Issuu on Google+

Un E pi s odi e n e l P on t de l R i u de l’ Òl iba ambrose bierce carme baltà


Un episodi al pont del riu de l’òliba Ambrose Bierce © Il·lustracions: Carme Baltà Badia Disseny: Carme Baltà Badia Libros del Zorro Rojo Barcelona, 2011 Impressió: CBB ISBN. 84-933257-2-4 Dipòsit Legal: B-11864-2004


Un E pi s odi e n e l P on t de l R i u de l’ Òl iba ambrose bierce carme baltà


Un E pi s odi e n e l P on t de l R i u de l’ Òl iba ambrose bierce carme baltà


Per aquells que desitjarien no morir mai... Carme BaltĂ 


P R I M E R A PA RT

Un home s’estava sobre un pont de ferrocarril al nord d’Alabama, amb la vista abaixada cap a les ràpides aigües, vint peus per sota seu. L’home tenia les mans darrere l’esquena, els canells lligats amb corda. Una soga li estrenyia el coll. Estava lligada a un robust travesser de fusta que hi havia sobre el cap de l’home, i la part solta li queia fins al nivell dels genolls. Uns quants taulons fluixos situats sobre les travesses que aguantaven el carril de la via fèrria proporcionaven un suport a l’home i els seus botxins: dos soldats rasos de l’exèrcit federal, dirigits per un sergent que a la vida civil podia ser un ajudant de xèrif. A poca distància sobre la mateixa plataforma provisional hi havia un oficial amb l’uniforme del seu rang, armat. Era un capità. A tots dos extrems del pont hi havia un sentinella amb el fusell en la posició anomenada de “suport”, és a dir, vertical davant l’espatlla esquerra, amb el percutor reposant sobre l’avantbraç col.locat a través del pit: una posició formal i poc còmoda, que determinava la postura rígida del cos. No feia l’efecte que aquells dos homes tinguessin el deure de saber què ocorria al centre del pont: es limitaven a bloquejar els dos extrems de l’arranjament que el travessava. A banda d’un dels sentinelles no es veia ningú: la via avançava línia recta dins un bosc al llarg de cent iardes i després, en un revolt, es perdia de vista. Sens dubte més endavant hi havia una avançada. La vora oposada del riu era camp obert: un lleu vessant coronat per una palissada de troncs verticals on s’havien obert espitlleres pels fusells, amb una sola tronera per on sobresortia la boca d’un canó de llautó apuntat al pont. Al vessant, a mig camí entre el pont i el fort, hi havia els espectadors: una companyia d’infanteria formada en línia, en “descans de desfilada”, les culates dels fusells a terra, els canons lleugerament inclinats enrere sobre l’espatlla dreta, les mans encreuades sobre les culates. A la dreta de la filera hi havia un tinent amb la punta de l’espasa a terra, la mà esquerra posada sobre la dreta.


Excepte el grup de quatre homes del centre del pont, no es movia ningú. La companyia estava encarada cap al pont i el mirava fixament, immòbil. S’hauria dit que els sentinelles, encarats cap a les ribes, eren estàtues que adornaven el pont. El capità s’estava plegat de braços, en silenci, observant la tasca dels subalterns, però sense fer cap gest. La mort és una dignatària que, quan es presenta anunciada, cap rebre amb manifestacions formals de respecte, fins i tot per part dels que hi estan més familiaritzats. En el codi de l’etiqueta militar el silenci i la immobilitat són formes de deferència. L’home que havien de penjar aparentava una trenta-cinc anys. Era un civil, a jutjar per la roba, doncs era la d’un plantador. Tenia bones faccions: un nas recte, una boca ferma, un front ampli des d’on els cabells llargs i morens estaven re-pentinats enrere fins a caure-li darrere les orelles al coll de la levita ajustada. Duia bigoti i una barba en punta, però no patilles: tenia els ulls ben grans i d’un gris fosc, i una expressió amable que no s’hauria esperat d’algú amb el cànem al voltant del coll. Sens dubte, no es tractava d’un assassí vulgar. El liberal codi militar permet penjar moltes menes de persones, i els senyors no n’estan exclosos. Un cop enllestits els preparatius, els dos soldats rasos van fer-se a un costat i van apartar el tauló gran que els suportava. El sergent va encarar-se al capità i es va situar just al darrer d’aquest oficial, que al seu torn es va desplaçar un pas. Aquests moviments van deixar el condemnat i el sergent sobre els dos extrems del mateix tauló, que s’estenia sobre tres de les travesses del pont. L’extrem on era el civil s’encavalcava gairebé, però no del tot, sobre una quarta. Aquest tauló havia mantingut fix el pes del capità; ara l’aguantava el del sergent. A un senyal del primer, el segon home faria un pas al seu costat, el tauló s’inclinaria i el condemnat a mort cauria entre dues travesses. Aquell procediment li semblava senzill i efectiu. No li havien cobert la cara ni embenat els ulls. Va mirar un instant el seu equilibri precari,


després va passejar la mirada per l’aigua arremolinada del riu que es precipitava amb ràbia sot els seus peus. Un tronc arrossegat pel corrent li va cridar l’atenció, i el va seguir amb els ulls riu avall. Que poc a poc semblava moure’s! Quines aigües més manses! Va tancar els ulls per fixar els últims pensaments en la seva dona i els fills. L’aigua, matisada d’or pel sol primerenc, la boira inquietant sota les ribes una mica riu avall, el fort, els soldats, aquell tros de fusta: tot l’havia distret. I de sobte va cobrar consciència d’una altra torbació. Obrint-se pas entre el pensament en els seus estimats hi havia un so que no podia ignorar ni entendre, un percussió aguda, clara i metàl.lica com el del cop d’un martell de ferrer sobre l’enclusa: tenia la mateixa qualitat ressonant. Es va preguntar què podia ser, i si era immesurablement llunyà o proper: semblava totes dues coses. Sonava a intervals regulars, però amb la lentitud del toc de difunts. Esperava cada nou cop amb impaciència i -no sabia per què- amb temor. Els intervals de silenci es van fer gradualment més llargs; les esperes van esdevenir embogidores. Amb la creixent infreqüència aquells sons augmentaven de força i agudesa. Li ferien les orelles com la punta d’un ganivet; tenia por de cridar. El que sentia era el tic-tac del seu rellotge. Va descloure els ulls i va tornar a veure l’aigua de sota. “Si pogués alliberar les mans”, va pensar, “podria desfer-me del llaç i saltar al riu. Si m’hi submergís podria evitar les bales i, nedant amb vigor, arribaria a la vora i podria córrer pels boscos cap a casa. La casa, gràcies a Déu, encara és fora de les seves línies; la dona i els petits continuen més enllà de l’avançada de l’invasor”. Mentre aquests pensaments passaven, que aquí ha calgut consignar amb paraules, pel Cervell del sentenciat, el capità va fer un gest amb el cap al sergent. El sergent es va apartar.


S E G ON A PA RT

Peyton Fahrquar era un plantador benestant, d’una antiga i molt respectada família d’Alabama. Com que posseïa esclaus, com altres que en posseïen, es dedicava a la política, era un secessionista de soca-rel i un partidari fervorós de la causa sudista. Circumstàncies imperatives que no cal relatar aquí li havien impedit allistar-se en aquell exèrcit aguerrit que havia combatut a les desastroses campanyes culminades amb la caiguda de Corint, i se sentia frustrat per aquella restricció deshonrosa, anhelava alliberar energies, la vida més àmplia del soldat, l’oportunitat de distingir-se. Estava convençut que aquella oportunitat arribaria, com arriba a tothom en temps de guerra. Mentrestant feia el que podia. Cap servei era massa humil per ell si podia ajudar el Sud, cap aventura era massa perillosa si s’avenia amb el caràcter d’un civil, que era en el fons del seu cor tot un soldat i que de bona fe i sense gaire dret acceptava com a mínim part de la màxima francament roïna que en l’amor i en la guerra tot s’hi val. Un vespre que Fahrquar i la dona seien en un banc rústic prop de l’entrada de les seves propietats, un soldat vestit de gris va cavalcar fins a la porta i va demanar un got d’aigua. Mrs Fahrquar estava ben disposada a servir-lo amb les seves mans blanques. Mentre era a buscar l’aigua, l’espòs es va apropar al genet empolsegat i li va demanar amb ansietat noves del front. - Els ianquis estan reparant les vies del tren --va dir l’homei preparen un altre avanç. Han arribat al pont del riu de l’Òliba, l’han arreglat i han construït una palissada a la riba nord. El comandant ha advertit, i ho ha fet transmetre arreu, que qualsevol civil sorpresa sabotejant la via, els ponts, els túnels o els trens serà penjat sumàriament. Jo he vist l’ordre. - ¿És gaire lluny, el pont del riu de L’Òliba? --va demanar Fahrquhar. - A unes trenta milles.


- ¿No hi ha cap força a aquesta banda del riu? - Només un piquet destacat a mitja milla, i un sentinella a aquest cap del pont. - Suposem que un home -- un civil i estudiós de la pena de morteludís el piquet i fins i tot eliminés el sentinella- va dir Fahrquhar, somrient-, ¿què podria aconseguir? El soldat va reflexionar. - Hi vaig ser fa un mes- va respondre-. Vaig observar que la riuada de l’hivern passat havia deixat molts troncs al moll de fusta d’aquesta part del pont. Ara estan secs i cremarien com esca. La senyora ja havia aparegut amb l’aigua, que el soldat va beure. Va oferir un agraïment cerimoniós, va saludar amb el cap a l’espòs i se’n va anar. Al cap d’una hora, ja fosc, va travessar la plantació, cap al nord, d’on havia vingut. Era un soldat federal.


T E R C E R A PA RT

Quan Peyton Fahrquhar va caure a través del pont cap al riu va perdre la consciencia i va ser com si ja fos mort. El va reanimar -li va semblar que al cap d’una eternitat- el dolor d’una pressió intensa al coll, seguida d’un sensació d’ofec. Li semblava que uns dolors aguts i punyents li baixaven des del coll per totes les fibres del seu prim cos i els membres. Feia l’efecte que aquests dolors es precipitaven al llarg de ramificacions ben definides i el castigaven punyentment amb un ritme increïblement ràpid. Semblaven corrents de foc violent que l’escalfaven fins a una temperatura insuportable. Quant al cap, tan sols era conscient d’una sensació de plenitud, de congestió. Aquestes sensacions no anaven acompanyades del pensament. La part intel. lectual de la seva naturalesa ja estava esborrada: només tenia capacitat de sentir, i el sentiment el turmentava. Tenia consciencia del pròpi moviment. Envoltat per un núvol lluminós del qual era només el cor ardent, sense substància material, oscil.lava en arcs inconcebibles, com un pèndol enorme. Tot d’una, amb una sobtadesa terrible, la llum del voltant va alçar-se com una exhalació amb el soroll d’un fort xipolleig; sentia un rugit espantós a les orelles, i tot era fred i fosc. La capacitat de pensar s’havia restablert: sabia que la soga s’havia trencat i que havia catgut al riu. No s’havia ofegat: el llaç que tenia al voltant del coll ja l’escanyava prou i havia impedit que l’aigua li arribés als pulmons. Morir penjat al fons d’un riu! La idea li semblava ridícula. Va obrir els ulls en la foscor i va veure al damunt una resplendor de llum, però tant distant i inaccessible! Continuava enfonsant-se, perquè la llum es va fer més i més tènue fins a convertir-se en una simple llumeneta. Després va començar a créixer i a intensificar-se, i va comprendre que pujava cap a la superfície. Ho va comprendre amb recança, més tard, perquè se sentia molt còmode. “Que et pengin i t’ofeguis”; va pensar, “no és tan dolent com això; però no vull que em matin a trets. No, no ho permetré, no és just”.


No era conscient de cap esforç, però un dolor agut al canell el va assabentar que provava d’alliberar les mans. Es va concentrar en la lluita com un desvagat observaria les proeses d’un malabarista, sense interès pel resultat. Quin esforç més esplèndid! Quina força magnífica, sobrehumana! Ah, una execució ben bona! Bravo! La corda va caure; els braços van separar-se i flotar cap amunt, les mans a penes visibles a tots dos costats en la llum creixent. Les va contemplar amb interès renovat mentre primer una i després l’altra es inacaben sobre la soga del coll. En van desfer el nus i la van llançar amb ràbia a un costat; amb aquelles ondulacions semblava una serp d’aigua. “Torneula a posar, torneu-la a posar!”, va pensar que cridava a les mans, perquè després de desfer el llaç havia sentit el dolor més intens fins aleshores. El coll li feia un mal horrible; tenia el cervell encès; el cor, que li havia bategat lleu-ment, li va fer un salt enorme, provava de sortir-li per la boca. Sentia dolors atroços a tot el cos, insuportables. Però les mans desobedients no feien cas de l’ordre. Batien l’aigua vigorosament amb cops ràpids i descendents, i l’empenyien a la superfície. Va sentir que el cap li emergia, el sol li va enlluernar els ulls, el pit se li va expandir convulsivament, i en un esforç suprem i definitiu els pulmons li van absorbir una gran glopada d’aire que va expulsar de seguida en un crit. Ja estava en plena possessió dels sentits físics. En realitat els tenia agusats i alerta fins a un punt sobrenatural. Alguna cosa en l’horrible trastorn del sistema orgànic els havia exaltat i refinat tant que captaven realitats fins llavors mai percebudes. Sentia les ones a la cara i en sentia els sons aïllats quan hi picaven. Va mirar el bosc de la vora del riu, va veure els arbres individuals, les fulles i les venes de cada fulla; hi va veure els insectes i tot: les llagostes, les mosques de cos brillant, les aranyes grises que allargaven les teranyines branquilló a branquilló. Va distingir els colors calidoscòpics en totes les gotes de rosada sobre un milió de brins de gesta. El brunzit dels mosquits que ballaven sobre


els remolins del corrent, el batec de les ales de les libèl·lules, els cops de cames de les aranyes d’aigua, com rems que haguessin alçat la barca: tot això convertit en música audible. Un Peix va lliscar sota els seus ulls i en va sentir el frec del cos travessant l’aigua. Havia sortit a la superfície mirant riu avall; en un instant el món visible va semblar girar poc a poc, amb ell com a centre, i va veure el pont, el fort, els soldats sobre el pont, el capità, el sergent, els dos soldats, els seus botxins. Es retallaven sobre el cel Blau. Cridaven i gesticulaven, l’assenyalaven. El capità havia desenfundat la pistola, però no disparava; els altres no estaven armats. Els seus moviments eren grotescos i horribles, les seves formes, gegantesques. Tot d’una va sentir un so agut i alguna cosa va colpejar en sec l’aigua a poques polzades del seu cap i li va esquitxar la cara. Va sentir un segon soroll i va veure un dels sentinelles amb el fusell a l’espatlla, un prim núvol de fum Blau sortint del canó. L’home de l’aigua va veure l’ull de l’home del pont observant els seus pel visor del fusell. Va adonar-se que era un ull gris i va recordar haver llegit abans que els ulls grisos eren els més precisos, i que tots els tiradors famosos els hi tenien. Però aquell havia fallat. Un remolí havia atrapat Fahrquhar i l’havia girat; tornava a mirar al bosc de la riba oposada al front. Ara li ressonava al cap una veu clara i aguda en cantarella que li arribava per damunt l’aigua amb una claredat que travessava i sotmetia tots els altres sons, fins i tot l’impacte de les ones a les orelles. Tot i que no era soldat, havia freqüentat prou els campaments per conèixer el significat horrible d’aquell càntic reflexiu, lent i aspirat: el tinent de la riba participava en la tasca del matí. Amb quina fredor i impassibilitat, amb quina entonació regular i serena, que anunciava i infonia tranquil·litat als homes, amb quina regularitat precisa i mesurada queien aquelles paraules cruels: -companyia! ... Atenció! ... Armes a l’espatlla! ... Llestos! ... Apunteu! ... Foc!


Fahrquhar es va submergir, es va submergir tant com va poder. L’aigua li rugia a les orelles com la veu del Nyagara, però sentia L’estrèpit sord de la descàrrega i, en pujar de nou cap a la superfície, va trobar fragments metàl·lics brillants, estranyament aplanats, oscil·lant cap avall a poc a poc. Alguns el van tocar a la cara i a les mans abans de caure i prosseguir el descens. Un se li va allotjar entre la levita i el coll; era d’una calidesa desagradable i el va apartar d’una revolada. Quan va emergir a la superfície, panteixant i provant de recuperar l’alè, es va adonar que havia estat molta estona immers: havia avançat força riu avall, més a prop de la seguretat. Els soldats gairebé havien acabat de recarregar, les baquetes metàl·liques van resplendir alhora a la llum del sol quan les trepen dels canons, les giraven a l’aire i les ficaven a les fundes. Els dos sentinelles van disparar una altra vegada, sense simultaneïtat ni encert. El fugitiu ho va veure tot per damunt l’espatlla: ara nedava amb força a favor del corrent. Tenia tanta energia al Cervell com als braços i a les cames; pensava amb la rapidesa del llamp. “L’oficial”, va raonar, “no cometrà l’error de disparar una segona vegada. És tan fàcil esquivar una descàrrega com un sol tret. Ja deu haver donat l’ordre de disparar a discreció. Que Déu m’empari, no els puc esquivar tots!”. Un xipolleig horrorós a menys de dos metres va anar seguit d’un so fort i moria en una explosió que va commocionar el riu fins al fons! Un llençol ascendent d’aigua es va corbar sobre seu, li va caure


al damunt, el va encegar, el va escanyar! En canó havia entrat en acció. Mentre sacsejava el cap per treure’l de l’agitació de l’aigua colpejada va sentir que el tret desviat brunzia a l’aire davant seu, i al cap d’un moment trencava i destrossava les branques del bosc. “No ho tornaran a fer”, va pensar, “la pròxima vegada faran servir una càrrega de metralla. He de vigilar el canó; el fum m’advertirà, el soroll arriba massa tard, va endarrerit de l’obús. És un bon canó”. De sobte va sentir que el feien girar repetidament, que rodava com un tap de suro. L’aigua, les ribes, els boscos, el pont ja llunyà, el fort i els homes, tot es barrejava i desdibuixava. Els objectes només eren representats pels colors, franges circulars i horitzontals de color: era l’únic que veia. Havia estat absorbit per un vòrtex que el girava una velocitat de progressió i rotació que el marejava i basquejava. Al cap d’una estona va ser llançat sobre la grava al peu de la riba esquerra --la riba sud- i darrere un sortint que l’ocultava dels enemics. La frenada en sec i l’abrasió d’una mà sobre la grava el van reanimar, i va plorar d’alegria. Va enfonsar els dits a la sorra, se’n va llançar uns grapats al damunt i la va beneir en veu alta. Els grans semblaven diamants, robins, maragdes... no se li acudia res més bell que no s’hi assemblés. Els arbres de la riba eren plantes de jardí gegants, hi va percebre una clara disposició ordenada, en va flairar la fragància de les flors. Una estranya rosada brillava a través dels buits entre els troncs i el vent arrencava de les branques la música d’arpes eòliques. No tenia cap desig de concloure la fugida: ja en tenia prou de quedarse en aquell lloc encisador fins que l’atrapessin de nou.


Un xiulet i una descàrrega de metralla entre les branques, molt per damunt del seu cap, el van despertar del somni. El canoner desconcertat li disparava un bomba a l’atzar. Es va incorporar d’una revolada, va pujar a corre-cuita per la riba inclinada i es endinsar en el bosc. Va avançar tot el dia, determinant la ruta amb la progressió del sol. El bosc semblava interminable, enlloc hi descobria una clariana, ni tan sols una sendera de llenyataire. No sabia que visqués en una zona tan agresta. Aquella revelació tenia una qualitat sorprenent. En fosquejar estava esgotat, famolenc, amb els peus adolorits. Pensar en la dona i els fills l’empenyia endavant. A l’últim va trobar un camí que el menava en el que sabia que era la direcció correcta. Era tan ample i recte com un carrer urbà, però no semblava fressat. No el vorejaven Camps, no hi havia cases. Ni tan sols els lladrucs d’un gos apuntaven presència humana. Els cossos negres dels arbres formaven un mur recte a tots dos costats que culminaven en un punt a l’horitzó, com un diagrama en una lliçó de perspectiva. A dalt, en mirar a través d’aquella fissura al bosc, brillaven grans estels daurats insòlits i agrupats en constel·lacions estranyes. Sabia que estaven arranjats en un ordre que tenia un significat secret i maligne. El bosc de tots dos costats era ple de sorolls singulars, entre els quals --una vegada, dues i més- va sentir amb claredat murmuris en una llengua desconeguda. Li feia mal el coll, i en posar-s’hi la mà va trobar-lo horriblement inflat. Sabia que hi tenia un cercle negre allà on la soga l’havia marcat. Se sentia els ulls congestionats: ja no els podia tancar. La llengua se li havia inflamat de set; n’alleujava la febre traient-la entre les dents a l’aire fred. Amb quina suavitat encatifava la gesta l’avinguda no fressada: ja no sentia el sòl sota els peus!


Sens dubte, tot i el sofriment, s’ha adormit mentre caminava, perquè ara se li ofereix una altra escena: potser tan sols és que s’ha recobrat d’un deliri. És a la porta de casa seva. Tot és com ho va deixar, tot brilla i fa goig a la llum del sol del matí. Deu haver caminat tota la nit. En empènyer la porta i enfilar l’ampli camí blanc, veu una agitació de roba femenina: la dona, amb un aspecte fresc, net i dolç, baixa per la galeria a rebre’l. S’atura al peu de les escales amb un gran somriure de joia inefable, amb un posat d’una gràcia i dignitat úniques. Ah, que bonica que és! Ell hi corre amb els braços estesos. Quan està a punt d’abraçar-la sent un cop atordidor al clatell; una llum blanca enlluernadora ho amara tot al seu voltant amb un so com el del bram d’un canó: llavors tot és foscor i silenci! Peyton Fahrquhar era mort; el seu cos, amb el coll trencat, oscil·lava suaument d’un costat a l’altre sota el fustam del pont del riu de l’Òliba.



UN EPISODI EN EL PONT DEL RIU DE L'ÒLIBA