Issuu on Google+

NADIE SABE NADA DE GATOS PERSAS ARGUMENT Dos joves que acaben de sortir de la presó, formen un grup de música. Quan les autoritats els hi prohibeixen cantar a Iran, comencen a planejar la fugida de la seva existència clandestina, somiant en actuar per Europa.

DIRECTOR BAHMAN GHOBADI

FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ

PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA

Iran 2009 106 minuts Bahman Ghobadi Bahman Ghobadi Hossein Mortezaeiyan Roxana Saberi Bahman Ghobadi Turaj Mansuri Haydeh Safi-Yari Mahdyar Aghajani Ash Koosha

FITXA ARTÍSTICA Negar Shaghaghi Negar Ashkan Koshanejad Ashkan Hamed Behad Nader

DIJOUS 26 DE NOVEMBRE DE 2010 18:30 H TEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA

2000 Zamani barayé masti asbha (A time for drunken horses) 2002 Gomgashtei dar Argh (Marooned in Iraq) 2004 Lakposhta parvaz mikonand (Las tortugas también vuelan) 2006 Niwemang (Media luna) 2009 Kasi az gorbehaye irani khabar nadareh (Nadie sabe nada de gatos persas)

BIOGRAFIA Neix l’any 1969 a Baneh, al que s’anomena el Kurdistan iranià, prop de la frontera entre Iran-Irak. Estudia Cinematografia a Teheran i, mentre treballa com a fotògraf industrial, realitza diversos curts en 8 mm i vídeo. Entre 1995 i 1999 els curts God’s Fish, Again rain with the melody, This man is arrived i Life in fog (considerat el curtmetratge més famós del seu país) guanyen diversos premis. L’any 1999 treballa com ajudant de direcció d’Abbas Kiarostami, just abans de rodar el seu primer llarg, A time for drunken horses, premiat amb la Càmera d’Or a Cannes. L’any 2004 obté la Concha de Oro a San Sebastián amb Las tortugas también vuelan. Centrat en mostrar la realitat del poble kurd, els seus films tenen una veracitat i duresa properes a les del documental, encara que l’autor sempre troba un lloc per l’humor i l’esperança. Per la situació político-social del seu país –a més de la seva condició de kurd-, li ha estat molt difícil dur a terme cada un dels seus projectes. Nadie sabe nada de gatos persas ha estat rodada en poc més de tres setmanes i en la clandestinitat, doncs no tenia llicència del govern iranià.


COMENTARI

La tristesa amb la que Bahman Ghobadi parlava a la roda de premsa del Festival de San Sebastián, la mateixa que pateixen els músics a l’Iran contemporani, contrasta amb el so del que interpreten, en el seu perseguit dia a dia, aquelles persones, diu el cineasta, que corren tans riscos per fer el que volen. I és que, continua Ghobadi, a les 200 ciutats d’Iran és molt difícil trobar músics. Hi són, però estan amagats. La novetat és veure on desenvolupaven les seves activitats i com la passió sobrepassava perills i detencions de la policia. En els últims 30 anys, certa música ha estat prohibida per les autoritats, però no ha desaparegut: s’interpreta i s’escolta al subsòl. De totes maneres, milions d’obres d’art han romàs amagades, i moltíssims artistes també. Deprimits, alguns fins i tot s’han suïcidat… Els de la pel.lícula s’amaguen, sí, però lluiten per aconseguir un somni. Utilitzant una metàfora domèstica (no tenim dret a treure de casa ni gossos ni gats, diu. A les nostres cases tenim gats als que estimem molt i, a més, els

gats perses son molt valorats fora d’Iran. Jo els comparo amb els joves protagonistes de la meva pel.lícula, sense llibertat i obligats a amagar-se per tocar la seva música), Ghobadi tenia intencions ben clares: He intentat de plasmar, de forma documental i narrativa, la lluita dels grups musicals per sobreviure. Ghobadi va rodar el film sense llicència del govern iranià i en tres úniques

setmanes: Anàvem en motos, amb amics, d’un lloc cap a l’altre per filmar ràpidament i marxar. Tota aquesta pàtina de tristesa té un origen més que evident: 30 anys sota aquest règim a Iran. Cada una de les meves pel.lícules és com els segons en els que a una persona torturada li treuen el cap de l’aigua per agafar aire. Cristal.lí. Fotogramas Nº 1998


2010/11/28: NADIE SABE NADA DE GATOS PERSAS