Issuu on Google+

LES HAUTES SOLITUDES

FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE

França 1974 80 minuts Philippe Garrel Philippe Garrel Philippe Garrel Philippe Garrel

FITXA ARTÍSTICA Jean Seberg Nico Tina Aumont Laurent Terzieff

BANDA SONORA EN DIRECTE Agustí Busom (Abus), Xavier Angulo (The Oldians), Kevin Urbaneja (Bou), Marc Torregrossa (Boogie Dreams), Panxo i Dani (lanuvetortuga), Sergi Fargas (The Jammians), Brujo (Por), Oscar Castellà, Jordi Portabella i Albert Palomar (Plouen), Rafa i Gerard (Els Normals). Amb Marc Hernández i Tites al control de so.

DIUMENGE 7 DE MARÇ DE 2010 18:30 H TEATRE CONSERVATORI

ARGUMENT Immersió a les profunditats del rostre de tres dones mentre responen gestualment a estímuls sempre invisibles per a l'espectador -siguin aquests interiors, avivats per la reflexió i les emocions- o exteriors, provinents d'algun lloc fora de l'enquadrament. Veiem tristesa, dolor, ràbia, desconsol, por, resignació i malenconia a través dels ulls de les tres actrius. Es tracta d'una pel·lícula muda, vagament basada en L'Anticrist de Nietzsche i gravada a l'apartament de París de Jean Seberg, mítica protagonista femenina de À bout de souffle, de Godard, inoblidable actriu amb una existència tumultuosa que la va portar a la tomba prematurament (als 40 anys) després de diversos intents de suïcidi.

DIRECTOR

PHILIPPE GARREL FILMOGRAFIA

1964- Les enfants désaccordés (curt) 1965- Droit de visite (curt) 1967- Marie pour mémorie 1968- Le révélateur - Actua I - Anémone 1969- Le lit de la vierge 1972- La cicatrice intérieure - Athanor 1974- Les hautes solitudes 1975- Un ange passe 1976- Le berceau de cristal 1978- Voyage au jardin des morts 1979- L'enfant secret - Le bleu des origines 1983- Liberté, la nuit 1984- Paris vu par... vingt ans après (segment 3 Rue Fontaine) 1985- Elle a passé tant d'heures sous les sunlights... 1988- Les ministères de l'art (TV) 1989- Les baisers de secours 1991- J'entends plus la guitare 1993- La naissance de l'amour 1996- Le coeur fantôme 1999- Le vent de la nuit 2001- Sauvage innocence 2005- Les amants réguliers 2008- La frontière de l'aube


BIOGRAFIA Philippe Garrel neix el 1948 a la localitat francesa de BoulogneBillancourt, fill de l'actor Maurice Garrel, la influència del qual serà decisiva tant a nivell biogràfic com artístic. És germà de Thierry Garrel (una de les personalitats clau de la productora La Sept) i pare de l'actor Louis Garrel (famós des del seu treball a The Dreamers (2003), de Bertolucci). Nascut del cinema i criat en el caliu de la Cinemateca Francesa, troba en aquest mitjà una raó de vida. Molt aviat situa les seves afinitats al costat de l'impuls modern de Godard i Truffaut, descobreix en Murnau la fascinació per les imatges del mut, i troba en Henri Langlois la figura que guia els seus passos cap a un cinema nou que anhela recuperar la fascinació de la imatge primitiva. En aquest camí coincideix amb companys de viatge com Jean Eustache, Jacques Doillon o, en una posició una mica més excèntrica, Maurice Pialat, per a formar part d'una generació maleïda, perduda en el territori difús de la post-nouvelle vague i marcada pel desencantament del 68 . La voracitat cinematogràfica de Garrel, el seu desig de fer cinema, és constant i precoç. Amb tot just 14 anys roda el seu primer curtmetratge, que destruirà pocs anys després. Els curts Les enfants désaccordés (1964), Droit de visite (1965), i l'escandalós llarg Anémone (1966), rodat per a la televisió, seran la seva fulgurant carta de presentació. En el primers curtmetratges esbossa ja la dimensió autobiogràfica que recorre tot el seu cinema, situant en primer terme les relacions conflictives amb el pare, i postulant un rebuig frontal a les formes convencionals i ordres establerts. El conflicte i la violència generacional, no com a política sinó com estat d'esperit, queden palesos en el seu primer llargmetratge cinematogràfic, Marie pour mémoire (1967), en el que posa a punt un sistema formal que amplificarà el seu cinema. El delimiten l'ús del pla seqüència llarg i tibant, el gust per l'exploració del paisatge, i la imbricació de la matèria real amb el viatge oníric cap als territoris d'un imaginari essencial. El film també el posa en contacte amb la seva primera actriu fetitxe, Zazou. Aquest espeleòleg del rostre femení

ha convocat a actrius de característiques tan marcades com Tina Aumont, Bulle Ogier, Anne Wiazemski, Emmanuelle Riva, Mireille Perrier, Anémone o Catherine Deneuve, encara que les seves grans muses serien la citada Zazou; Jean Seberg, intèrpret d' esperit fràgil i torturat amb la qual filma Les hautes solitudes, on el seu rostre esdevé un paisatge a explorar de manera anàloga als que poblen la resta dels seus films de l'època; i la model i cantant alemanya Nico, que es convertirà també en amant i protagonista de la fase més turmentosa de la seva existència i de la part més singular i coneguda de la seva filmografia. En els últimes dècades, en un procés com de reinvenció del seu propi cinema, fa una mena de reingrés al cinema narratiu, encara que d'una manera profundament el.líptica i hiperpersonal. El seu nom és reivindicat entre els cinèfils als festivals i els seus últims films són premiats a Venècia. Garrel torna a posar novament el seu cinema al gresol, afrontant un estat de crisi i de ruptura, marginant tots els tòpics i, fins i tot, les imatges característiques de la història. El cinema de Garrel torna als orígens per a reafirmar la seva creença en el món en el cinema. Versiói original en anglès amb subtítols en castellà.

COMENTARI Encara que les intencions de Les hautes solitudes romanguin confuses, Sony Crawford Jackson enfosquides per laDuane proximitat de les Farrow composicions o la Jacy manca total de Sam the Lion qualsevol classe deRuth banda sonora Popper Lois Farrow per a fer explícits aquells moments Lesteralmenys Marlow robats de pensament, podem veure la pel·lícula com una espècie d'estudi silenciós de les seves tres icones individuals: les actrius Jean Seberg i Tina Aumont, i la DISSABTE cantant i model15 Nico. H Com21: un00estudi per a Seberg, o de ÚLTIMA SESSIÓ A LA Seberg, la pel·lícula és absolutament SALA CIUTAT fascinant. Amb fascinació veiem el bombardeig d'emocions - o expressions de la cara-, i d'interpretació en la seva expressió més nua i no refinada, on cadascun dels actors busca la càmera, anant més enllà d'ella, als espais buits que es riuen de nosaltres amb la seva

austeritat lliure, recordant-nos les finestres on hauria d'estar la vida. Podem agafar-nos a l'esperança del penúltim pla, que dura diversos minuts i mostra a Seberg, amb barret i banyada en llum, com tímidament ens ensenya una gamma COMENTARI ARGUMENT d'expressions facials com si estés en una audició o càsting (per a Garrel, i per extensió, per l'audiència), o destruir aquesta esperança amb el melancòlic final. Una silueta fumant un cigarret i “les hautes solitudes ", amb Seberg tornant a la foscor, lluny de la llum brillant i blanca que penetra per la finestra de la recambra; lluny de l'ideal de ficció que podria haver estat, o hauria d'haver estat, si les coses haguessin estat diferents. Quan la pel·lícula s'acaba som abandonats amb tantes preguntes com quan va començar; preguntes bàsiques com: qui són aquesta gent i què volen? Quines eren les intencions del cineasta? En què influeix i quin paper té Nietzsche i el seu Anticrist (primer publicat, 1888) sobre l'univers de la pel·lícula o el desenvolupament de la seva narrativa?... L'única cosa de la qual estem realment segurs és de l'esplendor de Seberg i el geni de Garrel, en crear una pel·lícula que és completament depenent de les interpretacions de l'audiència, de la mateixa manera que projectem els nostres propis pensaments i sentiments en una temptativa d'entendre aquests caràcters i les seves complexes relacions mútues. En la introducció del seu propi treball, Nietzsche va escriure que: "Per a entendre el llibre, cal ser honest amb els assumptes intel·lectuals fins al punt d'aguantar la meva serietat, la meva passió". "Deixa que ens mirem l'un a l'altre a la cara ". Aquestes paraules, que ressonen a un nivell monumental mirant les reaccions d'aquestes tres icones de culte, fàcilment podrien servir com a introducció d'aquesta pel·lícula summament personal de Garrel.

Linden Arden


2010/03/07: LES HAUTES SOLITUDES