Page 1

1


2


3


CLAU DE VOLTA

ta ia s i u q stòr r a n a la hi ó i c a e Ali Bei z d t i g n Article aparegut ga l llar r o al Pèsol Negre nº 61. ’ L a Manresa, Maig 2013 tjuïc

Mon CNT a de la g ) 7 in 7 it M 19 lona, (Barce rmengol A l Mane

S

e’m demana que faci un repàs teòric sobre les diferents organitzacions o formes d’organització anarquista al llarg de la història. És una tasca que donaria per a escriure un llibre sencer però que tractaré de resumir en aquest article. Quan es parla d’organització anarquista s’ha de distingir entre unes quantes coses. En primer lloc, s’ha de tenir en compte si és una organització d’anarquistes per a anarquistes, o si és una organització amb un funcionament anarquista. En segon lloc, si és una organització oberta a la participació de qualsevol anarquista, o si només es tracta de un grup de persones que tenen una afinitat personal o política. En tercer lloc, si es tracta d’una organització legal (o alegal) o clandestina. Si se centra en la lluita social o en altres lluites. Si té un marc d’acció a una localitat o territori o a una àrea concreta, etc. Tots aquests matisos fan que les diferents organitzacions es diferenciïn i fins i tot puguin tenir postures enfrontades. Sovint es té a l’Aliança per la Democràcia Socialista, com la primera organització anarquista de la història. Va ser creada per Bakunin i els seus companys al 1868, i va ser concebuda com una organització política destinada a influir al moviment obrer mitjançant de la seva organització referent: la Internacional. En certa manera es pot dir

que van tenir èxit, ja que les idees anarquistes van tenir una gran presència entre els obrers de Itàlia, Espanya, Portugal o Suïssa, i per extensió, més tard a Amèrica. Als anys 1880, es va generar una altra tendència: la «propaganda pel fet». Es tracta de grups petits i de individualitats solitàries dedicades a venjar o ajusticiar a qui consideren enemics de classe. És un activisme insurreccional que vol ser catalitzador d’un aixecament popular. No obstant aquests aixecaments no van tenir lloc, excepte en algunes localitats rurals, i tot i així, més provocats per la repressió i la pobresa que per l’acció dels revolucionaris. El 1890 seria la dècada en que l’anarquisme europeu va perdre el ritme, i va quedar d’alguna forma, endarrerit respecte el socialisme. Quan es va crear la Segona Internacional, alguns anarquistes a títol personal ingressen als partits socialistes. Mancats d’organitzacions anarquistes viables, s’han d’unir als socialistes per a dur a terme la seva acció política. Però a mitjans de la dècada un cop els marxistes havien pres totalment el poder dins els partits socialistes, van fer una purga de tots els no marxistes i com a conseqüència els anarquistes van ser expulsats. En veure’s fora, centren el seu activisme cap al naixent moviment sindical, integrant-se de nou al 4


L’organització anarquista al llarg de la història moviment obrer. Durant la dècada següent es donarà origen al sindicalisme revolucionari, i posteriorment a l’anarcosindicalisme. El Congrés d’Amsterdam de 1907, confirmà aquesta nova tendència.

de 1903 a Macedònia i Tràcia. Un moviment d’alliberament nacional va acabar generant una revolució social llibertària a les àrees rurals, gràcies a la influència dels anarquistes que hi participaven.

organitzar massa tard i que per això els anarquistes van ser derrotats totalment.

En altres contextos ben diferents hi ha altres fets relacionats amb l’organització anarquista. Per exemple, a Mèxic es creà un partit, el Partido Liberal Mexicano, unint anarquistes, socialistes i republicans. És un partit disposat a enderrocar un règim dictatorial. I al col·laborar amb altres forces aconsegueixen iniciar la Revolució Mexicana de 1910, amb un programa socialista llibertari. Pot semblar que no és molt ortodox aquests col·laboracionisme, però també és el cas del moviment revolucionari

Deia en Volin, a La Revolución Desconocida que els anarquistes russos de 1917, es van començar a organitzar i desesperats per la manca d’una organització pròpia molts van acabar en el partit bolxevic. També ho recordava Nestor Makhno a les seves memòries. No obstant això, el 1918, es crea la Federació Anarquista de Moscou, amb milers de participants, i a Ucraïna la Confederació Anarquista Nabat, que tindria una relaEntre altres exemples ció directa amb el moviment d ’ o r g a n i t z a c i o n s l l i b e rmakhnovista. Es podria dir, tàries destaquen la Unione vist el resultat, que es van Anarchica Italiana i la Fe-

De les ensenyances d’aquesta revolució, Makhno i d’altres van extreure unes conclusions que plasmarien a la Plataforma (per a una Unió General d’Anarquistes), que és un manifest programàtic destinat a canviar el panorama de l’anarquisme, que consideraven extremadament atomitzat, desorganitzat i excessivament espontaneïsta, fet que l’allunyava de la revolució. Però no van tenir molt d’èxit, i la seva iniciativa va ser presa com un intent de formar un partit polític autoritari.

Iran

5

Abbas/Magnum


CLAU DE VOLTA deració Anarquista Ibèrica. Totes dues són el resultat d’una coordinació entre molts grups d’afinitat anarquista que ja operaven a nivell local. En alguns casos van ser grups massius, com a Ancona abans de la «Setimana Rossa», o a la Barcelona dels anys 30. Es tractava

la participació llibertària a la lluita contra la dictadura cubana. Una alenada d’aire fresc van donar a l’anarquisme els anarquistes italians. En aquest cas basaven les seves idees organitzatives en grups difusos que es crea-

D’alguna manera avui dia hi ha una continuïtat històrica de cadascun dels moviments abans esmentats. d’organitzacions de «síntesi anarquista», és a dir que eren grups anarquistes plurals en els que tenien cabuda diferents interpretacions de l’anarquisme. Dir que aquesta tendència fòrmula va ser la que li «guanyaria la partida» a la Plataforma.

ven per a alguna acció concreta i que després es dissolien. No és que fos una cosa nova, ja que es dóna des del principi dels temps. Mostra d’això serien els luddites anglesos del segle XIX. També gent participant d’organitzacions formals ho fan o ho feien sense dir-li res a Fora de l’Europa occi- ningú. Però als 70 aquestes dental hi havia altres or- pràctiques es van teoritzar, ganitzacions com la FACA cosa que influiria al movii l’Agrupación Espartacus ment llibertari internaciod’Argentina, l’Alianza Liber- nal des dels 80 i fins als nostaria Cubana, la Federació tres dies. Anarco-Comunista Búlgara o la Federació anarquista de Als anys 70 altres organitCorea. Totes aquestes fede- zacions es van llençar de racions estan poc estudiades cap a la lluita social i revoa Occident. En casos com el lucionaria de l’època. Mosde Corea o Bulgària fins i tot tra d’allò són els llibertaris van impulsar intents revolu- de la Federación Anarquista cionaris. Per contra la Fede- Uruguaya, que fins i tot va ración Anarquista Mexica- tenir un braç armat, la OPRna malgrat els seus milers 33. O Resistencia Libertaria d’afiliats mai van superar la d’Argentina. També van hafase d’acumulació de forces ver llibertaris a moviments i no intentarien cap revo- revolucionaris i guerrillers, lució. La Federació Comu- juntament amb comunistes nista Llibertària francesa (per exemple, al MIR xilè, al i l’algeriana dels anys 50, MIL ibèric, a la RAF alemantambé, participarien en les ya, etc.). lluites d’alliberament nacional d’Algèria. Sense obviar D’alguna manera avui dia 6

hi ha una continuïtat històrica de cadascun dels moviments abans esmentats. Hi ha un anarquisme informal, hi ha un anarquisme revolucionari, hi ha federacions específiques, hi ha organitzacions anarquistes amb una pràctica exclusivament social o cultural (sense estar per la política)… i així podríem seguir. Al estat espanyol hi falta la corrent municipalista llibertària i l’anarco-comunisme, tant seguit a l’Amèrica Llatina. De totes maneres, el que interessa en tot cas, és ser conscients que l’anarquisme és una via més, una eina, per l’alliberament. I si no ho és, serà vist com part del problema i quedarà aïllat i superat per les circumstàncies. Si ho és, es sumarà als moviments populars que busquen també aquest alliberament. En alguns moments seran els anarquistes qui iniciïn aquest alliberament i en altres moments aniran darrera del moviment general. Veurem on estem la propera vegada.


Acció Llibertària de Sants

The Great Wave off Kanagawa Hokusai

A

ctualment, a Catalunya en general i a Barcelona en particular existeix una efervescència d’idees, discursos i pràctiques anarquistes, que es veu traduïda amb el naixement de nous grups per tota la geografia de la ciutat i unes lluites impulsades per aquests. Un context com el que estem vivint ha comportat l’aspiració per part d’alguns d’aquests grups d’engegar un procés de debat, per confluir en una futura organització amb l’objectiu de transformar la realitat actual des d’una perspectiva anarquista. En aquest text, escrit des del barri de Sants, s’intentarà fer un anàlisi polític sobre com podem tenir una pràctica capaç de connectar amb les lluites que existeixen actualment i com a conseqüència, amb el conjunt de la societat, alienada en unes institucions estatals que han imposat la passivitat com quelcom inherent a les nostres vides. No obstant, val a dir, que poc a poc la gent s’està adonant que per mitjà d’una despossessió intrínseca al sistema i accentuada per la crisi del moment, està perdent els béns més bàsics i que per tant, ha de prendre partit, és a dir, lluitar per la seva dignitat.

7

Observant la realitat en la que vivim, ens adonem que estan florint diferents lluites des d’àmbits parcials però que estan aconseguint que molta gent que no participa en cap espai polític s’aixequi del sofà i comenci a protestar. Exigint unes reivindicacions que tot i que són de mínims i estan enquadrades dins objectius molt concrets, estan tenint una incidència en la societat. Per no parlar abstractament i que el text finalitzi simplement en un debat teòric, es posaran diversos exemples que estan tenint ressò en aquest moment. Un d’aquest és la PAH, que des de fa 5 anys aglutina a una sèrie de persones que tenen en comú haver-se quedat sense sostre, de fet, ho podem dir més clar: han perdut la seva propietat privada. Tanmateix, aquest fet, ha desembocat en un procés d’autoorganització als barris que al costat d’un ventall de lluites molt diferents ha aconseguit grans victòries concretes com han estat l’okupació d’edificis per a desnonats i grans victòries morals com obrir un debat a peu de carrer sobre la legitimitat de l’okupació. Tot i això, cal tenir present que les reivindicacions que ara per ara té la PAH, com la dació en


CLAU DE VOLTA pagament i el lloguer social, estan molt lluny de la proposta llibertària d’acabar amb la propietat privada.

Aquí és on comença el debat, per intentar ser objectius es buscarà construir un paral·lelisme que històricament ha estat un dels eixos de lluita més importants del moviment anarquista: la lluita pel lloc de treball. Una lluita que històricament ha servit per a que molta gent comencés la seva activitat política, amb unes reivindicacions de mínims, com podia ser: mantenir el lloc de treball o recuperar-lo, reivindicar millores salarials, etc. Un discurs que tot i ser en un inici insuficient, va servir per a que molta gent s’impliqués i se’n adonés que amb això no n’hi havia prou, sinó que per la seva condició d’assalariada estaria condemnada a una explotació permanent. Ara bé, cal tenir en compte que quan els anarquistes lluitem pel nostre lloc de treball, necessari per subsistir dins

de la societat actual, teòriAquest no deixa de ser un cament estem lluitant per exemple, però n’hi ha molts estar sotmesos a la condició més. Al mes de març, que és d’assalariats. quan s’escriu aquest text, veiem dia a dia com una lluita contra l’increment de les pujades de taxes, que va començar a Nou barris, de forma autònoma s’està estenent per l’àrea metropolitana de Barcelona i comença a generar una preocupació a l’Ajuntament de Barcelona o a TMB. Una altra vegada ens adonem que al darrere d’una reivindicació de míEscrache de la PAH a Manims i concreta, com és: el riano Rajoy. retorn a les tarifes de l’any Plaça Espanya (Barceloanterior, s’està duent a terna) me una pràctica radical on Jes Orquadi per exemple, es bloquegen línies de metro. Salvant el Un cop dit això es pot bus- context històric i el grau de car un altre enfocament a radicalitat, però extraient el les lluites actuals de la PAH. concepte, es pot concloure Malgrat que són lluites amb que una lluita per un objecreivindicacions escasses, tiu concret com podia ser la responen a les primeres ne- lluita per la jornada de 8 ho-

Una altra vegada ens adonem que al darrere d’una reivindicació de mínims i concreta, [...] s’està duent a terme una pràctica radical cessitats de les persones i estan portant un procés de politització en conjunts molt heterogenis dins dels pobles i ciutats. És evident que com a anarquistes no estarem donant suport a una ILP per presentar-la al Parlament, però si que podem participar a peu de carrer en l’okupació d’edificis, desbordant els discursos que es queden curts, dient que amb això no n’hi ha prou i afegint una pràctica revolucionària capaç de radicalitzar un discurs. 8

res al costat d’una pràctica revolucionària basada en el sabotatge, la pressió directa i un discurs amb una perspectiva anarquista va aconseguir que uns anys després els treballadors es qüestionessin la seva condició d’assalariats, lluitant per l’abolició d’aquesta. Per això, podem entendre que una lluita parcial, com la baixada de taxes, però acompanyada d’un discurs llibertari pot obrir un debat que condueixi cap una lluita per la gratuïtat del transport, en-


Per una pràctica capaç de canviar la societat tenent-ho com una petita ció inoperant amb una pràcvictòria que ens apropa cap tica amb indicis de ruptura. a una lluita total. Per això hem de sortir dels ateneus, estar a les places És cabdal tenir un projecte i als carrers, normalitzant que integri lluites pròpies, unes idees que han estat entenent que no té sentit contínuament falsejades anar a remolc de les dife- per aquells que ho controlen rents propostes que apa- tot. Fent pedagogia amb uns reixen dia a dia en els pobles arguments que la gent sii ciutats. Si així fos, entra- gui capaç d’entendre i senríem en una dinàmica de fer tir seus, sense renunciar a per fer que no respectaria res, però explicant-ho d’una els nostres tempos inter- manera comprensible i que ns, ni els nostres objectius sigui assumible per un coni ens conduiria cap a l’assi- junt més gran del que som milació d’unes dinàmiques nosaltres. les quals ens oposem diametralment. De tota manePer altra banda, hem de ra, és interessant valorar ficar èmfasis en d’obrir els el moment actual per ado- ateneus als barris, col·lecnar-se que tot i que s’estan tivitzant la cultura, i transestenent les nostres idees i metent que aquesta no és pràctiques en els conflictes només la nostra, sinó tota. presents, encara no tenim Fent uns ateneus més oberts, suficient força per produir aquests no estaran perdent canvis radicals amb la gent la seva identitat, al contrari, que som dins els col·lectius estaran convertint els barris i ateneus llibertaris. Neces- en quelcom més anarquista. sitem ser suficientment hà- Perquè difondre la cultura bils per apropar el nostre és un mitjà al que no podiscurs i la nostra praxis a dem renunciar si volem ser les companyes que no tenen un referent al barri i volem feina, a les que la tenen pre- alleugerir la càrrega que cària, als joves que no n’han comporten els processos de tingut mai, als immigrants, lluita. Com deia Josep Peiamb papers o sense, als que rats: “[...]yo militaba sobre

Per això hem de sortir dels ateneus, estar a les places i als carrers, normalitzant unes idees que han estat contínuament falsejades ja no tenen casa, a les víctimes de l’opressió patriarcal i en general a tots els oprimits, que poc a poc estan transformant una indigna-

todo en los Ateneos Libertarios y en las Juventudes Libertarias, porque entendía que allí era donde había que hacer un trabajo positivo, 9

puesto que en los Sindicatos los militantes estaban absorbidos por las situaciones económicas y por los azares de la lucha.”. A més, difondre una cultura universal ens pot ajudar a connectar amb el barri, ja que moltes vegades per la nostra activitat autoreferencial acabem organitzant actes on només participen les persones amb una afinitat subjectiva, enlloc d’aquelles en les quals compartim un concepte tan objectiu com pot ser la nostra condició d’oprimits com a classe. Per tant, fent activitats culturals d’un caire molt més transversal, multicultural i intergeneracional podem arribar a un ampli ventall de persones que prové d’àmbits diferents i que ara per ara no arribem. Un altre factor a tenir en compte per poder contactar d’una manera fluida fa referència a la comunicació. Conseqüentment, necessitem crear els nostres mitjans als barris per socialitzar els nostres arguments des d’una òptica local, ja que al cap i a la fi, les vides de les persones es desenvolupen en els entorns més pròxims, lluny de la globalitat que ens imposen per alienar-nos de la nostra vida diària. Tenint els nostres propis mitjans i donant la nostra visió sobre els fets més comuns de la vida de les persones serem capaces d’apropar-nos al barri. Per la qual cosa, poc a poc la gent podrà sentir la nostra activitat com seva i així ser una alternativa de transformació real.


CLAU DE VOLTA Com a conclusió creiem que és important remarcar que hem de començar a creure’ns que som capaços de transformar la societat, és a dir, hem d’aspirar a tot, però això només ho podrem fer entenent que la realitat és més amplia del que succeeix dins dels ateneus. Entendre que tal com acceptem com una petita victòria la readmissió d’un treballador o una millora de les condicions laborals també podem entendre com un pas positiu, no definitiu, una baixada de taxes en el transport públic o l’aconseguiment d’un lloguer social per part d’una família. Embrutar-nos les mans amb lluites que si més bé no hem impulsat nosaltres, hi participa un conjunt molt més transversal del que som. Necessitem obrir els nostres espais, connectar amb els barris i deixar que la gent senti els ateneus com llocs on és difon la universalitat de la cultura humana, remarcant que amb això es queda curt si paral·lelament no es lluita contra tota opressió existent. Així, combinant aquest binomi, i acceptant la seva progressió serem capaços de fer confluir totes les lluites amb una sola, una lluita integral capaç d’acabar amb tots els mètodes de dominació.

10


SI LLUITES POTS VÈNCER, SI NO LLUITES ESTÀS PERDUT

Acció Llibertària de Sants

D

arrerament hem vist com una part dels anarquistes parlen de la necessitat de participar de les lluites socials com eix vital de cara a créixer de forma quantitativa i qualitativa o ser vistos com un referent polític més enllà dels cercles actius més propers o afins, fent que els nostres discursos i pràctiques calin o siguin útils per a àmplies capes de la societat. En aquest sentit farem una distinció entre les lluites que sorgeixen de forma espontània o promogudes per moviments políticament heterogenis i les lluites que nosaltres com llibertaris podem promoure o dur a terme.

1946 Frankfurt, Alemanya Werner Bischof

11


CLAU DE VOLTA Les lluites heterogènies En els últims anys hem anat observant com les lluites que han aglutinat major nombre de persones, i que al mateix temps han portat processos de lluita duradors i constants han estat moviments socials políticament heterogenis que es desenvolupaven amb vista a solucionar unes problemàtiques concretes. Això sorgeix una mica a partir de l’explosió social que va suposar el 15M, tant pel fet que milers de persones es van llançar al carrer i trencar amb la passivitat imperant com pel fet que la resta de la població va començar a veure

amb bons ulls un seguit de pràctiques o idees . Parlant des del context de Barcelona vam veure com una part de la població semblava recuperar amb miraculosa rapidesa tota una memòria de lluita que s’havia perdut. Com dèiem, a partir del 15M es comencen a desenvolupar una sèrie de lluites, moltes de les quals prenen el assemblearisme com a eix organitzatiu, la Marea Groga, la Marea Pensionista o Stop Pujades per posar uns pocs exemples. De tota manera, no anem a dedicar-nos a analitzar aquestes lluites o moviments, en major part perquè no hem participat d’elles d’una forma activa.

12

Així i tot, cal acceptar que avui dia, són aquestes lluites els pols d’aglutinació de major nombre d’individus conscients i compromesos amb algun tipus de transformació social, deixant en un segon pla el que en un altre temps eren les organitzacions sindicals o polítiques com aglutinadores de les masses al voltant dels seus objectius. Ta m p o c v o l e m o b v i a r que en la majoria de casos aquestes lluites són desenvolupades sobre la iniciativa d’uns pocs individus, individus que solen pertànyer a sindicats si la lluita es desenvolupa en lo labo-


Si lluites pots vèncer, si no lluites estàs perdut ral o grups i col·lectius polítics quan es mouen en problemàtiques que afecten d’una manera més general. Les lluites no sorgeixen llavors d’una manera neutra, i solen tenir des d’un principi unes proclames concretes, i unes dinàmiques de funcionament amb les que ens podem sentir més o menys còmodes treballant. En la seva major part, unes proclames merament reformistes, i unes dinàmiques de funcionament horitzontals. Llavors el dilema i al que venim a parlar sorgeix en com hem de participar d’aquestes lluites.

La nostra posició com col·lectiu no és concreta i fixa ja que hi ha diversitat de perspectives en el nostre si. Veiem útil i necessari que companys i companyes dediquin el seu esforç en això sempre que siguin lluites que prenguin com a eix organitzatiu l’horitzontalitat, ja que d’una altra manera, el seu treball aniria encaminat a atorgar legitimitat o poder a uns pocs polítics o especialistes, o acabar exercint aquest poder o jerarquia com a propis, el que els situaria en una posició clarament contradictòria amb els nostres principis i fins. Per a nosaltres no ha de suposar un fre o rebuig el mer Gamonal, Burgos. Gener, 2014

fet que els seus reclams siguin reformistes en el sentit que qualsevol lluita que es desenvolupa dins del capitalisme, té una part d’això, no existeix un afora. No podem per tant passar per alt que les condicions que volen millorar són part de la realitat, la qual ens veiem obligats a patir, tant nosaltres com la resta de la societat, i no fer res ens conduiria progressivament cap a una major explotació i misèria. El nostre paper en aquestes lluites, com a afectades d’una manera directa o indirecta, ha de ser el de la participació humil i transparent, sense pretendre diSanti Otero

13


CLAU DE VOLTA rigir ni crear avantguarda; ens semblaria contradictori parlar al nostre col·lectiu allò que hem de portar a les assemblees d’aquests moviments, és a dir, “ preparar-les “; o participar com a grup en espais on la resta de persones participen com a individus. Podríem participar com a col·lectiu en espais on la participació es basés en la coordinació d’assemblees o grups que tenen una activitat referent a aquesta problemàtica. Bàsicament, dir que la nostra participació s’ha de basar sempre des de la horitzontalitat, no amb l’ànim d’escombrar cap a casa sinó com un més dins d’una lluita que ens pot semblar justa, necessàri i afí. Per posar un exemple: A l’assemblea de Stop Pujades de Sants, si les nostres forces ens ho permetessin, participaríem individualment, Acció Llibertària no tindria res a veure amb aquesta participació i la responsabilitat cauria sobre aquells individus que volguessin participar. Si el nostre grup estigués desenvolupant una pràctica de lluita per la baixada de les tarifes, i les assemblees de Stop Pujades es coordinaran en un espai on treballaran tots aquells grups que estiguessin fent alguna cosa al respecte, participaríem com col·lectiu, havent de pujar i baixar les decisions igual que la resta de col·lectius. Si en aquestes coordinacions es prengues-

sin decisions (prèviament no menys vàlides, com les no pactades) que no baixes- derivades del funcionament sin als grups, estaríem fun- mitjançant grups d’afinitat. cionant d’una forma jeràr-

Encara que gairebé sigui invisible per a la majoria de la població, sí que hi ha un moviment anarquista difús, una part del qual està en procés de coordinar-se i organitzar-se de manera formal quica i per tant deixaríem de participar.

El nostre enfocament de les lluites

De totes les maneres, Acció Llibertària podria tenir un plantejament propi, que partís d’uns principis anarquistes i que apuntés cap a objectius més enllà de la simple millora. Aquesta posició hauria de servir com a influència en totes les persones que estiguessin en aquesta lluita.

Una reflexió des de la qual sorgeix el nostre grup anarquista és la necessitat de plantejar lluites pròpies. Ha estat una constant en la nostra activitat durant els últims anys la propaganda i l’agitació, les lluites contra la repressió estatal i la defensa dels espais alliberats. Potser com anarquistes és l’única activitat que hem realitzat més enllà de la tasca cultural, no menys important, ja que la resta d’activitat, ja sigui en les lluites estudiantils, contra projectes urbanístics, les fronteres , etc. s’ha desenvolupat en espais heterogenis o sense una definició ideològica més enllà del que la pròpia pràctica defineix. Si això ha estat una opció estratègica o una conseqüència de la nostra falta de forces no ho tenim clar o dependrà de cada cas. Veiem en canvi, que encara que gairebé sigui invisible per a la majoria de la població, sí que hi ha un moviment anarquista difús, una part del qual està en procés de coordinar-se i organitzar-se de manera formal, i una de les qües-

Partim de la base que el nostre col·lectiu funciona mitjançant una assemblea oberta i pública, que es basa en una afinitat política que hem anat construint amb el temps i a la qual, la gent nova que entra a participar s’ha d’adaptar; és a dir, es poden reprendre debats o obrir-los de nou, però les reflexions a les quals s’ha arribat no són quelcom oblidat i qüestionable de forma permanent. No funcionem com a grup d’afinitat i per tant les nostres decisions col·lectives sempre passen per l’assemblea del grup, així que les reflexions que fem respecte la participació de les lluites les fem des d’aquesta perspectiva, sent conscients que hi ha altres, 14


Si lluites pots vèncer, si no lluites estàs perdut tions que se’ns fa indispensable a l’hora d’afrontar la necessitat de créixer tant de forma quantitativa com qualitativa, és la capacitat de dur a terme lluites específiques i generals com anarquistes. Reivindicant els nostres principis, tàctiques i finalitats, sense amagar ni caure en el dogmatisme, però si amb la voluntat d’aglutinar al voltant de la Idea com més companyes millor. La revolució passa pel canvi integral de l’individu, però l’individu sol mai podrà viure a fora del capitalisme mentre aquest existeixi, i de cara a destruir la relació capitalista, és clar que quants més vulguem millor. Un cop dit això, veiem com a l’hora de generar una lluita partim de dues concepcions diferents que encara que no tinguin perquè ser contraposades, sí que responen a uns objectius diferents. D’una banda trobem la idea que la nostra lluita s’ha de basar en l’exemple que nosaltres mateixos donem, en el treball social de propaganda i generació de conflictes, des d’una perspectiva pròpia anarquista, promoguda des del grup anarquista, amb una vocació oberta i transparent, humil i horitzontal, de cara a que tots aquells que vegin aquesta activitat, se sentin afins o tinguin ganes d’organitzar-se de cara a lluitar, sàpiguen on trobar-nos, ja sigui en l’àmbit laboral com en els problemes que tots patim en el dia a dia: habi-

tatge, noves lleis com la de l’avortament, immigració, preu del transport, etc. Des d’aquesta perspectiva l’esforç i activitat del grup s’ha de fer des del propi col·lectiu anarquista, de cara a no diluir el discurs i els objectius en altres espais més amplis. Per tant l’agudització del conflicte social ve donat pel creixement qualitatiu i quantitatiu del propi col·lectiu o grup, o per la generació de nous grups anarquistes. Simplificant una mica aquesta idea, dir que es basa en que la Revolució Social a la qual aspirem vindrà donada per un creixement numèric i qualitatiu de les estructures organitzatives dels anarquistes. És per això que l’activitat del col·lectiu es pot coordinar amb la d’altres espais heterogenis o no específicament anarquistes, valorant la situació i cuidant-nos de no caure en trampes polítiques, però és prioritari l’enfortiment dels vincles i l’activitat entre els grups afins. D’altra banda, trobem la idea que la nostra lluita s’ha de basar tant en el que s’ha dit en la concepció anterior com en la capacitat del grup per generar espais i estructures que sense definir-se com anarquistes utilitzen mètodes propis de l’anarquisme com l’assemblea i l’acció directa, així com els principis de llibertat i solidaritat. És a dir, ser capaços de generar espais oberts al voltant de problemàtiques concretes on qualsevol veí o veïna, pugui participar i 15

Protesta contra les pujades del transport a l’oficina de Movistar. Barcelona, 2014

Pedro Mata Fotomovimiento

lluitar sempre atenent al principi d’horitzontalitat en la presa de decisions, i en l’acció sense intermediaris en el funcionament. Cal per tant considerar que l’important és que els oprimits es dotin de les seves pròpies eines d’auto-organització, i que la tasca dels anarquistes ha de ser donar l’empenta necessàri perquè això passi, al mateix temps que es participa d’aquestes estructures com un més. Un exemple d’aquesta pràctica és la convocatòria d’una assemblea oberta de cara a que els feixistes no trepitgessin el barri un 12 d’octubre. Un cop el col·lectiu ha proposat i obert aquesta convocatòria, pot exposar els motius i objectius pels quals ho ha fet, però la par-


CLAU DE VOLTA ticipació d’aquest espai serà responsabilitat individual dels seus integrants. No es basa aquesta proposta en la coordinació de l’activitat del grup amb altres col·lectius o posicions d’esquerra, es basa en la idea que la politització de l’individu que viu al costat, entesa com el procés en el qual es torna capaç de qüestionar el que l’envolta i extreure unes opinions pròpies, es dóna mitjançant l’experiència individual en la lluita, contraposant-se a la idea que és mitjançant l’exemple d’uns pocs, que la resta d’individus es polititza o adquireix consciència de la seva posició d’oprimit. Simplificant aquesta posició, dir que la Revolució Social no només vindrà donada tant pel creixement numèric i qualitatiu de les organitzacions anarquistes sinó per la generació i l’enfortiment d’estructures d’autoorganització pròpies dels oprimits en lluita contra l’Estat i el Capitalisme. Que això sigui possible és tant responsabilitat dels anarquistes com de la resta de la societat, entenent que els primers, agradi o no, formen part del segon. Dir finalment que aquestes dues idees no són contraposades ni contradictòries entre si, són fàcilment compatibles i serà el context i els resultats de les experiències, les que determinin quan és més efectiu i viable utilitzar uns mètodes o uns altres.

Pagesos catalans saluden amb la falç en alt (Col·lectivitat agrària CNT-FAI Catalunya 1936)

Assemblea llibertària de la UAB

En previsió del debat creat al voltant de l’ús del mot nació o poble en el moviment llibertari els darrers anys, ens agradaria puntualitzar que l’ús d’aquesta paraula en aquest escrit respon a la següent definició: conjunt d’individus d’un marc legal concret o bé a un conjunt d’individus amb característiques culturals comunes en un espai geogràfic més o menys delimitat.

Conceptes clau: 1 No separar la lluita per l’emancipació social de l’alliberament nacional. 2 Dret a decidir i a definir-se dels pobles. 3 Cultura popular vs cultura institucionalitzada. 4 Diferència entre allibertament nacional/ nacionalisme i nació/estat. 5 Problemàtica en la imposició de la cultura. 6 Cal avançar cap a la lliure autodeterminació personal i col·lectiva. 16


A

l’Assemblea Llibertària de la Universitat Autònoma de Barcelona vam creure oportú realitzar un debat intern sobre la qüestió nacional a Catalunya. Tot i que el corrent de pensament llibertari s’ha oposat al nacionalisme això no ens eximeix de la necessitat d’un anàlisis profund i madur de la realitat que ens envolta, i en concret, d’un tema que està marcant l’agenda política de Catalunya. Per analitzar el tema de forma correcta és necessari acotar que entenem per cultura. Ho entenem com un conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Això ens porta directament a veure la cultura com quelcom obert i heterogeni

Qüestió nacional i anarquisme sempre que ho enfoquem en clau popular, és a dir, sempre que aquest conjunt de pràctiques siguin del poble i per al poble, no podrem concebre la cultura com un fet homogèni i tancat. Aquesta reflexió ens portarà a va-

considerar cultura popular totes les interaccions i iniciatives que es desenvolupen als centres ocupats, o en aquells espais o àmbits no reconeguts de manera legal/oficial.

Veiem la cultura com quelcom obert i heterogeni sempre que ho enfoquem en clau popular, és a dir, sempre que aquest conjunt de pràctiques siguin del poble i per al poble lorar els fets culturals que hi ha més enllà de les institucions i tot allò oficial, sovint assetjat pel folklore i una visió més que esbiaixada de l’herència cultural que rebem de la història. D’aquesta manera, no sols seran cultura popular les trobades gastronòmiques a les plaçes, els balls tradicionals o, com en el nostre cas els castells humans. També haurem, i amb més èmfasis,

Revista “La ilustración española y americana”

A partir del nostre referent cultural construïm la nostra identitat. I per això hauriem d’evitar caure massa ràpid en el gentilici, doncs aquesta ha sigut una de les grans mentides construides per la ideologia liberal-burguesa, lligant estat i nació com inseperables, i el problema resideix en caure al parany i creurens-ho. El sistema cultural que tinguem no és únic, ni determinant, sinó Gravat de la Revolta de Quintes (Espanya Industrial, Barcelona, 1870)

17


CLAU DE VOLTA tot el contrari, ampli, variat. Un exemple d’això és l’ampli número de cultures que podem compartir a la vegada. Es pot ser francès, “raperx”, alpinista, anarquista, anxaneta, cinèfil, etc. I dintre tots aquests grups compartiran uns ítems propis que generaran identitat i cohesió de grup. Per tant, és quelcom contrari al lliure desenvolupament i definició dels pobles l’intent de definir aquest dintre d’unes fronteres arbitrariament marcades i immòbils. On comença i acaba un referent cultural? Exemples de la no-necessitat de determinació cultural per el funcionament de la cultura són el rastafarisme o el hip-hop, que han trascendit completament del seu territori d’origen. Cal avançar cap a la lliure autodeterminació personal i col·lectiva.

L’Estat s’apropia de la cultura popular per crear una sort d’identitat nacional i nacionalista Si parlem de cultura popular real, això és, cultura de les comunitats locals i des de les bases, ens tro-

bem que com a llibertàries no podem fer altra cosa que defensar-les i promoure’n el seu lliure desenvolupament. Aquest lliure desenvolupament només es pot donar sense constriccions. En aquest sentit, és evident que la institució opressora per excel·lència, l’Estat, n’és el màxim exponent. L’Estat s’apropia de la cultura popular per crear una sort d’identitat nacional i nacionalista, quasi sempre amb tints excloents. Aquesta apropiació es deu a la necessitat legitimadora de l’Estat, és una excusa per a la seva existència, com si la cultura de les persones i les comunitats només es pogués “preservar” amb un Estat que les “protegís”. El que passa és just el contrari: l’Estat folckloritza molts dels trets culturals propis de la comunitat, els institucionalitza i els torna aliens al poble, a qui originalment pertanyen. En aquest sentit, el capitalisme opera de manera diferent però igualment perjudicial. Dins les lògiques de la globalització, es banalitza la cultura popular, mercantilitzant-la, en el millor dels casos, o directament destruïnt-la, homogeneïtzant tot el que pot

18

la diversitat cultural de les societats. Si som conscients que, en el context actual, capitalisme i Estat es retroalimenten, ja que el primer no pot existir sense el segon, veiem com la cultura de les persones i els pobles, el que els autodefineix i els hi dóna una cohesió social interna, es veu atrapada en una sort de pinça entre aquestes dues estructures, mercantilitzant-la, institucionalitzant-la, desnaturalitzant-la, banalizatn-la i finalment destruïnt-la. Per tant, l’alliberació nacional, que no és res que estigui necessàriment lligat a l’exaltació nacionalista, és quelcom que hem de lligar a la lluita contra l’estat i el capital doncs són l’origen de la destrucció de la nostra identitat i de l’explotació econòmica que patim com a classe. Perquè la nostre aspiració és la construcció d’una societat autogestionada (econòmicament, políticament i culturalment), sense jerarquies polítiques i multicultural, on cadascuna pugui identificar-se amb el referent cultural que li sigui més còmode. Emilio Morenatti


Breus notes abans del congrés constituent Kipp Can’t Dance

1. En primer lloc volem felicitar als ca-

marades, companys i companyes que van iniciar el procés que va donar lloc a la Trobada Anarquista del 29 de juny de 2013, i fer-ho també a la Comissió Tècnica, creada a posteriori, que va portant eficientment la fita del congrés pel mes de juny d’enguany.

2. S’ha dit que l’organització és l’orga-

nització de les tasques, per tant, segons els objectius que cada sector de l’anarquisme tingui, optarà per un model organitzatiu. Nosaltres pensem que la lluita de classes constitueix l’eix central on pivota la lluita social i que la proletarització de la societat creix de forma geomètrica, tornant el proletariat al seu paper de subjecte històric.

3. La federació de col·lectius anarquis-

tes ha d’elaborar un programa anarquista-comunista dotat d’unitat teòrica i unitat tàctica amb la fi de promoure la Revolució Social que liquidi l’Estat i el Capital i estableixi un nou món de relacions socials que no estiguin mediatitzades pel salari i la mercaderia, és a dir: el comunisme llibertari.

4. Quan parlem de programa anarquis-

ta-comunista no ens estem referint solament a tenir un detallat pla per quan vingui “el sol de l’anarquia”. Estem parlant de com podem participar a l’inici del procés revolucionari, el seu mante19

Grup Tramuntana Floreal

niment i a la seva defensa dels atacs de burgesos, buròcrates i contrarevolucionaris.

5. Hem d’estar amatents i preparats

pels esdeveniments que passin al Principat de Catalunya. L’anarquisme social haurà de quedar no aïllat del decurs de les lluites d’alliberament nacional; la proliferació de nous estats-nació és un procés històric inevitable que farà que els grans estats s’afebleixin i els més petits siguin inviables en l’actual procés de desintegració capitalista mundial.

6. L’autodeterminació del Principat de

Catalunya portarà a una nova correlació de forces que ens poden ser favorables: enfrontament de forces polítiques i sindicals, aparició de noves organitzacions de la classe treballadora, etc... Cal ser capaços d’iniciar un procés social revolucionari que afectarà als Països Catalans i a l’Estat espanyol i, de retruc, a la resta de la Comunitat Europea i a la conca mediterrània intercontinental.

7. “No podrà haver-hi cap revolució po-

lítica ni nacional que triomfi a menys que la revolució política es transformi en revolució social, i que la revolució nacional, precisament pel seu caràcter radicalment socialista i destructiu de l’Estat, s’haurà de transformar en revoM.A. Bakunin 1868. lució universal”.


coordinació anarquista

El Palanganes Article aparegut al Pèsol Negre nº 61. Manresa, Febrer, 2013

Perugia, 1929 Gotthard Schuh

T

ota acció política hauria de respondre a una estratègia, venir implementada per múltiples tàctiques i regir-se per uns principis. L’acció política de les lluites anarquistes recents s’ha caracteritzat per una manca d’estratègia, i com a conseqüència, una tàctica pràcticament inexistent perquè no hi pot haver tàctica sense estratègia. Els debats, durant massa temps, s’han centrat en els principis de l’acció política, en una recerca incessant de la coherència en tots els nivells. Aquesta recerca de la coherència, ha estat possiblement, l’aportació més important de les lluites anarquistes dels últims anys, impregnant altres lluites que tenien per exemple, formes molt més jeràrquiques de funcionar.

portar-nos a la deriva actual que fa que no siguem capaces ni tan sols de respondre coordinadament en un context social, polític i econòmic favorable.

Tot i el llarg llegat històric de l’anarquisme a les nostres terres, partim d’una forma de fer política relativament nova. La manca de transmissió generacional, produí una taula rasa entre les incipients lluites anarquistes de la dècada dels vuitanta i els inicis dels noranta amb les noves generacions de lluitadores que no se sentien còmodes amb unes formes de fer encarcarades i allunyades de la pràctica. Sens dubte, si alguna cosa no es pot criticar a l’insurreccionalisme és l’alenada d’aire fresc que ha portat en la renovació ideològica i pràctica de Però centrar-se merament en els princi- l’anarquisme, traient-lo de l’estancament i pis, ha tingut la tràgica conseqüència d’ac- despertant l’interès de moltes de les joves centuar les diferències entre la multiplici- que se sentiren seduïdes per aquesta fortat d’anarquismes vigents, obrir fissures a ma de fer. aquestes altures difícilment franquejables i 20


Coordinació anarquista Ara bé... una mala interpretació de la pràctica de l’insurreccionalisme (amb grans dosis de postmodernisme, arreu de l’estat espanyol) ha comportat la contrapartida de rebutjar tota forma de coordinació per la por permanent de caure en macroestructures formals. De prescindir d’una estratègia, com si tensió permanent signifiqués improvisació. D’utilitzar el plaer de la revolta com a excusa per evadir el compromís. I de buscar l’afinitat a qualsevol instància organitzativa sense entendre que aquesta només es pot cenyir a petits grups de persones. No és el mateix organitzar-se amb un grup de 4 o 5 persones amb una experiència política, ideològica i un recorregut vivencial i pràctic comú que en una assemblea d’un Centre Social, d’un col·lectiu o d’un Ateneu. Són instàncies organitzatives diferents i per tant, no es pot anar amb la mateixa actitud. De la mateixa manera, també hi ha abismals diferències entre organitzar-se en un col·lectiu o assemblea local o barrial o fer-ho a través d’una coordinadora circumscrita a un territori més ampli. Des del meu punt de vista una de les principals problemàtiques ha estat plantejar les propostes en instàncies organitzatives que no tocava, potser perquè no existien. Totes en algun moment hem sentit la frustració de veure com per

exemple l’assemblea tirava endarrere una proposta que ens agradava. Potser la problemàtica és que no hi havia un grup d’afinitat a qui plantejar-la o que la forma tradicional d’assemblea vinculant, fa que totes haguem de participar de tot. Hi hauria d’haver el marge suficient perquè la gent pogués tirar endavant el projecte independentment de si l’assemblea l’ha acceptat o no, per a donar cabuda fins i tot a les pràctiques individualistes.

treball o el seu radical rebuig . Anarquisme social o anarquisme antisocial. Que si violència si o violència no. És esgotador assistir a intents de coordinació i veure que bona part dels debats se centren, per exemple, en un soliloqui entre els ara anomenats anarquistes socials o antisocials. Primerament perquè es duen a terme amb finalitats únicament propagandístiques, no amb la voluntat d’arribar a

Si anem a coordinar-nos no es tracta de mirar-nos el melic i intentar imposar el nostre punt de vista als altres. Si partim de la base que el que és vol és buscar una coordinació s’haurà de cedir en alguns aspectes. El principal escull que hi ha hagut tradicionalment ha estat la incapacitat de buscar els mínims comuns entre les diverses realitats que permetessin un treball conjunt. El dogmatisme polític ha primat per sobre l’interès de trobar punts en comú. I això no passa per ajuntar-nos a qualsevol preu, apostar pel “bon rotllo” gratuït. Potser ha estat degut a la indefinició pròpia, a la incapacitat manifesta de definir a quines coses estem realment disposades a renunciar i a quines no. S’haurien d’evadir debats estèrils (potser necessàri a nivell ideològic, però inútils a l’hora de coordinar-nos) que no porten enlloc: que si la defensa del 21

cap acord. Si anem a coordinar-nos no es tracta de mirar-nos el melic i intentar imposar el nostre punt de vista als altres. Podríem trobar desenes d’exemples històrics concrets que parlin de la victòria del nostre punt de vista i quedar-nos amb la nostra única visió, però per no caure en l’autoreferencialitat potser preferiria no perdre el temps i quedar-me a casa. Precisament el que s’hauria de fer és no evadir aquesta diversitat ideològica, sinó veure com es pot fer perquè les diverses tendències no només no es trepitgin, sinó que fins i tot es retroalimentin. No es pot demanar que, per exemple, una suposada coordinadora assumeixi la pràctica de la violència o del pacifisme com a pròpia.


CLAU DE VOLTA S’hauria de buscar un cert equilibri i respecte vers les diferents formes de fer. Si dins la coordinadora hi ha gent que aposta per l’atac o l’acció directa, i no s’hi està d’acord, el mínim comú passaria possiblement per no condemnar públicament aquestes accions. Per altra banda, si hi ha lluites específiques que aposten únicament per vies pacífiques, les partidàries de la multiplicitat d’eines haurien de respectar l’autonomia d’aquestes lluites i derivar els seus atacs a altres àmbits de la lluita. Sempre es pot criticar que una determinada acció violenta o no violenta no ha estat tàctica, és a dir, que s’ha realitzat en un moment que enlloc de propulsar la lluita l’ha fet recular. Mai es pot criticar ni posar en dubte la bona intencionalitat dels que l’han realitzat. La crítica però, s’ha de realitzar a través dels mitjans adequats. Massa sovint es fa servir la llunyania de les publicacions i l’anonimat de l’Internet, evadint els debats reals que propiciarien el cara a cara Tenir una estratègia no vol dir esperar les condicions subjectives per actuar. Tenir una estratègia significa saber perquè actuem, deixant de banda l’activisme per l’activisme, que al meu entendre és caure en el mateix error dels qui defensen el manteniment de l’estructura per l’estructura. La coordinadora podria ser la instància per decidir els objectius que es cerquen acon-

seguir a nivell més ampli, i els col·lectius i grups d’afinitat no efímers els què durien a terme les pràctiques per assolir els objectius. En els col·lectius i grups d’afinitat és on es podrien manifestar les diferents formes de fer de l’anarquisme, les diverses tendències que el

La Plataforma

Portesta contra la llei Mordassa. València, Febrer 2014

caracteritzen. De fet, si es vol potenciar una determinada tendència ideològica, la millor forma de fer-ho és dotar-la de vigència, és a dir, demostrar que aconsegueix resultats concrets. Un altre error al meu entendre ha estat l’homogeneïtzació dels projectes polítics amplis. Mentre l’afinitat ha de servir per donar veu a les idees pròpies sense renúncia, el treball en col·lectiu hauria de servir no només per donar sortida a les idees comunes sinó també per demostrar la diversitat de punts de vista de què estan formats els espais 22

amplis. Tan crítiques que som amb la forma de fer política tradicional i moltes vegades no ens adonem d’una de les seves principals aberracions que és l’homogeneïtzació que produïm. Potser la mostra més evident de la mateixa és a través dels comunicats: estem acostumades a que els col·lectius tinguin una sola veu que es manifesta a través dels comunicats. Per què no es poden repartir, per exemple, octavetes diferents firmades amb el nom d’una mateixa Assemblea Llibertària, on hi hagi des de les postures més incendiàries fins a aquelles que es podrien titllar de més reformistes? No és aquesta la realitat dels nostres espais? Potser un dels pocs avantatges que té ser de comarques a diferència de la metròpoli és que resulta impossible organitzar-se únicament a través de l’afinitat. Els debats i els conflictes no es poden evadir, perquè hi ha una quotidianitat que fa que vulguem o no les poques que som ens trobem cara a cara tard o d’hora. I si no gestionem correctament els conflictes, no podem canviar de barri o de projecte a la mínima que sorgeixen conflictes. El pèsol negre mateix, és un exemple concret de que la coordinació és possible, malgrat hi hagi desenes d’articles que no comparteixi i a vegades no tingui ni ganes de repartir-lo.


ANARQUIA ÉS.. Col·lectiu Llibertari Gata Àcrata

Anarquistes a la manifestació de l’1 de Maig. 1919, Santiago de Chile

D

es del Col·lectiu Llibertari Gata Àcrata de Terrassa hem produït alguns textos amb intenció d’anar treballant diferents vessants on la perspectiva anarquista pot aportar la seva visió. Tot i que són merament introductoris, aquests textos serveixen per anar construint discurs propi alhora que per a debatre i formar-nos. Anarquia és antiautoritarisme

lloguer. Totes les persones som diferents, tenim característiques, habilitats i formes de ser diferents les unes amb les altres, per tant entenem que el poder és un fet inherent a la societat humana, però diferenciem el poder basat en la coerció i el poder basat en el consens. El poder coercitiu seria el poder entès com la capacitat d’imposar-se sobre una altra persona, en canvi, el poder basat en el consens es fonamentaria en el mutu enteniment entre les diferents parts. El fuster de l’exemple anterior, en un moment d’extrema necessitat, podria utilitzar els seus coneixements per a cooperar amb altres persones en benefici de tots o be per aprofitar-se egoistament i imposar els seus interessos. Llavors entendríem que el poder no sempre és negatiu.

Nosaltres entenem el poder com la capacitat que té una persona per fer quelcom o influir envers les altres. Per exemple, una persona que posseeix coneixements sobre fusteria té una capacitat superior en relació a la resta en aquest camp i això la col·locaria en una posició relativa de poder en funció de la importància dels seus coneixeL’autoritat és el poder legitimitat mitments en un moment determinant. Per una altra banda també entendríem el poder jançant la concessió d’aquest, tot i que no com la capacitat d’un policia a desallotjar sigui sempre lliure o conscient. Quan paruna família que no ha pogut pagar el seu lem d’antiautoritarisme, ens referim a la lluita contra l’autoritat que es basa en el po23


CLAU DE VOLTA

der coercitiu, en els abusos de poder o en la imposició d’una autoritat no volguda col·lectivament. Creiem que l’autoritarisme no només forma part de grans estructures com les estatals, sinó que també està present a les relacions quotidianes: entre col·legues, en les relacions sexoafectives, entre familiars... i quan s’institucionalitzen aquest tipus de relacions es generen dinàmiques de dominació com els que afecten a la classe, al gènere o als grups culturals. Nosaltres, com a anarquistes, tenim com a objectiu una societat lliure de relacions basades en el poder coercitiu, ja sigui institucionalitzat en estructures

formals o be dins les nostres relacions personals i de caràcter més informal. La nostra proposta passa per identificar i combatre tota forma de poder autoritari basat en la coerció, per tal de construir una societat assentada en el consens i en els principis de l’horitzontalitat i l’assemblearisme.

Anarquia és feminisme La lluita per l’emancipació contra el sexisme es lluny d’acabar. Entenem que, tot i els canvis que han succeït al llarg del temps, l’arrel del problema persisteix: es produeix una assignació de rols socials i culturals als individus en funció de la seva anatomia, dividint el món en ho24

mes i dones i subordinant el segon al primer sexe. Com altres tipus de sistemes de dominació, hem d’identificar i explicitar el problema, essent la lluita antipatriarcal un aspecte que considerem molt important, ja que molts revolucionaris al llarg del temps (inclosos els anarquistes) han obviat aquestes desigualtats en major o menor mesura. Nosaltres apostem per destruir les relacions de dominació de gènere, alhora que reivindiquem l’autoconstrucció de les persones i que aquestes s’assignin com a homes, dones, trans o el que vulguin en funció dels seus desitjos, sense que això impliqui ser estigmatitzades.


Anarquia és... Actualment tenim dos models hegemònics; el de l’home fort, valent, intel·ligent, que domina l’espai públic i polític i alhora aporta la força als mitjans productius; i el de la dona submisa, poruga, cuidadora, depenent i relegada a l’àmbit domèstic i privat i a feines menys valorades. Segons la visió patriarcal, aquests dos models serien complementaris i s’unirien a través de l’heterosexualitat considerada com a natural. Les persones que no entren dins dels rols heteropatriarcals abans esmentats, com els gays, lesbianes, transexuals o intersexuals, són encara avui dia estigmatitzades i fins i tot perseguides.

Anarquia és antiracisme fets històrics com el colo¿Que és el racisme? El concepte ha anant canviant al llarg del temps, materialitzant-se mitjançant diferents formes relacionades, tot tenint una vessant ideològica (com a discurs i interpretació de les societats), com a actitud (mitjançant predisposicions, prejudicis i estereotips) o com a una conducta (discriminant de manera legal o informal). De la mateixa manera els anàlisis amb els quals es basen els discursos racistes també han anant transformant-se. Podríem definir el racisme biològic com la creença en l’existència de les races, classificant-les i jerarquitzant-les tot posant-hi nor-

L’emancipació passa per l’empoderament col·lectiu i no pas per la legislació de lleis que reprodueixen el victimisme i deleguen a l’Estat la capacitat de defensar-se i de superar les desigualtats Des de l’anarquisme lluitem contra la perspectiva de que els subjectes sexualment més oprimits (dones, trans, etc.) arribin a desenvolupar rols autoritaris tradicionalment associats als homes, així com també creiem que l’emancipació d’aquests passa per l’empoderament col·lectiu i no pas per la legislació de lleis que reprodueixen el victimisme i deleguen a l’Estat la capacitat de defensar-se i de superar les desigualtats.

malment la blanca per sobre, la qual històricament ha exèrcit el seu domini sobre les altres. Tot i que des d’un punt de vista científic les races no existeixen, aquestes sí que figuren dintre de l’imaginari col·lectiu com interpretacions socials de diferents trets superficials que són seleccionats de manera arbitrària, lligant característiques físiques amb un comportament i unes capacitats cerebrals determinades. Aquest discurs, en l’àmbit general, estaria condemnat per la societat per 25

nialisme o les pràctiques nacionalsocialistes, així que aquesta ideologia ha anant canviant el seu llenguatge per tal d’adaptar-se, mantenint la idea central de la diferenciació i jerarquització de grups humans però passant de legitimar la seva classificació a través de la biologia a fer-ho a través de la cultura. El neoracisme no estaria lligat a la creença de l’existència de races biològiques (teòricament) sinó al fet de que algunes cultures, nacions o ètnies són millors que d’altres: és una adaptació del discurs racista biològic on es continua lligant l’aspecte físic amb una cultura concreta on es posa l’èmfasi diferencial. Amb aquest discurs s’emmarcarien els grups autoanomenats “identitaris”, com el cas de Plataforma per Catalunya, on es construeix un estereotip negatiu de les diferents ètnies que sovint no encaixa amb la realitat. Per altra banda, molts aspectes pejoratius que s’atribueixen a les persones estrangeres estan directament relacionats amb les condicions socioeconòmiques i a la marginació que existeix dintre de la societat receptora i no pas amb la procedència ètnica dels individus.


CAMINANT PLEGADES la presa de decisions

Acció Llibertària de Sants

Palestina, 2007. Cristopher Anderson

La unanimitat

L

a presa de decisions entre els diferents grups d’una organització determina el projecte polític que sorgirà d’aquesta. No en va els anarquistes apostem per un model social lliure d’autoritat i és per això, sent concordes els nostres principis amb les nostres finalitats, que la presa de decisions dins dels grups anarquistes així com dins de les seves organitzacions no pot basar-se de cap de les maneres en el principi d’autoritat. Amb aquest article pretenem analitzar dos sistemes utilitzats en la presa de decisions amb els seus matisos i els seus paranys, amb alguns dels seus mecanismes per ferlos més concordes amb els nostres principis o simplement més eficients en els temps, i suposem que en fer-ho ens descurarem de molts aspectes que esperem que altres companys i companyes apuntin, contribuint al debat entorn d’aquest punt. Són aquests sistemes el consens i el vot.

El consens per unanimitat ens sembla en qualsevol dels casos, l’opció idíl·lica a l’hora de prendre una decisió, entenem pel seu significat que totes les parts estan d’acord i comparteixen cadascun dels punts exposats pels quals cal arribar a una decisió, per tant no hi ha debat possible, no és necessari apropar postures o renunciar a posicionaments en aquest punt. Veiem com en aquest cas, ningú imposa res a ningú, els interessos i les postures conflueixen amb el que cal esperar una implicació comuna de cara a dur a terme allò que s’ha decidit. Entenem que la unanimitat és un tipus de consens o una part d’ell. Encara així l’hem exposat al principi per ser al nostre entendre allò al que aspirem, ens interessa per tant que les decisions contribueixin en lo possible a l’acostament i l’afinitat ideològica entre individus i grups i a la cohesió del grup o organització en la seva pràctica. 26


Caminant plegades La cerca del consens

tat sobre la base de l’afinitat entre els seus membres de cara a incidir o participar de les lluites, hem estat capaces de desenvolupar un llenguatge extremadament concret i afilat en els termes, potser a causa de la importància que ha pres la transmissió escrita o oral dels nostres actes i opinions. Aquesta concreció adquireix els seus avantatges si tots compartim un mateix codi a l’hora de comunicar-nos.

El consens és en la majoria dels casos la forma en com prenem les nostres decisions en els grups, assemblees o col·lectius, així com en la nostra vida quotidiana amb aquelles que ens envolten. Es basa en el mutu acord entorn d’una decisió. És a dir, encara que partim de posicions idèntiques, parcialment diferents, o realment distants; acordem prendre un posicionament intermedi o igual a una de les parts d’una forma conPer posar un exemple: Ens sentida i sense intervenir la hem trobat participant en pressió física ni social. espais on es parlava d’afinitat en el significat que li Per arribar a aquest con- dóna la majoria de la posens és necessari la majoria blació, que és l’atracció o de les vegades el debat en- adequació de caràcters, opitre companyes, per enten- nions, gustos o altres cirdre els posicionaments de cumstàncies que comparcadascun, per veure en què teixen dues o més individus; coincideixen i en què diver- i en aquesta situació divergeixen, per que cadascuna sos companys i companyes pugui prescindir de certes s’han comportat d’una forposicions de cara a arribar ma totalment a la reactiva a l’acord si és necessari o en considerar que s’estava per constatar que no hi ha utilitzant el terme afinitat un acord possible. d’una forma totalment errònia, tergiversant el seu real La dificultat del consens significat i contingut polític; davant aquesta situació i teVeiem com en la majo- nint codis de comunicació ria dels casos, els grups o molt diferents si no existeix col·lectius anarquistes han una voluntat comuna d’endedicat la seva activitat pú- teniment la solució fàcil és blica gairebé en exclusiva a la ruptura i la impossibilitat la propaganda i la celebra- del consens. ció d’actes o activitats del tipus cultural. Potser per Si us plau, no és la intenl’absència de lluites pròpies ció de l’article concretar el que necessitessin de res- significat que li volem donar postes ràpides o d’una acti- al terme afinitat. El que vevitat dinàmica, sumat al fet nim a dir és que partint de la que la majoria de grups han base que els diferents grups desenvolupat la seva activi- i individus venim de trajec27

tòries diferents, que inevitablement ens topem dia a dia amb individus i grups amb els quals no compartim els mateixos codis, es fa imprescindible una voluntat clara i constant dels grups pel diàleg i l’enteniment perquè no solament siguin els termes importants, si no que les decisions siguin preses respecte el significat que existeixi al darrere. I si no existeix aquesta voluntat i al que ve l’article, passa el que ens sol passar a totes, que les assemblees es fan interminables en la concreció dels termes, els matisos i significats que se li vol donar a un simple pamflet o cartell, es fa interminable arribar al consens i part d’aquesta paràlisi es deu a la incapacitat que mostrem per adonar-nos que moltes vegades parlem de les mateixes coses, amb paraules diferents. A aquesta incapacitat es suma sovint l’egocentrisme que tots tenim i que mostrem en diferents graus segons la nostra personalitat així com l’humor que gastem en el moment del debat. Volem expressar també que el consens pot comportar una sèrie de situacions que s’allunyen de la seva voluntat igualitària i horitzontal. Això pot donar-se quan dins del col·lectiu o de l’organització hi ha parts o grups que exerceixen una pressió sobre la resta, aquesta situació pot comportar que encara que una part no estigui d’acord amb


CLAU DE VOLTA els quals no hi ha opinions compatibles. És en aquesta necessitat on se sustenta el vot, ja que mitjançant ell, una majoria imposa la seva posició respecte a una minoria. No significa això que necessàriment els que formen part d’una majoria sempre es trobin en aquesta situació dominant, encara així pensem que l’existència de la imposició que comporta el vot no solament es basa en l’autoritat de qui s’és més en quantitat que no en qualitat, sinó que a més comporta una sèrie de dinàmiques internes totalment alienes a la nostra voluntat com a anarquistes.

1944, Zurich, Suïssa

Werner Bischof

una decisió, acabi cedint per no sentir que està frenant el treball o les idees de l’altra part, així com quan una part no té clara la seva posició i per por de reprendre debats que ja s’han donat o a defensar posicions socialment mal vistes, es negui a si mateixa la paraula i la capacitat de vetar les decisions preses per la part dominant. En aquest sentit creiem diferent la situació en què una part té ganes de tirar endavant una determinada feina i encara que una altra part no comparteixi aquestes ganes i implicació, està d’acord amb la feina en si. Aquestes situacions es tradueixen com és lògic en una falta d’implicació en els processos, i en la feina derivada

de les decisions que s’han pres. Comportant frustració i desencantament. Igualment, no neguem que existeixin multitud d’ocasions en les quals sigui impossible arribar a un acord consensuat que satisfaci a totes les parts, és en aquestes situacions on per evitar una ruptura d’aquí endavant, es planteja la cerca d’altres formes de prendre decisions d’una forma conjunta. Aquí entra a jugar el mecanisme del vot. El vot El vot representa la impossibilitat del mutu acord. El vot sorgeix davant la necessitat de prendre decisions d’una forma conjunta sobre temàtiques o aspectes en 28

Com exemple dir que amb l’existència del vot es limita el debat i l’acostament de posicions, això es deu al fet que sabent que es pot guanyar una votació, perquè debatre i apropar postures entre companys, per a què limitar la nostra posició quan aquesta pot portar-se a terme íntegra. El vot al mateix temps crea bàndols enfrontats, la voluntat dels quals acaba sent trobar-se en aquesta posició dominant de cara a dur a terme les seves iniciatives. A més, pot comportar amb facilitat el desinterès i la falta d’implicació amb aquelles decisions que t’han estat imposades. Com anarquistes ens oposem a aquest sistema que se situa al nostre semblar lluny dels nostres principis d’igualtat i horitzontalitat. I aquesta oposició se situa al mateix temps amb la nostra


Caminant plegades voluntat de no voler organitzar una societat de masses, ja que la societat de masses ha de tendir a la mínima centralització. Quant més gran és el grup, més s’imposa la necessitat de jerarquia per evitar la paràlisi i per tant és deure nostre dotar-nos de les eines d’autoorganització necessàris per què això no passi, per què els grups i la societat puguin viure sent amos de les seves decisions.

gestionar el consens de cara a evitar els rols de poder dins de l’organització o la paràlisi de l’organització a nivell teòric i pràctic.

compartir els mateixos codis lingüístics. Requereix també que la comunicació s’estableixi des de la voluntat comuna i l’escolta activa en comptes de l’ego personal, quantes vegades hem vist com dues persones dins de l’assemblea repeteixen una vegada i una altra els mateixos arguments sense que ni una ni una altra s’escoltin o entenguin, ni intentin arribar a un punt intermedi que satisfaci a tots dos. Aquestes situacions paralitzen els debats i accions i per tant han de localitzar-se per poder ser treballades.

El consens necessita abans de res d’un tipus de comunicació específic, sovint ens adonem que hi ha persones dins de les assemblees o reunions que faciliten l’arribar a acords, això pot ser a causa que ordenen l’exposa’t fins al moment i això El vot proporcional facilita a la resta veure la situació íntegrament, tamEl vot proporcional es basa bé pot ser a causa que senen l’existència d’una pro- se arribar-se a posicionar porcionalitat en les votacions respecte la quantitat de militants que té cada La cerca del consens requereix saber grup. No té per tant el macomunicar-se amb persones o grups que no teix pes en una decisió votada un grup amb 5 militants tenen perquè compartir els mateixos codis lingüístics. que un amb 20. Això es deu al fet que la situació inversa resultaria injusta respecte a la idea de majoria/minoria proposen solucions interUna altra qüestió impresdel sistema de votació. Sor- mèdies que incorporen a cindible en referència a com geix com millora del sistema totes les parts, o també pot gestionem el consens ve a de vot tradicional i al nostre ser a causa que incorporen referir-se en com entenem semblar el principi del que en les seves pròpies pro- l’autonomia dels grups o la neix segueix sent el mateix postes parts de les altres forma organitzativa a la qual i per tant ens sembla un pe- propostes per a que siguin aspirem. Per la nostra banda gat sobre un sistema que no compatibles. Totes aquestes no necessitem d’una orgaconsiderem acord amb el situacions parteixen d’una nització que doni una visió que hauria de ser el funcio- comunicació que parteix de única del que és l’anarquisnament d’un grup o organit- l’empatia i no de l’afirmació me a la nostra terra, consizació anarquista. del propi ego. derem que oferir aquesta visió des de l’organització seria obligar-nos a prendre No necessitem d’una organització que doni posicions en problemes o una visió única del que és l’anarquisme a situacions on potser tenim moltes opcions que mostrar. la nostra terra. Aspirem i creiem factible, que amb el treball i el debat, La gestió del consens Com dèiem abans, la cerca els grups vagin construint del consens requereix saber un discurs cada vegada més Igualment volem mostrar comunicar-se amb persones afí en la diversitat de temàidees sobre les quals s’ha de o grups que no tenen perquè tiques que vulguem trac29


CLAU DE VOLTA tar, però ha de ser el treba- panya, és a dir treballar de ll i l’activitat els que forgin forma paral·lela. aquesta afinitat ideològica i pràctica. Això es pot dur a terme mitjançant el sistema d’adCreiem no obstant que sí hesió, els grups són lliures que és necessàri una míni- d’adherir-se a una proposta ma afinitat discursiva a l’ho- que no hagi obtingut el conra de construir un projec- sens general o que no tots te organitzatiu com el que els grups puguin assumir estem forjant, ja que sense per nivell de compromís. aquesta afinitat ideològica Aquest sistema requereix seria impossible plantejar marcar per avançat què proel treball en comú i per tant postes es fan amb la voluntat l’eina que és l’organitza- o necessitat d’una posició ció es tornaria inútil i inne- comuna de tota l’organitzacessàri. Plantegem per tant ció, o què propostes poden que els grups han de trobar ser dutes a terme per una els límits d’aquesta afini- part dels grups. Igualment tat ideològica sobre la qual caldria establir la forma de es construeix l’organitza- vetar les propostes que no ció, per d’ara endavant, mit- arriben al consens comú a jançant el debat i el consens causa de que entren en conanar construint un discurs frontació amb la mínima afii praxis més afí quan sigui nitat ideològica pactada per necessari i possible. Tenint tota l’organització. clar que partim d’aquesta base ideològica, i que ens Per posar un exemple, és suficient per treballar creiem positiu que sorgint conjuntament de moment, la necessitat de tractar el no volent imposar decisions tema de l’habitatge des de que no es puguin gestionar l’anarquisme i acordant uns mitjançant el mutu acord i mínims discursius entorn el requereixin d’eines coerci- tema (sense arribar al contives com el vot. sens en el que fer, ni en tots els matisos ideològics), hi Per què aquesta situació hagi quatre grups que facin no freni el treball dins de una campanya propaganl’organització apostem per dística, un grup es dediqui creure que no tot el treball a alliberar espais, i un grup ha de sorgir de la totalitat es dediqui a donar xerrades dels grups, i que l’estructu- sobre la problemàtica en ra organitzativa ha de do- si (treballant per tant en la nar possibilitat al fet que mateixa campanya de forma els grups treballin conjun- paral·lela); entenent que si tament en propostes que no un grup demana el vot per a tots els grups vulguin tre- una organització política en ballar, o donant la possibi- unes eleccions municipals litat que els grups treballin de cara a solucionar el prode maneres diferents la ma- blema de l’habitatge, estateixa problemàtica o cam- ria entrant en confrontació 30

amb els acords de l’organització i per tant es vetaria el seu treball o s’expulsaria de l’organització. Anotacions finals Entenem que el consens, existint mecanismes com els que hem exposat (l’adhesió, el treball paral·lel o uns altres), requereix d’un compromís major en el treball previ a les reunions decisòries, requereix de la voluntat de treballar conjuntament, entendre’s i cedir en allò que estem per crear. Igualment proporciona a l’organització una cohesió ideològica i pràctica que el vot impedeix. Potser no traurem comunicats per tot allò que ocorre en l’actualitat, però quan es tregui un, serà realment un posicionament de totes i cadascuna de nosaltres; i si els grups creuen necessari treure posicionaments propis a causa que no hi ha acord, quedarà reflectit que dins del moviment existeixen diferents opinions que es respecten i poden treballar conjuntament en multitud d’aspectes. No volem un partit, sinó una organització anarquista.


Organització anarquista el dia de la marmota ja dura 35 anys

Manel Armengol

Pep i tu Article aparegut al Pèsol Negre nº 61. Berga, Maig 2013

es dificultats organitzatives i les diferents tendències llibertàries dins i fora el moviment obrer no són cap novetat. Aquí i arreu. El franquisme va fer un veritable genocidi de les pràctiques i idees anarquistes, no va acabar totalment amb elles, però casi. Amb la restauració borbònica, les velles eines ―entenguis organitzacions i sigles― van demostrar-se poc eficaces. El context social havia canviat molt en quaranta anys i la gent atreta per allò llibertari també . No nego l’atac de l’estat (cas Scala per exemple) però no és un factor tant important com la resta. Les organitzacions clàssiques ja no van ser de masses, el moviment obrer ja no era central i els protagonistes d’aquella època tampoc van estar a l’alçada de les circumstàncies. Les tradicionals baralles sí que van sobreviure i les organitzacions van acabar sent unes sigles que van esdevenir una finalitat en sí mateixes. En aquest context les idees insurreccionalistes (que lluny de ser res nou serien una expressió o continuació dels enragés) van suposar una novetat esperançadora. Tanmateix, la normal i lògica

al·lèrgia a la malentesa “organització” de les anarcosindicals va acabar sent patològica i exagerada; ja que va acabar sent una negativa a qualsevol idea d’organització. Si fins als noranta qualsevol expressió llibertària estava determinada per les divisions de les anarcosindicals, a partir de llavors es van afegir els debats entorn l’anarquisme social versus el vivencial, sobre l’espontaneitat, etc. Debats molt interessants tots, tanmateix la seva funció no era la de debatre i créixer sinó la d’impossibilitar les pràctiques revolucionàries (de qualsevol tipus).

Assemblea, vaga de la construcció, Barcelona, 1976

L

31

Els intents d’organitzar l’anarquisme al marge de les sindicals no és cap novetat, per exemple les trobades per l’Anarquia al noranta van ser un dels múltiples intents que les anarquistes ens coordinessim. Per uns debats (divisions anarcosindicals) o per uns altres (divisions social/antisocial) sempre han anat malament. Falsos debats al meu entendre i, sobretot, mal plantejats i en un espai on no calia.


CLAU DE VOLTA Ben entrada la dècada del dos mil la situació seguia encallada. Uns insistien en les velles formules fallides: El mes de setembre de 2007 amb el títol de «Es tiempo de reorganizarnos» el grup Diáspora de la FIJL de Salamanca publicava un text on

quistas (FIJA) que seguint la línia marcada pel text del grup Diáspora existeixen des de novembre de 2007 amb escassa presència a Catalunya i que finalment, l’any 2012 van adoptar de nou les sigles JJLL en plegar les JJLL insurreccionals.

Ara mateix segueix existint la necessitat de relacionar-nos o organitzar-nos de manera estable per poder ser més efectius apostava per la reorganització específica de l’anarquisme, concretament de les Joventuts Llibertàries. El model que proposaven era el clàssic: «expandir al máximo sus ideas en la sociedad en general y en la CNT en particular». El text reconeixia la debilitat d’aquesta estructura (CNT, FAI, JL, Mujeres Libres), i assenyalava com a causes d’aquesta debilitat el desprestigi de l’anarcosindicalisme i l’auge dels plantejaments espontaneístes de l’insurreccionalisme i l’individualisme. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya que havien passat a l’insurreccionalisme a finals dels noranta i que ja estaven inactives ―després de diversos cops repressius― responien l’agost de 2007 criticant de manera encertada al meu entendre el model «sindicato-partido-juventudes» del grup Diáspora. Tanmateix no proposava res. Simplement aixecaven la veu fent canviar de sigles als que van passar a ser la Federació Ibérica de Juventudes Anar-

Amb ganes de superar tot això, i amb ganes de crear una organització flexible, nova, que ens mantingués relacionades més enllà de la nostra tendència anàrquica vam convocar a Berga una trobada l’estiu de 2007. Concretament a Espinalbet. Van ser aquestes ganes d’optimitzar esforços, per ser més fortes i per expandir les

litància de moltes, la cultura del no compromís, i la desconfiança), i la no definició orgànica (el no encaix de les individualitats, no comprendre que era una coordinadora i no un grup, no admetre diferents maneres de fer, no clarificar prou el funcionament de la xarxa, etc). Ara mateix segueix existint la necessitat de relacionar-nos o organitzar-nos (per mi és el mateix) de manera estable per poder ser més efectius, per possibilitar el desenvolupament de campanyes puntuals o permanents d’utilitat comuna, per coordinar-nos de manera pública o privada, tots els grups o alguns, per fer front a la repressió, per visibilitzar l’anarquisme com l’opció transformadora que és, per combatre tota forma de poder i tota forma d’explo-

Aquesta necessitat u oportunitat és urgent, sobretot, en un moment en que el poder ens mostra la seva pitjor cara idees i les pràctiques llibertàries que van fer nàixer la xarxa de comunicació anarquista. Els dos primers anys de vida de la Xarxa Anarquista no van ser dolents, podríem dir que de mínims, la prudència ens guiava per tal que la cosa funcionés i potser aquesta prudència va ser excessiva. Cap al 2010 la Xarxa va deixar d’existir, tot i que l’En Veu Alta, la seva publicació va sortir un temps més. Alguns motius del fracàs d’aquest intent van ser la falta de compromís (motivada per la polimi32

tació, etc. Aquesta necessitat u oportunitat és urgent, sobretot, en un moment en que el poder ens mostra la seva pitjor cara, en un moment en que els poderosos espolien la societat i on davant la necessitat de canviar les coses molts insisteixen equivocadament en les falses dreceres que dona el sistema: les eleccions, els partits polítics i la democràcia representativa. La qüestió és si serem capaces de tirar endavant aquesta important tasca.


els

Llibertaris contra les institucions

L’

anarquisme és una idea que renega del poder de les institucions. Això és indiscutible. No obstant això, la relació entre la representativitat institucional i les diferents organitzacions anarquistes no ha estat única al llarg de la història, així com no és única entre els diferents corrents principals adscrites a aquesta ideologia. A dia d’avui, en el si de l’etern debat sobre l’adaptació de la lluita anarquista al context actual, hi ha diversos plantejaments que suavitzen molt aquesta relació entre l’anarquisme i l’estat, per tal de contribuir, o això diuen, a una major acceptació de les idees i les lluites i a una major eficàcia de les mateixes. No obstant això, és inevitable observar una repetició de vells debats amb embolcalls nous. Això fa imprescindible acudir a la història per aprendre dels vells errors comesos. Només així podrem realment adaptar les nostres idees i pràctiques a la societat del segle XXI sense caure 33

Acció Llibertària de Sants

en eufemismes que amaguin un desistiment dels nostres principis més bàsics. I és que l’anarquisme, per sobre de totes les coses, és una ideologia basada en uns principis molt bé assentats, els quals a dia d’avui tenen plena vigència. Per tant, l’adaptació en tot cas haurà de venir en el terreny de la tàctica, de les eines de les que ens dotem, sempre tenint en compte que l’harmonia entre aquestes i els principis que ens defineixen és condició “sin equa non”. Partint d’aquesta base i malgrat tot això, ens trobem en la història amb múltiples exemples de persones i organitzacions que, al·ludint a una qüestió merament estratègica, o bé justificant-se en les dures circumstàncies, han traït contundentment els principis bàsics de l’anarquisme. Aquells principis que, per bàsics, el defineixen, i sense els quals allò que es posi en marxa podrà ser moltes coses, però no podrà ser anarquista.


CLAU DE VOLTA Antecedents. En el cas de l’estat espanyol, el desenvolupament de propostes que conciliaven l’acció anarquista amb la via institucional ve de lluny, i ha estat present durant tota la història de les organitzacions més importants, com la CNT, la FAI o fins i tot, encara que en menor mesura, en la FIJL. L’exemple més característic va ser la decisió per part de les cúpules de la CNT i la FAI de contribuir al govern de la República aportant diversos ministres, a la vegada que les bases d’aquestes organitzacions feien la revolució social al marge d’aquestes vies. Aquest fet es pot considerar la conseqüència de diversos mesos de col·laboracionisme entre les organitzacions revolucionàries i les institucions, estratègia que va contribuir a verticalitzar aquestes organitzacions i facilitar les estructures de poder en les mateixes, el que indubtablement va finalitzar amb una traïció per part de les cúpules col·laboracionistes cap a les bases revolucionàries. Va ser el preu de la decisió de col·laborar amb l’estat en lloc de destruir-lo. La participació dels anarquistes en el govern de la República no és un fet puntual. Des de temps enrere existien ja tendències dins de la CNT que advocaven per trencar amb el tradicional rebuig de l’anarquisme cap a les institucions. El per-

sonatge més famós d’aquesta línia de pensament va ser Àngel Pestaña, secretari general de la CNT en dues ocasions, i impulsor del “manifest dels trenta” en què es defensava una CNT sense ideologia. Pestanya finalment va ensenyar les seves cartes amb la fundació del Partit Sindicalista, en què obertament abraçava el parlamentarisme, concorrent a les eleccions dins del Front Popular, i sent triat com a representant per a les Corts Generals. I com diem no són exemples aïllats. Posteriorment a la guerra tindríem intents seriosos d’acostament entre alguns sectors de l’anarquisme fins i tot amb l’estat franquista (el cincopuntismo) i ja en la democràcia observem l’acceptació per part d’un sector suposadament anarcosindicalista en el que vindria a ser l’equivalent del parlamentarisme al món sindical: els comitès d’empresa (CGT, Solidaritat Obrera ...). Casos actuals. Actualment hi ha diverses corrents de pensament reclamades com anarquistes que tracten de presentar la participació en les institucions com una qüestió merament tàctica, com una possibilitat que es pot escollir o no, però que no influeix d’una forma important en l’essència del que es pretén aconseguir. Des d’aquestes postures normalment es critica l’anarquisme “clàssic” per considerar-lo maximalista i 34

inoperant, alhora que pretenen fer-nos creure que el seu, per contra, és un anarquisme madur, heterodox i no dogmàtic. Un exemple d’aquest tipus de corrents és el municipalisme llibertari. Des d’aquesta denominació es defensa la participació en les eleccions municipals per posteriorment poder promoure assemblees que siguin les que realment prenguin les decisions. Des de la seva perspectiva, el concórrer a les eleccions és una qüestió merament estratègica, ja que el seu fi és la gestió mitjançant assemblees del municipi. No obstant això, en realitat el perjudici que es causa és molt més gran, ja que el que realment es fa no és gestionar la vida social del municipi en base a valors llibertaris, sinó democratitzar la participació en la gestió institucional d’aquest, és a dir, participar en una assemblea que en nom de tots decidirà com s’aplicaran al municipi les lleis de l’estat, tractant (se suposa) de minimitzar els seus efectes negatius, però no qüestionant d’arrel, per exemple, la divisió de classes, la propietat privada, el treball assalariat... D’aquesta manera el nom de l’anarquisme queda diluït, en el millor dels casos, en un perfeccionament de l’estat democràtic, però no en un qüestionament del mateix, i molt menys en una confrontació amb el mateix.


Els llibertaris contra les institucions A Catalunya, el municipalisme (a seques) té la seva màxima representació en l’organització CUP, i la seva utilització de les institucions de l’estat ha pujat de categoria, fins al nivell del parlament català. D’aquesta manera, molts antics llibertaris i fins i tot alguns que avui dia segueixen autoproclamant com a tals han donat suport o donen suport a la candidatura de la CUP al parlament de Catalunya. Fins i tot des de sectors llibertaris que no s’atreveixen a donar suport obertament l’aventura parlamentària, s’advoca per un “canvi de mires” per una “obertura i adaptació al nou context polític que es dóna a Catalunya” i per “deixar els dogmes a part”. Tot això embolicat en un discurs molt nou, però que no deixa de ser el vell projecte de recolzar un partit polític que es presenta a les eleccions, la qual cosa implica necessàriment i sense cap mena de dubte abandonar els més bàsics principis de l’anarquisme. Un altra corrent llibertària que últimament s’està apuntant a això de presentar-se o recolzar candidats en diferents tipus d’eleccions són els anomenats “especifistes”, o “neo-plataformistes”. Aquests corrents són, en principi, essencialment organitzatives, i proposen la constitució d’organitzacions llibertàries fortament cohesionades per mitjà d’un programa polític. No defugen de termes tradicional-

ment rebutjats per l’anarquisme com el de “partit” o “programa”, i tenen una gran influència de la històrica proposta del grup Dielo Truda en favor d’una Unió General d’Anarquistes, també conegut com manifest de la Plataforma, d’aquí la denominació que se’n fa (normalment des de fora). Aquest tipus d’organitzacions no han tingut molt calat històricament, però en l’actualitat gaudeixen de certa importància a Llatinoamèrica, especialment a Xile, Uruguai o el Brasil. Precisament en els dies en què s’escriu aquest article són notícia dues organitzacions xilenes: el FEL (Frente de Estudiantes Llibertarios) i Red Libertaria. El primer és notícia pel fet que una de les seves membres ha estat escollida com a presidenta de la FECH (Federación de Estudiantes de la Universitad de Chile), arran de la candidatura conjunta que el FEL va presentar a aquestes eleccions amb altres formacions estudiantils d’esquerres. La FECH és un òrgan estudiantil unificat, en el qual entren en disputa les diferents opcions polítiques, amb vista a “presidir” el moviment estudiantil. Malgrat que en principi és un òrgan autònom respecte a l’estat, reprodueix la lògica parlamentària a la perfecció, de manera que perquè la companya anarquista hagi sortit com a presidenta, ha hagut de integrar-se en una plataforma electoral (anomena35

da “Lluitar”) i desenvolupar tota una campanya electoral amb l’objectiu de guanyar vots. D’ara endavant es dóna una estranya contradicció, ja que suposadament el seu objectiu era “presidir” el moviment estudiantil per garantir el seu desenvolupament com a subjecte polític autònom, però no obstant això, com ells mateixos reconeixen, la presidència els situa en un lloc privilegiat per impulsar determinades propostes que ells considerin interessants. El cas de Red Libertaria és més complicat, ja que han donat suport obertament a un candidat a les eleccions presidencials de Xile (Marcel Claude). Segons altres anarquistes xilens no plataformistes (1), Red Libertaria es compon, entre d’altres, de militants de l’OCL (Organización Comunista Libertaria), principal organització neoplataformista del país. La creació de Red Libertaria respondria segons aquests companys a un intent de que el seu suport als mètodes electorals no suposés un trencament en les seves organitzacions matriu, alhora que les protegiria de les previsibles crítiques que arribarien des dels sectors no-plataformistes. Els arguments que s’utilitzen en els dos casos ja són coneguts: adaptació a la realitat social, trencar amb el dogmatisme, ser madurs, ser realistes... No obstant això en les dues


CLAU DE VOLTA

Edifici parlamentari a Ottawa, Canada

estratègies acaben, un cop més, per trencar amb els principis més bàsics de l’anarquisme. Curiosament a Xile, aquestes organitzacions no són molt partidàries de autoproclamar-se anarquistes, i prefereixen que se les conegui com comunistes llibertàries, llibertàries a seques o fins i tot anarco-comunistes.

sindicalisme, que ràpidament s’havien reorganitzat i suposaven un perill molt real per al vell i el nou règim. Els anomenats Pactes de la Moncloa, en què es va aprovar el desenvolupament de la transició, van suposar un dur cop a tots els corrents revolucionaris presents en el panorama social i sindical. Hi havia un clima de tensió, i l’objectiu de El cas estrella: els comitès la naixent democràcia era d’empresa. apaivagar aquesta tensió a favor d’una transició pacífiEns veiem en l’obligació ca i tranquil·la que no altede ressenyar aquest cas per rés en gran mesura l’estrucla incidència directa que ha tura social i política del país. tingut en el desenvolupament de l’anarquisme a l’esEl paper que en aquest estat espanyol en general i a cenari van jugar els comitès Catalunya en particular. La d’empresa va ser canalitimplantació del model de zar la ràbia de les vagues comitès d’empresa ve do- i conflictes laborals cap a nat en una època, la Tran- una representativitat dins sició, d’una gran activitat dels centres de treball, obrera, i d’unes perspecti- en què els partits polítics ves revolucionàries molt se- eren substituïts pels sindirioses, en concret per part cats en el paper de reprede l’anarquisme i l’anarco- sentants dels treballadors. 36

Aquests, en lloc de protagonitzar lluites, havien de dipositar un vot en què cedien la seva veu a un representant sindical, el qual intervindria davant l’empresa per, suposadament, defensar els interessos dels treballadors. En aquest context, els interessos dels treballadors ràpidament es van diluir en els interessos dels sindicats que els representaven, als quals els havien ofert, per completar la jugada, quantioses sumes de diners estatals, locals, privilegis laborals (alliberats, hores sindicals)... D’aquesta manera, els interessos dels sindicats eren cada vegada més propers als de les empreses i els de l’estat, i més llunyans als dels treballadors. En aquell moment els anarquistes van mantenir una posició radicalment en contra dels comitès d’empresa, anticipant el resultat


Els llibertaris contra les institucions que tindrien els mateixos. Per això, no només no es presentaven a les eleccions sindicals, sinó que intentaven sabotejar-les en la mesura del possible. Per això, en aquesta situació, l’acceptació d’una part de la CNT de les eleccions sindicals va suposar uns enfrontaments interns tan aferrissats, els quals van derivar amb el temps en una escissió que va donar lloc al que avui es coneix com CGT. Això, sumat a una gran campanya per part de l’Estat per debilitar l’anarquisme, van ser dos motius importants que van contribuir al desmantellament del moviment llibertari de l’època, el qual per la seva extensió i combativitat suposava una seriosa amenaça per al règim incipient. Avui en dia nombrosos militants que van viure l’època reconeixen que els comitès d’empresa van ser una gran traïció que va contribuir a la desaparició de la consciència de classe i la desmobilització el moviment obrer en aquest país. Per això, la participació en els mateixos se’ns fa inadmissible, i no entenem com és possible que persones que es reconeixen com llibertaris participin d’aquestes institucions.

bat. No obstant això, des de la nostra òptica, el rebuig a aquest tipus de participació política s’assenta en uns arguments molt bàsics: el rebuig a la representativitat política i/o el delegacionisme(2). La representativitat política és la base dels règims democràtics parlamentaris, i es basa en l’elecció d’un grup minoritari de persones (representants) que prendran les decisions que afecten el conjunt de la societat (representats). L’elecció d’aquests representants podrà ser més o menys democràtica, però en tots els casos les decisions preses pels mateixos vincularan al conjunt de la societat, estigui d’acord o no amb aquestes decisions. En un context estatal, la garantia que la voluntat dels representants es dugui a terme és la llei, i aquells individus que es neguin a acatar aquestes normes seran penalitzats i castigats mitjançant repressions de diversos tipus.

El grau de representativitat també pot ser molt variable. La versió més autoritària és la que imposa decisions sense tenir absolutament res en compte l’opinió dels representats (vegeu un govern absolutista). No obstant això també hi ha versions més democràtiques, Un vell debat. aquelles, per exemple, que sotmeten a referèndums Com veiem, al llarg de qualsevol decisió rellevant la història, la participació per garantir que es té en dels anarquistes en pro- compte l’opinió dels recessos electorals represen- presentats. També existeix tatius ha estat motiu de de- aquest model representa37

tiu a diferents escales: des del parlament fins a les comunitats de veïns, passant per ajuntaments, comitès d’empresa... En tots els casos es produeix un control per part dels representants de la presa de decisions, bé sigui directament decidint en nom de tots, o bé marcant uns ritmes de com s’ha de prendre la decisió, establint votacions, referèndums o assemblees a criteri propi, és a dir, imposades. Com anarquistes no podem menys que criticar la representativitat en base a diversos arguments molt senzills. D’una banda, ens neguem a triar a ningú perquè prengui decisions per nosaltres, sinó que optem per l’elecció de delegats que transmetin la veu de les nostres assemblees a espais de major àmbit, però aquests delegats en cap moment  podran decidir res que no hagi estat prèviament acordat pel conjunt d’individus que conformen l’assemblea. D’altra banda, ens neguem a acceptar aquelles decisions que entenem que han estat preses a esquenes de nosaltres, per part de qui sigui, i ens reservem el dret a desobeir qualsevol intent d’imposició. Evidentment aquesta actitud xoca frontalment amb tots els models d’organització social que atorguen poder a una part perquè decideixi pel conjunt. I ens és igual en quin àmbit de la societat es produeixi aquest


CLAU DE VOLTA fet, no ho acceptem ni per len estar emparats per l’esgovernar un estat ni per di- tat mitjançant les lleis, és a rigir una comunitat de veïns. dir, solen ser “vies oficials”, el delegacionisme s’impoEspecialment, les institu- sa també com una forma cions... tradicional d’organització, traslladant-se a qualsevol Basant-nos en la críti- àmbit al marge del control ca a la representativitat, de l’estat, com pot un club trobem especialment greu de futbol o una organització la participació en insti- política revolucionària. Fins tucions de l’Estat. Ente- i tot en una organització nem que són una imposi- anarquista. ció de la qual no podem escapar i ens agradi o En aquest cas, la represenno sempre haurem d’assu- tativitat podria aparèixer en mir les conseqüències de la forma d’acumulació de poseva existència: bé obeint- der per part de comissions, les i no sent lliures, o bé des- comitès, etc; que sobre la obeint-les i patint la seva base d’acords ambigus utirepressió. Les institucions litzin un mer mandat de gesestan garantides per l’es- tió per a modificar, ampliar tat mitjançant la llei, i el fet o generar acords al marge de no acceptar-les és cas- de les assemblees sobitigat i sancionat. Per això ranes. D’aquesta manera, no només pensem que no les persones que formen és convenient participar-hi, part d’aquests comitès, cosinó que a més critiquem a missions, etc, actuarien aquelles persones que ho en qualitat de represenfan, ja que sense tenir-nos tants de les assemblees, en compte ens obliguen a exercint el que es coneix acceptar un joc que ens re- com “executivisme” i que no sulta menyspreable. és altra cosa que una “verticalització” de l’organitzaNo volem entrar en les bo- ció, és a dir, un buidament nes o males intencions que de l’essència horitzontal i pugui tenir una persona que igualitària i la creació d’una es presenta a les eleccions cúpula dirigent. al seu poble o al comitè de la seva empresa, sinó manifesTambé es podria generar tar la incompatibilitat de fer aquesta representativitat això i alhora pretendre inte- derivada de mecanismes de grar-se en una lluita anar- presa de decisions com el quista, que per definició, vot, el qual fàcilment deges’oposa a aquests mètodes. nera en una imposició de les majories a les minories, ... Però també a “casa nos- les quals hipotèticament tra”. han d’acceptar els acords majoritaris per ser vincuD’altra banda, tot i que els lants, i defensar-los en sistemes representatius so- nom de l’organització. 38

En aquest cas, l’obligació d’acceptar acords que no són compartits, o almenys l’obligació de defensar l’organització que els pren, converteix les minories en “representats” de la majoria. El perill que representa l’aparició de “representants”, dirigents o grups de poder s’ha de tallar des del principi mateix del pacte associatiu. Una idea és, com hem expressat en ocasions anteriors, vetar l’accés a càrrecs de gestió a aquelles persones que formen part de processos electorals de qualsevol tipus, bé sent candidats, o bé donant suport als mateixos per mitjà de partits, sindicats altre tipus de associacions polítiques. També s’han d’idear mecanismes de control cap a tots els càrrecs i delegacions, de manera que la capacitat de decisió correspongui únicament a l’assemblea, i en cas que es violi aquesta premissa, aquests puguin restituir la capacitat de nou a l’assemblea i bloquejar i replantejar tots aquells acords que hagin estat presos sense el consentiment de la mateixa. Finalment, assenyalar que per evitar l’acumulació de poder de les majories sobre les minories creiem que cal evitar mecanismes de presa de decisions com ara el vot, sobretot en assumptes d’especial rellevància per al conjunt de l’organització. En aquest sentit


Els llibertaris contra les institucions ens expliquem de forma més ments socials es doten d’una extensa en un altre article metodologia en certa mesucentrat en aquesta qüestió. ra anarquista, basada en les assemblees i l’autogesConclusions. tió, però alhora, potser per la pressió mediàtica, diL’anarquisme, tot i ser un rigeixen el contingut del cos d’idees força ampli i he- seu discurs cap a postures terogeni, ha de compartir fàcilment assumibles per en totes les seves interpre- l’estat, democràtiques, nortacions un rebuig contun- malment de tall socialdemòdent a la representativitat crata. En aquest procés la institucional i a tot tipus distància entre el llibertari d’eleccions. Això és una con- i l’institucional es redueix, seqüència immediata dels apareixent tendències que seus principis d’igualtat i sota el paraigua de l’anarllibertat de tots els indivi- quisme defensen postulats dus, així com una defensa i pràctiques col·laboraciode la tàctica fonamental nistes amb el sistema. dels anarquistes: l’acció directa. Es fa urgent la posada en valor del paper insurrecLa participació en elec- cional i de confrontació cions de diversos tipus o en de l’anarquisme respecte mecanismes de representa- a l’estat i les seves institutivitat institucional ha estat cions. No ens val un poposada en pràctica històri- sicionament passiu, una cament en nombroses oca- “abstenció”, sense més, sions, sense aportar en cap a les eleccions. Hem de cas res positiu al moviment defensar l’autoorganització anarquista ni a la societat en com a única sortida a la regeneral. És més, ha conduït presentativitat i el delegaal moviment a escissions i cionisme, i això comporta divisions que l’han debili- combatre i sabotejar tots els tat, així com ha contribuït a processos en què es vulnegenerar en l’opinió pública ri la capacitat de decidir de acrítica un biaix de valora- l’individu per si mateix. ció negativa cap a aquells sectors que es van mantenir La representativitat i el fidels als principis del movi- poder no només apareixen ment (ortodoxos, sectaris, en les institucions de l’Esdogmàtics), enfront de la tat, sinó que també està valoració positiva d’aquells present en algunes organitaltres sectors que van cedir zacions autodenominades a les normes de joc del siste- llibertàries. Per això, si el ma (heterodoxos, aperturis- que volem a construir una tes, inclusius, realistes ...). convivència veritablement Actualment hi ha una certa horitzontal i assembleària, expansió de les idees anar- hem d’evitar de totes totes quistes. No obstant això l’aparició d’aquestes tenveiem com amplis movi- dències autoritàries en el si 39

de les nostres lluites. Avui en dia és completament necessàri la reivindicació d’un anarquisme que no lluiti pel possible o pel realista, sinó per allò que consideri just. I la millor manera de lluitar per això és sent honest, no jugant a jocs polítics on el que millor somriu guanya, sinó plantejant les lluites des de la transparència i l’honradesa que des d’antic han diferenciat a l’anarquisme d’altres idees.

Notes: 1. Sobre el anarquismo electorero…”Oportunismo, Reformismo y Ambigüedad”. La realidad del “sector libertario” en Chile. Article disponible a: http://www.hommodolars.org/ web/spip.php?article5059 2. En referir-nos a delegacionisme parlem de la cessió voluntària de la capacitat de decidir a una altra persona, és a dir, de l’elecció d’un representant. Per exemple, un votant, “delega” les seves decisions en el partit polític al que vota. No obstant això la representativitat és el fet que un o un grup d’individus adquireixi poder de decisió per un conjunt, el qual en el millor dels casos els haurà designat voluntàriament com a representants, però que no necessàriment és així.


Cicle monogràfic

RECUPEREM LA MEMÒRIA

DE LA TRANSICIÓ De la dictadura a la monarquia

Manel Armengol

Assemblea Llibertària UB-Raval

om a Assemblea Llibertària UB Raval —formada entorn de les facultats de Geografia i Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona­— sovint hem posat sobre la nostra pròpia taula la contradicció que suposa organitzar-nos en un marc institucional com aquest. La Universitat com a organisme públic —a efectes pràctics, una propietat privada de l’estat— és una institució jeràrquica, prenyada de relacions de dominació i exercicis de poder. La participació en aquest sistema educatiu és, doncs, un punt com a mínim conflictiu en el nostre marc teòric anarquista.

s’enmarca aquest Cicle sobre memòria de la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària.

Miting de la CNT a Montjuïc (Barcelona, 1977)

C

Tot va començar a la segona, i última, assignatura de generalitats històriques contemporànies del Grau d’Antropologia Social i Cultural. L’anomenada —potser a l’atzar— Món Actual tracta el període que abarca des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Freda i la desintegració de la URSS. Cada assignatura de Grau té unes hores que segons el pla d’estudis han de ser pràctiques. La proposta de l’assignatura de Món Actual No obstant això, com a estudiants de clas- del curs passat consistia en fer un treball se treballadora i consciència llibertària, in- d’aproximació a un tema flexible com és el tentem conformar un espèrit crític i d’acció de “memòries de la guerra”. contra aquest modus operandi que, amb un clar interès polític, s’utilitza per filtrar Per fer-ho el professor proposava tres peun tipus de coneixement i aprenentatge. l·lícules relacionades per tal de desenvoluÉs en aquest sentit i en aquest context on par aquest contingut: una sobre la situa40


Recuperem la memòria de la transició ció a Alemanya en la etapa inmediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, un altra en el context de la postguerra més tardana a Alemanya i un altra dels moments previs a l’imposició de la dictadura a Uruguay. Tot i l’inqüestionable interès d’aquestes opcions, l’absència de propostes per l’estudi i l’aprofundiment de la memòria de la guerra en el nostre propi context va ser un clar símptoma de malaltia social de l’oblit. Un govern colpista, 40 anys de repressió, perpetració de crims de lesa humanitat encara sense jutjar, un procés de trauma irresolt… No són dades de suficient entitat per esdevenir una prioritat educativa a la UB o, almenys, en una assignatura per comprendre el Món Actual? En ocasió de la publicació del llibre Grups autònoms, una crònica armada de la transacció democràtica (Joni D., 2013), vam plantejar al professor la possibilitat de tractar el tema de la pròpia memòria, centrada en el fosc període de la Transició espanyola. La proposta va ser acceptada amb el canvi, però, de la documentació de referència: un documental produït pel Memorial Democràtic on hi ha un fragment/episodi del cas de l’assassinat de l’Agustín Rueda i també la cronologia de la lluita de la COPEL feta pel Centre de Documentació Arran.

Analitzant en formacions internes de l’Assemblea el documental suggerit pel professor i aprofundint en la figura política de l’Agustín —en el seu cas molt lligada a la personal— hem (re) comprovat com el discurs que ens ha ofert la Universitat de Barcelona descontextualitza les persones de la seva dimensió política. Es dóna una visió dels fets superficial i difosa, si no clarament tendenciosa. A més, la gestió de la memòria, inclús l’oficial, hauria de tenir en compte les víctimes i testimonis de la repressió franquista. Però com hem pogut saber, el documental proposat, 69-78 prescrit, no té ni l’aprovació de la família ni la de l’Associació Amics d’Agustín Rueda, que treballen permanentment per mantenir viva la memòria del cas exigint reparació.

afí, hem aconseguit posar l’exposició sobre el cas, feta per Amics d’Agustín Rueda, durant un mes a la segona planta de l’edifici. La mostra s’ha mantingut més temps del concedit, un fet que no ve de les facilitats donades per la institució, sinó justament per la motivació que hem tingut davant les dificultats que ens ha posat la Universitat. I, evidentment, per la voluntat d’okupar el màxim possible un espai restringit al coneixement oficial i políticament correcte. Paral·lelament, hem organitzat un cicle de quatre xerrades complementàries, tres de les quals ja han estat realitzades. A la primera trobada vam aprofundir en el cas de l’assassinat de l’Agustín Rueda Sierra. Ens interessava contextualitzar-lo durant l’època de la transició en la seva dimensió històrica, política i social. L’Adelina García, professora de la UB, i el Joni D. van introduïr el tema en el que va ser el nostre segon debat extern sobre memòries de la transició (el primer el vam realitzar al desaparegut i enyorat CSO conegut per totxs com “la carbo”, on vam comptar amb la presència i memòria de Maria Rueda, Andrés Grima, Manel Tirado i Juan Pedro).

La conclusió d’aquesta experiència és que la trama de la memòria oficial sobre el període de la transició, mai podrà assimilar casos com el que ens ocupa, on l’ideari antiautoritari pren forma real en fets concrets, en un entorn concret de lluita que no cedeix terreny, ni davant la falta de compromís ètic en el procés de significació de la memòria, ni davant la falta de voluntat per imposar un mínim de justícia La segona xerrada-debat transicional en el període va centrar-se en la infiltrapostfranquista. ció policial. Per una banda, vam parlar sobre casos ocoDes de l’Assemblea Lliber- rreguts durant la transició, tària, i gràcies a la col·la- com el d’Eduardo Soler, El boració d’una professora Rubio, que va ser el respon41


CLAU DE VOLTA

Dennis Stock

Universitat de California, 1968

sable de la caiguda d’Agustín Rueda, o el de Joaquín Gambín i el cas Scala. Per l’altra, el Jesús Rodríguez ens va presentar casos del passat més inmediat, esmentant a personatges com el del conegut com Albert Martínez, que en la seva tasca d’infiltració va viatjar fins i tot a Chiapas, i Àngel Grandes Herreros, infiltrat en el moviment okupa i descobert definitivament com a policia quan va sortir als diaris acusat d’assassinat d’una dona a Madrid.

en el marc de la jornada de classes al carrer organitzada per l’Assemblea de Facultats. Aquesta trobada es va centrar en la reconversió jurídica de la dictadura a la monarquia parlamentària, on el tret fonamental va ser i és la continuïtat del mateix projecte socio-polític, que empra un cos jurídic basat en lleis d’excepcionalitat per justificar la persecució ideològica. Per últim, el dia 28 d’abril a les 18h, a un aula per confir-

Malgrat les contradiccions que comporta ser una assemblea llibertària en el si d’una institució decidídament pública, també trobem espais per reafirmar la rao de ser de la nostra assemblea. La tercera xerrada, realitzada amb la col·laboració del professor de la UdG Marco Aparicio, es va fer al porxo de l’edifici UB Raval

mar de la facultat, està preparada l’última xerrada que tanca aquest cicle concret, (no així l’eix que pretenem treballar sobre memòria, 42

feina ineludible en una assemblea llibertària inserida, d’alguna manera, en la facultat de Geografia i Història). Aquesta última xerrada del present cicle intentarà recollir i analitzar les problemàtiques que es troben a l’hora de fer real la recuperació de les memòries. Comptarem per fer-ho amb la col.laboració del Grup de Treball de Memòria Històrica de la CNT... Tothom que pugui llegir-ho abans de la publicació queda convidatx. En definitiva, volem acabar aquest escrit constatant que, malgrat les contradiccions que comporta ser una assemblea llibertària en el si d’una institució decidídament pública, també trobem espais per reafirmar la raó de ser de la nostra assemblea. Sense anar més lluny, quan un professor, com qui no vol la cosa, suggereix, en mig de classe, que la bandera de La Falange és vermella i negra per alguna cosa o quan, aïlladament, deixa anar que durant els Fets de Maig part del govern era anarquista sentim que pren tot el sentit que una assemblea com la nostra esdevingui una realitat. Sentim que és del tot necessari una organització sòlida que confronti el discurs del poder, que esdevingui un espai de teoria i pràctica llibertària que mantingui una postura de dignitat rebel davant les seves eines de domesticació cívica i democràtica.


Anarquisme social o vivencial?

Pep i jo

43


CLAU DE VOLTA

Hamburg, 1954

ANNEX

Thomas Hoepker

44


Annex

Convocatòria Trobada Anarquista de Catalunya Acció Llibertària de Sants sèrie de punts a debatre de cara a poder avançar i construir una mica d’aquesta neAmb l’arribada de la crisi, hem vist com cessitat que molts tenim. s’aguditza la conflictivitat social, determinades situacions ens fan veure que en el Com a experiència veiem necessari plasque portem tant temps insistint, la no cri- mar sobre el concret des d’on sorgeix el minalització de la violència és possible. No nostre actuar polític com a grup anarquissolament això, molta gent externa al gue- ta, no amb l’ànim de marcar una línia poto es suma i la utilitza com a recurs quan lítica única en aquesta trobada si no per no té una altra opció. Molts comencem a entendre sobre que base política sorgeix qüestionar-nos el que semblava que era el la nostra necessitat d’ajuntar-nos. Acció nostre principal objectiu polític, l’ús de la Llibertària de Sants és un grup anarquisviolència i la conflictivitat social com a fi en ta de caràcter públic, amb una projecció si mateix quan s’interromp el funcionament de treball local, que aspira a construir un d’un Parlament i fins i tot d’una ciutat amb moviment polític propi de caràcter anticala diversitat de tàctiques, utilitzant la resis- pitalista i antiautoritari, sent per a nosaltència passiva i també activa. Comencem tres sinònims d’anarquista o llibertari. La a veure la necessitat de generar alternati- nostra lluita s’encamina amb la voluntat de ves a aquest món, que és necessari crear la transformació social sobre la base dels referents polítics als barris i pobles que principis anarquistes, entenent-nos no com mitjançant el seu treball i pràctica diaris a referent polític únic, sinó com a part d’un demostrin que el nostre ideal va més enllà ampli ventall de possibilitats i actuars anàrde la conflictivitat generada en moments quics amb els quals ens solidaritzem i amb puntuals. els companys dels quals compartim altres necessitats o finalitats. La idea d’aquesta trobada sorgeix de l’anàlisi de les vivències que com a col•lec- TROBADA tiu hem experimentat al llarg d’aquest any i de la nostra percepció de com s’estrucL’àmbit geogràfic d’on sorgeix aquesta tura el moviment llibertari o anarquista Trobada és Catalunya, principalment peren l’actualitat, sorgeix d’una necessitat de què compartim unes estructures de poder conèixer-nos que molts compartim i que al a les quals combatre (marc repressiu i lellarg d’aquest any s’ha materialitzat mit- gal) i perquè ens costa pensar en necesjançant trobades i debats entre companys, sitats concretes del nostre quefer polític ja siguin els organitzats per diferents grups actual que vagin més enllà d’aquest àmbit o col•lectius anarquistes o aquells que de territorial (proximitat geogràfica). Per a les manera informal es donen en el dia a dia. necessitats del més enllà existeixen altres Ens veiem doncs amb la necessitat com a mecanismes al nostre abast que poden ser grup de plantejar aquesta trobada amb una desenvolupats en un altre moment. INTRODUCCIÓ

45


CLAU DE VOLTA - Objectiu de la trobada: posada en comú de recursos i necessitats i debat entorn de la necessitat d’organitzar-nos. - Pa r t i c i p a n t s :   g r u p s o col•lectius anarquistes amb voluntat de construir un moviment polític propi. Des del nostre grup volem que quedi clar que amb aquesta definició queden exclosos els grups que siguin apèndixs d’altres organitzacions, així com aquells que acullin en el seu si a membres de partits polítics o persones que exerceixin algun càrrec de representativitat (que participin en eleccions de qualsevol tipus, siguin membres de comitès d’empresa, etc).

Benoit Courti

2ª Trobada Anarquista de Catalunya

La Trobada es realitzarà a finals de Juny i la fem pública a dia 30 de maig després d’haver-la fet arribar a tots aquells grups o col•lectius que consideràvem oportuns o coneixíem de la seva activitat, això ho fem amb la voComissió Preparatòria luntat d’aconseguir una diTrobada Anarquista fusió major i que no es doni el cas de grups que no assisArrel d’un comunicat de convocatòria públic que es va teixin per desconeixença de fer arribar al màxim de col·lectius possibles dins del marc l’existència d’aquesta proterritorial català, va tenir lloc el 29 de Juny del 2013 la 1ª posta. Trobada Anarquista de Catalunya. Es participarà de la Trobada com a col•lectiu havent debatut la proposta amb anterioritat, és a dir, no es participarà a nivell individual. Per això, demanem als grups o col•lectius interessats que es posin en contacte al correu detallat al final d’aquest escrit, per tal de resoldre qualsevol dubte o per rebre la Proposta de Trobada al Complet.

El interès de la Trobada era parlar d’organització, i per tant d’objectius i necessitats del moviment. Ara el procés continua i a finals de Novembre tindrà lloc la 2ª Trobada Anarquista de Catalunya. El procés està obert i els col·lectius, assemblees o grups anarquistes que vulguin participar poden contactar amb el procés a través del següent mail: encontreanarquista@riseup.net Salut i Anarquia! 46


Annex

La Segona Trobada Anarquista consolida la reorganització del moviment llibertari català

II Trobada Anarquista de Catalunya

Aquest cap de setmana, al voltant de 20 col·lectius d’arreu del territori van participar a les jornades de la Segona Trobada Anarquista a Catalunya, en el marc del procés amb què el moviment llibertari treballa per construir una organització comuna. Després d’una primera reunió el mes de juny, fruit de la necessitat organitzativa del moviment llibertari, dissabte i diumenge els diversos grups van exposar i debatre les aportacions i esmenes que havien elaborat durant els darrers mesos.

D’altra banda, es convida a afegir-se a la iniciativa a tots aquells grups afins -assemblees de barri, estudiantils, escoles, ateneus- que encara no en formin part. L’anarquisme consolida així l’esforç per donar resposta a l’acceptació creixent que el seu discurs recupera a casa nostra, que s’ha vist reflexada en un increment exponencial del nombre de col·lectius els darrers anys.

Amb aquesta iniciativa, el moviment lliVan acordar-se els primers objectius i bertari reivindica la seva veu com a actor consensos de mínims, amb el sentir ge- polític. neral de caminar cap a una federació que articuli les relacions entre els col·lectius II Trobada Anarquista de Catalunya llibertaris catalans. També es va acordar Si esteu interessades/ats en participar establir el congrés fundacional de l’organització al juny de l’any que vé. Fins lla- del procés podeu contactar amb la covors, mitjançant una comissió tecnica, con- missió técnica mitjançant el següent correu. tinua el procés de propostes i esmenes dels col·lectius per abordar tots els aspectes i encontreanarquista@riseup.net donar-li forma.

Clau

de volta

Editada al sec maig de 2014

47


48

Profile for claudevolta

Clau de volta def  

Clau de volta def  

Advertisement