Issuu on Google+

Ajuntament de Llubí Num.7

Setembre 2012 Àrea de Cultura

Afirma Pereira Antonio Tabucchi

Biblioteca Municipal de Llubí


CLUB DE LECTURA - AFIRMA PEREIRA - SETEMBRE 2012 L’AUTOR L’OBRA

Antonio Tabucchi

Vva néixer a Pisa el 24 de setembre de 1943, però va créixer a casa dels avis materns a Vecchiano, lloc proper a Pisa. Durant els anys d'estudis universitaris a la Universitat de Pisa Tabucchi realitzar nombrosos viatges per Europa, seguint les petjades dels autors que havia trobat en la rica biblioteca del seu oncle matern. Durant un d'aquests viatges, a París, en un banc de l'estació de Lió va trobar el poema Tabacaria signat per Álvaro de Campos, un dels heterònims de Fernando Pessoa, en la traducció francesa de Pierre Hourcade. D'aquí surt la intuïció que havia trobat el tema per als propers vint anys de la seva vida. S'arriba fins a Lisboa i desenvoluparà una veritable passió per aquesta ciutat. Realitza una tesi doctoral sobre el surrealisme a Portugal. Realitza estudis de perfeccionament a l'Escola Normal Superior de Pisa i el 1973 rep l'encàrrec d'ensenyar Llengua i Literatura portuguesa a Bolonya. El 1978, es trasllada a la Universitat de Gènova. Del 1985 al 1987 és director de l'Institut Italià de Cultura de Lisboa. Després, durant molts anys, passa sis mesos a Lisboa, amb la seva dona, nascuda allà, i els seus dos fills. I hi escriu. L'altra part de l'any transcorre a la Toscana, fent classes a la Universitat de Siena. Els seus llibres han estat traduïts en divuit països. Al costat de Maria José de Lancastre, la seva esposa, va traduir a l'italià moltes de les obres de Pessoa. Va escriure, a més, un llibre d'assajos i una comèdia teatral sobre ell. Alguns dels seus llibres més coneguts són Notturno Indiano, Piccoli equivoci senza importanza, Un baule pieno di gent, Gli ultimi entre giorni di Fernando Pessoa, Afirma Pereira, La testa perduta di Damasceno Monteiro i Si sta facendo Sempre più tardi. Diversos dels seus llibres han estat portats al cinema, entre els quals destaca Sosté Pereira, on Marcello Mastroianni destaca en una de les últimes interpretacions, el 1995, només un any abans de la seva mort. El 2004 va rebre a Espanya el Premi Francisco Cerecedo de periodisme.

La novel·la està ambientada a Lisboa el 1938, en ple règim salazarista. Pereira és un periodista que viu aïllat de la situació política del país. Pereira no es fixa en els temes d’actualitat, ja que la seva vida es limita a anar de casa al despatx de la seva redacció, on només hi són ell i la seva individual redacció de cultura, i d’aquí tornar a casa, on tornarà a parlar amb el retrat de la seva dona. L’únic informador de les notícies internacionals que Pereira consulta és el cambrer del cafè Orquídea, on ell no deixa de prendre les seves llimonades. I no deixa de repetir una paraula: paciència. Serà una trobada casual, una lectura, la que, poc a poc, l’anirà traient d’aquest petit món individual limitat per adonar-se de la realitat del seu país o d’altres, com Espanya i França, de la guerra i la injustícia. Buscant l’ànima i amb la seva preocupació per la mort, Pereira s’acabarà trobant amb la política. Així, llegint un escrit filosòfic, interessat pel tema, trucarà a Monteiro Rossi, un jove compromès amb la causa republicana a Espanya. Seran tota una sèrie de personatges que Pereira anirà trobant en el seu camí però, molt especialment, aquest últim, els que faran que el protagonista vegi el món des d’una nova òptica. Des de la visió de la dictadura a Portugal, de la guerra civil a Espanya, des de la crua realitat amagada en la qual estan vivint molts ciutadans dins l’aparent normalitat. Però, un dia, Pereira es llevarà tard i no sortirà de casa perquè el seu director l’ha censurat, se n’adona que ja no és lliure ni feliç. No pot fer el que vol, però pren una determinació: “Si no ho podia publicar al “Lisboa” paciència, va pensar, qui sap si ho podria publicar en forma de llibre, almenys els portuguesos tindrien un bon llibre per llegir, un llibre seriós, ètic, que tractava problemes fonamentals, un llibre que faria bé a la consciència dels lectors, va pensar Pereira”. El final de la seva relació amb Monteiro Rossi serà allò que, finalment, el farà actuar, utilitzant la seva professió com a mitjà per denunciar la injustícia, comprometent-se així amb una causa, prenent partit i obrint els ulls a la realitat. Els altres personatges del camí, que tampoc estan satisfets amb el clima polític de l’Europa del moment, li diran: “doncs faci alguna cosa”; ell, en la seva condició d’intel·lectual, pot donar veu al que està passant. Hi ha d’altres països on viure; li dirà un doctor. Però no hi haurà res tan significatiu com la seva amistat i afecte per Monteiro Rossi que provocarà aquest canvi interior que quedarà reflectit en l’acció exterior: el compromís.


Afirma Pereira