Page 1

Dossier de treball Servei Educatiu

Exposició

Il·luminacions. Catalunya visionària


2

(pàgina 1) Ben Vautier, Cada llengua és una visió diferent del món. Serigrafia (impressió sobre paper). Blanc sobre fons negre.

Il·luminacions. Catalunya visionària. Comissària Pilar Parcerisas Producció Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Organització Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Presentació a Barcelona CCCB Dates Del 17 de febrer al 17 de maig de 2009 Espai Sala 2 del CCCB

3


4

5

Pere Català Pic, Cal·ligrama. c.1935


6

7

Pere Català Pic, Roda dentada. c.1931

Exposició

Il·luminacions. Catalunya visionària


Il·luminacions. Catalunya visionària

11

Pilar Parcerisas

Selecció de textos i imatges de l'exposició

13

Quadern de treball

31

Propostes del Servei Educatiu

45

Bibliografia

Antoni Gaudí, Creu de la casa Batlló. Gres cuit i gres blanc esmaltat © Gasull Fotografia

Montalegre, 5 08001 Barcelona Tel. 93 306 41 00 www.cccb.org Informació del Servei Educatiu: Tel. 93 306 41 35

de dimarts a divendres de 10 a 13 h. seducatiu@cccb.org


10

11

IL·LUMINACIONS. Catalunya visionària L’aventura cultural i artística de Catalunya ha estat marcada per una mirada utòpica i alhora pragmàtica, que ha obert les portes de la modernitat, en un anar i venir de nord a sud, d’est a oest. Cruïlla d’expansions i reduccions, d’energies centrífugues i centrípetes, ha estat un país avançat gràcies a la intuïció i la visió de les seves individualitats. Oberta als corrents de pensament europeu i a la penetració de les noves ideologies revolucionàries, Catalunya ha crescut pel camí de les utopies i de la transformació social, fet que ha donat força a unes individualitats creadores de presència universal. Aquestes il·luminacions han conformat la visió de la Catalunya moderna des de l’època remota de Ramon Llull fins avui i s’il·lustren mitjançant l’art que uneix pensament i creació, intel·lecte i acció, tot convocant una àmplia presència de creadors contemporanis, el treball dels quals entronca amb aquest imaginari simbòlic de tramat al llarg del temps. A Il·luminacions conviuen passat i present, el local amb l’universal, el genuí amb el forà, tot reforçant les relacions culturals nord-sud/est-oest i els lligams amb l’Europa visionària. L’exposició pren el títol d’una obra del filòsof alemany Walter Benjamin, estela fugaç que morí a Portbou, terra catalana de passatge, camí de l’exili el 26 de setembre de 1940. L’exposició enllaça amb altres projectes realitzats a Europa de característiques semblants, com Suïssa visionària (1992), Wunderkammer Österreich (Àustria, la cambra de les meravelles) (1996) o Bèlgica visionària (2005), duts a terme per Harald Szeemann, a qui es dedica l’exposició. La mostra s’estructura en 13 àmbits temàtics, encapçalats per cadascuna de les lletres de la paraula Il·luminacions: De la Catalunya dels símbols a les utopies socials, del maquinisme poètic i lúdic a la vida imaginària de l’objecte, de l’arquitectura com a somni individual a la ciutat com a somni col·lectiu, del paisatge com a font de visions creadores a la mística contemporània, de les premonicions a les incursions de l’art en la ciència i a la conquesta de la pluralitat de gènere(s). Una constel·lació visual que il·lustra l’imaginari creador fonamentat en un pensament lliure. Alguns àmbits de l’exposició es completen amb una instal·lació d’un artista contemporani, el treball del qual té relació amb la temàtica i el pensament que l’han originat.

Pilar Parcerisas Comissària de l'exposició Antoni Tàpies, Pintura romànica i barretina, 1971, Assemblatge sobre pintura romànica antiga © Fundació Antoni Tàpies / VEGAP, 2008. Fotografia: Gasull Fotografia


12

13

Espais de l'exposició

IMAGO MUNDI L'herència simbòlica LUX Utopia i utopistes LOCUS SOLUS Llocs de l’esperit UT PICTURA POESIS Paisatge, ànima i natura MATER CIVITAS La ciutat com a matriu INCIPIT TRAGOEDIA Premonicions i crits de guerra NATURA NATURATA Maquinisme poètic i lúdic AURAE Paisatges metafísics CREATIO MENTIS El món de la ment ITA EST La vida imaginària de l’objecte OPUS SCIENTIFICUM Ciència i art NUMEN Mística contemporània SINGULARIA Identitat, transcultura i gènere


14

15

IMAGO MUNDI

LUX

Hi ha una Catalunya que invoca el mite, el meravellós i l’insòlit com a explicació global o imatge del món. Tot un imaginari simbòlic que, a la manera d’un inconscient col·lectiu, ha pres diferents formes a cada moment del temps. I així, va emergir en els marges i en les pràctiques populars del món pagà anterior al paradigma teològic, en les heterodòxies i en les visions solitàries de tots els segles medievals, però també en la utopia i el programari social, l’ideari col·lectiu i el messianisme amb què va arrencar el projecte rupturista de la modernitat. I, finalment, en part de les narratives visuals modernes i contemporànies en el sentit més ampli. Un precipitat de passat que entronca sagrat i profà, primitivisme pagà i iconografia religiosa, cabalística i cartografia, il·luminisme i alquímia, viatge i descoberta, premonicions tràgiques i dons de fe expressats en l’exvot. Poètica i art: de la simbòlica premedieval al contemporani visual. Rastrejar el vincle o el passat intervingut pel present.

«Anem a Icària!», proclamava la revista La Fraternitat a la Barcelona de 1848 mentre difonia la utopia social d’Étienne Cabet i grups de voluntaris catalans creuaven el mar per fundar colònies a l’altre cantó de l’Atlàntic. Una presència que s’ha de rastrejar en l’acció i les publicacions d’associacions i fraternitats de cabetians i altres activistes visionaris i ideòlegs d’un nou món. Però també una presència evident i tangible en la construcció de la ciutat real. És innegable l’empremta del socialisme utòpic en l’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà, a qui no li va costar visionar la ciutat futura: esponjar la demografia i implementar la vida dels qui l’habiten. Entre els cabetians, Narcís Monturiol, que inventà el submarí per millorar les condicions de vida dels coralers; Anselm Clavé, que uní música i consciència de classe; i Josep de Letamendi, metge que va voler fusionar racionalitat científica i vida. La Barcelona de la segona meitat del segle XIX va congregar totes les variants de l’utopisme: anarquisme, maçoneria, teosofia, feminisme, espiritisme, naturisme i altres sistemes societaris que treballaven per dur la utopia a l’ordre del possible.

L'herència simbòlica

Utopia i utopistes

(a dalt) Joan Fontcuberta, Medusa. Sèries Googleramas. 2007. Fotografia. © Joan Fontcuberta VEGAP, 2007. Cortesía Fòrum, Tarragona.

(a dalt) Joaquim Sunyer, Sense-títol, 1900. Litografia.

(a baix) Francis Picabia, Vierge de Montserrat, 1928. Gouache sobre paper.

(a baix) J.A.Clavé i J.M. Torres, Flores de estío. Poesías de Jose Anselmo Clavé. Barcelona: López editor, 1893.


16

17

LOCUS SOLUS Llocs de l’esperit

Tenebristes, crepusculars, demoníacs i altres habitants de la foscor. La concepció del món com a misteri regeix l’ideal simbolista. Contra el positivisme i l’esperit científic modern, el gust simbolista proposa el cosmos com a misteri i la intuïció com a via d’accés a la veritat. Amb el modernisme, la Catalunya visionària toca sostre: l’art pacta amb la natura i el creador es postula com a mèdium. Un pacte de gran rèdit creatiu. Creixen així les narratives irreductibles i les invocacions pictòriques i fotogràfiques de l’alteritat anòmala. I juntament amb l’ideal simbolista, el visionari modern activa també els wagnerians perseguidors de la quimera de l’art total i la creació polimorfa. En aquest deliri de la forma aplicada a la vida, Antoni Gaudí hi té un lloc destacat. Gaudí i la fèrtil via que la seva arquitectura orgànica va obrir en els seus contemporanis i en creadors posteriors com Salvador Dalí, el primer a recuperar-lo. Arquitectura i somni, morfologia i estructura, ciutat i natura, binomi múltiple que troba el seu paral·lel en el pensament orgànic de Francesc Pujols i en les morfologies gaudinianes d’escultors contemporanis.

Iside Nonell, Carmen, 1905. Oli sobre tela. Adrià Gual Queralt, Dibuix per il·lustrar el cartell de l’obra “La culpable” estrenada el 18 de desembre de 1899 al Teatre Líric. Gouache sobre paper entelat

Pablo Picasso, El foll, 1904. Aquarel·la sobre paper (2 fragments) © Museu Picasso, Barcelona / Gasull Fotografia.


18

19

UT PICTURA POESIS

MATER CIVITAS

Montseny, Montserrat, Canigó, punts concrets en el tramat del territori, referents físics tangibles i topografies mítiques en la construcció de la identitat. El segle XIX s’enamora del paisatge i en fa un topos recurrent en la literatura i en la pintura. La sensibilitat finisecular, reactiu extrem al positivisme, s’obsessiona amb les grutes, santuaris, llegendes, possessions, coves i llacs, i construeix una mítica nostàlgica d’una natura originària. Si la identitat moderna s’articula en el projecte social, també ho fa a partir d’un relat dels orígens i d’una mística de la pàtria. I així, romàntics, nietzscheans i wagnerians fan de la geografia, relat, i de l’espai físic, ontologia o metafísica. Esotèric i ocultista, obscur i tel·lúric, el romàntic aposta pel drama de l’intangible. Visionari entre visionaris, el seu és un món de cims que parlen i veus que només els poetes transcriuen, Jacint Verdaguer el primer. En les valls tancades dels Pirineus i en les geografies convulses de l’Atlàntida, hi creix una nova idea de pàtria. Un visionari que sobreposa llegenda i història, col·lectivitat i ànima, paisatge i identitat. Un mite fundacional, una idea revelada i un somni de futur.

Civitas era la publicació de la Ciutat Jardí, societat fundada a Barcelona el 1912 per difondre la construcció cívica de la ciutat. I és que l’ideal de ciutat ha format part del projecte social modern d’una forma axial i vertebradora. Qui diu ciutat, diu civilitat, mare i matriu, comunitat, educació, salubritat. De com el substrat del pensament heterodox ha deixat com a herència diverses concepcions de la ciutat de Barcelona i del territori de Catalunya. La Catalunya moderna s’ha articulat en bona part en l’argumentari de la ciutat possible. Un argumentari que ha estat molt més ampli i plural que la seva concreció física i real. Ciutat-jardí, aspiració contrària a l’artifici; ciutat-futura, predicció de la ciutat futurista i tecnològica d’avui; ciutat-espectacle, teatralitzada i lluminosa; ciutat-funcional, màquina d’habitar que potència l’individu; ciutat-ecològica, que projecta illes verdes; ciutat naïf, la de l’autoconstrucció instintiva; i la ciutat de les noves utopies, que cerca altres formes d’habitar en la ciutat global.

Jacint Verdaguer, L’Atlàntida Coberta amb disseny de Domènech i Montaner Barcelona: Estampa de Jaume Jesús, 1878 © Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

Rafael Masó i Valentí, Projecte de suburbi-jardí en terrenys de Sant Pol (Platja de Sant Feliu de Guixols), 1921-1924. Còpia cianotip.

Paisatge, ànima i natura

Perejaume, Teatre geogràfic, 1999. Objecte. © Fotografia: Martín García Pérez

La ciutat com a matriu

G.A.T.C.P.A.C. Panel de l’exposició “Urbanismo y habitación” a Buenos Aires, 1935


20

21

INCIPIT TRAGOEDIA

NATURA NATURATA

La iconografia de la guerra comença amb els fets d’octubre de 1934, any en què André Masson s’instal·la a Tossa i on convoca Georges Bataille, Henry Michaux, Dora Maar i altres condensadors de l’imaginari contemporani del mal. La visió de Masson a la muntanya de Montserrat, recollida en el seu dietari, il·lustrarà la revista surrealista Minotaure. Bataille, al seu torn, recull l’estada a la Barcelona republicana en el text Le bleu du ciel (editat el 1957). Demà serà la revolució a Barcelona, diu un dels seus personatges. És a Tossa on Masson i Bataille treballen el projecte Acéphale. En aquest, Bataille projecta l’amic portant el seu cap (calavera pura) en el lloc del sexe, una granada a la mà dreta, un punyal bífid a l’esquerra, els pits marcats per dues estrelles i un ventre-laberint. L’any 1934, Dalí inicia la sèrie de les seves premonicions de guerra: a banda del quadre, els estudis preparatoris són d’una cruesa extrema. Hi ha un informal terrorífic, un imaginari propi del segle XX que a Catalunya, on es percebia com a cap altre lloc el clima de preguerra espanyol i europeu, es manifesta abans del 1936.

L’audàcia de creure en el futur sovint ha suposat la fascinació per la màquina, una constant en l’imaginari futurista del segle XX. En el pas de la natura a la màquina, aquesta guanya vida pròpia i pren el lloc de la natura: món produït o criatura creada. I així, hi ha un maquinisme estètic i una avantguarda plàstica maquinista com un nou model de representació que vol desplaçar al vell patró naturalista. L’esperit dadà es projecta com una dimensió lúdica de l’art i la vida. La poesia experimenta amb el poder multiplicador de la paraula polimòrfica i el dèdal de l’alfabet. El joc s’obre com un espai nou de vertadera construcció mental. I l’artefacte virtual s’articula com una extensió infinita i borgiana de la ment, el coneixement i els sistemes de la informació. Màquina, virtual i revolta de futur en la construcció mental que connecta joc i inventiva, tècnica i plaer, coneixement i popularitat, i que s’estén fins a l’última deriva: el maquinisme del sonor i el virtual.

Premonicions i crits de guerra

(a dalt) Pedro G. Romero, Checa (reconstrucción de la Checa del SIM que funcionó en la iglesia de Vallmajor de Barcelona entre 1937-1939), 2003. Instalación. (a baix) Dora Maar, Jeux interdits, 1935. Fotografia: Michel Motion.

Maquinisme poètic i lúdic

(a dalt) Otto Lloyd, Dessin pour “391”, 1917. Tinta i gouache sobre paper. (a baix) Robert Delaunay, Poemario Vicente Huidobro, “Tour Eiffel”, 1918. Llibre. Pochoir i tipografia sobre paper.


22

23

AURAE.

Paisatges metafísics

Per als grecs, a qui devem la paraula, l’aura era un aire o una brisa que envoltava els éssers vius. Un camp electromagnètic o de radiació invisible, en diríem avui. Hi ha un abordatge al paisatge que parteix de les seves qualitats intangibles i les seves morfologies ocultes. A Catalunya ha tingut una llarga i rica representació visual. El surrealisme s’hi va apropar amb les seves iconografies líquides i escenaris onírics. Remedios Varo, Salvador Dalí, Joan Massanet... Altres, van capturar-ne allò que té d’estructura: les roques metamòrfiques del Cap de Creus fotografiades per Man Ray i objectualitzades per J. V. Foix en els seus poemes de pedra. Més endavant, i ja en el paradigma del conceptual, les aproximacions metafísiques a la idea de paisatge abasten la deconstrucció dels seus elements matèrics (Pere Noguera), lingüístics (Joan Brossa), simbòlics (Antoni Tàpies), cartogràfics (Àngels Ribé) i corporis o sensorials (Fina Miralles). Marcel Duchamp resolgué en el paratge de la cascada de Les Escaules l’essència metafísica de l’obra Étant donnés, el seu darrer enigma.

Angels Ribé, El món/ El mundo/ The world, 1997. Taula de ferro. Fotografia: Rocco Ricci. Fina Miralles, Paisatges Serrallonga, Novembre de 1937

Pere Noguera, Trànsit, 1984. Vídeo. Fotografia: Eduard Punset Pere Noguera, Paisatges. Instal·lació (taules, galledes, sorra, pols.) Fotografia: Eduard Punset


24

25

CREATIO MENTIS El món de la ment

Més enllà de la mateixa ortodòxia surrealista inspirada en Freud, els surrealistes van desplegar la paranoia i l’èxtasi, l’automatisme inconscient i les realitats associades, dobles imatges i visions hipnagògiques, dibuixos a 2 i 3 mans, oracles visuals i somnis pintats. Amb creadors com Josep Maria de Sucre, que testimonien el dolor col·lectiu del segle XX i, amb grups com Dau al Set que, a la dècada dels anys quaranta, en plena postguerra, indaguen en la nocturnitat onírica i la irreductible lògica oracular, s’arriba a la subjectivitat en estat pur. Els éssers invocadors i místics d’Antoni Tàpies, les figures metamòrfiques de Joan Ponç, l’alquímia secreta de Modest Cuixart i Juan Eduardo Cirlot en són paradigma. Un món d’oracles, somnis i mèdiums inspirat per la por, evocada per Perucho a les seves novel·les. L’instint creatiu dels anys setanta també navegà per vies mentals i psicodèliques creadores de mons únics com el de Zush/Evru, mentre el Dr. Sarró, des de la pràctica clínica, potenciava en els seus malalts, i per la via de la imatge lliure, l’inconscient creador.

Modest Cuixart, Origianal Dau al set, 1950. Dibuix de tinta sobre paper.

Antoni Tàpies, La sonda del fullatge, 1950. Oli sobre tela.

Joan Brossa/Joan Ponç , Suite Joan Brossa/ Joan Ponç, 1948. Gouache, tinta i collage sobre paper.

Modest Cuixart, Maascro, 1949. Oli sobre cartró enganxat a tàblex. Archivo fotográfico C.A.C – Museo Patio Herreriano, Valladolid.


26

27

ITA EST

OPUS SCIENTIFICUM

«Així és!»... diu el mag a l’objecte. A la fi del segle XIX en deien física recreativa. Després surrealisme. I més tard, poesia visual, poemes-objecte i avantguarda conceptual. L’ús imaginari de l’objecte recull una llarga tradició de la cultura popular. Confrontar allò que és amb la pura possibilitat, l’objecte real amb el seu funcionament simbòlic, el quotidià amb la fantasia, el lúdic i el grotesc, l’irreverent i el fantasiós, la inventiva i la crítica... Que sigui, doncs!... i l’objecte és. Només cal observar els senyals de botigues i d’oficis que omplien els carrers de les ciutats del país fins no fa gaire temps. Paraigües que prenien vida, animals humanitzats i objectes del cada dia convertits en éssers de gran inventiva. Joan Brossa, amb els seus poemes-objectes, ha estat un gran mestre en recollir aquest gust popular per l’objecte animat i l’ànima de l’objecte. En l’estela oberta per Brossa, Jordi Pablo ha estat un dels artistes que ha unit l’ús quotidià de l’objecte i l’art conceptual.

Salvador Dalí va interessar-se per la ciència. Amic del matemàtic René Thom, creador de la moderna teoria de les catàstrofes, es va apassionar per la genètica, en concret per l’ADN i la seva estructura. Els assaigs científics de la seva biblioteca personal (més de 100) són plens d’anotacions i dibuixos reflectits en la seva pintura. Amic de Dalí i de Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu també va entendre que el relat de l’especialització que fragmenta i parcel·la la realitat és fals. Farmacèutic d’ofici, la seva teoria matemàtica de la història aplica la numerologia i les proporcions matemàtiques a un àmbit tan imprevisible com la història de les civilitzacions i la vida humana. El bioquímic lleidatà Joan Oró sovint ha citat Dalí en les seves intervencions públiques. Hi ha una mirada pròpiament científica? Són tan diferents l’alquímia medieval i les noves teories de l’atzar i el caos sorgides al segle XX? Dominar la matèria? Donar vida a una existència invisible? Ciència i art, un binomi indestriable.

La vida imaginària de l’objecte

Ciència i art

(a dalt) Joan Brossa, Poema visual (teatrí A, E, I, O, U), Concebut 1969 - realitzat 1982. Serigrafia. Fotografia: Martí Gasull © Fundació Joan Brossa, VEGAP (a baix) Joan Brossa, 18 de juliol (bitllet RENFE i escarabat), Concebut 1969 - realitzat 1982. Objecte. Fotografia: Martí Gasull © Fundació Joan Brossa, VEGAP

James Watson, The double helix, 1968.


28

29

NUMEN

SINGULARIA

La mística conté una estranya dialèctica: consisteix en un estat de carència que alhora és plenitud, actua per buidatge però alhora és una via d’accés a noves realitats o nous estats. I així, el silenci místic esdevé un estat connector, un lloc de trànsit i de transformació. La ciutat de Manresa es coneix al món per l’estada que va fer-hi Ignasi de Loiola al segle XVI, on va redactar el Llibre d’Exercicis Espirituals. Però Manresa es coneix també per l’acció que l’artista Joseph Beuys va dur a terme a la galeria Schmela de Düsseldorf l’any 1966: l’acció Manresa. Una acció en l’estela de l’art fluxus dels anys seixanta del segle XX, que mixturava música, performance i acció social. L’acció Manresa fusiona geografia, toponímia, espiritualitat, revulsiu d’energia renovadora i una opció estètica radical que uneix art i vida. El 4 de novembre de 1994, els dos artistes col·laboradors de Beuys l’any 1966, el compositor Henning Christiansen i l’escultor Björn Nörgaard, van ser convidats a fer-ne una ampliació in situ: l’acció Manresa Hauptbahnof (Manresa-Estació Central), que tornava a unir revolució espiritual i plàstica social.

En el món global, a l’Europa sense fronteres, bona part del pensament i l’art contemporanis s’han articulat com una reflexió sobre la identitat. Identitat i cos, identitat i gènere, identitat i lloc en el discurs, identitat i mestissatge, identitat i alteritat... És el múltiple singular o el singular identitari. Antoni Miralda fa una aproximació d’ironia antropològica al discurs de la transcultura amb Honeymoon (19861992), en què proposa un vincle entre dos monuments símbols de la conquesta i la llibertat, el de Colom a Barcelona i el de l’Estàtua de la Llibertat a Nova York. Ben Vautier, des de la seva Internationale Ethniste llançada el 1969, no ha deixat de vindicar la revolució des de les cultures i llengües independents i minoritàries de pobles sense Estat. Les dissidències de gènere s’han expressat sovint per la via del cos. Catalunya ha tingut una densa constel·lació d’artistes que han indagat en la representació del cos per denunciar els mecanismes de poder (Eulàlia), vincular-lo a la força tel·lúrica (Fina Miralles), sotmetre’l a la condició de la mirada (Eulàlia Valldosera) o empresonar-lo en el lloc de la paradoxa (Àngels Ribé).

Mística contemporània

(a dalt) Henning Christiansen, Score II: Here speaks FLUXUS, 1991. Aquarel·la i fotocopia sobre paper. (a baix) Henning Christiansen, Score V: Reading time, 1964-1991. Aquarel·la i impressió en tita sobre paper. Fotografia de Rocco Ricci

Identitat, transcultura i gènere

(a dalt) Ben Vautier, Cada llengua és una visió diferent del món. Serigrafia (impressió sobre paper). Blanc sobre fons negre (a baix) Eulàlia Valldosera, Emmanatges, 2008. Fotograma de la video projecció.


Quadern de treball

30

Materials complementaris

II·luminacions. Catalunya visionària Propostes del Servei Educatiu

Ben Vautier, En que e que pensam?, 2005.

31


32

L’exposició des del meu punt de vista…

1

2

3

5

7

4

6

8

1 Lauda sepulcral d’Ampelius.

2 Ictíneo Monturiol.

3 Marià Pidelaserra, Baix Llobregat, 1914

4 Barcelona futurista, 1930

5 André Masson, Estudi per a Le Faucheur, amb el cap de George Bataille i Michel Lleicis, 1935.

6

Antoni Tàpies, Paisatge, 1991

7 Joan Ponç, Sense títol, 1949.

8 Joan Brossa, Joan Ponç, Suite, 1948.


34

35

Imatges per a la reflexió i el debat

Antoni Tàpies, Zoom, 1946

Mira: Què veus en aquesta obra? Què et suggereix el que veus?

Pere Noguera, Saló interior amb bola del món, 1979

Contextualitza: Situa aquesta obra en l'apartat corresponent de l'exposició i explica breument quin és el tema que es desenvolupa. Assenyala altres obres i materials documentals que comparteixin el mateix àmbit.

Relaciona: Creus que les obres d'aquestes dues pàgines tenen característiques comunes? Quines hi veus? Hi trobes moltes diferències? Quines en destacaries?

Opina: Dóna la teva opinió sobre el que veus en aquestes obres i fes una valoració personal. Intenta relacionar el contingut de les imatges amb l'argument de l'exposició i les característiques bàsiques del treball creatiu d'Antoni Tàpies.

Mira: Què veus en aquesta obra? Què et suggereix el que veus?

Contextualitza: Situa aquesta obra en l'apartat corresponent de l'exposició i explica breument quin és el tema que es desenvolupa. Senyala altres obres i materials documentals que comparteixin el mateix àmbit.

Relaciona: Creus que les obres d'aquestes dues pàgines tenen característiques comunes? Quines hi veus? Hi trobes moltes diferències? Quines en destacaries?

Opina: Dóna la teva opinió sobre el que veus en aquestes obres i fes una valoració personal. Intenta relacionar el contingut de les imatges amb l'argument de l'exposició i les característiques bàsiques del treball creatiu de Pere Noguera.


36

37

Glossari (Textos extrets del catàleg de l'exposició)

Ramon Llull, Testamentum, s.XIV

Antoni Gaudí, Església de la colònia Güell, s.XIV

Salvador Dalí, Revista Nugget, 1957

Joan Brossa, Travessia (copa amb clau), 1988

LLULL, RAMÓN (Palma?, 1232/1233 - Palma?, 1315/1316)

GAUDÍ, ANTONI (Reus, 1852 - Barcelona, 1926)

DALÍ, SALVADOR (Figueres, 1904 - 1989)

BROSSA, JOAN (Barcelona, 1919-1998)

Llull alquimista: un esforç global per actualitzar la ciència del seu temps. Personatge amb un perfil intel·lectual de gran abast, amb la seva Ars Magna provà d'articular un mètode únic per als diferents camps del coneixement. Com tots els sabers premoderns, l'alquímia feia del saber una metafísica, de la raó una mística, i de la cosmogonia una iniciació.

Dalí va ser un dels primers en reivindicar-lo quan el Noucentisme l'havia condemnat. Solitari, de religiositat profunda i un ascetisme extrem, no tot és a la vista en Gaudí: els dibuixos i maquetes (un dels primers arquitectes a utilitzar-les), els projectes de ciutats-jardí, d'envelats i pavellons impossibles... donen la mesura justa d'aquest creador de l'arquitectura orgànica.

Visionari entre visionaris, va tenir l'habilitat de fer de les visions una eina pictòrica i una teoria sobre la percepció humana, la ment i la realitat. Amb el seu mètode paranoicocrític, des de 1930, a més de trobar un lloc propi en el surrealisme, va articular un eix on desplegar tota la seva obra polimorfa: pintura, dibuix i arquitectura.

«Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller; als de passivitat, prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.» Guerriller de la paraula i mag del concepte, amb la seva heterodòxia múltiple va desplegar un vertader panteisme del significat. Els seus poemes-objecte destil·len bona part del seu singular viatge per la física (i la metafísica) dels mots.


38

39

Biografies

Busca informaci贸 sobre alguns dels autors presents a l'exposici贸 que t'han despertat m茅s curiositat i escriu una breu biografia. Afegeix algunes imatges i cites que t'ajudin a entendre el seu treball creatiu.


40

41

Imatges connectades

Les obres presents a l'exposició evoquen i permeten associacions molt variades. En aquestes pàgines hem creat una peculiar composició d'imatges que es poden relacionar de maneres diferents. Mira amb atenció les imatges i fes una primera connexió en funció de criteris

formals. Després busca altres possibles connexions, tenint present la vida dels autors, el context històric, les referències artístiques, etc... Anota en un paper els teus criteris d'associació. Joan Brossa, Parafaragamus, 1950

Salvador Dalí, L’estructura de l’ADN, 1975

Remedios Varo, Sans titre (Paysage liquide), 1948

Zush, Trencamon oresao, 1983

Angeles Santos, La terra, 1929


42

43

Propostes de treball individual i en grup

Treball individual Després de visitar l'exposició, escull un dels tretze apartats i fes-ne un resum. Explica amb quins materials es fa visible el contingut temàtic i quines són les obres que més t'han cridat l'atenció. Explica per què creus que són especialment adequades per a il·lustrar el tema.

Ara imagina que haguessis de desenvolupar amb més detall alguna de les propostes temàtiques tractades a l'exposició o que volguessis fer una aproximació més extensa a algún dels autors.

Escull algún dels temes o creadors que t'interessin especialment, reflexiona sobre les possibilitats que obren, busca informació i, finalment, explica com desenvoluparies el nou contingut i amb quines obres i materials donaries cos a la teva presentació.

Abraham Cresques, Atles Català(1375), 1977.

Treball de recerca en grup Seguint l'exemple del treball realitzat a les pàgines d' Imatges connectades d'aquest dossier, busca i afegeix, en col·laboració amb dos companys més, noves imatges que contribueixin de manera clara i coherent a crear una nova constel·lació d'obres.

Després, amb els mateixos companys, elabora un petit dossier amb una introducció general, un breu comentari de cada una de les obres triades, apunts biogràfics sobre els autors, i notes explicatives sobre el context històric i cultural en el qual van desenvolupar la seva activitat creativa.

Finalment, presenta aquest treball en forma de mural i explica a la resta de la classe el tema general, els criteris de la vostra tria i les relacions que fan que aquestes imatges formin un conjunt coherent.


44 Man Ray, Barcelona, 1932.

45

Original de l’època. Prov. Archives Minotaure, Gènova. Fotografia, Tirage sur papier aux sels d’argent.

Bibliografia:

Breu selecció de llibres d’autors presents a l’exposició

Edicions exposades

ALÍ-BEI, el Abbassi. Voyages d’Alí Bey el Abbassi en Afrique et Asie. 1814. ALOMAR, Gabriel. El futurisme. 1905. CABET, Étienne. Voyage en Icarie. 1846. CASELLAS, Raimon. Els Sots Feréstecs. Barcelona, 1901. CERDÀ, Ildefons. Teoria general de la urbanización: y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Barcelona, 1867. CIRLOT, Juan Eduardo. 80 sueños. Barcelona, 1951. CRESQUES, Abraham. Atles Català de 1375. 1977. DEULOFEU, Alexandre. Catalunya mare de la cultura europea. 1976. DEULOFEU, Alexandre. Catalunya, origen de la pintura medieval. 1963. LLULL, Ramon. Testamentum. s. XIV. PUJOLS, Francesc. Concepte general de la ciència catalana. Barcelona: Antoni López, 1918. PUJOLS, Francesc. Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. Barcelona: Tobella&Costa, 1904. RAHOLA, Carles. Els jueus a Catalunya. Girona, 1924. RUYRA, Joaquim. Marines y boscatges: aplech de narracions. 1903. SALVAT-PAPASSEIT, Joan. Poemes en ondes hertzianes. 1919. TÀPIES, Antoni. Llull-Tàpies. Selecció de textos de Ramon Llull a càrrec de Pere Gimferrer. 1985. VERDAGUER, Jacint. L’Atlàntida. Barcelona, 1878. VERDAGUER, Jacint. Montserrat. 1880.

Edicions actuals

ALÍ-BEI. Viajes por Marruecos, Trípoli, Grecia, Egipto, Arabia, Palestina, Siria y Turquia. Palma de Mallorca: Jose J. de Olañeta, 2001. ALOMAR, Gabriel. El futurisme: Obra completa II. Palma de Mallorca: Moll, 2000. CASELLAS, Raimon. Els sots feréstecs. Barcelona: Edicions 62, 2001. CIRLOT, Juan Eduardo. Del no mundo. Poesía (1960-1973). Madrid: Siruela, 2008. CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de Símbolos. Madrid: Siruela, 2007. CRESQUES, Abraham. Mapamundi. Valladolid: Universidad de Valladolid, 2002. DEULOFEU, Alexandre. Història de l’art universal. Girona: Albera Viva, 2008. LLULL, Ramon. Testamento. Barcelona: Indigo, 2001. LLULL, Ramon. El fantàstic. La ciutat del món. Tona: Obrador Edèndum, 2000. PUJOLS, Francesc. Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. RUYRA, Joaquim. Marines i Boscatges. Barcelona: Edicions 62, 2005. SALVAT-PAPASSEIT, Joan. Poesia i Prosa. Obra completa. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2007. VERDAGUER, Jacint. L’Atlàntida. Barcelona: Edicions 62, 2002. VERDAGUER, Jacint. Montserrat. Llegenda de Montserrat. Vic: Eumo, 2004. Breu selecció de llibres de Pilar Parcerisas, comissària de l’exposició: PARCERISAS, Pilar; Badia, Montserrat. Miró/Dalmau/Gasch: L’aventura per l’Art Modern, 1918 – 1937. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993. PARCERISAS, Pilar; AAVV. Dalí. Afinitats electives. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004. PARCERISAS, Pilar. Els cartells de Tàpies i l’esfera pública. Barcelona: Fundació Tàpies, 2006. PARCERISAS, Pilar. Barcelona Art/Zona. Barcelona: Afers, 2008.


47


48

Servei Educatiu del CCCB Per a qualsevol consulta: e-mail Seducatiu@cccb.org o bé a la web www.bcn.es/imeb/program.htm

Centre de Documentació: El CCCB té un centre de documentació que posa a disposició del professorat i els alumnes que ho sol.licitin documentació sobre les exposicions, alhora que ofereix una biblioteca especialitzada en espai públic i temes urbans. Al Centre de Documentació podreu trobar els quaderns educatius realitzats en anteriors exposicions i els catàlegs citats a la bibliografia.


Quadern educatiu exposició "Il·luminacions. Catalunya visionària"  

Quadern educatiu pensat per a les escoles.

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you