Issuu on Google+

FINISTERRAE ARGUMENT

FITXA TÈCNICA Espanya 2010 80 minuts Sergio Caballero Sergio Caballero Lourdes Español Jordi Picazos FOTOGRAFIA Eduard Grau MUNTATGE Martí Roca MÚSICA Jimi Tenor Sergio Caballero

NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ

FITXA ARTÍSTICA Pau Nubiola Pavel Lukivanov Santi Serra Yuri Mykhaylychenko Claudia Schneider Rosanna Walls

Fantasma 1 Veu Fantasma 1 Fantasma 2 Veu Fantasma 2 Hippie Emmanuelle

DIJOUS 28 DE DESEMBRE DE 2010 21:00 H TEATRE CONSERVATORI

Finisterrae narra la història de dos fantasmes que decideixen fer el Camí de Santiago fins a la fi del món per, un cop allà, començar una etapa terrenal i efimera en el món dels vius. Un recorregut introspectiu per territoris inhòspits on es troben amb éssers estranys, animals salvatges i personatges surrealistes. Hauran de sortejar situacions inesperades, bregar amb les seves pròpies tensions i debatre amb els dubtes de la seva condició fantasmal.

DIRECTOR SERGIO CABALLERO

BIOGRAFIA Sergio Caballero és co-director i responsable de la imatge de Sónar, el Festival de Música Avançada i Art Multimèdia. La seva creativitat i inquietud artística s'ha mostrat en diversos terrenys, com el de la música electrònica, les arts plàstiques o l'art conceptual, i ha desembocat en gran mesura en les sempre controvertides i impactants campanyes d'imatge del Sónar. Des de 2004 Caballero forma tàndem amb el compositor Pedro Alcalde, amb el qual ha creat sis composicions musicals per a la Companyia Nacional de Dansa dirigida per Nacho Duato. Finisterrae és el seu primer llargmetratge, en què fa gala d'un estil totalment personal i en el qual es filtren els seus gustos, les seves obsessions i el seu particular sentit de l'humor.


COMENTARI Després d'escoltar o llegir tantes definicions per a la seva opera prima, vostè diria que Finisterrae és ... Una ficció experimental amb narrativa de conte. Una pel.lícula que parla del sentit de la vida a través de dos fantasmes que van cap a Santiago. Un d'ells és més existencialista i torturat, i l'altre no es planteja tant les coses. Està més content, en general, amb els animalets del seu voltant i aquestes coses. Viu el dia a dia, i si es converteix en humà ja li està bé, però tampoc és la seva obsessió. No s'espanti el (possible) públic! Expliqui que la pel.lícula té humor. Que no és de Bud Abbott i Lou Costello, per allò dels fantasmes, però que que hom pot fer les seves rialles amb Finisterrae, no? L'humor sempre ha estat present en els meus treballs, i ara no podia fer una excepció. No pel fet que facis un tipus de film experimental o d'art has d'estar trist. Jo no estic trist! La seva formació artística i tècnica com a cineasta no és la típica. Jo vinc del món de les arts plàstiques i la música, i em vaig plantejar aquest film com ho faig normalment amb les campanyes del Sónar. Això també fa que no hagi fet una cinta amb vocació de comercialitat. Crec que aquesta és una obra dirigida a espectadors amb la ment oberta i amb ganes de veure experiències noves. Un públic que vol ser sorprès. Però el fet que, com a espectador, un la vegi amb un background potent i variat, també afavoreix la seva visió. La pots gaudir més si es té una cultura visual una mica heterodoxa i àmplia.

Sí, un espectador amb un bagatge cultural considerable crec que la gaudirà més. Podrà connectar d'una manera més directa i satisfactòria. Aquest gest de complicitat amb Philippe Garrel no l' agafes si no has vist les seves pel.lícules, per exemple. I, darrere d'aquestes imatges, hi ha un director, jo, que coneix l'obra de Gilbert & George o Alejandro Jodorowsky, i això es nota i afecta tota la part estètica. I convé no veure-la amb presses, sense buscar-li un ritme trepidant o unes claus narratives clàssiques. La pel.lícula busca el seu temps ... Tota la primera part té un rollo lent. La càmera està més fixa. Però arriba un moment, a partir d'una conversa entre els fantasmes, que tot es fa més entranyable, proper. I, al final, desemboquem en un to més poètic, estil vídeo art. La seva pròpia filla va ser decisiva a l'hora d'escollir els protagonistes, oi? A ella, que té sis anys i mig, li agrada Finisterrae, no hi ha dubte, però em diu que si vull seguir al cinema hauré de fer pel lícules més ... ¡Normals, ha, ha! Ella em va suggerir que escollís com a personatges centrals a dos fantasmes i, com van sota un llençol, no m'hauria de preocupar pels actors. ¡Com no es veu qui hi ha a sota! Ara ella ha volgut fer la seva pròpia peli, i jo l'he ajudat a la part tècnica. Es titula Nunca se acaba, i és com allò del Dia de la Marmota: tot es repeteix. I a la nena li agrada que els fantasmes parlin en rus? El rus té una musicalitat molt bonica. A més, no canta en anglès Hannah Montana? Fora bromes, no va tenir cap problema per

seguir els subtítols. Però, ho he de reconèixer, també diu que és lenta, he, he. Les seves escenes preferides de Finisterrae? N'hi ha una que tenia al cap des del principi i sabia com volia ferla, i és aquesta del ren del final entrant al palau: un animal salvatge perdut en aquest espai decadent. Acompanyat d'un tipus de música molt concret. Com va sortir com ho havia previst abans de rodar-ho, estic content. A l'altre extrem, la gran sorpresa ha estat com han reaccionat els animals. Els cérvols, per exemple. Sabia que s'acostarien a la càmera, però no imaginava que, finalment, ho farien tant. Això m'ha agradat. I afegeixo una tercera seqüència de la qual estic molt satisfet, i és el tràveling mentre es crema el cavall. És molt de Tarkovski. En aquesta escena m'agrada el tractament del so, hi ha una reivindicació del silenci, que moltes vegades és un element que no es valora. I una pregunta final a propòsit d'alguna cosa que sembla una venjança personal seva ... Per què assassina a la hippie? Perquè és una pesada! Quan estava preparant Finisterrae, em van recordar les quatre màximes Hollywood perquè una pel.lícula funcionés: havia d'haver violència i també humor, havien de aparèixer unes tetes i incloure un assassinat. He complert amb tots els requisits. De fet, l'escena durava uns 15 minuts i la vaig haver de tallar, perquè haguessis desitjat no matar-la, sinó cremarla. I que consti que no tinc res contra els hippies ... Pere Vall - FOTOGRAMAS 11/06/2010


2010/12/28: FINISTERRAE