Page 49

perduts, com és perdre la direcció i flotar, deixar-se endur o intentar esquivar aigües desconegudes. Al centre d’aquest procés d’allunyament s’hi troba la pèrdua de referents, un espai que, en tornar-se hostil, ens mou a endinsar-nos en nosaltres mateixos, a trobar empara en nosaltres. Així, acaben sent viatges amb un alt component d’introversió i de relació íntima entre la persona i l’entorn. En aquest sentit, l’exposició està plantejada com un viatge que va tornant-se més abstracte a mesura que t’hi endinses. T’endinses al mar, però també en una interioritat una mica humana. En la 8a Biennal Leandre Cristòfol, que es va celebrar a la Panera a principis del 2013, vas presentar-hi una sèrie d’obres en les quals el sentit de la vista era l’eix vertebrador de les teves propostes. Com emmarques les obres d’aquesta exposició en la teva trajectòria artística? Les obres incloses en la Biennal giraven la vista cap al mateix exercici de la mirada; la mirada era objecte i subjecte. Però, a més, en moltes era una mirada hàptica, una mirada molt física que acabava tocant i percebent d’altres maneres la proximitat d’un altre cos, la proximitat del món. Eren mirades persistents, de prop, de detall, que miraven més que mai el que havien mirat durant tota la vida. Però, precisament per mirar tan de prop, fallaven, no aconseguien veure-hi.

J. M. W. Turner, Snow Storm - Steam-Boat off a Harbour’s Mouth, 1842

Ara, la mirada mira cap a fora; mira cap al món, cap a un món «mai vist»; mira allò no mirat; mira per primera vegada. I mira un espai infinit, sense límits, que la situa de nou en el que podríem anomenar la perifèria de la mirada. Està massa perduda, en un espai massa obert, i, curiosament, fins i tot ocupant la posició contrària a les altres mirades tan properes, es troba amb un destí similar i, com dèiem, acaba sent una mirada intuïda.

51

And the sea refused to be land  

Exhibition Catalog, Centre d’Art la Panera