Issuu on Google+

hivern primavera 2007

el portarró 21 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici


El Portarró Hivern - primavera 2007 Col·laboren en aquest número:

Mercè Aníz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez



Jordi Canut Bartra

índex 3 Presentació

Ermengol Gassiot i Ballbé Mireia Celma i Martínez

4 La vida humana a les muntanyes a la Prehistòria: noves dades arqueològiques

Virgínia García i Díaz Jordi Jiménez i Zamora Carme Rosell i Pagès Marc Fernández Bou José Antonio Bruna Vilanova

9 La població de senglar al Parc 13 L’entrevista: Loís Cortés, eth correu aranés!

Xavi Gutiérrez Riu Mercè Jiménez Moral

18 Noticiari

Jordi Vicente Canillas Maria Pou i Palau J e s ú s Ta r t e r a i O r t e u Paula Prieto Beriguistaín

21 Coneguem el Parc - El gesp, una mala herba per fer la migdiada - L’escurçó, ni temps per a la extrema unció!

P e p G i l a b e r t Va l l d e p é r e z Fotografies i dibuixos:

Arxiu del Parc Nacional Grup de Recerca Arqueològica de la UAB

23 L’essència de les paraules: El món és ple de santmauricis! 24 Caminem pel Parc - El tuc des Carants pels estanys del Pessó

Minuartia José Antonio Bruna Vilanova

26 Publicacions

Ricard Novell i Agramunt Mercè Jiménez Moral Arxiu Fotogràfic IEI Correcció lingüística: N ú r i a To s t i F a r r ú s Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 62 40 36 Centre d’Informació de Llessui Escoles de Llessui, s/n • E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 62 17 98 · Fax 973 62 18 03

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net/aiguestortes.htm www.reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes

expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es


3 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

 presentació Un nou hivern, estrany com cap dels darrers quasi vint anys, ha arribat fins als paisatges d’Aigüestortes i Sant Maurici. Un hivern perquè així ho diuen les lleis de l’astronomia però estrany perquè... ni ha fet ni fa el fred a què ens tenen acostumats aquests dies ni han caigut les neus que, normalment, guarneixen amb formes capricioses les nostres muntanyes amb la gèlida col·laboració del vent de port. Parlant amb la gent del país, sí que recorden d’altres hiverns com aquests, l’últim allà cap a finals de la dècada dels vuitanta. Els uns, els que tenen animals, ho agraeixen ja que els ha permès allargar al màxim el temps de péixer les muntanyes i el nedio dels voltants dels pobles; els altres, els que depenen de la neu, com a recurs turístic, s’han hagut d’estrènyer el cinturó sense perdre l’esperança que un dia o altre arribarà la tan desitjada aigua blanca. El que queda clar per a tothom és que la natura cada cop es torna força capriciosa i més canviant. Ara bé, aquest canvi climàtic potser no és l’excepció sinó la regla. Reflexionem, per tant, en profunditat sobre el perquè de tot plegat! En aquest marc excepcional, apareix un nou número del butlletí del Parc Nacional, i en van vint-i-un, que un cop més ha intentat fer una mostra diversa i acurada del gran univers d’idees i imatges en què es troba girant sempre un espai natural protegit com el nostre. El butlletí comença, per una banda, amb un resum de les troballes arqueològiques fetes des de 2004, i per una

altra, amb una avaluació sorprenent de les poblacions de senglar al Parc. L’entrevista, aquest cop, marxa cap a terres araneses i ens ofereix una extensa tertúlia amb un antic correu aranès, que als seus 87 anys continua gaudint d’una memòria fascinant. Després de les notícies breus, el gesp, aquella gramínia que pica, i l’escurçó, aquella serp que mossega, seran els nostres hostes en els apartats de flora i fauna, alhora que ens interessarem per saber qui va ser Sant Maurici, el sant que ha donat nom a un dels estanys més famosos dels Pirineus. Per acabar, ens passejarem per uns altres estanys, els del Pessó, a la vall de Boí, on gaudirem d’una natura privilegiada. Les novetats bibliogràfiques publicades durant els darrers mesos tancaran aquest número. Com dèiem a l’inici, un nou any meteorològic ha començat. Quines sorpreses ens oferirà és una incògnita. Després de les glaciacions, fa 15.000 anys, la temperatura mitjana d’Europa sembla ser que va augmentar més de 10 graus en menys d’un segle. Un canvi climàtic va ser el responsable, entre d’altres coses, de l’ocàs de l’imperi romà. Per tant, les variacions climàtiques de caire natural són una constant des de fa mil·lennis i les de caire antròpic, des de mitjans del segle XIX. Quines seran les seves conseqüències sobre els escenaris pirinencs? Cap a quin tipus de clima ens dirigim? Pluges i nevades més variables i irregulars, temperatures més suaus... El trencaclosques climàtic i meteorològic del futur està servit!


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

la vida humana a les muntanyes a la prehistòria: noves dades arqueològiques Les investigacions realitzades: prospeccions i excavacions arqueològiques Des de l’any 2004 es realitza un programa de prospeccions arqueològiques al Parc Nacional que ha cobert la majoria del seu territori nuclear i una part de la zona perifèrica. Aquesta recerca ha permès identificar més d’un centenar de vestigis arqueològics, de diferents tipus i èpoques, distribuïts al llarg de valls, vessants i carenes. Atès el seu interès, dos d’aquests jaciments han estat objecte d’excavacions arqueològiques a fi de procedir al seu estudi de forma més intensiva. Entre el juny i setembre de 2005 es va excavar l’Abric de l’estany de la Coveta I, que es troba a prop de l’estany Negre de Peguera. Aquest abric, situat a 2435 m, presenta diferents fases d’ocupació humana que abasten una seqüència llarga en el temps. La identificació de la més antiga d’aquestes ocupacions va ser possible gràcies a la troballa de les restes d’un foc a terra o fogar prehistòric que havia quedat colgat sota capes de sediment posteriors. Un carbó d’aquest antic fogar es va datar mitjançant la prova del Carboni 14 i el resultat fou sorprenent, ja que es tracta d’un foc a l’interior d’una vivenda prehistòrica d’entre 9.000 i 8.570 d’antiguitat. Al seu voltant es van recollir dues petites eines de sílex.

Les excavacions també han permès conèixer que després d’un llarg període d’abandonament aquest petit abric fou de nou emprat com a refugi o vivenda fa poc més de 5.000 anys per gent que, de nou, hi va fer foc de forma reiterada per escalfar-se i cuinar. És força probable que els fragments d’una olla de ceràmica, recollits en una escletxa de la cavitat, siguin d’aquesta època. Un tercer període d’ús de l’abric com a vivenda o refugi fou probablement fa uns 1.500 anys, quan s’hi va construir un petit mur per tapar una entrada de vent del nord i, de nou, s’hi va fer de forma reiterada foc a terra, deixant una gran quantitat de residus de cendra i carbó. La gent que va habitar-lo durant aquest temps, a més d’eines de sílex, també disposaven d’objectes de ferro, dels quals han quedat algunes restes. El segon jaciment on s’han realitzat excavacions arqueològiques és la Cova del Sardo, situada a la ribera de Sant Nicolau de Boí, per sobre els 1.800 m d’alçada. Aquesta balma va ser localitzada durant les prospeccions del 2004 i el resultat d’una petita cala estratigràfica va il·lustrar de seguida l’interès de dur-hi a terme un estudi més exhaustiu. Per aquest motiu a finals de l’any 2005 s’hi va programar una excavació arqueològica al llarg de tres campanyes d’estiu. L’agost de 2006 s’hi ha dut a


 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

la vida humana a les muntanyes a la prehistòria: noves dades arqueològiques terme la primera d’aquestes campanyes, adreçada a conèixer l’ús que es va donar a la cavitat en les seves fases més recents. El resultat preliminar ens indica que la darrera ocupació es va produir al final de l’època romana i, potser, durant els primers segles de l’Edat Mitjana, fa uns 1.500 anys. D’aquesta època són els diversos vestigis arquitectònics de tancats i terrasses que hi ha enfront la balma i per sota d’aquesta. Aquestes restes, juntament amb alguns dels materials trobats (com una esquella de ferro) fan pensar que la gent que hi va viure tenia com a activitat important la ramaderia . Altres objectes recuperats són fragments d’un elevat nombre de petits recipients de ceràmica, diverses classes d’eines de pedra, fetes de sílex, quars i granit, i alguns artefactes de metall. En un dels sectors de la cavitat hi havia una gran quantitat de fogars, que il·lustren de nou la realització d’activitats domèstiques, com cuinar o resguardar-se del fred. Per sota d’una capa de sediment arrossegat pel vessant de la muntanya s’han pogut identificar també les restes d’una presència humana anterior que indiquen que la cova havia allotjat una vivenda fa uns 4.800 anys, al final del període denominat neolític. En aquesta època es van fer com a mínim tres petites “llars de foc” en cubetes excavades a terra que, entre d’altres, van fer servir llenya de freixe de fulla gran. En el seu interior i pel seu voltant s’ha trobat alguns fragments de ceràmica feta a mà, una gran quantitat d’eines de sílex i alguns fragments de destrals de pedra. L’interior de les llars contenia bastants petits fragments d’ossos cremats, segurament restes del consum de carn que van ser llençats al foc com a forma

per eliminar escombraries. Actualment les restes recuperades en aquesta intervenció estan en procés d’estudi a la Universitat Autònoma de Barcelona. Una breu explicació històrica dels resultats Les investigacions arqueològiques realitzades fins ara al Parc Nacional permeten esbossar unes consideracions preliminars sobre les persones que van viure a la Prehistòria i l’Antiguitat en el seu territori actual. La primera, i més rellevant, és la constatació que aquestes muntanyes han estat poblades des de fa milers d’anys. Des dels fons de les valls principals (Sant Nicolau, Escrita) fins a les capçaleres i els estanys alpins, passant per colls i crestes, les evidències arqueològiques hi són presents en un nombre destacable. Abrics i tancats ramaders s’estenen al llarg de tot el Parc. La seva presència esglaonada al llarg d’amples valls, de colls i zones altes sembla indicar que des de fa quasi 9.000 anys diverses poblacions aprofitaren de manera organitzada els variats recursos presents en aquestes contrades (prats d’estiu, caça, minerals). Les troballes actuals apunten que l’ocupació d’aquestes terres podria haver estat organitzada des de les conques principals del Parc, amb petits assentaments a les seves capçaleres a fi d’accedir a àrees altes emprades com a zones de pastura, cacera i de trànsit. Un aspecte que no deixa de ser sorprenent, sobretot en relació amb el poc coneixement que es té del poblament dels Pirineus en èpoques anteriors a l’Edat Mitjana, és la gran antiguitat d’algunes de les datacions de Carboni 14 obtingudes. La primera de les ocupacions de l’abric de

Els i les habitants de la Cova del Sardo de fa 4.800 anys van utilitzar una gran quantitat d’eines de pedra tallada. La matèria primera amb què van ser fetes, el sílex, no es troba al Parc Nacional. Les peces que podem veure a dalt van ser utilitzades com a ganivets en tasques de carnisseria i esquarterament d’animals. L’estudi d’una d’elles, a més, indica que prèviament havia estat emprada per segar cereal. Aquest fet il·lustra que la peça prové de fora de les valls del Parc i que, després de ser refeta en un extrem, va ser utilitzada de nou a la Cova del Sardo. Aquestes dades indiquen que aquestes poblacions tenien contacte o visitaven àrees força allunyades de les valls de Boí i Espot, de les quals obtenien eines i potser també matèries primeres que necessitaven per a la seva vida quotidiana. Les dues peces de sota van servir com a puntes de projectil, emprades en la cacera.




la vida humana a les muntanyes a la prehistòria: noves dades arqueològiques l’estany de la Coveta I és la més antiga de les conegudes pels Pirineus catalans per sobre dels 1.500 m i indica que poc després de la retirada dels gels les zones alpines van ser explotades per grups humans probablement dedicats a la cacera. D’altra banda, en quatre jaciments (la Cova del Sardo i els abrics de l’estany de la Coveta I, del coll de Portarró i de les Obagues de Ratera) hi ha evidències que foren emprats com a refugi fa entre 5.300 i 4.700 anys. Els tres darrers jaciments se situen per sobre els 2.200 m i és molt possible que la seva ocupació fos conseqüència d’una explotació ramadera de pastures alpines per part de la gent d’aquella època. En definitiva, com ja avançàvem en el Portarró núm. 18, les muntanyes i valls que conformen el Parc Nacional tenen

molta història des del punt de vista humà. Mig amagats entre crestes, tarters, prats i boscos hi ha un munt d’indicis que ens parlen d’una gent que encara desconeixem en gran mesura, però que amb la seva vida i el seu treball centenars i milers d’anys endarrere són també coautors dels paisatges que avui en dia admiren els milers de visitants del Parc. El programa de recerca arqueològica sostinguda que des de l’administració del Parc Nacional i la Universitat Autònoma de Barcelona estan promovent de forma progressivament més intensa haurà d’anar-nos desvelant, poc a poc, alguns dels aspectes desconeguts d’aquesta història en els propers anys. Ermengol Gassiot Ballbé, Mireia Celma Martínez, Virgínia García Díaz i Jordi Jiménez Zamora

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6 Els més de cent vestigis arqueològics localitzats els darrers tres anys dispersos per totes les zones del Parc indiquen la magnitud del patrimoni cultural que conté, i que tot just ara comença a ser catalogat.

Una mostra dels recipients ceràmics d’època prehistòrica procedents del Parc Nacional. Tots ells han estat recuperats en amagatalls: els tres de la dreta de la imatge a prop del planell del Sant Esperit i la resta en un tarter de la ribera de Llacs. Per les seves característiques aquestes peces provenen de l’Edat del Bronze. Les tres de la dreta tenen una antiguitat aproximada d’uns 3600 anys, i són similars a d’altres recipients localitzats a la vall d’Andorra la Vella (al lloc conegut com el Cedre) i a diversos jaciments del sud de les valls del Cinca i del Segre. El recipient de l’esquerra és més difícil de datar, ja que té similituds amb peces procedents del període de l’Edat del Bronze a Catalunya, encara que la seva antiguitat més probable rondi els 3.200 anys. Tots ells foren trobats sencers i han estat restaurats i consolidats per a facilitar-ne la seva exposició pública.


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

 la població de senglar al parc El senglar (Sus scrofa) no és una espècie característica de l’alta muntanya, ni tampoc un animal emblemàtic o atractiu com ho poden ser l’isard o el trencalòs. Del senglar més aviat en sentireu dir pestes de tota mena; els ramaders i els pagesos es queixen de les seves destrosses a les pastures i als sembrats; tampoc no és un animal apreciat pels naturalistes, ja que rarament es deixa veure, i els gestors dels espais protegits el tenen en el seu punt de mira, preocupats pels possibles danys a espècies de flora i fauna ja que, omnívor per excel·lència, inclou en el seu menú bulbs i arrels de plantes poc abundants, o pollades d’ocells que fan el niu al terra, com el gall fer o la perdiu blanca. Se’l considera, per tot això, una espècie conflictiva, que hem de mantenir sota control, encara que també és un element clau en els nostres paisatges i el centre d’un innegable interès cinegètic, molt arrelat als àmbits rurals. La seva extraordinària capacitat d’adaptació li ha permès expandir-se per tota mena d’ambients, i fins i tot colonitzar l’alta muntanya. Però no sempre el senglar ha estat tan abundant com ho és ara; a principis del segle XX era una espècie rara, poc abundant, que només es podia trobar en boscúries de la muntanya mitjana catalana; la troballa d’una petja o de furgades d’un senglar era un fet excepcional que desvetllava tota mena de comentaris i desfermava la passió dels -aleshores molt pocs- caçadors de senglar. Cent anys més tard, s’ha capgirat totalment la situació i, a hores d’ara, es cacen cada any a Catalunya més de vint mil senglars i els trobem en tota mena d’ambients, des dels aiguamolls de ran de mar fins a més de 2.000 m d’altitud. Certament, una espècie que triomfa, però, què en sabem del senglar en ambients tan extrems per a aquest animal com els hàbitats del Parc Nacional? N’hi ha molts o pocs dins el Parc? Hi són tot l’any o només alguns mesos? Com poden afectar els sistemes naturals d’aquestes zones? Per poder anar donant resposta a aquestes preguntes es va realitzar un estudi sobre l’espècie, que constitueix la primera aportació

sobre l’ecologia del senglar en ambients alpins i subalpins a Catalunya. Els mètodes de treball Els principals objectius de l’estudi eren analitzar la utilització dels hàbitats al llarg de les diferents estacions de l’any, així com esbrinar els efectes de l’espècie sobre els sistemes naturals del Parc Nacional i estimar quina era la seva densitat i les tendències de les seves poblacions. El treball es realitzà a la ribera de Sant Nicolau i a la vall del riu Escrita, principalment a l'interior del Parc Nacional però també a la Zona Perifèrica de Protecció, en altituds compreses entre 1.350 i 2.200 m d’altitud. Com que l’observació directa d’aquest animal és fortuïta, no podem basar el seu seguiment en aquest mètode. Per això els treballs es realitzaren mitjançant transsectes (recorreguts lineals de llargada determinada) per detectar els indicis de la seva presència (petges, femtes, furgades, arbres fregats, jaços de descans, etc.). Es recorregueren 30 km d’itineraris en cadascuna de les quatre estacions de l’any, entre octubre de 2004 i setembre de 2005, i es va prospectar així un cicle anual complet. En total s’examinaren 119 km, dividits en segments de 200 m en els quals es determinà la presència o absència d’indicis d’activitat de senglar. Els diferents rastres detectats es localitzaren mitjançant GPS, i s’inclogueren en una base de dades per a la seva posterior anàlisi mitjançant SIG. La presència d’aquests rastres es va analitzar en relació a quatre variables: altitud, pendent, exposició i formació vegetal dominant. Per altra banda, també es delimitaren zones de prat subalpí i montà amb presència de furgades de senglar; en aquestes àrees, es determinà el percentatge de superfície remoguda, i es valorà l’efecte de les furgades sobre la vegetació mitjançant la comparació de la composició florística de parcel·les furgades i no furgades. Finalment, en no disposar de cap mètode que permeti conèixer el nombre d’animals que es troben dins els límits del Parc Nacional, on la caça no és permesa, l’estima de


8

la població de senglar al parc la densitat de senglar s’ha basat en l’anàlisi de les dades de batudes de caça realitzades en unes 29.000 hectàrees de terrenys cinegètics que es troben a la Zona Perifèrica i rodalies, àrees que, com veurem, comparteixen la mateixa població de senglar del Parc Nacional. Destaquem que el conjunt de mètodes de treball i bases de dades es dissenyaren amb l’objectiu que puguin ser actualitzats de manera periòdica, per tal de fer un seguiment de l’evolució de la població de senglar al Parc Nacional. Els desplaçaments del senglar i les seves preferències d’hàbitat Que el senglar troba dificultats per colonitzar l’alta muntanya és un fet ben evident a la vista dels resultats de l’estudi. Durant l’hivern l’espècie es veu forçada a abandonar les zones més altes per cercar ambients favorables a les valls, com posen en evidència les diferències significatives en el rang i mitjana d’altitud on s’han localitzat els rastres en cada estació de l’any. A la primavera i l’estiu podem trobar el senglar per sobre dels 2.200 m, mentre que a l’hivern només es detecta la seva presència per sota dels 1.800 m i, preferentment, en vessants exposades al sud, més assolellades i càlides (veure figura). Així doncs, la presència de senglar a l'interior del Parc Nacional durant l'hivern és pràcticament nul·la. El factor que obliga el senglar a desplaçar-se cap a zones més baixes és el gruix de la coberta de neu i la presència de sòls gelats. Aquests dos factors també són els que condicionen la distribució de senglar a les regions de major latitud, al nord d’Europa i d’Àsia, ja que a partir dels 40 cm de gruix de neu el senglar té dificultats per desplaçar-se i trobar menjar. A més, tot i que no hi hagi neu, si els primers centímetres del sòl són una crosta gelada, no pot furgar al terra per obtenir aliment enterrat, i això l’obliga a davallar buscant indrets més càlids. En relació a la coberta vegetal, s’observa que el tipus d’hàbitat més utilitzat pel senglar són els prats i pastures (bàsicament els senglars hi obtenen bulbs, arrels i invertebrats), excepte a l’hivern, quan mostra més preferència pels boscos caducifolis. La presència en aquests boscos també és important a la tardor, quan comencen a estar

disponibles les glans, les fages i altres fruits forestals. Veiem doncs, com la selecció de l’hàbitat varia al llarg de l’any i està fortament condicionada per la disponibilitat d’aliment. Efectes del senglar en els sistemes naturals del Parc Nacional Els estudis sobre aquest aspecte només aporten dades preliminars que hauran de ser completades. Alguns factors importants són encara una incògnita, com l’avaluació de la incidència del senglar sobre les poblacions d’aus d’alt interès que fan els seus nius a terra (el gall fer o la perdiu blanca, per exemple). L’efecte de l’espècie sobre els boscos, si més no pel que fa a mortalitat d’arbres per fregament de l’escorça, és molt poc rellevant, i les furgades no semblen afectar negativament la regeneració forestal; en tot cas, podríem preguntar-nos si pot afavorir la germinació de llavors, per efecte de la remoguda i barreja dels horitzons superficials del sòl. Aquests són encara aspectes “foscos”, que podem intuir, però a hores d’ara no tenim prou dades que ens ajudin a entendre aquestes dinàmiques. Ara bé, en els prats i pastures l’empremta del senglar sí que és ben evident i els treballs realitzats posen ja de relleu un complex entramat de relacions entre els diferents elements que hi interactuen: comunitats de flora, d’invertebrats, presència de vaques i de senglars, tot presenta lligams que comencem a conèixer. El senglar és un dels principals agents generadors de pertorbacions en la coberta vegetal dels prats supraforestals del Parc Nacional i, tot furgant amb el morro per buscar aliment, arrenca la vegetació existent i afavoreix el creixement de noves espècies. A curt termini s’observa que algunes plantes desapareixen de les àrees que han estat furgades, mentre que altres, com el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata) o el passacamins (Polygonum aviculare), hi apareixen. A curt termini, doncs, la riquesa i diversitat d’espècies es redueix a les parcel·les furgades i s’afavoreix la presència d’espècies típiques d’ambients nitròfils i ruderals. Tot i això, si comparem globalment una pastura amb alguns sectors furgats i una altra completament inalterada (sense cap pertorbació de senglar) observem

Mitjana i rang dels segments dels transsectes amb presència de senglar 2.400

2.200 Máxim observat (2.200 m) 2.000 Altitud (m)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



1.800 Máxim a l’hivern (2.200 m) 1.600

1.400

1.200 Tardor

Hivern

Primavera Estació

Estiu


9 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



la població de senglar al parc que les pastures amb furgades mostren una major diversitat i riquesa de les seves comunitats florístiques. A més, el senglar contribueix a reduir la presència de pèl caní (Nardus stricta), espècie d’escàs valor pastoral que acostuma a dominar certes comunitats amb una pastura intensa de vaques. Per tant, el senglar també és causant d’un rejoveniment dels prats empobrits a causa de la dominància d’unes poques espècies i que tenen tendència al tancament. No tot és negatiu en el senglar! I encara podríem pensar en una altra relació en el sistema: l’atracció que poden suposar per als senglars les comunitats d’invertebrats (especialment coleòpters) detritívors, que es desenvolupen en les femtes de les vaques i que són també un element de la dieta del senglar. Tot un curiós entramat de connexions tròfiques entre diferents elements del sistema, una d’aquestes fascinants meravelles de l’ecologia dels nostres paisatges. Densitat de senglar al Parc Nacional. Cal controlar la població? Però tornem a un aspecte essencial per a la gestió. Per respondre aquesta pregunta hem de recordar que la presència del senglar dins el Parc Nacional és molt baixa a l’hivern, ja que l’espècie es desplaça en aquesta època cap a les zones més baixes situades a la Zona Perifèrica de Protecció on es troben terrenys cinegètics, com la Reserva de Caça Alt Pallars-Aran i diverses àrees privades de caça. Per tant, la població de senglar del Parc Nacional ja està subjecta a control: es caça en els terrenys cinegètics de la seva perifèria. Per altra banda, les dificultats d’obtenció d’aliment durant els hiverns més rigorosos, com ho fou el 2004-2005, comporten que el senglar redueixi el seu pes i empitjori la seva condició física, amb la conseqüent disminució de la productivitat de la població. Per tant, aquestes poblacions tenen un potencial de creixement inferior a les d’altres regions més temperades on l’espècie troba millors condicions i aliment. Tot plegat explica el fet que les densitats de població del senglar en aquests sectors dels Pirineus

siguin de les més baixes de Catalunya, situant-se actualment per sota dels 2 individus cada 100 ha. En conseqüència, podem dir que cal seguir controlant la densitat de senglar per evitar que assoleixi nivells més alts i pugui generar perjudicis a les activitats agrícoles i ramaderes o a algun element dels sistemes naturals del Parc Nacional, però actualment la caça que es practica a les rodalies del Parc Nacional és suficient per garantir el control poblacional. A més és possible que, en un futur proper, aparegui un nou element de control, el llop, predador natural de l’espècie que ha començat la recolonització del país i ja és present en altres indrets dels Pirineus, com al CadíMoixeró. De ben segur que aquest serà un nou aspecte que en el futur haurem de considerar per a la gestió de les poblacions del senglar. Carme Rosell Pagès i Marc Fernández Bou Agraïments En els treballs sobre la població dels senglar hi han participat els tècnics Alberto Jiménez, Ferran Navàs i Moisés Anglada, i també s’ha comptat amb la col·laboració de Josep Maria Espelta, del CREAF. Agraïm el suport del personal del Parc Nacional i, en particular, de Paula Prieto, encarregada de la direcció dels treballs, de Jordi Canut i del guarda Juanito Gil, amb qui hem tingut la sort de compartir llargues caminades durant els mesos previs a la seva jubilació, després de tota una vida de treball dedicada al Parc Nacional. També el nostre reconeixement als agents del Cos d’Agents Rurals i a Elena Vega que han participat en algunes prospeccions, així com a Ricardo García, de l’Instituto Pirenaico de Ecología i a Juan Herrero, del Departamento de Ecología, Universidad de Alcalá, que ens han facilitat informació sobre estudis sobre els senglar als Pirineus aragonesos. Finalment, agraïm la col·laboració de la Direcció General del Medi Natural (Departament de Medi Ambient i Habitatge) i la cessió de dades sobre aspectes cinegètics a la Zona Perifèrica de Protecció i àrees limítrofes. L’estudi fou finançat pel Ministerio de Medio Ambiente.


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10 entrevista

 loís cortés eth correu aranés! Eth desvolopament des comunicacions, damb era aparicion dera tecnologia modèrna, d’internèt e deth corrèu electronic, lèu mos a harà a desbrembar era forma tradicionau d’escambi d’informacion: era carta. Ei per aquerò que vos volem parlar des corrèus, e ac haram en tot conversar damb Loís Cortés, neishut hè 87 ans as de Trinchèra de Salardú, qu’a trabalhat de barbèr e de cartèr, e que mos condarà com que se hève antigaments era distribucion deth corrèu per Aran e entàs auti parçans vesins, mès que mès entath Pallars. Fòrça bon dia, Loís Bon dia. Pendent fòrça ans vosté hec de corrèu, un corrèu fòrça especiau, perque en mès de distribuïr eth corrèu qu’arribave ena Val d’Aran peth pòble de Tredòs e per Vaquèira, tanben se n’encuedave de passar eth pòrt dera Bonaigua tres viatges ara setmana, vertat? Si, si, atau qu’ère; ère tres viatges per setmana, e segontes eth temps que hève érem dus: alavetz mos tornàvem, un dia er un, un aute dia er aute, mès se hève mau temps i calie anar-i as dus, qu’ère obligacion pr’amor de poder passar ben eth pòrt, senon tamb era nèu ère de mau hèr es causes aqueres. Mès cau díder qu’eth corrèu non ère pas massa abondant, non? Non, alavetz non. Alavetz, quan jo l’agarrè, i avie pòga causa de correspondéncia. Mès o mens ère correspondéncia qu’anave entara part aguesta de Pallars, d’Esterri o tà toti aqueri pòbles d’aquiu, e ath madeish temps tan-

ben tàs emplegats que i avie ena part aguesta deth pòrt, qu’èren ena Mare de Diu, ena Bonaigua de Baish, que i vivien aquiu alavetz. Quin sistèma se hève a servir entà portar eth corrèu? Mos comentave vosté qu’ère per valisa, e ère concrètaments tamb ua cartèra, non? Òc. Era cartèra qu’es penjave atau en còth. Mès nosati alavetz ac apraièrem d’ua auta manèra: era madeisha cartèra ère com ua espècia de macuto, e la portàvem tamb aqueth sistèma, qu’anave mielhor. E d’a on vieve aqueth corrèu que vosté anave a distribuïr? Aguest corrèu vieve de França, e vieve tanben d’Espanha, mès igualment tot passave per França en aqueres epòques. I avie un compromís entre Espanha e França tara comarca aguesta, enquia que s’aparièc eth tunèl, enquia que se hec eth tunèl, alavetz per aquerò que vieve des dus lòcs o tres. Tath pòrt, resulte que dilhèu era correspondéncia vieve dera part aguesta, qu’anave tara part aguesta de Pallars qu’ei mès apròp. Senon, er aute corrèu tornave a marchar un aute viatge, o non i arribave aciu, e se devie distribuïr des de Lleida tàs auti lòcs atau. Qui hève d’intermediari ena Val d’Aran d’aqueth corrèu qu’arribave de França, enquia qu’a vosté bèth un l’ac portave en Salardú? En Vielha i avie es corrèus de Vielha, que n’i avie un parelh, e me’n recòrdi d’un des darrèrs que i avien estat, qu’avien estat aguest: Catòi que li diguien, e despús un aute qu’ère Ordóñez. Aquerò ère despús dera guèrra ja. Cau díder que sa pair ja n’ère, de corrèu, sa pair hève eth corrèu de Salardú, mès quan comencèc vosté, apuprès, a


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



loís cortés eth correu aranés! hèr de corrèu en Tredòs e en Vaquèira e quan avie de hèr tanben tres viatges eth corrèu de passar eth pòrt dera Bonaigua, enquiara Mare de Diu? Òh, devie estar tath cinquanta cinc mès o mens, çò que passe ei que com que non m’ac è apuntat..., me calerie hèr com ua istòria ath temps d’auer-me apuntat toti es detalhs que cau; ara non me’n recòrdi molt ben, mès o mens devie estar aquera data. Enquia que comencèc vosté en Vaquèira, non? Òc; ben, quan comencè en Vaquèira ja hève temps que hèva eth corrèu. E quan comencè en Vaquèira despús hèva Vaquèira, e despús hèva aquerò tanben. E quan se jubilèc un companh mèn, alavetz aqueth sistèma ja la treigueren, perque ère de pòga importància: unicament s’anaue mantient tà pr’amor de tier es emplegats que siguessen emplegats der Estat que continuèssen enquia que se jubilèssen. Alavetz se cambièc eth sistèma: alavetz jo hèva aquerò de Vaquèira, Tredòs... e Gessa me tocave de hèr tanben. Mès, eth corrèu deth Pòrt dera Bonaigua se suprimic? Si, si, aquerò se cambièc ja. Perque vosté, en aquera epòca que hève de corrèu, quan hève aguesti trajèctes passant eth Pòrt dera Bonaigua, vosté avie ath torn des quaranta ans, non? Mès o mens, òc, ua edat atau. E molti viatges, com qu’eth mèn ofici ei barbèr, a viatges vieves deth Pòrt e encara avies dus clients tà trabalhar aquiu: tà talhar-les eth peu o tà çò que siguesse. Mès, se li semble Loís, expliquem eth motiu perqué se hève aguest corrèu. Aguest corrèu non se hève tot er an; encara que vosté hève de corrèu tot er an per çò que hè a Tredòs e Vaquèira, eth servici deth Pòrt dera Bonaigua sonque lo hève quan non se i podie passar per problèmes de nèu, non? Si, ben, quan non se i podie passar tamb eth coche de linha que passave tostemps alavetz fixe; e alavetz, en non poder passar tamb eth coche de linha, mo’l calie hèr a nosati eth corrèu deth Pòrt que se dideve. E alavetz, apuprès ère des de que i avie es prumères nevades, que podien èster en noveme o bèth viatge en octobre, e enquia qu’eth bon temps delie era nèu en

Pòrt, non? Enquia que se daurie eth Pòrt, e molti viatges ère ath mes de mai qu’encara calie daurir eth Pòrt tamb era pala, perque en aqueres epòques se comencèc a pala e despús venguec era maquina aquera naua. E tamb era pala i avie lòcs, a on son es cunhèstres, qu’ei çò que mès costave. I avie ua cunhèstra des deth cap deth Pòrt tà baish, ena prumèra corba que i a aquiu, i avie un viatge que calie hèr dus pisi tà pr’amor de trèir era nèu, e der un ar aute pis e der aute en naut. Loís, expliquem se li semble com hève vosté eth corrèu, quina rota seguie entà hèr eth Pòrt dera Bonaigua? Tath Pòrt dera Bonaigua se i pujave per Tredòs, enquia anar a dar ena carretèra, aquiu en pònt d’arriu Malo. En pònt d’arriu Malo s’agarrave tota era carretèra enquia que s’arribave abantes dera corba aquera que’n dideven de Tonhon. Aquiu i a era drecèra aquera, que justaments en aquera drecèra i avie ua hònt a miei carrèr, que se’n dideve era Hònt d’Enganhavin, qu’antigaments eth vin vieve a bot pera part de delà e alavetz aquiu molti auien trèt vin deth bot e i meteven aigua! Per aquerò se’n dideve era Hònt d’Enganhavin! Hè! Hè!... E alavetz s’anave rècte enquiath Ticolet, e en Ticolet despús s’anave a agarrar un aute viatge ua auta drecèra qu’anave enquiath cap deth Pòrt. E a on se hève er intercambi? Perque vosté non baishave cap enquia Esterri ne enquia València d’Àneu, se hève molt abantes eth cambi. Eth cambi se hève ena Bonaigua de Naut que se dideve. Enquia aquiu pujave eth cartèr d’Esterri, ben, er autobús que i avie tà anar tad aqueri pòbles de per aquiu, de Sorpe e tot aquerò. Que mès o mens aguest edifici se trapave ara nautada d’a on ei ara er otèl des Auets, non, mès tà baish dera Mare de Diu? Aquerò! Si, un tròç mès tà baish, qu’ei a on se cambièc era carretèra aguesti ans en aquera drecèra, e ben a pòga distància, a man esquèrra, ei a on ère era casa aquera dera Bonaigua de Naut que se dideve. Èn aguest edifici i avie molta pagesia aquiu, que despús ja se n’anèren tà Sorpe -i avien propietat en Sorpe- e aquerò ja s’a-

Foto: M. Solé. Arxiu Fotogràfic del Servei d’Audiovisuals (IEI)

11


12 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



loís cortés eth correu aranés! bandonèc, e er aute dia vedí qu’ère tot des·hèt aquerò. Guaire tardave apuprès vosté en hèr ua rota d’aguestes, des de que gessie de Salardú enquia qu’arribave ena Bonaigua de Naut e tornave enquia casa, enquia Salardú? Òh, d’anar e tornar: ues quate ores mès o mens, o dilhèu mès, segontes çò que se tardave tà pr’amor de dinar ena Mare de Diu. Quini dies hève aguest servici? Ère tres dies ara setmana: ère deluns, dilhèu, dimèrcles e dissabte, ua causa atau. E cau díder que bèth viatge hève era rota e non i avie corrèu! Ben, eth corrèu, ben si... Dilhèu d’aciu tà delà non n’i avie cap e de delà tad ací n’i avie, per aquerò calie estar-i igual tà anar-i. Eth corrèu que se distribuïe, mos comentave vosté que molti viatges ère corrèu internacionau, sustot cartes de França, non? Franceses, òc, qu’anaven a lo mielhor tara part aguesta d’aciu de Pallars, e alavetz arribave mèslèu per aquiu que non pas aver de dar eth torn entà Espanha un aute viatge. E alavetz anave tà Espanha o tà Lleida, e en Lleida devien hèr eth reparto aguest. E alavetz per aquerò se possaue atau aguest sistèma, e ath madeish temps servive tàs emplegats que i avie aciu tanben, perque aqueres cases que i a aquiu naut, ena Mare de Diu, tot aquerò ère d’Òbres Publiques quan se hec era carretèra, e alavetz es vigilants aqueri èren d’Òbres Publiques. Mos comentave que s’estimave mès hèr eth camin de pujada, enquiath Pòrt dera Bonaigua des de Salardú, tamb raquetes, mès despús, se i avie esquís naut en Pòrt que les ac deishaven, baishave tamb esquís enquia baish. Òc, alavetz òc, mès enquiath Pòrt, tamb es arraquetes. Com que, en anar tath Pòrt, segontes en quini lòcs dera carretèra n’i avie pòga de nèu, e n’avançaves tanben de hèr era camada, e alavetz despús pujaves era pujada aquera, arribaves naut ena carretèra, qu’era carretèra aquera ei planèra, era que va tath Pòrt, e alavetz aquitau arribaves naut en Pòrt, aquiu donc i avie tres emplegats d’aciu de FECSA, e aqueri emplegats tostemps n’avien d’esquís, alavetz me deishaven un parelh d’esquís e d’aquiu baishava tamb es esquís enquia baish. Ara, que tà pujar, alavetz calie pujar un aute viatge es esquís, enes pès e a pòga pòc.

Se’n brembe de quauque dia d’aqueri que li costèc molt rómper enquia arribar en Pòrt dera Bonaigua pera quantitat de nèu que i avie? Donques non me’n brembi massa mès, enfin, i aguec un dia, qu’èrem es dus: jo e eth mèn companh, e alavetz pro mos costèc ja, enquia qu’arribèrem naut de tot, en Cap deth Pòrt, e alavetz deth Cap deth Pòrt tà baish alavetz ja, ei baishada, e alavetz ja vas milhor. E molti viatges se i meteve era bromassa aquera que non te i vedeves quasiben, e alavetz tostemps avies d’ua milhor orientacion e anar tirant tà baish, tà Salardú per aquiu, pera part deth Cap deth Pòrt tà baish. A mès, vostés tanben avien de vigilar fòrça que non les agarrèsse cap de laueg? Perque eth Pòrt dera Bonaigua ei propici ath laueg. Alavetz n’i avie bastanti. Un viatge agarrèc a un cartèr, molt abans de jo, ère abantes dera guèrra ja. E alavetz aqueth cartèr tanben passave peth camin que tostemps se i passave e calie vigilar, e vè-te a saber se l’agarrèc descuedat o qué, l’agarrèc e se l’emportèc un tròç. Resulte qu’eth gosset se’n podec liberar-se ben, e en liberar-se donc passèc per aquiu, peth Ticolet, qu’ei aquiu apròp; eth Ticolet qu’ei ua casa que i avie tanben d’Òbres Publiques, en passar per aquitau, aquera gent que i avie aquiu emplegats veiguec ath gosset per aquiu, e eth non se vedeve; continuèc eth gosset alavetz tà casa, tà anar a demanar auxili en casa, e resulte que pujaven dues emplegats de FECSA tà naut, tara casa; vederen eth gosset, e alavetz en pujar en Ticolet digueren: - “Que no hi és Sandòlio?” -que li dideven Sandòlio-. - “No, hem vist el gos però a ell no” - “Pues l’haurà agafat l’allau, pues teniu qu’anar cap amunt”. Èren catalans per aquerò. Alavetz, en arribar naut passèren per aquiu, ja vieven d’aquiu, ja avie baishat eth laveg, e alavetz en passar eth laveg resulte que passèren peth madeish lòc atau, a pòga pòc, e en passar era calamada dera persona hec un petit horadet eth ena nèu, alavetz veiguec algo, cridèc, e cridèc bastant, e ac didec tres o quate viatges, e a pòga pòc peth madeish son des crits sabien a on ère e lo treigueren lavetz; lo treigueren e se li avie gelat era man, perque tamb era man hec un shinhau de horat tà poder respirar. Vosté non n’avie agut cap de mala passada d’aguestes, non? Non, non, jo non. Hè! Hè!


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



loís cortés eth correu aranés! Vigilave fòrça, ja se sabie es lòcs e ja vigilave de non meter-se-i. Òh, clar! Ja vigilaves de non meter-te-i, per aquerò te dideva que deth Ticolet enquiath Cap deth Pòrt, passava tostemps pera drecèra aquera que i a, peth Sarrat, per’mor que non i avie guaira nèu, e a eth li passèc, per a on me desviava jo, pera part de baish deth camin vielh, aquiu li passèc aquerò ad aqueth. Cau díder que hèven tres dies ara setmana, mès se bèth dia hève molt de mau temps, vostés non gessien es corrèus, non? Non, segontes. I avie viatges que se hève mau temps non; mès se hève mau temps que se dideve pas massa fòrt, alavetz auies obligacion d’anar-i es dus, que n’i avie dus. Alavetz es dus donques anaves rompent, anar-li fotent e haut! Un viatge i aguec ua anecdòta ben curiosa, tamb açò deth mau temps, tamb er alcalde de Tredòs. Ah, òc! Aquerò ère ja quan ja sortiven de Vielha, que vieven des de Vielha e anaven enquia Esterri, tà anar a cercar eth corrèu. Alavetz, en passar pes pòbles que passaven, se hève mau temps, avien de justificar ar alcalde qu’ère vertat que hève mau temps. Alavetz aqueth alcalde de Tredòs, en lòc de díder “por causa del mal tiempo, no se puede pasar el puerto”, didec: “por falta de mal tiempo, no se puede pasar el puerto”. Hè! Hè! Hè! Per tant, les deishèc ben mau! E tant, e tant! Com vosté comentave Loís, vostés en Salardú tostemps èren dus es corrèus que i avie en aqueth endret pr’amor d’auer de passar eth Pòrt dera Bonaigua, sustot quan i avie mau temps. Mès cau díder que bèth còp, non pas tamb mau temps, mès tamb molta nèu, vosté l’avie hèt molti viatges solet eth Pòrt, non?

13

Si! Si! L’avia hèt bèth viatge, perque en hèr-lo, com qu’ei tres viatges per setmana, tanben podies trigar mielhor eth dia que hèsse mès bon que non pas aquerò. Per aquerò que ja non me pilhave mai solet atau... E en mès, tanben comentave vosté qu’un viatge s’avie hèt era rota, un viatge s’avie caushigat era nèu, despús es auti viatges ère mès facil, senon i avie ua nevada d’aqueres gròsses? Òc, perque quan nevave, era prumèra nèu que i avie, resulte que passaves tamb es raquetes, tamb es raquetes se sarrave era nèu un shinhau. Alavetz j’ac sabies, quan tornave a nevar, era madeisha pista t’orientave: se te n’anaves fòra t’enfonsaves tot, e dera auta manèra non, t’enfonsaves pera nèu que quève alavetz. En mès de corrèu, bèth còp vosté tanben avie anat a cercar bèth paquet en Esterri tara sòn família, e bèth viatge bèth encargue de teishuts entara Val d’Aran, que tanben calie baishar un shinhau mès, non calie anar entara Bonaigua de Naut, senon que calie baishar enquiara madeisha poblacion d’Esterri! Mès aquerò ère encargues a part de Corrèus, non? Òc, mès aqueres causes ac avien hèt es cartèrs antics, jo non ac avia cap hèt. Er unic que hí un viatge, aquerò que te diguí, de cercar uns paquets en Esterri, qu’èren entara mia germana que hève de perruquèra, e alavetz sortiguí de Salardú ath trincar deth dia, anè entà Esterri e tornè; en arribar en casa encara ère de dia, mès, calie pencar e, tà caminar! Hè! Hè! Es cartèrs antics si, anaven enquia Esterri d’Àneu, e tostemps i èren dus que marchaven, pas un solet: dus, tà hèr eth corrèu en Esterri: des de Vielha enquia Esterri; perque alavetz sortiven es cartèrs de Vielha, qu’èren dus nombrats de Vielha, que non me’n recòrdi ara es nòms, perque toti aqueri tanben passaven per Salardú tà deishar eth corrèu de Salardú en passar,


Foto: M. Solé. Arxiu Fotogràfic del Servei d’Audiovisuals (IEI)

14

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



loís cortés eth correu aranés! per aquerò ac sè, e non me’n recòrdi es nòms com se dideven, e en mès se i avie bèth paquet d’aqueri lo profitaven tanben tà profitar eth viatge, atau se guanhaven aqueres pessetes, perque es pessetes non condaven massa en aqueres epòques. Mos comentave vosté que non se’n brembe massa guaire li pagaven de corrèus? Aquerò si, aquerò si que non me’n recòrdi, ne quan comencè ne quan acabè, non, non. Òme, en aqueres epòques non ère cap gran causa çò que se guanhave, mès aquerò ère generau. Er unic, que se guanhave un shinhau mès atau deth Pòrt que non pas de d’autes carteries, perque me’n recòrdi de papa Peret qu’ère eth corrèu de Salardú, e crubava mès jo que non pas eth. Ara, non sè pas se quina quantitat ei. Se’n brembe de guaira nèu avie arribat a veir en Pòrt dera Bonaigua, se i avie enfonsat bèth viatge quan hève rota o quan se n’avie gessut deth camin, d’enfonsar-se enquiath còth? Hè! Hè! Hè! Non, enfonsar-se òc, t’enfonses un shinhau, a lo milhor, que te vau a díder jo, enquia naut de tot aciu, t’enfonses enquia aquitau e despús tà sortir mielhor a basa dera cama e eth jolh la fotes atau ena nèu, alavetz era nèu se hève dura e vas pujant ben. Problèmes n’a agut tamb es cames e tamb es jolhs? As sòns ueitanta sèt ans ditz qu’encara camine molt aué en dia! Si, non n’è agut problèmes nomès qu’un viatge tamb era lenha, arressegant un herèisho, hí mala posicion tamb eth, pr’amor de poder-lo arressegar, alavetz si me hec mau ua temporada, e pòga pòc se m’anèc curant, non sè s’ei de préner cal tanben, que ditz qu’era cal que tanben va molt ben, e alavetz tamb aquerò ja me curè e mai mès m’a hèt mau.

Se s’auesse de hèr ara, aguesti trajèctes, s’es corrèus aguessen de caminar com caminèren vostés, non se harie vertat, eth corrèu se i quedarie en Esterri? Me semble de que si, ara ei massa cuedat e tot; tamb açò des coches i a molta gent que pensi: se podie entrar en water tamb eth coche i entrarie! Hè! Hè! Hè! Quan deishèc de hèr de corrèu vosté? Vosté comencèc enes ans seishanta -seishanta, seishanta un- en Vaquèira, i aguec uns ans que seguic hènt de corrèu, e quan ei que dèishe de hèr de corrèu apuprès? Jo, quate ans despús de Vaquèira. De quan s’inaugurèc eth prumèr telesèra, en an seishanta cinc? En seishanta cinc encara i anè, encara i èra. Dilhèu i anè un parelh de viatges mès, devie estar eth seishanta sèt o ua causa atau. En seishanta sèt met punt e finau ad aguesta etapa ena sòn vida, qu’an estat moltes es causes qu’a agut de hèr, e ua des qu’a hèt ei hèr de corrèu. Tanben a hèt de barbèr, de tresorèr dera empresa de Vaquèira, de comptable dera empresa de Vaquèira... Qu’an estat moltes es causes qu’a hèt Loís ath long dera sòn vida! Aquerò qu’ei, com se sòl díder: òme de molti oficis praube segur. Hè! Hè! Hè! Nosati, en tot conversar damb Loís Cortés, auem volgut apregondir en un des mestièrs qu’a desvolopat Loís Cortés ath long dera sòn vida: eth de corrèu ei un shinhau especiau, aqueth que comunicave era Val d’Aran damb Esterri, era Val d’Aran damb eth Pallars, eth Pallars damb era Val d’Aran, e sustot eth corrèu que vieve de França. Gràcies Loís e sòrt. Mèrci. Jose Antonio Bruna Vilanova Xavi Gutiérrez Riu


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

15

 noticiari Nous senyals... no fos cas que ens perdéssim! Enguany al Parc hem seguit la instal·lació de nous cartells. Aquesta nova senyalització metàl·lica, a diferència de l’anterior que era de fusta, es troba normalitzada i és igual per a tots els espais naturals protegits de Catalunya. A més, conté informació sobre el temps de marxa que hi ha fins als diferents destins dels itineraris. Aquesta era una petició que havíem rebut repetidament per part dels visitants tant en les enquestes d’opinió com en els fulls de suggeriments. També hem continuat situant plafons panoràmics tot al voltant del Parc, als indrets on solen aturar-se els visitants per accedir als diferents racons del Parc. En aquests dibuixos, obra del naturalista Alfons Raspall, es poden veure ben clarament tots els possibles itineraris existents en cadascuna de les diferents valls. Un cop acabem de fer els corresponents a les riberes de Valarties i Aiguamòg (a la Val d’Aran) i de Sant Martí (a la Vall de Boí) podrem considerar acabada aquesta fase de senyalització dels itineraris. Resultat de les enquestes del 2006 Després d’avaluar les dades de les 491 enquestes fetes als visitants durant la darrera temporada podem analitzar una mica les preferències dels visitants. Resulta que la majoria vénen al Parc seguint el boca-orella, més que no pas pels fullets, informació a Internet o les oficines de turisme; busquen conèixer aquest espai cercant la bellesa dels paisatge i el contacte amb la natura. En general, la gent troba el Parc net, ben senyalitzat i amb uns camins en bon estat. No consideren que hi hagi massa gent... ni poca, hi ha la gent normal. Pel que fa a l’atenció rebuda, més del 60% de les per-

sones ens diu que ha passat per algun centre d’informació i ha estat atesa en general de manera satisfactòria. El que més es valora de la visita és el paisatge, la natura, els estanys i l’aigua en general. En l’apartat de coses a millorar, molta gent diu que res, que tot està prou bé; però un nombre semblant de gent opina, en relació amb la notícia anterior, que cal millorar la senyalització. Una altra demanda clàssica, que coneixem d’enquestes anteriors, és la de posar contenidors per a la brossa dins del Parc, però en aquest cas cal preguntar a la gent si... cal adaptar la natura a les nostres necessitats o bé ens hem d’adaptar nosaltres a la muntanya? Observació ornitològica d’una nova espècie al Parc El passat dia 24 d’agost en el decurs d’un itinerari amb un grup de voluntaris de la SEO-Birdlife vam observar un estol de 12 cames llargues (Himantopus himantopus) sobrevolant repetidament l’estany de Sant Maurici buscant, pel que semblava, un indret apropiat amb aigües poc profundes on aturar-se. El cames llargues és un ocell típic de zones humides de l’estil del delta de l’Ebre i és del tot sorprenent trobar-lo a 1.900m. Sense dubte es tractava d’un grup migrador, de pas pels Pirineus i, encara que resulta una cita bastant anecdòtica, no deixa de ser una nova espècie citada al Parc Nacional. Aquesta dada tan interessant es pot relacionar amb l’expansió d’aquesta espècie observada a les zones humides i arrossars de les terres de Lleida, durant els treballs del darrer Atles d’ocells nidificants de Catalunya, publicat per l’Institut Català d’Ornitologia, l’any 2004.


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



noticiari Nou fullet en aranès Aquest hivern, el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha editat un nou fullet d’informació general del Parc Nacional en aranès, que es ve a afegir als ja existents en català, castellà, anglès i francès. Properament es començarà a distribuir pels diferents centres d’ensenyament de la Val d’Aran, associacions culturals i cíviques, biblioteques i oficines de turisme per tal de fer-ne la màxima difusió entre els habitants d’aquesta vall occitana, on podem gaudir d’alguns dels paisatges més espectaculars del nostre Parc. Cursos de tardor Dins de la programació d’activitats sempre es posa una especial atenció en els cursos de formació destinats principalment als habitants de la zona d’influència. Enguany, i durant el mes de setembre, el curs de guies interpretadors va tenir lloc a la Val d’Aran, a l’Alberg de Salardú, amb un total de 25 participants. Més tard, durant el mesos de novembre i desembre, amb l’objectiu d’augmentar el nivell de seguretat de les activitats que es desenvolupen a l’alta muntanya, es van impartir dos cursos més: el primer, a Espot , va ensenyar-nos com gestionar el risc als itineraris de natura i el segon, a la Ribagorça, amb un caràcter més pràctic, va servir

16

per aprendre a fer servir el material específic per a activitats d’hivern. Ambdós cursos van ser impartits per professors de l’Escola Catalana d’Esports de Muntanya del Pont de Suert. Jornades de recerca Els passats dies 25, 26 i 27 d’octubre van celebrar-se a Barruera les Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aquesta era la setena edició d’un cicle que va començar fa quasi vint anys, el 1988 i des de llavors ha sigut fidel a la seva cita triennal. Al llarg de tres dies, més de cinquanta científics van explicar prop de trenta projectes de recerca duts a terme o en estat d’execució dins del Parc, així com els resultats que se’n van obtenint en el darrers tres anys. Entre aquests resultats cal destacar el projecte del banc de llavors així com un estudi més profund del muixirec de bigotis (Myotis mystacinus), després que el mateix equip fes la primera citació a Catalunya de l’espècie dins del Parc en l’anterior edició de les jornades. També es va comptar amb una exposició de fotografia retrospectiva sobre la ponència Postals i fotògrafs (1900-1936), a càrrec d’Ignasi Ros de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. Cada vegada hi ha un major interès en la recerca del Parc, no només entre els estudiosos,


17  butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari sinó també entre el públic en general, com ho van demostrar l’assistència de públic i el seguiment que se’n va fer als mitjans de comunicació. La Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS), un repte per als propers anys? Els espais naturals protegits constitueixen un dels principals recursos del sector turístic d’arreu del món. La millora de les comunicacions facilita en gran manera la visita a aquests espais, fet que repercuteix positivament en l’economia dels habitants del seu entorn. Malgrat aquests efectes positius, cal tenir en compte també que un ús indiscriminat i irresponsable d’aquests indrets podria malmetre els valors i recursos que són precisament el motiu principal de la seva existència. Els empresaris turístics són conscients que tenir un espai d’aquestes característiques al territori millora la seva oferta i la seva competitivitat, però moltes vegades desconeixen quina és la millor manera de fer servir aquest potencial, per tal de diversificar i enriquir la seva oferta turística, en part per l’escassa comunicació entre els parcs i els empresaris. La Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS), que ha estat elaborada per representants europeus dels espais naturals protegits i per empresaris turístics, té com a objectius fomentar el coneixement i suport als espais naturals protegits i fer compatible la conservació dels valors del territori amb la satisfacció de les aspiracions dels empresaris turístics, les expectatives dels visitants i les necessitats de la població local. La CETS és, doncs, un acord voluntari que compromet els gestors dels espais els empresaris turístics i altres actors locals a dur a la pràctica una estratègia local a favor d’un turisme sostenible. Des del 2001, any en què va començar aquest procés fins a l’actualitat, un total de 35 espais naturals europeus i el seu entorn han adquirit aquest compromís cap a la sostenibilitat. Els passats dies 23 i 24 de novembre, alguns d’aquests espais i molts altres interessats en aquest procés, ens vam reunir al Parque Nacional de Peneda-Gerês a Portugal i al Parque Natural de Baixa

Limia-Serra do Xurés a Galícia dins del marc de les II Jornadas de la Red Ibérica de la Carta Europea de Turismo Sostenible per tal fer un seguiment del procés en el cas dels parcs ja adherits i per donar a conèixer els fonaments de la CETS a d’altres que, com el nostre, comencen tot just a plantejar-se aquest nou repte pel futur. Rehabilitació de la serradora de Senet S’han iniciat les obres de rehabilitació de l’antiga serradora de Senet, amb l’objectiu d’adequar l’espai per a un nou centre complementari d’informació del Parc. Tal i com es preveia en el programa d’activitats en matèria d’ús públic en el Pla rector d’ús i gestió del Parc, durant els darrers anys s’han habilitat els centres de la Torre de Cabdella, de València d’Àneu i de Llessui. Amb aquests nous equipaments es busca la dinamització d’aquestes zones, així com donar a conèixer aquelles valls que formen part de la zona perifèria i d’influència del Parc. Per tal de promoure el sector més occidental del Parc, es fa necessària l’obertura d’aquest nou centre, situat al poble de Senet. Un nou equipament que disposarà d’una exposició permanent dedicada a les relacions entre l’home i el medi natural de muntanya. L’entrada en funcionament del centre es preveu que sigui durant el proper estiu. Ara l’EMAS! Estem en un món en què les sigles dominen pertot. N’hi ha tantes que és normal que la majoria de nosaltres ens perdem entre aquest garbuix de lletres que cada dia veiem als mitjans de comunicació. EMAS són les sigles d’Eco-Management and Audit Scheme. Després d’aquest aclariment és normal que els dubtes segueixin, no? Què és l’EMAS?. És un sistema voluntari de gestió ambiental que ve regulat per la Unió Europea i per la norma internacional ISO 14001. Amb aquest sistema qualsevol organització o centre públic o privat pot promoure la millora del seu comportament ambiental mitjançant un sistema de gestió i de treball continu que implica una avaluació sistemàtica i periòdica de les seves activitats i que té com a objectiu principal asse-


18  butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari

gurar un alt nivell de protecció del medi ambient. El Parc Nacional fa dos anys que va iniciar aquest procés. Durant aquest temps s’han treballat temes com la gestió ambiental de les instal·lacions, serveis i refugis. S’ha aprofundit en l’estalvi energètic, en la recuperació i reciclatge de recursos, en la formació del personal i la divulgació de la política ambiental, en la reducció dels nivells de contaminació produïts, etc. Aquest procés ha comportat també un contacte permanent entre el personal del Parc i altres persones i entitats que com els refugis o el transport públic realitzen les seves activitats dins d’aquest espai natural per tal de poder assolir entre tots els objectius proposats. Finalment el passat 17 de novembre es van concedir al Parc les certificacions EMAS i ISO 14001. Esperem que el camí encetat serveixi per millorar ambientalment aquest racó dels Pirineus! Voltor enverinat El passat 23 d’agost van ser localitzades al sector dels estanys de Comalesbienes les restes d’un voltor comú (Gyps fulvus) anellat amb el núm. C-575. Aquest exemplar havia estat alliberat dins un programa de recuperació de l’espècie als Pirineus occidentals francesos. Les restes del voltor presentaven indicis d’haver mort per enverinament, bàsicament per la posició de les urpes, completament garratibades, un dels símptomes més evidents d’una mort per aquesta causa. Per aquest motiu es van portar les restes al Centre de

Recuperació de Fauna de Vallcalent, on el veterinari de referència per a casos de verins, Mauro Fernández li va practicar una necròpsia. Els resultats de l’anàlisi van donar positiu d’estricnina, un producte absolutament prohibit, gens selectiu i extremadament perillós quan entra a la cadena tròfica de qualsevol espècie. No és el primer cop que es troben restes de rapinyaires enverinats en l’àmbit del Parc, la qual cosa indica que la terrible xacra dels verins encara és present a les nostres muntanyes, una pràctica que caldria eradicar. Guanyadors del XII Concurs de Fotografia El passat 28 de novembre el jurat del concurs va fer públiques les obres guardonades en aquesta tretzena edició. Un total de 103 participants i 296 treballs varen optar als diferents premis, que quedaren finalment així: - 1r premi: Els últims de la Vall, de Mercè Monzonís Negre - 2n premi: Simetría i Paisaje onírico, de Luis Miguel Mencía Gutiérrez - 3r premi: Abrets d’Tardo[sic], de Cristóbal Garcia López - 4t premi: Trilogia La tardor, de Miguel Vilaplana Peña - 5è premi: Elegància, de Xavier Romero Lallana - Accèssit especial “Els minairons”: La màgia del foc, de Juani Ruz Sillero - Accèssit especial "Els Encantats": Esquirolet brillant, de Laia Farrés Creus.


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

19

 flora

el gesp una mala herba per fer la migdiada

coneguem el parc

(...però sempre és millor que jaure sobre una llanasca!) Quan hom parla d’endemismes (espècies vegetals o animals que són exclusives d’una determinada àrea geogràfica) tots tendim a pensar immediatament en plantes rares i difícils de trobar. I la veritat és que una cosa no ha de suposar necessàriament l’altra. Precisament, una de les herbes més abundants del Parc Nacional, el gesp (Festuca eskia), és endèmica de la part nord de la península ibèrica. Dit d’una altra manera: en tot el món, aquesta espècie només la trobarem a les muntanyes pirinenques i cantàbriques. Bé, sembla que també n’hi ha una mica als Càrpats orientals, encara que, com que el gènere Festuca és un dels més complicats que existeixen i ni els mateixos botànics no s’acaben de posar mai d’acord, potser sigui una altra festuca molt semblant a la nostra? Al nostre país, en funció de qui en faci el recompte, poden sortir una trentena d’espècies de festuques citades o més de cent, ja hem dit que es tracta d’un gènere complicat. Moltes vegades la correcta determinació de l’espècie, subespècie o varietat, demana fer un tall transversal de la fulla, per estudiar-ne la seva estructura interna amb l’ajuda d’un microscopi de pocs augments. En aquest tall cal fixar-se en el nombre i disposició dels feixos conductors i com es

reparteixen les cèl·lules endurides que protegeixen la fulla de la dessecació. La gran majoria de festuques viuen en indrets poc o molt muntanyencs i així doncs els Pirineus són el seu paradís. Entre elles, en aquest Portarró volia parlar de l’espècie que precisament tapissa, gairebé de punta a punta, tot aquest emblemàtic pas de muntanya que uneix les dues valls principals del Parc Nacional. La festuca eskia pertany a la família de les gramínies on trobem tots els cereals i les herbes dominants dels prats. El gesp és l’herba protagonista absoluta d’una gran part dels prats alpins més secs i assolellats dels Pirineus, sempre i quan es desenvolupin sobre sòls de caràcter àcid... Algunes espècies es mostren més o menys indiferents a aquest paràmetre, però el pH del sòl és un factor molt important que pot determinar quines espècies poden viure en un determinat indret i quines no. La roca mare, en descompondre’s per l’acció continuada dels agents meteorològics, allibera diferents ions (sals minerals) al terra. Les roques calcàries alliberen carbonats, que donen pH bàsic al sòl. En canvi les roques granítiques, com les que dominen al Parc, alliberen sals de sílice i tendeixen a formar sòls amb un pH


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

20

coneguem el parc



flora el gesp, una mala herba per fer la migdiada àcid. Un altre fenomen, freqüent a l’alta muntanya, és l’acidificació secundària dels sòls sobre roques calcàries, provocada per l’elevada precipitació en alguns llocs. En aquests indrets, l’aigua que s’escorre renta els ions carbonats del terra i provoca que aquests sòls siguin cada cop més àcids. Algunes plantes, com el neret (que vam veure al Portarró núm. 7) o el gesp són pròpies de terrenys àcids, mentre que d’altres, com la flor de neu (veure Portarró 18) només poden viure sobre terrenys carbonatats, bàsics. I com podrem conèixer la festuca eskia si és tan complicat? En aquest cas ho tenim força fàcil. Només d’asseure’ns a sobre d’una tofa de gesp ho notarem ràpidament: les fulles puntegudes d’aquesta herba són força punxents i fan que sigui força incòmode d’asseure-s’hi a sobre sobretot si anem amb roba prima d’estiu! No és doncs, el millor indret per fer una migdiada. El gesp és una herba cespitosa, que s’estén pel terreny gràcies a les seves fortes arrels formant gespes, normalment discontínues. Pot fer entre un i dos pams d’alçada i les seves fulles plegades (com en totes les festuques) fan entre 0.7 i 1,6 mm de diàmetre. Floreix durant els mesos de juliol i agost, amb una típica inflorescència de les gramínies, anomenada panícula, on cadascun dels segments de la inflorescència principal és portat per un peduncle més o menys llarg. Sovint aquesta panícula acaba tenyint-se, poc o molt, de tons violetes. Els vessants assolellats de les grans altituds pirinenques, on sembla viure tan a gust el gespet, constitueixen un dels hàbitats més durs de l’alta muntanya: A l’estiu la forta radiació solar (augmentada per l’efecte de l’altitud) fa que l’aigua s’evapori amb una extraordinària rapidesa. Si a aquest fet li afegim la poca capacitat de retenció d’aigua dels sòls prims i pendents, ens trobarem amb una situació realment àrida. Per altra banda, a

l’hivern la neu caiguda també es fon més ràpidament que en les clotades orientades cap al nord, amb la qual cosa el terra, i les plantes que hi viuen, resten exposades a les gelades més fortes de l’hivern, amb temperatures que davallen freqüentment per sota dels -20ºC. Durant la primavera el fort contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes fan que el sòl es congeli i es descongeli diàriament afavorint la desagregació del sòl i la seva caiguda pendent avall. Aquest fenomen ben estudiat s’anomena gelifluxió. En aquesta situació, la presència de les tofes de gesp fortament arrelades al terra té una gran importància per a la retenció del sòl per tal d’evitar que flueixi costes avall. Aquestes tofes tendeixen, per raons físiques, a arrenglerar-se unes amb les altres seguint les corbes de nivell de manera que entre fila i fila de plantes de gespet s’hi fa una mena de graó, creant uns típics prats esgraonats que són fàcilment transitables seguint una mateixa alçada però força feixucs de pujar o baixar, travessant-los, sense caure o relliscar amb les mates de gesp. Tot i donar al paisatge un toc pictòric de verdor, no ens deixem enganyar; el gesp té un molt baix valor ramader i pràcticament no és pasturat per cap herbívor, ja sigui bestiar domèstic o salvatge, que rebutja aquesta herba pel seu minso poder nutritiu, a part de per ser amargant i indigesta. Així doncs quan tornem a veure un d’aquests paisatges tan típics del Parc, dominats per les crestes rocoses i les tarteres de blocs difícilment transitables, i amb alguns retalls esgraonats de prats alpins de gespet... pensem amb què se les havien de tenir els antics habitants d’aquestes valls. Potser fent referència a aquesta realitat, va ser que un conegut meu exclamà un dia: “Aquestes muntanyes de granit només serveixen per ser Parc Nacional...”. Gerard Giménez Pérez


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21

coneguem el parc

fauna  l’escurçó, ni temps per a l’extremunció! Diuen per aquestes contrades que “el vidriol porta el dol i l’escurçó ni temps per a l’extremunció”. En el cas de la primera espècie, la serp de vidre (Anguis fragilis), aquesta afirmació és totalment falsa. En el cas de l’escurçó pirinenc, si més no, és exagerada. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) és un ofidi d’àmplia distribució al nord-est de la península ibèrica, centre i sud de França, est d’Alemanya i Suïssa, Itàlia i Sicília. A l’estat espanyol les poblacions es concentren als Pirineus, Prepirineus i certes serres del sistema Ibèric; així com als massissos del Montseny i Montnegre-Corredor. Al Parc Nacional i àrea d’influència es troba força ben repartit al llarg de les quatre comarques en qüestió i el seu estatus ha estat avaluat com a abundant. Acostuma a ocupar l’estatge muntà, subalpí i alpí, en àrees pedregoses amb matolls. Els rèptils són animals de sang freda i per poder viure necessiten l’escalf del sol. Semblaria que els prats alpins de l’alta muntanya, amb les seves baixes temperatures, no són l’ambient més adequat per a una serp o una sargantana. Però a l’estiu, encara que molt curt, el sol pica fort i permet que aquests animals puguin prosperar i colonitzar les major altituds dels Pirineus, gràcies també a una interessant adaptació al “viviparisme”: a diferència de la gran majoria dels rèptils que ponen ous, en el cas de l’escurçó aquests ous es desenvolupen a l’interior de la mare, que pareix a les seves cries quan ja es poden valer per si mateixes. Ara bé, a l’hivern no tenen més remei que buscar un bon cau sota les pedres i hivernar durant tota l’època desfavorable. Afortunadament al nostre continent no hi ha cap animal amb picades o mossegades que puguin matar una persona en pocs minuts. En aquest context, l’escurçó és l’espècie que potser té el verí més potent d’Europa (especialment les espècies dels Balcans i Grècia). Tot i això pot arribar a ser mortal només en circumstàncies del tot des-

favorables (mossegades que afectin una vena principal, individus que fa temps que no hagin mossegat i acumulin molt verí, persones especialment dèbils o sensibles, llunyania dels centres d’assistència primària...). La gran majoria de vegades la mossegada d’un escurçó només dóna lloc a un ensurt i a uns quants dies de malestar greu. És molt difícil que ens ataqui un escurçó. No ho farà mai si no se sent amenaçat, el verí el fa servir per poder empassar-se millor les seves víctimes i, evidentment nosaltres no formem part de la seva dieta. La primera reacció d’un escurçó davant de la presència humana serà sempre fugir. Si no el deixem marxar i comencem a jugar amb ell amb un pal, o bé descuidadament en un prat ens hi seiem a sobre, l’escurçó s’ho prendrà malament i reaccionarà atacant-nos ràpidament. El costum de matar les serps que tenen algunes persones no té cap raó de ser. La seva funció dins dels ecosistemes és molt important com a controladors de les densitats de micromamífers, que són la part principal de la seva dieta, encara que també poden alimentar-se d’ous, ocells i altres petits vertebrats i invertebrats. L’escurçó pirinenc és una serp més aviat petita, com a molt de mig metre de llarg, amb el cap visiblement diferenciat de la resta del cos, lleugerament triangular i amb el nas una mica tirat cap amunt, però sense la banya que té l’escurçó ibèric. Els ulls tenen la pupil·la vertical, com la dels gats, i les escates de sobre el cap són més fragmentades que les de les altres serps que són del tot inofensives. Aquests dos darrers caràcters són els que més fàcilment ens permetran diferenciar l’escurçó de les altres serps que podem trobar al Parc Nacional: el vidriol (Anguis fragilis), la serp verd-groga (Coluber viridiflavus) la serp d’aigua (Natrix maura) o la serp llisa septentrional (Coronella austriaca). Jordi Canut Bartra Gerard Giménez Pérez


butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22 

l’essència de les paraules el món és ple de santmauricis! Quan un sent parlar de sant Maurici li ve al cap no pas la vida d’un sant, la història d’una ermita o les vivències d’un aplec tardoral. Més bé ens sentim identificats amb una de les meravelles naturals que ens pot oferir l’alta muntanya pirinenca: un estany! Sí o no? Costa de creure que una senzilla massa d’aigua dolça com aquesta, situada en el fons d’una vall, hagi arribat a ser tan coneguda. I és que estem parlant d’un pedaç líquid o sòlid (aigua o gel, segons l’estació de l’any) de natura que, més enllà de la seua bellesa, ha estat capaç d’arribar molt lluny a través dels camins de la història contemporània dels espais naturals protegits potser gràcies al patronatge d’un magnífic guia interpretador anomenat Sant Maurici. Però... qui era Maurici? Originari de l’antiga regió de l’Alt Egipte de Tebaida, terra clàssica del cristianisme primitiu amb capital a Tebes, el nostre protagonista va créixer entre les classes més desfavorides d’una societat convertida per l’Imperi en província romana. Per sortir de la misèria, es va fer soldat i després oficial de la legió romana. Quan l’emperador Maximià, feroç enemic dels cristians, l’envià a reprimir una nova sublevació dels pobles gals, a les acaballes del segle III de la nostra era, començaren els problemes. Ell i tots els soldats cristians es van negar a fer rituals idolàtrics i sacrificis que la resta de la tropa volia practicar per guanyar-se el favor dels déus abans de la batalla. En aquest context, tant a l’emperador com als propis soldats pagans, se’ls girà l’enteniment i van començar a executar els seus propis companys d’armes. Un de cada deu soldats fou decapitat sense pietat a Augaunum, ciutat situada entre les muntanyes del llac Leman i el Roine. Maurici fou un d’ells! Des de llavors és patró dels exèrcits i dels armers, però també dels tintorers potser perquè els pintors l’acostuma-

ven a representar, donat el seu origen africà, negre de pell, com al famós quadre del Greco, Martiri de Sant Maurici i de la legió tebana (1580). Per a molts de nosaltres, Sant Maurici és el pare de tots els estanys dels Pirineus. No deixa de ser curiós però que també el trobem batejant carrers, places i avingudes en molts pobles del Principat i de la Catalunya nord; advocant ermites, capelles, esglésies, castells o aplecs com el que se celebra el 22 de setembre al poble pallarès d’Espot; donant prestigi a restaurants, clíniques, immobiliàries, marxes populars o comunitats de regants... La força de Sant Maurici al món és tal que, més enllà del famós estany del nostre Parc, també és responsable directe dels noms de l’illa de Mauricio, situada a l’oceà Índic o de l’excels centre turístic i d’esports d’hivern de Saint Moritz, als Alps suïssos, situat molt a prop del lloc de martiri i d’enterrament d’aquest valent de la història de les religions. En tot cas, una pregunta ens queda a l’aire a tots: per què un estany, situat a la capçalera de la vall de l’Escrita, mirall fidel dels Encantats, que tant estima la gent d’Espot, es diu de sant Maurici i no estany de l’Escrita, estany dels Encantats o senzillament estany d’Espot? Potser per què la pell negra d’aquest sant estaria relacionada amb les aigües fosques i misterioses d’aquest estany? La veritat, no ho sabem! El que sí sabem és que el món és ple de santsmauricis. Tan sols a la veïna França, seixanta-dos municipis porten el seu nom, en record d’un soldat romà, d’origen egipci, que va perdre el cap per defensar que, de vegades, les idees són més importants que les ordres! Que n’aprenguin molts i moltes. Visca sant Maurici!!! Josep Maria Rispa Pifarré


caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

 el tuc des carants

pels estanys del pessó La tardor s’allarga, exuberant com poques, desplegant tota la seva varietat cromàtica pels racons de les valls, i el tuc des Carants (2.799m) ens convida, amb el seu posat tímid, a contemplar tanta bellesa des de la seva perspectiva discreta i privilegiada. Amb aquesta gran expectació ens endinsem a la ribera de Sant Martí (1.692m), en el punt on la carretera que ve del poble de Taüll creua, pel pont de la Ribera, el riu de Sant Martí. Entrem a la vall per una pista situada al marge esquerre del riu seguint el GR11-20. En aquest primer tram del camí ens atrauen les empremtes d’un passat i un present que van marcant la vida d’aquest meravellós entorn, les seves valls, la seva gent: murets de pedra seca, mig caiguts, que arrosseguen amb ells les vores de les feixes on encara fa pocs anys es conreava i paixia el bestiar; una antiga pedrera abandonada, propietat de Boí-Taüll, d’on es van treure graves per arreglar la carretera d’accés a l’estació d’esquí i cobrir parts del que actualment és el resort del Pla de l’Ermita, però que antigament eren un conjunt de mulleres on la gent de Taüll anava a buscar granotes per a cuinar un dels seus plats preferits, la truita d’anca de granota; i cartells de fusta que ajuden a orientar-se als excursionistes que recorren aquests indrets i que deixen entreveure la prosperitat del turisme a la zona. El nostre camí recorre, als seus inicis, el fons de la vall. Vora el riu, faigs (Fagus sylvatica) i bedolls (Betula pendula) ens regalen els seus últims colors de tardor que contrasten amb el verd intens dels pins negres (Pinus uncinata). Just després de la pedrera, un indicador ens marca un petit corriol que s’enfila cap a l’esquerra guanyant ràpidament alçada entre feixetes dels feixans de la Ribera, envaïdes per ginestes (Genista balansae) que li donen un aire mediterrani, i més endavant, al límit entre bosc i tartera, descobrim algunes cotoneres (Eriophorum angustifolium) que ens sorprenen suaument entre les punxes dels ginebrons (Juniperus communis). Alguns rastres d’animals són molt presents al llarg del nostre recorregut; es tracta d’excrements, vermellosos i plens de llavors, de guineu (Vulpes vulpes), porc senglar (Sus scrofa) i marta (Martes martes) o fagina (Martes foina) que aprofiten per menjar els últims fruits de la tardor. Passem sota el serrat des Costes, rocosa raconada d’esquists i granits i sota el barranc de Carants que ens convida a mirar enrere i observar les siluetes superposades de la collada de Basco i del port de Gelada, i també a la nostra dreta, on s’obre la valleta de les cometes de Moró. Amb el riu ja ben avall entrem al bosc i després de passar una tanca per al bestiar, recorrem camí cap a la Boïga de Sala. És en aquest punt on la vall se’ns mostra fins al Port

23

de Rus, pas natural que comunica l’Alta Ribagorça i la Vall Fosca. Abandonem el GR11-20 i ens guiem per unes estaques grogues en direcció al NE, pujant pel costat esquerre del barranc del Pessó, escombrat pee les allaus. A partir d’aquest punt el camí és poc marcat i sovint l’haurem d’intuir cercant fites. Sense pujar massa creuem el barranc i seguim enfilant-nos pel marge dret. El camí travessa una zona de riuets desdibuixats i petites tarteres i aviat ens adonem que ens trobem al límit dels 2.000 metres, ja que el bosc comença a esclarir-se. Continuem per una zona herbosa on les roques es fan cada cop més presents i ens mostren com anys de gelifracció han anat fragmentant les seves estructures fins conformar aquest paisatge tan singular. Amb els darrers pins arribem a l’estany Xic de Pessó (2.436m). La natura se’ns torna generosa als nostres ulls... un ramat d’una vintena d’isards (Rupicapra pyrenaica) creua amb agilitat la part baixa del vessant del tuc des Carants i al mirar a l’est intuïm la grandesa del paisatge que ens espera. Voregem l’estany pel marge dret travessant una petita tartera i en pocs minuts acabem d’arribar a l’estany Gran del Pessó (2.492m), remuntant un ressalt propi de les valls glacials amb la seva forma esglaonada. La foscor de les aigües d’aquest estany ens atrau tant com la bellesa dels imponents pics que l’envolten, com el gran pic del Pessó (2.894m), on les primeres nevades han destacat els seus relleus, convertint-los en un veritable regal per als sentits. Per als qui s’animen a seguir caminant, deixem a la nostra esquena la collada del Pessó i dirigim les nostres passes al nord, cap a la collada del Montanyó, per un camí no marcat però evident, que transcorre per zones d’herba i roca roja. Al coll es dibuixa el límit entre la Zona Perifèrica i el Parc Nacional, i se’ns descobreix el Montanyó de Llacs com una de les entrades naturals a la ribera de Sant Nicolau i a indrets emblemàtics del Parc com Aigüestortes, el Portarró, Contraix o, més allunyat, el pic de Subenuix que s’alça solemne. Resseguint la carena, i intentant no destorbar la presència d’una perdiu blanca (Lagopus muta) que està acabant de canviar el seu plomatge, ens atansem al cim del tuc des Carants: balcó de valls, del Parc, cap enfora i cap endins; observatori d’aquesta singular realitat que viuen els espais protegits. Se situa en la línia divisòria entre molts conceptes punxencs i sovint enfrontats, que es troben en un mateix escenari. Una darrera mirada cap a les cometes de Moró i cap al seu futur incert ens fa reflexionar sobre la importància de permetre a la natura viure sota el seu propi ritme, encisador i ple de saviesa. Mercè Jiménez Moral


PIC GRAN DE PESSÓ (2.894 m)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24

PORT DE RUS

COLLADA DE PESSÓ

COLLADETA DE L’OSSO ESTANY GRAN DEL PESSÓ PIC ROI (2.765 m)

PESSÓ PETIT (2.792 m)

FONT DE RUS MONTANYÓ DE LLACS

COLLADA DEL MONTANYÓ

ESTANY XIC GR11-20

TUC DES CARANTS (2.799 m)

SERRAT DE MORÓ BARRANC DE LES MOSQUEROLES BOÏGA DE SALA

TUC DES COSTES (2.721m)

BARRANC DE MORÓ

BARRANC DES CARANTS BOSC DE MORÓ

RIU DE SANT MARTÍ

caminem pel parc

PONT DE LA RIBERA

PONT PAS BARRAT

SERRAT DEL SELLO

CAP A L’ESTACIÓ D’ESQUÍ CAP A TAÜLL

N

PIC MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS PÀRQUING FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA BOSC GR

Durada: 4h d’anada (3h fins a l’estany Gran del Pessó i 1h més fins al tuc des Carants). Desnivell: 1.100m (1.692m-2.799m) Dificultat: moderada degut al desnivell acumulat durant el recorregut. Fixeu-vos en: Les tarteres on es barreja roca esquistosa i granítica, el relleu propi de les glaciacions amb valls en forma d’U, la roca roia pujant cap a la collada del Montanyó i les impressionants panoràmiques.


25  butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions Itineraris pels parcs naturals de Catalunya  TÍTOL: EDICIÓ: Lynx, 2005. FORMAT: 376 p., 22 cm. Aquesta nova guia ens porta a fer un recorregut per espais naturals que gaudeixen de la màxima figura de protecció. Malgrat que la llista no és exhaustiva, queda palesa la gran diversitat d’ecosistemes que té el nostre país: del mont mediterrani de les serres de Montsant a l’alta muntanya alpina del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; de la gran extensió despoblada de la zona de l’Alt Pirineu a la gran humanització del Parc de Collserola. Cada espai compta amb un text introductori amb els aspectes més destacats i s’inclouen dos itineraris de poca i mitjana dificultat per a tenir un primer contacte amb aquestes zones protegides, la seva flora, la seva fauna i el seu paisatge. D’altra banda, les excel·lents fotografies d’en Jordi Bas són un valor afegit més a aquesta més que interessant guia. Viatge literari pel Pallars Sobirà  TÍTOL: EDICIÓ: Proa Alí Bei, 2006 FORMAT: 109 p., 22 cm En aquest llibre, Ferran Rella ens convida a viatjar per la vall d’Àssua i altres indrets dels Pirineus de la mà de la gran novel·la de Jaume Cabré Les veus del Pamano, així com també de les veus d’altres escriptors i escriptores que han fixat la seva atenció literària en aquests paisatges i en els seus habitants. La obra es complementa amb una selecció fotogràfica a càrrec d’en Joan Blanco que, com l’autor, viuen la seva terra amb “una amorosa obsessió i un permanent objecte d’estudi i dedicació”. Catalans de pèl i ploma:  TÍTOL: races domèstiques autòctones de Catalunya. EDICIÓ: Lynx, 2006. FORMAT: 189 p., 21 cm Més enllà de la coneguda enganxina d’un ase que adorna molts cotxes del nostre país, el fet és que les races autòctones de Catalunya són quelcom més que una cosa típica de la zona d’on provenen. Les races autòctones són, com diu el seu nom, les que millor s’adapten al medi en què viuen, però per la seva producció han sofert el desplaçament de races foranes més productives. La tradició agrícola i ramadera de Catalunya, especialment a les pastures pirinenques, ha donat un seguit de races domèstiques pròpies que aquí se’ns presenten, amb dibuixos, fotografies i mapes de distribució de les espècies. Aquesta obra ens dóna a conèixer aspectes biològics, històrics i, fins i tot, anecdòtics de races com el gos d’atura català, l’ovella xisqueta, i aus com el gall del Prat o l’oca empordanesa. D’aquesta manera el lector pot veure que no només la fauna salvatge pot ajudar a identificar un territori; les races domèstiques també hi han jugat (i hi juguen) un paper important.


 publicacions



butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici



26

TÍTOL: El Pallars Sobirà EDICIÓ: Laia, 2006. FORMAT: 166 p., 29 cm Una de les comarques més extenses de Catalunya i que aglutina tots els trets característics del Pirineus: gel, neu, roca i aigua. Ferran Rella ens presenta les singularitats del Pallars Sobirà tant des d’una perspectiva històrica, com des del punt de vista social dels habitants. S’expliquen no només tradicions, sinó aquells usos, costums i lleis que prevalen des de l’edat mitjana i les peculiaritats d’aquesta comarca. Els segles d’aïllament del Pallars l’han dotat d’unes característiques d’identitat pròpies. Les fotografies d’en Joan Blanco testimonien el Pallars des dels quatre punts cardinals i des del seu propi interior: les persones i les tradicions, de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu fins al Museu del Pastor de Llessui. TÍTOL: Boumort: guia de la Reserva EDICIÓ: Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2006 FORMAT: 32 p., 30 cm Una reserva nacional de caça pot prestar a confusió, però reserves com la de Boumort pertanyen també a la xarxa d’Espais Naturals Protegits de Catalunya. Per a conèixer aquest tipus de figura de protecció i en especial la de Boumort s’edita aquesta breu guia que recull els seus aspectes més destacats. A cavall entre els cims pirinencs i els turons mediterranis, la reserva de Boumort conté una riquesa de fauna i flora encara força desconeguda pel gran públic. Aquesta guia se centra principalment en els aspectes faunístics: dels rapinyaires estacionals com l’aufrany a l’espècie emblemàtica del Parc, el cérvol. Les fitxes de fauna vénen acompanyades d’excel·lents dibuixos així com mapes de zonificació i distribució de les espècies. Finalment, per a poder visitar la reserva amb les millors garanties se’ns ofereix la normativa així com una útil llista d’adreces d’interès per al visitant.

El lagópodo alpino (Lagopus muta pyrenaica) en  elTÍTOL: Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2006. FORMAT: 174 p., 30 cm La paraula castellana lagópodo possiblement a molta gent no li digui res o li soni estranya. L’equivalent català, perdiu blanca, pot resultar més aclaridor. Aquesta au de l’ordre dels galliformes, és un testimoni viu de la fauna de l’era glaciar, del qual molts hem sentit a parlar, però pocs aconsegueixen veure-la. Aquesta guia ens presenta l’estat d’aquesta fràgil espècie dins dels límits del Parc. Seguint l’estudi de vuit experts, el llibre ens presenta un seguiment poblacional força especialitzat sobre aquesta au i els protocols seguits en la seva recerca: censos, observacions… Aquesta monografia conclou amb un interessant document anomenat Plan de Manejo, dirigit a dues de les espècies d’au més amenaçades del nostre país: el gall fer i la perdiu blanca.


el portarr贸




el portarr贸


Revista "El Portarró" nº 21