Page 1

EL OTRO ARGUMENT Holland i Niles són dos germans bessons en edat preadolescent, que viuen en una bucòlica granja durant els anys 30. Niles és el dèbil i Holland és el fort, les dues cares de la moneda. Niles s’adona que les coses estan canviant, que ell està canviant i les relacions amb els altres també. L’arribada del bebè de la seva germana a la família li generarà un conflicte interior que desfermarà la seva fúria i li farà eliminar tots els elements que considera poden posar en perill la seva posició.

FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ

EUA 1972 108 minuts Robert Mulligan Tom Tryon Robert Mulligan Tom Tryon FOTOGRAFIA Robert Surtees MUNTATGE Folmar Blangsted O. Nicholas Brown MÚSICA Jerry Goldsmith

FITXA ARTÍSTICA Uta Hagen Diana Muldaur Chris Udvarnoky Martin Udvarnoky Norma Connolly

Ada Alexandra Niles Perry Holland Perry Tieta Vee

DIUMENGE 12 DE MAIG DE 2013 19:30 H TEATRE CONSERVATORI

DIRECTOR

ROBERT MULLIGAN FILMOGRAFIA El precio del éxito (Fear strikes out) (1957) Matar un ruiseñor (To kill a mockingbird) (1962) Amores con un extraño (Love with a proper stranger) (1963) La noche de los gigantes (The stalking moon) (1968) Verano del 42 (Summer of ’42) (1971) El otro (The other) (1972) El hombre clave (The nickel ride) (1974) El próximo año a la misma hora (Same time, next year) (1978) Verano en Lousiana (The man in the moon) (1991)

BIOGRAFIA Sorgit del format televisiu igual que altres cineastes com Sidney Lumet o John Frankenheimer, Robert Mulligan posseeix unes estranyes virtuts que el fan destacar molt per sobre dels seus coetanis. Primer de tot, ser l’autor d’una obra personalíssima, arriscada com poques i d’una sorprenent contundència, molt allunyat de la irregularitat d’altres realitzadors. En segon lloc, dotar a totes i cadascuna de les seves produccions d’una aura molt particular que té la base en una profunda introspecció psicològica, independentment de quin sigui el gènere tractat. Això confereix al cinema de Robert Mulligan una estranya coherència i una apassionant complexitat que s’extén a tots i cadascun dels flancs temàtics que tracta (adolescència, problemàtica social, infantesa, racisme,...), allunyat radicalment de l’acatament de les normes i, en ocasions, de la superficialitat d’altres col·legues de professió. I en tercer lloc, i potser el més rellevant, la seva posada en escena, de neteja cristal·lina, tan diàfana en tot allò plantejat, que en ocasions pot resultar incòmoda. Això sí, mai tamisada d’autocomplaença ni tenyida d’ambicions buides. La mirada de Mulligan sempre és directa, sincera i exacta, fet que corrobora el seu enorme talent com a director. La seva concepció narrativa no opta per la deconstrucció ni per dubtar de cap estructura pretèrita; al contrari, s’assenta en un classicisme reflexiu que, malgrat no seguir al peu de la lletra els dogmes tradicionals, tampoc els abandona del tot. D’igual manera, l’aspecte formal de les seves obres tampoc no aposta per un model aparentment descuidat o d’intencions vanguardistes. Mulligan cuida al màxim la faceta visual de les seves produccions com a complement perfecte de l’entramat literari que és el guió. Empra un bon nombre de solucions visuals i una concepció concreta del ritme cinematogràfic (habitualment molt pausat en Mulligan) que es desvinculen, notablement, d’un classicisme caduc.


COMENTARI El otro. Reinventant el cinema de terror És un greu error contextualitzar El otro als marges del cinema de terror. No perquè el film no pugui tenir les arrels en l’exploració de les pors (com així és), sinó perquè la peça de Mulligan s’ha de considerar, forçosament, un illot de geni dins de les característiques d’un gènere que, el 1972, es trobava en un dels moments més importants de la seva història. Igual que amb La noche del cazador, de Charles Laughton, la seva vinculació amb les regles del fantàstic és més teòrica que pràctica; si El otro, en definitiva, centra la seva mirada en unes constants genèriques concretes no és ni per exposar una continuïtat de forma ( i molt menys de fons), ni per reinterpretar unes regles determinades. Al contrari, la sensació que transmet el film és el d’estar situat en una posició molt per sobre de tot el que el gènere oferia fins aleshores. Una posició, per dir-ho d’alguna manera, més enllà del bé i el mal, arraconada en les seves pròpies intencions, sense voler saber res de la situació del cinema de terror. Mulligan, per fer-ho, opta pel més acèrrim dels hermetismes. El otro, Versió original en anglès subtítols ja des del mateix inici, amb planteja una en castellà. posada en escena que no ofereix cap concessió a l’espectador, apareix com una peça clausurada, gairebé inexpugnable. La primera seqüència de la pel·lícula defineix, per ella Sony Crawford mateixa, les intencions de l’obra: un Duane Jackson pla general ampli mostra un espai Jacy Farrow natural idílic que, aSam través de la the Lion Ruth Popper utilització d’un moviment de càmera precís i matemàtic,Lois es Farrow centra en la Lester Marlow presència d’un dels dos nens protagonistes. La tria d’aquest començament, a la vegada, representa un bell oxímoron que incideix en l’essència i el significat de laDISSABTE pel·lícula. 15 L’espai obert 21: 00 H contrasta, de manera violenta, amb ÚLTIMA SESSIÓ A LA la dissecció psicològica (és a dir, SALA CIUTAT interna, tancada), que es durà terme, més tard, amb la psicopatologia dels germans, tot això ja previst amb el zoom d’acostament premonitori a la figura que s’entreveu enmig de la vegetació.

Així mateix, la pròpia presència de la natura marcarà una doble vessant torbadora que anirà madurant al llarg del film. Per una banda, la relació atàvica que mantenen els germans amb els elements naturals gràcies al joc que la seva àvia els ensenya. Per una altra, l’exposició externa de la ARGUMENT seva mateixa condició, és a dir, mostrar que més enllà d’allò bucòlic es troba allò sinistre (el ja comentat zoom a la figura d’un dels nens), tal i com més enllà de l’aparent innocència infantil es troba la més terrible representació de la bogeria. La contundència i saviesa en la construcció dels plans i l’execució de moviments de càmera són presents en totes i cadascuna de les seqüències del film. El otro és una peça que discorre entre els sinuosos marges de la suggerència. Res queda explicitat de manera directa i encara menys gratuïta. Qualsevol enquadrament, element escènic o, sobretot, qualsevol gest de la interpretació dels actors posseeix un significat totalment imprescindible per la plena comprensió del film. Res està situat perquè sí o deixat a l’atzar i tot constitueix una espècie de puzzle pertorbador en el que si falta alguna peça, pot quedar a l’aire qualsevol aspecte trascendental.

(...) Tanmateix, Mulligan no dubta ni per un segon en situar aquestes interpretacions i als personatges en els que es basen en un clima de perenne malson. La fotografia de Robert Surtees, aparentment colorista i inapropiada per una pel·lícula d’aquestes característiques, aviat es COMENTARI revela com un aspecte essencial per les formes cinematogràfiques de Mulligan, ja que potencia l’ambient oníric amb una destresa senzillament admirable. La il·luminació no es sustenta en el tenebrisme, sinó en el contrast de colors i la seva tonalitat. La seqüència de l’incendi mostra a la perfecció l’increïble habilitat de Surtees per crear un imaginari de malson i profundament macabre. (...) El otro, poètica i macabra a parts iguals, complexa, tancada i terrible, és una pel·lícula que es mereix una consideració molt més gran de la que gaudeix avui en dia. Seria, senzillament, fer justícia a una de les grans obres mestres del cinema modern. Textos extrets de www.miradas.net/2006/n53/cultm ovie.html

2013/05/12: EL OTRO  

Full de sala del 12 de maig

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you