Issuu on Google+

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

El Butlletí. Número 49. Edició de Primavera. Maig 2000

B U T L L E T Í

PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47 Email 105333.325@compuserve.com - http://www.eng.uci.edu/~balsells/casal

Paraules del President

ÍNDEX Paraules del President

(1)

Casal

(2)

Notícies

(6)

Menú de primavera

(7)

Història de Catalunya

(8)

Crítica Literària

(10)

Conte: El Infierno

(12)

Personatges

(14)

Opinió/Correspondència

(15)

Crònica de l’Aplec

(16)

Viatges

(17)

Summary

(19)

La veu d’en G. Bossacoma

(20)

Words of the President

La Segona Trobada de Casals Catalans del Món ha passat ja a la història. És un gran plaer per a nosaltres que vivim lluny de Catalunya que durant uns dies siguem el centre d’atenció de Catalunya. Les impressions rebudes d’en Pere Garriga indiquen que som molt ben rebuts i és una satisfacció veure com les figures polítiques més importants de Catalunya aprecien l’esforç que tots nosaltres fem per contribuir al nostre petit país conegut arreu del món, perquè es realment un petit país, comparat amb la majoria dels altres. L’esperit català és ben viu i hem d’estar orgullosos que per uns quants dies, en siguem el centre de les mirades.

The Segona Trobada de Casals Catalans del Món is now history. It is indeed a real pleasure for us who live away from Catalonia that for a few days we are the center of attention in Catalonia. The reports from Peter Garriga indicate that we were very well received and this is indeed a pleasure to see that the most important political figures in Catalonia appreciate the effort that all of us contribute to make our little country known around the world, because it is indeed a very small country, as compared to most other countries. The Catalan spirit is still alive and we should all be very proud that for a few days, we are the center of attention.

M’agradaria parar especial atenció als membres del Casal que han participat i representat el Casal de Catalans de Califòrnia en aquesta trobada, com en són el nostre sempre treballador secretari, en Pere Garriga, el nostre incansable tresorer, en Joan Bertran, la treballadora Montse Jason i, és clar, el sempre feliç i jovial Agustí Guardino.

I want to pay special and particular attention to the members of the Casal that participated and represented the Casal dels Catalans de California to such meeting, such as our hardworking secretary Peter Garriga, our enduring treasurer Joan Bertran, our hardworking Montse Jason and of course Augusti Guardino-always happy, always jovial.

En Pere Garriga ens ha informat que prop de 250 persones representant 91 Casals assistiren a la trobada. Això ens dóna una mostra de la quantitat de Catalans que es troben arreu del món i això és també un motiu més de satisfacció.

Peter Garriga states that there were approximately 250 persons representing 91 Casals. That goes to show you that Catalans are spread all over the world, and this is a great deal of satisfaction.

No hi ha cap dubte que aquesta trobada suposarà un apropament en la cooperació entre els diferents Casals de Catalans i que una relació més propera existirà en els pròxims anys per tal de donar-nos a conèixer més arreu del món. Envio des d’aquí el meu personal agraïment als participants del Casal a la trobada per la seva dedicació en una excel·lent tasca en representació nostra.

There is no doubt that this meeting will result in closer cooperation between the different Casals de Catalans and that a closer relationship will exist in the years to come so that we are better known around the world. I send my personal thanks to the participants of the Casal at the meeting for their hard work in doing an excellent job in representing us.

Cordialment,

Sincerely,

Pete Balsells President CASAL DELS CATALAN DE CALIFORNIA

Pete Balsells President CASAL DELS CATALAN DE CALIFORNIA

1


Casal Des del Consell ... Reunió de Consell del Casal

farà les primeres gestions. El AICC de Houston també s’ha interessat per ajuntar-se al cicle.

Diumenge, 6 de febrer 2000 3. Anselm Bossacoma suggereix ampliar el cicle donant premis, i incloent films de dibuix animat de l’escola de cinema de Barcelona.

Newport Coast, Califòrnia A la reunió del consell que s’ha celebrat a les 6 de la tarda han assistit els següents membres del consell: President Pere Balsells, Secretari Pere Garriga, Tresorer Joan Bertran, Relacions Publiques Carme Roig, Activitats Socials Montse Jason, Cultura Patricia Petherbridge, Vocals Anselm Bossacoma i Teresa Wroblewski, Col.laboradors Nuri i Quimet Andreu,

4. Patricia Petherbridge proposa posar-nos en contacte amb en Jaume Martí Olivella

II Trobada de Casals Catalans d’Arreu del Món Assistiran a la Trobada la Montse Jason i el Joan Bertran com a participants i el Pere Garriga i Agustí Guardino com a observadors. Potser també el Jordi Quintana i la Carme Verdaguer, socis del Casal residents a Barcelona. Es resumeixen les propostes que el Casal vol portar a la trobada:

Becaris: Alba Pérez, Galo Gimenez, César Alvaro, Manrico Fedi, Miquel Sainz, Jordi Ros. L’ordre del dia era: a) proposta de cicle de cinema català a USC b) segona trobada de casals del 4 al 7 d’abril c) proposta de connectar les reunions del casal a la internet d) altres noves iniciatives e) calendari d’activitats f) aplec de primavera del 30 d’abril g) preparació assemblea i eleccions h) informe de vocalies i) correspondència

1. El Bertran proposa potenciar millor el dia del llibre. S’hauria de fer més propaganda a les universitats i escoles de Califòrnia. S’hauria d’identificar més amb Catalunya. El Book Festival de UCLA hauria de tenir una parada d’editorials de Barcelona. 2. El Balsells proposa que les beques que la Generalitat atorga a estudiants a UCI en camps relacionats a l’escola d’enginyers s’ampliï a altres camps de tecnologia com la bioquímica.

Proposta de cicles de cinema català

3. S’ha suggerit dotar als residents espanyols a USA de doble nacionalitat de manera que les pensions de seguretat social es puguin cobrar a Espanya sense els recàrrecs que ara s’imposen als estrangers. El mateix va pels ciutadans de USA de descendència catalana ADIRE que pretén fer un ‘lobby’ al govern espanyol en aquest sentit.

La Galina Bakhtiar proposa fer un cicle de quatre pel·lícules de cinema català a USC durant el mes d’abril. El departament d’espanyol de la universitat ajudaria a promoure el projecte i donaria la sala. Pere Garriga s’ha posat en contacte amb l’Antoni Montserrat, que organitza el Festival de Luxemburg. Els films es poden llogar gratuïtament al Catalán Films, un organisme de la Generalitat. Ens ha donat una llista de pel·lícules que es podrien mostrar. Un dels problemes és el transport. En Pere Garriga ha tractat de posar-se en contacte amb Catalán Films sense tenir resposta.

4. La Montse Jason proposa ampliar més l’ensenyament del català a la Internet que viuen a Catalunya i no poden accedir a serveis socials. Es va decidir subscriure’s a la associació.

Proposta de connectar les reunions de socis del Casal a la Internet.

S’acorda: 1. S’ha de connectar amb Catalán Films i determinar la manera de transportar els films abans de fer cap compromís. La presentació a la tardor d’enguany seria un objectiu. El Garriga farà el contacte amb Catalán Films durant la trobada de Casals a Barcelona.

S’aprova fer una prova a la pròxima assemblea de socis. En Jordi Ros s’encarregarà d’investigar la solució tècnica.

Calendari d’activitats. Es fan modificacions a les festes de la revetlla de Sant Joan (disponibilitat de la sala) i de l’aplec de tardor (els becaris no

2. Es podria aprofitar per fer el cicle a UCI. En César Álvaro

2


Casal podrien assistir si es fes més aviat). Es farà una reunió El dia abans de la trobada ens vam reunir per l’assemblea del d’organització de l’aplec de primavera el 26 de març. El calendari FIEC a la que vam assistir l’Agustí i jo. Es va presentar un queda així: “llibre blanc” de reflexions i reptes per la Catalunya Exterior a l’entrada del 2000. S’esmenten 25 punts d’una manera concisa 26 de març, reunió de consell, cal Balsells que poden servir de base i guia pels casals. Crec que la junta 30 d’abril, aplec de primavera, Rancho Dominguez, del FIEC està integrada de persones de gran qualitat i ben 24 de juny, revetlla de Sant Joan, Santa Teresa preparades per les seves tasques. Persones com Xavier Tudela, 24 de setembre, aplec de tardor, Rancho Domínguez l’incansable secretari general; Antoni Montserrat, que va 9 de desembre, festa de Nadal, Santa Teresa explicar molt be la majoria dels punts del llibre blanc; el poeta Valentí Gómez, el vocal de cultura, que va escriure un sonet El Pere Garriga farà la reserva al Rancho Domínguez. Queda improptu a l’acaball la sessió del FIEC i a la cloenda de la per fer la reserva a Santa Teresa. trobada davant del President Pujol. La FIEC pot ser un gran “lobby” nostre a la Generalitat. La junta va quedar gairebé L’assemblea de socis s’aplaça al mes de maig. No s’ha intacte amb només el canvi de president que ara toca al repdeterminat la data. resentant d’Amèrica Llatina: Josep Maria Solé. El punt 18 del “llibre blanc” tracta de reforçar les polítiques de protecció i benestar social pels catalans de l’exterior. Vaig explicar les Vocalies dificultats que tenen els socis del nostre casal amb problemes El secretari llegeix cartes de dimissió als seus càrrecs de vocal de nacionalitat compartida entre els Estats Units i Espanya i al consell dels socis Rosa Ma. Pfeiffer i Joan Comellas. Les se’n va prendre nota. dues renúncies es deuen a una manca de temps per a assistir a reunions. S’expressen elogis als dos i per la bona feina que A la trobada assistiren unes 250 persones representant els 91 han fet pel Casal, i s’accepten les dimissions. casals de fora inscrits a la Generalitat. Hi havien catalans afincats en tots els continents. Les sessions tenien lloc al Fira Varis Palace, un hotel de quatre estrelles al costat de les Miquel Sainz, coeditor del Butlletí, mostra el nou butlletí dependències de la Fira de Mostres de Montjuïc. El primer dia d’hivern als reunits. Es publicarà i distribuirà durant la setmana no podia començar millor. Després de l’enregistrament inicial en el que se’ns va donar una cartera plena de coses per a següent. estudiar i vídeos per a mirar, vam quedar tots convidats a un El secretari informa que la iniciativa de Josep Llauradó de fer sopar d’honor donat pel President Pujol en l’Oval del Palau una capella a la Mare de Deu de Montserrat a la nova catedral de Montjuïc. A l’arribada al Palau van donar les fonts i les de Los Angeles no ha prosperat. llums davant del Palau només per a nosaltres. Una escolta de mossos d’esquadra, alts i ben plantats, arrenglerats al llarg de La reunió acaba a les 7:30PM. l’entrada, ens donava la benvinguda. Uns 500 comensals Pere Garriga omplien la gran sala. Ens van donar un sopar digne de VIPs Secretari acompanyat de tota mena de vins, caves i licors. El plat principal era “cua de rap a la mediterrània” amb una salsa on com diuen hi cantaven els àngels. A cada taula hi havia algú de la Generalitat per a acompanyar-nos. Al nostre teníem el sotsTrobada de Casals director de l’Institut d’Estadística de Catalunya encarregat Escric algunes impressions de la Trobada de Casals que acaba de fer el cens de Catalans de fora amb qui vaig tenir una de concloure. Ha estat una setmana d’aquestes que no interessant xerrada. Al final del sopar i dels discursos una s’obliden i que serveixen de punt de referència per a anys a coral ens va cantar quatre cançons, una d’elles L’Emigrant, venir. Més d’una vegada he desitjat que tots vosaltres que va fer sortir més d’un mocador. haguéssiu pogut assistir per a compartir l’esperit que s’ha sentit i la cordialitat i afecte amb que ens varen rebre a tot A les sessions dels dos dies següents es van debatre les arreu. La Montse Jason, el Joan Bertran, l’Agustí Guardino i quatre ponències de la trobada i ens vam repartir en 12 tallers jo ens hem sentit privilegiats d’haver pogut representar-vos que tractaven coses tan diverses com les maneres per fer en aquesta ocasió. La llàstima és de no disposar de prou arribar la televisió catalana a l’estranger, la sardana al món o temps i de no poder explicar totes les impressions amb detall. l’ensenyament del català. Les ponències estaven presidides

3


Casal per tres o quatre persones expertes en la matèria i amb capacitat de realització. Vaig quedar ben impressionat també de la qualitat dels suggeriments i la habilitat per fer-se escoltar dels assistents a les ponències.

vespre també vam ser convidats a una nit d’havaneres on hi cantava un grup molt bo. El president del Casal de l’Havana els va donar una placa d’agraïment. Vam parlar amb aquest senyor sobre les dificultats econòmiques en que es troben els socis d’aquest casal, dels ajuts que reben de la Generalitat i dels problemes que va tenir per part de les autoritats cubanes per a fer el viatge a Catalunya. Vam prendre nota del grup que cantava per si alguna vegada els podem fer venir a Los Angeles i també d’una concentració de grups d’Havaneres per a la nostra sòcia Galina Bakhtiar que escriu la seva tesi doctoral sobre aquest tema.

Hi havien també les pauses de cafè (que anomenaven “coffee breaks”) en que tothom tenia ocasió d’anar-se coneixent i continuar les converses suscitades per les ponències. En una vaig parlar per una estona amb Espar Ticó que dirigeix la Fundació de la Sardana. Li vaig preguntar si tenia material didàctic en anglès per ballar sardanes. Em va dir que sí però que no era gaire bo i que ara s’estaven a punt de publicar un llibret i un vídeo molt bons sobre això. Al taller de la sardana al món que va assistir la Montse es va declarar el 10 de setembre com el dia universal de la sardana, que es ballarà conjuntament amb la festa de cultures en torn als Jocs Olímpics de Sydney. La Montse em va donar un full d’inscripció al dia de la sardana que cal omplir. Al taller que jo assistia li vaig fer la mateixa pregunta a Joan Vidal Gayola, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular, que em

El tercer dia de la Trobada ens va rebre el President del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, a la Ciutadella. Va ser un acte memorable també. Era la segona vegada que el Sr. Rigol ens dirigia la paraula. Li agrada molt parlar d’història i sempre dóna bones raons per a sentir-se ben satisfet de ser català. Quan vam poder parlar amb ell per separat per uns moments ens va dir que tenia intencions de venir a veure aviat Califòrnia i ques’estaven concertant les dates. L’Ainaud de Lasarte, el conseller “emeritus” de la Generalitat, historiador i ideòleg fora de sèrie, que havia tingut una bona mà en l’organització de la trobada, va fer també un parlament molt maco. Em va donar la seva targeta i després em va dir que estava a la nostra disposició per escriure un article sempre que volguéssim al nostre butlletí. L’últim dia de la Trobada es van llegir les conclusions en una gran reunió de conjunt. D’això ja en parlarem més en una altra ocasió. Al final d’aquesta sessió es va ballar una sardana, fora de programa, a la que gairebé tots els congressistes van participar. Era Maria de les Trenes, i vam disfrutar molt en aquest ball que plasmava tan bé l’expressió de solidaritat que volíem donar-nos. Només a Catalunya es pot fer una cosa així! Per dinar vam tenir l’agradable sorpresa de veure al

El grup del Casal amb Joan Clos, Alcalde de Barcelona

va dir que ajudaria a qualsevol que es dirigís a ell per aquesta qüestió. Cal enviar un email a jvidalg@correu.gencat.es. En un dels tallers vaig apuntar el nostre casal per a ser un cas pilot pel cens de catalans de fora. El Joan Bertran va presentar un suggeriment per a promoure millor el dia del llibre i el Sant Jordi als Estats Units que va ser molt ben rebut. El segon dia de la trobada vam assistir a la inauguració d’una exposició sobre els catalans a l’exili, titulat “Una Esperança Desfeta” que presentava el Museu d’Història de Catalunya. Mostrava escenes commovedores de les rierades de catalans que sofrien la tristesa de ser expulsats de casa seva. Aquell

El grup del Casal amb Jordi Pujol, President de la Generalitat

4


Casal Jordi Quintana. Ja m’havia escrit un email demanant disculpes de no poder assistir a la trobada doncs es trobava convalescent de la verel.la (chickenpox) que li havia encomanat la seva filla Maria. Era el primer dia que sortia de casa. És una malaltia molt més pesada quan s’agafa de gran. La seva cara mostrava els seus efectes. També vam conèixer la mare del Sergi de Miguel, el primer becari del Casal i primer editor del butlletí en la seva nova etapa. La Sari de Miguel tenia molt que veure en l’organització dels viatges i resoldre els problemes que podien sorgir amb l’estada dels assistents que venien de fora. Vàrem parlar del Sergi per una estona i de la seva experiència amb el Casal. Està a Tolouse ara, però sembla en vies de tornar a Barcelona, que ja li va bé a la seva mare. Vaig c o n è i x e r personalment a la Marta Viver de San Francisco que acaba de formar un casal pels catalans del nord de Califòrnia.

from all over the world from as far away as Japan and Australia. I attended the “Ponència de Cultura.” Besides getting all the information regarding the celebration of the “Dia de la Sardana Universal” of which Pere Garriga is bringing the details, my main interest was the teaching of Catalan, a very important subject for many of us whose early schooling was in Spanish and consequently lack confidence in writing Catalan. The Generalitat awards funds for an accredited teacher to teach Catalan in schools throughout the world. However, considering our low demographics, these are far and few between. We may well ask how many of us are able to travel long distances to attend such classes. So learning Catalan at home for those of us living abroad is important. The Internet nowadays affords this opportunity. Here are the addresses of web sites where this information may be found: cultura gencat.es//llengcat/ certific/cic.htm and uoc.es/humfil copernic.com (motor de recerca descarregable).

La cloenda oficial de la trobada va ser al palau de la Generalitat amb la presència del President Pujol. Tota la colla del nostre Casal va poder posar amb ell per una foto al pati del tarongers. La famosa memòria del Sr. Pujol es va fer palesa quan va recordar molts dels detalls de l’Aplec del 86 a la que va assistir. El Joan Bertran li va preguntar quants néts tenia, li havia fet aquesta mateixa pregunta en el 86, i ara el President amb 11 el guanyava per un.

I also have a list of books to learn Catalan at home. The Generalitat will send one set free to the Casal if asked. At Casal’s next General Assembly, I will bring all the information that I gathered here, also the pictures that I took of all the events.

El dia següent ens van convidar a tots a anar al monestir mil·lenari de St. Pere de Roda, i després al dinar que ens oferien els pescadors de Roses. Tots els alcaldes de l’Empordà, i el President de la Diputació de Girona ens van obsequiar amb una selecció de la pesca d’aquella terra en un grandiós envelat.

Fins aviat, Montse Jason

Pere Garriga Secretari

It was a memorable experience for me to be able to attend in Barcelona “La Segona Trobada de Casals D’Arreu del Món.” I would have liked it if all of you could have been there to experience the dynamics that went on with over 250 Catalans

5


Notícies Article del President Jordi Pujol amb motiu de la trobada de Casals Catalans

Intensive Catalan Courses The Generalitat de Catalunya is offering intensive summer courses in Catalan at five levels. The first three levels are intended for non-Catalan speakers and comprise beginning to more advanced stages of speaking; the last two levels are for Catalan speakers and concentrate on writing skills. The approach is communicative and include task oriented activities. The length of the program is from July 3rd to July 28th (80 hours). Classes will be in the mornings from 9a.m. to 1:30 p.m.. The tuition is 32,250 ptas. Registration is before June 16th. For further information: Email: a8038570@centres.xtec.es tel: 34 93 324 9330; web: www.xtec.es/centres/a8038570.

El President de la Generalitat, Jordi Pujol, va escriure un article a la Vanguardia del dia 5 d’abril en relació amb la trobada de Casals Catalans que se celebrà a Barcelona entre el 4 i el 8 d’abril. Aquí teniu un petit extracte: “Porque hay millares y millares de catalanes que viven fuera de Catalunya, porque hay en el mundo aproximadamente un cuarto de millón de personas con vínculos de catalanidad, porque muchos de ellos o de sus antecesores emigraron a la fuerza en un acto de supervivencia, porque todos merecen recuerdo y atención... Son muchas y variadas las causas que justifican y explican el encuentro de Casals Catalans d’Arreu del Món que se celebra en Barcelona entre el 4 y el 8 de este mes.”

Cataluna Water Center

Aquí teniu el link a l’article complert: http://www.lavanguardia.es/cgi-bin/noticia.pl?dia=05_04&link=vb0529a&sec=opi

La nostra sòcia Adelina Lovas que viu a Glendora ens escriu que en aquest poble de les rodalies de Los Angeles li va cridar l’atenció el següent anunci: “Cataluna Water Center, Water Treatment Systems for the Home and More “. Quan va preguntar a l’amo del comerç el perquè del nom, li va respondre que l’havia trobat en el “Racing Form”, el diari dedicat a les carreres de cavalls. Sembla ser que li va agradar tant el nom d’un dels cavalls que el va apostar pel nom de la seva companyia. La Adelina el va informar que també era el nom d’una nació europea.

David Puig Oses

Article sobre el Rancho Dominguez En el LA Times del diumenge 12 de marc, va aparèixer un article titulat:” Faith and Purpose in the Twilight Years “, que tracta la comunitat de sacerdots del Rancho Dominguez. El Casal es va fundar aquí,, on ens reunim dues vegades a l’any pels nostres aplecs, i on viu el Pare Joan Corominas. El Butlletí

Peter Garriga

Felicitacions al Pare Corominas El Pare Corominas celebra les Bodes d’Or de la seva ordenació Una altra més que ha caigut aquest any. Amb aquest motiu se li va retre un homenatge al Board Room de Compton Community College el divendres 7 La nostra estimada ex-becaria Balsells i activa col·laboradora d’abril. en les activitats de casal se’ns va casar el passat 31 de Marc El Butlletí amb el Gaurav, un noi molt treballador i responsable. La parelleta es va conèixer durant els estudis de Màster a UCI i Conferència a USC finalment han decidit consolidar la seva unió... dues vegades!!! La Carme Roig i en Pere Garriga van assistir a la conferència a La primera d’elles segons el ritual hindú aquí a Califòrnia, i la USC de Joan Solà, professor de la Universitat de Barcelona. segona serà a la nostre terra, al juliol. Des de aquí aprofitem per felicitar-los i per animar-los a que tinguin una nombrosa En Joan és un sociòleg i lingüista amb més de 30 llibres i varis descendència. Felicitats!!!! centenars d’articles publicats. A més de les seves grans El Butlletí qualificacions, és un catalanista apassionat que explica coses molt sèries amb gràcia i elegància, i que va tenir el grup que omplia la sala pendent de cada paraula. Els va dir que tenia molt interès en reunir-se amb el Casal. Pere Garriga

6


Menú de primavera 1er plat: Amanida de bacallà esqueixat amb tres textures

la cabeça d’alls, i aboqueu-hi, si convé, una mica més de brou. Deixeu que cogui, tapat i a foc lent, durant 30 minuts. Un cop passat aquest temps, ja podeu posar-hi les patates, tallades a daus i prèviament fregides. Deixeu-les al foc durant 5 minuts i ja podeu servir la caldereta.

Restaurant: Roig Robí Temps d’elaboració: 1 hora més 1 hora de remull del bacallà Ingredients per a 4 persones: - 300 g de bacallà per esqueixar (morro) - 4 tomàquets vermells i 4 tomàquets madurs per picar - 1 got de suc de tomàquet natural - 4 cullerades de mongetes del ganxet cuites - 2 cullerades de ceba - olives negres triturades (olivada) - oli d’oliva verge, vinagre, sal, sucre - cerfull, pebre, romaní

Postres: Mona de Pasqua Pastisseria: Boguñà Temps d’elaboració: 1 hora Ingredients per a 6-8 persones: Per al pa de pessic: - 4 ous - 150 + 50 g de sucre - 150 g de farina - 20 g de farina d’ametlla - 5 g de llevat - 2 clares muntades Per a la trufa de guarnició: - 125 g de nata líquida, 30 g de sucre, 250 g de xocolata de cobertura negra Per a la cobertura: - 250 g de xocolata de cobertura negra, 125 g de mantega Per farcir: - 300 g de melmelada de préssec

Primer de tot, i un cop tingueu el bacallà bullit i esqueixat, poseu-lo una estona sota l’aixeta dins d’un colador. Eixugueulo bé i poseu-lo a marinar amb oli. Mentrestant escaldeu els tomàquets per poder-los pelar i treure’ls les llavors. Talleulos per la meitat, amaniu-los amb sucre, sal, pebre, romaní i oli i poseu-los al forn a 100º durant una hora. Els altres tomàquets talleu-los a daus ben petits i amaniu-los amb sal, pebre, la ceba tallada ben fina, les mongetes bullides, olivada i oli i remeneu-ho bé. Per muntar el plat poseu en un motlle foradat el bacallà, a sobre l’amanida de tomàquet i una altra capa de bacallà. Desemmotlleu-ho i acompanyeu-ho amb el suc de tomàquet, l’olivada i els tomàquets que havíeu fet al forn. Per fer el pa de pessic, munteu els 4 ous i els 150 g de sucre. A part, barregeu la farina i el llevat, poseu-los en un colador, i deixeu-los caure de mica en mica sobre la mescla d’ous i sucre, 2on plat: Caldereta de pastor d’aquesta manera evitareu que es facin grumolls. BarregeuRestaurant: Hotel Miralles ho bé amb una espàtula i aneu-hi incorporant la farina d’ametlla Temps d’elaboració: 1 hora 30 minuts sense deixar de remenar. En un altre bol, munteu les clares a punt de neu, i quan estiguin a mig muntar, afegiu-hi 50 g de Ingredients per a 4 persones: sucre. Tot seguit, barregeu les clares amb la mescla de farina - 800 g de cuixa de xai trossejada i ous, i ompliu un motlle prèviament untat amb mantega i - 150 g de cansalada viada enfarinat. Coeu el pa de pessic al forn a 180 graus i uns 40 o 45 - 300 g de patates minuts. Passat aquest temps, deixeu-lo refredar i - 2 cullerades de sofregit de tomàquet desemmotlleu-lo. A continuació, desfeu la cobertura de - 1 ceba, 1 cabeça d’alls i 2 alls trinxats xocolata al bany maria. Mentrestant, talleu el pa de pessic per - 2 fulles de llorer la meitat i farciu-lo amb la melmelada de préssec. Quan la - 1 got de brou, 1 got de vi blanc cobertura de xocolata estigui desfeta, poseu-hi la mantega i - oli d’oliva, farina, sal aneu-ho remenant fins que es fongui. I un cop tingueu la cobertura a punt, feu-la servir per cobrir el pa de pessic, que Saleu els trossos de xai, enfarineu-los i fregiu-los una mica. haureu de deixar refredar una estona. Per fer la trufa, poseu Feu en una altra paella la cansalada tallada a daus. Per fer el 125 cl de nata líquida a bullir. Quan bulli, afegiu-hi 30 g de sofregit, afegiu a la cansalada, mig fregida, els alls i la ceba sucre i 250 g de xocolata de cobertura negra. Remeneu-ho i trinxats. Quan estiguin mig daurats, lligueu el sofregit amb manteniu-ho al foc fins que la xocolata es fongui. Un cop feta una mica de farina. Tot seguit, poseu-hi les 2 cullerades de la trufa, deixeu-la refredar. Finalment, també podeu guarnir la tomàquet, el vi i deixeu-ho reduir. Quan ja hagi reduït, aboqueumona amb els típics elements decoratius que es fan servir en hi el brou i deixeu-ho al foc fins que arrenqui el bull. Poseu la aquesta mena de pastissos: pollets, plomes, etc. carn en una cassola. Afegiu-hi el sofregit, les fulles de llorer i

7


Història de Catalunya EPÍTOM DE LA GUERRA CIVIL D’ESPANYA VII. UN METGE A LES BRIGADES INTERNACIONALS La Guerra Civil d’Espanya dividí pregonament les famílies i poblacions de la Península. En moltíssims casos, la ubicació geogràfica de la persona a l’inici de la contesa determinà l’adhesió a un bàndol o altre per damunt dels sentiments i creences de la persona. Així s’explica naturalment l’actuació de militars i persones civils d’idees republicanes en la zona franquista o la de militars i ciutadans de “dretes” o catòlics practicants en el territori republicà.

El Quarter General de les B.I.s era a Albacete. Allí el Dr. Massons que havia après l’alemany, en el curs de la seva preparació mèdica, podia conversar directament amb el Dr. Telge i traduir-ho als seus companys. El destinaren a Cabeza del Buey a Extremadura on hi havia uns combats perquè els franquistes volien defensar el corredor paral·lel a la frontera portuguesa que ajuntava la zona nord (Castella) amb la del sud (Andalusia). La B.I. No. XIII integrada primordialment per eslaus i hongaresos ocupava aquell sector. No hi havia gaire ferits però era un lloc molt depriment ja que al començament de la Guerra Civil les forces d’extrema esquerra havien matat com 200 rics i religiosos. Uns mesos després en una confrontació entre el comitè anarquista i una companyia de Guàrdies d’Assalt, aquests liquidaren tots els membres del comitè i com a bona mesura també la gent de dretes que havia sobreviscut la primera matança. En resum, en una població de 18.000 habitants, 500 persones havien estat mortes en pocs mesos.

En aquest article vull presentar el Dr. Josep Ma Massons nascut el 1913, premi extraordinari de Llicenciatura en Medicina el 1934 a la Universitat de Barcelona. L’any passat em dedicà una còpia no publicada d’un manuscrit* del que he extractat alguns passatges. Acabada la carrera ell treballà per dos anys al servei d’urgències de l’Hospital Clínic i a la càtedra de Cirurgia del Dr. Joaquim Trias. Per tant, quan el Dr. Massons es despertà el 19 de juliol del 1936 pels ressons dels combats a la Diagonal, ell es trobava ben equipat teòricament i pràctica per a la cirurgia. De seguida es dirigí al servei d’urgències del Clínic d’on no en sortí fins al cap d’una Al maig del 1937 el comanament decidí mudà l’hospital a un veí poble a 20 km, Belalcázar, on l’escola fou convertida en setmana. hospital i la casa d’un Dr. Otero -afusellat abans- en Les ferides produïdes en la vida civil -sigui pel trànsit o pel allotjament. A la fi de juny carregaren tot el material del quiròfan treball- no són tan profundes i anfractuoses com les produïdes en un tren i després en camions per a anar cap al front de per projectils o metralla. En les ferides de guerra cal fer una Madrid mitjançant l’única carretera viable als republicans, la neteja minuciosa, perfecta. El Dr. Trias que havia estat metge de València. S’instal·laren a Hoyo de Manzanares a la falda militar en la guerra del Marroc demostrava tot això als joves d’una serralada en el “Sanatorio Villegas” ( fins llavors antituberculòs) on hi havia una bona instal·lació sanitària. cirurgians. L’ofensiva republicana de Brunete durà del 5 al 26 de juliol. El A l’agost el Dr. Massons decidí oferir els seus serveis a l’antic carnatge fou horrorós. Hi havia activitat al quiròfan durant hospital militar del carrer Tallers. Un cap de servei havia estat les 24 hores ja que hi havia tres equips quirúrgics. La B.I. XIII afusellat pocs dies de començada la guerra. Molts metges perdé 1,099 homes i a la fi de juliol s’insurrecionà negant-se a s’havien passat al bàndol franquista o eren a la presó. Ni cal tornar al front i fou dissolta. Llavors el Dr. Massons rebé dir que el treball del Dr. Massons fou molt apreciat. l’ordre d’abandonar tot el material i anar-se’n a Albacete. Quan les Brigades Internacionals [B.I.s] vingueren a Espanya, de metges prou n’hi havia dins llur personal, però el que mancava eren cirurgians amb experiència, perquè seria difícil trobà molts cirurgians ben qualificats que havent esdevingut figures a la pràctica privada o ensenyament universitari, ho canviessin per a l’atzar “en un país estrany sense cap compensació econòmica i amb els riscs que comporta una guerra civil”. Així quan el gener de 1937 el cap dels serveis sanitaris de les B.I.s Dr. Oscar Telge (un búlgar que en realitat es deia Csvetan Angelov-Kristenov) es dirigí a les autoritats mèdiques republicanes indicant que necessitava dos equips quirúrgics addicionals, el Dr. Massons i el Dr. Moises Broggi foren nomenats caps dels respectius equips quirúrgics.

Des d’allí fou destinat a la vila de Benicàssim com a 10 km al nord de Castelló de la Plana. Una sèrie de “vil·les” on estiuejaven molts de l’anomenada alta societat valenciana havien estat ocupades per les B.I.s. El Dr. Telge tingué la idea de convertir-ho en un hospital de reraguarda. Ací hi havia poques urgències i hom podia preparar la tasca quotidiana. Les llengües oficials eren el francès, l’alemany i el castellà. El Dr. Massons mantenia un nivell científic tan alt com podia. El tractament de traumatismes es basava en les recomanacions del professor alemany Böhler que llavors n’era la màxima autoritat mundial. Un cop a la setmana celebraven una sessió educativa amb presentació i discussió de casos clínics d’interès.

8


Història de Catalunya Dins llurs possibilitats els “estadants” de les vil·les intentaven divertir-se tant com podien. Trobaren un català, Gumersind Bisbal, que havia construït un hotel, el Voramar. Pocs mesos desprès esclatà la guerra i En Bisbal ho perdé tot. Però “era un home molt intel·ligent i ple de coratge”; podríem dir-ne un català autèntic. Aconseguí una caseta al poble i als baixos hi posà una mena de bar-restaurant on servien plats inexistents en aquella època com “bistec a la planxa, un pollastre rostit o una paella”. En l’ hivern de 1938 de la forma com anava la guerra molts residents a la zona republicana ja s’havien adonat que la moneda dels “rojos” no valdria res quan els “nacionals” serien victoriosos. Per això els sanitaris a Benicàssim contemplaven amb curiositat inexplicable com En Bisbal s’escarrassava tant en fer diners d’aquell tipus. A l’acabament de la guerra es resolgué aquell misteri. En Bisbal anava comprant amb els diners republicans material de construcció que, tot acabada la guerra, vengué cobrant-ho amb moneda dels nacionals! A Benicàssim hi havia “espectacles”: concerts setmanals de música clàssica a piano i violoncel. Per a despertar la gent que s’adormia, el concert s’acabava amb l’himne vibrant dels tanquistes cantat per un alemany o un recital amb abrivada de “La marcha triunfal” de Rubén Darío per un valencià. A vegades venia una companyia teatral representant drames anti-colonialistes o el què ocorreria si els franquistes guanyessin la guerra; un dia una camarada que havia anat a Rússia -i sortosament n’havia també sortit!- contava les “innombrables meravelles” del paradís soviètic.

de ferro, no dubtant d’executar els seus propis homes si sospitava que vacil·laven en llur fe comunista o en l’enfrontament amb l’enemic. Un batalló de la B.I. XII portava el seu nom. Quan amb l’ofensiva de primavera de 1938 es veié que la intenció dels franquistes era d’arribar a la Mediterrània i tallar Catalunya de la resta de la zona republicana, André Marty ordenà l’evacuació cap a Catalunya de totes les unitats internacionals. Evidentment l’ordre no afectava els ferits i malalts espanyols que eren com el 50%. Llavors el Dr. Massons digué al seu superior que, si bé li encantaria tornà a Catalunya on tenia la seva llar, d’acord amb el Conveni de Ginebra un metge havia de romandre amb els seus malalts i li proposava quedar-se a Benicàssim. El superior s’hi avingué i des d’aquell moment a primers d’abril de 1938 el Dr. Massons cessà com a metge a les B.I.s. REFLEXIONS: Les credencials pre-guerra civil de tant el Dr. Massons com el Dr. Broggi eren impecables per a tirar endavant una carrera universitària en cirurgia. El règim de Franco exigint a la postguerra certificats de participació en el “Glorioso Moviento Nacional” per a qualsevol càrrec oficial destruí injudiciosament les possibilitats de mols individus qualificats. Nogensmenys el Dr. Massons aprofità la seva actuació als camps bèl·lics per a recollir material per a presentar tot just finida la guerra la seva tesi doctoral basada sobre 120 casos de congelació de mans i cames sofertes pels combatents durant un hivern. Malgrat que el Dr. Massons continuà fent cirurgia a la pràctica privada, es decantà cap a la investigació farmacològica i esdevingué fundador/director d’una companyia de medicaments a Barcelona. El 1994 fou publicada la seva magnum opus : la “Historia de la Sanidad Militar Española” en 4 volums en la que va passar-s’hi 10 anys de recerca.

L’hospital de reraguarda a Benicàssim era una mena the show place que era visitat per periodistes estrangers qui prenien fotografies dels ferits i esmentaven la dedicada cura que s’els hi donava. El Dr. Massons tingué l’oportunitat d’intercanviar compliments amb el Cap del Govern Dr. Negrín i també amb Mons. André Marty. Jo vaig conèixer el Dr. Massons durant l’any acadèmic 194647 quan degut a l’absència per viatge d’estudis del catedràtic Ací convé dedicar uns mots sobre aquest darrer personatge García-Valdecasas, ell ens donà unes classes de Farmacologia que era diputat a la Cambra de França i membre del Comitè sobre el grup de substàncies dites esteroides [colesterol, vàries Central del Comitern. Marty havia nascut a Perpinyà i parlava hormones, etc]. La seva claredat d’exposició era fenomenal. el català. Prengué un interès intens en la Guerra Civil Em vaig interessar tant per a aquells esteroides que després d’Espanya. Esdevingué el primer cap dels combatents vaig participar en el descobriment d’un altre esteroide horvoluntaris comunistes que vingueren de França i Stalin el monal, l’aldosterona, i més a més vaig fer la meva tesi doctoral confirmà com a líder dels soldats comunistes. Era un home sobre esteroides anabolitzants, el mal ús dels quals ha recelós i malpensat. Amb les seves connexions a França esdevingut predominant en alguns cercles esportius. obtingué molt ajut del Partit Comunista francès en vestimenta i menjar per als voluntaris de les B.I.s. Marty participava en En anys següents quan ens veiem en els corredors de l’antiga les deliberacions superiors del Partit Comunista espanyol tot Facultat de Medecina ens saludàvem -jo amb molta timidesa. treballant per a augmentar la influència d’aquella organització Un dia ens trobàrem tot just acabada la meva carrera de medicina en la zona republicana el 1936 i 37. Comandava amb una mà i em demanà que volia o pensava fer. Francament jo no tenia

9


Història de Catalunya/Crítica Literària “Homage To Catalonia”, de George Orwell

idees massa clares en aquell moment, però ell em digué “faci recerca mèdica”. Em semblà una bona idea concreta que s’avenia amb el concepte mental abstracte que jo tenia del que volia fer. Per uns mesos -fins que obtinguí una beca britànica per a anar a estudiar a Londres- jo era el lleial servidor del Dr. Massons, però ell em presentava a la gent com el seu col·laborador(!). No solament fèiem experiments al laboratori sinó que parlàvem de filosofia, humanitats, política, religió, etc. Fou llavors quan descobrí l’intensa fe catòlica del Dr. Massons que s’enquadrava bé amb la meva. Un dia de sobta em digué: -“Sap escriure a màquina?” Li vaig respondre: -“No”. -“Doncs vagi a una acadèmia de mecanografia i aprengui’n”. Així era com ell parlava, sempre decisòriament però amable. Seguí el seu consell i vaig anar a una “Academia de mecanografía” que hi havia a la Plaça de Catalunya. En aquell temps el mecanografiar era cosa de noies jovenetes que aspiraven a secretàries i es considerava una labor més aviat menyspreada. Em sentia avergonyit d’entrar a la “classe” on hi havia 20 o 30 noietes i jo era l’únic home…i metge; ara bé, vaig caure en gràcia a una mossa amb la que vaig anar un diumenge a un concert matinal al Palau de la Música Catalana per primera vegada a la meva vida. El consell d’aprendre mecanografia fou un dels millors que he rebut a la meva vida. Hi ha hagut circumstàncies al llarg dels meus càrrecs professionals on ha calgut escriure lletres en l’idioma no local o preparar un currículum vitae secretament o documents confidencials… perquè necessitava canviar de lloc de treball i així ho poguí fer. Ni cal dir que a l’adveniment dels computadors jo ja he tingut una certa avantatge amb la meva destresa digital. Fou una de les “assignatures” que jo volguí que els meus fills prenguessin a la High School quan encara no hi havia computadors.

En realitat voldria escriure alguna cosa sobre la Guerra Civil, o, més aviat, desescriure alguna cosa sobre la Guerra Civil. I amb desescriure vull dir anul·lar part del que s’ha escrit. Polèmic, oi? Però, desafortunadament (o afortunadament) sé massa poc de la Guerra Civil per parlar-ne amb gaire sentit. Així que el que faré és parlar-vos una mica d’un llibre que he llegit, Homage to Catalonia, del George Orwell. Abans, però, vull parlar del poc que sé de la Guerra Civil. Vaig créixer durant la transició, i tinc la impressió que l’últim del que es volia parlar era de la guerra o de la dictadura. Així, ens van fer aprendre els afluents de l’Ebre, però no ens van parlar gaire, per exemple, de la batalla de l’Ebre. D’una part de la meva família vaig aprendre que Franco va salvar Espanya dels Rojos, i que a la República no hi havia llibertat, sinó més aviat libertinaje, paraula aquesta última que encara no se ben bé què vol dir.

Amb aquest epítom he volgut retre homenatge al Dr. Massons per la seva noble adhesió als principis ètics de la medicina prenent cura de ferits de guerra i per l’ajut que em conferí a la primavera de la meva vida científica. Sense intentar d’abusar aquella cançó olímpica vull dir que hem romàs “amics per sempre”.

Afortunadament, a l’escola vaig aprendre... Intento escriure què és el que vaig aprendre a l’escola i em sorprèn adonarme’n que realment no vaig aprendre res de molt concret. Més aviat vaig adquirir un sentiment, una sensació. Vaig adquirir el sentiment de que la República representava la democràcia, Josep G. Llauradó bona per definició, i que Franco va lluitar contra la democràcia i a favor del feixisme. És clar que vam aprendre alguns detalls, *J.M. Massons. Un any al servei de les Brigades com que l’Alemanya Nazi va ajudar Franco, que la Unió Internacionals (B.I.) com cap d’equip quirúrgic: història Soviètica va donar suport a la República, suport limitat per viscuda. Pre-publicació, Barcelona 1999. culpa dels Anglesos, etc.. Podria escriure tot un article parlant del poc que vaig aprendre

10


Crítica Literària de la guerra, de les muntanyes d’informació contradictòria Però si aquest primer aspecte fa de Homage to Catalonia un que he rebut al llarg de la meva vida. Però ja toca començar a llibre entretingut i interessant, és el segon aspecte el que em parlar de George Orwell i del seu llibre. fa escriure aquest articulet. El segon aspecte del llibre és l’anàlisi que fa en George Orwell de la situació política a la Al George Orwell el coneixem tots per llibres tal com Animal Catalunya de 1937. I la veritat és que aquest anàlisi és massa Farm i 1984. Aquests llibres s’interpreten com un avís en complexa com per fer-ne aquí un resum superficial, encara contra del totalitarisme comunista, amb el Big Brother com que voldria destacar un parell de coses. una mena de Stalin genèric. Molt menys conegut és Homage to Catalonia, llibre que, només pel seu títol, hauria de ser Quan George Orwell va arribar a Barcelona, al 1936, va trobar lectura obligatòria per a tots els membres del Casal. en marxa una autèntica revolució dels treballadors. Una revolució a on els anarquistes, la CNT, tenien molta força. Es A finals del 1936 Orwell va anar a Catalunya com a periodista, va trobar una societat igualitària, sense classes, sense però immediatament no va poder resistir a la temptació d’afegir- privilegiats. Això es diu ben ràpid, però és un fet molt imporse a les milícies. Per raons més fortuïtes que ideològiques, va tant. En aquell moment, les milícies, els treballadors, no anar a parar a la milícia del POUM (Partit Obrer d’Unificació lluitaven en contra del feixisme, lluitaven per una revolució. Marxista). Va ser enviat al front d’Aragó, on va passar uns quants mesos a prop de Barbastro. A finals d’abril de 1937 va Aquest fet posa altres coses en context. Per exemple, i només tornar a Barcelona de permís, amb la intenció de descansar, per exemple, quan es parla de si els republicans van o no van passar uns dies amb la seva dona, i deixar la milícia del POUM cremar esglésies, s’ha d’entendre, explica l’Orwell, que cremar per afegir-se a les Brigades Internacionals. Això últim ho volia esglésies era dins la lògica revolucionària, dins la lluita contra fer perquè volia anar a lluitar al front de Madrid. el sistema establert del qual l’església era una part molt important. Va arribar a Barcelona durant un període de màxima tensió política entre la CNT i el POUM més o menys d’una confosa Bona part del llibre descriu els enfrontaments entre les diverses banda, i l’UGT i el PSUC més o menys de l’altra. Com a membre forces d’esquerres a Catalunya, i analitza els diferents de la milícia del POUM, es va veure arrossegat a participar en plantejaments. Qüestiona la voluntat revolucionària dels els enfrontaments que van haver-hi a Barcelona a principis de partits comunistes sota la influència de la Unió Soviètica. maig d’aquell any. Va ser part i testimoni dels enfrontaments i, Justifica el plantejament anarquista de fer primer la revolució molt més important, de la desinformació i les mentides que es i guanyar la guerra després. van dir, tant a la premsa local, com a la premsa estrangera. L’anàlisi que fa Orwell no és necessàriament correcte, és clar. Després dels incidents de Maig, Orwell va tornar al front on Però es un anàlisi aparentment objectiu i, sobretot, intel·ligent. va ser greument ferit. Incapacitat per a seguir fent la guerra, va decidir tornar a Anglaterra, la qual cosa no va ser senzilla Resumint, Homage to Catalonia és un llibre per aprendre degut a la il.legalització del POUM. que al darrera d’aquelles batalles potser heroiques i perdudes de la Guerra Civil, hi va haver una realitat social i política molt De tornada, al 1938, va escriure aquest Homage to Catalonia. rica i complexa. Una realitat de la que gairebé mai no es parla. Autoret:Paco López Dekker El llibre té, diguem-ne, dos aspectes interessants. En primer lloc Orwell parla de la seves experiències durant la Guerra Book Review: Homage to Catalonia, by George Orwell Civil, de les seves impressions, dels seus sentiments, de les seves pors i de les seves necessitats. Parla dels espanyols, dels catalans, en general d’una manera molt positiva, tot i que plena d’estereotips. En parla del front, del fred com a principal molèstia, per davant fins i tot de l’enemic.

Ens descriu amb un humor molt fi les misèries de la guerra, els petits atacs frustrats i, cap al final del llibre, les seves sensacions en ser ferit gairebé de mort.

11


Conte: El Infierno (Continua del butlleti anterior) Havia estat, i així s’ho havia jurat, l’amor de la seva vida. Després del seu Tom Mix, com li deia, com podia plantejar-se estimar un altre home ?. “Mira amunt quan no hi sigui”, li deia ell amb aquell accent ianqui de mil dimonis, “Mira els estels que volen, i crida el meu nom”. “Era un fotut ingenu, idealista, infantil, immadur, ... poeta, ... amant, ... ben plantat ...”. Ella es quedà amb la mirada perduda en un mar de records, en un abisme d’imatges, apuntant un tímid i trist somriure, agafant-se al darrer record d’una certa felicitat. Després d’allò, quan s’acabaren totes les primaveres, la Paca i la seva vida, caigueren a l’abisme. El mateix que els succeí a tantes dones a l’època més pudent del segle. Arribà la invasió, la repressió i la postguerra ... la fam ... Tots aquells records l’omplien de melangia i, la veritat, no tenia massa ganes de compartir la bogeria astronòmica que havia contagiat als seus companys. Però s’apropava el dia i els preparatius per “la gran nit” s’acceleraven. Dues nits abans de l’aconteixement, en Maurice havia començat, amb l’ajut d’en Casimir i d’en Bronco, a fer les primeres proves amb el telescopi, adjustant-lo cap la zona de cel on es veuria millor l’espectacle. “Capturarem les imatges del telescopi amb el vídeo i després les tractarem amb l’ordinador”, explicava en Maurice sense dissimular la seva creixent excitació. “Però, què és el que esperem veure ?. Que són tots aquests estels fugaços ?”, es demanava en Bronco que també estava excitat tot i no saber massa bé per què. “Quan passa un cometa, a mesura que s’aproxima al sol, el gel que porta es va desfent i allibera, per la seva cua, grans quantitats de material de tamanys molt diferents que queden surant a l’espai. Quan la Terra, en el seu moviment de translació en derredor del Sol, passa per la zona on estan aquests fragments de material, aquests entren a l’atmosfera a grans velocitats posant-se incandescents a causa de la fricció amb l’aire, que és quan els veiem i els anomenem “estels fugaços”. Després d’uns segons de vol es desintegren. És molt estrany que cap d’aquests fragments arribi a caure a terra”. En Maurice es va quedar callat amb cara incrèdula. “Crec que ho vaig llegir en algun lloc”, va dir en Casimir mirant cap al cel sense donar més importància a la seva petita conferència sobre astronomia. La nit del deu d’agost, els habituals de “El infierno” soparen plegats al local. En Casimir preparà per a l’ocasió una bona costellada de xai. En principi volia incloure uns entrants a

base d’embotits, però hagué d’abandonar la idea davant les desairades protestes de l’Abdullàh/Isidre. L’ambient era de festa, però no pas per a tothom. L’V-Max no havia pogut aconseguir el preciat cactus Peyote que l’hauria ajudat a presenciar l’espectacle sideral d’aquella matinada des d’unes perspectives diferents, la qual cosa el tenia de mal humor, a diferència del seu company, Bronco, que a partir de la quarta cervesa oblidà el detall del cactus Peyote i es dedicà a amenitzar la vetllada amb cançons de Bing Crosby. En Maurice es mostrava preocupat. No deixava de donar voltes al cap per si algun detall hauria pogut escapar del seu control, una possibilitat que el tenia força amoïnat davant el sensacional de les característiques de la nit: una pluja d’estels coincidint amb un eclipsi total de lluna. Els especialistes en estadística se’n farien creus calculant cada quant pot donarse una coincidència com aquesta. I la Paca ..., la Paca semblava absent. Somreia de tant en tant a alguna ocurrència dels presents al sopar, però sense assabentar-se massa bé del que li deien. Tenia el pensament absent, lluny en l’espai i també en el temps. El record del seu amant americà apareixia cada cop més clar. Recordava cada vegada més detalls, més moments, més racons on havien estat junts, més imatges d’una felicitat que mai va poder ni conservar, ni repetir i que, com a conseqüència, havia tractat d’oblidar. Començava a descobrir que, després de tot plegat, i amb la seva edat, aquells records, encara que com a tals, podien brindar-li una certa sensació de satisfacció, a banda, és clar, de la colla de llunàtics, mai millor dit, que s’entaulaven amb ella aquella nit. A dos quarts de dues en Maurice s’aixecà de taula i agafant el seu cava va voler fer un brindis per l’èxit de l’observació. “Prepareu-vos”, va dir, “per assistir a un dels espectacles més meravellosos i insòlits que ens pot acostar la natura. Aquesta serà, no ho dubteu, una nit màgica”. Amb més o menys entusiasme, tots brindaren per les paraules d’en Maurice. Després d’apurar els gots de Duralex que feien les funcions de copes de cava, la majoria de clients i el regent de “El infierno”, començaren a sortir cap a l’esplanada on s’havien disposat les instal-lacions tècniques per realitzar l’observació. Només el malhumorat V-Max i la Paca, es quedaren a taula, cada un amb les seves coses: l’un amb una ampolla de Bourbon i l’altra amb el seu tradicional anís, i els seus pensaments. Les hores anaren passant a l’esplanada on el telescopi, connectat mitjançant un complex sistema a un equip de vídeo, anava rastrejant els estels. La nit demostrava a en Maurice i companyia que no era cap broma la fama de netedat dels cels

12


Conte: El Infierno nocturns d’aquell desert. Les constel-lacions es distingien perfectament. A les dues de la matinada, amb un vent inexistent i una certa calor, la Terra es començà a posar en mig de la lluna i el sol. Començava, doncs, l’esperat eclipsi i el vídeo començà a enregistrar aquelles imatges. La volta del cel s’enfosquí de mica en mica marcant encara més els punts lluminosos dels estels. “Ara la nit arriba amb la seva legió purpúria./ Torneu ara a les vostres tendes i els vostres somnis./ Demà entrarem a la ciutat del meu naixement./ Vull estar preparat”, va recitar en Casimir davant l’espectacle. “Garcés?”, es demanà en veu alta l’Abdullàh/Isidre. “Jim Morrison”, contestà en Casimir sense deixar de seguir les evolucions de l’eclipsi. Fou just després que en Casimir mencionés en Morrison que s’obrà el que, no per esperat, deixà de semblar un miracle. Dos punts lluminosos creuaren el cel a gran velocitat. Eren increïblement brillants i quasi deixaren sentir un lleuger brunzit. Darrera d’aquests, n’aparegueren dos més, i després tres més, sempre en la mateixa direcció: d’est a oest. Passaven quasi sense interrupció. Els habituals de “EL infierno” celebraven amb crits i salts el pas d’aquelles restes de cometa que desfilaven per la nit del desert. En Bronco i l’Abdullàh/Isidre eren els més sorollosos a l’hora de saludar el pas dels estels fugaços. En Maurice i en Casimir s’abraçaren. L’espectacle no havia decebut les expectatives creades. Els estels passaven cada cop en major nombre. Els més grans eren, lògicament, els que més duraven, els més brillants i, també, els més aplaudits. Entretant, a “El Infierno”, l’V-Max dormia el Bourbon sobre la taula. La Paca, s’aixecà i posà en marxa la ràdio. En principi va sortir un programa esportiu on el seleccionador nacional de futbol posava de volta i mitja a l’entrenador d’un equip titllantlo de borratxo. La Paca va fer córrer el dial fins trobar un espai musical. Sonaven les darrers notes d’una versió orquestral de ”Stormy Weather”. Mentre el locutor presentava la següent peça, la Paca s’acostà amb el seu got d’anís cap al porxo de “El Infierno”. Allà va poder veure la lluna eclipsada i el magnífic aspecte que oferia la nit, tot i que els llums de l’autopista entorpien la visió. Es recolzà al dintell de la porta deixant-se portar per l’encanteri nocturn i per les delícies recentment descobertes d’acaronar, sense despit, l’època més feliç de la seva vida, quan tres punts de llum dibuixaren tres línies perfectament paralel-les de foc al cel. “Sembla que volin en formació”, pensà la Paca. Encara va trigar uns segons en adonar-se, però aquelles paraules van fer, mica en mica, que se sentís bé. Magníficament. Un sentiment d’alegria s’anà apoderant d’ella mentre veia els estels desfilant al cel del desert. Va llençar el got d’anís a l’aire i va donar un cop de peu

13

a la cadira sobre la qual dormia l’V-Max. “Fes-me el fotut favor d’agafar el tros de ferralla de moto que tens aquí fora i porta’m amb els altres”, li va dir, “i ràpid !”. L’V-Max, perdut entre la sorpresa i els núvols del “Jack Daniel’s”, va obeir sense badar boca. En menys de tres minuts van arribar a l’esplanada on des d’en Maurice fins en Bronco, tots estaven submergits en una mena d’estat de nirvana observant la tempesta, més que pluja, d’estels. “Mireu-les”, cridava la Paca, “volen, estan volant ! Tom ! Tom Mix! Tom, maleït cabrit ... sí! Estàs aquí! Estàs aquí!”, i saltava i aplaudia i s’abraçava amb tots. I va veure un d’aquells estels, el més brillant, el que més va durar, que no era sinó un P-47 des del qual un noi ros, de somriure blanc i mocador vermell al coll la saludava amb la mà, abans de desaparèixer cap a l’oest. “Adéu, Tom, fins aviat !”, va cridar la Paca rient i saludant amb els braços. Després s’adreçà cap en Maurice i l’abraçà. Tots dos ploraven. Aquella era la seva gran nit màgica. Mentre això passava, “El infierno” s’havia quedat buit, amb la porta oberta, els llums encesos i la ràdio en marxa. El locutor acomiadava la peça que havia estat sonant des què marxaren la Paca i l’V-Max. “Heu escoltat “Moon light serenade” interpretada per la Gran Orquestra del capità Glenn Miller, a qui desitgem pugui retornar aviat del front europeu. I ara, un tema de les Andrew Sisters dedicada als xicots del Pacífic ... “. Xavier Traïd i Gàllego.

En Xavier Traïd va néixer a Premià de Mar, al Maresme, i te 37 anys. La seva feina habitual és la de periodista. Actualment es troba en excedència de la seva plaça de responsable d’informatius de l’emissora municipal de la seva ciutat, Ràdio Premià de Mar. També ha fet col·laboracions per l’agència EFE, COM Ràdio i la revista El Temps. Ha escrit dos llibres sobre temes locals, un d’entrevistes, en col·laboració amb altres periodistes, i un altre sobre la història dels edificis més importants de Premià (tots dos a l’editorial El Clavell). També té publicat el conte Lluna (editat per Proa Premià), una fantasia amb el món de l’aviació com a rerafons. A California, on te previst d’estar-hi un parell d’anys, està donant classes d’espanyol al Departament de Literatura de la UCSD.


Personatges LA BONHOMIA PERSONIFICADA ENS HA DEIXAT EL PARE ESCOLAPI LLUÍS BORONAT El dissabte dia 1 d’abril d’aquest significat any 2000, a extraordinari sisè sentit pràctic de la vida. Quan començava a l’Hospital de Sant Vicent del carrer 4, es rendia en el seu llarg explicar anècdotes viscudes n’hi havia per llogar cadires. Des camí de quasi 85 anys el Pare Escolapi Lluís Boronat. del seu servei militar, passant per França i l’Àfrica i acabant als EUA... qualsevol que l’escoltés tenia que admirar la gràcia Havia començat la seva vida a Reus de Tarragona el 6 de juny del seu dir i l’humor positiu o el positivisme humorístic sempre del 1915. La seva família arrelà a Montroig. El 22 de desembre evident i alliçonador. de 1940 era ordenat sacerdot i s’estrenava com a mestre en el parvulari del col·legi del Carrer Ample de Barcelona. Després Era l’home de la més ample comprensió i de la més admirable al col·legi de Tàrrega va tenir d’alumne l’actual Superior Gen- acomodació. De no saber que les seves arrels eren a Montroig eral de les Escoles Pies, Josep Maria Balcells. jo l’hauria nascut a Mallorca per allò de la calma i serenitat... Tenia bon ull per a analitzar qualsevol situació -de coses i de Va treballar també al distingit col·legi de Sarrià de Barcelona i persones...- i mantenia sempre la serenor admirablement i fou nomenat Rector-Director de les Escoles Pies de Sabadell, sàviament trobava sempre la solució més adequada a cada més tard del col·legi del carrer Diputació de Barcelona i més problema que es presentés. Havia envellit de cos però seguia tard del de Calella. essent jove de cor. Va ser l’home adequat per mantenir una posició de les Escoles Pies de França, a Saint Papoul, on es va fer ciutadà francés i on hi va emprar més de deu anys de la seva vida. Aquest condicionament li va permetre poder visitar als germans escolapis de Cuba quan el barbut de Castro era més dèspota que mai al negar l’entrada als clergues d’Espanya.

Ell va ser el que va suggerir que fos el traductor al castellà de la vida del Pare Magí Valls que va escriure el Pare Trenchs. El vam publicar aquí a Los Angeles fa pocs anys. Li vaig demanar que fos el primer lector i jutge del meu nou llibre que si Déu vol sortirà aviat amb motiu de la canonització del Beat Pare Yermo el pròxim 21 de maig i que titulo “Quines eren los Yermo”. I acaba amb uns Goigs inspirats en lletra i música tot volant el Es va oferir de missioner i va ser enviat a Dakar, El Senegal, setembre passat cap a Barcelona. Àfrica Occidental, on gràcies a Déu hi floreixen les vocacions i on ja hi té l’Escola Pia els primers escolapis de raça negra. El Pare Lluís Boronat era de veritat la bonhomia personificada. Al cementiri del Calvari el vam acomiadar el dimarts 4 d’abril Tornat a Catalunya va ser nomenat Superior de la Comunitat cantant-li al final de la cerimònia: Trobarem a faltar el teu d’Alella i després de la d’Olot a Girona. Als seus 76 anys somriure... i també Vell Peregrí... Al cel sigui. Descansi en pau. d’edat amb la seva característica disponibilitat acceptà la Pare Ram-Mar suggerència del Superior Provincial per venir a ajudar als Escolapis de Califòrnia. I més encara: amb la seva saliva que tant be sabia gastar va convèncer per fer-li parella en aquesta nova aventura al germà de comunitat i ex-provincial Joan Trenchs. Aquí a Los Angeles va residir a Maria Auxiliadora del carrer 20 i a Santa Tereseta dels Projectes Ramona Gardens prop del carrer Soto i Marengo. El viceprovincial el va nomenar secretari de la viceprovincia i el va destinar a la casa seminari de Camarillo on disfrutava d’una pau bucòlica fent serveis religiosos per la gent de parla hispana de Camarillo, Ventura, Oxnard, Sticoy i Moorpark. El Casal també va disfrutar dels seus serveis celebrant la missa de l’Aplec de Primavera en el Rancho Dominguez i fent amistat amb tothom precisament per la seva bonhomia. Era un home -escolapi, sacerdot i mestre- que tenia un

14


Opinió / Correspondència A casa les coses van com sempre, i el parlant de la pel·lícula no canvia. Últimament a Catalunya i en el conjunt d’Espanya, les coses van com sempre, però amb sorpreses robustes. El rebombori va des de majories absolutes a baralles contra immigrants. Però en el fons els idealismes i actituds no han canviat gaire des dels temps en quan Espanya portava la “L” democràtica. Encara és temps, que els cinemes de Catalunya, projectin els films en llengua no cristiana. Tot el que puc dir, des del meu quasi quart de segle d’experiència, és que la gran majoria d’aquests problemes tenen dues possibles solucions, molt senzilles. La primera i la més fàcil, no preocupar-se; i la segona, fer i deixar fer. Tot seguit van algunes idees per als problemes bàsics: el terrorisme d’ETA es podria acabar demà, ja que els del centro diuen que ells amb sang no ho farien mai, i ETA diu que pararia amb la independència, llavors la solució és la total independència al País Basc. En quan els immigrants, el millor seria que no se n’haguessin de necessitar, però la veritat és que fan les feines que els de casa no volen fer i no han volgut fer mai, la solució seria eliminar els exagerats subsidis d’atur. Pel que fa les eleccions, la majoria absoluta del PP era d’esperar, siguem sincers, els socialistes ho varen fer extremadament malament i les opcions polítiques a Espanya no són masses. Potser els altres partits reaccionin i presentin candidats una mica més qualificats, algú amb carrera tal vegada. A la llarga tot es va arreglant, però a Espanya, a la llarga poden ser mil anys.

i catalanes, no els interessa massa el doblatge en català. Doncs, si aquest fora el cas, llavors no cal invertir-hi més, en tot cas es podrien acabar les autovies de la Costa Brava, que amb els embussaments que s’hi donen el turisme deixarà de venir. Personalment, mai a Catalunya veig una pel·lícula doblada, en tot cas subtitulada, no es per cap raó política, però em sembla que les obres s’han de sentir amb la llengua del autor o intèrpret. De tota manera, no cal que es preocupi el Pujol, perquè últimament les pel·lícules de Hol·lywood no les salven ni els efectes especials, el millor potser seria anar al Teatre Nacional de Catalunya, deixar-se de doblatges i passejar-nos per la Costa Brava, però cal anar-hi amb temps, ja que els embussaments de trànsit son imminents. Bon estiu a tothom.

Finalment el tema preocupant del dia és a Catalunya. Durant aquest últims dos anys, el govern català ha intentat que les distribuïdores de cinema americanes doblin les pel·lícules en la llengua autòctona de Catalunya. Totes les estratègies han fallat, i la veritat tot recau en el que sempre dic “les tendències sempre es justifiquen per la via més lògica”. Es tracta d’un tema de diners, i no és que els catalans no tinguem suficients fons per doblar les pèssimes produccions de Hol·lywood. Si no que en general, els catalans som uns i unes còmodes. No ho trobeu una mica extrem que un govern s’hagi d’encarregar de que les pel·lícules siguin en la llengua oficial? –La veritat, penso que reflecteix la falta d’eficiència de tots els catalans i catalanes, perquè en vint-i-dos anys de democràcia, que encara s’hagi de lluitar per la llengua no diu molt a favor, si realment és el que volem. La solució és més simple del que molts penseu, la estratègia comercial americana es basa en la reducció de costos innecessaris per tal d’ampliar beneficis, llavors el que els ciutadans de Catalunya haurien de fer és no anar a les pel·lícules que no siguin en català. Penso que el govern hauria aconseguit més promovent una campanya publica de boicot als cinemes, que demanant si us plau. Però i si aquesta per aquesta via no funcionava? Llavors voldria dir que els catalans

Benvolguts Catalans de Califòrnia:

Anselm Bossacoma

CORRESPONDÈNCIA

Sóc en Jordi de la ciutat de Valls, comarca de l’Alt Camp (Tarragona), i sóc membre de la colla Joves Xiquets de Valls, ciutat origen dels castells. La nostra colla és descendenta directa de la colla Menestrals, que es remunta a l’any 1805. Estic molt content de contactar amb vosaltres, tan lluny a la distància i tan a prop a l’internet. Us animo que aneu ampliant la vostra web i que cada vegada aneu afegint més informació. La nostra colla anirà a actuar el 31 de maig del 2000 a L’Exposició Universal de Hannover (Alemanya), on el dia 1 de juny participarà amb una actuació en el mateix marc de la Inauguració. Bé, no dubteu en cap moment que per a qualsevol cosa estic a la vostra disposició. Fins aviat Jordi Climent i Ferré

(En Jordi també ens envia el link a la seva pàgina web, que està dedicada a la seva colla castellera: http://www.fut.es/ ~jcf )

15


Crònica de l’Aplec El tradicional Aplec de Primavera es va celebrar el 30 d’abril al Rancho Domínguez com gairebé sempre s’ha fet. Aquesta és la salutació anual del Casal als patrons de Catalunya: la Moreneta i Sant Jordi. L’arribada del bon temps, les perspectives de menjar una bona paella a l’aire lliure i ballar unes quantes sardanes, la oportunitat d’una estona de convivència amb amics catalans que les llargues distàncies de Califòrnia no ens permet gaudir gaire sovint, tot fa que aquest aplec sigui una de les festes del Casal més populars i estimada.

des de que es va formar. Amb aquest aplec complia cinc anys de vida i 50 actuacions al llarg del sud de Califòrnia, tota una fita. El diumenge passat havia actuat a Santa Barbara a les Festes del Presidio, i a finals del mes passat ho havien fet a San Diego, amb motiu de les festes que anualment organitza la Casa de España de San Diego commemorant el primer vaixell espanyol que va fondejar la badia d’aquest port. Les dos actuacions van ser molt aplaudides. Allà on actuen porten un bocí de Catalunya.

El grup dansaire va dedicar la seva actuació de l’aplec al Pare Joan Corominas. Li van Hem tingut sempre bona sort llegir aquestes paraules: “al amb el temps. En els vora vint nostre amic que tan ens ha anys que fem aquesta trobada ajudat a fi de portar a terme la mai ens ha plogut. Aquest continuïtat del grup. Des d’un any el dia va ser especialment principi fou el nostre més gran maco amb un cel serè i tranimpulsor, i avui, en els seus quil, i un sol que es passejava 50 anys sacerdotals, tots el per ell com un senyor, sense integrants del grup li donem apretar massa. Els jardins del Rancho Domínguez lluïen amb un bé de Déu de flors i gespa les gràcies.” El Casal en ple es va unir al tribut al Pare Corominas i, coneixent la seva gran afecció a la jardineria, li va verda agraïts de les providencials pluges de març i d’abril. regalar un petit cactus de la muntanya de Montserrat. La festa va començar amb la missa a la capella. El Pare Garcia la va celebrar aquest any. Ens va dir ràpidament que era Com que per Sant Jordi també es celebra la festa del llibre, un “navarro” i que havia estudiat la carrera sacerdotal a bon nombre de llibres i revistes de la biblioteca del Casal Catalunya, principalment a Vic, però que en els anys que ho s’exposaven. El Casal compta amb una bona selecció de llibres havia fet no s’estimulava gens, ben al contrari, que els per a nens. La taula va ser ben concorreguda. I per ser Sant seminaristes aprenguessin el català. La missa però la va Jordi també es van regalar roses a tothom que en volgués celebrar valentament en català. El Pare Garcia ha mostrat a una, obsequi de la Rosaura Ulvestad. través dels anys el seu afecte pel Casal, especialment pel Grup Dansaire que assaja cada diumenge al Rancho on ell Es van ballar sardanes i després tothom va gaudir amb la paella que la colla dels becaris, l’Alba Pérez al cap, ens van viu. preparar. Després vam veure com la Lisa Fuster dirigia els A la missa es van recordar els difunts del Casal i en especial jocs pels nens, entre elles una carrera de sacs i una olla a els que s’han mort enguany. En els últims anys el nostre soci, trencar. Els nens també s’ho van passar molt bé saltant dintre el Pare Lluís Boronat, escolapi, celebrava la missa, havent de d’un gran “moonbounce”. A l’hora de la rifa hi van haver venir des de Camarillo per a fer-ho, a més d’una hora de molts regals a repartir. Primer el Pare Garcia va donar una distància en cotxe. Era un home infatigable, sempre ple bicicleta per a ser sortejada entre els membres del grup d’alegria, il·lusions i d’encoratjament per tot el que fèiem. Ens dansaire. A la rifa general, un dels premis era una aquarel·la de repartia uns missals que ell mateix imprimia en català per a que l’antiga sòcia del Casal Pepa Mills, que ha tornat a Califòrnia poguéssim dialogar junts la missa. Va ser ben punyent incloure després de viure uns anys a València. Es van rifar també vàries al Pare Boronat, que havia mort feia unes setmanes, a les paneres i un pernil. Pere Garriga nostres oracions. De bon segur els seus missals continuaran sent utilitzats en aquesta celebració per anys a venir. El Grup Dansaire va actuar a l’aplec com ho havia vingut fent

16


Viatges Los Angeles, una experiència inoblidable Durant el curs acadèmic 1999-2000 em tocava fer un any sabàtic. Sabia per experiència que si et quedes a Barcelona acabes fent la vida ordinària de sempre: enganxat al telèfon dues hores diàries, donant alguna conferència, escrivint una nota d’urgència en algun diari, anant a fer encàrrecs d’aquells que no s’acaben mai perquè quan n’has fet un te’n surten dos més, i anant a la universitat a recollir la correspondència: al final no saps si fas classe o no, si tens un any especial o no. A més a més, de tant en tant tinc la sensació que arribo a un punt de saturació en la meva vida acadèmica: que ja he explicat tot el que sabia i que ja no sé què més explicar. Aleshores se’m fa necessari de canviar d’alguna manera. A més a més, pensava que em seria bo d’allunyar-me de les dèries i les batalletes o guerres inacabables que vivim a Catalunya en qüestions lingüístiques i veure què passava en una altra banda del món. Entre les possibilitats que tenia més o menys a mà, vaig decidir de venir aquí a Los Angeles. Feia temps que coneixia una mica la situació del castellà als Estats Units, però la coneixença que en tenia no passava de la que té un turista després de llegir mitja pàgina a la guia. La meva dedicació fonamental a la Universitat de Barcelona és la sintaxi catalana, però sempre he procurat estar al corrent de la situació socio-políticolingüística, i per tant l’estada a Los Angeles em serviria també per posar-me al dia en aquest terreny. Dues finalitats, doncs: descansar o canviar de feina i assabentar-me de la situació sociolingüística d’Estats Units. He passat a Califòrnia tres mesos escassos, sobretot a la ciutat de Los Angeles. Aquí m’he mogut fonamentalment amb els transports públics, i molta gent es queda admirada quan li dic que d’aquesta manera he anat a Santa Monica Beach, a l’aeroport, a Long Beach, al Griffith Park, a Huntington Library, d’UCLA a USC, a Glendale, etc., i que he fet el tomb complet a Verdugo Mountains. Altres llocs els he visitat, i n’estic molt agraït, perquè diversos amics m’hi han portat en cotxe: Laguna Beach, per exemple, i Newport, on em va dur Pere Garriga en uns dies per a mi memorables, tant perquè ens va fer un temps esplendorós que ens recordava la Costa Brava catalana, com perquè vaig ser invitat a una reunió del Casal dels Catalans, a casa de Pere Balsells, una casa de somni que arrodonia i apaivagava l’enyorança de les costes catalanes. Allí us vaig conèixer, catalans de Califòrnia, i us recordaré amb il·lusió. Altres llocs que he pogut visitar amb l’ajut d’amics són, per exemple, les muntanyes de Malibu i de Hollywood, per on he fet diverses caminades (per exemple, per La Jolla Canyon).

la Huntington Library and Botanical Gardens, La Brea Tar Pits i l’Aquarium de Long Beach. A més a més, he tingut la sort de conèixer moltes persones que m’han informat de diverses aspectes d’aquest país: dels referèndums, del sistema escolar, del conflicte entre els defensors i els detractors de l’educació bilingüe, etc. He completat aquests coneixements llegint o almenys, de moment, comprant diversos llibres de qualitat sobre la complexitat ètnica i lingüística de Los Angeles. En aquest últim aspecte hi he pogut aprofundir més gràcies a dues circumstàncies: el fet que a la USC hi hagi un departament on es coneix bé la matèria (he assistit a un curset de doctorat donat per Carmen SilvaCorvalán, una de les millors especialistes del tema) i el fet de poder assistir a dos congressos sobre el mateix tema: un a San Francisco i un altre a Davis. El de San Francisco (el 25è congrés de la CABE, California Association for Bilingual Education) era més multitudinari i tenia un caràcter entre pedagògic i polític; el de Davis (“Spanish in USA”) era més tècnic. A més a més, he visitat una escola d’un dels barris més difícils de la ciutat, la Manchester Avenue Elementary, a South Central. A part això, he pogut fer una mica de turisme per Califòrnia: he vist San Francisco, les ciutats de l’altra banda de la badia, el Golden Bridge, Monterey-Carmel, els parcs de Yosemite i de Kings-Sequoia, amb la vall de San Joaquin i una reserva índia. I m’he arribat fins a Las Vegas i he volat, ple d’emoció, per damunt del Grand Canyon en una avioneta de vuit places. Me’n vaig amb la sensació que el viatge ha valgut molt la pena, molt més que no em pensava abans de saber què era tot això. Aquí no hi havia estat mai; a Nova York i Washington/ Georgetown, sí, però només de turista ràpid. També havia fet una visita ràpida a la universitat d’Indiana. Amb una estada més llarga he pogut veure més de debò que la vida real és molt més rica, variada, complexa i apassionant que no pas la vida transmesa per un llibre o una pel·lícula. Certs detalls que he viscut aquí en produeixen la sensació i l’esperança que, passi el que vulgui pel món amb les dificultats de convivència entre els pobles, el que passa a Califòrnia és una experiència molt bona. He assistit a la USC a unes classes d’anglès amb companys de classmates de Corea, Rússia, Indonèsia, Iran, Xina, Brasil, Taiwan i Japó: aquesta convivència no pot ser inútil de cap manera. Adéu-siau, catalans de Califòrnia, i moltes gràcies de la vostra acollida. Joan Solà Los Angeles, 24.IV.2000

A Los Angeles he visitat, a part del Downtown, diversos museus com el MOCA, el de Wells Fargo, el del Griffith Park,

17


Propostes / Grup Dansaire Promoció del Dia Mundial del Llibre a Nord Amèrica La Trobada de Catalans del 2000 a Barcelona ha estat una gran experiència per a mi. M’emporto uns records inesborrables dels que espero tenir ocasió de compartir amb tots vosaltres a pròximes reunions. A la ponència que vaig assistir, Catalunya Interior/Catalunya Exterior, vaig tenir ocasió de presentar les meves idees de com promoure el Dia Mundial del Llibre a Nord Amèrica. Tinc alguna coneixença del món dels llibres degut a la meva experiència com a llibreter a San Diego. Sota trobareu un resum del que he presentat. Ho publico aquí amb el desig que me’n feu comentari. La meva intenció es presentar un conjunt de suggeriments concrets per a promoure millor el 23 d’abril, Dia Mundial del Llibre (DML) a Nord America. Crec que amb una mica d’esforç de la NAFCA (North American Federation of Catalan Associations) es podria projectar molt millor el DML del que s’està fent en l’actualitat. La promoció consistiria bàsicament en distribuir posters, anuncis i punts de llibre per a promoure la lectura. Els anuncis esmentarien l’origen del DML lligant-la amb els aniversaris de Shakespeare i Cervantes. Els colors de la senyera també haurien d’estar presents. La promoció es dirigiria primordialment a dos sectors: 1) el públic, de biblioteques i centres d’ensenyament i 2) el comercial, de les llibreries. Els casals de la NAFCA ajudaran en la distribució de material publicitari. La despesa de cada casal seria de correu, telèfon i desplaçament a llocs de promoció, publicitat. Es buscaria una petita subvenció de la Generalitat per ajudar en aquestes despeses. Punts: 1. Material de Promoció. El material de promoció consistirà de posters i punts de llibre (book marks). Seran en anglès. Esmentaran el DML, l’aniversari de Shakespeare i Cervantes, Sant Jordi i alguna referència a Catalunya (com els colors de la senyera). Els posters poden ser petits (30 x 42 cms) or més grans per a clavar a parets. També un tipus de poster de cartró que es pogués doblegar per posar sobre un taulell seria convenient per les llibreries. El material de promoció serà facilitat pel departament adient de la Generalitat de Catalunya. Cal tenir el material de promoció disponible 4 mesos abans del DML 2. Publicitat comercial. “Bookselling This Week (BTW)” és una publicació setmanal de la American Booksellers Association (www.bookweb.org) que llegeix la majoria del llibreters. Sis mesos abans del DML es posa un petit anunci a la secció de Classifieds del BTW informant sobre el DML. Explica que es el DML i dona idees periòdiques sobre com promoure la

lectura i obtenir material. 3. Adreça telefònica i/o de la web. L’anunci contindrà una adreça electrònica i/o telefònica (un número 800) on es pot dirigir l’interessat. El Casal de California podria fer-se’n responsable. 4. Biblioteques. Per a la promoció a les biblioteques cal posarse en contacte amb el responsable de compra i distribució de llibres. Aquesta és la persona principal que s’ha de convèncer per a portar el projecte a terme. Als municipis d’Amèrica acostuma haver una biblioteca central que fa aquesta funció per totes les biblioteques del districte. Cal presentar la promoció del DML 2 mesos abans i mantenir contacte amb les biblioteques interessades. 5. Universitats i High Schools. La promoció a biblioteques de universitats i high schools es faria d’una manera similar. 6. Metodologia. Aquest és un procés anual. Cada any s’aprendrien coses noves per a millorar la promoció. S’eliminaria dificultats. Es podria fer promoció juntament amb Book Fairs (parades) ja connectats amb el DML com el de Los Angeles. 7. Un petit equip (task force) de dos o tres persones per casal del NAFCA seria suficient per a començar el treball. Cada casal prepararia les llistes de biblioteques i centres docents del seu àmbit i segons les seves capacitats de treball i faria els contactes necessaris per a crear interès en la proposta. Joan Bertran

Grup Dansaire Aquestes han estat les actuacions del Grup Dansaire durant els passats mesos: El dia 19 de març va haver una actuació a San Diego, a la Base Naval del port, amb motiu de la festa per la descoberta del port de San Diego. També el dia 30 d’abril va haver-hi la ja esperada actuació amb motiu de l’Aplec del Casal dels Catalans, a Rancho Dominguez. Com sempre, el Grup Dansaire va ser molt aplaudit. A la crònica de l’Aplec podeu veure una fotografia d’aquest event. Per últim, el dia 6 de maig el Grup Dansaire va ballar a San Marino. Durant els propers mesos hi han programades més actuacions que s’aniran anunciant als socis.

18


Summary magnum opus : the “Historia de la Sanidad Militar Española”

A physician in the international brigades The Spanish Civil War divided Spanish families and towns. Sometimes the geographical location of the people determined its faction. In this article I want to introduce Dr. Josep Ma Massons born in 1913, and “premi extraordinari” in his 1934 graduating class in Medecine at the University of Barcelona. After finishing his major he worked for two years at the “Hospital Clinic” at the surgery department with Dr. Joaquim Trias. This is why he was an expert in surgery when the war reached Barcelona in 1936. The usual civil injuries are not as serious as the ones produced in war. Dr. Trias taught the young surgeons how to heal this kind of injuries. Dr. Massons started to work at the old military hospital when there was an important lack of surgeons. When the International Brigades reached Barcelona, there were a lot of physicians but a very few experienced surgeons. Usually successful surgeons didn’t want to move to a country in war. When Dr. Oscar Telge (chief of the sanitary division of the International Brigades) required two additional surgery teams, Dr. Massons and Dr. Moises Broggi were nominated chiefs of the two new teams Dr. Massons was assigned to Cabeza del Buey (Extremadura), a zone were a lot of people had been killed in the last months. On may of 1937 the team moved to a nearby town (Belalcázar). At the end of June they moved to Madrid with all the medical equipment using the road to Valencia. They settled down in Hoyo de Manzanares at the “Sanatorio Villegas” (where they had good medical equipment). The results of the battles were horrible, the IB lost 1099 men and the remaining soldiers didn’t want to go back to the war. Then Dr. Massons was asked to go to Albacete. After Albacete he went to Benicàssim where they had less emergencies. While he was there, he learned the trauma healing from the prestigious German professor Böhler. Dr. Massons also had a chance to talk with Dr. Negrin and Mons. André Marty (deputy in France). When they saw that Franco’s army wanted to reach the Mediterranean sea, Marty commanded the retreat of the international soldiers to Catalonia. Since all the sick and injured patients could not move to Catalonia, Dr. Massons asked his boss to stay with them. Even though Dr. Massons and Dr. Broggi had a huge experience, Franco’s regime didn’t allow them to apply for an official employment. Therefore, Dr. Massons worked on his Ph.D. thesis. Although Dr. Massons worked as a private surgeon, he started to work on pharmacology. In 1994 he published his

Farewell to Father Boronat On Saturday, April 1st, 2000, in Sant Vicent Hospital, the Escolapian Father Lluís Boronat died at the age of 85. He was born in Reus (Tarragona), on June 16th, 1915. After working in Barcelona, Tarrega, Sabadell and Calella, he moved to France where he adopted the citizenship. Ten years later, he continued his work in different countries of Africa. After returning to Barcelona, at the age of 76 he decided to help the Californian Escolapians in Camarillo where he spent the last years working for the Hispanic community.

Homage to Catalonia by George Orwell George Orwell’s book ‘Homage to Catalonia’ is not so well known as his other books like Animal Farm and 1984. At the end of the year 1936, George Orwell went to Catalonia as a journalist. However, very soon he got involved in the conflict and enlisted in one of the communist-anarchist ‘milicies’, the so-called POUM. This book presents two interesting aspects of the war: the first one, a detailed and vivid description of his experience, and the second one, an accurate analysis of the political situation surrounding the war and in particular the left parties in Catalonia. He describes very clearly the spirit of social revolution in Barcelona that he found and the confrontation between the anarchist parties and the communist parties.The analysis made by Orwell in this book reminds us that behind all the battles of the Civil War there was a very complex social and political situation.

Aplec de Primavera Once again the spring’s Aplec, celebrated on April 30th in Rancho Domínguez as usually, was a commemoration for the Catalonian official days: The Moreneta and Saint Jordi. The nice weather, the idea of having a good paella for lunch and the possibility of spending the day dancing some sardanas and talking with the Catalonian people, are the reasons that have changed the Aplec into one of the most crowded and expected celebrations of the Casal. The Grup Dansaire, with more than five years spreading Catalan culture across Southern California, performed the most popular Catalan dances offering us a piece of our folklore.

19


La veu d’en Guillem Bossacoma Catalans de Fora, Nacionalitat latent ( Primera part) Aquest passat Nadal hem tingut la sort de tornar a comptar amb la presència de l’Anselm; el meu germà, qui com cada any per aquestes dates tornà als seus orígens visitant el nostre, i també seu en aquest període, Empordà inoblidable. En una de les innumerables tertúlies que solem tenir cada vespre a la vora del foc a recés de la tramuntana, que aquest any ha bufat amb força, va sortir el tema de que passaria amb la seva nacionalitat actual. En primer lloc crec que a l’hora de prendre una decisió d’aquesta importància s’ha de tenir en compte un antic refrany castellà que deia: “Uno no es de donde nace sino de donde face” que traduït a modern be a ser quelcom com que l’important és el lloc on un viu el present i com és lògic un suposat futur. Sense que això hagi de representar que un s’oblidi del lloc on ha nascut que per nosaltres els Catalans és ben difícil. Per tant hem de pensar que ésser nacional d’un Estat pot tenir conseqüències jurídiques molt més importants que les de poder entrar en un país amb el passaport autòcton, o disposar del Document nacional d’Identitat de dos països alhora. I que aquests dos fets no són de cap manera prova de que efectivament es tingui la nacionalitat d’aquell Estat, simplement aconsegueixen donar títol a aquest article actuant com a nacionalitat latent. La qual no és altra que aquella que aparentment és té, però que fa molt temps que s’ha perdut en el moment en que se n’ha acceptat una altre i que de produir-se un conflicte jurídic, és provarà la seva pèrdua per la part contraria. D’entrada s’ha de tenir en compte que la nacionalitat és una institució jurídica de Dret Internacional Privat ( amb efectes de dret públic ) que pot repercutir en tots els ordres jurídics, Penal, Civil, Constitucional, Laboral, Administratiu... Amb això sol “ella” mateixa ens avisa de lo important que pot arribar a ésser a l’hora de poder viure o simplement romandre durant un curt espai de temps en un territori concret. Per entendre aquesta dimensió, el professor Espinar Vicente ja ens feia una conceptualització quàdruple de la nacionalitat. En primer lloc la visió més primitiva, és a dir la sociològica que entén nacionalitat com a col·lectiu de persones individualitzades per la mateixa llengua i tradició o una comunitat diferenciada. En segon lloc ens la visió política en la que la nacionalitat és el vincle que uneix a cada individu amb un Estat, constituint l’instrument operatiu bàsic per a garantir la protecció dels drets i llibertats personals tant dins com fora de l’Estat . Així mateix, per alguns ordenaments jurídics la nacionalitat constitueix una qualitat que converteix a qui l’ostenta en destinatari de les seves normes. I com a última i moderna concepció tenim la de l’Estat embrionari, en el sentit que s’utilitza per a definir als col·lectius jurídicament vinculats a països que s’associen en torn a formules d’integració Internacional i dels que tots vosaltres en formeu part doncs els dos exemples que hi trobem son els E.E.U.U i la U. E. Per tant, pel que fa a la nostre nacionalitat catalana, reconeguda per la Constitució al garantir el nostre Dret a l’Autonomia; un cop hem exercitat aquest Dret, la condició política resultant no s’acaba de correspondre amb l’accepció de nacionalitat des del punt de vista Estatal ( de moment ) encara que sí des del sociològic. La ciutadania Autonòmica no arriba encara a constituir una situació vertaderament rellevant de la persona front l’ordenament jurídic el qual trobarem com ja he dit a cada pas que fem dins el territori Espanyol, Europeu i de qualsevol lloc del globus terraqui. D’altre banda el veïnatge civil, és a dir la residència continuada durant deu anys en un territori que tingui legislació civil autònoma com és el cas del Catalunya amb el Dret Civil Català, si constitueix una situació jurídicament rellevant enfront l’ordre civil ( poca broma amb aquest ordre; regula els matrimonis, les successions, herències, propietats... ) . Per tant els Catalans com a tal tenim nacionalitat enfront l’Estat Espanyol la U.E i la resta del món encara que de moment amb una esfera limitada a l’àmbit privat (civil), sotmetent-nos encara en quant a assumptes de dret públic ( Assumptes penals, Administratius, etc. ) al pes de la llei Espanyola. I aquestes dues s’han de sotmetre en els casos expressament regulats al que l’U.E digui com a expressió de nacionalitat més gran. Bé des d’aquesta primera part de la “tertúlia” que vam tenir amb l’Anselm m’acomiado esperant hagi despertat en tots vosaltres una idea del que realment es la nacionalitat i no del que aparentment o millor dit “latentment” sembla. ¡¡¡Fins la propera!!!. Continuarà… El Butlletí som: Pere Garriga, editor en cap i redactor. Miki Sainz, editor. Alba Pérez, César Alvaro, Manrico Fedi, Galo Gimenez, col.laboradors d’edició. Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:

Pete Balsells, amb les seves paraules. Josep LLauradó, amb un nou espisodi de la Història de Catalunya. Pare Ramon Martí amb la secció de personatges. Anselm Bossacoma, Joan Bertran i Montse Jason amb els seus articles, i el Paco amb la seva crítica literària. Joan Solà amb els viatges. Guillem Bossacoma, qui ha fet sentir la seva Veu. Xavier Traïd i Gàllego amb el seu conte.

20


Butlletí 49