a product message image
{' '} {' '}
Limited time offer
SAVE % on your upgrade

Page 1

1


2

Disseny imatge: Miquel Cardil Producció i coordinació: Miriam Alcaraz i Yolanda Frías Maquetació: Marc Sansalvadó Impressió: Gràfiques Alpres Gestió tècnica: Lúdic 3 Dipòsit Legal: 3696-2009 Barcelona, gener de 2009

3


4

5

La Casa Elizalde dóna suport i acompanya el procés creatiu, com molts altres centres cívics de Barcelona. Equipaments qualificats, molt coneguts i ben valorats, que ofereixen una excel·lent oportunitat als artistes emergents per donar a conèixer el seu treball al conjunt de la ciutadania. La ciutat necessita d’aquests espais per impulsar la cultura i la creació des de la proximitat. Aquest catàleg recull el projecte dels dos finalistes de la Convocatòria d’Arts Visuals de La Casa Elizalde. Iniciatives com aquesta esdevenen autèntics aparadors de l’acció creativa que enriqueix els diferents barris de la ciutat, on l’art i la cultura són eines essencials que contribueixen al seu dinamisme. Vull aprofitar l’ocasió per felicitar La Casa Elizalde amb motiu del seu 25è aniversari. 25 anys de feina ben feta que l’han consolidat com un dels millors equipaments de Barcelona per programar i apropar la cultura a tothom. Jordi Hereu Alcalde de Barcelona


6

7

Quan ens vam plantejar fer una acció que revitalitzés el servei d’exposicions, vam veure de seguida l’oportunitat d’iniciar una nova línia de treball en el camp del suport a la creació. La programació d’exposicions d’art contemporani de La Casa Elizalde està ben consolidada a la ciutat de Barcelona, amb una programació sòlida i estable que mostra la diversitat de llenguatges plàstics vigents en el panorama artístic actual i que serveix als creadors per difondre els seus treballs. Tanmateix, volíem donar un pas més, incidir en la creació i participar en la producció de projectes artístics que generessin reflexió crítica sobre la societat actual i experimentació estètica. I així va néixer la Convocatòria d’Arts Visuals de La Casa Elizalde, amb un clar objectiu d’estimular la creació en arts plàstiques i visuals, el treball interdisciplinari i l’art compromès amb l’entorn. El tema proposat en aquesta primera edició ha estat el concepte ‘en desús’ entès en un sentit ampli: desús d’espais, maneres de fer i de ser que es dilueixen, marginades per una societat global que afavoreix l’homogenització, consumisme exacerbat, indispensable per sustentar el model econòmic imperant i que exagera la necessitat d’objectes d’utilitat efímera, avenços tecnològics que generen multitud

d’aparells obsolets, residus abundants que poden convertir-se en matèria primera d’un obra d’art... Tots aquests temes han estat tractats en les més de 60 propostes que ens van arribar, una resposta més que satisfactòria per a una primera edició. Finalment van ser dos els projectes seleccionats pel jurat, En desús = de l’objecte a l’espai del col·lectiu MoMoMoMa i Vestits en construcció de l’artista Marta Jiménez, que s’han pogut veure a les sales de La Casa Elizalde la tardor de 2008. Desitjo que aquest catàleg il·lustri la qualitat del discurs i el gran nivell artístic d’ambdues exposicions, que han tingut una acollida entusiasta per part del públic visitant. Per últim voldria agrair l’esforç a tots aquells que han fet possible la realització d’aquestes exposicions i felicitar molt especialment als seus creadors. La Convocatòria, sens dubte, ha estat un èxit i des de La Casa Elizalde continuarem treballant amb il·lusió en una segona edició d’aquest premi, que posa de manifest la vitalitat creativa i la capacitat de generar projectes dels centres culturals de proximitat. Miriam Alcaraz Adalid Directora de La Casa Elizalde


9

index

8

03 Presentació

11 En Trànsit #

de l’objecte a l’espai

12 Presentació MOMOMOMA 14 En desús

59 vestits en construcció 64 reciclar fronteres 80 Pliegue y despliegue de

indumentarias urbanas

18 L’Objecte sense ús

88 Patrons

40 L’Habitat# L’objecte i el seu medi

94 Currículum

46 L’espai abandonat# nous usos

98 crèdits i agraïments

52 L’exposició 56 crèdits i agraïments


10

11

en trànsit de l’objecte a l’espai MOMOMOMA

Exposició a La Casa Elizalde del 18 de setembre al 24 d’octubre de 2008


Artista gràfica. Pintora i il·lustradora Arquitecte, professor a l’escola d’arquitectura La Salle, URL

Un calaix, sovint tancat, amb llibretes d’altres temps, tintes mig seques, plomes per fer volar la imaginació i sobretot ple de records i altres moments d’històries personals on conviuen el present i el passat i on s’imagina un futur proper basat en l’existència.

MA Mario Hernández

MOV Montse Vives

Artista multidiciplinària, professora d’art i comissària independent

MOP Montse Pons

De calaixos totes i tots en tenim, hi ha calaixos estables, calaixos que es recomponen, calaixos que es transformen, calaixos íntims, calaixos pràctics, calaixos itinerants com és el que veieu, amb roba i objectes que es desplacen de tant en tant de Barcelona a Munic, de Munic a Barcelona, els calaixos no viatgen, però el seu contingut, sí.

MOR Montse Roldós

13

Artista visual i plàstica. Treballadora de l’art i per a l’art

12

Calaix amb guants de llana, joies, bijuteria que he portat tantes vegades i que ara queda en aquest calaix, i que de tant en tant la meva filla es posa, moneders, unes ulleres molt fashion de la meva mare, capses amb perfums, una caixa de llauna amb més records, ulleres de sol, caixetes, sobres i papers amb cartes,... algunes de les meves coses que em van acompanyant i van canviant de calaix segons toca. És el món de les coses que ens envolten, les coses de les quals la nostra vida depèn absolutament.

Si imaginem que els calaixos, com en una imatge daliniana, formen part del nostre cos, obrir-los, llavors, és un fet expressiu, i observant-los hidescobrim parts de nosaltres mateixos com si ens miréssim al mirall. Com es pot veure, a casa n’hi ha de tot tipus. De d’un calaix ple de cables que són les meves eines de treball, passant pels calaixos sota l’escala que parlen d’un amagatall i un aprofitament intens, fins a la varietat de prestatgeries del moble modular, on conviuen l’art, la cultura, la infantesa i un vici que no ha estat mai el nostre. Fins i tot hi ha un calaix de calaixos, un meta-calaix necessari quan les coses són tan petites i delicades que es perden en llocs massa grans i lliures.


15

En desús

14

El tema del desús ha estat desenvolupat des d’una perspectiva crítica qüestionant l’actual model de consum i amb la intenció de crear debat per poder repensar el món on vivim. En tota societat els objectes mostren quines són les prioritats. La nostra societat està inundada d’objectes banalitzats. Els objectes i els espais ens parlen. Escoltem-los i fem una lectura de tot el seu contingut.


17

El desús en perspectiva històrica

16

Montserrat Carbonell Esteller

botons, forquilles…), d’aliments (mill, blat, vi…), matèries primeres (cotó, llana, fusta…) i serveis (ensenyament, pràctiques curatives, música i arts) es feia en el marc de les relacions de reciprocitat que vertebraven la vida de les comunitats o fins i tot en el marc del mercat incipient. En aquest context els objectes, les matèries primeres, els aliments tenien un valor i un significat específic, sovint vehiculaven relacions socials entre individus i per tant cada objecte gaudia d’un determinat i complex capital simbòlic.

Departament d’Història i Institucions Econòmiques Universitat de Barcelona

Desús és un terme i un concepte nou que fa referència a una pràctica relativament recent pròpia de la societat de consum. Abans, quan la societat de consum encara no havia fet la seva aparició, el que avui coneixem com desús no tenia sentit: tot s’usava, tot es re-usava. Des de la baixa Edat Mitjana coneixem l’existència d’oficis i gremis vinculats al món de l’ús i del reaprofitament: drapaires i revenedors s’especialitzaven en la tasca de fer que cap objecte, cap bocí de matèria fos expulsada dels circuits de l’intercanvi dins o fora del mercat. El reaprofitament , el reús esdevenia una pràctica que posava en funcionament distints àmbits de la vida de les ciutats i de les comunitats rurals: especialistes en taxar, classificar i donar sortida als objectes per ser reutilitzats i transformats, institucions urbanes vinculades al món del treball (gremis i confraries de taxadors,

Els objectes eren molt preats, la major part de la població disposava de poques coses que s’utilitzaven i es reutilitzaven fins a l’exhauriment. drapaires i venedors de vell), clienteles atentes a incorporar els mercats de segona mà a la seva economia domèstica. La cultura del reaprofitament feia inviable el desús. L’historiador Eduard P. Thompson i l’antropòleg Marvin Harris van plantejar com en l’economia moral que precedí a l’economia de mercat, l’intercanvi d’objectes (llençols, anells, olles,

La cultura de l’ús i de la reutilització predominava sobre la cultura del desús i del malbaratament. En les cultures anteriors a l’eclosió de la societat de consum l’usar – mantenir – reparar – reutilitzar predominava sobre el comprar – tenir – desusar – llençar. Què és el que va fer canviar la relació dels homes i dones amb els objectes? La resposta la trobem en l’eclosió de

la societat de consum que té lloc a Occident, primerament a Estats Units i després als països més avançats d’ Europa en el període d’entreguerres . Els Estats Units, als anys vint del segle passat, va ser el primer país on la segona revolució tecnològica caracteritzada per la utilització de l’electricitat, l’automòbil, l’acer, la industria química i els electrodomèstics va ser capaç de construir una capa de consumidors conspicus disposats a consumir més del que necessitaven. L’instrument per el qual això va ser possible va ser la descoberta del marketing i de les tècniques publicitàries que abocaven a la població a la necessitat de consumir. “Consumeixo, per tant existeixo” plantejava el cèlebre eslògan que exhibien les bosses vermelles i negres de ‘Vinçon’. És aleshores quan el consum esdevé una moneda de dues cares: l’ús i el desús. El desús com a pràctica social entra en escena. A Espanya la societat de consum va aparèixer més tardanament, probablement s’inicia a la dècada dels seixantes aprofitant l’embranzida de l’economia mundial i del final de la autarquia a l’Espanya de Franco. Ha estat però necessari que esclatés la

crisi energètica dels anys setantes amb la subsegüent ruptura del paradigma de progrés propi de la Il·lustració (la fe il·limitada amb la tècnica), i l’aparició de nous moviments socials -com ara el moviment ecologista- perquè la cultura del desús comences a esdevenir obsoleta i passada de moda en front de les noves veus que clamen per REDUIR, REUTILITZAR, RECICLAR. Probablement l’estratègia del capitalisme actual és traslladar la cultura del consum i del desús als països emergents -com ara Xina, Índia i altres països del sud-est asiàtic- mentre que als països desenvolupats s’obra un nou sector de mercat basat en el consum responsable i la cultura de les tres R. El consumisme i el desús esdevenen les dues cares de la mateixa moneda. Una exposició sobre el desús és posar en evidència l’altra cara del consumisme, donar veu i fer emergir el complex món dels objectes proscrits, abandonats, desusats. Els objectes parlen: dialogar amb el desús és de fet una critica corrosiva a la societat de consum i alhora esdevé una aposta per una nova cultura del consum responsable que és de fet una altra manera d’estar al món.


19

L’OBJECTE SENSE ÚS

18

L’objecte sense ús # L’objecte físic Espai estructurat en tres apartats : L’espai en procés, construït amb l’aportació del públic, dels seus objectes en desús i de les seves històries. Mapa dels desusos, classificació visual per grups d’objectes. Espai de documentació, llibres i altres referents fets servir per a la producció de l’exposició.

L’objecte sense ús# La representació de l’objecte Fotografies rebudes dels objectes i les seves històries, penjades al bloc: http://momomoma.blogspot.com Els relats dels objectes en desús.


21

Los objetos distinguidos

20

cursives

Vicente Lull Universitat Autònoma de Barcelona

El silencio de los objetos Se podría decir que los objetos que elaboramos constituyen el medio que nos distingue en el mundo. Un medio que fija la calidad material de toda sociedad humana. Los objetos tangibles están hechos y, por tanto, son pasado, un ámbito que la memoria se apresta a retener; el futuro tan solo es una probablidad que vaga entre posibles.

La cosa se convierte en objeto cuando distinguimos alguna valoración en ella (atributos, propiedades, etc.). La cosa en tanto objeto constituye al fin un pedazo peculiar de la materia. Un objeto no es más que algo de la cosa que hemos atendido y compartido. Primero le damos nombre para poder reconocerlo y después intentamos comprenderlo, explicarlo, saberlo. No hay saber sin comprobación. Comprobar es cotejar y especificar cualidades, definirlas y explicarlas, comprobar es el sabor del saber.

Todos los objetos esconden sociedad, suponen y exponen nuestras cosas, son síntoma y mensaje de aquello que nos ubica y nos explica a la vez, aunque cuando insistimos en algo que no son, se diluyan en fetiches y símbolos.

Para llegar a saber lo que son los objetos hay que esforzarse en la observación de las cosas y en la comprobación de que lo observado (el objeto) se ajuste a ellas (sea adecuado).

La primera pregunta que solemos hacer a las cosas es qué son, cuál es la cosa de la cosa, su objeto. El mundo está lleno de cosas, un continuum que cuando lo discriminamos generamos objetos. Los antiguos griegos creían que entre cosa y cosa sólo había aire, ahora sabemos que la materia no se interrumpe en vacíos.

Los objetos no son algo fijo y permanente y, como las personas, muestran lo que son por medio de dos vías: según donde estén (el papel de un objeto en una situación puede variar en otra) y según lo que hagan (al margen de la situación en la que se encuentren o, inversamente, forzados por la situación en la que se encuentran).

Lo objetos están en situación según el contexto social en el que se encuentran (el lugar que ocupan dentro de la materialidad social en la que viven). Una mesa será un altar según el papel que juegue en un contexto determinado y aunque la mesa sea la misma mesa en otros. Los objetos sufren desplazamientos de sentido a causa de los contextos. Los contextos habilitan percepciones y afectan en cierta manera la consideración social que de ellos elaboramos, una consideración que les imprime, a nuestro entender, carácter y sentido, al margen de para qué sirvan o de lo que hagan efectivamente. Pero también los objetos hacen y constituyen algo en cada situación y hasta la trascienden. Debido a ello, los objetos no sólo desplazan su sentido

según la situación en la que se hallan, también hacen algo efectivamente. Un cuchillo, tiene un filo que corta, esa es su principal cualidad. Podemos pelar patatas con él, pues efectivamente es útil para ello. Así pues lo que los objetos sean depende tanto de la consideración o afección sociales vinculadas a las situaciones que atraviesan, como de lo que hagan efectivamente en sociedad. Es decir, según dónde estén y según lo que hagan, los objetos son. Hasta aquí parece todo claro. Sabemos que los objetos son según lo que hacen y dónde estén. Pero los objetos dependen a su vez del observador que los atiende. Y el observador depende tanto de su pericia individual o capacidad de obser-

vación (condiciones subjetivas) como de la pericia social desarrollada por la comunidad en la que vive, es decir, de las condiciones objetivas de las que dispone una época o lugar determinados para observar mejor. Galileo, no hubiera podido dar correcta cuenta de las lunas de Júpiter sin observarlas en directo gracias a las lentes de aumento que le permitieron superar la tradición cosmológica aristotélica. Cuando una sociedad se hace preguntas que no es capaz de responder recurre a los dioses como explicación. Las preguntas de cada época son preguntas orquestadas por las posibilidades materiales de cada época. Los objetos de una época concretan las preguntas y las respuestas de la misma. Y esto nos hace volver al principio. Creamos objetos según las condiciones objetivas y subjetivas de cada época. Cuanto más recursos materiales y cognoscitivos se posean o se hayan adquirido, más precisas serán las preguntas y podrán ser contestadas. Por tanto, la propuesta de lo que sean los objetos, es decir dónde estén o lo que hagan dependerá también desde


22

dónde se miren, de las perspectivas y posibilidades de la mirada. Cuanto más desarrolladas sean nuestras técnicas de observación para dar cuenta del objeto, más facetas podremos ver en él. Y cuanto más complejo sea nuestro interés, más aspectos querremos abordar y captar. Si observamos un objeto cualquiera, las facetas en las que nos fijamos o investigamos y los aspectos que nos interesan varían según la historia, las personas y sus preocupaciones. Si observamos un cuchillo actual, la mirada y las cuestiones primordiales variaron según los que lo hicieron, atentos a su ajuste a una función, a lograrlo en el menor tiempo posible, conseguir más productos o abaratar costos. Los que lo vendieron, por su parte, estarían preocupados en obtener mejores beneficios y los que los compraron meditarían sobre el ajuste calidad/precio. Cuando un productor, un vendedor o un comprador observan un objeto viejo, lo ven como una reliquia y no le hacen las preguntas que le harían si se tratara de

23

un objeto de su interés (salvo si fueran anticuarios). En el caso de nuestro cuchillo o de cualquier otro objeto nuevo, los arqueólogos determinarían precipitadamente que no son materiales de su interés, una mala comprensión de que el pasado es solo remoto. Es por ello que no podemos atender y entender los objetos sin mirar también al conjunto social del que proceden, las situaciones que ocupan y las disposiciones que permiten, sin estudiar las soluciones que en cada momento supusieron y sin dar cuenta del desarrollo del conocimiento de los contextos que habitan y a los que sirven de solución. Pues, ante todo, los objetos son una solución. La solución que ha facilitado una respuesta a cuestiones reales. Los objetos no proceden de una necesidad determinada, sino que, en tanto solución social, colman una satisfacción y para ello se muestra resolutivos.

Ética y estética de los objetos Los objetos llenan de contenido y abarcan todas las dimensiones de la vida social. Responden a requisitos certeros, sean económicos, sociales, políticos o morales; manifiestan las prácticas que los procuraron y las que colaboraron

a edificar. Son sinceros, verdaderos, efectivos y, como las personas, son fruto de unas relaciones determinadas. Para entender mejor los objetos tendríamos que ser capaces de captar su naturaleza de ser producto y productor a la vez y de comprender que, ante todo, constituyen objetos útiles con los que se pretende hallar una solución. Por ello, proporcionan básicamente satisfacción y para lograrla desplazan su sentido y hasta mutan. Todos estos factores configuran la ética de los objetos y nos informan de su comportamiento. Pero cuando los objetos poseen una dimensión que trasciende todas las que acabo de nombrar alcanzan un valor exterior añadido, el valor más intangible, el valor estético. Lo estético es el último factor que proporcionan los objetos. Lo estético está emparentado con lo bello y el lugar donde se expresa lo bello está comprendido materialmente en los objetos, aunque creamos que se trata de un atributo que les concedemos. No es así: en el mundo subjetivo del captar los objetos, escondido siempre tras ellos, se fragua algo que nadie espera, algo maravilloso, un escenario que causa asombro.

El concepto de belleza es irrelevante si lo comparamos con su contemplación. La belleza se ha de vivir. Es un aspecto de los objetos pleno de gozo y alegría; un entusiasmo compartido entre la obra y el espectador; un idilio afectivo del entender de cada época. La belleza es lo-más de todas las cosas en cada caso. El arte es un término que hemos elaborado para dar cuenta de cosas que se hacen, ante nosotros, otra cosa que lo esperado. Aquello que representaba algo y funcionaba como algo tiene algo más. Se necesitaron varios millones de años para traspasar el gesto de golpear una piedra contra otra, hasta el esbozo de unos primeros trazos pintados y grabados en las cuevas del Paleolítico superior. La investigación de la dimensión estética de la materialidad social requiere comprender algo más que la ética del objeto. La materialidad de cada sociedad concreta expresa diferentes grados y maneras de formalización de objetos. En ella siempre hay un grupo de

objetos que la distinguen netamente de las otras sociedades, manifestando una estética propia según los detalles o el estilo que adquieran En los objetos puede haber un detalle insignificante que puede resultar emblemático para su definición. Los detalles son como secretos inscritos en la materia, se esconden bajo la naturaleza y propiedades de las cosas, pero colonizan la totalidad del objeto hasta el punto que reclaman nuestra máxima atención y no paran hasta formar un estilo específico que todos captamos. Los detalles son la materia prima del estilo. Los secretos de las cosas suelen ocultarse en sus detalles y estos se escapan de la materia aunque la necesiten para manifestarse. El detalle materializa algo que parece quiera escaparse de la misma materia. Un estilo se comporta a veces como una corriente secreta que atraviesa los objetos y las personas. Un estilo aprovecha el espacio de la materia para expresarse y depende de la comunica-

ción social. El estilo remarca distinción. Los materiales y la tecnología tradicionales son superados por ese nuevo cauce de expresión que lo invade todo hasta teñirlo y dejarnos sometidos a él: se convierte en el estilo de todo. Todo tiene ese aire, las cosas y las ideas lo respiran. Cuando ocurre ese momento se deja de crear y se entra en fase de miramientos y parálisis. Mantener un estilo es repetir soluciones, una manera de morir. La estética tuvo su origen en los detalles y a través de ellos surge el estilo inspirador hasta que se acomoda, redunda y lo inunda todo hasta no dejar espacio a la creación. No volverá a aparecer lo estético hasta que no despunte un nuevo detalle original, cuando ocurra un nuevo “error de apreciación” que destile otra vez detalles asombrosos en el objeto. Lo estético expande la vida de los objetos, ilustra la historia de nuestros sentimientos y, cuando resucita cuerpos en desuso o elabora nuevos materiales, desvía y amplía el flujo vital de la producción.


25

Objectes perduts

24

Miquel Bassols Psicoanalista Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d’ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s’hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem gaire cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los. El valor d’ús que té l’objecte –el valor de gaudi que té en el fantasma, com diuen els psicoanalistes– no coincideix mai amb la seva utilitat prevista, i molt menys amb el seu valor de canvi. I sovint només ens adonem d’aquest valor amagat que tenia l’objecte un cop l’hem perdut o quan veiem, després d’un temps, que l’havíem deixat de banda sense saber gaire bé per què. Quants d’aquests objectes jeuen avui als calaixos amb tot el seu potencial definitivament

adormit! Són restes d’un naufragi de significacions que han quedat mig soterrades a la platja. Són objectes fora d’ús..., però no penseu pas que són objectes perfectament inútils. Tot d’una ens atreu una nova significació dels objectes i hi descobrim la utilitat de l’inútil. Podem dir-ho doncs a l’inrevés: sovint els objectes més preuats per la seva singularitat, aquells que tenen una significació més intensa per a nosaltres, són objectes que ens semblaven inútils però que reviuen ara amb una nova i estranya utilitat, amb una nova significació. Ens resistim a llençar-los i ens tornen a les mans per recordar-nos no sabem ben bé què. Com deia aquell poema de Gabriel Ferrater: “No sé què fer-ne, // com la barra de lacre que ens ve als dits // quan regirem un escriptori vell // dins l’alta nit, mentre s’esquerda un gall.” Doncs sí, tots tenim una barra de lacre que no volem llençar, que ha quedat temps i temps en aquell espai tan íntim i que semblava també terra de ningú, en un espai de trànsit. A voltes, és en aquest espai “transicional” que els objectes prenen un valor tan especial que arriben a convertir-se en

veritables fetitxes, condició absoluta d’una nova significació i d’una nova satisfacció. Són els objectes més insubstituïbles, sempre tenyits del color d’una primera pèrdua irreparable. En aquest espai de trànsit, l’objecte més aparentment inútil esdevé llavors l’objecte més preuat i insubstituïble. Seguint aquesta lògica de l’objecte

“en trànsit”, l’objecte que el psicoanalista D. W. Winnicott va anomenar precisament “objecte transicional”, un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va demostrar el valor de fetitxe que sempre té l’objecte que causa el desig i que es converteix en condició absoluta per tal d’obtenir-ne una satisfacció i ser l’objecte de gaudir. La paradoxa que sovint ens fa malviure és que allò que fa més desitjable un objecte és moltes vegades la possibilitat de perdre’l, que ens falti, que vingui al lloc de l’objecte perdut. I així, aquell objecte que havíem deixat fora d’ús es torna de cop més desitjable justament quan l’hem perdut, quan ja no el tenim més a l’abast. I ens sobta aleshores el sentiment d’una profunda malenconia. El subjecte postmodern és, de fet, un subjecte fonamentalment melangiós, un subjecte que no pot acceptar aquesta dimensió de la pèrdua irreparable i mira d’evitar-la de dues maneres: 1. O bé provant de substituir immediatament un objecte per un altre, canviant-lo, al primer senyal o indici que ha perdut el seu encant, per una novetat aparent: el nou mòbil que arracona

l’altre, tan semblant de fet, al calaix. 2. O bé guardant tot el que podria fer aparèixer aquest signe de la pèrdua en l’objecte: potser el primer mòbil que vas tenir i guardes com una relíquia al mateix calaix. De la mateixa manera que a vegades ens falta temps per fer un dol per la pèrdua dels éssers estimats, de la mateixa manera som finalment nosaltres els consumits pels objectes que ens resistim a perdre i que ens envolten fins a ofegar-nos. El reciclatge és avui la manera urgent que tenim, a escala global, de fer front a aquesta lenta consumició del mateix consumidor apressat. L’altra manera, més íntima i local, és crear un espai de trànsit on sobrevisquin els objectes en desús... amb un nova significació i un nou desig. Finalment, aquell calaix on van quedant les restes del naufragi, el munt d’andròmines que ja no fem servir però que causen encara el nostre desig, és una mena d’oficina particular d’objectes perduts que ens construïm per no naufragar definitivament en un món que no admet ja l’encant singular dels objectes inútils.


27

Núvol de paraules

Mapa dels desusos

26 Objectes secrets obsolets oblidats desús tecnològic regalats abandonats de viatges reinventats caducats reutilitzats recordats contemplats per si de cas … rebutjats els tresors dins els contenidors trobats amagats recuperats reciclats mai tornats heretats.


Sabó

per Jordi Lacruz

OSSA 160

per Núria Roldós

Són velles i no particularment bones, només tenen un valor sentimental i crec que les guardo per poder explicar als meus fill com es feien les fotos quan jo era petita i quin tipus de càmera fèiem servir. Amb l’arribada del digital ha canviat tot, ara fem fotos i les mirem a l’ordinador. Aquest armari on guardàvem les càmeres feia anys que no l’obria.

per Anna Aguilar-Amat

29

Col·lecció de càmeres de foto

28

Recordo que la meva àvia guardava en un pot els trossets de sabó que s’havien anant fent petits, petits i que ja no servien per rentar-se les mans. Quan ja tenia una certa quantitat de trossets feia un sabó nou amb aquests trossos. El nou sabó era de diferents colors i això m’agradava molt. Passades unes dècades, ningú no recorda que la meva àvia fes això, fins al punt que ja no sé si és cert o ho he somniat. Sigui com sigui jo he conservat els trossets gastats de sabó durant uns anys i me les he enginyat per unir-los i tenir una nova pastilla de sabó. Vet aquí la pastilla.

L’últim viatge: Poitiers-Sant Antoni de Vilamajor, per la collada de Toses, l’any 1981. Després d’estar 27 anys tancada al porxo de casa, ha decidit sortir de la reclusió, espolsar-se una mica la pols i gaudir de l’aire del Montseny.


31

per Lídia Huguet

La bicicleta

30

Aquesta bicicleta és de quan era petita, va ser la primera bicicleta ‘gran’ que vaig tenir. Durant un temps va ser la meva bicicleta, la que em va servir per aprendre a anar-hi sense les famoses ‘rodetes’, aquelles que anaven amb la roda del darrere i que al principi ens feia tanta por de treure-les, per temor a perdre l’equilibri i caure. Tot i així, vaig caure, i no només una vegada sinó que algunes vegades més, però formava part de l’aprenentatge. Després d’unes quantes caigudes i llargues passejades, va arribar el moment de deixar-la com a herència a la meva germana i per a mi en va aparèixer una de nova i més gran. Ara com ara, es guarda amb la resta de bicicletes que tenim a casa, deu fer uns 18 anys que és per casa, suposo que la meva mare la va guardar perquè no està feta malbé i encara es pot utilitzar, i sempre en alguna ocasió pot tornar a ser útil i crec que de moment no ens hem plantejat llençar-la, suposo que quan l’espai que ocupa es necessiti per a qualsevol altra cosa, llavors sí, però mentrestant es guarda juntament amb les altres bicicletes, tant les que es fan servir com les altres que ja no s’utilitzen.


33

La carta

per Albert Vallverdú

32

Com fotografiar aquesta nota manuscrita d’un antic amor? Les paraules se les endú el vent, com és ben sabut. Les paraules, com també els pensaments, les emocions, els sentiments, pertanyen de manera plena al moment en què estan formulades, expressades o sentides. Són efímeres, dúctils i variables. Qualsevol intent de fer-les perdurar en el temps pot dur al parany de desvirtuar-les, construint una ficció, una il·lusió, mirant el reflex de les paraules a través del mirall del temps. Malgrat tot això, aquelles que han estat escrites no se les pot endur el vent tan fàcilment, ja que tot i pertànyer a un moment concret i passat, la seva petjada gràfica i a vegades emocional,

pot perdurar en el temps. Buscant el punt d’equilibri entre les paraules que s’enduu el vent i les paraules que acaben impreses en la memòria, vaig fotografiar en diferents fotogrames la nota manuscrita d’amor volant lliure enduta pel vent. En una altra fotografia alternativa, la mateixa nota apareix dins una ampolla de vidre, com els missatges que envien a la deriva els nàufrags, que difícilment poden arribar al seu destí. Però la memòria té racons inalterables, per molt que el temps vagi formant estrats que desdibuixin el que hi ha a sota, en qualsevol moment hi poden irrompre notes que ressonin des del passat amb la força d’un volcà.


Alguien la había dejado al lado de un container justo cuando mi vida estaba cambiando. La adopté, me adoptó y ahora somos promesas... de algo mejor.

per Viki Tubau

per David

Esta es mi máquina de escribir. Es la máquina con la que escribiré historias ficticias, tristes, irónicas y sorprendentes. Todavía sueño con ellas, pero no logro atraparlas. Estoy seguro de que mi máquina también sueña con ellas, que cada noche cuando me acuesto, ella sueña con el sonido de sus teclas, con el pasar del rollo de tinta, con el tacto áspero de folios de un blanco terrorífico. Mi máquina será la encargada de destilar esos sueños y hacerlos posibles. Ella convive con multitud de objetos, todos buscan su sitio, a veces discuten, a veces se vuelven promiscuos, a veces surgen amistades y relaciones imposibles, pero ella siempre está ahí, dispuesta, paciente, esperándome.

La lladriola

35

La máquina de escribir

34

En Francesc Nel·lo Ventosa avui tindria més de 100 anys. Quan va morir fa deu anys era una persona molt jove, amb gran sentit de l’humor, ple d’entusiasme i curiositat. Va ser un artista molt enginyós dotat d’una gran habilitat pel dibuix, i d’una gran imaginació. Entre l’obra que ens va deixar hi ha alguns objectes fantàstics, sempre realitzats a partir d’alguna troballa ‘objecte en desús’, o deixalla. Les seves creacions són d’extremada modernitat, però aquesta concretament podria adaptar-se a la vostra col·lecció. Recordeu les pessetes, oi? La peça de 25 tenia un forat. La lladriola va estar concebuda per emmagatzemar monedes de 25. No sé si és que érem molt poc estalviadors o que va arribar la fi de la pesseta massa d’hora, el cas és que la lladriola no és va arribar a omplir gaire.


37

El vestit

per Marta Alcalà

36

Ja fa molts anys que m’acompanya, que roman en un calaix de les golfes. El vestit ...el vestit de flors roses i blaves, el vestit cursi que, un dia, no sé com ni per què, va aparèixer a casa i es va instal·lar al meu armari ple de pantalons i samarretes de màniga curta. Això volia dir que tenia alguna mena de festa d’aquelles que no m’agradaven gens perquè tothom anava mudat i perfumat. Egggs! El vestit va tenir una funció clau: fer-me cursi. Cada cop que me’l posava, em resistia a convertir-me en una floreta però el maleït verí que portava m’embolcallava i en deu minuts ja saltava suaument

cantant amb una fina veu de nena bona i dolça pel jardí. Desitjava créixer per no tornar a posarme’l però creixia a poc a poc i el vestit em va enverinar durant dos estius. Al tercer estiu, quan la mare es disposava a mostrar-me’l de nou (per si l’havia oblidat) el vestit insinuava les meves natges i la mare va considerar que era un escàndol. Així és com, el vaig desar a les golfes en comptes de llençar-lo. Ja no l’odiava. El vestit m’havia mostrat la meva part femenina que ara, sense l’ajuda de la roba, ja comença a manifestar-se en les hormones del meu cos.

El vestit va ser una figura desdoblada de l’odi i l’amor, l’objecte que, alhora em feia sentir bella i femenina i, alhora cursi i ridícula. Jo era de les que anava amb pantalons curts, la cua descol· locada i els genolls pelats d’arrossegar-me entre els camps d’ametllers i ortigues. El vestit segueix allà, al tercer calaix de les golfes, amb la roba de disfressar però mai he gosat posar-me’l per Carnestoltes i una mena d’atracció m’impedeix llençar-lo perquè fer-ho em fa sentir que una part de mi, la meva feminitat, s’esvaeix.


39

Las boyas

per Bárbara Müller

La historia de las boyas… de los cristales… del aire y de un amigo. Estas bolas de recuerdo me las regaló un personaje de los de cuento, pescador de mil mares. Estaban derribando la casa de su niñez, la especulación y la herencia transformaron la memoria en 4 duplex adosados. Destino, lágrimas. Me homenajeaba Manolin, alias Anthony Queen, con parte de su historia. La Graciosa. Isla donde perderte y donde todo se pierde. Un día, mientras yo intentaba olvidarme de todo, hasta de mi presente, llegaron a mis manos estos artilugios redondos que hacen que uno flote. Qué iba a hacer con ellas? Ni idea. Desde entonces rodaron por los suelos del salón de mi casa… contando historias de los mares a las plantas que están atrapadas en una maceta, al sol que las atraviesa, a curio-

sos que intentaban encontrar una razón. Y mañana? Las circunstancias harán que vuelvan a ser arrastradas por las olas o que estén, simplemente, en una caja que se traslade por los mares a otros continentes. Hoy es mañana. O también viceversa… Le dijeron adiós al ficus, que con ellas pretendía escapar de la maceta. Las raíces atrapadas por los días. Encontraron un sitio en mi mochila junto al tabaco, al abrigo, bufandas y gorros. Viento, aire y mis cosas. Comenzó un nuevo periplo. Pasearon sus “noes” sus “síes” sus “des” junto al “uso” por cintas trasportadoras, conocieron azafatas. Espiaron por el bolsillo aviones y aeropuertos. Descubrieron otros azules. Se amontonaron más tarde en un estante a medida en el piset de mis amigos del Eixample. Desde Guacimeta al Prat. Benvinguts a Barcelona, llegaron. Están contigo compartiendo secretos. Los tuyos y los míos… y también los de ellas.

per Jordi Salinas

DESDE ENTONCES RODARON POR LOS SUELOS DEL SALÓN, CONTANDO HISTORIAS DE LOS MARES A LAS PLANTAS ATRAPADAS EN UNA MACETA…

Capsa sorpresa

38

Una capsa amb records varis, que viatja amb un mateix, però que ja fa molt de temps que no saps què amaga, por a obrir la tapa, no, però sí un cert caos a dintre, plena de coses que en cert moment davant el dubte no es van llençar i es van tancar allà. Bé vaig a obrir perquè recordo que també hi ha entrades dels concerts d’una època. Les entrades, una boqueta de trompeta, la foto del grup que una vegada vam formar, el carnet de músic, dibuixos per portades, una llibreta de partitures de les classes que vaig començar, i moltes lletres de cançons sense música, poemes a un ésser que va canviar de nom amb el temps, ‘ostres’! I’m a Rock & Roll Star.


41

L’HÀBITAT# L’OBJECTE I EL SEU MEDI

40

Fotografies dels objectes en el seu hàbitat, aportats per les persones que han participat en l’exposició, conformen aquest espai d’intimitat. Els objectes que habiten un espai el signifiquen, hi donen la identitat de les persones que els hi han col·locat, són els elements utilitzats per fer nostre l’espai que ens envolta, sabem que aquell és el nostre lloc.


43

Los signos de ocupación

42

Omayra Rivera Arquitecta. Universitat Ramon Llull La conferencia dictada por Alison y Peter Smithson sobre los “signos de ocupación” es un ejemplo de como identificar, por medio de fotografías, los rastros dejados por el ser humano que le dan vida a un espacio. Durante la conferencia, los Smithsons presentaron imágenes que, lejos de parecerse a las perspectivas de espacios platónicos, desocupados y de proporciones perfectas hechas por los arquitectos, mostraban acciones ocurridas en lugares sin nombre pero con alma. Estos espacios contenían atributos en los que puede verse el uso y el paso del tiempo. En la mayoría de las imágenes no hay personas pero se mantiene vivo el momento en el que el lugar fue ocupado o utilizado. Muchas veces los ocupantes son objetos, muebles, o cualidades efímeras como los rayos del sol o la brisa que se manifiesta en el movimiento inmortalizado. Los objetos acumulados, colección de memorias, son la evidencia de estar en un lugar, poseerlo de alguna forma a

base de fragmentos. Algunos pertenecen al pasado de cada persona representando momentos significativos, la necesidad de tener algo físico que remita a ese momento, un recuerdo. Otros son parte de una búsqueda de identidad, cosas que representen un estilo o actitud ante la vida. Los objetos “hablan” de las acciones que se llevan a cabo en una casa, expresan su uso. En el artículo Signs of occupancy escrito para la revista Architectural Design Alison y Peter Smithson argumentan: “The object suggests how it can be used, the user responds by using it well – the object improves; or it is used badly – the object is degraded, the dialogue ceases”1. El domicilio, como contenedor de objetos, es el soporte de este diálogo. Los objetos personalizan los espacios, los transforman, convirtiéndolos en parte intrínseca en la vida de una persona. La combinación de objetos en una vivienda describe la personalidad de los individuos que la habitan. Éstos dejan de ser autónomos para convertirse en un conjunto con vida propia que existe en la imaginación de sus propietarios y que narra la historia de la casa y los datos

que perfilan su identidad. Expresa Xavier Monteys en su libro Casa collage: “… describir estos elementos es como describir el carácter de la casa y, aún más, los rasgos de sus propietarios” 2. Los lugares también se identifican a través de la imagen por medio de cualidades o atributos. Hay cualidades tangibles, denotativas o fáciles de identificar, como decir que un espacio es pequeño, oscuro, de gran altura, de un color específico o que se encuentra en medio de la naturaleza o en un entorno urbano. De la misma forma hay atributos relativos o connotativos como decir que un lugar es agradable, acogedor, cómodo, alegre o cordial. Estos atributos se relacionan a la situación particular de cada persona, a sus memorias o su cultura. Uno de estas cualidades connotativas es la de intimidad. La misma se asocia a la idea de privacidad, de estar adentro, de actividades que solo le pertenecen al

1 2 3 4

individuo y no al colectivo, no son parte del afuera. Según Witold Rybczynski “se trata mucho más que de una simple búsqueda de bienestar físico; comienza con la apreciación de la casa como un contexto para una vida interior que va apareciendo” 3. Estar adentro no solo protege al individuo de los peligros del exterior sino que también preserva su intimidad, el estar consigo mismo. El concepto de intimidad es cada vez más actual. Actividades que en otras épocas se realizaban en espacios compartidos ahora son individualizadas. En un mundo que día a día es más disperso existe la necesidad de crear espacios donde mantener la integridad. En las imágenes que presentaron los Smithsons en su conferencia se puede observar ese grado de intimidad, de lugares en los que el individuo puede separarse del mundo. De igual manera el atributo de domesticidad se refiere a poder compartir esa intimidad con las personas más cercanas,

A & P. Smithson, Signs of occupancy, Architectural Design, nº2, 1972, p.97 X. Monteys, Casa collage: un ensayo sobre la arquitectura de la casa, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2001, p.16 W. Rybczynski, La casa: historia de una idea, Madrid, Editorial Nerea, S.A., 1986, p.46 W. Rybczynski, La casa: historia de una idea, Madrid, Editorial Nerea, S.A., 1986, p.84

que en muchos casos es la familia y en otros los amigos. Rybczynski argumenta: “El hablar de domesticidad es describir un conjunto de emociones percibidas, no solo un atributo aislado. La domesticidad tiene que ver con la familia, la intimidad y una consagración al hogar, así como una sensación de que la casa incorpora esos sentimientos y nos solo les da refugio” 4. Es por esto que en una de imágenes de la conferencia podemos observar la figura de Alison Smithson sentada en la mesa en la que había acabado de comer leyendo un libro. En ese momento cotidiano se presentan dos acciones simultáneas en un mismo espacio, comer y leer, realizadas por uno de los miembros de la familia Smithson con objetos y muebles que le pertenecen. De esta forma la imagen transmite una carga emocional y personal que fácilmente puede ser parte de la realidad del espectador, comunica los atributos de intimidad y domesticidad.


45

Casa meva. Espai físic o mental?

44

Albert Vallverdú i Berges Arquitecte. Universitat Ramon Llull

Faig una ullada al voltant del menjador i n’identifico els objectes més significatius. Cadascun està poblant a la vegada l’espai físic real que el conté i l’espai mental de la meva memòria,... o potser és la memòria qui inunda aquest habitacle amb la materialització d’alguns records, en l’intent de fer-me sentir com a casa? De fet, la meva casa real és la meva ment, amb infinits espais comunicats laberínticament, on és fàcil perdre’s i gaudir anant a la deriva, on cal, de tant en tant, reconstruir antics llocs a partir de restes arqueològiques rescatades de la inevitable desaparició de les vivències del dia a dia. La meva existència no acaba a la frontera de la pell, va molt més enllà i contamina d’ego tot el que pot, com a animal que marca el territori amb els seus objectes, les seves músiques, els seus perfums, les seves emocions. Només així podrà tornar a activar qualsevol dia una realitat que ja no existeix en el present, sinó només en la ficció de la memòria que representa l’obra de teatre de la vida, amb una escenografia construïda amb aquests objectes plens de significat.

1 Bici de muntanya Bici de muntanya de primera generació. Aguanta dreta (o sobre rodes) des de fa vint anys com a mínim.

l’esperit de Jimmi Hendrix en un dels meus millors concerts que recordo, improvisat al 90% amb el Pepe al baix i el Casqui a la bateria.

2 Ulleres de natació Ulleres de natació penjant del manillar de la bici.

8 Mosaic Mosaic, traducció d’una música imaginada, fet amb les meves manetes i les del meu pare, amb rajoles sobrants de la casa de la Seu, que feia vint anys que estaven apilades, esperant un nou ús en la reparació a Barcelona de les rajoles que van patir bufament i trencament a causa d’una mala execució feta sense juntes que permetessin la seva lliure dilatació.

3 Baby Piano Piano acústic i elèctric. Caldria reconstruir-hi el transformador de corrent per poder gaudir del so tan característic d’aquest instrument de la prehistòria electrònica, però mai no trobo el moment adequat i per ara m’he d’acontentar amb el so tan esmorteït que en de les cordes abans de l’amplificació.

5

6 14

4

1

9 Trípode

2

10 Amplificadors

12 4 Quadre Quadre recollit del carrer. 5 Catalunya Làmina del 1703 del Principat de Catalunya, regal del meu oncle. 6 Porta espelma Ampolla de vidre amb el fons tallat amb una espelma a l’interior. Després de l’estrena del “Concert inconscient n. 1”, primera obra teatral musical que escrivia i dirigia, em va fer aquest regal la tia de la Mireia, actriu i ballarina a l’actuació. 7 Guitarra elèctrica Guitarra elèctrica amb caixa de ressonància, comprada a finals dels anys noranta, tradueix la meva vessant més jazzística. Però no només dóna el so jazz més pur, amb ella també vam aconseguir entrar inconscientment en

11 10

7

13

11 Tam-tams Tam-tams comprats el 1993, en el meu primer viatge a Istanbul.

3

12 Herbes seques Herbes aromàtiques tenyides, record d’una nit de poesia que vam musicar a l’ermita romànica de Sant Serni de Coborriu.

9

13 Metrònom

8

14 Tate Quadres penjats pel meu germà amb postals de la Tate Gallery.


47

L’ESPAI ABANDONAT# NOUS USOS

46

Instal·lació. Fotomuntatge de l’interior de l’antiga fàbrica de farines de Can Fàbregas de Mataró actualment en desús per albergar una nova seu d’uns grans magatzems comercials. Els espais sense ús, són també espais deshabitats, buits de cap presència humana. Allà hi resta el temps detingut i només hi queden les petjades de qui un dia els va habitar, és una mirada al passat.


49

Quan el desús esdevé motivació

48

Marc Garcia: Sus sillas amontonadas, testigos de lo que en su momento fue un lugar de reposo Me adentro en él, pasando primero por recepción

Núria Vallverdú i Mario Hernández La curiositat per descobrir les històries que s’hi amaguen ha portat el Marc Garcia a visitar més d’una trentena d’indrets abandonats a diversos punts de Catalunya i de l’Aragó. El meu objectiu principal és trobar llocs intactes, verges, que es conservin pràcticament igual que quan van ser abandonats. Acomplir aquest objectiu, però, no és fàcil, ja que molta gent es dedica a saquejar-los, a fer-los grafittis o destrossar-los, de manera que amb el temps s’han degradat tant que poc en queda del seu aspecte inicial. Però, d’on sorgeix aquest interès per anar a visitar i fotografiar els indrets abandonats? Segons el Marc és una característica intrínseca de l’espècie humana: a tothom li agrada veure espais desocupats però que tenen una història darrera, el que passa és que no tots ho reconeixen. En el seu cas, se’n va adonar quan tenia 4 anys i el van portar a visitar la casa del poble on havia viscut antigament el seu pare. Tot estava tal com ho havien deixat 20 anys enrere, fins i tot amb els estris de la cuina!

Aquella imatge, i possiblement la de la família fent-hi un munt de fotos, se li va quedar gravada a la retina i el va portar, uns anys més tard, a iniciar una sèrie de reportatges fotogràfics, que publicaria al seu web (www.lugares-abandonados.com). El seu modus operandi és, primer de tot, localitzar edificis en desús. Després, organitzar una visita, generalment amb un grup d’amics, i endinsar-se en l’univers d’allò desconegut. Recórrer els espais fent-los el màxim nombre de fotos perquè no quedi cap racó sense documentar, i finalment, adreçar-se a l’indret habitat més proper per preguntar a la gent què en sap d’aquell edifici. El més interessant són les històries que hi ha darrere els llocs abandonats, i gràcies als testimonis que els han vist funcionar en puc conèixer molts detalls. Aquesta investigació que permet reconstruir la història d’un lloc no deixa de ser com un homenatge, un acte que, mitjançant les experiències de la gent, retorna la vida a un espai oblidat. Com si un edifici abandonat estigués a l’espera que algú s’interessi per ell i li doni notorietat, el faci públic i a l’abast de tothom. De fet, hi ha diversos clubs de gent que ens comuniquem per internet i intercanviem informació perquè a tots ens interessa

Un patio interior, con su piano... Pasillos y más pasillos... en los que se pueden encontrar las facturas de sus clientes junto a otros documentos: ..mientras que en la otra punta del hotel empiezo a encontrarme cosas por Subo unas escaleras que me llevan hasta la cocina. los pasillos. Alguien dormía en este hotel estando abandonado.

Discoteca Gran Velvet L’abandó d’un edifici després de tan sols 5 anys d’ús. Potser el paradigma de la decadència social com a motor de destrucció d’un espai. Una discoteca que havia de ser referent d’oci nocturn a tot Europa, va caure en la misèria entre altres motius per dos greus

la mateixa temàtica. Entre aquests, destaca el Frank Gómez, fotògraf que s’ha especialitzat en captar imatges d’edificis industrials abandonats per donar-los un sentit artístic. El meu projecte (www.passatindustrial.com) pretén traslladar a les imatges l’atmosfera i l’ambient d’aquests llocs, i alhora recrear en la imaginació de l’espectador la idea de l’època d’esplendor de les indústries. Altre cop ens trobem davant la doble voluntat de donar vida a un in-

incidents, un homicidi a la pista de ball i un apunyalament als lavabos. En l’actualitat, 9 anys després del seu tancament, l’edifici està esperant ser enderrocat per donar pas a una promoció immobiliària als seus terrenys.

dret abandonat, obsolet, sense ús, i de difondre’n la seva existència, en aquest cas atorgant-li bellesa. A través d’una llum càlida i de la manipulació del color es pot crear un món idíl·lic. Tant el Marc Garcia com el Frank Gómez donen als espais abandonats un nou ús, en el primer cas, documental, en el segon, artístic. Sigui com sigui sembla que el “desús” no pugui existir en si mateix mentre hi hagi algú que s’interessi per allò “no usat”.


51

El uso del desuso en la ciudad jubilada

50

Pau Faus Arquitecte i artista Si enfocamos un poco la vista los podremos ver fugazmente desde la ventanilla del coche o del vagón del tren. Los veremos adaptarse, asombrosamente, a esas franjas sinuosas y caprichosas que existen entre las autopistas, las vías del tren y los ríos. Algunas veces aparecerán con claridad y distinguiremos sus rejas oxidadas y sus cubiertas de colores. Otras veces se esconderán, tras la vegetación o bajo los puentes. Si somos afortunados podremos, quizás, distinguir algo parecido a un rosal o una tomatera y puede ser que incluso, si estamos atentos, lleguemos a ver a algún hombre... pero poco más. La experiencia desde la fugacidad será siempre pasajera y difusa, como todo lo que conforma ese paisaje periférico y trasero que, de un modo ineludible, nos acompaña en nuestras apresuradas entradas y salidas de la gran ciudad. Pero lo que no deja de sorprender es que en un territorio como este, donde lo residual es lo autóctono, haya podido enraizar una realidad tan fértil como

la que representan estos huertos informales. Se trata de una verdadera involución que ha transformado los defectos de este lugar en sus mejores virtudes, pues lo que da lugar a los huertos no es más que es la unión de tres elementos residuales. Así, por un lado, tenemos los vacíos que genera el sistema de planificación del territorio en forma de franjas paralelas a las grandes infraestructuras. No debemos confundir estos lugares con esos denominados

terrain vagues, los vacíos aquí no son ni efímeros ni accidentales sino permanentes y planificados. En segundo lugar está la basura que el sistema de producción vierte por estos lugares. Se trata de multitud de objetos tales como chapas, maderas, plásticos o muebles abandonados cuya supuesta utilidad forma parte del pasado. Y finalmente, tenemos a los ciudadanos jubilados, personas supuestamente improductibles para un sistema laboral que las ha

condenado a un indefinido desuso. La paradoja ocurre pues cuando el destino pone a estos tres elementos residuales cerca de una tierra fértil. Entonces, casi con toda seguridad, el huerto estará servido: Los Vacíos serán el terreno, la Basura el material constructivo y los Jubilados los trabajadores. La principal lección de los huertos es poder constatar que existe todavía -dentro de la creciente rigidez urbana- la

posibilidad de una autonomía, donde la relación entre ciudadanía y el lugar que le rodea sea libre. Una libertad que ha sabido aquí convivir y construirse a partir de sus contradicciones, y que ha hecho de la condición de desuso una fértil herramienta generadora de usos. Para más información ver “LA CIUDAD JUBILADA. Breve Diccionario sobre los huertos informales en los ríos de Barcelona”.www.laciudadjubilada.net


Inauguració

Muntatge

L’Exposició

52 53


Activitats paral路leles

54 55


57

crèdits i Agraïments

56

Escrits del catàleg:

MOMOMOMA són MOntse Roldós MOntse Pons MOntse Vives MArio Hernández , concepte, continguts i muntatge general exposició MANEL MARTÍN, música i interactius NÚRIA VALLVERDÚ, ULLI KÄUFL i ALBERT DOMINGUEZ, suport tècnic i moral JOAN RAMON VALLVERDÚ, cervell dels sensors ANNA ROLDÓS, il·luminació JORDI PASCUAL, TONI CAMARASSA, instal·lació moqueta ED JANSSEN, fotografies pel catàleg ALBA SARRAUTE, actuació inauguració IDEOGRÀFHIS, instal·lació fotografies ANTENNA AUDIO BARCELONA, audioguies Marc Garcia, autor de la web www.lugares-abandonados.com Frank Gómez, fotògraf

Fotografies i escrits: MONTSE BAQUER, JORDI PASCUAL, BARBARA MÜLLER, EVA M RAMÍREZ, ÁNGELA IGLESIAS, VICKI TUBAU, MERCÈ ROIG, TOM DAVIES, CRIS VALLS, JORDI PERICOT, MARTA MUÑOZ, CARMEN MUÑOZ, MIQUEL BASSOLS, ROBIE PERRY, NÚRIA ROLDÓS, ULLI KÄUFL, LÍDIA HUGUET, CESC XAVI FONOLL, EMI, ANNA PÉREZ, ANNA AGUILAR AMAT, ROGER PONS, MARC BALDOMÀ, ADRIÀ ALBEJANO, ANTONI GRANADOS, ISABEL MIR, TERESA ALSINA, VANESSA SANS, ALBERT BATLLE, MARGARET MOERCHEN, MICHAEL SCHNEERMANN, CLAUDIA SCHNEERMANN, JORDI MOLINA, ALBERT VALLVERDÚ, NÚRIA VERGÉS, GONÇAL COSTA, MARTA ALCALÀ, MONTSERRAT BENASANCH, MÒNICA GIL, ROSA BERTRAN, DAVID HIDALGO, PILAR ZARZA, CARMEN CABOT, AMPARO VÁZQUEZ, PILAR CODINA, VICTÒRIA IBARS, MERCÈ ROIG, ANNA NAVARRO, XEVI LOBO, JORDI LACRUZ, ISIDRO CALDERON, JORDI SALINES, BONI JUANET, ESTER SANAGUSTÍN, JORDI PUIG, FÀTIMA GALAN, MARIA DURAN, ANNA JIMÉNEZ, ANNA CABOT SACRA MOREJON i LEONOR MARTIN.

MONTSERRAT CARBONELL ESTELLER, Departament d’Història i Institucions Econòmiques, Universitat de Barcelona VICENTE LULL, Universitat Autònoma de Barcelona MIQUEL BASSOLS, psicoanalista OMAYRA RIVERA, arquitecta, Universitat Ramon Llull ALBERT VALLVERDÚ, arquitecte, Universitat Ramon Llull Núria Vallverdú, arquitecta i periodista Mario Hernández, arquitecte i professor universitari PAU FAUS, arquitecte i artista

Col·laboracions: ALBERT FIGUEROA, ANTONI MARURI i JOSEP M. PÉREZ, fira de Barcelona MANEL CIVIT, suggeriments muntatge JORDI CLAVERO, suggeriments CHELIN GALINDO, audioguies ANNA JIMENEZ, col·laboració MARINA VERGÉS i IES ARGENTONA JAUME OLIVERAS, cessió d’ordinadors JOSEP PEDROL, plànol sala d’exposicions TOMISLAV, Can Fàbregas de Caralt ORIOL CALVO, prestatgeria instal·lació del Museu del Càntir d’Argentona ROC TERRICABRAS i IVAN DIMITROV, transport PAU SARRAUTE, fotos Can Fàbregas inauguració DANI BORRELL, professor d’Art Teràpia de La Casa Elizalde L’ALTRANGE, professor d’Art Contemporani de La Casa Elizalde JULIA REIFFS, professora de Teatre de La Casa Elizalde

Han posat la veu a les audioguies: RAFEL SALA, CARME COLL, MICHAEL WEISS, JULIEN WEISS, ANNA CLIMENT, ANDRÉS CAVALLÍN, IRIS BROK, CASPAR, NATALIE GREEN, JORGE SARRAUTE, ALBA SARRAUTE, JORDI PERICOT, GISA MOHR, SUSANNA ABRIL, ANA ESTEBAN, ANNA VERDAGUER, ELÍAS BASSO, ALBERT MIRET i QUIM BELMAN.


58

59

vestits en construcci贸 Marta Jim茅nez Salcedo

Exposici贸 a La Casa Elizalde del 4 al 29 de novembre de 2008


60

61


62

63

Trabajo de taller (2007/08)


65

RECICLAR FRONTERES

Una altra manera de vestir la pell per dins

64

Teresa Salcedo Ferra

Marta Jiménez comença la seva trajectòria traduint experiències i visions del món des del format llibre visual- llibre d’autor amb caire de diari, recull imatges tant sols grafiades, sempre directes adjuntant post-it i tot tipus d´enganxines i collages que fan referència a la seva vida significant les seves vivències. Amb freqüència entre les pàgines políptiques apareixen frases, paraules i expressions escrites irrompent en el dibuix per tal d’accentuar idees o presentar-se com a textos poètics. En paral·lel, el seu projecte d’intercanvi de fotos de carnet, col·locades sobre mantes a l’itinerari Berlín-Barcelona Barcelona-Osca, traspassant identitats, donant a l’espectador la possibilitat d’escollir una d’elles deixant la seva a canvi. Al·ludint tot d’una a dessencialitzar tant el concepte d’identitat com de gratuïtat i bescanvi, a més, donà la possibilitat de portar la imatge de l’altre a la solapa com si d’un exvot o propaganda d’un líder es tractés.

fotografies anònimes...com si el vestit transportés el seu propi llibre personal, o la pròpia samarreta fóra el mateix àlbum. De nou el concepte d’identitat diluint les fronteres.

això en l’argot professional. Sempre excedida d’imaginació i passió. Com ha de ser.

Vesteix models integrades en paisatges naturals, poses seductores i en ocasions provocadores. Divertits, com si habitessin gratuïtament en un palauet renaixentista.

Vestits en construcció Aquest projecte guarda relació en algun aspecte a l´Identity Swap Database dels netartistes Bunting i Liliana, però lluny de moure’s a la xarxa, la Marta treballa a peu de carrer, interactuant amb l’espectador i oferint a l’inici del projecte fotos pròpies i dels seus éssers més propers. Posteriorment, a Berlín dissenyarà vestuari amb múltiples finestres que es despleguen i s’adhereixen mostrant serigrafies de moltes d’aquestes

Arriben després els vestits i la indumentària més teatral, com de conte de fades o d’òpera, a mi em recorden molt als seus dibuixos d’infantesa pletòrics de fantasia. Vesteix personatges, il·lustra poemes, realitza fotos i vídeos. Opta en aquesta ocasió per l’experiència grupal.

En aquesta penúltima fase del treball, els dibuixos i patrons esdevenen més constructius i quelcom esquemàtic: el material utilitzat el recicla directament quan en el seu desús queda abandonat a la natura i allunyat de la seva funció fronterera.

Coherent amb la seva trajectòria, troca novament les seves experiències i treball pel resultat ideat i es dedica a

Busca la utilització de mínims mitjans per tal de construir una segona pell possible per a tothom.

Construeix volums i formes que en el seu si reivindiquen el cos. Es tracta doncs, senzillament de vestits en construcció, reciclats de plàstics que es perden pels camps matant ocells i en altres ocasions impedint el creixement de les males herbes... ...des de una mirada críptica.


66

67

Tú los perros, yo la leña

(2007-08) Tanca de plàstic i gafets de metall


68

69

Hay agujeros en las palmeras (2008) Tanca de plĂ stic i gafets de metall


70

71

Tú los perros, yo la leña.mov (2008) Vídeo / animació 1’20”


72

73

Hay agujeros en las palmeras.mov (2008) Vídeo / animació 58”


74

75


76

77


78

79


81

Plec i desplegament d’indumentàries urbanes

80

Ana Betancour L’obra de Marta Jiménez s’impulsa en un territori entre l’objecte d’art i el disseny, estratègies de reciclatge de material constructius i investigacions espacials. El procés de treball és escultural, utilitzant materials residuals que formen part de la morfologia de la ciutat, apropiats d’una manera personal. En aquest procés l’acte de plegar i desplegar el patró ofereix una estratègia d’apropiació del material residual i construeix un llenguatge estructural i plàstic amb elements mínims: el gafet, la grapa, el ribet. Els vestits, dispositius urbans, van prenent forma directament sobre els maniquins. En aquesta pràctica el primer pas és seguir l’itinerari urbà a la recerca de

nous materials, i en un procés directe i ràpid, en el qual la immediatesa és un eix de treball, aconseguir obres amb el caràcter de les construccions efímeres i temporals. En aquest lliscament del context els elements prenen una dimensió diferent, un altre sentit, un altre valor i una altra jerarquia. La seva col·lecció d’indumentària provoca la sorpresa i estimula la imaginació de l’espectador i genera la possibilitat de diverses interpretacions. L’obra en exposició i el procés que la genera evidencien la vasta, aguda i destacable capacitat artística de Marta Jiménez i eixampla el camí per continuar desenvolupant el seu actual camp d’investigació: l’apropiació d’elements urbans i quotidians en nous contextos.


82

83

Por titular

(2008) Tanca de plĂ stic i grapes


84

85

Hora de lucidez

(2008) Mosquitera per a edificis i fil de nil贸


86

87


Patrons

88 89


90

91


92

93


95

CURRÍCULUM

94

Marta Jiménez Salcedo Osca, 1981.

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona el 2007. Després d’obtenir una beca Erasmus, cursa un any (2005/2006) a la Universität der Künste aus Berlín (Universitat de Belles Arts de Berlín), on assisteix a diversos seminaris relacionats amb la instal·lació, la construcció de teixits i la indumentària. Actualment compagina la seva activitat artística amb treballs en el camp del vestuari per a espectacles. Exposicions individuals 2008 Vestits en construcció, 1a Convocatòria d’Arts Visuals de La Casa Elizalde. Centre Cultural La Casa Elizalde, Barcelona. 2007 Ese Minotauro Está Solo. Galeria el Local (Associació Cultural Art-foll), Barcelona.

Exposicions col·lectives 2008 En el umbral. Consell de la Joventut d’Aragó. Centre d’Exposicions de l’Escola d’Arts de Saragossa 2007 Arte Joven de Aragón ’07. Consell de la Joventut d’Aragó. Guanyadora del 3r Premi de la Mostra. Exposició itinerant per la comunitat autònoma d’Aragó. 2006 Mémora ’06. Festival Independent Artístico-musical. Osca. 2005 Mémora ’05. Festival Independent Artístico-musical. Osca.

Art Meeting. Universität der Künste aus Berlin. Berlín.

Rundgang ’05. Universität der Künste aus Berlin. Berlín.

2004 Intervenció pública a la Plaça Sant Jaume. Barcelona

Intervenció pública a la Plaça Navarra. Osca.


96

97

RECICLAR FRONTERAS Otra forma de vestir la piel por dentro Teresa Salcedo Ferra

Pliegue y despliegue de indumentarias urbanas Ana Betancour

Marta Jiménez comienza su andadura traduciendo experiencias y visión del mundo desde el formato libro visual-libro de autor que a modo de diario recoge imágenes apenas grafiadas, siempre directas junto con pos-it y todo tipo de pegatinas y collages significando sus vivencias. Con frecuencia entre sus páginas polípticas aparecen frases, palabras y expresiones escritas irrumpiendo en el dibujo para acentuar ideas o presentarse como textos poéticos. En paralelo, su proyecto de intercambios de fotos carné, presentados en mantas en el itinerario Berlín-Barcelona-Huesca… traspasando identidades, dando al espectador la posibilidad de elegir una de ellas dejando a cambio la suya. Aludiendo a su vez a desencializar tanto el concepto de identidad como de gratuidad y trueque, es más, dio la posibilidad de llevar la imagen del otro prendida en la solapa como si de un exvoto o propaganda de un líder se tratase. Este proyecto guarda relación en algún aspecto al Identity Swap Database de los netartistas Bunting y Lialina, pero lejos de moverse en la red, Marta trabaja a pie de calle, interactuando con el espectador y ofreciendo en el inicio del proyecto fotos propias y de sus seres más cercanos. Posteriormente, en Berlín diseñará vestuario con múltiples ventanas que se desdoblan y se adhieren mostrando serigrafiadas muchas de estas fotos anónimas… como si el vestido transportara su propio libro personal, o la propia camiseta fuera el mismo álbum. De nuevo el concepto de identidad diluyendo fronteras. Llegan luego los vestidos y trajes más teatrales, como de cuento o de personajes de ópera, a mi me recuerdan mucho sus dibujos de niñez pletóricos de fantasía. Viste personajes, ilustra con el vestuario poemas, realiza fotos y vídeos. Opta en esta ocasión por la experiencia grupal. Coherente con su trayectoria, trueca de nuevo sus experiencias y trabajo por el resultado ideado y se dedica a esto, en el argot profesional. Siempre excedida de imaginación y pasión. Como debe ser.

La obra de Marta Jiménez se impulsa en un territorio entre objeto de arte y diseño, estrategias de reciclaje de materiales constructivos e investigaciones espaciales. El proceso de trabajo es escultural, utilizando materiales residuales que forman parte de la morfología de la ciudad, apropiados de una manera personal. En este proceso, el acto de plegar y desplegar el patrón ofrece una estrategia que revindica el material residual y construye un lenguaje estructural y plástico con elementos mínimos: el corchete, la grapa y el ribete. Los vestidos, dispositivos urbanos, van tomando forma directamente sobre los maniquíes. En esta práctica, el primer paso es seguir el itinerario urbano en busca de nuevos materiales, y en un proceso directo y rápido, en el que la inmediatez es un eje del trabajo, lograr obras con el carácter de las construcciones efímeras y temporales. En este deslizamiento de contexto los elementos cobran una dimensión distinta, otro sentido, otro valor y otra jerarquía. Su colección de indumentaria provoca la sorpresa y estimula la imaginación del espectador, y genera la posibilidad de múltiples interpretaciones. La obra en exposición y el proceso que la genera, evidencian la vasta, aguda y destacable capacidad artística de Marta Jiménez, y ensancha el camino para continuar desarrollando su actual campo de investigación y de trabajo: la apropiación de elementos urbanos y cotidianos en nuevos contextos.

Vestidos en construcción En esta penúltima fase de su trabajo, los dibujos ya patrones se hacen más constructivos a la vez que esquemáticos. El material utilizado lo recicla directamente cuando en su desuso queda abandonado en la naturaleza y alejado de su función fronteriza. Busca la utilización de mínimos medios para construir una segunda piel posible para todos. Viste modelos integradas en paisajes naturales, poses seductoras y en ocasiones provocadoras. Divertidos, como habitar gratuitamente un palacete renacentista. Construye volúmenes y formas que en sí mismas reivindican un cuerpo. Se trata pues, sencillamente de vestidos en construcción, reciclados de plásticos que se pierden por los campos matando pájaros y en otras ocasiones impiden crecer las malas hierbas… … desde una mirada críptica.


99

crèdits i Agraïments

98

Fotògraf: Mario Pérez Arias Models: Silvia Portas, Olga Borbolla, Patricia Usero, Cristina Lojo i Coco Mandala Fotografies del procés: Patricia Usero Direcció executiva per a la realització de la instal·lació ‘Hora de lucidez’: Fernando Guada Disseny gràfic i muntatge expositiu: Álvaro Pérez, Ramón Louro, David Oca i Diego Balestrini Acció musical de la inauguració: Dog Jail + Santi Canet Localitzacions: CAN FORTUNY DE DALT, Fundació Vilacasas, casa container por Straddle3.net (festival fanc´08) i terrat de La Casa Elizalde

Agraïments: Fundació Vilacasas, Facultat de Belles Arts, Straddle3.net, veïns del carrer València: Sra. Maite, Sr. Francesc, Sra. Rosa i SrS. Ives. Bea Martínez, Nirave Sanchez, Joaquín Díez, Diego de León, Jano Vizzotto, Borja Fernández, Amara, Maite BELLERA, Maria Dolores Salcedo, Jose Luís Jiménez, Fernando Chueca, Eduardo Giménez, Carmen, Fernando Pascual Aso, Mariona Vilaseca, Ana Betancour i Daniel Jiménez Agraïments especials: Álvaro Pérez, Ramón Louro i Teresa Salcedo


100

Profile for Casa Elizalde

1a convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde  

L’any 2007 el jurat de la primera convocatòria va seleccionar dos projectes, En desús = de l’objecte a l’espai del col•lectiu MoMoMoMa i Ve...

1a convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde  

L’any 2007 el jurat de la primera convocatòria va seleccionar dos projectes, En desús = de l’objecte a l’espai del col•lectiu MoMoMoMa i Ve...

Advertisement