Page 1

1

L´AVI ENRIC ENS EXPLICA LA HISTORIA DES DE LA SEVA MIRADA PARTICULAR PER LA VIDA PETITA INTRODUCCIÓ: Vaig tenir la bona sort de conèixer a una gran persona entre les que van ser acollides pel seu exili republicà català a Mèxic. Ell era un nen i fugia en represàlia perquè el seu pare, el “Ciscu” era delegat de la UGT. Ara, lamentablement ja fa 2 anys que L´AVI ENRIC ens va deixar, malgrat ell no va poder anar a l´escola, i ens explicava que estava doctorat en la gran escola de la vida, potser per això va ensenyar-nos moltes coses i va fer-me visitar Mèxic de la seva ma, i a la vegada va donar-me a conèixer altres grans persones que recordo amb molta estimació. El trobem a faltar molt a l´avi Enric, les nostres tertúlies i les sardinades i tantes altres coses.. Aquí, en aquest meu blog, ell va explicar per escrit la seva vida per compartir-ho amb qui ho vulgui...: (L´ENRIC NORT, L´AVI!!! VA FER UN CAMÍ COM TANTES ALTRES PERSONES, VA SER UN CAMÍ MOLT DUR PER ELS TEMPS D´ENTRA GUERRES, VA SER UN EXPECTADOR QUE VA VIURE EL PAPER QUE VA JUGAR LA UGT D´ALESHORES, I LES REPRESALIES QUE VAN PATIR LES PERSONES DE LA UGT D´AQUELL MOMENT , TAMBÉ VA PATIR LES CONSECUENCIES DE LA GUERRA DEL 36 EN LA SEVA CARN, I EN LA CARN DELS SEUS, I ES VA VEURE OBLIGAT A FUGIR DE LA SEVA ESTIMADA CATALUNYA, VA TASTAR ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ, VA AJUDAR EN LA LLUITA I RESISTENCIA CONTRA UNA FRANÇA OCUPADA, I LA VIDA EL VA PREMIAR AMB ELS AMICS I CONEGUTS QUE VA TENIR LA SORT DE FER, EN EL SEU CAMÍ CAP AL MÈXIC DEL SEU EXILI. ALLÀ ÉS ON VA COMENÇAR DE CERO, I ON VA MORIR L´AGOST DE 2012, I DES D´ON VA PODER ESCRIURE PER CORREU ELECTRÓNIC, PER FERNOS RECORDAR EL QUE VA SUCCEIR, AMB TOT EL QUE ES VA TROBAR, AMB EL QUE VA CONEIXER, L´AVI ENRIC, UNA PERSONA QUE ERA TOTA UNA ENCICLOPÈDIA DE 83 ANYS, Y QUE NO VA PODER CONTINUAR DE RELATAR AMB LA SEVA ESPECIAL MANERA D´EXPLICAR-HO, TOT EL QUE ELL VOLIA, PERÒ QUE ENS VA PODER EXPLICAR EL MÉS IMPACTANT DEL QUE VA VIURE, I QUE GENEROSAMENT ENS REGALA A TOTS NOSALTRES, AQUEST ÉS EL SEU TRESOR, UN TRESOR INCOMPARABLE, LA SEVA MEMÒRIA...!!!). RUSKIS


2

I (Part primera): Jo vaig néixer á Barcelona, a n´el barri de Sant Andreu era l´any 1925 (d´anys, ara ja en són 83), i voldria explicar-vos la meva història i de perquè soc un EXILIAT POLÍTIC. Voldria començar per explicar qui era el meu Pare, "El Ciscu", que axis li deien en la Fàbrica on va treballar durant 30 anys, la fàbrica era de l´empresa: “ Hilaturas de Fabra i Cooats”, i en aquell temps, tothom la coneixia per á “ Ca l´Alsina “ ( ¿¿??).


3

ANTIGUO EXPOSITOR DE HILOS HILATURAS DE FABRA Y COATS - COMETA 39 cm de frente , 22 de fondo y 24 de alto, conserva dos de los 4 cajones a los que les faltan los tiradores, por lo demás sólido y limpio. CUERPO PRINCIPAL EN PANELES DE MADERA, FORRADA DE PAPEL , ESTANTES Y CAJONES EN CARTON Coats – Siguiendo el hilo del tiempo… Los orígenes más remotos de Coats Fabra deben buscarse a principios del siglo XIX. Por un lado, en Inglaterra, en 1812, nace la primera fábrica de hilaturas de la manos de los hermanos Clark, y en 1826 se fundó la empresa de James Coats. Estas dos empresas se fusionaron en una en 1896, denominándose Coats & Clark, que pronto se convirtió en la primera y más importante compañía multinacional del sector textil. Por otro lado, en España, en 1843, se creó la empresa de D. Fernando Puig y Gubert dedicada a la fabricación de hilaturas de lino. Esta empresa pasó a denominarse Fernando Puig e Hijo en 1860, y en 1884 en SA Sucesora de Fabra y Portabella. La empresa CA de Hilaturas de Fabra y Coats se constituyó el 22 de abril de 1903, como resultado


4

de la participación de las empresas mencionadas anteriormente. Y finalmente, en 1991, adoptó el actual nombre de Coats Fabra S.A. Coats Fabra S.A. pertenece, pues, a la multinacional inglesa Coats Plc que en el año 2001 facturó 1.970 millones de euros, operando en 63 países con una plantilla de 40.000 empleados.

Información general de la empresa A lo largo de sus más de 100 años de actividad en España, Coats Fabra ha sabido adaptarse a la evolución y las exigencias tanto de sus clientes como de las tendencias, usos y mercados, ofreciendo una gama de productos y servicios diferenciados, siendo su principal misión la de ser el mejor y más destacado proveedor de productos y servicios de calidad dirigidos al consumidor para las actividades creativas de ocio, decoración y costura doméstica. Coats Fabra es una de las mayores empresas textiles de España y cuenta con una amplia y variada oferta de productos para la industria manufacturera (de consumo) mediante la producción, comercialización y distribución de hilos de ganchillo, costura y bordado, a la que se suma una gran variedad de productos complementarios tales como materiales/tejidos, cremalleras y otros accesorios de costura. Marcas como “Tridalia, Mercer Crochet” (hilos de ganchillo), “Anchor” (hilos de bordado), “Duet, Herradura” (hilos de costura) y “Opti” (cremalleras) son ampliamente reconocidas por nuestras consumidoras y gozan de una sólida implantación en el mercado español. El proceso productivo de Coats consiste en la trasformación del hilo en bruto en un producto acabado mediante diversos tratamientos físicos y químicos,que le confieren las propiedades deseadas de cara a la aplicación final del mismo. El proceso de producción de Coats consta de tres fases principales: torsión, tinte y acabado, finalizando con la preparación de la presentación final del producto para el cliente, su almacenamiento, comercialización y distribución. Aferrada a su larga tradición, Coats no pasa por alto la innovación, diseñando y lanzando nuevos productos y líneas, nuevos materiales y procesos adaptados a la constante evolución de las necesidades y hábitos de nuestros consumidores y clientes.


5

Des de molt jove sempre li va agradar la justa lluita per el drets dels obrers, tant és així que ell cotitzava la seva afiliació al sindicat de la U.G.T, i tot passant el temps, i tot vivint les èpoques d´explotació dels Obrers, i ja que sempre era la seva preocupació, el maltractament que patiren tots, lògicament mentre va durar tot el temps en la clandestinitat, després, el temps va anar passant, i varen aconseguir de fer una votació, i el meu pare va ésser elegit com a Delegat per la U.G.T, ell sempre va voler lluitar amb molt d´enteniment i buscant la conciliació, sempre va intentar de fer tot el possible per millorar la seva situació i la dels seus companys, mirant sempre de no arribar a la violència, i això l´hi va costar massa car, ja que va ser marcat com a “ Rojo “, i només per intentar de defensar els drets dels obrers que eren extraordinàriament explotats en aquells temps.


6

El 6 de Febrer de 1931 van ser les esperades Eleccions, unes Eleccions que va guanyar la República, i el 14 d´Abril del mateix any, es va declarar el govern de La República, i és aquí que el Sr. Franco (el Dictador), ens va Jurar lleialtat inquebrantable a La República, i el varen transferir a les colònies que a l´època, Espanya tenia a països africans.

(Francisco Franco Bahamonde) Jefe del Estado español durante la dictadura de 1939-75 (El Ferrol, 1892 Madrid, 1975). Nacido en una familia de clase media de tradición marinera, Francisco Franco eligió la carrera militar, terminando en 1910 sus estudios en la Academia de Infantería de Toledo. Ascendió rápidamente por méritos de guerra, aprovechando la situación bélica de Marruecos, en donde


7

permaneció destinado entre 1912 y 1926, con breves interrupciones: en 1923 era ya jefe de la Legión, y en 1926 se convirtió en el general más joven de Europa. La brillante carrera de Francisco Franco continuó bajo distintos regímenes políticos: con la dictadura de Primo de Rivera llegó a dirigir la Academia General Militar de Zaragoza (1928); con la Segunda República participó en la represión de la Revolución de Asturias (1934), fue comandante en jefe del ejército español en Marruecos (1935) y jefe del Estado Mayor Central (1936). El gobierno del Frente Popular le alejó a la Comandancia de Canarias, puesto que ocupaba al estallar la guerra civil.

Francisco Franco en 1923 De ideas conservadoras, Franco valoraba sobre todo el orden y la autoridad. Desconfiaba del régimen parlamentario, del liberalismo y de la democracia, a los que creía causantes de la «decadencia» de España en el siglo xx; su postura era representativa del grupo de militares «africanistas» que veían en el ejército la quintaesencia del patriotismo y la garantía de la unidad nacional. Por tales razones Franco se sumó, aunque a última hora, a la conspiración preparada por varios militares para sublevarse contra la República en julio de 1936 (el día 17 en la Península y el 18 en África, donde estaba Franco, razón por la que el régimen identificó más tarde esta última fecha -el Alzamiento- como su momento fundacional). Fracasado el golpe de Estado, se abrió una guerra civil que duraría tres años y que llevaría a Franco al poder. Tras pasar el estrecho de Gibraltar al frente del ejército de África, Franco avanzó por la Península hacia el norte. El 1 de octubre de 1936, sus compañeros de armas, reunidos en una Junta de Defensa Nacional en Burgos, le eligieron jefe político y militar del bando sublevado. Franco dirigió la guerra con criterios conservadores, muy alejados de la guerra rápida que propugnaban las doctrinas estratégicas modernas. La unidad impuesta en su bando contrastaba con los enfrentamientos que desangraban al bando leal a la República; la disciplina y la profesionalidad de sus fuerzas, con la politización y el voluntarismo de sus enemigos; si a esto se une la ayuda militar que le prestaron la Alemania nazi y la Italia fascista, puede explicarse la victoria que Franco consiguió en 1939 (1 de abril).


8

Terminada la guerra civil, Franco impuso en toda España un régimen de nuevo cuño, inicialmente alineado con los fascismos de Hitler y Mussolini, que eran sus aliados e inspiradores. A pesar de ello, no comprometió del todo a España en la Segunda Guerra Mundial (1939-45), pues, dada la debilidad en que se encontraba el país, no consiguió de Hitler las desmesuradas compensaciones que pretendía por su apoyo (entrevista de Hendaya); tan sólo envió tropas voluntarias a combatir junto a los alemanes contra la Unión Soviética (la División Azul). Terminada la guerra con la derrota de las fuerzas del Eje, aliadas de Franco, su régimen sufrió un cierto aislamiento diplomático, pero consiguió mantenerse, rentabilizando su anticomunismo radical en el contexto de la «guerra fría».

Franco y Eisenhower en Madrid, 1959 En lo político, Franco instauró desde el principio una dictadura personal de carácter autoritario, sin una ideología definida más allá de su carácter confesional (católico integrista), unitario y centralista (contra toda autonomía regional o reconocimiento de peculiaridades culturales), reaccionario y conservador (los partidos y los sindicatos de clase fueron prohibidos). Copió de sus modelos fascistas la idea de una jefatura carismática unipersonal (con el apelativo de Caudillo), de un partido único (el Movimiento Nacional) y de un vago corporativismo (sindicato vertical). La represión de la oposición fue feroz (con unos 60.000 ejecutados sólo entre 1939 y 1945, continuando las ejecuciones políticas hasta 1975). En lo económico, optó por una política de autarquía que hundió a España en el estancamiento y el atraso, en contraste con la recuperación que vivía el resto de Europa; sin embargo, la necesidad de homologarse con los países occidentales y de reforzar la alianza con Estados Unidos le llevó a una progresiva liberalización económica a partir del Plan de Estabilización de 1959.

Els Generals Mola i Sanjurjo, van començar de buscar la manera de fer la gran traïció a la seva estimada, i jurada República Espanyola, i el Franco que a les hores era solament un Coronel (ara no estic massa segur però em sembla que així va anar) i es va voler ajuntar amb ells. El Mola i el Sanjurjo volien anar a entrevistar-se amb el Alcohòlic General Queipo de Llano que estava a Sevilla, i van voler que el Franco no els acompanyes, ja que ells eren els que varen començar amb la idea de trair a La República, i ells, segurament volien acaparar-ne tots els mèrits de la traïció, però el menut del Franco, (tan viu com sempre) va tenir la seva gran idea de preparar un accident a l´Avió, tant es així, que aquell aparell, tot creuant l´Estret de Gibraltar va desaparèixer.


9

La jefatura suprema del golpe de Estado del 18 de julio de 1936 la ostentaba José Sanjurjo Sacanell, si bien fue dirigido por Emilio Mola Vidal, “El Director”. Sanjurjo moría el 20 de julio de 1936 en accidente de aviación, cuando desde La Marinha, cerca de Cascaes (Portugal) se dirigía a Burgos, quedando los mandos militares en tres circunscripciones: Mola, que era republicano, en el Norte; Queipo de Llano, también republicano, en Andalucía y Franco, monárquico, en África y Canarias. Al fracasar el alzamiento en Madrid y en las principales ciudades, los militares tuvieron que pensar en organizar una jefatura que sustituyese a la que había representado Sanjurjo. Por decreto del 24 de julio de 1936 se formó la Junta de Defensa Nacional, órgano colegiado de Gobierno que asumía todos los poderes del Estado, así como la representación del mismo ante las potencias extranjeras, en la zona que quedó bajo el poder de los militares que el 18 de julio se alzaron en armas.

En un principio dicha Junta estuvo compuesta por el general de División, Miguel Cabanellas Ferrer, que hacía las veces de presidente de la misma, y que fue elegido el 23 de julio de 1936, como general más antiguo; por el también general de División Andrés Saliquet Zumeta; los de Brigada, Miguel Ponte y Manso de Zúñiga –que cesó en tal cargo el 18 de agosto del mismo año-, Emilio Mola Vidal y Fidel Dávila Arrondo; y por los coroneles del Cuerpo de Estado Mayor del Ejército, Federico Montaner Canet y Fernando Moreno Calderón. Con posterioridad se integraron en ella el capitán de navío Francisco Moreno Fernández, que el mismo día de su incorporación, el 30 de julio de 1936, fue nombrado jefe de la flota. El 3 de agosto lo hizo el general de División, Francisco Franco Bahamonde y el 18 del mismo mes, el también general de División Germán Gil Yuste. El 17 de septiembre, el general de División, Gonzalo Queipo de Llano y el general de Brigada, Luis Orgaz Yoldi. La referida Junta fijó su residencia en Burgos y ejerció su mandato hasta el 1º de octubre de 1936 en que, por decreto de la misma se nombró jefe del Gobierno del Estado al general Franco –que asumió todos los poderes del nuevo Estado- y comenzó a funcionar la Junta Técnica del Estado. El anhelo unánime era ganar la guerra por encima de toda otra consideración y estaba claro que para ganarla lo que hacía falta era contar con el mejor general disponible en los mandos. Las gentes sabían muy bien quien era ese general, porque, como diría uno de sus críticos, José María Gil Robles, refiriéndose a Franco en la primavera de 1935: “La opinión unánime del Ejército le designaba como el jefe indiscutible”. Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951) General español, apesar de ser declarado un militar unido a la República, fue uno de los principales protagonistas sublevados en el golpe militar contra la República en Julio de 1936. Tomó rápidamente la ciudad de Sevilla de una manera magistral, considerándosele un militar muy capaz y decidido, tambien se le atribuye una dura represión y mano dura con los partidarios de la República que no se sumaron al


10

levantamiento. Utilizó de manera muy astuta los medios de comunicación como radio y prensa para desmoralizar al enemigo y atraer soldados a la causa del bando nacional. Supo rodearse de buenos mandos militares que colaboraron con él durante el alzamiento militar y fue nombrado por Franco Jefe del Ejército de Operaciones del Sur, encargado de organizar las fuerzas de la región andaluza, actuando con una gran independencia durante toda la guerra. A pesar de unirse junto a los sublevados durante la guerra civil y ser uno de los protagonistas militares del bando nacional su relación con el general Franco fue tirante y poco amistosa.

General Queipo de Llano dando uno de sus discursos radiofónicos.


11

El general Queipo de Llano junto al general Franco y el arzobispo de Sevilla en el palacio episcopal.


12

General Queipo de Llano Ell volia que tot faltant els seus superiors, doncs ell mateix es podria auto-nomenar com a “Generalíssim“, i tot i que no va poder acabar amb tots els seus superiors militars d´alt rang, doncs va aconseguir d´anar fent esma per tal d’organitzar la seva futura escalada al poder, i a la seva "Generalíssima" sublevació, en contra del que ell mateix va jurar, el jurament de la seva "lleialtat inquebrantable a La República" i va ser el 18 de Juliol del 1936, que es va aixecar en contra del Govern legítim, que va ésser proclamat de forma legal i democràticament a les urnes en les Eleccions de 1931 per intentar d´aconseguir el poder totalitari, tal i com era el seu últim objectiu, i acabar total i inexorablement amb La República. Sempre s´anomena la "Guerra Civil!!!" - i jo em pregunto: "civil?" -, ¿doncs, que i feien els Nazis Alemanys i els Feixistes Italians a l´Espanya d´aleshores? Petita introducció:


13

"La crisi de la democràcia liberal, afegit a l'amenaça d'una revolució de caire socialista, va fer reaccionar els grups conservadors, els quals impulsaren, originàriament a Itàlia, una sèrie de moviments politicosocials que coneixem amb el nom de feixismes, i que tingueren un gran protagonisme en l'època d'entreguerres. Es tracta del model de dretes de l'Estat totalitari de masses. En l'evolució dels feixismes a Europa podem distingir quatre etapes: 1) 1919-1922.- Origen i desenvolupament del feixisme italià en el context de la crisi socioeconòmica de postguerra. 2) 1922-1933.- Feixisme italià al poder. Lluita del nazisme alemany per assolir el poder en el context de la crisi de la República de Weimar. Primeres imitacions i expansió a d'altres països europeus. 3) 1933-1943.- Plenitud del feixisme i nazisme, dominants a Europa, victoriosos en la guerra, secundats per altres règims, sovint satel·litzats (França de Vichy, Portugal, Espanya). 4) 1943-1945.- Final dels feixismes. Caiguda de Mussolini (1943) i Hitler (1945), derrotats en la guerra. Desaparició dels feixismes europeus amb la victòria aliada; resten només els feixismes residuals (Portugal, Grècia, Espanya). L'expansionisme agressiu d'aquests règims, molt especialment del nazisme alemany, va provocar la segona guerra mundial. La derrota en la guerra dels feixismes va significar la fi d'una època en què la irracionalitat i la intolerància amenaçaven dominar Europa. Més enllà de 1945 sobrevisqueren els anomenats feixismes residuals, a Espanya, Portugal i Grècia. Actualment, els neofeixismes són projectes polítics sense base i sense massa suport social que cal mantenir controlats". En el moment que Franco va veure que anava perdent “la Guerra” per Andalusia, doncs va demanar l´ajut a n´els Nazis, y a tots els Feixismes existents, per combatre el que ell anomenava: “ Los Rojos “.

Jerarquía Española Católica y Nazis


14

Hitler y Católico Papal Nuncio Quan Franco va aconseguir que la República perdés tota la seva batalla, que no (LA LLUITA!!!), és quan es va auto-nomenar finalment, i tot solet amb els apel·latius de "EL CABDILL D´ESPANYA" i ”GENERALISSIM PER LA GRÀCIA DE DÉU". Em sembla que per avui ja acabo, i si tenim sort continuaré molt aviat!!! L´AVI I RUSKIS.


15

L´avi Enric segueix explicant el que va viure en aquells moments:

II (Part segona):

Per situar-nos:


16

Cronologia 1930-1939

1930

1931

16 d´agost i 3 de setembre

14 d'abril

28 de juny

Després d'intrigar contra el president Horacio Vázquez i d'unes eleccions en les quals va triomfar per una quantitat de vots molt més gran que el nombre de votants, Rafael Leónidas Trujillo ocupa el càrrec de president de la República Dominicana. 3 de setembre El cicló San Zenón devasta Santo Domingo, capital de la República Dominicana. 13.40h.- Lluís Companys, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, proclama la república a l'Ajuntament de Barcelona i Francesc Macià, a la Diputació Provincial, proclama la República Catalana que tres dies més tard es converteix en la Generalitat de Catalunya. Eleccions generals amb triomf de la


17

3 d'agost

18 d'agost

9 de desembre 1932

26 de febrer 31 de juliol 9 de setembre

8 de novembre 14 de desembre

1933

30 de gener 5 de març

coalició de republicans d'esquerra i socialistes. És aprovat en un plebiscit per un 97% de vots favorables el projecte d'autonomia (Estatut de Núria). Moners dóna un 75% des votants (99%) a favor i un 1% en contra. El projecte de Constitució és presentat a les Corts: Espanya es constitueix en una república democràtica, laica, descentralitzada, amb cambra única, sufragi universal i Tribunal de Garanties. S'estableix la separació entre Església i Estat i es prohibeix als ordes religiosos exercir el comerç, la indústria i l'ensenyament. Les Corts aproven la nova Constitució. Entra en vigor la llei del divorci. Eleccions a Alemanya. Triomf del Partit Obrer Nacionalsocialista. Les Corts espanyoles sancionen l'Estatut de Catalunya per 334 vots a favor i 24 en contra. L'Estatut estableix una àmplia autonomia lingüística -igualtat de català i castellà- i administrativa. Publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana. Franklin Delano Roosevelt, president dels EEUU. Francesc Macià, president de la Generalitat. Vicenç Riera Llorca deixa de treballar com a comptable del taller d'ebenistes Esteba i Cia i entra com a funcionari a la Comissió de Política Social de l'Ajuntament de Barcelona. També entra a formar part del consell de redacció del diari "L'Opinió" -dirigit per Joaquim Ventalló- on, juntament amb Víctor Alba, es fa càrrec de la informació sindical i de l'àmbit del treball. Hitler, canceller alemany. Naixement del III Reich. Triomf del nazisme en les eleccions


18

19 de novembre

22 de desembre

1934

9 de juny

12 de juny 9 de juliol

6 d'octubre

1935

15 de setembre

1936

16 de febrer 26 de febrer 1 de març 18 de juliol

alemanyes. Prohibició posterior de tots els partits i sindicats. Victòria electoral de la dreta a les eleccions generals. A Catalunya, l'esquerra perd posicions. Mort del President de la Generalitat, Francesc Macià. El succeeix Lluís Companys. Per primera vegada a Espanya, les dones poden votar en unes legislatives. El Tribunal de Garanties Constitucionals declara anticonstitucional la llei catalana de contractes de cultiu. Inici del contenciós entre la Generalitat i el govern de la República. Riera Llorca es casa amb Emília Barrionuevo. Himmler, cap de les SS i de la Gestapo es fa càrrec dels camps de concentració nazis. Lluís Companys proclama la República de Catalunya dins de la Federació Espanyola. Vint-i-quatre hores després és detingut tot el Consell General i l'Estatut queda en suspens. Arran d'aquests fets és suspès el diari "L'Opinió". Riera entra a formar part de la redacció del setmanari "La Rambla", que aviat es convertirà en diari. Revolució d'Astúries. Repressió: 1.335 morts. Suspensió indefinida de l'Estatut. Empresonament del president Companys i dels membres del Govern de Catalunya. Els jueus, ciutadans de segona categoria a Alemanya. Eleccions: Triomf del Front Popular. Victòria de l'exèrcit italià a Etiòpia. Companys torna a Barcelona Aixecament de grups de l'exèrcit i de diverses ideologies contra la


19

19 de juliol

Del 19 al 22 de juliol

19 d'agost 27 d'agost 1 d'octubre

19 d'octubre

22 d'octubre Del 7 de novembre a l'1 de desembre

1937

26 d'abril 17 de maig Del 19 de juny al 21

República. Dels Països Catalans, Catalunya, València i Menorca continuen fidels a la República. A les 11 del matí Franco es posa al davant de les tropes espanyoles del Marroc. Santo Domingo, capital de la Dominicana, passa a dir-se Ciudad Trujillo. El govern de la República decideix armar el poble. Les tropes rebels entren a la Península. Recolzament i armes dels governs portuguès, alemany i italià a les tropes rebels. França tanca la frontera amb Espanya. França, Gran Bretanya i l'URSS decideixen la no intervenció. Assassinat de Federico García Lorca. Primer bombardeig de Madrid pels Junkers alemanys. Les Corts, reunides a València, atorguen al País basc, aïllat, el seu Estatut d'Autonomia. Aquest i el català van ser els dos únics que van arribar a promulgar-se. Abans de l'inici de la guerra s'havien començat els processos dels d'Aragó, de les dues Castelles i Lleó, d'Astúries, València, Canàries, Galícia, Balears, Andalucia i Extemadura. Franco, generalíssim dels exèrcits i cap de l'Estat Espanyol. Manuel Azaña, President de la República, es trasllada a València. Poc després el segueix tot el govern. Es creen les Brigades Internacionals. L'exèrcit republicà resisteix els primers grans combats i bombardejos a Madrid. Els nacionals arriben a la Ciutat Universitària. Les Brigades Internacionals intervenen en la defensa de la capital. Bombardeig alemany sobre Guernika amb bombes de fòsfor. Govern de Negrín. Aquest serà el darrer govern de la República. Ocupació de Bilbao i de Gijón.


20

d'octubre 8 de juliol 31 d'octubre

1938

1 de febrer 12 de març 16, 17 i 18 de març

17 de març

Finals de març

27 de març

3 d'abril 4 d'abril

5 d'abril 15 d'abril 14 de juny 25 de juliol

Desarticulació i desaparició del front nord. Comença la guerra xino-japonesa. La República estableix la seva capitalitat a Barcelona. Vicenç Riera Llorca és nomenat secretari de Josep Calvet, conseller d'Agricultura de la Generalitat i, posteriorment, cap del Servei de Publicacions de l'esmentada Conselleria. Marxa com a voluntari al front i és destinat a l'Estat Major del XVIII cos de l'Exèrcit. Primer govern de Franco, "Gobierno de Burgos". Alemanya ocupa Àustria. Mussolini ordena el bombardeig de Barcelona. La brutalitat d'aquest fet (més de 1.000 morts) va provocar el rebuig internacional. El cap del govern de París, León Blum, torna a obrir la frontera francesa per tal que puguin entrar armes destinades a la República. Destrucció del front de Terol que deixa obert el pas a la Mediterrània a les tropes rebels. Comença l'ocupació de Catalunya. L'entrada es fa per Massalcoreig (sudoest de la província de Lleida). Bombardeig sobre la ciutat de Lleida. Les tropes franquistes ocupen Lleida. Les tropes franquistes entren a Morella, primera comarca del País Valencià que cau en mans dels rebels. Des de Burgos, Franco aboleix l'Estatut. Amb la caiguda de Vinaròs, la zona republicana queda partida en dos. Cau Castelló de la Plana. Les tropes republicanes travessen l'Ebre per tal de tornar a unir les dues zones. Inici de la batalla de l'Ebre, la més llarga i cruenta de la guerra civil. Les fronteres es van estabilitzar durant


21

29 i 30 de setembre

30 d'octubre 15 de novembre

novembre 23 de desembre

1939

14 de gener 26 de gener

28 de gener

1 de febrer 8 de febrer

10 de febrer 28 de febrer

tres mesos. Tancament de la frontera francesa de Port Bou i la Jonquera, úniques fronteres de la zona republicana. Acords de Munic pels quals Txecoslovàquia és lliurada al III Reich. Rúsia disminueix la seva ajuda a la República. Alemanya s'annexiona part de Txecoslovàquia. Les darreres tropes republicanes travessen de tornada l'Ebre. Es calcula que havien perdut 50.000 homes (30.000 morts i 20.000 presoners): les brigades internacionals van perdre el 75% dels seus homes. Les baixes nacionalistes es calculen en unes 33.000. A Barcelona, comiat de les Brigades Internacionals. S'inicia la segona ofensiva de l'exèrcit nacional contra les restes de la Catalunya republicana. Ocupació de Tarragona . Caiguda de Barcelona. "El Ejército nacional entra en Barcelona, capital del separatismo, antiguo baluarte de la FAI y de la CNT y sede de los tres gobiernos (republicano, catalán y vasco". L'èxode republicà adquireix dimensions fabuloses. Comencen a funcionar els camps de concentració francesos -Portús, Cotlliure, Argelers, Prats de Molló, Barcarès, Sant Cebrià de Rosselló (Saint Cyprien), el Voló, Agde, Bram, Setfons i d'altres on van morir milers de refugiats. Figueres, darrera reunió a Espanya de les Corts republicanes. Riera Llorca travessa la frontera francesa. Inici del seu exili. La primera nit la passa al cinema de Sant Llorenç de Cerdans. Ocupació de tota Catalunya. Renúncia de Azaña com a President de


22

Del 4 al 13 de març

15 de març 22 de març 24 de març

27 de març

28 de març

29 de març

30 de març

1 d'abril

la República. Alçament, a Madrid, del coronel Casado, que forma el Consejo Nacional de Defensa i que inicia converses amb el govern de Burgos. Les tropes nazis envaeixen Txecoslovàquia. Els nazis ocupen Memel, a Lituània. L'ambaixador de França presenta, a Burgos, les credencials al general Franco. Adhesió de Franco al Pacte Antikomintern, format per Japó, Alemanya i Itàlia. Les tropes franquistes avancen cap a Madrid i trenquen les negociacions d'una rendició republicana. Caiguda de Madrid. Ocupació de la ciutat de València. Des del balcó de l'Ajuntament, el general Aranda presideix la desfilada. La divisió Litorio del Corpo di Troppe Volontaire, comandada pel general Gastone Gambara, ocupa la ciutat d'Alacant. Al port, esperant ser evacuades hi havia gairebé vint mil persones. La majoria van ser distribuïdes entre els catorze camps de concentració que es van organitzar arreu del País Valencià. Darrer comunicat militar de Franco. "En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado". Estats Units reconeix el nou Estat espanyol.

Telegrames de felicitació de Pius XII, Hitler i de Mussolini.

6 d'abril

Tropes italianes ocupen Albània.


23

18 d'abril

El capità jutge de Dènia va ordenar a l'alcalde que comuniqués als seus veïns la creació del Juzgado Permanente de Dènia-Pego, al pis principal de la casa número quatre del carrer de Diana, "donde serán recibidas, con un horario de 10 a 13 horas, cuantas denuncias debieran formular los conocedores de hechos delictivos que se persiguen".

8 de maig

Espanya es retira de la Societat de Nacions.

1 de juny

Acomiadament dels 14.000 alemanys de la "Legión Cóndor" i dels 20.000 legionaris italians.

23 d'agost

Pacte de no agressió germano-soviètic.

24 d'agost

Hitler exigeix el "corredor" polonès.

1 de setembre

Alemanya envaeix Polònia.

2 de setembre

Inici de la II Guerra Mundial. França i Anglaterra declaren la guerra a Alemanya. Itàlia es declara neutral.

4 de setembre

Decret que exigeix estricta neutralitat als espanyols.


24

28 de setembre

Tractat germano-soviètic per al repartiment de Polònia entre aquests dos estats.

30 de novembre

L' URSS envaeix Finlàndia

1 de desembre

Riera Llorca embarca cap a la República Dominicana.

13 de desembre

Itàlia es declara no bel·ligerant. Estats Units, neutral.

19 de desembre

Arribada de Riera Llorca a la Dominicana a bord del Delasalle.

Explicar tres anys de guerra em sembla que potser és massa llarg per explicar tot de detalls dramàtics i tristos, i així és que ara seguiré amb la fugida de Barcelona...


25

El dia 20 de gener del 1939, ja els esbirros del Franco estaven per Pedralbes, i la Mare en tenirne coneixement de matinada, (potser serien ja cap als 03:00 h de la matinada) i ella, em va dir: “Anem fill meu, que el Franco ja està arribant”, aleshores jo ja tenia 13 anys i mig, i el Pare va morir a la Batalla de l´Ebre, (Santa Quitèria).

Records als companys COMBATENTS que van morir a la BATALLA DE L´EBRE


26

El meu germà gran i també el germà mitjà que van ésser de l'última relleva que van cridar, ells eren dels anomenats de la "Quinta del Biberó", i ja no és trobaven a casa en aquell moment.

Monument a la "Quinta del Biberó".


27

També recordo perfectament, com si sigues ara mateix, que la mare va preparar en un petit moment la poca roba per ella, i també la roba per mi, i que cadascú de nosaltres dos, és portava el seu farcellet d´equipatge.

Jo tinc encara, ara mateix, molt gravat en la meva memòria que vaig escoltar a la pobra mare plorant, i tinc gravada també la imatge que els meus ulls veieren, de com la mare va tancar la porta en clau del pis, per no tornar potser mai més, on vam viure per última vegada.


28

I ja vàrem agafar a peu el camí per arribar cap a Montcada i Reixac, i anant de mica en mica cap a França, i vam passar per Arenys, Calella, i amunt, amunt, sempre amunt, i vàrem caminar en direcció a l´exili, un cop a Girona, vam fer estada en descans, dos dies, i ja després vàrem seguir tot fent continuació en el camí, ja que els franquistes també anaven pujant molt ràpidament, i va ser en el lloc de Figueres, que vam pujar al Fort del Castell de Sant Ferran.


29

Allà va ser on ens va tocar el gran bombardeig , en aquell moment nosaltres, i també molts més ens vam trobar protegits en el Fort del Castell de Sant Ferran, tot fent petit descans, del gran esgotament del viatge, va ser on veiérem des de a dalt d´aquella fortalesa els incendis i les destrosses amb que és va castigar tan durament a la ciutat de Figueres. (El fill de Benito Mussolini, en Bruno Mussolini, va bombardejar moltíssimes ciutats i poblacions, com Figueres, i també Roses el 9 d´octubre de 1937), etc...


30

Quatre bombes van caure sense que els avions de caça republicans ho poguessin impedir. Aquests van sortir de Figueres per intentar evitar-ho, però a causa del retard en l'avís no van trobar els bombarders.

Teníem molt sovint tot d’avions d´el Mussolini, els aliats d´el Franco, que baixaven a metrallarnos a tots els que fugíem per la carretera, els Civils i els Soldats de la República, tots plegats ens teníem de llençar a la cuneta de la carretera per protegir-nos de la metralla que volia acabar amb nosaltres.


31


32

Els bombardeigs protagonitzats per l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, els bombardeigs sobre Barcelona viscuts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 no només van causar pràcticament una quarta part del nombre total de les víctimes de la guerra.

El que es visqué a Barcelona fou compartit també àmpliament per la resta de Catalunya. Foren més de 140 les ciutats atacades, amb un total de prop de 5.000 víctimes durant els tres anys que durà la guerra, amb capítols especialment sagnants com ara els bombardejos patits per ciutats com Lleida, Granollers o Figueres.


33

De fet, si en la història de la Guerra Civil hi ha un territori especialment afectat pels bombardejos, i en ell una ciutat particularment colpida, aquest i aquesta són Catalunya i Barcelona. Les seves víctimes representen el 70% de les morts produïdes per aquest motiu a l’Espanya republicana.

En aquest sentit vindicar, rememorar i explicar allò que va passar aquells terribles dies de la primavera del 1938 a Barcelona, no és tan sols un exercici de memòria de l’horror, sinó una aportació a la construcció de la memòria democràtica europea i global.


34

Obligats pel fet de ser perseguits a mort pels franquistes, vàrem seguir tot precipitadament altre vegada, el nostra camí de l´exili, aquest cop passant pels Hostalets de Llers, i Pont de Molins, i així vam seguir el camí fins que en arribar a La Jonquera vam començar a veure’ns una miqueta més lluny dels nostres enemics, i ja després, a l´arribar a “Le Perthús”, tot i sentir-nos segurs per la frontera de les terres franceses, no vam pas poder descansar massa del fatigós camí.


35

La rencontre de Pétain et d'Hitler à Montoire, 1940. Début de la politique de collaboration du régime de Vichy avec l'occupant nazi.

Tot això, jo no se pas si vosaltres podeu entendre-ho o imaginar, en quines condicions vàrem arribar a Le Perthús, tant és així que el francesos, van deixar escrit com: “La Debacle des Refugies Espagnols Republiquens”.


36

Van ser unes molt tristes hores, les de veure’ns deixar-ho tot enrere, i de no poder evitar pensar, de que segurament era per sempre, i que potser ja no veuríem mai més la nostra tant volguda CATALUNYA, i tampoc, la família, els amics, els veïns, companys i coneguts, i les pertinences materials. Vam ser molt conscients de ser víctimes innocents de la dissort, homes, dones i criatures completament vulnerables i plens d´angúnia, sotmesos totalment al caprici d´un malson. Va ser un plor col·lectiu davant de la tragèdia impensable que vivíem, expulsats per la violenta i sanguinària barbàrie feixista i franquista, cap a la incertesa d´un futur improvís.


37

A Le Perthús, tinc una imatge en la memòria: "tots plorant", grans, petits, i Soldats, ja tots en retirada i veient clar que la nostra legítima i democràtica causa, la República, ja estava segurament del tot perduda.


38

Els francesos ens varen fer seguir caminant fins a Le Boulou, i aquĂ­ va ser el moment, (un altre dels moments tristĂ­ssims per una criatura com jo era en aquell moment), va ser el moment en el que jo vaig ĂŠsser separat de la meva mare, en camps de concentraciĂł diferents per homes i per dones, (jo, una criatura de 13 anys i mig, entre homes).


39

Las poblaciones cercanas a La Jonquera que también fueron lugares de paso de los exiliados durante la Guerra Civil. Algunos de estos lugares se encuentran en territorio francés, como la tristemente conocida playa de Argelés, en la que el gobierno de Vichy instaló un campo de concentración que acogió a más de 250.000 españoles. Campos de concentración en Francia Francia no estaba preparada para acoger una tan gran masa de hombres obligados a huir al destierro. Y hubo que improvisar. El Sur-este francés se pobló rápidamente de campos de refugiados: Argelés-Sur-Mer, Saint Cyprien, Bram... Cientos de miles de refugiados que pasarían días, meses o incluso años hasta poder salir.


40

El impacto de los campos de concentración en Francia y en el Norte de África es tan grande en la memoria de los exiliados que son muchos los que nos han dejado sus recuerdos en escritos, dibujos, óleos, grabados... La abundante colección que presentamos (podría haber sido más numerosa) se basa sólo en la obra de refugiados en México: Climent, Bartolí, Rodríguez Luna, Lizárraga, Marco Chilet, Ras...


41

Dibujo grabado de Bartolí Però per avui, jo crec que ja en tenim prou, i altre vegada torno a dir, si tenim sort més endavant continuaré explicant!!!


42

Recomano que visiteu “El Museu Memorial de l´Exili”: http://www.museuexili.cat/

L´AVI I RUSKIS...


43

Hola amics meus.


44

És en la 3ª entrega d´aquestes memòries meves, (de L´AVI), que amb l´ajuda d´en (RUSKIS), vaig deixant-vos penjades com entrades del blog (CARRASCLEST): http://carrasclest.blogspot.com/


45

Doncs és així, que ara seguiré amb la meva arribada a Le Boulou, el dia 12 de Febrer del 1939, que va ser aquí, on em van separar de la meva mare, tal i com ja he dit anteriorment, en les altres 2 entregues de la meva memòria, i que de segur recordareu, si m´heu anat llegint.


46

Jo que era un nen de 13 anyets, i desprès d´haver passat tot el que vaig passar, i de trobar-me tot solet enmig d´aquella diàspora de persones desesperades per una diabòlica realitat que no ens volia deixar estar.


47

Com penseu vosaltres, que jo em podia trobar en aquells moments?


48

Imagineu-vos el meu estat!!!


49

Ara, jo vull tornar a deixar molt clar, que per mi tot allò que vaig viure, va ser total i simplement indescriptible, i que a més, em sembla increïble que totes aquestes coses que varen poder passar, sobretot si ens parem a pensar que tot just, no fa pas relativament massa temps de tot això.


50

Penso que és vital, d´intentar evitar l´evident manca de memòria col·lectiva.


51


52

Fa molt de mal de percebre que avui dia, sembla que popularment s´hagi volgut oblidar amb un cert èxit, aquesta terrible realitat viscuda per tantes i tantes persones, ja que sembla certament, que avui la gent en general, no es recordin massa de tot allò, i és que potser els fa massa mandra de recordar...


53


54

(Tot i que avui dia, s贸n coses que encara estan passant en molts llocs, i 茅s molt dolent que ens arribi a semblar fins i tot mig normal!!!).


55


56

Jo, ara mateix, quan penso amb tot allò que vam viure, en sóc molt conscient, i Ês que jo no puc pas evitar de preguntar-me, potser una miqueta innocentment, i els drets?


57

On els van oblidar tots aquests drets que ens han predicat sempre?


58

DRETS HUMANS ?

DRETS DE L´HOME I DEL CIUTADÀ ?


59


60

DE QUE SERVEIXEN?

ON SÓN QUAN ENS FAN TANTA FALTA?

Ens cal recordar també, que els DRETS DE L´HOME I DEL CIUTADÀ van ser promulgats l´any 1789, "La Déclaration des droits de l'homme et du citoyen) és un dels documents fonamentals de la Revolució francesa.".


61

 I de que ens varen servir a nosaltres?  I encara ara de que serveixen?  Ara, que a més tenim els DRETS HUMANS ?


62

Uns DRETS HUMANS , molt mĂŠs moderns, i que van ser promulgats: (El 10 de desembre de 1948)...


63

La Revolució Francesa (1789–1799) és considerada el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat. A finals del segle XVIII, el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim. La primera etapa revolucionària, la de la Monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.

La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.


64

La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenirse davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el que finalitza el període revolucionari.

Jo ara no voldria pas de posar-me en política, i tampoc vull filosofar filantròpicament, amb una visió positiva o negativa, jo el que de veritat m´agradaria molt, és d´aconseguir conscienciar-vos, encara que només sigui en una petita part, i de fer que sapigueu almenys, tot el que jo mateix vaig tenir de viure i d´empassar-me, per tal de fer-me tot un bon EXILIAT POLÍTIC, i poder així sobreviure humana i dignament com vaig poder.


65

He de dir-vos, que passant el temps, jo veig que potser sí, que he aconseguit d´encomanar un xiquet de memòria, en el conscient col·lectiu dels meus coneguts, veïns, amics, i família que m´envolten quotidianament, i jo estic tant content de que així sigui...!!!


66

Tinc en la meva memòria el que va fer el meu pare, i avui desprès de 70 anys (ja sabeu que tinc 83 anys, jo) recordo la seva lluita, que era la de DEFENSAR ELS DRETS DELS TREBALLADORS en la UGT, i va costar-nos moltes vides, penes i treballs.


67

I el que si que voldria, Ês que ara la jovenalla que ens seguiu, a n´els homes i dones de les generacions passades, sapigueu el preu que ens va costar tot plegat.


68

Recordeu que va ser el temps en que es van aconseguir les famoses 48 hores, i que també es va mirar d´aconseguir una miqueta de respecta cap a n´els treballadors i els seus drets, (que encara avui, hi ha moltes vegades, que no es respecten prou aquests drets, com sempre passa amb tots els drets)...


69

Bé, en els Camps de Concentració de "Le Boulou", jo vaig fer una estada d´uns 5 mesos, va ser fins el juliol, que jo, tot patint una disenteria, i es va donar la circumstància, que va ser en aquell moment, en el que ens varen estar demanant voluntaris, per anar a fer les veremes d´aquelles comarques.

I jo vaig pensar molt, i em vaig dir: "mort aquí dins, ó be mort a fora", "doncs vaig decidir que mort per mort, millor mort a fora i en llibertat", i vaig demanar de sortir com a voluntari per fer les veremes.


70

Ens varen portar a molts amb un tren, i de mica en mica, ens anaven deixant repartits en grupets en els pobles d´el Departament dels Pirineus Orientals, a mi em va tocar amb un grupet d´altres persones, a AGEN en el Lot et Garonne , i en l´estació del tren, ens esperaven els "Fermiers d´ Agen" per escollir-nos com si fóssim bestiar de treball, o esclaus de guerra.


71

Jo però, puc dir que vaig tenir molta sort, ja que, com que jo era molt jovenet, i a més, encara estava força debilitat per la disenteria, i com que ells, els "Fermiers d´Agen", el que volien, era que fóssim gent forta per fer-nos treballar de valent, doncs ningú va voler-me agafar, i finalment, i per sort el "Monsieur Lefevre", un bon senyor, un home al que jo li recordava a un fill seu, i que malauradament, doncs aquest fill seu estimat, encara feia ben poc temps que s´havia mort, i era molt recordat.


72

El diagrama que sigue muestra los conductos principales a travĂŠs de los cuales las enfermedades pasan de una persona a otra. Por lo tanto, el desecho sanitario de los excrementos, el lavarse las manos despuĂŠs de defecar y antes de manipular alimentos o beber agua son actividades muy importantes.


73

La diarrea, la disentería, la fiebre tifoídea, muchos tipos de lombrices intestinales, la bilharziosis, el scabies, el tifus y el tracoma (una infección ocular) pueden también reducirse mediante la higiene personal y saneamiento. Las actividades para mejorar estos hábitos deben formar parte de todo programa de agua y saneamiento.

I així doncs, vaig ésser escollit per aquest bon senyor, conjuntament amb uns altres 7 companys, i aleshores, "Monsieur Lefevre" ens va portar a la seva "Ferme", que estava a una distància de 17 Km. d´ Agen.


74

Va ser així que vam arribar al poble de Astaffort.

Chef lieu du canton situé à 18 kilomètres d'Agen, Astaffort est un ancien village fortifié situé sur la rive droite du Gers.


75

Riche terre agricole (Vins du Brulhois, fruits, céréales, élevage, etc...), le village possède aussi diverses entreprises industrielles (biscuiterie, minoterie et carrosserie). Au XVIII° siècle, la population d'Astaffort était estimée à deux mille habitants. Au dernier recensement, elle était estimée à 1958 personnes.

Le Brulhois face tourisme, du vin noir du Brulhois, au foie gras aux pruneaux d'Agen, des sentiers de randonnée aux lavoirs en passant par le bien vivre du Sud-ouest....... Elle dispose d'une salle de spectacle pouvant accueillir 600 personnes et une Médiathèque. Ce site est géré par l'Office de Tourisme d'Astaffort 13 pl. de la nation 47220 Astaffort Tél: 0553671333 mail: ot.astaffort@astaffort.com


76

Allà el nostre treball era el de treure l´herba de les vinyes, i de preparar-ho tot per fer les veremes, i finalment enllestir-les.


77


78

I va ser en el mes de setembre, que va començar la gran invasió dels alemanys, però nosaltres, encara vàrem poder tenir temps de fer les veremes de "Monsieur Lefevre".


79


80

I ja quan els alemanys van arribar, vàrem saber que érem segons ells: "Rhot Spanien", tal i com érem anomenats en alemany, la traducció a l´espanyol, bé a ser: "Españoles Rojos".


81


82

I altra vegada ens varen fer presoners de guerra, i ens varen tornar a portar cap a un Camp de Concentraci贸, aquesta vegada al de Nordhausen en el Departament de Harz a 87 Km. de "Leipzig".


83

Així doncs, altre vegada vaig fer estada en un duríssim, desagradable i perillós Camp de Concentració, (aquesta vegada en poder dels alemanys), i com no, altre vegada a patir molt i de nou.

Per sort per mi, tot va acabar bé, i jo vaig sobreviure a aquesta bogeria...!!!


84

Com sempre, i amb sort, ja seguiré explicant el que recordo en un altra moment, ja que la meva intenció és fer-vos conèixer coses que certament ens van passar a moltes persones, com jo mateix, però ara, jo el que no vull pas de cap manera és avorrir-vos...

VISCA LA CATALUNYA NOSTRA!!!

El nostra agraïment a l´amic NIK pel seu ajut i per cedir una part de les imatges d´aquest document!!! http://nikduserm.com/ L´AVI I EN RUSKIS


85

AMICS MEUS, VULL CONTINUAR AMB EL RELAT DE LES MEMÒRIES DE L´AVI, AMB LA 4ª ENTREGA: "EN EL CAMP DE NORDHAUSEN!!!"

En el camp de Nordhausen, em va passar una cosa que m´ha quedat en la memòria per sempre més!!!


86

La segona nit d´estar allà amb altres companys dels barracons, vàrem començar a donar-nos a conèixer, érem cinc espanyols, i evidentment, es van suscitar les naturals preguntes de sempre.

Aquesta va ser l´anècdota de les preguntes de la nostra procedència que recordaré tota la vida, i que va anar d´aquesta manera (però tot va anar en castellà)...: El primer va dir: “tu d´on ets?”, (JO SÓC DE


87

CASPE, ARAGONÈS!!!); "i tu?" (JO SÓC DE DÉNIA, VALENCIÀ!!!), "i tu?" (JO DE SEVILLA, ANDALÚS!!) i el que em responia: (SÓC MADRILENY!!!) a la meva pregunta, desprès a n´el seu torn, em va preguntar ell a mi: "y tu?", i jo natural-ment, vaig fer-l´hi la meva resposta: (JO SÓC DE BARCELONA, CATALÀ!!!) y en un innegable i flagrant totalitarisme manifest, els quatre a la vegada van deixar caure d´amunt meu, la seva sentència intolerant i inapel·lable: CATALÀ? TU ETS ESPANYOL CONY!!!

Jo no voldria pas faltar o ofendrà a cap persona que es consideri "ESPANYOL", o que em vulgui considerar tant si com no, a mi, de nacionalitat "ESPANYOLA", però jo vull considerar-me simplement "CATALÀ!!!" ÉS TAL COM SENTO LA MEVA IDENTITAT, amb tot el meu dret, i tot i que ja ha quedat clar, torno a reiterar i a subratllar que jo simplement soc "CATALÀ!!!". Jo però, garanteixo que tot això va anar tal i com ho explico...!!!


88

A la meva llitera, per貌 a dalt, i dormia un noi que professava la religi贸 jueva. I jo veient com em trobava, amb la comprensi贸 que podia gaudir, i el ben relacionat que creia estar amb els meus, diguem que: "companys espanyols", doncs vaig anar fent una amistat m茅s plena de complicitat i sinceritat amb el "noi jueu"...


89

I passat un temps, van començar a tatuar-nos un número en el braç, i a donar-nos uns pantalons i una camisola a tots plegats. Nosaltres al veure això, vam sospitar, i vàrem començar a pensar que allò ja s´estava posant força malament per a nosaltres, i el "noi jueu" i jo, vàrem començar a observar amb molta cautela, i a parlar seriosament entre nosaltres dos, de com ens ho teníem de manegar per tal d´escapar-nos i no prendre-hi mal en l´intent, i així va anar, que vam acordar de guardar tots els ossets i les pells que ens pertocava en els menjars, i així, podíem fer de mirar d´aconseguir un petit grapadet a cada àpat; tot i amb el risc de ser enxampats, ho vam anar fent seguidament, i així que quan podíem, tot d´una anàvem d´amagat a donar-li a n´el gos del soldat que vigilava el reixat de filferro espinós. A cada cantonada teníem una torreta de vigilància i un soldat alemany, i el gos que anava vigilant, tot i que els primers tres dies ens rondinava, però ja tot seguit, desprès que l´hi haguéssim donat el grapadet d´ossos i pells, ja callava.


90

Amb tot això, i ja desprès de passat un cert temps, aquell gos ja ens reconeixia, i quan arribàvem a la nit per donar-li el grapadet de menjar, ja es posava a moure la cua, tot veient-nos a nosaltres com amics, i esperant el gos, la seva recompensa.

Això ens va fer plantejar que potser, ja era el nostra moment, i que havia "arribat l´hora d´escapar d´allà", i vam acordar d´esperar uns deu o dotze dies més, per tal que el grapadet de menjar sigues més gran. I així ho vam parlar, vam dir: "mentrestant el gos menja, nosaltres passarem per sota del reixat de filferro espinós que ens té barrat el pas". I tal dit, tal fet...


91

I així que ho vam fer, i va anar bé, i desprès de superar el gos i el reixat de filferro espinós, vam arrencar a córrer i a córrer, tot i sense saber del cert on anàvem, i sense parar per res del món, i així va ser que vàrem arribar a l´estació de tren a Nordhausen.


92

Allà, a l´estació, estava parat un tren de mercaderies, i nosaltres vàrem pujar de polissons, i així que ens vam quedar ben amagadets per tota la nit, i tot el dia, per tal de no ser descoberts, vam notar amb alegria,


93

que el tren ja corria i corria, i ens anava allunyant per moments de Nordhausen, amb tanta bona sort que tot d´una, ens vàrem trobar a: (Amberes, Bèlgica!!!).

Quan caminàvem pel vagó, i per tal de mirar de sortir d´allà sense ser vistos, anàvem sotjant poquet a poquet, en silenci i amb molta precaució pel passadís fosc d´aquell vagó de tren, i estant amatents al que pogués esdevenir-se, però tot d´una ens vam espantar!!! doncs, vam escoltar darrera nostra uns passos, i per instint, vàrem mirar d´amagar-nos precipitadament altra vegada, aquells passos eren els d´un home, i aquell home es va parar davant nostra, i desprès d´un moment, vam sentir la seva veu, que ens digué a nosaltres aquestes paraules: "escapats d´Alemanya!!!", i nosaltres vam fer: "no senyor, nosaltres vàrem sortir de casa dels pares, i ara tant sols volem tornar a casa!!!", i ell va dir-nos: "jo i tinc un fill a allà d´on ara veniu vosaltres, i jo el que més voldria d´aquest món, és que si el meu fill pogués escapar-se, algú l´ajudés de bon grat". Ara jo caminaré fins casa meva, i vosaltres i tindreu la meva porta oberta, si finalment i entreu, jo podré ajudar-vos, ja que jo formo part de la RESISTÈNCIA!!! Penseu-ho bé nois!!!


94

I PER ARA, AMICS, POTSER JA N´HI HA PROU, CONTINUAREM NAVEGANT PER LES MEVES MEMÒRIES MÉS ENDAVANT SI TOT VA BÉ!!!


95

L´AVI I EN RUSKIS 5ª part de les memòries de L´Avi Enric: Situem l´escenari, recordeu que ara estem a Amberes, Bèlgica;


96

A casa d´aqueix bon home, desprès el tercer dia d´estar a la seva casa varen venir dos companys de la resistència belga, i vàrem parlar de la situació en la que nosaltres ens trobàvem en aquell moment, y del que nosaltres dos volíem, i el que ells ens podien oferir per ajudar-nos a nosaltres.


97

A n´el meu amic jueu li varen dir que el vindrien a veure uns amics de l´ajuda a n´els jueus, i dos dies després es varen presentar allà, i la resposta que van portar aquells homes, va ser aquesta: "que a n´ell si que el podrien ajudar, però que en canvi a mi no, doncs que ells no hi podien pas fer res, perquè jo no era pas jueu".


98

Però l´amic de la casa, em va dir: "que jo, no tingues cap preocupació, i que ja veurien com podrien ajudar-me", i desprès d´esperar tres dies més, varen venir uns altres dos companys, i em varen preguntar a mi: "i tu que vols realment, tornar a Espanya? o que és el que tu vols fer?", la meva resposta va ser tot de seguida, no m´ho vaig pas pensar massa, i vaig respondre: "que no, que el que jo volia, era anar a França per integrar-me á la Resistència Francesa, per a poder ajudar i lluitar entre tots plegats".

Aquells dos homes, em varen respondre, que mot bé, que m´ajudarien a aconseguir el que jo tenia decidit, i que la setmana següent, un camió carregat de llegums sortiria del "Gran Mercat", per portar una carrega de caixes de llegums a Lille, França. Però que primer em tenien de portar al Gran Mercat, i que ho faríem d´aquesta manera: "un contacte amic, arribaria amb una bicicleta per la matinada, i que d´aquesta manera em portarien fins el Gran Mercat".


99

I així va ser, i va venir l´home esperat a buscar-me amb una bicicleta. Aquell senyor portava la bicicleta, i jo anava tot assegut en el quadre, van dir-me que en arribar i hauria uns homes amics, carregant tot de caixes, i que jo sense dir res de res, agafés una caixa cada vegada com si formés part del grup que les carregava al camió, i que ells ja em dirien el moment de quan tindria jo de pujar a n´aquell camió, i que em posarien part de les caixes al voltant meu per tapar aquell espai que jo ocupava, i així poder amagarme bé, i que tingués paciència fins a arribar a Lille, que era allà on descarregarien el camió, i que quan arribéssim, calia fer tot a la inversa que per pujar al camió. Allà jo tindria que agafar una caixa i junt amb ells anar buidant el camió, i finalment, tot dissimuladament un d´ells em faria un petit senyal, i jo aniria a casa seva amb ell.

Així ho vam fer, i tot va anar molt bé, tal i com teníem previst, aquella mateixa nit, ja va venir un amic de la colla, i ell em va portar fins a casa seva, i el dia següent viatjaríem d´amagat fins a Lisieux, a Normandia. Allà ja estaven al corrent de tot, per fer que jo m´integrés a n´el grup dels companys emplaçats a l´indret de Castillon en Auge á 18 Km. de Livarot , el grup estava format per un valencià, un polonès, i tres francesos, per cobrir tota la regió, com era Sainte Margarite de Viette, Mezidon i tots aquells poblets.


100

El nostre responsable que era un francès, anava de tant en tant cap a Livarot, i allà ell tenia previst de trobar-se amb algú, i rebre les ordres del que com a colla, els que ens comandaven de més amunt, esperaven de nosaltres que portéssim a cap l´acció, una acció encomanada i concreta, portada fins a l´última consecució dels seus fins per tal d´aconseguir el que es pretenia, i que generalment consistia en fer sabotatge a les vies del tren, per fer descarrilar els trens que portaven el material de guerra divers, canons, tancs, municions, camions i tot el que tenia com a destí, la costa, també altres coses que ara no vull explicar massa, ja que son coses que fan fer totes les guerres, i que veritablement no és pas gens agradable de recordar per mi.


101

Fen aqueixes feines, ens amagàvem en els rebosts de les cases d´alguns camperols, i en d´altres ocasions, també, moltes vegades segons el que ens calia fer, ens quedàvem en els bosquets, amagats per allà, sempre ocults de la claror diürna, per a poder sortir a les nits, i treballar amb la complicitat del vel nocturn de la fosca, lògicament els pagesos ens tractaven sempre molt bé, i sempre buscaven de treu-rens la gana, una gana que moltes vegades teníem d´arrossegar amb penes i treballs.

Aquells camperols sempre contents d´ajudar-nos i col·laborar amb nosaltres, ja que ells ens reconeixien la lluita que fèiem, i també se la feien seva aquella lluita, era la lluita per treure els ocupants alemanys, i tots qui més qui menys ja començàvem a saber de les atrocitats que es feien, malauradament nosaltres també fèiem lo nostre mal, encara que sigues per defensar de l´ocupació aquella França ocupada en contra dels alemanys nazis.


102

Son coses tant desagradables de recordar, que de moment em sembla que prefereixo deixar-ho així, i més endavant si el temps m´afavoreix, jo ja seguiré obrint la meva memòria, i explicant moltes coses més, unes coses bones i d´altres que, potser no ho son tant de bones, però cregueu que sempre amb la idea de fer que els joves d´avui sàpiguen de les atrocitats que vàrem passar per gaudir avui tots plegats, una mica millor de la pau i de la vida.


103

Fins a la pròxima, si DÊu vol, estimats amics...!!!


104


105

"6ª Entrega de les memòries de l´avi Enric".


106

Dos anys i 10 mesos ... És el que vaig estar de temps a Normandia amb "La Resistència" (Maquis), i com ja es sap, el 6 de juny va esdevenir-se el desembarc de les forces aliades.


107

La nostra tasca era procurar que quan els paracaigudistes eren llançats des dels planejadors, trobar-los i fer contacte amb ells per tal d´informar-los i posar-los al corrent ràpidament de tot el que ens era possible, com per exemple d´on tenien els alemanys controls, campaments i forces concentrades, etc... … Los daños causados a las líneas de comunicaciones ferroviarias y terrestres para dificultar los movimientos del enemigo, y las continuas y crecientes dificultades impuestas a la economía de guerra y a los servicios de seguridad de Alemania por las fuerzas organizadas de la resistencia en toda la Europa ocupada, desempeñaron un papel de vital importancia en la victoria final Aliada. Eisenhower, Mayo de 1945.

La famosa “Sten” La más usada por la resistencia y suministrada por el SOE. Era un arma ligera, fácil de fabricar y montar y bastante fiable.


108

Sus funciones eran definidas en un documento: “Ustedes son la autoridad responsable de la coordinación del sabotaje y de otras actividades subversivas, comprendiendo la organización de grupos de la Resistencia; además, les corresponde a ustedes proporcionar el asesoramiento y establecer los enlaces en todos los terrenos correspondientes a las actividades de los patriotas…”


109

Miembro de la resistencia falsificando unos documentos.


110

Se prefería destinar todos los recursos a los “verdaderos ejércitos” antes que a un grupo de resistencia, pero según se acercaba el día-D, los oficiales comenzaron a darse cuenta del gran potencial que tenía la resistencia por lo que comenzaron a tomarlos más en serio. També nosaltres vam continuar fent els sabotatges a les vies del tren per tal de fer-los descarrilar oportunament, i evitar axis que no arribessin al seu destí una part important del contingent de tropes, i del material bèl·lic previst per reforçar el front alemany i inutilitzar en gran manera el seu propòsit de reforç.


111

Va ser d´aquesta manera que vam intentar reduir el potencial ofensiu de l´enemic i vam poder augmentar una miqueta la nostra petita capacitat defensiva contra l´ocupació Alemanya. Tot i així, era massa poc el que nosaltres vam poder fer per contrarestar la magnitud del poder bèl·lic, i la gran força que ja a n´aquelles hores tenien adquirida els "nazis", i lògicament, en anar passant els dies, els aliats també tenien més i més força, i anaven guanyant més i més terreny.


112


113

Una cosa que encara avui en dia m´esgarrifa només de pensar-hi, és el record que tinc de la gran batalla que es va produí.


114


115

La força destructiva dels Tancs de combat "Patton ", i els "Panzer" a les afores del poblat de Mezidon , allà però, va ésser una gran desfeta pels Nazis.


116

Els dies corrien de pressa, i s´anava avançant, i tant una força com la contraria teníem moltes pèrdues en vides humanes, tal i com que queda marcat en el Cementiri de “Platge Omaha ”.


117

Aquest lloc és on reposen molts dels que varen perdre la vida en la seva lluita heroica contra els Nazis, d´una Alemanya que tenien dominada gran part d´Europa per la força de les armes, aquells soldats caiguts, no solament eren Nord-americans, també varen morir en la lluita d´aquella batalla, molts Canadencs i Anglesos i d´altres nacionalitats.


118

Era cosa trista de veure que ja els Alemanys, la major part dels soldats, eren xicotets jovenets, que tot esvarats anaven enrere i enrere, es clar que també segons avançàvem topàvem amb molta més força defensiva per part dels Alemanys, perquè arribaven reforços d´altres llocs del centre de França. És ben bé per això, que ja en el relat de la 5ª part de les meves memòries, ja vaig explicar que varen passar moltes coses, unes bones, i altres dolentes, i que les guerres porten dolor, però també porten


119

records, records dels bons companys que en ocasions van salvar-me la vida, i d´altres vegades records de companys que vaig perdre per sempre més.

Ja molt a prop de París, i va haver unes discrepàncies entra els dos grans Generals Eisenhower i De Gaulle, el primer, era de l´opinió que calia esperar per entrar a París, i el segon (De Gaulle) que si els aliats no volien entrar per alliberar París fins més tard, ell amb les Forces de França i amb l´ajut de la Resistència, alliberaria París, i atacarien conjuntament en ofensiva militar amb l´ajut del General Juin, que ja estava apunt per tal de rebre les ordres i entrar a París per començar l´alliberació.


120

Tant és així que el general Juin que havia desembarcat pel sur de França (venia des de l´Àfrica), va passar que aquests dos generals es varen posar d´acord en la tàctica de guerra, i el General Juin va entrar a París pel Sur, i De Gaulle per l´Oest, i finalment entra tots plegats, Resistència inclosa, vàrem alliberar París de l´ocupació Alemanya.

Jo tinc una imatge en el record. Nosaltres avançant junt amb els aliats, i gaudint de veure com la gent ens rebia amb abraçades, somriures, cants i petons.


121

Per la propera entrega, vull explicar-vos l´arribada a París, que tant marcada tinc en la meva memòria, a causa de la meva lluita en la Resistència, i que amb tant de gust jo mateix vaig poder veure i participar de l´Alliberament de París , els dies 26 i 27 del mes d´agost d´aquell any de 1944.

(7) París, la ciutat de l´amor, era ara convertida en la ciutat de la llum, doncs ja havia estat alliberada de la foscor.!!!

Bé, París, la immortal i eterna ciutat de París, la ciutat de l´amor, era ara convertida en la ciutat de la llum, doncs ja havia estat alliberada de la foscor.!!!


122

Foto extraída de http://paris.org/Expos/Liberation/ Tot un gran triomf per nosaltres, i jo crec fermament, que també ho va ser juntament amb París, el gran triomf de la resta del Món, l´alliberació del Món, del nostra Món, del Món que nosaltres coneixíem, de la generació d´aquells moments, de la nostra època, dels que ho vam viure. Per nosaltres "l´alliberament de París", era la clau del començament del final del Nazisme i del Feixisme. I així ho va ser.

La ara simbòlica ciutat de la llum, París!, va ser veritablement i incontestablement, una llum d´esperança per a la civilització d´occident, per Europa, per el Món, era la nostra llum del futur, (una llum mare/fill), una llum que va parir el futur com si sigues un fill. La mare que ha viscut plena de sacrificis i penalitats, i encara és capaç de donar a llum el futur, la vida, LA LLUM que finalment havia vençut la força tenebrosa del mal, instal·lada en el poder de les nacions.


123

És aquest record que ens resta latent, una cosa que més ó menys tothom guarda o coneix, pels documents, per la història... Tots més o menys tenim una imatge col·lectiva d´aquella gran "Eufòria", en la que ens vam veure immersos molts de nosaltres, directa o indirectament.

Jo recordo quan vàrem ser rebuts com a vencedors conjuntament amb els "Exercits Aliats", enmig de multituds agraïdes, de lloances i d´aplaudiments. Ara imagineu-vos el moment indescriptible, plors i crits d´alegria, d´un sentiment de plaer nostra, i de les gents, que eixia alhora dels cors i les ànimes satisfetes, d´una exaltació popular incomparable.


124

" . . . No debemos dejarnos guiar por los acontecimientos ocasionales, los dones de la fortuna, los giros caprichosos del destino, pues sólo son el resultado de la coincidencia de circunstancias externas que, similares a las cimas de las montañas, son las primeras que saltan a la vista. En cambio, precisamente aquellas experiencias mínimas, aquellos acontecimientos interiores a los que no damos importancia, son los que con más claridad muestran la totalidad del carácter de un individuo, pues se desarrollan orgánicamente según la naturaleza humana, mientras que los otros no le pertenecen, sólo están unidos con él de forma inorgánica . . . " Friedrich Wilhelm Nietzsche Escrito el 18 de septiembre de 1863 Aquells moments van ser inoblidables per tots els que ho vam viure, ens varen rebre les F.F.I. (Forces Franceses de l´Interior), que reconeixien els nostres grans esforços i sacrificis en la lluita, uns esforços que vàrem fer duran els tres llargs anys que va ser ocupada França, uns moments que jo, no podré oblidar mai, per molt de temps que encara visqui.

Amb "Paris ja alliberada", els Exercits dels Aliats varen continuar cap el Nord de França, i arribant a les “Ardenes” va ésser altre vegada que ens vam trobar amb una crucial batalla, que va tornar a marcar la història recent d´Europa, aquesta batalla que tots coneixem com “la Batalle de


125

les Ardenes”, que per cert, allà els Nazis varen fer el seu gran i últim esforç, ja que "la Alemanya es veia vençuda".

Ara explicaré més encara, des del meu punt de vista subjectiu, tal i com jo vaig viure aquests fets de la història, però insisteixo, que jo no voldria pas ferir a ningú que tingui idees diferents a les meves, o que no ho va viure com ho vaig viure jo.


126


127

Tots nosaltres, els que vàrem estar lluitant conjuntament amb els “Maquis”, la (GE), i amb col·laboració amb les "F.F.I.", i inclús també els homes que venien de "l´Àfrica" , amb unes tropes republicanes desembarcades en el Sur de França, i que venien de prendre part a la "Batalla de Tobruk", protagonitzada pel general anglès "Montgomery" el (1r Vescomte Montgomery de El Alamein, Bernard Law Montgomery), que va obtenir la Victòria i es va imposar conjuntament amb els seus homes, tot derrotant a l´enemic, el general alemany "Rommel", (Erwin Johannes Eugen von Rommel) i les seves tropes, "Àfrica Korps".

versus – montgomery vs rommel


128

Doncs, entre tots pegats ens vàrem ajuntar i organitzar per seguir treballant per l´alliberament d´Espanya del Feixisme del Franco, tots plegats ens vàrem concentrar a "Toulouse", mentre nosaltres estàvem a "Toulouse", va arribar una ordre dictada pels "Aliats", manant-nos explícitament, de que: "nosaltres, no ens podíem organitzar en contingents de forces per anar alliberar l´Espanya del Franco", (jo mai podré entendre el perquè d´aquesta ordre que va arribar dels Aliats!!!).

Bibliografia:  Moradiellos, Enrique (1990). Neutralidad benévola. El Gobierno británico y la insurrección

militar española de 1936. Oviedo: Colección El Basilisco, Ed. Pentalfa. ISBN 84-7848-429-9. El que ens van dir: és que l´Ordre que nosaltres teníem era de no estar a menys de 150 Km. de la Frontera amb Espanya.


129

Los Aliados

Desprès de tants i tants anys, jo no entenc encara el perquè de tot plegat, ja que s´estava alliberant a tota Europa del Nazisme i del Feixisme, com pot ser que finalment a nosaltres no se’ns ajudes?

Com no es podia seguir encara una miqueta més la lluita, per tal d´alliberar també l´Espanya de l´últim reducte del Feixisme, un Feixisme que encara existia a Espanya amb la "Dictadura Franquista"?


130

En ciertas cosas, el diablo siempre es neutral!!! ... Y es por eso que me gusta tanto la poesía: porque es tan eterna. Mientras haya gente, se podrá recordar palabras y combinaciones de palabras. Nada puede sobrevivir a un holocausto salvo la poesía y las canciones. Nadie puede recordar una novela completa. Nadie puede describir un filme, una escultura, una pintura. Pero en tanto y en cuanto haya seres humanos, las canciones y las poesías pueden continuar... *James Douglas Morrison 8 de Diciembre de 1943 - 3 de Julio de 1971.


131

Oda a los ángeles - (poema inspirado en Brian Jones) Soy un habitante de una ciudad Acaban de darme el papel del principe de Dinamarca Pobre Ofelia Los fantasmas que él nunca vió Vagando hacia su funesto destino En un candelabro Vuelve, guerrero valiente Sumérgete En otro canal Una cálida piscina resbaladiza Dónde está Marrakesh Bajo las caídas el vendaval dónde han ido a parar los salvajes al atardecer monstruos del ritmo Has dejado tu nada para enfrentarte al Silencio Espero que te hayas ido con una sonrisa Como un niño En la plácida frontera de un sueño El hombre ángel


132

se enfrenta a las Serpientes con manos y dedos Y ha acabado por reivindicar esta alma benévola Ofelia Se va, empapada en seda Sueño de cloro Testigo loco ahogado El salto, el trampolín la piscina Eras un luchador una musa adamascada y almizclada Eres el sol desteñido por la t.v. de la tarde Sapos cornudos francotirador de pupila amarilla Mira a qué te ha conducido Al paraíso de la comida con los caníbales y los judíos El jardinero descubrió El cuerpo, inerte, flotante Rígido y feliz De qué verduzca materia Estabas hecho Agujeread la piel de la diosa ¿Apestará Cuando ascienda a los cielos A través de las salas de música? Ninguna posibilidad Réquiem por un grande Esa sonrisa Esa mirada de sátiro porcino se ha elevado saltando al barro. *Lewis Brian Hopkin Jones 28 de Febrero de 1942 - 3 de julio de 1969 .


133

Manuscrito: En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. la guerra ha terminado. Fdo. El Generalísimo.


134

Franco preside su primer consejo de Ministros Passant el temps i a força de pensar el perquè no es va aleshores, encara seguir una miqueta més, per tal d´acabar finalment de netejar tota Europa de la més mínima influencia del perniciós Feixisme, arribo a la meva conclusió (Què jo imagino!!!), que va ser pels interessos que a la força havien de tenir els Nord-americans, unes bases Aéreas per a l´Aviació, amb la idea de desprès poder fer front i controlar a la Unió Soviètica, que els Americans veien com un altre "Enemic fred", de "La era d´Estalin", principi i propiciador a la "Guerra Freda".


135

Enfrentamiento ideológico, político y bélico que se dio entre Estados Unidos, quién representaba al bloque capitalista, y la Unión Soviética, la cual representaba al bloque comunista. Esta se llama así debido a que fue una guerra de ideologías, y durante esta los países no estaban dispuestos a enfrentarse en una guerra nuclear, por lo que solucionaron sus intereses en los países periféricos. España era uno de ellos. Una "Unió Soviètica" que començava a sorgir com una superpotència, i dels "Estats Units d´Amèrica" que ja era la superpotència del Món per antonomàsia. A causa de tots aquests interessos i baralles fredes d´aquestes dos poderoses nacions, per la pugna de ser una o altre d´elles, la més forta i superior. Aquestes dos grans super-nacions i els seus fets transcendents d’influència i interessos polítics, van propiciar els esdeveniments i en van ser els escriptors de la història, amb unes cartes que ells van marcar, del tot el present i el futur del Món en les seves mans, tal i com va anar, i tal i com ens va afectar realment al final de tot a nosaltres exiliat de la REPÚBLICA.

Per això, i d´ acord amb el context internacional, intel·ligentment el "Franco" sabedor de la posició, immillorablement estratègica "d´Espanya" en l´incipient començament de la "Guerra Freda", i aprofitant-se de la situació política internacional, va prendre partit pel que més l´hi va interessar, i va deixar fer a n´els "Nord-americans" mitjançant pactes secrets, a canvi de la no intervenció, fer les bases Aéreas que ells volien tenir, sabedor com era també, que d´aquesta manera ell i la seva "dictadura", esdevindria intocable, utilitzant els argument d´aliança amb "Estats Units d´Amèrica" en contra del "Comunisme", a causa de l´ajuda que va rebre Espanya


136

del "Exercit Vermell", amb l´enviament de tropes en contra de "l´Alçament Nacional" dels militars Franquistes i d´altres institucions per doblegar el seu poder i força, el poder "dels Nacionals"!!! Pel fet de que el Comunisme havia sigut aliat de la República, i sempre enemic "Del Movimiento Nacional".

La gent jove d´ara, segurament que no fan memòria molts d´ells, de “Torrejon de Ardoz” i de altres "bases aéreas", inclús es pot trobar en la història bibliogràfica moltes coses relacionades amb "Relaciones España-EEUU: La Bomba de Palomares" , que i feia? "l´avió que va caure a les costes d´Alacant" i que portava una "Bomba Atòmica"?, si, si, si, una "Bomba Atòmica!!!", no és pas una cosa que jo ara m´inventi "s´en va parlar molt en el seu moment". O també pot interessarvos: "EEUU: El cas de la bomba termonuclear desapareguda" o també "La bomba atòmica que va planejar Franco".


137

Encuentro entre Dunn, Artajo y Franco Encuentro ente el embajador de Estados Unidos, James Dunn, el ministro de Asuntos Exteriores, MartĂ­n Artajo, y Francisco Franco, en 1953, en el marco de los Pactos hispano-norteamericanos de 1953.


138

Los primeros años cincuenta supusieron la consolidación definitiva del franquismo.

Durante estos años, la vida española se caracterizó por la división entre vencedores y vencidos, la represión política, el exilio de miles de personas, las privaciones y el aislamiento internacional.  En política exterior, finalizó el aislamiento internacional del régimen. En 1953, en uno de los

momentos más tensos de la guerra fría (estaba finalizando la guerra de Corea), España firmó tratados con Estados Unidos: se permitía la construcción de bases militares estadounidenses en suelo español a cambio de ayuda económica. Ese mismo año se firmó un concordato con la Santa Sede. En 1955 se permitió el ingreso de España en la ONU y los países europeos comenzaron a mantener relaciones diplomáticas y económicas. En 1956 se reconoció la independencia de Marruecos.  En política interior la década de 1950 supuso el declive del poder político de los falangistas y el comienzo de la actividad de los grupos católicos. La Ley de Principios Fundamentales del Movimiento (1958) eliminó los aspectos más fascistas del régimen. A pesar de esto, se mantuvo una férrea dictadura basada en el rechazo de la democracia y de la libertad de expresión.  La situación económica mejoró ligeramente con el relajamiento de la política autárquica y la llegada de los créditos occidentales tras el fin del aislamiento. Sin embargo, persistieron los problemas económicos, aunque ya no fuesen años de hambre como los de la posguerra. Esta situación provocó las primeras huelgas en la minería asturiana y otras protestas en grandes ciudades como Barcelona o la Universidad de Madrid. La protesta social estudiantil tomó el relevo de la protesta política que había encabezado la guerrilla rural (maquis) en los años anteriores.


139

Son coses que sempre quedaran en el dubte, del perquè de les guerres, tot són coses d´aquelles egoistes en les que les Nacions i algunes persones, fan tot el possible i impossible per tal de treure tot el profit, encara que sigui de la sang o del patiment de persones innocents, no importa pas el que pot costar el guanyar una guerra, que lògicament es sang del poble, molt poques vegades perden la vida els interessats directes, polítics o altres, normalment sempre els que surten perdent son els ciutadans, jo pocs polítics he vist morir en les guerres. Ara crec que ja m´estic embolicant amb això dels polítics, ara ja fa molts anys, (però potser no pas tants) penso que si que van existir bons polítics que lluitaven per la idea del benestar i progrés dels pobles de totes les Nacions. Vaig començar explicant-vos les meves memòries perquè per mi encara són tant reals com el primer dia, espero que les copseu amb la intensitat que crec que han de merèixer, i de la que jo puc ser capaç de traspassar-vos tant bé com puc, no permeteu que la relativa distància en el temps faci que desmereixin per vosaltres els joves, la vostra atenció.


140

Havent tornat (per sort!!!) a Catalunya, la meva estimada CATALUNYA, una Catalunya de la que com sabeu, vaig haver de fugir per la força, i ara que no fa massa temps vaig poder estar de tornada duran un determinat temps, he pogut adonar-me, que si en l´any 1945, els que en aquell moment teníem la idea de seguir aquella lluita d´alliberació arreu d´Europa, per acabar d´alliberar Catalunya i Espanya del Franquisme. Segurament ens haurien aniquilat amb molta facilitat, ja que vaig poder constatar els nius de metralladores que estaven preparades i completament construïdes en moltes parts estratègiques, i ara encara es veuen, nosaltres, que segurament hauríem sigut pocs i ens hagueren rebut amb una calorosa benvinguda de trets i metralla, ja que l´aniquilació era el més probable. Tot demostra que el Franco estava molt assabentat de que volíem anar a treure la seva cadira, i a ell mateix de l´escena en que s´havia empoltronat, per alliberar del seu Feixisme la nostra estimada terra.


141

Amb sort podrÊ seguir explicant les meves memòries tot intentant de no posar-me en política, ja que jo no voldria pas faltar a el pensament dels que no pensen com jo.


142

FINS A LA PROPERA, TOT ESPERANT QUE NO SIGUI MASSA TARD!!!

(8). Ja tornem a la vida:


143

Acabada la persecució i la tensió que vàrem patir tant de temps, les coses es van anar posant a lloc, i de mica en mica vam procurar de fer una vida organitzada, i vam mirar de trobar un treball per poder sobreviure.

Per mi sense tenir estudis ja que com ja he explicat, l´escola la vaig tenir de deixar quan tenia 11 anys, jo vaig néixer l´any 1925, i la guerra Civil d´ Espanya va començar el 1936. Com és natural, per necessitat de poder tenir mitjans suficients per subsistir de forma digna, tant la meva mare, com jo mateix, ens calia tenir feina per guanyar-nos la vida. El cas és que jo, en poc temps vaig


144

començar a treballar en un negoci, que era una vidrieria, el meu treball consistia en fer la neteja del local, i d´ajudar en petites feines. Amb tot això, era complicat per trobar un treball de veritat, i jo, buscant i buscant per tot arreu, ja que, acabada la guerra resultava més difícil per trobar treball, però passat un parell de mesos vaig tenir la sort, de trobar una feina de repartidor, amb un Tricicle dins de París, l´Empresa es deia: “La Cellophane” i la Fabrica estava a Beson prop de París en el Seine et Oise, a París tenien un dipòsit, i arribaven les comandes allà, d´on sortíem per entregar a n´els clients els seus encàrrecs, el meu treball consistia en fer-ne l´entrega a n´els clients amb el Tricicle. Desprès de 10 mesos vaig demanar un treball a la Fabrica, amb tanta sort que vaig tenir, que varen donar-me un nou lloc, per encarregar-me d´una Maquina impressora que imprimia en quatre colors, era un treball molt penible, ja que era una maquina molt gran. Estan ja a la Fabrica, vaig conèixer a la que mes tard seria la meva muller, la Dorita, ella també treballava a la Fabrica i poc a poc anàvem formalitzant les nostres relacions i ens vàrem fer "Promesos", tant per part d´ella com per la meva part, veiem que més tard potser, podríem arribar a poder casar-nos. El temps anava passant i cada vegada ens estimàvem més i més, en aquells moments ella vivia amb la seva mare, i com ja he dit la nostra gran il·lusió era de que pensàvem de poder-nos casar més tard, i començar la nostra vida plegats. Ella tenia un germà que va tenir la sort de poder-se exiliar a Mèxic des de l´any 1939, tot seguit desprès de que s´hagués acabat la Guerra Civil d´Espanya, va ser quan el Govern Mexicà va acceptar de rebre els Refugiats Espanyols. El germà de la Dorita n´era un d´aquests españols afortunats. Desprès que la guerra sigués acabada a Europa, el germà de la Dorita va fer la proposta a la seva família: a la seva Mare, i a ella mateixa, de que ell podia mirar de fer tot el necessari per poder fer la sol·licitud en el Govern Mexicà, i poder fer, la reclamació que calia, per tal de tramitar l´entrada a n´el país de les seves familiars, lògicament com a exiliades polítiques, tal i com ell mateix havia fet anterior-ment per si mateix.


145

Davant d´aquest fets que s´esdevenien en la nostra vida i que podien trastocar els nostres plans, nosaltres vàrem parlar tots dos, la Dorita i jo, la proposta que els feia el seu germà d´anar cap a Mèxic, ens va semblar a tos dos que era una bona cosa si i podíem anar tots plegats, vàrem contestar explicant la situació, i ell, el germà de la Dorita, va fer resposta tot aclarint de que podia fer el necessari per la mare i per la Dorita, però que per mi no podria pas fer el pagament del viatge, cosa que era lògica, ja que a mi, ell, no hem coneixia pas de res. Davant d´aquesta última contesta del seu germà, la Dorita li va contestar que com que la nostra idea era de casar-nos, que nosaltres dos ens quedaríem a França de moment, i que ja veuríem més endavant, i que per tant era millor que fes el necessari només per a la seva mare. Desprès tot seguit, va fer altre vegada resposta ell, i ens va dir que arreglaria l´entrada també per mi, però que jo tindria que pagar-me el meu viatge. Ja tot decidit vàrem rebre al cap d´uns dies els Telegrames amb l´autorització oficial per poder anar cap a Mèxic, tot seguit preparar-ho tot, per el viatge d´elles dues, i el dia que varen tenir de prendre el tren per anar a pujar a bord del vaixell que les duria cap a Mèxic, jo les vaig acompanyar fins a l´estació del tren. Com es pot entendre, emocional-ment, per un cantó, la Dorita i jo estàvem molt contents, però per un altre, molt tristos de separar-nos un tant lluny de l´altre, perquè jo encara no tenia els


146

diners, i no sabia pas com podria fer per arreglar el meu viatge, però tot i així estàvem animats tot pensant que a Mèxic podríem finalment casar-nos, i començar la vida nova per la Dorita i per mi, tant i tant esperada. Ja quedant-me tot sol a França, se’m feia molt difícil de pensar com podria fer per tal de solucionar el gran problema del meu viatge, i no podia parar de pensar, que de quina manera lluitaria per tal de tirar endavant i aconseguir arribar amb èxit al final d´una empresa vital, tant i tant gran i important per mi, i que jo pretenia amb tota la meva voluntat. Potser ja n´hi ha prou per avui, em sembla que ho deixo aquí, i ja miraré potser més endavant, de seguir explicant totes les dificultats i les incerteses que vaig haver de salvar, per tal d´aconseguir assolir finalment el meu gran objectiu.

Amb sort podré seguir.!!!

(9) La meva anada a Mèxic


147

En l´última entrega de les meves memòries, ja la Dorita i la seva mara havien marxat, jo vaig estar pensant com podria resoldre la meva anada cap a Mèxic, dos dies desprès a força d´estar pensant, vaig animar-me d´anar a l´Ambaixada dels Estats Units, que estava (i encara esta) a la Placa de la Concòrdia.


148

Desprès d´anar d´un despatx a l´altre, sempre allà on ells m´enviaven, per fi en un d´ells els i vaig poder dir la meva intenció del que jo hem disposava a fer, i de si ells podrien ajudar-me, ja que jo tenia tots els documents que justificaven la meva estàdia de dos anys i deu mesos a Normandia, tot ajudant per aconseguir el dia 6 de Juny el desembarc i que vaig seguir fins a l´alliberació de la ciutat de París.

Lògicament la resposta immediata va ser que ells no podien ajudar-me per anar a Mèxic, i que si jo volia, que per la setmana següent sortiria del Port de La Palisse de la ciutat de la Rochelle un vaixell, i que podien embarcar-me fins a Baltimore a l´Estat de Maryland, i des d´allà que jo tenia d´arreglar-me tot sol per anar fins a Mèxic, ja que ells no podien portar-me més enllà dels Estats Units.


149

La proposta no hem va sembla pas malament, ja que ells mateixos hem varen suggerir que en arribar a Baltimore, jo mateix podia veure de quina manera m´ arreglava per a poder fer el meu viatge cap a Mèxic, jo tot entusiasmat perquè ja veia que estaria molt més proper d´aconseguir el meu propòsit.


150

El dia d´embarcar, allà davant meu tenia el vaixell anomenat "Alexandre Ramsey", i pujant la passarel·la tot seguit, no varen pas tardar a fer-me canviar la roba que jo portava de civil per un uniforme dels mariners, també varen donar-me una mena de sac, que en francès en diuen “Un fourre-tout”, vaig posar tota la meva roba a dins i també varen indicar-me quin lloc jo tenia d´ocupar en el transcurs del viatge, va tocar-me una llitera baixa, i ja al cap d´unes quatre hores, el vaixell "Alexandre Ramsey", molt poquet a poquet va sortir de Port. Vàrem fer un viatge que va durar 18 dies, tot aquest temps sense veure terra ferma per enlloc, i ja per fi vàrem arribar a la badia de Shesapeke, tota la nit la vaig passar mirant d´un canto a l´altre, a tots els cotxes que anaven i venien de la ciutat de Norfolk, això va donar-me molt de gust desprès de tants dies en alta mar, i alguns d´aquells dies amb condicions de molt mala mar a les que jo no estava acostumat, jo per fi, ja veia que era en terres del continent d´Amèrica, per mi era una experiència mai viscuda.


151

Ja, cap al matí vàrem arribar a Baltimore, Estat de Maryland, en el Port vaig veure moltes persones que esperaven als viatgers, uns esperaven els fills, altres a n´els germans, els marits, els promesos, amics o familiars de tota mena, en fi, tot una multitud de gent de tota mena i condició, i tots amb molta il·lusió de veure de nou els seus parents o amics tant esperats.


152

Vàrem desembarcar i per tot arreu, molts petons i abraçades, i jo en canvi, res de res. Jo de tota manera estava molt content d´arribar d´aquell viatge tant llarg, i també molt content de trepitja terra del continent Amèrica, molta il·lusió tot plegat que no es pot pas explicar per la dificultat d´expressar les emocions contradictòries del moment. Ja desprès de veure tanta gent, i amb tanta il·lusió de demostrar el seu afecta, i de veure com l´altra gent es podien abraçar, i jo pensant, i ara com podré resoldre tot el que encara hem queda per aconseguir el meu objectiu d´ acabar el meu viatge...


153

De l´altre banda del Passeig vaig veure un restaurant, i carregat amb el meu sac, tot decidit, vaig anar cap el restaurant, tot entrant vaig trobar-me que i havia un senyor que era l´amo, i deseguida va preguntar-me el que desitjava jo, vaig demanar-li que si tenia treball per oferir-me, ja que jo n´estava cercant, l´amo del restaurant va respondre amb la pregunta, de que si jo acabava d´arribar amb el vaixell, i vaig respondre que si, i que venia de França. Desprès ell va dir que si jo volia, podia quedar-me a rentar plats, jo li vaig contestar que la meva intenció era de quedar-me més o menys uns 15 dies, i que jo volia anar a Mèxic, que m´estava molt bé els tractes que ell m´oferia, i que amb el que pagués per la meva feina, jo el que volia, era comprar un bitllet de tren per anar-me´n a Mèxic, sempre i quan el salari per aquest període de temps, m´arribés per comprar el bitllet per continuar el meu viatge.


154

Ell va esta d´acord, i hem va dir que ell volia ajudar-me, i que hem podia quedar a casa seva fins el dia que jo volgués anar-me´n, hem va donar una habitació, i menjava amb ell i la seva família. Aquella gent, tots es van portar molt bé amb mi.

Més o menys al cap de tres setmanes, vaig anar a l´estació del tren a preguntar quan costava un bitllet fins la ciutat de Mèxic, amb el que jo havia cobrat i el que encara tenia que acabar de cobrar, vaig fer comptes, i si, m´arribava i encara me’n sobraven 28 Dollars, que jo pensava: això hem servirà per menjar uns “Sandwich” per el camí.


155

El dissabte, l´amo del restaurant va pagar, i el mateix dilluns jo ja estava a l´estació per comprar el bitllet per agafar el tren el divendres següent i prosseguir el meu viatge cap a Mèxic.


156

Jo ja tot content perquè ja veia el final d´aquesta “Odissea”, i content també perquè al cap de tres dies, creia que ja podria abraçar a la meva estimada Dorita i a bona part de la família Mantecón.

Escut d´armes dels Mantecón

El tren va ser d´una pesadesa molt important, perquè aquell tren es parava a totes les ciutats i com que els diners no varen arribar-me per comprar el trajecte amb una llitera, vaig forçar-me de


157

fer tot el viatge només assegut i passejant en el passadís, i anant a comprar-me un “Sandwich” a les hores dels àpats.

Ja arribant a "San Luis Missuri", va pujar al tren un senyor que va seure al meu costat i ell era mexicà, en el trajecte vàrem fer gran conversa i ell va explicar-me moltes coses de la vida a Mèxic, ell tenia tres “Camions” (mena autobusos) tal i com s´anomenen a Mèxic.


158

Aquí us deixaré aquesta història per continuar més endavant, i explicar-vos el que allà m´estava esperant.


159

L´avi enric i l´exili  

L´ENRIC NORT, L´AVI!!! VA FER UN CAMÍ COM TANTES ALTRES PERSONES, VA SER UN CAMÍ MOLT DUR PER ELS TEMPS D´ENTRA GUERRES, VA SER UN EXPECTADO...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you