Issuu on Google+


E D I T O R I A L

SEMPRE POSITIU, MAI NEGATIU... 2 s repeteix el títol de l’editorial (veieu NPQ 400, febrer 2001), ja que torna a estar d’actualitat la persona que motivà aquest titular antagònic. Ell deia: «Tú, siempre negativa, nunca positiva...». D’altra banda estan d’actualitat notícies nostres positives. Faré referència, per la seva importància, a dues: i) El passat divendres 10 de maig de 2002 ens va rebre el Molt Honorable President de Catalunya, Sr. Jordi Pujol, amb qui vàrem conversar i es va interessar amablement sobre tots els temes que es plantejaren amb relació a la nostra professió i els nostres projectes immediats, i va acceptar oferir una recepció al Palau de la Generalitat als assembleistes que vindran a Catalunya el proper novembre amb motiu de la LII Assemblea Nacional dels Químics d’Espanya. (ii) La Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo ha dictat el passat 15 d’abril de 2002 una Sentència en què vist el recurs presentat pel CONSELL GENERAL DE COL·LEGIS OFICIALS D’ENGINYERS INDUSTRIALS contra el Reial Decret 3428/2000 de 15 de desembre, pel que s’aproven els Estatuts dels Col·legis Oficials de Químics i del seu consell General, es desestima el tema recorregut més important, manté la redacció íntegra dels articles 3 i 38 i se suprimeix un incís de l’article 43 en què s’havia deixat anar una petita contradicció respecte a l’esperit dels articles 3 i 38. En altres paraules, el Tribunal Supremo accepta la tesi de la col·legiació obligatòria al nostre Col·legi per exercir la professió de Químic als Llicenciats en Ciències Químiques, Llicenciats en Química o Llicenciats en Ciències (Secció de Químiques) i que així mateix, podran (no obligatori) integrar altres llicenciats amb títols universitaris superiors fonamentats en la Ciència i Tecnologia Química, sempre i quan no existeixi un Col·legi específic que agrupi un col·lectiu determinat pel seu títol d’especialitat. Aquesta Sentència farà que el recurs contenciós-administratiu que tenim presentat per aquests mateixos motius respecte als nostres Estatuts en la corresponent Sala del Tribunal Superior de Catalunya es resolgui, amb seguretat, en la mateixa línia positiva. Així mateix es positiu que els nostres companys de tota Espanya tinguin l’oportunitat d’admirar el Palau de la Generalitat en un acte oficial i conversar amb el nostre President sobre els nostres projectes.

Se repite el titular del editorial (véase NPQ 400, febrero 2001), ya que vuelve a estar de actualidad la persona que motivó este titular antagónico. Decía: «Tú, siempre negativa, nunca positiva...». Por otro lado, están de actualidad nuestras noticias positivas. Me referiré, por su importancia, a dos: (i) El pasado viernes 10 de mayo de 2002 nos recibió el Molt Honorable President de Catalunya, Sr. Jordi Pujol, quien departió y se interesó amablemente sobre todos los temas que se plantearon acerca de nuestra profesión y nuestros proyectos inmediatos, y aceptó ofrecer una recepción en el Palau de la Generalitat a los asambleístas que vendrán a Cataluña el próximo noviembre con motivo de la LII Asamblea Nacional de Químicos de España. (ii) La Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo ha dictado el pasado 15 de abril de 2002 una Sentencia en que visto el recurso presentado por el CONSEJO GENERAL DE COLEGIOS OFICIALES DE INGENIEROS INDUSTRIALES contra el Real Decreto 3428/2000 de 15 de diciembre, por el que se aprueban los Estatutos de Colegios Oficiales de Químicos y de su Consejo General, se desestima el tema recurrido más importante, manteniéndose la redacción íntegra de los artículos 3 y 38, y se suprime un inciso del artículo 43 en que se había deslizado una ligera contradicción con respecto al espíritu de los artículos 3 y 38. En otras palabras, el Tribunal Supremo acepta la tesis de que la colegiación es obligatoria en nuestro Colegio para ejercer la profesión de Químico a los Licenciados en Ciencias Químicas, Licenciados en Química o Licenciados en Ciencias (Sección de Químicas) y que asimismo, podrán (no obligatorio) integrar a otros licenciados cuyos títulos universitarios superiores estén fundamentados en la Ciencia y Tecnología Química, siempre y cuando no exista un Colegio específico que agrupe un colectivo determinado por su título de especialidad. Esta Sentencia hará que a su vez el recurso contencioso-administrativo que se tiene presentado por estos mismos motivos con respecto a nuestros Estatutos en la correspondiente Sala del Tribunal Superior de Cataluña se vea resuelto, con seguridad, en la misma línea positiva. Asimismo, es positivo que nuestros compañeros de toda España tengan la oportunidad de admirar el Palau de la Generalitat en un acto oficial y departir con nuestro President acerca de nuestros proyectos. José Costa Degà CQC President AQC

NPQ 408 / 2002

3


S U M A R I

PORTADA: Terrat de la Casa Milà (la Pedrera); al fons, la Sagrada Família. Fotografia: Joan Astor.

TERCERA ÈPOCA NÚM. 408

ANY XXXIV JUNY 2002

Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: – ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA – AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE BALEARS-ANQUE Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S.L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a Tel. 93 419 33 21 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

EDITORIAL

3

COL·LABORACIONS Què són i com es consulten els documents electrònics «PDF» ............. 5 Lliçons d’estar per casa. Un grup de degans, satisfà la llei de Maxwell-Boltzmann? ........ 10 Bebidas espirituosas: la absenta «el hada verde» ............................... 14 Didàctica de la química ......................................................................... 18

INFORMACIÓ Los colegios profesionales son los defensores de los intereses de los profesionales .......... 20 Vocabulari de geologia ......................................................................... 21 enXARXA’T. Revista de la xarxa de dinamització lingüística de la UB ........... 21 Notícies d’interès .................................................................................. 22

ACTIVITATS 50è aniversari del Col·legi de Químics de Catalunya ........................... 23 Les nostres ordes ................................................................................. 29 La Barcelona dels mercaders: la ciutat medieval i el mar .................... 30

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa. Vicepresident: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, Joan A. Bas, Carme Borés, Margarita Calafell, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Roger Palau, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Alfonso Garvín, Carmen González, José Mª Gutiérrez, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, J. Manuel Ricart, J. Manuel Santesmases, Emilio Tijero, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Delegat de la Mutualitat a Catalunya: Josep M. Romero.

NPQ 408 / 2002

4

Delegat Química e Industria: Aureli Calvet. Escola de Graduats: Alfredo Vara. NPQ: Joan Astor. Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES: • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Roser Fusté. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas.


COL·LABORACIONS

QUÈ SÓN I COM ES CONSULTEN ELS DOCUMENTS ELECTRÒNICS «PDF» Joan Astor

Fa més de dos anys que incloem l’NPQ a la nostra web. Ara disposem també de tots els NPQ dels anys 2000 i 2001 en sengles CD-ROM’s. És evident que ni els uns ni els altres estan en suport de paper. Quin és, doncs, el seu suport i com podem treure el màxim partit de les noves versions? Aquestes i altres preguntes ens han fet alguns dels nostres companys. En aquest article intentarem respondre-les.

ELS DOCUMENTS ELECTRÒNICS I EL FORMAT ADOBE PDF En general, un document electrònic no és més que un document gravat sobre un suport informàtic (magnètic, òptic, magnetoòptic...). Ara bé, com tots sabem, hi ha molts –massa– formats de codificació perquè el text, les imatges, els gràfics, etc. puguin emmagatzemar-se en un d’aquells suports. Per posar ordre a aquesta disbauxa, Adobe va crear un nou format amb pretensions de format estàndard, i la veritat és que ho va aconseguir. Ens estem referint al format PDF. Tant és així que actualment parlar de documents electrònics és sinònim de parlar de documents PDF. Adobe PDF (Portable Document Format) és un format universal d’arxius que manté totes les tipografies, estils, colors, fotografies, gràfics, etc. de qualsevol document, independentment de la plataforma o aplicació utilitzada per crear-lo. D’altra banda, la relació qualitat/mida del document és molt superior a qualsevol altre format.

Panell de navegació

Panell de document

Barres d’eines

Barra d’estat

Barra de menús

Barres de desplaçament

Figura 1. Entorn de treball.

En aquest article, orientat als usuaris, no explicarem com crear documents PDF. Això l’usuari ja s’ho troba fet. El que explicarem, i amb detall, és la manera de llegir, consultar i imprimir documents PDF fent ús de l’Adobe Acrobat Reader *, programa a l’abast de tothom, ja que es pot descarregar de forma totalment gratuïta des de la pàgina web d’Adobe (www.adobe.com).

UTILITZACIÓ DE LES EINES

ENTORN DE TREBALL

A la dreta d’algunes eines apareix un petit triangle que permet visualitzar o amagar un conjunt d’eines addicionals.

L’entorn de treball (Figura 1) està constituït pel panell de document i el panell de navegació, amb les seves respectives barres de desplaçament, la barra de menús, les barres d’eines i la barra d’estat. * De fet, Adobe Acrobat Reader és un dels mòduls, l’únic de distribució gratuïta, de l’aplicació Adobe Acrobat, mitjançant la qual es poden crear i editar documents en format PDF a partir de molts altres formats de document. NPQ 408 / 2002

5

Acrobat Reader inclou barres d’eines per portar a terme diferents funcions com, per exemple, desplaçar-se per un document, ampliar o reduir la seva visualització, etc. Per seleccionar una eina només cal fer clic sobre el botó corresponent, o bé pitjar la tecla o les tecles que permeten el seu accés.

Personalització de les barres d’eines Les eines es poden amagar, mostrar, separar i, fins i tot, ser traslladades al panell de document o al panell de navegació en forma de barres flotants. També és possible personalitzar les barres d’eines i


COL·LABORACIONS

DESCRIPCIÓ DELS BOTONS Barra d’arxiu Obrir Guardar una còpia Imprimir Buscar Mostrar/ocultar panell de navegació

Barra de navegació Primera pàgina Pàgina anterior Pàgina següent Última pàgina

Barra d’historial de vistes Anar a vista anterior Anar a següent vista

col·locar les que s’utilitzen més sovint en el lloc més pràctic. Per mostrar o amagar una barra d’eines, cal fer-ho a través del menú Finestra > Barra d’eines, o fent clic amb el botó dret del ratolí sobre l’àrea de barres d’eines. Les barres visibles en un moment donat venen marcades per un símbol de verificació. Per moure una barra d’eines, cal arrossegar-la mitjançant el separador. Si s’arrossega una barra d’eines al panell de document o al panell de navegació i es posa en sentit vertical, el separador se situa a la part superior de la barra (Figura 2).

Barra d’eines bàsiques

L’orientació de les barres flotants es pot modificar fent clic amb el botó dret del ratolí dins de l’àrea de les barres.

Eina mà (H) Eina ampliar (Z) Eina reduir (Z) Eina seleccionar text (V) Eina seleccionar columna (V) Eina seleccionar gràfics (G)

UTILITZACIÓ DE LES PALETES

Barra de visualització Reduir Quadre nivell d’ampliació Ampliar Mida real Ajustar a finestra Ajustar ample Reflux Girar vista cap a la dreta Girar vista cap a l’esquerra

Botó d’Adobe Online Visitar Adobe a la World Wide Web

Barra d’estat Mostrar/ocultar panell de navegació Primera pàgina Pàgina anterior Pàgina actual Pàgina següent Última pàgina Mida de pàgina Una sola pàgina Contínua Contínua: pàgines oposades

Acrobat Reader permet la utilització de tres paletes (miniatures, marcadors i articles) que ajuden a navegar pel document. Aquestes paletes poden formar part del panell de navegació o flotar dintre de les finestres de l’entorn de treball. Visualització de les paletes Per mostrar o amagar el panell de navegació només cal fer clic al botó corresponent de la barra d’arxiu ( ) o de la barra d’estat ( ), o sobre qualsevol punt de la vora esquerra del panell de document. Amagant-lo disposarem de més superfície per a la visualització del document.

Separador

Figura 2. Separadors de les barres. NPQ 408 / 2002

6

Per mostrar o amagar una paleta cal seleccionar el seu nom en el menú Finestra. Modificació de la vista de paletes La vista de paletes es pot modificar de diverses maneres: • Per canviar l’amplada del panell de navegació, s’ha d’arrossegar la seva vora dreta. • Per fer ressaltar una paleta, cal fer clic sobre la seva pestanya. • Per fer flotar una paleta, s’ha d’arrossegar la seva pestanya al panell de document. Per tornarla al panell de navegació, només cal operar a la inversa. • Per visualitzar el menú d’una paleta, cal fer clic en el nom i el triangle situats damunt seu.

UTILITZACIÓ DELS MENÚS CONTEXTUALS A més a més dels menús que figuren a la part superior de la pantalla, existeixen els denominats menús contextuals, que s’obtenen fent clic amb el botó dret del ratolí després de situar el cursor a sobre d’un element. Aquests menús mostren comandaments relatius a l’element en qüestió. Per tancar-los sense seleccionar cap comandament, cal fer clic sobre qualsevol espai en blanc fora del menú.

NAVEGACIÓ PEL DOCUMENT Existeixen diverses maneres de moure’s per un document PDF i d’ajustar el nivell d’ampliació. Per exemple, podem desplaçar-nos utilitzant la barra de desplaçament del costat dret de la finestra, o també passar les pàgines, tal i com ho faríem amb un llibre, utilitzant els diferents botons de la barra de navegació o de la barra d’estat. A més a més, podem saltar a una


COL·LABORACIONS

Figura 3. Opció pàgina contínua.

pàgina específica mitjançant la barra d’estat de la part inferior de la finestra o les vistes en miniatura que es mostren en la paleta miniatures. Desplaçament pel document • Si seleccionem l’eina mà ( ), col·loquem el cursor sobre el document i mantenim pitjat el botó del ratolí, la mà es tanca ( ). Arrossegant la mà tancada per la finestra es mou la pàgina per la pantalla, de manera semblant a com es mou un paper per l’escriptori. • Per anar a la primera pàgina podem triar entre fer clic al botó primera pàgina ( ) de la barra de navegació o de la barra d’estat, pitjar la tecla Inici, o bé a través del menú Document > Primera pàgina. • Per anar a l’última pàgina podem triar entre fer clic al botó última pàgina ( ) de la barra de navegació o de la barra d’estat, pitjar la tecla Fi, o bé a través del menú Document > Última pàgina. • Per visualitzar la pàgina següent podem triar entre fer clic al botó pàgina següent ( ) de la barra de navegació o de la barra d’estat, pitjar la tecla fletxa dreta (→), pitjar les tecles Control i fletxa avall (↓), o bé a través del menú Document > Pàgina següent.

Figura 4. Opció pàgina contínua: pàgines oposades.

• Per visualitzar la pàgina anterior podem triar entre fer clic al botó pàgina anterior ( ) de la barra de navegació o de la barra d’estat, pitjar la tecla fletxa esquerra (←), pitjar les tecles Control i fletxa amunt (↑), o bé a través del menú Document > Pàgina anterior. • Per retrocedir una línia, cal pitjar la tecla fletxa amunt (↑) o fer clic amb el cursor sobre la fletxa amunt de la barra de desplaçament. • Per avançar una línia, cal pitjar la tecla fletxa avall (↓) o fer clic amb el cursor sobre la fletxa avall de la barra de desplaçament. • Per avançar una pantalla sencera, cal pitjar la tecla AvPàg o Retorn. • Per retrocedir una pantalla sencera, cal pitjar la tecla RePàg o Majúscula i Retorn. • Per accedir directament a una pàgina determinada, podem fer-ho de dues maneres diferents: introduint el número de la pàgina en el quadre pàgina actual de la barra d’estat o mitjançant el botó de posició de la barra de desplaçament.

pàgina com si fossin els fotogrames d’una pel·lícula (Figura 3). • Fent clic al botó de pàgina contínua: pàgines oposades ( ), es distribueixen les pàgines a esquerra i dreta a l’igual que un llibre obert (Figura 4). • Aquestes tres darreres operacions també es poden realitzar a través del menú Veure. • Per girar 90o una pàgina, cal fer clic a un dels botons girar vista cap a la dreta ( ) o girar vista cap a l’esquerra ( ) de la barra de visualització; o bé utilitzar el menú Veure. Modificació del nivell d’ampliació de pàgina El nivell d’ampliació de pàgina es pot modificar mitjançant diversos controls de les barres d’eines i del menú Veure. • Fent clic al botó mida real ( ) visualitzarem la pàgina al 100 %. • Fent clic al botó ajustar a finestra ( ), es visualitza la pàgina sencera.

• Pitjant el botó una sola pàgina ( ) es visualitza una sola pàgina a la vegada.

• Fent clic al botó ajustar ample ( ), s’ajusta el nivell d’ampliació de manera que el document ocupa tota l’amplada de la pantalla.

• Fent clic al botó de pàgina contínua ( ), es mostren els finals de

• Podem introduir qualsevol valor en el quadre nivell d’ampliació

NPQ 408 / 2002

7


COL·LABORACIONS

per obtenir el nivell d’ampliació desitjat. • Fent clic amb l’eina ampliar ( ), es pot augmentar una secció específica d’una pàgina. La vista es centrarà en el punt on s’ha fet clic.

Figura 5. Accés a un tema determinat mitjançant la paleta marcadors.

• Mantenint premuda la tecla Control, l’eina ampliar ( ) es transformarà en l’eina reduir ( ). • Arrossegant l’eina ampliar ( ) al llarg d’una àrea, aconseguirem que aquesta ompli tot el panell de document. • També es pot canviar el nivell d’ampliació fent clic als botons ampliar ( ) i reduir ( ). • A través del menú Veure > Pantalla completa podem veure la pàgina ocupant tota la pantalla. Per tornar a la vista normal, cal pitjar la tecla Escape. Navegació mitjançant les vistes en miniatura Les vistes en miniatura constitueixen vistes preliminars de les pàgines del document incloses en la paleta miniatures, que està situada en el panell de navegació, a l’esquerra del panell de document. Sota cada miniatura apareix un quadre amb el número de la pàgina corresponent. Si el document és llarg, cal utilitzar la barra de desplaçament per veure totes les miniatures.

• Fent clic a una miniatura, s’accedeix a la pàgina corresponent, centrada en el punt on s’ha fet clic. • A la miniatura on hem fet clic apareix un rectangle, denominat quadre de visualització de pàgina, que delimita la zona que es mostra al panell de document. Aquest quadre es pot utilitzar per ajustar la zona i el nivell d’ampliació desitjats. • Si es col·loca el cursor en el vèrtex inferior dret del quadre de visualització de pàgina, aquell es converteix en una fletxa bidireccional que permet modificar la mida de l’esmentat quadre i, com a conseqüència, la mida de la zona de document visualitzada. • Si es col·loca el cursor damunt d’un costat del quadre de visualització de pàgina, aquell es converteix en una mà que permet arrossegar l’esmentat quadre per la miniatura i, com a conseqüèn-

cia, arrossegar el contingut del panell de document. Les miniatures són, doncs, molt adients a l’hora de supervisar i ajustar la vista de les pàgines d’un document. Navegació mitjançant els marcadors Es pot accedir a qualsevol tema d’un document que es trobi inclòs a la paleta marcadors fent clic sobre el seu nom. En el panell de document apareixerà el tema en qüestió (Figura 5). De fet, un marcador no és més que un vincle (els vincles s’expliquen més endavant) representat per text dintre de la paleta marcadors. Navegació mitjançant els articles Els articles permeten guiar els usuaris a través d’un document organitzat en columnes o en una sè-

Figura 6. Utilització dels vincles per accedir a un article de l’NPQ des de l’índex anual. NPQ 408 / 2002

8


COL·LABORACIONS

Figura 7. Quadre de diàleg Edició > Buscar.

rie de pàgines no consecutives. De fet, els articles connecten les diferents seccions per poder seguir el flux del text. Per llegir un article, en primer lloc s’ha de seleccionar l’eina mà ( ) i a continuació fer doble clic sobre el seu nom a la paleta articles. En el panell de document apareixerà l’inici de l’article seleccionat. L’eina mà ( ) s’haurà transformat en una mà amb una fletxa a dintre ( ). Navegació mitjançant els vincles Quan consultem documents PDF no sempre necessitem visualitzar les pàgines seqüencialment, sent molt útil poder saltar d’un punt a un altre d’un document i, fins i tot, d’un punt d’un determinat document a un altre d’un document diferent. Això s’aconsegueix mitjançant els vincles. Per utilitzar un vincle, només cal seleccionar l’eina mà ( ) i moure el cursor fins el vincle en qüestió, que acostuma a estar escrit en lletra de color; l’eina mà ( ) canviarà de forma i es transformarà en un dit ( ), indicatiu de la presència d’un vincle; fent clic apareixerà l’article vinculat. Per exemple, cadascuna de les entrades que figuren a l’índex anual de l’NPQ constitueix un vincle que porta al lector a l’article corresponent (Figura 6). Fent clic al botó anar a vista anterior ( ) es torna a la vista anterior; en el cas de l’exemple, a l’índex anual. Aquest botó es pot pitjar en qualsevol moment per revisar l’historial de vistes al llarg d’un o diversos documents. El botó anar a següent vista ( ) permet invertir l’acció del botó anterior.

RECERQUES EN UN DOCUMENT I EN UN GRUP DE DOCUMENTS

tenir pitjada la tecla Control; per seleccionar pàgines consecutives cal mantenir pitjada la tecla Majúscula.

Per cercar un tema determinat en un document, cal fer ús de l’eina buscar ( ) o del menú Edició > Buscar i introduir la paraula o la frase cercada (Figura 7). La recerca començarà per la pàgina actual i es visualitzarà la primera aparició, cas d’existir. Per cercar la següent aparició, cal fer clic a Buscar més.

Si el que es desitja és imprimir una determinada àrea de la pàgina, en lloc de la pàgina completa, hem de marcar aquesta àrea amb l’eina seleccionar gràfics ( ).

Observi’s que el quadre de diàleg Buscar permet acotar la recerca utilitzant diferents paràmetres.

Quan es visualitza un document PDF es pot obtenir informació sobre l’arxiu, com el títol, les tipografies utilitzades i els paràmetres de seguretat, a través dels menús Arxiu > Propietats de document i Arxiu > Dades de seguretat. Part d’aquesta informació és inclosa per l’autor del document i part és generada per la pròpia aplicació.

La recerca en un grup de documents, indexats col·lectivament, només es pot dur a terme si es disposa de l’Adobe Acrobat complet; l’Acrobat Reader, almenys fins ara, no permet la utilització d’aquests índexs. De fet, es tracta d’una limitació lamentable, ja que aquest tipus de recerca permet, a més de considerar un conjunt de documents alhora, ampliar el seu àmbit utilitzant caràcters comodí i operadors booleans.

OBTENCIÓ D’INFORMACIÓ SOBRE UN DOCUMENT

UTILITZACIÓ DE L’AJUDA I DE L’ADOBE ONLINE A través del menú Ajuda > Ajuda de Reader obtindrem la informació necessària per conèixer i utilitzar aquesta aplicació.

IMPRESSIÓ DE DOCUMENTS Fent clic al botó imprimir ( ) o a través del menú Arxiu > Imprimir accedirem al quadre de diàleg d’impressió (Figura 8). En primer lloc, cal observar que moltes de les seves opcions són iguals a les d’altres aplicacions; per exemple, podem imprimir l’arxiu complet o un rang determinat de pàgines. Per imprimir part d’un document, s’ha de seleccionar el conjunt de pàgines fent clic sobre les corresponents miniatures. Per seleccionar pàgines no consecutives cal man-

Figura 8. Quadre de diàleg Arxiu > Imprimir. NPQ 408 / 2002

9

Una altra manera d’obtenir informació, no solament de l’Acrobat Reader sinó també de l’aplicació Acrobat completa i d’altres productes d’Adobe, és mitjançant Adobe Online ( ), que permet accedir a la web d’Adobe Systems d’Estats Units (www.adobe.com) i obtenir tota mena d’informació, actualitzacions, etc. ☯


COL·LABORACIONS

UN GRUP DE DEGANS, SATISFÀ LA LLEI DE MAXWELL-BOLTZMANN? Claudi Mans Departament d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia Universitat de Barcelona

El comportament humà oscil·la entre l’individualisme i el gregarisme. Oi que intriga un començament així en un article de química? Ara que ja et tinc intrigat, lector, seguim.

US EXPLICO LA MEVA VIDA Jo no era un estudiant «pendenciero». És cert que l’Ibarz em va treure de classe una vegada per riure 1. Però jo sóc de natural complidor i obedient. ... Però l’any 1970 uns quants de l’assignatura de Metal·lúrgia vàrem anar en viatge d’estudis pel nord d’Espanya visitant siderúrgiques i metal·lúrgiques. I quan el Dr. Calvo deia: «Vamos a ir por allí...», mentre alguns deien «Ei, que el Dr. Calvo diu que anem per aquí...» alguns altres traduíem: «Bé, anirem per allà...». La contradicció personal és que, en aquells mateixos anys, jo era responsable d’un grup juvenil i els nois es comportaven amb mi de la mateixa manera. Em feien el mateix escàs cas que jo, en grup, feia al meu professor. Quan m’ha tocat organitzar una trobada científica, em molesta que

hi hagi assistents que es saltin la sessió inaugural, o les sessions científiques, o la de clausura. Però quan jo vaig a un congrés, faig el que vull, assisteixo a allò que vull, m’escapo a fer turisme, etc. I quan he fet de cap d’estudis, o de degà de la Facultat, o de president de Divisió, igual. He assistit a reunions de degans europeus, on ens aplegàvem unes quantes dotzenes, i jo anava a les sessions o no, segons el compromís, l’interès de la sessió, o l’interès alternatiu de les atraccions exteriors a la reunió. I, com jo, molts altres. Podríem trobar mil explicacions psicològiques o sociològiques a aquest comportament, però jo crec que tot plegat té una semblança força evident amb el comportament molecular.

MOLÈCULES EN LLIBERTAT Agafeu –imagineu que agafeu– uns quants milions de molècules iguals d’un gas, i les refredeu molt, fins que es tornin líquid 2. Mesureu –imagineu que mesureu– la velocitat i la posició de cadascuna. Estan ben juntes, atapeïdes, amb moviments imperceptibles de vibració, NPQ 408 / 2002

10

amb petits tremolors, tenen fred. Estan en fase sòlida, o líquida. Ara les deixem escalfar gradualment. I aquelles molècules tan iguals i tan quietes, comencen a moure’s, a vibrar perceptiblement, a traslladar-se i a girar. Al cap d’uns nanosegons ens trobarem amb un comportament d’allò més caòtic. Mesurem –si podem– les velocitats. Hi ha procediments experimentals per fer-ho, més o menys directes. Observarem tot un espectre, tota una gamma de velocitats, i en totes direccions. N’hi ha que estan parades, altres es mouen a dotzenes de kilòmetres per segon. La que ara està parada s’accelerarà al cap d’un moment, si una altra molècula topa amb ella, altres es pararan, rebotaran, tothom contra tothom... El que deia, un caos total. –Això no pot ser, què és aquest caos?, posem ordre en tot això. Tu, tu i tu, –dirigint-te a les molècules 1

Va ser a QF el curs 1968-69. Per cert, va expulsar a algú més alguna altra vegada?

2

He escrit «líquid» i no «líquides», perquè el que liqua és el conjunt, no cadascuna.


COL·LABORACIONS

més ràpides– fora d’aquí!, a veure si ho calmem tot això. I les molècules més ràpides i més excitades, obedients que són, abandonen el recinte. I tu observes, amb desencís, que les molècules que queden, al cap d’un nanosegon, tornen a estar igual. O pitjor: algunes molècules, que estaven tan tranquil·les fa un moment, s’exciten i s’acceleren inesperadament. I tu, una mica empipat, tornes a expulsar les molècules més ràpides. I, després d’un moment de calma relativa, tornem-hi: el caos. I tu, expulsant molècules ràpides. Fins que no hagis tret un nombre força important de molècules no aconseguiràs res. Amb poques molècules la cosa sembla que es calma una mica. Però sempre hi ha aquella molècula –per cert, quina és?, totes semblen tan iguals...– que, en contacte amb les altres, topa, rebota contra les parets, s’accelera... I després una altra, i una altra... Quan compliquem el sistema i hi afegim molècules d’altres masses moleculars –hidrogen, nitrogen i diòxid de carboni, per exemple– el fenomen és qualitativament similar, però ara apreciarem un altre matís: les molècules més grans són en valor mitjà més lentes, i les més lleugeres en valor mitjà són més ràpides. La teoria cinètica dels gasos ho explica molt bé. La major part de molècules ràpides són de gasos lleugers, però també hi ha molècules ràpides i pesades, si bé menys en valor mitjà, que agafen velocitats similars a les de les molècules lleugeres. Per cert, així s’explica que a l’atmosfera terrestre hi hagi tan poc hidrogen. Les molècules d’aquest gas que hi havia a l’atmosfera fa uns milions d’anys ja se n’han anat, escapant-se cap a l’espai; en les interaccions amb altres molècules de l’aire algunes han aconseguit agafar la velocitat d’escapament, aquells 11,2 km/s que permeten que un cos abandoni el camp gra-

vitatori terrestre. Per això a Mercuri o a la Lluna no hi ha atmosfera: com que aquests cossos tenen molta menys massa que la Terra, la seva velocitat d’escapament és molt menor i les molècules dels gasos que hi hagi hagut a la seva atmosfera van aconseguir fugir més fàcilment. Per això l’atmosfera de Júpiter conté abundant hidrogen: la seva velocitat d’escapament a Júpiter és molt més alta, i l’hidrogen encara no se n’ha anat.

EN GRUP SEMBLEM UN RAMAT DE MOLÈCULES... Els grups socials es comporten de forma similar... Imaginem un hipotètic sistema –una facultat, per exemple– format per estudiants i professors. Equivalen a molècules de diferent mida i, ai, de diferent massa. És probable que els estudiants tinguin un comportament en valor mitjà més agitat, es mouen més i més de pressa, en tots els sentits, amb tot un ampli espectre de velocitats. Els professors, amb aire circumspecte, afirmaran: «S’estan passant, són unes criatures, l’adolescència es dilata cap avall i cap amunt, als quaranta anys encara viuen amb beques, etc., etc.». Però quan no hi ha estudiants, sinó només professors sols, per exemple en un congrés a l’estranger, apareixen també els moviments. «On deu ser la marxa a aquest país, que a les sis ja tanquen? Qui em segueix, que ja trobarem alguna cosa?». I els professors, considerats en grup, també presenten un comportament caòtic, amb tot un espectre de distribució d’energies. Alguns estan parats, d’altres es mouen amb molta marxa. I el mateix passa en reunions de degans, i deu passar el mateix –imagino– en una reunió de bisbes o de diputats europeus. Un degà, que es comporta quan està amb estudiants o professors com a degà, quan és membre d’un col·lectiu de degans deixa de ser «el degà» i passa a ser un més dels degans, perd la uniciNPQ 408 / 2002

12

tat, perd el protagonisme, i passa a comportar-se com un de més, passa al gregarisme. Apareix la distribució de velocitats, la distribució de comportaments. No portem l’analogia massa lluny, però. Les molècules d’un mateix gas són totes molt iguals, salvant les diferències isotòpiques. En un gas una determinada molècula ara està parada, ara s’accelera, ara va endavant, ara enrera, i el seu comportament només depèn de les interaccions intermoleculars i amb les parets. En canvi en els col·lectius humans la nostra manera de ser, la nostra psicologia, la idiosincràsia ens condicionen tant com les interaccions amb els altres. Els electrons són tan iguals entre si que s’ha pogut dir que «tots són el mateix electró» 3. Les molècules d’una substància són pràcticament indistingibles. Però les macromolècules comencen a poderse distingir perquè tenen llargades i diferents conformacions. Una molècula com el DNA és diferent en cada organisme i en cada espècie. I anant cap amunt observem la progressiva diferenciació a mida que augmenta la complexitat, a mida que augmenta la mida. Avui sabem que estem lluny d’una teoria global que ens predigui el comportament dels individus de les poblacions. De fet, ni s’albira una teoria que ens hi acosti. Al contrari, en contra de les idees mecanicistes dels filòsofs i científics dels segles XVIII i XIX, sabem que no podem descriure el món només en termes mecanístics. Ni el món ni cadascun de nosaltres. Malgrat que fa 18 anys de 1984, aquell «1984» de George Orwell encara queda lluny en direcció al futur... esperem que per molts anys. 3

Vegeu-ne una lúcida descripció a Gilmore, Robert (1995) «Alice in Quantumland », CopernicusSpringer-Verlag, New York. Hi ha traducció al francès d’Ed. Le Pornmier-Fayard, 2000, 261 pàg.


Distribució de velocitats (%)

COL·LABORACIONS

GASOS A 300 K

0,25 0,20

Hidrogen (M=2)

0,15 0,10

Oxigen (M=16)

0,05

Argó (M=40)

0 0

1000

2000

3000

4000

Velocitats (m/s) Figura 1.

HIDROGEN A DIFERENTS TEMPERATURES

Distribució de velocitats (%)

0,06 0,05 0,04

300 K

0,03

600 K

0,02

1500 K

0,01 0 0

2000

4000

6000

8000

10000

12000

Velocitats (m/s) Figura 2.

ANNEX D’acord amb la teoria cinètica dels gasos, les molècules d’un gas com el nitrogen –suposant que fos ideal– a temperatura i pressió ambient viatgen a una velocitat mitjana de 517 m/s, i xoquen entre si cada 1,3 · 10–10 s. Són vuit mil milions de col·lisions per segon! Aquestes xifres són en valor mitjà. Realment les molècules del gas tenen totes les velocitats possibles, segons una distribució de velocitats que ve donada per la funció de distribució de Maxwell-Boltzmann. Aquesta equació, calculada teòricament a partir dels principis de la mecànica estadística, ens diu que

el percentatge de molècules f (v) que tenen una determinada velocitat v, ve donada per la següent expressió: 3

4 f(v) = 100 π

 M  2 2 −Mv   v e  2 RT 

2

/ (2RT)

En aquesta expressió, M és la massa molecular del gas, en kg/kmol, T és la temperatura absoluta, i R és la constant dels gasos, que val 8314 J/(kmol · K). La figura 1 mostra la distribució de velocitats de tres gasos, a la mateixa temperatura de 300 K, o 27 oC. S’observa que un gas molt NPQ 408 / 2002

13

lleuger com l’hidrogen té molècules amplament distribuïdes en totes les velocitats, que s’estenen al llarg de totes les velocitats possibles, també per valors superiors a 4000 m/s. L’argó, més pesat, en valor mitjà va més lent i, lògicament, en un rang molt més estret. La figura 2 mostra la mateixa distribució per a un sol gas, l’hidrogen, però a tres temperatures. A l’escalfar, la distribució de velocitats es fa més plana i s’estén cap a velocitats més altes, com és lògic. La quantitat de molècules a la velocitat d’escapament (11200 m/s) o superior és molt petita, però no per petita ha impedit que l’atmosfera terrestre no tingui ja hidrogen. ☯


COL·LABORACIONS

BEBIDAS ESPIRITUOSAS: LA ABSENTA «EL HADA VERDE» José Mª Natta Dpto. Producción y Control de Calidad de Destilerías ANTONIO NADAL, S. A.

LA ABSENTA La absenta, bebida apodada como «la fée verte» (el hada verde) por estar más emparentada con los narcóticos que con las bebidas alcohólicas, fue inventada en 1792 por el médico francés residente en Suiza Dr. Pierre Ordinaire, quien presentó la bebida a la sociedad como la panacea universal, aunque otros opinan que tal invento ya era conocido y que Ordinaire fue simplemente el primero en comercializarla, no en inventarla. Seguidamente, Henri-Louis montó una pequeña destilería en Val de Travers (Suiza) y en 1805 fundó en Pontarlier (Francia) la compañía Pernod-Fields, que contribuyó a la difusión de la absenta suministrándola a los soldados franceses durante la conquista de Argelia (1844 - 1847), pues se le atribuían propiedades preventivas contra la malaria y demás fiebres. Ya de regreso a casa, el hábito entre la tropa era tal, que su consumo en Francia ascendió exponencialmente.

Toulouse-Lautrec, quien llevaba siempre una dosis de emergencia en su bastón hueco, era asiduo al «tremblement de terre» (cocimiento especial de absenta y brandy).

casso, Cézanne, etc.) completa la larga lista de «socios del club».

Manet, al que en 1859 el jurado del Salón de parís rechazó su retrato del trapero Collardet titulado El bebedor de absenta (inspirado en el poema Le vin des chiffonniers de Baudelaire).

Con el paso del tiempo, altos cargos de la sociedad, vinateros e incluso la prensa empezaron a levantar voces de protesta contra esta bebida, que hacía caer en el libertinaje a quienes la consumían. Esto trajo como consecuencia que se desencadenase una cruzada que culminó con la prohibición de fabricar absenta: primero en Bélgica (1905), más tarde en Suiza (1908), Estados Unidos (1912) y Francia (1915).

Degas, el cual levantó la ira de los londinenses en la exposición de su cuadro L’absinthe al ser considerado como una ofensa a la moral por parte de la sociedad. Van Gogh, cuyo corte de oreja se atribuye a «un pronto» de una borrachera de absenta. Oscar Wilde le concedió el valor de «experiencia poética». Y un sinfín de nombres conocidos (Charles Baudelaire, Verlaine, Raoul Ponchon, Heine, Musset, Rimbaud, Rusiñol, Hemingway, Pi-

«Déjame enloquecer ... Enloquecer con la locura de la absenta, la más salvaje y lujuriosa locura del mundo»

LA MUERTE DEL HADA VERDE

Los sucesores de Pernod-Fields se instalaron en España, donde abrieron una fábrica en Tarragona al objeto de elaborar absenta y sucedáneos sin ajenjo (pastís, etc.) que venderían en los países cuyo consumo se había vetado, y en el que la búsqueda de sustitutos semejantes hizo proliferar el consumo de muchas bebidas, todas ellas ha-

O

OH

Marie Corelli A partir de la segunda mitad del siglo XIX, la absenta –anarquía de la vida y símbolo de inspiración– alcanzó su máxima popularidad entre los intelectuales y artistas, los cuales la consumían con fervor:

O

tuyeno

tuyona

∆-tetrahidrocannabinol

La absenta se la considera más emparentada con los narcóticos que con otros productos alcohólicos. Dicen que uno de sus componentes tiene una estructura molecular «semejante» a la del cannabis, capaz de provocar alucinaciones, trastorno mental e incluso esterilidad. NPQ 408 / 2002

14


COL·LABORACIONS

Su infusión está especialmente indicada para combatir la dilatación y la caída del estómago, y para agilizar las digestiones lentas y difíciles.

bituales hoy día en la barra de cualquier bar: anisette, pastís, ouzo, raki, etc. «La primera etapa es como la de cualquier bebida corriente, en la segunda empiezas a ver monstruos y cosas crueles, pero si perseveras, entrarás en la tercera, donde ves lo que quieres ver, cosas maravillosas y extrañas.»

EL ABSINTISMO

Oscar Wilde En España, la aparición de la Reglamentación Técnico-Sanitaria para la elaboración, circulación y comercio de anís (Real Decreto 644/1982 y posteriores correcciones: RD 1908/84, RD 723/1988, RD 1424/1988) prohibió el empleo de absenta en la elaboración, manipulación, conservación o venta de anís.

LA PLANTA: EL AJENJO (Artemisia absinthium L.) El ajenjo (Artemisia absinthium), conocido también como absintio, ajenjio, incienso, alosna (en catalán: encens, artemaga, donzell), se cría en las riberas pedregosas de las montañas y es una planta silvestre, de la familia de las compuestas, que hecha muchos vástagos derechos de color blanquecino de 2 a 4 palmos de altura; florece de julio a septiembre en forma de escudilla hemisférica (las flores –30 ó 40– se agrupan en cabezuelas) de color amarillo, y contiene cantidades de esencia que varían del 0,20 al 0,50 %, dependiendo de lo fresca que sea la planta.

Ajenjo (Artemisia absinthium).

Sus componentes principales son la α-tuyona, la β-tuyona, el alcohol tuyílico y la absintina (principio amargo amorfo, de color pardusco amarillento y difícilmente soluble en agua). Al ajenjo (wermut en alemán), se le atribuyen propiedades tónicas y aperitivas, además de provocar y regular la menstruación y de aliviar los dolores en el parto, hecho este último que justifica que a la planta se la bautizara con el nombre científico de Artemisia. Artemisa, hermana gemela de Apolo en el Olimpo griego, era la diosa de la caza y de los bosques más agrestes y solitarios, protectora tanto de las muchachas vírgenes como de las parturientas. Si las mujeres supieran la virtud de la artemisa, siempre la llevarían prendida de la camisa.

O

β-tuyeno

α-tuyeno

tuyona

OH

alcohol tuyílico

NPQ 408 / 2002

15

El absintismo (no absentismo, aunque en muchas ocasiones el primero conduce al segundo) es una intoxicación atribuida concretamente a las tuyonas y al alcohol tuyílico, que se da en las personas que consumen de forma prolongada bebidas alcohólicas a base de ajenjo. Comienza agudizando la sensibilidad del bebedor hasta llegar a una exaltación dolorosa, a la que le sigue una inestabilidad general con fenómenos de tipo epiléptico y graves alteraciones de las facultades mentales, llegando a provocar finalmente la pérdida del conocimiento y trastornos nerviosos irreversibles. Il me semble quand je te bois «Absinthe, je t’adore, certes! Humer l’âme des jeunes bois Pendant la belle saison verte». Raoul Ponchon

EL RESURGIR DE «LA FÉE VERTE» Actualmente, en la capital de la República Checa, meca artística y literaria de nuestro continente, varias destilerías (entre ellas la firma Randomil) elaboran absenta legalmente, bebida cuyo consumo ya se ha hecho imprescindible entre los jóvenes escritores, pintores y músicos que en Praga la conocieron, y que ahora desde sus países de origen la reclaman con fervor. Desde entonces, Inglaterra se ha convertido en su máximo importador y también consumidor. Recientemente, la revista The Idler y un miembro del grupo musical Indie Jesus and Mary Chain han creado una empresa cuya actividad es la de importar absenta directamente desde Chequia.


COL·LABORACIONS

graduación alcohólica superior al 25 % vol. en alcohol. muchos industriales del sector han reemprendido su fabricación y comercialización.

ELABORACIÓN Fase de maceración

Hinojo (Foeniculum vulgare).

El hecho es que la bebida denominada «absenta» no está definida como tal en la reglamentación europea (Regl. CEE 1576/89 y modificaciones) ni en la reglamentación Técnico-Sanitaria de aguardientes compuestos, licores y aperitivos sin vino base y otras bebidas derivadas de alcoholes naturales. Por tal motivo, considerando las «Prácticas Permitidas» de la reglamentación (RD 1908/84), la cual limita el contenido máximo de alfa y beta tuyonas en las bebidas alcohólicas a: • 5 mg/kg para las bebidas derivadas de alcoholes naturales con graduación alcohólica hasta el 25 % vol. en alcohol. • 10 mg/kg para las bebidas derivadas de alcoholes naturales con

Las hojas y cabezuelas floridas de la Artemisia absinthium, y otros ingredientes aromáticos (angélica, hinojo, canela, hisopo, menta, etc.), se mantienen en maceración hidroalcohólica durante un tiempo que puede variar desde las 12 horas hasta los 10 días, según la temperatura y el grado alcohólico de la solución; en Francia habitualmente se maceraba poco tiempo, pues se usaba una solución de aproximadamente 85 % vol. que era sometida a temperatura mediante la técnica del baño maría, mientras que en Suiza los tiempos de maceración eran mayores, pues se usaba una solución de graduación alcohólica alrededor del 50 % vol. y a temperatura ambiente. Fase de destilación Una vez finalizada la primera etapa de maceración, la solución resultante, juntamente con los productos vegetales, era sometida (no por todos los fabricantes) a un proceso de destilación en tradicionales alambiques de Pot. Fase de coloración

Agua de refrigeración

Agua de refrigeración Desagüe

Caldera

Serpentín refrigerante Desagüe Salida destilado

El destilado (transparente y prácticamente incoloro) era trasvasado a un recipiente (denominado recipiente de coloración), que contenía en su interior hojitas secas y finamente divididas de ajenjo, melisa, hisopo, etc., donde se extraía mayoritariamente la clorofila de las mismas. Asimismo, con frecuencia también NPQ 408 / 2002

16

Anís verde (Pimpinella anisum).

se le adicionaba como refuerzo la clorofila procedente de la extracción de hojas de ortigas, perejil y espinacas. Fase de edulcoración En muchas ocasiones, dada la elevada graduación y aspereza de la bebida, ésta era edulcorada añadiéndole azúcar blanquilla o azúcar blanco refinado, hasta un 5 % de su peso. Un repaso bibliográfico de fórmulas ancestrales sobre aguardientes y licores revela, entre muchos, los siguientes métodos de elaboración: Ajenjo de calidad fina Hojas de ajenjo mayor Hojas de ajenjo menor Hisopo florido seco Melisa limonada seca Anís verde Badiana Hinojo Cilantro Alcohol de 85º

500 gr. 100 gr. 200 gr. 200 gr. 950 gr. 200 gr. 400 gr. 200 gr. 10 Lit.

Tritúrense estas materias y téngaselas 24 horas en maceración en el alcohol, destílese en baño maría con 5 litros de agua, para obtener aproximadamente 10 litros de licor, y añádase 6 litros de alcohol de 85º


COL·LABORACIONS

y 4 litros de agua para obtener 20 litros de producto, de 65 grados. Coloréese con azul y caramelo, déjese reposar y decantarse. Ajenjo de calidad semifina Ajenjo mayor, seco y mondado Ajenjo menor Hisopo Menta picante Anís verde Badiana Hinojo Cilantro Alcohol de 85º

500 gr. 200 gr. 100 gr. 100 gr. 800 gr. 400 gr. 400 gr. 200 gr. 5,6 Lit.

Tritúrese todas estas materias e incorpóreselas al alcohol; añádase 5 litros de agua, destílese para obtener 5,6 litros de producto, y agréguese 7,6 litros de alcohol de 85º y unos 7,4 litros de agua, para obtener 20 litros de licor. Colórese con índigo, déjese reposar y decántese. Ajenjo de calidad ordinaria Hojas de ajenjo mayor Sumidades floridas y secas de hisopo Toronjil Anís verde Alcohol

colórese en verde, déjese reposar y decántese. Ajenjo suizo Ajenjo mayor Ajenjo menor Raíz de angélica Cálamo aromático Díctamo de Creta

500 gr. 250 gr. 31 gr. 31 gr. 7,5 gr.

Téngase todo 8 días en maceración con 3 litros de alcohol de 85º y destílese para obtener 2,5 litros de producto. Aromatícese con 100 ml de anís seco y colórese en verde aceituna.

Hisopo (Hyssopus officinalis).

BIBLIOGRAFÍA CONSUMO Sin considerar el noble arte de la cocktelería, en el consumo directo, debido a su alta graduación alcohólica (60 - 70 % vol), la absenta suele tomarse rebajada con agua, zumo de limón o vino blanco. Los verdaderos bebedores de absenta la tomaban siguiendo un peculiar ritual:

Carlos Delgado. El libro de los aguardientes y licores. Alianza Editorial, 1989. Font P. Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Ed. Labor, 1993. Jorge Víctor Sueiro. Aguardientes y licores. Enciclopedia del vino, Tomo II. Ed. Orbis-Fabbri, 1987.

250 gr. 50 gr. 50 gr. 200 gr. 5,6 Lit.

Tritúrense estas materias y téngaselas en maceración 24 horas, en baño maría, con el alcohol. Agréguese 5 litros de agua y destílese para obtener 5,6 litros de líquido. Incorpórese agua hasta completar 10 litros de producto de 46 grados,

Se pone un terrón de azúcar en una cuchara (de plata por supuesto) y se mantiene en lo alto de un vaso largo que contiene una onza de absenta. Se deja gotear desde lo alto agua tan fría como el hielo, de forma que atraviese el azúcar y que poco a poco las gotas vayan cayendo dentro del vaso. Cada gota caída sobre la absenta se transforma en una blanca paloma, que poco a poco va enturbiando la bebida y rompiendo su color.

NPQ 408 / 2002

17

Quim Monzó. Absenta. Magazine (17 enero 1999). Reglamento CEE nº 1576/89 del Consejo, de 29 de mayo de 1989, por el que se establecen las normas generales relativas a la definición, designación y presentación de las bebidas espirituosas (DOCE L-160 del 12 de junio de 1989). www.absenta.com.


COL·LABORACIONS

Miquel Paraira i Joan M. Barceló Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

DETERMINACIÓ DE LA CONSTANT D’ACIDESA DE L’ÀCID ACETILSALICÍLIC (ASPIRINA) 2. Es filtra la dissolució a través d’un filtre de plecs per separar l’excés de sòlid, i es reserva la dissolució saturada per fer-ne les mesures adients.

OBJECTIUS En aquesta experiència determinarem la constant d’acidesa de l’àcid acetilsalicílic, a partir del pH de la dissolució saturada de l’esmentat àcid, i valorant l’àcid contingut en la dissolució per valoració àcid-base, emprant hidròxid de sodi com agent valorant

3. Es col·loquen uns 50 mL de la dissolució saturada en un vas de precipitats de 100 mL, s’hi submergeix un elèctrode de pH connectat a un pH-metre correctament calibrat i es mesura el pH de la dissolució saturada.

PROCEDIMENT

4. Es pren una mostra de 10 mL de la dissolució saturada mesurada amb una pipeta aforada i es col·loquen en un matràs d’Erlenmeyer de 250 mL, juntament amb uns 10-20 mL d’aigua i 2 o 3 gotes de fenolftaleïna. Des d’una bureta plena amb hidròxid de sodi 0,02 M i subjectada a un suport, anem afegint gota a gota la dissolució d’hidròxid sobre la dissolució saturada d’àcid acetilsalicílic continguda en l’erlenmeyer, fins que es produeixi el viratge de la fenolftaleïna (incolora a rosada); en aquest instant es tanca la clau de la bureta i es llegeix el volum d’agent valorant consumit. S’aconsella repetir la valoració dues vegades més.

1. Es trituren dues píndoles d’aspirina en un morter, es col·loca la pols d’aspirina en un vas de precipitats de 250 mL, al qual s’hi afegeixen uns 150 mL d’aigua destil·lada. La suspensió s’agita una bona estona per afavorir la formació de la dissolució saturada.

DADES I CÀLCULS pH de la dissolució saturada: ... Volum de dissolució a valorar = 10 mL Concentració de l’agent valorant = 0,02 M NPQ 408 / 2002

18


COL·LABORACIONS

Volum d’agent valorant consumit (bureta) = = V = ... mL = ... L

QÜESTIONS 1. Quin equilibri s’estableix en una dissolució aquosa d’àcid fluorhídric?

Mols d’agent valorant = V (L) · 0,02 mols/L = ... Equació de reacció:

2. Quin seria el grau d’ionització de l’aspirina en la dissolució saturada?

C6H4(OCOCH3)–COOH + NaOH →

3. Quin seria el grau d’ionització de l’aspirina a l’estómac, sabent que el pH és igual a 1?

→ C6H4(OCOCH3)–COONa + H2O Mols d’agent valorant = Mols d’àcid = ...

4. Quin seria el pH d’una dissolució 0,005 M d’àcid acetilsalicílic?

Concentració d’àcid a la dissolució saturada = Mols d’àcid / 0,01 L = C0 = ...

5. Quin tipus de dissolució creieu que seria una dissolució formada per àcid acetilsalicílic i acetilsalicilat de sodi?

En la dissolució saturada s’estableix l’equilibri: C6H4(OCOCH3)–COOH (aq) ↔

6. Compareu la força de l’àcid acetilsalicílic amb les dels àcids: acètic (Ka = 1,8 · 10–5), benzoic (Ka = 6,3 · 10 –5) i fòrmic (K a = 1,8 · 10–4).

↔ C6H4(OCOCH3)–COO1–(aq) + H1+(aq) que es caracteritza per una constant d’acidesa:

7. El pH d’una dissolució 0,01 M d’àcid HX és de 3,5 i el d’una dissolució 0,01 M d’àcid HA és 2,8. Amb aquestes dades, sabríeu dir quin dels dos àcids és més fort?

K a = [acetilsalicilat] · [H1+] / [àcid acetilsalicílic] K a = [H1+]2 / C0 [H 1+] = 10–pH = ...

NOTA: Per resoldre les qüestions cal utilitzar la constant d’acidesa trobada a l’experiència. ☯

C0 = ...

K a = ... pKa = – log Ka = ...

Els NPQ dels anys 2000 i 2001 en CD-ROM i a tot color Cada CD-ROM conté, en format PDF i degudament vinculats, els sis números de l’any i un índex anual. Tot en color i dues resolucions: baixa, per visualitzar-los ràpidament, i alta, per imprimir-los en qualitat fotogràfica. El CD-ROM inclou també l’Acrobat Reader 5.

PVP de cada CD-ROM: 10 € Demana’ls a Secretaria

NPQ 408 / 2002

19


I N F O R M A C I Ó

LOS COLEGIOS PROFESIONALES

SON LOS DEFENSORES DE LOS INTERESES DE LOS PROFESIONALES Els nostres Estatuts ho diuen, la Llei de Col·legis Professionals ho diu, nosaltres ho repetim sempre que tenim ocasió als estudiants, als nous llicenciats que s’incorporen... però ens ha agradat llegir-ho en un suplement de La Vanguardia i per això ho reproduïm a les pàgines de l’NPQ. Només un però: al començament del segon paràgraf podeu afegir «químics»; els senyors de La Vanguardia s’ho han descuidat. Los colegios profesionales son organismos reconocidos como un instrumento de intervención entre el Estado y la sociedad. Arquitectos, notarios, médicos, ingenieros, delineantes, biólogos o abogados. Todos ellos gozan del amparo de una organización propia que vela por sus derechos y regula los diferentes aspectos de su actividad: los colegios profesionales. Con un papel significativo y legitimación para actuar en el proceso político, otorgada por la Constitución, los colegios no son simples agrupaciones de profesionales del mismo sector, sino que son organismos reconocidos como un instrumento de intervención entre el Estado y la sociedad. Sus orígenes históricos se remontan a la Edad Media y, aunque los gremios son su antecedente más directo, la mayoría de colegios profesionales no surgen como tales hasta finales del siglo XIX y principios del siglo XX. Ante la agrupación de los trabajadores de oficios artesanales en gremios para defender con más fuerza sus intereses, aquellos que desempeñaban profesiones liberales empezaron a hacer lo mismo, ya en el siglo XIV, en asociaciones que posteriormente desembocarían en los colegios profesionales.

RAZÓN DE SER Actualmente, la ordenación del ejercicio de la profesión y la representación de los intereses generales de la misma por una parte, y la

defensa de los intereses profesionales de sus miembros por la otra son las principales razones de ser de los colegios. Estas finalidades denotan la duplicidad que está presente en estas entidades.

FUNCIONES El hecho de actuar por delegación de la Administración hace que los colegios profesionales tengan como principales funciones la lucha contra el intrusismo, el control del cumplimiento de los códigos deontológicos de cada profesión, el ser el conciliador de determinadas situaciones, vigilar que se respeten las normas de la competencia, además de la ordenación de la actividad profesional. Paralelamente a estas funciones, los colegios profesionales tienen la labor de defender los intereses de sus miembros. Además, la mayoría ofrecen diferentes servicios, organizan actividades culturales o de formación, tienen bolsa de trabajo para los colegiados, asistencia jurídica y sanitaria, reconocimiento de su cualificación profesional (con vistas a determinados empleos o a la homologación de su titulación en el extranjero, por ejemplo), control deontológico de su ejercicio profesional, protección de su autonomía como profesional y un amplio abanico de ventajas para sus afiliados.

ORGANIZACIÓN DE LOS COLEGIOS Los colegios profesionales tienen una composición y funcionamiento NPQ 408 / 2002

20

democrático. Deben acoger a todos los profesionales que ejerzan determinada profesión, de forma que el control que se realice sobre los mismos suponga una garantía al ciudadano o usuario sobre la articulación de sus derechos fundamentales, para lo que tiene que responder al principio de independencia respecto a cualquier influencia externa que desvirtúe el ejercicio de las profesiones. Los colegios de una misma profesión se organizan en Consejos Generales que son el órgano representativo y ejecutivo y los que elaboran un Estatuto común para los colegios que agrupa, que está sometido a la aprobación del Gobierno. Estos estatutos básicamente regulan la adquisición, denegación y pérdida de la condición de colegiado, los derechos y deberes que tienen los miembros, el régimen organizativo, jurídico y económico del colegio, así como sus funciones y finalidades. Aparte, cada colegio elabora un estatuto específico basado en los Estatutos Generales, que tiene que ser aprobado por el Consejo General. El número de colegios profesionales cada vez es mayor, ya que profesiones recientes y con gran auge actualmente, como la informática o algunas ingenierías, están empezando a crear sus propios colegios. De todos modos, el sector sanitario es el que está a la cabeza en número de colegios y de miembros, ya que entre médicos, farmacéuticos, diplomados en enfermería y otros profesionales del


I N F O R M A C I Ó

sector, como los radiólogos, suman unos 500.000 colegiados en toda España. Los motivos por los que cada vez más profesionales deciden colegiarse son varios. Destaca sobre todo, desde el punto de vista vocacional, la oportunidad de pertenecer a una institución compuesta por personas con las mismas inquietudes e intereses, a la hora de desarrollar una formación continuada, llevar a cabo cualquier reivindicación o necesitar apoyo y asesoramiento profesional, entre otras.

TRABAJAR EN EL EXTRANJERO Actualmente en determinados sectores el hecho de estar colegiado provoca que puedan desarrollar su trabajo en otro país miembro de la Unión Europea. En algunas profesiones, por ejemplo, la de abogado, no se considera a un licenciado como abogado si no se está incorporado al colegio. El país de acogida quiere recibir un abogado, no un licenciado en derecho, que es como están concebidas las directivas europeas para la libre circulación de

profesionales. El requisito de colegiación es visto en el espacio europeo y fuera de él como una garantía de la actitud y aptitud de ese profesional en concreto. Es por todo esto y por la protección y garantías que estas organizaciones aportan a sus miembros, que cada vez son más los que deciden colegiarse y adquirir de este modo una voz más relevante en la sociedad a través de la importancia cada vez mayor que van cobrando los colegios profesionales. A. B. La Vanguardia, 27-4-2002

VOCABULARI DE GEOLOGIA El Servei de Llengua Catalana de la UB, en col·laboració amb el Servei de Llengües i Terminologia de la UPC i el Gabinet de Llengua Catalana de la UAB, ha publicat un nou volum, el Vocabulari de Geologia, pertanyent a la col·lecció de Vocabularis Bàsics per a l’Alumnat, que conté els termes més usuals de les diferents àrees d’aquella ciència. Per elaborar aquest vocabulari es va prendre com a punt de partida el Vocabulari de Geologia publicat per la Institució Catalana d’Història Natural l’any 1981, que contenia prop de 1500 termes amb equivalències al castellà. El vocabulari que presentem en conté cap a 3000 i, a més, inclou les equivalències en llengua anglesa. Quan el vocabulari estava pràcticament enllestit, es va publicar el Diccionari de Geologia i, durant l’etapa de revisió feta pel Servei de Llengua Catalana, el Vocabulari de Mineralogia, ambdues obres fruit del treball incansable del Dr. Oriol Riba. És per això que en aquest vocabulari s’han respectat les solucions adoptades en aquestes obres en els casos de termes catalans amb vacil·lacions ortogràfiques o sense una proposta de traducció clara.

enXARXA’T REVISTA DE LA XARXA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE LA UB

A l’hora de fer la presentació d’enXARXA’T el Consell de redacció de la revista decidí deixar-se portar pel propi títol i fer un recorregut per la mateixa. D’entrada hi caben trames diferents. Al territori de «Fondària» podem resseguir petjades de diferents pensaments que s’endinsen en un mar d’idees i reflexions sobre aquest món nostre global (diuen), on les imatges sovint no valen més que mil paraules i cada dia comencem de cap i de nou. Avancem. Una altra retícula ens mostra fragments de realitat: la quotidianitat de la vida dels estudiants. A l’«Entretesta» fem una pausa i deixem la malla. La xarxa enxampa també el temps que fuig d’estudi i s’alimenta d’art i engrunes de música i cinema. Des d’una altra reixeta trepitgem el mar urbà del Raval. Continuem, la xarxa s’engrandeix amb receptes de bona salut. La xarxa es va tancant, resta un conte obert que continuarà en la propera malla. Deixem pas a aquest primer número d’enXARXA’T. Voldríem que tingués continuïtat i, des d’aquestes línies, us recordem que estem oberts a les aportacions i els suggeriments de qui hi vulgui participar.

NPQ 408 / 2002

21


I N F O R M A C I Ó

NOTÍCIES D’INTERÈS

EL OXÍGENO ES VITAL PARA PURIFICAR EL AGUA Más de mil millones de personas de todo el mundo beben agua contaminada y cada año mueren tres millones y medio, sobre todo niños, a causa de enfermedades transmitidas por el agua en mal estado. Por eso es urgente disponer de medios seguros y económicos de purificar el agua, que salvarían muchas más vidas que con las medidas médicas, más caras y complicadas. Hasta ahora se creía que la luz del sol era un potente descontaminante, pero los resultados no han sido satisfactorios. Ya en 1997 algunos científicos británicos de la universidad de Northumbria, en Newcastle, dijeron que el oxígeno era necesario para que la luz del sol actuara como descontaminante del agua potable. Esta posibilidad, así como la búsqueda de la manera de aprovechar mejor la luz del sol para purificar el agua y la determinación de hasta qué punto resulta eficaz ese método, es el objeto de una investigación que dirigen el Dr. John Reed de la universidad de Northumbria (el primero que descubrió la necesidad del oxígeno) y el Dr. Isaac Bright Singh, de la universidad de Cochin en Kerala, India, que están haciendo pruebas a gran escala de oxigenación y exposición a la luz solar en diversas circunstancias. El Dr. Reed dice: «La acción de los rayos ultravioleta del sol sobre el oxígeno disuelto en el agua produce los radicales libres que acaban con la contaminación del agua por sustancias fecales. Sin oxígeno no hay radicales libres y la exposición a la luz del sol es ineficaz».

Aunque los radicales libres que se forman duran poco, los resultados son duraderos: «una vez desactivados los patógenos del agua por el proceso de fotoxidación, no vuelven a activarse», añade el Dr. Reed. «La oxigenación parece algo complicado, pero no consiste más que en agitar bien una botella de agua para que se formen burbujas de aire, que contienen oxígeno hasta casi el nivel de saturación. En sólo un minuto el oxígeno vuelve a alcanzar ese nivel, de manera que ni siquiera hay que medirlo para saber que se mantiene». La técnica ya se ha probado en diversos ensayos en India y Sudáfrica. El Dr. Reed descubrió que, tras tres o cuatro horas de tratamiento, el agua superaría cualquier análisis bacteriológico en Estados Unidos o en el Reino Unido y sería declarada agua potable. El tratamiento resulta especialmente útil en India, que tiene el grave problema de que hay muchas enfermedades que se transmiten por el agua, pero al mismo tiempo una gran cantidad de horas de sol. Hace ya 2.000 años se sabe que los indios purificaban el agua exponiéndola a la luz, pues el Dr. Reed ha encontrado textos sánscritos en los que se recomienda poner el agua en un recipiente al sol por la mañana, rezar sobre ella y dejarla hasta por la tarde, hora en que se puede beber. Quizá para la sociedad mágica de la época lo que purificaba el agua era la oración, aunque en realidad eran los rayos del sol. El objetivo de la colaboración con el Dr. Bright Singh es probar la técnica en condiciones normales y establecer su validez en NPQ 408 / 2002

22

las distintas condiciones meteorológicas que se dan en la India. El Dr. Singh explica: «Vamos a hacer una prueba a lo largo del año para saber cómo funciona la técnica a distintas temperaturas. Por ejemplo, queremos ver si es eficaz durante la estación monzónica, que apenas hay sol». En estos estudios se quiere saber qué organismos se pueden tratar con la oxigenación-insolación y hasta qué punto resulta eficaz. Ya se sabe que se puede utilizar para eliminar las bacterias fecales, una de las principales causas de infecciones transmitidas por el agua, pero es necesario conocer su eficacia con otros virus y bacterias. Los estudios se van a realizar en tres zonas de clima totalmente distinto: la zona árida de Rajasthán, la región de Uttar Pradesh, muy nublada y propensa a las inundaciones, y la más húmeda de Kerala. Durante el primer año se va a poner el agua en dos series de recipientes en los que se va a analizar la presencia de organismos patógenos antes y después de exponerlos a la luz del sol, pero sin beber el agua purificada. Durante el segundo año se va a dar el agua a beber a una serie de individuos de los que se analizará su estado bacteriológico, comparándolo con el del primer año. Simultáneamente se van a realizar análisis microbiológicos de muestras del agua tratada en las universidades de Northumbria, Inglaterra, y Cochin, India. El Dr. Reed termina diciendo: «Tenemos que saber en qué condiciones funciona o no funciona nuestro método. Sabemos que hay limitaciones, pero en cualquier caso tendremos un agua mejor que si no se purifica». ☯


A C T I V I T A T S

50è ANIVERSARI DEL COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA En un marc tan solemne i tan entranyable com el paranimf de la Universitat, aquella Universitat que dóna nom a la plaça, a la de sempre. En una data, el 24 d’abril, a cavall entre Sant Jordi i la Mare de Deu de Montserrat. Amb uns companys químics que van crear el Col·legi i després de cinquanta anys segueixen en ell... Amb aquest decorat i amb aquests actors el Col·legi de Químics de Catalunya va celebrar el seu cinquantè aniversari. Volem destacar també la presència de l’Hble. conseller de justícia, Sr. Josep Delfí Guàrdia, que va presidir l’acte juntament amb el nostre degà, Sr. Josep Costa, el col·legiat número 1, Sr. Manuel Tremoleda, i el nostre vicedegà, Sr. Alfredo Vara. Tots ells van intervenir amb sentits parlaments, que podreu trobar en aquestes pàgines i a les del proper NPQ. Seguidament es van lliurar els diplomes als companys que estan col·legiats des del primer dia, així com a les vídues de companys que es van distingir per la seva aportació al Col·legi, i que malauradament ens van deixar. Tot seguit el Cor de la Universitat de Barcelona va cloure l’acte amb un concert de peces del seu repertori, i finalment, al claustre del primer pis del pati de ciències, es va servir una copa de cava mentre els companys allà presents conversaven evocant amb nostàlgia aquells vells temps.

Parlament del Sr. Manuel Tremoleda Dilmer Col·legiat núm. 1

Començaré per una data històrica. El primer de juny de 1933 es va constituir el Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, presidit per en Pompeu Fabra i essent rector el Dr. Bosch Gimpera. Aquest

Patronat constituí la veritable renovació de l’ensenyament superior a Catalunya. Una nota als diaris convidava els estudiants que treballaven a explicar el seu cas particular. Jo, que vaig ser un dels convidats a

deixar la feina, vaig percebre una beca compensatòria per acomiadarme del Col·legi de Sant Miquel on treballava de professor auxiliar. Malauradament, l’activitat del Patronat només va durar 15 mesos, degut als fets del 6 d’octubre de 1934. Aquests fets no es poden resumir fàcilment, però la Universitat Autònoma en patí les conseqüències: autonomia suspesa, alguns membres empresonats, el Patronat destituït, nomenament d’un comissari, i tot plegat funcionà fins el febrer de 1936. Aquell any, el president Companys va tornar al Palau de la Generalitat, amb tot el que això representava de gir polític absolut per a la nostre autonomia.

D’esquerra a dreta, els Srs. Vara, Costa, Delfí, Tremoleda i San Miguel. NPQ 408 / 2002

23

Aquell famós 6 d’octubre de 1934 el vaig viure a Barcelona. L’ambient polític estava caldejat. Els titulars dels diaris, encesos. El di-


A C T I V I T A T S

La meva relació amb el Dr. Banús fou d’allò més profitosa, tant en el terreny professional i docent com en el personal, ja que m’admetia al cercle de la càtedra de química orgànica i jo li feia sovint companyia en les llargues passejades del passeig de Gràcia, on em parlava dels intel·lectuals castellans com Ganivet i Ortega. Visitàvem també les botigues de discos de música barroca del carrer Tallers, i comentàvem les ultimes pel·lícules, com La Kermesse Heroica i d’altres. El Dr. Banús volia fer de mi un cienEl Sr. Manuel Tremoleda, col·legiat núm. 1, en el decurs tífic, cosa potser no del seu parlament. pas absurda del tot, si no hagués estat per la guerra que sempre ho altevorci entre el pensament del Gorava tot. «Heu d’aprendre alevern de Catalunya i el de la dreta many», deia sempre. (La química centralista de Madrid produïa una alemanya era aleshores la primera tibantor que provocaria una crisi. i més important.) S’aixecava la idea de l’escissió, de la independència. Eren dos concepM’agradaria també mencionar un tes de país enfrontats i el govern altre professor especialment emode la Generalitat cregué, equivocatiu per a mi. Es tracta del Dr. Manuel dament, que tenia prou força per Álvarez-Castrillón i Bustelo, profesfer un cop d’estat de gran envergasor de matemàtiques. Recordo el dura, i que l’exèrcit recolzaria el nou primer dia de classe, a l’aula amaestat de coses. gada del pati de Dret... Mirada serena, posat nerviós, gest elegant... Al Patronat vaig entrar en relaEn poques paraules explicà la seva ció amb el Dr. Antoni García Bamatèria: càlcul diferencial i integral, nús, molt bon professor de química geometria analítica, etc., amb proque en formava part. Molt aviat blemes. Cap llibre de text, només m’admeté al seu laboratori com ajuapunts i, com a referència, el Mellor dant, voluntari i becat, de la càtedra en anglès. La preparació de les clasde química general. Aquella aula ses del Dr. Álvarez-Castrillón era ril’anomenàvem el Fantasio, per anagorosa, portava sempre una fitxa als logia amb el famós cinema del pasdits i explicava, guix en mà, cercant seig de Gràcia, què estava acabat l’atenció dels alumnes amb els seus de pintar, i era molt ben il·luminat; ulls inquiets. En pocs dies va aconamb una Taula Periòdica de colors, seguir allò més difícil: connectar l’aula era ben proveïda de possibiliamb els alumnes i ser respectat per tats docents. NPQ 408 / 2002

24

ells. Mai ningú no es saltava la classe. Jo admirava l’humanista que alguna vegada s’endevinava entre fórmula i fórmula. Set anys més tard es convertiria en el meu sogre. La química estava aleshores en mans del Dr. Emilio Jimeno. Ensenyava química inorgànica i anàlisi qualitativa. Aquesta assignatura era la que més omplia. Amb moltes hores de pràctiques, i de «fer mans», apreníem a manipular el vidre i a resistir el gas sulfhídric, que afectava els pulmons amb la seva olor característica. Imposà dos llibres excel·lents: el Philbrick i el Curtman. Amb aquests llibres vam aprendre alhora química i anglès científic, dues coses molt importants. Ell solia comentar: «¿Adónde irán tantos químicos?, no hay trabajo para tantos en España, el que no tenga fuerte vocación que lo deje». La veritat és que la guerra i la pròpia vida s’encarregaren de fer la tamisada, i aquell grup va quedar literalment esmicolat. Molt pocs vàrem arribar a ser químics i a fer de químics. La química ens anava entrant i la ciència ens interessava en profunditat, malgrat l’ambient de l’Europa bèl·lica. Anàvem a conferències d’eminents professors i tot això ens omplia molt la vida. Després de la guerra, l’any 1940, molts professors van ser destituïts per les seves idees. Actualment, a Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra del Poble Nou, se’ls ha dedicat un memorial. Val la pena que el visiteu.

CREACIÓ DE L’ANQUE Els temps eren difícils. El trampejar les situacions, només a base de posar-hi el coll, era cada dia més insuficient. No hi ha res que pugui substituir la possessió d’un cert nivell tècnic a to amb el temps i, alhora, una organització adient mantinguda amb constància i plena de possibilitats.


A C T I V I T A T S

Potser per aquest motiu, l’any 1945, l’any de la bomba atòmica, un grup de químics madrilenys va decidir crear l’ANQUE (Asociación Nacional de Químicos de España). Tot seguit es va fer una delegació a Barcelona, de la qual en vaig ser el primer secretari, i el Dr. Pascual, el president.

CREACIÓ DEL COL·LEGI Enmig d’una autèntica tempesta política, camuflada per la «benèfica» censura i la patriòtica «exaltació de les essències», la nostra Associació féu els primers passos entre el conjunt de professionals que s’enfrontaven a la gran tasca d’agrupar els químics entorn del Col·legi.

La Junta General constitutiva es va celebrar a l’aula de química general, a pocs metres d’aquí. El Dr. Pascual com a degà, i jo mateix, junt amb en Cortina, San Miguel, Virgili, Ràfols, Dot, Preckler, Cassases, Monche, Mir, Coronas, etc. L’any 1952, vàrem donar l’empenta necessària per a la creació del Col·legi de Químics. Tot en sintonia amb les posicions preses per altres professionals, ocupats igual que nosaltres en la tasca de fer present la ciència, la tècnica i la indústria química enmig d’una gran necessitat d’actualització. Són moltíssims els companys que al llarg d’aquests cinquanta anys han col·laborat amb tot el

seu esforç i dedicació a que el nostre Col·legi sigui actualment el que és, i que ens haguem guanyat un bon lloc en la consideració ciutadana i científica. És la història d’un gran esforç no sempre reeixit, però el saldo és ben positiu, sobretot en companyonia i ferma amistat. Per acabar, deixeu que m’adreci als més joves per dir-vos que ara que esteu en el període àlgid de potència intel·lectual, de força imaginativa i d’enginy i creativitat, sapigueu unir-vos i conservar l’esperit col·legial que fa cinquanta anys es va iniciar en condicions precàries. Adapteu el Col·legi a les noves tecnologies. Obriu-vos als altres i feu pinya. Tot serà vostre. ☯

Parlament del Dr. José Costa López Degà del Col·legi de Químics de Catalunya

Honorable conseller, amics, companys tots,

memorar el seu cinquantè aniversari.

Per circumstàncies de la vida, gairebé per atzar, sóc avui aquí com a degà del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya per com-

Aquest honor és fruit d’una sèrie de fets en els quals jo tinc poc o res a veure, almenys en els de l’inici d’aquella aventura a càrrec d’uns

El nostre degà, el Dr. José Costa, durant la seva intervenció plena d’optimisme de cara al futur. NPQ 408 / 2002

26

químics inquiets. Per aquell temps tenia jo catorze anys, vivia a València, estudiava cinquè de batxillerat als Maristes i cursava per primera vegada «Física y Química», però no ho tenia gaire clar encara; el mestratge (els meus pares eren mestres), l’arquitectura i el futbol eren altres alternatives que contemplava. Si aquest darrer hagués estat la meva elecció jo no estaria avui aquí, estaria entrenant algun equip o viatjant arreu del món buscant algun crack. Com sabeu, soc catedràtic (mestratge) d’enginyeria química (arquitectura de fàbriques químiques) i el futbol ha estat i és una afecció que m’ha proporcionat moltes satisfaccions i amistats de molts anys... alguna asseguda molt a prop en aquest moment. Però no som aquí per elucubrar què podria haver estat jo; estem aquí per recordar i celebrar l’aventura d’aquells joves químics i dels quals tenim avui present una bona mostra. Ha passat el temps i amb ell moltes vivències, unes de bones


A C T I V I T A T S

i d’altres de no tant, però segur que en el bagul dels seus records hi té un lloc preferent aquella aventura que va començar com una associació (just és fer una referència a l’ANQUE creada el 1945) i que va esdevenir set anys després en un col·legi professional. Si hem de personalitzar el que han estat aquests 50 anys, em perdonareu que ho faci en els degans que m’han precedit. Ja sé que és una simplificació tan fàcil de fer com inexacta. Un degà sense un equip darrera seu poca cosa pot fer, així doncs, en recordar els degans faig extensiva la memòria als seus equips. José Pascual Vila († 1979) Manuel Tremoleda Dilmer Julio San Miguel Arribas José M. Dot Bosch († 1986) Pere Miró Plans Torcuato Notó Cañisá Agustí Contijoch Mestres Margarita Luria Sanza José Costa López

1952-1956 1956-1962 1962-1968 1968-1972 1972-1974 1974-1976 1976-1982 1982-1996 1996-

I així de ràpid hem arribat al dia d’avui, als 50 anys del Col·legi, un recorregut que ja ens ha il·lustrat el bon amic i company Manuel Tremoleda, a qui per cert vull agrair d’una forma especial la seva vinculació a les nostres organitzacions. Ell és un cas especial; si bé és cert que en la història del Col·legi hi ha noms que han estat en primera línia durant alguna etapa de la seva vida, i la seva tasca ha estat important, el cas d’en Manuel és com us deia únic; ell ha estat un referent des del primer dia

El Dr. Costa fa lliurament de la Llàntia del cinquantenari a l’Hble. conseller de justícia, Sr. Josep Delfí Guàrdia.

fins a l’actualitat, i el seu nom el trobem en totes les juntes que hi ha hagut durant aquests 50 anys, i no és només el seu nom, també la seva presència i la seva aportació ha estat una constant. Gràcies Manuel. Em permetreu que no faci més referència a aquests 50 anys de vida del Col·legi que ja han passat i giri els ulls cap als anys que tenim al davant. Abans us deia que poc tenia jo a veure amb la gestació del Col·legi. Jo voldria que d’aquí 50 anys més algú digués, una altra persona evidentment, que ell no ha tingut res a veure ni en la gestació ni en el cinquantenari d’aquest Col·legi, però que un bon dia va agafar el relleu i per coses de la vida, per atzar, li ha tocat celebrar el centenari.

NPQ 408 / 2002

27

Aquest és el repte, i a ell dediquem el nostre esforç. No diré res de nou si us dic que els temps han canviat. Evidentment que han canviat, però no tant com a primera vista pot semblar, i tenim un exemple que pot il·lustrar aquesta afirmació. M’estic referint als enginyers químics. Com sabeu aquesta és una nova titulació; tan sols unes poques promocions han sortit de les universitats, i ¿sabeu quina és una de les seves principals preocupacions? La de crear un col·legi professional. No el tenen, i l’Administració competent no sembla decidida a crear nous col·legis. Ells estan lluitant com fa cinquanta-i-tants anys lluitaven els químics. Mentre tant, ¿què passa amb els químics que ja tenim un col·legi


A C T I V I T A T S

atractius als joves llicenciats, i en aquesta línia treballem. Cal dir que també convencem alguns, uns quants. La salut del nostre col·lectiu no és dolenta; anem cap als 3.000 membres, amb una mitjana d’edat de 43 anys; moltes associacions voldrien aquestes xifres per al seu col·lectiu. Amb tot i això no ens donem per satisfets, no podem garantir el centenari, hem de seguir perseguint, convencent i col·legiant al nou llicenciat.

Magnífica vista del paranimf durant l’acte de cloenda a càrrec del Cor de la Universitat de Barcelona.

En finalitzar l’acte, el Dr. José Costa conversa amigablement amb les Sres. Dot i Cortina.

professional? Que els joves químics no són partidaris de la col·legiació. És un fenomen general; passa als altres col·legis de químics d’Espanya i passa a altres col·legis professionals. Com sabeu, la col·legiació és obligatòria per a l’exercici de la professió. La Llei de Col·legis Professionals de Catalunya, així com la de l’Estat, ho contemplen en el seu articulat. De poc serveix això; com a

argument més aviat és contraproduent (si vols que un jove no faci una cosa digues-li que és obligatòria) i com a instrument de coacció és inútil, perquè l’Administració no fa cap acció per comprovar que aquest requisit es compleix a les indústries on treballen els químics. També és veritat que a nosaltres no ens agrada la fórmula de la coacció; ens agrada més la fórmula del convenciment, la de donar serveis NPQ 408 / 2002

28

Altre problema en que ens trobem és la dificultat de trobar persones dispostes ja no a col·legiar-se, sinó a invertir part del seu temps en les tasques del Col·legi. Organitzar qualsevol acte requereix dedicar un bon nombre d’hores; tenim persones meravelloses que ho fan any rera any, però convindria ampliar l’equip. Per una banda per no carregar sempre les mateixes persones, i d’altra per omplir alguns forats; aquesta nissaga de persones amb un altruisme manifest costa cada dia més de trobar-la. Nosaltres, avui per avui, les tenim i de vegades m’adono que potser no les mimem prou, però de cara al futur és una de les preocupacions, un dels reptes que més em preocupa, més fins i tot que el de la col·legiació. Perdoneu que en un dia com avui us amoïni amb aquests problemes. Potser avui és el dia de fer un discurs triomfalista, però no és aquest el meu tarannà. Entre el triomfalisme i el realisme em quedo amb el segon. De tota manera, i ja per acabar, vull deixar-vos amb un missatge positiu. El paper dels col·legis professionals és encara vigent avui en dia. Ho és per als propis professionals i ho és per a la societat. Hi haurà alts i baixos, s’hauran de buscar fórmules noves, però la seva pervivència la veig amb optimisme. Recordeu el cas dels enginyers químics, per a mi és un exemple força il·lustratiu d’aquest optimisme meu. ☯


A C T I V I T A T S

LES NOSTRES ORDES Un any més, durant el sopar de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40 i 50 anys de professió amb les respectives Ordes del Manganés, Zirconi i Estany. Enguany, els hi correspon als següents companys: ORDE DEL MANGANÈS

25

54,938

Mn

+2 +3 +4 +7

MANGANÈS

Lleonard Matia Ribot

Anna Maria Casanovas Masgrau

Gerardo Michitorena Fábregas

Martí Cucurella Cruixent

Joan Montañola Martínez

Ricardo Domingo Aquilue

Alberto Moyano Baldoire

Maria Teresa Esteruelas Gerez

Carlos Nou Cortés

Luis Feliu de Lara

José Ignacio Palau Gené

Manuel Gascón Mazas

Josep Lluís Pau Roige Miguel Pes Morer

Agustín Melia Avia

Oriol Ponsati Obiols

(Promoció de l’any 1977) Xavier Albort Ventura María Carmen Andreu García Lluís Anglada Burniol Lluís Xavier Augé Sanpera Albert Bach Pedrocchi José María Bayona Termens Rosa Maria Blanch Giner Carme Campa Espona José Miguel Carballo Villarino Ferran Carreras Sainz Josep Maria Chillida Rabada Francesc Cunillera Borrell

Francesc Pujol Urban Isabel Ramírez Arellano Serna Catalina Ma Ramis Palmer Aurora Ribes Font Francesc Xavier Rius Ferrus

Roger Galin Andorra Joan Maria Gaya Beltran Fernando Ant. Geijo Caballero Manuel Maria Grenzner Martinell Cándido Juarez Rubio Ramon Mampel Ayuso Carles Marfil Torras Pablo Martin Casacuberta

Juan Millán Serra Jesús Muro Iriarte Carlos Parrera Casanovas Fernando Portolá España Joan Ramia Martí

Ramon Ruhi Roura

Miquel Rigola Lapeña

Fermín Ruiz Gutiérrez

Antonio Tuells Juan

Ferran Sales Busquets

ORDE DE L’ESTANY

Xavier Serra Masia Miguel Silvestre Casamada Antonio Torrelles Nogués Susana Valle Ferrer

50

118,69

ORDE DEL ZIRCONI

Sn

40

ESTANY

Carlos Fonoll Samper Empar Fos Torro

Juan Martín Valls

91,22

Zr

+2 +4

+4

ZIRCONI (Promoció de l’any 1962)

(Promoció de l’any 1952) Juan Castañer Gargallo Miguel Heras González Jordi Rosa Rius Guillem Solé Nolla

Sílvia Martin Jaurena

Joan Astor Vignau

Matias Ureta Rivero

Roser Mas Serra

Enrique Casalins Hernández

Ignacio Viladevall Padrosa

Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes. NPQ 408 / 2002

29


A C T I V I T A T S

LA BARCELONA DELS MERCADERS: LA CIUTAT MEDIEVAL I EL MAR

A l’anterior itinerari havíem vist com en el segle XIII, principis del XIV, Catalunya viu un apogeu econòmic, una expansió marítima i un alt creixement demogràfic amb un total de població de 30.000 habitants. Fruit d’aquesta embranzida social és la creació l’any 1258 del Consolat de Mar, òrgan rector de comerciants i armadors per a la conservació del port i de la ribera. El comerç marítim de la ciutat comtal es centrava sobretot en l’exportació de vidre, teixits i pells. Hi havia rutes importants clarament establertes, com ara la del nord d’Àfrica, d’on s’importaven esclaus

i or, i les rutes insulars, concretament Mallorca, Sicília i Cerdenya d’on s’importava sal i blat. Barcelona no tenia port natural; l’únic que es va fer servir ja en època romana fou el de Montjuïc, que vers aquest segle XIII ja estava abandonat. La resta del litoral era platja, així els vaixells de gran calat havien de carregar mitjançant barquetes i esclaus que amb cordes remolcaven les mercaderies i els possibles viatgers que arribaven a Barcelona. Per això els esclaus eren una classe social molt important en aquella època. Evidentment, hi havia altres ports comercials en el Mediterrani que feien la competència a la nostra ciutat; ens referim a Gènova i Marsella. Aviat naixí una nova classe social prosperant: eren els mercaders, que foren patriciat de ciutadans honrats i reconeguts per la pròpia Cort. La gran crisi, però, arribà el 1348 amb la pesta negra que arrasà amb la població. Cal destacar que varen morir quatre dels cinc consellers de la ciutat i absolutament tot el Consell de Cent. Si així atacava a la classe social benestant, podem imaginar què deuria passar amb les classes més pobres.

Una de les torres de l’emblemàtica Sta. Maria del Mar.

Tota aquesta activitat marítima i comercial de què parlàvem es NPQ 408 / 2002

30

desenvolupava principalment en el barri on som ara, el conegut actualment pel barri de la Ribera o de Sta. Maria del Mar. El segle XIII, data de la seva formació, es deia barri de Sta. Maria o Vilanova del Mar; fou el moment en què Jaume fa construir la segona muralla, per tal d’incloure en el recinte emmurallat de la ciutat totes aquelles viles o petits nuclis de població que quedaven extramurs, totalment desprotegits de qualsevol atac militar. Eren els nuclis de St. Pere (actuals St. Pere més Baix, Mitjà i Alt), St. Pere de les Puelles, la zona de la Bòria amb els carrers actuals dels Carders i Corders sobre el traç del camí que anava a Roma, i el nucli de Vilanova del Mar sobre el camí de la platja. Aquest últim era un camí de sorra i fangals que duia directament al mar. Començava al Portal Major o Plaça de l’Àngel i en línia recta arribava a la platja; un cop urbanitzat fou nomenat de l’Argenteria. Al seu emplaçament hi havia un santuari i necròpolis paleocristianes, originalment consagrades a Sta. Maria de les Arenes. El primer document que tenim sobre una edificació religiosa aquí és del 998, on es parla de «Sta. Maria vora el mar o també de les Arenes». Amb el temps el barri havia d’ésser dels armadors, mercaders i bastaixos (treballadors portuaris), envoltat de camins sorrencs. Durant el segle XIII la zona creix molt i l’església queda petita. Llavors es decideix col·locar la primera pedra el 1329 per Alfons el Benigne, malgrat que serà el seu fill el rei Pere III qui li dóna tot l’impuls de la seva construcció (1329-80). Les


A C T I V I T A T S

obres van tant de pressa gràcies a l’ajut desinteressat dels veïns; recordem que eren bastaixos i macips de capçana, i que varen contribuir carretejant pedres i carreus fins a l’obra de manera constant. En el seu record encara avui podem contemplar a la porta principal de Sta. Maria unes plaques de bronze amb les figures d’aquest gremi. Si la Seu era la catedral de l’antiga ciutat comtal, Sta. Maria ho era de la ciutat dels mercaders i armadors, sent coneguda amb el nom de la catedral de la Ribera. Si la contemplem des del seu exterior veurem que presenta una gran unitat arquitectònica; aquest fet es deu a que és una de les poques construccions gòtiques acabades en un sol estil, així com el claustre del Reial Monestir de Pedralbes (1326). Podem apreciar-hi diferències claus amb el gòtic europeu, com ara

les línies més horitzontals per sobre de les verticals, els espais plens amb carreus massissos en contra dels murs alts de les catedrals franceses, la coberta tancada en terrat en lloc de teulada, contraforts i no pas arcs boterells, torres octogonals en lloc d’agulles, etc. La rosassa que avui podem veure data del segle XV i és d’estil flamíger, ja que l’original fou destruïda a causa d’un fort terratrèmol, que sacsejà Barcelona el 1428. La porta d’entrada de l’absis fou oberta al segle XVI en estil gòtic imitant la de St. Agustí. Just aquí, al costat de l’absis, trobem la Placeta dels Montcada. Aquest camí estava format per petites llacunes on hi creixia el cànem i el lli, ja que tot eren camps. El segle XI els jueus que s’havien fet amb molts dels terrenys, especularen sobre ells i varen fer pujar el valor del territori i per consegüent el seu preu.

NPQ 408 / 2002

31

Entre la zona de la Vilanova del Mar i la Bòria, que era una àrea comercial i força important extramurs, hi hagueren fins el segle XIII uns camps despoblats convertits en horts, regats per pous, davant dels quals hi passava la via romana (camí que duia fins a Roma). Una part era propietat del mercader i prohom Bernat Marcús, qui cedí uns quants per a cementiri dels pobres. Però la urbanització de la zona es deu a la necessitat de comunicar totes dues àrees. El segle XIII les maresmes foren assecades, es construeix la Claveguera Major (actualment carrer de la Claveguera) i la muralla d’en Jaume I. L’origen, però, es remunta al segle XII, durant la presa de Tortosa per Ramon Berenguer IV (1148), quan el comte rep l’ajut econòmic de nou mercaders importants de Barcelona, un dels quals fou Gui-


A C T I V I T A T S

banderes que anaven pel carrer de Montcada. 3. La festa del Corpus amb destacades processons. Així doncs, tenim tres celebracions que corresponen als tres estaments socials de la ciutat: el popular (la fira), el militar (les justes) i el religiós (el corpus) que donaven vida al barri.

Una prova de que el carrer de les Mosques existeix.

llem de Montcada. Com a recompensa després del triomf, el comterei vol premiar als mercaders amb l’atorgament de territoris de la ciutat que acabaven de conquerir, Tortosa, però aquests varen preferir esperar a tornar a Barcelona per rebre la recompensa. Llavors, després de diverses reunions, decideixen demanar a Ramon Berenguer l’hegemonia del carrer que després seria un dels més prestigiosos de la societat catalana del segle XIV. El nom actual ja s’instaura el 1283 i Guillem Ramon de Montcada i els seus companys de batalla reben permís per edificar als sorrals movedissos on hi trobaran restes de sepultures romanes. Les primeres construccions són cases de dimensions reduïdes que canviaran sovint de propietaris. El segle XIII apareixen els primers albergs de residència i s’acoten els terrenys amb tàpies pels horts al mateix carrer. El segle XIV els albergs deixen pas als grans casals. Unes quantes cases de les petites s’unificaran per donar forma a una de sola, amb magatzems comercials i tallers (draperies, cavalleries i residència familiar). El carrer tingué força importància. Hom hi volgué obrir un hostal el

segle XIV, però el rei no ho permeté perquè creia que els estrangers que hi arribarien no serien prou bons veïns de la Tresoreria Reial, casa on es guardaven totes les pertinences destacades de la Cort, com ara joies o vaixelles valuoses, que estava instal·lada al propi carrer fins el segle XVI. Se sap que quan arribaren a la nostra ciutat els ambaixadors de València i Saragossa, i també ducs o altres personatges il·lustres, se’ls hi oferia la Casa dels Desvalls com a residència d’honor per poder veure processons i altres actes destacats, ja que era un dels pocs carrers llargs i rectes de l’època. Els mercaders ja havien fet mèrits per rebre títols de cavalleria i de noblesa, així els veïns del carrer dels Montcada es varen convertir aviat en els més nobles ciutadans de Barcelona. En el nostre carrer s’hi celebraven tres grans festivitats: 1. La fira del vidre el dia d’any nou als voltants del Born, mercat de verdures a l’època medieval. 2. Torneigs i justes que la confraria de St. Jordi organitza amb seguici de cavallers, músics i NPQ 408 / 2002

32

Avancem i passem pel davant del carrer de les Mosques, un dels més estrets de la ciutat medieval, i que ens condueix fins l’antiga seca: edifici on s’acunyaven les monedes, activitat que perdurà aquí mateix fins el segle XIX. Palau dels Cervelló (núm. 25). Actual Galeria Maeght. Edifici típicament gòtic del segle XV adaptat, però, el XVI. Portal d’arc de mig punt amb grans i perfectes dovel·les. En aquesta casa foren importants els incidents violents que tingueren lloc el segle XVII, quan un grup de dones pescadores i altres treballadors de la Ribera varen saquejar el palau com a protesta contra les pràctiques explotadores dels seus propietaris: els Giudice, família de banquers de Gènova. Anteriorment ja vèiem que la casa era dels Cervelló, família de la qual en destacà un dels seus membres el segle XIII, Sta. Maria de Cervelló, que sembla va néixer aquí. De la casa destaquen les gàrgoles de la galeria, els finestrals i els balcons, el pati interior i l’escala coberta amb porxada, on s’hi troba un replanet amb una porta que donava al despatx per negociar el tràfic de mercaderies. Al davant hi trobem el Palau Dalmases (núm. 20) existent el segle XV però quasi totalment remodelat el XVII, que era tal i com el veiem avui dia. És un dels edificis més íntegres del carrer, seu de l’Omnium Cultural. Del segle XV només en conservem la capella, on és molt de destacar la volta de pe-


A C T I V I T A T S

dra i nervadures estrellades i claus de volta esculturades amb angelets músics. Gràcies a ells es pot documentar perfectament el món de la música en aquella època. És molt important l’escala del pati interior, per la seva decoració a base de columnes salomòniques amb parres entortolligades i puttis esculpits en elles. També hi trobem la representació del Triomf de Neptú, llegenda mitològica molt en voga el segle XVII per contra del mite d’Hèrcules més difós molts segles abans, quan es s’recolzava la creença de la fundació de Barcino gràcies a Hèrcules. Cal destacar-hi la gran biblioteca de què disposava i que actualment la podem gaudir a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El 1699 s’hi funda l’Acadèmia dels Desconfiats, iniciativa en aquells moments del seu propietari en Pau Ignasi de Dalmases, primer marquès de Villalonga, gran erudit, que oferí el seu palau al seu grup d’amics i coneguts per celebrar-hi tertúlies, reunions intel·lectuals, recitals de poemes, petits concerts de cambra... sempre per aprofitar temes que preocupessin a la societat d’aquell moment. De fet en Pau Ignasi de Dalmases és considerat com un dels primers cronistes oficials de Catalunya. Casa de la torre triforada (núm. 23). Construïda el segle XIV conserva la millor façana gòtica amb la típica i molt comuna fines-

La nostra guia ens delecta amb les seves explicacions.

tra triforada i també l’entrada amb dovel·les, fruit d’una acurada restauració. A l’interior es pot apreciar l’estructura de pati amb escala descoberta amb una galeria d’arcs a la part de dalt.

vada dels seus propietaris. D’estil barroc, presenta decoració profusa i una gran porta d’accés. Actualment forma part del Museu Picasso. Té una escala sense cobrir que puja fins el pis noble.

Casa Asil Bressol (núm. 18). Construïda el segle XVI es veu una evolució clara en l’estil de l’obra; malgrat estar en una època propera al barroc, l’edifici té un estil totalment depurat. Important galeria a la part superior.

Palau dels Marquesos de Llió, actual Museu Tèxtil (núm. 12). Conegut també com a Palau Mora. Juntament amb el de Dalmases és un dels palaus més senyorials i grans. La façana presenta una estructura típica del segle XIV, torre quadrada triforada, però el XVI s’obren balcons. El pati presenta una gran escala descoberta fins arribar a una porta d’estil barroc. La decoració del pati a nivell escleròtic estava reforçada per un escut de la família; se sap que tenien servei, carruatges, etc. De fet, un dels més il·lustres propietaris fou en Josep de

Casa de la gelosia (núm. 21). Plenament barroca. De fet és l’única que conserva la gelosia de fusta tan comú llavors. Palau Meca (núm. 19). Edifici de grans proporcions que denota una posició social i econòmica molt ele-

NPQ 408 / 2002

33


A C T I V I T A T S

Pla de Palau. Sembla ser que es diu així perquè fins el segle XVII va existir-hi un palau reial que fou destruït el XIX. De fet aquest edifici és conegut pel nom de la Llotja de Barcelona, ja que fou quan es va fundar un centre d’intercanvis comercials; més tard passà a ser la Borsa, fins que el 1994 passà aquesta al Passeig de Gràcia. Originàriament era tan solament un pòrtic a l’aire lliure on es duien a terme negocis (a prop del mar perquè venien d’allà). Amb l’apogeu s’engrandeixen les instal·lacions i el 1380 els mercaders promouen la construcció d’un edifici permanent. I aquí el grup en el pati d’un dels palaus del carrer de Montcada.

Mora i Cirera que el 1706 esdevé el primer marqués de la casa. Home molt destacat que sabia idiomes, tenia important biblioteca i, a l’igual que els seus veïns, era extremadament pietós, fins el punt que ell mateix solia cuidar malalts, comprava roba per a ells i fins hi tot pagava l’ensenyança de molts nens que rondaven la zona; semblava que anava una mica mal vestit, fins i tot de manera estrafolària. Palau d’Aguilar - Museu Picasso. Construït el segle XV, té un pati interior que sembla estar inspirat en el de la Generalitat, amb escala descoberta i estructura similar. Sembla ser que es va emmirallar en els models de palaus del nord d’Itàlia. S’ha parlat de que potser els escultors del pati de la Generalitat fossin els mateixos que treballaren en l’Aguilar. A la planta noble es veu una galeria de cinc arcs apuntats, amb fines columnes numulítiques. A l’interior d’una de les sales de la planta noble es varen trobar les restes d’unes pintures murals de gran valor, ja que representaven la conquesta de Mallorca duta a terme pel rei Jaume I el Conqueridor, i que actualment formen part de la col·lecció d’art gòtic del MNAC. El següent tram urbanístic que anem a creuar està afectat per la

reforma que es va fer el segle XIX amb l’obertura del carrer de la Princesa, damunt de la ja existent via romana. Seguint aquesta línia arribem a la Plaça d’en Marcús, espai on hi hagué un cementiri per a pobres que fou creat gràcies a la cessió de les terres l’any 1166 pel seu amo Bernat Marcús. També s’hi va construir una capella que formava part de tot el conjunt religiós i de l’hospital. Actualment està unida a una casa barroca del segle XVIII. D’estil pur romànic, estava dedicada a St. Joan Evangelista. A la façana podem contemplar les arcuacions cegues i l’espadanya central que descansa sobre la porta principal. Té el ràfec a dues vessants i és força sobresortit. L’interior està totalment reformat, en estil neoclàssic del segle XIX. La capella originàriament estava sota l’advocació de Sta. Maria de la Guia. Justament per aquesta advocació fou escollida com a local de la confraria dels correus a cavall, important gremi que durant dos segles va fer de Barcelona el centre d’intercanvi de correus entre la Península Ibèrica i la resta d’Europa. Sortim des de la Capella d’en Marcús pel carrer de la Princesa (via romana), entrem per Argenteria (via de la platja), fins el Consolat del Mar. NPQ 408 / 2002

34

Des de llavors la llotja fou la seu del Consolat de Mar. El gran llibre del Consolat de Mar recollia les normes dels propis negocis del mar. Fou tant important el seu pes que esdevingué el nucli del dret marítim internacional. L’edifici actual es reconstrueix en estil neoclàssic de finals del XVIII. Conserva, però, la monumentalitat de la seva sala gòtica de la planta baixa, nomenada saló de les contractacions. Els mercaders funden el XVIII una escola d’art i disseny. Sempre estigué molt vinculat al món artístic; a la planta superior es muntà una sala per exposicions d’art temporal, també en un espai gòtic. La llotja era una institució típicament mediterrània, com les que tenien a Mallorca, València, Perpinyà, etc., malgrat que la més important per volum d’activitat era sens dubte la de Barcelona. Les primeres drassanes de mar foren aixecades on ara hi ha l’actual edifici de correus, zona Regomir. El segle XVI i per problemes polítics es construeix la muralla de mar, per l’actual passeig de Colom. I aquí s’acaba l’itinerari. Muntsa Quintillà



NPQ 408