn ++ g-protein Receptor

En la percepción de olores, las moléculas odorantes están incluidas en una matriz, aire, que las transporta hasta el epitelio olfativo. En el interior de esta matriz cientos de moléculas volátiles, de tamaño despreciable frente a las enormes distancias entre ellas, colisionan entre sí. Estos cientos de moléculas volátiles activan de forma selectiva los correspondientes receptores olfativos. La velocidad de flujo, la composición de la mezcla odorante y la temperatura, son algunos de los parámetros de un mecanismo cinético molecular que facilita la integración en el cerebro de manera continua e instantánea los diferentes impulsos recibidos. En este supuesto, la frecuencia de impulsos captados por el cerebro de cada molécula odorante produce variaciones significativas en los mapas sensoriales olfativos que se originan en cada instante.

Figura 7. Odorant

e–

NADPH

HS

–SH Zn

++

Receptor

G-protein

Receptor

SH Zn

Zn

Figura 8.

S–S SH

Oxidized

Reduced G-protein

En el caso de dos moléculas distintas, podemos pensar que la que sea capaz de activar un mayor número de receptores poseerá una mayor intensidad olfativa, pues el cerebro captará más impulsos en una determinada fracción de tiempo. En el libro El Emperador del Perfume, el autor Chandler Burr explica los avatares que sufrió Luca Turín al intentar publicar un artículo sobre su teoría olfativa en la prestigiosa revista Nature. Todos los esfuerzos resultaron infructuosos. Los defensores de la vieja teoría de la forma ganaron la batalla. Más recientemente, en el mes de marzo del año 2004, la revista Nature Neuroscience ha publicado un artículo en el que sus autores, An-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

dreas Séller & Leslie B Vosshall del Hospital Universitario de Nueva York, realizaron varios experimentos con objeto de comprobar la teoría de Luca Turín, concluyendo que no podían hallar ninguna evidencia que probara la misma. Lo cierto es que tampoco pudieron probar la falsedad de la teoría vibracional. Es interesante subrayar que la teoría de Luca Turín no descarta la influencia de la geometría molecular, dado que sostiene que el anclaje entre la molécula odorante y el receptor depende también en parte de la forma de la molécula odorante. Esto explica, por ejemplo, que dos enantiómeros, la R-carvona que huele a menta y la S-carvona que

O

R-carvona

O

S-carvona

Figura 9.

huele a alcaravea (figura 9), tengan olores diferentes, a pesar de poseer los mismos grupos funcionales. Sólo la configuración espacial ligeramente distinta de ambas moléculas permite explicar este fenómeno. De esta manera Luca Turín concluye que el carbonilo de la R-carvona no es alcanzado por el haz de electrones del receptor, debido a la estructura molecular antes comentada (figura 10).

17


col·laboracions

Acceptor site

Acceptor site

Figura 10.

O C O

C

Receptor donor site

donor site

S-carvone (mint) carbonyl not detected

R-carvone (caraway) carbonyl detected

Para probar esta hipótesis, Luca Turín mezcló R-carvona con butanona (portadora de un carbonilo que vibra a 1800 cm–1) y encontró que a partir de un 60 % de ésta la mezcla dejaba de oler a menta para oler a alcaravea. En estas condiciones experimentales, por cada mol de R-carvona se necesitan tres de butanona para reproducir el olor de carvi. Este comportamiento es coherente con lo comentado anteriormente referente a la existencia de un mecanismo cinético molecular y con las experiencias de Linda Buck y colaboradores. Ejemplos parecidos están descritos en la bibliografía, como el caso de la vainillina y su isómero la isovainillina. El primero huele a vainilla, mientras que el segundo tiene un cierto olor fenólico.

CARACTERÍSTICAS GEOMÉTRICAS Y ELÉCTRICAS DE LAS MOLÉCULAS ODORANTES La estructura química de estas proteínas receptoras y su configuración tridimensional determinan los puntos de unión de las moléculas odorantes y probablemente también el rango de energía capaz de excitar sus enlaces químicos. Combinaciones de estos dos factores son los que posiblemente dan lugar a los distintos tipos de receptores olfativos. El flujo molecular que al-

18

canza el epitelio olfativo permite que, en función de la composición química de las moléculas odorantes, estos inputs sean transformados en impulsos sensoriales en el cerebro. Las dos características principales de las moléculas odorantes que posiblemente permiten su anclaje con los receptores olfativos son sus cargas eléctricas parciales y su forma (volumen y perfil). De acuerdo con el trabajo de Mans Boelens y Harrie Boelens de la Universidad de Leiden en Holanda, moléculas con características eléctricas y de forma similares poseen a su vez olores parecidos. Así, grupos químicos funcionales (aldehído-nitrilo-nitro, acetil-acetato) con cargas eléctricas similares pueden ser reemplazados unos por otros en moléculas odorantes sin cambiar mucho su olor. Lo mismo sucede al sustituir partes de una molécula odorante (fenilisobutileno, ciclohexil-isoamil), los cuales determinan su forma. Otro aspecto interesante expuesto por la teoría de Luca Turín reside en que dos compuestos totalmente distintos en estructura molecular puedan oler igual si su energía vibracional es la misma. Éste es el caso del decaborano y de ciertos mercaptanos: los dos tipos de familias químicas huelen a azufre y su número de onda es aproximadamente 2500 cm –1 en ambos casos.

LOS ALQUIMISTAS DE BATA BLANCA Como hemos visto, existe una correlación entre la información molecular y las sensaciones que llegan al cerebro. Para poder expresar la naturaleza y los distintos matices de estas sensaciones se acostumbran a utilizar diversos descriptores olfativos. Así, por ejemplo, podemos hablar de olor a humedad, a madera, a rancio o a humo, por enumerar algunos de los calificativos empleados. El análisis sensorial es una potente herramienta que nos ayuda a objetivar estas sensaciones. De esta forma podemos establecer correlaciones entre estructuras moleculares y sus propiedades sensoriales. Esta metodología nos permitiría obtener un algoritmo para poder predecir las propiedades olfativas. Todas estas experiencias nos muestran que moléculas frías e inertes son capaces de transmitir al ser humano emociones cargadas de magia. Pensemos, por ejemplo, en el conjunto de moléculas que componen la delicada fragancia de una rosa. Las moléculas odorantes poseen la clave de alguna de las más fascinantes sensaciones que jamás podamos experimentar. La piedra filosofal de los investigadores de moléculas desconocidas, los modernos alquimistas de bata blanca, consiste, en realidad, en un algoritmo capaz de predecir olores. El cerebro de los seres vivos realiza una función parecida, la cual ha ido evolucionando para asimilar constantemente todo un flujo de información increíblemente compleja. La elucidación del mencionado algoritmo será una tarea ardua y compleja como ha reconocido el propio Luca Turín. Sin embargo, su logro ahorraría muchísimo tiempo y dinero a la industria que diseña y fabrica perfumes y aromas alimentarios.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

Si la teoría de Luca Turín es cierta no debería sorprendernos que existan miles de olores que jamás hemos percibido. Un algoritmo capaz de predecir las propiedades olfativas de una molécula debería apoyarse en tres factores primordiales: la frecuencia de vibración de la molécula, la intensidad de la vibración de cada grupo funcional y la resolución del sistema que permita discriminar las vibraciones de los distintos grupos atómicos. Actualmente existen programas informáticos que pueden realizar los cálculos de la frecuencia de vibración con bastante exactitud; no obstante, los dos últimos aspectos presentan en principio considerables dificultades técnicas. Luca Turín sigue trabajando en la obtención de un algoritmo capaz de predecir olores; sin embargo, aún queda un largo camino que recorrer hasta la obtención de resultados totalmente satisfactorios.

EL FUTURO DEL MODELO DE PERCEPCIÓN OLFATIVA A modo de resumen podemos señalar que en la percepción olfativa interviene un mecanismo cinético de las moléculas odorantes y un dispositivo en el que los receptores olfativos actúan, según Luca Turín, como espectroscopios de electrones de efecto túnel, formándose como consecuencia mapas senso-

riales olfativos que se comportan de acuerdo con las experiencias de Linda Buck y colaboradores. Mediante la recepción primaria, las características olfativas de las moléculas odorantes son captadas en función de su forma y naturaleza eléctrica. Como han evidenciado los ensayos llevados a cabo por Linda Buck y colaboradores, un receptor olfativo puede reconocer varias moléculas odorantes distintas, y una molécula odorante puede ser reconocida por varios receptores. El modelo de percepción olfativa expuesto en el presente escrito nos permite comprender muchas de las propiedades de las moléculas odorantes, como, por ejemplo, la distinta intensidad olfativa de las mismas, como hemos explicado anteriormente. Parece razonable la necesidad de profundizar en el estudio del mecanismo primario, que analiza la unión de las moléculas odorantes con las proteínas receptoras. Estas investigaciones nos abrirían las puertas a un mejor conocimiento del mecanismo cinético molecular de las sustancias odorantes y del proceso de creación de los mapas sensoriales olfativos del cerebro. De esta forma se podrían despejar muchas de las dudas surgidas acerca de la teoría espectroscópica de Luca Turín, y estaríamos más cerca de obtener el algoritmo mágico que

haría posible la predicción del olor de una molécula en función de su estructura molecular.

REFERENCIAS 1. Luca Turín. A spectroscopic mechanism for primary olfactory reception. Chemical Senses. 1996. 2. Chander Burr. El emperador del perfume. RBA Editores. Barcelona. 2004 3. F. Montejo. Análisis sensorial mediante olfato electrónico. Tecnifood. Septiembre 2001 4. M. Boelens, H. Boelens. Some aspects of Qualitative Structure - Odor Relationships. Perfumer & Flavorist. January/February 2003. 5. Linda Buck & Richard Axel. A novel multigene family may encode odorant receptor: a molecular basis for odor reconigtion. Columbia University. Cell. vol 65, 175-187. April 5, 1991. 6. Andreas Keller & Leslie Vosshall. A psychophysical test of vibration theory of olfaction. Nature Neuroscience, 21 March 2004. 7. J. C. Leffingwell. Olfaction. Leffingwell Reports Vol. 1 (No. 1) ☯ February 2001.

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Claudi Mans i Pilarín Bayés Petita història de la Química a Catalunya 22,5 × 27 cm · 16 pàgines 10 euros

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

Miquel Paraira et al. Quimitest El llibre de les Proves test d’Elecció Múltiple (PEM) de Química al batxillerat 19 × 27 cm · 129 pàgines 10 euros

19


col·laboracions

Miquel Paraira Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

ELS METALLS DE TRANSICIÓ I LA LLEI DE LA MASA ATÒMICA RELATIVA - DENSITAT INTRODUCCIÓ Probablement per pur atzar vaig observar que la massa atòmica relativa d’algun metall, com ara l’alumini, la plata o l’or, era deu cops superior a la seva densitat expressada en g·cm–3, però no ha estat fins fa poc que m’he preocupat d’estudiar si aquesta relació s’acomplia per a altres metalls. En aquest breu article faig un estudi de l’extensió d’acompliment d’aquesta llei entre els elements metàl·lics.

atòmica relativa no és 10 cops la densitat, mentre que sí la compleixen els metalls situats en les coordenades extremes 5-6 i 5-11, i 6-6 i 6-11: Mo W

... ns2 (n–1)d1 a 10 És a dir, amb 2 electrons s en el darrer nivell i d’1 a 10 en orbitals d del penúltim nivell, i amb coordenades extremes (Període-Grup) de 4-3 a 4-12, i de 7-3 a 7-12: 4-3

4-12 METALLS TRANSICIÓ

7-3

7-12

Els metalls de transició situats en el període 4 no compleixen la llei esmentada, és a dir, que la massa

20

Ru Os

Rh Ir

Pd Pt

Ag Au

És a dir, la totalitat dels metalls de màxima noblesa, de màxim potencial estàndard de reducció:

LA LLEI MASSA ATÒMICA RELATIVA - DENSITAT I ELS METALLS DE TRANSICIÓ Els metalls de transició es troben situats en el centre de la taula periòdica, en els períodes 4, 5, 6, 7 i grups del 3 al 12 segons la nomenclatura actual (IUPAC), o bé grups IIIb a IIb segons la nomenclatura més clàssica, i caracteritzats tots ells per configuracions electròniques:

Tc Re

Au3+ + 3e → Au

E0 = 1,5 V

Pt2+ + 2e → Pt

E0 = 1,23 V

Pd2+ + 2e → Pd ...

E0 = 0,98 V

Metall

Massa atòmica

Densitat (g·cm–3)

Ar / d

Mo Tc Ru Rh Pd Ag W Re Os Ir Pt Au

95,9 radioactiu 101,0 102,9 106,0 108,0 183,8 186,0 190,2 192,0 195,0 197,0

9,3

10,2

10,6 10,7 10,3 10,8 17,6 18,9 20,0 19,0 19,7 19,7

9,5 9,6 10,2 10,0 10,4 9,8 9,5 10,1 9,9 10,0

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

compleixen la llei de la massa atòmica relativa - densitat, com ho reflecteix la taula adjunta.

Si pensem en un mol d’àtoms de cada metall: (g/mol) / (g/cm3) = cm3/mol

Per a aquests metalls de màxima noblesa, els de major ús en joieria, s’acompleix la llei: Ar = d·10

Ar / d = 10

sent Ar la massa atòmica relativa (pes atòmic) i d la densitat en g·cm–3. És a dir: El quocient entre la massa atòmica relativa i la densitat és aproximadament 10.

aquest quocient correspon al volum d’un mol d’àtoms expressat en cm3, és a dir, un volum atòmic molar de 10 cm3/mol. L’alumini, que de fet no pertany als metalls de transició, té una massa atòmica relativa de 27 i una densitat de 2,7 g·cm–3; per tant, també compleix la llei esmentada, és a dir, també té un volum molar de ☯ 10 cm3/mol.

SECCIONS TÈCNIQUES Des del deganat del Col·legi, així com des de la presidència de l’Associació, hi ha hagut la voluntat de potenciar les Seccions Tècniques. Ja fa uns quants anys que deganat i presidència coincideixen en la mateixa persona, amb la qual cosa es dupliquen les voluntats. La raó de ser de les nostres institucions rau, en gran part, en donar un marc on els químics puguin relacionar-se professionalment entre si, i amb altres titulats amb els que comparteixen espai en la indústria. Està clar que aquest marc el dóna les Seccions Tècniques, són elles les que donen contingut científic i tecnològic, són elles els motors de taules rodones, jornades, congressos... La realitat d’un món laboral cada vegada més absorbent dificulta la disponibilitat de temps lliure per dedicar a altres activitats, és per això que les Seccions Tècniques han viscut unes hores (anys) baixes. Però després d’haver tocat fons ens estem enlairant amb força, i en menys d’un any s’han creat o estan en procés de creació fins a set noves Seccions Tècniques. No en tenim prou. La diversitat de sectors on desenvolupem la nostra activitat els químics fa que en calguin moltes més. Invitem a tot el col·lectiu químic, més encara, a tot professional, a incorporar-se a les Seccions Tècniques de Col·legi de Químics de Catalunya i de l’Associació de Químics de Catalunya. I si no hi és, a crear-la. Actualment n’hi ha les següents:

Corrosió i protecció Energies alternatives Ensenyament Medi ambient Metal·lúrgia

Pintures Protecció de riscos laborals Química alimentària Química farmacèutica

Esperem que el nombre de ST creixí, així com el de membres que hi participen.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

21


col·laboracions

L’ANÀLISI DE VARIÀNCIA (ANOVA) 2. Estimació de components de variància Alicia Maroto i Ricard Boqué * Grup de Quimiometria i Qualimetria Departament de Química Analítica i Química Orgànica Universitat Rovira i Virgili

A l’article anterior [Boqué, 2004] vam introduir l’anàlisi de variància (ANOVA) i vam mostrar un exemple de la seva aplicació a la comparació de múltiples columnes de dades. En aquest capítol ens ocupem d’una segona aplicació de gran interès analític: l’estimació dels components de variació d’un procediment analític.

Font

Suposem que volem avaluar la variabilitat deguda a la presa de mostra i als tractaments previs (per exemple, homogeneïtzació, filtració, dissolució, extracció, dilucions...) en un procediment analític determinat; per exemple, la determinació de clembuterol en fetge (una breu descripció del mètode hom pot trobarla a [Maroto, 2003]). D’aquesta forma, podríem utilitzar aquesta informació per saber quant afecten a la presa de mostra i els tractaments previs als nostres resultats. A continuació, i en funció del seu efecte, podríem plantejar-nos modificar l’etapa de presa de mostra o la dels tractaments previs amb la finalitat de disminuir l’esmentada variabilitat. Ara bé, com podem calcular

Mostra 1

i

...

Mostra i

x1

Tractament 1

......

Mostra l xl

Mesura instrumental

Tractament 2

Tractament 1

Tractament 2

xl1

xl 2

......... x11

x12

k x111

x112

x121

x122

.........

xl11

xl12

xl21

xl22

Figura 1. Disseny experimental per calcular les variàncies de la presa de mostra, dels tractaments previs i de la mesura instrumental a partir d’un ANOVA de dos factors.

aquesta variabilitat? Un ANOVA de dos factors ens proporciona l’eina adequada per calcular les fonts de variabilitat esmentades en termes de variància. Per dur a terme aquest ANOVA, cal realitzar el disseny experimental proposat a la figura 1. Aquest disseny experimental és un disseny niuat, on es prenen com a factors de variació la presa de mostra, els tractaments previs i la mesura instrumental per HPLC. A la pràctica,

* Els autors agraeixen tots els comentaris relacionats amb els continguts d’aquest article. Poden dirigir-se, mitjançant missatge electrònic, a l’adreça: quimio@quimica.urv.es. Hom pot trobar una versió en suport electrònic d’aquest article i informació suplementària a: http://www.quimica.urv.es/quimio.

22

...

xi

Tractaments previs j

ESTIMACIÓ DE COMPONENTS DE VARIÀNCIA

X

Presa de mostra

aplicar aquest disseny és senzill. En aquest exemple concret, es van prendre 6 mostres del fetge d’un animal al que se li havia subministrat clembuterol. Després d’homogeneïtzar-les, cada mostra es va dividir en dues submostres. A cadascuna d’aquestes submostres se’ls hi va aplicar els tractaments previs (centrifugació i extracció) de forma independent. Finalment, es va realitzar, per duplicat, la determinació cromatogràfica de cadascun dels extractes obtinguts durant l’etapa de tractaments previs. La taula 1 mostra els resultats obtinguts en seguir el disseny experimental de la figura 1. A partir d’aquests resultats cal realitzar un

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

Mostra 1 2 3 4 5 6

Tractament 1 Rèplica 1 Rèplica 2 1.22 1.28 1.16 1.35 1.22 1.18

1.27 1.25 1.14 1.38 1.19 1.15

més afecta a la determinació de clembuterol en fetge. Per altra banda, la repetibilitat gairebé no afecta als resultats analítics.

Tractament 2 Rèplica 1 Rèplica 2 1.28 1.32 1.10 1.30 1.26 1.05

1.31 1.36 1.08 1.32 1.24 1.09

CONCLUSIONS En aquest article hem vist una de les principals aplicacions de l’ANOVA en química analítica: la descomposició de la variabilitat total d’un procediment analític en les fonts de variabilitat parcials més importants, com són la presa de mostra, els tractaments previs i la mesura instrumental. Aquestes variàncies ens permeten determinar quina etapa del procediment intro-

Taula 1. Resultats obtinguts en seguir el disseny de la figura 1 per a la determinació de clembuterol en fetge (concentracions expressades en mg/kg).

ANOVA de dos factors per calcular les variàncies associades a la presa de mostra, als pretractaments i a la mesura instrumental del mètode. El tipus de precisió associada a la mesura instrumental obtinguda a partir de l’ANOVA dependrà de com s’hagin analitzat els extractes per duplicat. En el nostre exemple, els duplicats es van analitzar en condicions de repetibilitat. Per tant, a partir de l’ANOVA obtindrem la variància associada a la repetibilitat de la determinació cromatogràfica. Tanmateix, si haguéssim volgut obtenir a partir de l’ANOVA la variància associada a la precisió intermèdia de la determinació cromatogràfica, haguéssim hagut d’analitzar-los duplicats en condiciones intermèdies (és a dir, en diferents dies, amb diferents analistes, diferents calibratges, etc.). La taula 2 mostra les expressions que cal utilitzar per calcular el quadrat de les mitjanes associat a cadascuna de les fonts de variabilitat. Un cop calculats, les variàncies associades a la presa de mostra, als tractaments previs i a la mesura instrumental poden calcular-se fàcilment utilitzant les expressions de la taula 3. Existeixen nombrosos paquets estadístics que realitzen el càlcul de l’ANOVA i proporcionen el quadrat de les mitjanes. Per tant, a la pràctica únicament cal aplicar les expressions de la taula 3 per obtenir les variàncies. A la taula 4 apareixen la suma de les mitjanes i les variàncies as-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

sociades a la presa de mostra, als pretractaments i a la repetibilitat de la mesura instrumental cromatogràfica. A partir dels valors obtinguts, podem observar que la presa de mostra és la font de variabilitat que

Font

Quadrat de les mitjanes

Graus de llibertat

I

Presa de mostra

J ⋅ K ⋅ ∑ ( x i − x )2 i =1

MSmostr =

I −1

K⋅ Tractaments previs

MSmes =

∑∑ ( xij − xi )2 I ⋅ (J − 1) J

I·(J–1)

K

∑∑∑ ( xijk − xij )2 i =1 j =1 k =1

I ⋅ J ⋅ (K − 1) I

TOTAL

J

i =1 j =1

MStract = I

Mesura instrumental

I

I–1

MSTOTAL =

J

I·J·(K–1)

K

∑∑∑ ( x ijk − x )2 i =1 j =1 k =1

I ⋅J ⋅K −1

I·J·K–1

Taula 2. Expressions per calcular els quadrats de les mitjanes associats a l’ANOVA de dos factors. I, J i K són el nombre de mostres, de tractaments i de replicats, respectivament. En el nostre exemple, I = 6, J = 2 i K = 2.

Font Presa de mostra Tractaments previs Mesura instrumental

Variància 2 smostr =

2 s tract =

Graus de llibertat

MSmostr − MS tract J ⋅K

I–1

MStract − MSmes K

I·(J–1)

2 smes = MSmes

I·J·(K–1)

Taula 3. Expressions per calcular les variàncies associades a cadascuna de les fonts de variabilitat d’un ANOVA de dos factors.

23


col·laboracions

Font

Quadrat de les mitjanes, MS Variància

Desviació estàndard

Graus de llibertat

Presa de mostra

3.45·10–2

7.56·10–3

8.69·10–2

6–1=5

Tractaments previs

4.30·10–3

1.90·10–3

4.36·10–2

6·(2–1)=6

Mesura instrumental

4.92·10–4

4.92·10–4

2.22·10–2 6·2·(2–1)=12

Taula 4. Quadrat de les mitjanes i variàncies obtingudes pels resultats de la Taula 1.

dueix més incertesa en els resultats finals i, a més a més, poden resultar molt útils per determinar

quins són els factors que més afecten al nostre procediment analític.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Ricard Boqué, Alicia Maroto. L’anàlisi de variància (ANOVA). 1. Comparació de múltiples poblacions. Notícies per a Químics, 426 (2005) 12-14. Alicia Maroto, Ricard Boqué, Jordi Riu, F. Xavier Rius. Càlcul de la incertesa en mesures químiques: anàlisi cromatogràfica. Notícies per a Químics, 414 (2003) 8-12. ☯

Cicle de Conferències

MÓN I TRADICIÓ XIII 18 octubre 2005: 8 novembre 2005: 13 desembre 2005: 10 gener 2006: 21 febrer 2006: 14 març 2006: 18 abril 2006: 16 maig 2006:

Sr. Antoni Tuells. L’Índia. De Delhi a Benarés. Sr. Josep M. Palau. La Moscú d’abans versus la Moscú d’avui. Sr. Carles Martín. Origen de les plantes amb flor. Sr. José M. Pano. Guatemala, el país maia. Sr. Jordi Magriñà. Nepal insòlit. Sr. Xavier Berenguer. Etiòpia, les festes del Timkat. Sr. Josep M. Cortina. Iran. Sra. Alícia Pubill. Turquia de l’est. El Kurdistan.

Lloc: Sala d’Actes del Col·legi. Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r, 2a. Barcelona Amb la col·laboració de Logos Banc Sabadell - Tecnocredit

Hora: 19.00 h

PROPERS CURSOS Escola de Graduats Químics de Catalunya

(novembre i desembre de 2005)

Control de qualitat en galvanotècnia. 7, 8, 9 i 10 de novembre de 2005, de 17:30 a 20:30. Professor: Enrique Julve. Preu: 350 euros. Tractaments tèrmics i de superfície. 22, 23 i 24 de novembre de 2005, de 17:00 a 21:00. Professors: Pere Molera, Francesc Borrego i Joan Antoni Bas. Preu: 350 euros. Aspectes pràctics de la implementació d’un sistema de qualitat en els laboratoris d’anàlisi. 28, 29, 30 de novembre i 1 de desembre de 2005, de 17:30 a 20:30. Professor: Joan Rabasseda. Preu: 350 euros. Regulatory affairs en la fabricació d’ingredients actius farmacèutics. 12, 13 i 14 de desembre de 2005, de 17:30 a 20:30. Professor: Jordi Domenech. Preu: 280 euros. Reducció de costos ambientals a l’empresa: la producció + neta. 14 de desembre de 2005, de 16:30 a 20:30. Professor: Alfred Vara. Preu: 200 euros. Gestió de la documentació d’un sistema d’assegurament de la qualitat en entorns BPL, ISO 9000 i ISO 17025. 15 de desembre de 2005, de 15:30 a 20:30. Professora: Àgueda Flores. Preu: 225 euros.

24

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


col·laboracions

EXPOQUIMIA-MONTJUÏC: ACOMIADAMENT FILATÈLIC Des de la primera edició el 1965, amb el nom de I Feria Técnica de la Química Aplicada, fins el 2002 s’ha fet a Montjuïc, a excepció dels anys 1967, 1970 i 1973, que es va fer a Bilbao. El 1984 i el 1987, Eurosurfas i Equiplast s’incorporen a Expoquimia. El 1996 Equiplast i el 2002 Eurosurfas es traslladen a Montjuïc 2; el 2005 ho fa Expoquimia. També des de la primera edició i fins el 1987 hi va haver relació amb la Filatèlia, sigui amb l’estafeta temporal especial del Palau de Congressos, on durant els dies de la exposició el correu que es dipositava allí portava un matasegells especial amb empremta al·lusiva, sigui perquè un mes abans milers de cartes sortien de Correus amb corró publicitari anunciant Expoquimia. Per tot això el que volem fer és un acomiadament filatèlic en dos aspectes: • Reproduir peces filatèliques relacionades directament amb Expoquimia (organització, edificis...) i altres que formen part d’un entorn inseparable dins de l’àrea de la zona de Fires. Incloem aquí el metro, transport que ens permetia accedir directament.

• Matasegells especials i corrons publicitaris on es pot comprovar l’evolució del disseny, tant en el nom com en el gràfic de l’empremta. Cal observar que el 1987 per primera i última vegada Equiplast va tenir un matasegells especial propi. Permeteu una frivolitat. En la Filatèlia es coneix com a targeta màxima (TM) la peça que combina

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

postal, segell i matasegells amb el mateix tema (la postal ha de ser comercial, no editada expressa-

25


col·laboracions

ment). Per a l’edició de 2002 l’empresa Spectro Hispània S. L. va editar una postal que per un costat reproduïa la taula periòdica i a l’altre comunicava als seus clients la seva presència; com a rerefons reproduïa el temple de la Sagrada Família. Coincidint amb el 150 aniversari del naixement d’Antoni Gaudí es va emetre un segell amb un dibuix del temple fet per l’arquitecte, hi va haver matasegells al·lusiu i ho vam aprofitar per a una TM sui generis: per un costat taula periòdica i Expoquimia, per l’altre Gaudí i ☯ la Sagrada Família.

26

Entre Expoquimia i Expoquimia tota una transició política.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


informació

MANIFEST PER LA CIÈNCIA Tot seguit s’exposa la petició tramesa al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, perquè, de la mateixa manera que va fer amb les humanitats, faci explícit el seu suport a les ciències en tots els nivells de l’ensenyament. Los abajo firmantes *, ante el constante deterioro que están experimentando las materias científicas en el currículum de la Enseñanza Secundaria, cuyas consecuencias ya se han visto reflejadas en el informe PISA 2003, y el debate suscitado en la sociedad tras la publicación del anteproyecto de la nueva Ley Orgánica de Educación, suscribimos el siguiente manifiesto con la intención de contribuir a la mejora de la educación científica y, en definitiva, a la formación de ciudadanos capaces de integrarse libre y críticamente en una sociedad democrática. Defendemos el conocimiento científico como un elemento imprescindible de la cultura humana para poder interpretar el mundo que nos rodea. Este saber ha contribuido a ver el mundo de otra manera y ha permitido un grado de bienestar sin precedentes en nuestra sociedad. Teorías científicas como el Big Bang, la evolución, la relatividad… traspasan el ámbito del conocimiento científico. Si miramos a nuestro alrededor, vemos que la mayoría de los objetos y materiales que utilizamos en la vida cotidiana se han podido fabricar gracias a la ciencia. Ahora no podemos imaginarnos un mundo sin plásticos, coches, medicamentos, ordenadores, teléfonos móviles, técnicas de diagnóstico como la ecografía o la resonancia magnética nuclear, técnicas de reproducción como la fecundación in vitro, sismógrafos, láseres, satélites de *

Véase cuadro adjunto.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

Asociación Albacetense de Profesores de Ciencias Experimentales. Asociación Andaluza de Profesores de Física y Química de Andalucía. Asociación de Profesores Amigos de la Ciencia «Eureka». Asociación de Profesores de Ciencias de Galicia. Asociación de Profesores de Física y Química de Aragón. Asociación de Profesores de Física y Química de Cataluña. Asociación de Profesores de Física y Química de la Comunidad de Madrid. Asociación Nacional de Químicos de España (ANQUE). Asociación para la Enseñanza de la Física y Química «Curie». Colegio Oficial de Físicos. Consejo General de Colegios de Químicos de España. Plataforma de Profesores de Física y Química de Cantabria. Real Sociedad de Física. Real Sociedad de Química. Sociedad Canaria de Profesores de Física y Química.

comunicaciones, naves espaciales o fibra óptica, por mencionar sólo algunos logros conseguidos por el avance científico. Detrás de toda esa tecnología está la ciencia básica, es decir, la Física y la Química, las Matemáticas, la Biología y la Geología. Sin el conocimiento que proporcionan sería imposible alcanzar este desarrollo. Reivindicamos que el saber científico sea reconocido como expresión cultural y humanista por la sociedad. Si queremos formar ciudadanos verdaderamente críticos y capaces de entender los cambios tan importantes que se están produciendo en el mundo, no tiene que existir, como hasta ahora, una distancia insalvable entre los avances científicos y el conocimiento

que los ciudadanos tienen de ellos. La ciencia constituye en sí un lenguaje que es necesario conocer. Es una de las mayores fuerzas liberadoras de mitos y manipulaciones de todo tipo que padece la especie humana. Reclamamos que, en la próxima Ley de Educación, la enseñanza de las ciencias sea tratada de forma adecuada y represente en cada etapa educativa la mitad de la carga lectiva del currículum. En la actualidad, el trato es claramente discriminatorio respecto a otras disciplinas básicas. Así, en 4.º de ESO, la Física y Química y la Biología y Geología no son reconocidas como asignaturas básicas y quedan reducidas al terreno de la optatividad. En los bachilleratos de

27


informació

letras no se cursa ninguna asignatura científica, ni siquiera a nivel básico, salvo las matemáticas en la modalidad de ciencias sociales. En los bachilleratos de ciencias, solamente son obligatorias doce horas de materias científicas respecto de treinta semanales, en un bachillerato de apenas dos años de duración. Por consiguiente, no hay una relación entre el grado de desarrollo y progreso de nuestra sociedad, que demanda de una mayor cantidad de científicos, y el poco peso de las asignaturas de ciencias en el currículum de la ESO y el bachillerato. Esta realidad contrasta con las intenciones del propio anteproyecto de Ley de Ordenación Educativa, en el que se afirma, entre otras cosas, que la Unión Europea se ha propuesto aumentar la matriculación en los estudios científicos y técnicos. Actualmente, en

España, está ocurriendo lo contrario: hay una tendencia hacia una disminución paulatina de los alumnos que estudian carreras científicas, debido sobre todo al poco contacto que han tenido con la ciencia en sus estudios anteriores. Afirmamos que sin una base sólida en ciencias nuestros alumnos estarán abocados al fracaso en sus estudios superiores y el desarrollo científico de nuestro país se resentirá. Desde la universidad llegan quejas de la deficiente preparación de los alumnos en su ingreso, y para enmendar esta situación en algunas de ellas se plantean impartir un curso cero con los contenidos mínimos necesarios, lo que implicará reconocer y aceptar el fracaso del bachillerato en la preparación de los futuros universitarios. Esta realidad contrasta con la de los países euro-

peos más desarrollados de nuestro entorno, donde el tiempo que se dedica al estudio de las ciencias es mucho mayor que en el nuestro. Además, una parte de ese horario se dedica al trabajo experimental, algo que no ocurre habitualmente en nuestro país, ya que las prácticas de laboratorio no son obligatorias ni figuran en los contenidos del currículum. Exigimos por ello a todas las Administraciones Educativas que pongan los medios necesarios para acabar con el deterioro constante que están experimentando las enseñanzas científicas y que garanticen la formación integral de los ciudadanos, asumiendo un papel activo en la solución de este problema. Madrid, mayo de 2005

YA NO SON GIGABYTES, AHORA SON TERABYTES Bayer MaterialScience AG ha firmado un acuerdo de desarrollo conjunto con la empresa estadounidense de reciente creación InPhase Technologies Inc., radicada en Longmont (Colorado), para el desarrollo y suministro de materias primas poliméricas destinadas a soportes ópticos de datos con muy alta capacidad de almacenamiento. InPhase fue creada a finales de 2000 por Lucent Technologies y Bell Labs, y actualmente está a la cabeza del mercado de los soportes de almacenamiento holográficos. Bayer MaterialScience es líder comercial y tecnológico en políme-

28

ros para soportes ópticos de datos, y ya participó de forma decisiva en el desarrollo de los CD, DVD y BluRay-Disc. Bayer MaterialScience invertirá un total de 5 millones de dólares en la compra de una parte de los fondos propios de InPhase. Además, Bayer MaterialScience adquirirá la licencia para el uso de los resultados de investigación obtenidos conjuntamente con InPhase, así como de los conocimientos básicos de InPhase sobre holografía, para aplicaciones que van más allá de los soportes ópticos de datos. «Con ello

tendremos la gran oportunidad de establecer una posición competitiva estratégica con creación duradera de valor añadido en el área de la holografía», afirma Ian Paterson, vocal responsable de marketing e innovación en el consejo de dirección de Bayer MaterialScience. «El proyecto es un ejemplo más de cómo Bayer MaterialScience hace realidad las visiones de sus clientes con avances innovadores, fieles a nuestro lema VisionWorks». En el marco de esta colaboración, InPhase prevé introducir en el mercado en 2006 soportes holográficos de datos basados en materiales de Ba-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


informació

Factor de multiplicación 103 106 109 1012

Prefijo Nombre Símbolo kilo mega giga tera

k M G T

yer MaterialScience con una capacidad de 300 gigabytes, así como los correspondientes dispositivos de lectura y escritura.

FUERTE AUMENTO EN LOS SOPORTES DE DATOS PORTÁTILES En todo el mundo no deja de aumentar la demanda de soportes para almacenar volúmenes cada vez mayores de datos digitales. Esto ha llevado a InPhase a desarrollar soportes holográficos que, en el futuro, alcanzarán una capacidad de almacenamiento 50 veces superior a la de un DVD y 460 veces mayor que la de un CD. Igual que al crear un DVD, en las técnicas de almacenamiento holográficas se emplean láseres que escriben las informaciones en un polímero fotosensible. A diferencia de la producción de DVD, en la que los datos se almacenan en la superficie, la holografía utiliza para ello todo el volumen del material de almacenamiento. A través de las actividades de investigación enmarcadas en el nuevo acuerdo de cooperación, Bayer MaterialScience pretende perfeccionar sus polímeros especiales conjuntamente con InPhase para adecuarlos a la producción de soportes de datos con capacidades de hasta 1,6 terabytes (1.600 gigabytes). Este gigantesco volumen de datos corresponde a 780 millones de páginas DIN-A4 escritas, lo que equivaldría a los fondos de una gran bibliotecta con unos cuatro millones de libros. En uno de estos discos de polímero también cabrían 1,6 mi-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

llones de fotografías de alta resolución. Un telespectador podría utilizarlo para ver películas sin parar durante 10 días seguidos, y un aficionado a la música podría sentarse ante los altavoces durante año y medio sin cambiar de disco. «En esta aplicación vemos un mercado muy prometedor para nuestras materias primas», asegura el Dr. Joachim Wolff, responsable de la unidad de negocio de pinturas, adhesivos y sellantes de Bayer MaterialScience. La capa de almacenamiento de datos propiamente dicha está recubierta por arriba y por abajo, como en un sandwich, por una capa de plástico transparente que garantiza la resistencia mecánica y química del soporte de datos. «Gracias a su cartera de productos y a su larga experiencia en el desarrollo de soportes ópticos de datos, Bayer MaterialScience es nuestro socio de elección en el terreno de la investigación en polímeros y el suministro de estos productos», afirma Nelson Díaz, presidente y director general de InPhase Technologies.

ÁREAS DE APLICACIÓN PROMETEDORAS NO SÓLO EN SOPORTES ÓPTICOS DE DATOS InPhase Technologies quiere lanzar al mercado a finales de 2006 soportes de datos grabables una sola vez para el archivado profesional. Posteriormente está previsto que les sigan discos reescribibles y productos para el mercado masivo, por ejemplo para agendas PDA en el ámbito de la informática de consumo. Además, Bayer MaterialScience quiere analizar intensivamente posibilidades de aplicación que vayan más allá del mercado para soportes ópticos de datos. Por ejemplo, en el área de iluminación y óptica, los materiales holográficos podrían emplearse en el futuro en pantallas y sensores situados en el

habitáculo del automóvil, en pantallas de proyección o luces de señalización, con lo que abrirían visiblemente una nueva dimensión. En otros usos, los hologramas tridimensionales ya han alcanzado gran importancia. Por ejemplo, las superficies de proyección transparentes de Makrolon® atraen la atención de viandantes y visitantes en escaparates, ferias o aeropuertos, con sus imágenes de colores brillantes y alto contraste. La moderna gestión de la iluminación en edificios de oficinas podría verse revolucionada con ayuda de la holografía. Desde hace años, los hologramas contribuyen de forma importante a aumentar la seguridad contra falsificaciones de documentos, como pasaportes o tarjetas de identidad.

INFORMACIONES ADICIONALES SOBRE LA TECNOLOGÍA Para el almacenamiento holográfico de datos, el haz de luz láser se divide en un haz de señal y un haz de referencia. El haz de señal, que actúa como portador de los datos, se combina en el medio de almacenamiento polimérico con el haz de referencia. Esto da lugar a un complejo patrón espacial de interferencias que se almacena en el polímero de forma tridimensional. La lectura de los datos se realiza también mediante un láser. Esta tecnología se caracteriza por una elevada densidad de almacenamiento y una rápida transferencia de datos. «Esto hace que el material polimérico para soporte de datos haya de cumplir toda una serie de estrictas exigencias», explica el Dr. Gerhard Langstein, responsable del área de nuevas tecnologías dentro del departamento de nuevo negocio de Bayer MaterialScience. «Tiene que cubrir un amplio margen dinámico, ser muy sensible a la luz y

29


informació

al mismo tiempo muy transparente, ser dimensionalmente estable e insensible a los cambios de temperatura, y naturalmente no debe perder prestaciones después de múltiples lecturas». Bayer MaterialScience e InPhase quieren desarrollar un sistema polimérico en el que el patrón de interferencias modifique localmente el índice de refracción óptico. Estas minúsculas modificaciones permiten que un láser pueda leer los datos contenidos. «Por tanto, el salto cualitativo en la capacidad de almacenamiento se basa en modificaciones

del material en el ámbito molecular combinadas con el carácter tridimensional del almacenamiento», afirma Langstein.

AFIRMACIONES DE CARÁCTER PROSPECTIVO El presente comunicado de prensa contiene determinadas afirmaciones de carácter prospectivo basadas en supuestos y pronósticos actuales de la dirección del Grupo Bayer. Hay diversos riesgos, incertidumbres y otros factores, tanto conocidos como desconocidos, que

podrían provocar que se produjeran diferencias considerables entre los resultados, la situación económica, la evolución y el rendimiento reales de la compañía en el futuro y las valoraciones que, implícita o explícitamente, se asumen aquí. Estos factores incluyen aquéllos descritos por nosotros en informes a la Bolsa de Valores de Frankfurt y a la Comisión Supervisora del Mercado de Valores americana (inclusive el formulario 20-F). La empresa no se compromete a actualizar dichas afirmaciones de carácter prospectivo ni a adaptarlas a sucesos y aconte☯ cimientos posteriores.

BASF: TRES NECESIDADES CON UN SOLO PLÁSTICO Ultramid A es el material plástico de BASF integrado en el radiador de la nueva furgoneta Mascott de Renault. El proveedor internacional de piezas para el sector del automóvil, con sede central en Japón Denso Marston (UK), ha conseguido cubrir tres necesidades con un solo plástico al desarrollar el nuevo radiador para el Renault Mascott. Además de la poliamida 66, hasta ahora se venían utilizando también aluminio y polipropileno reforzado con fibra de vidrio larga, tanto para el depósito del líquido refrigerante del motor, como para el refrigerador del aire de admisión y para el bastidor de soporte. Sin embargo, en la última generación del radiador Mascott una poliamida 66 especialmente desarrollada por BASF se encarga de desempeñar las tres funciones.

30

En el diseño original la estructura de soporte provista de nervadura, que estaba situada en la parte inferior del radiador, constaba de un elemento híbrido de polipropileno reforzado con fibra de vidrio larga. Los técnicos especialistas en el desarrollo de aplicaciones de BASF observaron, sin embargo, tras efectuar diversas pruebas asistidas por ordenador, que todos los requisitos exigidos a este elemento podían satisfacerse también utilizando la misma poliamida termoestable y resistente a la hidrólisis, Ultramid ® A3HG6 HR de BASF, que ya había sido empleada para fabricar los depósitos de agua del radiador. Más tarde, el mismo material sustituiría también al aluminio con el que se fabricaba hasta ahora el refrigerador del aire de admisión. Mientras que para la estructura de soporte resul-

tan decisivas una buena rigidez y tenacidad, en el caso del refrigerador del aire y los depósitos de agua del radiador las propiedades más importantes que ha de ofrecer el material son estabilidad al aire caliente y resistencia al líquido refrigerante. Mediante el empleo de esta poliamida especial de BASF fue posible cubrir las diversas exigencias con un solo material, ya que la utilización de Ultramid® A3HG6 HR no solamente le proporciona al fabricante la opción de prescindir de la complicada estructura híbrida para el soporte del radiador que se mencionaba anteriormente, sino que también le permite reducir sensiblemente los costes logísticos al reemplazar la mezcla de materiales por un solo producto de aplica☯ ción múltiple.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


activitats

JORNADA CONTROL DE CALIDAD EN RECUBRIMIENTOS ORGÁNICOS

El pasado 6 de junio tuvo lugar, organizada por la Sección Técnica de Corrosión y Protección, una jornada técnica sobre Control de calidad en recubrimientos orgánicos. Comenzó esta jornada con unas palabras del presidente de la Sección Técnica, D. Enrique Julve, quien seguidamente habló del Control de calidad en recubrimientos industriales y ensayos de corrosión realizados sobre pinturas. Después de referirse a la necesidad de controlar la calidad de los acabados orgánicos para garantizar su buen comportamiento en su utilización, habló de los diferentes ensayos de corrosión empleados en la industria, distinguiendo entre ensayos de laboratorio y ensayos de exposición a la intemperie o ensayos de campo. Entre los ensayos del primer tipo citó los llamados ensayos acelerados: de la niebla salina neutra, de la niebla salina acética, de la niebla salina cupro-acética, Corrodkote, de exposición a gases industriales (dióxido de azufre o ensayo de Kesternich), climáticos y otros. Entre los ensayos del segundo tipo se refirió de modo especial a los ensayos a la intemperie estáticos, de larga duración. Por último habló sobre la interpretación de los resultados de estos ensayos. Seguidamente, D. Antonio Vilaseca, director de calidad y coordinador de Industrias Titán, S. A., se refirió a los Ensayos de calidad: ensayos del aspecto, brillo, poder cubriente y color. Después de hablar de la necesidad de proceder a un buen control para garantizar la calidad de un barniz o pintura industrial, especialmente de su aspecto externo, hizo especial hincapié en el bri-

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

llo de esa pintura, en su poder cubriente y en su color, propiedades ligadas todas ellas a la luz. Indicó que todas estas propiedades determinan el aspecto visual del recubrimiento y son fundamentales cuando se trata de pinturas decorativas. Para su control de calidad, dijo, se han desarrollado instrumentos de gran precisión, apoyados con potentes programas que ayudan en gran manera al técnico que realiza esos ensayos. A continuación intervino D. Antonio Bigú, jefe de laboratorio de I+D de Pinturas Hempel, S. A., que habló acerca de Control de calidad: ensayos de espesor de película y adherencia. Comenzó refiriéndose a la importancia que el espesor de recubrimiento posee en las pinturas, lo que requiere una medición muy precisa de este parámetro. Indicó que en esa medición sobre un acero intervienen varias variables, entre ellas la rugosidad, por lo que hay que controlarla escrupulosamente. Dijo que también la adherencia de una pintura sobre un acero está influenciada por la rugosidad de ese metal-base, factor casi tan importante como la propia naturaleza de esa pintura. Habló después de las diferentes maneras existentes para la valoración de la rugosidad y de los diferentes tipos de aparatos utilizados para esa valoración, sobre todo en superficies granalladas. Citó los diferentes tipos de aparatos empleados para la medición de película seca, tanto sobre superficies férreas como no férreas. Por último se refirió a las distintas maneras de medir la adherencia: métodos del cuadriculado y del cuchillo, y ensayos de tracción, utilizando aparatos mecánicos, hidráulicos o neumáticos.

A continuación habló D. Enrique Lacasa, jefe de ingeniería de procesos de Barnices Valentine, S. A. sobre Control de calidad: ensayos de dureza, de viscosidad, de densidad y de finura. Comenzó diciendo que la finalidad del control de calidad en las pinturas es doble: (a) garantizar la estabilidad del producto líquido en el envase y en el almacenaje, y (b) garantizar que la pintura una vez aplicada y seca cumpla con las condiciones de protección o decoración del substrato que se ha recubierto. Para la primera finalidad se exige la verificación de la viscosidad, de la densidad y de la finura de molienda, y para la segunda, además de otros parámetros, se exige verificar la adherencia, la dureza, la flexibilidad o elasticidad y la resistencia al impacto y a la abrasión. Indicó que para el ensayo de viscosidad se usan las copas de flujo y los viscosímetros; para el ensayo de la densidad, los densímetros y picnómetros; para la finura de molienda, la regleta. Para medir la adherencia se emplean los métodos de resistencia al rayado, el corte de enrejado y la tracción. Para medir la dureza se usan los péndulos de König y Persoz. Para medir la flexibilidad se emplean los mandriles (cilíndrico i cónico) y el aparato de embutición. Para medir la resistencia al impacto se usan el impactómetro y el gravelómetro. Para medir la resistencia a la abrasión se utilizan el abrasímetro Taber y el aparato de lavabilidad. Seguidamente, se dio paso al coloquio general y se invitó a los presentes a las próximas jornadas del mes de octubre. J. P.

31


activitats

COMUNITATS VIRTUALS DEL COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA El Col·legi Oficial de Químics de Catalunya inaugura, en el seu espai web, un nou servei per als col·legiats: les Comunitats Virtuals per als Químics, vinculades directament a les diferents seccions tècniques del Col·legi. L’objectiu d’aquest projecte és aprofitar els avantatges de les comunitats virtuals per permetre als col·legiats, i per extensió a les seccions tècniques, una millora constant en la seva activitat professional diària en base a:

coneixement aplicable. Al mateix temps, l’enfocament que el Col·legi realitza al vincular les comunitats amb les seccions tècniques ha de permetre, també, una millora en la gestió i resultats d’aquestes.

• L’intercanvi d’informació i experiències.

• Accedir al conjunt de químics que formen part de la comunitat a través d’una llista de distribució moderada. Aquesta llista permet que hi hagi un constant contacte entre els professionals del tema, que troben una via de relació de fàcil i ràpid ús. A través d’aquesta llista, els seus integrants poden demanar-ne l’opinió sobre com actuar davant un projecte concret, sol·licitar la col·laboració d’altres col·legues, plantejar una problemàtica concreta sobre alguna nova llei d’aplicació, reflexionar sobre algun tema concret o plantejat pel moderador... en resum, la llista de distribució es constitueix com

• L’accés a la informació més puntual i actualitzada. Entenem per comunitat virtual per a professionals (en anglès Communities of Practice, CoP), aquella que agrupa a un conjunt de persones que comparteixen un conjunt de problemes (relacionat amb la seva activitat professional diària), i que utilitzen diferents eines disponibles a Internet per profunditzar en aquests, treure conclusions dels seus mètodes d’actuació (millors pràctiques) i, en general, augmentar la seva capacitació professional. L’objectiu de les comunitats per a professionals ha de ser, doncs, que aquelles persones que hi participin millorin les seves capacitats professionals a través de la compartició de coneixements i experiències (més que a través de l’accés a la informació, que és el que s’obté normalment a través de les Intranets). En resum, una comunitat per a professionals ha de permetre que els seus membres aprenguin uns dels altres, i ha de basar-se en el concepte de transformar informació en

32

En el model de comunitats que ICTnet porta utilitzant durant més de set anys, aquests objectius s’assoleixen en base a una acurada selecció de serveis i aplicacions que permeten als professionals:

el veritable nucli integrador de la comunitat i com la seva principal eina de relació i comunicació. El software de llistes de distribució que s’utilitza en les comunitats per a professionals del Col·legi permet, a més a més, que tots els missatges aprovats i distribuïts quedin emmagatzemats en una base de dades de missatges, la qual cosa afavoreix la seva posterior recuperació i consulta. • Accedir a una base de dades d’enllaços, articles i documents digitals (vídeo i àudio inclosos) sobre temes relacionats amb la temàtica de la comunitat. Aquesta base de dades té l’objectiu de convertir-se en un referent per als químics en cada un dels àmbits temàtics de cada una de les comunitats. Els membres de la comunitat poden no només accedir a aquesta base de dades, sinó participar-hi activament fenthi arribar tant els seus recursos com documents i articles elaborats per ells mateixos. En aquest entorn conceptual s’emmarquen les comunitats que el

Formulari d’inscripció per poder participar en les Comunitats Virtuals per als Químics.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


activitats

Col·legi ha dissenyat tant per al propi Col·legi com per als seus col·legiats. Les comunitats s’han vinculat a les diferents seccions tècniques del Col·legi, per tal de focalitzar les temàtiques que s’hi tracten i per facilitar que tot col·legiat pugui participar en una comunitat que tracti els temes relatius a la seva activitat professional. Aquest enfocament permet, al mateix temps, que les comunitats ofereixin també un servei pràctic al propi Col·legi i augmentin la relació entre el treball i tasques que es realitzen en aquestes seccions i la resta de col·legiats. D’aquesta forma, les comunitats no són només una eina al servei de la millora professional dels químics col·legiats, sinó també una nova eina de treball al servei de les seccions tècniques que podran millorar el seu treball en grup a partir de la compartició de documents de treball, opinions aportades per altres professionals, debats interns... Participar en les comunitats virtuals del Col·legi és molt simple. Únicament cal donar-se d’alta omplint un petit formulari que demana les dades bàsiques per inscriure’s i que, al mateix temps, serveix per assegurar que tothom que participa en les comunitats ho fa de forma voluntària i amb una adreça de correu existent. En aquest formulari també s’hi troba la possibilitat de seleccionar a quina o quines comunitats es vol participar. Un cop realitzada l’alta, el mateix sistema ens dóna la benvinguda a la comunitat i amb el login i password que haguem seleccionat ja podrem accedir a la comunitat. El gràfic adjunt mostra les principals seccions que trobareu en cada una de les comunitats, a saber: 1. Espai per introduir el login i password per accedir a la comunitat.

NPQ 427 • setembre-octubre 2005

2. Secció d’informació general de la comunitat: número de membres registrats, nom i informació del responsable de la comunitat i accés directe a formularis, per realitzar consultes, i a informació sobre les normes de participació.

tància del comentari, com a mostra dels temes que s’estan tractant a la comunitat... Els membres poden accedir directament a aquests comentaris, així com a l’arxiu global de missatges enviats a la comunitat.

3. Secció per participar activament en la comunitat: permet enviar enllaços, documents i suggeriments al moderador de la comunitat.

6. Nous recursos. En aquest bloc hi apareixen, destacats, els nous recursos que s’han introduït a la comunitat, juntament amb el comentari adjunt i la secció en la qual s’inscriuen.

4. Secció de recursos i documents de la comunitat. Aquesta secció és editable per part del responsable de la comunitat, que pot indicar quines categories es creen, com s’ordenen... Així mateix, hi ha un enllaç cap a un formulari, que permet als membres de la comunitat fer arribar nous recursos al responsable per a la seva anàlisi i aprovació si s’escau. Accedint a aquesta secció, el membre registrat pot consultar els recursos per temes, per data d’alta i fins i tot ordenats de més a menys consultats. 5. Comentaris destacats. En aquest apartat hi apareixen els comentaris dels membres de la comunitat que el responsable vol destacar per algun motiu: impor-

El Col·legi Oficial de Químics de Catalunya dóna un important pas endavant en l’aprofitament extensiu de les noves tecnologies de la comunicació, oferint als seus col·legiats aquest nou servei que ha de permetre una major fluïdesa en la comunicació entre ells. Al mateix temps, la vinculació i relació estreta entre aquests espais i les seccions tècniques del Col·legi permetran un millor aprofitament, per part de tots, de les tasques i projectes que aquestes seccions lideren, facilitant la comunicació entre els seus integrants, al temps que es millora la relació entre aquestes i la resta de col·legiats. Correctament administrades i amb la participació, fonamental, dels col·legiats, les comunitats del Col·legi de Químics

33


activitats

poden convertir-se en una eina realment útil per a la gestió, compartició i aplicació del coneixement entre els químics col·legiats, i en un punt de trobada per als diferents

professionals vinculats, d’una forma o altra, a les diferents seccions tècniques del Col·legi. En el fons, aquests espais interactius de relació i debat estan a la disposició de

tots els col·legiats, que han d’esdevenir el seu nucli central. Pol Santacana Director d’ICTnet

INFORMACIÓ DE LA PLATAFORMA CIÈNCIA I SOCIETAT Una vegada feta la presentació de la Plataforma dins de les Trobades Interprofessionals Fòrum Barcelona 2004, i la participació, en el marc del Fòrum, en el Congrés PCST (Public Communication of Science and Technology) –en la Sessió Reptes i eines de la PCST dirigida als joves, així com en la Sessió Plenària Comunicació de la ciència i inclusió social–, la Plataforma es reuní per enfocar l’actuació futura. D’aquesta reunió en sortiren dos projectes principals que tot seguit detallem. El primer: Els coneixements científics i tecnològics a l’abast de tots els ciutadans. Quins han de ser, des de la perspectiva dels professionals?

34

I el segon: Com fer arribar el mètode científic al públic en general. Una EXPO itinerant. Els dos projectes estan en marxa i cadascun d’ells els porta un grup de treball. Pel que fa al primer, s’ha redactat un avantprojecte que servirà per a la realització del projecte definitiu, ja que aquest té un abast molt ampli i es perfila com un estudi universitari. De fet, ja s’han tingut converses amb els degans dels diferents col·legis professionals que participen en la Plataforma amb resposta positiva per part de tots ells. Es preveu tenir enllestit l’avantprojecte a finals d’aquest any.

El segon projecte, una vegada fixats els seus objectius, es troba en plena fase d’elaboració. Dins els pròxims mesos es pensa deixar-lo llest per poder presentar-lo a alguna entitat que el vulgui subvencionar. Alhora s’ha redactat un text, Conversa sobre la Ciència, que servirà per a la redacció d’un opuscle que acompanyarà a l’exposició. Els grups de treball són oberts i si algú està interessat en col·laborarhi només cal que deixi el seu nom i adreça al Col·legi de Químics (tel. 93 3179249) amb la indicació Plataforma Ciència i Societat, projecte primer o projecte segon, en funció de la seva preferència. Lluís Eek

NPQ 427 • setembre-octubre 2005


NPQ 427  

Revista del Col·legi de Químics de Catalunya. Setembre-octubre 2005.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you