Edita: Marxa-Homenatge als Maquis, Col·lectiu a les Trinxeres (Ponent), Kamilosetas Muskaria, CNT J.Costa (Barcelona), Llibreria La Rosa de Foc (Barcelona), Col·lectiu Helios, Col·lectiu La Lluna Negra (Vilanova i la Geltrú), Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga i adherit a la Xarxa Anarquista, Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga).
Els anarquistes Dolors Marín (Hospitalet de Llobregat) Les anarchistes Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent La plupart Espagnols allez savoir pourquoi Faut croire qu’en Espagne on ne les comprend pas Les anarchistes Ils ont tout ramassé Des beignes et des pavés Ils ont gueulé si fort Qu’ils peuvent gueuler encore Ils ont le cœur devant Et leurs rêves au mitan Et puis l’âme toute rongée Par des foutues idées Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent La plupart fils de rien ou bien fils de si peu Qu’on ne les voit jamais que lorsqu’on a peur d’eux Les anarchistes Ils sont morts cent dix fois Pour que dalle et pour quoi? Avec l’amour au poing Sur la table ou sur rien Avec l’air entêté Qui fait le sang versé Ils ont frappé si fort Qu’ils peuvent frapper encor Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent Et s’il faut commencer par les coups d’pied au cul Faudrait pas oublier qu’ça descend dans la rue Les anarchistes Ils ont un drapeau noir En berne sur l’Espoir Et la mélancolie Pour traîner dans la vie Des couteaux pour tranch er Le pain de l’Amitié Et des armes rouillées Pour ne pas oublier Qu’y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent Et qu’ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous Joyeux, et c’est pour ça qu’ils sont toujours debout
La cançó de Leo Ferré va descriure el tarannà anarquista de Francesc Sabaté, del seu germà Josep, dels seus amics Ramon Vila, Massana, Face, Amador i tants d’altres, i de les seves companyes, Leonor, Joaquina, Maria, Llibertat, Lola, Montserrat. A molts d’ells els va conèixer a París, o en va sentir parlar... Dones i homes anarquistes, res més senzill, i res més complert, més valent, més honest. Tots ells fills de la «divina acràcia» que cantava Salvat Papasseit en els seus poemes dels anys vint, fills de la utopia, del pensament crític, dels eterns aprenents, dels impenitents lectors i devoradors de biblioteques eclèctiques, habitants d’ateneus i de nits en vetlla, observadors d’estels fugissers com la mateixa vida en les nits de ruta, callats i discrets, elegants en la seva pobresa, dandis de barriada obrera, amants apassionats, anarquistes, llibertaris, àcrates. Un entre cent i tot i així vius, existint, vivint intensament entre la misèria quotidiana, entre venuts i confidents, entre delators i falsos companys de viatge, un entre cent, existint des del Berguedà a l’Hospitalet, de Badalona a Flix, del barri de Torrero a Erpila o Monzón, de Malasaña a Cerdanyola, un entre cent, existint en les terres d’Espanya, de Catalunya i resistint, emprenyant el poder, actuant, atracant, propagant la idea, clandestins en ciutats obscures on la por és la moneda de canvi. Figures fora del temps, que es mouen amb discreció, la idea al crani, la Idea! Apresa a les nits al sindicat, a l’ateneu, guardada al costat dels records de la revolució, dels records de la dona i els fills, de la mare que pateix, guardada entre d’interstici que amaga la decepció per què s’han resignat a sentir-se vençuts, perquè han venut la revolució, no al feixisme dels traïdors, sinó a la idea totalitària que des de maig del 37 planeja en contra de les col·lectivitzacions, de les escoles lliures, que mata d’amagat als
http://marxa-maquis.org www.nodo50.org/alestrinx www.nodo50.org/cntcatalunya www.nodo50.org/kamilosetas www.berguedallibertari.org http://xarxanarquista.org/a
millors, els més brillants oradors, els militants més fidels com els xicots de les Joventuts Llibertàries al cementiri de Cerdanyola, com el Martínez Hungria a qui la Conxa va cercar nits senceres... I en Quico, el Pepe, el Vila, en Panxo recorden com els fronts on els anarquistes partiren dels primers, cantant, amb espardenyes, amb armament casolà, es van convertir de sobte en un lloc perillós. Tots ells eren utilitzats com a carn de canó per capitans aranya que amb pocs escrúpols enviaven els llibertaris a matar, després, destruïen les col·lectivitzacions davant els mateixos camperols que les havien aixecat, batalles dins de la batalla, els uns feien, els altres desfeien a traïció, i a traïció senyalaven, empresonaven, batalla dins de la batalla. Barcelona es va tornar a convertir per alguns en un bon lloc per amagar-se. I un altre volta al front, entre companys, si pot ser!, entre els amics de la Durruti ara desfeta, o en els de la 26 o la 27, amunt i avall, amb el caliu de la darrera nit amb la companya, qui sap fins quant i on... I després els camps de la vergonya, la vergonya de perdre una guerra, que no una revolució, la vergonya per aquells que els tractaven com a bèsties, per aquells que deixaren morir criatures de gana i brutícia, a homes i dones de fred i misèria, entre la sorra humida de platges hivernals, un malson que seguia quant semblava que tot s’acabava, que la pau portaria si més no un xic de tranquil·litat. Res, por, delació, nits d’insomni a l’interior i a l’exterior, patint pels parents, els amics, els companys, els veïns, els mestres, fins quant? Fins a sempre company, fins a sempre! Tants van morir a l’exili! Tants van morir a les presons de l’interior, sols, entre capellans merdosos que
els enviaven a matar, entre soldats esporuguits que mataven dones, mares, noies... I calia agafar l’amiga, l’arma calenta que al costat del cor escalfava la butxaca, l’star, dels anys vint, dels grups barcelonins, o ara alguna cosa més moderna. De fet va ser la revolta del 36 qui va posar les armes a les mans dels anarquistes, van ser deixades a la vorera en entrar a França, però ara, gràcies als resistents, a la guerra contra els alemanys, entre centenars de col·laboracionistes que els fan la gara-gara, les pistoles i els fusells tornen a ser fidels companyes. Fidels fins la mort per a tots i cada un d’ells, ara toca el torn de l’autodefensa, una altra vegada, com en els anys vint, com en la clandestinitat, com en la trinxera, company, on hi som tots encara. Tot i que molts ja no ho saben! Fins a la fi, un any, dos, deu, vint potser, entrant i sortint per la ratlla de França, pels masos i poblets, parant en llocs segurs, escapant dels delators, dels sometents, de la guàrdia civil, de l’exèrcit, dels falangistes, els requetes catalanistes i tants d’altres. Ens movem entre enemics entre llops amb pell d’ovelles, afirmaven confusos, però un entre cent, existint, demostrant que els anarquistes existeixen, un entre cent, pocs entre mils, bandera negra al cor! El millor homenatge a tots ells és la senzillesa, el cant callat del dia a dia, el respecte per la Idea, pel seu record, la lluita per salvar la seva història, per recórrer els mateixos camins, que no sols els del Pirineu, ni els urbans, sinó els de la Idea: fraternitat, autoconeixement, aprenentatge, pensament crític. Alguna senyalització com a màxim per recordar on van deixar les seves petges, perquè els més joves sàpiguen que
la revolució va ser possible, que és possible si volen encara. I com no, una festa a la seva salut, per amagar la llàgrima amargant de la nostra solitud, sense ells! Totes les altres coses, futeses al servei dels interessos que ells mateixos van tenir moltes ganes de combatre, fires de productes i mercaderies, pins i banderoles, folklore dels seixanta passat de voltes, enterrament d’ideologies, sindicats venuts que res tenen a veure amb la mateixa paraula, eterns alliberats que ara cerquen d’altres menjadores, antics amics i companys d’esquerres que ara s’arreceren en la memòria de què lluitaren de valent per confondre’ns a tots, falsos resistents i «guerrilleros» sense guerrilla, fanàtics d’altres ideologies que pretenen cobrir amb d’altres banderes a aquells que no en volien cap, o en tot cas la negra. Per no dir dels actes de «memòria històrica» on parlen botxins, opinadors, observadors, periodistes, locutors, escriptors, showmans i clar, els morts mai parlen!, però hi són, ben presents en fotografies que decoren les parets. I el que és pitjor fins i tot sovint són qüestionats, criticats, i usats de torna en les discussions polítiques entre grups polítics que res tenen a veure amb ells. Si ho arriben a saber potser no baixen..., potser ens deixen més sols i més avergonyits encara! Malgrat tot, malgrat tot, avançaven, com deia en Salvat. Salut companys! Fins a sempre, perquè veritablement veu ser un entre cent, i per tant existiu, i seguireu existint entre la banda dels i les de la bandera negra, entre els sense deu ni amo, entre els membres del Col·lectiu A Les Trinxeres i de la Marxa – Homenatge als Maquis.
Marxa organitzada pel Col·lectiu a les Trinxeres a Bellver l’any 2008.