Page 1

MUERTE EN VENECIA ARGUMENT Adaptació de l'obra homònima de l'escriptor Thomas Mann. A principis del segle XX, un compositor alemany de delicada salut i l'última obra acaba de fracassar, arriba a Venècia a passar l'estiu. A la ciutat dels canals es sentirà profundament atret per un bell i angelical adolescent, sentiment que li anirà consumint mentre la decadència també arriba a la ciutat en forma d'epidèmia. FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ

PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA

Itàlia 1971 127 minuts Luchino Visconti Luchino Visconti Nicola Badalucco Thomas Mann (nov.) Luchino Visconti Pasqualino de Santis Ruggero Mastroianni Gustav Mahler

FITXA ARTÍSTICA Dirk Bogarde Silvana Mangano Björn Andrésen Romolo Valli Marina Berenson

Gustav Mare Tadzio Tadzio Amo hotel Frau von Aschenbach

DIUMENGE 27 DE NOVEMBRE DE 2013 18:30 H TEATRE CONSERVATORI

DIRECTOR LUCHINO VISCONTI FILMOGRAFIA

1976 El inocente 1974 Confidencias 1971 Muerte en Venecia 1969 La caida de los dioses 1967 El extranjero 1965 Sandra 1963 El gatopardo 1962 Bocaccio’70 1960 Rocco y sus hermansos 1957 Noches blancas 1954 Senso 1953 Nosotras las mujeres 1951 Bellísima 1948 La tierra tiembla 1942 Obsesión

BIOGRAFIA Procedent d'una família de l'alta aristocràcia del seu país, va rebre una acurada educació. Després d'estudiar música durant diversos anys, afició que conservaria al llarg de tota la seva vida, va iniciar la seva carrera treballant com a dissenyador teatral. El 1935 es va traslladar a París, on va col·laborar amb el cineasta Jean Renoir. El 1942 va dirigir Obsesión, la seva primera pel·lícula, a la qual va seguir La tierra tiembla i Bellíssima. Proper als principis artístics del neorealisme, moviment que aglutinava els més importants cineastes italians de la postguerra, va dirigir Senso i Rocco y sus hermanos. La seva obra més ambiciosa, i la que va merèixer els millors elogis de la crítica, va ser El Gatopardo (1963), en què presenta un ampli fresc social de les convulsions que agitaven la Itàlia del segle XIX. A La caida de los dioses (1970) interpreta el nazisme des d'una exploració intimista en el fenomen del mal, de marcat signe esteticista.


COMENTARI “MUERTE EN VENECIA” UN ACTOR, UN FINAL. Basada en la novel·la de Thoman Mann, Muerte en Venecia suposa la segona entrega d'una trilogia temàtica batejada com Trilogia d'Alemanya, encara que va ser producte de l'atzar - Visconti en realitat volia filmar una altra pel·lícula- conforma juntament amb l'anterior La caida de los dioses, i la posterior Ludwig, un tríptic en què el director italià s'obsessiona per la diferència entre l'ideal i el real, marcant una gran distància entre tots dos. Els desitjos, els somnis, la joventut evaporada, l'èxit i enfront de tot això, la lamentable realitat exposada a través d'una societat decadent , que no és altra cosa que el propi final dels seus personatges. Muerte en Venecia explora tot això de forma molt bonica i també carregosa. Afortunadament, el treball de Dirk Bogarde i un dels finals més impressionants que es puguin donar en una pel·lícula, fan que el viatge valgui la pena . El principal canvi que hi ha en l'adaptació és el fet que el personatge central és músic, mentre que en l'obra de Mann és un escriptor. Segons Luchino Visconti, el novel·lista volia que el seu personatge fos músic, així que el director italià va canviar la seva professió i el va convertir en compositor. Gustav von Aschenbach és un transsumpte del cèlebre Gustav Mahler - aquest motiu Visconti ompli de la seva música el film, en concret recorrent al Adagio

de la cinquena simfonia, que es repeteix fins a la sacietat en la pel·lícula -, els seus dies estan arribant al final, i davant la trista pèrdua de la seva filla es reclou a Venècia esperant descansar de tal tragèdia. Però Aschenbach, que sempre ha considerat que la bellesa s'ha d'aconseguir amb l'intel·lecte, sucumbirà davant la torbadora presència d'en Tadzio, efeb d'aspecte androgin que representa la bellesa absoluta. El problema de Muerte en Venecia és que és repetitiva fins a la desesperació. En un intent per narrar la decadència de les classes altes en un país que estava canviant a marxes forçades amb dos importants Guerres a l'horitzó, Visconti es recrea massa en una ciutat de la que segurament és

impossible no enamorar-se, i que converteix en metàfora indiscutible l'enfonsament artístic , personal i social del mateix Aschenbach. Una epidèmia és el principal de les seves pors, mentre que Tadzio, el jove que el mira de reüll, com provocant i qui sap si convidant-lo a apropar-se, és la seva única raó d'existència, la que el porta a qüestionar les seves pròpies creences sobre aconseguir la bellesa. Indubtablement l'homosexualitat de Visconti fa acte de presència en aquesta premissa i no és desgavellat imaginar que aquesta pel·lícula és en part una crítica a tots aquells que no afronten la seva sexualitat. [...] web blogdecine.com

2013/10/27: MUERTE EN VENECIA  

Full de sala del 27 d'octubre