Issuu on Google+

ANIMALS

FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ

PRODUCCIÓ

FOTOGRAFIA MUNTATGE

MÚSICA

Catalunya 2012 100 minuts Marçal Forés Marçal Forés Enric Pardo Aintza Serra Aintza Serra Sergi Casamitjana Lita Roig Eduard Grau Bernat Vilaplana Elena Ruiz Jordi López Natalie Ann Holt

FITXA ARTÍSTICA Oriol Pla Augustus Prew Dimitri Leonidas Roser Tapias Javier Beltrán Martin Freeman

Pol Ikari Marc Laia Llorenç Albert

DIUMENGE 17 DE FEBRER DE 2013 18:30 H TEATRE CONSERVATORI

ARGUMENT En Pol, un adolescent que viu amb el seu germà i estudia secundària a l’institut britànic, té un secret: Deerhoof, un tendre ós de peluix que pensa, es mou i amb qui comparteix els seus millors moments. La seva vida transcorre amb normalitat fins que apareix Ikari, un enigmàtic alumne per qui en Pol queda fascinat. Una mort inexplicable i una sèrie d’estranys esdeveniments transformen l’afable vida estudiantil en una aventura fantàstica que absorbeix els seus protagonistes.

BIOGRAFIA Va estudiar el Grau Superior a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), en l’especialitat de Direcció de Ficció. També es va graduar a la National Film & Television School (NFTS), en l’especialitat de Direcció de Ficció. DIRECTOR

MARÇAL FORÉS FILMOGRAFIA

2012 Animals 2012 Paradise 2008 The Things I Haven't Told You 2007 Friends Forever 2005 Yeah! Yeah! Yeah!


COMENTARI Marçal Forés i els animals Amb poc més de trenta anys, Marçal Forés ha presentat a Sitges un primer llargmetratge inquietant i arriscat, d’aquells que no un no sap gaire com interpretar. Procedent de la factoria ESCAC,Animals posa en escena un grapat de missatges en clau que cadascú pot desxifrar a la seva manera. Per parlar de la naturalesa humana dels seus joves protagonistes Forés recorre, per exemple, a al·legories zoofíliques. Un gos salvatge és íntim reflex del jove outsider que arriba d’Anglaterra per trastocar-ho tot. La tranquil·la comunitat de l’institut britànic on estudien els personatges ja no serà la mateixa, tampoc amb la presència de l’enigmàtica Clara, afí al plàcid cérvol que busca i busca sense trobar el seu camí. Però el cas més flagrant d’apropiació d’una forma animal la trobem en la identificació surrealista del jove Pol amb el seu osset de peluix, amb qui parla, passeja i forma una banda de pop-rock. Animals és un film de peatges que si no ens fixem pot abocar-nos a un forat negre de confusió. La tèrbola atmosfera del bosc inicial dóna pas, al dia següent, a un pantà lluminós. Amb una fotografia sempre impecable, un pont i una carretera comuniquen dos mons. El Versió originalel enPol, anglès subtítols protagonista, elsamb creua una i en castellà. altra vegada: a peu, en bici o en cotxe. Amb 17 anys voldria deixar de parlar amb el seu ós de peluix, però ho aconsegueix deixar-lo enrere. El necessita, perquè forma part de Sony Crawford sí mateix: és el seualtre jo. Aquesta Duane Jackson dualitat modela tota la pel·lícula i Jacy Farrow també s’expressa per d’entorns Sammitjà the Lion Ruth que es contraposen: elPopper de la natura Lois Farrow i el de la ciutat. EnLester el primer Marlowel Pol se sent lliure, pot deixar-se anar. En el segon tot són restriccions i imposicions que l’ofeguen. El director barceloní aconsegueix transmetre visualment uns estats d’ànims als DISSABTE 15 quals21: les00 magnífiques interpretacions, H en especial d’Oriol Pla i Roser ÚLTIMA SESSIÓ A LATapias, hi sumen una intensitat SALA CIUTAT i veracitat agradablement desconcertants. L’esperit del romanticisme aixopluga aquest debut en el llargmetratge. Els primers contactes amb la mort arriben als estudiants a través de Goya i el professor Martin Freeman, el Watson de Sherlock i ara protagonista d’El Hobbit. Però aviat

les al·lusions tètriques en forma de novel·la gràfica (Black Hole, de Charles Burns) o de música (l’indierock de Los Claveles) es van aproximant, fins que inevitablement prenen forma real. La desaparició inesperada d’una companya d’institut ressegueix altres trajectes, com els ARGUMENT universals dilemes de l’adolescència que es filtren pels murs de les seves confortables llars. La melangia per Peter Pan sempre hi és, allà. Els shocks provocats per la transició no s’amaguen, però aquí adquireixen dimensions a vegades desproporcionades. Molts conflictes es juxtaposen, molts traumes s’afegeixen, i en el procés alguns perden consistència. Marçal Forés animava al públic de Sitges a deixar-se anar, a veure Animals amb la ment oberta i a seguir el tren d’aquesta hipnòtica pelegrinació mental. De cap altra manera es pot afrontar la seva peculiar proposta, bilingüe en català i anglès. Amb la voluntat de fer quelcom diferent, no és unaopera prima perfecta, però sí que demostra que a casa nostra es pot fer cinema de qualitat i amb ambicions reflexives. Aconsegueix inquietar un espectador acostumat a tot, que ja és molt. Raquel Sánchez, Núvol, digital de cultura. Comentari del director.“Un adolescent està a punt de llençar el seu ós de peluix al fons d’un pantà lligat a una roca. Un ós que ha estat al seu costat des de que era un nen, però, a punt de fer els divuit anys, creu que se n’ha de desprendre.

Quan es disposa a fer-ho, no pot evitar sentir que el que en realitat està a punt de fer no és tirar una joguina, sinó matar al seu millor amic…” Quan se’ns afirma que els sacrificis ens ajuden a créixer, no se’ns diu cap mentida. Ara bé, del que tampoc COMENTARI se’ns parla normalment és del sacrifici que suposa convertir-se en adult. Ens hem de creure que amb l’edat acumulem experiències enriquidores? El sacrifici que fa en Pol a Animals és en realitat un esquinç, una ferida. Una ferida que no es torna a tancar, perquè no es pot curar. Aquest ós no és una simple joguina, sinó l’ànima d’en Pol, l’essència que ha perdut i que patirà per poder recuperar. Sovint penso que els sacrificis que fem per encaixar dins de la normalitat són inútils. Nos ens fan feliços a nosaltres, sinó als altres: és l’única manera que tenim de conviure sense tenir por… Por a morir o por a nosaltres mateixos, ja que d’aquesta manera ens assemblem a la resta. Aquesta contradicció és una lluita que està perduda d’inici donat que trair el desig pesa com una condemna des del moment que intentem negarlo. Per a mi, els actes de veritable valentia són aquells que ens desmarquen de la norma, del que s’espera de nosaltres. Sovint, aquestes circumstàncies ens revelen una curiosa proximitat entre aquest desig de llibertat i la pròpia mort. El que vull dir és que tota llibertat comporta un risc, un repte. Així, un acte heroic és a la vegada un acte suïcida, o com a mínim, un acte capaç de desafiar la por a la mort.


2013/02/17: ANIMALS