Page 1

Publicació de l’escola d’adults de CEPA Pitiüses

l’ESPAVILAt Febrer 2018 · núm.0

Número 0 ...................... Neix l’ESPAVILAt Una escola d’espavilats Toponímia Personatges Il·lustres Microrelat inacabat Recomanacions literàries Parlant ens entenem Trencant prejudicis de la nostra llengua Des de l’Al-Aaiun a Eivissa

Foto (detall): Josep Buil Mayral, anys 70. Arxiu d’Imatge i So del Consell Insular d’Eivissa


Febrer2018 l’ESPAVILAt Num 0

NEIX L’ESPAVILAt

T

ens a les mans el primer exemplar de “L’Espavilat”. Aquesta publicació, amb caràcter bimestral, neix amb la intenció de dinamitzar l’ús de la nostra llengua entre l’alumnat de l’escola i, per descomptat, qualsevol lector que ens vulgui seguir. Per això, hem ideat diferents seccions per apropar-vos temes que esperam despertin el vostre interès, ens ajudin a conèixer millor la nostra història i el nostre entorn i a fer servir la llengua catalana amb correcció però, sobretot, amb passió. La mateixa passió per la llengua que ens han transmès al claustre de professors del CEPA les persones a les quals hem demanat suport i assessorament per aquest projecte i que mitjançant aquestes pàgines us volem fer arribar. Gràcies a totes les persones que han fet possible aquest primer número, pels vostres coneixements, per la vostra disposició, per la vostra paciència i, sobretot, per la il·lusió que ens heu contagiat i ens ha permès arribar fins aquí.

UNA ESCOLA D’ESPAVILATS Per Dan Cohen, director del CEPA Pitiüses

É

s ben complicada la vida d’un estudiant. Classes, exercicis, controls i tota la resta. Però quan penso en l’alumnat del CEPA Pitiüses, crec que és encara més complicada. Hi ha alumnat que torna a estudiar després de deu, vint i trenta anys sense trepitjar una aula. Hi ha alumnat que està estudiant un idioma que no ha sentit abans, i no té més manera de comunicarse amb el docent i els companys que aprendre de pressa. Hi ha alumnat que treballa per mantenir-se al nivell en un món que va avançant a grans passos. Hi ha alumnat que ha de trobar temps per estudiar mentre treballa i s’ocupa de la família. Està clar que ha de ser espavilat, i concretament ho són. Cada dia, cada setmana i cada any veig alumnat que ha entrat cercant coneixements, capacitats i títols, i al final surten amb allò que han cercat. A vegades triguen poc, a vegades hi són anys i anys, però la constància i l’esforç porten el seu premi. Al CEPA Pitiüses tenim un alumnat ben espavilat, i estam sempre treballant per poder aportar-li allò que cal. A canvi, rebem la satisfacció de veure com persones que no pensaven mai que podien complir els seus somnis ho fan, com persones de més de 20 països diferents s’han ajuntat aquí a l’escola formant una comunitat i com el centre fa el paper de centre educatiu, però també de punt de contacte per a moltíssimes persones.

Revista l’ESPAVILAt, núm. 0 Coordinació: Comissió lingüística Redacció: Vicente Valero, Bernat Joan, Esperança Marí, Joan-Albert Ribas, Dan Cohen, María José Maestre, Sònia Riera, Òscar Mayans. Disseny: Ricard Bofill (estudijazzbo.com) Impressió: Gráficas Pitiusas Agraïments: Marià Serra, Arxiu d’Imatge i So del Consell Insular d’Eivissa. © dels textes: dels seus autors © de les imatges: dels seus autors o amb llicència Creative Commons

Dan Cohen


TOPONÍMIA

Sa Pedrera de Cala d’Hort versus Atlantis Per Sònia Riera

A

ls peus de la torre des Savinar, sota el Cap des Jueu, hi trobam un dels llocs més peculiars de les nostres costes. El seu antic ús com a pedrera de marès -d’aquí s’extreia pedra que es transportava per mar a Vila i a Sant Antoni- ha configurat el seu curiós aspecte actual format per roques tallades i petites piscines naturals. Aquest espai ha atret nombrosos visitats, molts dels quals començaren a anomenar a l’antiga pedrera com “Atlantis” per la similitud del seu paisatge amb l’illa mítica situada més enllà de les Columnes d’Hèrcules que va desaparèixer per un gran diluvi. Hem de reconèixer que alguna protecció divina ha de tenir aquest lloc si - després de tots els curiosos que el visiten, tallen escultures al marès i acampen a la cova que era antic refugi dels treballadors de la cantera quan plovia- continua mantenint tota la seva bellesa natural. Recomanació: Mantinguem el nom original d’aquest espai. No sigui que enfadem a cap déu.


Febrer2018 l’ESPAVILAt Num 0

PERSONATGES IL·LUSTRES per Vicente Valero

A

ctualment les nostres illes -fonamentalment a l’estiu- són el destí preferit per futbolistes, actrius i gent adinerada de tots els indrets del món. Però, molt abans, tant Eivissa com Formentera, ja van ser escollides per nombrosos personatges il·lustres que visqueren aquí part de la seva història. Volem dedicar aquest espai a aquestes persones que passaren per les nostres illes i no feien servir instagram... AL-SABBINI, POETA El seu nom era Idris ben al-Yaman (o al-Yamani) ben Samin al-Abdari però va ser conegut com Al-Sabbini, és a dir, “el de les savines” o “el saviner”, encara que també com Al-Yabisi, és a dir, “l’eivissenc”. Va viure al segle XI i va donar a conèixer els seus poemes escrits en àrab per totes les corts de taifes. Se sap que va estar a Dénia, on va realitzar els seus primers estudis, a Toledo, a Màlaga i a Sevilla. Els cronistes de l’època van dir d’ell que era un “poeta majestuós i savi”. I també que “va aconseguir tenir una ment precisa i va aconseguir grans èxits”, fins al punt que la seva poesia es va convertir en “melodia de vetllades nocturnes, en solaç del genet cantor i en cita de sedentaris i nòmades”. Es veu que va arribar a ser molt famós i que per un poema podia cobrar cent dinars. (Prou diners com per poder comprar-se, per exemple, un bon parell de cavalls). Com a poeta de prestigi i ben cotitzat va recórrer les corts més importants d’Al-Andalus i va tractar, per tant, amb reis i cortesans. Sabia afalagar molt bé amb els seus versos (exercici imprescindible per durar algun temps a les corts sense massa embolics), encara que també va tenir algun entrebanc. Precisament d’una trobada amb el rei de Dénia (que era també el

de les Illes Balears) es coneix la següent anècdota: un dia, mentre l’escoltava, el rei s’acariciava la seva escassa barba amb les dues mans, donant mostres d’embafament i nosa, volent estalviar-se els diners que hauria de pagar, fins que va arrencar el paper de la mà del poeta i, tapant-se el nas, va exclamar: “la teva poesia fa olor de savines!”. I el cronista afegeix: “com referint-se amb ironia a Eivissa, illa marítima de la qual era el poeta i la major part dels arbres són savines”. Potser aquesta anècdota fos l’origen del seu sobrenom. Per cert que un altre cronista de l’època diu que “sabban” (savina) era com es deia “l’arbre del pi”. Si això fos així, més que “el saviner” el seu sobrenom o nisba hauria volgut dir en realitat “el dels pins”. Això, potser, haguès estat més lògic, ja que resulta difícil pensar que la savina fos l’arbre més abundant d’Eivissa, i no el pi. I ara una mostra del seu talent poètic: Com un colom Ha vingut fins a mi tremolant com una branca i caminant amb cants com un colom. Gasela, que el vi enveja els seus ulls grans i les galtes, per color, sabor i aroma.


RECOMANACIONS

LITERÀRIES

Títol Clown Autor Quentin Blake Editorial Red Fox, 1998 ISBN 0099493616

Títol Por encima de la lluvia Autor Víctor del Árbol Editorial Destino, 2017 ISBN 9788423352654

Per María José Maestre

Per Dan Cohen A book with no words? What kind of story is that? Artist/author Quentin Blake’s Clown, is a book which proves that words are not necessary to  write  a fantastic book. It was published in 1995 and has delighted children and their parents ever since then. A toy clown and some other toys are thrown away. The clown comes to life and ventures out into the city to find someone to save the other toys- but no one seems to want old, worn out toys. Clown is not discouraged. His determination and devotion to his friends is inspiring. Blake’s lines and water-colored illustrations are brilliant and capture the action, emotions, and message of Clown’s story without words. Every step is clear, you thrill to clown’s success and cry when things go badly. It’s clear that in this case a picture really is worth a thousand words, and this children’s book has more to say, and says it better, than many a long, wordy book. Read it and enjoy it, and read it again. _____________________________________

Títol Mirall trencat Autor Merçè Rodoreda Editorial Club Editor, 1974 ISBN 978-84-7329-100-2

Per Esperança Marí Mercè Rodoreda ja és un clàssic de la Literatura Catalana. La seua obra constitueix una de les fites més destacades de la literatura del segle XX. Va saber captar l’ànima humana de manera molt especial, i va contribuir poderosament a fer visibles les dones. Renovà la novel·la catalana amb l’adopció d’un nou recurs, que impacta en els lectors: el monòleg interior. Consisteix a fer veure l’acció de la novel·la a través d’un personatge (o de més). En el cas d’Aloma, la seua primera

novel·la, veim tot el que passa a través dels ulls d’Aloma, la protagonista. Igual ocorre a La plaça del Diamant, on qui ens dona les pautes de l’acció és Natàlia, “Colometa”. Aloma i La plaça del Diamant són dues novel·les amb prou entitat com per passar a la història de la literatura catalana, personalment, però, em quedaria amb l’última de les novel·les de la seua gran trilogia: Mirall trencat. Des del meu punt de vista, Mirall trencat és una novel·la més rica, més complexa, amb més recursos que les dues anteriors. Podríem dir que hi ha una progressió novel·lística que, al meu entendre, culmina en aquesta novel·la. Contràriament al que ocorre a les altres dues, a Mirall trencat no coneixem la trama de la novel·la a través d’un únic personatge, sinó que el monòleg interior es diversifica, de manera que allò que ocorre ens arriba a través dels punts de vista de diverses veus. Per això Mercè Rodoreda li va posar aquest títol, volent expressar que la realitat se’ns presenta com un mirall trencat que, nosaltres, d’alguna manera, intentam reconduir. De Mirall trencat en destacaria la força dels dos principals personatges femenins: Teresa Goday i Sofia Valldaura, mare i filla. A través d’aquests dos personatges, ens podem fer una idea molt rica del que va ser la història de la Catalunya de la primera meitat del segle XX, entre principis de segle i l’etapa immediatament posterior a la guerra civil. Teresa Goday representa la passió, les ganes de viure, de prosperar, de tenir possessions... al costat d’un home que, com ocorre moltes vegades en els personatges rodoredians, viu en un mar de contradiccions: s’ha casat amb Teresa, però recorda, de manera molt idealitzada, l’amor viscut a Viena amb una artista que va acabar suïcidant-se. La seua filla, Sofia Valldaura, representa l’ascens social i les seues contradiccions. Mercè Rodoreda, en aquesta novel·la, combina de manera magistral, el dibuix perfecte d’uns personatges molt ben aconseguits amb la seua inserció dins el moment històric que els ha tocat viure. De fons, hi ha la intenció de mostrar les desigualtats entre homes i dones i de rebutjar la injustícia, alhora que analitza les dificultats que tenim les persones per trobar el nostre camí i ser felices. Tot plegat fa de Mirall trencat un autèntic clàssic del segle XX, una gran novel·la. Totalment recomanable. _____________________________________

Desde aquí quiero recomendaros un libro, un autor. Mejor aún, más aún, quiero recomendaros todos los libros, todos los autores. Toda la lectura. Víctor del Árbol ha aparecido en el panorama literario reciente, un autor valiente, fresco y limpio que a muchos nos ha reavivado las ganas de leer sobre nuestro presente y nuestro pasado. Premio Nadal 2016 con “La víspera de casi todo”, hemos descubierto a un escritor profundamente comprometido con lo más oscuro y lo más luminoso que habita en nosotros. La tristeza, la derrota y la soledad inevitables en nuestra naturaleza individual y social, son tratadas como un canto a la esperanza y al amor en su sentido más amplio y gozoso. Desde la complejidad del ser humano, sus dudas, afectos , defectos e incertidumbres, sin evitar lo peor y sin ensalzar lo mejor, Víctor del Árbol lleva de la mano a sus personajes y a sus lectores con una inmensa ternura destilada en su escritura. Ternura, bondad comprensión, humanidad, perdón. En el dolor, por grande que sea y en la alegría, por muy pequeña que sea. Por encima de la lluvia habla, como eje central, del encuentro de dos personas mayores, que no viejas, en una residencia de ancianos en Tarifa. Una historia extraordinaria y apasionada de amistad y amor que nos recuerda que nada es definitivo ni determinante, ni siquiera la edad. Pero hay más vidas en estas vidas de Helena y Miguel, los protagonistas. Padres, hijos, amantes, recuerdos y olvidos. Hay verdades y mentiras. Hay guerra y hay paz. Hay emigración, violencia de género, venganza y redención, erotismo adulto y reposado. Hay soles y nieves en otros escenarios geográficos: desde Tánger en 1955 a la ciudad de Mälmo, Suecia, en 2014. Novela intensa y hermosa, ya disponible en nuestra Biblioteca. Y en nuestras librerías. PD: Leo, con profunda tristeza, en la prensa local, la noticia del cierre de la queridísima y emblemática Librería Vara de Rey en Vila. No puede ser, no puede ser, no puede ser… me digo. Pero parece que sí puede ser. Salvemos las librerías. Leyendo. Y escribiendo. _____________________________________


Febrer2018 l’ESPAVILAt Num 0

MICRORELAT (inacabat)

Cuina Romanesa ARDEI UMPLUTI (Pebreres farcides) per Mariana Neamtu (Alumna de Català A2)

TEMPS: Aproximadament 30 minuts de preparació i 60 minuts de cocció. INGREDIENTS: 8 pebreres mitjanes, 700 grams de carn picada (de porc o mesclada amb carn de vedella), 3 o 4 cebes, 70 grams d’arròs de gra llarg, 2 cullerades d’oli, 1 culleradeta de sal, pebre, farigola seca, fonoll o juvert picat (opcional), 2 culleradetes de pebre vermell, 4 tomates madures pelades, 500 ml de brou o aigua, 1 cullerada de sucre i 2 cullerades d’oli de pebre (opcional). Per servir: llesques de pa i nata o crema agra. PREPARACIÓ: Es renten les pebreres i es talla la part de dalt, que després servirà de tapadora. Es buiden i es netegen bé per dins. Es renten les cebes, es tallen a trossos petits i es fregeixen durant 2 o 3 minuts amb 2 cullerades d’oli i una mica de sal fins que es tornin translúcides. S’hi afegeix l’arròs cru i es deixa coure tot durant 2 minuts i es deixa reposar. En un altre recipient es posa la carn picada   i es condimenta amb sal, pebre, farigola, fonoll i juvert picat i 2 culleradetes de pebre vermell. A continuació, s’hi afegeix la mescla de ceba i arròs i es barreja bé tot amb les mans. A continuació, es prepara la salsa de tomata fresca. Es renten les tomates i es posen dins aigua bullent durant uns 10 segons. Es treuen i, passats 2 o 3 minuts, es pelen fàcilment i es posen a la liquadora per fer-ne la salsa. Seguidament, s’omplen bé les vuit pebreres preparades anteriorment amb la barreja de carn picada, ceba i arròs elaborada abans. És bo que no estiguin del tot plenes perquè quan es couen poden vessar. En una paella gran es posen les pebreres farcides ben col·locades una al costat de l’altra amb 2 cullerades d’oli i es deixen fregir durant uns segons i es posen en una safata. A continuació, es posen dins una cassola gran. S’hi afegeix la salsa de tomata i s’hi posa una culleradeta de sal i sucre (per corregir l’acidesa de les tomates). S’hi afegeixen 2 tasses de brou o aigua (uns 500 ml) i es deixa bullir tot a foc mitjà, amb la cassola tapada, 50 minuts (temps suficient perquè es cogui bé la carn i l’arròs del farcit). Finalment, ja tenim les pebreres facides (ardei umpluti) preparades! Són molt aromàtiques. Es decoren amb el fonoll o el juvert picat i es serveixen amb nata o crema agra i unes llesques de pa. BON PROFIT!

El nostre professor de ciències, Òscar Mayans, ens regala un inici de microrelat a cada publicació. T’atreveixes a acabar-lo? Fer-li arribar el teu final i el publicarem.

D

esitjava tenir-lo ja entre les seves mans. Havia esperat amb paciència espitosa que li toqués el seu torn. Probablement havien estat escassos cinc minuts, però li semblaren prop de mitja hora. Observà minuciosament la seva preparació que permetia al cervell incorporar instantànies del record. Pas a pas, amb la boca entreoberta, la immersió de la paleta sobre les masses cremoses, la col·locació a munts, però perfecta d’aquestes sobre la barqueta de galeta, la xocolata fonent suficientment espessa, la galeta cruixent en forma de vela i la cullereta de color, aquest cop taronja. Per fi, podia recollir amb les dues mans aquell tresor, les monedes ja estaven dipositades sobre el mostrador per tenir les mans lliures. Sense alliberar els ulls d’aquell gelat, la Laura donà mitja volta i encarà camí cap a la petita sortida del local. Cullereta en mà, mentre acariciava l’exterior de la delícia, dues llàgrimes queien precipitadament per les seves galtes. El primer contacte d’aquella textura amb la llengua… (Proposta de Nuria Escudé, alumna de quart d’ESPA)

...va ser com una explosió de focs artificials el 4 de juliol. Quan anava a agafarla segona cullerada, s’havia quedat tan encantada en si mateixa que no va veure el fanal que tenia al davant, el qual li va prendre aquell tresor, la millor creació del món, el seu esperat gelat. - Laura, Laura! Li diguè la seva amiga. - Aahhh! Cridà la Laura. - Què estàs somiant, Laura? Aquesta va mirar les mans i va veure el seu gelat. - Visca, visca! Tinc el meu gelat, la-la-la-la-la-la I se’n va anar cantant i saltant amb el seu gelat a les mans. - Aquesta Laura, cada dia està pitjor, ara em deixa sola.


PARLANT ENS ENTENEM per Joan-Albert Ribas

Capficats com estam aquest any en la promoció de la salut a l’escola, volem estrenar aquesta secció, dedicada a recuperar paraules en desús de la nostra llengua, amb una paraula que va de la mà amb la dieta mediterrànea.

Enciamera Aquest mot f referència al recipient en què es treia a taula l’enciam, però el seu ús s’ha anat generalitzant i es fa servir per treure-hi altres menjars perquè la gent se’ls serveixi. Hauríem, per tant, de deixar-nos de “fonts” (paraula incorrecta en el sentit de recipient) i recuperar per als usos comentats aquesta paraula. Prové d’enciam , per tant aquesta paraula degué d’usar-se a les Pitiüses, però amb el temps, aquí l’hem substituït per lletuga. La paraula enciam ve del llatí INCISAMEN, que vol dir conjunt de tallets, especialment el conjunt de verdures i hortalisses (tomata, pebrera, ceba, lletuga…) capolades i trempades que es menja de primer plat o mesclat amb altres plats més potents. Encara que també és correcta la paraula ensalada (derivada de sal) o amanida, provinent d’amanir, que aquí deim trempar. Així que, si volem parlar i menjar bé, res millor que un bon enciam, lletuga, ensalada o amanida...això si, sempre servit dins d’una enciamera. Les “fonts” no ens hi caben damunt la taula.

TRENCANT PREJUDICIS DE LA NOSTRA LLENGUA per Bernat Joan

Us mostram, gràcies a la col·laboració de Bernat Joan, alguns dels prejudicis lingüístics més habituals entre nosaltres, i una resposta senzilla per trencar-los. Pràcticament tots tenen l’arrel en etapes històriques passades. Però, alguns d’aquests prejudicis romanen intactes encara a l’actualitat. Anem per feina · Quan un et parla en castellà és de bona educació respondre-li en castellà. Aquest prejudici té l’origen a la Revolució francesa. Quan es fa la revolució, a França hi havia devers la meitat de la població que parlava altres llengües . Les diferents llengües de França –excepte la de la República- eren denigrades amb termes pejoratius . Mentre al francès se li atribuïen qualitats positives a les altres llengües se’ls atribuïen qualitats negatives El model lingüístic de l’Estat espanyol es va anar construint com una còpia del francès. I, per tant, hom va considerar que feia de bona educació parlar en castellà, especialment si hom parlava amb algú

que utilitzava aquesta llengua. Per tant, pensar que necessàriament hem de respondre en castellà si ens hi parlen, constitueix un prejudici lingüístic, basat en consideracions de caire estrictament polític. Se supera fàcilment: basta practicar el bilingüisme actiu. Quan et parlin en castellà, contesta tranquil·lament en català. Veuràs que generalment t’entenen sense cap problema. I ajudaràs els no catalanoparlants a incorporar-se a la nostra comunitat lingüística. · Què podem fer si… ens parlen en castellà? Mai donar per suposat que qui ens parla no comprèn el català. Generalment, la gent l’entén. . Si no responem en català, ja donam per suposat que no ens entenen. I podem estar menyspreant la persona amb qui parlam. Parlant en català, la convertim en un dels nostres, l’acostam a la nostra comunitat lingüística. Si s’estableixen dificultats de comunicació, esmolarem les nostres capacitats comunicatives per fer-nos entendre tan bé com sigui possible.


Febrer2018 l’ESPAVILAt Num 0

Foto: Josep Buil Mayral, anys 70. Arxiu d’Imatge i So del Consell Insular d’Eivissa

DES DE L’AL-AAIUN A EIVISSA. Un edifici amb molta història

J

a fa uns bon grapat d’anys que l’edifici de la nostra Seu principal, a Vila, és un centre educatiu. A final de la dècada dels seixanta, la manca d’escoles a Eivissa constituïa un greu problema; per aquest motiu Joan Verdera Ribas, alcalde d’Eivissa, demanà suport a l’inspector central, Josep Costa Ribas (En Pepe Maimó), per a la construcció d’una nova escola al municipi. En aquells moments, l’únic projecte del MEC que tenia aprovat el corresponent pressupost era un centre escolar pensat per a El Aaiun (Sàhara) que no s’havia arribat a executar mai (se li havia ofert abans a Almeria, però aquesta ciutat l’havia rebutjat). De seguida, començà la construcció de l’edifici envoltada per la polèmica. La seva arquitectura resultava molt estranya i fou necessari efectuar una requalificació del sòl, que de rústic passà a urbà; amb tot i això, el projecte es portà endavant amb Joan Vidal com a arquitecte encarregat de l’edificació. Així, l’any 1968 començà a funcionar l’Escola Nacional sa Bodega com un annex de l’Escola Graduada (rebent el nom dels dos horts damunt dels quals estava construït: sa Bodega de Dalt i sa Bodega de Baix, aquest darrer també conegut com hort Petit des Clot i hort d’en Solalles), segons trobam a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera a la veu “escoles” de Neus Garcia Ferrer. Des de 1974 el centre començà a funcionar com escola independent. A la dècada dels setanta l’Ajuntament plantejà un procediment de desafectació per l’edifici. Aquests plans responien a una operació d’especulació urbanística, ja que l’escola estava edificada en un solar situat al mateix centre d’Eivissa i en una zona d’expansió urbanística. Marià Serra, que fou director del centre des de 1974 fins a 2003, recorda com “va ser l’oposició del claustre de mestres el que va salvar l’escola” Un claustre que es mantingué intacte durant 16 anys . L’any 1975 fou la primera escola d’Eivissa i Formentera que començà a impartir classes de llengua i en llengua catalana. I així continuaren fins al curs escolar 2013/14. Després, l’escola de primària es traslladà a la seva actual ubicació. En juny de l’any 2015, el centre d’educació de persones adultes començà la mudança cap a l’emblemàtic edifici, cedint la seva antiga seu a l’Institut d’Estudis Eivissencs. En setembre d’aquell mateix any començà el primer curs escolar del CEPA Pitiüses a la nova Seu. Fins avui.

Lespavilat num0  
Lespavilat num0  
Advertisement