Page 4

4. Plaça central

cetrencada @cetrencadaUPF

Els entrebancs dels escriptors novells

Paraules invisibles NÉSTOR ARRABAL LLUÍS BAGES

“El meu somni sempre ha estat publicar un llibre”, assegura Laia Terrón, directora del Laboratori de Lletres. Com ella, moltes persones es marquen com a fita vital escriure una obra i desitgen veure-la als aparadors de les llibreries. El món editorial, però, és salvatge i en moltes ocasions ni tan sols el talent serveix per obrir-se camí. Sovint es diu que abans de morir cal fer tres coses: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Els dos primers actes semblen relativament senzills, però el tercer no està a l’abast de tothom, encara que les grans editorials puguin rebre més de cent manuscrits setmanals. Però si escriure ja és complicat, publicar ho és encara més, sobretot en aquests temps de crisi en els quals les editorials aposten per autors coneguts que ja tenen una reputació. En conseqüència, els autors novells, ja de per si amb poques oportunitats, veuen com aquestes es redueixen encara més. “Volia crear un espai on els escriptors s’hi trobessin a gust, compartissin les seves idees i així fer més fàcil la seva tasca”, afirma Laia Terrón, que va crear fa tres anys una escola d’escriptura a Barcelona, sota el nom de Laboratori de Lletres. Graduada en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i professora de matemàtiques, no estava satisfeta amb la seva vida i va prendre’s un any sabàtic per iniciar el projecte de creació de l’escola, molt més relacionat amb el que volia ser des de petita: escriptora. A locals com el dirigit per la Laia és on molts escriptors diuen que es genera un caldo de cultiu. L’escriptura és una activitat individual, però a l’hora de publicar passa a ser col·lectiva; d’aquí

la importància d’aquests espais, que contribueixen al fet que els autors novells intercanviïn impressions sobre els diferents textos i coneguin personalitats del món editorial. En aquest sentit, el Laboratori de Lletres també ajuda aquells escriptors que vulguin publicar les seves creacions, tal com explica la Laia: “Fem un informe que analitza el valor literari i comercial dels textos i que és enviat a les editorials més adients”. D’aquesta manera, es facilita la tasca de les editorials, que no han de llegir el manuscrit sencer, sinó que amb l’informe ja poden saber si el llibre els interessa o no. És una mica la feina que realitzen els agents literaris. La Lola Gulias, que porta més de 15 anys en el sector i acaba de fundar la seva pròpia agència, comenta que actualment aquestes estan desbordades ja que reben uns quatre manuscrits diaris. “La nostra feina és la de detectar el talent amagat d’algú, fer com de fada padrina”, assegura satisfeta per haver descobert, entre d’altres, a María Dueñas*. La Lola, però, reconeix que per a un escriptor desconegut és molt complicat passar tots els filtres i atreure l’atenció de les editorials. “Per arribar a publicar s’ha de tenir molta sort: no tot ve donat pel potencial de l’obra, el factor humà també hi juga un paper molt important, de vegades depenent de l’estat d’ànim de l’agent o l’editor, el text aconsegueix agradar o no; al final és una cosa molt subjectiva”.

Els premis, la via tradicional

Amb l’auge de les noves tecnologies, molts autors novells aposten per donar-se a conèixer a través de les xarxes socials. El problema d’aquestes plataformes rau en el fet que el públic és poc fidel i cal captar l’atenció del lector en poc temps. Però com fer-ho si els textos són llargs? És per aquest motiu

“Volia crear un espai on els escriptors s’hi trobessin a gust” LAIA TERRÓN

“És en les petites editorials on les noves veus tenen més cabuda” ALBERT FORNS

“Malgrat el premi, no sé si a partir d’ara em serà més fàcil publicar” GLÒRIA COLL

“No tot serveix per ser publicat; abans cal revisar i corregir a consciència” CRISTIAN SERRANO

El paper de les agències ··· Les agències literàries

funcionen d’intermediari entre l’autor i les editorials. Els agents s’ocupen de defensar els drets de l’escriptor, de buscar l’editor amb el qual encaixa més el manuscrit, de fer contractes... També avalen l’obra i acompanyen els escriptors durant el procés de realització fent suggeriments per millorar l’estil o les trames. Només obtenen benefici econòmic en el cas que el llibre s’arribi a publicar en una editorial.

que molts dels escriptors que volen iniciar-se en el món editorial opten per presentar-se a concursos que els assegurin la publicació de la seva obra en cas de sortir guanyadors. La Glòria Coll n’és un bon exemple. El passat mes de juny va ser la guanyadora de la 49a edició del Premi Amadeu Oller de poesia, un concurs adreçat a poetes inèdits menors de 30 anys. El fet d’aconseguir el guardó li va permetre editar el llibre amb el que va guanyar: Oda als objectes, una obra que destaca per la importància que es dóna a la vida quotidiana dels aparells de la llar. “Publicar a través d’un premi allibera una mica la pressió d’haver de trucar a la porta de les editorials, alhora que avala la teva obra”, declara la Glòria. Tot i això, la feina de l’escriptor mai no acaba i ha de continuar fent-se veure, més encara si tot just acaba de començar. És per això que la Glòria segueix tocant de peus a terra: “No sé si a partir d’ara em serà més fàcil publicar; és cert que ja hi ha un llibre amb el meu nom però mai no saps què pot ser publicable i què no”.

Oportunitats per a joves

No tots els premis, però, són adequats perquè noves plomes presentin els seus treballs. Deixant de banda les sempre existents especulacions de tongo, molts concursos compten amb la participació d’autors de renom, que acaben passant per sobre dels escriptors novells. “Jo sóc l’etern perdedor dels premis de poesia, m’he presentat a una vintena en els últims cinc anys i sempre ha acabat guanyant algú que ja tenia carrera”, comenta entre rialles l’Albert Forns, darrer guanyador del Premi Documenta, organitzat per una llibreria barcelonina i adreçat exclusivament a menors de 35 anys. Gràcies a aquest premi, va

poder publicar l’obra Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) a l’editorial Empúries. En el text, l’autor reflexiona sobre alguns aspectes de l’art contemporani barrejant ficció, periodisme i assaig. Tot i l’experiència d’haver publicat en una gran companyia, l’Albert es declara seguidor de les petites marques que han començat a aparèixer en el panorama editorial català: “Les noves veus tenen cabuda en aquests negocis, molt més atents amb ells que no pas les grans indústries editorials, i sovint ofereixen productes de major qualitat”.

Les petites editorials

No tot, però, són avantatges pel que fa a les petites editorials. Hi ha ocasions en què la manca de pressupost d’aquestes genera molts maldecaps als autors. Aquest és el cas del Cristian Serrano, un jove autor de Terrassa que va decidir editar la seva novel·la No me olvides, de temàtica romàntica, amb una editorial que només publica obres d’autors novells. L’experiència no va ser gaire positiva: “Van fer una tirada de llibres molt petita i la publicitat i venda va córrer al meu càrrec; va ser gairebé com una autoedició gratuïta”, lamenta el Cristian. Precisament l’autoedició és un fenomen que sembla estar en auge, tot i les reticències de molts escriptors, que com el Cristian no confien que sigui una opció professional: “No tot serveix per ser publicat; abans cal revisar i corregir el text a consciència i amb l’autoedició això sovint no succeeix”. Tot i que el procés d’edició no és fàcil, les vies per arribar a veure publicada una novel·la són múltiples: assessorament a escoles d’escriptura, premis literaris, xarxes socials, noves editorials i, fins i tot, l’autoedició. Ara bé, aquests instruments cal unir-los amb un factor indispensable: el talent. ···

(*) María Dueñas: escriptora de Puertollano (Ciudad Real) que va debutar amb la novel·la El temps entre costures, convertida en un bestseller traduït a més de vint idiomes.

Profile for cetrencada UPF

Cetrencada 17  

Cetrencada 17  

Advertisement