Page 1

HERBARI PROJECTE ESPAI TERRA IES SANTANYÍ


Nom científic Luffa aegyptiaca. També      

Noms en català, castellà i anglès

Hàbitat

Època de floració Característiques

Usos

Cucurbita luffa hort. Luffa cylindrica M.Roem. Luffa aegyptica (lapsus) Luffa pentandra Roxb. Momordica cylindrica L. Momordica luffa L.

El nom del gènere deriva de l'àrab Lufah, ‫ل وف‬. Nom català: Carabassa de fregalls, Carabassa d’esponja, Carabassera d’esponja, Esponges, Esponja, Fregall. Nom castellà: Esponja vegetal, Estropajo. Nom anglès: Egyptian luffa, Loofah, Smooth luffa, Sponge gourd, Vegetable sponge. Són originàries d'una zona tropical incerta, potser l'Àfrica o l'Índia. El seu ús era comú a la Xina des de l'any 600 abans de Crist. Però creix de manera silvestre a la selva amazònica. L'esponja és una planta sensible a la salinitat i no és convenient conrear prop del mar. Requereix sòls ben drenats, rics en matèria orgànica (pH entre 6 i 7) i amb abundant nitrogen i fòsfor. Les primeres flors apareixen al mes de la geminació. Té flors i fruits durant tot l'any, si hi ha les condicions ambientals adequades. Luffa és un gènere de plantes amb flor de la família Cucurbitaceae. Són plantes enfiladisses que donen una mena de carbasses allargades, fruits allargats de color verd amb línies fosques longitudinals. La seva grandària mitjana és de 20 a 25 cm de llarg amb fruits de fins a 60 cm i algunes varietats que sobrepassen el metre de llarg. Les seves tiges trepadores poden arribar a més de 15 m de longitud. Les flors són generalment grogues. Les fulles de les plantes del gènere Luffa són l'aliment favorit de les erugues d'alguns lepidòpters, com Hypercompe albicornis. Les plantes i sobretot els seus fruits són coneguts com pastes, fregalls o esponges vegetals. El fruit (la lufa) es va component internament d'una densa xarxa de fibres que formen una espècie d'esponja interna que cobreix tot el contorn cilíndric intern del fruit. És l'únic gènere de la subtribu Luffinae. Quan el fruit és tendre es pot menjar com a hortalissa. Té un gust i textura semblants al carbassó, tot i que la pell exterior és més aspra. El suc dels fruits verds s'utilitza a la medicina tradicional com a remei contra l’icterícia. Si el fruit es deixa madurar les fibres de l'interior del fruit es tornen


dures. En aquesta forma el fruit assecat pot ser utilitzat com a esponja de bany vegetal. Sovint les esponges vegetals es comercialitzen blanquejades amb lleixiu i, ja empacades, es troben a les farmàcies. L'esponja lufa és un producte d'higiene i cosmètica personal amb efectes benèfics com: exfoliant natural, suavitzant per a la pell, estimulant de la circulació sanguínia i prevé la cel·lulitis. Un altre dels usos de la lufa és per a la neteja de la vaixella, especialment per a la vaixella delicada. Aquesta esponja és totalment natural i 100% biodegradable que també afavoreix la neteja de les eines de la llar. Cultiu

Es cultiven sovint com a hortalissa a les zones tropicals d'Àsia i Àfrica. És una planta que agrada de la calor i de la humitat, pel que ha de plantar-se a ple sol i en un lloc que sigui fàcil de regar, raó per la qual es desenvolupa en climes càlids i humits encara que també s'ha adaptat a zones de climes més suaus on les plantes són menys propenses a la malaltia. Prefereix sòls ben drenats i rics en nutrients, amb un bon nivell de fertilització especialment de nitrogen. Es deixa que els seus fruits s'assequin a la planta, conservant les llavors en el seu interior fins al moment de la seva extracció per a la sembra. Cada fruit conté unes 500 llavors (uns 30 grams), per la qual cosa es necessiten 60 fruits per sembrar una hectàrea. Per extreure les llavors es tallen una mica els extrems de l'esponja i es la colpeja amb un mall de fusta. Les esponges es cultiven a la primavera i es cullen a la tardor.

A l’Espai Terra

On és a l’Espai Terra

Foto a l’ET https://www.facebook.com/EspaiTerraIesSantanyi/photos/pb.5065962 19394281.2207520000.1446584256./884908944896338/?type=3&theater Al Taller d’Artesania amb els alumnes de 2n d’ESO - Curs 2014/15 http://projecteespaiterraiessantanyi.blogspot.com.es/2015/07/tallerdartesania-2n-eso.html


Nom Científic

Noms en català, castellà i anglès

Català: Nespra, nespro, nespla, nyespro, nyespra, nyespla o nispro. Castellà: Níspero, níspero europeo o nisperero europeo. Anglès: Medlar or common medlar.

Hàbitat

És originari d’Àsia Menor i de l'Europa sud-oriental i va ser portat a Alemanya pels romans. I es troba conreat i subespontani a l'Europa central i occidental.

Època de floració

L'època de floració es entre els mesos d'abril i juny.

Característiques

Arbre de fins a 6 metres d'alçària, caducifoli. Fulles lanceolades més o menys piloses enteres o serrades. Flors blanques i solitàries. El fruit, en pom, de color marró, té la forma d'una pera petita més o menys arrodonida. Les seves flors blanques fan molt bona flaire.

Usos

Cultiu

La nespra acabada de collir és en general molt aspra. Tot i això, l’aspror de determinades varietats fa les delícies de molta gent, a qui els agrada aquest punt encara ert, astringent i lleugerament àcid. A més de la ingesta de nespres més o menys sobremadurades, es poden cremes, formatges, amerades en mel, glacejades (les nèfles glacées franceses), licors... Durant molts segles, les nespres es van fer servir en medicina popular per tallar les diarrees i regular el trànsit intestinal; i per tractar la disenteria, els vòmits, i les aftes de la cavitat oral. També s’han fet servir com a diürètiques. La seva fusta, com que ni es retrau ni es doblega, les branques de nesprer han sigut considerades des de l’antiguitat unes rústiques però excel·lents armes. La fusta del nesprer ha estat la preferida per a fer el tradicional bastó basc, lamakila, que no tan sols és un bàcul de suport sinó també una arma defensiva. Es tracta d'un fruiter secundari que actualment no es conrea ni se'n fan plantacions. Resta, normalment com exemplar adult o vell, al costat de les cases de pagès i de vegades subespontani. Es tracta d'un arbre rústec i resistent a la majoria de les malalties i que no ha estat objecte de gaire


millor genètica. A l'Espai Terra

A l'Espai Terra, trobem aquesta planta situada a mà dreta just quant entrem, localitzada aproximadament un poc abans del final a la part esquerra.

Literatura

Hi ha una dita que diu que "Amb temps i palla maduren les nesples" i significa que cal deixar passar temps perquè les coses arribin a ser allò que es pretén; que cal ser pacient i no desesperar. Shakespeare, potser el més «nespròfil» dels literats, la va fer servir en Romeo i Julieta, quan Mercutio es riu d’un Romeo a qui creu enamorat de Rosaline (acte ii escena i: 34-38): “Now will he sit under a medlar tree, And wish his mistress were that kind of fruit As maids call medlars, when they laugh alone. O Romeo, that she were, O that she were An open-arse and thou a poperin pear!”


Nom científic

Reino: Plantae. División: Magnoliophyta. Clase: Liliopsida. Orden: Liliales. Familia: Liliaceae. Género: Aloe. Especie: Aloe vera.

Noms en català, castellà i anglès

Aloe: nom genèric d'origen molt incert. Podria ser derivat del grec άλς, άλός (als, Alós), "sal" - donant άλόη, ης, ή (àloe, oés) que designava tant la planta com el seu suc - causa del seu sabor, que recorda a l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí àloe, és amb la mateixa accepció, i que, en sentit figurat, significava també "amarg". S'ha proposat també un origen àrab, alloeh, que significa "la substància amarga brillant"; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu: Ahal (‫)אהל‬, freqüentment citat en textos bíblicos. Vera: epítet llatí que significa "veritable" Català: atzavara vera, sèver, bàlsam de jardí, figuerassa, herba sostal, pita, pitera, pitrera, pop, sèver de cavall o sèver sucotrí. Castellà: sábila, sávila, áloe de Barbados o áloe de Curazao. Anglès: Aloe Vera.

Hàbitat

Planta nativa de la regió Mediterrània, particularment del nord d'Àfrica o la part alta del Nil. Va ser introduïda a Amèrica, on és cultivada abundantment a la conca del carib. Prefereix clima sec i temperatures entre 18 i 40 ° C. No creix en boscos plujosos ni en deserts àrids. Encara que sobreviu bé a una sequera perllongada, durant aquesta etapa no creix. Creix en llocs assolellats, terrenosos, rocosos i pedregosos. Es desenvolupa en qualsevol tipus de terra, però cal que tingui bon drenatge. Prefereix sòls sorrencs, franc sorrencs i franc sorrencargilosos, amb suficient matèria orgànica. Es desenvolupa en un pH lleugerament àcid. L'ideal és el calcari, sec, sorrenc i ben drenat com són els desèrtics i la costa o capçalera de serra. No creix en àrees pantanoses.

Època de floració

A la tardor.

Característiques

Planta perenne de la família de les Lilàcies, que pot assolir fins a 2 i 3 metres d'alçada. A vegades forma colònies grans. De fulles carnoses i riques en aigua, poden arribar als 50 o 70 cm d'altura i amb talls de 30 a 40 cm de longitud, posseeixen la vora espinosa dentada. Les flors són


tubulars, penjants i grogoses. Lo més utilitzat són les fulles que estan compostes per tres parts. La interna és un gel transparent compost per 99% d'aigua; la capa intermitja que conté antraquinones i glucòsids; la externa que té el nom d'escorça i la seva funció es protegir i síntesis de carbohidrats i proteïnes. Usos

L’aloe vera és una planta d'ús popular en el tractament d'algunes malalties de la pell i d'aplicació freqüent en la cosmetologia. Forma part de diverses cremes o gels, sent usat com a antiinflamatori i reconstituent del teixit epitelial. Té la propietat de regenerar les cèl·lules de la pell, acció digestiva, afavoreix la regeneració de teixits interns, elimina fongs i virus, té efecte analgèsic, protegeix el sistema immunitari, conté acció antiinflatòria. http://www.aloepluslanzarote.es/propiedades-aloe-vera

Cultiu

És una planta que es propaga en forma sexual i asexual. La propagació asexual és per mitjà de plançons, bulbs o tiges d'una planta adulta. La que mes es recomana és per mitjà de plançons (a través de plançons d'arrels), ja que la planta pot generar fins a 20 fills. Quan la planta vagi traient plançons, se seleccionen els que mesurin uns 15 cm, eliminant les arrels i fulles mes velles deixant de 4 a 5 fulls per evitar que es danyin. Els fills poden plantar directament al 'àrea de producció o ser prèviament col·locats en viver per algun temps, abans de ser plantats. Caldrà llevar-los de la planta mare o acabaran per consumir els seus líquids i nutrients. És molt resistent a les plagues i a la sequera. El terreny ha de tenir un bon drenatge i ha de ser lleugerament àcid. Tot i que aquesta planta és poc exigent quant als tipus de sòls, si requereix ser plantada a plena exposició solar ja que necessita alta lluminositat per al seu desenvolupament. La sembra s'ha de realitzar deixant una distància de dos metres entre una planta i altra, ja que l'àloe té arrels grans i poden arribar a embullar-se les unes amb les altres.

A l’Espai Terra


Activitat: “Sembrant aloe vera” https://www.facebook.com/EspaiTerraIesSantanyi/photos/pb.5065962 19394281.2207520000.1448556759./654632641257304/?type=3&permPage=1 Literatura (cites)

"També va ser Nicodem, el que havia anat de nit a trobar Jesús, portant unes cent lliures de mirra perfumada i àloe. Prengueren el cos de Jesús i el van embolicar en llenços amb les aromes, segons el costum d'enterrar dels jueus." (Jn 19, 39-40). "Quatre són els aliments que resulten indispensables per al benestar de l'home: el blat, el raïm, l'oliva i l'àloe. El primer l'alimenta, el segon aixeca el seu ànim, el tercer li aporta harmonia i el quart el cura". Cristóbal Colón "Durant els vint anys que vaig estar tractant als meus pacients amb àloe, em vaig adonar que hi havia moltes malalties descrites pels metges de l'antiguitat que desapareixien ràpidament quan se'ls administrava àloe en forma de grànuls o de pols. Per això, els resultats tan bons que sempre he aconseguit em permeten citar el refrany de Roger Bacon: ‘Voleu viure tant de temps com Noè? Doncs, heu de prendre algunes pastilles d'àloe!’". François Vincent Raspail. "Em preguntàveu quines eren les forces secretes que em sostenien durant els meus llargs dejunis. Doncs bé, era la meva indestructible fe en Déu, el meu senzill i frugal estil de vida i l'àloe, els beneficis del vaig descobrir després de la meva arribada a Sud-àfrica a la fi del segle XIX ". Mahatma Gandhi.


Nom científic

Nom científic: Vitex agnus-castus Regne : Plantae Subregne : Tracheobionta Divisió : Magnoliophyta Classe : Magnoliopsida Subclasse : Asteridae Ordre : Lamiales Família : Lamiaceae Gènere : Vitex Espècie : V. agnus castus

Noms en català, castellà i anglès

En català: Agnocast, Alís, Aloc, Arbre de Sant Josep, Herba de la castedat, Pebre bord, Ximbla En castellà : Gatillo casto, Hierba de la castidad, Pimentera, Zausgatillo. En anglès: chaste tree, Lilac chastetree. El nom de Agnus és la llatinització del grec agnos: cast, atribuïble a les propietats de calmar els apetits sexuals. Castus és una redundància ja que significa el mateix.

Hàbitat

Marges i desembocadura de torrents i rambles del litoral silícic. El trobem al Mediterrani i Àsia central. Albània i El Marroc són els principals països productors del món.

Època de floració

Vitex agnus-castus floreix a l’estiu.

Característiques

És un arbust caducifoli normalment d'alçària compresa entre els 1 i 3 m, tot i que rarament arriba als 6, i que pot arribar a viure més d'una centúria. Es caracteritza per tenir les fulles aromàtiques, amb un llarg pecíol i palmades. Les flors, oloroses i menudes, es reuneixen en espigues llargues i estretes, molt flairoses i vistoses a l'estiu; el seu calze , acampanat , és tomentós i està format per 5 sèpals triangulars tres vegades més curts que el tub, i la corol·la , de color blau lilós o rosa , és gairebé bilabiada , amb el tub poc prominent , el llavi superior amb dos lòbuls, l'inferior amb 3 lòbuls i l'intermedi més gran. El fruit, són drupes globoses petites comestibles, és petit, esfèric i de color negre o rogenc. En els ambients naturals tot i que produeixen gran quantitat de fruit, difícilment es troben nous individus nascuts de llavor.

Usos

Les fulles i tiges superiors ( els 10 cm finals ) i flors i llavors madures, es cullen per a medicina . Les baies es cullen ben madures de la tija . Dels múltiples usos i virtuts medicinals que se li han trobat, cal destacar el seu ús per tractar disfuncions hormonals femenines (estimula la producció i


sortida de la llet materna i produeix una millora en la majoria de dones amb síndrome pre-menstrual (SPM)), infertilitat i en la malaltia de Parkinson. Popularment s'ha usat per les seves propietats anafrodisíaques, com indica el seu nom en llatí. L'espècie es diu arbre cast causa de ser originalment utilitzada com a medicina contra el desig sexual per monjos per ajudar-los en el seu celibat. També s'ha emprat per al tractament de l'acne juvenil, per a malalties circulatòries i del cor. Fulles, flors , i/o baies es consumeixen com decocció, tintura tradicional, tintura de vinagre de poma, xarop, elixir, o simplement es mengen. Tradicionalment havia estat usat per la pagesia per consolidar les motes de terra així com per fer estris de vímet, aspres i per foragitar els polls del bestiar. El fruit és comestible, lleugerament amarg i picant ( motiu pel qual es coneix com pebre bord) , s'ha emprat com a condiment en l'elaboració de plats. L'aloc és una planta utilitzada cada vegada més en jardineria per la seva resistència i bellesa. Cultiu

Vitex agnus-castus creix molt bé en el sud d'Arizona, tot i que té els seus orígens en el Sud d'Europa i la Mediterrània. És molt semblant a un arbust però pot ser entrenat per créixer com un arbre petit que amb el temps arribi a una mida madur de 20 metres d'altura amb una envergadura de 5 metres. Plantar Vitex agnus-castus a la primavera, després que tot perill de gelades hagi passat, a ple sol o ombra parcial. Aquest arbre va millor en sòls ben drenats, fèrtils, però tolera sòls més secs amb reg suficient. En el primer any els arbres, requereixen aigua cada set a deu dies. Pot sobreviure amb petites quantitats d'aigua, però està millor amb regs regulars. Regar setmanalment a l'estiu i cada tres a quatre setmanes a l'hivern. Per donar una forma d'arbre, podar les branques més baixes i els brots laterals cada primavera, fins que la copa aquest tan alt com vulgui. Elimineu les branques mortes o danyades a finals de primavera. Vitex agnus-castus no és particularment susceptible a les plagues o malalties.

A l’Espai Terra

La planta es troba només entres a l’esquerra.


Literatura

Antoni Vidal Ferrando té un poema titulat: “A l'alba lila dels alocs” (1988). També hi ha un poema de Salvador Espriu musicat per Raimon titulat “He mirat aquesta terra” que menciona l’aloc. http://www.viasona.cat/grup/raimon/raimon-espriu-poesia-cantada/hemirat-aquesta-terra “Quan la pluja porta l'olor de la pols de les fulles aspres del llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.”


Nom científic

Malva sylvestris Malva: del Latín malva, -ae, vocablo empleado en la Antigua Roma para diversos tipos de malvas, principalmente la malva común (Malva sylvestris), pero también el "malvavisco" o "altea" (Althaea officinalis) y la "malva arbórea" (Lavatera arborea). sylvestris: epíteto latíno que significa "silvestre" Noms en català, castellà i anglès

Català: Malva Major, Malva de Cementiri o Vauma. Castellà: Malva Común, alboeza, botonera, botones, chicha y pan, flor de malva, galletas, granetes, hogacinas, hogacita, hogacita quesera, malmá, malva, malva alta , malva dulce, malva lisa , malva loca, malva mayor , malva medicinal, malva silvestre , malva silvestre más alta y mayor, malva vulgar , malva yedra, malvayedra, malvas, malvavisco, malvera, malvilla, marva, marvas , matutinas, mollete, pan, pan de malva, pan y quesito , pan y quesitos, panecico, panecicos, panecillo, panecillo de Dios, panecillo de la Virgen, panecillos, panecillos de malva, panecitos, panes, panete, panetes, panillo, pericón, probayernos, quesico, quesicos, quesilla, quesitos , rosquillas, tortillas. Anglès: wood mallow, cheese-cake flower, high mallow, mallow leaves

Hàbitat

És present a bona part d'Europa, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Té una distribució generalment mediterrània. Viu en vores de camins, cultius abandonats, en zones generalment nitrificades, en zones obertes i ben il·luminades, en sòls de pH generalment neutres. Des del nivell del mar fins als 1500m.


Època de floració

Característiques

La època de floració de la malva comença en juliol i acaba en setembre. Són herbes anuals o perennes, ocasionalment de base llenyosa, amb tiges erectes o procumbents, glabres o pubescents. En la malva destaquen les fulles per la seva mida i les fors pel seu color cridaner. La seva flor és regular, de 3-6 cm d'ample. Té cinc pètals, de color lila vermellós, amb nervadura fosca, més clars a la base, retallats. Calze amb 5 lòbuls. Calicle de 3 fulls amb prou feines el·líptiques. Nombrosos estams , els pecíols creixen junts al voltant del pistil formant un tub. Pistil de diversos carpels units. Flors en parells o en petits grups que neixen a les aixelles foliares. Les fulles són alternes, peciolades, amb estípules. Limbo en forma de ronyó a cordiforme, pilós a gairebé glabre, brillant a la part superior, de 3 a 7 lòbuls poc profunds, lòbuls parcialment arrodonits i dentat.

Usos

En l’antiguitat un remei molt popular era el de coure tota la planta inclosa l’arrel, amb fonoll i llavors d’anís, i presa amb vi, ajudava a pal·liar els dolors de bufeta i intestinals, alhora que combatien l’estrenyiment. La malva presenta grans beneficis per als tractaments de malalties de les vies respiratòries pel seu alt contingut de mucílag, la qual cosa contribueix a la descongestió nasal, en casos de tos, bronquitis, l'amigdalitis i la laringitis. A nivell digestiu, els mucílags també contribueixen al bon funcionament i en els tractaments de la gastroenteritis i fins i tot les hemorroides a manera de supositoris o rentats. En casos de parotiditis o galteres com se li coneix comunament, és prudent picar les fulles de malva i escalfar-les per aplicar sobre l'edema a manera de cataplasma dues vegades al dia, això alleujarà el dolor i desinflamarà l'àrea afectada. Per via externa és freqüent el seu ús per tractar les dermatitis eczematoses, mentre que la decocció de les fulles serveixen per alleujar les nafres i úlceres de la pell. També posseeix propietats sedants, per la qual cosa la decocció de l'arrel és usada habitualment per calmar els dolors de genives i mola en nens en procés de canvi de dentició. Les fulles més tendres es poden menjar crues en amanida, o bullides com a verdura. A més la fulla de la malva té la propietat d’espesseir caldos i sopes. Les flors es fan servir tan en rebosteria,


per la ratafia, en amanides, sopes o salses. Els fruits són molt bons en cru, queden molt bé formant part d’alguna vinagreta, i com a guarnició de carpaccios… Les flors també es posen a la ratafia. Cultiu

Per cultivar la malva es pot reproduir a partir de llavors o multiplicar mitjançant el trasplantament d'esqueixos. Aquesta planta es reprodueix amb molta facilitat, és molt comú que les malves generin llavors que posteriorment cauen a terra i brollen com noves plantes. Si es vol conrear mitjançant llavors, és aconsellable sembrar-a principis de la primavera. No és exigent quant a sòls, prospera en diversitat de terrenys, sent els millors els de consistència mitjana, permeables. Prospera bé en sòls sorrencs quan estan proveïts de matèria orgànica. La malva creix millor en sòls solts (que no es trobin compactats) i que tinguin un bon drenatge. Aquesta planta no necessita un reg abundant, a més un excés pot impedir que es desenvolupi de bona forma, ja que no suporta molt bé les condicions de molta humitat. La malva prefereix ambients que tinguin abundant lluminositat durant gran part del dia. Els millors llocs per la seva sembra són aquells que tenen alternança entre sol i ombra, però on preval l'arribada de radiació solar. En viver la sembra es pot realitzar a finals d'hivern per portar les plàntules al camp quan arribin la mida adequada. La sembra directa pot realitzar-se a principis de primavera. Els fruits els hem de collir quan són verds i la flor diuen que quan més petita millor. Les flors s’han de collir durant el dia doncs a final de la tarda es tanquen.

A l’Espai Terra

La malva es troba en casi tots els llocs ja que es una planta que creix en totes les condicions ambientals i en temperatures molt variables.


Literatura

Poema de Juan Ramón Jiménez: Malvarrosa, malvaseda. ¡Salud de la primavera! Rosas agrias, sedas férreas. ¡O mujer con asperezas! Recojida gracia entera. ¡Malvarrosa, malvaseda! Casta sangre de la tierra. ¡Virtud de la primavera! Malva-luna-de-yelo de Rafael Alberti http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=ver_voz1.php&wid=1 612&t=Malva-luna-de-yelo&p=Rafael+Alberti&o=Nuria+Espert Por donde abunda la malva… de José Martí http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=ver_voz1.php&wid=2 261&t=Por+donde+abunda+la+malva...&p=Jos%E9+Mart%ED&o=C arlos+Mu%F1oz


Nom científic

Regne : Plantae Divisió : Magnoliophyta Classe : Magnoliopsida Subclasse : Rosidae Ordre : Rosales Família : Rosaceae Subfamília : Amygdaloideae Tribu : maleae Gènere : Eriobotrya Espècie : Eriobotrya japonica

Noms en català, castellà i anglès

Català: Nesprer Castellà: níspero, nisperero, cardápano, miézpola, míspero, míspola, mispolera, néspera, niéspera, niéspola, níspera, níspola, níspolo, nispolero. Anglès: Medlar-tree, loquat. El nombre común loquat deriva de lou gwat, la pronunciación en el idioma cantonés de su viejo clásico nombre chino (literalmente "caña naranja"). En chino moderno, es más comúnmente conocido como pipa (pípá), por su parecido en la forma al instrumento musical chino pipa.

Hàbitat

Va ser introduït al Japó on es va naturalitzar i porta cultivant més de 1000 anys . També es va naturalitzar a l'Índia , la Conca mediterrània, Canàries , Pakistan, Argentina i moltes altres àrees. Es creu que la immigració xinesa va portar la nespra a Hawaii.

Època de floració

A la primavera i de vegades una altra vegada al final de l'estiu.

Característiques

És un arbust gran o petit arbre perennifoli, amb una copa arrodonida, tronc curt i escorça grisa i fissurada. Pot arribar a una alçada de 5 a 10 m, però freqüentment és molt més baix, prop de 3 o 4 m. Les branquetes estan cobertes d'un dens toment marró-groguenc. Les fulles, de 10 a 30 per 5-10 cm de longitud, són simples, alternes, curtament peciolades i amb marges serrats, de forma oblongo el·líptiques amb àpex acuminat i nerviació prominent. La textura és coriàcia i el color verd fosc en el feix, mentre que el revers està cobert per una densa pubescència vellutada, pubescència que també es presenta en el feix de les fulles joves. Cosa inusual en els arbres fruiters, aquesta espècie floreix a la tardor o al començament de l'hivern, i els fruits maduren a finals d'aquest o a principis de primavera. Les inflorescències són tirsos (raïm de cims) de tres a deu flors blanques pentàmeres de 2 cm de diàmetre, fragants, amb calze molt pelut de color canyella i pètals d'ungla curta i més grans que els sèpals. Els fruits són drupes amb només una o diverses llavors de endocarp dur,


generalment agrupats en gran nombre, ovals, arrodonits o en forma de pera, de 3 a 5 cm de longitud, amb el peduncle tomentós i el calze persistent. Presenten una cutícula llisa o pilosa, groga o taronja, de vegades vermellosa. La polpa és suculenta, àcida, dolça o subàcida depenent del cultivar- blanca, groga o taronja. Cada ovari conté d'1 a 10 òvuls, habitualment 3-5,9 dels quals uns maduren donant grans llavors marrons.

Usos

En general, el contingut vitamínic de la nespra és força baix, i destaca (quantitats molt discretes) la provitamina A i la tiamina. Quant a minerals, aporta quantitats apreciables de magnesi i calci (de pitjor assimilació que el dels lactis o altres aliments rics en aquest mineral), si bé, el mineral que més abunda en aquest tipus de fruita és el potassi. Els nespres destaquen per la seva gran aportació de fibra, pectina principalment, així com tanins, substàncies d'acció astringent i nombroses substàncies aromàtiques com els àcids orgànics que té a la seva polpa, dels quals depenen les diverses propietats que se li atribueixen. La nespra, pel seu alt contingut en aigua i fibra és un important aliat en les dietes d'aprimament. A més posseeix alt contingut en potassi i molt baix en sodi. El valor calòric és baix. Combat els càlculs renals, l'hemorràgia intestinal i la diarrea. S'utilitzen les fulles, els fruits (digestius), els ossos d'aquests i l'escorça. Un tipus de xarop de nespra s'usa en medicina xinesa per suavitzar la gola. Com altres plantes emparentades, les llavors i fulles joves són lleugerament tòxiques, per la seva petita contingut de glucòsids cianogènics alliberadors de cianur quan són digerides, encara que la seva baixa concentració i amargor normalment prevenen la seva ingestió accidental. Des de la dècada del 2000 s'ha trobat en els extractes de les seves fulles un principi actiu que estimula el creixement del fol·licle pilós, per la qual cosa s'utilitza en locions antialopècia regeneradores i per al creixement del pèl. Com fruita en cru, és un excel·lent postres, però també es pot emprar per elaborar confitures, salses o com a acompanyament per a cert tipus de carns. Amb les llavors es prepara una mena d'orxata. També es pot fer mel, aiguardent i licor.

Cultiu

Cultivat a tot el món pel seu bell aspecte i pels seus fruits. És molt fàcil de conrear i és freqüent com a arbre ornamental; va ser plantat a Califòrnia des de la dècada de 1870 i en el clima humit del sudest de Texas (Houston), així com en tot Israel. A Mèxic és molt comú. La multiplicació es realitza per llavors, però, en les varietats el procés es porta a terme per empelt del tipus anomenat empelt en T o escudet. És


una espècie molt adaptable, tolerant bé el fred, la sequera i diversos tipus de substrat. La utilització dels fruits d'aquest arbre per a fins comercials requereix abonats i podes periòdiques. A l’Espai Terra

Literatura

Como el Níspero En mi infancia yo veía desde mi techo el despliegue de las cuatro estaciones, pero el otoño traía sensaciones tan extrañas por este singular hecho. Decenas de árboles como esqueletos exhibían la intimidad de sus tramas mas uno escapaba de ese cruel decreto y yo era feliz celebrando sus ramas. Níspero inmortal que atravesó los años, en ninguna temporada te vi yerto, ni supiste que el otoño le hace daño a aquel que sin tu bendición fue cubierto, y yo de aquella tu luz recibí un baño que me inspiro a estar vivo entre los muertos. D.C. Silvano El nesprer Vell nesprer al sol; ple de branques és molt brut; no l'han podat mai. Te fulles grans, verdes, i punts de color per menjar. Salvatore Vinyatti S'esmenta sovint en l'antiga literatura xinesa, per exemple en els poemes de Li Bai i en la literatura portuguesa es coneix des de l'Era dels descobriments.


Nom científic Laurus Nobilis

Noms en català, castellà i anglès

Català: Llorer o llor Castellà: Laurel o lauro, árbol de Apolo. Anglès: Bay Laurel, Sweet bay. Laurus: nombre genérico que es el nombre latino para el laurel. nobilis: epíteto latino que significa "notable".

Hàbitat

Època de floració

Característiques

Usos

Arbre cultivat, apareix naturalitzat en llocs frescos i humits. El llorer és una planta molt estesa, sobretot en els països de clima temperat tant en planes com en turons i creix espontani a tots els Països de la Mediterrània, en taques forestals i boscos i és molt utilitzat en els jardins i als parcs com a planta ornamental a més de ser molt apreciat per la seva fragància aromàtica. El llorer floreix a principis de primavera, en els mesos de març i abril. Fructifica d'octubre a novembre presentant un fruit negre quan arriba a la maduresa, de la grandària d'una oliva. Arbre perennifoli de la família de les lauràcies de 5-10 m d'altura, de tronc recte amb l'escorça grisa i la copa densa, fosca. Tiges erectes en forma de corfa fosca. Fulles senceres, alternes, lanceolades, coriàcies i brillants, de marge ondulat. Flors unisexuals; les masculines mostren de 8 a 14 estams; les femenines amb 4 pètals. Totes elles grogoses i reunides en umbel·les axil·lars, amb peduncle curt. Fruit en baia de color negre. El llorer és un ingredient molt important a la nostra gastronomia. Les fulles de llorer són usades com a condiment en la gastronomia europea (particularment en la cuina mediterrània), així com a Amèrica del Nord i Amèrica Central, a la regió nord-oest de Mèxic, se li coneix com llorer de Castella. Aquestes s'utilitzen en sopes, guisats i estofats, així com en carns, peixos, mariscs i vegetals, i fins i tot en postres com l'arròs amb


llet. Les fulles s'utilitzen generalment senceres, i retirades abans de servir. També poden ser triturades o mòltes abans de cuinar per donar-li un millor gust al menjar. Com a planta medicinal, el llorer és un tònic estomacal (estimulant de la gana, digestiu, colagog i carminatiu). L'oli essencial obtingut dels fruits ("mantega de llorer") s'usava tradicionalment per al tractament d'inflamacions osteoarticulars i pediculosi. La ingesta de fulles de Llorer en grans quantitats arriba a ser tòxica. La fusta de llorer és molt dura i s'ha emprat a Andalusia per a treballs de marqueteria, tradició artesanal àrab que ha estat heretada i mantinguda en algunes zones com el Albaicín de Granada. L'arbre de llorer, incloses les seves branques, s'utilitza per a ornamentació. Advertiments: el llorer és una de les plantes que amb més freqüència produeixen dermatitis de contacte i fenòmens de fotosensibilització (en períodes de contacte perllongat). Cultiu

Es pot propagar per llavors (propagació sexual) i per esqueixos (propagació agàmica, asexual, també anomenada multiplicació), tant d'arrel com de tija (estaques). La propagació sexual per llavors és una cosa lenta però és la forma més corriente. La llavor ha de recol·lectar en zones on hi hagi peus dels dos sexes. La taxa de germinació millora amb l'escarificació mecànica, seguida per l'estratificació humida freda durant 30 días. Cal esmentar que l'estratificació és un procés pel qual s'exposa a llavors que presenten dormició a condicions de imbibición i a baixes temperatures durant un temps determinat com a mètode per superar aquesta condició. Quant a l'ús d'esqueixos, s'obté millors resultats amb les estaques semi llenyoses en el període de major creixement actiu

A l’Espai Terra

Literatura

Josep Carner i Puig-Oriol va escriure un poema que es deia “On jauen cendres llorers i dogals”. Poemes relacionats amb llorers: · Sol i de dol, de Josep Vicenç Foix. · La Dama del Rat Penat, de Víctor Balaguer.


· Quan mori, de Antoni Ibañez. · Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer, de Anite de Tègea. · Llorer florit, de Imma Cauhé. · Preferesc el de la siringa i el llorer, de Pere Bessó. · Llorer, de Jordi Pàmias. · Pausa de remer, de Joan Elies Adell i Pitarch. · Retrobament, de Paul Celan. · Aprofita la joventut, de Abû-Nuwâs. · Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant, de Hesíode. · D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap, Lluís Alpera Enllaç http://amicsarbres.blogspot.com/2012/04/la-flaire-suau-delllorer.html


Nom científic

Trifolium pratense

Noms en català, castellà i anglès

Ve del grec τρίφυλλον a través del llatí trifolium en tots dos casos amb el significat "tres fulles", recollit en el DRAE des de 1739, en el qual diu provenir del català trevoll, llengua en la qual està present des del s. XV. Català: trèvol, Trèvol de sèquia, Forratge bord, Herba de la desfeta, Magretes, Trefle, Trèvol de Prat, Trèvol roig. Castellà: trébol, Trébol común, trébol de prado, Hierba de las cataratas, Meriguell, Tefla, Trébol rojo, Trébol violeta. Anglès: es fan servir dos termes diferents, o bé shamrock per designar el gènere, adoptat en 1571, i derivat de l'irlandès seamrong, diminutiu de seamar, trèvol; o bé, i més concret, clover, de l'antic anglès clafre.

Hàbitat

En regions teves i subtropicals com Àsia, Amèrica y Europa. En prats i llocs d'herba. Hi ha nombroses espècies localment cultivades com a plantes farratgeres, per exemple Trifolium repens, el 'trèvol blanc'. A Espanya, creix de forma espontània al llarg de tot el territori, en cultius abandonats, vores de camins, riberes de rius, etc.

Època de floració

D’abril a octubre.

Característiques

Herba Perenne o biennal. És una planta de 0'1 a 0.6 m. d’altura, 10 cm la tija y 5cm la flor d’ample. Les fulles tenen tres folíols ovals o obovats, de vegades amb taques clares en el centre. El fruit és una petita beina. I tenen flors amb corol·les rosades o purpúries, membranoses a la fructificació. Calze pilós, amb 10 nervis, dents linears i una callositat a la gola. Flors agrupades en capítols globoses, sèssils, cobertes en la seva base per les estípules de les fulles superiors.

Usos

Medicinal. Part utilitzada: extrem florit, tiges i fulles en infusions, decoccions, tintura, extracte fluid o càpsules. Les seves propietats interiors són laxant, digestiva, aperitiva, diürètic, protector hepàtic, estrogènic, antisudoral, sedant, anticatarral, antidiarreic, antileucorreic. I exterior, vulnerari, tractament d'èczemes, psoriasi, úlceres varicoses,


genives febles i sanguinolentes. Està indicat, de forma interior, per dispèpsia, restrenyiment, inapetència, tos espasmòdica o produïda per irritacions de gola, bronquitis, ronquera. Trastorns de la menopausa, sudoracions, síndrome premenstrual, tensió menstrual, migranyes, gran aliat perfecte per casos d'obesitat i retenció de líquids gràcies al seu caràcter diürètic, dolors abdominals. També es pot utilitzar per tractar malalties com la gota, artritis o conjuntivitis. I de forma exterior, per hemostàtica sobre ferides recents no profundes, sequedat de la pell, picades d'insectes, cremades del sol. Per altra banda, en alimentació, les fulles tendres es mengen en amanida o cuites. Altres usos són: farratge per a animals pel seu alt contingut energètic. A més, els trèvols es consideren plantes de la bona sort, especialment si tenen quatre fulles. Cultiu

Diuen que el trèvol només creix en terres irlandeses. Però només es una llegenda urbana. El trèvol creix en totes les parts del món, que estiguin més o manco humides. Es sembra a través de llavors. ÉS una planta de fulla perenne. En cara que poden cultivar-se en l'exterior, creixen millor en l'interior.

A l’Espai Terra

Literatura

Trébol de José Hierro http://www.poemas-del-alma.com/jose-hierro-trebol.htm El trèvol florit és una obra de teatre en tres actes de Rafael Alberti escrita en 1940. L'obra simbolitza la lluita eterna entre mar i terra. Trébol de cuatro hojas per Alicia María Abatilli Tengo el campo entre mis manos y la suerte en un corral. Cerca, muy cerca, frutales que nadie ha de probar. Alienta en mí algo muy cierto: estoy viva, y aun soy más entre estas cuatro hojas, que me hablan de eternidad.


Nom científic

Parthenocissus tricuspidata o també Ampelopsis veitchii

Família: Vitaceae (Vitáceas) Noms en català, castellà i anglès

Català: Vinya salvatge, Vinya verge. Castellà: Parra virgen, Viña virgen, Enredadera de Virginia, Parra del Japón, Ampelopsis, Hiedra japonesa, Vid de doncella, Enamorada del muro. Anglès: Wildvine, Boston Ivy Parthenocissus deriva del grec “parthenos” , verge, i “kissos” heura, per la propietat de produir llavors sense pol·linització (sent verge). L’epítet específic tricuspidata deriva de “tres”, tres, i “cuspis, -dis”, cúspide, pic, és a dir, amb tres puntes.

Hàbitat

L'origen de la parra verge es troba a Àsia i Amèrica del Nord arribant a Mèxic. Per a que la planta pugui sobreviure ha de estar a una temperatura que estigui entre els 18 i 26 graus durant la primavera i a l'estiu. Durant l'hivern i tardor ha de estar a una temperatura aproximadament de 12 a 21 graus. La parra es tolerant a les temperatures típiques d'una casa. No és molt exigent pel que fa al sòl i clima. Tolera tant el sol com l'ombra. L'exposició al sol afavoreix l'aparició de coloracions vives a la tardor. Necessita sòl ben drenat.

Època de floració

Floretes aromàtiques sense interès ornamental de color clar que floreixen a principis de l'estiu en panícules de petites flors nectaríferes que atreuen les abelles. Pot treure petits fruits blaus.

Característiques

La parra es una planta de fulles caducifòlies, es a dir, que quan arriba l'hivern se li cauen les fulles. Arriba a mesurar els 30 m d'alçada o més, donades les condicions adequades de suport. De tiges sarmentoses i creixement molt enèrgic, s'enfila mitjançant uns circells de terminació adhesiva que li permeten grimpar adherint-se a


superfícies llises, arribant a cobrir-les en totes direccions, s'enganxen a les parets sense perjudicar-les. Les fulles tenen tres lòbuls i mesuren entre 8 i 15 cm, presentant un color verd fosc i a la tardor prenen una coloració vermella espectacular, omplint de vida el mur més insípid. Les flors són discretes, verdoses i s'agrupen en ramells. Els fruits són petites raïms de color blau fosc que mesuren entre 5 i 10 mm de diàmetre, molt apreciades pels ocells. És del regne plantae, de classe magnoliopsida. Pertany a la família vitaceae i el seu gènere és parthenocissus. La seva espècie és la P. Quinquefolia. Usos

És conreada àmpliament amb fins ornamentals per cobrir façanes. La parra verge és una de les poques plantes que aconsegueixen tenyir-se d'un color vermell intens a la tardor en aquest tipus de clima, fent així que aquesta estació sigui encara més bonica. Així mateix, per la seva condició de caduca pot ser emprada per oferir ombra a l'estiu i assolellament a l'hivern. Els seus circells són no penetrants, al contrari del que passa amb l'heura (Hedera), pel que en principi no danya la façana. Els seus fruits són comestibles. Aquests comencen a madurar cap a finals de tardor, però el període de fructificació es pot allargar fins ben entrat desembre, arribant fins i tot fins a Nadal. Els natius americans la utilitzaven com medicina herbal per a la diarrea o dificultat urinària.

Cultiu

Pot créixer a qualque banda ja que es una planta enfiladissa i aguanta quasi tots els climes. La parra no necessita molta poda, als primers anys convé tallar algunes de les branques per estimular el creixement. Aquestes enfiladisses poden propagar per llavors plantades a la tardor o a la primavera després d'haver-les estratificat durant 2 mesos a més o menys 4ºC. Se sol propagar per esqueix. Les estaques de fusta suau preses a fi de l'estiu arrelen amb facilitat sota vidre o plàstic, de la mateixa manera que ho fan les estaques de fusta dura (fusta de l'any anterior) plantades a la primavera. Pot usar-se el murgó en serpentina.


A l’Espai Terra

Literatura

PARRA VIRGEN, de Rubén Lapuente. Por el muro de piedra teje una colcha de soles cansados de su melancolía Poema completo AQUÍ: http://rubenlapuente.blogia.com/2010/102201-parra-virgen.php De Francisco Redondo: A tu tutor, virgen parra, con tu fronda verde oscuro, con tus zarcillos te agarras y, cuando Otoño, demarra, vistes de rojo los muros. COMPLETO: http://ciposfred.blogspot.com.es/2007/04/parra-virgenampelopsis-veitchii-fam.html


Nom científic Foeniculum vulgare Família : Umbel·líferes/Apiaceae Gènere : Foeniculum Regne: Plantae Divisió :Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Orde : Apiales

Noms en català, castellà i anglès

Nom català: Fonoll,Fenoll, Fenoll salvatge, Fonoll, Fonollera, Fonolls, Herba de les vinyes, Llavoretes, Setge bord. Nom castellà: Hinojo de Florencia,Hinojo Dulce, Hinojo Armo, Hinojo Carmo, Hinojo Genio, Hierba santa, Hinojo, Hinojo común, Linojo. Nom anglès: Fennel, Sweet cumin. La paraula fonoll presenta dos significats ben diferents. Un del llatí fenucŭlum, que és un diminutiu de fenum (fenc) designant aquesta planta herbàcia de la família de les Umbel·líferes. Un altre, del llatí vulgar genucŭlum, diminutiu de genum que significa genoll; per això, "caer de hinojos" és caure de genolls.

Hàbitat

Viu en zones rocoses i assolellades, a la vora dels camins, camps sense conrear i zones prop de la costa.En gerenal, es troba al mediterrani.

Època de floració Floreix al juny, juliol, agost, setembre, octubre i novembre. Els fruits maduren a l‘estiu i tardor. Característiques

És una planta perenne molt aromàtica de fins a 250 cm. d'alçada. Té unes tiges erectes, glauques i estriades. Les fulles són compostes per els colors verd-grisenques de secció regular. Umbel·les de fins a 15 cm d'ample, amb 4-25 radis, molt desiguals i no bigarrades. Flors grogues, de llargs pecíols. El fruit és aqueni oval de pocs mm de grandària. El fonoll és una de les umbelíferes més corrents del camps de conreus abandonats i les vores de camins, es coneix per les seves fulles dividides en lacinies, les inflorescències de color groc-verdós i, sobre tot, pel seu fort aroma i sabor a anís (Pimpinella anisum).

Usos

Les llavors s'aprofiten a la cuina de molts països. A la zona del Mediterrani, les llavors serveixen per a condimentar certs productes de pastisseria. Se'n pot fer una decocció que té la propietat de tonificar el


sistema digestiu i fer entrar en calor el cos. Les fulles verdes i crues es fan servir com a ingredient d'amanides. A Laos, Tailàndia i Xina ,es mengen crues com a acompanyant de plats de peix o carn. A la gastronomia italiana, francesa i xinesa, les fulles fresques serveixen també per a preparar i condimentar sopes, essent un dels ingredients de plats a base de verdures, peixos i carns bullides. Els bulbs de les varietats de fonoll conreades són molt populars a la cuina del centre d'Europa. Es preparen bullits amb vinagreta, per a acompanyar plats sencers gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos en quiche entre moltes altres formes. També serveix per a diverses malalties, és a dir,és una planta medicinal d'úsos externs i úsos interns. Igual que altres plantes aromàtiques, verdures i hortalisses, el fonoll conté una escassa aportació energètica però és ric en hidrats de carboni i fibra, resultant un ingredient aconsellable en dietes d'aprimament o regulació de pes. Entre els usos medicinals que aquests aporten a l'organisme destaca la possibilitat d'equilibrar les funcions del sistema digestiu, ja que afavoreix la digestió dels aliments, la dispèpsia, combat el restrenyiment i aporta alleugeriment en les flatulències. Les dones embarassades tenen un alleujament en aquesta planta per les seves propietats per dissipar les nàusees o els marejos. També és un bon remei per a les irritacions als ulls o la conjuntivitis, en aquest cas causa del seu ús tòpic. Cultiu

Les fulles i summitats florals han de recollir-se a l'estiu. Els fruits abans que madurin completament i les arrels a la tardor. Hauran d'assecar-se a l'ombra i guardar-les en un recipient de vidre ben tancat. És una planta fàcil de cultivar, té èxit en la majoria dels sòls, però prefereix una posició assolellat sec. Creix bé en sòls sorrencs i és tolerant a la sequera un cop establert .Les plantes sovint auto-sembren lliurement al jardí. Les plantes poden ser cultivades en herba bastant gruixuda, que es pot tallar anualment a la tardor. Encara que en la major part de la Gran Bretanya, les plantes són susceptibles a morir durant l'hivern si el sòl no és bon drenatge o el clima és fred i humit persistent .Especialment en hiverns suaus, les fulles poden estar disponibles durant tot l'any.


A l’Espai Terra

Literatura

Frases i refranys populars: -Fonoll i ruda fan la vista aguda. -Mal de ronyons, cataplasmes de fonoll. Poema en anglès: -The green fairy visits if only for a night to soothe this troubled mind and take away the strife the minty taste of spearmint and peculiar taste of fennel play of tongue and mind alike in passing and in action a quick spirit burn and the blurry edge of truth shine a light on my emotion and pass a pass for you. http://hellopoetry.com/words/36889/fennel/poems/


Nom científic

Citrus × limon

Família: Rutaceae Subfamília: Aurantioideae

Noms en català, castellà i anglès

Català: Llimoner Castellà: Limonero, citro, limón, limón agrio, limón capuchino, limoncillo, limón de carne, limón de confitar, limón de San Francisco, limones de carne, limones de figuras, limón imperial, limón ordinario, limón real Anglès: Lemon Etimològicament, Citrus prové del grec i significa llimona i limonum, del seu nom popular.

Hàbitat

Són coneguts en tots els punts del món i es creu que el llimoner s'origina d'un híbrid llimona Indi a la regió de Panjab, al Pakistan i l'Índia, arribant després a altres llocs com Medina (en l'actualitat Iran) o altres punts de l'Orient Mitjà. Els romans no coneixien el llimoner i van ser els àrabs els que per primera vegada el van introduir a la zona mediterrània (Espanya) al voltant de 1150 i des de llavors, el seu cultiu s'ha anat manejant fonamentalment per les províncies del Llevant i el Sud. Els cítrics en general són considerats plantes tropicals i subtropicals, amb certa variació en les exigències específiques de temperatures màxima, mínima i òptimes, d'acord amb l'espècie i dins d'ella, les varietats i cultivars. Es conrea a les regions tropicals i subtropicals sobretot a Itàlia, Espanya , Portugal i Estats Units. La majoria presenta un grau bastant ampli d'adaptació a zones que difereixen en temperatura, però, aquestes diferències exerceixen una influència apreciable sobre determinats aspectes de l'arbre.

Època de floració

Depèn en gran mesura de factors ambientals com la humitat en el sòl i la temperatura. Sota condicions òptimes de creixement, aquests arbres arriben a una floració plena durant la primavera. El llimoner té dos pics màxims de floració en cada temporada i continua fent-ho amb menys intensitat durant la resta d'any. Les flors blanques de cinc pètals


apareixen soles o en grups . Els grans de pol·len són enganxosos i les flors es sotmeten a la autopol·linització o la pol·linització creuada dels insectes que es veuen atrets per la seva intensa fragància. Característiques

El llimoner és un fruiter perenne de port mitjà petita (de 3-6 metres d'altura, encara hi ha molts exemplars longeus que superen aquesta altura) del gènere citrus, pertanyent a la família de les rutàcies , que pot arribar a viure 70 anys . Té nombroses branques amb espines dures i gruixudes, i de copa àmplia i arrodonida. Les seves fulles són simples, de color verd pàl·lid, i amb una forma que pot anar de oblongues a el·líptic-ovades, de 6-12'5 cm de longitud i 3-6 cm d'amplada. Tenen punta curta i obtusa i el marge serrat-dentat. Les fulles joves tenen un color clarament vermellós. Quan floreix produeix unes flors solitàries o en raïms axil·lars, vermelloses en estat de botó, i de pètals blancs (quan la flor s'obre) a la part superior i purpuris sota. Aquestes flors acomiaden un agradable perfum semblant al de la flor del taronger però menys intens. El fruit que produeix el llimoner, la llimona, és de forma oblonga o oval, de 7 a 12 cm de longitud, groc clar o daurat. Té una closca més o menys gruixuda i puntejada de glàndules, depenent de les varietats i en el seu interior, la polpa està dividida en 'grills', units uns contra els altres donant forma al fruit, i posseeixen un suc agre i fragant. Les seves llavors són petites, ovoides i punxegudes. Les llimones brollen en les branques d'un any i en què tenen gemma terminal. La seva recollida és fa de forma esglaonada, quan estiguin madurs, cosa que passa durant gairebé tot l'any. Hi ha moltes varietats de llimoner. Els seus diferents espècies es diferencien per la forma i color dels seus fruits , les llimones , i per la forma , acidesa i períodes de maduració dels mateixos.

Usos

El principal ús que se li dóna és el de condiment de menjars, utilitzant-se per això el seu suc. El suc s'ha fet servir per fabricar begudes resfrescants (llimonada). L'àcid cítric que contenen és bactericida i són portadors de diverses vitamines, des de la C a la P. Pel seu contingut en vitamina C es va utilitzar durant algun temps per combatre l'escorbut. El suc és de gran valor dietètic, aporta minerals, hídrics, vitamines i glúcids. Els refredats i algunes grips es poden curar (o almenys alleujar) amb l'ús de la llimona. L'alt aportació de vitamines que conté és el que ajuda al nostre aparell respiratori a combatre malalties que es desenvolupen en els pulmons. Té propietats diürètiques i facilita la digestió. La neteja intestinal és una


altra de les grans avantatges de prendre un got d'aigua amb suc de llimona abans de dormir, per exemple. Per a aquelles persones que tenen problemes d'acidesa així com també, alguns de digestió, el consum diari de llimona beneficiarà perquè s'elimini la nostra pesadesa del tot. La pell també es veu beneficiada per l'ús de la llimona perquè té una acció com a desinfectant natural i en el cas que tinguem alguna ferida que estigui mig oberta, posar-nos unes gotes d'aquest fruit en la mateixa pot ser de gran ajuda perquè cicatritzi com més aviat millor. L'escorça s'usa en perfumeria, pastisseria i en la confecció de licors. Pot usar-se per treure taques de tinta i per abrillantar el bronze i altres metalls. Tronc : fusta. De gra fi que és fàcil de tallar. Cultiu

El llimoner pot plantar-se per llavor, encara que l'empelt és la pràctica més recomanada . Per procedir a la sembra , la millor època és la temporada de pluges , en les hores més fresques del dia , amb poc sol i una bona quantitat d'aigua. En relació al clima, el llimoner es desenvolupa bé amb temperatures que oscil·len entre 22 i 32 graus . Es requereixen sòls fèrtils i airejats , amb bona presència de sol i l'abric de corrents de vent.

A l’Espai Terra

Literatura

Poema , Antonio Machado : http://faculty.washington.edu/petersen/321/limonero.htm Poema de Josep Carner: Les llimones casolanes http://calassur.blogspot.com/2010/01/els-fruits-saborosos-crema-dellimona.html Miguel Hernández, “Me tiraste un limón” http://www.poesi.as/mh3404.htm Naranja y limón, Federico García Lorca http://poetasandaluces.com/poema.asp?idPoema=1291


Oda al lim贸n, Pablo Neruda http://www.poemasyamor.org/poema-oda-al-limon-PabloNeruda/#.VtHqlfnhBhE La palabra lim贸n, por Arturo Montenegro http://cvc.cervantes.es/el_rinconete/anteriores/febrero_04/20022004_ 01.htm


Nom científic

Podranea ricasoliana Bignonia rocasoleana

Família: Bignoniaceae

Noms en català, castellà i anglès

Català: Bignònia de flor rosa, Bignònia rosa, Trepadora del natal. Castellà: Bignonia trepadora, bignonia rosa o rosada, Arbusto de Pandora, Trompetas. Anglès: Port st johns creeper, Port st johns-ranker. La palabra bignonia procede de Jean-Paul Bignon (1662-1743), eclesiástico francés, estadista, escritor y predicador y el bibliotecario de Luis XIV de Francia. Su protegido, Joseph Pitton de Tournefort, nombró el género Bignonia en su honor en 1694.

Hàbitat

Origen: Sud-àfrica. Tolera sol i mitja ombra, però no tolera molt bé el fred. Pel que fa a les temperatures és una mica sensible a gelades. Resisteix fins a -5 °C. Amb els sòls no és molt exigent. Li agraden sòls ben drenats, rics, una mica frescos. S'ha de regar amb regularitat, encara que de forma més escassa quan la temperatura ambiental sigui baixa. Necessita subjecció. El zona mediterrània els ofereix un hàbitat ideal.

Època de floració

Les seves flors apareixen a l'estiu i tardor a gran profusió, i són de grandària important.

Característiques

Planta enfiladissa de tiges llenyoses i volubles, sense circells. De ràpid creixement amb fulles de color verd fosc i flors acampanades color rosaviolàcies de floració a l'estiu i tardor. Cobreix zones àmplies ja que s'enfila gran altura, arriba entre els 2 i 10 metres d'altura. Les fulles estan compostes d'entre 7:11 folíols el·líptics i serrats. Són de color verd fosc, tenen el marge una mica dentat, la base cuneada, sovint una mica asimètrica, i l'àpex de curta a llargament acuminat. Peciòlul de


0,8-1 cm de llarg. Posseeix una floració abundant que sol produir-se a finals de l'estiu. Són flors grans, acampanades, de color rosat amb nervació violàcia i lleugerament perfumades, disposades en panícules àmplies, multiflores, terminals. Fruit en càpsula linear amb llavors alades, però poques vegades es produeix en cultiu. Usos

Té ús ornamental ja que és una planta enfiladissa que cobreix superfícies molt àmplies i s'utilitza per cobrir pèrgoles, glorietes, murs i per a tot tipus d'estructura (estacionaments oberts), on es pugui donar suport o sigui guiada i sostinguda (no és una espècie que s'enfili per si sola), és indispensable proveir d'algun suport o sosteniment. És de creixement ràpid i gran atractiu per les seves flors. En zones de clima temperat té flors i fulles gairebé tot l'any.

Cultiu

Multiplicació per esqueix, murgó i llavor. Per a que la nostra planta creixi sana i brillant te que estar en exposició al sol i amb temperatures mig o altes. No suporta les gelades ni temperatures baixes.

A l’Espai Terra

Literatura

Haikus de bignonia http://lluviadestellos.blogspot.com.es/2012/09/bignonias-haiku-852853.html ¿Es que quiero imposibles? Con el viento quiero flores y en la calma quiero olores de tu piel en desazón de la tormenta; y deseo el acento de tu voz irresistible en la bignonia del balcón, dándome sombra para tener sirenas en formas campánulas que me llamen al naufragio de tus besos cada noche (autor?)


Nom científic

Citrus x sinensis

Noms en català, castellà i anglès

Català: Taronger Castellà: Naranjo, Naranjo dulce Anglès: Orange Tree Del árabe ‫( نارنج‬nāranğ), a su vez del persa ‫( نارنگ‬nārang), tomado del sánscrito नारङ्ग (nāraṅgaḥ)

Hàbitat

Originari de sud-est d’Àsia, va estar domesticat en Xina, es amplament conreat com a arbre ornamental i alimentari en els països mediterranis. És una espècie subtropical. No tolera les gelades, ja que pateix tant les flors i fruits com la vegetació, que poden desaparèixer totalment. Presenta escassa resistència al fred (als 3-5 ºC sota zero pateix bastant). No requereix hores-fred per a la floració. No presenta repòs hivernal, sinó una parada del creixement per les baixes temperatures (quiescència), que provoquen la inducció de branques que floreixen a la primavera. Requereix importants precipitacions (al voltant de 1.200 mm), que quan no són cobertes cal recórrer al reg. Necessita temperatures càlides durant l'estiu per a la correcta maduració dels fruits. És una espècie àvida de llum per als processos de floració i fructificació, que tenen lloc preferentment a la part exterior de la copa i faldilles de l'arbre. Per tant, la fructificació es produeix en copa buida, la qual cosa constitueix un inconvenient a l'hora de la poda. És molt sensible al vent, patint pèrdues de fruits en precollita per transmissió de la vibració. Pel que fa a sòls els prefereix sorrencs o francsorrencs, profunds, frescos i sense calcària, amb pH comprès entre 6 i 7. No tolera la salinitat, encara que la utilització de patrons suposa una solució a aquest problema.


Època de floració

La floració es produeix els mesos d’abril i maig.

Característiques

El taronger és de 3 a 7 m d'alçada, de copa arrodonida, de fulles el·líptiques agudes i mesuren uns 6 centímetres de llarg per 2 centímetres d'ample. D'altra banda, aquestes fulles són de color verd clar i molt brillants. Tenen el pecíol estretament alat, de flors blanques i oloroses, s'agrupen en petites inflorescències del tipus raïm, on creixen 2 o 3 flors. En algunes ocasions aquestes flors sorgeixen de manera aïllada. Els fruits són globosos de polpa dolça i sucosa, i de pell dolça i sucosa, i de pell gruixuda, d'aproximadament mig centímetre de gruix, granelluda i de color ataronjat; mesuren al voltant de 8 centímetres de diàmetre i al seu interior, estan segmentats en grills.

Usos

L'arbre de taronger, també conegut com taronger dolç, posseeix dins de la seva composició una gran quantitat de vitamina C i àcid cítric. Aquestes substàncies són els principals components dels fruits d'aquest arbre. Els principis actius del fruit del taronger són la pectina i la hesperidina, aquesta última correspon a una substància que pertany al grup dels flavonoides, els quals posseeixen excel·lents propietats antioxidants. Té una gran varietat d'àcids dins dels seus components. Els que més es destaquen, ja sigui per la seva abundància i importància són l'àcid acètic, ferúlic i linoleic. El fruit del taronger, conegut comunament com taronja, té en els seus components diversos aminoàcids, principalment arginina, histidina i prolina. A més de la vitamina C, els fruits del taronger posseeixen vitamina A, B1 (tiamina) i B2 (riboflavina). D'altra banda, els fruits d'aquest arbre són rics en sals minerals, les que més es destaquen són el magnesi, sodi, zinc i el ferro. La taronja, fruit de l'arbre del taronger, té substàncies ensucrades dins dels seus components. Les que es troben en major quantitat corresponen a la fructuosa i a la sacarosa. És un potent antioxidant. És depurativa, També té propietats desinfectants i microbicides, que ajuden a millorar la salut de l'organisme. Afavoreix el sistema digestiu: la taronja té magnesi, un mineral que es relaciona amb el funcionament de l'intestí, nervis i músculs. Actua com a analgèsic en els dolors d'estómac, desinfecta i dissol els residus acumulats per facilitar la digestió. Ajuda a l'absorció de Ferro: la vitamina C augmenta notablement l'absorció de ferro, ajudant notablement a aquelles persones que pateixen d'anèmia ferropènica. Té cura de la salut de la pell: la taronja té propietats molt benèfiques per a la pell ja que l'ajuda a mantenir hidratada i sana. Les fulles del taronger són útils per reduir el nerviosisme i l'ansietat, gràcies a les propietats sedants que posseeixen. La millor manera d'aprofitar aquests beneficis és mitjançant la ingesta d'infusions a base de les fulles d'aquest cítric.


També pots fer infusions indicades per al tractament del meteorisme i de les flatulències, encara que en aquest cas, convindrà preparar-les preferentment, a partir de les flors del taronger, ja que són les que concentren les propietats carminatives del mateix. A més, aquestes infusions poden ser utilitzades per tractar còlics estomacals o fins i tot, en cas de diarrea. La closca de la taronja podria ajudar a reduir el colesterol. Per aprofitar aquesta propietat és recomanable beure infusions preparades simplement, a partir de la mateixa. Cultiu

A l’Espai Terra

La taronja és del sud-est de la Xina i l'arxipèlag malai, on el seu cultiu es feia ja fa milers d'anys. Posteriorment, es va expandir, tant el taronger dolç com el taronger amarg, per tot l'Orient a través de la Ruta de la Seda. El taronger amarg va ser introduït a Europa pels àrabs a través del sud d'Espanya al segle X, però fins als segles XV i XVI no es va començar el cultiu del taronger dolç. Els plançons de tarongers es poden adquirir als vivers durant tot l'any. Solen venir en petits contenidors, i vostè podrà trasplantar després a una safata o un test de ceràmica. Per al cultiu del taronger es necessita terra, fertilitzant per a cítrics, sorra per facilitar el drenatge i humus de bona qualitat. És preferible utilitzar una terra forta, que permeti que la mata d'arrels i el pa de terra conservin la humitat. Perquè l'aigua del reg romangui més temps, no oblidi posar còdols en el fons del test per evitar que l'aigua es filtri ràpidament. Per a la plantació a terra, s'ha de fer un forat del voltant d'un metre amb un diàmetre de 80 cm. El forat ha de ser omplert amb un terç de terra, 2/3 de humus i 10 kg d'abonament o humus. Depenent de la qualitat de la terra de cultiu, poden afegir altres ingredients. Per exemple, en el cas d'un sòl ric en calcari, la terra de bruc és el més adequat. El reg s'ha de fer immediatament després de la plantació, fins i tot en temps de pluja. Aquesta planta no tolera temperatures de menys de cinc graus, per la qual cosa cal estar atents. El subministrament d'abonament és essencial per obtenir bells fruits, i amb aquesta finalitat també és recomanable que la planta es beneficiï d'una bona exposició al sol després de l'hivern.


Literatura

''Els tarongers de Sòller'' Joseph Lluís Pons i Gallarza http://blocs.xtec.cat/horaci/2014/03/27/los-tarongers-de-soller-dejosep-lluis-pons-i-gallarza/ A un Naranjo y a un limonero, Antonio Machado http://www.poemas-del-alma.com/a-un-naranjo-y-a-un-limonero.htm Naranjitas me tira la niña en Valencia por Navidad, como no sabe de amor piensa que todo es burlar, pues a fe que si se las tiro que se la han de volver azahar. Félix Lope de Vega El naranjo, o los círculos del tiempo, Carlos Fuentes https://es.wikipedia.org/wiki/El_naranjo_o_los_c%C3%ADrculos_del_tie mpo Frases míticas del cine, la literatura o cualquier otra disciplina artística en las que la naranja es la palabra más relevante http://naranjasjimenez.com/2015/naranjas-frases-miticas-en-la-cultura/


Nom científic Lavandula angustifolia

Família: labiades

Noms en català, castellà i anglès

Català: Lavanda, espígol. Castellà: Lavanda, espliego, alfazema, alhucema. Anglès: Lavender. Lavandula: nom genèric que es derivaria del francès antic lavandre i en última instància del grec λανω a través del llatí lǎvo, lǎvātum, -are, rentar, netejar, referint-se a l'ús de infusions de les plantes per al rentat. No obstant això, s'ha suggerit que aquesta explicació pot ser errònia, i que el nom podria derivar del llatí līvěo, -ere, blavós, etimologia molt més plausible que l'anterior ja que, entre altres coses, es refereix al color habitual de les flors d'aquestes plantes i, a més, no consta que en l'antiguitat es rentés amb espígol. Angustifolia: epítet llatí que significa "amb fulles estretes".

Hàbitat

El seu lloc d'origen és l’Europa meridional, nord d'Àfrica. Planta habitual a la conca mediterrània on es pot trobar en llocs secs de naturalesa calcària i d'exposició assolellada. Molt habitual amb altres plantes com el romaní o la farigola. A vegades forma híbrids amb l'espígol o alhucena anomenats lavandines.

Època de floració

L'època de floració de l'espígol és variable d'espècie a espècie i va de la primavera a l'estiu. Les flors es reuneixen en inflorescències en espiga, al final de llargues tiges. Cada espiga conté un nombre variable de flors molt perfumades i amb aroma variable segons l'espècie.

Característiques

La lavanda és una planta molt rústica i la trobem en els terrenys àrids i pedregosos a formar boniques mates. Són plantes perennes, sempervirentes de petites dimensions aconseguint en efecte a tot estirar una alçada d'un metre.


Les fulles de 2-6cm per 2-5mm són més o menys lanceolades, agudes, enteres, verdes, amb el nervi central excel·lent en el revés, eventualment amb marge revolut. Les inflorescències (poden mesurar fins a 9 cm) portades per llargues tiges, són espigues. Cada espiga conté un nombre variable de flors molt perfumades i amb aroma variable segons l'espècie. El fruit és un achenio que només conté al seu interior una llavor. Els olis essencials són presents de manera variable en les moltes espècies de Lavanda i s'atorguen per tant aromes diferents. L'oli essencial més perfumat és el que s'aconsegueix de les espècies. Usos

Es fa servir per relaxar i alleujar l'estrès emocional i físic. Millora la circulació de la sang. Afavoreix el funcionament del sistema nerviós. És un remei natural per combatre l'insomni (fes un saquet amb flors de lavanda i posa-ho al costat de coixí). Es fa servir per eliminar l'acne. Alleuja els dolors gràcies a la seva acció analgèsica. Alleuja el mal de cap i millora les afeccions de la gola. També ajuda a baixar la febre. El espígol és molt útil per a la recuperació de cops, esquinços, traumatismes, inflamacions, etc. Ajuda a cicatritzar les ferides i desinfectar. Ens facilita l'eliminació dels gasos acumulats. I ens ajuda a fer millor les digestions. Estimula la formació de bilis, el que ajudarà a la digestió dels greixos. Fes-la servir per còlic estomacal i la inflor de panxa. Combat les nàusees. Excel·lent remei pel reuma. Redueix o elimina la tensió muscular i els espasmes musculars. Millora els casos d'asma, refredat i de grip. Evita la caiguda del cabell aplicant externament la infusió de lavanda. Té acció tònica sobre el fetge i la melsa. És un remei natural per a la gota. La Lavanda s'usa per eliminar el fong Candida albicans i bacteris que causen les infeccions vaginals Ajuda al part. Allunya els insectes, i també s’usa per matar les puces i altres paràsits dels animals. Podem fer servir l'espígol en receptes de cuina, especialment les flors en amanides i altres plats freds i temperats, així com en postres i fins i tot en begudes, com ara fer una llimonada i afegir una cullerada per cada litre i mig. També podem ficar una mica d'espígol en bossetes fetes de tela i deixarles en els armaris i sabaters. Amb això a més d'aconseguir una agradable olor aconseguirem espantar les arnes. Amb la Lavanda també fem colònies, com aquestes i fins i tot per eliminar


males olors de catifes, sofàs, cortines, com aquí. En cosmètica natural i casolana també és molt útil l'Espígol. Cuida les pells i les manté en bon estat, prova a fer aquesta crema de mans. La infusió de lavanda es pot usar per fer esbandides bucals i ajudar a eliminar el mal alè o halitosi. Cultiu

En tractar-se d'una planta resistent podem plantar-les en testos o directament a la terra. Per a la segona opció, farem una rasa on plantarem les lavandes. Necessita d'espais assolellats per sortir a la llum i créixer en condicions, per tant, requereix un espai càlid i ben assolellat perquè les seves flors vagin sortint a poc a poc al sol. El terreny en el qual plantem un espígol ha de ser pedregós i una mica rocós a més de molt sec perquè són els espais en què més es conserven. Quan la planta de lavanda hagi crescut, s’haurà d’anar podant poc a poc i estarà en perfecte estat. http://www.labioguia.com/notas/como-y-porque-plantar-lavanda-en-elhuerto

A l’Espai Terra

Literatura

L'ESPÍGOL de Jaume Agelet Té l'espígol callada resplendor com si tot ell esdevingués olor, i ens reca de deixar-lo tan endins del vent i dels camins, com de collir-lo, encara fresc de terra, feixuc d'aroma i de color; car som presos, com ell, de tot l'enyor de la brisa morada i de la serra. Poema “Lavanda” de Raquel Rueda: ...Siento tu voz en mi alcoba


tu rico olor a lavanda... Poema «Campo de lavanda» de Grisel Vidales: Quisiera que mi casa fuera un campo de lavanda... ...Que el campo de lavanda fuera mi cama y en las noches... Novela «La lavanda silvestre que iluminó París”: Belinda Alexandra.


Nom científic

Hedera helix també: Hedera algeriensis - heura d'Algèria Hedera azorica - heura de Açores Hedera canariensis - heura de Canàries Hedera caucasigena Hedera colchica - heura del Caucas Hedera Cypria Hedera helix - heura comú Hedera Hibernica - heura d'Irlanda Hedera maderensis - heura de Madeira Hedera maroccana Hedera nepalensis - heura del Nepal Hedera pastuchowii - heura de Pastuchov Hedera rhombea - heura del Japó Hedera sinensis Hedera Táurica

Noms en català, castellà i anglès

Inglés: ivy. Català: heura comú. Hedera argelisis Castellà: hiedra común, hiedra de Azores, hiedra de Argelia,hiedra de Canarias, hiedra del Cáucaso, hiedra de Madeira. La paraula heura ve del llatí herba. Pokorny relaciona aquesta paraula amb una arrel indoeuropea * ghre- (créixer).

Hàbitat

Són natives dels arxipèlags de la Macaronèsia, en l'Oceà Atlàntic al nord d'Àfrica; de l'oest, centre i sud d'Europa, el nord-oest d'Àfrica, el centre sud d'Àsia i l'est del Japó.

Època de floració

Setembre a octubre.

Característiques

A nivell del sòl progressen estenent-se, no superant els 5-20 cm d'altura. No obstant això quan troben una superfície apta per enfilar; arbres, roques o estructures realitzades per l'home com tanques, parets o enreixats poden superar els 30 m d'alçada. Els fulls de les espècies són de dos tipus: les juvenils, que es troben en les tiges trepadores, Annex: Forma de fulles palmato lobulades i les adultes, senceres i cordades, en les tiges florals que creixen a ple sol, normalment a més de 2 m del terra situades sobre les copes d'arbres o roques. Els brots també difereixen, els joves són esvelts i flexibles amb petites arrels aèries per adherir-se a les superfícies; els adults són més gruixuts, es suporten per si sols i no tenen arrels. Les flors són petites, d'un color verdós groguenc i s'agrupen en inflorescències terminals d'entre tres i cinc centímetres de diàmetre per umbel·la. El seu nèctar és una important font d'aliment tardà per abelles i


altres insectes. La floració es produeix a finals d'estiu i s'estén al llarg de tota la tardor. Produeix petits fruits carnosos d'uns 5 a 10 mm,-negres, porpra fosc o grocs (rarament) en forma de baia, amb 1 a 5 llavors que maduren de finals de l'hivern fins a mitjans de la primavera. Encara que són verinoses per als éssers humans, aquestes baies formen part de la dieta de moltes aus, que després de menjar-dispersen les llavors, contribuint així a la seva expansió. Usos

Les heures són plantes de cultiu molt popular en els seus hàbitats originaris, tant pel seu atractiu per a la vida salvatge com pel seu fullatge perenne, sent particularment valorades per a la cobertura de murs. S'han seleccionat molts conreessis pel seu fullatge bigarrat i / o formes de fulla inusuals.

Cultiu

És una planta que es pot conrear tant en exterior com en interior (busca la varietat més convenient per a cada cas). Pots començar amb llavors o el més ràpid i senzill: obtenint plàntules d'heura i plantar-les al seu lloc definitiu, és a dir, directament en el terreny o en els tests. Si la plantes en tests, aquestes hauran de tenir, almenys, 30 cm de profunditat i l'any haurem passar-la a un test més gran, amb una profunditat d'uns 50 cm de profunditat com a mínim per assegurar-nos que el creixement de l'heura és el correcte. La heura no necessita sòls amb requeriments molt especials, amb un pH proper a 6 creix bé, això sí, tant si està plantada en terreny com en tests necessita d'un bon drenatge. Quant als requeriments de llum, l'heura és una planta que no requereix sol directe, de fet, es desenvolupa millor en zones amb ombra. Les temperatures desitjables perquè l'heura es desenvolupi en el seu màxim potencial ronden entre els 15 i 21 ºC, tot i que és capaç de resistir temperatures aproximades de 5ºC o altres més altes com 32 ºC, això sí, si es mantenen durant molt de temps començarem a veure signes de debilitat en les fulles i resta de planta en general. Si vols reproduir l'heura per plantar-la en altres zones, ho pots fer mitjançant esqueixos, és una fórmula molt senzilla d'obtenir més plantes, pots veure-ho pas a pas aquí.

A l’Espai Terra


Literatura

The Ivy Green, de Charles Dickens Oh, a dainty plant is the Ivy green, That creepeth o’er ruins old! Of right choice food are his meals, I ween, In his cell so lone and cold. The wall must be crumbled, the stone decayed, To pleasure his dainty whim: And the mouldering dust that years have made Is a merry meal for him. http://circulodepoesia.com/2012/02/la-hiedra-de-charles-dickens-y-unrecuerdo-de-pessoa/ Marta, reposes i jo et vetllo el son. L'heura dels dits detura el pas del temps i no hi ha espai que no omplin els teus pits turgents i erectes, el teu ventre llis i el sexe ofert, les cuixes i els malucs. Apropo els llavis als teus llavis molls i compassadament respiro amb tu. Miquel Martí i Pol (Estimada Marta, 1977-1978) La hiedra, de Antonio Porpetta http://www.nidodepoesia.com/porpehiedr.htm La yedra en la poesía de Francisco de la Torre: simbología y autorepresentación http://cvc.cervantes.es/literatura/aiso/pdf/05/aiso_5_095.pdf


Nom científic Cydonia oblonga. Familia: Rosaceae.

Noms en català, castellà i anglès

Català: Codonyer. Castellà: Membrillero, azamboa, azamboero de Granada, bembrillas, bembrillero, bembrillo, cacho, codón, codonera, codoñato, codoñera, coduñer, gamboa, marmello, membrilla, membrillal, membrillar, membrillera, membrillero común, membrillo, membrillo de Portugal, membrillo dulce, membrillo macho, membrillo real, zamboa, zamboa de Granada, zamboero o zambua. Anglès: Quince. El nom científic, Cydonia oblonga, està format pel nom de gènere Cydonia, derivat del grec κυδώνια, "codony", forma reduïda de μήλα κυδώνια, "poma Cidonia, poma de Cidonia (Creta)", d'on procedien els codonys més apreciats , i el terme llatí oblonga, "oblonga", referent a la forma de les fulles.

Hàbitat

El codonyer ja era cultivat a Babilònia des de l'antiguitat (4000 a.C.). Sembla ser autòcton d'Europa meridional o de les ribes meridionals del mar Caspi. Actualment es troba de forma natural al centre i sud-oest d'Àsia (Armènia, Turquestan, Síria, etc). Els grecs coneixien una varietat comuna que van obtenir a la ciutat de Cydon, a Creta; d'aquí el seu nom científic; dedicaven aquest fruit a Venus i s'oferia com a símbol de la felicitat, de l'amor i de la fecunditat. Els romans van continuar amb aquesta creença i van difondre el costum de donar a menjar als nuvis un codony abans d'entrar a la llar com a símbol de sort futura. Per la seva banda, els àrabs van buscar en el codony una medicina natural, donat el seu elevat contingut en mucílag, que empraven com a laxant. Requereix climes temperats o relativament freds, d'hiverns llargs i estius calorosos. L'exigència de fred va de 100-500 hores-fred, segons la varietat. En zones elevades les flors i fruits acabats de formar es poden veure afectats per les gelades tardanes. Requereix a més situacions airejades, i si es conrea en valls tancades o fondalades, per ser molt sensible a la invasió del fong


causant de la lepra o clapejat pot perdre part del fruit. Es tracta d'un dels fruiters que reclama més quantitat de llum. El codonyer s'adapta des dels sòls més fèrtils a les terres més ingrates, mentre siguin de naturalesa fresca i amb pH lleugerament àcid; els valors extrems de pH per al codonyer oscil·len entre 5.6 i 7.2. Època de floració

L'època de floració és abril-maig.

Característiques

Arbust caducifoli de 4 a 6 m d’alçada, amb el tronc tortuós i capçada irregular, amb branques flexibles, brunes i puntejades. L’escorça és llisa i grisenca i amb l’edat es desprèn en escames. Fulles alternes, de 5-10 cm de longitud, ovalades, gairebé rodones, amb pecíol curt. El fruit és groc cobert d'una pilositat gris. Les flors són solitàries de color blanc o rosat que apareixen en les aixelles de les fulles. Mesuren 4-5 cm de diàmetre i tenen 5 pètals i 20 estams. Floreix a la primavera, de març a maig. El fruit és un pom piriforme, de color groc-daurat, molt aromàtic, de 7.5 cm de longitud o més, depenent de la varietat, amb l'àpex umbilicat. La polpa és groguenca i aspra, contenint nombroses llavors.

Usos

El codony, és comestible, però no es pot consumir cru perquè és aspre i àcid i cal coure’l, i, es fan gelees, melmelades, confitura, xarop medicinal, carn de codony. El codony també s'empra en medicina per les seves propietats astringents, tòniques i estomàtiques. Les llavors, estan recobertes d’una substància gelatinosa usada en farmàcia i perfumeria per prepara la ''bandolina'', solució que serveix per allisar i tenir pla el cabell. A banda d’aquests usos, és habitual que en jardineria i horticultura s’usin els codonyers com a patró per a l’empelt d’altres arbres fruiters de la família de les rosàcies, i fins fa poc existia el costum de guardar els seus fruits entre la roba perquè comuniqués a aquesta la seva agradable aroma. S'utilitza també com arbret ornamental en flor; sent molt interessant per a petits jardins. Serveix per tanques vives, ja que admet bé la retallada. La fusta és blanc rosada apta per torneria i ebenisteria.

Cultiu

La propagació per llavor només s'empra quan es vol obtenir varietats noves, o bé quan es desitja formar patrons amb un sistema radicular profund i ben ramificat, que s'emprarien per empeltar sobre pereres o en alguns casos pomeres. La multiplicació per estaca és molt comú. Aquestes s'escullen de la fusta del mateix any, es tallen a 30 cm de longitud tan aviat s'ha despullat de la fulla, es fan manats amb elles i s'enterren en posició invertida, mantenintles és aquest estat fins últims de febrer o principis de març , que és el moment oportú per a plantar-les. Es planten en posició inclinada als 45º i no erecte.


Una altra forma de propagació és per murgó en aporcado o clonal. Per obtenir fruits de bona qualitat és necessari l'empelt. En plantes propagades per estaques o per capficats no és absolutament necessari empeltar, ja que les seves fruites seran idèntiques a les de la planta mare que provenen. Però tractant-se de plantes obtingudes de llavors, si es desitja conrear una varietat determinada, cal l'empelt. Pot emprar l'empelt en escudet, i de rovell adormida i de rovell desperta, així com els empelts de pua. Collita: setembre-octubre. A l’Espai Terra

Activitats: “Pintando memebrillos” http://tentoldigital.blogspot.com.es/2015/11/pintando-membrillos.html Literatura

ELS CODONYS TARDORALS, Josep Carner, d’Els fruits saborosos (1906) Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, té una blancor molt gerda en tot el cos diví, i corre, embriagada de tanta jovenesa, i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí. Però ja saps com elles es tornen malgirbades per fills i feines, o perquè no n’han tingut, i amb cara tediosa caminen desmarxades i són codonys, diries, el fruit més boterut—. I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, nosaltres rondinem, esgarriant les passes, i flagel·lem el dia amb folles amenaces, saturns a la memòria del goig mal escampat. Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, i si l’amorosim al caliu de la llar i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. DEL ROSA AL AMARILLO (DOLORAS) (Joaquín Sabina) “Arrecia el vendaval de hojas de calendario, la luna es un semáforo de carne de membrillo,


esta noche me espera Madrid, otro escenario y tres generaciones del rosa al amarillo.” http://poetasandaluces.com/poema.asp?idPoema=1217 El membrillo, de IBN SARA AS-SANTARINI No hay nada en el membrillo con que apoyar malos augurios, no tengas miedo de él. Mirando el anagrama de sus letras leo: “Se ha disipado la tristeza”. Y no digo: “¡Qué grande es la desgracia de partir!” O: “Por su causa han sobrevenido graves calamidades”.


Nom científic

Chrysanthemum Familia Asteraceae

Noms en català, castellà i anglès

Català: Crisantem Castellà: Crisantemo Anglès: Chrysanthemum, mums o chrysanths. Crisantem ve del llatí Chrysanthemum i alhora del grec (Linneo la va nomenar) χρυσανθεμον (chrysanthemum): Χρῦς (krysous -): daurat (el color de les flors originals), i la desinència superlativa ἄνθεμον (Anthemon) de τὸ ἄνθος (flor), és a dir, flor d'or o flor de tardor. El crisantem és un símbol solar, vinculat amb les idees de la longevitat i fins i tot d'immortalitat, en certes tradicions d'Àsia.

Hàbitat

Les espècies de crisantems són originàries de la Xina. El crisantem que actualment conreen els floricultors és un híbrid complex. Va ser introduït a Europa a través de França en l'últim terç del segle XVIII. Els primers cultius a Espanya coincideix amb l'inici al segle XIX. El crisantem que actualment conreen els floricultors és un híbrid complex i la majoria de les espècies d'on s'han generat els conreessis actuals són originàries de la Xina: Chrysanthemum indicum, Chrysanthemum morifolium i Chrysanthemum x hortorum. El crisantem en test és denominat Dedranthema. A la Península Ibèrica, està dispers en tot el territori; més representat en la meitat meridional, en particular al Llevant alacantí, on abunda. El crisantem prefereix sòls lleugerament àcids i si es cultivat a l´interior cal utilitzar terra de jardineria. Prefereix sòls francs amb bona ventilació i drenatge. Les temperatures ideals depenen de cada varietat, però el rang oscil·la entre els 18 i 25 ° C. Els crisantems són molt exigents en nutrients, especialment en nitrogen i potassi.

Època de floració

El chrysanthemum és la flor de novembre o de floració natural quan els dies s'escurcen a la tardor i hivern per a cada latitud. Així en l'hemisferi sud és de floració natural a l'abril, maig, juny. Encara que ara la floricultura, mitjançant tecnologies apropiades la porta al mercat durant tot l'any. S'ha convertit com altres flors en flor de tot l'any per maneig de les seves condicions ambientals, com llarg del dia i temperatura.


Característiques

Aquest gènere de plantes inclou més de 30 espècies diferents. Són fàcils de conrear i poden arribar a tenir entre 50 i 150 cm d'alçada. Els crisantems són híbrids complexos i per això tenen una gran varietat de colors i mides. Fulles: Poden ser lobulades i dentades, llises o rugoses i de color variable entre verd clar i fosc. Estan recobertes d'un polsim blanc que els donen un to grisenc. Són aromàtiques. Flors: Té grans caps florals de color blanc o de tons vius com groc, taronja i rosa. Segons la seva forma les inflorescències es poden classificar en: Senzilles: tipus margarida. Compostes d'una o dues fileres de flors radials i amb flors hermafrodites centrals. Anemones: similars a les senzilles, però amb flors concèntriques tubulars i allargades. El color de les flors radials i concèntrics pot ser el mateix o no. Recorbades: en forma globular, amb les flors radials recorbades cap a dins. Reflexes: en forma arrodonida amb les flors radials doblegant cap a fora i cap avall. Aranya, ploma, cullera, hirsuta, etc.: les flors radials es corben i són tubulars, excepte en el cas de la cullera. Pompons: en forma globular, constituïts per flors radials curtes i uniformes. No presenta flors concèntriques. Decoratives: similars als pompons, ja que es componen principalment de flors radials, tot i que les fileres exteriors són més llargues que les centrals, donant-li a la inflorescència una forma plana i irregular. Estil: Es tracta d'una planta ornamental amb flors molt vistoses de la qual hi ha diferents espècies d'interior i d'exterior. Alçada: Està compresa entre 20 i 150 cm.

Usos

S'utilitzen com a plantes medicinals: Especialment són emprades en la medicina tradicional xinesa. La majoria dels crisantems contenen un glucòsid anomenat crisantemina que és capaç d'inhibir el creixement de bacteris, especialment estafilococs i estreptococs, pel que els seus preparats la fan molt útil contra el tractament de ferides per prevenir possibles infeccions. Entre els constituents actius del crisantem es troben: oli essencial, adenina, turó, entre altres; i les seves accions principals es resumeixen en: antipirètic, carminatiu, antiespasmòdic, alteratiu, tònic. Un dels usos més comuns del crisantem, ja assenyalat com a recomanació de l'enginyer Williams, és per reduir la severitat i la freqüència de mals de cap produïts principalment com migranyes. Els crisantems són útils per a inflamacions i grips. Se sol emprar contra els còlics en general, la manca de gana i els trastorns digestius. Poden ser utilitzats per fer una beguda saludable que refreda, refresca i té propietats tòniques.


Aquesta planta també es pot utilitzar internament i externament per a la conjuntivitis, ulls secs que ploren, visió borrosa, punts en els ulls i mareig. Són indicades per als símptomes de la hipertensió. El te de crisantem se li atribueix diverses qualitats medicinals. https://es.wikipedia.org/wiki/T%C3%A9_de_crisantemo Usos culinaris: Les fulles fresques de diverses espècies són comestibles, com Chrysanthemum coronarium i altres, a Àsia de l'est s'utilitzen com a verdura; també en plats fregits. A la Xina, les fulles es fregeixen amb all i s'assequen amb sal i pebre. Les flors grogues o blanques dels crisantems es bullen per fer una beguda dolça a diversos llocs del continent asiàtic. Ornamentació: És una planta que se adapta molt bé al maneig fotoperiòdic, les flors tenen forma variada , semblant a les dàlies . Planta de flor amb test : Per a ús en patis, balcons i interiors. Flor tallada : A causa de la gran varietat de formes i colors, son unes de les primeres flors utilitzades en floristeria per a rams. A Espanya el crisantem està molt associat a la festivitat del Dia de Tots Sants. Es dipositen multitud de rams d'aquesta flor a la tomba dels difunts. Segons algunes investigacions, els crisantems són capaços de netejar l'aire de contaminants químics, especialment de gasos tòxics procedents dels materials de construcció, com benzè o amoníac. Insecticides: Una de les seves espècies, és l'anomenat piretro (Chrysanthemum o Tanacetum cinerariaefolium), és una font natural d'insecticida orgànic. S'obtenen la piretrines que ataquen el sistema nerviós de tots els insectes, i inhibeixen a les femelles de mosquits de picar; actuen a més com repel·lents. És important el que siguin biodegradables. Cultiu

El cultiu dels crisantems a la Xina com a plantes florals es remunta a abans del 1500 a. C. Una antiga ciutat xinesa va ser cridada Ju-Xian: "ciutat del crisantem". La flor va ser introduïda al Japó probablement al segle VIII i l'emperador del Japó la va adoptar com la flor del segell imperial. Hi ha un "Festival de la Felicitat" a Japó que homenatja aquesta flor. El crisantem es conrea tant com a planta en test com per a flor tallada, en els dos casos es poden distingir dos tipus de cultiu: -Cultiu tradicional: floració natural d'octubre-novembre. -Cultiu dirigit: floració provocada i programada al llarg de tot l'any utilitzant el fotoperiodisme. La propagació del crisantem es realitza per mitjà d'esqueixos obtinguts de plantes mare seleccionades per la seva uniformitat en la progènie, capacitat de collita, vigor i sanitat.


A l’Espai Terra

Literatura

Los crisantemos, novela de John Steinbeck. https://felixmaocho.wordpress.com/2016/03/21/libros-los-crisantemosjoya-breve-pero-exquisita-y-en-muy-cuidada-edicion/ “Lo sé porque he pasado más de una noche allí En busca de las siete llaves del misterio, Siete versos tristes para una canción, Siete crisantemos en el cementerio” Joaquín Sabina Poema Canciones De Crisantemos de Poetas chinos Construir una casa en el mundo de los hombres y no oír el ruido del caballo y el carruaje, ¿cómo se puede lograr esto? Cuando la mente está desapegada, el lugar es tranquilo. Junto crisantemos bajo el seto del Este y miro silenciosamente las montañas del Sur. El aire de la montaña es hermoso al crepúsculo, y los pájaros en bandadas vuelven juntos a sus hogares. En todas estas cosas hay un significado verdadero, pero cuando quiero expresarlo, quedo perdido sin palabras. No hay ni una mota de polvo en la blancura del crisantemo. BASHÔ El crisantemo y la espada, estudio antropológico de la sociedad japonesa publicado después de la Segunda Guerra Mundial llevado a cabo por la americana Ruth Benedict. Curiositats: Aquesta flor està carregada de simbolismes depenent del país, per exemple el crisantem groc és "la flor de setembre" a la Xina i el Japó, en aquest últim és la flor oficial ja que és l'emblema de la Cort Imperial


japonesa, el tron és denominat " el tron del crisantem "(kikukamonshô). Aquesta flor figura en el passaport de tots els japonesos i celebren el 9 de setembre "el dia del crisantem". És molt utilitzada com a flor ritual i santa en moltes cerimònies i simbolitza una vida llarga i eterna. A la Xina significa saviesa i al continent americà simbolitza l'alegria. A Occident se la coneix també amb el nom de "Sant Vicent"; a Espanya o Itàlia, el crisantem està unit al "Dia de Tots Sants", com a ofrena als difunts.

Herbari et abril  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you