Issuu on Google+

FAMILYSTRIP ARGUMENT

FITXA TÈCNICA Catalunya 2009 70 minuts Lluís Miñarro Lluís Miñarro Christophe Farnarier Pablo Pérez de Lara MUNTATGE Sergi Dies Valentina Mottura

NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ FOTOGRAFIA

BIOGRAFIA

La memòria d'una generació que desapareix. L'Espanya que es difumina. Assistim a l'elaboració d'un quadre, un retrat de família que ens revelarà a una generació que desapareix: la gent gran. Dos supervivents de la guerra civil i la post guerra, ens relaten els seus més íntims secrets que no són altres que l'aposta per la vida. Una altra visió de la nostra memòria col.lectiva. Un procés que actuarà com un bumerang cap a l'espectador. DIRECTOR LLUÍS MIÑARRO FILMOGRAFIA

2009 Familystrip 2009 Blow Horn

(Regió 7)

DIUMENGE 14 DE NOVEMBRE DE 2010 18:30 H TEATRE CONSERVATORI


COMENTARI Un retrat de família que es descobreix generacional Fa uns anys, Lluis Miñarro els hi va voler fer un regal als seus pares a propòsit del 65 è aniversari del seu casament: Un retrat pictòric en què el productor posa junt amb el pare, que té a les mans un avió de joguina, i la seva mare, que agafa una nina. Tres setmanes després d’acabar el retrat, el jove pintor que va fer-lo va suïcidar-se. Miñarro, només amb un càmera i una sonidista, havia enregistrat el procés de creació del retrat mentre els pares (sobre tot la mare, una vital i loquaç dona d’origen andalús que dona poques entrades al seu home) recordaven moments de la seva llarga vida en comú. Però, davant de la mort del pintor, Miñarro no va tenir ànims per muntar el material, rodat en una sola presa i sense més posada en escena que la relativa al retrat pictòric: Els pares estan asseguts, amb els seus respectius objectes, i ell es manté dret. Passat el temps, Miñarro ha decidit presentar el resultat d’aquest doble retrat: Un retrat cinematogràfic d’unes persones que, en la seva durada, mostra el procés de creació d’un retrat pictòric. Ho ha fet perquè, més enllà del seu valor íntim i familiar, hi ha el testimoni d’una generació que, a l’entorn dels 90 anys, està condemnada a desaparèixer aviat amb la mort dels últims supervivents. Una generació marcada per l’esclat (així ho defineix la mare, que recorda la proclamació com una festa) de la II República, la guerra civil, la repressió

franquista (el pare Miñarro va ser reclòs en un camp de concentració a Galícia), la desinformació sexual, la separació radical dels rols masculins i femenins, les interminables jornades laborals. Des de fa poc més d’una dècada, Lluis Miñarro s’ha revelat com un productor a favor de la diversitat cultural que, volent col·laborar a fer possible un cinema de la llibertat creativa, ha participat en la producció de films dels catalans Marc Recha, José Luís Guerin i Albert Serra, però també de l’argentí Lisandro Alonso i del centenari Manoel del Oliveira, del qual, després de “Singularidades de una mujer rubia”, acaba de presentar a Canes “El extraño caso Angelica”. Aleshores, encara no va poder dir que Miñarro també és un dels productors d’”Oncle Boonmee, que se’n recorda dels seus morts”, la pel·lícula el cineasta tailandès Apichatpong Weerasathekul que acaba de guanyar la Palma d’Or al festival de Canes. Així és que, amb la seva discreció, Miñarro s’està convertint en un dels productors més inquiets i inconformistes del panorama internacional. D’una manera

també discreta, amb una pel·lícula d’origen familiar amb un pressupost mínim, Miñarro ara també es revela com un cineasta que fa present el valor testimonial del cinema i la seva dimensió democràtica pel que fa a la representació. En un article aparegut el novembre de 2009 a la revista “Cahiers du Cinema”, en la seva edició francesa, Nicolas Alzabert traçava un retrat del productor i, en relació amb “Familystrip”, comentava que, amb el seu film, Miñarro concedeix als seus pares el mateix estatus que abans s’apropiaven els reis: El retrat que en fa eleva una família del poble (el pare era obrer, la mare mestressa de casa) al mateix nivell que una família reial. I així es renova el fet que el cinema, enregistrant el real, fa el poble reial. “Familystrip”, doncs, té un interès més enllà del seu valor familiar, però, passat un any després del seu muntatge i de les seves primeres projeccions en festivals, el film també ha adquirit de manera definitiva el sentit d’un retrat: Una imatge pel record. Això és així perquè, en aquest espai de temps, els pares de Lluis Miñarro han mort. Imma Merino, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona


2010/11/14: FAMILYSTRIP