Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal
d’alternatives dels federalistes. El federalisme europeu, per la seva banda, es troba en un moment paradoxal: mentre nombrosos intel·lectuals i grups d’opinió assenyalen la urgència històrica de l’europeisme polític per salvar el projecte europeu, les possibilitats reals d’avançar cap a una federació europea continuen essent àmpliament qüestionades a través de la pràctica política. En aquest sentit, l’Europa federal demanaria no només una reforma radical de les pròpies institucions europees, sinó també modificar l’ordre constitucional dels estats i posaria límits a la seva sobirania. La profunditat d’aquestes modificacions es viu amb preocupació fins i tot en els països més implicats en el desenvolupament de la Unió4.
L’euroescepticisme, per la seva banda, es mou en un continu entre les posicions que volen una retirada complerta de la UE i aquelles que volen seguir negociant per tenir estatus especial, però sense estar sotmès a Brussel·les (Casajuana, 2013). Tanmateix, i el lent però progressiu avanç cap a una major coordinació-integració fiscal, econòmica i política, fa cada vegada més difícil i marginal la possibilitat d’una Europa a la carta, o l’ús de l’estratègia negociadora bilateral amb Brussel·les (Casajuana 2013)5. La inèrcia, davant la immobilitat de les diferents postures (euroescèptiques, intergovernamentals i federals), ha estat evitar debats polítics de fons, intentant articular la gestió de la crisi, amb el manteniment de la sobirania nacional, és a dir, limitant la integració a camps d’acció molt concrets, sense plantejar-se com fer compatibles aquests dos principis a mig i llarg termini. Aquesta és una de les raons per les quals la majoria de propostes de reforma fiscal o democràtica s’insereixen en l’estructura actual (EuropeG 2012, Pisany-Ferry 2012, Chopin et al. 2012). Per tal de no entrar a debatre els models a fons i les decisions a prendre, fins i tot els intel·lectuals adopten posicions ambigües i solucions transitòries. Schäuble (2012) proposa enfortir de forma immediata el Parlament Europeu (per exemple, atorgar-li el dret d’iniciativa legislativa) i, en paral·lel, crear una instància parlamentària transitòria específica per l’eurozona, proposta també avalada per Guérot (2012). Fischer (2012), Fabbrini (2013) o Schoutheete i Micossi (2013) defensen la intergovernamentalitat com l’opció més realista a curt termini, tot i que apunten a la possible inestabilitat de l’euro i l’exacerbació de rivalitats nacionals. D’altres aposten per l’aprofundiment 6 democràtic de les institucions existents ; tanmateix, els canvis per aquesta via són excessivament lents i marginals. La recerca de solució que sigui estrictament institucional no només no resoldrà els problemes de fons sinó que ha de superar la profunda desafecció dels ciutadans europeus. Fins i tot avançant solucions institucionals parcials, es requereix, per una major eficàcia en la seva implementació, uns valors bàsics que apuntin quin projecte polític europeu es vol. Plantejar-se seriosament la viabilitat d’un projecte polític, i potencialment d’un escenari federal, demana reflexionar sobre les implicacions de diferents models. Börzel i Risse (2000) han explorat les variants d’un federalisme que podria seguir el model dual o competitiu nord-americà en comptes d’un federalisme cooperatiu alemany. Aquest model, però, no és l’únic possible i en la definició del mateix cal prendre diverses decisions. Cal plantejar-se, per exemple, si es vol (Dullien i Torreblanca 2012): 4
Per exemple, el tribunal constitucional alemany ha posat un límit al procés d’integració argumentant que la debilitat de la legitimitat europea impedeix una sobirania fiscal sòlida i apunta a la necessitat d’un sistema europeu de presa de decisions col·lectives per compensar l’erosió de la sobirania fiscal a nivell nacional, quelcom que hauria de completar-se amb un sistema de representació política directa (Guérot 2012). 5 La limitació d’aquesta estratègia es féu més visible i evident en les respostes dels socis europeus (Alemanya, França i d’altres) a l’anunci de Cameron d’un plebiscit sobre Europa. 6 Per exemple, apuntant l’elecció del president de la Comissió directament per part del Parlament Europeu (mecanisme delimitat al Tractat de Lisboa) generi canvis en les dinàmiques dels partits polítics i campanyes de tall més europeu.
5