Issuu on Google+

♦∼·∼

∼·∼

SA DIE DE SA SARDIGNA El dia de Sardenya ∼·∼ ` Atos de s’addobiu ordingiadu dae su

` Assotziu de sos Sardos in Ispagna

Bartzellona Barcelona

28 de Abrile de su 2012 28 d’Abril 2012

∼·∼ ∼·∼ ` Regione Autonoma de sa Sardigna ` Assessoradu de s’Istrutzione Publica, Benes Culturales, Informatzione, Ispet`aculu e Isport


SA DIE DE SA SARDIGNA El dia de Sardenya ∼·∼

Atos de s’addòbiu ordingiadu dae su

Assòtziu de sos Sardos in Ispagna

Bartzellona Barcelona

28 de Abrile de su 2012 28 d’Abril 2012


©Assòtziu de Sardos in Ispagna Tradutzione in Catalanu: Andreina Collu Tradutzione in Sardu: Alessandro Camboni Assentu gràficu cuidadu dae: Alessandro Camboni

Imprentadu in Bartzellona in su mese de Abrile 2012 Cun su cuntributu de sa Regione Autònoma de sa Sardigna L.R. 44/93 Sa Die de sa Sardigna


Ìndighe

S’Istatutu de sa Regione Autònoma de Sardìnnia ∼·∼ Raffaele Melis L’Estatut de la Regió Autònoma de Sardenya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1

Sos annos de sa Sarda Revolutzione ∼·∼ Giacomo Floris Els anys de la Sarda Revolució

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

27

Les Corts Generals de Catalunya i els Parlaments Generals de Sardenya: dues institucions vinculades per la Història ∼·∼ Antoni Albacete I Gascón Sas Cortes Generales de Catalùnnia e sos Parlamentos Generales de Sardìnnia: duas istitutziones vinculadas dae s’Istòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

42

Giuanne Maria Angioy e sa Sarda Revolutzione ∼·∼ Alessandra Arru Giuanne Maria Angioy i la Sarda Revolució (1793-1802)

. . . . . . . . . . . . . . . . .

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

V

43

60


S’Istatutu de sa Regione Autònoma de Sardìnnia L’Estatut de la Regió Autònoma de Sardenya Raffaele Melis Presidente Assòtziu de sos Sardos San Salvador d’Horta ∼·∼ ∼·∼ ∼·∼

Su 28 de Freàrgiu de su 1948, cun

lege costitutzionale, sa Repùblica Italiana at aproadu s’Istatutu de sa Regione Sardìnnia, suta su printzìpiu de unidade e indivisibilidade de sa Repùblica e in su respetu de sos interessos natzionales (italianos). In custu cuntestu, s’Istadu Italianu dèlegat a sa Regione Autònoma unas cantas funtziones de casta amministrativa chi sunt allistadas in s’artìculu 2 de s’Istatutu matessi. Andant dae sa regulamentatzione de sos ufìtziu regionales e de su personale prepostu, a sa gestione de su territòriu regionale, dae sos traballos pùblicos a s’edilìtzia, a sos trasportos pùblicos e a sas atividades produtivas chi pertocant sa massaria, s’artisania, s’indùstria e su turismu. Totu custu cunforma a sos printzìpios de s’ordinamentu giurìdicu Italianu, in intro e in su respetu de sas cumpetèntzias de s’Istadu non delegadas a sa Regione in manera esplìtzita. Dae inoghe, sa facultade de impugnare, a dae in antis de sa Corte Costitutzionale Italiana, cussas normas chi, a giudìtziu de su Guvernu, podent lesiare fintzas in manera ipotètica sos prin1

El 28 de febrer de 1948 amb una

llei constitucional, la República Italiana aprovava l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Sardenya, però dins de l’àmbit de la unitat i indivisibilitat de la República Italiana i en el respecte dels interessos nacionals (italians). Dins d’aquest context, l’Estat Italià delega a Sardenya tot un conjunt de funcions de caràcter administratiu contingudes a l’article 2 del mateix Estatut. Aquestes van des de la reglamentació de les oficines regionals i del personal responsables, fins a la gestió del territori regional, les obres públiques, la construcció, els transports i les activitats productives als sector de l’agricultura, artesania, industria i turisme. Tot això dins de l’àmbit dels principis de l’ordenament jurídic italià dins dels límits (imposats en sentit estricte) i d’acord amb les competències estatals italianes, no delegades expressament a la Regió de Sardenya. A partir d’aquí, la facultat d’impugnar davant el Tribunal Constitucional Italià, les normes que, en


2 tzìpios e sas normas de s’Istadu Italianu. Su matessi Presidente de sa Giunta Regionale si depet cunformare a sas istrutziones de su Guvernu tzentrale, cunforma a s’art. 47 de s’Istatutu Sardu. Sa suprematzia de s’Istadu Italianu s’agatat fintzas in sas funtziones de controllu de su representante de su Guvernu tzentrale cara a sa Regione. Custa sa realidade atuale de una Carta de s’autonomia sarda chi non podet donare resposta a sas esigèntzias reales de su pòpulu sardu. A su prus, podet costituire unu puntu de cumentzu pro una Carta Istitutzionale Sarda chi afirmet su printzìpiu de sa peculiaridade de sa Sardìnnia comente natzione, fintzas in intro de sa Repùblica Italiana, pro si costituire agoa comente entidade soberana in su respetu de s’istòria istitutzionale secolare sua. Amus a bìdere como comente est nàschidu s’Istatutu sardu in vigèntzia. Acabada in pessu sa prima gherra mundiale, in su mese de Abrile 1945 si fiat istituida e assemidada sa Consulta Regionale cun sa tarea de frunire cun sas propostas suas, in sa lughe de esperièntzias anteriores, una ghia segura pro formulare e redatzionare unu testu de referèntzia de s’autonomia regionale. Nde est sighida una dibata animada, chi aiant partitzipadu, in prus de sos cumponentes de sa Consulta, sos representantes de sos partidos polìticos de sa Sardìnnia. Si fiat fatu unu cunfrontu cun su chi, in s’intèris, fiat istadu elaboradu dae sa Consulta Regionale Sitziliana pro sa formatzione de s’Istatutu pro sa Sitzìlia. Si fiat

S’Istatutu de Autonomia opinió del Govern, poden afectar, fins i tot hipotèticament, els principis i les normes de l’Estat italià. El mateix president del Consell Regional ha de complir amb les directrius del Govern central, com s’indica expressament a l’article 47 de l’Estatut Sard. Al mateix àmbit de supremacia absoluta de l’Estat italià estan les funcions de control del representant del govern central cap a la Regió. Aquesta és la realitat actual d’una Carta autonòmica sarda que no pot donar respostes a les reals exigències del poble sard. Com molt, pot ser un punt de partida per a una Carta Institucional Sarda que afermi el principi de la peculiaritat de Sardenya concebuda com una nació, encara que dins de l’àmbit de la República Italiana. Per constituir-se desprès com Entitat sobirana en el respecte de la seva secular història institucional. Anem a veure com va néixer l’Estatut Sard vigent. Immediatament desprès de l’ultima guerra mundial, a l’abril del 1945, es va instituir i establir la Consulta Regional amb la tasca de proporcionar amb les seves propostes, i a la llum de l’experiència prèvia, una guia segura per formular i redactar un text de referència per a l’autonomia regional. Es va generar un animat debat, al qual van participar, a més dels membres de la Consulta, els representants dels partits polítics de Sardenya també. Es va fer una comparació amb el text que havia elaborat la Consulta regional siciliana


S’Istatutu de Autonomia istabilessida e cunfirmada s’ispetzialidade de sa Sardìnnia, providende a s’istùdiu de una prataforma istitutzionale adecuada. In carchi ambiente polìticu, bi fiat istadu s’intentu de limitare s’autonòmia, reduende sa Sardìnnia a un’ente sugundàriu cun cumpetèntzias reduidas e una potestade legislativa restrinta e vinculada a sas esigèntzias e mandos de s’Istadu tzentrale, ma, gràtzias a sa leada de positzione firma de sa Consulta preposta a sa redatzione de s’Istatutu, s’Assemblea Costituente de sa Repùblica Italiana, cun lege costitutzionale de su 26 de Freàrgiu 1948 n.3, aiat aproadu s’istatutu ispetziale de sa Sardìnnia pighende comente a base su testu aproadu dae sa Consulta Sarda, faghende unas cantas modìficas relevantes, pro limitare sas cumpetèntzias e sas funtziones de sa Regione. In fines, s’8 de Maju 1949, est istadu elèghidu su primu Cunsìgiu Regionale de sa Sardìnnia. S’est naradu chi s’Istatutu de sa Regione Sardìnnia de su 1948 est petzi una delega de sos poderes istatales a una istitutzione, "sa Regione Sardìnnia", chi faghet parte de sa Repùblica Italiana. Tando custa non podet costituire sa Carta fundamentale de sa Sardìnnia comente entidade istòrica, sotziale e polìtica chi li pertocat. Bastat simplemente a castiare s’acontèssias istòricas chi li pertocant pro si acatare de sa superfitzialidade sua e de su deretu a una forma de autonomia soberana, mancari in intro de sas istitutziones italianas e europeas como in vigèntzia. E custu moende dae unu datu istòricu

3 per la formació de l’Estatut per la Sicília; es va establir i confirmar l’especialitat de Sardenya i es va impulsar l’estudi d’una plataforma institucional adequada. Hi va haver, per part d’alguns cercles polítics, l’intent de limitar l’autonomia de Sardenya a una institució secundaria amb competències reduïdes i un poder legislatiu restringit i vinculat a les exigències i prerrogatives de l’Estat Central, però desprès de la ferma postura de la Consulta encarregada de redactar l’Estatut, l’Assemblea Constituent de la República italiana, amb llei constitucional del 26 de febrer de 1948, n.3 va aprovar l’estatut especial de Sardenya prenent com a base el text aprovat per la Consulta sarda, però amb importants modificacions, que principalment limitaven les competències i les funcions de la Regió. Finalment el 8 de maig de 1949, es va elegir el primer Consell Regional de Sardenya. Com s’ha dit l’Estatut de Sardenya del 1948 és només una delegació de poders estatals a una institució “La Regió de Sardenya”, territori que fa part de la República italiana. No pot constituir llavors la Carta Fonamental de Sardenya com a entitat històrica, social i política que es mereix. Només cal desplaçar-se pels esdeveniments històrics de Sardenya per adonar-se de la seva especificitat i dels seu dret a una forma d’autonomia sobirana, encara que sigui en el marc de les institucions italianes i europees actualment vigents.


4 tzertu, documentadu e mai postu in dibata, comente est s’Istitutzione de su “Regnum Sardiniae et Corsicae”, cun sa Bulla Pontifìtzia de su mese de Abrile 1297, de Bonifàtziu VIII e s’infeudamentu a Jagu II su Giustu, Rei de Aragona, chi nde aiat cunsighidu. Creo chi siat pretzisu dislindare chi su subranumenadu infeudamentu costituit unu corollàriu a s’essentzialidade de s’atu giurìdicu de s’Istitutzione de su Regnum Sardiniae et Corsicae autònomu e indipendente oberada. In su perìodu imbeniente e, prus a pretzisu cun un’interventu armadu, su Rei Jagu II de Aragona, in su 1233–1234, aiat leadu s’Isula in poderiu efetivu, discuidende sa Còrsica, chi at a sighire una sorte polìtica in foras dae sas acontèssias chi pertocant sa Sardìnnia. Posca sos aragonesos aiant chircadu de leare in poderiu totu s’ìsula, logrende a gestire in manera determinante sas tzitades printzipales de su Rennu: Casteddu, Tàtari e Igrèsias. In àteros tretos de su territòriu isolanu, bi fiat una tzerta resistèntzia de sos propietàrios pisanos e genovesos, chi dae tempus controllaiant giassos ampros de s’ìsula e nde amministraiant s’economia, ma chi a pagu a pagu fiant istados remprasados in su controllu de sos territòrios de làcana dae aragonesos, catalanos, valentzianos e majorchinos chi aiant partitzipadu a sa cunchista de sa Sardìnnia e chi aiant retzidu sos feudos in cumpensu. Custa situatzione s’aiat perlongadu pro trint’annos, ispainendesi in tretos meda de s’ìsula, una forma de cultura de madrighe

S’Istatutu de Autonomia Començant per un fet històric determinat, documentat i que no s’ha mai qüestionat, com la Institució del “ Regnum Sardiniae et Corsicae”, amb la Butlla papal de l’abril del 1927, de Bonifaci VIII que enfeudava Jaume II el Just, rei d’Aragó. Crec que és pertinent aclarir que aquest fet constitueix un corol·lari a l’essència de l’acte jurídic de la Institució del Regnum Sardiniae et Corsicae autónomo i independent. En el període següent i precisament, amb la intervenció armada del Rei Jaume II d’Aragó, en 1323 i 1324, va prendre possessió efectiva de l’illa, descuidant Còrsega, que tindrà una política totalment deslligada dels esdeveniments de Sardenya. Els aragonesos van intentar prendre possessió de tota l’illa, van aconseguir gestionar de manera determinant les principals ciutats del Regne com Càller, Sàsser i Esglésies. En les altres partes del territori de l’illa hi va haver una certa resistència per part dels propietaris de les terres, pisans i genovesos, que controlaven fa temps amplies zones de l’illa i gestionaven l’economia. Ells van ser substituïts en el control dels territoris perifèrics pels aragonesos, valencians i mallorquins que havien participats a la conquista de Sardenya i que havien rebut alguns feus en concepte de compensació. Aquesta situació es va mantenir durant trenta anys, durant els quals es va estendre a moltes parts de l’illa, una


S’Istatutu de Autonomia catalana cun influèntzias notàbiles in sa vida sotziale e culturale, mescamente in sa tzitade de Casteddu, Tàtari e Igrèsias e, in maneras diferentes, in Aristanis etotu, chi sa famìlia giudicale fiat de annestru catalanu. In prus fiant istados cuntzèdidos a sa tzitade de Casteddu immunidade, deretos e mandos. Jagu su Giustu, in su mese de Austu de su 1325 aiat ammaniadu pro sa capitale de su rennu un’Istatutu che pare a su chi fiat in vigèntzia in sa tzitade de Bartzellona. Su Rei Alfonsu su Corimodde, in mese de Trìulas de su 1331, cunfirmat custos mandos, e in una tzerta manera, los faghet prus praticàbiles. Pedru su Tzerimoniosu, in su 1335, a pustis de s’ocupatzione de sa tzitade de S’Alighera e su repopulamentu suo cun gente chi beniat dae territòrios catalanos, cunvocat su primu Parlamentu sardu “cun poderes legislativos privilegiados” cun sas modalidades pròpias de sos rennos de sa Corona de Aragona, donende aici a su Rennu Sardu dinnidade cabale de ente soberanu. Dae inoghe, posca, sas cunvocatziones parlamentàrias e in particulare cussa cunvocada dae su Rei Alfonsu, in su 1421, aiant normalizadu fintzas a su 1714 sa pràtica de su Parlamentu, in autonomia cumprida e istitutzionalizende in manera giurìdica s’atividade amministrativa e polìtica de sa Sardìnnia. Sa simana longa de apartenèntzia de sa Sardìnnia a sa Corona de Aragona si cùngiat in manera formale in su 1720 cun sa tzèdida de su Rennu Sardu a sos Savoja,

5 forma de cultura de matriu catalana influint en la vida social i cultural, sobretot a les ciutat de Càller, Sàsser i Esglésies i, amb modalitats diferents a la mateixa Oristany on la família senyorial (anomenada “giudicato”) era d’origen i educació catalana. A més a la ciutat de Càller se’ls van concedir immunitats, drets i privilegis. Jaume el Just, a l’agost del 1325 va organitzar per la capital del Regne un estatut especial similar al que existia en aquell moment a la ciutat de Barcelona. El Rei Alfons el Benigne, al juliol del 1331, confirma aquests privilegis, i en certa manera, els fa més viables. Pere el Cerimoniós, en 1355, després de l’ocupació de la ciutat de l’Alguer i del seu repoblament amb persones procedents sobretot de territoris catalans, convoca el primer Parlament sards “amb poders legislatius privilegiats” amb modalitats pròpies dels regnes de la Corona d’Aragó, donant així al Regne Sard igual dignitat de entitat sobirana. A partir d’aquí, les següents convocatòries parlamentaries i en particular aquella convocada per Alfons el Magnànim, en 1421 que va normalitzar fins el 1714, la pràctica parlamentaria, en el règim de plena autonomia institucionalitzant jurídicament l’activitat administrativa i política de Sardenya. El llarg període de pertinença de Sardenya a la Corona d’Aragó es va acabar formalment en 1720 amb la cessió del


6 cunforma a sos acòrdos de su Tratadu de Londra in ue, in manera esplìtzita e detalliada, si inditaiant sas modalidades de su tramudòngiu e s’òbligu de respetare sas istitutziones e sos mandos pròpios de su Rennu, e fintzas s’assentu aministrativu e sòtziu-culturale suo. Ma sos Savojas aiant contrabènnidu a sos cumbentos. Difatis, a pustis de unu perìodu de adecuamentu formale a sas clàusulas fissadas dae su Tratadu, aiant pregonadu provedimentos in totu inadecuados, imponende leges e normas discuidende in totu sa realidade sòtziu-econòmica de s’ìsula, ca sos funtzionàrios piemontesos, imbiados dae Turinu, non connoschiant perunu aspetu de sa Sardìnnia. Custa situatzione at influentziadu in manera negativa su progressu econòmicu e sotziale, ingendrende tribulia e rebellias contra a su sistema feudale, posca abolidu in su 1836, e fache a su guvernu Sabàudu chi non ascurtaiat e non respondiat a sas sollitzitatziones de sos sardos espressadas pro mèdiu de sos representantes de sos Istamentos. In custa curnisa cheret assentada sa rebellia de su 1794, chi at cajonadu sa catzada dae s’Ìsula de sos representantes piemontesos de sos Savoja. In onni manera, sa Sardìnnia at mantentu semper sos mandos suos e dinnidade de istadu sena de cunfusione cun sos àteros terrìtorios de sos Savoja. In su 1847, sa burghesia casteddaja, e menispretziende in totu sos deretos internatzionales e sa voluntade de su popùlu sardu, mai consultadu, comente intames

S’Istatutu de Autonomia Regne Sard als Saboya, d’acord amb els acords del Tractat de Londres, on s’indicaven en manera explicita i detallada les modalitats del transferiment i l’obligació de respectar les institucions i les prerrogatives pròpies del Regne, i la seva organització administrativa i sociocultural. No obstant això els Saboya no van respectar els pactes; de fet després d’un primer període d’adaptació formal a les clàusules del Tractat, van emanar mesures totalment inadequades, imposant lleis i normes sense tenir la més mínima consideració de la realitat socioeconòmica de l’illa, perquè els funcionaris piemontesos, enviats des de Torí, no coneixien Sardenya en cap aspecte. Aquesta situació ha afectat negativament el progrés econòmic i social, provocant rebuig i rebel·lions contra el sistema feudal, abolit al 1836, i contra el govern dels Saboya que no escoltava i no donava respostes a les peticions dels sards expressades a través dels representants dels Stamenti. En aquest marc es col·loca la rebel·lió del 1794 que va veure l’expulsió de l’illa dels Representants piemontesos del Saboya. De tota manera Sardenya va mantenir sempre la seva prerrogativa i dignitat d’estat en si mateix sense confusió amb els altres territoris dels Saboya. En 1847, gracies a una part de la burgesia de Càller, i amb total menyspreu del dret internacional i de la voluntat del poble sard, mai consultat, igual que en


S’Istatutu de Autonomia s’at a fàghere pagu tempus a pustis in sos àteros terrìtorios de sa penìsula italiana, aiat dimandadu sa "fusione perfeta" de su Rennu de Sardìnnia a sos àteros istados de Terramanna de apartenèntzia Sabàuda. Creo chi siat pretzisu aprofundire sos istùdios a subra de sa balidesa de custa renùntzia e de sas cunsighèntzias giurìdicas istitutzionales e a nde fàghere sas cunsideratziones dèpidas. Est custa sa base pro una revindicatzione de s’Autonomia totale de sa Sardìnnia, mancari cun modalidades e atentu a sa realidade istitutzionale atuale cara a s’Istadu Italianu e a s’Unione Europea.

7 el període immediatament següent, en relació amb altres territoris de la península italiana que seran part després del Regne d’Itàlia, es va demanar la “perfecta fusió” del Regne de Sardenya als altres estats de la part continental pertanyents als Saboya. Sobre la validesa o no d’aquesta renuncia i sobre les conseqüències institucionals crec que seria apropiat estudiar més a fons i treure les consideracions pertinents. Es aquesta la base per a una revindicació de la total Autonomia de Sardenya, encara que amb modalitats i atenció a la realitat institucional actual de l’Estat italià i de la Unió Europea.


Sos annos de sa Sarda Revolutzione Els anys de la Sarda Revolució Giacomo Floris Universitat de Barcelona ∼·∼ ∼·∼ ∼·∼

Fi’ pro sos Piemontesos sa Sardigna una cucagna, che in sas Indias s’Ispagna issos s’incontran inoghe. Nos alzaia’ sa ‘oghe finzas unu camareri, plebeu o cavagleri si deviat umiliare.

Va ser pels Piemontesos Sardenya país de Cucanya, Com en les Índies Espanya ells aquí es trobaven. Ens cridava fins i tot un cambrer, plebeu o cavaller el sard s’havia d’humiliar.

Sa Die de sa Sardigna, connota puru

comente festa de su pòpulu sardu, est istada istituida dae sa Regione Sardìnnia in su mese de Cabudanni de su 1993. Sa festa tzèlebrat sa rebellia de su 28 de Abrile 1794 chi aiat custrintu su bisurrei e sos funtzionàrios piemontesos a si fuire dae Casteddu, in fatu a su refudu de su guvernu turinesu de satisfàghere sas rechestas de sas Cortes (Parlamentu) de su Rennu de Sardìnnia de cuntzèdere a sos Sardos sas càrrigas pùblicas prus artas, unu Cunsìgiu de Istadu in Casteddu e s’istitutzione in Turinu de unu Ministèriu pro sos afàrios de Sardìnnia. Cun custu interventu s’at a chircare de 9

Sa die de sa Sardigna, coneguda

també com festa de su pòpulu sardu (festa del poble sard) va ser instituïda pel la Regione Autonoma della Sardegna al setembre de 1993. La festa celebra la revolta del 28 d’abril de 1794 que va obligar a fugir de Càller el virrei i els funcionaris piemontesos, desprès del rebuig del govern de Torí per satisfer les demandes de les Corts (parlament) del Regne de Sardenya per reservar als sards els càrrecs públics més elevats, un Consell d’Estat a Càller i la institució a Torí d’un Ministeri per les relacions amb Sardenya. Aquesta intervenció tractarà donar


10 leare a connoschèntzia sas acontèssias chi ant pertocadu s’Ìsula in cussu periòdu e de acrarare sa resone de custa revolutzione, discuidende sa polèmica de chie cunsìderat custu fatu istòricu de importàntzia minore, a cunfrontu de àteros de valore simbòlicu prus artu e chi incluint totu su pòpulu sardu. Cun sa morte de s’ùrtimu soberanu ispanniolu de sos Asburgos (Càrulu II) in s’acabu de su 1600, si fiat aberta cussa fase istòrica nòdida comente gherra de sutzessione ispanniola, chi at impinnadu in una gherra longa totu sas potèntzias europeas, pro s’achirimentu de sos deretos a su tronu de Ispànnia. Fintzas sa Sardìnnia, mancari chi su pesu suo fiat marghinale in intro de custa Corona, est istada trisinada in custa gherra, siat a livellu de polìtica interna siat a livellu de polìtica forana, pro more de cuntierras nobiliàrias mai asseliadas e de sas punnas de espansione de sas potèntzias majores. S’acabu de custa gherra, cun s’imbeniente tratadu de Londra de su 1718, at bidu su Rennu de Sardìnnia colare dae manos austrìacas, chi l’aiant guvernadu pro pagos annos, a sos Savòia, chi in custa manera aiant in fines achiridu su tìtulu reale. S’addòviu intre sa cultura piemontesa e sa sarda, nessi in custu primu perìodu, no fiat istadu simple pro resones diferentes. In antis de totu su Piemonte s’agataiat in intro de unu cuntestu, chi podemus dessinire continentale, influentziadu meda dae ideas e opiniones de creze frantzesa o italiana, mentras chi sa Sardìnnia fiat galu in intro

Sa Sarda Revolutzione a conèixer els esdeveniments que van afectar l’illa en aquest període i il·lustrar la raó d’aquesta revolució, deixant de banda la polèmica de qui considera aquest fet històric d’importància menor, respecte als altres que tenen un valor simbòlic més elevat i que es refereixen a tot el poble sard. Amb la mort de l’últim rei espanyol Habsburg (Carles II) a finals de 1600, va començar aquella etapa històrica que es coneix com la Guerra de Successió Espanyola, que va veure involucrades en una llarga guerra totes les potencies europees per l’adquisició dels drets al tron d’Espanya. Sardenya també, no obstant el seu pes marginal dins d’aquesta Corona, es va veure involucrada dins d’aquest conflicte, tant en termes de política interna, tant pel que es refereix a la política exterior, a causa de la persistència dels conflictes nobiliaris i els desitjos expansionistes de las grans potencies. Al final d’aquesta guerra, amb el tractat de Londres de 1718, el regne de Sardenya va passar de les mans dels austríacs, que l’havien governada durant alguns anys, a la Casa de Saboya que d’aquesta manera va adquirir finalment el títol real. L’encontre de la cultura piemontesa amb la cultura sarda, almenys en aquest primer període, no va ser fàcil i per diferents raons. Primer el Piemont es trobava dins d’un context que podem definir com continental, amb moltes influencies d’idees i opi-


Sa Sarda Revolutzione de una cultura puramente mediterrànea, o prus a pretzisu ispanniola, a tesu, ma no immuna comente amus a bìdere in fatu, dae sas currentes culturales mannas e sas ideologias chi ant a ingendrare su reformismu illuminadu. Non b’at de ite s’ispantare pro sa delusione de sos Savòia in s’achirimentu de su rennu nou e de su fatu chi s’alluderet semper a sa possibilidade de unu cuncàmbiu de s’Ìsula cun territòrios a làcana de su Piemonte. S’Ìsula presentaiat bator incònnitas fundamentales: un’economia dèbile, fundada subra de massaria e pastoria arcàicas; unu feudalèsimu e una crèsia galu fortes, in ue unas pagas famìlias mannas si partziant su territòriu intreu faghende vanu onni isfortzu de renoadura e progressu; s’isentùmine in sa defensa de unu territòriu non deghile pro sas punnas de espansione sabàudas; in fines sas clàusulas de su tratadu de Londra chi apostivigaiant su Status quo de su Rennu Sardu, su respetu assolutu de su sistema feudale esistente e sa cunservatzione de sos ordinamentos giurìdicos traditzionales; in pràtica sas leges, sos costùmenes e sas istitutziones non podiant èssere tocadas. Intre custas, sa prus de importu fiat su Parlamentu, sas Corts catalanas de Sardìnnia, istituidas pro sa prima bia in su 1355 dae su rei Pedru IV su Tzerimoniosu, in rapresentàntzia de sas tres castas printzipales, est a nàrrere sa nobilia, sos eclesiàsticos e sas tzitades dipendentes a manera direta dae sa Corona. In su perìodu sabàudu perdet agiumai totu sas funtziones siat comente espressione de sa

11 nions dictades pels francesos o “italians”, mentre que Sardenya estava encara dins d’una cultura principalment mediterrània o, millor dit, espanyola, distant, però no lliure, com veurem més endavant, de les grans corrents culturals i ideològiques que donaran lloc al reformisme il·luminat. No és d’estranyar la desil·lusió dels Saboya per la conquista del nou regne i per la possibilitat d’un intercanvi de l’Illa amb territoris adjacents al Piemont. L’illa tenia quatre incògnites bàsiques: una economia feble, basada en l’agricultura i una ramaderia arcaica; un feudalisme i una església encara potents, on algunes famílies es repartien la totalitat del territori de l’illa frustrant tots els esforços de renovació i progrés; la incapacitat per defensar un territori que no corresponia als interessos expansionistes dels Saboya; i finalment les clàusules del tractat de Londres que ratificaven el Status quo del Regne Sard, el respecte del sistema feudal existent i la conservació dels ordenaments jurídics tradicionals; en la pràctica, les lleis, els costums i les institucions no es podien tocar. La més important d’aquestes era el Parlament, les antigues Corts catalanes de Sardenya, instituïdes per primera vegada en 1355 pel rei Pere IV el Cerimoniós, en representació de les tres classes principals, és a dir, els nobles, el clergat i les ciutats que depenien directament de la Corona. Durant el període dels Saboya perd gairebé


12 voluntade e de sos interessos de sas classes subranumenadas e siat comente tzentru de cunsensu cara a sa Corona. Totu custas istitutziones fiant, unu tempus, s’espressione de s’autonomia polìtica de su rennu sardu oramai isboidadas de s’intessidura fundamentale issoro, est a nàrrere cussa de rapresentare sos interessos de s’Ìsula. Pro pòdere cumprèndere sas acontèssias de Sa Die de sa Sardìnnia, podimus partzire su guvernu sabàudu de s’Ìsula in tres simanas fundamentales: sa prima, chi s’isterrit dae su rennu de Vitòriu Amedeu II a Càrulu Manuelle III (1720-1759), caraterizadu dae una genia de passividade dèpida a su bisòngiu de respetare a una banda sas clàusulas de su tratadu de Londra cun su respetu de sa situatzione in vigèntzia in su perìodu ispanniolu, e a s’àtera de osservare e istudiare sas dinàmicas de su rennu nou in antis de leare detzisiones polìticas e econòmicas definitivas. Sa de duas, chi lompet a sa fine de su 1773, si diferèntziat pro un’atzione reformadora forte oberada dae su Bogino, ministru de sos Afàrios de Sardìnnia (1759-1773). Isse, moende dae sas ideas de s’assolutismu illuminadu, aiat donadu un’impèllida noa a sos diferentes setores de s’amministratzione, de sa sotziedade e de s’economia, intre àteros ammentamus sa reforma de sos cunsìgios tzìvicos, cun su fine de amparare sos deretos de sos vassallos e de sa colletividade intrea pro bia giuditziària, unu primu progetu de illoimentu de sos fèudos e sa reforma de sas universidades sardas. Sa de tres si distinghet pro sa difusione de ideas revolutzionàrias e pro su

Sa Sarda Revolutzione totes les seves funcions tan com expressió de la voluntat i dels interessos de les classes principals, tan com centre de consens al voltant de la Corona. Totes aquestes institucions eren un temps, la expressió de l’autonomia política del regne sard ara ja buidades al seu interior del seu teixit fonamental, és a dir representar els interessos de l’Illa. Per poder comprendre els esdeveniments de Sa Die de sa Sardigna, podem dividir el govern dels Saboya a l’illa en tres períodes fonamental: el primer, que s’estén des del regne de Victor Amadeu II fins a Carles Emanuel III (1720-1759), caracteritzat per una sort de passivitat deguda a l’exigència de respectar d’una part les clàusules del tractat de Londres amb el respecte de la situació vigent del període espanyol, i de l’altre per observar i estudiar les dinàmiques del nou regne abans de prendre decisions polítiques i econòmiques definitives. El segon, que arriba fins al 1773 es diferencia per una intensa acció reformadora pel Bogino, ministre per les relacions amb Sardenya (1759-1773). Ell, partint de les idees de l’absolutisme il·lustrat, va donar un nou impuls a diferents sectors de l’administració, de la societat i de l’economia, entre els quals recordem la reforma dels consells cívics, amb el propòsit de protegir per via judicial els drets dels vassalls i de tota la comunitat, un primer projecte de rescat dels feus i la reforma de les dues universitats sardes. El tercer, es caracteritza per la


Sa Sarda Revolutzione disamparu de s’impèllida renoadora de sos annos in antis, custu perìodu (1773-1799) at a bìdere sa nàschida de sa revolutzione sarda. Castiende prus dae a curtzu custas tres simanas, amus a bìdere comente sas cunditziones de sa Sardìnnia, a cumentzu de su 1700, recheriant a su guvernu nou s’impreu de sa fortza in sa repressione de sa bandidàntzia, espressione de su maleistare e de sa poberesa chi s’agataiat sa parte bona de su pòpulu sardu. In prus, su pesu de sas pagamentas e de sas prestatziones feudales faghiant abarrare galu prus in segus sa sotziedade isulana, sena peruna possibilidade de si illoire si non cun sa violèntzia. Su regime feudale, chi at a durare fintzas a s’unidade de s’Itàlia, gravaiat non petzi subra s’economia ma iscunortaiat sa vida culturale de unu pòpulu intreu, privu de unu livellu mìnimu de annestru. Sas ocurrèntzias aparèssent galu prus graves si si leat in cunsideru su dischilìbriu intre sartu e tzitade, in ue sas castas urbanas gosaiant de una tzerta libertade respetu a su regime feudale. Su renoamentu chi cumentzaiat a gosare su Piemonte in sa segunda mitade de su 1700, gràtzias a s’òbera de su guvernu illuminadu, at tentu recaidas fintzas in s’Ìsula. In custu perìodu sunt istadas annoadas de su totu sas universidades sardas, cun sa punna de creare un’elite locale aberta a sas ideas cuntemporàneas a livellu polìticu, sotziale e econòmicu, in lìnia cun su chi sutzediat in su restu de s’Europa. Dae custu cursu culturale nou pigat orìgine

13 difusió de les idees revolucionaries i per l’abandó de l’empenta de renovació dels anys anteriors, aquest període (17731799) veurà el naixement de la revolució sarda. Observant més a prop aquests tres períodes, veurem com les condicions de Sardenya, a començament del 1700, demanaven al nou govern l’ús de la força en la repressió del bandolerisme, expressió del malestar i de la misèria de la majoria del poble sard. A més, el pes dels impostos i de les prestacions feudals creaven encara més retard en la societat de l’illa, sense possibilitat de redempció, si no a través de la violència. El regim feudal, que va durar fins a la unitat d’Itàlia, no només era una carrega econòmica si no també un fre cultural d’un poble sencer, sense un nivell mínim d’educació. La situació és encara més greu si es considera el desequilibri entre la ciutat i el camp, on els ciutadans gaudien d’una certa llibertat respecte al regim feudal. La modernització de que començava a gaudir el Piemont en la segona meitat del 1700, gracies al govern progressista, es va reflectir també a l’illa. En aquest període es van renovar completament les universitats sardes, amb el propòsit de crear un’elit local oberta a les idees contemporànies a nivell polític, social i econòmic, en línea amb la situació del rest d’Europa. A partir d’aquest nou curs cultural es va originar el moviment més important de la vida política sarda,


14 su momentu prus importante de sa vida polìtica sarda, cumprida in su triennu revolutzionàriu (1793-1796) chi tzelebramus oe; sa sarda revolutzione chi at a tènnere su rematu suo in su fallimentu de sos movimentos antifeudales angioinos. S’alenada de àera frisca de custu segundu perìodu, at leadu s’intelletualidade sarda a si afranchire dae s’influèntzia ispanniola pro si inserire in sa europea. Si fiat introduidu s’impreu de s’italianu, a bellu a bellu ma cun firmesa, cun un apròliu esageradu de libros e grammàticas pro sos istudiantes sardos e si fiat lassadu a banda s’impreu de su castillianu che limba veiculare. Sunt istados mutidos a insinnare sos mègius dotzentes disponìbiles, non petzi dae Piemonte ma dae totu sa penìsula, de livellu culturale òtimu. Istùdios noos sunt istados implantados, capatzos de abèrrere orizontes culturales e issientìficos noos, pro mèdiu de unu cuncàmbiu nou de ideas e sa nàschida de una manera noa de s’intèndere sardos, cussientes de sa pròpia istòria e de sa pròpia vida, donende, a suta de s’influèntzia de s’Accademia della Crusca, dinnidade noa fintzas a sa limba sarda. Dae unu puntu de annotu econòmicu e pro cuntrastare su podere feudale si fiant torrados a fundare sos Monti Frumentari, istitutos de crèditu cun unu capitale costituidu dae su trigu cuntzèdidu a sos massajos pòberos a interessos bàscios meda. Cun su fine de sustentare sa massaria aiant creadu sos Monti Nummari pro favorèssere s’achistu de mèdios e bestiamene e pro

Sa Sarda Revolutzione que va culminar amb el trienni revolucionari (1793-1796) que celebrem avui; la sarda revolució que tindrà el seu epíleg en el fracàs dels moviments antifeudales angioins. La nova alenada d’aire fresc d’aquest període, va portar els intel·lectuals sards a lliurar-se de l’influencia espanyola per inserir-se dins d’aquella europea. Es va introduir poc a poc, però amb decisió, l’ús de l’italià amb una exagerada afluència de llibres i gramàtiques pels nous estudiants sards i es va abandonar l’ús del castellà com llengua vehicular. Es van cridar, no només de Piemont, els millors professors disponibles de tota la península amb un excel·lent nivell cultural. Es van implantar nous estudis, capaços d’obrir nous nivells culturals i científics, a través d’un nou intercanvi d’idees i el naixement d’una nova manera de sentir-se sards, conscients de la pròpia historia i de la pròpia vida. L’Accademia della Crusca, va donar la seva influencia per una nova dignitat a la llengua sarda. Des del punt de vista econòmic i per contrastar el poder feudal es van posar en ordre els Monti Frumentari, instituts de crèdit amb un capital format pel blat concedit als pagesos amb interessos molt baixos. Per tal de donar suport a l’agricultura es van crear els Monti Nummari per facilitar la compra de vehicles agraris i bestiar per augmentar la producció. A les reformes econòmiques es van sumar les reformes administratives,


Sa Sarda Revolutzione s’ismànniu de sa produtzione. A custa reformas de tipu econòmicu si fiant agiuntas cussas amministrativas, chi aiant interessadu sas tzitades e sas biddas infeudadas. In sas comunas si sunt creados sos cunsìgios tzìvicos in logu de s’assembleas generales de sas comunidades de erèntzia medievale, cun s’intentu de allindare su podere feudale in vista de un’illoimentu benidore dae sos feudos. Custu cunsìgiu elèghidu dae s’assemblea de sos cabu-famìlias variaiat dae tres a sete membros, cunforma a sa mannària de sa bidda e fiat postu formalmente suta amparamentu deretu de su soberanu. Su feudatàriu, esclùidu de su in totu dae sas detzisiones chi pigaiat su cunsìgiu, bi leaiat parte pro mèdiu de s’ofitziale de giustìtzia suo. Custu fatu est serbidu pro donare una tzerta calidade polìticugiurìdica a meda òmines innorados dae s’istòria, essende custu su primu fogu de cuntrastu intre feudatàrios e vassallos. Arribamus duncas a allegare de su momentu de importu de custa die, a cussu triènniu revolutzionàriu chi marcat in manera definitiva s’acabu de su regime antigu in Sardìnnia, comente resurtadu de sas trasformatziones mannas bìvidas in sos annos in antis. A fines de s’annu 1792, su 21 de su mese de Nadale, un’armada navale frantzesa cumandada dae s’almirante revolutzionàriu Laurent Truguet, aparessiat in su portu de Casteddu cun sa punna de cunchistare s’Ìsula, sa positzione ditzosa sua in su Mediterràneu nde faghiant unu giassu de avantzada perfetu in casu de gherra cun

15 a les ciutats i als pobles infeudats. Als pobles es van crear els consells cívics en lloc de les assemblees generals de la comunitat medieval, amb el propòsit de limitar l’excessiu poder feudal amb vista a un futur alliberament dels feus. Aquest consell elegit per l’assemblea dels caps de família variava de tres a set membres, segons la mida del poble i es col·locava formalment sota la directa tutela del sobirà. El feudatari, exclòs totalment de les decisions que es prenien al consell, hi participava a través dels seu oficial judiciari. Aquest fet va servir a donar una certa qualitat política i jurídica a molts homes ignorats per la història, essent després el primer foc del conflicte entre feudataris i vassalls. Arribem així a parlar del moment important per aquesta jornada, al trienni revolucionari que marca irrevocablement la fi del antic regim en Sardenya, com a resultat de les intenses transformacions viscudes els anys anteriors. A finals del 1792, precisament el 21 de desembre, una armada francesa al comandament de l’almirall revolucionari Laurent Truguet, va aparèixer al port de Càller amb l’objectiu de conquerir l’Illa, la seva favorable ubicació al Mediterrani la convertien en un lloc estratègic avançat en el cas d’una guerra amb Espanya i/o Anglaterra. A més, Sardenya era pels nous conqueridors una presa fàcil sobretot per l’escassetat de forces capaces de defensar-la. Per


16 s’Ispànnia e/o s’Inghilterra. De àtera banda, sa Sardìnnia aparessiat a sos ogros de sos cunchistadores noos una preda fàtzile prus che totu pro s’iscassìa de fortzas a defensa de cussa. Pro custas resones, dae Turinu, aiant postu a s’avèrtida su bisurrei Balbiano cumbidendelu a armare sas tropas e a aprontare sa defensa. Isse peroe, non petzi aiat contrabènnidu a s’òrdine ma no aiat nemancu informadu s’Istamentu Militare e sa Reale Audièntzia, sos primos chi depent èssere avèrtidos cunforma a sas leges de su rennu. Petzi a pustis de apubare sa flota frantzesa in s’oru de sas costeras sardas, s’Istamentu Militare si fiat auto-cunvocadu e aiat arroladu a gastos pròpios sos òmines netzessàrios a afrontare su perìgulu nou. S’isentùmine de su bisurrei fiat dèpidu forsis a s’incapatzidade de poder cumpartzire tretos de podere cun sa classe dirigente sarda reunida in Parlamentu. E at a èssere custu cunflitu de interessos e poderes chi ant a leare a su triènniu revolutzionàriu, comente cunsighèntzia de sa vitòria subra de los frantzesos otenta a manera esclusiva pro initziativa de sos sardos. E mentras chi su Istamentu Militare imponiat a Balbiano su numenamentu de unu Cunsìgiu de gherra e ofertas de dinari e frunimentos, su cleru e su pòpulu proclamaiant Santu Efis generale e amparadore de sos sardos. A pustis de àere ocupadu s’Ìsula de Santu Pedru e agoa sa de Santu Antiogu, sa flota frantzesa aiat cumentzadu a cannonare Casteddu, cun s’intentu de fàghere rùere sa capitale de s’Ìsula, ma sapidos de s’aguantu

Sa Sarda Revolutzione aquestes raons, de Torí havien advertit el virrei Balbiano convidant-lo a armar la milícia i preparar la defensa, ell però no només va ignorar l’ordre si no que no va advertir l’Estament Militar i la Reial Audiència, que eren segons les lleis del regne els primers que s’havien d’avisar. Només després de l’albirament de la flota francesa a la costa de Sardenya, l‘Estament Militar es va autoconvocar i va allistar pel seu propi compte els homes necessaris per fer front al nou perill. La ineptitud del virrei es devia, probablement, a la incapacitat de poder compartir els espais de poder amb la classe dirigent sarda reunida al Parlament. Serà precisament aquest mateix conflicte d’interessos i poders que portarà al trienni revolucionari, com a resultat de la victòria sobre els francesos deguda exclusivament a l’iniciativa dels sards. I mentre que l’Estament Militar exigia el nomenament d’un Consell de guerra i ofertes de diners i provisions, el clergat i el poble proclamaven Sant Efisio generalíssim i protector dels sards. Després d’haver ocupat l’illa de San Pietro i successivament l’illa de Sant’Antioco, la flota francesa va començar a canonejar Càller, amb l’objectiu d’enderrocar la capital de l’Illa, però adonant-se de la resistència de les muralles i dels habitants, al febrer, van desembarcar a la costa de Quartu a prop de 4000 soldats intentant conquerir la ciutat per terra, xocant-se amb els milicians


Sa Sarda Revolutzione de sas murallas e de sa resistèntzia de sos abitantes, su mese de Freàrgiu imbeniente, aiant disimbarcadu in s’oru de mare de Cuartu unos 4000 sordados, chirchende sa cunchista peri sas terras, atumbende sas tropas mititzianas aproghilende dae totu s’Ìsula. Sa vitoria lograda, mancari su bantu mannu de tipu romànticu, forsis fiat dèpida a sas cunditziones atmosfèricas malas, a s’impreparatzione e farta de dissiplina de sas tropas frantzesas chi non a su contratacu sardu. Nointames, unu fatu nou fiat acontèssidu, unu sentimentu natzionale nou, una unidade patriòtica noa aiat postu in paris totu sos sardos, su perìgulu los aiat acumonadu e aiat permìtidu a issos de s’iscobèrrere sardos cun sa S maiùscula, afortiende aici sa cussièntzia natzionale e sas impèllidas autonomìsticas. Su parlamentu, sas antigas corts de orìgine catalana, costituiant su tzentru de custa cussèntzia noa. Alentados dae sa vitòria reghente sos Istamentos, torra reunidos in parlamentu, aiant arresonadu a pitzus de sa netzessidade de una reforma radicale de s’amministratzione pùblica e su restabilimentu de sa legalidade costitutzionale, cunforma a sas normas e leges de su rennu de Sardìnnia. Respondende a su disìgiu de su soberanu de chèrrere premiare sos chi si fiant remenados pro sa defensa de su rennu, sos Istamentos aiant numenadu una delegatzione a mandare a corte cun sas chimbe pregontas famadas, frutu de unu cuncàmbiu de ideas e de una dibata parlamentare forsis mai bidos in antis in

17 de tota l’illa. Aquesta victòria, malgrat el gran orgull romàntic, potser es va deure més a les dolentes condicions atmosfèriques i a la falta de preparació i disciplina de les tropes franceses que al contraatac sard. No obstant això un fet nou acabava de passar, un nou sentiment nacional i una nova cohesió patriòtica havien involucrat tots els sards, el perill els havia units i els havia permès redescobrir-se sards amb la “S” majúscula, enfortint així la consciència nacional i l’impuls a l’autonomia. El parlament, las antigues corts d’origen catalana, constituïa el centre d’aquesta nova consciència. Animats per la recent victòria els Estaments, reunits de nou al parlament, van discutir la necessitat d’una radical reforma de l’administració publica i la restauració de la legalitat constitucional, d’acord amb les normes i les lleis del regne de Sardenya. En resposta a la petició del rei de voler recompensar a aquells que s’havien implicat en la defensa del regne, els Estaments van nomenar una delegació per enviar a la cort amb les famoses cinc peticions, resultat d’un intercanvi d’idees i d’un debat parlamentari, potser mai vist abans a Sardenya. Aquestes establien: la prerrogativa de reunir els Parlaments cada deu anys; la confirmació de tots els privilegis i costums; l’exclusivitat dels alts càrrecs civils i militars a les persones autòctones; la creació d’un Consell d’Estat a Càller con funcions de control; i final-


18 Sardìnnia. Custas previdiant: su mandu de reunire sos Parlamentos cada deghe annos; sa recunfirma de totu sos privilègios e costùmenes; s’esclusividade de sas artas càrrigas tziviles e militares a pessones de su logu; sa creatzione de unu Cunsìgiu de Istadu in Casteddu cun funtziones de controllu; s’istitutzione in Turinu de unu ministèriu chi trataret petzi sas chistiones de Sardìnnia. Totu custos aficos fiant abarrados iscrètidos cando, sa matessi die de sa lòmpida a corte de sos rapresentantes sardos, su rei aiat firmadu s’òrdine de sessada de totu e tres sos bratzos de sos Istamentos, donende unu corfu grae a sas chimbe pregontas e a sas punnas autonomìsticas. Mancari gai, a pustis de unos cantos meses de insistèntzia, sos rapresentantes sardos fiant resèssidos a presentare sas pregontas deretu a su rei, chi inzerradu dae sas imbassiadas de su bisurrei, bidiat cun reselu cale si siat forma de cambiamentu, una minetza pro s’assolutismu sabàudu in s’Ìsula. Balbiano difatis, fiat cumbintu chi sos temas tratados dae sos Istamentos teniant arrastos revolutzionàrios làdinos. Cunsighèntzia lògica de custu cumportamentu est istadu su billete reale de su I de Abrile 1794, in ue su ministru Granieri dennegaiat in nùmene de su soberanu sas chimbe pregontas, in su matessi tempus permitendesi de innorare sos imbassiadores mandende su billete reale deretu a su bisurrei, brinchende sos mandos chi gosaiant sos rapresentantes istamentàrios. S’agràviu patidu pro parte de su rennu e de sas isti-

Sa Sarda Revolutzione ment la institució a Torí d’un ministeri que tractés exclusivament les qüestions de Sardenya. Totes aquestes expectatives es van veure frustrades quan, el mateix dia de l’arribada a la cort dels representants sards, el rei va signar l’ordre per la dissolució dels tres braços dels Estaments, donant un cop molt dur a les cincs peticions i a les aspiracions autonomistes. No obstant això, després de diversos mesos d’insistència, els representants sards van aconseguir presentar les peticions directament al rei, que instigat per les missives del virrei, veia amb desconfiança qualsevol forma de canvi i una amenaça per l’absolutisme Saboyà a l’Illa. Balbiano estava, de fet, convençut que les temàtiques tractades pels Estaments tenien una clara intenció revolucionaria. La lògica conseqüència d’aquest comportament va ser el real escrit del ministre Granieri del Iu d’abril de 1794, que en nom del rei rebutjava les cinc peticions i al mateix temps feia cas omís dels ambaixadors enviant aquest escrit directament al virrei, ignorant així les prerrogatives dels representats dels Estaments. L’ofensa patit pel regne i pel les seves institucions va provocar las rebel·lió dels notables i del poble de Càller, instigats per la classe dirigent sarda, era el 28 d’abril de 1794. Al cap de pocs dies tots els piemontesos, exceptuant el arquebisbe de Càller, van ser expulsats i enviats a la península.


Sa Sarda Revolutzione tutziones suas aiat cajonadu sa rebellia de sos notàbiles e de su pòpulu de Casteddu, inzerradu dae sa casta dirigente sarda, fiat su 28 de Abrile de su 1794. In pagas dies totu sos piemontesos, francu s’archipìscamu de Casteddu, fiant istados catzados e imbarcados fache a sa penìsula. Sa Reale Audièntzia, cumposta in custu momentu petzi dae sardos e in ausèntzia de su bisurrei, sighende sas leges de su rennu aiat leadu su controllu de su guvernu natzionale. In su matessi tempus, pro li dare agiudu sos Istamentos si fiant auto-cunvocados, fintzas pro impedire chi sa revolutzione sarda essiret dae su cungiadu de unu reformismu moderadu. Pro custa resone su prima atu istamentàriu fiat istadu su de asseliai sa Corona subra de sos intentos berdaderos de sa rebellia, direta prus chi no àteru a fèrrere sa burocratzia piemontesa pro su restabilimentu in toto de sos mandos de su rennu. Custas resones s’ant a torrare a agatare espressadas in su Manifesto giustificativo dell’emozione popolare del 28 aprile, cunsideradu comente sa prima teorizatzione autonomìstica de sa Sardìnnia. Mancari sos proclamas moderados de sos Istamentos adobiados in Casteddu, una parte cunsideràbile de sos cumponentes suos, mescamente sa feudalidade residente in su Cabu de Tàtari, si fiat mustrada cautelosa cara a totu custas acontèssias, ma prus a prestu fiant istados pròpiu sos disacordos in intro de su parlamentu sardu a cajonare sa fine de su movimentu revolutzionàriu. In segus a sa rebellia su guvernu piemon-

19 Complint amb les lleis del regne en l’absència del virrei, la Reial Audiència, formada en aquest moment exclusivament per sards, va prendre les regnes del govern nacional. Per donar-li més força es van autoconvocar els Estaments, per impedir que la revolució sarda sortís del camí d’un reformisme moderat. Per aquest motiu el primer acte dels Estaments va ser tranquil·litzar la Corona sobre les verdaderes intencions de la revolució, dirigida principalment a colpejar la burocràcia piemontesa i restaurar plenament les prerrogatives del regne. Aquests motius els retrobarem al Manifesto giustificativo dell’emozione popolare del 28 aprile (Manifest justificatiu de l’emoció popular del 28 d’abril), que podem considerar com la primera teoria autonomista de Sardenya. Malgrat les proclamacions moderades dels Estaments reunits a Càller, una part important dels seus membres, sobretot la feudalitat resident al Cap de Sàsser, es va mostrar cautelosa respecte a tots aquests esdeveniments; de fet van ser més aviat aquests desacords al parlament sard a causar la fi del moviment revolucionari. Arran de la revolta, el govern piemontès, pressionat constantment pels Estaments i la Reial Audiència, finalment va accedir a reemplaçar el ministre per les relacions amb Sardenya, Granieri, nominar un nou virrei més moderat, Filippo Vivalda i, finalment, sensible a les demandes dels sards va anomenar al-


20 tesu, a suta de sa pressione de sos Istamentos e de sa Reale Audièntzia, aiat in fines adduidu a remplasare (1795) su ministru de Afàrios de Sardìnnia, Granieri, a numenare unu bisurrei nou prus moderadu in sa pessone de Filippo Vivalda e, in fines, sensìbile a sas dimandas de sos sardos aiat numenadu àteros bator artos funtzionàrios, totus de orìgine sarda, intre issos Gerolamu Pitzolo, intendente generale e Baìngiu Paliaccio marchesu de Planàrgia, generale de sas armas. Totu custos numenamentos non fiant serbidos a megiorare sa situatzione polìtica, difatis custos pessonàgios fiant, francu forsis su bisurrei, espressione de s’assolutismu monàrchicu prus sìncheru e de sa feudalidade cunservadora, contràrios a sas ideas noas in dibatimentu in sos Istamentos, a abbisu issoro de madrighe revolutzionària frantzesa; pro custu si lompet deretu a una contrapositzione intre sos Istamentos matessi e sos funtzionàrios noos. A impeorare sa situatzione fiant interbènnidos duos fatore noos, a una banda su numenamentu a ministru de Afàrios de Sardìnnia de su conte Galli della Loggia, sustenidore cumbintu de s’impreu de sa fortza contra a sas idea noas, e a s’àtera su numenamentu de tres membros noos de sa Reale Audièntzia, sena s’aprovu netzessàriu de sos Istamentos, chi, paris cun sa Reale Audièntzia, aiant refudadu sa ratìfica de sos numenamentos. A pustis de una sèrie de negòtzios negativos cun su bisurrei pro isblocare sa situatzione, aiant lòmpidu a sas armas e sos

Sa Sarda Revolutzione tres quatre funcionaris d’alt nivell, tos d’origen sards, inclosos Gerolamo Pitzolo, intendent general i Gavino Paliaccio marquès de Planargia, general de les armes. Tots aquests nomenaments no van servir per millorar la situació política, ja que aquests personatges eren, si s’exclou en part el virrei, la més pura expressió de l’absolutisme monàrquic i de la feudalitat conservadora, en contra de les noves idees que es debatien als Estaments, que eren, en part, inspirades als principis revolucionaris francesos; per tant es va produir ben aviat un enfrenament entre els mateixos Estaments i aquests nous funcionaris. Per agreujar la situació van intervenir dos nous factors, d’una banda el nomenament del conte Galli della Loggia, com a primer ministre per les relacions amb Sardenya, un ferm creient de l’ús de la força contra les noves idees, da l’altra el nomenament de tres nous membres de la Reial Audiència, sense l’aprovació necessària dels Estaments, que, juntament a la Reial Audiència, es van negar a ratificar els nomenaments. Després d’una sèrie de negociacions negatives amb el virrei per desbloquejar la situació es va arribar a les armes i els partidaris dels Estaments van tornar a ocupar totes les places fortes de Castell de Càller, van matar Pitzolo i van detenir el general de les armes, el marquès de Planargia; poques setmanes després, a causa d’alguns escrits que mostraven les seves idees


Sa Sarda Revolutzione sustenidore de sos Istamentos, colende a s’atzione, aiant ocupadu torra totu sas fortalesas de Casteddu de Susu, aiant ochidu a Pitzolo e arrestadu a su generale de sas armas, su marchesu de Planàrgia; unas chida in fatu, pro more de unos papiros chi dimustraiant sas ideas reatzionàrias suas in paris cun Pitzolo, est istadu ochidu dae un’iscuadra de militzianos a servìtziu de sos Istamentos. Pariat arribada s’ora de sas ideas noas e de sos ideales noos, si non fessit chi, pro more de sas partziduras, sos egoismos e sas diversidades in intro de sos Istamentos e de sa classe dirigente sarda in generale, non fiant arrenèschidos a leare a dae in antis su progetu nou de cussièntzia natzionale, e galu prus pagu a acorrare sas fortzas noas in unu progetu de illoimentu de sa Sardìnnia dae su podere feudale. Intames s’isparghidura de custu bentu de novidade a sos sartos aiant postu a s’avèrtida sa classe dirigente, prus interessada in su restibilimentu de sos mandos antigos de su rennu chi non a sa fine de su feudalèsimu, male endèmicu de sa Sardìnnia, reduende aici sa Sarda Revolutzione a una polìtica istèrile de revindicatzione autonomista. Su problema de fundu de s’Ìsula fiat e abarraiat su feudalèsimu, chi allupaiat sas populatziones rurale, oprìmidas dae su càrrigu de tributos e prestatziones. Custas fiant in poderiu de sos bentos, de su bonu e de su malu tempus, non arribaiant a connòschere nemancu ite depiant pagare de a berus. Fiat, pro custu, impossìbile chi una situtzione gai degenerada poderet abarrare immudada, a sa fine su chi si pediat fiant cunditziones de

21 reaccionaries en acord amb Pitzolo, va ser assassinat per un grup de milicians al servei dels Estaments. Semblava arribat el moment de les noves idees i dels nous ideals, excepte que en poc temps, a causa de les divisions, els egoismes i les diferències dins dels Estaments i de la classe dirigent sarda en general, no es va poder portar endavant el nou projecte de consciencia nacional, i menys encara canalitzar les noves forces cap un projecte de redempció de Sardenya del poder feudal. La propagació d’aquest nou vent cap als camps, va posar més aviat, en alerta la classe dirigent, més interessada en la restauració de les prerrogatives del regne que en la fi del feudalisme, mal endèmic de Sardenya, reduint per tant la Sarda Revolució a una estèril política de revindicació autonomista. El problema fonamental de l’Illa era encara el feudalisme, que asfixiava les poblacions rurals, oprimides constantment pel pes dels impostos i prestacions. Aquests poblacions estaven a la mercè dels vents, fins i tot no arribaven a saber exactament que havien realment de pagar. Era, per tant, impossible que una situació tan degenerada pogués romandre sense canvis, al final el que es demanava eren millors condicions de vida. Les rebel·lions no es van fer esperar. Alguns pobles del Cap de Sàsser van començar a rebel·lar-se contra els senyors feudals, no pagant els impostos


22 vida prus deghiles. Sas rebellias non aiant istentadu a lòmpere. Unas cantas biddas de su Cabu de Susu aiant cumentzadu a si rebellare a sos sennores issoro, non paghende sos tributos e pighende in prenda su trigu amuntonadu in sas reservas feudales. A custos si fiant annantos giai totu sas villas de Logudoro, isterrende acordos intre issas e patos de intesa, in ue non si reconnoschiat prus perunu feudatàriu e si nde dimandaiat s’illoidura. Cun s’istèrrida de custos “atos de cuncòrdia” si donaiat una bisura legale a s’abolitzione de su feudalèsimu, chi non acontessiat in manera sangunosa ma pro mèdiu de indennizu a su feudatàriu pro parte de sa comunidade matessi. De custos atos s’at a serbire Giuanne Maria Angioy e su movimentu antifeudale in s’intentu de donare un’aparèntzia de legalidade a sa luta revolutzionària. Sa situatzione si fiat fata prus grae candu sa feudalidade tataresa s’est oposta a sos disinnos de sos Istamentos e de su bisurrei, chi aiant chircadu de torrare a pònnere òrdine e moderare sas rechesta feudales, cun sa possibilidade pro sas villas de recùrrere deretu a su delegadu de su soberanu in casu chi si cunsideraret gravadas indebidamente dae sas pagamentas feudales. Sos fatos imbenientes aiant fatu incruèschere sa situatzione, cando sos reatzionàrios tataresos sunt istados informados farsamente chi sos revolutzionàrios casteddajos bolessint pedire agiudu a sa Frantza pro favorèssere sos progetos de revolutzione sarda. Comente resposta dereta su Cabu de Susu aiat decraradu de non

Sa Sarda Revolutzione i empenyorant el gra acumulat en les reserves feudals. A ells es va unir gairebé totes les vil·les del Logudoro celebrant entre elles acords i pactes, en els quals no es reconeixia cap feudatari i es demanava el rescat. Amb la celebració d’aquests “actes de concòrdia” es va donar una connotació legal a l’abolició del feudalisme, que no va ser tan sangonent si no amb una indemnització al feudatari per part de les mateixes comunitats. Giovanni Maria Angioy i el moviment antifeudal utilitzaran aquests actes en un intent de donar una aparença de legalitat a la lluita revolucionaria. La situació es va empitjorar quan la feudalitat de Sàsser es va oposar als projectes dels Estaments i del virrei, que van tractar de restaurar l’ordre i reduir les pretensions feudals, amb la possibilitat per les vil·les de apel·lar-se directament al delegat del sobirà en cas que es considerin excessivament gravades pels tributs feudals. Els esdeveniments posteriors van aguditzar la situació, quan els reaccionaris de Sàsser se’ls va informar falsament que els revolucionaris de Càller volien demanar ajuda a França per donar suport als projectes de la revolució sarda. El Cap de Sàsser va declarar ràpidament que no volia observar els dictats de Càller i del virrei, demanant al govern de Torí la repartició política de l’Illa, dos regnes en un únic territori. Així que hi va haver, amb l’aprovació de la cort de Torí, dos sardenyes a la vora


Sa Sarda Revolutzione chèrrere respetare sos pretzetos chi beniant dae Casteddu e dae su bisurrei, dimandende a su guvernu de Turinu sa partidura polìtica de s’Isula, duos rennos in unu territòriu sceti. S’agataiant aici, cun s’avallu de sa corte turinesa, duas sardìnnias a tretu de gherra tzivile. Sa tensione fiat manna, sas populatziones de su nord non ischiant prus a chie pònnere mente, s’aiat provocadu cunfusione intre sos poderes de s’Istadu e iscreditadu sas istitutziones de su rennu. In su mese de Idas de su 1795, unos òmines armados aproghilende dae sas biddas de Logudoro aiant assitiadu Tàtari chi, agatendesi sena agiudu, aiat abertu sas gennas a sos rebeldes giutos dae s’abogadu Mùndula e dae su notàriu Cilocco, ambos de ideas revolutzionàrias. Custos, posca àere fatu arrestare su guvernadore a s’archipìscamu, mentras chi sos àteros nòbiles si fiant giai fuidos, aiant detzìdidu de andare, cun totu sa cambarada a dipendèntzia issoro, a Casteddu, ponende aici in abolotu su bisurrei e sos Istamentos chi timiant un’incruèschida de sos ànimos e s’afirmatzione de s’ispìritu revolutzionàriu giacobinu. E tando sunt istados firmados in Aristanis, e una bia liberados sos presos, lis aiant permìtidu chi petzi una parte minore dei issos intressit in Casteddu. Una borta reprìmidu su separatismu tataresu s’aiat chircadu de agatare una manera de apaghiadura sotziale e polìtica intre nord e sud de s’Ìsula, pro custa resone su bisurrei paris cun sos Istamentos, aiat detzìdidu de imbiare a Tàtari Giuanne Maria Angioy, giùighe de sa Reale Audièntzia, cun

23 de la guerra civil. La tensió estava pels núvols, les poblacions del nord ja no sabien a qui fer cas, això va contribuir a generar confusió entre els poders de l’Estat i a desacreditar les institucions del regne. Al desembre del 1795 uns homes armats dels pobles del Lougudoro van posar sota setge la ciutat de Sàsser que, sense cap ajuda, va obrir les portes als rebels liderats per l’advocat Mundula i el notari Cilocco, ambdós amb idees revolucionaries. Aquests, després de la detenció del governador i de l’arquebisbe, mentre que els altres nobles ja havien fugit, van decidir anar amb tot els seus partidaris a Càller, exasperant els ànims del virrei i dels membres dels Estaments que temien un escalfament de la situació i l’aparició de l’esperit revolucionari jacobí. Així que van ser detinguts a Oristà, i es va permetre només a una mínima part d’aquells poder entrar a Càller. Un cop vençut el separatisme de Sàsser es va intentar trobar una via de pacificació social i política entre el nord i el sud de l’Illa, per aquest motiu el virrei juntament als Estaments, va decidir enviar a Sàsser, Giovanni Maria Angioy, jutge de la Reial Audiència, amb els poders de Alter Nos, és a dir amb els poders del mateix virrei. Deixant de banda les raons d’aquesta elecció ens centrarem en les mesures aplicades d’Angioy a Sàsser i en els esdeveniments posteriors. Quan va assumir el càrrec de Alter Nos va començar la reconstrucció


24 sos poderes de Alter Nos, est a nàrrere cun sos poderes de su bisurrei matessi. Lassende a un’ala sos motivos de cust’issèberu nos amus a ocupare de sos provedimentos atuados dae s’Angioy in Tàtari e de sas acontèssias imbenientes. Una bia leada sa càrriga de Alter Nos, aiat postu manu a sa recostrutzione de sa Reale Audièntzia e a su reassuntu de sa Milìtzia tzitadina, donende su controllu de ofìtzios e càrrigas a òmines de cunfiàntzia. Aiat torradu a ordingiare sos magasinos de trigu, comporende bundante recatu dae Casteddu, aiat restruturadu sas murallas e sos fàbricos arruinados dae sa rebellia. In su matessi tempus fiat arrenèschidu a fàghere depònnere sas armas a sas populatziones logudoresas incoragendelos in manera indireta a non pagare sos cotizamentos feudales. Custu fatu at leadu meda cunsìgios comunitativos de sas comunas rebeldes a cunsiderare comente inevitàbile sa fine de su sistema feudale. Pro custu Angioy, oramai surdu a sas rechestas de su bisurrei de atuare fintzas cun sa fortza su coberamentu de sos tributos, bogada sa caratza, si fiat mustradu pro su chi fiat, est a nàrrere s’eminèntzia oculta de s’ala radicale de su partidu reformadore. Su 2 de su mese de Làmpadas de su 1795, aiat detzìdidu de andare a Casteddu in cabu de numerosos òmines armados cun s’intentu de fàghere abolire su feudalèsimu a definitivu. A dolu mannu, decraradu foras de lege dae su guvernu bisureale e abandonadu dae sos Istamentos e dae sas ghengas populares chi lu acumpangiaiant, in pessu lòmpidu a Aristanis fiat istadu custrintu a ghirare in presse a

Sa Sarda Revolutzione de la Reial Audiència i la remodelació de la Milícia ciutadana, posant com caps de càrrecs i llocs importants de treball, homes de la seva confiança. Va reorganitzar els magatzems de gra, comprant molts subministraments a Càller, va reconstruir les muralles i els edificis que s’havien arruïnat a causa de la rebel·lió. Al mateix temps, va aconseguir desarmar les poblacions del Logudoro animant-los indirectament a no pagar els impostos feudals. Això va portar molts consells comunitaris dels pobles rebels a considerar inevitable la fi del sistema feudal. Per tant, Angioy, indiferent a les peticions del virrei de recaptar els impostos amb la força també, es va treure la màscara, deixant al descobert el que era, és a dir l’eminència oculta de l’ala radical del partit reformista. El 2 de juny del 1794 va decidir ir a Càller al capdavant de nombrosos homes armats amb la intenció d’abolir definitivament el feudalisme. Per desgràcia, declarat fora de llei pel govern virregnat i abandonat pels Estaments i per les bandes populars que l’acompanyaven, arribat a Oristà es va veure obligat a tornar ràpidament a Sàsser. Mentre a Torí el sobirà acceptava les famoses cinc peticions, presentades immediatament després de l’intent d’invasió francesa, en Sardenya s’assistia a la definitiva caiguda de Angioy i amb el s’enfonsava el somni del partit reformista, dividit en dos fins al final, compost per una ala moderada i una ala


Sa Sarda Revolutzione Tàtari. Non fiat petzi sa fine de Angioy, cun isse intrinaiat e si nche moriat su bisu de su partidu reformadore, isperradu in duos in un’ala moderada e una radicale, pròpiu mentras chi dae Turinu su soberanu atzetaiat sas chimbe pregontas famadas, presentadas posca s’intentu de invasione frantzesa. Fiat oramai tropu tardu, sa classe dirigente sarda non aiat cumpresu cale fiat su problema printzipale de sa Sardìnnia, su feudalèsimu, e non aiat ischidu impreare de su totu cussos protzessos de liberazione polìticu-sotziale, chi aiat petzi carinniadu e si nde fiat fata fuire. S’Angioy oramai decraradu traitore, in s’impossibilidade de pòdere cumprire su bisu suo, lassadu dae amigos e fideles, s’at a imbarcare dae Portu Turre cara a sa Frantza, e dae in cue at a chircare de cumbìnchere sas autoridades frantzesas a liberare s’Ìsula dae su feudalèsimu e dae sa monarchia reatzionària. A onni manera, s’isderruta de custu pessonàgiu non aiat leadu a s’apaghiadura de sos territòrios de su Logudoro, in ue sas populatziones fiant abarradas armadas atumbendesi cun sos repartos imbiados dae sos Istamentos, biddas meda fiant istadas assaltadas e brusiadas, sos chi a printzìpiu si fiant fatos portadores de sa libertade, como si faghiant càrrigu de sa repressione cruele de ideas e pessones. Comente si siat, custu perìodu trumentadu non fiat galu cumpridu de su totu. Carchi annos in fatu, su 28 de Austu 1799, sos chi aiant istèrridu sas chimbe pregontas nòdidas, aiant presentadu, ispontaneamen-

25 radical en lluita entre ells mateix. Però ja era massa tard, la classe dirigent sarda no havia entès qual era el principal problema de Sardenya, el feudalisme, i no havia estat capaç d’utilitzar completament els processos d’alliberament polític i social, als quals s’havia apropat però els hi havia deixat escapar. Angioy ara declarat traïdor, sense poder realitzar el seu somni, abandonat pels amics i partidaris, viatjarà de Porto Torres cap a França, i des d’allà intentarà convèncer les autoritats franceses a alliberar l’illa del feudalisme i de una monarquia reaccionaria. La derrota d’aquest personatge no va portar, però, a la pacificació dels territoris de Logudoro, on les poblacions es van quedar en lluita contra les unitats enviades pels Estaments, molts pobles van ser assaltats i cremats; els que inicialment es van convertir en portadors de la llibertat ara es van fer càrrec de la cruel repressió de les idees i de les persones. No obstant això, el punt culminat d’aquest període difícil encara havia d’arribar. Uns anys més tard, és a dir el 28 d’agost de 1799, els que havien redactat les famoses cinc peticions, van presentar al rei, de forma espontània, la renuncia a tots les prerrogatives contingudes en el reial diploma que havia acollit les sol·licituds demanades amb les cinc peticions. Molts es sorprendran, però això era d’esperar, la classe dirigent sarda havia perdut la seva oportunitat, havia preferit mirar exclusivament els


26 te, a su rei sa renùntzia a totu sos mandos cuntènnidos in su diploma reale chi aiat acollidu sas rechestas avantzadas cun custas chimbe pregontas. Medas s’ant a ispantare de custu, ma si podiat immaginare, sa classe dirigente sarda si fiat fata fuire un’ocasione, aiat prefertu castiare a s’argiola sua, petzi a sos interessos issoro, faghende torrare a rùere sa Sardìnnia, prima intre totu sas natzione europeas, in su perìodu iscurigosu de sa Restauratzione.

Sa Sarda Revolutzione seus propis interessos fent caure de nou Sardenya, primera entre totes les nacions europees, en el fosc període de la Restauració.


Bibliografia • A. Accardo, Eutanasia di un Regno. Fine delle istituzioni del Regnum Sardiniae e nuovi rapporti tra Sardegna e Piemonte, Casteddu, 2007. • L. Carta, L’attvità degli Stamenti nella «Sarda Rivoluzione» (1793-1799), in AA. VV., Acta Curiarum Regni Sardinae, vol. 24, Casteddu 2000. • L. Carta, La Sarda rivoluzione (1793-1802), in AA.VV., La grande encicolpedia della Sardegna, vol. 11, pp. 241-253, Moncalieri, 2007. • R. Carta Raspi, Storia di Sardegna, Milanu, 1971. • F.C. Casula, La storia di Sardegna, Florèntzia, 1992 • A. Mattone, La cessione del regno di Sardegna. Dal trattato di Utrech alla presa di possesso sabauda, in « Rivista storica italiana», 1992, fasc. I, pp.5-89. • G.G. Ortu, La Sardegna sabauda: tra riforme e rivoluzione, in AA.VV., La grande enciclopedia della Sardegna, vol. 11, pp. 241-253, Moncalieri, 2007. • L. Ortu, Storia della Sardegna dal medioevo all’età contemporanea, Casteddu, 2011. • C. Sole, La Sardegna sabauda nel Settecento, Tàtari, 1984. • G. Sotgiu, Storia della Sardegna sabauda, Bari, 1986. • G. Tore, Il riformismo sabaudo: tentativi e fallimenti, in AA.VV., La grande encicolpedia della Sardegna, vol. 11, pp. 254-266, Moncalieri, 2007.

27


Les Corts Generals de Catalunya i els Parlaments Generals de Sardenya: dues institucions vinculades per la Història. Sas Cortes Generales de Catalùnnia e sos Parlamentos Generales de Sardìnnia: duas istitutziones vinculadas dae s’Istòria. Antoni Albacete I Gascón Universitat de Barcelona ∼·∼ ∼·∼ ∼·∼

Presentació

Istèrrida

Primer de tot, i abans de res, s’ha In antis de totu, si depet pònnere a craru de deixar molt clar que, per a l’època tractada, cal defugir de les idees que contraposen l’absolutisme amb el constitucionalisme per a les assemblees representatives anteriors a les revolucions liberals. Si s’enfoqués aquest tema des de aquesta perspectiva seria un anacronisme. Les assemblees de l’Antic Règim no foren institucions defensores dels drets i de les llibertats dels ciutadans en oposició al monarca i els seus oficials. Les Corts d’època Medieval i Moderna eren assemblees polítiques en les quals el monarca i els representants dels estaments es reunien per arribar a acords més o menys pactats, més o menys imposats, depenent de cada cas,

chi, pro s’època tratada, tocat a istransire sas ideas chi contraponent s’assolutismu cun su costitutzionalismu pro sas assembleas rapresentativas in antis de sas revolutziones liberales. Si si trataret custu tema cun custa prospetiva, diat èssere un’anacronismu. Sas assembleas de S’Antigu Regime non sunt istadas istitutziones defensoras de sos deretos e de sas libertades de sos tzitadinos in opositzione a su monarca e a sos oftiziales suos. Sas Cortes de s’època Mesana e Moderna fiant assembleas polìticas inche su monarca e sos rapresentantes de sos istamentos si reuniant pro lòmpere a acordos prus o mancu cuncordados, prus o mancu impostos, cunforma a sos casos, pro pedire su respetu de

29


30 per demanar el respecte dels privilegis i el manteniment dels drets fonamentals de la terra, per una banda, i per oferir al monarca els mitjans necessaris perquè aquest portés a terme el seu govern, per l’altra. En aquesta ponència el que es pretén és fer la comparativa de les assemblees representatives de Catalunya i Sardenya durant l’Antic Règim. La bibliografia sobre les Corts catalanes és força àmplia. Un recull proper d’aquesta el trobem en l’article de la Dra. Eva Serra i Puig de la Universitat de Barcelona. En aquest trobem també referències a treballs específics dels Parlaments Generals sards per tal com aquesta fou una institució vinculada, tal com veurem seguidament, a les Corts generals de Catalunya.

Corts i Parlaments sos privilègios e su mantenimentu de sos deretos fundamentales de sa terra, a una banda, e a s’àtera pro ofèrrere a su monarca sos mèdios netzessàrios pro chi isse learet a cumpridura su guvernu suo. Sa punna de custu papiru est a fàghere una cumparatzione de sas assembleas rapresentativas de Catalùnnia e Sardìnnia in s’interis de s’Antigu Regime. Sa bibliografia a subra de sas Cortes catalanas est ampra meda. Una regorta serente a custa la agatamus in s’artìculu de sa Dra. Eva Serra i Puig de s’Universitat de Bartzellona. In custu agatamus fintzas referèntzias a traballos ispetzìficos de sos Parlamentos Generales sardos sende chi custa fiat una istitutzione vinculada, comente amus a bìdere in fatu, a sas Cortes generales de Catalùnnia.

Comparativa entre les Corts cata- Cumparatzione intre sas Cortes catalanes i els “Parlaments” sards lanas e sos “Parlamentos sardos” Seria erroni establir una relació directa entre l’evolució de les Corts del Principat de Catalunya i els Parlaments del Regne de Sardenya perquè en el moment d’implantar-se aquesta institució a Sardenya, a Catalunya ja feia més d’un segle que havia iniciat el seu funcionament; per altra banda, en el període en el qual la institució catalana iniciava la pèrdua de les seves funcions de govern a mida que el poder de la corona augmentava, al llarg dels segles XVI i XVII i cada cop es convocaven menys vegades

Diat èssere faddidu istabilèssere una relatzione direta intre s’evolutzione de sas Cortes de su Printzipadu de Catalùnnia e sos Parlamentos de su Rennu de Sardìnnia, ca cando custa istitutzione at leadu tretu in Sardìnnia, in Catalùnnia su funtzionamentu suo fiat incarreradu giai dae prus de unu sèculu; de àteru, in su perìodu chi s’istitutzione catalana cumentzaiat a pèrdere sas funtziones suas de guvernu a bias chi su podere de sa corona creschiat, giai chi a s’oru de sos sèculos XVI e XVII si cunvocaiant semper prus pagas bortas


Corts i Parlaments les Corts en els regnats, principalment dels Àustries, la institució sarda es desplegava com a òrgan i adquiria la seva fisonomia política i legislativa. En el que coincidien era en el fet que els Parlaments sards eren una versió “simplificada” de la institució catalana. Fou a través del Capítol de Cort presentat pel braç militar del Parlament General, que s’allargà de 1497 a 1511, quan es va implantar de forma específica la praxi de les Corts generals de Catalunya. Prèviament, en el Parlament de 1481 a 1485 trobem la confirmació de la natura jurídica de l’Assemblea sarda com un Parlament general del Regne. Amb un altre Capítol de Cort del Parlament de 1511 veiem com l’assemblea sarda va afegir als trets d’autoritat i capacitat política, que ja havia desenvolupat en les reunions dels segles XIV i XV, la maduresa jurídica, afermant el mecanisme pactista, la periodicitat de les convocatòries i la formulació articulada dels Capítols de Corts. En aquells moments la institució inicià un cicle que es mantindria a grans trets fins a la fi de la dominació hispànica del Regne. Amb el pas de la sobirania del Regne de Sardenya als Savoia, pel tractat de Londres de 1720, s’inicià el declivi del Parlament general com a institució política representativa dels estaments privilegiats de la societat. L’herència jurídica catalana perdurà al llarg dels segles; pels juristes i les classes privilegiades de l’illa les institucions generades per aquesta herència foren con-

31 sas Cortes in sos rennos, mescamente de sos Asburgos, s’istitutzione sarda si fiat acumprende comente a òrganu e achiriat sa fisionomia polìtica e legislativa sua. Sa cunvergèntzia intre sas duas istitutziones est in su fatu chi sos Parlamentos sardos fiant una versione “simplificada” de sa catalana. Est istadu pro mèdiu de su Capìtulu de Corte presentadu dae su bratzu militare de su Parlamentu Generale, chi s’est istèrridu dae su 1497 a su 1511, chi s’est istabilèssida de manera ispetzìfica sa prassi de sas Cortes generales de Catalùnnia. In antis, in su Parlamentu dae su 1481 a su 1485 agatamus sa cunfirma de sa natura giurìdica de s’Assemblea sarda comente Parlamentu generale de su Rennu. Cun un’àteru Capìtulu de Corte de su Parlamentu de su 1511 bidimus comente s’Assemblea sarda at annantu a s’aèrgiu de autoridade e capatzidade polìtica chi giai aiat isvilupadu in sas reuniones de sos sèculos XIV e XV, sa maduresa giurìdica, afirmende su mecanismu pactista, s a perioditzidade de sas cunvocatziones e sa formulatzione articulada de sos Capìtulos de Corte. Est in custu momentu chi s’istitutzione cumentzat unu tziclu chi s’at a mantènnere fintzas a sa fine de sa dominatzione ispànica de su Rennu. Cun sa colada de sa soberania de su Rennu de Sardìnnia a sos Savòia, pro su tratadu de Londra de su 1720, cumentzaiat sa derruta de su Parlamentu generale comente a istitutzione polìtica rapresentativa de sos istamentos privilegiados de sa sotziedade. S’eredade giuridica catalana s’est cunservada peri sos sèculos;


32 siderades com la més autèntica expressió de l’autonomia sarda. Fins a la fusió de 1847 de forma més o menys modificada es mantindrien vigents a Sardenya. Els orígens de les corts a Catalunya han de cercar-se en les assemblees de Pau i Treva i la Cúria comtal magna, especialment durant els primers anys del regnat del rei Jaume I, que fou aproximadament del 1213 al 1228. Per a Sardenya el Parlament que donà origen a la seva institució serà el que va convocar Pere III el Cerimoniós, el 1355, que tot i que fou un Parlament anòmal perquè no hi hagué votació del donatiu, sí que trobem l’aprovació de quinze de Capítols de Corts i cinc Constitucions. Cal tenir present però que amb aquell Parlament Pere III buscava, principalment, posar de manifest la presa de possessió del Regnum Sardiniæ per part de la Corona catalano-aragonesa i donar la forma definitiva a l’estructura institucional al nou territori agregat al conglomerat catalano-aragonès; i per altra banda les dificultats per recollir la hipotètica quantitat concedida eren patents. La Cort General era definida pel jurista Lluís de Peguera en el 1632 de la següent manera: “la convocatio y congregatio dels tres brasos, y stament de tota la provincia de Catalunya, es a saber del Ecclesiastich, Militar y Real, feta per lo senyor Rey en lo lloch per ell destinat y deputat, per a tratar y dispossar sobre lo stat y reformatio de la terra, y per a fer y stabilir en

Corts i Parlaments dae sos giuristas e sas classes privilegiadas de s’ìsula, sas istitutziones ingendradas dae custa eredade sunt istadas cunsideradas comente s’espressione prus autèntica de s’autonomia sarda. Sunt abarradas in vigèntzia in forma pru o mancu modificada fintzas a sa fusione de su 1847. S’orìgine de sas cortes in Catalùnnia cheret chircada in sas assembleas de Pau i Treva (Paghe e Assèliu) e sa Cùria de contea, mesches in sos primos annos de rennu de su rei Jagu I, a fùrriu de su 1213 a su 1228. In Sardìnnia su Parlamentu chi at donadu orìgine a s’istitutzione sua est istadu su chi at cunvocadu Pedru III su Tzerimoniosu, in su 1355, chi mancari fiat unu Parlamentu anòmalu ca no bi fiat istada votatzione de sa dàdiva, agatamus s’aprovu de bindighi Capìtulos de Corte e chimbe Costitutziones. Tocat peroe a tènnere a mente chi cun cussu Parlamentu Pedru III chircaiat, primu de totu, de pònnere a craru sa leada in poderiu de su Regnum Sardiniæ pro parte de sa Corona catalanu-aragonesa e donare sa forma definitiva e s’istrutura istitutzionale a su territòriu nou acumonadu in sa cuncòrdia catalanu-aragonesa; de àtera banda sas dificultades pro regòllere sa cantidade ipotètica cuntzèdida fiant notàbiles. Sa Corte Generale fiat definida dae su giurista Lluís de Peguera in su 1632 in custa manera: “la convocatio y congregatio dels tres brasos, y stament de tota la provincia de Catalunya, es a saber del Ecclesiastich, Militar y Real, feta per lo senyor Rey en lo lloch per ell destinat y deputat, per a tratar y dispossar sobre lo stat y reformatio de la terra, y per a


Corts i Parlaments ella leys necessaries y convenients a la custodia, govern y quietud de dita provincia”. Efectivament les Corts Generals de Catalunya estaven compostes pels tres estaments en els quals es dividia la societat del moment, l’eclesiàstic, el nobiliari i el reial, format aquest pels representants de les ciutats i viles reials. La Cort General tenia una estructura bàsica que consistia en la convocatòria, la proposició reial, la satisfacció dels greuges, la legislació, el donatiu i la cloenda. La institució sarda on estaven representats els estaments era anomenada Parlament, que també estava compost per la reunió dels tres estaments, l’eclesiàstic, el militar i el reial, que en els segles XVI i XVII aquest últim estava format pels representats de les set ciutat reials del Regne: Caller, Sàsser, l’Alguer, Oristany, Iglesias, Bosa i Castell Aragonès. Per a la tradició jurídica de Sardenya quan un dels tres estaments es reunia de forma particular rebia el nom d’Stamenti. Per contra quan es trobaven integrats en el marc de Parlament General, els estaments passaven a denominarse braccio. Un exemple d’això el trobem en el 1446, durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim, quan a Oristany es reuní només l’stamento de la noblesa, que a canvi d’un donatiu al rei aconseguí el permís per a reunir-se de forma separada. Per contra, a Catalunya amb el terme Parlament General es designava la reunió dels membres dels braços, que actuaven a títol individual, cridats pel

33 fer y stabilir en ella leys necessaries y convenients a la custodia, govern y quietud de dita provincia”. Difatis sas Cortes Generales de Catalùnnia fiant cumpostas dae sos tres istamentos chi nde fiat partzida sa sotziedade de su tempus, s’ecclesiàsticu, sa nobilia e sos reales, formadu custu dae sos rapresentantes de tzitades e comunas reales. Sa Corte Generale teniat un’istrutura bàsica chi cunsistiat in sa cunvocatzione, sa proposta reale, sa satisfatzione de sas chèscias, sa legislatzione, sa dàdiva e sa cuncruida. S’istitutzione sarda in ue fiant rapresentados sos istamentos fiat numenada Parlamentu, custu puru cumpostu dae s’atòbiu de sos tres istamentos, s’eclesiàsticu, su militare e su reale, chi in su sèculu XVI e XVII fiat formadu dae sas 7 tzitades de su Rennu: Casteddu, Tàtari, S’Alighera, Aristanis, Igrèsias, Bosa, Casteddu Aragonesu (oe Casteddu Sardu). Pro sa traditzione giurìdica de sa Sardìnnia cando unu de sos tres istamentos si reuniat retziat su nùmene de istamentu. A s’imbesse cando s’agataiant integrados in su cuntestu de su Parlamentu Generale, sos istamentos si denumenaiant bratzos. Un’esempru de custu l’agatamus in su 1446, in s’interis de su rennu de Alfonsu IV su Magnànimu, cando in Aristanis si fiat reunidu petzi s’istamentu de sa nobilesa, chi in cambiu de una dàdiva a su rei aiat logradu su permissu pro si reunire in manera iscrobada. In càmbiu in Catalùnnia cun su tèrmine Parlamentu Generale si desinnaiat sa reunione de sos membros de sos bratzos, chi si moviant a tìtulu individuale, tzerriados dae su rei, o dae su supri-


34 rei, o el seu substitut, per donar consell i ajuda al monarca en matèries concretes. Això era el que el diferenciava de la Cort General on, tal com especificava la convocatòria, es tractaven totes les qüestions i es presentaven tots els greuges. La convocatòria fou un element de fricció entre els estaments i la monarquia al llarg dels segles ja que aquest acte era el que donava vida a la Cort General o al Parlament. La monarquia ho considerava un regalia, i així ho defensà sempre perquè així només els sobirans tenien el control del cicle vital de la institució. Els braços no reeixiren en el seus intents de manllevar als reis la capacitat jurídica de convocar les Corts, però sí aconseguiren imposar una certa periodicitat precisament amb normes de rang constitucional, com foren les Constitucions “Una vegada lo any”, en la Cort General de Barcelona de 1283 convocada per Pere II el Gran, en la qual s’estipulava que s’havien de celebrar Corts Generals de forma anual. Veient la impossibilitat de complir amb aquesta legislació, en la Cort General de Lleida de 1301 convocada per Jaume II s’aprovà la constitució “Statuïm encara a ordenam”, que allargava el període fins als tres anys. Tot i això la regularitat de les convocatòries no es va respectar mai. En el cas de Sardenya tampoc es va respectar gaire aquesta periodització ja des dels orígens de la institució. Entre el primer Parlament convocat per Pere III

Corts i Parlaments dore suo, pro donare cunsìgiu e agiudu in matèrias cuncretas. Custu fiat su chi lis diferentziaiat dae sa Corte Generale in ue, comente ispetzificaiat sa cunvocatzione, si trataiant totu sas chistiones e si presentaiant totu sas chèscias. Sa cunvocatzione fiat un’elementu de cuntierra intre sos istamentos e sa monarchia peri sos sèculos, giai chi custu atu fiat su chi donaiat vida a sa Corte Generale o a su Parlamentu. Sa monarchia lu cunsideraiat che mandu reale, e gai l’at defensadu semper ca de custa manera su soberanu teniat su controllu de su tziclu vidale de s’istitutzione. Sos bratzos non sunt arrenèschidos in s’intentu issoro de sutràere a sos reis sa capatzidade giuridica de cunvocare sas Cortes, peroe aiant otentu de impònnere una tzerta perioditzidade in particulare cun normas de creze istitutzionale, comente fiant sas Costitutziones “Una vegada lo any”, en la Corte Generale de Bartzellona de su 1283 cunvocada dae Pedru II su Mannu, in ue si fiat cumbènnidu chi tocaiat a tzelebrare Cortes Generales in forma annuale. Bidende s’impossibilidade de satisfàghere custa legislatzione, in sa Corte Generale de Lleida de su 1301 cunvocada dae Jagu II s’aiat aproadu sa costitutzione “Statuïm encara a ordenam”, chi perlongaiat sa simana fintzas a sos tres annos. Nointames sa regularidade de sas cunvocatziones non s’aiant respetadu mai. Nemancu in su casu de sa Sardìnnia s’aiat respetadu meda custa perioditzidade giai dae s’orìgine de s’istitutzione. Intre su primu Parlamentu cunvocadu dae Pedru III


Corts i Parlaments el Cerimoniós i el segon convocat per Alfons IV el Magnànim passaren seixantasis anys (1421), i el tercer parlament fou convocat seixanta anys més tard pel rei Ferran II el 1481. S’hagué d’esperar fins al Parlament de 1511 perquè a través d’un Capítol de Cort s’establís una periodicitat concreta, que fou desenal. Però aquell període tan llarg provocava l’acumulació de greuges i així al Parlament de 1543 va sol·licitar una periodicitat de tres anys, com amb les Corts Generals catalanes; aquesta petició es va tornar a repetir en el Parlament de 15531554, obtenint-se només una resposta genèrica del monarca, sense entrar-hi, a través del virrei. Aquest incompliment de la periodicitat establerta fou especialment accentuada amb la dinastia dels Àustries pel que fa a Catalunya, però més regular en el cas de Sardenya. Així veiem que Carles I convocà set Corts als catalans i quatre Parlaments als sards; Felip I va convocar dues vegades les de Catalunya per quatre convocatòries a Sardenya; la proporció és mantingué amb Felip II, que només convocà un cop els catalans, però ho féu dues vegades a Sardenya, i amb els dos últims monarques de la dinastia dels Àustries la diferència fou totalment accentuada a favor de Sardenya, on es convocaren cinc Parlaments en el regnat de Felip III i quatre en el de Carles II, per una sola Cort o cap, respectivament, a Catalunya. La proposició reial era el que donava inici a la Cort i al Parlament.

35 su Tzerimoniosu e su de duos cunvocadu dae Alfonsu IV su Magnànimu aiant coladu sessantases annos (1421), e su de tres parlamentos fiat istadu cunvocadu sessant’annos in fatu dae su rei Fernandu II in su 1481. Tocat a abetare fintzas a su Parlamentu de su 1511 pro chi pro mèdiu de unu Capìtulu de Corte s’istabilessit una perioditzidade cuncreta, chi fiat deghennale. Cussa simana gai longa peroe cajonaiat s’amuntonamentu de sas chèscias e duncas in su Parlamentu de su 1543 si fiat dimandada una perioditzidade de tres annos, che a sas Cortes catalanas; custa rechesta s’at a repìtere in su Parlamentu 1553-1554, in ue s’est otenta petzi una resposta genèrica de su monarca, pro mèdiu de su visurrei. Custa violatzione de sa perioditzidade istabilèssida est istada atzentuada in manera particulare cun sa dinastia de sos Asburgos pro su chi pertocat Catalùnnia, ma fiat prus regulare in Sardìnnia. Gai bidimus chi Càrulu I aiat cunvocadu sete Cortes a sos catalanos e bator Parlamentos a sos sardos; Filipu I aiat cunvocadu duas bias sas de Catalùnnia e bator cunvocatziones in Sardìnnia; sa proportzione s’at a mantènnere cun Filipu II, chi aiat cunvocadu petzi una bia sos catalanos, peroe duas bortas in Sardìnnia, e cun sos ùrtimos duos monarcas de sos Asburgos sa diferèntzia fiat atzentuada in manera totale in favore de Sardìnnia, in ue fiant istados cunvocados chimbe Parlamentos in su Rennu de Filipu III e bator in su de Càrulu II, pro una Corte sola e peruna in Catalùnnia, respetivamente. Sa proposta reale fiat su dae chi moviat


36 Era un discurs del rei on aquest feia relació dels antecedents, els motius i l’objecte de la convocació, normalment de forma genèrica, i concloïa amb una demanda d’ajut, més o menys evident, que s’acabaria materialitzant en el donatiu després de les negociacions. A continuació, en el cas català, responia, normalment, l’arquebisbe de Tarragona, president del braç eclesiàstic, amb un discurs de cortesia en el qual en el nom de la Cort es comprometia a examinar les qüestions proposades i donar resposta al rei per major glòria de Déu, honor del rei i bé del país. En el cas de Sardenya era l’arquebisbe d’Oristany l’encarregat de respondre la proposició reial, que normalment era realitzada pel virrei. La satisfacció dels greuges era el moment en el qual els representants dels braços presentaven davant del rei la sol·licitud de crear una comissió que examinés les queixes contra les seves actuacions i les dels seus oficials i les resolgués. Els greuges que es consideraven reparables en les Corts eren totes les violacions i abusos judicials i extrajudicials del dret comesos pel rei o els seus oficials ordinaris o delegats, que s’haguessin pogut rectificar en procediments ordinaris i la reparació dels quals no impliqués l’interès de tercers, les sentències no podien ser revisades quant al fons, però sí declarar-se nul·les. Aquests greuges podien ser generals, i per tant que afectessin la totalitat del Prin-

Corts i Parlaments sa Corte e su Parlamentu. Fiat un’arresonu de su rei in ue isse relataiat de sos anteriores, sas resones e s’obietivu de sa cunvocatzione, a su sòlitu in manera genèrica, e cuncruiat cun una dimanda de agiudu, prus o mancu làdina, chi in fines si cuncretizaiat in sa dàdiva a pustis de sas votatziones. In fatu, in su casu de Catalùnnia, torraiat imposta s’archipìscamu de Tarragona, presidente de su bratzu eclesiàsticu, cun un’arresonu de cortesia cun su cale, in nùmene de sa Corte, si impinnaiat a esaminare sas chistiones propostas e a torrare isceda a su rei pro major glòria de Déu, honor del rei i bé del país. In su casu de Sardìnnia fiat s’archipìscamu de Aristanis s’incarrigadu de respòndere a sa propositzione reale, chi a su sòlitu fiat fata dae su visurrei. Sa satisfatzione de sas chèscias fiat su momentu chi sos rapresentantes de sos bratzos presentaiant in dae in antis de su rei sa rechesta de creare una cummissione chi esaminaret sas chèscias contra sas atuatziones suas e de sos ofitziales suos e las resorvessit. Sos abbogos chi si podiant acontzare in sas Cortes fiant totu sas violatziones e abusos giuditziàrios e extragiuditziàrios de su deretu cummìtidos dae su rei o dae sos ofitziales ordinàrios o delegados, chi s’aerent pòdidu retificare in protzedimentos ordinàrios sena chi sa reparatzione pertocaret interessos angenos, sas sentèntzias non si podiant torrare a esaminare in contu de fundu, ma faghiat a las decrarare nuddas. Custas chèscias podiant èssere generales, e tando pertocare


Corts i Parlaments cipat, eren accions que els braços consideraven en contra del bé comú comesos per oficials reials o per institucions que actuaven amb l’autorització del rei, com era el cas de la Inquisició, la seva resolució es feia a través de legislació aprovada per la Cort que redrecés la desviació que s’havia produït; o bé eren greuges particulars, que eren les queixes presentades tant per persones particulars com per corporacions que no atacaven el bé comú, i per tant seguien un procediment diferent dels generals en el qual l’agreujat presentava la seva queixa a través del seu estament, i que era resolt pels provisors després d’instruir la causa i dictar-ne la resolució. La legislació emanada de les Corts Generals de Catalunya era de dos tipus: les Constitucions i els Capítols de Cort, i així ho trobarem també en els Parlaments. Les Constitucions eren lleis aprovades per les Corts a partir de la proposta prèvia del rei. Així ho veiem en la Constitució: “volem, statuim e ordenam que si nos e los successors nostres Constitucio alguna general o statut fer volrem en Cathalunya, aquella e aquell façam de approbatio e consentiment dels Prelats, dels Barons, dels cavallers, e dels ciutadans de Cathalunya, o ells appellats, de la major e de la pus sana part de aquells”, aprovada en la Cort de Barcelona de 1283. Els Capítols de Cort, que aparegueren a mitjan segle XIV, eren lleis presentades a les Corts per un o més braços, aprovats per aquest o aquests, i posteriorment san-

37 totu su Printzipadu, duncas fiant atziones chi sos bratzos cunsideraiant contra su bene comune cummìtidos dae ofitziales reale o dae istitutziones chi si moviant cun s’autorizatzione de su rei, comente s’Inchisitzione, si resorviant pro mèdiu de legislatzione aproada dae sa Corte chi adderetzaret sa desviadura chi s’aiat produidu; o puru fiant abbogos individuales, chèscias presentadas dae individuos o fintzas dae corporatziones chi no pertocarent su bene comune, e pro custu sighiant unu protzedimentu diferente dae sas generales, in ue sa pessone ofèndida presentaiat sa chèscia sua pro mèdiu de s’istamentu suo, e chi fiat resorta dae sos provididores posca de istruire s’incausada e nde ditare sa resolutzione. Sa legislatzione pregonada dae sas Cortes Generales de Catalùnnia fiat de duas castas: sas Costitutziones e sos Capìtulos de Corte, e aici l’amus a agatare peri in sos Parlamentos. Sas Constitutziones fiant leges aproadas dae sas Cortes movende dae sa proposta de cumentzu de su rei. Lu bidimus in sa Costitutzione: “volem, statuim e ordenam que si nos e los successors nostres Constitucio alguna general o statut fer volrem en Cathalunya, aquella e aquell façam de approbatio e consentiment dels Prelats, dels Barons, dels cavallers, e dels ciutadans de Cathalunya, o ells appellats, de la major e de la pus sana part de aquells”, aproada in sa Corte de Bartzellona de su 1283. Sos Capìtulos de Corte, aparèssidos in sa mitade de su sèculu XIV, fiant leges presentadas a sas Cortes dae unu o prus bratzos, aproadas dae cuddos, e a pustis apostivigadas dae


38 cionats pel monarca amb alguna esmena introduïda per ell. El monarca podia legislar per si mateix a través de pragmàtiques o bé donar privilegis, però aquests mai podien contradir la legislació emanada de les Corts Generals o Parlaments; si ho feia quedava anul·lada automàticament. En el cas dels Parlaments sards els Capítols de Corts només tenien valor de llei quan havien estat votats pels tres estaments reunits. El donatiu era juntament amb la reparació dels greuges i la creació de legislació un dels elements més important de les Corts Generals catalanes i dels Parlaments sards. Era tot plegat la plasmació del pactisme imperant en les relacions entre el monarca i els estaments que representaven la part privilegiada de la població. El monarca per una banda donava satisfacció als estaments reparant greuges i legislant per al bé comú, i en contrapartida aquells concedien ajuts econòmics al rei per tal que aquest pogués actuar d’acord amb el bé general. Però els braços sempre feren constar que aquesta quantitat monetària es tractava d’un “donatiu graciós”, fet “per aquesta vegada tant solament, de llur mera liberalitat y espontànea voluntat”, “sense que en açò puguen ésser obligats o estrets en manera alguna” i “amb expressa protesta que per lo present acte y cosas en aquell contengudas . . . no pugan ésser obligats en general ni en particular més del que voluntàriament se obligan”, tot per deixar clar que no era una imposició, ni pun-

Corts i Parlaments su monarca cun carchi ismendu introduidu dae isse etotu. Su monarca podiat legislare pro isse matessi pro mèdiu de pragmàticas o puru donare privilègios, peroe custos non podiant contraìghere mai sa legislatzione pregonada dae sas Cortes Generales o Parlamentos; si lu faghiat s’annuddaiat de manera automàtica. In sos Parlamentos sardos sos Capìtulos de Cortes teniat petzi valore de lege cando fiant votados dae sos tres istamentos reunidos. Sa dàdiva fiat, paris cun sa reparatzione de sas chèscias e sa creatzione de legislatzione, unu de sos elementos prus de importu de sas Cortes Generales catalanas e de sos Parlamentos sardos. Totu custu fiat su reflessu de su “pactisme” dominante in sas relatziones intre su monarca e sos istamentos chi rapresentaiant s’ala privilegiada de su pòpulu. Su monarca pro una banda donaiat satisfatzione a sos istamentos ismendende chèscias e legislende pro su bene comune, e a s’àtera banda cuddos cuntzediant agiudos econòmicos a su rei pro chi custu poderet atuare de acordu cun su bene generale. Peroe sos bratzos ant semper pretzisadu chi custa cantidade monetària fiat un “donatiu graciós”, fatu “per aquesta vegada tant solament, de llur mera liberalitat y espontànea voluntat”, “sense que en açò puguen ésser obligats o estrets en manera alguna” e “amb expressa protesta que per lo present acte y cosas en aquell contengudas . . . no pugan ésser obligats en general ni en particular més del que voluntàriament se obligan”, totu pro lassare in craru chi non fiat un’imponimentu, ne ocasionale nen fitianu.


Corts i Parlaments tual ni periòdica. Els nous impostos creats ben aviat es posaren sota la gestió de la Diputació del General per tal de fiscalitzar-los. En el Parlament de 1583, els estaments van proposar crear una Diputació a semblança de la catalana o la valenciana perquè gestionés l’impost establert en les exportacions per pagar la construcció de torres de guaita a la costa per a protecció de l’illa. Però el rei fou molt clar que aquesta fos tant de nom com de dret una administració i no una Diputació per evitar així el cas de Catalunya, on l’administració fiscal votada per les Corts es transformés en una institució de defensa de les llibertats constitucionals. L’import del donatiu fou el punt més conflictiu dels Parlaments del segle XVII perquè l’economia del Regne patia una situació d’anys de crisis, amb brots de pesta i una situació continuada de drenatge de recursos humans i materials per a la constant política bèl·lica de la monarquia hispànica. Amb el cerimonial de la cloenda es tancava la Cort General i el Parlament. El rei jurava la legislació emanada d’aquestes assemblees, que li era presentada per una delegació dels tres braços, encapçalada pel president de l’eclesiàstic davant de tota l’assemblea. Un cop fet això la mateixa delegació li presentava l’oferta de la Cort o el Parlament, el donatiu, que era llegit pel protonotari, i amb això acabava la Cort i el Parlament de forma oficial, tot i

39 Sas impostas noas si poniant deretu suta sa gestione de su Cunsìgiu de contea de su Generale pro las controllare. In su Parlamentu de su 1583, sos istamentos aiant propostu sa creatzione de unu Cunsìgiu de contea che pare a su catalanu o a su valentzianu pro chi contivigiaret s’imposta istabilèssida in sas esportatziones pro pagare su fràigu de turres de guardiania in sa costera pro amparare s’ìsula. Su rei peroe aiat dislindadu in manera crara chi custa esseret un’amministratzione de nùmene e de deretu intames de una Cunsìgiu de contea, pro istransire aici su casu de Catalùnnia, in ue s’amministratzione fiscale votada dae sas Cortes si fiat trasformada in una istitutzione de defensa de sas libertades costitutzionales. Sa cuntierra prus manna in sos Parlamentos de su sèculu XVII est istadu s’importu de sa dadura, ca s’economia de su Rennu sufriat una situatzione de annos de crisi, cun cadaletas de pesta e una situatzione sighida de drenàgiu de resursas umanas e materiales pro sa polìtica bellica costante de sa monarchia ispànica. Cun sa tzerimònia de sa cuncruida si serraiat sa Corte Generale e su Parlamentu. Su rei giuraiat sa legislatzione pregonada dae custas assembleas, chi li fiat presentada dae una delegatzione de sos tres bratzos, giuta dae su presidente de s’eclesiàsticu in dae in antis de tota s’assemblea. Fatu custu, sa matessi delegatzione li presentaiat s’oferta de sa Corte o de su Parlamentu, sa dàdiva, lèghida dae su protonotàriu, e cun custa acabaiat sa Corte e su Parlamentu de manera ofitziale, mancari chi galu podiat


40

Corts i Parlaments

que encara es podia donar el cas que acuntèssere chi, pro nàrrere, si aprofetaret s’aprofités per armar algun cavaller, per pro armare a unu cabadderi. exemple. Conclusions

Cuncluos

Per cloure aquesta ponència enunciaré resumidament els aspectes més importants que s’han assenyalat en aquesta exposició. Així, en primer lloc la terminologia, pel cas català l’assemblea representativa que pactava amb el rei les lleis i oferia un donatiu voluntari per tal que la corona portés a terme el bé comú s’anomenà Cort General i a Sardenya Parlament General. No es pot establir una evolució directa entre ambdues institucions ja que quan a Catalunya cada cop era més el temps que transcorria entre una i altra a Sardenya la freqüència de convocatòries era més elevada. Sí que es pot establir que els Parlaments sards eren una versió “simplificada” de la institució catalana. Els orígens de les Corts a Catalunya s’han de buscar en les assemblees de Pau i Treva i en la Cúria comtal magna en els segles XI i XII. A Sardenya el Parlament que donà origen a la institució fou el que va convocar Pere III el 1355. En ambdós casos, aquestes assemblees estaven configurades pels tres estaments en els quals es dividia la societat del moment: l’eclesiàstic, el nobiliari i el reial, en el qual participaven els representants de les viles i ciutats reials. La Cort i el Parlament tenien una estruc-

Pro cungiare custu papiru, apo a enuntziare in forma resùmida sos aspetos prus de importu sinnalados in custa espositzione. Tando, in primis sa terminologia, s’assemblea rapresentativa chi cuncordaiat cun su rei sas leges e oferiat una dàdiva voluntària pro chi sa corona learet a cumpridura su bene comune si naraiat Corte Generale in su cuntestu catalanu e Parlamentu Generale in Sardìnnia. Non si podet istabilèssere un’evolutzione direta intre sas duas istitutziones giai chi cando in Catalùnnia fiat onni borta de prus su tempus chi nche colaiat intre s’una e s’àtera, in Sardìnnia sa frecuèntzia de cunvocatziones fiat majore. Si podet peroe cuntrobare chi su Parlamentu sardu fiat una versione simplificada de sa Corte catalana. S’orìgine de sas Cortes in Catalùnnia depet èssere chircada in sas assembleas de Pau i Treva e in sa Cùria de contea in sos sèculos XI e XII. In Sardìnnia su Parlamentu chi at ingendradu s’istitutzione est istadu su chi aiat cunvocadu Pedru III in su 1335. In ambos casos, custas assembleas fiant costituidas dae sos tres istamentos chi nche fiat partzida sa sotziedade de su tempus: s’eclesiàsticu, sa nobilesa e sos reales, in ue pigaiant parte sos rapresentantes de tzitades e comunas reales. Sa Corte e su Parlamentu teniant un’istrutura bàsica chi cun-


Corts i Parlaments tura bàsica que consistia en la convocatòria, la proposició reial, la satisfacció dels greuges, la legislació, el donatiu i la cloenda. En les diverses convocatòries del Parlament General aquest anà afermant la seva natura. Així en el de 1481 a 1485 es constatà la confirmació de la natura jurídica de l’assemblea sarda com un Parlament general del Regne i, posteriorment, en el període de 1497 a 1511, s’implantà de forma específica la praxi de les Corts generals de Catalunya. En el Parlament de 1511 s’afermaren els trets distintius de la institució, a semblança sempre de la Cort General catalana. Es pot afirmar que, en aquells moments, s’inicià un període de la institució que es mantingué, a grans trets, fins a la fi de la dominació hispànica del Regne. L’herència jurídica catalana fou considerada, després de superar els moments de la conquesta, com el dret més propi de l’autonomia sarda i perdurà fins a la unió amb els Savoia. Amb el pas de la sobirania del Regne de Sardenya als Savoia, el 1720, es va iniciar el declivi del Parlament General de Sardenya com a institució política representativa dels estaments privilegiats de la societat.

41 sistiat in sa cunvocatzione, sa propositzione reale, sa satisfatzione de sas chèscias, sa legislatzione, sa dàdiva e sa cuncruida. In sas diferentes cunvocatziones de su Parlamentu Generale, si fiat afirmente a bellu a bellu sa natura sua. Aici in su Parlamentu dae su 1481 a su 1485 s’est averiguada sa cunfirma de sa natura giurìdica de s’assemblea sarda comente a Parlamentu generale de su Rennu e, a pustis, in su perìodu 1497-1511, s’est istabilèssida de manera ispetzìfica sa prassi de sas Cortes generales de Catalùnnia. In su Parlamentu de su 1511 si fiant afirmados sos tretos distintivos de s’istitutzione, semper a assimìgiu de sa Corte generale catalana. Si podet afirmare chi, in cussu momentu, cumentzat unu perìodu de s’istitutzione chi si mantenet fintzas a sa fine de sa dominatzione ispànica de su Rennu. S’eredade giuridica catalana fiat cunsiderada, a pustis de àere superadu sos momentos de sa cunchista, comente su deretu pròpiu de s’autonomia sarda e s’est cunservada fintzas a s’unione cun sos Savòia. Cun sa colada de sa soberania de su Rennu de Sardìnnia a sos Savòia, in su 1720, cumentzaiat sa derruta de su Parlamentu Generale de Sardìnnia comente a istitutzione polìtica rapresentativa de sos istamentos privilegiados de sa sotziedade.


Bibliografia • V. Ferro, El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, 1987. • J. Maria Gay i Escoda, La creació del dret a Corts i el control institucional de la seva observança, Atos de su Cungressu “Les Corts a Catalunya: actes del congrés d’història institucional: 28, 29 i 30 d’abril de 1988”, Bartzellona, 1991. • G. Gonzalvo i Bou, Les assemblees de Pau i Treva i l’origen de la Cort General de Catalunya, Atos de su Cungressu “Les Corts a Catalunya: actes del congrés d’història institucional: 28, 29 i 30 d’abril de 1988”. Bartzellona, 1991. • O. Oleart i Piquet, Organització i atribucions de la Cort General, Atos de su Cungressu “Les Corts a Catalunya: actes del congrés d’història institucional: 28, 29 i 30 d’abril de 1988”. Bartzellona, 1991. • A. Mattone, «Corts» catalane e Parlamento sardo: analogie giuridiche e dinamiche istituzionali (XIV-XVII secolo)” Atos de su Cungressu “XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona. Sassari-Alghero, 12-24 maggio 1990”, Tàtari, 1996, vol. IV. • L. de Peguera, Pràctica, forma y stil de celebrar Corts generals en Catalunya, Bartzellona, 1632. • E. Serra i Puig, Butlletí bibliogràfic sobre les Corts catalanes, in «Arxiu de Textos Catalans Antics», (Bartzellona), 26 (2007), pp. 663-738.

42


Giuanne Maria Angioy e sa Sarda Revolutzione Giuanne Maria Angioy i la Sarda Revolució (1793-1802) Alessandra Arru Universitat de Barcelona ∼·∼ ∼·∼ ∼·∼

Su rolu de Giuanne Maria Angioy

(Bono, 1751 − Parigi, 1808) in su cuntestu de su movimentu anti-assolutìsticu e antifeudale de sa Sardìnnia est icònicu: un’òmine a caddu intre duas èpocas e duas mentalidades, cussa de s’Ancien Régime e s’època illuminista e de sa Revolutzione Frantzesa, chi cumentzat s’àndala sua comente magistradu de sa Reale Audièntzia, si faghet sustenidore de un’echilìbriu nou in sas relatziones intre “Sarda Natzione” e sa “Dominatzione Sabàuda” e in fines leat positziones anti-baronales e giughet una missione cara a sa capitale de s’ìsula pedende sa sessadura de su sistema feudale. De erèntzia nòbile, fiant meres propietàrios minores, Angioy si fiat cojuadu cun sa fìgia de unu ricu cummertziante e l’aiant numenadu curadore de s’eredade sua. Gràtzias a custa eredade, aiat cumentzadu a isperimentare laoreras noas (cultivu de bambaghe e ìndigu), e carchi impresa minore de manufatura. Isse difatis, cumpartziat sas ideas reformistas de sa monarchia e su cumbinchimentu chi tocaiat a annoare sas tècnicas produtivas de s’ìsula, fintzas pro favorèssere un’indipendèntzia majore 43

El rol de Giovanni Maria Angioy

(Bono, 1751- Paris, 1808) dins de l’àmbit del moviment anti-absolutista i antifeudal de Sardenya és icònic: un home entre dues èpoques i dues mentalitats, la de l’Ancien Régime i l’època de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, que comença la seva trajectòria com magistrat de la Reial Audiència, es converteix en defensor d’un nou equilibri en les relaciones entre la “Sarda Nació” i la “Dominació Sabauda” i finalment adopta posicions anti-baronials i dirigeix una expedició fins la capital de l’illa demanant l’abolició del sistema feudal. Venint d’una família de la petita noblesa terratinent, Angioy s’havia casat amb la filla d’un ric comerciant i l’havien nominat curador de la seva herència. Gracies a aquesta herència, va començar alguns experiments en l’agricultura (cultiu del cotó i del indi), i la creació d’algunes petites empreses manufactureres. Ell compartia les idees reformistes de la monarquia i la convicció que s’havia d’innovar les tècniques productives de l’illa, per permetre també


44 dae sas produtziones foranas e cuncàmbios cummertziales prus balantzados. Fiat idea sua, pro nàrrere, chi su cultivu de sa bambaghe podiat permìtere a sos massajos de balangiare rentas majores dae su traballu issoro, e in prus podiat fàghere cumentzare sa produtzione locale de telas, minimende aici su costu pro àteras impresas, comente pro esempru sa formatzione de una flota de naes de pisca e mercantiles. Semper cun cust’annotu, aiat fundadu sa prima fàbrica sarda de berritas. Dae unu puntu de annotu polìticu Angioy, espertu de deretu, fiat cussiente chi sa cuntzentratzione de su podere in manos piemontesas rapresentaiat una violatzione de sas leges e mandos de su Rennu, aici comente aiat dèpidu giuigare siat sas cuntierras intre feudatàrios e vassallos, e siat sas chistiones in relata cun s’amministrazione de sa giustìtzia pro porfias in intro de sa comunidade. Custa situatzione crònica de malu guvernu fiat comune mescamente in su Cabu de Susu, in ue sos feudatàrios, a su sòlitu residentes in Tàtari e no in sos terrinos issoro, imponiant tributos graes meda e non acumpriant sos òbrigos issoro de amministratzione de sa giustìtzia e regulamentu de sas fainas fitianas de su fèudu. Non est unu casu tando chi Tàtari s’at a fàghere teatru de sa prima rebellia anti-baronale in su 1780, avanguàrdia de s’avolotu anti-feudale e bastione de sa resistèntzia nobiliària chi at a favorèssere sa repressione de sas rebellias e su cungelamentu de sa Sardìnnia in su feudalèsimu e in sa poberesa galu pro annos meda.

Angioy e sa Sarda Revolutzione una major independència de les produccions externes i un major equilibri dels intercanvis comercials. Era una idea seva, per exemple, que el cultiu de cotó no solament hauria permès als pagesos obtenir majors ingressos del seu treball, si no que hauria donat pas a la producció local de pintures, disminuint així el cost d’altres empreses, com per exemple la formació d’una flota de vaixells pesquers i mercantils. També en aquest context, havia fundat la primera fabrica sarda de berritas. Des del punt de vista polític, Angioy, expert de dret, era conscient que la concentració del poder en les mans dels piemontesos constituïa una violació de les lleies i prerrogatives del Regne, i també havia hagut de jutjar tan els conflictes entre feudataris i vassalls, com les qüestions relatives a l’administració de la justícia per conflictes dins de la comunitat (que era en realitat responsabilitat del feudataris). Aquestes situacions de mala administració crònica eren comú sobretot al Cap del Nord , on els feudataris, que solien residir a Sàsser i no als seus territoris, imposaven tributs molts pesats i no complien amb les seves obligacions d’administració de la justícia i regularització dels assumptes quotidians del feu. No es una casualitat que Sàsser va ser el teatre de la primera revolta antibaronial en 1780, avantguarda de la revolta anti-feudal i centre de la resistència nobiliària que hauria finalment permès la repressió de les revoltes i la congelació


Angioy e sa Sarda Revolutzione In s’interis de s’intentu de cunchista de sa Sardìnnia pro parte de sa Frantza revolutzionària in su 1793, Angioy aiat tentu unu rolu crae de finantziadore de sas armadas sardas, creadas cun atrèmenu de sos tres Istamentos, chi s’aiant autocunvocados pro more de s’inèrtzia piemontesa. S’intentu frantzesu aiat faddidu gràtzias a sas defensas ordingiadas dae sos Istamentos. A custu puntu, sos Sardos isetaiant dae su rei su reconnoschimentu de su valore e lealtade issoro, e de sa capatzidade chi aiant mustradu de si autoorganizare, siat in forma de grangeos a sos cumbatentes e finantziadores, e siat in forma de reconnoschimentu de sos mandos chi sas leges intregaiant a sos Istamentos in contu de partitzipatzione in su podere de detzisione e de numenamentu e de su deretu de sos Sardos de ocupare in manera preferentziale sas càrrigas de s’amministratzione pùblica. Prus de una borta su rei s’aiat mustradu pagu atentu fache a sas cunditziones de s’ìsula, in antis non cuntzedende grangeos a sos cumbatentes, e agoa non acollende sas dimandas resùmidas in sas Chimbe Pregontas, e in fines donende a nòbiles sardos unas cantas càrrigas sena de consultare sos Istamentos. Sos annos dae su 1793 a su 1796 sunt marcados dae custa dinàmica de refudu piemontesu de acumprire sas dimandas de sos Sardos: custu aiat leadu a una radicalizatzione graduale de su cunflitu e a sa formatzione de bandas diferentes intre sos Sardos matessi, a livellu polìticu e territoriale. In su pranu polìticu, a su

45 de Sardenya en el feudalisme i en la pobresa durant molts anys. Durant l’intent de conquista de Sardenya per part de la França revolucionaria en 1793, Angioy va tenir el paper clau de finançar les armades sardes, creades a través d’una resolució dels tres Stamenti, que es van convocar autònomament davant la inèrcia piemontesa. La incursió francesa va fracassar gràcies a les defenses dels Stamenti. En aquest punt, als Sards esperaven el reconeixement per part del Rei del seu valor, de la seva lleialtat i de la capacitat de autoorganització que havien demostrat, tan a través de regalies pels combatents i pels finançadors, com a través del reconeixement de les prerrogatives que les lleies assignaven als Stamenti pel que es referia a la participació en la presa de decisions i de nomenament i al dret dels Sards a ocupar de forma preferencial els llocs de l’administració pública. Sovint el Rei va demostrar poca atenció cap la situació de l’illa, primerament no concedint premis als combatents, i després no acollint les peticions resumides en les Cinque Domande (Cincs Peticions) i finalment nomenant alguns nobles Sards com alts càrrecs, sense consultar prèviament els Stamenti. Els anys des del 1793 fins al 1796 estan marcats per aquesta dinàmica de negativa piemontès a complir amb les peticions dels Sards: això va portar a una radicalització progressiva del conflicte i a la formació de diferents bandes entre els mateixos Sards,


46 cumentzu s’aiant contrapostu potriotos e realistas, a pustis, a intro de su partidu patriòticu matessi, s’ala prus radicale e illuminada, sos novatores, e sos moderados, detzisos a mantènnere s’òrdine feudale; a livellu territoriale, su chi aiat acontèssidu fiat su “scisma” de sos barones tataresos, detzisos a si fàghere apojare dae su Rei in sa punna issoro de reprimire onni tentada de modificatzione de sos echilìbrios sotziales chi poderet disvantagiare a issos. Giuanne Maria Angioy aiat tentu unu rolu crae in custas acontèssias. Comente a membru de s’Istamentu militare aiat leadu parte a sa redatzione de sas Chimbe Pregontas e a pustis a sas detzisiones imbenientes pigadas dae sos Istamentos, aici comente a su Guvernu de sa Sardìnnia, abarradu in manos de sa Reale Audièntzia in fatu a sa catzada de sos Piemontesos in sa rebellia de su 28 de Abrile 1794. Paris cun sos àteros membros de sos Istamentos e intelletuales, aiat isvilupadu s’idea de una identidade sarda pretzisa, de una pàtria sarda, cun deretos ispetzìficos e piessinnos peculiares. Angioy aiat una cuntzetzione legitimista de su podere: bidiat una Sardìnnia prus autonomista, ma semper a suta de su monarca. Fintzas sa luta anti-feudale sua fiat incuadrada in custa bisione: comente aiat ispricadu in sa lìtera dae Aristanis de su 9 de Làmpadas 1796, in s’interis de s’intentu de martza cara a Casteddu, sa revocatzione de su Feudalèsimu non fiat difatis incumpatìbile cun sa permanèntzia de sa monarchia. Su fallimentu de sos in-

Angioy e sa Sarda Revolutzione a nivell polític i territorial. Políticament, en un primer moment es van oposar patriotes i realistes, però desprès dins del mateix partit patriota, l’ala més radical i il·luminada, els novatores, i els moderats decidits a mantenir l’ordre feudal; a nivell territorial es va produir el “cisma” dels barons de Sàsser, decidit a ser recolzat pel Rei en el seu objectiu de reprimir qualsevol intents de canviar pel seu desavantatge els equilibris socials. Giovanni Maria Angioy va jugar un paper clau en aquests esdeveniments. Com a membre del Stamento militar va participar a la redacció de les “Cinque Domande” i de les successives decisions preses pels Stamenti, així com al govern de Sardenya, que s’havia quedat en les mans de la Reial Audiència desprès de l’expulsió dels Piemontesos duran la revolta del 28 d’abril de 1794. Juntament amb els altres membres dels Stamenti i amb els intel·lectuals estava desenvolupant l’idea d’una precisa identitat sarda, d’una pàtria sarda, amb específics drets i característiques peculiars. Angioy tenia una concepció legitimista del poder: veia una Sardenya per la majoria autònoma, però sempre en el marc de la monarquia. La seva lluita anti-feudal també estava dins d’aquesta visió: com explicava en la seva carta des de Oristà del 9 de juny del 1796, durant el seu intent de marxa cap a Càller, la revocació del feudalisme no era incompatible amb la permanència de la monarquia. El fracàs dels seus intents


Angioy e sa Sarda Revolutzione tentos suos de mudare s’assentu amministrativu e sotziale de s’ìsula, comente cussos de ispricare deretu a su rei sa situatzione sarda, l’aiant leadu in su 1796 e in sos annos imbenientes a chircare una mediatzione o un’àteru interventu frantzesu. No est craru si Giuanne Maria Angioy fintzas dae su cumentzu de sa Sarda Revolutzione tenneret ideas anti-feudales craras, o si fiant istadas sas acontèssias e sas isperièntzias personales a lu ispìnghere fache a custa positzione. Sos istòricos galu si interrogant a pitzus de s’evolutzione de su pessamentu suo, bida sa paghesa de sos iscritos suos, sas opiniones cuntrastantes de sos cuntemporàneos suos, chi a s’ispissu lu descriiant comente unu giacobinu toutcourt, e fintzas pro more de sas fontes contradditòrias de s’Otighentos chi faeddant de isse (mescamente su Manno nde donat una descritzione pèssima). Est tzertu peroe chi carchi collaboradore e amigo suo, comente Cilocco e Mùndula, protagonistas de sa rebellia contras a sos barones tataresos de su 1796, teniant ideas anti-feudales fortes e fintzas republicanas. In segus a s’intentu de sos “realistas” de impònnere un’istadu de politzia e protzèdere a s’impresonamentu o eliminatzione de sos “patriotos”, una rebellia noa aiat leadu a s’eliminatzione de s’intendente Pitzolo e a s’impresonamentu de su generale de sas Armas Paliaccio. A custu puntu su guvernu de s’ìsula fiat rutu in manos de sos patriotos, sa reatzione de sos barones tataresos fiat istada inzerrada e custos aiant chircadu s’agiudu de s’autoridade reale

47 d’innovar l’organització administrativa i social de l’illa, i d’explicar directament al rei la situació sarda, el van conduir en 1976 i en els anys següents a buscar una mediació o una nova intervenció francesa. No està clar si Giovanni Maria Angioy tenia des del principi de la Sarda Revolució clares idees anti-feudals, o si van ser els esdeveniments i les seves experiències personals a empènyer-ho cap a aquesta posició. Els historiadors es pregunten encara sobre l’evolució del seu pensament, atès el caràcter limitat dels seus escrits, les opinions contrastants dels seus contemporanis, que sovint el descrivien com un jacobí tout-court, i també a causa de les fonts contradictòries del segle XIX que parlen d’ell (sobretot Manno ens dona una descripció molt dolenta). Certament alguns dels seus col·legues i amics, incloent Cilocco i Mundula, protagonistes de la revolta contra els barons de Sàsser del 1796, tenien unes fortes idees anti-feudals i fins i tot republicanes. Després de l’intent dels “realistes” de imposar un estat de policia i de seguir amb l’empresonament o eliminació dels “patriotes”, en 1795 una nova revolta va portar a l’eliminació de l’intendent Pitzolo i a l’empresonament del General de les Armes Pagliaccio. En aquest moment el govern de l’illa va caure en mans dels patriotes, desencadenant llavors la reacció dels barons sassaresos, que van buscar l’ajut de l’autoritat reial per desfer-


48 pro si liberare de sos chi costituiant unu perìgulu a su domìniu issoro. Est pro istransire s’isolamentu de sa Capitale, chi sos patriotos detzident de si balangiare s’apoju de su pòpulu, permitende chi custu presentaret a sa Reale Audièntzia sas denùntzias suas contra de sos abusos baronales e, in fines, imbiende in sos tretos rurales unos cantos commissàrios chi isprichessent su sinnificadu de sa revolutzione issoro, leada a dae in antis “pro su bene universale de su Rennu e de totu sos abitantes suos e singularmente pro sos chi intendent prus de sos àteros su pesu de s’opressione de su sistema feudale longobardu” (Gianne Frantziscu Simòn, su 13 de su mese de Santugaine 1795, arresonu in s’assemblea de sos Istamentos). In s’interis, unas cantas biddas s’aiant dadu “istrumentos de unione”, cun issos pediant s’illoimentu onerosu de su fèudu. Giuanne Maria Angioy e sos àteros novatores si fiant acatados deretu de s’importàntzia e potentzialidade innoadoras de custos atos (los aiant dessinidos in su diàriu de sos Istamentos che “atu ispantosu”): pro sa cungrega angioiana fiat craru oramai chi sa chistione patriòtica fiat presa a cussa antifeudale. Issos, cun sos arresonos issoro, cun sos cummissàrios mandados in sos sartos e cun sas publicatziones in su diàriu de sos Istamentos, aiant isparghinadu sos ideales illuminista ligados a sos deretos de sos òmines e a sas cuntzetziones noas de agualidade e giustìtzia. Custa bisione peroe non fiat cumpartzida cun s’àtera parte de su partidu patriòticu,

Angioy e sa Sarda Revolutzione se dels que constituïen un perill pel seus dominis. Per evitar l’aïllament de la Capital, els patriotes decideixen a guanyar-se el suport de la gent, donant-li el permís de presentar les seves denuncies a la Reial Audiència contra els abusos dels barons i, finalment, enviant comissaris a les zones rurals que expliquessin el significat de la seva revolució, duta a terme “per al bé universal del Regne i de tots els seus habitants i singularment pels que es senten més que els altres el pes de l’opressió del sistema feudal longobard” (Gian Francesco Simon, 13 d’octubre de 1795, discurs a l’assemblea dels Stamenti). Mentrestant alguns pobles es van equipar amb “instruments d’unió”, a través dels quals demanaven la emancipació onerosa del feu. Giovanni Maria Angioy i els altres novatores es van assabentar ràpidament de la rellevància i de les potencialitats innovadores d’aquests actes (els van definir al diari dels Stamenti com un “acte extraordinari”): per la facció d’Angioy era ja clar el fet que la qüestió patriota estava doblement vinculada a la facció anti-feudal. Ells, a través dels seus discursos, dels comissaris enviats a les zones rurals i de les publicacions al diari dels Stamenti van popularitzar de fet el nou ideari il·luminista lligat als drets de l’home i a les noves concepcions d’igualtat i justícia. Aquest punt de vista no era compartit, però amb l’altra banda del partit pa-


Angioy e sa Sarda Revolutzione chi tzertu cheriat otènnere prus podere pro sos corpos rapresentativos de s’ìsula, ma in prus a mantènnere sos mandos feudales issoro. Tando ant a èssere issos a privare Angioy de sos poderes suos, firmare sa martza cara a Casteddu, a lu decrarare foras de lege e a lu custrìnghere a su disterru, leende a dae in antis sa repressione de sa cungrega sua e de sos chi aiant partitzipadu a sas rebellias e favoressende, in pràtica, sa torrada a una situatzione anteriore a su 1793. Sa cunchista de Tàtari pro parte de sos patriotos e sos abolotos contìnuos de su Cabu de Susu aiant leadu s’assemblea de sos Istamentos a imbiare, in su 1796, Angioy in su nord, cunferendeli sa càrriga de Alter Nos, est a nàrrere sustitutu de su bisurrei, siat gràtzias a sa majore cunfiantza chi isse teniat cun su nord de sa Sardìnnia, e siat ca sos cumandantes de sos rebeldes anti-baronales tataresos perteniat a sa fatzione sua. No est craru si custa detzisione fiat istada pigada in bona fide, cunfiende in sas virtudes diplomàticas e amministrativas de Angioy, o si intames fessit pro lu custrìnghere a si iscobèrrere e isvelare sas positziones ideològicas suas pro si pòdere in fines liberare de isse. Comente si siat, Angioy aiat tzucadu cara a Tàtari su 13 de Freàrgiu de su 1796. In su camminu aiat tocadu biddas meda, in ue aiat cungiminadu vàrias cuntierras, e in ue lis fiant istadas presentadas vàrias denùntzias de abusos baronales. In prus, su biàgiu fiat s’ocasione pro averguare sa poberesa de sos massajos sardos e incora-

49 triota, els membres de la qual volien sí un major poder pels cossos representatiu de l’illa, però també mantenir els seus privilegis feudals. Seran ells, llavors, a privar Angioy dels seus poders, bloquejar la seva marxa cap a Cáller, declararho criminal i obligar-ho a exiliar-se, duent a terme la repressió de la seva banda i d’aquells que havien participats a les revoltes i afavorint pràcticament la volta a una situació pre-1793. La conquista de Sàsser per part dels patriotes i les persistents turbulències del Cap Septentrional van portar l’assemblea dels Stamenti a enviar Angioy, en 1796, al septentrió, amb el càrrec de Alternos, o sigui substitut del virrei, tan per la seva familiaritat amb el Nord de Sardenya com perquè els caps dels insurgents anti-baronials sasseresos eren de la seva mateixa facció. No està clar si aquesta decisió es va prendre de bona fe, confiant en les virtuts diplomàtiques i administratives de Angioy, o si en canvi va ser una acció per obligar-li a descobrir-se i revelar les seves posicions ideològiques per poder desferse d’ell. De tota manera, Angioy va començar el seu viatge cap a Sàsser el 13 de febrer de 1796. Durant el seu recorregut va fer unes parades en nombrosos pobles, on va poder resoldre diferents controvèrsies, i on se’ls van presentar diverses denúncies d’abusos baronials. A més, aquest viatge va ser l’ocasió per verificar en persona la penosa pobresa dels pagesos i agricultors


50 girlos a cuncordare istrumentos de unione pro rechèrrere s’illoimentu de sos fèudos. Biddas meda aiant donadu a Angioy guàrdias pro afortiare s’iscorta sua. A sa lòmpida in Tàtari fiat istadu acollidu in manera triunfale, cun su cantu de su Te Deum e sas campanas a festa. In s’interis in sos sartos de acanta e in sa tzitade matessi sos vassallos rebeldes aiant refudados de pagare cale si siat tributu (non petzi cussos dèpidos) e assartiaiant magasinos e palatos de sos barones. Angioy pariat apojare sas pretesas e sas positziones de sos vassallos, e isperaiat de pòdere negotziare cun su rei una solutzione pro sa chistione feudale in s’ìsula. In prus s’aiat mustradu detzisu a non coberare sas goddetas dèpidas a Crèsias e feudatàrios, dimustrende sa voluntade anti-feudale sua: in una imbassiada a su bisurrei aiat acraradu chi non diat àere fatu su goddetàrgiu de sos feudatàrios, galu prus pagu cun s’impreu de sa fortza, comente aiat sugeridu su bisurrei matessi. Unu cumportamentu sìmile fiat resurtadu arriscadu, giai chi non podiat non cajonare una reatzione de sa majoria de sos nòbiles, inclùidos sos moderados de su partidu de sos novatores. sos osservadores prus abbistos, comente Mateu Luisi Simòn, aiant cuscuridu chi custu desafiu de Angioy diat àere leadu a s’isderruta e fatu dannu a sa Sardìnnia e a su pòpulu Sardu. Isse teniat resone: sos de su “partidu patriòticu” matessi aiant dennegadu a Angioy e nde aiant causadu s’isderruta. Angioy peroe fiat oramai detzisu a giog-

Angioy e sa Sarda Revolutzione sards i empènyer-los a crear instruments d’unió, a través dels quals demanar el rescat dels feus. Molts d’aquests pobles van proporcionar guàrdies a Angioy per reforçar la seva escorta. A la seva arribada a Sàsser, el van acollir triomfalment, amb el cant d’un Te Deum i als tocs campanes. Mentrestant al camp dels voltants i a la mateixa ciutat els vassalls revoltosos es negaven a pagar cap tipus d’impostos (no solament els que els havien estat demanats injustament) y a més assaltaven les botigues i els edificis dels barons. Angioy semblava recolzar les pretensions i les posicions dels vassalls, i esperava poder negociar amb el Virrei, el Ministre de Sardenya i el propi Rei, una solució per la qüestió feudal en l’illa. Es va mostrar també decidit a no recaptar els impostos deguts a l’Església i als feudataris, demostrant la seva voluntat anti-feudal: en una carta seva al Virrei va aclarir que no actuaria com recaptador dels feudataris i molt menys amb l’ús de la força, com suggerit pal mateix Virrei. Aquest tipus de conducta es va revelar imprudent, atès que no podia no causar una reacció per part de la majoria dels nobles, inclosos els moderats del partit dels novatores. Els més astuts observadors, entre els quals Matteo Luigi Simon, predeien que aquest desafiament de Angioy portaria a la seva derrota i danyaria a Sardenya i a la població Sarda. Ell tenia raó: de fet, van ser els mateixos membres del “partit patriota”a


Angioy e sa Sarda Revolutzione are totu sas cartas suas: su 2 de Làmpadas, cun s’agiudu de militzianos, aiat mòidu pro Casteddu. Su 6 de Làmpadas in Macumere aiat dèpidu parare fronte pro sa prima bia a sa resistèntzia ghiada dae sos barones. In fines, su 9 de Làmpadas, lòmpidu in Aristanis, aiat imbiadu una lìttera a su bisurrei, presentendeli sa fidelidade de sa Provìntzia de Logudoro a sa Corona e cunfirmende sa voluntade de defensare “deretos, interessos e mandos de sa Natzione Sarda”, pedende un addòviu cun sos Istamentos e cun su bisurrei matessi. Pro custu, proponiat puru una mediatzione frantzesa (no est craru si fiat una minetza inchelada o si in cussu momentu isse aiat cuntatos cun sos frantzesos). Ma s’8 de Làmpadas su rei aiat detzìdidu in fines de acollire sas Chimbe Pregontas de su 1793, e sos nòbiles Sardos aiant detzìdidu de firmare s’initziativa angioina e aiant mandadu sos cabadderis contra a s’ex Alter Nos. Giuanne Maria Angioy fiat resèssidu a si fuire gràtzias a s’agiudu ofertu dae unas biddas e su 16 de Làmpadas si fiat imbarcadu in Portu Turre cara a Genova. Arribadu in Turinu iscriet su memoriale de defensa pro incrarire a su rei sa situatzione sarda e negare sas novas chi lòmpiant dae sos inimigos suos in Sardìnnia: una borta in prus isse torraiat a repìtere sa netzessidade de respetare sa natura costitutzionale de sa monarchia sarda, e tando su deretu de sa natzione sarda a tènnere una relata direta cun su rei, sena de sa mediatzione de su bisurrei o de su mini-

51 desaprovar Angioy i a causar la seva derrota. Angioy, però, estava decidit a jugar totes les cartes: el 2 de juny, amb un grup de milicians, es va posar en marxa cap a Càller. El 6 de juny a Macomer va haver de lidiar per la primera vegada amb la resistència dels barons. Finalment, el 9 de juny, arribat a Oristany, va enviar una carta al Virrei en la qual, presentant la lleialtat de la Província del Logudor a la Corona, reiterava la voluntat de defensar “els drets, els interessos i els privilegis de la Nació Sarda”, sol·licitant una reunió amb els Stamenti i amb el mateix Virrei. Per aquest motiu, proposava també una mediació francesa (no està clar si va ser una amenaça oculta i se en aquell moment ell tenia de veritat contactes amb els francesos). Però el 8 de juny el Rei havia finalment decidit d’acollir les Cinque Demande del 1793, i els nobles Sards van decidir aixafar la iniciativa de Angioy i enviar els seus cavallers en contra de l’ex-Alternos. Giovanni Maria Angioy va aconseguir escapar-se gracies a l’ajut d’alguns pobles i el 16 de juny es va embarcar a Porto Torres cap a Gènova. Arribat a Torí va escriure un memorial de defensa per explicar al Rei la situació sarda i desmentir les noticies que arribaven dels seus enemics en Sardenya: una vegada més reiterava la necessitat de respectar la natura constitucional de la monarquia sarda i el dret de la nació sarda a tenir un discurs


52 stru; insistiat puru cun sos argumentos de s’imbassiada dae Aristanis, sustenende chi s’atzione sua punnaiat a s’abolitzione de su feudalèsimu in Sardìnnia e non contra de sa monarchia sabàuda. Cun custu memoriale cheriat fintzas cantzellare sa nomena de “giacobinu” chi sos inimigos suos li aiant donadu. Sos intentos suos de otènnere unu collòchiu cun su rei no aiant tentu resessida e in fines si nche fiat dèpidu frànghere in Frantza. Lòmpidu in Parigi, aiat dirigidu sas reuniones de sos disterrados sardos, chi agiudaiat a agatare aposentu, traballu, cuntatos, e chi animaiat a sighire a traballare pro sa causa sarda, siat cun s’elaboratzione intelletuale e siat pro mèdiu de sos cuntatos cun su guvernu frantzesu. Fiat istadu puru rapresentante ofitziale de sos disterrados polìticos sardos in su guvernu frantzesu. Angioy s’aiat remenadu meda pro favorèssere sa liberatzione frantzesa de sa Sardìnnia: in su 1799 aiat iscritu a rechesta de sos frantzesos sas “Memories sur la Sardeigne”, cunsigende a issos chi, liberada s’ìsula dae sos Piemontesos, abolirent su feudalèsimu, nche batirent sa democratzia, garantende agualidade e libertade, ma respetende sas istitutziones isulanas e s’autonomia de sa natzione sarda, e mescamente respetende costumenes e cumbinchimentos religiosos de sa populatzione, pro istransire rebellias. Isse difatis descriiat sos sardos speddiosos de si liberare dae su giuale piemontesu, ma artivos pro sas istitutziones e costumenes issoro e contràrios

Angioy e sa Sarda Revolutzione directe amb el rei, no a través del virrei o del ministre; insistia també amb els seus arguments de la carta de Oristany, argumentant que la seva acció estava dirigida a l’abolició del feudalisme en Sardenya i no en contra de la monarquia sabauda. Amb aquest memorial ell volia també desmentir la reputació de “jacobí” que els seus enemics l’havien creat. Els seus intents d’obtenir audiència amb el Rei no van tenir èxit i va ser forçat a fugir a França. Arribat a París, es va a convertir en el focus de les reunions dels exiliats sards a la ciutat, que ajudava a trobar allotjament, feina, contactes i animava a seguir treballant per la causa de Sardenya, tan amb l’elaboració intel·lectual, com a través dels contactes amb el govern francès. Durant un cert període va ser el representant oficial dels refugiats politics sards amb el govern francès. Angioy va treballar durament per afavorir una alliberació francesa de Sardenya: en 1799 va escriure a petició dels francesos unes “Memories sur la Sardeigne”, aconsellant-los que una vagada alliberada l’illa dels Piemontesos, abolissin el feudalisme, implantessin una democràcia, garantissin igualtat i llibertat, però respectessin les institucions de l’illa i l’autonomia de la nació sarda, i sobretot actuessin de conformitat amb els costums i les creences religioses de la població, per evitar una rebel·lió popular. De fet, ell descrivia els sards com impacients de lliurar-se del


Angioy e sa Sarda Revolutzione a sos guvernos istràngios chi non lis aerent respetados. Galu in su 1802 pariat possìbile chi sos frantzesos poderent disimbarcare in Sardìnnia, e difatis parit chi Angioy fiat faghende su mediadore intre sos cumpàngios suos in Sardìnnia (Cilocco e Mùndula) e sos frantzesos (teniat dae su 1801 unu cuncàmbiu cun su Ministru Talleyrand). Sa rebellias de su 1802 difatis fiat istada ordingiada pro favorèssere su disimbarcu frantzesu. Sas isderrutas frantzesas de su 1802 aiant cajonadu s’abbandonu de su progetu de disimbarcu in Sardìnnia. Nde aiat sighidu s’atogamentu violentu de s’abolotu de su 1802 e s’imponimentu de unu cursu feudale e assolutìsticu nou in s’ìsula. Devende abandonare s’ativismu suo pro more de custas acontèssias, Angioy s’aiat dedicadu a sa redatzione de un’òpera a subra de s’istòria e sas istitutziones de sa Sardìnnia, L’ancienne et moderne législation de Sardeigne, lòmpida a nois gràtzias a Mateu Luisi Simòn. Isse presentat sa redatzione de cust’òpera comente unu dovere fache a sa natzione sarda, chi meresset chi s’istòria sua, sa grandesa e sas istitutziones suas siant iscritas e cunservadas, siat pro sos istràngios e siat pro sos sardos etotu, chi sos feudatàrios dae tempus lis proibiant de connòschere s’istòria sìnchera issoro, su valore suo e sas istituziones suas berdaderas. Angioy no at a acabare mai cust’òpera pro more de s’iscoramentu chi nche fiat rutu, e forsis, de sas malas cunditziones

53 jou piemontès, però també molt orgullosos de les seves institucions i dels seus costums i hostils als governs estrangers que no els haguessin respectats. Encara en 1802 semblava possible que els francesos desembarquessin a Sardenya, i efectivament sembla que Angioy actués com intermediari entre els seus companys en Sardenya (Cilocco i Mundula) i els francesos (des del 1801 ell tenia una correspondència amb el Ministre Talleyrand). La rebel·lió del 1802, de fet, havia sigut organitzada per afavorir un desembarcament francès. Les derrotes dels francesos del 1802 van causar l’abandó del projecte del desembarcament a Sardenya. Va seguir la violenta repressió de la rebel·lió del 1802 i la imposició d’una nova opressió feudal i absolutista a l’illa. Desprès d’haver hagut d’abandonar el seu activisme com a resultat d’aquest fets, Angioy es va dedicar a la redacció d’una obra sobre la història i les institucions de Sardenya, L’ancienne et moderne législation de Sardeigne, arribada a nosaltres a través de Matteo Luigi Simon. Ell presenta la redacció d’aquesta obra com un deure cap a la nació sarda, que es mereix que la seva historia, la seva grandesa i les seves institucions es descriguin per escrit i estiguin guardades, tan pels estrangers com pels sards mateixos, als quals els feudataris i el rei piemontès prohibien fa temps de conèixer la seva veritable historia, el seu valor, les seves verdaderes institucions.


54 de salude. Mateu Luisi Simòn lu descriet semper prus allenu a sa vida parigina, incapatzu de s’adatare a sa cunditzione noa polìtica e ideològica e a sos istilos noos (chi isse aiat cunservadu, cunforma a su chi narat Simòn, àspidos comente cando biviat in Sardìnnia). S’acabu de sas isperas de liberatzione frantzesa dae su dispotismu e dae su feudalèsimu e sa repressione violenta atuada contra a sos angioinos e sas biddas rebeldes, mescamente pro parte de sas tropas istamentàrias, aiant marcadu s’atogamentu definitivu de s’ispiritu revolutzionàriu de s’ìsula, e aiant lassadu a Angioy sena possibilidade de atzione e sena isperas. Aiat lassadu sa vida pùblica, e si nd’est andadu in poberesa in su 1808. S’isperièntzia de Giuanne Maria Angioy abarrat sa testimonia de unu sentidu patriòticu forte chi aiat cajonadu un’atentu nou a sas cunditziones de vida popolares, e de s’atza de propònnere de bortulare s’òrdine sotziale opressivu pro favorèssere su megioru de sas cunditziones de vida de sas classes subalternas, un’idea noa de giustìtzia e deretos, su progressu e una “froridura de sa Sardìnnia”. A custa posidura radicale, si fiat oposta cussa de sos àteros nòbiles, tropu ocupados a defensare sos privilègios issoro pro pòdere cumprendere chi s’atogamentu de sa dimandas giustas de su pòpulu, sa restauratzione de s’òrdine feudale e su disamparu progressivu de sas dimandas autonomistas diat àere cajonadu pro sa Sardìnnia una situatzione de poberesa crònica e de subal-

Angioy e sa Sarda Revolutzione Angioy mai va acabar aquesta obra, a causa de la prostració en què va caure i, probablement, del mal estat de salut. Matteo Luigi Simon el descriu com progressivament aliè a la vida a París, incapaç d’adaptar-se a la nova situació política, ideològica i als nous modals (que, segon Simon, ell va preservar rudes com quan vivia a Sardenya). La fi de les esperances d’un alliberament del despotisme i del feudalisme gràcies a la ajuda dels francesos i la violenta repressió contra els companys d’Anjoy i els pobles revoltats, per part, sobretot, de les tropes stamentarie, va marcar la definitiva asfíxia del esperit revolucionari a l’illa i van deixar Angioy sense possibilitats d’acció i sense esperances. Va deixar la vida publica, i es va morir pobre a París en 1808. L’experiència de Giovanni Maria Angioy queda com un testimoni d’un fort sentiment patriòtic junt a una nova atenció cap les condicions de vida popular, i del coratge de proposar una subversió d’un ordre social opressiu per afavorir la millora de les condicions de vida de les classes subalternes: una nova idea de justícia i dels drets, per al progrés i per a una “floració de Sardenya”. A aquesta posició radical es va oposar la posició dels altres nobles , massa ocupats en defensar els seus privilegis per comprendre que la repressió de les justes peticions del poble, una rígida restauració de l’ordre feudal i el progressiu abandó de les instancies autonomistes haurien por-


Angioy e sa Sarda Revolutzione ternidade. Cosas meda abarrant a acrarare a pitzus de su camminu e de su pessamentu de s’Alter Nos. Sos inimigos suos lu descrient comente un’estremista giacobinu, prontu a abolotare s’assentu sotziale de sa Sardìnnia e a si nde fàghere dominadore. Sos istimadores suos lu descrient comente s’eroe mannu de s’autonomia e de sos deretos de su pòpulu. Su Manno e s’Azuni nos nde donant un retratu pèssimu, descriendelu comentu unu traitore chi ordingiaiat in s’umbra, responsàbile de s’occhidura de meda inimigos – Pitzolo pro nàrrere – unu republicanu pro-frantzesu chi peroe non aiat sa balentia de disvelare sas positziones suas, e chi lassaiat su càrrigu de lu fàghere a àteros cumponentes de su partidu. Su Botta, chi l’aiat connotu in Parigi, nos donat intames sa descritzione de un’òmine onestu, de unu cabadderi balente intregadu de su totu a sa causa de sa pàtria sarda e lu descriet comente òmine de àteros tempos. Est sìmile sa descritzione chi nde donat su Ginguenè. Sas lìteras de su 1796 e sos iscrito dae su disterru nos agiudant a cumprèndere mègius su pensamentu de Angioy e a lu distìnghere dae cussu de s’ala prus estremista de su partidu suo (mescamente Mùndula e Cilocco, republicanos). Paret chi isse fiat istadu ispintu cara a Frantza atraidu dae s’idea de instaurare una repùblica in Sardìnnia dae sa resistèntzia agatada in sa nobilia locale. Su chi prus caraterizat su pensamentu suo est sa sensibilidade pro sas peculiaridades de sa Sardìn-

55 tat a Sardenya una situació de pobresa crònica i subalternitat. Queden per aclarir moltes coses sobre el recorregut i el pensament de l’Alternos. Els seus enemics el descriuen com un extremista jacobí, llest per alterar l’ordre social de Sardenya i eventualment fer-se’n dominador; els seus estimadors el descriuen com el gran heroi de l’autonomia i dels drets del poble. Manno i Azuni ens donen un retrat pèssim, descrivint-ho com un traïdor que conspirava a l’ombra, responsable de l’assassinat de diversos enemics, entre els quals Pitzolo, en parlen com d’un republicà pro-francès, que no tenia el valor de revelar clarament les seves posicions, i que deixava que ho fessin altres membres del seu partit per ell. Botta, que el va conèixer a París, ens dona, en canvi, la descripció d’un home valorós, totalment bolcat a la causa de la pàtria sarda i el descriu com d’una altra època. Un descripció semblant la dona Ginguené. Les cartes del 1796 i els escrits de l’exili ens ajuden a situar majorment el pensament de Angioy i a distingir-ho del de la facció més extremista del seu partit (sobretot Mundula i Cilocco, republicans). Sembla que ell va ser empès cap a França i atret per l’idea d’instaurar una república en Sardenya a causa de la resistència dels nobles locals. El fet que més caracteritza el seu pensament és una marcada sensibilitat per la peculiaritat de Sardenya i una forta reverència per les seves institucions autonòmiques: la con-


56 nia e una reverèntzia forte pro sas istitutziones autònomas: su cumbinchimentu de s’identidade peculiare e de sa pessonalidade giurìdica de sa natzione sarda. Prus chi a una repùblica, Angioy, chi teniat una cultura giurìdica de su Ancien Régime, disigiaiat sa realizatzione de sas caraterìsticas costitutzionales de su sistema polìticu de su Rennu de Sardìnnia. Sos deretos de sa pàtria sarda difatis sunt apostivigados dae sas leges de su Rennu e dae sos mecanismos suos fundados subra de patos. A custa azione de amparadore de sos deretos de sa natzione sarda, si fiat annanta cussa de òmine chi, bènnidu in cuntatu cun sa cultura illuminista e cussiente de sos noghimentos prodùidos dae su sistema feudale sardu, aiat fatu suos sos ideales noos de giustìzia e libertade. Comente giùighe de sa Reale Audièntzia, s’aiat abigiadu chi sas cuntierras intre feudatàrios e vassallos non fiant petzi de natura giurìdica, ma teniant piessinnos de valore, chi isse cheriat resorvere cun s’implementatzione de sos valores illuministas pro fraigare unu sistema prus giustu e losanu. Contende s’istòria de Sardìnnia in su L’ancienne et moderne législation de Sardeigne, Angioy difatis ponet sos feudatàrios in cara de sas responsabilidade issoro comente guvernantes: aiant non petzi permìtidu s’instauratzione de su “giuale istràngiu” in Sardìnnia, ma aiant fintzas traìghidu sos sùdditos issoro, sena de si remenare pro su beneistare issoro. Custu ca, segundu Angioy, sos feudatàrios si fiant iscarèssidos de “èssere sardos”, est a nàrrere non

Angioy e sa Sarda Revolutzione vicció de l’ identitat peculiar i de la personalitat jurídica de la nació sarda. Més que per la república, Angioy, que tenia una cultura jurídica típica de l’Ancien Régime, desitjava la realització de les característiques constitucionals del sistema polític del Regne de Sardenya. Per ell, el drets de la pàtria sarda són de fet aquells que estan consagrats per les lleis del Regne i pels seus mecanismes de tipus pactici. A la seva acció de defensor dels drets de la nació sarda, es va afegir la d’un home que, entrat en contacte amb la cultura de la Il·lustració i conscient dels danys causats pel sistema feudal sard, va abraçar els nous ideals de justícia i llibertat. Com a jutge de la Reial Audiència, es va donar compte que els conflictes entre els feudataris i els vassalls no era de caràcter purament jurídica, si no que tenien unes característiques de valors, que ell volia resoldre amb la implementació dels nous valors de la Il·lustració per construir un sistema més just i flòrid. Narrant l’historia de Sardenya en el seu L’ancienne et moderne législation de Sardeigne, ell va posar els feudataris davant les seves responsabilitat com governants: no solament havien permès l’establiment de la “dominació estrangera” en Sardenya, si no que havien també traït els seus súbdits no havent fet rés per la seva “felicitat”. Tot això perquè, segon Angioy, els feudataris s’havien oblidat “de ser sards”, o sigui no havien complert amb les obligacions


Angioy e sa Sarda Revolutzione aiant acumpridu sos doveres issoro cun sa natzione sarda. Angioy si mustrat puru cussiente de s’importu mannu de s’ispainadura de sas ideas illuministas de deretos e progressu pro fàghere leare cussièntzia a su pòpulu de sos deretos apeigados e de sa fortza de su dispotismu e de su feudalèsimu (dessinidos comente “degradatzione umiliante de sa genia umana”). Isse aiat ispiradu s’imbiu pro parte de sos Istamentos de missàrgios a sos sartos pro annuntziare a su pòpulu sos cuntènnidos de s’atzione de sos Istamentos, chi punnaiat a megiorare sa situatzione de totus. Pro realizare sos valores noos, isse agataiat cumbeniosu a los adatare a sa traditzione istitutzionale sarda: sos istrumentos de unione li pariant una manera perfeta de rapresentare sos deretos de sos sùdditos, semper in sa traditzione patitzia e autonoma de sas istitutziones sardas. Si est difìtzile valorare e ispricare sas resones de sos cumportamentos suos o dessinire cali fessint a berus sos cumbinchimentos suos, est acraradora sa cunduta sua de Alter Nos in Tàtari: in dae in antis de sas pressione de su bisurrei pro chi isse coberaret sas goddetas, fintzas cun sa fortza, isse si fiat dennegadu cun firmesa: inoghe parit craru s’atentu pro sas cunditziones de vida de su pòpulu e s’isfortzu pro disconnòschere fintzas in sa pràtica su sistema feudale. Mancari non siat istadu averguadu si isse cheriat martzare subra Casteddu, sas lìteras suas a sos Istamentos nos cunfirmant chi sa bisione sua de

57 cap a la sarda nació. Angioy es mostra també conscient de la importància que la difusió de les idees de la Il·lustració sobre els drets i el progrés tenen per que la població s’adoni dels seus drets i de la força del despotisme e del feudalisme (definits com “degradació humiliant de l’espècie humana”). Ell va inspirar l’enviament per part dels Stamenti d’emissaris als camps per anunciar a la població els continguts de l’acció dels Stamenti , dirigida a millorar la situació de tothom. Per la implantació dels nous valors, ell considerava convenient, de tota manera, la seva inserció en la tradició institucional sarda: els instruments d’unió els semblaven una bona manera de representar els drets dels súbdits, sempre en la tradició pacticia i autònoma de les institucions sardes. Si és difícil fer una valoració i explicar les raons dels seus comportaments o donar una definició de quals eren de veritat les seves conviccions personals, és però clara la seva acció com a Alternos a Sàsser: davant de les pressions del Virrei per que recaptés els impostos, amb l’ús de la força també, ell es va oposar fermament: sembla per això molt clara la seva atenció cap a les condicions de vida de la població i a l’esforç de rebutjar també en la practica el sistema feudal. Encara que no s’hagi verificat si ell volia de veritat marxar cap a Càller, les seves cartes als Stamenti ens confirmen que la seva visió del futur aspecte de Sardenya estava a


58 s’assentu benidore de sa Sardìnnia fiat in mesu intre sas istitutziones de s’Ancien Régime e sas ideas illuministas: deretu de sa natzione sarda a si relatare in manera direta cun su rei, voluntade de promòvere s’autonomia, su beneistare sotziale e su progressu de sa Sardìnnia. S’atzione e sas òperas de Angioy sunt marcadas dae sas contraditziones intre tempos noos, sestados dae sas ideas illuministas, e sos ischemas de s’Ancien Régime. Su remiru suo pro sas istitutziones antigas de su Rennu de Sardìnnia si fiat aunidu a sa voluntade de mudare sos echilìbrios sotziale in sa diretzione inditada dae sos valores ispainados dae s’illuminismu e dae sa Revolutzione Frantzesa. Tocat ammentare chi a lu fàghere rùere in disaura diat èssere istadu pròpiu custu disìgiu illuminista e reformadore: pro su restu de sos Istamentos, s’otenimentu de prus autonomia pro sa Sardìnnia si podiat cuncordare cun su mantenimentu de su sistema de opressione feudale. S’originalidade de Angioy s’agatat in su fùndere sa bisione legitimista de su podere cun sa de progressu, giustìtzia e agualidade. A sa ruta sua aiat sighidu sa ruta antitzipada de sa Sardìnnia in sa Restauratzione, pagada in sos annos imbenientes cun sa poberesa crònica, carestias e dificultades de atuatzione de cale si siat reforma chi poderet leare a sa modificatzione de sos echilìbrios sotziales. Aiat pèrdidu fortza fintzas su movimentu autonomista. B’at chie amitet chi sa repressione violenta de sa Sarda Revolutzione aiat cajonadu in su pòpulu

Angioy e sa Sarda Revolutzione cavall dels instituts de l’Ancien Régime i les idees de la Il·lustració: dret de la nació sarda a adreçar-se directament al Rei, voluntat de promoure l’autonomia, el benestar i el progrés de Sardenya. L’acció i les obres d’Angioy estan marcades per les contradiccions entre els temps moderns forjats per les idees de la Il·lustració, i els esquemes de l’ Ancien Régime. La seva admiració per les antigues institucions del Regne de Sardenya es va unir gradualment a la voluntat de modificar els equilibri socials cap a la direcció marcada pels valors de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. Hem de recordar que van ser justament aquests afanys de les idees de la Il·lustració i de reforma que el van fer caure en desgràcia: pels altres membres dels Stamenti, aconseguir més autonomia per Sardenya es podia ajuntar al manteniment del sistema d’opressió feudal existent. La verdadera originalitat d’Angioy és fusionar una visió legitimista del poder amb una visió de progrés, justícia i igualtat. A la seva derrota va seguir la caiguda anticipada de Sardenya en la Restauració, pagada en els propers anys amb una pobresa crònica, fam i dificultats d’implementació de qualsevol reforma que pogués portar a la modificació dels equilibri socials. El moviment autonomista també va perdre impuls. Alguns especulen que la violenta repressió de la Sarda Revolució hauria causat a la població sarda un perdurant desànim i fatalisme.


Angioy e sa Sarda Revolutzione Sardu iscunnortu e fatalismu.

59


Bibliografia • Bianchi, Nicomede, Storia della monarchia piemontese dal 1773 al 1861, Bocca Editore, Roma, 1877. • Brigaglia, Manlio, Mastino, Attilio, Ortu, Gian Giacomo (cuidadu dae), Storia della Sardegna. Dal Settecento a oggi, Roma-Bari, Laterza, 2002. • Casula, Francesco Cesare, La storia di Sardegna, Tàtari-Pisa, ETS-Carlo Delfino, 1994. • De Felice, Renzo, “Angioy Gian Maria”, in Dizionario Biografico degli italiani, III, Istituto dell’Enciclopedia Italiana, Roma, 1961, pp. 273 – 275. • Manno, Giuseppe, Storia Moderna della Sardegna. Dall’anno 1773 al 1799, Turinu, Favale, 1842. • Mattone, Antonello, Sanna, Piero, Settecento Sardo e cultura europea. Lumi, società, istituzioni nella crisi dell’Antico Regine, Franco Angeli, Milanu, 2007. • Dionigi Scano, La vita e i tempi di Giommaria Angioy, Edizioni della Torre, Casteddu, 1985. • Sole, Carlino, “Giuanne Maria Angioy: un irrisolto rebus della storiografia sarda”, in Almanacco di Cagliari, 1983.

60



Sa Die de sa Sardigna - Atos de s'addòbiu, Bartzellona 2012