Issuu on Google+

HOLY MOTORS ARGUMENT El Senyor Oscar viatja en una limusina per París i els seus voltants des del matí fins a la nit, disfressat de diversos personatges, de vida en vida, acompanyat per la Céline. Passa de ser un gran executiu a un assassí, després un captaire, una criatura monstruosa, un pare de família…, a la recerca de la bellesa d’un gest...

DIRECTOR

LEOS CARAX FILMOGRAFIA

FITXA TÈCNICA

NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ

França - Alemanya 2012 115 minuts Leos Carax Leos Carax Martine Marignac Albert Prévost Maurice Tinchant FOTOGRAFIA Caroline Champetier MUNTATGE Nelly Quettier MÚSICA Neil Hannon

Chico conoce chica (Boy meets girl) (1984) Mala sangre (Mauvais sang) (1986) Los amantes del Pont-Neuf (Les amants du Pont-Neuf) (1991) Pola X (Pola X) (1999) Tokyo (Tokyo, codirigida per Michel Gondry i Bong JoonHo) (2008) Holy Motors (Holy Motors) (2012)

FITXA ARTÍSTICA BIOGRAFIA Denis Lavant Edith Scob Michel Piccoli Eva Mendes Kylie Minogue

Oscar Céline Home Kay M Eva Grace

DIUMENGE 24 DE MARÇ DE 2013 18:30 H TEATRE CONSERVATORI

Cineasta inclassificable i ferotge, Carax viu amagat sempiternament rere unes ulleres de sol. Nascut el novembre de 1960, va començar la seva carrera amb alguns curts i treballant com a crític a la revista Cahiers du cinéma. El 1984, presenta a Cannes la seva primera pel·lícula, Chico conoce chica. La seva persona i el film van causar una impressió estranya, però favorable. Compta amb un grup de col·laboradors habituals que l’acompanyaran sovint des d’aquesta primera col·laboració , com l’ actor Denis Lavant o el director de fotografia Jean-Yves Escoffier.

Sempre envoltat d’ un aire de maleït i de misteri (Leos Carax és un pseudònim), el seu següent títol, Mala sangre, l’etiquetà com un dels nous talents del cine francès. Continua la seva exploració de l’amor en temps moderns, que adquireix un to més obscur i extrem en aquesta cinta. Amb ella participà al 37è Festival de Cine de Berlín. La pel·lícula és un clar homenatge a la Nouvelle vague, i en especial a una de les seves grans influències, Jean-Luc Godard. Robert Bresson o Marguerite Duras són altres referents d’aquest cinèfil empedreït. Cinc anys més tard reemprèn la seva carrera com a director amb Los amantes del Pont-Neuf, pel·lícula que patí diferents retards per temes tant de finançament com amb l’administració parisina (es filmà in situ a l’emblemàtic pont), però que va tenir una gran acollida per part de la crítica i obrí les portes a una major experimentació al seu següent film, Pola X. Aquest, de l’any 1999, és una adaptació del conte Pierre o las ambigüedades, de Herman Melville, de tema incentuós. A finals de 2007, participa amb el segment titulat Merde al llargmetratge japonès Tokyo!. Amb Holy Motors va ser el guanyador del Festival de Cine de Sitges 2012,obtenint els premis a la Millor Pel·lícula, Millor Direcció, el Premi José Luis Guarner de la crítica i el Méliès d'Argent al Millor Film Europeu. "No sóc un director maleït, només vull vendre entrades, como tothom", Leós Carax


COMENTARI (…) Per damunt de tot allò de bo que pugueu veure en una pantalla, he viscut l’experiència d’immergirme en una pel·lícula tan al·lucinada i fora de norma que, a la força, ha de vèncer la negra nit de l’oblit. Parlem de Holy Motors, cinquena pel·lícula de l’ínclit Léos Carax. D’ençà que l’he vista a l’auditori de l’Hotel Melià, un divendres al matí, no me la puc treure del cap. Les seves imatges, que duc enganxades a la retina, s’engranen en la meva ment fins a confegir una miríada de pel·lícules (im)possibles. Holy motors és de fet una pel·lícula que conté alhora onze pel·lícules més i aquestes, ensems, podrien infantar-ne cent vint-i-una. Carax sembla invocar-hi l’esperit d’Alfred Jarry, de Louis Feuillade, de Georges Franjou, de Jean-Luc Godard, de Marcel Schwob, de Jean Cocteau, de Jacques Demy, d’Alfred Hitchcock, de David Lynch. Els espectadors del Festival de Sitges li estarem eternament agraïts per haver-nos regalat aquest enfilall d’imatges hipnòtiques que transiten per un París crepuscular (en aquest punt, la seqüència que transcorre als magatzems de La Samaritaine n’és el moment àlgid). Ho fem dins d’una espectral limusina blanca, de la mà d’un actor de l’estirp caníbal d’Artaud, Denis Lavant, l’actor fetitxe en anglès de Versió Caraxoriginal (Mauvais sang,amb Lessubtítols amants en castellà. du Pont neuf). Carax ha empès Lavant a afrontar un repte proteic i majúscul i val a dir que tots dos n’han sortit enaltits. Carax, que a Pola X (1999) semblava un zombi Crawford cinematogràfic, haSony tornat a la vida Duane Jackson amb una pel·lículaJacy vibrant talment Farrow un demiürg foll i pletòric. Sam the Lion Ruth Popper

(…) No ens estalviarem de dir que Lois Farrow Marlow Holy Motors és unLester esdeveniment cinematogràfic d’una grandiosa magnitud, una pel·lícula que, baldament sigui gojosament imperfecta i, adesiara, se us presenti una DISSABTE mica malsargida, ens arrossega 15 00meandres H pels 21: seus amb una força ÚLTIMA A ni LAmenys, indeturable i esSESSIÓ clou, ni més SALA CIUTAT amb una reflexió sobre el futur (o la fi) del cinema que emana d’uns cotxes parlants (tanmateix no us espantéssiu pas, que això no és Cars!). Sigui com vulgui, Holy motors constitueix una mònada cinematogràfica, un artefacte d’una gran precisió narrativa, només

comparable a les pel·lícules que ens obliguen a posar en dubte el nostre judici estètic, les nostres confortables certeses. No és gens complaent, no busca l’admiració a tot preu, malgrat sigui admirable, i ens forneix una representació simbòlica del món en què vivim d’una extraordinària ARGUMENT lucidesa (l’opacitat del poder, el vertigen banal que ens segresta el temps de la vida, la incapacitat de comprendre la realitat, l’experiència de la metamorfosi en un temps on ningú no és qui diu ser). I, tanmateix, és una pel·lícula bellíssima que sembla condensar en el seu metratge les més grans fites del cinema que pensa. A la força, Holy Motors ha de defugir les tebieses: o bé provoca un rebuig visceral, com els hi passa a certs carcamals que encara escriuen als diaris, o bé us transporta per una experiència reveladora que aferma la vostra fe en la força creadora de la imaginació humana. Perquè val a dir que Holy motors és el cinema: drama, musical, distopia, fantastique, polar, amour fou, expanded cinema… No hi ha forma de fixar-la, de delimitar-la, es vessa per tot arreu,

desborda tots els límits, tots els gèneres, totes les potències, totes les espectatives… Holy motors és inesgotable. (…) Holy Motors és, vet-ho aquí, un disbarat formidable que només un cineasta francès com Carax, amant COMENTARI de les aventures suïcides, era capaç de regalar-nos. Perquè Holy motors és ben bé això, un regal, un regal d’aquells que resisteixen el pas del temps i que l’oblit no és capaç d’aterrar. I veure-la en una sala com la de l’auditori del Melià (sovint en dic el Méliès, nom que li escauria), no féu sinó amplificar els efectes d’aquest viatge que transita entre el desconcert, el deliri febrós i les experiències oníriques més fondes. Holy motors és, val a dir-ho, un clàssic dels nostres temps líquids, ben bé comparable a aquell momument fílmic que és Mulholland Drive. Veieu-la perquè no us l’acabareu. Albert Aixalà Torrent al Núvol (Diari digital de cultura)


2013/03/24: HOLY MOTORS