Issuu on Google+

romà vallès 90 anys


EXPOSICIÓ romà vallès. 90 anys Comissari Albert Mercadé Producció Centre Cultural Terrassa Muntatge Departament d'Arts Gràfiques Centre Cultural Terrassa CATÀLEG Edició Centre Cultural Terrassa Textos dels seus autors Fotografies © Albert Bonnin © Gloria Domènech Agraïments Joan Pérez Promoció i Social Media de la UPC Maria Dolors Forrellad Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació Privada

Coberta: 6006 Nous conceptes, 1975 Tècnica mixta sobre tela Portadeta: Detall de 1085, Cosmogonies, sèrie monocroma, 1960/61 Acrílic sobre tela


Sèrie Negre, 1959 Al terrat de l’estudi carrer Roger de Flor, 125 2


Exposició Romà Vallès. 90 anys

A Catalunya, la pràctica artística, l’estima per la bellesa i l’obstinada voluntat de transcendència de molts creadors ha estat una línia de fons, constant i, fins a cert punt, distintiva de la nostra identitat. Catalunya ha estat terra de creadors, d’artistes, d’artesans, de genis. Sempre hem estat vinculats a la creativitat, a una profunda necessitat d’expressar una vivència, de crear significats, de suggerir escenaris, d’explicar el sentit del món. En aquesta línia, Romà Vallès, que ha esdevingut per dret propi un dels fars de l’informalisme a casa nostra, no ha estat cap excepció. Totes les variants de l’art informal, o ‘art autre’ com el batejà el crític Michel Tapié, es concentren a expressar directament, per mitjà d’un impuls emocional sense signes intermediaris de càrrega simbòlica, un crit, una intenció que neix i prové del subjecte que el realitza.

Certament, mitjançant aquesta mostra, resseguim el fil de l’obra de Romà Vallès i en traspassem la superfície. Saludem, doncs, que el Centre Cultura Terrassa continuï oferint espais (físics i referencials) per al desenvolupament cultural. Així, amb la present exposició, el visitant té accés a revisitar un gran artista i, amb ell, a qüestionar-se límits i a transgredir formats. A esmolar, en definitiva, l’esperit crític, condició indispensable per a la qualitat democràtica a la qual aspirem col·lectivament. Ferran Mascarell Conseller de Cultura

En el text del catàleg, Albert Mercadé ho expressa amb precisió: “l’obra de Vallès ens apropa a les qualitats de l’informalisme profund, les ànsies de veure i descobrir les realitats amagades darrera els materials i les formes”. Certament, el recorregut que se’ns proposa ens demostra com l’artista va ultrapassant les barreres materials i aconsegueix fer aflorar l’inconegut, l’ocult, l’íntim. Cal destacar, a més, les continuïtats i la coherència subjacent en el transcurs de les onze sèries de l’obra de Vallès. Un recorregut artístic que ha estat prolífic, divers i autoexigent i que ha sabut desplegar-se tot conservant essències permanents. Un balanç, doncs, tan sols a l’abast de comptats creadors, entre els quals es compta el protagonista d’aquesta exposició. 3


Exposici贸 Galeria Ren茅 Metras, 1963 4


Presentació

El passat 16 de desembre Romà Vallès feia 90 anys. Uns dies abans compartíem un matí repassant els diversos aspectes de l’exposició. Vallès té un esperit incombustible i parlem una estona de la seva llarga i pròspera trajectòria. D’entrada, Romà Vallès és un home àgil, tenaç i serè. És una persona que en la seva vellesa manté un discurs intel·ligent i apassionat. Amb noranta anys és un bon moment per fer una valoració del que s’ha fet a la vida i la conversa es converteix en una reflexió en veu alta de l’artista; “a l’any 57 érem tres o quatre els que enteníem l’informalisme. Vaig ajudar a introduir a Barcelona unes idees i que la modernitat entrés a casa nostra”. També es va sentir molt recolzat per una sèrie de crítics com Cirlot i Cirici, així com els articles que es publicaven a la revista Correo de las artes de René Metras. De fet, Romà Vallès és l’artista que va realitzar més exposicions a la històrica galeria de Barcelona. Finalment, conclou: “estic satisfet del que he fet”. Certament Vallès ha estat un referent de les renovadores tendències dels anys 50 i 60, introductor de l’informalisme i l’abstracció. L’any 57 feia la primera exposició individual a Madrid, a la galeria Fernando Fe, a on mostrava la sèrie “matèrica” clarament abstracte-informalista. Dos anys després, el 1959, exposava a l’Ateneu Barcelonès, i així fins un total de més de 100 exposicions per galeries i museus d’Europa i Amèrica fins les darrers mostres que hem pogut veure; Un món trencat en el Museu Miramar de Sitges o l’exposició Romà Vallès. Memòria 88 que es va poder visitar a la Fundació VilaCasas de Barcelona.

pot passar amb èxit la confrontació amb els seus inicis”. Aleshores era conseller de Cultura el senyor Joan Maria Pujals, qui deia “la seva trajectòria és prou sòlida, prou coherent, i prou de nivell, com perquè li fos dedicada una gran exposició on tots poguéssim veure una de les evolucions artístiques més personals de l’art català de la segona meitat del segle XX”. Pel Centre Cultural Terrassa és un repte i una gran responsabilitat organitzar l’exposició Romà Vallès. 90 anys, que recull una amplia selecció d’obres que mostra tota la carrera artística de Romà Vallès. Els diversos crítics i estudiosos del seu treball han agrupat les seves pintures en 11 sèries, i totes elles queden representades. Una selecció que se n’ha fet cura el doctor en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i crític d’art, Albert Mercadé. Mercadé ha volgut mostrar la coherència de la trajectòria d’un artista que durant 60 anys s’ha mantingut fidel als principis plàstics de l’informalisme, del qual en va ser un dels pioners a Catalunya. Pel comissari, el més interessant de l’exposició és poder traçar una línia tonal en l’abstracció que es percep a les diferents etapes de la seva obra, i que definiria en dos conceptes: força gestual i actitud experimental davant la pintura.  Estem segurs que Vallès quedarà satisfet de l’exposició, i d’aquesta manera li retornarem la confiança que ha tingut en nosaltres. Tot desitjant que la seva obra tingui una presència més important al nostre equipament. Gràcies per tot, i moltes felicitats Romà Vallès!

Conxita Oliver, directora de l’Arts Santa Mònica, era la comissària de l’exposició que el Departament de Cultura de la Generalitat dedicava a Romà Vallès el 1998. En aquell text, Oliver deia: “L’obra de Romà Vallès el fa mereixedor d’un dels llocs capdavanters del panorama contemporani al nostre país i de ser un dels artistes que

Adrià Fornés Director artístic Centre Cultural Terrassa

5


Romà Vallès Estudi Teià, c. 1973


Romà Vallès. Entre la llum i la fosca per Albert Mercadé

Las murallas más grises de los mundos descienden por el mar hacia otros fondos Juan Eduardo Cirlot1 Romà Vallès és, sens dubte, un dels pintors més importants del moviment informalista català; tot un ortodox en la matèria: un dels pioners en assajar l’estil, un dels que amb més devoció el van cultivar, i, també, el que amb més constància n’ha perpetuat els seus principis, fins a la present hora. En la clarividència dels seus noranta anys, Romà Vallès ens apareix com un testimoni únic, irreemplaçable, per tal de revisar no només la complexitat de la seva obra retrospectivament, sinó també la del seu temps, encara avui esbossat, precàriament difós. La pertinença de l’esperit informalista, potser el darrer gran moviment col·lectiu a casa nostra en haver vehiculat, a través de la plàstica contemporània, valors universals d’alta densitat existencial.

al Cercle Maillol de Barcelona. A la península, en aquell grisaci 1955, estava tot per fer i tot anava tard –les primeres obres de l’informalisme francès de Fautrier o Dubuffet es remuntaven el 1944! En excepció d’algunes incursions subterrànies de Tàpies i Cuixart en l’art matèric, el medi natural d’expressió de l’avantguarda catalana encara era la figuració -la onírica la més avançada-, al costat de la fauvista, la volumètrica o la primitiva; aquesta darrera, la mateixa amb la que Vallès s’havia iniciat pictòricament a l’entorn de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, entre lliçons de Josep Maria Junoy i la companyia de joves artistes com Domènech Fita o Joan Lleó.

Gènesi La irrupció de Vallès en el si de la pintura informal es donà, al nostre entendre, a través de tres revelacions fonamentals. La primera, en el curs de la visita del pintor a la Biennal Hispanoamericana d’art de Barcelona de 1955. Frapà a Vallès la pinzellada lliure de l’expressionisme abstracte americà, de Pollock, Kline o De Kooning, artistes que fins llavors només havia pogut entrellucar en blanc i negre, a les revistes franceses -Cimaise, L’oeil, Les Arts2- disponibles

La segona revelació de Romà Vallès es donà l’estiu de 1954, en una breu estada a París. A la llibertat de gest dels americans, ara aprèn la pinzellada soferta i existencial dels creadors europeus de postguerra –Fautrier, Dubuffet, Wols: la traçada informal sublimadora d’un context de tragèdia epocal. Encara que la profunditat d’aquelles obres li impressionà tant o més que la pedagogia de l’art infantil que estudià a l’Institut Nacional de Pedagogia de Sévres, al costat de M. Stern. Vallès era un devot de l’art infantil, que coneixia bé per la seva etapa prèvia a Sabadell com a docent. Com als surrealistes, al nostre pintor li interessava l’expressió veraç i primigènia del nen davant l’art, sense apriorismes tècnics ni culturals. A París, pogué perfeccionar els seus estudis, que difongué més tard, pionerament, a la península3, i que, de retruc, li van permetre fer avançar la seva obra cap a l’art

1. Vers del poema de Cirlot dedicat a la pintura de Romà Vallès: ¿Donde está la serpiente? / Una agua de dolor entre el agua / Las murallas más grises de los mundos descienden por el mar hacia otros fondos / Y la serpiente busca en las tinieblas. Arxiu Romà Vallès 2. A partir de 1956, Romà Vallès estarà subscrit a les esmentades revistes.

3. Vallès, Romà: “El arte y la educación de la infancia”, Diario de Barcelona, 17-04-1956, pàg. 47. Romà Vallès va estar a punt de publicar una monografía sobre art infantil amb Juan Eduardo Cirlot, i fou un dels fundadors de la secció de pedagogía del FAD a finals dels anys cinquanta a Barcelona.

7


informal, tal i com queda palès alguns quadres del final de la seva etapa figurativa4. La tercera revelació ens ve narrada pel poeta Juan Eduardo Cirlot, el gran valedor de l’obra del nostre artista. En el primer article de Cirlot sobre Vallès a La Revista, el poeta explica la forta impressió que al pintor li causà un viatge estival a la Vall de Boí, de l’any 19565. A diferència dels seus companys de generació, no li impactà tant la figuració magnètica del romànic, com les petjades informals que el temps havia deixat sobre l’entorn natural dels claustres i esglésies: l’austeritat cromàtica de les pedres, els clarobscurs dels celatges, els rastres de molsa als camps, les descomposicions orgàniques; també les qualitats dels rastres de pintures murals arrencades: el temps i la naturalesa com a pintors i mestres. Cirlot es convertí en el mentor espiritual de Vallès durant la seva primera travessia informalista: la lectura dels seus assaigs d’art –Les Morfologies, el Diccionari de símbols, L’informalisme- mostraren al pintor que el nou estil es trobava lluny de la mera filigrana gestual; era, contràriament, un vehicle de transmissió espiritual i existencial, un medi des del qual transportar l’home cap a un món paral·lel -un món altre-, que enllaçava les formes irregulars de la naturalesa amb el cosmos i la vida humana. Des d’aquell moment l’informalisme per Vallès representarà el triomf de l’organicitat biomòrfica dins l’art, contra la fredor industrial de l’art concret: l’abstracció de Mondrian o el Kandinsky de la Bauhaus. Reivindica ara la traçada espontània perceptible des d’ Altamira, passant per Turner, Goya, els expressionistes alemanys o Paul klee: un crit de l’ànima en estret contacte amb les metamorfosis primigènies de la naturalesa: els esclats, les transicions, les descomposicions, els espirals d’energia, l’expansió còsmica, la propulsió volcànica.

4. Veure la sèrie Vallès abans que Vallès (1953-55). 5. Cirlot, Juan Eduardo. “La pintura de Romà Vallès”, La Revista, 21 de març de 1959

8

Eclosió Resultat de les revelacions i els estudis de Romà Vallès sobre l’informalisme en foren la sèrie Cosmogonies. Res més ambiciós que la translació pictòrica del xoc de dualitats que donà, segons el mite grec, origen al cosmos: l’estudi de la paradoxa primigènia, creadora de tot el que és visible i estudiable: l’univers, el món, la naturalesa i l’home. Al llarg de vuit anys (entre 1955 i 1963) Vallès treballarà plàsticament l’antagonisme còsmic en sis moments diferents identificables: la línia contra la matèria (sèrie matèrica); la llum i la fosca (sèrie negra); la pinzellada contra el color (sèrie color); el gest contra l’espai (sèrie gest) i l’espai contra el gest monocrom (sèries blanca i monocroma). Tot un desplegament de tècniques i recursos formals que apleguen les principals àrees de treball de l’informalisme -el gest, l’espai, la taca-, així com els dos processos necessaris descrits per Cirlot per a l’obra informal: la recreació en primer lloc d’un efecte ambigu de la realitat, per desplaçament o aïllament; i en un segon moment, la sublimació de l’esmentat efecte, per a transformar-la en imatge artística a base del treball tècnic, infonent contingut espiritual. El reconeixement a l’aportació plàstica de Cosmogonies –sens dubte una de les grans fites de la pintura contemporània peninsular- va eclosionar durant la temporada 1959-1960, any que pels premis, exposicions i recensions fou anomenat per Cirici Pellicer com “L’any Vallès”6. Dels mesos de gener i febrer del 59 data la seva primera exposició individual a l’Ateneu Barcelonès, i l’hivern de l’any següent presenta la Sèrie blanca a la Cúpula del Coliseum, en el museu d’Art Contemporani català ideat per Alexandre Cirici Pellicer. Tota la crítica es volcà en elogis en aquella obra mínima, sense matèria ni color, definida per Cirici com Escpecialisme emotiu, indiciària d’un camí que anava, a parer de l’autor, més enllà de l’obra de Tà-

6. “Romà Vallès y su 1960”, Foment Arts Decoratives, 4 novembre-6 desembre 1960. A la primavera de 1959 se li consedeix la medalla de bronze del premi Nacional de Belles Arts, i a l’estiu el Primer Premi Suís de Pintura Abstracta, superant al pintor peruà afincat a Barcelona Enrique Tabara, amb la presència de 35 pintors internacionals.


Exposició Cosmogonies, Sèrie Blanca. Cúpula del Coliseum Barcelona, 1960.

pies7: finalment s’aconseguia a la pintura catalana aliar l’abstracció amb la vida oculta del surrealisme: “Los blancos de latex, sedosos, con calidades suaves de Paros ilustre, forman purísimos desiertos porosos. A menudo forman caudales que flotan en atmósferas etéreas, evocar el paisaje lunar, el desierto del Far West, la soledad de las playas de Urgell, las danzas de un fuego blanco, los surcos de los campos, los poros de las madráporas...” Una transformació austera però radical, que incorporava, al seu torn, un canvi revolucionari de tècnica: la descoberta del làtex, dels aliatges amb guix i de les tècniques d’origen surrealista de decantació. Cosmogonies fou una de les primeres sèries a casa nostra en que s’experimentà sobre suport pictòric amb materials, suports, coles o aglutinants, després de Tàpies (1952), Cui-

7. “Vallès és un dels pintors que es troben a la delantera de l’esforç per portar la pintura més lluny del punt en que Tàpies la va portar” Cirici Pellicer, A., 1960, op. Cit.

xart (1954), i contemporàniament a August Puig o Llorenç Jiménez Balaguer (1955). Amb l’informalisme, per primera vegada en la història de la pintura, el creador abandona la pintura a l’oli –massa pesada i lenta- i barreja els pigments amb aliatges artificials: més flexibles, mal·leables, les quals permetien al creador informal plasmar amb més precisió les ondulacions i sinuositats de l’ànima. Com en l’obra dels grans pintors, no va ser el pintor en obeir la tècnica, sinó la tècnica en obeir a la missió del seu esperit. La trajectòria ascendent de Romà Vallès passà per exposicions a l’estranger –Sao Paulo, Lausana, Madrid, Roma, Brussel·les, Tetuan o Bonn-; així com també per la seva inclusió a la galeria René Metras, introductora de l’informalisme internacional a la península, i amb la que Romà Vallès faria fins a 6 exposicions individuals entre 1962 i 1975. Tanmateix, les noves pràctiques d’art contemporani advingudes amb força a mitjan de la dècada dels seixanta –el pop art, l’art conceptual-, sotmeteren a l’artista en particular, i al moviment informalista en general, a una revisió profunda dels seus principis. No és sobrera la dada de Lourdes Cirlot, segons qui, dels 25 pintors infor9


malistes censats el 1960 a Barcelona, el 1970 només en quedaven 6 defensant l’estil8. A les noves generacions no els hi interessa l’esperit, sinó la realitat; tampoc els hi atira l’obra pictòrica en si, sinó l’art com a experiència i procés vital; i finalment, tampoc s’identifiquen amb la idea del creador separat de la societat: ara s’ha de comprometre políticament amb ella, hi ha d’intervenir. Aquest xoc contextual fou viscut com un repte pel nostre artista, que intentà superar presentant fins a 3 variacions substancials en la seva obra al llarg dels anys seixanta i setanta: la introducció del collage el 1964; el treball objectual amb els cordatges i, finalment, la realització d’un gran projecte col·lectiu amb el fotògraf Jordi Cerdà. El 1964 presentava la sèrie Mundo Roto a la galeria René Metras: una sort de metamorfosi dels paisatges de les cosmogonies, que ara s’amalgamen amb retalls de la premsa quotidiana. Novament, Vallès intenta anar més enllà de la moda i l’ornament: incorpora imatges impactants de la premsa alemanya a fi de proposar una reflexió complexa sobre el dolor i la tragèdia en el món actual, que subratlla i interpel·la amb el seu magisteri gestual; un món al límit d’una tercera guerra mundial i amb canvis radicals que afectaven, al seu torn, el món de la matèria i de l’esperit: l’alliberació de la sexualitat o la globalització dels conflictes bèl·lics. No tots els crítics de la vella guàrdia van acceptar en un primer moment el canvi de rasant proposat per Vallès. Rafael Santos Torroella, advertia al pintor que de seguir per aquell camí no l’ajudaria a restar en el paper destacat que havia estat fins llavors9 . En la mateixa direcció, Juan Eduardo Cirlot també el decepcionà la nova línia de treball de Vallès, de qui no tornarà a escriure fins el gener de 1969, amb la presentació a René Metras de la sèrie Noves estructures. Aquella sèrie del 69 però, en la que el pintor reprenia els estudis espacials i gestuals del moment in-

8. “Vallès, Llucià, Puig, Tharrats, Valbueno i Garcia Pibernat”; Cirlot, Lourdes: La pintura informal en Cataluña. 1951-1970. Anthropos, 1983., pàg. 329. 9. Santos Torroella, Rafael: “Vallès en Rene Metras”, Noticiero Universal, 22 desembre 1965.

10

Exposició René Metras, Informalisme i Geometria, 1965. Jordi Cerdà i Romà Vallès

formal, va tornar a deixar paraules elogioses del poeta: “Vallès se ha alejado finalmente de los cielos confundidos con oceanos. Su grandeza subyace cuando pinta mundos otros, sin renunciar a su natural técnica anacronística de conjunción de contrarios –la coincidentia oppositorum de los escolásticos-, que eleva una mera oposición pictórica al nivel de expresión auténtica.”10 . On creiem que també el pintor va reeixir en la seva temptativa d’aliar el món plàstic de l’esperit i el compromís amb la realitat va ser en el treball Reflexió - Procés – Pintura, endegat amb el fotògraf Jordi Cerdà, en un projecte que va merèixer la beca del ministeri espanyol de Cultura l’any 1979. Els dos creadors es tancaren a l’estudi de Vallès a Teià i durant gairebé un any treballen en una sèrie conjunta dedicada a l’estudi de quatre camps: el gestu-

10. Cirlot, Juan Eduardo: “Nuevas Estructuras”. La Vanguardia, 02-I-69


al, el geològic, el biomòrfic i el constructiu. El resultat va ser d’un impacte plàstic i social extraordinari. Fins a 200 fotografies de Cerdà i 100 acrílics de Vallès, les quals es fusionaren en mig centenar de parelles de plaques conjuntes. Els estudis corporals fotografiats per Cerdà, Vallès els sap interpretar perfectament trobant el gest precís i expressiu que només el pintor informalista sap trobar. El projecte es va presentar amb un gran èxit de convocatòria l’any 1981 a la galeria Maeght de Barcelona, i al llarg de la dècada va itinerar per diferents poblacions catalanes gràcies a la del Departament d’Arts Plàstiques de la Generalitat i el seu director, Daniel Giralt Miracle. En el textos del catàleg, hi van intervenir Alexandre Cirici, Joan Brossa i el propi Giralt-Miracle, convertint el projecte en un esdeveniment cultural de primer ordre. Desenllaç. Heràclit o la paradoxa universal “En una época en la que se impone el diseño, la razón, el estructuralismo, yo mantengo este estilo de pintura en oposición a la masificación del arte”11. D’aquestes paraules de Vallès al Noticiero Universal, de l’any 1972, se’n desprèn que el nostre artista no s’acabava de trobar còmode amb els projectes experimentals endegats en els anys propers al 68. La seva aposta sempre es va donar en els alts registres de la pintura, des dels quals opta ara per explorar nous camins orgànics i cromàtics mai experimentats fins el moment. Així, el 1972 presenta a René Metras la sèrie dels Biomorfismes: per primera vegada es produeix en l’art de Vallès un enllaç pictòric amb l’ésser humà. Ulls condensats i irroents, que el pintor tracta com a volcans, es despleguen sobre un fons neutre i pàllid, donant un aspecte dramàtic del cos humà que ens apropa a les conquestes dels grans pintors en aquest gènere de la segona meitat de segle: Bacon, Picasso, Freud. Vallès entén les sèries com a successions naturals de les anteriors. Així, els fons neutres i espacials de la sèrie bi-

11. Sáncez, Carmen. “Entrevista a Romà Vallès”, Noticiero Universal, 13-III-1972

Estudi Teià. Joan Hernández Casellas, Jordi Cerdà i Romà Vallès

omòrfica responen a l’evolució de Geometria i Informalisme. Així mateix, treballa en la següent sèrie: Floracions, de 1974: els ulls dels biomorfismes s’obren i desprenen fluents cromatismes que es despleguen sobre sòl terrestre. Una afirmació vital amb força de creixement que, certament, contrasta amb la tonalitat desolada d’etapes anteriors. Si, en efecte, Biomorfismes i Floracions són sèries terrenals, alienes a la mirada còsmica del passat. Una dimensió, si es vol, tel·lúrica que es manté amb les dues sèries subsegüents: Els quatre elements (1978) i Els signes (1983)), de les que, per a la seva lectura, ens agrada11


Romà Vallès a l’estudi de Barcelona

ria recolzar-nos en les paraules del poeta manxec Àngel Crespo. Crespo adverteix el totèmic esforç del pintor per a captar els secrets d’una naturalesa “a la que li agrada ocultar-se mitjançant una sèrie de signes d’enèrgic i sòlid traç, que semblen sincronitzar-se amb els ritmes dels vents, de l’aigua, de la terra i sobre tot del foc”. Per a copsar l’essència del substrat terrenal, Vallès s’encamina, segons Crespo, cap una nova “Davallada als inferns”, 12

i en aquesta ocasió, enlloc de fixar-se en les ambigüitats panteistes de la natura, el que busca són signes, és a dir missatges codificats d’una manera concisa, per tal de prosseguir el seu camí –sense bitllet de tornada- cap a la comprensió profunda del temps i de la naturalesa. Vallès segueix durant els vuitanta en els seus plantejaments de fons, sense alterar essències ni conviccions


pictòriques. La llibertat gestual i matèrica d’un pintor que ara, en plena maduresa, es veu capacitat per assajar la llibertat plàstica en grans formats, realitat que trobem en les tres grans darreres sèries de Vallès, molt espaiades en el temps: Nous Espais (1987-98), Entre segles (1999-2004) i Heràclit (des de 2004). Prova de l’ambició del nou camí emprès és l’aparició, per primera vegada en la seva obra, de díptics, tríptics, políptics, sobre el que assajarà monumentalment el treball gestual. En aquesta nova dimensió es produeix un canvi profund en el diàleg amb l’espectador: la desmesura del quadre no s’ofereix a la contemplació de l’espectador, sinó que l’embolcalla i l’obliga a submergir-se en el seu univers. També, en la seva vellesa, tal i com pertoca al savi, es produeix un retorn profund a les arrels pròpies de la tradició pictòrica que reivindica. A Entre segles es vincula a una tradició més que un estil: la pintura a base de taques, atmosfèrica, de la llum i la forma ambigua, des de Turner, passant les nenúfars de Monet, o els paisatges dels pintors salvatges del Die Brucke, o les atmosferes de Rothko. Aquest actitud revisionista, també es dóna des de la dimensió intel·lectual. El designi d’Heràclit per a la seva sèrie última, encara oberta, no és arbitrària, ans ens emplaça en el nucli fonamental del principi creatiu de Vallès. No ens estem referint només al topos heracletià del Panta Rei: la pintura com a metàfora del canvi constant i inevitable. La de Vallès és una visió més profunda i complexa de la pintura i l’existència. Heràclit és també indiciària de la paradoxa universal: la tossudesa incessant de la vida que avança i s’afirma, indefectiblement, des de la conjunció de contraris: la veritat i la mentida, la definició i l’ambigüitat; la realitat i l’abstracció; parelles que es transmuten sobre el llenç amb el mestratge dels recursos pictòrics informals: l’espai i el gest; la matèria i la pintura; la llum i la fosca. Amb Heràclit Vallès torna al seu propi gènesi: les Cosmogonies, l’aliatge de contraris que estigueren presents en l’origen del cosmos i de l’existència. O dit en paraules de Pierre Restany: “l’informalisme com a manifestació essencial d’un individu totalment integrat en el procés universal.” Va ser Heidegger el que definí la pintura com un espai de transmissió del genoma existencial humà,

que es personifica en la palpitació del ser i de l’esdevenir: del ser esdevenint. L’obra d’art ve determinada perquè és ser-creació, procés i ser. És la matèria que permet la representació de l’art, l’home i la natura en transformació i és la matèria en conseqüència la base i el camp per a la confrontació artística. Així, l’obra de Vallès ens apropa a les qualitats de l’informalisme profund, les ànsies de veure i descobrir les realitats amagades darrera els materials i les formes. Tal i com advertia Cirlot, el pintor ens expressa l’univers de les expressions autònomes, la mística dels detalls; les veus misterioses i certes que ens parlen dels paisatges, les arquitectures, els objectes, com si fossin rostres que balbucegen des de la profunditat dels segles. La matèria parla, i la matèria mana: ja no ens trobem davant la concepció d’una obra d’art com a representació, sinó com a transformació: l’art com a autonomia expressiva. L’obra alquímica, l’opus: és la projecció psíquica en el si del material. Romà Vallès és un dels grans informalistes perquè ha dominat des de la tècnica, el sentiment i l’intel·lecte, la complexitat de tots els registres de l’obra informal. La persistència d’una actitud artística de la que el nostre artista n’és alhora mestre, pupil i valedor. Albert Mercadé crític d’art

Existia una llum i les tenebres i entre elles estava l’esperit; La llum era el pensament, allà on la intel·ligència i la lògica estaven enllaçades. Les tenebres eren el vent, el mar escumós, el lloc d’un concepte mogut pel tumult del foc. L’esperit s’afirmava entre aquests dos principis. Seem

13


Obra exposada


1003

16

Cosmogonies, sèrie matèrica, 1956 33 x 46 cm Tècnica mixta sobre tela


1005

Cosmogonies, sèrie matèrica, 1956 81 x 130 cm Tècnica mixta sobre tela 17


1015

18

Cosmogonies, sèrie matèrica, 1956 41 x 67 cm Pigments, cola sobre fusta


1034

Cosmogonies, sèrie negra, 1958/59 36 x 51 cm Acrílic sobre tela 19


1044

20

Cosmogonies, sèrie negra, 1959 50 x 61 cm Acrílic sobre tela


1051

Cosmogonies, sèrie negra, 1959 27 x 46 cm Acrílic sobre tela 21


1053

22

Cosmogonies, sèrie negra, 1959 40 x 58 cm Acrílic sobre tela


1057

Cosmogonies, sèrie negra, 1959 81 x 100 cm Acrílic sobre tela Medalla d’or, Premi Suís de Pintura Abstracta, 1960 23


1072

24

Cosmogonies, sèrie blanca, 1960 73 x 100 cm Acrílic sobre tela


1080

Cosmogonies, sèrie blanca, 1960 182 x 130 cm Acrílic sobre tela 25


1085

26

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1960/61 130 x 162 cm Acrílic sobre tela


1095

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1961 114 x 162 cm Acrílic sobre tela 27


1097

28

Cosmogonies, sèrie monocroma, 1961 130 x 162 cm Acrílic sobre tela


1105

Cosmogonies, sèrie color, 1962 89 x 130 cm Acrílic sobre tela 29


1120

30

Cosmogonies, sèrie color, 1962 130 x 162 cm Acrílic sobre tela


1133

Cosmogonies, sèrie color, 1963 130 x 162 cm Acrílic sobre tela 31


2019

32

Collage, sèrie El Mundo roto, 1965 130 x 162 cm Acrílic, tècnica mixta sobre tela


2024

Collage, sèrie El Mundo roto, 1965 164 x 114 cm Acrílic, tècnica mixta sobre tela 33


2032

34

Collage, sèrie Colorama, 1965 115 x 162 cm Acrílic, tècnica mixta sobre tela


3009

Sèrie Geometria i informalisme, 1968 130 x 162 cm Acrílic sobre tela 35


3010

36

Sèrie Geometria i informalisme, 1968 97 x 130 cm Acrílic sobre tela


3016

Sèrie Geometria i informalisme, 1969 97 x 146 cm Acrílic sobre tela 37


4001

38

Sèrie Biomorfisme, 1970 73 x 54 cm Acrílic sobre tela


4011

Sèrie Biomorfisme, 1970 162 x 130 cm Acrílic sobre tela 39


4026

40

Sèrie Biomorfisme, 1971 114 x 162 cm Acrílic sobre tela


4033

Sèrie Biomorfisme, 1971 114 x 162 cm Acrílic sobre tela 41


5023

42

Homenatge a Juan Eduardo Cirlot, 1973 81 x 100 cm AcrĂ­lic sobre tela


6006

Sèrie Nous conceptes, 1975 130 x 162 cm Tècnica mixta sobre tela 43


6027

44

Del projecte Reflexió – Procés – Pintura. Sèrie gestual, 1978 175 x 130 cm Acrílic sobre fotografia de Jordi Cerdà


6028

Del projecte Reflexió – Procés – Pintura. Sèrie gestual, 1978 175 x 130 cm Acrílic sobre fotografia de Jordi Cerdà 45


6029

46

Del projecte Reflexió – Procés – Pintura. Sèrie geològica, 1978 175 x 130 cm Acrílic sobre fotografia de Jordi Cerdà


6030

Del projecte Reflexió – Procés – Pintura. Sèrie constructiva, 1978 175 x 130 cm Acrílic sobre fotografia de Jordi Cerdà 47


7008

48

Sèrie Quatre elements. El vent, 1978 114 x 162 cm Acrílic sobre tela


7010

Sèrie Quatre elements. La terra, 1978 130 x 162 cm Acrílic sobre tela 49


7019

50

Sèrie Quatre elements. El foc, 1979 162 x 114 cm Acrílic sobre tela


8013

Sèrie Signes, segona època, 1984 162 x 130 cm Acrílic sobre tela 51


8014

52

Sèrie Signes, segona època, 1984 146 x 114 cm Acrílic sobre tela


8016

Sèrie Signes. Segona època, 1985 87 x 130 cm Acrílic sobre tela 53


8022

54

Sèrie Signes. Segona època, 1985 130 x 97 cm Acrílic sobre tela


9002

Sèrie Nous espais. Suite lírica, 1987 162 x 260 cm Acrílic sobre tela 55


10080

56

Sèrie Entre segles, 2003 162 x 130 cm Acrílic sobre tela


11002

Sèrie Heràclit, 2005 162 x 260 cm Acrílic sobre tela. 57


11013

58

Sèrie Heràclit. Collage A, 2008 200 x 100 cm Tècnica mixta sobre fusta


11015

Sèrie Heràclit. Collage C, 2008 200 x 100 cm Tècnica mixta sobre fusta 59


11017

60

Sèrie Heràclit. Collage E, 2008 200 x 100 cm Tècnica mixta sobre fusta


11031

Sèrie Heràclit, 2005 114 x 145 cm Acrílic sobre tela 61


11032

62

Sèrie Heràclit, 2008 162 x 130 cm Acrílic sobre tela


11059

Sèrie Heràclit. Collage. Autorretrat, nº1, 2011 130 x 162 cm Tècnica mixta sobre fusta 63


Exposició II Saló Revista, Saló Modernista Caixa Estalvis Sabadell, 1957 amb obra de Romà Vallès en primer plà.

64


Apunt final

A ROMÀ VALLÈS, amb el cor Ha estat un gran plaer per l’Acadèmia de Belles Arts. Fundació privada, quan des del Centre Cultural de Terrassa, se’ns ha demanat la col·laboració amb motiu de l’exposició retrospectiva d’en Romà Vallès. Ja va ser una satisfacció quan l’any 2004, arrel de l’exposició que vàrem organitzar a l’Acadèmia, vaig poder aprofundir en la seva trajectòria. Et vaig conèixer l’any 1965, a través del meu espòs (alumne teu), en una inauguració a Barcelona, però l’estiu següent ens vas oferir la teva amistat i la de la teva esposa, Montse, permetent-nos assistir a una de les 1eres. Cantades d’havaneres a casa els Audouard al Port Bo de Calella. I després en una visita a les ruïnes d’Ullastret, on vaig aprendre a apreciar-te com a persona i com artista. No faré pas una crítica artística, doncs em consta que la teva obra ha estat ben estudiada. Només vull dir que en Roman (així et vaig conèixer), home d’aspecte fràgil, seriós, potser tímid, no dona pas la imatge de la força interna que l’empeny. Quan parla de la seva obra es transforma, aleshores es mostra un Romà Vallès, vital, convençut d’on vol anar i de quina manera, de fermes conviccions, meticulós, organitzat, estricte i d’un tracte exquisit. És un artista autèntic, que es dedica a la recerca del que flueix dintre seu, sense deixar-se temptar ni per tendències ni per ismes, i que ja des dels seus inicis va experimentar i treballar per trobar el seu propi llenguatge artístic.

A Sabadell va deixar una gran empremta com a pedagog i com a pintor, a les seves classes, no tan sols ensenyava les tècniques artístiques sinó que aconseguia que els alumnes s’expressessin lliurement, fonamentant la seva creativitat. En aquells anys era realment una manera de fer insòlita i no gaire corrent que un artista promocionés els seus alumnes organitzant exposicions del seus treballs. En Romà, no s’atura mai i és per això que la seva trajectòria és llarga, i la quantitat d’obra immensa, però ell amb el seus 90 anys, la té tota classificada i reconeguda, els seus ulls que s’encenen quan en parla, sembla que la tinguin registrada, amb tot el que ha implicat d’esforç, de recerca, introspecció i lluita. Compta amb uns bons puntals la Montse, la Isabel i la Lídia.

M. Dolors Forrellad i Domènech Presidenta de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació privada

65


Síntesi biogràfica i professional

1923 Neix a la ciutat de Barcelona, el 16 de desembre 1945 Ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona 1952 Professor de dibuix a l’escola Ferran Casablanques de Sabadell 1956 Inici de les Cosmogonies. Exposició d’art infantil a la Capella de l’Hospital de la Santa Creu, Barcelona. 1957 Primera exposició individual, a la Sala Fernando Fe, de Madrid 1959 Exposició individual a l’Ateneu barcelonés. Amb Alexandre Cirici i Antoni Camella funda l’Escola d’Art del FAD 1960 Medalla d’Or, premi Suís de Pintura Abstracta, Lausanna. Exposició individual al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Premi de pintura a Granollers. 1961 Exposició indivdual galeria Kasper, Lausana (Suïssa). Participació a la IV Bienal de Sao Paulo amb la sèrie Monocroma. 1962 Exposició indivdual Galeria Biosca, Madrid

1975 Sèrie Nous Materials, Nous Conceptes. Exposició individual a Londres. 1977 Exposició indivdual, Galeria René Metrás. 1978 Inici sèrie Elements. Exposició Muntatge-Environ amb Jordi Cerdà a la Universitat Autònoma de Barcelona. 1980 El Ministeri de cultura li atorga amb Jordi Cerdà l’ajuda per portar a terme el treball Reflexió-Procés-Pintura, que esposa a la Galeria Maeght de Barcelona, i més tard itinerarà pel territori català. 1983 Inici de la sèrie Signes. Exposició individual, galeria René Metrás. 1987 Inici de la sèrie Nous Espais 1989 Exposició antològica al Museu d’Art de Teruel 1998 Gran exposició antològica a la Pia Almonia de Barcelona 1999 Gran Premi de pintura Juan Ramon Masoliver, Montcada i Reixac, Barcelona 2001 Presentació del llibre Romà Vallès. 50 anys de pintura, editorial Mediterrània, José Corredor Matheos.

1963 Gran Premi al Certamen Nacional de Belles Arts, Madrid. Es casa amb Montserrat Audouard i Arboix. Primera exposició individual a galeria René Metras.

2004 Exposició antològica a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

1965-69 Professor a l’escola Massana de Barcelona

2009 Exposició edifici Museu Miramar, Sitges.

1967 Edició de la sèrie El Mundo roto, serigrafies.

2011 Exposició Romà Vallès. Memòria 88. Fundació VilaCasas, Barcelona

1968 Instal·la el seu nou estudi a Teià (Barcelona), masia can Monnac 1970 Sèrie Biomorfisme 1972 Exposició individual galeria René Metras 1974 Exposició indivudal (1956-1973), galeria René Metras

66

2005 Nova sèrie: Heràclit


Bibliografia essencial

Col·leccions

Cirlot, Juan Eduardo. Roman Vallés. Ed. Xifré, Barcelona 1960

Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Corrador-Matheos, José. Romà Vallès. 1978-1988. Diputació provincial de Teruel, 1989

Fundació Caixa Catalunya, Barcelona

Corredor-Matheos, José. Romà Vallès, 50 anys de pintura. Barcelona, Ed. Mediterrània, 2001

Museo de Bellas Artes, Sevilla

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid

Crespo, Ángel. Romà Vallès. Momentos de una trayectoria. Caja de ahorros de la inmaculada, 1996

Museo Proviincial de Arte de Teruel

Gil, Juan. Romà Vallès, Arquitecturas cósmicas. Teruel, Museo Provincial de Teruel, 2007

Museo de Arte, Zamora

Lozano, Rossend. Romà Vallès, L’Home, l’artista, el pedagog. Sabadell (Barcelona). Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

Museo de Arte, Murcia

Oliver, Conxita. Romà Vallès. Trajectòria 1956-1996. Barcelona. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1998

Museu de Belles Arts de Sabadell

Museu Municipal de Granollers

Museo de Estampas, Biblioteca Nacional, Madrid Fons d’Art. Palau de Generalitat, Catalunya

Oliver, Conxita. Romà Vallès: la llibertat de plantejaments. Ajuntament de Montcada i Reixac, 2000

Col·lecció Tous, Barcelona

Perucho, Joan. Romà Vallès. 40 años de pintura. Ajuntament d’Alcañiz, 2001

Col·lecció Cendrós, Barcelona

Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

Planas, Ricard. Romà Vallès, Ajuntament de Sitges, 2009

Col·lecció Perucho, Barcelona

Planas, Ricard. Romà Vallès. Memoria 88. Fundació Vila Casas, 2011

Museu de Pintura, Can Framis, Barcelona

67


Aquesta exposició ofereix el programa pedagògic dels Exploradors de l'Art dins de l'acord de col·laboració de

Detall de 1071 Cosmogonies, sèrie blanca, 1960 Acrílic sobre tela


fundacioct.cat

15

Exposició Del 16 de gener al 30 de març de 2014 Horari de dilluns a dissabte de 16 a 21 h Diumenges i festius, obert els dies d’espectacle, des d’1 hora abans de començar fins a 1 hora després de finalitzar Centre Cultural Terrassa Rambla d’Ègara, 340. 08221 Terrassa T. 93 780 41 22 · F. 93 733 13 93 info@fundacioct.cat Organitza Fundació Cultural Privada Caixa Terrassa


Romà Vallès 90 anys