Page 1

EL CONTE DE LA PRINCESETA AMB MAL DE PANXA

Hi havia una vegada, en un país molt molt lluny d'aquí (tant que ni els més grans el poden recordar) vivia una princeseta en el seu castell, rodejada de jardins plens de flors i arbres frondosos amb simpàtics ocellets que omplien l'aire dels matins amb les seves cançons. La princeseta era la noia mes maca del regne i per això mateix totes les altres noies la miraven amb enveja i ulls odiosos. Ella però vivia aliena a totes aquestes ires i malevolències i en el seu món només havia lloc pel ball, la música i la felicitat. Un dia però una d'aquestes noies, no podent suportar més la seva pròpia maldat va decidir que la felicitat de la princeseta s'havia d'acabar. I així va ser que un dia, aprofitant una festa que la princeseta va oferir a tots aquells que ella considerava els seus amics, aquesta bruixota, com us dic, va portar com a regal per la princeseta un preciós pastís amb forma de cor i ple de llaminadures i dolços. La princeseta al veure el present que li oferien va saltar d'alegria i el va acceptar amb tota ingenuïtat. Però ai! el pastís no era més que un parany perquè la bruixota havia amagat dins seu un brevatge emmetzinat que produiria un mal de panxa esgarrifós a tot aquell que tastés un bocí del pastis, per petit que fos. I vet aquí que la pobre princeseta va tastar el pastís i tot de sobte va caure al terra doblegada de dolor. I la bruixota no parava de riure mentre la princeseta jeia al terra tremolosa i espantada, sense comprendre encara el que li havia passat. Passat un temps força llarg el dolor va anar minvant però mai va desaparèixer del tot i això va fer que la pobre princeseta es tornés cada cop més trista i solitària. La por li omplia el cos pensant que potser alguna altre persona podria voler fer-li altre cop mal. Aquest pensament li apretava el cor i omplia els seus somnis nit rere nit. Un dia però, passejant pel bosc es va trobar amb un simpàtic osset que se li va acostar sense por i a cau d'orella li va dir: - Perquè estàs tant trista princeseta? - La gent m'odia i tots volen la meva desgràcia. - Tu creus que tots volen que pateixis? - I es clar! mira quant de temps fa que sento aquest horrible dolor a la panxa i ningú m'ha volgut donar el remei. - Potser no has sabut preguntar a la persona adequada. No tothom és tant dolent com tu creus, saps? Hi ha altres persones amb el cor gran i pur com tu el tenies abans. - Si és veritat el que tu dius , et prego que em diguis on puc trobar a aquesta persona, perquè potser ella em podrà guarir del meu mal. - Tens raó quan dius que puc dur-te a algú que t'ajudi i com que crec que el teu patiment és injust et portaré fins a ell perquè et curi tots els mals.


I d'aquesta manera i sense dir cap altre mot la princeseta va seguir a l'osset dins el bosc, tot seguint un caminet força estret , de vegades fressat, de vegades planer fins arribar a una petita cabana amb una xemeneia que treia un fum negre com el sutge i una olor de llenya de pi que no sabia perquè però trobava agradable. La princeseta va picar a la porta i un home va sortir a veure qui demanava per ell. - Qui ets tu i que vols de mi? - Sis plau ajudeu-me , un amic vostre m'ha dit que vos podríeu guarir-me del mal que pateixo. - I quin és aquest mal que tens petita ? - Un mal de panxa esgarrifós que tinc per culpa d'una bruixota que em va emmetzinar. - Hmmm vaja! crec que ajudar-te puc, però alguna cosa a canvi m'hauràs de donar, no? - I que vols que et doni jo? Princesa sóc , i moltes riqueses et puc oferir si es que realment acabes el meu turment. - Una cosa només vull de tu. - I quina cosa és aquesta? - Una cosa que no es pot comprar amb diners, vull un dels teus queixals! - Un dels meus queixals? però això serà molt dolorós! Tu també em vols mal ? A més, com puc saber que certament em curaràs un cop t'hagi donat el meu queixal? - Tant cert com que el sol surt cada dia pel matí i les estrelles empaiten a la lluna per la nit, tant cert com et dic, que no puc donar-te cap prova de que el que et dic sigui veritat, tot i que de fet l'és. - M'agradaria creure't però el cor em diu que menteixes i que només vols augmentar la meva desgràcia. - El teu cor t'enganya petita princesa, i et fa pensar que tot el món té una ànima fosca i bruta com aquella que en el seu dia et va ferir. I ben cert és que hi ha potser més gent envejosa i dolenta que honesta i bondadosa. Però si saps buscar també podràs trobar aquesta altra gent alegre i sana com tu mateixa eres abans. O ja no recordes com reies i cantaves i jugaves cada matí i cada tarda any rere any? Després de dubtar molt i rumiar-s'ho molt i molt, la princeseta va decidir d'acceptar la proposta d'aquell home, tot i que en el fons de la seva ànima no tenia cap esperança i de fet va ser el desencís el que va empènyer-la a prendre aqueixa decisió. Sense dir cap mot, aquell estrany home li fa fer un gest per que obris la boca, i la princeseta obedient va fer el que se li demanava al temps que tancava els ulls. I va notar com uns dits es ficaven per la seva boca i a palpentes anaven tocant tots els queixals de la noia, com si busquessin el més adequat per aquella ocasió. Igual que el pagès busca els fruits més madurs i saborosos per collir-los del arbre i dur-los a casa, així mateix feien els dits d'aquell home dins la seva petita boca , mentre ella esperava una


estrebada de dolor en qualsevol moment. Però de sobte, digueu-li màgia, digueu-li ciència, va notar que el seu mal de panxa s'havia esvaït com la rosada a trenc d'alba. Va obrir els ulls de sobte com intentant tenir la certesa de que no estava somiant. I no era un somni sinó que era la pura realitat, perquè davant d'ella va veure aquell home que obria una de les seves mans, l'apropava a la seva carona i li ensenyava un queixal blanc com la farina. - M'has guarit! no ho puc creure ! com ho has fet? potser saps d'alguna ciència desconeguda per tothom? - Cap metge sóc jo i poc de ciència en sé... Només una cosa sé fer bé i és llegir dins el cor de la gent. El mal que tu paties no era per causa del pastís que aquella bruixota et va oferir, sinó pel teu propi cor, que escamat i decebut va fugir de l'afecte i el calor d'altres cors... es va creure que els bons cors no existien, i en sentir-se tant sol va provocar-te aquest dolor intens que tu creies que venia del pastís. Vares perdre la confiança en la gent, però avui has sabut recuperar-la al permetre que un estrany posés els dits dins la teva boca. Tot i arriscar-te a prendre molt de mal has accedit a la meva proposta sense tenir la certesa de que realment servís d'alguna cosa. Avui has aprés altre cop a confiar en les persones. - Ben cert és el que tu dius perquè veritablement ja no pensava que tornés a trobar cap persona de bon cor com tu en tota la meva vida. Agraïda estic i crec que una gran recompensa et mereixes. Vine amb mi a palau i t'ompliré las mans i les butxaques de tants diners i joies com tu vulguis! - Res de tot això necessito jo. El tracte ja està fet. Jo tinc el teu queixal i tu la teva salut i la teva felicitat. - Però perquè necessites un queixal ? quin servei et pot donar ? - Molt de seny tenen les teves darreres paraules i tota la raó t'haig de donar quan dius que cap servei em farà a mi aquest queixal de manera que te'l torno a tu dons teu era i just és que ho segueixi sent. - Però no entenc res! ara per què em tornes a donar el queixal ? si acabes de dir que era l'únic que volies? - Vull que conservis aquest queixal perquè així no oblidaràs mai el que avui has aprés. I cada cop que algú et faci mal i que el teu cor es senti sol i trist, vull que l'agafis i el miris fixament, i que pensis que igual que avui, algú tard o d'hora arribarà i et farà esvair el teu dolor. I sense donar-li temps a contestar ni a replicar i mentre encara estava pensant en tot allò que acabava d'escoltar, aquell home va girar cua i va marxar pel mateix camí per on ella havia vingut. I quan ja quasi no es podia distingir del follam del bosc, la petita princeseta va reaccionar i li va cridar: - Moltes gràcies per tot !!! siguis qui siguis perque ni tan sols el teu nom jo sé de tu!! - Només sóc l'ultim dels Hogol i potser des d'avui també un amic teu! I un cop dit això aquell home (o hogol o el que sigui que fos) va desaparèixer


pel sender del bosc i mai més es va sentir parlar d'ell ni dels Hogol. Sola davant la cabana , la princeseta va alçar el cap i va mirar el cel blau i els núvols que flotaven allà amunt tant immensos i tant blancs com el cor que acabava de recuperar. I tot mirant el seu petit queixal que reposava sobre el palmell de la seva mà, va enfilar el camí de tornada al seu palau on va viure durant molts i molts anys.

Extret de http://hogoland.com/contes/conte01_c.htm

la princesa amb mal de panxa  

conte dels hogol