Issuu on Google+

LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

ACCENTUACIÓ L’accent gràfic és el símbol que ens indica quina síl·laba de la paraula és tònica. Tot i així, no totes les paraules duen accent a la síl·laba tònica. Per saber accentuar correctament, és imprescindible dividir bé les síl·labes i, després, identificar la síl·laba tònica.

PARAULES AGUDES, PLANES I ESDRÚIXULES Hi ha tres tipus de paraules, segons la posició de la síl·laba tònica: les agudes, les planes i les esdrúixoles. Les paraules agudes són aquelles en què la síl·laba tònica recau a l’última síl·laba: camió, menjar, causat, Roger, etc. Les paraules planes són aquelles en què la síl·laba tònica recau a la penúltima síl·laba: porta, menja, terra, França, etc. Les paraules esdrúixoles són aquelles en què la síl·laba tònica recau més enllà de la penúltima síl·laba: Itàlia, còpia, cèl·lula, etc.

L’ACCENTUACIÓ: NORMES BÀSIQUES Als mots aguts la síl·laba tònica se situa a l’última síl·laba: Pastís, llençol, avui, porc, etc.

Als mots plans la síl·laba tònica se situa a la penúltima síl·laba: Sortida, regadora, èxit, examen, etc.

Als mots esdrúixols la l’antepenúltima síl·laba:

síl·laba

tònica

Màquina, brutícia, església, època, etc. 1

se

situa

a


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

L’ACCENTUACIÓ DELS MOTS AGUTS Els mots aguts tenen la síl·laba tònica a l’última síl·laba. S’accentuen les paraules agudes que acaben en: a) VOCAL: a, e, i, o, u. b) VOCAL + S: as, es, is, os, us. c) E, I + N: - en, in. Exemples: marcià, perquè, coixí, cançó, ningú, repàs, anglès, vernís, dolorós, barnús, comprèn, Berlín.

-

No porten accent gràfic els mots aguts que acaben en –an, -on, -un: Ramon, faran, algun.

-

No s’accentuen les paraules agudes acabades en diftong decreixent: Aneu, desmai, vindreu.

-

Algunes paraules malament són:

agudes

que

tendim

a

pronunciar

handbol, futbol, interval, quetxup, xiclet, xofer, Zuric.

L’ACCENTUACIÓ DELS MOTS PLANS Els mots plans tenen la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba. S’accentuen les paraules planes que NO acaben en: a) VOCAL: -a, -e, -i, -o, -u. b) VOCAL + S: -as, -es, -is, -os, -us. c) E, I + N: - en, -in. Exemples: bolígraf, àcid, ràpid, clàxon, ídol, almívar, atlètic. -

No porten accent gràfic els mots plans acabats en –ia, és a dir vocal, a diferència del castellà.

Català: Maria, anarquia, policia. Castellà: María, anarquía, policía.

2


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

-

S’accentuen les paraules agudes acabades en diftong decreixent: Menjàveu, cantéssiu.

Algunes paraules planes que tendim a pronunciar malament són: acne, atmosfera, míssil, rèptil.

L’ACCENTUACIÓ DELS MOTS AGUTS Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen: Música, intel·ligència, òptica, política, física.

No hi ha diftong quan hi ha una i o u + vocal (si no és principi de mot, si abans no hi va una vocal, o si no es tracta d’una g/q+u); per tant, hi ha molts mots esdrúixols: Cièn-ci-a, his-tò-ri-a, pèr-du-a.

Algunes paraules esdrúixoles que tendim a pronunciar malament són: diòptria, olimpíada, període.

L’ACCENTUACIÓ: CASOS ESPECIALS Amb tot, hi ha casos especials de paraules que no s’accentuen seguint les normes bàsiques d’accentuació. En veurem tres: l’accent diacrític, els adverbis acabats en –ment i els mots compostos.

Els diacrítics Generalment, els mots monosíl·labs no s’accentuen, amb l’excepció dels que porten accent diacrític. L’accent diacrític serveix per distingir els mots monosíl·labs que s’escriuen igual però que tenen significats diferents (homògrafs). Tot i que en general són monosíl·labs, també n’hi ha de polisíl·labs:

3


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

Amb accent diacrític Bé, béns Bóta, bótes Déu, déus Dóna, dónes És Fóra Mà Més Mòlt Món (plural Mons) Nét, néta, néts, nétes Ós, óssa, óssos, ósses Pèl, pèls Sé Què

Definició

Sense accent diacrític Be Bota, Botes Deu, deus Dona, dones Es Fora Ma Mes Molt Mon

Correcte, propietat Recipient Divinitat Verb donar Verb ser Verb ser Extremitat Quantitat Participi de moldre Univers Fill/a d’un fill/a Animal

Net, neta, nets, netes Os, ossos Pel, pels Se Que

Cabell Saber Interrogatiu, pronom relatiu tònic Afirmatiu

Sóc Sòl

Verb Terra

Soc Sol

Té Ús Véns Vós

Verb tenir Fer servir Verb venir Tractament de cortesia

Te Us Vens Vos

Si

Definició Xai Calçat, verb botar Numeral, verb deure Persona Pronom Adverbi Possessiu De l’any Adverbi Possessiu Polit Part de l’esquelet Contracció per+el/s Pronom Conjunció, pronom relatiu tònic Condició, nota musical Part d’un arbre Astre, adjectiu, nota musical, verb soler Infusió Pronom Verb vendre Pronom

Els adverbis acabats en –ment En català existeixen molts adverbis formats a partir d’un adjectiu en femení al qual se li ha afegit el sufix –ment. Aquests adverbis conserven l’accent de la paraula femenina de què deriven: Ràpida Mecànica

ràpidament mecànicament

Els mots compostos Els mots compostos sense guionet es consideren com una única paraula i s’accentuen com a tal: 4


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

Allioli, autopista, coliflor, telèfon, filferro, etc.

Els mots compostos amb guionets es consideren paraules independents i cada una s’ha d’accentuar per separat: Sud-americà, pèl-roig, adéu-siau, gira-sol, etc.

LA DIÈRESI La dièresi és un signe gràfic (¨) que es col·loca damunt de la u o de la i, i té dos usos diferenciats: a) Indica que la u sona després de q o g en els grups güe, güi, qüe, qüi: següent, pingüí, qüestió, aqüífer. b) Indica que la u o la i es fan amb un cop de veu diferenciat d’una altra vocal, és a dir fan hiat. No fan DIFTONG i encara que acompanyin una vocal no formen part de la mateixa síl·laba: raïm, Raül, diürn, peüc. Quan tenim una combinació de vocals que formen un diftong però que pronunciem com un hiat, primer sempre mirem de posar-hi un accent gràfic i, si no es pot, posem la dièresi: Ve-í: pronunciem dos cops de veu; per tant és un hiat (trencament de síl·laba). Com que és una paraula aguda acabada en vocal hi posem l’accent gràfic. Ve-ï-na: pronunciem dos cops de veu; per tant és un hiat (trencament de síl·laba). Com que és una paraula plana acabada en vocal no hi podem posar l’accent gràfic i hi posem la dièresi. Així doncs, la dièresi que marca trencament sil·làbic d’un diftong es posa quan les normes ortogràfiques no permeten de posar-hi accent o quan es tracta d’una síl·laba àtona. Trencament sil·làbic (hiat) quan les normes no permeten accentuar ra-ïm, pe-üc, ve-ï-na, cafe-ï-na, tra-ï-dor, pa-ï-sos

5

Trencament sil·làbic (hiat) síl·laba àtona tra-ï-ci-ó, en-sa-ï-ma-da, co-ïs-sor


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

EXCEPCIONS No porten dièresi: a) Les paraules que porten els prefixos anti-, co-, contra-, re-, semi- seguits de vocal: Antiinflamatori, coincidència, contraindicació, reimpressió, semiobert.

b) Les paraules que acaben amb els sufixos –isme o –ista (proïsme no es considera un sufix): Egoisme, egoista

c) Les terminacions de temps verbals de futur, condicional, gerundi i infinitiu: Conduiré, conduiria, conduint, conduir.

ACCENTS OBERTS I TANCATS En català hi ha accents oberts i tancats. Hi ha vocals que sempre tenen el mateix tipus d’accent: La a s’accentua sempre oberta: à La i s’accentua sempre tancada: í La u s’accentua sempre tancada: ú La e i la o poden dur accent obert o tancat. La pronunciació marca el tipus d’accent que duran.

E OBERTA O TANCADA? La e sol ser oberta en la majoria de paraules amb e accentuada. Excepcions en paraules agudes: a) Paraules derivades de bé: gairebé, també, malbé, etc. b) Algunes formes verbals:

6


LLENGUA CATALANA I LITERATURA. ANNEX 2.

-

El futur, passat simple i imperfet de subjuntiu: tallaré, tallés, batré, batés. El present d’indicatiu i imperatiu de tenir, venir i derivats: entreté, entretén. Altres: claqué, peroné, consomé, clixé, ximpanzé, només, inrevés, accés, congrés, excés, progrés, procés, ingrés, retrocés, revés, succés, amén.

Excepcions en paraules planes i esdrúixoles: a) Certs infinitius (i derivats): néixer, créixer, prémer, témer, etc. b) Passat simple i imperfet de subjuntiu: talléssim, talléssiu, batérem, batéssiu, etc.

O OBERTA O TANCADA? La o sol ser tancada en la majoria de paraules agudes amb o accentuada. Excepcions: a) Paraules derivades de: - so: infrasò, ressò, ultrasò, etc. - to: semitò, sobretò, etc. - gros: capgròs, culgròs, engròs, etc. - cos: anticòs. b) Participis passats dels derivats de cloure (clos): conclòs, desclòs, enclòs, exclòs, inclòs, reclòs, etc. La o sol ser oberta en la majoria de paraules planes i esdrúixoles amb o accentuada. Excepcions: a) Infinitiu de córrer i derivats: acórrer, concórrer, córrer, discórrer, transcórrer, ocórrer, recórrer, etc. b) Formes verbals d’ésser: fórem, fóreu, fóssim, fóssiu, etc.

7


ACCENTUACIÓ