Issuu on Google+

REPORTATGE ··· 4 I 5

De Bòsnia a Catalunya ESTUDIS DE PERIODISME DE LA UPF N.10 - 29.11.2012

Sis joves que van fugir de la guerra fan balanç de la seva experiència 20 anys després

A dalt, d’esquerra a dreta: Mak, Sara, Srecko, Nevena. A baix, Minya i Sasa, a la terrassa del CaixaFòrum. POL REBAQUE

«Un any viatjant costa menys que un aquí»

Fer riure i posar-se un nas vermell, ara com a assignatura

El periodista musical Bruno Sokolowicz ens explica la seva volta al món introspectiva ··· ENTREVISTA 3

Els Pallapupas i la Facultat de Medicina de la UB consciencien els futurs metges de la importància de la relació amb els pacients ··· TREBALL DE CAMP 7


2. Enllaços

cetrencada @cetrencadaUPF

Cum laude

DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

Apunts

Espiar Kafka o Paula Vázquez CLARA AGUILAR

Marc Gascons Díaz

Choan Gálvez Herrando

Antonio Gutiérrez Herraiz

Albert Fuguet Morales

XEF D’ELS TINARS

FUNDADOR D’UKECOSAS

NEDADOR DE SINCRONITZADA

PERIODISTA I PRODUCTOR

··· Aquest cuiner nascut a Sant Feliu de Guíxols ha convertit el restaurant que va fundar el seu avi en un local de referència dins el mapa gastronòmic actual. Ja ha rebut diversos reconeixements a escala nacional, com el Millor Cuiner Jove de Catalunya, i amb només 33 anys va aconseguir una Estrella Michelin.

··· Té 36 anys i ha passat de programador informàtic a estar des de 2009 al capdavant de la primera botiga en línia d’ukeleles de l’estat espanyol: Ukecosas. A més d’aquesta vessant de venedor, en Choan Gálvez toca en grups de música on l’ukelele és l’únic protagonista i col·lecciona tot tipus d’instruments de corda.

··· Aquest cirurgià va ser el fundador del primer equip masculí de natació sincronitzada d’Espanya. Inconformista de mena, va decidir crear-lo l’any 2008 amb l’ajuda del club LGBT Panteres Grogues amb l’objectiu de lluitar contra la negativa a participar en competicions internacionals pel fet de ser homes i practicar aquest esport.

··· Soci-director de la productora BAUDpro i llicenciat en Periodisme per la Universitat Ramon Llull. Ha dirigit el documental 141 dies, una pel·lícula que mostra allà on no arriben mai les càmeres: a les entranyes de la política. 141 dies és un documental autoproduït, autofinançat i autodistribuït, i es pot comprar a Filmin*.

www.elstinars.com

www.ukecosas.es

www.panteresgrogues.cat

www.141dies.com

Bloc de blocs ·1·

Esport Femení

Diari esportiu en línia

esportfemeni.com Cobertura dels esdeveniments de l’elit esportiva femenina. ··· Què: Anàlisis i cròniques dels partits dels millors equips de bàsquet i futbol femenins catalans. ··· Qui: Jaume Cifré i Oriol Borràs.

·2·

Sortides d’Emergència Viatges

sortidesdemergencia.cat Propostes de viatges per Catalunya i Europa a preus més que assequibles.

·3·

L’Endemà

Bloc polític

endema.wordpress.com Anàlisi i reflexió sobre el procés cap a la independència de Catalunya.

L’amic ninotaire

CARLO GALLUCCI DOCTORAND I LECTOR PER PROFESSIÓ, ESCRIPTOR I DIBUIXANT PER AFICIÓ carlogallucci.tumblr.com

E

ls amants de la literatura sentim una especial predilecció per les vides dels escriptors que admirem. És curiós com el simple fet de plantar-se davant de la tomba d’Antonio Machado o passejar-se pels carrers escocesos de Transpoitting ens produeix la falsa sensació d’apropar-nos més a la persona que tant ens fascina. Recordo una conversa amb l’escriptor Jorge Carrión que parlava precisament d’això, del turisme literari. Cadascú té les seves pròpies manies quan organitza un viatge, però sovint anem a tal lloc perquè ens fa gràcia prendre’ns un daiquiri en honor a Hemingway. Després amb la copa a la mà, ens envaeix una sensació de buidor i ens sentim una mica ridículs. També hi ha una altra tendència relacionada amb la tafaneria literària que tothom fa, però que ningú no esmenta. Jo anomeno aquest fenomen espionatge virtual. M’explico. Les víctimes no només són escriptors sinó tota la gent que ens interessa i que en seguim el rastre a través de la xarxa. Twitter és un pou sense fons per a aquest tipus d’afició. En funció de la popularitat del famós –l’anomenarem així– el seu perfil és més o menys personal. El que passa és que sovint alguns obliden el perill que comporta oferir informació personal com és el cas recent de Paula Vázquez, que va penjar per error una fotografia a Twitter on es veia el seu telèfon. En qüestió d’hores, el seu mòbil treia fum amb milers de missatges i trucades. Enviar un SMS a la presentadora preguntant-li si “vol salami” no és el mateix que beure tequila a la salut de Chavela Vargas o llegir els íntims diaris de Franz Kafka. Però al cap i a la fi, és posar el nas –de manera més o menys respectuosa– en la vida d’algú que estem a anys llum de conèixer. Això sí, per sort o per desgràcia. ···

Qui som? El suplement cetrencada forma part dels treballs realitzats pels estudiants de tercer curs de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, en el marc del Taller Integrat de Periodisme. Aquesta assignatura té lloc en una redacció multimèdia on es realitzen, de forma paral·lela, productes destinats a premsa (el present suplement), ràdio (UPF.Ràdio), televisió (BTV) i Internet (vilaweb.cat/cetrencada). EDICIÓ Guido Cengiarotti, Laura Barrio, Anna Calvet i Neus Cámara ··· DIRECCIÓ D’ART Laura Casanova ··· REDACCIÓ Clara Aguilar, Allosa Ajanovic, Océanne Apffel, Andrea Arenas, P.J. Armengou, Maria Barral, Belén Bareche, Anna Buj, Andrea Cabrera, Natàlia Capdevila, Paco Cavaller, Andrea Carrera, Maria Corrales, Luciana Capano, Pol Cruz-Corominas ··· PROJECTE EDITORIAL I DISSENY Teresa Domingo i Olga Lamas ··· SUPORT DOCENT A PREMSA David Caminada i Carlos Pérez de Rozas ··· COORDINACIÓ EDITORIAL Irene da Rocha, Ariadna Fernández, Marta Narberhaus i Xavier Ramon ··· COORDINACIÓ DE LA REDACCIÓ INTEGRADA Salvador Alsius i Francesc Salgado ··· CORRECCIÓ Gabinet lingüístic··· FACEBOOK facebook. com/UPFcetrencada ··· TWITTER @cetrencadaUPF ··· E-MAIL cetrencada.upf@gmail.com

(*) Filmin: Plataforma online que ofereix cinema independent en streaming i de forma legal; Alta Films, Golem o Vértigo són algunes de les productores que impulsen el portal


DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

Traient l’antifaç.3

cetrencada @cetrencadaUPF

BRUNO SOKOLOWICZ PERIODISTA MUSICAL I VIATGER SENSE PILOT AUTOMÀTIC

«El Bruno postviatge és el retorn a la meva essència» a saber i que les he après durant el viatge. Abans, per exemple, creia que ja no era el moment per aprendre a tocar el piano. Potser perquè he tingut una educació massa competitiva, i això feia que ni m’ho plantegés perquè no hi podria destacar. Però si vols donar-te el plaer, per què no? Mai no és massa tard per a la majoria de coses.

LAURA CASANOVA

Llibertat. Aquell sentiment que sovint, immersos en les nostres rutines, oblidem. Bruno Sokolowicz (1972) el volia recuperar. Periodista musical, l’hem vist com a presentador del programa Sputnik al Canal33 i, des de fa vuit anys, dirigint la primera ràdio en línia d’Espanya, ScannerFM. Un febrer de fa dos anys va decidir deixar-ho tot per fer la volta al món.

··· Llavors no posaries edat per fer la volta al món?

··· Li recomanaria a tothom, tingui 20 o 50 anys, de fer-la. Si tens ganes de viatjar i capacitat per ferho, endavant. I per capacitat em refereixo més a valentia i a energia, que no pas a capacitat econòmica. En el meu cas, a més de tenir ganes de marxar, intuïa que el món era apassionant.

··· Era un viatge improvisat? ··· Sí. La clau era no tenir data de tornada i comprar el mínim de bitllets possibles. Volia sentir la llibertat d’improvisar. Si saps cap a on vas, quant temps t’hi quedes i el dia que marxes, ja estàs lligat. Aquesta és la diferència entre viatjar i anar de vacances.

··· Què tens ganes de fer, ara? ··· Em sembla que a poc a poc es-

··· Fins a quin punt t’immergies a cada país?

··· La immersió és menys còmo-

da i més esgotadora que anar amb amics o seguint les rutes del Lonely Planet. Quan estava a Cambodja, per exemple, em vaig cansar de seguir el camí de tots els viatgers, així que em vaig comprar una bici de segona mà. Van ser 600 km d’immersió total en un món rural gens turístic.

Del somni a la rutina. El periodisme musical havia estat sempre la seva vocació, però després de quinze anys, va deixar de ser-ho. El Bruno (a Indonèsia, a la foto) tenia ganes de viure més d’una vida. BRUNO SOKOLOWICZ

ver de buscar allotjaments alternatius. Un dia vaig estar a punt de dormir en un temple de monjos budistes davant del riu Ganges, però al final una família em va oferir quedar-me al seu bar gratuïtament. Aprofitant que hi era jo, es van quedar tots amb mi en una petita sala del local al terra, sota dues mosquiteres. Una per a mi i una altra de col·lectiva per al marit, la dona i els dos nens.

A una persona independent amb el seu lloguer, de mitjana, difícilment li costa menys de 14.000 euros. I una volta al món te’n pot costar 8.000, si vas força tirat, per

cop això és distorsionat per l’interès comercial que tenen cap al turista. Però com qualsevol botiga catalana respecte als seus clients.

··· Quant costa fer la volta al món?

··· On t’allotjaves? ··· Un any viatjant costa menys ··· En aquest tram sí que vaig ha- que un any vivint a Barcelona.

··· És el nostre un món segur? ··· Ara el veig molt més segur. Viatjant s’ha des-inflat la bombolla del perill que els mitjans de comunicació i la societat transmeten. La majoria de la gent que m’he trobat és amable i simpàtica. Algun

països poc cars amb allotjaments barats i si estudies bé els transports.

tant, l’avió no tenia sentit. Per a mi, el món aquí anava massa ràpid i jo volia experiències lentes.

tenia pressa i no tenia intenció de perdre’m tot el recorregut intermig que hi ha entre l’origen i la destinació d’aquell vol. M’havia posat la condició de viatjar a poc a poc i intentant esquivar grans ciutats. Volia gaudir del camí i, per

món. Al final, acabes entrant en la rutina de la novetat. Em vaig saturar de lliscar per la superfície del planeta sense implicar-me. Em faltava arrelar-me. Tenia ganes d’aportar més i no només gaudir des de fora.

··· Per què vas decidir viatjar ··· Et va faltar alguna cosa? ··· Qui ets després del viatge? evitant els avions? ··· Va arribar un punt del viatge ··· El Bruno postviatge és un re··· Entre d’altres coses perquè no en què ja no tenia tanta fam de torn a l’essència. Potser sóc el

··· Tornar pot arribar a ser traumàtic, no?

La volta al món en tres sentiments ··· LLIBERTAT Amb el viatge, aquesta paraula ha recuperat el sentit per al Bruno. ··· AUTENTICITAT Segons ell mateix, havia acabat adoptant un rol autoinventat.

tic reunint la força suficient com per fer el que vull, que és implicar-me més, comprometre’m socialment i ajudar la gent. Crec que hem vingut a la vida a gaudir i a ajudar a gaudir. I en aquest moment em sento amb moltes més ganes i capacitats de donar que de rebre. I de rebre ni tan sols en sento la necessitat. Només d’amor.

“Havia començat a tenir capes superficials, influenciat pel Bruno mediàtic”. El viatge l’ha retornat a les essències. ··· PASSIÓ O amor incondicional. Va viure immers en un procés de reenamorar-se de la vida.

···

No recordo una època pitjor. Però, en realitat, com que ja no visc en pilot automàtic ni sense sentir el cor, estic més en una muntanya russa. També forma part d’haver sortit de la protecció que m’havia anat posant. A la que et treus capes, ho vius tot amb més intensitat.

··· Vas complir expectatives? ··· Sí, totalment. Hi ha coses molt

bàsiques que he trigat molts anys

que hauria d’haver estat sempre i que pel camí he anat oblidant.

··· Com se situa el nou Bruno en el vell context?

··· No volia que el viatge es con-

vertís en un mer parèntesi per després tornar al mateix. Ara vull encaixar les meves noves inquietuds, que potser són aquelles que formaven part de la meva essència, amb el meu passat vinculat al periodisme musical. M’he centrat en ScannerFM*. L’he rebatejat interiorment i també exteriorment a la capçalera del web com ‘La banda sonora del canvi’. Estic intentant veure com adaptar el canvi personal amb el social, perquè són, tant objectivament com subjectivament, temps de canvi. I la incertesa és emoció.···

(*) ScannerFM: L’any 2005 es va convertir en l’única ràdio en línia a rebre un premi Ondas al millor tractament informatiu d’un esdeveniment


4. Plaça central

cetrencada @cetrencadaUPF

DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

famílies de Bòsnia que encara segueixen en contacte. Ella va venir amb la seva mare, la seva germanastra i la mare d’aquesta, fugint de Sarajevo cap a Sèrbia amb l’últim avió que van deixar sortir del país, just a l’inici de la guerra. El seu pare s’hi va haver de quedar fins que es van poder reunir. Comenta que “davant d’experiències tan dures, poden passar dues coses: o bé es creen traumes que afecten de manera negativa les persones o bé es fan més fortes i combatives”. A la seva família, diu, es va donar la segona opció. Com els altres cinc entrevistats, la Minya parla el serbo-croat (o bosnià) a casa. Tots assumei-

xen que tenen unes arrels que no han de perdre mai, i malgrat ferho “amb certes limitacions” –confessa en Sasa–, intenten cultivar la llengua materna. La Sara afegeix que tots ells s’han beneficiat de dominar tres idiomes “gairebé des que vam aprendre a parlar”. Els seus pares van estar junts en tot moment, però destaca les dificultats que van tenir per començar des de zero: “No va ser fàcil deixar tota la família allà, veure que no et convaliden els estudis, haver d’aprendre un idioma nou...”. Tot i això, està contenta de veure que, després de tot, s’han acabat integrant. Malgrat que la majoria de nens

Vint anys després

Els nens de Bòsnia ALLOSA AJANOVIC ANNA BUJ

El 8 de desembre del 1992 un comboi de tres autobusos partia des de Belgrad, capital de l’antiga Iugoslàvia, rumb a Budapest. Els seus ocupants eren 113 persones que, fugint de la guerra de Bòsnia, havien trobat refugi a la veïna Sèrbia, majoritàriament a casa de familiars i amics. Allà van estar-s’hi fins que va córrer la veu que l’ACNUR* buscava famílies –sobretot infants i les seves mares– per acollir-les en un país lluny del conflicte i la incertesa: Catalunya. I no van desaprofitar l’ocasió.

Després d’un viatge nocturn per carretera, a les 5 de la matinada arribaven a la capital hongaresa, des d’on havien de volar cap a Barcelona perquè l’aeroport de Belgrad restava sota embargament internacional. Ja a terres catalanes més autobusos els portaven a dues destinacions diferents: una vintena a Igualada (Anoia) i la resta a l’alberg Santa Maria del Mar, a Coma-ruga (Baix Penedès). A les 7 de la tarda del 9 de desembre la majoria de l’expedició entrava a la que havia de ser la seva llar durant, com a mínim, sis

mesos. Allà van tenir l’oportunitat d’evadir-se de la crua realitat que havien viscut de prop, en part gràcies a l’ajuda dels funcionaris de diferents àrees que hi van ajudar. Segons Josep Coll –el secretari general de Joventut de l’època–, es va pensar en aquest alberg per la seva disponibilitat durant l’hivern. Admet que, al principi, la comunicació es feia complicada “per l’idioma i perquè van arribar molt espantats”. A més, “hi havia més homes i menys nens del que ens havíem proposat”. Malgrat tot, la convivència va esdevenir una realitat. Al cap d’un any, totes les famílies havien trobat allotjament en pisos d’arreu del territori gràcies a l’ajuda d’institucions, oenagés i molts particulars solidaris. Alguns van tornar més tard a Bòsnia o van marxar a un altre lloc. La gran majoria, però, va en-

“A l’avió hi havia més homes i menys nens del que ens havíem proposat“ JOSEP COLL GENERALITAT tendre que era aquí on havien de reconstruir les seves vides. Moltes famílies que s’havien separat es

van tornar a reunir a Catalunya. Els nens, molts dels quals eren nadons, van créixer aquí. La Minya, en Srecko, la Nevena, la Sara i en Sasa van venir en aquell avió. Vint anys després, es reuneixen per primer cop des de llavors. Tots són universitaris i viuen a diferents indrets de Catalunya.

Testimonis d’excepció

De tots ells, en Sasa és l’únic que recorda alguna cosa del viatge. Quan fa memòria apareix el nen de cinc anys que era llavors: “Com sempre quan viatjo amb avió, tenia les orelles molt tapades i em feien mal”. Rememora amb més claredat quan vivia a Sarajevo, d’on va marxar tan bon punt va esclatar el conflicte: “Alguns dies sentia trets i grans explosions. Llavors el meu pare va decidir que havíem de marxar, però únicament vam poder-ho fer la mare i jo”. La seva va ser una de les famílies que es va poder reagrupar, concretament a Banyoles, però el temps que van estar separats va ser una dura experiència. Només té paraules d’agraïment per a tota la gent que els va ajudar, i sobretot per a la seva mare, a qui defineix com “la persona més forta que he conegut mai” pel que va haver de suportar. La Minya, com en Sasa, viu a Banyoles, on van anar a parar cinc

Minya Musanovic Srecko Pírnat

Nevena Novakovic Mak Dzinovic

Sara Babic

Sasa Salihbegovic

Edat: 22 anys Procedència: Sarajevo Viu a: Banyoles Estudis: 5è curs de Psicologia a la Universitat de Girona

Edat: 21 anys Procedència: Sarajevo Viu a: Coma-ruga Estudis: 4t curs d’International Business Economics a la UPF

Edat: 21 anys Procedència: Bihac Viu a: Sta. Perpètua de la Mogoda Estudis: 4t curs de Biotecnologia a la UB

Edat: 26 anys Procedència: Sarajevo Viu a : Banyoles Estudis: 4t curs d’Enginyeria de l’Edificació a la UdG

Edat: 20 anys Procedència: Sarajevo Viu a: Barcelona Estudis: 2n curs d’ADE a la Universitat de Barcelona

Edat: 21 anys Procedència: Sarajevo Viu a: Porqueres Estudis: 4t curs de Publicitat i Relacions Públiques a la UdG

(*) ACNUR: Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats; s’encarrega de protegir els refugiats i desplaçats i de mirar de trobar-los un lloc on instal·lar-se


DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

Plaça central.5

cetrencada @cetrencadaUPF

Rememorant. D’esquerra a dreta, la Minya, en Srecko, la Nevena, en Mak, la Sara i en Sasa llegint un article sobre la seva arribada el 1992. POL REBAQUE

que van coincidir a l’alberg de Santa Maria del Mar no han seguit en contacte, la Sara i la Nevena són bones amigues des de llavors. “Com em puc queixar d’haver vingut a parar aquí?”, es pregunta la Nevena. La seva mare té gravat a la memòria com va haver de sortir de casa a corre-cuita, només amb els estris per cuidar-la a ella. Després, va tenir la sort que el seu pare se’ls va poder unir, i van venir junts. A vegades l’espanta pensar com seria la seva vida si, en lloc d’aquell avió, n’hagués agafat un altre cap a qualsevol altre lloc del món. I és que aquesta acollida va ser un cas únic a Catalunya. Les se-

Cronologia

LES CLAUS DE LA GUERRA DE BÒSNIA ··· 25 de juny de 1991 ··· Croàcia proclama la independència, fet que desencadena un conflicte armat entre serbis i croats. ··· 1 de març de 1992 ··· Bòsnia i Hercegovina fa un referèndum per la independència, amb un 64% de vots favorables. Els serbo-bosnis, s’abstenen en massa.

ves característiques –invitació expressa de la Generalitat, no es requerien visats– no s’han tornat a repetir. Per això en Srecko, el segon més petit de l’avió amb només set mesos, insisteix que va ser una sort ser seleccionats per venir. “Hi havia llista d’espera, però vam acabar entrant al projecte”. Ell va venir amb la seva mare i la seva àvia, que es van encarregar de criar-lo fins a dia d’avui. “És a elles a qui haig d’agrair estar tan a gust aquí”.

Identitats dividides

A la seva adolescència, alguns se sentien en terra de ningú. A la Sara no li agradava que la identifi-

··· 5 d’abril de 1992 ··· Bòsnia proclama la seva independència i comença el setge a Sarajevo, el més llarg de la història moderna, que provocarà 11.541 morts. ··· 13-22 de juliol de 1995 ··· Les tropes serbo-bosnianes assassinen uns 8.000 homes a Srebrenica. El seu general, Ratko Mladic, està sent actualment jutjat per crims de guerra al Tribunal de l’Haia. ··· 14 de desembre de 1995 ··· La Guerra, que ha deixat 120.000 morts, arriba a la seva fi amb la signatura dels Acords de Dayton.

quessin com a immigrant i li feia vergonya parlar en públic el seu idioma: “Quan ets petit ets més vulnerable”. Però tant ella com els altres es senten d’aquí ja que, com diu la Minya, “amb la iden-

“Amb la identitat no s’hi neix, sinó que es crea amb els valors d’on vius” MINYA MUSANOVIC titat no s’hi neix, sinó que es crea amb els valors del lloc on vius”. Coincideixen en la idea que la ma-

duresa els ha dut a valorar més les seves arrels. Els nexes amb el país d’origen tampoc no els han perdut. Tots miren de tornar un cop l’any a Bòsnia, on viu la major part dels seus familiars. En Srecko, que sol aprofitar per visitar la costa de Croàcia, ho té clar: “És el nostre viatge familiar, i no vull perdre la tradició”. En Mak també va venir amb avió, amb els seus pares i el seu germà, una mica més tard. “Vaig viure uns mesos a Sarajevo, quan la guerra ja havia començat. D’allà vam passar a Itàlia i, després, a Catalunya, on vivia la meva tieta”. També va acabar al Pla de l’Estany, on va establir amistat amb altres joves provinents de l’alberg de Coma-ruga. Destaca que als seus pares els ha costat adaptar-se, i posa l’exemple del seu pare, que “va arribar amb 40 anys, quan els canvis sobtats són més difícils d’assimilar”. El fet que els adults tinguessin formació universitària ha estat clau. “L’educació i la cultura te la donen els pares”, diu en Mak, “i això és bàsic per integrar-se”. A més, l’ajuda de la població va ser molt important. El conflicte de Bòsnia va mobilitzar molts catalans. Durant tota la guerra, la societat civil va promoure actes benèfics com col·lectes de menjar o enviament de material escolar. Els refugiats van tenir moltes facilitats gràcies a veïns i ajuntaments. La intenció era fomentar la pau i demostrar la follia d’una guerra que distingia per ètnies i religions en un país on la convivència entre cultures era centenària. Per això la Generalitat va propiciar que algunes de les famílies acollides fossin mixtes. El pare de la Sara és croat, la seva mare sèrbia; la Minya és de mare sèrbia i pare bosníac; la Nevena pare serbi i mare bosníaca. Ells van ser la constatació del fracàs de la separació ètnica. Vint anys després, els seus fills són catalans de ple dret que no obliden les seves arrels. ···

Bòsnia i Hercegovina Capital Sarajevo Organització República Federal Població 3.900.000 habitants Superfície 51.129 km2 Creences religioses Musulmans: 45% Ortodoxos: 36% Catòlics: 15%

El paper de la Generalitat M.Pau Vidal-Folch CAP DEL SERVEI DE PRESTACIONS ECONÒMIQUES I SUBVENCIONS

“EL PRESIDENT PUJOL VA INSISTIR QUE FOSSIN DE LES TRES ÈTNIES” “L’única condició era que fossin famílies amb nens”. M.Pau VidalFolch era el 1992 cap de Secció del Servei de Centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya. El seu departament va ser l’encarregat de procurar el benestar de les 113 persones que van arribar refugiades del conflicte de Bòsnia. Acollir aquestes famílies, assegura, va ser una “experiència personal molt enriquidora”. ··· L’encàrrec ··· “Havíem d’acollir un grup bastant nombrós de famílies provinents del conflicte de Bòsnia. L’alberg de Coma-ruga estava disponible i ho vam disposar tot allà.” ··· El paper de la Generalitat ··· “Va ser una decisió de Jordi Pujol que va ser assumida per les secretaries de Joventut, perquè tenien els albergs, i d’Infància, perquè s’esperaven molts nens.” ··· Necessitats dels acollits ··· “La nostra tasca, a part d’estar en contacte amb l’ACNUR, va ser procurar que hi hagués lloc, que aquests llocs estiguessin preparats i disposar d’intèrprets, perquè estaven sols.” ··· Selecció al país d’origen ··· “Se’n va encarregar l’ACNUR amb els contactes que tenia. Nosaltres volíem procurar que fossin nens amb les seves mares, però van aparèixer famílies senceres. El president va insistir que fossin de les tres ètnies.” ··· Reagrupacions familiars ··· “Els ajudàvem a reagrupar-se amb la resta de la família en cas que fossin vius. En un cas un pare estava a Austràlia.” ··· Quan la guerra s’acaba ··· “Hi va haver gent que va tornar de seguida, altres es van quedar un temps més i un grup que van refer la seva vida aquí.”


6. Traços

cetrencada @cetrencadaUPF

DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

ELS ASSAJOS QUOTIDIANS DE DOS MÚSICS D’ÈXIT

REFLEXIÓ JUVENIL

GUIDO CENGIAROTTI

POL CRUZ-COROMINAS

Joan Chamorro i Andrea Motis s’estan convertint en una referència del jazz a Catalunya aquests últims anys i el seu segon cedé, Feeling good, els consolida. Però Chamorro segueix donant classes de saxo a la jove Motis, amb qui comparteix moltes hores de lliçó i també d’escenari.

Aquesta vegada en són quinze, però diuen que podrien ser-ne més. “No superem mai els vint”, asseguren. Provenen de mons acadèmics ben diferents: des de la filosofia –els que més– fins a les matemàtiques, passant per belles arts o física.

Motis, Chamorro i jazz: un aprenentatge recíproc

“Té caràcter i va agafant lideratge dins el grup. Un dia podrà manar plenament a l’escenari i, si vol, s’emanciparà”. Parla Joan Chamorro a la sala d’estar de casa seva, al barri de Sant Andreu. Hi ha un piano, cartells de concerts i molts cedés i discos. Reflexiona, argumenta, parla amb seguretat. Es manté seriós, amb la simpatia i cordialitat necessàries. Sap quin és el seu paper: ser la veu de l’experiència. Sobretot en presència de l’Andrea Motis, fidel companya d’escenari malgrat la seva joventut. La corregeix, li indica els errors. És un professor, però també un company. Ella, de només disset anys, s’ho agafa bé. Ara ja comença a coliderar el grup amb el permís del seu mestre. Tot forma part d’un procés d’aprenentatge en el qual l’Andrea està immersa des de ja fa uns anys. En un canvi aparentment vertiginós, la seva personali-

Exotisme. L’ambientació del pati de la casa de Chamorro crea una atmosfera única per tocar jazz. LAIA ROS

tat es manté senzilla, amb un grau de timidesa al principi. I va revertint en gran amabilitat i simpatia, combinats amb una dosi important de modèstia com a remei per als elogis. Surten al pati del darrere de casa el Joan, ple de vegetació i figures de fauna real o mística. Una selva, un món utòpic amb un punt de realitat. Al centre, l’Andrea i la

seva trompeta que gairebé no ha deixat anar, flanquejada a un costat pel Joan amb el contrabaix, i a l’altre, per la Carla Motis, la seva germana amb la guitarra. Entonen ‘Love me or leave me’, històricament versionat per grans figures del jazz com Nina Simone o la genial Billie Holiday. En aquest punt, la timidesa de l’Andrea i la serietat del Joan desapareixen, es

ELABORAR PRODUCTES PROPIS: MESURA PER ATENUAR LA CRISI

Tornar als orígens per recordar la recepta tradicional del pa ANNA CALVET

L’Anna i en José Luis, de 27 i 31 anys, viuen en una casa als afores de Gerb, un petit poble de la Noguera (Lleida). Ell, cuiner de professió, va néixer a Jaén però va estar uns anys vivint a Granada. Allí va ser on va conèixer l’Anna, una noia de Barcelona que hi havia anat a buscar feina després d’acabar la carrera d’Enginyeria Tècnica Agrícola. Tots dos viuen sense cap tipus de luxe perquè com

L’Anna i en José Luis i el pa que fan ells mateixos cada dia. ANNA CALVET

molts joves d’avui dia no tenen feina. Al poble no hi havia cap fleca i aquest va ser un dels princi-

pals motius pel qual van decidir de començar a fer el seu propi pa. “És totalment ecològic ja que no utilitzem cap tipus de llevat artificial”, comenta en José Luis. Per aconseguir que el pa fermenti de manera natural utilitzen el que s’anomena la massa mare, una barreja d’aigua, farina i una mica de mel. Se li afegeix cada dia durant una setmana la mateixa quantitat d’aigua i de farina i es deixa reposar a l’aire lliure amb un drap a sobre. L’Anna somriu quan explica que “la massa ma-

(*) Kamut: Tipus de cereal cultivat des de l’edat antiga pels egipcis, que últimament s’està recuperant

crea una simbiosi entre els dos i connecten a la perfecció. Acaben de tocar i somriuen. “Crec en la música com a teràpia. I si fa sentir bé a l’altra gent, encara és millor”, opina l’Andrea. Ara és el Joan qui assenteix i aprèn. El seu èxit rau en la complicitat i les bones sensacions que transmeten. Tots dos són mestres i, a la vegada, aprenents. ···

re és com un ésser viu al qual s’ha d’alimentar”. La farina que utilitzen és de tres tipus –de blat, d’espelta i de kamut*– i la compren directament al molí. Un cop la massa mare està a punt es mescla amb farina, aigua i una mica de sal i s’introdueix al motlle. Seguidament, es deixa reposar durant unes 6 hores per tal que fermenti i després es posa al forn durant 40 minuts a 180ºC. Per sort, l’Anna i en José Luis disposen d’un forn de pedra al pati de casa seva, cosa que dóna al pa un valor afegit i un gust molt especial en comparació a la resta. Segons en José Luis, del pa que es fa avui dia “no te’n pots fiar” perquè porta molts ingredients artificials. “Cada cop més els oficis tornen als seus orígens”, afegeix. ···

Llums i ombres d’una nit de Bunbury

Es reuneixen cada dues setmanes i debaten sobre un tema prefixat que un d’ells ja porta preparat amb especial dedicació. Els integrants del grup de reflexió Bunbury de Amicitia no responen en cap sentit al retrat que normalment es fa dels joves per part dels qui no ho són. El nom del grup ve inspirat per un fragment de La importància de ser franc, d’Òscar Wilde. En aquest llibre, un dels personatges crea un amic imaginari que viu fora de Londres, on ell resideix, per tal de tenir una excusa que li permeti defugir els compromisos i les obligacions de la City. Aquest personatge respon al nom de Bunbury, i Amicitia –amistat– la raó que amaga. El debat, distès, i distreure’s és precisament el seu objectiu. En aquesta ocasió el tema escollit és poc recurrent: la foscor en l’estètica clàssica japonesa. El debat parteix del llibre Elogi a l’ombra, de l’autor japonès Junichiro Tanizaki, en el qual posa en contrast la predilecció de l’estètica clàssica occidental per la llum, especialment durant l’època del Renaixement, amb la que té la japonesa per la foscor. Els bunburistes no semblen estar del tot d’acord amb Tanizaki. “No deu haver entrat mai en cap església romànica”, etziba un. El qui exposa el tema el matisa posant d’exemple els grans vitralls de les esglésies gòtiques, i remata: “Tanca els ulls i veuràs el mateix que dins d’un temple japonès”. El debat segueix viu fins passades les dues hores. Asseguren que és un temps prudent tenint en compte els precedents. Arribat a aquest punt el vi ajuda que pugui sortir qualsevol altre tema. Després d’algunes desercions prematures, a les 4 de la matinada, decideixen que ja és hora de tornar a casa. Aquesta vegada encara és fosc. ···


DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

Traços.7

cetrencada @cetrencadaUPF

Treball de camp

“Aprenem com un nas vermell canvia la realitat” L’associació Pallapupas i la Facultat de Medicina de la UB impulsen una assignatura perquè els estudiants entenguin millor què senten els malalts ··· NEUS CÁMARA ···

“É

s molt important entendre que els metges treballen amb persones, no només a l’hora d’intervenir, sinó molt especialment a l���hora de parlar”. Pallapupas és un projecte que funciona a Catalunya des del 2000 i va sorgir com una eina per millorar l’estada dels infants a l’hospital. L’associació s’ha anat ampliant i actualment hi ha dues vies diferenciades per ajudar els pacients: el pallasso d’hospital, que treballa amb infants, adults i persones grans que pateixen algun tipus de malaltia –tant a planta com a quiròfan–; i el teatre social*, que a través de les eines artístiques del teatre aprofundeix en la millora física i emocional dels malalts mentals i les seves famílies. La filosofia del projecte és clara i reivindicativa: “Quan es diagnostica una malaltia, aquesta passa a ser més important que la mateixa persona; amb sentit de l’humor i l’alegria de riure s’intenta prioritzar que la persona es vegi a si mateixa com a nen o adult, i no com a malalt”. Un total de 12 hospitals d’arreu de Catalunya ja han incorporat els Pallapupas i cada any ajuden 55.000 persones ingressades, una xifra que representa només el 8% del total i que s’intenta augmentar. “Confiem en la figura del pallasso d’hospital com a professional ja que ha de ser una persona amb molta formació mèdica i una gran maduresa perquè és una feina molt difícil de fer”.

Proposta d’un estudiant de Medicina

“La proposta va sorgir d’un alumne de Medicina que estava molt cansat que totes les assignatures fossin teòriques i a les classes no es tractava gens la relació amb el pacient. Al principi va ser com un assaig, ja que no hi havia precedents similars a tot Europa. Finalment el projecte va arribar a mans de Santiago Ambrosio i Xavier Ariza, vicedegà i cap d’estudis de la Facultat de Medicina de la UB, que van donar llum verda a aquesta iniciativa”, explica l’Antonio Masegosa, responsable de l’assignatura. Durant els primers tres anys els alumnes de Medicina van poder aprendre d’aquest col·lectiu a través d’una assignatura de lliure elecció, però amb la implantació dels estudis de grau va ser redireccionada a optativa de tercer curs del segon semestre. “El contingut de l’assignatura el posen ells, nosaltres els facilitem les eines per treballar-lo artísticament i aprofundim a millorar la relació amb el pacient, en humanitzar-lo perquè deixi de ser un número o un cas”, afegeix Masegosa. Aquest any, el cinquè del projecte, els alumnes tindran 9 sessions de 4 hores, un divendres ca-

(*) Teatre social:

1

3

2

1. Pallapupas en acció. 2. Companyia Brots representant ‘Ella’. 3. Els alumnes de la UB en una classe. ARXIU PALLAPUPAS

da 15 dies, i es tractarà de deixar clar que l’assignatura no consisteix a fer el pallasso, sinó en una sèrie d’activitats vehiculades a partir del joc artístic i del teatre per aprofundir en les inquietuds, preocupacions i problemàtiques de l’alumne i el seu món professional. “No és només posar-se el nas, és tenir consciència de què significa aquest nas i com pot millorar o canviar la realitat un element com un nas vermell o un somriure”.

Avaluació en tres parts

Com a assignatura optativa consta d’una avaluació de tres parts: en primer lloc, l’assistència, ja que és una experiència presencial i també individual; en segon, el treball creatiu, teatral fet en grups; i per últim, un diari de camp personal, que pot ser un PowerPoint amb fotografies i paraules clau, diversos collages representatius de cada classe o un dietari presentat com “cartes per a la meva mare”, on cada alumne explica les sensacions seves sensacions. Les conclusions són molt positives:

“Va ser una assignatura molt maca, molt emocionant i em va ajudar a veure les coses d’una manera diferent. En fer l’optativa al mateix temps que es tenen les primeres experiències al centre hospitalari em va permetre reflexionar sobre totes aquelles vivències que tenia per primer cop”, explica la Georgina Martínez. A partir de “fer el pallasso”, els alumnes entenen una mica més la relació amb el pacient i les possibles situacions, com diu l’Anna Vidal: “He descobert emocions que no em pensava que m’afectessin tant. S’han tractat sentiments i sensacions que normalment un amaga o oblida. O simplement no hi pensa o no ho té present, com la forma de veure i sentir dels malalts”. A més, tot i que és una optativa de la carrera de Medicina, la majoria dels alumnes subratllen que els ha aportat molt com a experiència humana. La Isabel Castaño ho explica sintèticament: “Tinc la sensació que l’optativa de Pallapupas ha esdevingut quelcom molt important en la meva formació com a persona”. ···

‘Brots, la sèrie’ presenta el treball d’un grup teatral format per persones diagnosticades amb un trastorn mental (www.brotslaserie.com)


cetrencada

cetrencada @cetrencadaUPF

DIJOUS 29 DE NOVEMBRE DEL 2012

En confiança

Adreça’t

«Menjo botifarra però prefereixo el ‘ceebu jen’» MBAYE PAPA ABDOULAYE Jugador de bàsquet del Barça El somni de l’Ablaye és jugar a l’NBA. NATÀLIA CAPDEVILA

GIRONA

18a edició del FIRATAST

La fira gastronòmica anual de Girona arriba a la majoria d’edat i ho celebra amb una edició més innovadora, impactant i plena de nous sabors i textures per sorprendre els paladars més exigents. Una nova aposta per impulsar els productes tradicionals de Girona fusionats amb la modernitat actual. QUAN DEL 29 DE NOVEMBRE AL 2 DE DESEMBRE ON FIRA DE GIRONA, Pg. DEVESA, 34 PREU ACCÉS GRATUÏT. PER DEGUSTAR, CAL COMPRAR TIQUETS

BARCELONA

World Press Photo 2012

Un any més el CCCB reuneix en una exposició les obres premiades del concurs internacional de fotoperiodisme World Press Photo. El català Samuel Aranda protagonitza el primer premi. QUAN DEL 29 DE NOVEMBRE AL 6 DE GENER ON CCCB, MONTALEGRE, 5 PREU 5 € GENERAL, 3 € REDUÏDA I DIUMENGES GRATUÏT

TARRAGONA

Cicle de cinema musical

Durant els mesos de novembre i desembre, els més cinèfils podran gaudir cada dimarts i dijous de la projecció d’un musical mític del cinema, de la mà del Cine Club-Filmoteca Andrés de Andrés. Clàssics com Sonrisas y lágrimas o La vie en rose es podran veure a canvi d’un preu raonable per als temps actuals.

MARÍA BARRAL BELÉN BARECHE

L’Mbaye Papa Abdoulaye (Dakar*, 1990), conegut per tots com Ablaye, és un jugador senegalès de bàsquet que, amb 21 anys, ha debutat a la Lliga ACB vestint la samarreta del Barça. Malgrat que el bàsquet li permet guanyar-se bé la vida, els seus orígens a Dakar van ser humils. Des de nen ajudava el seu pare en un taller de cotxes i als 14 anys va abandonar els estudis. Per al jugador senegalès la clau de l’èxit es troba en “el treball i la disciplina”. L’Ablaye va tenir un cop de sort quan un intermediari va quedar impactat pels seus 208 centímetres d’alçada i li va oferir jugar a bàsquet a l’estat espanyol. A l’equip Arona Sur de Tenerife va tocar per primera vegada una pilota de bàsquet. Tan sols sis mesos després va trepitjar la Ciutat Comtal per fer les proves d’accés al FCB. El seu primer dia a Barcelona el recorda “carregat de nervis i nostàl-

gia”. Va saber canalitzar la seva energia de la millor manera possible i va demostrar el seu nivell com a jugador de bàsquet. Per a ell “no hi ha dubte que el Barça i la seva filosofia” l’han ajudat a “créixer com a profesional i persona”. La seva intenció és tornar al Senegal quan deixi el bàsquet. “Vaig estar a la selecció senegalesa sub20 però descarto tornar a jugar allí. És dur i hi ha moltes coses que no m’agraden”. Esportivament està a gust a Barcelona, però el vincle que té amb Dakar perdurarà per sempre. “Les meves arrels són allí”, reitera. El menjar és una de les coses que més troba a faltar. Reconeix que li agrada “la botifarra, però prefereix el ceebu jen”. L’Ablaye s’ha convertit en l’heroi de la seva família encara que ell a qui més admira és als seus pares. ···

OTTO ZUTZ

Hi ha temps per a tot. Entrenar amb el Barça exigeix molta disciplina, així que de tant en tant toca descansar. Per desconnectar, l’Ablaye surt amb els seus amics per aquesta discoteca del barri de Sant Gervasi. “Hi ha molts negres, em sento en la meva salsa”, comenta entre rialles. ON CARRER LINCOLN, 15 WEB ottozutz.com MÚSICA RNB, HIP HOP, 80, 90’S, HOUSE...

DEPORTES CUATRO

És amant de l’esport. No només gaudeix del bàsquet. Reconeix que prefereix veure un partit de futbol. A l’hora de la migdiada, en comptes de dormir veu els esports a Cuatro. Tria aquest informatiu, segons explica, perquè aprofundeix molt en les notícies esportives. QUAN DE 14.50 H A 15.45 H WEB cuatro.com/deportes

DJOLOF DJOLOF

Res com el menjar de casa. Segons Ablaye, aquest restaurant fa el millor ceebu jen de tot Barcelona. Aquest plat típic senegalès és de peix, mandioca, ceba, pastanaga, albergínies i arròs. Plat, beguda i postres per 15 euros. ON C/ AULÈSTIA I PIJOAN, 32 QUAN TANCA DIUMENGES I DILLUNS A LA NIT

QUAN DIMARTS i DIJOUS A LES 18.00 H ON ANTIGA AUDIÈNCIA, BAIXADA DEL ROSER, 3 PREU 1 €

LLEIDA

Esquí de segona mà

El centre jove La Palma organitza un mercat de venda i intercanvi de material relacionat amb el món de la neu i l’esquí. Aquesta iniciativa impulsa l’oferta de productes a preus molt competitius perquè els esports d’hivern siguin més accessibles per als joves. QUAN 15 DE DESEMBRE ON C/ DE LA PALMA, 6-10 PREU GRATUÏT

CETRENCADA Cetrencada és un taller integrat on estudiants de tercer de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra posen en pràctica els seus coneixements per crear productes periodístics propis:

RÀDIO

www.upf.edu/upfradio

TELEVISIÓ

www.btv.cat/cetrencada

WEB

www.vilaweb.cat/cetrencada

(*) Dakar: És la capital i la ciutat més gran del Senegal. Es troba situada en la península de Cap Verd, a la costa atlàntica d’Àfrica i té 2,5 milions d’habitants


Cetrencada 10