Issuu on Google+

LA CABRA DEL SENYOR SEGUIN Nicole Boivert (França, conte adaptat d'un text Alfons Daudet) El senyor Seguin mai no havia tingut sort amb les seves cabres. Les perdia totes de la mateixa manera: un bon dia, trencaven el seu cordill, se n'anaven cap a la muntanya i, allà dalt, el llop se les menjava. Ni tan sols les carícies del seu amo, ni la por del llop, res no les feien quedar. Diuen que eren cabres independents, que volien, fos com fos, l'aire lliure i la llibertat. El senyor Seguin que no entenia res del caràcter dels seus animals estava consternat. Deia: - S'ha acabat. Les cabres s'avorreixen a casa meva, no en guardaré mai cap. Això no obstant no es va desanimar i, després de perdre sis cabres de la mateixa manera, va comprar-ne una setena; però, en aquest cas, va tenir cura de triar-la ben jove perquè s'acostumés millor a quedar-se a casa seva. Que n'era de maca la cabreta del senyor Seguin! Que n'era de maca, amb els seus ulls dolços, la seva barbeta i els seus pèls blancs que semblaven un abric! A més era dòcil, es deixava munyir sense moure o posar el peu a la galleda. Era un encant de cabreta... A darrera de casa seva, el senyor Seguin tenia un prat molt maco. Hi va deixar la Blanquette, com havia anomenat la nova cabra, la va lligar en el lloc més agradable, tenint cura de deixar-li prou cordill i, de tant en tant, anava a veure com es trobava. La cabra era feliç i menjava l'herba amb tant de gust que el senyor Seguin n'estava encantat. - Per fi -pensava l'home- vet aquí una que no s'avorrirà a casa meva! Però, el senyor Seguin s'equivocava. Un dia, mirant la muntanya, la Blanquette va pensar: - Que bé s'hi deu estar allà dalt! Quin plaer de poder saltar per l'herba alta, sense aquest maleït cordill que fa mal al coll... Menjar l'herba d'un prat això només és bo per al ruc o al bou!... Nosaltres, les cabres, necessitem espai. A partir d'aquest moment, l'herba del prat li va semblar sense gust. L'avorriment va arribar. La Blanquette es va aprimar. No va donar tanta llet. Feia llàstima de veure-la tibar tot el dia del cordill, els ulls mirant cap a la muntanya, fent "be"... tristament. El Sr. Seguin s'adonava que a la seva cabreta li passava alguna cosa però no sabia què era fins que, un matí, quan acabava de munyir-la, la Blanquette es va girar i li va dir a la seva manera: - Escolti, Sr. Seguin, m'avorreixo aquí, deixi'm anar a la muntanya. - Déu meu!... Ella també! -s'exclamà l'home estupefacte. I, de l'ensurt, va deixar caure la


galleda de la llet. Després, assegut a l'herba, al costat de la seva cabra, li va dir: - Així doncs, Blanquette, em vols deixar? I ella va contestar: - Sí, senyor Seguin. -Però, que et falta herba aquí? -Oh no, senyor Seguin. -Potser el cordill és massa curt? Vols que te'l posi més llarg? -No val la pena, senyor Seguin. -Llavors, què et fa falta? Què vols? -Vull anar a la muntanya, senyor Seguin. -Però desgraciada, no saps que a la muntanya hi ha el llop? I que faràs quan vindrà?... -Li donaré cops de banyes, senyor Seguin. -Tant li fan les teves banyes al llop. S'ha menjat cabres amb banyes molt més grans que les teves... Saps, la vella Renaude, que estava aquí l'any passat, era una cabra forta i valenta com un boc. Doncs, va lluitar amb el llop tota la nit... i finalment, al matí, se la va menjar. -Carai!, pobra Renaude!... Tant me fa senyor Seguin, deixeu-me anar a la muntanya. -Renoi! -va pensar el senyor Seguin- Però què els passa, a les meves cabres? Encara que saben que el llop se les menjarà ... No pot ser, et salvaré, dolenta. I per por que no trenquis el cordill, et tancaré en un estable i t'hi quedaràs per sempre. Dit i fet, el senyor Seguin va portar la cabra en un estable fosc i va tancar la porta ben tancada. Malauradament, havia oblidat la finestra i, així que va girar l'esquena, la cabreta se'n va anar. Quan la cabra blanca va arribar a la muntanya hi va haver un enamorament general. Els vells avets no havien vist mai una cabra tan bonica. Va ser rebuda com una reina. Els castanyers s'inclinaven fins a terra per acariciar-la amb les seves branques, les ginestes d'or s'obrien al seu pas i feien tan bona olor com podien. Tota la muntanya era una festa en honor seu. Que n'era de feliç la Blanquette! Ja no hi havia cordill... res que la privés de saltar i menjar herba al seu gust... Aquí si que n'hi havia, d'herba!, alta fins a les banyes!... I quina herba! bona, fina, saborosa, feta amb mil plantes... Era una altra cosa que l'herba curta del prat allà baix. I les flors!, de tota mena: blanques, vermelles, grosses, petites, tot un bosc de flors silvestres impregnaven l'aire d'olors molt diverses. La cabra blanca, mig borratxa, s'hi rebolcava, les potes en l'aire, rodolava pels talussos barrejant-se amb les fulles caigudes i les castanyes. Però, de sobte, s'aixecava d'un bot i, hop!, corria a través dels esbarzers i dels boixos, ara a dalt d'un cim, ara al fons d'un


precipici, a baix, a dalt, a tot arreu... Semblava que hi hagués deu cabres del Sr. Seguin a la muntanya!.És que la Blanquette no tenia por de res. D'un salt franquejava grans torrents, els quals, al seu pas, l'esquitxaven de pols humida i d'escuma. Llavors, xopa, anava a estirar-se sobre alguna roca plana i es deixava assecar pel sol... Una vegada, apropant-se a la vora d'un pendent, va veure a baix, molt avall de la vall, la casa del senyor Seguin amb el prat al darrere. Això la va fer riure molt. - Que petit! -va pensar- com és que vaig poder cabre-hi? Pobreta!, veure's tan amunt, es creia almenys tan gran com el món... En definitiva, va ser una jornada meravellosa per a la cabra del senyor Seguin. Cap al migdia, corrent per tots costats, va trobar-se amb un ramat d'isards que estava rossegant vinya salvatge. La nostra petita corredora, amb vestit blanc, va causar sensació. Li van donar el millor lloc per menjar vinya, i tots aquests senyors es van mostrar molt galants... Tanmateix, diuen que un jove isard de pèl negre va agradar a la Blanquette. Els dos enamorats es van perdre pel bosc durant una hora o dues, i si voleu saber què es van dir, aneu a demanar-ho a les fonts xafarderes que corren entre la molsa. De sobte, el vent va ser més fresc. La muntanya es va tornar de color violeta; era el vespre... - Ja! - va dir la cabreta, i es va parar molt sorpresa. Allà baix, els camps estaven perduts entre la boira. El prat del senyor Seguin havia desaparegut, i, de la caseta, tan sols se'n veia la teulada amb una mica de fum. Va sentir les campanetes d'un ramat que tornava a casa, i va sentir la seva ànima molt trista. Un ocell, que també tornava al niu, la va refregar al seu pas. Es va esgarrifar... i després va sentir un crit per la muntanya: - Hu! hu! -, feia el llop. Va pensar en el llop, durant tot el dia, la boja, ni hi havia pensat pas... En aquell precís moment es va sentir una trompa molt lluny en la vall. Era el bo del senyor Seguin que intentava un últim esforç per fer-la tornar. -Hu! hu! -feia el llop. -Torna! torna!... -cridava la trompa. La Blanquette va tenir ganes de tornar; però, recordant el prat, el cordill, va pensar que ara ja no podia suportar aquella vida i que valia més quedar-se. La trompa ja no se sentia... Darrere seu la cabra va sentir un soroll de fulles. Es va girar i va veure en la foscor dues orelles curtes, ben dretes, amb dos ulls que brillaven ... Era el llop. Enorme, immòbil, assegut, estava allà mirant la cabreta blanca i assaborint-la ja. Com que


sabia que se la menjaria, el llop no tenia pressa; només quan es va girar, es va posar a riure: - Ha! Ha! la cabreta del senyor Seguin -i va passar la seva gran llengua vermella sobre la seva boca negra. La Blanquette es va sentir perduda... Un moment, recordant la història de la vella Renaude, que havia lluitat tota la nit però que al matí havia estat menjada, es va dir que potser valdria més que el llop se la mengés de seguida; llavors, canviant de parer, es va posar en guàrdia, el cap abaixat amb les banyes endavant, com una valenta cabra del senyor Seguin... No és que tingués l'esperança de matar el llop -les cabres no maten el llop- però només per a veure si podia aguantar tant de temps com la Renaude... Aleshores el monstre va avançar i les petites banyes es van posar en moviment. Ah!, que n'era de valenta la cabreta, com es defensava! Més de deu cops, va obligar el llop a recular per a recuperar força. Durant aquelles treves d'un minut, la gormanda encara collia amb pressa una mica de l'herba que tant li agradava, després tornava al combat, la boca plena... Això va durar tota la nit. De tant en tant la cabra del Sr. Seguin mirava les estrelles ballant en el cel clar, i pensava: - Oh!, tant de bo aguanti fins l'alba... Una darrera l'altra, les estrelles es van anar apagant. La Blanquette va redoblar els cops de banyes, el llop els cops de dents... Una llum pàl·lida va aparèixer a l'horitzó... El cant d'un gall va pujar de la vall. - Per fi -va dir el pobre animal, que només esperava el dia per a morir. I es va estirar al terra amb el seu pèl blanc tan bonic tot tacat de sang ... Llavors el llop es va tirar a sobre la cabreta i se la va menjar.

extret de : http://www.xtec.es/recursos/cultura/contes/arreu/cabra.htm


La cabra del senyor seguin