Issuu on Google+

NE CHANGE RIEN ARGUMENT Pel·lícula nascuda de l’amistat entre l’actriu Jeanne Balivar, l’enginyer de so Philippe Morel i el cineasta Pedro Costa. Retrata el treball musical de Balibar: assajos, sessions de gravació, concerts...

DIRECTOR PEDRO COSTA

FITXA TÈCNICA Portugal - França 2009 100 minuts Pedro Costa Sébastien de Fonseca Abel Ribeiro Chaves Cédric Walter FOTOGRAFIA Pedro Costa MUNTATGE Patricia Saramago

NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ PRODUCCIÓ

FITXA ARTÍSTICA Jeanne Balibar Rodolphe Burger Hervé Loos Arnaud Dieterlen

DIJOUS 21 D'OCTUBRE DE 2010 21:00 H TEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA

1989 O Sangue 1997 Ossos 2000 No Quarto da Vanda 2001 Où gît votre sourire enfoui? 2005 Ne change rien (curtmetratge) 2006 Juventude Em Marcha 2007 O Estado do Mundo (fragment “Tarrafal”) 2009 Ne change rien

BIOGRAFIA És fill del periodista i realitzador de televisió Luís Filipe Costa. Va abandonar els seus estudis d'història a la Universitat de Lisboa per ingressar a l'Escola Superior de Teatre i Cinema. Després de treballar com a ajudant de direcció per a diversos directors com Jorge Silva Melo i João Botelho, va fer el seu primer llargmetratge O Sangue (La sang) el 1989. Moltes de les seves pel·lícules estan fetes en un barri Lisboa habitat per persones marginades on grava en ambients reals sense cap tipus de decorat en un to narratiu que s'acosta als documentals. És famós pel seu estil ascètic per descriure a les situacions de desesperació que pateixen els més desfavorits. L'obra de Pere Costa continua la tasca iniciada a Portugal per Manoel de Oliveira i Antonio Campos, a la que el cinema s'inspira en el concepte antropologia visual, tradició també explorada per cineastes com Antonio Reis i Ricardo Costa, que utilitzen el documental de ficció. Pertany, com Teresa Villaverde, a la generació sorgida en els anys 90 del segle XX.


COMENTARI Després de dos monuments del cinema contemporani com són No quarto da Vanda (2000) i Juventude em marcha (2006), el portuguès Pedro Costa ens lliura un treball aparentment menor, en realitat una altra obra mestra fabricada en un registre més humil però igualment fascinant. El referent de Ne change rien no és únicament el curtmetratge del mateix títol rodat pel mateix Costa el 2005, on ja s'observava la cantant i actriu Jeanne Balibar filmada en directe, sinó sobretot Où gît votre sourire enfoui? (2001), el retrat que va fer dels cineastes Jean-Marie Straub i Danièle Huillet contemplats en ple muntatge del seu film Sicilia! (1999). Allò que importa a Costa en tots aquests apropaments a la creació artística és una barreja entre la realitat i el mite: d'una banda, els cossos que treballen i pateixen a la recerca del moviment just; de l'altra, la fixació d'una imatge també justa que deixi constància d'aquell esforç. No espereu res més, doncs, que un grapat de plans que recullen Balibar mentre assaja o canta a l'escenari algunes de les seves cançons. Però aquesta no és la filmació d'un concert, ni tampoc una recerca entre bambolines. En realitat, Costa es posa en escena a si mateix com a responsable del que veiem, i per tant sempre buscant la distància justa, la manera més honesta i alhora evocadora de filmar la música. També es tracta de la seva feina, de la tasca del cineasta enfrontat a un material determinat, com si fos un escultor davant la pedra o un pintor davant la tela. A alguns els semblarà esnobisme pretensiós. Jo hi veig tot el

contrari: la suor i la sang resultants de mirar el món amb respecte. Després de veure aquesta pel·lícula ja mai més no contemplarem amb els mateixos ulls la música filmada. Carlos Losilla, al diari Avui És difícil saber per què aquesta és la primera pel·lícula del portuguès Pedro Costa que s’estrena a les nostres sales. Potser perquè la música, la seva dimensió de documental musical, hi dóna una (falsa) aparença d’accessibilitat. Però Ne change rien no és més ‘fàcil’ que En la habitación de Vanda (2000) o Juventud en marcha (2006), les monumentals obres mestres que han fet de Costa un dels cineastes contemporanis més estudiats. És tan hermètica i alhora tan senzilla, tan generosa, com aquelles pel·lícules, i beu tant del retrat ètic i estètic de la Vanda, que fuma heroïna amb la mateixa dedicació sonàmbula amb què ven verdures, com de l’admiració que el cineasta portuguès sent pels artistes que treballen, siguin el Jean-Marie Straub i la Daniele Huillet de ¿Dónde yace tu sonrisa escondida? (2001) o la Jeanne Balibar de Ne change rien. Sorprèn la semblança de la Balibar amb la Vanda. Costa les fotografia aplicant la política d’un clarobscur que aplaudiria el mateix Caravaggio. Aquí es tracta que el blanc i negre pinti el rostre de la cantant com si fos un esborrany, primer completament difuminat, gairebé una ombra expressionista, per arribar finalment a il·luminar-la amb la llum artificial d’un camerino, amb ple control de les seves facultats musicals. El tema del film és el procés artístic,

i Costa sembla entendre els dubtes, la modèstia artística de la Balibar, filmada en els seus balboteigs i les seves repeticions, en l’etern work in progress de la gravació del seu àlbum. Lluny de la distància moral amb què Godard va captar la gravació del Sympathy for the Devil dels Rolling Stones, Costa sembla admirar el treball de Jeanne Balibar, els seus esforços i la seva cansada humilitat, que esclata a la pantalla mentre la seva directora musical la guia en els assajos d’una cançó d’una òpera d’Offenbach. És un moment molt bell, en què es reflecteix la precisió de metrònom que necessita tota expressió artística per quallar definitivament. L’antidocumental musical D’alguna manera, Ne change rien és l’antidocumental musical. Un concert està filmat en pla general fix, com si a Costa no li interessés res més que la plàstica del conjunt retallat en fons negre. La gravació d’un tema es fa entre ombres i en dues fases, separant dos plans sonors que l’espectador està obligat a muntar. No és estrany que el projecte fos impulsat per l’enginyer de so Philippe Morel, mort prematurament: la pel·lícula té alguna cosa fantasmal, com si la música de Balibar nasqués des d’una altra dimensió que no és la dels vius. És el retrat íntim d’una artista que busca nous camins filmats des de l’altra cara de la lluna. Des del lloc on un altre artista intenta mirar-se al mirall per fer coincidir la seva imatge amb la d’una ànima bessona. –Sergi Sánchez, revista Time Out


2010/10/21: NE CHANGE RIEN