Page 1

icss! Quins clàssic uins clàss Versions breus de grans clàssics de la literatura universal


189

La metamorfosi de Franz Kafka

Cadascú veurà en Gregor Samsa, el protagonista d’aquesta història, una idea diferent: el rebuig per la diferència, l’esclavisme de les estructures rígides, la incomunicació, la culpa... Les interpretacions que s’han fet de La metamorfosi són tantes com lectors n’ha tingut. És el vostre torn, ara, de descobrir qui és per a vosaltres Gregor Samsa.


Lloc i any de publicaci贸: Alemanya, 1915 Idioma original: alemany


La metamorfosi 191

Un matí, després d’un somni intranquil, Gregor Samsa es va despertar convertit en un monstruós insecte. Va notar que la seva esquena era una coberta dura que li impedia moure’s amb llibertat. Va aixecar una mica el cap per mirar-se el cos i va trobar-se amb un ventre convex i fosc, amb nombroses potes al voltant, penosament primes, que s’agitaven sense ordre. —Què ha passat? No era un somni. Era allà, a la seva habitació. Sobre la taula hi havia el mostrari de teles —Samsa era viatjant de comerç— tal com l’havia deixat la nit anterior. Va mirar per la finestra, a fora tot era ennuvolat, i es va dir a ell mateix que potser seria millor dormir una mica i oblidar-se de totes aquelles bogeries. Però acostumava a dormir de costat i la closca amb què avui havia despertat li impossibilitava aquell moviment. Va mirar el despertador. —Déu meu!— va exclamar per a ell mateix. Eren dos quarts de sis passades. Havia posat l’alarma a les quatre per anar a treballar. La mare va picar a la porta.


192 Quins clàssics!

—Gregor! No havies d’anar de viatge?— va dir des de l’habitació contígua. Quina veu més dolça tenia la seva mare! I en canvi ell, quan va començar a contestar, es va adonar que la seva era penosa i estrident, que les vocals es barrejaven amb un xiulet desagradable que feia incomprensible el seu discurs. Per això va decidir no donar moltes explicacions. —Sí, sí. Gràcies, mare. Ja em llevo. Al cap de poca estona va ser el seu pare qui va anar a colpejar la porta preguntant què passava. Gairebé simultàniament, la seva germana, més baixet i des de l’habitació de l’altre costat, va demanar-li si necessitava alguna cosa. —Ja estic bé —va respondre Gregor per a tots dos, parlant al més lentament possible per fer-se entendre millor. Per sort, havia adquirit l’hàbit de tancar sempre la porta amb clau, un costum digne de tot bon viatjant que es passa la vida d’hostal en hostal. El primer que havia de fer era aixecar-se i vestir-se tranquil·lament, sense que ningú li donés pressa. Al llit no podia pensar amb claredat. Aviat vindria algú de la feina a reclamar-lo. Era una cosa que no podia entendre, després de cinc anys sense haver faltat ni un sol dia a la feina el vindrien a buscar com si no hi tinguessin ni una mica de confiança. Això ho sabia perquè era la manera de procedir de l’empresa, la persecució de qualsevol treballador que demostrés un mínim retard en l’arribada. Tot i que tenia raons per aixecar-se, no era tan fàcil com havia pensat. La coberta dura continuava sent una llosa poc maniobrable. L’únic moviment que podia treure’l del llit havia de ser brusc i podia portar-lo de patac al terra, fent-li mal al cap. Mentre intentava el balanceig necessari per cometre l’ac-


La metamorfosi 193

ció, va sentir com trucaven a la porta, com obria la minyona, com parlava amb el gerent i com el gerent, la mare i el pare anaven fins a la seva porta. Gregor continuava el balanceig que l’havia de permetre aixecar-se, vestir-se, sortir a parlar amb el gerent i explicar-li que de seguida aniria cap a la feina. Quan finalment va aconseguir baixar del llit, com havia previst, va ser de patac i fent un gran soroll. —Aquí dins ha passat alguna cosa —va dir el gerent davant la porta. La germana, xiuxiuejant des de l’altra habitació, va dirli que el gerent havia arribat i Gregor va respondre-li que ja ho sabia. El seu pare va preguntar-li nerviós si el gerent podia entrar a parlar amb ell. La mare va dir que segurament estava malalt, si no per què hauria perdut el tren i no hauria anat a la feina? El gerent va replicar que bé podria ser així, però que també podria ser que el seu fill estigués fingint. I el pare finalment va decidir preguntar de nou a Gregor si el gerent podia entrar a la seva cambra. —No —va ser l’única resposta que va poder donar, mentre la seva germana començava a plorar a la cambra del costat. «Per què plora la Grete?», es preguntava Gregor, i va pensar que segurament ho feia perquè devia creure que si no obria la porta perdria la feina, la qual cosa significava que els seus pares tornarien a estar assetjats pels deutes, fruit de la ruïna econòmica en què havia quedat el negoci del seu pare. Ja feia cinc anys que Gregor s’havia fet càrrec de la família, aportant tots els diners que necessitaven per viure. I fins i tot més. Per exemple, la Grete tocava molt bé el violí i, tot i que als seus pares no els semblaria bé, estava disposat a apuntar-la a classes de música l’any vinent. Així mateix pensava


194 Quins clàssics!

dir-li-ho per Nadal a la Grete i també als seus pares. Però ara, la por que Gregor perdés la feina feia plorar la Grete. Gregor no estava preocupat. Era ben clar que ell no hi tenia cap culpa en tot allò i, si més no, en el moment que pogués vestir-se i sortir a explicar-ho, tot quedaria resolt. —Senyor Samsa! —va cridar el gerent—. Què està passant? Ja sap que l’ofici de viatjant és dur, però no podem quedar-nos al llit tot just començar. També he de dir que avui el secretari m’ha comentat que ahir vostè va fer un cobrament. Jo li he dit que juraria ara mateix que vostè mai s’aprofitaria d’una circumstància similar. Però davant d’aquesta situació, i si no es disposa a obrir la porta, he de dir-li que ja no intercediré més per vostè. Ben al contrari, potser hauré de començar a dubtar-ne. —Tranquil·litzis! —va dir Gregor mentre pensava en com fer bellugar el seguit de potes desorganitzades que tenia enganxades al cos—. Ja m’aixeco, em vesteixo i vindré de seguida, agafaré el tren de les vuit. Ahir em trobava una mica malament, no sé per què no vaig dir-ho, però ara ja em trobo molt millor. Així que no es preocupi. Expliqui tot això a l’oficina i sobretot al senyor director. No ha de dubtar de mi, tot tornarà a la normalitat. Gregor ja havia adquirit una mica d’agilitat i va aconseguir recolzar-se al bagul, després a una cadira i acostar-se a la porta. —Han entès alguna cosa del que ha dit? —va preguntar el gerent—. Diria que s’està fent el boig! Semblava la veu d’un animal... La mare va demanar a la Grete que anés a buscar un metge i el pare a la minyona que cerqués un serraller per obrir el pany. Podria ser que Gregor ja s’hagués acostumat al so es-


La metamorfosi 195

trident de la seva pròpia veu i li semblés que se l’entenia quan en realitat no era així. Gregor esperava del metge i del ferreter accions insòlites i meravelloses que solucionessin aquella situació. Però davant el neguit del gerent, no podia esperar. Havia d’obrir la porta. Va començar a fer girar la clau amb la boca, mentre un líquid negre li sagnava per haver-se ferit. A fora, el gerent va adonar-se que el pany es movia, però ni ell ni el seu pare ni la seva mare van donar-li cap expressió de coratge ni van animar-lo per continuar amb més esma aquella difícil tasca. Res de res. Finalment, va obrir la porta i Gregor va pensar que com a mínim el serraller ja no faria falta. Les reaccions van ser diverses: el gerent va deixar anar un so gutural i es va tapar la boca, la mare es va desmaiar i el pare va recular fins al rebedor, on es va posar a plorar. Gregor mirava l’escena des d’una de les fulles de la doble porta, on s’havia quedat enganxat, convençut que de tots els implicats, ell era l’únic que havia sabut mantenir la calma. Passats uns segons, el gerent va començar a fer-se enrere fins arribar al final de l’escala. Es trobava amb la mà agafada a la barana, com si alguna cosa li impedís fugir corrents. Gregor no ho podia acceptar. Si el gerent se n’anava tenia massa possibilitats de perdre la feina. Si la Grete, la seva germana, hagués estat allà, llesta com era, l’hagués retingut. Però ara es trobava camí del metge, per tant, ho hauria de fer ell mateix. Va començar a moure’s per desplaçar-se cap a on era el gerent i just en aquell moment la seva mare es va despertar, va començar a cridar, el gerent va sortir corrents i el pare va agafar el bastó del gerent —que, igual que el seu barret i abric, no s’havia molestat en emportar-se— i un diari i va començar a arraconar-lo cap a l’habitació. Només hi havia un problema: ell havia sortit


196 Quins clàssics!

de l’habitació en posició vertical i ara era a terra en posició horitzontal. És a dir, el seu cos no passava per l’espai que deixava l’única fulla de la doble porta que estava oberta. Gregor pensava en com fer entendre al seu pare aquella situació, però l’home estava massa alterat per adonar-se de la subtilesa. Hagués estat tan fàcil com obrir l’altra fulla perquè Gregor hagués pogut entrar sense problemes, però el pare el va empènyer a puntades de peu cap a l’habitació, on Gregor va entrar deixant anar un líquid repugnant, fruit de les ferides que aquell incident li havia causat, i perdent el coneixement. Quan Gregor es va despertar, va veure que li havien posat un cubell de llet. Tenia gana. Va anar cap allà, va posar la meitat del cap dins, però amb estranyesa va comprovar que la llet ja no li agradava. Va esperar. Gregor sabia que la Grete seria prou observadora com per entendre que no estava desganat, sinó que la metamorfosi també havia afectat els seus gustos alimentaris. La Grete va entrar l’endemà al matí i va veure que no havia menjat res. Va endur-se el cubell i va tornar al cap d’una estona amb diferents tipus d’aliments: frescos, passats, secs i alguns fins i tot podrits. En Gregor va adonar-se que preferia el formatge passat o el menjar que en general hauria dit que es trobava en mal estat. Un cop establerts els nous gustos, la Grete li portava menjar dues vegades al dia. Ell es posava sempre sota el sofà, en realitat s’hi sentia millor que sobre el llit, on ja no havia tornat a pujar. La Grete entrava, li deixava el menjar i recollia les restes de l’àpat anterior. Mai no li deia res. Va suposar que com que no el podien entendre, potser es pensaven que tampoc ell els podia entendre. Però de moment es consolava escoltant les converses a través de les portes. Al principi totes eren sobre el


La metamorfosi 197

que li havia passat, com havia succeït, què farien; però a poc a poc es van anar centrant en el problema econòmic. El pare estava arruïnat, però encara tenia uns estalvis, per a dos anys com a molt. En Gregor va pensar en el pare, un home que feia cinc anys que no treballava, que s’havia engreixat i ja era poc àgil. També va pensar en la mare, que patia d’un fort asma i el mínim esforç la feia panteixar. I, no cal dir, va pensar en l’atenta Grete, que en els seus dolços setze anys no hauria d’haver-se preocupat de res que no fos estudiar. Ja feia un mes de la transformació. A Gregor li agradava moure un dels seients per poder-s’hi recolzar i mirar per la finestra. Un dia es trobava així, en aquesta posició, no molt còmoda, però que li permetia veure una mica del paisatge exterior, quan la Grete va entrar i se’l va trobar davant. Sense dir res, va recular i va tancar la porta. Des d’aquell moment, Gregor va saber que havia de fer alguna cosa per evitar la seva imatge a la Grete, que continuava sent l’única que entrava a la cambra. Va decidir agafar el llençol i posar-lo per sobre el sofà, d’aquesta manera quan ell s’hi amagués quedaria totalment tapat. Un altre dels costums que va iniciar va ser enfilar-se per les parets i el sostre. S’hi sentia còmode. La Grete de seguida se’n va adonar —potser deixava anar algun rastre que es quedava enganxat al sostre—, i va demanar a la seva mare que l’ajudés a moure els mobles perquè en Gregor pogués tenir més espai. La mare va accedir entusiasmada, el pare mai la deixava entrar a l’habitació ni veure el seu fill. De tota manera, en Gregor es va amagar com sempre sota el sofà cobert pel llençol. Van començar a moure amb esforç el bagul, que era molt pesant. Llavors la mare va reflexionar-hi: potser en Gregor no volia que moguessin els mobles, potser si ho feien


198 Quins clàssics!

es pensaria que estaven perdent tota esperança de recuperar-lo. Ell va escoltar atent aquelles observacions i va pensar que tenia molta raó. Fins i tot amb els mobles a l’habitació ja començava a sentir-se allunyat de la seva anterior existència humana. Però la veu de la mare l’havia apropat a aquell passat. No, el millor que podien fer era no moure res, deixar-ho tot com estava, que continués sent la seva habitació. Però la Grete, que ostentava amb raó el títol de saber més que ningú què volia ell, va dir que el millor era que no tingués els mobles allà dins, que així es podria moure amb més llibertat. En Gregor volia aturar aquell error que potser el distanciaria per sempre de la seva condició humana. La mare i la Grete continuaven empenyent el bagul, que ara gairebé estava dins l’altra habitació. Ell va aprofitar el moment en què les dues havien sortit de la cambra per llançar-se sobre un quadre amb marc de fusta fet per ell mateix. Li va semblar que aquell podia ser el símbol de la seva queixa: s’havia d’arriscar que el veiessin i impedir el desastre. Però el que en Gregor no havia previst era la reacció de la mare: només veure aquella taca negra enganxada a la paret va caure rodona a terra. La Grete va anar a buscar un flascó per reanimar-la i en Gregor, amb l’instint encara d’aquell que es vol fer escoltar, la va seguir per comunicar-s’hi, tot i que no sabia com. Quan va trobar el flascó que buscava, la Grete es va girar de nou cap a la cambra i es va trobar amb en Gregor al bell mig del camí. Li va caure el flascó, va agafar-ne diversos del calaix on primer havia buscat, va avançar cap en Gregor i el va tancar a l’altra cambra, quedant-se amb la mare a l’habitació. Es va sentir la porta de l’entrada, arribava el pare. La Grete el va anar a buscar i només veure-li la cara, el seu pare ja va saber que havia


La metamorfosi 199

passat alguna cosa. Alguna cosa que va interpretar malament, perquè el que va entendre és que en Gregor havia intentat escapar, cosa que no era certa de cap de les maneres. En Gregor va començar a pensar com podia explicar al seu pare que ell no havia tingut cap intenció d’abandonar la cambra. Li va semblar que el més lògic era enganxar-se a la porta del dormitori, demostrant-li que no volia anar-se’n enlloc. Va girar el cap com va poder, per trobar-se amb la mirada del pare, i llavors es va adonar que feia molt que no havia sortit i que també feia molt que no veia el seu pare. Portava un uniforme amb botons daurats, com els d’un conserge de banc, i el mirava amb autoritat. En tot cas, amb o sense botons daurats, el pare no va entendre el missatge i va començar a perseguir-lo. En Gregor es movia unes passes i el pare el seguia. Llavors va veure que el pare s’havia armat amb tot de pomes que ara bombardejava sobre seu. Les primeres gairebé no van tocar-lo, però una de les últimes se li va clavar a la closca. La mare, recuperant la consciència, va interposar-se enmig del camp de batalla demanant a crits que no matessin el seu fill. Malferit i sagnant el líquid negrós, va entrar a la cambra i allà dins va perdre el coneixement. D’aquella baralla, en Gregor en va sortir molt mal parat amb diversos cops i una poma incrustada que deixava una ferida permanentment oberta. Però, d’alguna manera, i tot i que ara ja no podia moure’s amb facilitat ni molt menys pujar per les parets, aquella poma podrida es va convertir en el recordatori que tota la família va acceptar: ell no era l’enemic. A més, des del trist incident, cada tarda deixaven la porta de la cambra oberta perquè pogués veure’ls mentre s’asseien a xerrar a la taula del menjador. Ara podia escoltar les seves


200 Quins clàssics!

converses amb l’aprovació general. Malgrat el gest, les converses ja no eren aquelles que ell recordava quan era de viatge, aquelles xerrades joioses que trobava a faltar quan estava sol a qualsevol hostal. Ara les converses eren sobre diners, sobre com aconseguir-los, sobre quantes joies més haurien de vendre —aquelles que la Grete i la mare es posaven els dies de festa—, sobre les feines esgotadores que havien de fer, sobre la Grete, que ara era dependenta d’una botiga. I també sobre la necessitat de canviar de casa, però que no podien fer-ho per culpa d’en Gregor. Però ell sabia del cert que aquest no era el problema, ja que hagués estat tan fàcil com posar-lo dins d’una caixa de fusta amb foradets perquè pogués respirar durant el trajecte. El problema era que no volien assumir que havien patit una desgràcia inaudita com mai abans cap altra família havia viscut. El paisatge que podia veure des de la seva cambra mostrava un pare que només parlava dels problemes, una mare i una germana cansades que, a la nit, quan el pare s’endormiscava al seient, miraven de portar-lo cap al dormitori, en contra de la seva voluntat. Quan finalment ho aconseguien, tancaven la porta, però en Gregor les podia sentir plorar i se les imaginava assegudes una al costat de l’altra, agafades, i al cap d’una estona, sense ni tocar-se, mirant fixament a la taula amb els ulls ben secs. Van passar les setmanes i la Grete cada vegada netejava menys la seva cambra. Un dia, a la seva mare se li va ocórrer posar-hi una mica d’ordre i quan la Grete ho va veure, es va ofendre tant que va dir que ja no hi entraria més. Entre tots van decidir que el més lògic era que se n’encarregués l’assistenta. No va ser un bon canvi per a en Gregor, que hagués preferit no tornar a veure ningú abans que haver de suportar


La metamorfosi 201

la grolleria d’aquella senyora. Ella no sentia cap repugnància cap a ell, però tampoc sentia res més. El tractava com un animal, a cops i sense cap mena de respecte. A més, la cambra d’en Gregor es va convertir en el lloc on guardaven tot allò que no sabien on posar. I cada vegada hi havia més coses que no sabien on posar, sobretot des que havien agafat tres inquilins que s’havien instal·lat amb els seus propis mobles. Una nit, la Grete va posar-se a tocar el violí. Els tres homes van voler escoltar-la i li van demanar que toqués al menjador. El pare i la mare van accedir-hi de seguida, en una generositat excessiva per la ignorància de no haver estat mai llogaters de ningú. En Gregor va quedar commogut per aquella música, però els tres homes semblaven avorrir-se. Ell volia acostar-se a Grete, dir-li que anés a la seva habitació, on ell l’escoltaria enamorat del seu art. I sense adonar-se’n, i sense saber com després de totes les lesions ho havia aconseguit, es va trobar fora de la cambra, en direcció a la Grete. Un dels homes el va veure, no semblava espantat, però va començar a demanar explicacions. El pare es va posar molt nerviós, empenyent els tres homes cap a la seva cambra amb tal insistència que un d’ells va frenar-lo, va dir que se n’anirien sense pagar res i que potser fins i tot els denunciarien. El pare va caure abatut al sofà, la mare desmaiada de nou i la Grete mirava la partitura com si encara estigués tocant. —Ja no ho podem aguantar més —va dir finalment la Grete—. Treballant tot el dia i després això. Hem de deixar de pensar que és en Gregor. Ens n’hem de desempallegar. —Si com a mínim ens entengués —va dir el pare assumint que no ho feia—, però si fos en Gregor ja se n’hauria anat per no causar-nos tots aquests problemes.


202 Quins clàssics!

Se’l van quedar mirant, amb odi. En Gregor, penosament, va començar a moure’s per girar-se i encarar-se cap a la cambra. No el van empènyer, havien vist el gest de bona voluntat per part seva. A poc a poc, amb molt d’esforç, panteixant i patint, va aconseguir girar-se i entrar a la cambra. Darrere seu, la seva germana tancava la porta amb clau. —I ara què farem? —va dir la Grete. Dins la cambra, en Gregor es va deixar caure al terra i va expirar el seu últim sospir. L’endemà al matí, l’assistenta el va trobar a terra. Va clavar-li un cop amb l’escombra, el va remoure cap a un costat i cap a l’altre i es va adonar que era mort. Va sortir al menjador i ho va dir cridant. —Se n’ha anat a l’altre barri! —va dir fent honor al seu estil poc refinat. La família sencera es va despertar de cop. Van anar cap a la cambra i se’l van quedar mirant, fixament. Es van adonar que estava molt prim i la Grete va comentar que gairebé no menjava. I encara el van mirar una estona més. Després, van sortir de la cambra. El pare va fer fora els inquilins amb tal autoritat que no van portar-li la contrària. La mare, la germana i també el pare es van asseure a la taula per escriure cartes als seus caps explicant-los que aquell dia no anirien a treballar. L’assistenta havia acabat la neteja i els va fer saber que no calia que es preocupessin per aquella cosa d’allà dintre. Però no li van fer gaire cas. Ja estaven preparats per sortir al carrer a passejar. Anirien amb el tramvia. Agafats dels braços, pensaven que la Grete ja era tota una dona, que calia buscar-li un bon marit. I així, xerrant del futur, se’n van anar carrer amunt, decidits a gaudir del dia de festa que es mereixien.


La metamorfosi 205

MÉS A PROP La duresa d’un pare

Quan Franz Kafka (1883-1924) va escriure La metamorfosi, la seva vida havia passat per algunes experiències que si les descobrim ens permetran entendre més profundament aquesta obra. Kafka havia nascut a la ciutat txeca de Praga, fill d’una família de classe mitjana-alta. El seu pare era comerciant i tenia una botiga al centre de la ciutat; era un home autoritari i dur que va marcar profundament el caràcter del seu fill. Kafka va estudiar dret i va acabar treballant en una institució pública, l’Institut d’Assegurances d’Accidents al Treball del Regne de Bohèmia, una feina que li deixava molt temps lliure per dedicar-se a la veritable passió que havia desenvolupat durant la carrera, la literatura. Per tant, tenim: una família benestant, incomunicació amb el pare i una feina basada en la burocràcia, l’estructura i la jerarquia. Moltes d’aquestes experiències es veuen reflectides en La metamorfosi, un text que el mateix Kafka va reconèixer que tenia punts de connexió evidents amb la seva pròpia biografia, com la major part de textos d’aquest escriptor. Fins i tot s’ha apuntat diverses vegades que el nom del personatge, Samsa, és un joc que l’escriptor fa amb el seu propi nom, Kafka, per la posició de les vocals i la repetició de les consonants. Insectes que no ho són

Part de la cruesa del relat de Kafka la trobem en la presentació d’uns fets absolutament extraordinaris presentats des d’un punt de vista de detallisme mundà. És a dir, la víctima i tots els que l’envolten intenten aplicar la lògica que coneixen en el seu món quotidià, com si poguessin afrontar el fet que Gregor s’ha


206 Quins clàssics!

convertit en un insecte de la mateixa manera que ho fan quan han de canviar l’aigua del calefactor. Llegint-ho, sembla que no és tan important el fet que Gregor sigui ara un animal, sinó com reaccionen tots els implicats en l’afer. Potser per això s’ha dit tantes vegades que La metamorfosi no parla d’una transformació física, sinó de l’exteriorització d’un estat psicològic: Gregor Samsa ja era incomprès, solitari i infeliç abans del canvi. Aquesta intenció per part de l’autor pot exemplificar-se amb una anècdota de la primera edició de La metamorfosi. Quan Kafka va saber que l’editor havia encarregat una il·lustració per a la portada, va posar-se ràpidament en contacte amb ell per advertir-li que no volia que el dibuix fos d’un insecte. Kafka va proposar-li alguna escena de la família davant la porta i la porta entreoberta, però en cap cas podia aparèixer un escarabat o qualsevol altra imatge d’un animal. L’editor li va fer cas i la il·lustració final de la portada va ser la del pare de Gregor, en bata, tapant-se les mans davant la porta entreoberta. En català

Franz Kafka ens va deixar quatre novel·les, uns quants relats i algunes correspondències (era molt aficionat a escriure cartes). A més, molta d’aquesta obra va ser editada gràcies al fet que


La metamorfosi 207

el seu gran amic, Max Brod, no va cremar el que no havia estat publicat el dia que Kafka va morir, tal com aquest li havia indicat. No va poder, per sort de tots, acomplir l’últim desig del seu amic. Però malgrat el gest de Brod, l’obra de Kafka no és molt extensa. Entre les joies de la seva literatura s’hi troba La metamorfosi, un text curt, de lectura àgil i que, per la seva brevetat i intensitat, val la pena rellegir més d’una vegada. Per als que vulguin endinsar-se en el món a vegades surrealista de Gregor Samsa, poden fer-ho a partir d’una de les traduccions més populars, la de Jordi Llovet, traductor amb una llarga trajectòria que va optar pel títol La transformació i entre parèntesis La metamorfosi, per ser més fidel a l’original alemany. Aquesta traducció es pot trobar editada en diversos formats i per diferents editorials (Proa i La Galera). Edicions Bromera també té una traducció celebrada, escrita a quatre mans per Heike van Lawick Brozio —que també ha traduït de Kafka el text Carta al pare— i Enric Sòria, amb nou il·lustracions esplèndides de l’artista Manuel Boix. Columna també té la seva pròpia traducció de la vida de Gregor signada per Carme Gala. Les llibreries catalanes són plenes d’opcions, formats i traduccions que ens permeten apropar-nos a una història commovedora, però tant trista, que a vegades esdevé inevitablement còmica.


© del text Carme Puche Moré, 2012 Correcció

David Madueño Sentís © Il·lustracions Antonio Cuesta Cornejo David Morancho Moreno Javier Sánchez Casado Disseny gràfic

Jordi Rabascall Madrid (Estudi Puche S.L.) © d'aquesta edició Editorial Septimus c/ Rajoleria, 3 08472 Campins Primera edició: maig de 2012

ISBN: 978-84-940179-0-2 Dipòsit legal: B.15880-2012 Impressió:

Llob 3 S.L. c/ Comadrán, 1 Polígon Industrial Can Salvatella 08210 Barberà del Vallès Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser duta a terme amb l'autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Adreceuvos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d'aquesta obra.

La metamorfosi  

Capítol de mostra del llibre 'Quins clàssics!' de Carme Puche editat per l'Editorial Septimus. www.editorialseptimus.com.