Llibre de visites temàtiques 2018

Page 1

La Masia d’en Cabanyes. Relat cultural dels Cabanyes i significats de la casa-museu Visites temàtiques al “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes” Textos Francesc Miralpeix, Montserrat Comas, Joan Manuel Chouciño, Sílvia Domènech, Mireia Rosich, Rafel Mestres, Mila Arcarons, Mònica Àlvarez i Bienve Moya


La Masia d’en Cabanyes. Relat cultural dels Cabanyes i significats de la casa-museu


La Masia d’en Cabanyes. Relat cultural dels Cabanyes i significats de la casa-museu Visites temàtiques al “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes”

Francesc Miralpeix, Montserrat Comas, Joan Manuel Chouciño, Sílvia Domènech, Mireia Rosich, Rafel Mestres, Mila Arcarons, Mònica Àlvarez i Bienve Moya


Edita: Consell Comarcal del Garraf Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes Coordinació: Alba Tomàs Consell Comarcal del Garraf Correcció lingüística: Laura Llahí Ribó Mercè Foradada Fotografies: Mike Alentorn Diego Calderón Jordi Mas Laura Pàrraga Xavier Saumell Biblioteca Museu Víctor Balaguer Fons fotogràfic d’Alexandre de Cabanyes Centre d’Interpretació del Romanticisme. Manuel de Cabanyes © 2018 Consell Comarcal del Garraf © 2018 Dels textos, els autors © 2018 De les fotografies, els autors Maquetació i impressió: Gràfiques El Campanar Carrer de Solicrup, 6 nau C 08800 Vilanova i la Geltrú Tel. 93 814 11 85 Dipòsit legal: B 12652-2018

Consell Comarcal del Garraf Plaça de Beatriu de Claramunt, 5-8 08800 Vilanova i la Geltrú t. 93 810 04 00 www.ccgarraf.cat ccgarraf@ccgarraf.cat Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes Masia d’en Cabanyes s/n 08800 Vilanova i la Geltrú t. 93 811 57 15 www.masiadencabanyes.cat masiadencabanyes@ccgarraf.cat MasiadenCabanyes @MasiaCabanyes

Sumari Presentació

pàg. 70

Masia d’en Cabanyes

Pintura i gust col·leccionista de Josep Antoni de Cabanyes (1797-1852)

pàg. 80

Francesc Miralpeix

La biblioteca del poeta sense llengua

pàg. 14

Montserrat Comas

La música a la Masia d’en Cabanyes

pàg. 20

Joan Manuel Chouciño

La indumentària del segle XIX. Una aproximació a la moda de l’època romàntica

pàg. 28

Sílvia Domènech

El llegat artístic d’Alexandre de Cabanyes a Vilanova i la Geltrú

pàg. 34

Mireia Rosich

El fons fotogràfic d’Alexandre de Cabanyes

pàg. 42

Rafel Mestres

L’Espai Goya a la Masia d’en Cabanyes. Els Disparates i la seva lectura contemporània

pàg. 46

Mila Arcarons i Mònica Àlvarez

Mites i llegendes de la comarca del Garraf. Històries del territori. De la Masia i el poeta Bienve Moya

pàg. 56W


La cessió de la Masia d’en Cabanyes a la ciutat de Vilanova d’any 1975 i les posteriors remodelacions i restauracions de l’edifici, han estat claus per a poder construir el relat cultural de la família. Però també de la ciutat i el país. És en aquest sentit que volem, una vegada més, donar-la a conèixer i compartir-la amb la ciutadania com a expressió cultural de moments ideològics, estètics, socials i, del tarannà de la família impulsora de l’esperit de

P

la il·lustració, cosmopolita i liberal. resentem el recull de les visites temàtiques que s’han realitzat els darrers anys al “Centre d’inter-

De nou, amb aquesta publicació proposem aprofundir

pretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes”

en la col·lecció dels Cabanyes a través dels objectes, la

de la Masia d’en Cabanyes com una nova ocasió per fer

biblioteca i els llibres, els instruments i la música, l’obra

reconeixement al llegat Cabanyes .

pictòrica que s’hi conserva a les parets i de la mà dels que hi van viure – en aquesta ocasió Josep Anton de Cabanyes

En deia de la masia Josep Pla, en una visita a Alexandre de

i Alexandre de Cabanyes –.

Cabanyes, que l’ombra romàntica de Manuel de Cabanyes encara vaga per les seves estances i, fa pocs anys, la

N’esperem que el “Centre d’Interpretació del Romanticisme

Masia d’en Cabanyes ha estat reconeguda com a bé cul-

Manuel de Cabanyes” de la Masia d’en Cabanyes, tresor

tural d’interès nacional. Un reconeixement merescut per la

heretat de tots i totes, us sigui més proper gràcies a la

proposta arquitectònica que va triar la família Cabanyes

recerca que han realitzat Francesc Miralpeix, Montserrat

quan va decidir construir la seva casa d’estiueig als afores

Comas, Joan Manuel Chouciño, Sílvia Domènech, Mireia

de la ciutat -una aposta trencadora propera als cànons del

Rosich, Rafel Mestres, Mila Arcarons, Mònica Álvarez i

neoclassicisme en un moment que es bevia de la tradició

Bienve Moya.

barroca-. Però també, per la col·lecció que s’hi custodia

Benvinguts de nou.

que van iniciar els Cabanyes a finals del segle XVIII i que ha arribat fins els nostres dies .

Vilanova i la Geltrú, abril de 2018

(7)


Francesc Miralpeix Vilamala Professor d’Història de l’Art Modern Universitat de Girona

(8)

Pintura i gust col·leccionista de Josep Anton de Cabanyes (1797-1852)

Pelegrí Clavé, Retrat de Josep Anton de Cabanyes, Masia d’en Cabanyes.

L

’estudi de la història del col·leccionisme ar-

l’anàlisi de les vuitanta-dues pintures que conformaven el

tístic a Catalunya està rebent, d’uns anys cap

nucli de la seva col·lecció, segurament conscient que no

aquí, l’atenció de nombrosos estudiosos que

només ell en seria el lector. Aquest breu escrit que tot just

s’interessen pels múltiples vessants del fenomen: des de

ara presentem com a recordatori de la xerrada en ocasió

la recuperació de la memòria dels seus protagonistes a la

d’una de les visites temàtiques de 2016, per raons òbvies

reconstrucció de les seves col·leccions, les publicacions

de format i espai, només pot ser l’avantsala d’un estudi

van fressant un camp bastíssim al qual caldrà seguir dedi-

més ampli i detallat que tenim en preparació i que rei-

cant encara molts esforços. La conservació d’aquest pas-

vindicarà Josep Anton de Cabanyes com a precursor del

sat, però, no sempre ha estat la més idònia i desitjable.

col·leccionisme artístic a la Catalunya vuitcentista, al ma-

Massa sovint, la poca consciència de la nostra societat

teix temps que subratllarà el valor del manuscrit Catálogo

a l’hora de preservar la memòria i, és clar, els successos

y descripción de algunos cuadros que posee Dn. José Antonio

de la nostra història han anat en contra de la salvaguarda

de Cabanyes.

d’aquests rics patrimonis atresorats al llarg del temps per persones i institucions.

L’HOME

Un dels casos més extraordinaris és el de la col·lecció del

Josep Anton de Cabanyes, ric comerciant vilanoví, escrip-

vilanoví Josep Anton de Cabanyes i Ballester (Vilanova i

tor i col·leccionista, melòman, traductor i pintor ocasio-

la Geltrú, 1797-1852), l’afició col·leccionista del qual ha

nal, germà del poeta romàntic Manuel de Cabanyes, es la-

passat pràcticament desapercebuda.1 La seva dèria, per

mentava des de la finca de Bellver estant, a tocar de Vilobí

dir-ho en paraules de Diderot, destil·la una concepció

del Penedès, de l’infortuni del seu retorn de Brussel·les,

clarament moderna del col·leccionisme, en què els crite-

on havia passat els millors anys de la seva vida. A la ciutat

ris de gust i selecció personals s’imposen a la tradició

belga hi veia una llum, la del nord, que l’escalfava i que en

dels gabinets acumulatius de meravelles o als monetaris

canvi, a la càlida mediterrània del Garraf, trobava gèlida.

numismàtics i arqueològics. Més excepcional és, enca-

A més, un any abans de la seva arribada, el 1833, havia

ra, que la seva pinacoteca vagi acompanyada d’un acte

esclatat la primera carlinada i el nostre protagonista, que

pràcticament insòlit en la nostra tradició: es tracta d’un

s’havia format sota l’auspici del seu pare, Llorenç de Ca-

minuciós catàleg descriptiu on Josep Anton s’esplaia en

banyes Fuster, i del seu oncle Josep Maria de Cabanyes,

(9)


Anònim, Vista de la Masia d’en Cabanyes, principis. del segle xix.

( 10 )

patia per la hisenda i els negocis i segurament per la

xviii

que adquirien propietats a la banda alta de Barcelona

que ell mateix cultivà fixant el record de les impressions

pròpia integritat física i la de la seva família. La sensació

per tal d’emprar-les com a residències de descans, a la

que li causaven les obres i els espais que visitava. Són

de trobar-se en un país roí, sempre en contrast, és clar,

manera de les vil·les suburbanes renaixentistes, Llorenç

molt suggeridores, en aquest sentit, les anotacions de les

amb la bellesa dels indrets i l’afabilitat de les gents de

de Cabanyes adquirí el 1790 la finca de can Parellada al

obres d’art i d’arquitectura que veié al llarg dels seus dos

Bèlgica, es manifestà de manera molt punyent i sovin-

marquès de Llupià. En aquest indret s’erigí la Masia d’en

anys d’estada a l’illa de Mallorca. Josep Anton, però, tenia

tejada en contra de la ciutat de Barcelona. Josep Anton,

Cabanyes, un dels edificis més singulars de l’arquitectura

clar que el sentit últim del seu catàleg consistia a posar en

a banda de formar-se a Amsterdam en una companyia

neoclàssica catalana, el disseny del qual anà a compte,

valor la col·lecció que havia aplegat, amb l’esperança que

exportadora quan tenia vint anys i de viatjar a Holanda

segons deducció d’Oriol Pi de Cabanyes, de l’enginyer

els seus hereus sabrien apreciar, conservar i prosseguir

i Bèlgica entre 1822 i 1824, estigué també a Anglaterra,

italià Domenico Bagutti. Aquesta casa, avui reconvertida

—com de fet succeí— la seva tasca.

França, Suïssa i Itàlia. Barcelona, a la vista de la seva

en la coneguda Masia d’en Cabanyes, declarada el 2014

formació i experiència, devia quedar a anys llum de la

Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en la categoria de

A la pinacoteca de Josep Anton de Cabanyes hi abunden

seva avidesa cultural.

monument històric, serà el destí final de la col·lecció de

especialment obres de les escoles bolonyesa i romana

pintures.

dels primers anys del segle

—amb atribucions gene-

roses a Carracci, Reni, Poussin, Albani, Rosa, Guercino,

El bagatge cultural que Josep Anton de Cabanyes arramblà de la seva exquisida formació i del seu contacte amb

xvii

LA COL·LECCIÓ

Lanfranco, etc.— i obres d’escola flamenca i holandesa de la fi del segle xvi i dels primers decennis del xvii. Tot i

les elits d’una societat refinadíssima com era la dels Països Baixos d’aquells anys posteriors a les guerres napo-

No resulta difícil suposar que l’afició del nostre personat-

que la sensibilitat classicista era ben present en els llibres

leòniques el marcà de per vida, fins al punt d’emular en

ge per les arts i les lletres devia empeltar-se-li als Països

de viatges de l’Europa il·lustrada i s’havia estès arreu del

la mesura de les seves possibilitats el comportament que

Baixos i en els múltiples viatges que féu per Europa. Ell

continent aquest corrent de retrobament amb els valors

creia que li corresponia a la seva condició de ric hisendat.

mateix, però, s’adonà que una col·lecció despertava un in-

de la cultura clàssica grecoromana, el decantament clas-

No començà de zero, però. El seu pare, Llorenç de Caba-

terès més gran com més i millor se’n coneixia la història

sicista de Cabanyes, malgrat l’animadversió que sentia

nyes i Fuster (1758-1814), casat amb una de les pubilles

i les vicissituds de les obres que la integraven. No devia

pels professors de Llotja, devia començar a Barcelona, on

més ben situades de Vilanova, ric comerciant de vins i ai-

ser, però, l’única motivació que l’empenyé a catalogar la

l’ideari d’Anton Rafael Mengs, difós pel diplomàtic José

guardents, va fer arreglar les cases que el seu sogre, Josep

pinacoteca. En realitat, Josep Anton de Cabanyes atreso-

Nicolás de Azara i per personatges com Antonio Ponz

Fuster, tenia al centre de la vila, a la plaça de les Cols, fent

rava una inclinació per la història que practicà escrivint

des del si de la Real Academia de Bellas Artes de San

xamfrà amb el carrer Comerç. Paral·lelament, i seguint el

una documentada crònica sobre els orígens dels Caba-

Fernando, havia penetrat des del moment fundacional de

comportament de les elits barcelonines de la fi del segle

nyes i tampoc li eren llunyanes la crítica d’art i l’estètica,

l’escola de dibuix barcelonina.

( 11 )


És per això que el Catálogo és una font de primer ordre

que la Barcelona de les revoltes de 1835 i de la posterior

moment en què Carles i Alexandre de Cabanyes, fills de

per conèixer el seu gust. Fou elaborat al final de la seva

desamortització es convertí en un mercat artístic freqüen-

Llorenç de Cabanyes i Olzinelles, es repartiren el llegat. La

vida, cap a 1850, ja que Josep Anton hi consignà un seguit

tat per àvids compradors vinguts d’arreu d’Europa.

quinta neoclàssica de la Masia d’en Cabanyes i la pràctica totalitat dels quadres de la col·lecció original traspassa-

de quadres del seu germà Joaquim de Cabanyes, pintor i

( 12 )

militar, que corresponen a les seves estades a Alcalá de

Tot i que la qüestió de la ubicació original dels quadres

Henares, Segòvia i al seu pas per Mallorca. El Catálogo,

no està del tot clara, diversos documents permeten fer-

tot i tractar-se d’una font de gran utilitat per reconstruir

nos una idea d’on estaven emplaçats. Podem deduir que

La identificació de les obres conservades és molt com-

la col·lecció original, no resol però alguns dubtes impor-

alguns dels quadres els tenia a Barcelona, a la casa del

plexa, atès que no s’han conservat en la seva totali-

tants, com ara quines obres foren adquirides per Josep

carrer Mercaders, una part dels quals s’endugué, amb

tat, però aquesta és una tasca que sobrepassa aques-

Anton i quines ja provenien, si és que és el cas, del seu

els que havia adquirit durant la seva estada a la Ciutat

ta breu aproximació a una de les figures cabdals del

pare o de la casa Cabanyes d’Argentona d’on eren origina-

Comtal, cap a Vilanova i la Geltrú, però no pas a la Ma-

col·leccionisme artístic a Catalunya i que es pot llegir in

ris els Cabanyes vilanovins. Una part de la col·lecció ja la

sia d’en Cabanyes, sinó a la casa de la plaça de les Cols.

extenso a la revista Locus Amoenus (núm. 15/2017) de la

tenia abans de 1835, data en què es veié obligat a tapiar la

Les pintures ingressaren a la Masia d’en Cabanyes en el

Universitat Autònoma. .

ren Alexandre de Cabanyes.

Masia de can Cabanyes, tancar la casa de la plaça de les

( 13 )

Cols i emprendre un pelegrinatge que el dugué a Mallorca i Barcelona, fugint de la inestabilitat provocada per les escaramusses de les guerres carlines. És força probable

NOTES

que una part dels quadres els hagués atresorat durant els

1 Per a la conformació dels aspectes tocants a la personalitat de Josep Anton de Cabanyes són molt útils els treballs de Joan Rius i Vila (1973-1974), “Els Cabanyes es perden en la llunyania dels temps”, Diari de Vilanova. Miscel·lània Vilanovina, 6 d’octubre de 1973, p. 15; 20 d’octubre de 1973 (Els Cabanyes es perden en la llunyania deis temps.2.on); p. 19, 11 de novembre de 1973 (L’edat d’or dels Cabanyes vilanovins. ler. Llorens de Cabanyes i Fuster); p. 17, 8 de desembre de 1973 (L’executòria de noblesa dels Cabanyes acompanyada del daltabaíx de Nápols); p.13, 26 de gener de 1974 (Anys de prova (1808-1814). Llorens de Cabanyes bon timoner); p. 15, 23 de març de 1974 (La Masía d’En Cabanyes en el seu punt àlgid. Espiritualment parlant-Malaltia i mort del poeta); p. 7, 27 d’abril de 1974 (De quina manera la Masía d’en Cabanyes, resta convertida en monument sepulcral); p. 19, 18 de maig de 1974 (Llorenç de Cabanyes i d’Olzinelles conserva i augmenta el prestigi de la masia); p. 15, 25 de maig de 1974 (“La cansó d’en Francesch de Vílanova de Cabelles” (Tradició) per Llorens de Cabanyes); p. 15, 4 d’agost de 1979 (La

seus viatges per Europa: les pintures sobre superfície de coure —habituals de les escoles holandesa i flamenca— i segurament bona part dels llenços adscribibles a l’àmbit italià formarien part d’aquest lot de compres foranes. Gràcies a les anotacions del Catálogo també sabem que a Barcelona hi comprà la Sèrie de la vida de Josep d’Antoni Viladomat —avui a la col·lecció Muñoz Ramonet de Barcelona— i és probable que n’hi adquirís algunes més, ja Interior de la Masia d’en Cabanyes.

Masia d’En Cabanyes. El seu passat, el seu present i el seu futur incert); Joan Rius Vila (1956), “El noble señor D. José Antonio de Cabanyes y Ballester”, Boletín de la Biblioteca-Museo Balaguer, 5ª época, tom. IV, p.3-22; Id. (1982), Del Maresme al Penedès i al Garraf, a través dels Cabanyes vilanovins: més de mil anys d’història i de llegenda Vilanova i la Geltrú, Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer; Id.(1986), La vida i l’obra de Manuel de Cabanyes a través de la seva biografia, Vilanova i la Geltrú, Centre d’Estudis de la Biblioteca Víctor Balaguer; Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1970), Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca, Introducció, notes i comentaris de Joan Rius Vila, Barcelona, Pòrtic; Oriol Pi de Cabanyes (2000), “Avantpassats a Holanda”, El sol de Vilanova i el Garraf misteriós, Vilanova i la Geltrú, El Cep i la Nansa; Francesc Xavier Puig Rovira (2003), “Cabanyes Ballester, Josep Antoni”, Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú, Vilanova i la Geltrú, Ajuntament de Vilanova; Oriol Pi de Cabanyes (2010), “Cabanyes Ballester, José-Antonio de”, Diccionario biográfico español, Madrid, Real Academia de la Historia, vol. X.


Montserrat Comas Directora de la Biblioteca Víctor Balaguer

La biblioteca del poeta sense llengua ( 14 )

L

es biblioteques són en realitat la veu silenciosa dels seus propietaris. Això no implica que n’hagin llegit tots els llibres, ni que els hagin comprat ells mateixos o que tots els llibres siguin del seu gust. La visita a la biblioteca de la Masia d’en Cabanyes ens servirà no només per apropar-nos una mica al món del poeta, sinó per mostrar quins elements eren els habituals en una biblioteca del començament del segle xix. A Vilanova, per aquells anys, hi havia dues biblioteques particulars prou importants de dues famílies gairebé veïnes però ideològicament allunyades. L’una, la de Can Papiol, era plena de llibres emmarcats en el context de l’Antic Règim i amb una tendència conservadora, i l’altra, la de la família Cabanyes, respirava liberalisme i cosmopolitisme. Biblioteca de la Masia d’en Cabanyes, ubicada a la planta noble

M

anuel de Cabanyes (1808-1833) és definit per

opinions i publicacions es van perllongar en el temps i

Costa i Llobera com el poeta sense llengua

amb formes diferents. Amb el final de l’Antic Règim i

perquè es veié forçat a escriure en castellà,

l’inici de la nova societat liberal al començament del segle

una llengua que qualifica ell mateix d’estranya al pròleg

xix,

del seu llibre Preludios de mi lira. Però per a Costa també

possibilitats de publicació i en regulaven els criteris. La

es van fer les primeres lleis d’impremta que obrien les

significa la lluita que haurà de sostenir per gaudir d’una

primera, de 1810, s’aprovà en plena Guerra del Francès i

llibertat d’expressió que tenia escatimada. Malgrat tot,

abans que la Constitució de 1812, la qual cosa indica la ne-

Cabanyes va aconseguir alliberar el model poètic tant en

cessitat urgent de disposar d’un mecanisme per garantir

l’aspecte formal com, sobretot, en el més profund del

la llibertat de comunicació. Tanmateix va ser una llei amb

pensament.

poc recorregut a causa de la seva vaguetat. Després de superada l’etapa absolutista i el retorn de Ferran VII, una

Manuel tenia dos germans: Josep Anton, propietari de la

de les primeres accions del govern liberal fou l’aprovació,

majoria de llibres, i Joaquim, militar i pintor. La curta vida

el 1820, d’una nova i més completa llei d’impremta que

del poeta es va desenvolupar en un període molt convuls

només va tenir vigència fins al 1823 quan l’absolutisme

de l’Estat espanyol: del 1808 al 1814, la Guerra del Fran-

més ferotge va fer-se amb el poder. La llibertat va ser era-

cès; del 1814 al 1820, el retorn a l’absolutisme; del 1820 al

dicada de tots els àmbits i molt especialment de l’entorn

1823, el Trienni Liberal, i del 1823 al 1833, un llarg temps

del pensament, és a dir, dels llibres i de la impremta.

d’absolutisme que es coneix com la dècada ominosa.

Per tant, el mercat del llibre si volia sobreviure havia de moure’s entre dues vies de subsistència: la legal, sotmesa

El context impressor i editorial del moment determina en

a lleis estrictes tant en el camp administratiu com el reli-

bona mesura el que trobarem a biblioteques com la de la

giós controlat per la Inquisició, o la il·legal o clandestina,

Masia. D’ençà del descobriment de la impremta de tipus

fora del circuit.

mòbils, els llibres es van convertir en un bé públic i havia de complir els paràmetres que li eren propis: allò que es

RAONS ECONÒMIQUES DELS IMPRESSORS

publicava no podia ser contrari als interessos ni del rei ni de l’estat, i la censura ordinària s’ocupava del compli-

Com a qualsevol altre negociant, a l’impressor li inte-

ment. Les ordenances persecutòries contra determinades

ressava tenir la màxima quota de mercat, fet que volia

( 15 )


dir rebre encàrrecs de l’administració o de les principals

mort, el 1833. El resultat són 494 títols distribuïts així:

la Guerra del Francès i la família es trasllada a Barcelona

institucions econòmiques, educatives, etc. per a la qual

espanyols, 138 (inclosos els llibres escolars); francesos,

on, per cert, circulaven llibres i premsa clandestina amb

cosa era convenient situar-se sota la tutela del poder que

220; anglesos, 48; alemanys, 37; italians, 31; llatins, 18,

molta freqüència. A Vilanova, mentrestant i fugint de la

ideològicament li fos més pròxim. Primera conclusió: els

i catalans, 2. Dins el grup castellà, s’hi inclouen els més

Guerra s’hi instal·len impressors de tarannà liberal com

impressors són actius en la transformació cultural i políti-

funcionals: legislació, comerç, agricultura, matemàti-

Josep Rubió (1811-1813), Garriga Aguasvivas (1812) i la fa-

ca de la societat. Per tant, els seus catàlegs, també.

ques… Remarquem la presència de les constitucions dels

mília Brusi (1813), un fill dels quals hi morirà.

Una font que ho posa en evidència és el repàs a la relació

Estats Units i l’espanyola, ambdues en edició de 1820, un

de llibres i manuals d’ús obligatori als plans d’estudis.

bon paràmetre a tenir en compte.

Aconseguir aquest mercat era, per als impressors, un

( 16 )

A Barcelona, Manuel, el 1815, estudiarà a les Escoles Pies i ho farà amb una bona majoria de llibres publicats per

objectiu que calia fer coincidir amb una certa proximitat

Pel que fa als factors externs de la biblioteca, sobta la

Brusi, que com qualsevol altra criatura omple de notes,

ideològica amb l’administració. En moltes d’aquestes llis-

mida regular i petita dels llibres i, també, que no hi ha

dibuixos i algun petit poema. Tot i que és menut, les

tes de llibres hi trobem reiteradament l’impressor Antoni

edicions belles ni de gran format, la qual cosa no s’ajusta

amistats de la família Cabanyes li obriran portes a un en-

Brusi, raó que explica que la majoria de llibres d’estudi del

a la bibliofília de Josep Anton, el germà de Manuel, tal

torn liberal. Entre 1820 i 1822, anys del Trienni Liberal, el

nen Manuel de Cabanyes siguin d’aquesta marca impres-

com demostren els dos catàlegs de llibreters conservats:

trobarem a Cervera en un ambient de certa llibertat. El

sora. Només la Universitat tenia autonomia en la tria.

un en anglès i un altre en italià. Els llibres més valuosos

1820 s’aprovava la segona llei d’impremta que donava lli-

bibliogràficament parlant, no es degueren incloure amb el

bertat d’expressió i possibilitat de publicació d’obres fins

LA BIBLIOTECA

trasllat a la Masia.

aleshores prohibides, llei que va tenir una curta durada

La biblioteca que actualment es conserva a la Masia d’en

Malgrat que la biblioteca s’ha format a partir de diversos

a Vilanova i la Geltrú. El 1824 es desplaça a València on

Cabanyes no és la biblioteca primigènia que la família Ca-

propietaris, la major part dels volums són del germà de

té un oncle militar i s’hi estarà fins al 1827. Visitarà el ga-

banyes tenia a la casa natal del poeta al carrer Comerç de

Manuel, Josep Anton —col·leccionista d’art i poeta— que

binet de lectura de l’impressor Cabrerizo que tenia pro-

Vilanova i no va ser fins anys després que va disposar-se

escriu el seu nom a la majoria de portades. Paral·lelament,

blemes amb la policia a causa de l’activitat clandestina

a la seu actual i no pas completa. Tanmateix, una primera

Manuel, per raons diverses —els estudis o condicionants

de distribució de libres il·legals. D’allí retorna a Cervera,

mirada observa alguns elements que, en el marc polític

conjunturals—, durà una vida fins a cert punt errant d’un

immersa en un absolutisme polític de gran duresa repres-

contemporani, criden l’atenció. Si ens cenyim estricta-

lloc a l’altre que li propiciarà ben aviat la relació amb àm-

sora de la qual Manuel patirà les conseqüències arran de

ment als anys del periple vital de Manuel, els límits aniran

bits intel·lectuals liberals, habituals en una família comer-

la lectura, a la classe d’oratòria, d’un discurs sobre la his-

del llibre més antic, de 1586, fins als de l’any de la seva

ciant i cosmopolita com la seva. Manuel creix enmig de

tòria literària d’Espanya amb citacions, entre d’altres, de

( 17 )

davant els embats absolutistes. El 1822 Manuel retorna

El llibre “Poesie di Ossian”, amb la signatura de Josep Anton de Cabanyes, forma part de la col·lecció de la Masia d’en Cabanyes


Voltaire. Amb motiu d’aquest fet, tal com obligaven les

Hi ha un total de trenta llibres estrangers alguns dels

parell de versos del Cant XI de Milton, o algunes ano-

lleis, el van denunciar i va ser portat davant el Tribunal

quals eren prohibits fins i tot per aquells que per la seva

tacions de l’oncle Josep Ma. en un altre llibre prohibit.

de Censura i Correcció, que va exigir-li la rectificació, que

condició eclesiàstica o acadèmica tenien llicència per lle-

Hi trobarem marques de lectura, enquadernacions molt

Manuel va fer amb subterfugis. Molest el tribunal, serà

gir-los. D’entre aquests hi ha el de L. Sterne, The life and

posteriors a l’any d’edició, llibres d’estudi del pare de Ma-

vigilat les vint-i-quatre hores del dia i, finalment, incomu-

opinions of Tristram Shandy (París, 1797) prohibit en un

nuel i, fins i tot, amb la signatura del pintor Alexandre de

nicat a casa del corregidor de Cervera. Posteriorment, el

edicte del 18 de març de 1801. Alguns ni tan sols surten

Cabanyes (1877-1972) en el de l’abat Alcino, Vida de Perico

1828, anirà a Osca on llegirà les obres dels principals po-

a l’índex dels llibres prohibits perquè era impossible que

del Campo (1792), també prohibit, i algun escadusser in-

etes europeus i des d’on viatjarà a Bilbao i Saragossa tot

se’n demanés l’autorització: L’Onanisme ou dissertation

fantil Roman History de 1816.

relacionant-se amb amplis sectors intel·lectuals. El 1830

physique sur les maladies produites pour la Masturbation,

retorna a Barcelona i el 1831, amb la universitat tancada,

publicat a Lausana el 1760. Uns altres, per la seva aparen-

Vet aquí una petita pinzellada de tot el que les bibliote-

s’instal·la a la Granada, on se submergirà en l’obra d’Ho-

ça i confecció, podem sospitar que es tracten d’impres-

ques, silencioses i aparentment estàtiques, ens poden

raci. Al tombant de l’any 1833, malalt, retorna a Vilanova i

sions il·legals com ara Pope’s works de 1795 que inclou

ajudar per comprendre una mica millor l’entorn en el qual

la Geltrú per morir.1

l’obra Eloisa to Abelard reiteradament prohibida arreu.

s’han anat construint.

Com era habitual en la majoria de biblioteques fins ben

( 18 )

Durant els estudis, el jove poeta havia de conèixer en pro-

entrat el segle xix —i encara durant el xx—, es reunien fu-

funditat el compendi legislatiu vigent anomenat Novísi-

llets o llibres de pocs fulls sobre una mateixa matèria que

ma Recopilacion (1805), la qual cosa significava que era

s’enquadernaven junts per garantir-ne la unitat i la con-

plenament conscient dels riscos que comportava la seva

servació i que reben el nom de col·leccions factícies; tam-

actitud davant la censura.

bé hi trobem alguns llibres intonsos o el que és el mateix

( 19 )

Alguns llibres d’interès de la biblioteca, aleshores prohibits, com The Life and opinions of Tristam Shandy (París 1797), de L.Sterne, i Pope’s Works, que inclou l’obra Eloïsa to Abelard

, amb els fulls dels quaderns sense tallar, indicació clara OBRES D’INTERÈS A LA BIBLIOTECA

que mai no han estat llegits com Louise de Voss (1812).

Hem de tenir en compte que un oncle seu formava part

Detectem algun exemplar comprat de segona mà com

d’un tribunal d’Inquisició, la qual cosa explica, en part, la

The Guardian de 1752 amb el nom ratllat de l’antic pro-

presència de determinats títols, fet que protegia la biblio-

pietari a la portada. D’altres, amb anotacions personals,

teca i al mateix temps afavoria la lectura de llibres que no

com les del poeta quan era petit “Manuel de Cabanyes,

circulaven pels circuits comercials habituals.

colegial en Barcelona, 1818”; citacions literàries com un

1 Per a la biografia del poeta és imprescindible la lectura, entre d’altres, de la biografia Manuel de Cabanyes de Xavier Solà de Andrés (Vilanova i la Geltrú, Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 1994 (Retrats; 7), disponible a: https://www.vilanova.cat/doc/doc_36147425_1.pdf).


Joan Manuel Chouciño Músic i musicòleg

L

es qualitats del fons bibliogràfic musical són les

golfes també en seran protagonistes. Comencem la visita

d’un llegat familiar, producte de l’activitat musi-

accedint a la planta noble per l’escala principal.

cal amateur, els gustos i formació musicals de

la família. Partitures i llibres de solfeig o piano no desta-

La música a la Masia d’en Cabanyes

EL REPLÀ

quen pel seu nombre, edicions o raresa dels materials — ens arriben edicions d’àmplia difusió— sinó que prenen

Al replà del primer pis, a les portes de la sala de música,

relleu en enfocar-nos els intèrprets de la casa, l’ús i la fun-

trobem un Steinway Vertegrand, un piano de paret amb

ció dels instruments a la vida quotidiana dels Cabanyes.

un mecanisme de piano reproductor incorporat. A la funcionalitat pròpia del piano s’afegeix la possibilitat de

D’altra banda, la qualitat i selecció dels instruments con-

reproduir música enregistrada en rotlles perforats,2 que

servats ens mostren la inquietud i sensibilitat de la família

deixen a l’intèrpret el control del tempo o la intensitat di-

envers la innovació estètica, artística i el dinamisme de la

nàmica d’una interpretació —reproducció que es produ-

indústria musical, amb especial èmfasi en els instruments.

eix amb els mitjans i les qualitats acústiques d’un piano.

El piano d’armari Clementi de 1820, una arpa cromàtica

( 20 )

L

a Masia d’en Cabanyes conserva un ric i variat llegat musical. Partitures, llibres, instruments i una vuitantena de rotlles de pianola1 esbossen els interessos musicals dels Cabanyes des dels temps de Llorenç de Cabanyes i Fuster fins a Alexandre de Cabanyes, gairebé dos segles de vida cultural.

( 21 )

Pleyel i un piano reproductor Steinway Vertegrand són ins-

El piano reproductor de la masia d’en Cabanyes és un

truments a l’avantguarda del seu temps.

Steinway & Sons, una de les manufactures de pianos de més prestigi mundial.3 El 1903 es llança al mercat aquest

La col·lecció de rotlles de pianola reproduïts al piano Stein-

model de piano vertical reproductor que es manté al mer-

way ens mostra amb precisió la música viscuda a la masia,

cat fins als anys trenta. És aquest el període d’esplendor

de la mà d’un producte a mig camí de l’enregistrament, la

d’aquests instruments i de la indústria de perforació de

reproducció i la interpretació amb el qual entrem de ple a

rotlles, que van patir la crisi econòmica dels anys trenta i

la història de la recepció musical al segle xx.

la ràpida expansió de la ràdio. Aquest magnífic instrument ens porta a la vida musical de la masia al segle xx, en temps

Rotlle de pianola, simfonia no 6 de Beethoven (Pastorale), amb mostres evidents d’ús.

Amb tots aquests elements, un conjunt representatiu del

d’Alexandre de Cabanyes. Però quina música va ser inter-

fons, em proposo conduir la narració d’una història situa-

pretada o reproduïda en aquest instrument? Ens caldrà cer-

da a la planta noble de l’edifici, a la sala de música i a la

car a la biblioteca, testimonis de la música que va omplir de

biblioteca. Com que és, però, una història romàntica, les

música, des d’aquest replà, les estances de la masia.


pedagògica. D’ell i dels seus alumnes i socis comercials

tes cordes, fa sorolls en el canvi de pedals i els passatges

sorgeix gran part de la tractadística, mètodes i exercicis de

cromàtics són molt difícils. La crítica és fonamentada:

L’entrada a la sala de música ens presenta dos

mecànica que, juntament amb les innovacions tecnològi-

Wagner, per exemple, utilitza més d’una arpa a les seves

extraordinaris instruments: gairebé sota la cúpula, l’arpa

ques als instruments, suposen el pas del pianisme clàssic

obres i reparteix d’aquesta forma les modulacions per a

Pleyel, i girant la mirada a la dreta, el piano Clementi.

al pianisme romàntic.

evitar dificultats, sorolls i inestabilitat en l’afinació.

El piano Clementi

El Clementi de la masia és un instrument frontissa entre

Lyon es proposa construir un instrument que superi l’afir-

Josep Anton de Cabanyes adquireix el piano d’armari Cle-

els pianofortes del classicisme i els pianos romàntics amb

mació que fa Berlioz al seu tractat: “l’arpa és un instru-

menti a Anglaterra, a principis de 1820.4 És l’última novetat

doble escapament que s’imposaran a partir dels anys 30 i

ment anticromàtic”.5 Si atenem a les lloances que rep de

al mercat d’una de les firmes de més prestigi internacional

que faran triomfar els pianos Érard, tot posant llum en els

músics com Hans Richter, assistent de Wagner, o d’Ed-

en la producció de pianofortes, Clementi & Co., fundada

elements sobre els quals es fonamenta el canvi estètic.

vard Grieg que diu que “ara, gairebé es pot escriure tot

LA SALA DE MÚSICA

per Muzio Clementi, pianista, compositor, editor, pedagog ( 22 )

per a l’arpa“,6 podem establir que Lyon va assolir plena-

i constructor d’instruments. Els seus pianos es caracterit-

L’arpa cromàtica Pleyel, Wolff, Lyon et Cie.

ment la seva fita. El seu onzè disseny esdevé el model que

zen per fer una síntesi de les qualitats dels pianos vienesos

L’arpa Pleyel crida l’atenció del visitant doblement, ja que

comercialitzarà i que trobem a la masia: un instrument

—articulació i lleugeresa— amb la gran sonoritat de l’en-

l’arpa és un instrument poc freqüent i aquest tipus és,

amb un bastidor d’acer en el qual l’afinació és molt més

glish action, de tacte més dur i menor agilitat.

a més, una raresa entre les arpes. Construïda a París a

estable, que incrementa la durabilitat de les cordes, en

partir de 1897, és un instrument amb un doble encordat

què no es produeixen sorolls a causa del canvi de pedals

Els pianos d’armari són un tipus de piano vertical en què

encreuat, amb una filera diatònica i l’altra cromàtica, nas-

i en la qual es podrà interpretar música de totes les èpo-

el cordatge està disposat sota el nivell del teclat, de dimen-

cut com a alternativa a l’arpa de pedals. Per a comprendre

ques com demostren els plans d’estudis d’arpa cromàti-

sions més reduïdes que els grand pianos verticals i amb una

la singularitat de l’instrument i de la seva presència a la

ca dels conservatoris de Brussel·les i París.

estructura que arriba fins a terra, a diferència dels primers

masia d’en Cabanyes cal que fem una mica d’història.

pianos verticals, completament buits sota el teclat. El piano

Arpa cromàtica Pleyel, Wolff, Lyon et Cie., es troba a la sala de la música.

No tenim constància que cap membre de la família hagi

de la Masia disposa de pedal apagador i per sobre del teclat

El 1894, Gustave Lyon rep l’encàrrec de reprendre la cons-

tocat aquest instrument i tot fa pensar que va ser una

presenta les característiques cortines dels pianos d’armari.

trucció d’arpes de pedals de part de dos destacats arpistes,

adquisició motivada per l’extraordinària novetat i qualitat

Muzio Clementi va passar a la història com a pare del

Alphonse Hasselmans i Félix Godefroid. Lyon rebutja la

de l’instrument, que li auguraven un èxit que posaria en

pianoforte, tal com resa la seva làpida a l’abadia de Wes-

proposta perquè considera el sistema de pedals imperfec-

qüestió l’hegemonia de l’arpa de pedals. Amb perspecti-

tminster, tot i que avui és més conegut per la seva faceta

te: l’instrument és inestable d’afinació, es trenquen mol-

va veiem com es va consolidar l’arpa de pedals, que va

( 23 )


resoldre les mancances tècniques i va imposar les seves

una canzonetta napoletana anònima. Predominen les can-

són posteriors a l’adquisició del piano, el més antic dels

per a piano i simfònic en transcripcions de Liszt en pro-

possibilitats interpretatives codificades a mitjans del se-

çons estròfiques amb la mateixa música per als diferents

quals és de 1854. Tampoc disposem de cap partitura o

porcions iguals. És Liszt qui ocupa la tercera posició al

gle xix, però aquesta ja és una altra història.

couplets, en mètrica binària i en tonalitats majors. La re-

testimoni de l’ús de l’arpa Pleyel.

podi dels compositors més representats a la col·lecció,

8

set rotlles de música per a piano sol i un amb el con-

alització de la guitarra es caracteritza pel desplegament Creuant la sala de música accedim a la biblioteca i a un

d’acords. El gust afrancesat i l’estil clàssic és predomi-

L’adquisició dels instruments de la casa sembla més vin-

cert per a piano. El repertori transmès és força homoge-

altre tipus de testimonis de la vida musical a la masia

nant i només hi ha dues concessions a l’exitosa música

culada al seu valor com a objectes sonors d’una cultura i

ni, amb música de compositors posteriors a Beethoven i

d’en Cabanyes: les partitures, els llibres de teoria musical

italiana i, en especial, napolitana, fet que connecta amb

d’una indústria en plena efervescència que no pas com a

amb un clar predomini del repertori pianístic i simfònic

i de didàctica del piano.

les àries conservades. Aquest recull, així com l’Amor y Fe,

instruments al servei d’una activitat musical regular.

germànic, o si més no anglosaxó, característic del segle xix.

canción de Manuel de Cabanyes per a guitarra i veu, són el primer testimoni de la música que hauria pogut sonar

La visita a les golfes ens obre, en canvi, una nova perspec-

composicions d’Enric Morera sobre poemes d’Àngel Gui-

a la masia de la mà i la veu d’algun dels germans Josep

tiva sobre la música viscuda a la masia i ens torna a l’inici

merà, Les fulles seques i La sardana de les monges.

Les partitures són el material més directament relacionat

Anton, Joaquim, Dolors o Manuel de Cabanyes. La resta

de la nostra visita i dels nostres propòsits.

amb la interpretació i el primer a analitzar per a refer la

de música és material didàctic: tres Métodos de solfeo i

història de la recepció musical a la masia. Les més anti-

dos llibres de piano d’Adolphe Le Carpentier. La seva vi-

gues de què disposem són dues àries d’òpera de Giovanni

gència és extensa, amb reedicions fins a cinquanta anys

Paisiello i d’una de Domenico Cimarosa7 que ens situen en

després de la primera edició, i molt probablement els

A les golfes sovint desem aquells objectes que, havent

lles amb clars signes d’ús en forma d’estrips o de pèrdua

el gust musical de finals del segle xviii, en temps de Llorenç

primers usuaris d’aquestes obres serien els descendents

perdut l’ús, mantenen viu el record del temps que n’hem

de la peça de subjecció. Entre aquests rotlles trobem el

de Cabanyes i Fuster. Aquestes tres partitures generals ma-

de Josep Anton de Cabanyes en ser publicades durant la

gaudit. A les de la masia hi trobem vuitanta-sis rotlles

Preludi del Tristany i Isolda de Wagner, La Campanella, de

nuscrites són, però, còpies de conservació o de divulgació

segona meitat del xix.

de pianola utilitzats amb el piano reproductor Steinway.

Liszt sobre tema de Paganini o l’Adagio de la Sonata Pa-

9

D’aquests rotlles, de vuitanta-vuit notes i metronòmics,

tètica, Op. 13 de Beethoven, que testimonien la predilec-

El fons conservat a la biblioteca ens il·lumina poc sobre

gairebé la meitat són picats10 a Barcelona, a la fàbrica La

ció dels Cabanyes per la interpretació-audició d’aquesta

Per a apropar-nos a les partitures que podrien haver

la vida musical dels instruments de la masia. Llibres i

Solfa de la família Blancafort, a la Garriga, i la resta són

música amb el piano reproductor de la masia. Així doncs,

sonat a la masia cal que ens fixem en Recueil d’arietes &

instruments no són directament coetanis. La mancança

rotlles d’importació, majoritàriament de la firma Aeolian.

Beethoven, Paganini, Liszt o el drama musical romàntic

romances avec accompagnement de guitarre. A. J. M. CABA-

de llibres de piano —mètodes, sonates o estudis— co-

La col·lecció de rotlles ens apropa als gustos musicals

formen part de la banda sonora de la Masia al primer terç

NYES. Es tracta d’un recull enquadernat format per tren-

etanis a l’adquisició del Clementi criden l’atenció: cons-

de la família. Disset rotlles conserven música de Chopin:

del segle

ta peces per a veu i guitarra, vint-i-vuit de les quals amb

tructor, compositor i editor són la mateixa persona i li-

Nocturns, Estudis, Berceuse, Valse, Polonesa militar, Sona-

pient indústria discogràfica que consolidarà la romàntica

textos en francès i dues en italià, una ària de Cimarosa i

deren el mercat europeu. Els llibres de piano de la masia

tes. Onze rotlles són de música de Beethoven, repertori

tendència a la recepció extemporània de la música.

LA BIBLIOTECA

( 24 )

És en aquest context que destaquen dos rotlles amb

que no testimonien la seva interpretació a la masia.

En general la col·lecció està força ben conservada, amb alguns signes d’humitats a les caixes, però amb una gran

LES GOLFES

majoria de rotlles aptes per a la reproducció. Trobem rot-

xx.

Un repertori que és el fonament d’una inci-

( 25 )


( 26 )

( 27 )

NOTES 1 Pianola és el nom comercial dels pianos reproductors produïts per la firma Aeolian. La seva popularitat fa que es prengui aquest nom com a genèric de l’instrument.

6 DEVAERE, Hannelore. X-Harps: History, Playing Technique, Music and Construction of the Cross Strung Chromatic Harp, Canada: S.R.L. Clements, 1998, 77.

2 En el sistema pneumàtic implantat als pianos reproductors a partir de 1880 les perforacions del rotlle funcionen com vàlvules per on passa l’aire. La diferència de pressió acciona el martell, que colpeja la corda del piano i produeix el so amb les qualitats d’un piano acústic.

7 Giovanni Paisiello (1740-1816) i Domenico Cimarosa (1749-1801) són dos compositors napolitans amb una àmplia producció operística de gran èxit a finals del segle xviii i principis del segle xix. 8 LE CARPENTIER, Curso práctico de piano, 1854.

3 Fundada a Alemanya per Heinrich E. Steinweg a la dècada de 1830, es traslladà a Nova York a la dècada de 1850. 4 PI DE CABANYES, Oriol, “La petita història de tres peces”. Art, cultura i societat a la Masia d’en Cabanyes. Vilanova i la Geltrú: Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, 2014. Piano reproductor Steinway Vertegrand, ubicat a la planta noble de la masia.

5 BERLIOZ, Hector. Treatise on instrumentation. Nova York: Dover, 1991, 137.

9 El sistema metronòmic consisteix a representar cada compàs de la música en un espai determinat al rotlle i perforar —picar— les notes de forma proporcional generant el rotlle mestre. 10 Perviu l’ús de l’expressió picar música per a referir-se a l’acció d’introduir notes a l’ordinador per a editar una partitura manuscrita.


Sílvia Domènech Dissenyadora d’Indumentària de Moda i Espectacles

( 28 )

La indumentària del segle XIX. Una aproximació a la moda de l’època romàntica

D

e 1800 a 1820-25 rep la influència francesa del

Les dones duien els pantalons interiors adornats de pun-

període napoleònic, i ofereix una imatge esvelta

tes i volants sota vestits que recordaven les túniques de la

i allargada. La indumentària masculina seguirà

Grècia i Roma clàssiques, amb mànigues en forma de glo-

aquestes línies, amb pocs canvis, al llarg d’un segle en

bus, que imitaven la reina Josefina. La cintura començava

què l’autèntica dipositària de les variacions serà la dona.

sota el pit, i solien dur grans xals. El cos quedava lliure i sense opressions, d’acord amb els principis de llibertat,

De 1820-25 a 1880 el vestit femení assenyalarà un abans i

igualtat i fraternitat del règim. Com a sostenidors, actua-

un després: les faldilles passaran de ser voluminoses ra-

ven simples bandes de roba sota el pit.

dialment amb enagos i/o mirinyac, a ser-ho per darrere, amb el polissó (1870). En aquesta última etapa, les cotilles

Caterina Ballester, segona esposa de Llorenç de Cabanyes

continuaran cenyint, però a la vegada exageraran frontal-

(instituït noble el 1805) i mare del nostre poeta, ben segur

ment el pit, i donaran al cos una silueta en forma de s.

seguia aquesta moda, acompanyada en el nostre país per l’ús de mocadors o mantellines que cobrien el cap.

De 1880 a 1900, etapa més vinculada al segle xx, acaben desapareixent els artificis a les faldilles, que seran acampanades amb enagos. L’abdicació de Napoleó va afavorir la influència de la INFLUÈNCIA FRANCESA

V

isitar la Masia d’en Cabanyes significa reviure el segle xix i, a la vegada, situar-nos en el dia a dia de la seva gent. La moda il·lustra els moviments culturals, polítics, socials i econòmics d’una època com a mitjà de renovació estètica, comunicació i expressió, i durant el període esmentat acusa tres etapes ben diferenciades.

Retrat de Josep Maria de Cabanyes, autor desconegut. Oli sobre tela, 1800-1899. Masia d’en Cabanyes

( 29 )

INFLUÈNCIA ANGLESA

moda anglesa i l’estil dandi en els homes, basada en les formes franceses, però amb millor caient.

La Revolució Francesa introdueix la democratització de la

El vestit tenia un important valor social com a diferen-

indumentària, i elimina les normes que impedien vestir per

ciador de classes segons el poder adquisitiu, però també

igual les diferents classes. Consolidà el pantaló en les do-

sexual i psicològic, ressaltava els atributs propis de cada

nes (roba interior) i els homes, i la jaqueta tipus frac o la

sexe, i actuava com a “màscara” en un moment política-

casaca curta cenyida a la cintura, amb coll rígid i alt a les

ment inestable.

camises, acompanyades de corbata i armilla curta. El cabell

Condicionants com el moment del dia, l’accés als mitjans

curt, natural, i patilles a la cara en forma de punta, que

d’informació, l’edat mitjana de la població i els factors

arrodonien els pòmuls, acompanyava aquest abillament.

econòmic i ideològic eren molt significatius. Era una


moda escrupolosa i rígida, a la recerca de certa “segure-

ceria coneguda com ca la Rossa, ja que una xicota rossa

La tuberculosi, anomenada romànticament la malaltia dels

tat” enfront del “desencantament” del règim napoleònic.

venia verdura a la plaça de davant.

artistes, la malaltia de l’amor o la plaga blanca, contribuí que molts joves moguts pels ideals romàntics s’abandonessin

Era el segle de la Revolució Industrial, i de l’ascens de

S’idealitzava el cos de la dona, envoltada d’una aurèola

fins a contraure-la, i que juntament als suïcidis fos causa

la burgesia, en contacte comercial amb les novetats dels

angelical, “engabiada” en uns vestits que la divinitzen,

principal de mortalitat en la població jovenívola d’aquell

països estrangers. La família Cabanyes, amb Josep An-

però amb els quals gairebé no es pot moure. Necessitava

temps. Consideraven la salut una trivialitat, una manifesta-

ton al capdavant, es nodria amb les últimes innovacions.

ajut per posar-se’ls, cosa que incrementava el prestigi so-

ció del materialisme burgès, ès, s, i el malalt de tuberculosi repre-

La seva imatge, i la de la seva bella esposa, reflectien la

cial del marit, que la considerava un objecte d’ostentació.

sentava la renúncia a tot això.

moda del moment.

( 30 )

Les dones aportaven una quantitat exagerada de roba al

L’ideal de bellesa romàntic consistia que les dones, com

El cotó substitueix la llana com a matèria primera, apa-

matrimoni. A més de la llenceria de la llar exquisidament

més primes i pàl·lides estaven, i més sensació de debilitat

reix la màquina de cosir i s’aplica el sistema de jacquard

brodada per elles mateixes o als orfenats (on les noies

donaven, més afavorides es veien, per la qual cosa moltes

al teler de tul. S’empren els colorants sintètics, que pro-

orfes treballaven gratuïtament) arribaven al nou habitatge

seguien règims d’aigua i vinagre, a fi de provocar-se anè-

dueixen a vegades un gust desmesurat per barreges amb

amb baguls plens de vestits, barrets, accessoris i peces

mies i emblanquir l’aspecte, fet que propiciava una baixada

contrastos estridents (malva, verd, magenta). Neixen les

de teles. En els seus viatges comercials, el marit li pro-

de defenses que encaminava a una tuberculosi. Fins i tot

revistes de moda als anys 30 al nostre país (a fora feia

curava tot allò que era última tendència del moment (i

consumien dosis d’arsènic, es pintaven per aconseguir la

cinquanta anys que existien) i les dones volien imitar les

probablement quelcom també per a l’amant de torn).

pal·lidesa desitjada, i s’enfosquien els ulls amb ombres que

grans dames del moment.

donaven un aspecte malaltís. En canvi, les galtes presenELS ROMÀNTICS I “EL MAL DE MODA”

La producció i venda en sèrie rebaixen els preus dels

Estío, Josep Anton de Cabanyes. Aquarel·la, 1920. Masia d’en Cabanyes.

taven una vermellor especial, com provocada per un estat febril.

teixits. Augmenten les botigues de teles, patrons, mirin-

Els matrimonis d’aquell temps eren una transacció co-

yacs i roba feta (nacionals i d’importació) així com la sa-

mercial per augmentar el nivell patrimonial. Les esposes

Els joves i els artistes cultivaven una mena d’abandó i deixa-

nitat i la higiene (es canvien de vestit diverses vegades al

solien ser bastant més joves que els marits, i era probable

desa en la forma de vestir. La imatge de Manuel de Cabanyes

dia segons l’ocasió).

que en els seus pensaments hi hagués un amor “impos-

es contraposa a la de Josep Anton o Joaquim. És més etèria

sible” que les fes patir, i que els provocava un estat de

i pàl·lida, com absent del món terrenal, i adquireix un “aire”,

L’any 1852 el senyor Francisco Escofet va fundar a Vilano-

tristor. L’home romàntic cau rendit als encants d’aquesta

en certa manera, aliè a la situació del moment, davant la

va Magatzems del Sagrat Cor, una botiga de teixits i mer-

fràgil dona, però no és qui s’hi casarà.

qual no actuaven, sinó que simplement s’evadien.

( 31 )


Coll i punys sense emmidonar, cabell “a la fúria”, barba inci-

yes, que lluità amb el bàndol isabelí, anava complementat

a moments d’emergència. Aquesta pressió interferia els flu-

pient… mostren la diferència d’estil del poeta vers la rigidesa

per aquesta peça. La classe mitjana tenia un estil més sobri

xos menstruals, i generava problemes uterins, avortaments

dels seus germans.

i auster, pudorós i hermètic, “d’acord” amb la inseguretat

i malformacions fetals.

que acompanyava els temps que corrien. Les jaquetes dels TRETS DE LA INDUMENTÀRIA DELS HOMES

homes eren menys cenyides, i recorden les americanes actu-

Contràriament, les dones de classes treballadores i de pa-

als (el segle acabarà amb peces similars). Les corbates eren

gès, menys restringides per les cotilles (se les posaven els

Nobles i burgesos vestien amb jaquetes de cintura curta o

discretes i fosques. El vestit regional anava relegant l’ús per

dies de festa) mantingueren nivells normals de fertilitat.

faldó llarg (frac o levita) i coll alt, amb colls i punys postissos

a festes populars i celebracions (barretina llarga i jaqueta i

Tampoc solien dur pantalons interiors (només ho feren per

de plecs i volants (peça anomenada coll-corbata), o amb una

armilla curtes, pantaló de cintura alta, amb o sense faixa).

“evitar malalties”). Els seus vestits de diari eren més foscos i soferts, sense blondes. Utilitzaven mitges de cotó o llana per

vistosa corbata de seda damunt. Duien camisa amb plecs i volants emmidonats (molts joves no les hi duien, per tal

INDUMENTÀRIA FEMENINA

de festa, es vestien imitant les grans dames, ja que la demo-

de donar aquest aspecte més descuidat i inconformista). ( 32 )

damunt els genolls, amb lligues. Per anar a missa, o un dia

L’armilla, de piqué, vellut o sedes de colors brillants fins a

Les faldilles s’eixamplen amb molts enagos, fins que reapa-

cratització de la moda permetia tenir els productes a l’abast.

la cintura, era la peça que podia ser, en ocasions, una mica

reix el mirinyac (1830), amb teixit de crin o cotó i anelles

Duien sabates baixes, tipus ballet, amb cordons, també lliga-

més llampant. El pantaló era cenyit, o recte, de color fosc,

metàl·liques.

des a la cama amb cintes de seda o ras, per no aparentar una estatura elevada. Els pentinats eren amb ratlla al mig, petit

de piqué o llana llisa. La versió amb pota d’elefant permetia enrotllar-se’l per fer una tasca determinada, per no embru-

Les dones benestants tapaven l’escot amb blondes i puntes

monyo ensenyant la nuca i bucles o tirabuixons que queien

tar-se o mullar-se, i es podria treure amb les botes posades.

en els vestits de carrer i de tarda, així com les mànigues llar-

per ambdós costats de la cara, i barrets d’ala ampla guarnits

Les capes i abrics es portaven llargs i foscos, cenyits a la

gues o al colze a l’estiu, i amb les espatlles lliures i màniga

amb flors o plomes i amb una cinta o llaç i ombrel·les. Duien

cintura, combinats amb un fulard al coll; les polaines, de

curta en els de nit. Duien mitges de seda en colors pastel.

també petits xals per tapar els escots durant el dia.

molt variades, de xarol, botes curtes o escarpins, i duien ba-

Les cotilles estretíssimes, amb la forma del sota pit feta

El 1870, Worth, modista anglès, pare de l’alta costura, inven-

rret de copa (molts joves es posaven una versió més plana

amb anelles de filferro que exageraven els atributs femenins,

tà el polissó en substitució del mirinyac, que donava com

i menys rígida). El cabell era tallat curt i rinxolat (més llarg i

causaven greus conseqüències per a la salut, i provocaven

a resultat una figura més estilitzada. El 1890 desapareix el

desordenat en els joves, “a la fúria”). La cotilla es duia sota

dolors, desmais, trencaments de costelles, i fins i tot morts

polissó i apareixen el vestit de bany i els pantalons bomba-

l’uniforme militar. Als homes que la duien a diari se’ls titllava

per asfíxia íxia xia o parada respiratòria, ja que els òrgans queda-

txos per fer esport, mostra que la dona passa a tenir una

d’efeminats. Segurament l’uniforme de Joaquim de Caban-

ven comprimits. N’hi havia amb unes petites navalles per

vida més activa.

pell o tèxtil, es cordaven per la part de fora; les sabates eren

Detall de retrat de Manuel de Cabanyes, Joaquim Espalter. Oli sobre tela, 1833. Masia d’en Cabanyes. Coll i punys sense emmidonar, cabell “a la fúria”, barba incipient… mostren la diferència d’estil del poeta vers la rigidesa dels seus germans.

( 33 )


Mireia Rosich

EL MOMENT D’ALEXANDRE DE CABANYES (1877-1972)

Directora del Museu Víctor Balaguer

( 34 )

El llegat artístic d’Alexandre de Cabanyes a Vilanova i la Geltrú1

E

n la llista de pintors vilanovins pendents d’estudi i catalogació hi ha, sens dubte, Alexandre de Cabanyes, que juntament amb Gaspar Miró i Lleó i Iu Pascual,2 serien els noms a tenir en compte perquè són mereixedors d’un estudi rigorós i d’una publicació que n’il·lustri les fites. Esperem que amb motiu dels 140 anys del naixement d’Alexandre es pugui fer realitat aquest deute. Serveixi l’article com un apunt per a posar de manifest la importància de dur-ho a terme.

Alexandre de Cabanyes pintant a la Masia d’en Cabanyes.

drà una gran acceptació en el seu moment. Lluís Rigalt, Martí Alsina, l’Escola d’Olot, els Luministes de Sitges...

Des de la dècada de 1990 el Museu Balaguer va ence-

Podríem citar-ne molts exemples. Practicant el plein-air,

tar una línia d’exposicions dedicada a la recuperació

estudiant l’efecte canviant de la llum, des dels paisatges

d’artistes nascuts —o estretament vinculats— a la ciu-

del Pirineu fins als del sud i de la costa fins al més remot

tat de Vilanova i la Geltrú. Amb els anys s’han anat cele-

interior, entre tots configuren un mosaic del país que es

brant exposicions monogràfiques que ens han deixat una

compra de gust.

col·lecció de catàlegs on es recullen tant les dades biogràfiques com la trajectòria artística dels pintors i escultors

Una mostra d’aquest fet, que el paisatge era un tema

de la localitat. Pas a pas, es va configurant la memòria.

hegemònic en el context social de la Catalunya del mo-

Formen part ja de la llista Enric C. Ricart (1993), Joan Ferrer

ment, es troba traduït a les parets del Museu Balaguer,

Miró (1997), Manuel Cusí (1999), J. F. Ràfols (2000), Martí

de la mateixa manera que a l’entorn madrileny —fruit de

Torrents (2003), Rafael Sala i Marco (2006). Mir a Vilanova

la presència històrica de la Cort i de la concurrència dels

(2006), Una mirada a la festa. E.C. Ricart (2006), Damià

artistes a les Exposicions Nacionals de Belles Arts— tro-

Torrents (2007), Pau Roig Estradé (2014) i Joan Llaverias

bem molta pintura d’història, que pot anar des de temes

(2016).

mitològics, medievals o moderns fins a cròniques de l’actualitat. A Catalunya els grans gèneres que nodreixen

UN PAISATGISTA EN TERRA DE PAISATGISTES

les noves residències de l’Eixample són el paisatge i el retrat, amb escenes “costumistes” com es pot veure en

Alexandre de Cabanyes és un dels nostres grans paisat-

la pinacoteca balagueriana. Aquesta sala de pintura no

gistes. Catalunya és terra de paisatgistes.3 Aquest és un

deixa de ser com un antic pavelló de Belles Arts que ofe-

gènere que prolifera molt en la segona meitat del

reix una imatge fixa del que estava en voga en el moment

4

xix

perquè la clientela burgesa admet aquesta mirada al seu

de l’obertura del museu, en les darreres dècades del xix.6

territori, el troba amable i li dóna sensació de pertinença.5 Mir, amb la seva nodrida paleta de colors, també serà un

Si el paisatge, en etapes anteriors, havia estat un recurs, a

gran paisatgista. Modest Urgell, amb els seus capvespres

voltes senzillament un escenari, o un teló de fons, o una

de to encara romàntic i un pinzell amb toc realista, tin-

eina per a donar profunditat a una tema principal en pri-

( 35 )


mer terme, “un asunto” —com se cita en les publicacions

Amb el cas del modernisme, moviment en què inscriu-

traginant el peix, o les xarxes; blau de mar, blau de cel, groc

gent, aquest és el seu mar. Tracta amb amics de molts

de l’època—, a mesura que avança el segle xix, les figures

ríem Alexandre de Cabanyes —especialment en l’etapa de

de sorra, i les multituds en moviment vibrant, que, com

llocs, i està envoltat d’artistes i personalitats de molt dife-

de “l’asunto” es fan petites i acaben desapareixent fins

joventut—, també hi ha hagut aquestes oscil·lacions en la

en algunes obres de Ramon Casas,7 són protagonistes

rent índole, però es manté fidel al seu estil, amb poques

que el paisatge esdevé protagonista absolut.

seva valoració. Actualment es tendeix a mirar la història

com a bloc, com a “gent de mar”, sense individualitats.

variacions, ni en el tema ni en la tècnica. El mar, i la ma-

des del punt de vista de les avantguardes. Qui va ser el

L’ull està interessat en la instantània, captar el moment,

sia, els voltants, retrats de gent propera.

La historiografia sobre l’art ha oscil·lat amb certes modes,

primer, qui va trencar, i aquest és l’apunt a l’hora de fer

l’ambient, el clima, el bullici; en definitiva, fixar el que es

a l’hora de valorar determinats moviments i èpoques.

el relat històric. Es construeix a partir dels “–ismes”: mo-

desprèn quan es presencia l’entranyable encís de la vida

Altres grans noms de l’art català com Fortuny, Simó

dernisme, noucentisme, fauvisme, cubisme, futurisme,

quotidiana. Tots els que vivim en aquest racó de costa

Gómez o Nonell, que van morir a la trentena, no sa-

surrealisme… Però la realitat, en cada moment, és molt

tenim a la retina les veles de les seves barques.

bem què haurien donat de si amb més. El vilanoví

més complexa. Hi conviuen molts arts i personalitats diferents. I al xix, el gènere del paisatge traspassa èpoques

Martí Torrents, contemporani de Cabanyes, també viu UNA LLARGA TRAJECTÒRIA

i moviments i és una demanda que gosaríem dir que per( 36 )

noranta anys8 i també durant dècades fa paisatge amb aquarel·la.

dura. També és un dels motius pels quals Cabanyes no

Alexandre va viure més de noranta anys però en una

l’abandona al llarg de la seva dilatada trajectòria.

aproximació al gruix de la seva obra es constata que no

FORMACIÓ

té etapes marcades per canvis bruscos de tema o d’estil com sí que s’observa en altres casos. Afirmaríem, per

Les primeres etapes de formació, com la majoria dels

exemple, que el vilanoví Armand Cardona té cicles te-

pintors coetanis, passaven per fer una estada a París,9 la

Dins del paisatgisme com a etiqueta genèrica podríem

màtics molt acusats: barques, gats, amants, universos,

ciutat que veu esclatar la modernitat. Just al tombant de

definir, o concretar, alguns subgèneres. Paisatge natural,

Numàncies… Un Picasso veu classificada la seva obra

segle ell hi marxa seguint les petges d’un altre pintor vi-

més o menys muntanyenc, més o menys rural, la marina,

cronològicament, per temes i moviments: època rosa,

lanoví d’origen, Gaspar Miró i Lleó, d’una generació més

un paisatge que agafa gust per les visions ur-

blava, cubisme, surrealisme… El corpus artístic del nostre

gran que Alexandre.10

EL GÈNERE DE LA MARINA

i ja al

xix

banes que ja havien apuntat els holandesos al segle xvii. Alexandre de Cabanyes farà marines fins a la sacietat; bar-

Mir ve curiosament marcat per la geografia, els seus catàlegs es distribueixen per Mir a Mallorca, Mir al Camp de

Allà compartirà pis al Boulevard Saint Germain amb Xavier

Tarragona, al Vallès, a Vilanova…

Nogués,11 un pintor amb una estètica molt diferent, que

ques amb veles al vent, “Veles e vents” com canta el poeMarina, Alexandre de Cabanyes. Oli sobre tela, 1925-26. Conjunt Cafè Foment. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

ens remet a la quinta essència del noucentisme, amb

ma d’Ausiàs àss March; en diferents ports amb mil perspec-

Cabanyes no. Ell fa viatges de formació però resideix aquí

aquell estil “mediterraneïtzant” i aquella paleta de colors

tives; escenes de platja i de moll; arribades de pescadors,

i no es mou. Aquesta és la seva terra, aquesta és la seva

pastel.

( 37 )


Alexandre estarà després a Munic amb el vilanoví Rafael

Va formar part, entre altres cenacles, del Cercle Artístic de

mort o l’enterrament d’Ofèlia,18 temes tant del gust

sició econòmica acomodada i aquest fet els permetia op-

Sala (1908) i exposarà a la barcelonina Sala Parés amb

Sant Lluc, com Iu Pascual i Joan Llimona.

d’aquesta tendència.

tar amb tota llibertat en les seves creacions sense haver

12

de dependre de vendes ni de finançament de cap tipus.

el també vilanoví Iu Pascual. Sala acabarà marxant a Amèrica, a Nova York primer, i Mèxic després. Pascual

Aquest és el moment on es gesta una nova concep-

Una altra cosa és valorar la qualitat dels resultats en el

ció de l’artista, com a personatge sensible i aïllat, dotat

conjunt de la seva obra, però la tria sense condicionants

Com ens indica Oriol Pi en el retrat dedicat al pintor, Ale-

d’un talent especial, que el situa més sota un misteri de

és inqüestionable. No tots els artistes —sigui quina sigui

xandre és una artista de sisena generació. Els antecedents

creador inspirat que no pas en el gremi d’artesà o tre-

la generació— s’ho podien permetre. D’aquí que molts

més immediats els trobem en Joaquim i Llorenç de Caba-

ballador d’un ofici que requereix destresa. L’artista ha

autors han qualificat, per exemple, Casas i Rusiñol de

nyes.14 Joaquim, tot i que la seva carrera no va ser pròpi-

d’ésser un personatge lliure, de la mateixa manera que

“bohèmia blanca” o “bohèmia daurada” pel mateix mo-

ament artística, ens ha llegat una obra molt típica de la

les revolucions socials (començant per la francesa)

tiu, ja que el gran tàndem modernista, pel fet de ser fills

generació dels nostres romàntics. Els seus paisatges es-

proclamen consignes de llibertat. A partir d’aquí ’aquí el fet ar-

de famílies burgeses benestants, no va patir les privaci-

tan compostos a partir d’entorns serens, amb tons ocres

tístic i la relació amb la nova clientela canviaria.

tats de la bohèmia real.20

ÚLTIM MODERNISTA

Més enllà de les etiquetes, la necessitat de fer una expo-

ENTORN FAMILIAR

s’establirà a Olot, i esdevindrà director de l’Escola de Paisatge d’aquella ciutat. Cabanyes seguirà aquí.

13

15

i tocs de color col·locats com a petits punts en les figures, la barretina del pastor o algun detall de la indumentària

( 38 )

del viatger.16 Seria molt similar a un Rigalt, el més desta-

sició antològica i un estudi seriós de l’obra hauria de pro-

cat de la generació, inserit també en una saga d’artistes.

Alexandre, dues generacions després, es considerarà a si

porcionar-nos una catalogació crítica del seu abundant

El seu pare precisament, Pau Rigalt, havia decorat la casa

mateix “l’últim modernista”, i ho proclamarà precisament

corpus artístic. Sovint, quan els artistes es repeteixen, els

dels Cabanyes del carrer Comerç, un delicat treball en els

des d’aquest punt de vista. No només en el sentit que

crítics parlen de “manierisme de si mateix”, fórmules que

murs de l’habitatge que amb el pas del temps ha esdevin-

aquest terme defineix la seva plàstica, la seva pinzellada

es repeteixen i en tant que repetides perden força. Valorar

gut un testimoni únic.

solta, sinó també, o potser principalment, com a filosofia

si la qualitat d’Alexandre puja, baixa o es manté s’haurà

de vida, com a tria des de la llibertat. Ell pinta el tema que

de fer davant de cada obra i amb la perspectiva de tot el

Per la seva banda, Llorenç de Cabanyes va ser alumne

vol, amb la llum que vol, amb la paleta cromàtica que vol.

conjunt conegut. Tant de bo tinguem la fortuna de po-

de Pau Milà i Fontanals,17 professor de Teoria i Història

I es manté fidel al seu estil malgrat que passin els anys i les

der-ho emprendre el proper any.

de les Belles Arts a l’Acadèmia, cosa que ens dóna fe

modes o els corrents evolucionin cap a altres estètiques.

19

d’una formació en l’estil més purista del romanticisme Platja, Alexandre de Cabanyes. Oli sobre tela, 1920. Bilbioteca Museu Víctor Balaguer.

de les nostres contrades. En la col·lecció de la Masia

Val a dir, però, que els membres de la família Cabanyes no

d’en Cabanyes hi ha mostres tan significatives com la

depenien de clients ni mentors, ja que gaudien d’una po-

( 39 )


Notes

( 40 )

1 Volem deixar constància que aquest escrit es va produir en el marc de la visita temàtica realitzada per l’autora de l’article, Mireia Rosich, el dia 30 d’abril de 2016, un any abans de la commemoració del 140è aniversari del naixement del pintor. En aquell moment tot just s’iniciaven les converses per a un treball conjunt entre la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, l’Ajuntament de Vilanova i el Consell Comarcal del Garraf per a retre-li homenatge. Aquest procés ha culminat l’any 2018, amb dues exposicions temporals al Museu Víctor Balaguer i al Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, a la Masia d’en Cabanyes, i un llibre del pintor . 2 Gaspar Miró i Lleó: pintor nascut a Vilanova i la Geltrú el 2 de març de 1859 i mort a Barcelona el 29 de setembre de 1930. Treballà a la litografia Hurtado i assistí a l’Acadèmia de Joan Ferrer i Miró. A la Llotja fou deixeble de Ramon Amado. A París (1884-86) assistí a acadèmies lliures i tornà com a bon pintor de natures mortes. Fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova però dimití per poder pintar. Entre 1899 i 1903 exposà a la Sala Parés. L’any següent tornà a París. D’ençà llavors es dedicà a pintar paisatges urbans i pintura a l’aire lliure en general, amb gran èxit. L’Ajuntament de París li concedí el títol de Peintre de la Ville. També pintà a Venècia (1909 i 1911) i Brussel·les (1913). El 1914 s’instal·là a Lió fugint de la Primera Guerra Mundial, fins que el 1927 tornà a Catalunya.

Iu Pascual Rodés: pintor nascut a Vilanova i la Geltrú el 28 d’octubre de 1883 i mort a Riudarenes (la Selva) el 29 de juliol de l’any 1949. Deixeble de Joan Llimona i admirador de Joaquim Vayreda. El 1902 exposà al Cercle Artístic de Sant Lluc i el 1911 fou premiat a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. El 1914 passà a dirigir l’Escola Menor d’Arts i Oficis d’Olot. Paisatgista bucòlic tradicional. El 1934 dirigí l’Escola Superior de Paisatge, fundada per la Generalitat. Durant la guerra salvaguardà el patrimoni cultural olotí i un cop acabada s’instal·là a Riudarenes per causa de la repressió.

7 Ens referim a obres com La Càrrega, 1899, exposada actualment al Museu Comarcal de la Garrotxa a Olot.

3 Un dels principals estudis sobre el tema és el ja clàssic volum “El Paisatgisme a Catalunya” de FONTBONA, Francesc i MANENT, Ramón. Barcelona, Destino, 1979.

10 Gaspar Miró i Lleó és de 1859; tenia 18 anys més que Alexandre de Cabanyes.

4 A partir de 1824 la Junta de Comerç estableix l’ensenyament del Paisatge a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. 5 El fenomen de l’excursionisme tindrà molt a veure en aquesta vinculació amb el paisatge i amb la terra. 6 Per a un estudi més aprofundit sobre la pinacoteca balagueriana vegeu ROSICH, Mireia: “La col·lecció artística de Víctor Balaguer en el seu Museu: què, quan i com”. A Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Barcelona: Ed. Bassegoda i Domènech , 2014. Memòria Artium, 17.

8 1877-1987. 9 Anteriorment havia tingut com a professor de l’artista vilanoví Josep Sugrañes (1842-1910) que havia tingut com a alumnes Cabanyes, però també Ràfols i Iu Pascual.

15 Joaquim de Cabanyes va ser militar, coronel d’artilleria, i moltes campanyes pictòriques eren paral·leles a les militars. Segons Fontbona, la seva professió l’obligava a estar en un contacte amb la natura molt superior als seus coetanis. FONTBONA, Francesc; JORBA, Manuel: El romanticisme a Catalunya. Barcelona, Pòrtic, 1999. 16 Com molt bé es descriu a ADELL, Estel: “El paisatgisme romàntic de Joaquim de Cabanyes”. Dins La Masia Cabanyes. Arquitectura i col·leccions singulars. Vilanova i la Geltrú, 2015. p.15

11 I amb Francesc Sardà Ladico, dibuixant que moriria molt jove. Op cit. FONTBONA, p. 136.

17 FONTBONA, Francesc: “El romanticisme a la Masia d’en Cabanyes i altres consideracions”. Dins La Masia d’en Cabanyes. Arquitectura i col·leccions singulars. Vilanova i la Geltrú, 2015. p.11

12 Per a més dades sobre la formació vegeu: PI DE CABANYES, Oriol: Alexandre de Cabanyes i Marquès, (1877-1972). Retrat núm. 14. Vilanova i la Geltrú, 2000. p. 6 i seg. També se’n parla a op. cit. FONTBONA, p. 218.

18 Número d’inventari 289. Mort d’Ofèlia. Dibuix (llapis, aquarel·la i grafit) sobre paper. 36,8 x 54,6 cm. Número d’inventari 291. Enterrament d’Ofèlia. Dibuix (llapis, aquarel·la i grafit) sobre paper. 35 x 37,8 cm.

13 Op. cit. PI. p. 2 i seg.

19 A principis de segle (1906-1907) Alexandre mostrava paisatges cada vegada més lluminosos. Op cit. FONTBONA, p. 216.

14 Joaquim de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1799 - Barcelona, 1876); Llorenç de Cabanyes i d’Olzinelles (Barcelona, 1837 - 1878).

20 TRENC, Eliseu: “Ramon Casas i la bohèmia artística a Montmartre”. Dins Ramon Casas. La Modernitat anhelada. Sitges, 2016. p. 72

( 41 )


Rafel Mestres Director de l’Arxiu Comarcal del Garraf

E

s tracta de set arxivadors i un àlbum que aplega un

Rossegall o el Peixerot, i després, els trobem fotografiats

total de 723 fotografies. Alguns retrats familiars o

passejant per la sorra, enmig de les barques que tant

desconeguts són de finals del xix, però la immensa

l’apassionaven.

majoria pertanyen a la primera meitat del xx i estan relaciona-

( 42 )

El fons fotogràfic d’Alexandre de Cabanyes

L

’Arxiu Comarcal del Garraf ha digitalitzat l’any 2016 el fons fotogràfic que el pintor Alexandre de Cabanyes Marquès (18771972) conservava a l’interior de la Masia d’en Cabanyes.

Alexandre de Cabanyes rebent la visita a la Masia d’en Cabanyes del pintor Martí Torrents, el bibliòfil Joan Rius Vila i el seu gendre Antoni Ardévol, membres del Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Balaguer, cap el 1960.

des amb l’activitat pictòrica de l’artista així com de moments

A la Masia hi tenia el taller i també hi va viure temporades

de la vida del pintor i del seu entorn familiar.

llargues. És allà on rebia la majoria de visites, tenint en compte que la seva casa era a la plaça de les Cols. Segons

Un cop classificat el fons, s’han pogut establir diferents

aquestes fotos, també rebia molt sovint a la Masia els

reportatges fotogràfics abans de dur-ne a terme l’ordenació

amics vilanovins del Centre d’Estudis de la Biblioteca

i descripció.

Museu Balaguer. En concret, en més d’una fotografia veiem

Per a la identificació d’aquests reportatges hem fet consulta

el bibliòfil Joan Rius Vila.

del Diari de Vilanova d’aquells anys, especialment per tal d’identificar els personatges, llocs i dates de les exposicions,

Alexandre de Cabanyes formà part durant aquests anys de

i sobretot, dels homenatges que se li van retre al pintor al

la Junta del Patronat de la Biblioteca Museu Balaguer, en

llarg dels darrers anys de la seva vida.

concret des del 1947.

La classificació dels reportatges ha configurat quatre grans

Gràcies a la seva gestió i amistat amb el col·leccionista Lluís

grups de fotografies: el que fa referència als amics i la

Plandiura l’any 1956 es va fer donació al Museu Balaguer de

família, als homenatges i les exposicions, a les col·leccions

la col·lecció anomenada “Llegat 56” d’una extensa mostra

de retrats i, finalment, a les fotografies de les seves pintures.

de pintura catalana moderna, de petit format, que va estar exposada molts anys al Castell de la Geltrú i actualment a

AMISTATS I FAMÍLIA

les sales del Museu Balaguer.

Per Vilanova i la Masia d’en Cabanyes, on visqué la major

En moltes fotografies familiars veiem el pintor acompanyat

part de la seva vida, hi passà molta gent. Principalment

de la seva dona, Pilar Ricart Nin (germana del gravador

amics i coneguts del pintor. Moltes vegades els portava

Enric C. Ricart), els seus fills Joaquim, Marta i Mª Neus i

a dinar en algun restaurant de peix de la platja, com el

els néts, a les estances de la Masia. Normalment durant

( 43 )


la celebració dels aniversaris és on es deixen entreveure

Museu Balaguer i una conferència de Lluís Monreal sobre

barcelonina. Entre el 1900 i 1913 totes les exposicions a

d’un conjunt de retrats de personatges de finals del segle xix

els moments més tendres de l’artista.

la trajectòria del pintor.

Barcelona foren a la Sala Parés.

molts dels quals probablement fossin avantpassats familiars del pintor.

HOMENATGES I EXPOSICIONS

Deu anys més tard, el 1967, Alexandre de Cabanyes complia

FOTOS DE LES PINTURES

els noranta anys i rebia un nou homenatge de la seva ciutat.

( 44 )

Cabanyes tractà també la figura i de forma especial els retrats

És potser el gruix més important de fotografies. En un

També se’n va fer ressò a Barcelona el Cercle Artístic de

Aquest fons fotogràfic inclou una col·lecció molt notable de

pintats. En aquest sentit, trobem fotografies de retrats pintats

primer grup trobem el reportatge fotogràfic que se li va fer

Sant Lluc on, de jove, el pintor hi freqüentà les classes de

fotografies de les pintures que anava creant l’artista, gairebé

per Cabanyes, molts dels quals sí que podem identificar,

durant la celebració dels vuitanta anys del pintor. Destaca

dibuix entre els 18 i 23 anys i s’inicià la seva carrera artística.

totes en blanc i negre. Suposem que es tractava de deixar

com la d’alguns patricis locals com Victor Balaguer, el poeta

el dinar popular al Pòsit de Pescadors i una exposició al

De la capital catalana va rebre la medalla al mèrit artístic.

constància i memòria de les moltes pintures que l’artista va

Manuel de Cabanyes, Enric C. Ricart, Miquel Guansé, el

Museu Balaguer. Quan l’any 1957 compleix els vuitanta anys

En el marc d’aquest homenatge s’organitzaren exposicions

arribar a crear.. Hi trobem sobretot marines, gairebé sempre

pintor Martí Torrents o Rafael Sala.

és nomenat fill predilecte de la ciutat. Per donar notorietat

a la Pinacoteca de Barcelona i al Foment Vilanoví de segells

amb pescadors i indumentària de treball, barques amb les

a l’esdeveniment es va organitzar una exposició antològica

de la Penya Filatèlica. També s’organitzà una conferència

seves veles ventejades, tan típiques de la pintura d’Alexandre

Aquest fons fotogràfic no deixa de ser una mostra d’uns

de quaranta-dos obres al Museu Balaguer i una altra de

al local del Foment, aquesta vegada de José Cruzet amb

de Cabanyes. També hi ha paisatges del voltant de la Masia.

aspectes molt concrets de la prolífica vida del pintor

retrats al Foment Vilanoví. Els actes foren completats amb

el títol “L’Alexandre de Cabanyes, fidelitat a una estètica”

un concert d’Alícia de Larrocha a la sala de la Pinacoteca del

juntament amb la projecció del documental de l’Agrupació

A través d’aquestes fotos de les seves pintures observem

de Cinema Amateur del Foment Vilanoví Alexandre de

una bona retrospectiva de la seva passió per les veles en

Cabanyes, l’home i l’artista. D’aquests dos homenatges

moviment i les marines típicament representatives de la

en queda una molt bona mostra en aquesta col·lecció de

platja de Vilanova. Aquesta gran afició fins i tot va fer que en

fotografies. També de les moltes exposicions que l’artista va

un principi, l’artista disposés d’un taller a la platja de Vilanova

celebrar al llarg de la seva vida. En concret, més de quaranta

per tal de poder observar la llum i el color del paisatge

exposicions, principalment a Barcelona i molt especialment

mariner, la feina dels pescadors, el retorn de les barques i els

a la Sala Parés i a la Pinacoteca del passeig de Gràcia. La

últims reflexos de les veles a la posta de sol.

Alexandre de Cabanyes, mort a Vilanova el 23 de març de 1972, just en acabar de fer els noranta-cinc anys.

primera exposició a Vilanova és de l’any 1900 a l’almacén de Muebles Bertrán del carrer Sant Gregori, on exposà els

COL·LECCIÓ DE RETRATS

seus primers paisatges i figures. La primera vegada que Passejant per la sorra després de dinar amb un amics en un reconegut restaurant de la platja de Vilanova i la Geltrú, a principi dels anys 1950.

el pintor exposà a Barcelona fou a la Sala Parés el 1904,

Finalment, la part d’aquest fons fotogràfic Cabanyes més

en aquells moments, considerada la seu de l’avantguarda

difícil d’identificar és d’una col·lecció de retrats. Es tracta

Dinar homenatge als 80 anys del pintor Alexandre de Cabanyes celebrat al Pòsit de Pescadors el diumenge 2 de juny de 1957. Foto de Jordi Mas

( 45 )


Mila Arcarons

UNA COL·LECCIÓ SINGULAR

Historiadora i gestora cultural

L

Mònica Àlvarez Historiadora de l’Art

L’Espai Goya a la Masia d’en Cabanyes. ( 46 )

Els Disparates i la seva lectura contemporània

Q

uan parlem de la singularitat de la Masia d’en Cabanyes ho fem en referència a la seva arquitectura -una de les construccions més representatives del neoclassicisme català- i a la seva col·lecció, considerada un dels primers exemples del col·leccionisme privat a Catalunya, que “destil·la una concepció clarament moderna”1.

Espai Goya a Masia d’en Cabanyes

L’ART QUE FA 200 ANYS QUE ENS PARLA

a Masia d’en Cabanyes, a través del Centre

“Tal vez le corresponda bien la denominación de romántico

d’Interpretació del Romanticisme Manuel de

en su intento de afirmar su libertad y de redimir en solitario

Cabanyes, relata i posa en evidència el testimoni

los males y las desgracias de los hombres. Pero también le

de la família Cabanyes i el seu tarannà modern, tant en

cuadra la definición de realista, por su acerada visión de

el sentit ideològic, referenciant el seu pensament liberal,

las cosas y de los hombres y por su voluntad de decirlas

com en l’estètic i artístic. Podem citar, com a exemples,

llevando sus medios hasta los límites de sus posibilidades”

l’encàrrec de la seva casa d’estiueig a un arquitecte italià2

(Teresa Camps, “La pintura como compromiso”, a

sota els cànons del neoclassicisme, en un moment

Grandes maestros de la pintura. Goya, 2008).

encara de pervivència de la tradició barroca; la figura del poeta Manuel de Cabanyes, representant dels inicis de la

La pintura de Goya relata tots els fets de la seva època:

renovació poètica del Romanticisme al nostre país; i la

per una banda, des de la seva condició de pintor reial

mateixa col·lecció, exemplificada en la Sala de Música i la

amb Carles III i Carles IV4, però també des de la seva

Biblioteca de la planta noble, avui museu.

producció més íntima, aquella on es concreta l’esperit més modern de la seva pintura i on especialment s’ha

És en aquest context que s’emmarca l’autentificació, dins

destacat la crítica a la societat que li va tocar viure. Des

la Masia d’en Cabanyes, de dotze gravats de Francisco

d’aquesta dualitat, l’art de Goya ofereix un recorregut per

de Goya -un dels grans gravadors de la història de l’art

la història d’Espanya amb cita als capítols més destacats

occidental-, que, actualment exposats, se sumen a la

d’un temps certament convuls.

col·lecció permanent del centre, iniciada a principis del segle XIX per Josep Antoni de Cabanyes i Ballester.

En el cas de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, és possible resseguir i ressenyar aquesta obra i el seu testimoni

D’acord amb aquest relat, ens proposem realitzar

històric a través de les peces de l’artista que trobem

un recorregut que posi de manifest el significat dels

exposades en dues de les institucions museístiques de

Disparates de Goya en el singular context de la família

la ciutat: els retrats de Maria Lluïsa de Parma i Carles

Cabanyes i la seva col·lecció3.

IV a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (pertanyents al

( 47 )


dipòsit del Museu del Prado), i els gravats de la sèrie dels

Durant més de trenta anys Goya havia treballat per fer-

fets històrics. D’aquests mateixos anys seran dues sèries de

supressió de la Constitució de Cadis, el retorn de la

Disparates de la Masia d’en Cabanyes. Dues produccions

se un lloc en l’àmbit de la reialesa i la vida cortesana

gravats de gran transfons -els Desastres de la guerra i la Tau-

monarquia absolutista, el restabliment de la Inquisició o

de dos moments diferents en la trajectòria de Goya, però

madrilenya. El propi pintor es referia a aquest camí

romàquia- on el focus temàtic rau de manera més o menys

l’exili de moltes amistats fan que Goya adquireixi un altre

no obstant relacionades estretament entre si.

amb la cèlebre frase “de los reyes abajo todo el mundo

directa sobre aquesta mateixa visió de la violència congè-

vocabulari, tècnicament i plàsticament més intens i fins

me conoce” , posant de relleu que aconseguir-ho li havia

nita dels humans. L’obra de Goya ha abandonat la vida a

i tot agressiu. I és a l’entorn d’aquests fets històrics que

Quan l’any 1788 Carles IV pujà al poder amb Maria

atorgat reconeixement i estabilitat econòmica. No obstant

palau, i marcada per la seva experiència personal durant la

neix el Goya dels Disparates, amb una personalitat artística

Lluïsa de Parma, uns mesos abans de l’inici de la

això, els fets que relata en la seva pintura, i que són els fets

guerra i pel propi pensament polític, dóna pas a una pro-

sense concessions a ningú, una creativitat sense límits que

Revolució Francesa, entre la població ja bategava un

que ell viu en primera persona, inclouen també una lectura

ducció artística que el definirà com el pare de l’art modern.

domina tot el procés i on tots els esdeveniments històrics

fort descontentament amb les polítiques absolutistes

de fons on els seus pensaments i idees van poc a poc

i les paraules llibertat i liberalisme s’estenien amb

agafant pes , marcats per un entorn d’amics afrancesats.

5

6

i socials amb què conviu esdevenen part de la seva obra. UNA MIRADA CONTEMPORÀNIA ALS DISPARATES Sobre els Disparates -considerada l’obra més hermètica

força. Els monarques espanyols, acompanyats de les

( 48 )

velles estructures socials -noblesa, Església, Inquisició-

En aquest mateix context, quan situem al costat dels dos

“I tanmateix tota obra d’art, des dels inicis fins ara, fins

del conjunt de la seva producció- s’han escrit nombroses

buscaren aïllar-se del possible contagi revolucionari, i

retrats citats la gran tela El 3 de maig de 1808 a Madrid

i tot la que pugui semblar més hermètica, sempre diu

interpretacions i anàlisis d’ençà la seva publicació l’any

l’obra de Goya en aquests anys relatava precisament

-realitzada el 1814 per encàrrec de Ferran VII, com a re-

alguna cosa. Per això no podem amagar una sincera

1864, sota el títol Provebios8. Totes elles (o la gran majoria)

aquesta inamovilitat política i social, alhora que anunciava

dempció per haver jurat fidelitat a Josep I- hom endevina

decepció quan davant alguna obra, sentim que no ens

han coincidit en la seva modernitat i caràcter trencador

la catàstrofe política que arribaria l’any 1808 amb les

que en els reconeguts Afusellaments hi ha quelcom més

diu res.” (Xavier Antich, La voluntat de comprendre.

quant a forma i missatge: la definició clàssica de la

abdicacions de Baiona i l’inici de la Guerra del Francès,

enllà del relat de l’episodi històric, de la mateixa manera

Filosofia en majúscules, 2016).

bellesa i l’art com a imitació de la natura donen pas a un

la qual duraria fins el 1814 per enllaçar amb l’absolutisme

que ja succeïa amb els retrats. El propi Goya hi feia refe-

fins l’any 1820.

rència en parlar dels seus “ardientes deseos de perpetuar

Goya sempre diu, sempre narra, sempre parla. I sempre ho

s’imposa. És en aquest acte de llibertat de creació que

por medio del pincel las mas notables y heroicas accio-

fa més enllà del que veiem a primer cop d’ull. És així que

s’ha parlat d’un Goya que deforma la realitat -o potser

És en aquesta clau històrica que llegim retrats com els que

nes ò escenas de nuestra gloriosa insurrección contra el

en els anys posteriors al conflicte de 1808 planteja un nou

ja estava deformada?- per a crear-ne una de nova amb

s’exposen a la institució balagueriana, on hi és present un

tirano de Europa” . L’obra retrata la revolta popular del

llenguatge on busca fer-nos testimonis del seu temps i del

la qual transmetre el missatge, avançant-se així quasi un

dels conceptes que més fortuna féu en la producció de

poble de Madrid contra l’exèrcit francès, però hi rau en

nostre. Per fer-ho, cercarà uns nous codis artístics, una nova

segle a l’expressionisme de les avantguardes.

Goya: el retrat psicològic, que en les peces citades ens

cada pinzellada una voluntat de denúncia universal a la

manera de testimoniar el missatge que vol transmetre.

posa de relleu i ens encomana a interpretar la feblesa de

violència i la barbàrie presents en el conflicte -sigui quin

la figura del rei i l’actitud altiva i instigadora de la reina,

sigui el seu temps- i una representació del poble anònim,

Ell havia participat d’un món progressista que en un

missatge atemporal, el mateix títol de la sèrie: el terme

d’acord amb les cites de les cròniques històriques.

eternament oblidat en les pintures commemoratives de

moment determinat es desmunta i es destrueix: la

disparate, que apareix en algunes anotacions manuscrites

7

nou estadi en la creació artística on la llibertat expressiva

Alhora, és també simptomàtic de la seva definició i el seu

( 49 )


de Goya en les proves d’estat, ens convida a la reflexió.

Goya fa que aquestes escenes esdevinguin universals

d’una manera directa i íntima, convidant-lo a llegir cadas-

concepte de la branca morta és un recurs lingüístic i plàstic

Què és un disparate? Quan, on i per què succeeixen

i atemporals, definidores dels milers de disparates que

cuna de les escenes en la doble clau històrica: la del mo-

que ens trasllada també cap a aquesta idea de l’abisme, i és

els disparates? La desraó, el sense sentit -el ja anunciat

sempre han envoltat la condició humana -i que encara hi

ment en què van ser gravades per l’autor -entre els anys

en ella que podem llegir-nos: com a societat, però també en

“sueño de la razón produce monstruos ”- que domina el

són dos-cents anys després.

1815 i 1824, abans de marxar a l’exili-, i el temps present

les nostres històries personals.

9

món en què l’artista viu, és aquesta idea de disparate que ha esdevingut comú en el seu temps social i polític.

de l’espectador, amb l’oportunitat de trobar-hi relats, exEra Goya conscient d’aquest fet? Tot i la manca de

plicacions i identificacions actuals i contemporànies.

DISPARATE DESORDENADO

DISPARATE RIDÍCULO

Potser no tan present en el gravat citat en les línies ante-

documentació del propi autor al voltant de la sèrie i el seu

( 50 )

Succeeix, doncs, quelcom nou: Goya ens explica el

procés d’execució, recolzem aquells que afirmen que sí,

passat, però ens dóna també la possibilitat de llegir-nos a

considerant tant l’obra immediatament anterior ja citada,

nosaltres mateixos en cadascuna de les escenes. Trobem

com la que realitzaria en els anys posteriors i durant el seu

Cadascuna de les estampes obre un món de lectures que han

de la sèrie, és el concepte d’allò grotesc13, considerat propi

aquesta atemporalitat de la sèrie en l’ús d’elements i

exili a Bordeus. La falta d’escrits i/o explicacions del propi

tingut més o menys homogeneïtat en els diferents estudis

de la tradició plàstica espanyola i que en el cas de Goya

conceptes com la foscor, la monstruositat o allò grotesc.

autor ha estat una de les causes per les quals s’han generat

realitzats sobre la sèrie. Entre aquests, un dels gravats

es presenta principalment a través de la idea de la lletjor

Volums indefinits, escenes que revelen la fragilitat de la

diferents interpretacions al voltant de la sèrie, en què, tot i

considerat més complex de desxifrar ha estat el número

com a forma artística i de l’absurd del que es representa o

naturalesa humana i l’horror de la seva existència, “la

haver-hi un cert acord sobre el seu significat, la crítica a la

tres de la sèrie, titulat Disparate ridículo, que representa un

expressa. En aquesta línia, una de les escenes considerades

epifanía del miedo” de què parla Jiménez-Placer10. Goya

política absolutista de Ferran VII i a la passivitat amb què la

conjunt d’homes i dones sobre una branca d’arbre, amb

més grotesques de la sèrie és l’anomenat Disparate desorde-

converteix l’obra en un “camp de batalla” -definició sovint

societat accepta el seu retorn, en un món que sembla anar

una figura encaputxada que sembla guiar-los. Els detalls -i

nado, que presenta una parella amb els caps units que lluita

emprada quan es parla d’art contemporani- on aboca els

del revés, la lectura es considera encara oberta11.

en aquest punt mereix citar-se la incomparable destresa de

per separar-se, davant la mirada aterradora d’un públic que

riors, però reiteradament utilitzat en diferents estampes

Goya en la tècnica del gravat- ens conviden a buscar una

no es mou. D’entre aquest públic que assisteix immòbil

parlat d’un Goya escèptic i pessimista, però probablement

L’ESPAI GOYA DINS LA COL·LECCIÓ

resposta a l’interrogant del seu significat: veiem mirades

a l’espectacle, sobresurt un rostre que crida: un crit ago-

hi hagi darrere seu també un Goya realista.

DE LA MASIA D’EN CABANYES

abaixades i tristes, i la branca de l’arbre se’ns presenta seca

sarat, fort, que tot i que no el puguem escoltar el sentim

i solitària sobre un fons fosc. La societat sobre una branca

plenament. En aquest sentit, és especialment notable citar

morta? L’abisme de la vida? La fragilitat de l’existència?

el gran simbolisme que Goya atorga als rostres dels seus

seus pensaments, emocions, horrors i passions. S’ha

Així, els Disparates ens permeten trobar-nos en les seves

Amb aquesta reflexió, el Centre d’Interpretació del Ro-

danses lúgubres, en la seva por irracional, en el destí fatal

manticisme Manuel de Cabanyes convida els seus visi-

d’allò que no se sustenta, en el desordre i la falsedat que

tants a endinsar-se en l’Espai Goya, la sala adequada l’any

Vinculat a la crítica política, s’ha llegit un retrat de la socie-

ens envolta, i també en els seus punts de llum i esperança.

2015 per exposar els Disparates. Una cambra fosca on les

tat decadent i suspesa del no res, però servil a l’absolutisme

S’ha vinculat l’escena amb una estampa de la sèrie dels Ca-

És en les emocions on tots els humans ens trobem els uns

protagonistes absolutes són les dotze estampes citades,

-que estaria representat per la figura d’esquenes a la que

prichos14 que dibuixa una parella que no es pot separar, però

amb els altres, i creant a partir dels seus batecs interiors,

i que permet al visitant gaudir i enfrontar-se als gravats

no veiem el rostre12. Des de la nostra contemporaneïtat, el

que en el cas dels Disparates abandona el caràcter satíric de

personatges, mirall de l’ànima i del seu món interior.

( 51 )


l’anterior sèrie, en pro d’una escena molt més angoixosa i

missatge universal sobre el qual l’espectador s’identifica

terrorífica, on sembla que aquesta indissolubilitat dels per-

llegint les seves pors i passions. El ball trist, la por dels va-

sonatges comporta la desgràcia de les seves vides.

lents, el fals fantasma que ens oprimeix, els monstres que ens ataquen, la falsa felicitat, la subversió dels valors o la

Una de les línies interpretatives ha parlat sobre una repre-

debilitat que pot amb nosaltres són algunes de les lectures

sentació del matrimoni cristià pactat i indissoluble, que

aplicades als diferents gravats de la sèrie que ens conviden

havia estat precisament qüestionat en el context de les Corts

a trobar-nos en ells.

de Cadis ; una mirada política més àmplia ens podria indicar 15

també una imatge de la monstruositat de l’absolutisme16.

Una mirada a què no sempre estem habituats: massa sovint llegim l’art a través de biografies i fets històrics com un mis-

( 52 )

Novament, en deslligar-nos de qualsevol temps històric, hi

satge amb poques variacions. Succeeix, però, que precisament

trobem una lectura atemporal: la impossibilitat d’avançar

amb aquestes peces estem assistint al naixement de l’art mo-

i progressar de la societat, davant l’espectacle cruel i gro-

dern, on l’espectador és part del significat. I és en aquest joc

tesc que en ocasions ens envolta. Com a la branca anterior,

atemporal on rau l’atracció i fascinació dels Disparates, tal i

l’espectador del segle XXI pot identificar-se també amb els

com s’hi refereix José Manuel Matilla: tot i que no les arribem

personatges d’aquest gravat: un escenari compartit, uns

a entendre del tot, aquestes escenes ens atrapen perquè van

protagonistes que criden immobilitzats i un públic tam-

directes a la nostra sensibilitat, ens fan apartar la raó i ens

bé immòbil que no pot fer res per socorre’ls -i convida a

conviden a trobar-nos a nosaltres mateixos en “els rostres, les

preguntar-nos: no pot o no vol?. Qüestions profundes on

mirades, les actituds, l’atmosfera onírica, la proximitat o la di-

tots i cadascun de nosaltres podem abocar experiències i

mensió de les figures. Ens atrauen i no sabem per què. Heus

emocions personals i col·lectives.

aquí la causa de la seva modernitat i vigència”18.

TOTS ELS GRAVATS DE L’ESPAI GOYA DES DE LA MIRADA ACTUAL Disparate ridículo

És possible resseguir tota la sèrie exposada a l’Espai Goya17 amb aquesta mentalitat contemporània, trobant-hi un

( 53 )


NOTES 1 Francesc Miralpeix: Pintura i gust col·leccionista de Josep Antoni de Cabanyes, visita temàtica realitzada al Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes el 18 de setembre de 2016. És part de la seva investigació sobre la col·lecció de la Masia d’en Cabanyes. 2 Oriol Pi de Cabanyes, “La petita història de tres peces”, a Art. Cultura. Economia i societat a la Masia d’en Cabanyes. Vilanova i la Geltrú: Consell Comarcal del Garraf i Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, 2014. 3 Aquest article neix a partir de la visita temàtica realitzada per les dues autores sota el títol Un món estrany, grotesc i oníric. Una mirada crítica als Disparates de Goya de la Masia d’en Cabanyes, realitzada al Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes el 17 de setembre de 2016. 4 Goya és nomenat Pintor del Rei el 1786, Pintor de Cambra el 1789 i Primer Pintor de Cambra el 1799. Serà també l’autor de referència de l’alta societat madrilenya.

( 54 )

5 José Manuel Matilla, “De los reyes abajo todo el mundo me conoce. Goya en el grabado de sus contemporáneos”, a AA.VV., El arte del siglo de las luces. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2010 (p. 377-401). Expressió escrita pel propi Goya en una carta enviada a Martín Zapater amb data de 20 de febrer de 1790.

11 En els darrers anys les interpretacions que han fet major fortuna entre els estudiosos de l’obra de Goya han estat les de Nigel Glendinning, al voltant del món del carnaval i la subversió dels valors, i les de Valeriano Bozal, amb una lectura sobre la realitat històrica, política i social de Goya. José Manuel Matilla, “Approccio ai Disparates di Francisco de Goya”, a Goya. Roma: Edizioni De Luca, 2000 (p.107-111). 12 Alguns dels autors que han buscat el significat d’aquesta escena han estat Beruete (1928), Paas-Zeidler (1980) o Carrete Parrondo (2007). 13 Sureda reflexiona sobre el grotesc com a element sempre latent en la tradició plàstica espanyola i amb referència a l’obra de Goya a: Joan Sureda: Los Mundos de Goya. 1746-1828. Barcelona: Lunwerg, 2008. 14 Sèrie Caprichos (1799). Gravat núm. 75, “¿No hay quien nos desate?”. 15 Roberto Acalá Flecha, Literatura e ideología en el arte de Goya. Zaragoza: Diputación General de Aragón, 1988. 16 Juan Carrete Parrondo, Goya: estampas, grabado y litografía. Barcelona: Editorial Electa, 2007.

8 Quan l’Acadèmia publicà per primera vegada la sèrie, i sense constància de les proves d’estat on apareixia el nom disparate, li donà com a títol Proverbios, en una interpretació segons la qual cada escena es corresponia amb un proverbi popular espanyol. Aquesta denominació, encara mantinguda en les cites dels gravats, és especialment significativa perquè posa de relleu les dificultats per interpretar la sèrie des dels seus orígens.

17 Gravats de la sèrie dels Disparates exposats a l’Espai Goya de la Masia d’en Cabanyes: Disparate femenino (Proverbio No 1. Pesa más que un burro muerto); Disparate de miedo (Proverbio No 2. Por temor no pierdas el honor); Disparate ridículo (Proverbio No 3. Andarse por las ramas); Disparate bobo (Proverbio No 4. Tras el vicio viene el fornicio); Disparate volante (Proverbio No 5. Reniego al amigo que cubre con las alas y muerde con el pico); Disparate desordenado (Proverbio No 7. La que mal marida nunca le falta que diga); Disparate general (Proverbio No 9. Uñas de gato y hábito de beato); Disparate alegre (Proverbio No 12. Si Marina bailó tome lo que halló); Modo de Volar (Proverbio No 13. Donde hay ganas hay maña); Disparate de carnaval (Proverbio No 14. Alegrías antruejo, que mañana serás ceniza); Disparate triple (Proverbio No 16. Sanan cuchilladas más no malas palabras); Disparate fúnebre (Proverbio No 18. Dios los crea y ellos lo juntan).

9 Sèrie Caprichos (1799). Gravat núm. 43, “El sueño de la razón produce monstruos”.

18 José Manuel Matilla, “Approccio ai Disparates di Francisco de Goya”, a Goya. Roma: Edizioni De Luca, 2000 (p.107-111). Traducció lliure al català.

6 Una de les primeres mostres d’aquest canvi és la sèrie de gravats Caprichos (1799), on satiritza sobre la societat española de finals del segle XVIII. 7 Goya diu aquestes paraules en una carta dirigida a la Regència amb data de 24 de febrer de 1814. AA.VV., Goya. El capricho y la invención. Cuadros de gabinete, bocetos y miniaturas. Madrid: Museo del Prado, 1993 (p. 303).

Disparate desordenado

10 Fernando Jiménez-Placer, “El poema goyesco de Los Disparates”, a Revista de Ideas Estéticas IV, 15-16. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1946 (p. 340-377).

( 55 )


( 56 )

Bienve Moya

DE LA MASIA I DEL POETA

en la novíssima etapa democràtica municipal postfran-

Gestor cultural i folklorista

D

quista—, que va convidar-me a intervenir en les “Visites

Mites i llegendes de la comarca del Garraf. Històries del territori

e la masia en Cabanyes (aquesta és la forma ge-

temàtiques al Centre d’Interpretació del Romanticisme”,

nuïna d’anomenar aquest indret en la llengua po-

acordarem que el que jo faria seria explicar al “respecta-

pular de Vilanova i la Geltrú), dic que de la masia

ble” algun dels contes o llegendes locals que tenen com a

en Cabanyes, en tinc un gran record. Jo mateix vaig tenir-ne

protagonista la masia, o bé algun membre rellevant dels

al càrrec la conservació i dinamització durant uns quants

Cabanyes, o bé el món al voltant de la masia. Bé, entre

anys quan vaig treballar a l’Ajuntament de Vilanova i la Gel-

d’altres, vaig triar-ne una que hom conta a l’entorn de la

trú. Això va ser després de la venda que la família féu de la

mort de Manuel de Cabanyes, ocorreguda en aquella ma-

mansió, més les sis hectàrees de terreny al seu voltant, a la

teixa cambra de la planta noble de la casa (la llegenda té

corporació municipal, venda que cal admetre com a molt

l’avantatge pel damunt de la història, que permet dubtar,

generosa i oportuna per part de la família, que podria ha-

i per tant, acabar de fer-te tu mateix l’entorn i el final d’allò

ver triat un altre adquiridor a l’hora de desprendre-se’n, en

que es narra). A aquesta llegenda, o història, que trans-

menyscapte del futur ús que en podrien arribar fer els seus

cric a continuació, vaig remetre la meva participació a les

conciutadans, i també per a la memòria dels membres re-

“visites”. Cal dir que jo em vaig permetre guarnir-la amb

llevants del llinatge Cabanyes.

el meu imaginari, fent-hi intervenir algun personatge més de la ciutat del segle XIX.

Deia que en tinc un gran record, d’aquells anys de responsabilitat, i també “fent memòria de la meva joventut” pels dies

MORT DEL POETA

i aventures del meu pas per l’escoltisme, en aquell bosquet de la masia, on, per cert, i per a qui s’hi senti interessat, vaig

Don Victor, precàriament assegut en una estantissa buta-

fer-hi la promesa escolta, que recollí Magí Aranda, un dels

ca isabelina, s’explicava davant del seu convidat. Aquest

bons pedagogs locals que devien guiar, sense ser-ne jo prou

convidat era Don Mariano Pardo de Figueroa,1 excèntric

conscient, el meu aprenentatge per a la vida adulta.

personatge que feia poc s’havia fet anomenar primer cartero honorario de España per Alfons XII. Don Mariano, de

Víctor Balaguer en una Sala de la casa Santa Teresa (19--?). Fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Quan vaig ser cridat per la Mila —la Mila Arcarons, amb la

bona planta, un pèl pedant i quatre anys més jove que el

qual vam compartir uns quants anys de laboriositat activa

seu amfitrió, s’havia desplaçat fins a Vilanova i la Geltrú

( 57 )


per visitar el magnífic edifici d’estil neoegipci que Balaguer

ellos, con voz entrecortada por la emoción y solemnidad

poeta, ja fos pel contacte sostingut amb les amistats uni-

a la Granada del Penedès, on el rector de la parròquia de

havia fet construir en aquesta vila per hostatjar-hi la seva

del acto, leyó una de las mas bellas poesías de Cabanyes”.

versitàries, i també pels dies passats a l’escola de nobles

Sant Cristòfol no va trobar cap impediment per a facilitar-

de l’abadia de Sorese a la regió occitana del Tarn, on els

ne la inhumació.

magnífica biblioteca i les seves col·leccions. L’apassionant

( 58 )

conversa que sostenien els dos literats, admiradors de la

El polític rememorava la visita que ell i uns quants amics

Cabanyes enviaven els seus fills a posar-se en contacte

cultura romàntica, els havia dut fins a la figura local de

seus havien fet a la masia en Cabanyes, per celebrar

amb el món i a aprendre la llengua francesa, havia ad-

I així va passar el dia al saló principal de la dita casa de

Manuel de Cabanyes, i Don Mariano, que signava amb el

l’aniversari de la mort del personatge. Aquell dia, havien

quirit fama de descregut, o si més no, de poc disposat

Santa Teresa, annexa al Museu, entre les històries de Ba-

capriciós pseudònim Doctor Thebussem, volia conèixer,

visitat la cambra on la família assegurava que havia expi-

a acceptar la fe catòlica a ulls clucs. Per efecte d’aquesta

laguer i les inventives de Don Mariano Pardo de Figueroa,

per boca de Balaguer, novetats sobre el poeta preromàntic.

rat el malaguanyat jove, a l’edat de vint-i-cinc anys, con-

mala fama, la seva mort va reportar a la família un dis-

el qual, un cop satisfet el seu interès per les col·leccions

sumit pel mal dels romàntics, la tuberculosi. Contava al

gust sobrevingut al propi del traspàs del jove, ja que el

que Don Víctor atresorava al seu palau-museu, en justa

Don Victor s’esplaiava: “Recuerdo perfectamente, y permí-

seu excèntric convidat com la veu local assegurava que

rector de la parròquia de Sant Antoni no va autoritzar-ne

correspondència, va regalar-li un plec de targetes postals,

taseme citarlo de pasada, el día en que este aposento —es

el malaurat poeta, estant enamorat d’una bella joveneta,

el soterrament al cementiri parroquial, que llavors encara

novetat filatèlica que el gadità havia introduït a Espanya i

referia a la cambra del poeta Manuel de Cabanyes— vio pe-

la qual es remorejava que era filla, o neboda, d’un famós

estava situat pels volts on avui hi ha la plaça de l’església.

que la contumaç desídia del govern espanyol no posava

netrar á un grupo de poetas catalanes, y recuerdo también

pintor, era rebutjat per la família d’ella. També la veu po-

Les exèquies van haver de celebrar-se a la parròquia de la

en circulació, tot i que Don Mariano n’havia fet estampar

como todos se descubrieron ante el retrato y como uno de

pular, sempre decantada pel cantó tràgic de la vida, as-

Geltrú i el cos del malaurat jove va haver de ser enterrat

pel seu compte i a costa de la seva fortuna una estimable

segurava com el mal fat, posant-se a favor de la llegenda

quantitat. Un cop, doncs, assabentats els dos prohoms

que perseguia els romàntics, havia fet coincidir la notí-

de les respectives experiències — una immensa quanti-

cia de l’assentiment familiar a la relació d’ambdós joves

tat de les quals havien quedat al sac dels records—, van

amb el malastruc dia de l’òbit del poeta, que precisament

desplaçar-se a la veïna Fonda del Carril, o de l’Estació per

havia tingut lloc en aquella mateixa habitació i en aquell

regalar-se un substanciós sopar, humitejat amb un negre

mateix llit que havien pogut contemplar a la planta noble

i suculent caldo de les vinyes de la masia en Sardet, que

de la casa familiar, el dia de la visita.

compartia veïnatge, vora el camí Ral, amb la del poeta, i a l’hora de les postres, una fragant malvasia dolça i licorada de les vinyes de l’hospital de Sitges.

Mentre el dia queia i la llum jugava a fet i amagar per enmig dels arbres que s’havien fet plantar al jardí que envoltava la biblioteca-museu, Balaguer seguia amb la seva Casa de Santa Teresa: edifici exterior. (19--?). Fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

narració sobre la mort del jove. Contava al seu entonat convidat com malgrat la ferma catolicitat de la família, el

Villanueva y Geltrú. Biblioteca - Museo Balaguer: Casa Santa Teresa: Salón. (19--?). Fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

1 Escriptor, cervantista, i gastrònom andalús. Medina-Sidonia 1828-1918. Conegut com a Doctor Thebussem, un pseudònim que no és més que l’anagrama d’embustes amb una h intercalada per donar-li una aparença més germànica.

( 59 )