Page 1

RES PUBLICA ARGUMENT Testament cinematogràfic del “pare espiritual” del Cineclub de Manresa. Un home explica el seu suïcidi, llargament meditat, com a manifestació de protesta contra aquesta època que li ha tocat viure. Intenta fer una apologia de la llibertat a la que no ha aconseguit arribar, tot i la seva revolta permanent. DIRECTOR JOSÉ MARIA NUNES

FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA

Espanya 2009 98 minuts José Maria Nunes José Maria Nunes Lluís Valentí Raül Busquets José Maria Nunes Jorge Nunes Daniel Nunes

FILMOGRAFIA

FITXA ARTÍSTICA José María Blanco Belén Fabra Alba Ferrara Santi Lapeira Maria Llosent Samuel Rodas Núria Rodas

DIJOUS 30 DE SETEMBRE DE 2010 21:00 H TEATRE CONSERVATORI

1957 Mañana... 1961 No dispares contra mí 1962 La alternativa 1963 Superespectáculos del mundo (codirigida amb Roberto Montero Bianchi) 1966 Noche de vino tinto 1968 Biotaxia 1969 Sexperiencias 1975 Iconockaut 1977 Autopista A-2-7 1982 En secreto, amor (En secret, amor) 1984 Gritos... a ritmo fuerte 2000 Amigogima 2008 A la soledat 2009 Res publica

BIOGRAFIA Nascut a la ciutat de Faro, Portugal, l’any 1930. Es trasllada a Sevilla amb la seva família als dotze anys per, quatre anys més tard, instal·lar-se definitivament a Barcelona, ciutat que serà una presència constant en la seva obra. A partir de 1950, comença a treballar a la indústria cinematogràfica (en produccions de Ignasi F. Iquino) on desenvolupa les més diverses tasques, que van des de extra a ajudant de direcció en pel·lícules de directors com Enrique Gómez, Joaquín Romero Marchent, Miguel Iglesias o Tulio Demicheli, entre d’altres. L’any 1957 dirigeix el seu primer llargmetratge, Mañana..., una pel.lícula que ja anticipava el caràcter innovador, arriscat i absolutament a contracorrent del seu autor, a mes d’ anticipar-se en alguns recursos narratius a troballes atribuïdes més tard al mateix Godard. La seguirien títols com Noche de vino tinto (1966), la seva pel.lícula mes coneguda, Biotaxia (1968), Sexperiencias (1969), Gritos... A ritmo fuerte (1984), que el convertirían el el representant més incorruptible de l’Escola de Baercelona, o les més recents Amigogima (2002) i A la soledat (2008). Totes elles personalíssimes, rodades al marge del sistema, lluny de tota idea de comercialitat i, desgraciadament, tan poc conegudes com el seu autor, tot un revolucionari en el seu art, un cineasta situacionista, visionari i únic, que deixa un lloc irreemplaçable dins el cinema europeu que, a més, perd a un dels pocs autors que ha reflexionat seriosament sobre el sentit del llenguatge cinematogràfic i ho ha aconseguit expressat en la seva obra. Morí el passat 23 de març a Barcelona. “Salud. Hasta Siempre!”.


COMENTARI A la Res Publica de José María Nunes una de les veuetes dels seus records li diu: “No ets massa vell per suïcidar-te? Et diran que són les xacres de l'edat. No ets massa vell? Eh? No ets massa vell?” I és que sovint s'ha volgut envoltar d'una aureola de depressió, de malaltia o d'alienació mental aquest acte voluntari de llibertat extrema. O es que algú encara pot dubtar que la llibertat és una pràctica i no només un concepte filosòfic? S'ha cantat a la llibertat, s'ha escrit sobre la llibertat, s'han fet guerres i s'ha matat en nom de la llibertat... però no és en la forma quotidiana de viure que la llibertat pren un sentit revelador i especialment significatiu? Raoul Vaneigem en el seu Avís als vius sobre la mort que els governa i l'oportunitat de desferse d'ella ens parlava d'un món oprimit per usurers autoritaris i ignorants, i de la possibilitat d'aconseguir mutar la crisi que ens domina en una nova vida on governi l'humanització de la naturalesa en general. Segur que el protagonista del film – i el mateix Nunes en particular, recordem la seva ja llunyana participació en les jornades llibertàries del 77 – estarien totalment d'acord amb aquest elogi a la ideologia de la tendresa, del plaer, del desig, de l'amor i del gaudi, de la creativitat... però la revolució es resisteix a arribar. I el positivisme de la implicació activa en els esdeveniments que ens han de dur la nova història sembla que ha deixat de ser eficaç. S'està instaurant el discurs de la resignació, de la supervivència, de la submissió i l'obediència que ens injecten - talment morfina – i que ens converteix en aquests morts productius i esporoguits en què ens han convertit els vencedors. El protagonista de la Res Publica, conscient de tot plegat i amb l'esgotament dels qui han estimat la vida amb tota la seva força, decideix no participar més en aquest joc (de despropòsits) i abandonar. És l'aposta més radical

d'aquells qui prenen el camí de l'exili per fugir dels esdeveniments que se'ls han tornat insuportables, que els oprimeixen. En el seu discurs final el protagonista parla de multinacionals, de capitalisme i autoritarisme, de violència i desolació, d'egoisme individualista; aquest és el panorama que contínuament se li apareix, juntament amb la decadència de l'amor i de les relacions familiars... sobreviu gràcies als records que es personifiquen i l'acompanyen en converses gratificants i complexes; tot com una llarga reflexió sobre la llibertat individual i el nostre dret a exercir-la. Algú, correctament, podrà pensar que l'actitud és legítima però covarda. En un moment del film el protagonista li fa la rèplica. Ens fa saber que encara que aparegués un motiu nou, una esperança, ja no disposa de les forces necessàries per participar-hi. És la certesa del descobriment, l'esgotament a causa d'aquest deambular sense vida el que el condueix a la mort. José María Nunes supera d'aquesta manera i de forma natural el debat sobre l'eutenasia per centrar-lo, directament i sense ambigüetats, en el dret a decidir sobre el nostre cos i les nostres accions. Durant els noranta-vuit minuts que dura el film domina la llum, les portes que s'obren, l'alegria en el ball, el color del vi, la vertadera amistat que t'acompanya i et replica, la bellesa dels espais on revius la felicitat del retorn o del descobriment, els rellotges que han deixat de marcar les hores... tot amb un sol protagonista que també podria ser l'alter ego del director. La insinuació ens la xiuxiueja la seqüència on José Maria Blanco – l'únic actor que apareix en tota la pel·lícula – es troba en una sala enorme i va resseguint lentament els objectes que la càmera acarona. Estanteries plenes de llibres – on potser hi ha la República de Plató -, centenars de vídeos en VHS, ordinadors, telèfons, pòsters de pel·lícules

destacables del director com Noches de Vino Tinto o A la soledat... és aquest el lloc de treball del protagonista? És una metàfora? Les pel·lícules com llaunes de conserves sense data de caducitat. Un magatzem de records i vivències que el pas del temps i les desviacions de la memòria capriciosa ja no podran modificar. Una reflexió senzilla i fugaç sobre la funció del cine i la seva importància? Cintes i llibres com pols que s'acumula i l'ús savi del metallenguatge com una aclucada d'ull? En una altra seqüència - i gràcies a l'ús del pla-contraplà – J.M Blanco es desdobla per esdevenir el protagonista però també el seu pare. Aquí es reflexiona al voltant de la infància, de la solitud, del pas del temps i de la vulnerabilitat tendre dels qui han arribat a la vellesa amb l'energia necessària. Especialment intens és el moment en què el pare reviu els jocs infantils mentre li suplica que es quedi amb ell i abandoni el seu propòsit. El director ens presenta magistralment un conflicte de resolució difícil: Cal elegir entre la convicció o la renúncia. Entre el consol patern o el propi benestar. Entre la mort en vida o la mort alliberadora...El protagonista opta per reafirmar-se en la seva elecció i a través dels diversos encontres i les meditacions que se'n deriven arriba fins al dinar de comiat. La nit no ha aparegut en tota la pel·lícula, ni l'angoixa opressiva o la por pel moment que ha de venir. En aquest sentit el protagonsta ens parla amb ironia sobre la seva darrera voluntat. Les últimes abraçades imaginàries ens duen la calma i la tranquil·litat d'un final feliç de llum intensa i morbositat nul·la. Aquí no hi ha mètodes eficaços ni llàgrimes, només l'alegria d'un home que decideix rebel·lar-se contra una època tot fent apologia de la llibertat. David Castillo (Revista Benzina num. 43)

2010/09/30: RES PUBLICA  

Full de sala del 30 de setembre