Page 1

Dossier de treball Servei Educatiu

Exposici贸

En transici贸






Exposició

En transició

Imatge de portada: Juan Genovés, El abrazo, 1976 Pàgina anterior: Negatius de les fotografies d’identificació per fitxar els detinguts, 1972-1977


En Transició és una iniciativa del Memorial Democràtic coproduïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC) i la Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX). Es presenta al CCCB entre el 20 de novembre del 2007 i el 24 de febrer del 2008. Commissariat: Antoni Marí Manel Risques Ricard Vinyes Assessorament: Kiko Amat Jordi Calafell Santos Juliá Coordinació: Cira Pérez Barés Assistència a la coordinació: Helena Vilalta Espai: Sala 3 del CCCB Amb el patrocini de: Consorci de la Zona Franca I el suport de: Ministerio de Cultura Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación Mitjà col·laborador: El Periódico

Jornada del nen sense escola, Barcelona 9 de març de 1975.


En Transició

9

Text introductori a l'exposició

Textos i imatges de l'exposició Quadern de treball Propostes del Servei Educatiu

33

Bibliografia i Filmografia

47

Cartell del festival Punk – Rock, Aliança del Poble Nou, 1977

Dies Irae, Vredens Dag, 1943

11

Montalegre, 5 08001 Barcelona Tel. 93 306 41 00 www.cccb.org Informació del Servei Educatiu: Tel. 93 306 41 35

de dimarts a divendres de 10 a 13 h. seducatiu@cccb.org






“Cuando por ley natural mi capitanía llegue a faltaros, como inexorablemente tiene que llegar algún día, es aconsejable la decisión y unidad de nuestras fuerzas que contribuirá en gran manera a que todo quede atado y bien atado” Francisco Franco Bahamonde, Discurs de Cap d’Any, 1969 (RNE)

L’exposició és un dels relats possibles sobre la transició espanyola: el relat dels ciutadans que la van protagonitzar, i no el de les elits polítiques que l’han monopolitzat. Aquesta proposta prescindeix dels testimonis actuals sobre aquells anys per confrontar directament la manera de fer del moment: entusiasta i dolorosa, amb voluntat de canvi, sense saber-ne els límits. Ens endinsem en un període en què topen un Estat vell, incapaç i desconcertat, que manté per primer valor la violència, amb les transgressions d’una oposició creixent, agent de canvis i de modernització. Apareix el país que veu morir Franco al llit i que fa morir la dictadura al carrer. Apareix el país En transició.

Sandra Ruesga, Entre el dictador i jo, 2005, 10’


10

11

Consejo del Movimiento

Consejo Nacional del Movimiento, 29 d’octubre de 1974

El Movimiento Nacional és el pulmó ideològic de l’Estat totalitari i integra les forces polítiques que van participar en la insurrecció de 1936 contra la Segona República. El seu Consejo Nacional té naturalesa consultiva amb tres funcions principals: vigilar el manteniment de la unitat d’Espanya, defensar els principis de la dictadura i suggerir proposicions de llei al govern. A petició de quaranta-tres consellers, el 17 de febrer de 1971 se celebra una reunió extraordinària a porta tancada on s’expressen les alarmes i els temors davant la dissensió creixent al país. Les actes d’aquesta reunió demostren que el futur, lluny d’estar «atado y bien atado», està per decidir.


12

13

La vaga

La vaga obrera és la clau de l’erosió del franquisme. La lluita per millorar les condicions laborals i de vida dels treballadors s’expressa a través d’unes vagues il·legals que sovint són durament reprimides i que provoquen, en conseqüència, una politització democràtica creixent inacceptable per la dictadura. La vaga crea així un relat de l’oposició col·lectiva a partir d’unes primeres reivindicacions que porten a una acció de grup, a una onada solidària que es manifesta, a una repressió de vegades sanguinària, i que se salda amb una victòria o derrota obrera. En aquest procés, la vaga crea una cultura en cadascú dels que la protagonitza, una forma de creixement i consciència personal que s’estendrà als universitaris i altres sectors socials.

Helena Lumbreras i Mariano Lisa (Colectivo de Cine de Clase), O todos o ninguno, 1976, 40’

Els treballadors de la metal·lúrgica Laforsa, a Cornellà de Llobregat, es van declarar en vaga l’any 1975 per exigir la readmissió d’un treballador. La mobilització s’estengué als barris de la ciutat i va incorporar bona part de la població.

Colectivo de Cine de Madrid Vitoria, 1976

El 3 de març de 1976 la policia atacà als obrers tancats a la catedral de Vitòria que portaven setmanes en vaga. La càrrega policial de Vitòria, va deixar cinc obrers morts i 150 amb ferides de bala, constituint un dels moments àlgids de la Transició.

Joaquim Jordà, Numax presenta, 1979, 105’

El gener de 1977, els treballadors de l’empresa Numax, per salvar els llocs de treball, van fer front a la crisi de l’empresa i van iniciar un projecte d’autogestió obrera que esdevindria emblemàtic en aquells anys i que, segons ells mateixos van relatar, constituí una experiència social, política i vital que marcà les seves vides. L’any 1979, amb els diners de la caixa de resistència, el cineasta Joaquim Jordà va realitzar el documental Numax presenta.


14

15

La comissaria

Francesc Abad, Homenatge a l’home del carrer, 1976-1977

La dictadura persegueix la dissidència i imposa la por, i ho fa amb tots els mitjans que té a la seva disposició: intervenint les comunicacions, fent un seguiment de les seves activitats, irrompent en les reunions (de treballadors i universitaris) amb detencions, tortures, empresonaments i assassinats. Unes pràctiques que es fan amb total impunitat en comissaries situades en edificis cèntrics de les grans ciutats. Entre 1963 i 1977 més de 50.000 persones són afectades pel Tribunal d’Ordre Públic i moltes altres per la jurisdicció militar. La Llei d’amnistia de 1977 inclou tots els funcionaris que, en compliment de les seves obligacions, haguessin vulnerat els drets de les persones. En conseqüència, cap torturador ni els seus responsables han estat mai jutjats.

El 17 de gener de 1967 l’estudiant Enrique Ruano Casanova és detingut mentre reparteix propaganda de Comissions Obreres a Madrid. L’endemà és conduït pels policies Colino Hernanz, Simón Cristóbal i Galván Abascal fins al setè pis d’un edifici on li disparen i posteriorment és defenestrat. Per a encobrir el crim, es fabriquen proves falses i els forenses són obligats a falsejar l’autòpsia fent desaparèixer l’impacte de bala. Vint anys

Al final de la dictadura la tortura va seguir sent practicada amb la mateixa intensitat de sempre. La llei d’amnistia de 1977 assegurà la impunitat dels torturadors i els seus responsables polítics.

després, el cas és reobert, però els policies queden absolts per falta de proves. Fotografia d’Enrique Ruano, 1969

El 24 de gener de 1977, pistolers de la triple A van introduir-se al despatx que uns advocats laboralistes vinculats a Comissions Obreres tenien al núm. 55 del carrer Atocha, a Madrid disparant contra ells i causant 5 morts i quatre ferits greus. L’atemptat d’Atocha, per la reacció popular que generà en rebuig dels grups d’extrema dreta i a favor de la democratització, constitueix un dels punts culminants de la Transició.

Artilugi per fer les fotografies d’identificació dels detinguts, en funcionament durant el anys de la transició espanyola

Negatius de les fotografiés d’identificació per fitxar els detinguts, 1972-1977

Per primer cop s’exposen públicament testimonis directes de la repressió franquista que ens parlen de la metodologia del sistema espanyol de control policíac. D’una banda, prop de quatre cents clixés de detinguts per part de la Dirección General de Seguridad en la dècada dels anys setanta. D’altra banda, un recull de fitxes policíaques que expliquen els motius de control i detenció per delictes com «adulteri», «associació il·lícita», «homosexualitat», «propaganda il·legal» o «tinença de llibres comunistes». I també fitxes dels detinguts amb identificació decadactilar. L’artefacte que servia per a prendre les fotografies identificatives prové de la comissaria general de policia científica i va estar en funcionament durant els anys de la transició espanyola. Aquesta peça es conservava intacta al magatzem central del Ministeri de l’Interior. Les condicions de préstec per part de l’Arxiu General del Ministeri de l’Interior s’han establert basant-se en l’ordenament jurídic vigent: Llei orgànica 1/1982, de protecció civil del dret a l’honor i a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge; Llei orgànica 15/1999, de protecció de dades de caràcter personal; Llei 16/1985, de patrimoni històric espanyol; Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. Aquest fet ha determinat que els clixés fotogràfics no es positivin i que s’ocultin els cognoms de les fitxes, com també les dates de naixement dels detinguts.


16

17

L’escola

Jornada del nen sense escola, Barcelona, 9 de març de 1975

El primer curs de l’escola Pegaso, 1977-78

L’ideari pedagògic republicà és un mirall, un projecte estroncat. Els moviments de renovació de mestres miren de recuperar aquesta tradició, fer-la present com a oposició a un model autoritari i obsolet. Es reivindica una educació integral, amb algunes escoles innovadores que s’associen amb la intenció de crear una xarxa pública. Ara bé, aquest sentiment no és solament dels mestres: diversos sectors populars fan seva aquesta reivindicació i afloren iniciatives veïnals que aconsegueixen reconvertir espais en desús en centres d’ensenyament públics com a forma avançada de la implicació de les forces socials en la gestió de l’educació. Escola Pegaso Sota el lema “Una escola al servei del barri”, els veïns de Sant Andreu i La Sagrera es van mobilitzar al llarg de quatre anys per tal de recuperar uns terrenys en desús per fer-hi un centre d’educació pública. Una vegada aconseguida la construcció de l’escola, pares i mestres van enfrontar-se a l’administració per tal de participar en la gestió de l’escola i defensar un model educatiu de qualitat. Les mobilitzacions de la Pegaso, juntament amb les d’altres “escoles en lluita” de Barcelona que estaven vivint processos similars, representen un moment culminant de la implicació de les forces socials en la transformació de l’educació i per tant de la societat.

No hablaré en clase Obra teatral de Joan Ollé i Josep Parramón, integrants de la nova companyia Dagoll Dagom. L’obra és una sàtira sobre l’educació durant el règim franquista que fa palesa la necessitat d’una renovació pedagògica profunda. S’estrena el 2 de juliol de 1977 al teatre de l’Aliança del Poblenou. En poc temps, l’obra No hablaré en clase esdevindrà un èxit rotund a Catalunya i en diverses gires per l’Estat espanyol.

Antoni Cuadrench, X Escola d’estiu de Rosa Sensat, 1975 Cartell de l’obra estrenada a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona, 2 de juliol de 1977


18

Com si fos Nadal, 1974 Fotografies de Lluís Casals

Convivències

Te mando una foto, 1971-1981 Fotografies cedides per Juan Carretero i familia

Cascorro Factory, 1977 Fotografies d’Alberto García-Alix

Per l’única carretera que és només teva, 1978 – 1983. Fotografies cedides pel fons Gretel Ammann

Gira il mondo gira, 1970-1976 Fotografies cedides per la família Sambola Civil

19

El que és personal és polític. Aquesta situació crea una necessitat de viure i conviure d’una altra manera, afavoreix el sorgiment de nuclis menys patriarcals i autoritaris i genera una actitud de desafiament envers la dictadura. La família tradicional és qüestionada per una nova generació, encara que la seva estructura perdura. Les dones protagonitzen aquesta necessitat de ruptura esquerdant el clos familiar, buscant la independència amb noves formes de sociabilitat en diferents grups associatius. La llibertat sexual, la reivindicació de la diferència i la manifestació pública d’aquesta actitud representen una voluntat de renovació que s’entén com una ocupació de l’espai públic per part dels sentiments privats.


20

21

El psiquiàtric

El manicomi és una metàfora de la societat franquista. Un lloc tancat, obscur, sense esperança, on es reprimeix la diferència. En aquest espai de vigilància i càstig extrem neix un corrent de contestació que es fa ressò d’altres moviments europeus. Psiquiatres més joves i treballadors qualificats intenten crear noves formes de funcionament, noves teràpies, encara tímides, donant veu al boig. Aquests processos de reformes seran convulsos i conflictius a causa d’una situació política degradada i esdevindran com un laboratori previ a l’adveniment democràtic, anticipant els seus límits i les seves contradiccions. “Compréndase que instintos y sentido moral se hallen al nivel de la inteligencia. Cierto es que algunos imbéciles parecen sociables y de buena voluntad, e incluso muestran algo de cariño hacia parientes y amigos pero es mucho más común en ellos un alma viciosa y pervertida.” Antonio Vallejo Nájera, Niños y jóvenes anormales, Madrid, 1941.

“Les úniques alternatives possibles són o bé tancar-se en l’àmbit institucional o bé mirar d’ampliar la nostra acció contra la discriminació i l’exclusió que la societat ha imposat al malalt mental.” Zush, Ego Odiram evrugo

Franco Basaglia, La institució negada. Informe d’un hospital psiquiàtric, Torí 1968.

“A Europa, durant segles, la paraula del boig o no era escoltada o, si ho era, llavors era recollida com una paraula de veritat.” Michel Foucault, L’ordre du discours, París 1971.

Art i teràpia Les pintures de Luis Gordillo i ZUsh, actualment EVRU, mostren la part inconscient i fosca de la ment, alliberada per la teràpia psicoanalítica i per la pràctica artística. Es recorre a l’automatisme i es mostren els recursos de l’inconscient per a exposar les idees i les formes associativa i combinatòria de l’art. Sovint, les teràpies de la salut mental han fet ús de les arts plàstiques per a l’alliberament i l’expressió de les fricciones entre la realitat i la consciència.

Luis Gordillo, Serie Blanda

Marat-Sade Tardor de 1968. L’estrena a Madrid i Barcelona de l’obra teatral Marat-Sade de Peter Weiss, dirigida per Adolfo Marsillach representa la irrupció d’un esperit revolucionari als escenaris espanyols. La representació de la mort de Marat per part dels bojos del manicomi de Charenton relaciona la psiquiatria amb la injustícia i l’arbitrarietat de la dictadura franquista. Aquesta relació s’amplificà arran de l’estat d’excepció el febrer de 1969, que va significar la fi de les representacions. Durant els tres darrers dies que l’obra va estar en cartell al teatre Poliorama de Barcelona, Gerardo Malla enregistra un document fílmic de l’obra. Aquest migmetratge històric, Prólogo, que hom es pensava que havia desaparegut, ha estat retrobat i restaurat amb motiu d’aquesta exposició.

Estrena de Marat-Sade al Teatro Español, Madrid, 1968.

Manuel Rodríguez Sanz i Carlos Coronado Sánchez, Reportatge fotogràfic del Psiquiàtric de Leganés paral·lel a la realització de la pel·lícula Animación en la sala de espera, 1979-80

Animación en la sala de espera Aquest documental (Carlos Rodríguez Sanz i Manuel Coronado, 1979) és una incursió en el món de la institució psiquiàtrica filmant els malalts amb respecte i proximitat. Durant gairebé dos anys tots dos cineastes conviuen amb els malalts del psiquiàtric de Leganés. La immersió en l’espai, el retrat de les persones que l’habiten, la manera d’expressar un temps que sembla aturat produeixen un efecte paradoxal: com si la història de la transició política es produís solament fora de les parets del psiquiàtric. El documental Animación en la sala de espera ha estat una obra clandestina i oblidada. Es presenta un treball fotogràfic paral·lel a la pel·lícula, juntament amb el film. La pel·lícula es presentarà integrament el 24 de febrer dins el programa Xcèntric.


22

23

Escena musical

La música canalitza noves formes de rebel·lia. Els recitals es converteixen en manifestacions col·lectives, ocupació de l’espai públic, expressió de l’esperit de canvi, una actitud que afecta públics diversos. En aquest estat d’agitació emergeixen noves consignes sorgides de la cultura subterrània que demostren que l’escena musical no és gens uniforme i que la voluntat transformadora irromp en llocs i amb estils que semblaven intocables.

Vulpess Aguanten poc però, mentre hi són, fan més escàndol que ningú. Quatre noies punk d’Irun, Vulpess, col·locades surrealísticament en un programa televisiu d’horari encara infantil per a cantar Me gusta ser una zorra, la seva versió del tema I wanna be your dog dels Stooges. El que en deriva són cartes a l’ABC, represàlies contra els directors del programa i un grup que implorava en una apressada gira desastre. Temps de caos.

Diverses rebel·lies Imatges dels concerts de Canet Rock (1975), Raimon (Palau d’Esports de Barcelona, 1975), Lluís Llach (Palau d’Esports de Barcelona, 1976), La Banda Trapera del Río (1978), Attak i Último Resorte (Màgic, 1982), Shit, S.A. (Zeleste, 1983) i Espasmódicos

La leyenda del tiempo La leyenda del tiempo és considerada com a obra fundacional del nou flamenc. Diverses enquestes el situen com un dels discs espanyols més apreciats del darrer quart de segle. Paradoxalment, en el moment de la seva publicació, l’any 1979, la resposta general del públic i la crítica flamenca és molt negativa i la xifra de vendes no supera la xifra de 5.482 còpies. En aquest disc Camarón elimina «de la Isla» del seu nom artístic. La portada també fa evident la voluntat de renovació del cantaor amb una imatge allunyada de la tradicional estètica flamenca. Canvia de guitarrista, Paco de Lucía per Tomatito, i col·labora amb altres músics renovadors de l’escena dels anys setanta com els grups Dolores i Alameda, i també amb Raimundo Amador i Kiko Veneno.

Primer i únic single del grup de rock de Bilbao Las Vulpess, 1983

Mario Pacheco, Camarón elèctric, 1979


24

25

Representacions

No es pot dissociar un fet de la seva representació, perquè hi ha una alimentació mútua en l’art i la política, perquè un beu de l’altre, probablement amb forces diferents, però amb una mateixa voluntat d’intervenir en la consciència de les persones. En un procés obert d’activisme, les obres d’alguns artistes s’apropien dels fets per a reinterpretar-los, com una forma solidària de contestació. De la mateixa manera, la política també s’apropia de l’art, en alguns casos per a usarlo com a icona, en altres per a neutralitzar-lo. Aquesta tensió primigènia fa que representacions artístiques fetes en soledat no hagin estat mai solitàries. La revolució dels clavells El 25 d’abril de 1974 triomfa a Portugal la Revolució dels Clavells, protagonitzada per capitans de l’exèrcit colonial, que representa el final de la dictadura d’António Oliveira de Salazar. La gesta té un impacte immediat a Espanya amb lectures paral·leles des de mitjans de comunicació públics i clandestins vinculats a l’oposició. A l’estiu dotze oficials formen la Unión Militar Democràtica, que assoleix un important caràcter simbòlic i que pel gener de 1975 publica un manifest a favor de la ruptura democràtica. Operación Ogro El 20 de desembre de 1973 el vicepresident del govern, Luis Carrero Blanco, home clau per a la continuïtat del règim, mor a conseqüència d’un atemptat d’ETA. L’Operación Ogro és explicada pels seus autors en un llibre publicat a França per Eva Forest (pseudònim de Julen Agirre) i el director de cinema Gillo Pontecorvo l’adapta per a la gran pantalla. Retirada del Festival de Sant Sebastià (1979), la seva estrena a Espanya el maig de 1980 és acompanyada d’amenaces ultres als cinemes i una intensa polèmica política, especialment al País Basc. Les condemnes a mort Les condemnes i execucions per motius polítics provoquen intenses mobilitzacions ciutadanes i campanyes contra el règim. Els intel·lectuals catalans, espanyols i estrangers juguen un important paper en determinades accions com tancades, manifests o poemes, i també els artistes, que amb les seves obres esdevenen portaveus de la denúncia contra la dictadura, mentre la circulació de fulls volants i les publicacions clandestines per part de grups i associacions democràtiques col·laboren eficaçment a posar en solfa la brutalitat del règim.

Cartell de la pel·lícula, 1980, 105’

Antoni Tàpies, 1975


26

27

Amnistia L’amnistia, eix vertebrador de l’antifranquisme, té un suport creixent des de principis dels anys seixanta. Reivindicació transversal, reflectida en l’obra de Juan Genovés titulada El abrazo. Se’n fan milers de pòsters, i encara més quan el que hi havia al despatx dels advocats laboralistes d’Atocha, a Madrid, queda tacat per la sang d’un dels assassinats a mans dels ultres el gener de 1977. D’ençà d’aquest esdeveniment l’obra es coneix com Amnistia i se’n fa una versió escultòrica d’evident caràcter memorial.

Jorge Oteiza amb la seva obra Retrat d’un Gudari armat anomenat Odiseu al taller de Luis Romero a Irun (Guipúscoa), 1975 Andreu Alfaro al seu taller Martin Chirino al seu taller de Sebastián de los Reyes, 1980

La diversitat territorial El reconeixement de la diversitat dels pobles d’Espanya davant l’unitarisme franquista és un dels elements més significatius dels anys setanta. La reivindicació s’impulsa des de Catalunya i també, per matisos diversos, des del País Basc, Galícia i Canàries. Són nacionalitats que, juntament amb Castella, integren un patrimoni cultural i polític de llarga tradició històrica i que ressorgeixen després dels anys d’eclosió democràtica. El treball artístic d’alguns escultors recullen aquesta pluralitat que des de 1979 es filtra per mitjà de les autonomies.

Silverio Rivas treballant al taller del Seminario de Sargadelos, curs 1977

El retorn del Guernica El Guernica de Picasso és el símbol de totes les pèrdues que es van patir a la guerra i la postguerra. Representa l’ideal d’igualtat i democràcia que han estat denigrades pel govern espanyol. L’any 1969 Franco comença a fer les gestions per a reclamar la pintura dipositada al MOMA de Nova York. En aquest context, el Equipo Crónica presenta a la galeria Grises de Bilbao la sèrie Guernica 69 per a denunciar l’intent d’apropiació del quadre per part del regim. El mateix Picasso en prohibeix el retorn fins que «s’hagin restablert les llibertats públiques a Espanya». La restitució de l’obra, l’any 1981, es presenta com a símbol de la recuperació definitiva de la democràcia.

Presentació a la premsa del Guernica de Picasso, Casón del Buen Retiro, 23 d’octubre de 1981.

Equipo Crónica, La visita, 1969


28

29

Preguntes a la transició

Sandra Ruesga, Entre el dictador i jo, 2005, 10’

Des de quin present es pot interrogar el relat de la transició? Un relat omnipresent, creat per l’elit política que ha fet d’aquest període un model compacte, indiscutible i universal. Contra aquesta veu dominant s’erigeixen altres preguntes, formulades per nou subjectes sobre les ombres i les insuficiències de la memòria d’aquest procés: quin és el protagonisme de la ciutadania?, com es transmeten els valors de l’antifranquisme?, l’ocultació era una teràpia necessària?, es pot exigir saber la veritat?, la impunitat és per a sempre?


30

31

Obstacles

El Perich

Summers

Cesc

La societat en transició es mou en diverses i complexes direccions. Tanmateix, el desig de canvi s’enfronta amb una sèrie de dificultats derivades de la continuïtat cultural, política i social del franquisme, que es manifesta amb actituds immobilistes i recalcitrants, sovint de violència extrema. La intenció és impedir l’alteració de l’ordre polític i social de la dictadura. La crònica d’aquests obstacles, la seva denúncia, té un narrador privilegiat en l’humor gràfic, d’àmplia difusió popular.


32

Quadern de treball Materials complementaris

En transici贸

Propostes del Servei Educatiu

33


34

35

aña para que las fuerzas «Señores Consejeros: ¿Qué sucede en Esp campus de la Universidad? de orden público no puedan abandonar el [...] s de nuestras fábricas ¿Qué sucede en España para que en mucha , que supone una auténtica sigan, día tras día, en conflicto colectivo sino de la convivencia entre sangría no sólo de la economía española, las clases sociales? florecer, no ya honestos ¿Qué sucede en España para que puedan ciones de carácter criminal sentimientos regionalistas, sino agrupa a con diversos grupos del y separatista terrorista en concomitanci comunismo internacional? símbolo más querido, ¿Qué sucede en España para que nuestro e del Estado, hayan sido e incluso fotografías y el nombre del jef profanados y vituperados públicamente? les de nuestra ciudad natal ¿Qué sucede en España para que en las cal imento y miembros de la caigan tres obreros muertos sobre el pav s y otros forman parte de fuerza pública caigan heridos, cuando uno rañable pueblo español? la clase más débil económicamente del ent s –decenas, centenares de ¿Qué sucede en España para que hombre a los pies de Franco y a los hombres– que pusieron vida y hacienda la relación espiritual de pies de España, hoy no tengan más que erada, del Jefe del Estado? afecto y respeto a la figura, siempre ven s que, por dedicarse al ¿Qué sucede en España para que hombre ser ejemplo de caridad más sagrado de los ministerios, debieran cuando no de odio y de y comprensión, lo sean de incomprensión terrorismo? uien se pueda considerar ¿Qué sucede en España para que por alg dos meses desde que las innecesario este Consejo por haber pasado circunstancias obligaron a solicitarlo?» Fragment de la intervenció de Bal Movimiento. Febrer de 1971.

Seu del Consejo Nacional del Movimiento, 1974

ional del domero Palomares. Consejo Nac


36

COMUNICACIÓN

LA MEMORIA

ESCUELA

NUCLEOS DE CONVIVENCIA

PSIQUIATRICO

ESCENA MUSICAL

L’exposició des del meu punt de vista…

COMISARIA

HUELGA

CONSEJO DEL MOVIMIENTO

TODO ATADO Y BIEN ATADO


38

39

Franquisme

Taula resum Amb notícies dels diaris, cites de llibres d’història, testimonis orals, fragments de memòries o imatges significatives omple les caselles en blanc d’aquesta taula resum.

En transició

La vaga

La comissaria

L’escola

Convivències

El psiquiàtric

Escena musical

La música canalitza noves formes de rebel·lia. Els recitals es converteixen en manifestacions col·lectives, ocupació de l’espai públic, expressió de l’esperit de canvi, una actitud que afecta públics diversos. En aquest estat d’agitació emergeixen noves consignes sorgides de la cultura subterrània que demostren que l’escena musical no és gens uniforme... (fragment del text de sala exposició En transició)

Ara


40

41

Imatges per a la reflexió i el debat

Observa aquest dibuix de Chumy Chúmez. Què posa de manifest? Què en penses de la situació?

Mira: Què veus en el dibuix de Chumy Chúmez? Què et suggereix el que veus?

Mira: Explica què veus en aquest dibuix d’OPS. Què et suggereix el que veus?

Contextualitza: A partir de la visita a l’exposició, de la informació concreta que trobis als llibres d’història, de testimonis orals o memòries, explica breument quines eren les condicions generals de les dones sota el franquisme i quina era la situació dels drets humans.

Contextualitza: A partir de la visita a l’exposició, de la informació concreta que trobis als llibres d’història, de testimonis orals o memòries, explica breument com era l’educació a les escoles durant el franquisme.

Relaciona: Creus que aquests dibuixos d’humor gràfic tenen algunes característiques comunes? Quines? Opina: Dóna la teva opinió sobre el que reflecteixen aquestes imatges i valora el missatge que ens volen transmetre.

Relaciona: Creus que el dibuix d’OPS es pot relacionar amb els anteriors? En quin sentit creus que són il·lustratius d’una determinada situació històrica? Opina: Dóna la teva opinió sobre el que reflecteixen aquestes vinyetes i valora el missatge que ens volen transmetre.


42

43

Aproximacions. Lectura, comentari i reflexió Llegeix i comenta aquests textos que mostren dues valoracions diferents de la transició. Busca més informació i senyala quins són els aspectes positius que destaquen els defensors del model de la transició espanyola i quins aspectes qüestionen els autors crítics.

De la comparación entre el caso español y los de otros países resulta un balance notoriamente positivo para el nuestro. Parece indudable que las circunstancias españolas y la problemática política vigente eran mucho más negativas, en principio, en nuestro caso que en el de otros países que hicieron la transición, y que al mismo tiempo ésta se llevó a cabo sin graves traumas sociales y con unos resultados que pueden ser calificados en términos generales de positivos. Este balance, hecho desde una perspectiva histórica y comparativa, que elude por lo tanto cualquier voluntarismo o entusiasmo retrospectivo, creo que debiera ser tenido en cuenta en un momento en que, diez años después de la aprobación de la Constitución, se levantan voces respecto de las deficiencias de nuestro sistema político actual. Muchas de esas voces responden a defectos objetivos que precisamente la existencia de un sistema democrático hace posible descubrir y permite solucionar. Conviene recordar en este momento que una empresa histórica de tanta envergadura como la transición de una dictadura a la democracia fue hecha posible por una sociedad como la española, a pesar de todas las dificultades objetivas que tenía, y que eso demuestra unas capacidades de las que bien nos podemos sentir orgullosos en 1988. Javier Tusell, La transición española a la democracia desde un punto de vista comparativo. Cuenta y Razón del Pensamiento Actual, 1988.

No cal dir que trenta-dos anys són molts anys, la vida d’una generació sencera que només coneix l’era franquista per referències, i unes referències escasses i oficialment gairebé inexistents. Com tothom sap, la transició es va fer amb un pacte no escrit –que sapiguem, com a mínim– del qual podem deduir que la possibilitat d’instauració de la democràcia tenia un cost molt elevat, i en el qual figuraven la desmobilització dels moviments socials que havien amargat la vida al règim durant els anys seixanta i setanta, l’acceptació de la monarquia i, naturalment, si bé articulat amb la boca petita, un reconeixement de l’existència de la dictadura amb una espècie de fosca resignació que va acabar provocant la seva acceptació com un règim normalitzat. De fet, la paraula dictadura va desaparèixer del llenguatge de la majoria de polítics i gairebé tots els mitjans de comunicació van passar a emprar l’expressió règim anterior. Fins i tot la vella idea franquista de les Forces Armades com a columna vertebral de la nació –un dels fonaments de l’embull ideològic del franquisme–, que estava en vies de desaparició, va tornar a aparèixer en una important entrevista al recent elegit cap de govern, el socialista Felipe González, publicada al diari El País. L’acceptació de la idea que la democràcia havia arribat a Espanya gràcies a la lucidesa d’unes quantes persones, entre les quals figurava, és clar, el rei Joan Carles I, va passar a ser moneda corrent i va adoptar una forma gairebé institucional en una famosa sèrie amb pretensions històriques dirigida per la periodista Victoria Prego, sèrie que s’ha tornat a emetre fa molt poc a la televisió estatal. Javier Alfaya, “Un mur de silenci” (Fragment del text del catàleg de l’exposició En Transició)


44

45

Treballs de recerca i reflexió

Treball individual Amplia i desenvolupa en dos o tres fulls un dels temes presents a la taula resum de la pàgina (XX). A la bibliografia trobaràs referències útils per a realitzar aquest treball, però també pots consultar a persones que hagin viscut el període de la transició i afegir algunes imatges significatives d’aquell temps.

Treball de recerca en grup A partir del treball individual realitzat anteriorment busca altres companys que hagin treballat sobre altres temes. Es tracta d’intercanviar els treballs, llegir-los i discutir sobre el contingut i els diferents punts de vista. Sobre aquesta base cada grup ha d’anar definint unes conclusions consensuades que reflecteixin la vostra opinió sobre les transformacions derivades de la transició i les repercussions més destacades en la vida quotidiana.

Ficció històrica En una narració breu exposeu raonadament com imagineu que seria Espanya en l’actualitat si no s’hagués produït la transició. A partir d’aquestes històries virtuals feu un debat a classe.

Per l’única carretera que és només teva, 1978 – 1983 Fotografies cedides pel fons Gretel Ammann


46

47

Bibliografia:

ARACIL, Rafael i SEGURA, Antoni (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, 2000. DD.AA: Memoria de la transición. Madrid, Taurus, 1996. MESTRE, Jesús (dir.): Atles de la transició. Espanya de la dictadura a la democràcia (1973-1986). Edicions 62, 1997. MOLINERO, Carmen: La Transición, treinta años después. Barcelona, Península, 2006. MORÁN, Gregorio: El precio de la transición. Barcelona, Planeta, 1991. MUNIESA, Bernat: Dictadura y Transición. La España lampedusiana. Barcelona, Publicacions i Edicions UB, 2005. POWELL, Charles: España en democracia, 1975-2000. Barcelona, Plaza&Janés, 2001. PREGO, Victoria: Así se hizo la Transición. Barcelona, Plaza&Janés, 1995. TUSELL, Javier: La transición española a la democracia. Madrid, Historia 16, 1991. YSAS, Pere (ed.): La transició a Catalunya i Espanya. Barcelona, Fundació Doctor Vila d’Abadal, 1997. VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel: Crónica sentimental de la transición. Barcelona, Planeta, 1985.

Filmografia:

Después de... primera parte: No se os puede dejar solos. Espanya, 1983. 90’. Direcció: Cecilia Bartolomé, Juan José Bartolomé. Después de... segunda parte: Atado y bien atado. Espanya, 1983. 99’. Direcció: Cecilia Bartolomé, Juan José Bartolomé. Dies de transició. Espanya, 2004. Sèrie documental de 16 capítols. Direcció: Francesc Escribano. El 23-F des de dins. Espanya, 2001. 54’. Direcció: Joan Salvat, Joan Úbeda. El crimen de Cuenca. Espanya, 1979. 92’. Direcció: Pilar Miró. La Transición. Espanya, 1995. Sèrie documental de 13 capítols. Direcció: Elías Andrés. Operación Ogro. Espanya, 1979. 100’. Direcció: Gillo Pontecorvo. Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón. Espanya, 1980. 82’. Direcció: Pedro Almodóvar. Salvador (Puig Antich). Espanya, 2006. 134’. Direcció: Manuel Huerga. Víctimes de la transició. Espanya, 2002. 72’. Direcció: Joan Salvat.

Pàgines web:

http://www.bib.ub.es/www1/temes/1trans.htm http://www.uspceu.com/id/pages/id_cetde.htm

Gira il mondo gira, 1970-1976 Fotografies cedides per la família Sambola Civil


Servei Educatiu del CCCB Per a qualsevol consulta: e-mail Seducatiu@cccb.org o bé a la web www.bcn.es/imeb/program.htm

Centre de Documentació: El CCCB té un centre de documentació que posa a disposició del professorat i els alumnes que ho sol.licitin documentació sobre les exposicions, alhora que ofereix una biblioteca especialitzada en espai públic i temes urbans. Al Centre de Documentació podreu trobar els quaderns educatius realitzats en anteriors exposicions i els catàlegs citats a la bibliografia.

Profile for Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

entransiciose  

En transició Servei Educatiu Exposició Imatge de portada: Juan Genovés, El abrazo, 1976 Pàgina anterior: Negatius de les fotografies d’ide...

entransiciose  

En transició Servei Educatiu Exposició Imatge de portada: Juan Genovés, El abrazo, 1976 Pàgina anterior: Negatius de les fotografies d’ide...

Profile for cccb