Page 18

Joan F. López Casasnovas

Per molt que ens encaparrotem a creure que Menorca és l’illa dels cavalls per mor de la devoció que molta gent hi té als nobles quadrúpedes, quan un geògraf parla sobre les latituds dels cavalls (Horse latutides), no es refereix a la nostra illa, ni tan sols a cap indret de la Mediterrània. L’alta subtropical o latituds dels cavalls són zones d’altes pressions atmosfèriques situades a ambdues bandes de l’equador terrestre (aprox. de 30º a 38º nord i sud). És una zona que rep molt poques pluges i té vents variables alternant amb llargs períodes de gran calma. Aquest fenomen s’associa a l’anticicló subtropical i al descens a gran escala de corrents d’aire a molta altitud, que es mouen cap als pols. Les àrees d’altes pressions es coneixen com a cinturons de calma, un a prop del tròpic de Càncer i l’altre al de Capricorn. Les persistents condicions càlides i seques de les latituds del cavall també contribueixen a l’existència dels deserts tropicals (Sàhara, Arizona, Gobi, Atacama, Kalahari, Austràlia...). Segons l’ Enciclopaedia Britannica, el nom d’aquest factor del clima del planeta és ben curiós. Diu que, en temps de l’Imperi espanyol (ss. XVI-XVII) es duien cavalls a les colònies americanes. De vegades, els vaixells a la vela hi quedaven encalmats i el viatge es podia perllongar més dies enllà de les previsions fetes i les provisions de queviures s’acabaven. En aquestes circumstàncies els tripulants es veien obligats, sobretot, a estalviar l’aigua i, tenint en compte que els cavalls se’n bevien en quantitat, era impossible mantenir-los vius dins la nau. Llavors els mataven i els tiraven a la mar per sobreviure.

situació en què la mar no fa arruga, és ‘com un plat’. Per la coloració blanquinosa que sol tenir llavors la superfície de l’aigua, antigament se’n deia albaïna (‘alb, -a’, adjectiu sinònim de ‘blanc, -a’). També se’n diu calma podrida o calma xitxa, si bé cal considerar aquesta darrera forma lèxica com a castellanisme, segons explica el lingüista Joan Coromines. “Calma xitxa, aigua de volla”, diu un refrany de gent de mar. I jo que em creia que es referia a la bolla que feia l’aigua de pluja en caure forta damunt la mar. Però no. En vaig dubtar molt en veure açò escrit a l’Acta de Constantinoble: “Item, que la dita armada turquesca consistia en cent quaranta veles, tot galeres sinó sis o set galeotes, i aquelles armades de bona volla sinó cinc o sis de forçats...” Si uns remaven forçats (gros càstig el d’ “anar en galeres”), la majoria hi eren de bona voluntat, de grat i no per força. En efecte, l’Alcover-Moll explica que “volla” és un italianisme (voglia, ‘voluntat’). És fàcil, doncs, que dins la koiné de la marineria o llengua comuna feta de barreges dialectals de la Mediterrània, el mot fos viu. Avui el tenim com una romanalla del passat o fòssil lèxic. Hem d’entendre, idò el refrany o parèmia com a una apel·lació clara: si la calma és total, haurem de recórrer necessàriament als galiots, fos que estiguessin condemnats o que remassin per voluntat pròpia: aigua de volla, aigua que obliga a activar els rems. 14 d’agost de 2019

Poques berbes marineres, idò, amb les encalmades! Són enemigues fermes dels navegants a la vela. La mar no es mou sense vent, però aquells vaixells tampoc. En català mariner es diu calma blanca a aquella

Profile for Ciutadella de franc

Ciutadella de Franc setembre  

Ciutadella de Franc setembre  

Advertisement