Page 1

ESTUDIS DE PERIODISME DE LA UPF 08.05.2012

ENTREVISTA ··· 3

«La creativitat sorgeix problemes» quan em fico en problemes «La dona té un pes important en la societat del Iemen»

La lluita dels refugiats per fer-se un lloc a Catalunya

Samuel Aranda, fotoperiodista guanyador del World Press Photo, cobreix l’actualitat del món àrab des de l’any 2000 ··· ENTREVISTA 5

El viatge, els tràmits administratius i el procés d’adaptació a un nou entorn, explicats en primera persona ··· REPORTATGE 4 I 5

ESCANDALO FILMS

Kike Maíllo Director de cinema


2. Enllaços

cetrencada

@cetrencadaUPF

DIMARTS 8 DE MAIG DEL 2012

Apunts

Cum laude

El pas del temps i l’art de no fer res JOËLLE PHILIPPE

Edu Ponces

Judit Contreras Puig

Carles, Edgar, Albert, Marcel i Àlex

Andrea Guasch Selva

FOTOPERIODISTA

COCREADORA DEL MiRA!

AMELIE

ACTRIU

··· Va agafar les maletes i va marxar a El Salvador per treballar a diversos mitjans, sobretot a Elfaro.net. Abans, a Barcelona, havia fundat amb altres professionals el projecte Ruido Photo*. A partir d’aquestes iniciatives, ha acompanyat els emigrants d’Amèrica Central que travessen Mèxic per entrar illegalment als Estats Units. El resultat: el llibre En el Camino.

··· Què en surt de la unió d’un grup d’amics creatius, tots ells relacionats amb la música i els audiovisuals? El resultat és MiRA!, un festival de música electrònica i recerca audiovisual, que va veure la llum per primer cop l’any passat al barri de Sant Andreu de Barcelona. La Judit, fotògrafa professional i estudiant de Periodisme, és una d’aquestes organitzadores.

··· Somiant desperts. Així és com s’anomena el primer disc d’aquest grup català i també com es defineixen ells. Aquests cinc joves estan triomfant entre els adolescents amb el seu estil pop-rock americà en català. Han guanyat els premis de grup revelació de l’any i millor web de la revista Enderrock i el guardó de Disc Català de l’Any de Ràdio 4.

··· Últimament l’has vist a tot arreu. Ha estat a la sèrie Punta Escarlata, a l’obra Castigados al Microteatro de Madrid i surt cada dia a La Gira de Disney Channel. Amb només 21 anys, aquesta barcelonina no pot estar-se quieta. Ha fet classes d’interpretació, ball i cant des de petita. Després d’haver viscut tres mesos a Los Angeles, ara s’ha instal·lat a Madrid.

Bloc de blocs

L’amic ninotaire

TOMEU PINYA HUMORISTA GRÀFIC. PREMI POPULAR A L’AUTOR REVELACIÓ 2010 AL SALÓ INTERNACIONAL DEL CÒMIC DE BARCELONA. www.tomeupinya.com

·1·

Els nous pobres Crítica social

elsnouspobres.wordpress.com Dóna veu als nous pobres, sobretot als integrants de la ja denominada “generació perduda”. ··· Què: Testimonis reals, que fan seva l’afirmació “jo també sóc un nou pobre”. ··· Qui: Afectats per la crisi, que han vist canviar la seva vida.

·2·

Sèries en blog Televisió

blogstv3.cat/seriesenblog Notícies i opinions sobre sèries en català. Especial seguiment a les estrangeres retransmeses per TV3.

·3·

Els de dalt Literatura

elsdedalt.blogspot.com.es Citacions i comentaris de poesia i novel·les fetes a casa nostra però també a l’estranger.

Qui som?

A

hir entre classe i classe, tenia temps lliure, zero diners a la cartera, cap llibre i ningú al voltant. Era una situació un pèl incòmoda: no tenia absolutament res per fer. Així que, com fa tothom, vaig treure el mòbil de la bossa i vaig intentar ocupar els 60 minuts que em quedaven mirant la pantalla del telèfon. No hi havia actualitzacions de Facebook ni de Twitter i la connexió a Internet era massa lenta per poder navegar amb comoditat. Llavors vaig pensar que podria fer una trucada però tothom estava enfeinat i ningú no em va contestar. Estem tan acostumats a ocupar cada minut de la nostra vida que ens sentim ridículs i inútils quan hem d’estar parats, com estaquirots, caçant mosques. De fet, quan hem acabat amb totes les nostres tasques i arribem a casa, encenem l’ordinador o la televisió, o ens sumim en les nostres aficions, siguin quines siguin. També, els caps de setmana, el nostre fur intern ens diu que és la fi del món si no fem alguna activitat; i, si al final tot allò previst acaba en no-res, és el pitjor dia de l’any.

La por del buit

La veritat és que ens passem dies i més dies somiant acabar tot allò que hem de fer i, quan per fi hem acabat, ja estem calculant què fer el minut següent. Sense respir. La por de l’avorriment ens pot més que parar-nos a descansar de les nostres ocupacions i reflexionar sobre què passa amb la nostra vida. Ja ho va dir fa més de 20 segles l’emperador romà i pensador Marc Aureli: “El temps és com un riu que arrossega tot allò que neix”. Serà que tenim por d’ésser arrossegats pel temps? Por del buit? Del no-res? De no aprofitar fins a l’últim segon el poc temps que se’ns ha donat? O bé, serà que ens espanta que el temps s’aturi i deixem de “fer”? Definitivament?

El suplement cetrencada forma part dels treballs realitzats pels estudiants de tercer curs de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, en el marc del Taller Integrat de Periodisme. Aquesta assignatura té lloc en una redacció multimèdia on es realitzen, de forma paral·lela, productes destinats a premsa (el present suplement), ràdio (UPF-Ràdio), televisió (BTV) i Internet (vilaweb.cat/cetrencada). EDICIÓ Marta Lacima, Pol Masdeu i Estefania Molina ··· ART I FOTOGRAFIA Joëlle Philippe i Sílvia Pino ··· REDACCIÓ Maria Llort, Jaume Macià, Marc Mosull, Gemma Nieto, Anna Pacheco, Victor Paradis, Anna Pazos, Patricia Pérez, Laura Pitart, Mireia Prat, Marina Puy, Ana Ramírez i Javier Rico ··· PROJECTE EDITORIAL, DISSENY I DOCÈNCIA Teresa Domingo i Olga Lamas ··· COORDINACIÓ EDITORIAL Irene da Rocha, Ariadna Fernández, Marta Narberhaus i Xavier Ramon ··· COORDINACIÓ DE LA REDACCIÓ INTEGRADA Salvador Alsius ··· CORRECCIÓ Gabinet Lingüístic ··· FACEBOOK facebook.com/UPFcetrencada ··· TWITTER @cetrencadaUPF ··· E-MAIL cetrencada.upf@gmail.com

(*) Ruido Photo: Organització formada per fotògrafs, periodistes i dissenyadors que es dediquen al documentalisme i a la crítica social


DIMARTS 8 de maig de 2012

Traient l’antifaç.3

cetrencada

@cetrencadaUPF

kike maíllo GUANYADOR DE tres PREMIS GOYA PER EVA

«Catalunya produeix més pel·lícules que Anglaterra» Però a mesura que creixes, arriba un punt en el qual hi ha molta gent que és graciosa i, per això, el més important és mantenir aquest nivell de talent amb els estudis. Tant si t’agrada l’Almodóvar, com l’Spielberg, el Godard o el Wes Anderson, tots ells són mestres d’això, però l’única cosa que els sosté és que són treballadors de mena.

gemma nieto anna pacheco

Sortit de la fàbrica de l’ESCAC*, on treballa ara com a professor, el Kike Maíllo es va endur el Goya a Millor Director Novell per la seva primera pel·lícula Eva. S’ha arriscat a portar un nou gènere al cinema català amb una proposta insòlita de robots i futurisme molt ben rebuda per la crítica. Fins ara havia dirigit dos curtmetratges i la sèrie catalana Arròs Covat.

··· Realment, la indústria del cinema està tan malament com la pinten?

··· (Riu) És curiós perquè la gent no ho sap, però Catalunya és un dels indrets amb més directors debutants per any. Amb set milions d’habitants fem més pel·lícules que a tota Anglaterra, que en té 55. És una bogeria.

··· Has dit que Eva és una pel· lícula tan boja com imperfecta. Mirant en retrospectiva, que canviaries de la pel·lícula?

··· Tenint en compte això, és

··· És una primera pel·lícula i té

imperfeccions. Ara no podria canviar res, perquè estic inhabilitat per dirigir-la una altra vegada. Seria impossible. Quan fas una pel· lícula tan boja, en el seu moment t’acompanya tota una energia gairebé hormonal i aquesta ingenuitat que t’envolta et dóna ales.

··· Com va sorgir la idea d’Eva, una cinta farcida d’efectes es· pecials?

··· Va sorgir la possibilitat de fer

una pel·lícula d’aquest tipus gràcies al Sergi Casamitjana, de la productora Escándalo Films. Portaven fent vàries pel·lícules del tipus dramàtic-social i tenien ganes d’engrescar-se en un projecte diferent, més obert i atrevit. També més car.

··· Més car? ··· La ciència-ficció és un gènere

costós. La producció d’Eva ha costat al voltant d’1,5 milió d’euros. I en total, la pel·lícula, comptant promoció i publicitat, uns 6,5 milions. És una producció mig-alta per ser espanyola, i alhora un pressupost ínfim per ser una pel·lícula de ciència ficció.

··· T’intimidava portar un drama d’intel·ligència arti· ficial a Espanya? ··· Jo no veia el repte enlloc, no-

més una pel·lícula que tenia moltes ganes d’explicar. De fet, són les raons per les quals vaig fer-la.

difícil de creure que tot el que fem sigui dolent...

··· El nostre cinema està mal valo-

rat aquí, fora no. Tenim la mania aquesta d’“això nostre no val res, tot el de fora és sempre millor”. En canvi, a França estan encantats amb el que fem, sobretot amb el que ells anomenen la nova onada de terror amb pel·lícules de gènere com REC o El Orfanato.

Premi al risc. A banda del Goya a Millor Director Novell, Eva també ha guanyat els d’Efectes Especials i Actor de Repartiment, Lluís Homar. A. RAMÍREz

Quan fas una pel·lícula que surt de la norma en tens moltes ganes, perquè sents que estàs fent un producte pioner.

··· Però, precisament, fer un producte pioner també ha de tenir els seus inconvenients...

··· Per fer cinema sempre calen idees. D’on surt la inspiració?

··· Per mi es tracta de ficar-me en ··· Som un país que culturalment

ha perdut un tren que està relacionat amb la tecnificació. A causa del franquisme, arrosseguem un retard històric en aquest sentit i això fa que un llargmetratge de robots no sigui ben rebut d’entrada.

Les pel·lícules de Kike Maíllo ··· La teva bíblia E.T, d’Steven Spielberg ··· La pitjor que hagis vist Estan Vius de John Carpenter ··· La frase que has fet teva La del final d’El Protegit : “Ara que sabem qui ets tu, sé qui sóc jo”. Defineix la necessitat que sempre hi hagi un antagonista.

··· Un mite romàntic L’actriu Marion Cotillard ··· Un paper que et defineix Timothy Hutton a Beautiful Girls ··· L’escena que vols viure La del principi de A la recerca de l’arca perduda d’Indiana Jones, agafant l’ídol i amb la bola perseguint-me.

Per això, hem fet una pel·lícula que pugui emocionar aquells a qui no acostuma a agradar aquest gènere.

··· Com vas arribar a la Clàu· dia Vega, la nena de dotze anys que fa el paper d’Eva? ··· La veritat és que vam estar a

punt de canviar el personatge perquè no trobàvem ningú que ens agradés. Vam estar buscant per moltes escoles, fins que la vam trobar a ella. És una actriu molt bona i natural.

··· A la gala dels Goya, a més, li vas recordar que estudiar i formar-se és bàsic per assolir l’èxit, ja que de talents n’està ple el món. ··· Exacte. Hi ha una època de la infància en què el talent ja et serveix, és a dir, ets graciós o graciosa i amb això ja n’hi ha prou.

problemes. La gent creu que la creativitat té a veure amb un full en blanc, però per mi sorgeix amb la resolució de problemes. Creativitat és el que té la meva mare quan és dia vint i ha de pensar com ferho per passar el mes.

··· Com a professor, si haguessis de fer un diagnòstic, què diries de les generacions que pugen a l’escola de cinema?

··· Crec que el que té la reproducció sexual, fins que es demostri el contrari, és que cada generació és millor que l’anterior. És més forta, més llesta, més alta, més guapa. És molt més senzill per a les generacions anteriors dir “ui, què idiotes, què inutils...”. Però no és així. El que sí que exigeixo sempre és rigor: mirar-se al mirall i adonarse quan hom s’ho està currant o no i ser fidel sempre a la professió que has escollit. ···

(*) ESCAC: Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Amb la seva productora ESCÁNDALO FILMS han guanyat més de 400 premis internacionals des del 1999.


4. Plaça central

cetrencada

@cetrencadaUPF

Exiliats a Catalunya

Estatus: refugiat Jaume macià anna pazos

Un refugiat és una persona perseguida que demana la protecció d’un país que no és el seu. L’Estat espanyol és dels llocs d’Europa on resulta més difícil exercir aquest dret: cada any es denega l’asil al 90% dels que el sol·liciten.

“Tot refugiat ha d’enfrontar-se a un doble problema: superar les fronteres del país perseguidor, i atravessar les d’un país segur, cosa que no sempre s’aconsegueix”. Ho explica José Luis Nvumba, advocat i activista pels drets humans d’origen equatoguineà. Nvumba, que va arribar a Catalunya com a refugiat fugint d’un règim dictatorial, orienta i assessora legalment els sol·licitants d’asil polític a través de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR). Nvumba va estudiar dret a Madrid i va tornar al seu país, Guinea Equatorial, per lluitar contra la violació dels drets humans efectuada pel règim. Va ser empresonat i va sortir després que l’Estat espanyol intervingués a favor seu i li concedís protecció. Nvumba, però, prefereix no parlar del seu cas perquè assegura que es tracta d’una excepció. Ell era un advocat conegut internacionalment i el seu cas va ser mediàtic, però denuncia que quan el perseguit és algú anònim, l’actitud de l’Estat és molt diferent. Per determinar si una persona reuneix les condicions necessàries per rebre l’asil, l’equip de Nvumba investiga la seva història i busca maneres de verificar-ne els fets. No tots els nouvinguts encaixen en la definició de refugiat establerta durant la Convenció de Ginebra de 1951, que defineix què és ser refugiat i n’explica l’estatut legal. Però tot i aquests intents d’assegurar una protecció a tots els desplaçats, a la pràctica el nombre de concessions reals d’asil és

força reduït. Només entre un cinc i un deu per cent dels sol·licitants reben protecció. Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any 2010 hi havia 3.822 persones refugiades a l’Estat, però cada any es formulen unes 3.000 sol·licituds. Un refugiat és abans que res una persona que ha escapat del seu país en contra de la seva voluntat i que s’ha vist obligat a ferho per salvar la integritat física o la vida. Aquell qui marxa de la seva terra amb motivacions econòmiques o bé fugint d’una guerra o un desastre natural no pot aspirar a l’estatus de refugiat. Per fer-ho, un ha de patir una persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a un determinat grup social, gènere o orientació sexual. Aquestes definicions es van delimitar amb l’objectiu de crear una legislació internacional que assegurés el respecte als drets humans

“El règim perseguidor no et dóna un diploma que acredita que has estat torturat“ J. L. NVUMBA. g. EQUATORIAL bàsics d’aquelles persones que no podien tenir-los coberts als seus estats. Ara bé, el seguiment de les directrius de l’ONU és irregular i no sempre garanteix que l’asil es concedeixi quan fa falta.

Tràmits i dificultats

En ocasions una persona ha hagut de fugir deixant-ho tot enrere, arriscant la vida, per trobar-se amb què el país que l’ha d’acollir, després d’un laberint burocràtic, li denega la protecció. Tota sol· licitud d’asil, que es fa a la subdelegació corresponent del Ministeri de l’Interior espanyol, ha d’incloure la presentació de documents que justifiquin i verifiquin la petició. Nvumba expli-

ca que molts sol·licitants topen amb la impossibilitat de demostrar que pateixen una persecució al seu país. “El règim perseguidor no et dóna pas un diploma que acrediti que has estat perseguit o torturat”, ironitza. A més, el temps d’espera abans d’assolir-lo acostuma a perllongar-se molt més enllà del termini establert oficialment, de tres a sis mesos segons la urgència del cas. Així ho testifica en Kofi (nom figurat), de 43 anys, que va escapar de Togo, un petit país africà situat al Golf de Guinea, perseguit pel règim dictatorial de Faure Gnassingbé l’any 2006. En Kofi és un exemple de perseguit per les seves opinions polítiques. Aquest togolès, pare de família i propietari d’una botiga d’electrònica i de lloguer de vehicles, va haver d’escapar d’amagat després de ser amenaçat per la seva implicació en l’oposició. La fugida de Togo va ser precipitada i perillosa. “Vaig haver de pagar a traficants d’or perquè em deixessin passar pels boscos fronterers amb Ghana”, explica. D’allà va volar a Catalunya on, al principi, es mostrava reticent a parlar de la seva història per por a ser localitzat. Finalment va decidir-se a demanar assessorament a la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Va trobar-se, però, en la mateixa situació que molts altres: l’administració li exigia proves materials. Amb l’ajuda de la seva dona, que encara era a Togo, va aconseguir uns documents testimonials, però no va ser fins tres anys després que se li va concedir l’asil polític. Durant aquest temps, en Kofi va haver de començar una nova vida de zero, lluny de la família i sense parlar ni una paraula de l’idioma local. Des de fa un parell d’anys, en Kofi viu amb la dona i els tres fills a Sabadell, al Vallès Occidental. Kofi afirma que preferiria que els seus fills creixéssin en un lloc on les coses no fóssin tant difícils per a la gent immigrada. Ell tor-

Conceptes Refugiat: és tota persona que a causa de temors fundats d’ésser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social determinat o opinions polítiques, es troba fora del seu país de nacionalitat i no pot o no vol acollir-se a la protecció del seu país d’origen. Desplaçat intern: és aquell que ha estat forçat a fugir de la seva llar però que roman dins de les fronteres del seu país. Apàtrida: és aquella persona que no és reconeguda com a nacional de cap Estat. Inmigrant econòmic: és aquell que no ha perdut la protecció del seu país d’origen però que l’abandona voluntàriament a la recerca d’una vida millor. Sol·licitant d’asil: és la persona a l’espera de ser reconeguda oficialment com a refugiat. La resolució pot trigar més d’un any però durant aquest temps se li ofereix protecció.

(*) Frontera exterior: Mecanismes dels estats europeus per controlar les fronteres i l’emigració procedent dels països del nord d’Àfrica

naria demà mateix al seu país si la situació política canviés. “No és fàcil no poder tornar a la teva terra perquè saps que, si hi vas, tu i els teus correu un greu perill”, lamenta. Però no es penedeix d’haver-se ficat en política, i insisteix en què difondre la situació a Togo forma part de la seva lluita.

Adaptar-se a un món nou

No tots els refugiats residents a Catalunya s’han trobat amb un procés d’integració difícil. Existeixen casos com el de Mikhail Rusinov, un jove rus de 35 anys instal·lat a Barcelona des d’en fa cinc. Rusinov hi té feina, amics i una parella estable, i creu que no tornarà al seu país, on res no ha canviat. Rusinov va ser discriminat per les autoritats russes per la seva orientació sexual. Pel fet d’implicarse en activitats del col·lectiu homosexual va patir l’hostilitat del govern, l’alcaldia de Moscou, activistes extremistes de l’església ortodoxa russa i grups mixtes de neonazis. Va arribar a ser agredit físicament per aquests últims, fet que el va portar a passar dos mesos ingressat a l’hospital amb un trauma craneo-encefàlic. A diferència de Kofi, Rusinov no va tenir gaires dificultats en


Plaça central.5

DIMARTS 8 de maig del 2012

Samuel aranda. guanyador del world press photo 2012

«La càmera no ha de ser un escut per al fotoperiodista» Laura pitarT javier rico

No és dels que passa gaire temps al mateix lloc. Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1979) va aprendre a estimar la càmera treballant en una botiga de fotografia. Des d’aleshores, ha voltat per tot el món. Va ser al Iemen, al sud-oest de la península d’Aràbia, on va fer el retrat d’una mare abraçant el seu fill ferit. Amb aquesta imatge ha guanyat el concurs de fotoperiodisme més prestigiós del món.

Papers. Kofi sosté la documentació que l’acredita com a refugiat. Al fons, la bandera del seu país, Togo. J. phillippe

abandonar el seu país, ja que va marxar utilitzant un visat de turista. Tampoc va trigar en rebre un permís de treball, que se li va concedir nou mesos després d’arribar a Catalunya. Com a documents per a donar suport a la seva sol·licitud va poder mostrar in-

“No és fàcil no poder tornar a la teva terra perquè saps que hi corres un greu perill“ KOFI. togo formes mèdics i policials, articles d’Internet i fotografies. Li van denegar l’asil, però gaudeix de protecció subsidiària. Aquesta s’atorga a aquelles persones que no reuneixen les condicions necessàries per ser considerades refugiades, però que tenen la certesa fundada que, si retornen al seu país, s’arrisquen a patir danys greus.

Per què Catalunya?

L’Estat espanyol és un dels països de la Unió Europea on s’accepten menys sol·licituds d’asil i la tendència va a la baixa. Segons Joan Reventós, director del Comi-

tè Català de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), això es deu en part a l’existència d’una frontera exterior* forta, que limita l’arribada de persones abans no posin un peu a la península. Nvumba també assegura que la llei d’estrangeria posa massa traves als nouvinguts i denuncia el tint xenòfob que impregna el discurs polític en temps de crisi. No obstant això, els motius que porten a una persona perseguida a venir a Catalunya a la recerca de protecció són diversos. Kofi explica que es va sentir atret pel país després de llegir sobre el seu passat dictatorial. Confiava en què una societat que coneixia la repressió i l’exili estaria sensibilitzada amb casos com el seu. Rusinov, d’altra banda, va anar a Barcelona coneixent la ciutat ja que hi havia estat de vacances i hi tenia amics i coneguts. A més, havia sentit a parlar dels drets dels homosexuals al país, molt més avançats que a Rússia. Els seus casos representen la cara i la creu del fet d’haver de viure lluny de la llar per obligació. Nvumba, però, insisteix: “no hem d’oblidar que molts sol·licitants no reben protecció i han de tornar per on han vingut”.···

··· Què va significar guanyar el World Press Photo? ··· Està molt bé que et reconeguin la feina, i més amb un premi tan important. Però sóc molt conscient que és una cosa temporal, fins que hi hagi un altre guanyador.

··· Ha canviat la teva feina des d’aleshores?

··· No, ni molt menys. Continuo

treballant per al The New York Times i ja tinc un encàrrec per a aquest maig. Ara estem preparant un projecte sobre el turisme al Iemen.

Tot i haver treballat en llocs hostils, el Samuel no es considera un fotògraf de guerra. Prefereix captar la part més humana dels conflictes. S. PINO

··· I als Estats Units, com és treballar per al prestigiós diari The New York Times?

··· Porto un any i mig col·laborant amb el diari i ha estat una revelació a l’hora d’entendre la professió. No existeix la figura de cap de secció de fotografia que t’imposi el què has de fer. Ofereixo temes, alguns els interessen i altres no.

··· Com és fer de freelance? ··· Es pot ser neutral quan s’ex··· Treballar per lliure dóna molta plica una guerra? feina però alhora és inestable. Has ··· A l’hora de documentar les inde fer malabarismes per arribar a final de mes. Malgrat tot, no ho canviaria per res. És una feina que m’omple molt! No sé fer altra cosa, no puc estar en una oficina.

··· Quin objectiu persegueixes amb la teva professió?

··· M’agrada sortir al carrer i do-

cumentar les injustícies. Per això la millor recompensa que m’ha reportat el World Press Photo és que gràcies al premi s’ha parlat del Iemen.

··· Vas marxar fora d’Espanya

perquè els mitjans d’aquí no aposten pel fotoperiodisme?

··· No em vull apuntar al carro dels fotògrafs que es queixen que no tenim oportunitats. Jo mai he tingut problemes per a treballar. Sí que és veritat que, si vols ser millor, has de marxar. Aquí no hi ha tantes opcions com a altres llocs, però els fotoperiodistes tampoc hem fet res per canviar-ho. A Espanya es va molt per lliure.

justícies sempre intentes explicar les dues parts del conflicte. Però, com a persona, és impossible quedar-te indiferent. Això que diuen que la càmera serveix d’escut, no crec que sigui veritat. Els bons fotoperiodistes ens impliquem en la història, amb les persones.

··· Algun cop t’has trobat amb problemes o has tingut por?

El nivell de pobresa extrema era brutal. Havia arribat un moment en què els governs estaven conduits totalment per Occident. Era una situació insostenible.

··· Has fet diversos reportatges al Iemen. Per què no s’ha parlat tant d’aquest país durant la primavera àrab? ··· Perquè la repressió no ha estat tant forta com està sent a Síria o ho va ser a Líbia. I, a nivell geoestratègic, està molt lluny del que afecta a Europa. Interessa més als nord-americans.

··· El Iemen és un lloc hostil? ··· No, és un cas singular. La gent

té una manera d’entendre la vida molt diferent del que m’he trobat fins ara. Els iemenites són excepcionals, molt hospitalaris. Allà he vist un nivell de respecte molt gran en tots els sentits.

··· Com a fotoperiodista et poden ··· També amb les dones? passar moltes coses (que et robin, ··· La dona té un pes molt import’apallissin...), però per a mi això no és significatiu. No sóc partidari d’idealitzar la professió, sabem els riscos que correm quan escollim aquesta feina. L’important és el que fotografiem.

··· Tu eres a Tuníssia quan van començar les revoltes àrabs a finals del 2010... ··· Vaig arribar-hi una mica més

tard, el 13 de gener, un dia abans que el dictador Ben Ali caigués. Tots els que treballem al món àrab esperàvem que la gent es rebel·lés.

tant en la societat del Iemen, encara que portin el nicab*. Aquí es dóna una visió tergiversada, amb molts prejudicis.

··· A part de desmuntar clixés i explicar la realitat, què més t’aporta el fotoperiodisme?

··· A cada viatge et trobes un món

diferent i aprens molt. Per mi la meva professió és una forma de vida. Intento gaudir cada dia. En el moment que no em consideri feliç ho deixaré i potser faré alguna cosa diferent. ···

(*) Nicab: Vel propi als països àrabs del Golf Pèrsic que cobreix el rostre de la dona sense tapar els ulls


6. Traços

cetrencada

DIMARTS 8 de maig deL 2012

@cetrencadaUPF

Un esport amb accent estranger

una beca per a un somni

MARIA LLORT PATRICIA pérez

marta lacima pol masdeu

Diumenge i sis de la tarda. Al camp municipal de beisbol de Montjuïc no es practica l’esport que dóna nom a l’estadi. Uns 40 aficionats al criquet s’arrepleguen a les grades per animar els seus equips: el Santa Coloma de Gramenet i el Poble Sec.

Pablo Lajeunesse, 17 anys i estudiant de Batxillerat. El seu somni, com el de tants altres, ser futbolista. Ell, però, ja s’està movent per provar sort als Estats Units.

Catalunya agafa amb força el bat de criquet

Dos equips d’onze jugadors com· peteixen per guanyar el partit. Tot i que a Catalunya no s’està mas· sa familiaritzat amb el criquet, fo· ra de les nostres fronteres aquest esport mou masses a països com la Gran Bretanya, l’Índia o el Pa· kistan. Per això, des del 2008, Ro· bert Masih, nascut a l’Índia i di· rector de la Unió Esportiva Cata· lana de Clubs de Cricket, ha tre· ballat molt dur per expandir la pràctica de l’esport que estima i que va practicar fins a la universi· tat. En quatre anys, s’ha passat de tres equips als 32 que actualment competeixen per ser un dels dos conjunts que representin Cata· lunya a la lliga estatal, organitza· da per l’Associació Espanyola de Criquet. Malgrat que no entrenen per la manca d’instal·lacions, els jugadors tenen una bona tècnica perquè als seus països d’origen ja hi jugaven. Ara per ara, tots els que prac· tiquen criquet són de procedèn· cia estrangera. En Robert assegu· ra que la majoria vénen de l’Ín·

Anglaterra, pionera. El criquet es va popularitzar a les colònies angleses. Ara es juga també a Catalunya, com al camp de beisbol de Montjuïc. R. masih

dia, Pakistan o Bangladesh, tot i que també tenen algun jugador de Nova Zelanda, Austràlia o An· glaterra. Però ell continua amb la seva feina d’expansió, no es dóna per vençut i creu que les escoles poden tenir l’última paraula. “A vegades, ens truquen perquè fem classes de tecnificació i iniciació. Com que no es tenen els coneixe· ments bàsics, nosaltres els hi ense· nyem. Estic convençut que d’aquí poc ja hi haurà nens catalans”, va· lora el president de la Unió. El somni de Masih és poder ar· ribar a competir amb la samarreta catalana en una competició inter· nacional oficial. Però per fer-ho,

Claus 2 equips. El conjunt llançador ha d’eliminar els batedors rivals i impedir que facin les curses necessàries per marcar punts. El joc finalitza quan queda un batedor.

11

jugadors per bàndol. Ara bé, quan l’equip és batedor, només juga una parella que s’ha d’intercanviar la posició abans que el rival agafi la pilota. Cada canvi de lloc és una cursa que serveix per anotar un punt.

(auto)completar el currículum

Desborde, una revista amateur que s’enlaira a la moda estefanía molina

Perruqueria, estilisme, maquillat· ge i… acció! L’hèlice de l’avione· ta comença a girar, mentre que la model escandinava Madelene Nord es contorneja davant del fo· tògraf professional, Rubén Suárez. Ens trobem a l’aeròdrom d’Òde· na (Barcelona), amb una professi· onal que ha treballat a la passarel· la Cibeles de Madrid, però aques· ta sessió no es publicarà a Vogue ni a Cosmopolitan.

La model de Desborde posa a l’aeròdrom d’Òdena. R. suárez

Menys ambiciós i no tan cone· gut, Desborde Magazine és el petit projecte del perruquer Marc Solé i l’estilista Òscar Salas. Amb només 20 anys aquests dos joves iguala· dins són els directors de la versió espanyola d’una famosa revista nord-americana de moda (www. desbordespain.com). “És una manera de comple· tar el currículum i moure’ns per aquest món”, explica Solé. Per ai· xò, hi esmercen tots els seus esfor· ços. Mensualment contacten amb

el primer pas és aconseguir, com a mínim, dos estadis que complei· xin la reglamentació oficial. A ho· res d’ara, la primera pedra ja està posada i l’Ajuntament de Santa Susanna ha decidit cedir un ter· reny per començar la construc· ció del camp. Masih assegura: “per temes po· lítics, serà difícil aconseguir el re· coneixement internacional, però si complim amb tot el que ens de· manen, tindrem les nostres opci· ons. A Catalunya hi ha un molt bon nivell de criquet i, si jugués· sim una competició oficial a Eu· ropa, crec que podríem quedar en segona posició”. ···

un personatge famós per tal de realitzar-li una sessió fotogràfica, treball que ocuparà l’espai central de la revista. A més, editorialistes de moda amateurs hi col·laboren voluntàriament comentant l’ac· tualitat de les passarel·les. En un any han publicat quatre números, ja que “la feina ben feta requereix temps i dedicació, que costa compaginar amb els nostres estudis”, comenta el Marc. Però el més difícil, asseguren, és tro· bar el famós a qui fotografiaran; tot i que fins ara se n’han ensor· tit prou bé: Chipper o Sandra Cri· ado, cantants d’Operación Triunfo, entre d’altres. Per això, estan orgullosos de la seva tasca, i som· nien que algun dia el seu projecte es “desbordi” per poder-s’hi dedi· car professionalment. ···

Fer les amèriques per triomfar en el futbol

Entre setmana, entrena tres dies. Ho fa com a lateral esquerre de l’equip juvenil d’un dels clubs de la seva ciutat, l’Atlètic Sant Just. Els divendres fa d’entrenador a un grup de nens. L’estiu del 2011, a punt de començar el curs, un amic li va fer una proposta: hi havia la possibilitat d’anar a estudiar una carrera als Estats Units. A l’altra banda de l’Atlàntic, jugar a fut· bol li donaria l’oportunitat d’ob· tenir una beca universitària i, ai· xí, cursar una carrera: “Encara no sé què estudiar; alguna cosa rela· cionada amb l’economia o l’ad· ministració d’empreses”.

Més a prop del somni

L’objectiu el té clar: “El que vull és arribar a ser professional”, confes· sa el Pablo, tímid alhora que am· biciós. Per als seus pares, però, els estudis són el més important: “Ju· gar a futbol és el que em farà estu· diar allà. A més a més, aquí discu· tíem constantment perquè jo no sabia què fer, no em motivava res. Aquesta opció em va encoratjar i els meus pares van veure que, fi· nalment, m’interessava per algu· na cosa”, assegura. En ell, els ner· vis per marxar a l’estranger sol, a la recerca de noves experiències, es fan palesos quan en parla. A hores d’ara, ja ha fet la selectivitat americana*. I l’ha feta dues vegades: en la primera va aprovar, però el seu agent –el que mostrarà a les universitats americanes víde· os del Pablo jugant, el que li por· tarà les propostes d’aquelles que estan interessades en un jugador de les seves característiques– li va dir que no n’hi havia prou. A la segona, la nota va millorar. Ara, resta a l’expectativa del que diguin les universitats, de les beques que li proposin. I men· tre espera que n’aparegui una de la Costa Est, on ell voldria anar –“Nova York és Nova York”, sen· tencia entre somriures –, el Pablo continua amb la seva vida a Sant Just Desvern, on cada dissabte se· gueix jugant a futbol. Al cap i a la fi, aquest és el seu somni. ···

(*) Selectivitat americana: Examen anomenat SAT, que consisteix en diverses proves que valoren el nivell en llengua anglesa i matemàtiques


DIMARTS 8 de Maig deL 2012

Traços.7

cetrencada

@cetrencadaUPF

Treball de camp

Cervells d’importació La marxa de joves catalans a l’estranger és una realitat. Tot i així, Catalunya s’està convertint en un pol d’atracció per a joves científics d’arreu del món

L

a fuga de cervells* és una de les conseqüències de la crisi econòmica. Milers de catalans formats aquí marxen a treballar a fora de les nostres fronteres. Però hi ha investigadors científics que recorren el camí a l’inversa i vénen a Catalunya a fer recerca. De fet, les últimes dades de l’Observatori de Recerca demostren que les estades de joves doctors estrangers a Catalunya han augmentat un 44% entre l’any 2001 i el 2009. Segons la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat, al 2009 s’hi concentraven prop de 2.500 investigadors procedents de diferents parts del món. En Ben Hoyle, l’Anusha Konneti i la Heather Taterka són algunes de les cares que amaguen aquestes xifres. A l’Institut de les Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (UB) hi treballa el Ben Hoyle. Després de doctorar-se en física a la universitat anglesa de Portsmouth, el van temptar per anar a França i Sud-àfrica. Al final, es va decidir per l’oferta de Catalunya perquè el contracte era el més llarg i els seus caps li garantien una certa llibertat investigadora. Ara no es penedeix de la seva decisió. “El nivell de recerca és molt bo i això resulta sorprenent, perquè el sector de la investigació és relativament recent aquí”, assegura Hoyle. El projecte en el qual treballa està finançat per una beca de la Unió Europea que els permet utilitzar un supercomputador necessari per a la seva recerca. En concret, intenten esbrinar si la teoria de la gravetat –que serveix per descriure el funcionament del sistema solar­– es pot aplicar també a distàncies extremadament grans com, per exemple, entre dues galàxies. Al mateix despatx, hi treballa el Jorge Noreña. Nascut a Colòmbia i amb un doctorat per la Universitat de Trieste (Itàlia), aprofita per reivindicar una millor comunicació entre les diferents institucions de recerca que, tot i estar molt a prop, a vegades semblen separades per anys llum. Així, “la Universitat Autònoma de Barcelona també és molt bona en la meva línia d’investigació i tinc contactes amb persones que hi treballen però, a nivell institucional, podríem dir que no hi ha gairebé relació”, es lamenta Noreña. A l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), gestionat per la mateixa UB, l’Anusha Konetti centra la seva investigació en els aspectes bioquímics del Parkinson per trobar indicadors que ajudin a entendre aquesta malaltia. Precisament, una de les raons que la van motivar a dedicar-se a aquest àmbit de recerca té nom propi: Vicente Ferrer. El

··· maria llort i patricia pérez ··· 1

2

cooperant català patia Parkinson i Konetti coneixia de primera mà la seva història, gràcies a què els seus pares treballen a la fundació amb seu a Anantapur, al sud de l’Índia. Allà la jove investigadora va conèixer el doctor Xavier Corbella, gerent de l’Hospital Universitari de Bellvitge, que hi havia anat de viatge i va apreciar en ella un gran potencial científic . Konetti li agraeix profundament la plaça que li van oferir per poder estudiar a l’IDIBELL ja que, per a ella, “el clima de feina és l’òptim i, en context de crisi, les oportunitats que es donen als joves d’altres països tenen un valor afegit important”. Tot i així, la investigació de Konetti no s’ha vist afectada pels problemes econòmics, ja que el finançament del projecte en què treballa ja s’havia rebut. El seus plans de futur encara no estan definits, però el que té molt clar és que primer vol acabar amb èxit el seu doctorat a Catalunya. Tot i que reconeix que sempre havia somiat en anar als Estats Units, assegura que està molt contenta amb la decisió presa.

El mite dels Estats Units

3

1. L’Anusha Konetti estudia els aspectes bioquímics del Parkinson 2. La Heather Taterka investiga els efectes de la calor sobre la llet 3. En Ben Hoyle treballa en la teoria de la gravetat. P. PÉREZ

Molts científics coincideixen en què arribar a treballar al país nord-americà és el cim de la seva carrera investigadora. Però la Heather Taterka trenca amb aquesta norma. Va estudiar química a la Universitat de Minessota (EUA) i es va especialitzar en ciències dels aliments a la mateixa universitat. Un cop finalitzat el màster, va creuar l’oceà per anar a fer recerca a Noruega. “M’agrada molt l’estil de vida europeu”, justifica Taterka. I del país escandinau va saltar a la Universitat Autònoma de Barcelona per a fer el doctorat. El que més li va atraure del projecte català va ser que la recerca s’assemblava molt a allò que havia fet durant el màster. Actualment, aprofundeix en els efectes de la calor sobre la llet. Ja se sap que les altes temperatures –per exemple, durant la pasteurització– afecten les proteïnes de la llet ja que aquestes es desnaturalitzen, és a dir, perden la seva forma i per tant canvien també de propietats. Taterka vol donar un pas més i descobrir un sensor que permeti saber quan es produeixen exactament aquests canvis. La innovació seria molt útil per millorar la fabricació de productes làctics com ara el formatge o el iogurt. Europa s’està convertint en un pol d’atracció per als científics. L’Anusha Konetti recorda que tot i l’hegemonia dels Estats Units als premis Nobel, durant els últims anys també han estat guardonats investigadors que treballaven a països europeus com Alemanya. Però en el vell continent, Barcelona també s’erigeix com una important àrea de recerca. ···

(*) Fuga de cervells: Entre gener i setembre de 2011, 9.850 catalans van marxar a l’estranger, un 31% més que l’any anterior


cetrencada

cetrencada @cetrencadaUPF

DIMARTS 8 de MAig deL 2012

En confiança

Adreça’t

«El negre no m’aporta dol, sinó que em dóna energia» TXELL MIRAS Dissenyadora de moda amb clients a Europa, Àsia i Estats Units

GIRONA

Operetta

Sense música, sense instruments, només 26 veus canten a capel·la sobre l’escenari. Amb una posada en escena molt visual, Operetta recull diversos fragments d’òpera. Després de l’èxit que va tenir a Barcelona, l’espectacle està de gira per Catalunya. Girona és la propera parada. teatre municipal DE GIRONA plaça del vi, 1 QUAN 12 de maig a les 18.00 i les 21.00 preu de 4 a 14 €

La TXELL MIRAS AL SEU ESTUDI DE TERRASSA. M. PUY

TERRASSA

Andy Warhol

L’exposició “Els misteris de l’Art” inclou 41 obres entre les quals hi ha olis, gravats, collages i serigrafies. Totes pertanyen a l’època en què la mort era motiu d’inspiració per a les seves creacions. Warhol és conegut sobretot pels retrats a persones famoses com Marylin Monroe o Mick Jagger. CENTRE CULTURAL UNNIM RAMBLA D’ÈGARA, 340 QUAN fins al 3 de juny preu gratuït

tarragona

Salsa i bachata

Passió, força i bellesa són els elements necessaris per endinsar-se en aquests balls llatins, on els moviments de malucs són els protagonistes. I també es pot aprofitar per fer exercici i relacionar-se. L’Espai Jove Kesse ofereix, a més, altres cursos i activitats relacionats amb la cultura i l’esport només per a joves. MARINA PUY MIREIA PRAT

El segell de la dissenyadora Txell Miras és el negre. En totes les seves col·leccions hi predomina perquè, a diferència dels que pensen que simbolitza tristesa, a ella li aporta molta vitalitat. Aquesta terrassenca de 36 anys intenta plasmar bellesa a les seves peces, però des de la seva pròpia concepció, tan personal com la seva marca. “Jo prefereixo que la defineixin els altres. És com si jo m’hagués de definir a mi mateixa i és molt difícil”. El que va fer saltar la seva marca pròpia a la indústria va ser la Passarel·la Gaudí. L’any 2003 va presentar-hi per primera vegada una col·lecció inspirada en la pel· lícula Persona d’Ingmar Bergman. A partir d’aquí, ha estat reconeguda amb el guardó jove promesa de la Camera della Moda italiana i el Premi Lâncome. A més de vendre els dissenys en botigues multimarca d’Europa, Estats Units, Hong Kong i Ku-

PRIMAVERA SOUND

nda una ba a r o n so

La maternitat li ha canviat la vida. Però l’únic que no ha deixat de fer és anar al Festival Primavera Sound de Barcelona. Els grups electrònics i independents que generalment hi actuen toquen el tipus de música que li agrada; però no només hi va per això, sinó també per passar-s’ho bé.

l·lícula una pe ociona que l’em jar un mentiu addic

wait, també treballa en la línia femenina del dissenyador Neil Barrett*, a Milà. Però en el món de la Txell no tot gira al voltant de la moda. Des que ha estat mare, confessa que el seu oci s’ha reduït molt, però en el poc temps que té per a ella li agrada llegir, anar al cinema i pintar. De fet, precisament ara està preparant una exposició de quadres amb nines i retrats per estrenarla l’any que ve.

ON PARC DEL FÒRUM QUAN DEL 30 DE MAIG AL 3 DE JUNY WEB primaverasound.com

EL CELLER

espai jove kesse st. antoni m. claret, 12-14 quan 12 de maig a les 22.00 preu gratuït

lleida

Concert de Los Secretos

Actitud rock amb molta ona pop. Així es defineixen Los Secretos, un grup de música espanyol, format per cinc cantants madrilenys. La gira de presentació del seu últim disc, En un mundo raro, els porta fins a Lleida. sala manolita guillem de béziers, s/n quan 19 de maig a les 23.30 preu 30 €

REIKIAVIC

Per a un sopar amb la parella o un grup d’amics, la Txell Miras triarà –sense pensar-s’ho– El Celler de Matadepera. S’hi poden menjar els plats tradicionals de la carta, però ella prefereix el menú de tapes, més econòmic i modern. Allà gaudeix de l’ambient tranquil.

Per evadir-se de la rutina diària, el paisatge natural d’Islàndia és el seu lloc preferit. La Txell veu en aquest país un lloc on desconnectar, calmarse de tot l’estrès i agafar forces. Visita els principals monuments de la capital, els parcs naturals i les glaceres, repartides per tot el territori.

ON GAUDÍ, 2, MATADEPERA PREU MIG DE 25 A 50 € WEB elcellerdematadepera.com

ON islàndia QUAN a LA PRIMAVERA WEB visiticeland.com

cetrencada Cetrencada és un taller integrat on estudiants de tercer de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra posen en pràctica els seus coneixements per crear productes periodístics propis:

Ràdio

www.upf.edu/upfradio

televisió

www.btv.cat/cetrencad

WEB

www.vilaweb.cat/cetrencada

(*) Neil Barrett: L’exdirector creatiu de Prada Home és un dissenyador de moda anglès que resideix a Milà. Allà presenta les seves col·leccions de línies rectes i minimalistes.

Cetrencada 6  
Advertisement