Page 1

NÚMERO 1 SEGONA ÈPOCA GENER 2012

REVISTA DEL CEPA CIUTADELLA


SUMARI 2 EDITORIAL 3-5 OPINAM 6 VIVIM, PENSAM… 7-8 SOM (QÜESTIONARI PROUST) 9-10 VIVIM A MENORCA 11-12 CREAM 13 OBSERVAM 14-15 ESCRIVIM 16-17 LLEGIM 18 DIALOGAM/APRENEM 19 ESCOLTAM 20-21 CALCULAM 22 PASSATEMPS

EQUIP DE REDACCIÓ Fina Salord Pere Gorrias Horacio Alba

Fotografies portada i contraportada: Arxiu Revista Coses Nostres

Col·laboracions: revistacosesnostres@hotmail.com

RE

ONZE ANYS Hem estat onze anys a la ja antiga escola.

D

ia 12 de gener de 2001 la inauguràvem després d'un any d'obres duites a terme per l'Ajuntament de Ciutadella. L'antic menjador social passava a ser la seu de l'escola d'adults ja que abans havíem perdut una aula, de les poques que teníem, perquè ens la van tapiar per construir el pavelló de l'IES. El regidor d'educació, Manel Martí, ens va oferir aquest local. Vam passar del carrer Mallorca al carrer Pius VIè i ara hem tornat allà on érem.

Estàvem il·lusionats: tot era nou, teníem més aules, millors condicions, calefacció, nou mobiliari... una escola polida. Aquesta setmana de trasllat hem pensat en els professors que vam inaugurar l'altra escola. Encara som 8 els que continuam aquí, d'altres van estar amb nosaltres un o més anys; també hi hem vist molts alumnes i uns quants porters (pensam ara especialment en Toni Monjo, que encara hi era a l'anterior trasllat). Aquests onze anys han suposat un avanç per a l'escola, tant per l'oferta (vam fer mòduls de cures auxiliars d'infermeria, de gestió administrativa, hi vam començar les tutories de BAD...) com per consolidar l'organització del centre (hi vam fer els primers Consells Escolars, assemblees de delegats, departaments...). Hem tingut moments d'alegria, de feina ben feta, de satisfacció, de bona convivència, que han estat la majoria; altres estones, hi hem viscut conflictes, qualque disgust, incomoditats, goteres fins i tot... Recordaré paraules compartides, xalades amb alumnes a la petita entrada, confidències amb els companys al pati i bones converses a la sala de professors... també estretors a l'hora de matricular i a les aules. A partir d'ara s'ha acabat haver de demanar aules al CP. Mare de Déu del Toro i a l'IES Maria Àngels Cardona, llogar local per les festes, rebutjar cursos per falta d'espais... Personalment he deixat amb nostàlgia l'antiga escola; avui hi he tornat per acompanyar n'Aina, la meua filla, a música, i sentia una certa tristesa per deixar aquestes parets que tant he cuidat. N'Andreu, el director de l'Escola de Música, m'ha mostrat l'aula 6 ja convertida en sala d'assaig, on estaven fent bona música... i me n'he anat reconfortada. Al nou espai hem guanyat metres, aire, companyia... i sa cantina! Vull agrair molt especialment l'ajuda que hem rebut durant el trasllat dels alumnes que van venir: molt sincerament us deim MOLTES GRÀCIES! També hem d'agrair la feina de la Fundació Ecoverd i de la brigada municipal.

Edita: Govern Balear Consell Insular de Menorca Ajuntament de Ciutadella Associació d’Educació d’Adults Serveis Educatius de Menorca

coses nostres

Ens comprometem a treure el màxim profit dels recursos que l'Administració ens ha donat. Començam una nova etapa. Desitj que entre tots la durem endavant!

Assumpta Lluch Moll, directora

Pàgina 2


De l’Escola d’Adults de Ferreries a Barcelona

MAI ÉS TARD PER APRENDRE m dic Maria Jesús Morlà Coll, som de Ferreries, tenc 35 anys i estic estudiant un grau mitjà de Tècnic de Laboratori a l’Institut Narcís Monturiol de Barcelona. Vaig estudiar a l’ESPA a Ferreries i as Mercadal i, gràcies a la labor de l’Escola d’Adults, he pogut emprendre enguany el repte d’un nou viatge que esper que em porti experiències noves i gratificants.

E

Imagin que, per a cada persona, les oportunitats i circumstàncies són diferents. Les meves circumstàncies, he de dir que no és que en el seu moment fossin per manca d’oportunitats, però sí potser per manca de consciència i d’interès d’assaborir el fet d’aprendre noves coses i adquirir nous coneixements. Si bé, en un principi, quan vaig decidir anar a classes a l’Escola d’Adults, era bàsicament per tenir més currículum i per millorar les condicions de feina, ara som conscient que no només ho vaig fer per açò, sinó perquè també m’ho passava bé. Vaig arribar a la recta final d’acabar l’ESPA i, en teoria,d’acabar allò d’anar a classes els vespres, però em vaig adonar que no tenia la mateixa sensació que uns anys enrere experimentava: “que bé, per fi s’han acabat les classes...”. Ara, la meva reacció era, per una banda, positiva per haver assolit un objectiu, però, per l’altra, hauria volgut seguir fent més cursos. Llavors, en tornar de Barcelona, no descart la idea de retornar a l’Escola d’Adults, ja que, per sort, crec que de cada vegada ens donau més oferta formativa i som molts els que volem venir i xalam venint a les classes i cursos. Jo encara tenc ganes d’aprendre!

oferint aquest ventall de possibilitats per a una gran diversitat de persones, que no podrien gaudir d’aquests cursos si no existís aquesta entitat educativa que obre portes. És polit veure i xerrar amb companys que has tingut en el transcurs del pas per l’escola, molts dels quals hi van pel simple fet d’aprendre, i realment també xalen. Mentre escric açò, em vénen records d’algunes classes i moments concrets, alguns d’ells molts divertits. Mai no hagués pensat que aprendre i xalar poguessin anar tan lligats! Supòs que ara m’ho mir des d’un altre angle: anar a l’Escola d’Adults no és com una obligació, sinó que és un creixement i una millora personal. També, el que trob polit de veritat és veure la dedicació i la il·lusió que posa en l’escola la gent més gran. Com se senten més realitzats i els veus amb ganes d’aprendre: ells sí que poden dir que van ara a l’escola perquè de més jovenets no en van tenir l’oportunitat... I, per acabar, vull recordar tota la gent que treballa a l’escola: heu hagut de donar molts passos i fer molta feina perquè tot funcioni. Intuesc que ha estat molt l’esforç i la dedicació, i que, darrere tot el que es construeix, hi ha el que no es veu; és a dir, molta gent que posa el seu gra d’arena. Moltes gràcies per tot i ànims per seguir endavant amb aquesta gran labor educativa d’adults: de cada vegada som més els que ens en beneficiam.

Fent un repàs del meu pas per l’Escola d’Adults, he de donar l’enhorabona als mestres per la seva ajuda i la molta paciència que han de tenir en alguns moments. Els fillets a vegades acaben amb la paciència dels adults, però fes callar a un aula d’adults! De cada vegada estic més convençuda que la professió de mestre és totalment vocacional. M’agradaria pensar que l’escola d’adults anirà creixent i encara més, si es pot, i que seguirà

coses nostres

L’Escola d’Adults m’agrada!

Pàgina 3


QUAN S’ACOSTA L’HORA D’ANAR A VOTAR Quan s’acosten les eleccions, com cada vegada, la majoria de la gent es fa la mateixa pregunta: A qui hem de votar?

É

s curiós, fa uns anys, la gent, en general, sabia a qui havia de votar, bé fos per l’educació rebuda, les seves creences religioses, la tradició familiar o, fins i tot, a causa de la seva posició social o econòmica. Ara, en canvi, tot ha canviat i la majoria dels votants no ho tenen clar.

Evidentment, sols expòs una opinió personal i cada un de nosaltres ho veurà d’una manera diferent, per açò estam en un estat democràtic i tenim llibertat de pensament i, per descomptat, de vot, però, com he dit abans, tot va canviant. Temps enrere, les coses eren més senzilles: o s’era de dretes o d’esquerres, i la majoria de la gent estava més o manco convençuda del que deia el seu partit. En canvi, últimament els ciutadans han après a pensar per ells mateixos, tal vegada, fins i tot podríem dir que són més escèptics.

Ara més que mai, es fa necessari anar a votar

En efecte, abans, la gent, en general, creia o volia creure en les coses que deien els polítics. Evidentment, després de quaranta anys de dictadura, es volia gaudir d’un sistema millor i la democràcia n’és el sistema per excel·lència, a on totes les persones d’un poble estan representades a través dels parlamentaris, elegits democràticament.

Ara, després de tots els esdeveniments ocorreguts a Espanya, la corrupció, la crisi econòmica, la crispació en els debats parlamentaris, la manca d’acords polítics davant assumptes importants, etc, tothom està desorientat, i desconfia tant dels polítics com del sistema en general. Sigui com sigui, pens que no hauríem de caure en la desesperació o en la desídia. Potser no es tracti tant d’una crisi del sistema en si, com d’una crisi de persones. Ens manquen nous líders vàlids i competents, siguin de dretes o d’esquerres. Hi manca il·lusió, ganes de fer feina i tal vegada recuperar algun valor perdut en el temps. En general, la idea dels primers polítics de la democràcia estava encaminada a millorar el sistema, considerant la política més com una vocació, encara que actualment ha passat a ser una manera de fer-se la vida. Per tot això, ara més que mai, es fa necessari anar a votar. Potser no ens agraden els partits que hi ha i, encara menys, els polítics que els representen, però hem de tenir clar que la democràcia és el millor sistema per governar un país, i, encara que els polítics no siguin, en alguns casos, persones massa honrades o coherents, nosaltres els hem de demostrar que sí que ho som, i que ens importa el que fan. Realment, sí convé anar a votar. L’aprenent CEPA Ciutadella Curs de Català C1L Ciutadella de Menorca, 19 de novembre de 2011

coses nostres

Pàgina 4


LLENGUATGE I COMUNICACIÓ

Tenia ganes d’escriure sobre el llenguatge, la comunicació, la manca i/o la dificultat d’enllaçar mots.

D

e petitons, quan la nostra mare ens parla, es comunica amb nosaltres, ens acarona, ens hi identificam i és la qui fa, a través de l’altre, que hom es formi com a subjecte: és quan ens “construeix” un inconscient a través de les paraules. La mare és el nostre mirall i el nostre referent: sense llenguatge no existiríem com a éssers humans. A través d’ella: som. A l’adolescència, però, necessitam del grup: el nostre món creix i la identificació també. Però, a l’edat adulta, ja com a éssers madurs, podem discernir si un discurs ens convé o no, precisament com a madurs que som.

Al llarg de la història, hi ha hagut líders que han creat un inconscient col·lectiu i això ha despersonalitzat les persones, a qui ha mancat un criteri propi, ja que “no convé que les masses pensin”. La meva dona em diu que no hi ha un inconscient col·lectiu, i jo li faig la reflexió que, així com totes les figueres de moro o de cristià es posen d’acord a florir, sí que hi ha un inconscient col·lectiu, encara que, de totes les flors que neixen a la figuera, mai no n’hi ha cap d’igual, com les persones que es reuneixen en grups iguals i cada persona és única

“…estam destinats a entendre’ns i, per entendre’ns, hem d’aprendre a cedir l’un a l’altre, a negociar, a emprar tots els recursos lingüístics que tenim al nostre abast: com més ric sigui el llenguatge, més fàcil ens resultarà l’enteniment.”

Quan qualcú diu quelcom, s’ha de reflexionar, si no volem caure en l’error de fer el que diuen els altres i no el que volem nosaltres. Una persona amb criteri propi no és acceptada per la gran majoria, perquè, en el fons, hi ha certa enveja inconscient que fa que no la tolerin i la tractin de rara, excèntrica o boja, encara que al cap dels anys li donin la raó quan ja no hi és. Tots cercam la felicitat, però, per trobar-la, necessitam de l’altre i és precisament l’altre el qui ens causa també el malestar. Tots cercam un habitatge, un substitut del cos matern, el primer habitacle enyorat, en què l’home va estar segur i on se sentia tan bé. Per tant, estam destinats a entendre’ns i, per entendre’ns, hem d’aprendre a cedir l’un a l’altre, a negociar, a emprar tots els recursos lingüístics que tenim al nostre abast: com més ric sigui el llenguatge, més fàcil ens resultarà l’enteniment. Està comprovat que, quan s’acaben els recursos lingüístics, tenim tendència a l’agressivitat. Jo som partidari de l’enteniment humà, de la reflexió i del pensar mutu, ja que pensar és de franc i no fer-ho resulta caríssim.

Joan Bagur Garrido

coses nostres

Pàgina 5


Q

uan em trobo a la llum de la llar del meu viure, tot tremola i és fràgil. Es romp fàcilment si respires. Em descompon un caramull de sentiments incompresos... on, fins i tot en companyia, trobo la soledat més solemne. Les parets es fan estretes i el sostre s’esfondra. Tan sols m’acompanya la meua ombra. Qui si no? I penso que és cert que la veritat no sempre és justa.- Ni de gust, i costa digerir-la! Però, com va escriure el filòsof Friedrich Nietzsche, “de l’escola de la vida, el que no em mata, em fa més fort”. Amb l’harmonia absoluta del bé i el mal, que tant s’abracen com una sola cosa. M’entristeix pensar que avui dia encara hi ha qui aconsegueix les coses plorant llàgrimes de cocodril, quan, incapaços d’afrontar la veritat, la ignoren. Ha arribat un punt que l’Espanya del segle XXI no evoluciona: vivim una democràcia que insulta la mateixa idea.- Perquè tant els governants com l’oposició són lletjos, mentiders i corruptes, i desprestigien la política. L’educació és pèssima, i encara hi ha col·legis amb un transfons religiós que dóna verí a les classes. La major part de la societat està adormida, i els que estan desperts reculen i s’estiren al llit amb els ulls oberts, perquè no es poden adormir... L’economia és un joc d’uns pocs, i tots els altres som caníbals pels doblers. - Hi ha qui es tira de 8 a 9 h treballant per una misèria, per tan just arribar a final de mes, sense més aspiracions que jubilar-se amb l’esquena doblegada, si tot va bé, clar, i hi ha feina. De veritat... Et convenç el seu contracte de per vida? El seu estat del benestar? De veritat et conformes amb la seua democràcia? Pensa. Penses que no pots canviar res? No!? -T’equivoques. Veuràs, l’estat del benestar és la mentida per garantir el bon comportament del poble, és la garantia perquè segueixi dormint, hi està lligada fortament al seu sistema econòmic de mercat lliure, el dimoni del capitalisme. Els grans privilegiats, que són els bancs, no afluixen doblers, només reclamen, quan en realitat no han perdut diners. – No... Simplement no han obtingut tant de benefici com esperaven. Diuen que hi ha crisi, però ells no la noten: qui la nota són els treballa-

coses nostres

dors els jubilats, els pensionaris; en definitiva, el proletariat. Segurament n’ets conscient, però, com diu <<l’imperatiu categòric>> de Kant, no basta amb això: s’ha d’actuar! És una actitud! Et venen un televisor i un sofà, i tu t’hi acomodes. La comoditat que et venen a canvi dels doblers que tu has guanyat amb la teua llibertat, és l’assassina de les consciències, la raó de viure de molts cegats pel materialisme, que no saben veure la gran riquesa d’una persona humil, i han perdut el nord dels fonaments essencials per millorar el bé comú de la societat en què vivim. Potser formes part del gran nombre

Fomenta l’esperit crític i l’ètica en la teua vida, no formis part del bestiar! de persones que s’informen de com està el món pel televisor; esper, en aquest cas, que sàpigues que et fan creure el que volen! Se sap que la tele no fomenta en absolut l’ètica. Ni de bon tros! Més tost tot al contrari. Doncs bé, us agradi o no... penso que no hi ha molta diferència entre un animal destinat al consum humà, tancat dins una establa o una gàbia, engreixat a més no poder per treure’n el màxim de carn possible, i una persona treballadora de classe mitjana, o mitjana alta, si voleu, esclava del treball, acomodada al sistema, i submisa a qui paga i dicta les normes. Al capdavall, no som més que bestiar per als privilegiats que es lucren a costa de la nostra suor i sofriment. I això, des del meu punt de vista, és una injustícia que s’ha de canviar sense miraments. -Fomenta l’esperit crític i l’ètica en la teua vida, no formis part del bestiar! “Quasi tot el que faci serà insignificant, però és important que ho realitzi.” Mahatma Gandhi

Nacho Ruíz

Pàgina 6


LA SOCIEDAD CREA LA ENFERMEDAD: Sentado en el parque, donde jugaba de crío, pensando en la madre que me parió. Sonrío nostálgico. Un cigarro se prende, a ver si la muerte me sorprende. Pensando en que llegará con un poco de suerte… Separado de lo trágico, lo que me hace aún más miserable. Insignificante, en una pendiente que se vierte, y que me aísla de la gente. Indiferente de lo que piense… Seguiré en esta realidad que me sumerge, en el delirio del exilio, de mi mente con mi cuerpo, Me fortalezco y menguo… Después de todo, aprendí que escribir con el corazón es lo primero, y que la libertad es una ficción, que se ha creído el mundo entero. Después de todo, asumí que la vida, no son más que experiencias sin coherencia, ni finalidad teleológica. Acaba con la muerte; o sea, es trágica. -¡Vívela, es mágica!– Hay quien la vive sin saber lo que significa. Magnifican el placer del cuerpo al alma. Yo escribo en calma, le canto al alba, bebo a la carta, no te echo en falta, dichosa sociedad que me enferma. Nacho Ruiz

S

onríe

¿Sabes esa sensación de levantarte por la mañana con ganas de sonreír porque tienes un motivo para hacerlo, porque hay alguien ahí que espera que lo hagas? Es como si la vida se te fuera de las manos, como si no pudieras controlarte. Sólo puedes dejarte llevar por esas emociones inmensas que recorren tu cuerpo de punta a punta. ¿Y qué importa el resto del mundo? Eres feliz con lo que tienes, con esas pequeñas cosas que no son fáciles de olvidar. Sonríe. Lidia Rodríguez Rodríguez alumna de 1er de BAD coses nostres

Pàgina 7


“SI NO FOS MESTRA, M'AGRADARIA FER UN PROGRAMA DE RÀDIO”

Assumpta Lluch Moll

coses nostres

Quina característica destacaria de la seva manera de ser? La reflexió. Quina qualitat prefereix en una persona? La bondat i la honestedat. Què valora més dels amics? La confiança i l'estimació. Quin és el seu defecte principal? Som indecisa. En què prefereix passar el temps? Amb la família i llegint. Quina seria la seva pitjor desgràcia? Qualque cosa dolenta que passàs a les meues filles. Què voldria ser? Si no fos mestra, m'agradaria fer un programa de ràdio. Quins dons naturals li agradaria tenir? Voldria ser més alta. També més decidida, tenir més sentit de l’humor, tenir manco sentit del ridícul.. On voldria viure? M'encanta Ciutadella. Una temporada a Toulouse estaria bé. Quin color prefereix? El verd. Quina flor prefereix? Les fréssies. Quin ocell prefereix? L'agró blanc. Quin nom (de noi i de noia) prefereix? Josep i Maria (encara que soni molt nadalenc). Quin és el seu actor preferit? Diré una actriu: N'Emma Vilarasau. Quin és el seu músic preferit? M'agrada molt en Cris Juanico, sobretot Menaix a truà Quin és el seu artista (pintor...) preferit? Una pintora actual de Ciutadella que m'agrada molt el que pinta, els colors... na Paca Florit. Quin és el seu heroi/heroïna de ficció preferit? La Mila, de Solitud. Quin personatge històric valora més? Gandhi i Teresa de Calcuta. Què detestes per sobre de tot? L'opressió als més dèbils i la corrupció. Com li agradaria morir? Ben velleta i tranquil·la, amb les meues filles, a casa. Quin és el seu lema? En tenc més d'un, però, en casos difícils, pens una cosa que vaig llegir fa poc: prepara't per al pitjor, espera el millor i accepta el que véngui.

Pàgina 8


“EL ROSA ÉS EL MEU COLOR PREFERIT”

Quina característica destacaria de la seva manera de ser? L'entusiasme Quina qualitat prefereix en una persona? La curiositat en el seu sentit aristotèlic, científic. Què valora més dels amics? El suport i la crítica. Totes dues són fonamentals per a una bona amistat Quin és el seu defecte principal? El narcisisme...jejejeje En què prefereix passar el temps? Depèn del moment: llegir, sortir, fer coktails... Quina seria la seva pitjor desgràcia? La mort, of course, la resta té solució. Què voldria ser? M'agradaria donar classes d'estètica o de literatura a la Universitat Quins dons naturals li agradaria tenir? Ser més alt...i més intel·ligent. On voldria viure? A Montpeller (França) Quin color prefereix? El rosa Quina flor prefereix? L'heliotropi Quin ocell prefereix? El còndor Quin nom (de noi i de noia) prefereix? De noi m'agrada el meu i de de noia, Sofia Quin és el seu autor preferit? Julio Cortázar Quin és el seu músic preferit? J, de Los planetas. M'encanta el seu tema “Prefiero bollitos” Quin és el seu artista ( pintor...) preferit? David Hockney, m'encanta de la seva obra el quadre A bigger splash Quin és el seu heroi/heroïna de ficció preferit? Horacio Oliveira de Rayuela, de Julio Cortázar. Quin personatge històric valora més? Horacio Alba En Karl Marx. Què detestes per sobre de tot? La falsa solemnitat. Crec molt en la ironia, és un bon antídot Com li agradaria morir? No em fa gràcia això de morir, la veritat. Quin és el seu lema? En ten un parell, però en destacaria dos: Este club sí que mola i Festina lente. Depèn del moment

coses nostres

Pàgina 9


Això és una mini enquesta a alguns alumnes de castellà per a estrangers en què expliquen una mica la seva experiència fora del seu país. Moltes gràcies a tots.

HAMDY OULD AMAR, 37 anys D'on ets? Som de Mauritània Quant de temps fa que ets a Menorca? Visc a Espanya des de fa 11 anys i a Menorca, des de fa 4 anys. De què treballes? Treballo a l'hoteleria de cuinera. Què és el que més t'agrada de Menorca? M'agrada de Menorca la tranquil·litat, les platges i les festes de Sant Joan. Quins desitjos tens per al 2012? Aconseguir la nacionalitat i poder comprar una casa.

PAUL, 43 anys. D'on ets? Som de Polònia. Quant de temps fa que ets a Menorca? Fa tres anys que estic a Menorca. De què treballes? Som advocat, però a Espanya no hi treballo perquè el meu castellà és encara molt flac. Què és el que més t'agrada de Menorca? M'agrada de Menorca la naturalesa, les platges, els boscos i la tranquil·litat. El que menys m'agrada és la tramuntana a l'hivern. Quins desitjos tens per al 2012? M'agradaria poder viatjar més amb el meu vaixell, amb una mica de diners i bona salut.

coses nostres

Pàgina 10


WANDA SCHULTZ D'on ets? Som d' Alemanya Quant de temps fa que ets a Menorca? Visc a Menorca des de l'any 1999. Abans mai no havia sentit a parlar de l'illa. He conegut gent de Menorca a l’Índia. De què treballes? A Alemanya, era biòloga, però aquí faig feines de temporada com a cambrera, cambrera de pisos, recepcionista... Què és el que més t'agrada de Menorca? M'agrada de Menorca la gent i el clima. Quins desitjos tens per al 2012? M'agradaria poder tenir més mobilitat ja que ara estic una mica malalta i el meu cos respon molt lentament.

CARMEN D'AMATO D'on ets? Som italiana, de 61 anys, i tenc una filla que viu aquí Quant de temps fa que ets a Menorca? Visc a Menorca des del juny de 2011. De què treballes? Estic jubilada, però, a Itàlia, treballava de consultora d'empreses. Què és el que més t'agrada de Menorca? El que més m'agrada és la tranquil·litat a l'hivern; i el que menys, el temps variable. Quins desitjos tens per al 2012? Viure tranquil·lament.

INGRID VAN EMBDEN D'on ets? Som holandesa, de 64 anys, i tenc una filla que viu aquí Quant de temps fa que ets a Menorca? Visc a Menorca des de l'any 1996 De què treballes? Estic jubilada, però, a Holanda, treballava d'arquitecta. Què és el que més t'agrada de Menorca? El que més m'agrada és la impressionant naturalesa; i el que menys, la limitació a l'hora de viatjar per pocs diners ja que sempre has d'agafar el vaixell o l'avió. Quins desitjos tens per al 2012? Viure feliç i amb molta tranquil·litat.

coses nostres

Pàgina 11


C

Miedo omo un invitado no deseado, el miedo se había instalado en sus vidas, en sus casas, en sus cuerpos; vivía en sus corazones y habitaba sus pesa-

dillas. El miedo acompañaba a Diana desde que abría los ojos por la mañana y permanecía con ella mientras preparaba el desayuno, vestía a los niños y despedía a Arturo con un beso en la mejilla. El miedo estrangulaba su voz cuando le cantaba canciones de cuna a Santiago, le hacía temblar el pulso mientras remendaba la ropa de los mellizos, le oprimía el pecho cuando le escuchaba a Antonio decir que un día trabajaría en el gobierno como su papá. El miedo ocupaba su mente mientras vendaba los cortes y arañazos en los brazos de Carlos o al escuchar a Fran recitar la tabla del nueve; se mezclaba con los guisos que cocinaba, enturbiaba la luz del sol que entraba por la ventana y hacía que cada tic-tac del reloj retumbara en su pecho. Ella, que alguna vez no le había tenido miedo a nada, ahora vivía en un constante sobresalto. Ella, que alguna vez se había trepado a lo más alto de los árboles, había cruzado a nado el río por la parte más ancha; ella, cuyas carcajadas habían llegado al cielo cuando echaba la cabeza hacia atrás para reírse. El miedo controlaba todos sus movimientos, seguía cada uno de sus pasos, era con la vara del miedo con la cual medía cada una de sus palabras y de sus gestos. Era una presencia constante, un fantasma que se había convertido en su sombra y su reflejo. Antes ella no era así. Incluso con la sombra de la guerra mancillando sus últimos recuerdos escolares, incluso sabiendo que la valentía de sus hermanos mayores los arrastraba siempre a la línea de fuego, aun cuando las convicciones de Arturo lo marcaban como blanco del enemigo, ella no se había dejado paralizar por el miedo. Nunca había dejado que una situación de peligro le hiciera perder la cabeza, nunca se había privado de reírse por más que la guerra y el horror impregnasen su vida cotidiana. Nunca había dejado que el miedo la dominase. Ahora todo era diferente. Sus horas de sueños estaban plagadas por pesadillas; sus horas de vigilia, por la preocupación y el miedo. Si perdía de vista a alguno de los niños por sólo un momento, ya se sentía presa del pánico. Si escuchaba ruidos por la noche, se convencía de que era el enemigo que había entrado en la casa. Ella sabía que el cambio operado en ella no se debía a la guerra, no se debía a los asesinatos que llenaban las páginas de los diarios, no se debía a las misteriosas desapariciones que se producían todos los días. Ella sabía que su pánico constante se debía a las manos diminutas que tiraban de su delantal para llamar su atención, se debía a las

coses nostres

voces agudas y cantarinas que la llamaban a cada rato, a los ojos brillantes y confiados que seguían cada uno de sus movimientos. Alguna vez ella había sido impulsiva y temeraria. Ya no podía permitirse ese lujo. Seis pequeñas y monumentales vidas dependían de ella ahora, seis vidas que podían extinguirse como la llama de una vela si ella no estaba allí para evitarlo. Todas sus preocupaciones, todos sus temores se veían ahora multiplicados por seis. Las agujas del reloj se movían inexorablemente y su corazón parecía latir más aprisa a medida que pasaban los segundos. Los niños que constituían su alegría y su desvelo se hallaban todos dormidos en sus camas, sintiéndose seguros en la calidez del cariño de mamá, pero mamá no tenía paz y sus ojos estaban fijos en la esfera del reloj; sus oídos, atentos a cualquier ruido que pudiera provenir de la puerta trasera o de los cuartos de los niños. Cuando Arturo llegó por fin, pasada la medianoche, ella no corrió a arrojarse en sus brazos, no se deshizo en lágrimas. En cambio, se levantó de su asiento de inmediato para calentarle un plato de sopa. Algo debió reflejarse en su rostro, un poco del terror que la había acompañado durante todo el día debió haber ensombrecido sus ojos, porque sintió los brazos de Arturo rodearle la cintura y su cálido aliento en el cuello. - Lo siento, Diana. Quise venir más temprano, pero... Ella lo calló con un beso. Él estaba allí ahora, lo demás no importaba. Mientras lo apretaba fuerte contra sí, mientras hundía el rostro en su pecho y sentía sus dedos acariciarle los cabellos, Diana sintió cómo las cadenas que ataban sus miembros se soltaban una a una, sintió cómo las piedras que doblegaban su alma se desvanecían. Dejó que la paz y la calidez que no había sentido en todo el día invadieran su cuerpo, respirando al compás de los latidos de Arturo. Por un momento se sintió segura en sus brazos, reconfortada con su cariño. Sabía, sin embargo, que su descanso pronto acabaría y volvería a sentirse paralizada, que volvería a vivir en una pesadilla constante, temiendo lo que el próximo aliento podía traerle. El miedo. Miriam Zoffoli Alumna ESPA Soy Miriam Zoffoli Leiva, nacida en Chile, y me siento menorquina de adopción. Me gustaría poder integrarme más a la isla y sus contingencias. He vuelto a la escuela, pues considero que se debe estar preparada para la vida, tanto física, psíquica como intelectualmente. Me encanta escribir, sobre todo poesía, aunque no soy muy buena, trato de poner mis sentimientos a mis palabras.

Pàgina 12


Ses portes del retorn S’al·lota de cabells hipnòtics ha provocat un mar de crits. Perduts davall ses ones queden es meus pitjor desitjos morts. Em costa nadar fins a sa costa, em costa esquivar tants de borbs, Es riu té masses barques grosses, no hi caben més pedres com jo. Quan vegis a prop sa tempesta i sentís es primers dos trons, som jo cercant una sortida, suplicant amor… De sa pitjor manera ho sé Però no puc oferir res millor. Canten es núvols des capvespre, s’obren ses portes des retorn. S’al·lota d’infinita absència sempre acostuma a no sortir. Només es qui pensen en ella la poden visitar allà on viu. Em costa acostumar es meus nirvis, em costa encaixar tots es cops. Es riu té massa roques grosses, no hi caben més pedres com jo. Quan vegis a prop sa tempesta i sentís es primers dos trons, som jo cercant una sortida, suplicant amor… De sa pitjor manera ho sé Però no puc oferir res millor. Canten es núvols des capvespre, s’obren ses portes des retorn. Harmònica. Quan vegis a prop sa tempesta, I sentís que hi falten dos trons, Hauré trobat una sortida. Hauré trobat s’ amor… De sa millor manera ho se , Perquè ha sigut lo millor per tots dos. Callen es núvols des capvespre, Es tanquen ses portes des dolor.

QUIN ÉS ES NOSTRO NADAL? Dies de festa, de visites familiars, de bons desitjos per a tot un any. Dies d’alegria, de llum, de pau. Dies de Nadal. Ses cases engalanades, sa roba: d’anar mudat. Ses taules? Ses taules ben parades, amb dolços fins i bon menjar. I de regals, que no en faltin! com tampoc hi pot faltar un fillet dalt sa cadira, dient es vers de Nadal. Malgrat tot, hi haurà cases, on Nadal passi de llarg. Hi ha molta gent tota sola, hi ha gent que no té menjar. Hi ha molta hipocresia i falta de sinceritat; ses bones paraules són buides, buides de significat, si no són veritablement sinceres, només són: paper banyat. Així idò, passem revista, si més no, passem balanç. Quin és es Nadal que voldríem? Quin és es nostro Nadal? Sisca Barceló Mercadal. Ciutadella de Menorca, novembre 2011

.

Carla Gener Marquès Alumna de 1r de BAD

coses nostres

Pàgina 13


OCELLS D’HIVERN Menorca, com a la resta de la regió mediterrània, rebem cada any la visita de milers i milers d’ocells migratoris. Dels que passen l’hivern amb nosaltres, en diem hivernants, ocells d’hivern. Entre els més coneguts, s’hi troba l’estornell (s.v.) els esbarts dels quals ens deixen enlluernats tant pel seu número com per les seves geomètriques evolucions en l’aire. Els estornells ens arriben sobretot del centre d’Europa, on és una espècie abundant com a modificant. Comencen a arribar, en petit nombre, cap el setembre i s’hi estan els darrers fins a l’abril-maig. Bandegen, sobretot, pels rodols d’ullastres on consumeixen en grans quantitats l’olivó dels arbres, contribuint així a la seva dispersió: per obra de l’evolució, els pinyols excretats tenen més possibilitats de germinar. El millor lloc de l’illa per observar la colgada (el fet d’anar-se’n a dormir en la varietat mallorquina) dels estornells, aquests mesos d’hivern, és el Prat de Son Bou, que, a més, és una de les àrees de més biodiversitat de Menorca. La cita: dues hores abans de la “posta de sol”.

A

Enric Ramos

coses nostres

Pàgina 14


EL PROCÉS D'ESCRIURE

E

n aquest racó de llengua, rallarem del procés d’escriure. Us donarem unes indicacions i eines bàsiques per poder millorar la vostra expressió escrita. Escriure bé un text és una tasca complexa, perquè hem de tenir en compte moltes coses en el procés d’escriptura.

L’objectiu és escriure textos coherents, entenedors i eficients. Tradicionalment, se ha donat molt valor a les errades d’ortografia _“Faig moltes faltes...” és el comentari típic de molts alumnes que fan un curs de llengua catalana. L’ortografia és important, és evident, i un text amb moltes faltes (ortogràfiques, morfosintàctiques o de lèxic) no és correcte, però també hem de pensar que hi ha altres factors que s’han d’analitzar. D’entrada, cal que tinguem en compte que tots els escrits han de passar per un procés que, si se segueix correctament, facilita enormement la composició escrita. Escriure bé no és només agafar paper i boli o posar-se davant de l’ordinador i començar a ajuntar paraules una al costat de l’altra. Aquest procés consta de tres etapes: planificar, redactar i revisar. Vegem-ho. 1. Planificar Una bona planificació del text és la base d’un bon resultat. A més, facilita el procés d’escriure d’una manera més àgil i ajuda a estructurar les idees i a ordenar el text. Pensem-hi posant un exemple. Si volem construir una casa, serà important tenir en compte moltes coses, partint de la base que el procés de construcció és llarg i costós: el pressupost de què disposam, l’espai i les seves característiques, el plànol de l’edifici projectat, els materials, el temps... Quan tenim aquestes coses planificades, aleshores pot començar el procés. En voler fer un text, també és important que, abans de començar a escriure, pensem bé (planifiquem) el que hem de posar: de què rallarem, a qui va dirigit, com serà de llarg, quina estructura tindrà, quin to adoptarem, com serà el final, quines paraules emprarem... Uf, quantes coses! Cal planificar bé el text, idò, i per açò disposam d’algunes tècniques útils. Per començar, tenim la pluja d’idees: fer un guió (esquema, esborrany) amb totes les idees que ens vagin sorgint respecte del tema sobre el qual volem escriure. No cal donar-los cap ordre, simplement anar-les apuntant. A continuació, podem rallar de la tècnica de les 6 preguntes: ens ajuda a trobar els mots clau o, dit d’una altra manera, les idees bàsiques sobre les quals desenvoluparem el text. Haurem de demanar-nos: què, qui, com, quan, per què i on. Finalment, cal ordenar les idees: ara ja podem donar un ordre, una estructura, a les idees principals. Aquí tindrem en compte si l’escrit que fem ja té una estructura prefixada o no (introducció o presentació, cos o desenvolupament, conclusió o comiat...).

coses nostres

Pàgina 15


2. Redactar Un cop fet el “plànol”, el procés de redacció esdevé molt més planer. Abans de redactar el text, però, encara hem de tenir presents dos aspectes importants. En primer lloc, el destinatari del text, és a dir, qui o quins són els possibles lectors del nostre escrit, la qual cosa en marcarà el grau de formalitat (més formal o més poc formal. Per exemple, no és el mateix fer una instància per una administració que enviar un correu electrònic a un amic). En segon lloc el propòsit comunicatiu (la intenció) del text, segons si volem descriure, explicar, narrar, donar instruccions, argumentar una opinió... La intenció del nostre escrit marca el tipus d’escriptura. Per exemple, és diferent el tipus de llenguatge que utilitzam per a un text descriptiu (més adverbis de lloc i manera, formes verbals en present o passat, comparacions...), que per a un text instructiu (connectors d’ordre i temporals, formes verbals en imperatiu i condicional, enumeracions, il·lustracions...). Algunes recomanacions a l'hora de redactar: emprar frases breus i entenedores, que no siguin massa llargues i difícils d’entendre, limitant els incisos (les informacions complementàries); utilitzar un vocabulari ric i variat per evitar les repeticions (per açò tenim els sinònims...), i seguir l’estructura i desenvolupar les diferents parts. Per fer un text ben cohesionat, ben estructurat, hi ha d’haver connectors que facin de nexe entre les diferents oracions, s’han d’emprar pronoms que ajudin a entendre el text i s’han d’usar els signes de puntuació correctament per donar sentit, ordre i coherència al text. És important també estructurar bé els paràgrafs (que marquen els punts i a part), de manera que cadascun contengui una idea, que se sol situar al principi, i procurant no repetir les mateixes idees en paràgrafs diferents

3. Revisar Un bon text depèn en gran mesura de la revisió. És important pensar en el text de manera objectiva, com si no l’haguéssim escrit nosaltres, i així el veurem amb uns altres ulls per poder-lo avaluar i retocar convenientment. Cal pensar que la revisió és la part més important de l’escrit, ja que en depèn el resultat i la utilitat del producte final: el nostre TEXT. S’ha de llegir bé el text i corregir les errades, tant de contingut i d’ortografia com d’estructura. Hem de tenir en compte la presentació del text i si està ordenat de manera lògica, amb les idees ben estructurades. És important comprovar que conté la informació que es demana, que és adequat a la situació comunicativa i compleix la finalitat per la qual l’hem escrit. Finalment, ens assegurarem que utilitza un vocabulari ric i variat, i que s’empren correctament els signes de puntuació. Esperem que aquestes indicacions ens ajudin un poquet a l’hora de millorar la nostra expressió escrita. Sobretot hem de perdre el respecte i la por d’escriure; per millorar, hem de practicar. En el pròxim Racó de llengua tractarem un altre aspecte important quan rallam d’enriquir la nostra expressió, tant oral com escrita: les propietats textuals. Samuel Carreras professor de català

coses nostres

Pàgina 16


D

ivertida novel·leta ambientada als primers anys de l'era cristiana. El protagonista, un ciutadà romà de classe mitjana, viatja pels confins de l'Imperi a la recerca d'unes aigües miraculoses, però l'únic que aconsegueix és contaminar-se amb unes altres aigües poc potables i patir una diarrea crònica. Coneix diferents grups ètnics del moment amb els quals comparteix una part del seu viatge fins a convertirse en cronista quotidià de llurs costums. Arriba a Natzaret on coneix Jesús i la seva família i hi participa en la resolució d'un conflicte. Els diàlegs són intencionadament petulants (a l'estil de l'Ignatious Riley de La conxorxa dels enzes). Però ens fa sentir el dia a dia, les alegries i les misèries de la gent d'aquells temps com si fos avui, tot rebaixant uns personatges "sagrats" a la categoria de la resta dels mortals. Novel·la especialment recomanada per als qui ja passàreu dels 40 i vàreu mamar moltes hores d'Història Sagrada. Somriures i badalls assegurats. Enric Ramos Professor d'Ensenyances Inicials

“La guerra de Emma” és una novel·la que adquireix el to de crònica periodística: relata els fets de la situació política i social de la guerra civil del Sudan durant la dècada dels anys vuitanta i noranta a través de la història d’Emma McCune, cooperant anglesa d’una organització d’ajuda humanitària, que acaba enamorant-se i casant-se amb el líder de l’exèrcit rebel just en un moment crític políticament. La seva història desencadena reaccions diverses, tant en l’escena de la cooperació humanitària com en l’escenari polític nacional. Una història peculiar, que l’autora va decidir relatar per contextualitza, d’aquesta manera, la situació d’un país dominat per una guerra i interessos economicopolítics, nacionals i internacionals. L’autora, Deborah Scroggins, una reconeguda periodista nord-americana, va ser enviada al país durant els anys vuitanta per cobrir la situació del Sudan: la guerra civil i les situacions de fam. Narra la historia en primera persona fent un repàs als antecedents de la situació política i social del país, al paper que juga la cooperació internacional, als interessos polítics i econòmics que genera aquesta situació en contraposició als interessos petrolers de la regió, que enfronten el nord del país amb el sud. Apropa la realitat d’un país que recentment ha aconseguit un canvi històric i espe-

rançador, ja que aquest 2011 els habitants de la reconeguda República del Sudàn del Sud van votar massivament per aconseguir la secessió del nord per convertir-se en el país més jove d’Àfrica després de 22 anys de guerra civil, en gran part relatada en aquesta novel·la. Personalment, la història m’ha fascinat: la història d’Emma McCune, la història d’aquest país i sobretot la visió realista de la incidència de la cooperació internacional en països de l’anomenat “tercer món”; una visió a través de la qual es plantegen certs dilemes, tan personals com socials i que aconsegueix que el lector adquireixi cert nivell de consciència respecte a aquest tema. La novel·la ha arribat a Espanya traduïda després de 10 anys de la seva publicació, a càrrec d’una editorial petita i independent: Marbot Ediciones, possiblement, per aquest motiu no es trobi a totes les llibreries, però si a través de la pàgina web de l’editorial Rosa Ciganda Canals

coses nostres

Pàgina 17


Cuando acaba septiembre (Ed. Lumen, Col. Poesía, 190, Madrid, 2011) José Carlos LLop Després de l’èxit de La ciudad sumergida (RBA, 2010), una evocació de la ciutat de Palma, mítica i personal, José Carlos Llop (Palma de Mallorca 1956) torna a la poesia una vegada més mantenint-se fidel al seu estil elegant, melancòlic, cosmopolita i culturalista, on es barregen el record dels éssers estimats (la mare en 21I-2011, l’estimada, les amistats) amb els paisatges (Formentera, Mallorca, Austin, San Diego, Praga, Jerusalem…), la història (l’Imperi Romà, Hispania), l’art (Tiepolo, Giotto, Gauguin, Turner, Barceló…) i les lectures (Durrell, Hardy, Cavafis, Kafka, Graves…), que acompanyen com les persones mateixes. Són aquests els temes recurrents en l’obra de Llop, però, en aquest poemari, sentim la presència importantíssima de la mar, de la Mediterrània amb poemes como Mediterráneo, Formentera o Marina. Un recull de poemes de to crepuscular, ja anunciat al títol, que celebra l’aurea mediocritas, la vida senzilla horaciana on “la bondad es la mejor ofrenda de la vida.” (Marina). Un llibre escrit en castellà que inclou el poema Formentera en català.

Horacio Alba professor de Llengua castellana i literatura i Filosofia.

coses nostres

Pàgina 18


Tertúlies Literàries Dialògiques

J

a fa uns quants cursos que, al nostre centre, feim dos grups de lectura. Hi participen enguany vint-i-cinc persones, que ens trobam cada setmana per parlar sobre dos capítols d'un llibre. Hem començat el curs llegint Pilar Prim de Narcís Oller i Paraíso inhabitado d'Ana María Matute. Són trobades on comentam el que més ens crida l'atenció, i l'objectiu és el plaer de llegir un llibre de literatura clàssica i aprendre a través del diàleg. Amb la lectura de Pilar Prim hem parlat, entre d'altres coses, sobre el dilema entre cortesia i sinceritat a partir del fragment següent: “Mentre la gent no sàpiga desprendre's d'aqueixa urbanitat ridícula que, com diu l'oncle Ortal, porta amb si mateixa el càstig per la hipocresia que conté, sempre serem víctimes dels que tenen més pocs modos o menos aprensió per a aconseguir la seva”

Amb Paraíso inhabitado, hem parlar de la infantesa, del càstig a la diferència, de la hipocresia, de l'estimació dels pares, de les interpretacions infantils... N’hem destacat uns fragments: “Nadie sabía leer en mi casa..., pero, eso sí, nos lo contábamos todo, unos a otros.” “Tal vez la infancia es más larga que la vida” “Casi estuve a punto de gritar o derramar lágrimas (que era otra forma silenciosa de gritar” “La gente se quiere o no se quiere, no importa que seas niña o niño, o si eres hombre o mujer... La gente, cordera, se quiere o no se quiere, eso es todo.” Els llibres que hem previst llegir el segon trimestre seran: La buena tierra de Pearl S. Buck i Mil cretins de Quim Monzó. Assumpta Lluch

En el curs de Coneixement bàsic del vi, aprendrem conceptes elementals com ara: Quina diferencia hi ha entre un vi d’agulla i un vi escumós? Què vol dir quan en un etiquetatge es designa reserva de 2006? Em sabries dir què vol coupage? i bouquet? o és el mateix? Saps què es l’oxigenació del vi? Diguem per què els vins es guarden en posició horitzontal? Com es serveix correctament el vi, quines són i com es denominen les copes adients per a cada tipus de vi? El terme Albariño què vol dir? Quan es diu que un vi es Tempranillo, què significa? Quan et serveixen un cava BRUT NATURE, saps què significa?... Aquestes qüestions i moltes més les aprendrem en aquest curs.

ANIMA’T I VINE A DESCOBRIR EL FASTÀSTIC MÓN DEL VI ! Andreu Genestar Femenías IES M. Àngels Cardona

coses nostres

Pàgina 19


Un poeta camuflat ’altre dia al matí, escoltava les cançons de Joaquín Ramón Sabina, més conegut com a Joaquín Sabina, quan de sobte vaig tancar els ulls, em vaig concentrar només en les seves lletres de cançons i, al mateix temps, em vaig demanar com era que hi havia gent a qui no agradava en Sabina.

L

Aleshores vaig pensar que, perquè a una persona li agradi, el primer que ha de fer és seure en una cadira, sofà o un lloc on es trobi còmode per poder escoltar la lletra de les cançons i després entendre-la: així és com sabrà si li agrada. Com, per exemple, una amiga meva, a qui, quan era molt petita, no li deia res escoltar les cançons de Sabina, perquè ella preferia música més moderna i amb més ritme; fins que un dia li va agafar per escoltar la lletra d’aquella cançó que sonava al menjador de casa seva, i s’adonà que el que escoltava tenia el seu significat, el seu perquè, i la seva lògica. Bé, per a qui no sàpiga qui és, amb el que us he explicat, ja en teniu una petita informació: és cantant, més cantautor i poeta espanyol, un dels més reconeguts de final del segle XXI. Tants són els seus discos com els nombre que hi ha en un rellotge (on segur que les hores passaven mentre assajava), dotze per ser exactes: Inventario (1978), Malas compañías (1980), Ruleta rusa (1985), Hotel, dulce hotel (1987), El hombre del traje gris (1988), Mentiras piadosas (1990), Física y Química (1992), Esta boca no es mía (1994), Yo mi me contigo (1996),

Enemigos íntimos (1998), 19 días y 500 nohes (1999), Dímelo en la calle (2002), Alivio de luto (2005) i Vinagre y rosas (2009). Hi ha gent, com per tot, a qui no agrada (simplement perquè li agrada beure, a en Sabina, d’altra perquè és socialista i per moltes més coses) però també hi ha gent que conta que ”és un gran poeta i excel·lent poeta urbà, filòleg, lleig però creatiu”, ”un home que posa música als seus poemes, és a dir, ell no canta sinó que recita poesia”.” Sap compaginar la lletra amb la música, i la seva veu, encara que no és de les millors, és adequada al to de la seva música”. “Imperiós, galopador, fill de cosí de Neptú, amant de la lluna i enemic del sol”, ”un déu amb una lletra màgica que arriba al cor”. Al·lots, cercau a Internet les seves cançons o entre els discos dels vostres pares, si és que en tenen cap, i escoltau les lletres de les cançons de Sabina. I deixau de banda totes les ximpleries que es diuen sobre que li agrada beure i el que sigui o deixi de ser d’un partit polític o d’un altre. Nina Besne Genestar

coses nostres

Pàgina 20


Un secret per al càlcul mental

H

i ha trucs que ens permeten calcular operacions d’una manera ràpida. Vegeune un exemple senzill:

El desafiament: Calculau mentalment les següents operacions en menys de 15 segons: 23 x 11 = ? 45 x 11 = ? 18 x 11 = ? 72 x 11 = ? El truc per calcular el producte d’un número enter de dues xifres per 11 és el següent: 23 x 11 = 253 Fes la suma de les dues xifres del primer número (2+3=5), el que et resulti l’has de posar al mig de les dues xifres així: (2,5,3). El número resultant és el valor del producte 253. Si el valor de la suma és major a 10, la desena se suma a la primera xifra: 75 x 11 = 825 7+5 = 12 7+1=8

EL NÚMERO PI. CURIOSITATS I CÀLCUL “La naturalesa es redueix a un número: qui descobresqui el misteri de ‫ תּ‬comprendrà el pensament de Déu..." Isaac Newton El número pi és la constant que relaciona el perímetre d’una circumferència amb la llargària del seu diàmetre = L/D. Aquest no és un número exacte sinó que té infinites xifres decimals; quan un número té aquestes característiques, se li diu número irracional. 

≈ 3. 14159 26535 89793 23846 26433 83279 5.

"Pi" ve de periphereia, que en grec significaria “perímetre d’un cercle”. Com us deia, és un nombre que té moltes i moltes xifres darrere la coma, tantes que no acaben mai. Calcular aquestes xifres no ha estat fàcil; de fet, al llarg del temps s’han utilitzat diferents mètodes. N’explicam el que van utilitzar els àrabs a l’antiguitat: varen inscriure (circumscriure) polígons regulars a la circumferència. Com més costats té el polígon inscrit coses nostres

Pàgina 21


(circumscrit), el perímetre del polígon s’acosta més al de la circumferència. A partir del coneixement dels perímetres del polígons, es pot aproximar la longitud de la circumferència. Vegeu-ne algunes aproximacions: Costats

Aproximació de pi

36

3,1

360

3,141

3.600

3,14159

36.000

3,1415926

360.000

3,141592653

3.600.000

3,14159265358

36.000.000

3,1415926535897

360.000.000

3,141592653589793.

3.600.000.000 3,14159265358979324 El matemàtic Willian Shanks passà 20 anys calculant decimals de pi, va aconseguir 707 decimals, això va ser l’any 1853, justament un error de càlcul li va fer equivocar el decimal nombre 528 i, a partir d’aquests, els que varen seguir restaren malament. A aquesta adreça electrònica http://numero-pi.com.ar/, podreu trobar més d’un milió de xifres de pi.

Curiositats En el 1983, Rajan Mahadevan va recitar de memòria 31.811 decimals de Pi. Si poguéssim escriure en línia recta els 200.000 milions de decimals de ‫ תּ‬, el paper necessari seria tan llarg que faria la volta a l’equador de la Terra.

Un problema de lògica En Josep, alumne de mates de l’escola, va perdre el seu mòbil, i, per recuperar-lo, el professor li va proposar aquest exercici: Aquí tens tres capses: dins una hi ha un paper que posa que, si obres aquesta capsa, el mòbil romandrà a l’escola durant tres dies. Dins una altra capsa, no hi ha res. I, a la darrera que hi queda, hi ha el mòbil. Damunt la capsa de l’esquerra, hi ha escrit: “aquí hi ha la penalització de tres dies”. Damunt la capsa del mig, hi ha escrit: “aquí hi ha el mòbil”. A la capsa de la dreta hi indica: “aquí no hi ha el paper amb la penalització”. El profe de mates hi va afegir: “mira, només hi ha un cartell fals!” Quina capsa ha d’obrir en Josep per aconseguir el mòbil sense haver de deixar el telèfon tres dies a l’escola?

Núria Pons professora de matemàtiques coses nostres

Pàgina 22


2 8 6 5

4 3 7 9 1

5 3

7 1

6

7

5

8 1

9

3 2

7 1

2 4 9 8 4

4

9

2 5 1

3 8 9

4 6 6

2 1

7

3

9 7

3

3

9

5 2

6 8

9

8

8

1

7

6

4

2

1

2

5 1

8

8 3 4

4 5

6 6

1

2

5

5 5 coses nostres

4

4 8 PĂ gina 23


coses nostres

PĂ gina 24

coses nostres desembre 2011