Page 1

AQUELL PETIT PAPER Categoria tercer cicle de Primària Una horabaixa de primavera, assolellada i molt agradable per passejar, en Paco va decidir anar fins la casa del seu amic Max, ja que estava a prop. De camí, duia un caramel ´´Sugus´´ que havia comprat a la sortida de l’escola, i va decidir menjar-se’l. Desembolicà el caramel i tirà el paper al terra. Un nin que passejava per allí caminant, del qual el seu nom no vull dir, va recollir el paper i va dir: -Ostres, un paper! Al fi podré fer papiroflèxia! En Paco, en donar-se la volta, contestà: -Sí és un insignificant paper... Però, en veure el que feia aquell nin, es va sorprendre i va intentar fer-ho. Va fracassar. S’aturà i digué: -Però...si segueix sent un insignificant paper! -Llavors... m'ho puc quedar! -Si t’agrada... I és que el que per uns una cosa pot no tenir cap valor, per altres pot ser un tresor. Joaquín Guliano Nan 6è Primària 6è primària. CEIP Son Quint EL SOTERRANI MÀGIC. Categoria tercer cicle de Primària. Això era i no era un nin anomenat Joan. En Joan vivia amb els seus pares en una petita casa de Valldemossa. El nin sempre havia tingut interès i curiositat de què podia haver-hi al soterrani, on la seva mare sempre li havia prohibit baixar. Així que, una nit, va trobar la clau del soterrani en un calaix i hi va baixar. "Que hi haurà? Un drac? Un monstre?..." Eren les preguntes que es feia just abans d'obrir la porta. Finalment va entrar, però només hi havia quadres i quadres de parents seus. Quina decepció! Quan va tenir la intenció de sortir, sentí una veu. Es va donar la volta… Era el retrat del seu padrí! En Joan sentí de sobte el desig d’entrar-hi. Llavors ho va travessar. Es trobava en una habitació. El seu padrí estava assegut al llit, vestit amb robes militars. El jove no sabia què dir. -No tenguis por - va dir el seu padrí. -Per què vas vestit amb robes militars? - demanà finalment. -Es que era general. -Què guai! -No ho creguis: la guerra es una cosa molt dolenta, on mor molta gent innocent. Jo vaig morir en una. L’home no ha de menysprear una cosa només perquè no li afecta. -Ho sento molt. -No, si tens raó: és guai! Però només la roba i els diplomes, eh? Just en aquell moment, en Joan es trobà de nou al soterrani. No podia creure que el seu padrí fos encara un nin petit. Es va fixar en el quadre de la seva padrina. Hi va entrar, superant les seves pors. Es trobava en una sala molt elegant, i la senyora (la seva padrina paterna) estava al sofà, observant-lo. -Hola, nét. -Hola padrina. Què bé veure’t! -No tenim molt de temps, ho sento molt, així que seré ràpida. Jo sé que creus que el teu pare no t’estima, però només no t’ho demostra. Ell t’estima, encara que et cridi de vegades. Sempre ha tingut un caràcter un poc fort.


-Potser tenguis raó…però per què no tenim temps per parlar? -Perquè no pots estar dins un retrat o un quadre molt de temps. -Adéu, padrina… En Joan es trobà una altra vegada al soterrani, amb la mà encara alçada. Va pensar en el que li estava passant. Es va enfadar amb ell mateix quan va pensar que havia estat només uns segons amb la seva padrina. Es fixà en un retrat, el del seu oncle. Llavors hi entrà. Es trobava en un parc. El seu oncle estava assegut en un banc. -Hola, petit. -Hola, oncle!- va dir en Joan. (Era l’oncle que mai va conèixer, que es morí d’un atac al cor) -Jo tenia somnis, saps?-va dir de sobte- Només tenia trenta anys. Sabies que tenia els teus mateixos somnis? Que volia arreglar cotxes? -De veritat? Volies ser enginyer? -Sí, volia se enginyer y dibuixant professional, com vols ser tu. I per una raó desconeguda, es miraren i es posaren a riure els dos. -Ah, i per ser enginyer has d’estudiar molt… En Joan va sentir un cop al braç i es va despertar novament al soterrani. La seva mare estava al costat seu. -No volies que entrés, per què? -Veuràs - va dir la seva mare.-Un dia, el teu cosí també entrà. Quan va sortir, va dir als meus pares que aquests quadres es movien i el donaren per boig. No volia que et passés a tu també una cosa parescuda, com que tens tanta imaginació… Agafà en Joan pel braç i el conduí a la porta. En Joan sabia que no tornaria al soterrani mai més. Havia aprés les múltiples lliçons que li ensenyaren els seus parents. Però tot el que li va passar, s’ho havia imaginat o no? Mirà el quadre del seu padrí per última vegada i, sorprès, va veure que li clucava l’ull. Jacopo Pradella. 6è de primària. CEIP Son Quint. FANTASMES…JA! Categoria tercer cicle de Primària. Ja no em quedava res. Mai se m’ hauria passat pel cap com seria aquesta història. Després de veure com els meus amics morien en una guerra sense sentit, no tenia res. M’avorria. Cada cop que mirava per la finestra, les estrelles em feien sentir petit. Vaig encendre la televisió i vaig veure “El Padrino” per setena vegada. Se’m va ocórrer una gran idea: a un petit turó que hi havia prop d’aquí, em van contar els meus avis, hi havia una colònia de fantasmes del “Clan de la Jota”, una colla d’ amics ja morts aficionats a les cartes. El timbre va sonar i vaig anar a obrir. De sobte el cor se’m va parar. Era ell, en John, el vaig conèixer a Vietnam. Era d’una estatura mitjana, tenia la pell blanca i els seus ulls eren iguals que el seu cabell: marrons. La seva habilitat amb tot tipus de feina el va donar milions de dòlars i el nom de la seva empresa, “Arnold’s California Company”. La A.C.C. -Hola - va dir amb bogeria, entrant a casa - necessit cent dòlars ja. -Mira, si vols guanyar doblers, acompanya’m a cercar fantasmes - vaig dir. -Però… si era una broma! El vaig agafar pel braç fins la porta, li vaig agafar una motxilla i jo vaig pujar al cotxe. Cal dir que en John és el jove més poruc de tota Califòrnia i,


per això, com era de esperar, va desaparèixer en un instant com per art de màgia. En un instant, va aconseguir tancar la porta de ca meva amb jo a fora. -John, t’avís, tenc clau! - ningú m’ havia d’avisar dels seus tremolors. Vaig pujar al primer pis… i sí, era allà! -Surt de la banyera ara mateix! -Mike, ja saps que els fantasmes no existeixen, no? - Va fer un estrany moviment. - Però què fas? No, la dutxa no! L’aigua va caure i, llavors en John, cansat i bastant banyat, va acceptar. Vàrem muntar al jeep. En deu minuts érem al turó. A agafar quatre pics i... a escalar! Després de caminar bastant, vàrem sentir un soroll a una cova propera. Un crit. Varem entrar amb temor i un esbart de rata-pinyades va sortir volant. -Adéu!- va dir en John mentre uns ulls se m’apropaven cada vegada més. ... Ara som aquí. Ningú em recorda i per això el meu cos passarà aquí tota l’eternitat, en John no vendrà a cercar-me. Així va ser com va passar; no, no m’esperava la meva mort. Som un cos mort, però tenc una nova vida com a fantasma. A vegades jug al parxís i quan cap fantasma vol passar de porter, jo som allà. No m’he de preocupar de res, però un remordiment m’ataca: em vaig creure que no tenia res, però tenia la meva vida com humà, un cos viu que gaudir, que, encara que som feliç aquí, no vaig saber apreciar... M’ he penedit. Joel Bellviure Pérez. 6è de Son Quint. LA CREACIÓ DEL’ILLA DE MALLORCA Categoria: tercer cicle de Primària Vosaltres coneixeu l’illa de Mallorca. És una illa molt important, però sabeu com es va formar? Un home, anomenat Mallorquí Balearicus, va anar a la mar Mediterrània, atret per les llegendes que havia sentit de petit en el seu poble. Mentre contemplava aquella meravella de la natura, va sentir una veu: -Mira, Mallorquí, t'he elegit per fer una illa i et trobaràs amb un enviat meu. -Quantes illes! On estic? Falta una per omplir el buit d’en mig.– va dir en Mallorquí, quan se'n va anar la veu. Quan va tornar, va anar a veure els seus amics, i els va dir : -He escoltat la veu dels Deus i vull fer una illa, m’ajudau? -No, quin treball, això és impossible de fer! -varen contestar. -Si els Deus varen fer el Sol, els planetes, la nostra vida….nosaltres, perquè no podem fer una illa? Primer varen fer la forma dels vaixells amb els quals anirien, després varen parlar sobre com portarien els materials i com fer l’illa. Ja tot preparat, varen anar pensant que la gent els reconeixeria la seva gran tasca. Mentre anaven cap l’illa, un dels homes va veure una persona surant dins la mar. "Qui siria?", es varen demanar amb curiositat. Ells sospitaven que aquell home era un enviat dels deus, però encara no se’l creien. L’home, agraït per salvar-lo, va voler ajudar a fer l’illa. Aquell home desconegut era impressionant, així és que varen acabar molt ràpid. Després, l’home va dir: -L’illa vull que sr digui Mallorca i totes les illes juntes es diran "Illes Balears". -Adéu, jo ja he acabat aquí, gràcies.


L’home es va llançar al mar i va desaparèixer. Al cap d’uns dies va haver una tempesta, i al dia següent ja va començar a créixer l’herba. Tot va començar a agafar forma, perquè es va rompre i al seu costat varen formarse multitud d’illots. També les muntanyes varen aixecar-se.... i als mesos ja hi havia gent. Varen passar els anys i es varen començar a desenvolupar noves coses: invents, artilugis.... Al cap d'uns anys varen fer una ciutat molt important, que ara es diu "Palma". Irene Domínguez Contreras. 6è de primària CEIP Son Quint. LA FADETA SUSANETA. Categoria: tercer cicle de Primària. La fadeta Susaneta era una fada molt bonica , la més petitona , la que duia les ales més colorides i alegres de totes les fades. Tenia 5 anys i mesurava quasi un metre. Era estrany, però ella i la seva amiga Sara eren les úniques fades de la seva edat que no sabien volar. La Susaneta estava trista, però un dia, mentre intentava volar , es va rompre les ales. Això va passar perquè era petita i dèbil. Na Susaneta es va quedar en terra plorant molt .Sense ales no podia volar. Na Sara (una amiga de Susaneta des de feia 3 anys), li va demanar què li passava. Na Susaneta li va contar que s’havia donat un cop amb un arbre. Ella la va acompanyar al palau de la princesa. La princesa Lilian li va dir que tenia a una habitació unes ales petitones de jugueta per a aquestos casos especials , i totes tres les varen començar a cercar. Quan només faltaven dues habitacions les varen trobar. Na Susaneta es va posar les ales i va volar, volar i volar per tot el blau cel però va haver un problema, les ales de jugueta es varen rompre just en el moment en què estava volant més alt. Es va pegar un gran esclat i va plorar i plorar, cridant i demanant auxili perquè li feia mal el braç. En això va arribar na Sara, que ja havia aprés a volar, i la va dur a l’hospital. Allà li varen dir que tenia el braç romput. Ara li és igual que li donin ales, encara que li agraden molt, no vol volar mai més. Na Susaneta és feliç, molt feliç, perquè ha après que no necessita ales per divertir-se i jugar amb els amics. Jennifer Vallespir Dueñas. 6é primària CEIP Son Quint. LA FORMIGA TRAMPOSA Categoria tercer cicle de Primària En una selva molt llunyana vivien una formiga, un elefant i molts més animals. Un dia, mentre estava passejant, un elefant va veure la formiga recollint cacauets i li va dir presumint: -Ha, ha, ha! Jo puc dur molts més amb la meva força! -Aquest cacauet pesa cinc vegades el meu pes - li va informar la formiga, molt enfadada. Jo som molt més fort que tu. -No m'ho crec- va contestar l’elefant -. Tu ets molt més petit que jo. Després de discutir i discutir, varen decidir que farien un concurs de força amb tres competicions . Així ja sabrien qui era el més fort. Varen acordar que farien tres proves i convidarien a un jutge professional perquè veiés la competició i al final decidís qui era el guanyador.


Les proves de la competició eren: Primera: Qui pot aixecar una muntanya? Segona: Qui pot llençar l’altre més enfora? Tercera: Qui pot bufar tan fort perquè l’arena del Sàhara se’n vagi a Oceania? La formiga, sabent que no podria guanyar, va decidir fer trampa sense que l’elefant s'adonés. Per la primera competició, va fermar 10.000 globus a la muntanya perquè li fos molt més fàcil aixecar-la. Per a la segona competició, li va enganxar un coet a l’elefant mentre dormia, i així, amb un simple gest de la mà, l’elefant volaria pels aires. Per a la tercera competició va hipnotitzar a l’elefant perquè cregués que un poc d’arena era tot el desert de Sàhara. L’elefant, per la seva banda, va convidar el presentador del programa de televisió ´´ Força i musculatura`` per gravar i comentar el combat, i perquè tots poguessin admirar la seva victòria. I a la fi va arribar el dia de les competicions. El presentador i l'operador de la càmera varen gravar-ho tot: com la formiga feia trampa i com l’elefant perdia injustament. En uns dies, el presentador i el jutge professional varen veure el combat. Varen convidar a la formiga a ser la presentadora d’ un nou programa anomenat "Qui és més trampós" i el jutge va fer de l’elefant un campió de lluita lliure. I ja que no m'agraden els acomiadaments llargs... .Adéu!!! Roman Emilov Romanov 6e primària CEIP Son Quint. LA MÀQUINA DEL TEMPS Categoria: tercer cicle de Primària. Un dia, en Joan va anar amb el col·legi al museu dels invents. La sala que més els va agradar va ser la de les màquines. Allà n’hi havia moltes, però la favorita dels alumnes era la dels temps. Com els agradava tant, la mestra els va demanar que fessin una redacció que digués on els agradaria anar. Al guanyador el deixarien viatjar a l’invent que ells triassin... En Joan va escriure que el seu lloc preferit per anar era a l'era dels dinosaures, perquè volia saber com s’havien extingit. L’endemà varen anar museu i en Joan va guanyar el concurs, així que el varen deixar anar a la seva època favorita. Quan va entrar a la màquina, amb un professor, varen posar la data indicada i varen començar el viatge. Mentres tant, en Joan pensava que era el millor dia de la seva vida. En arribar, en Joan quasi es desmaia, perquè va veure una gran bèstia per la finestra. Varen esperar una estona perquè s’allunyés. Quan per fi varen sortir, varen explorar fins que començà a ploure molt fort, el que va impedir que tornassin a la màquina. Varen seguir caminant cap a on els semblava correcte, ja que no recordaven per on havien vingut... S’havien perdut! Enmig de la nit es varen trobar amb un Tiranosaure Rex. El professor li va dir a en Joan que no fes renou ni moviments bruscos, però en Joan no ho va poder suportar i ho va fer. Varen començar a córrer perquè el dinosaure els va descobrir. No pararen fins arribar a un llac, ells pensaven que ja no els perseguia, però quan varen veure el seu reflex a l’aigua el tornaren a veure. Així que seguiren corrent. En Joan es va cansar, per això el professor va mirar per tot arreu i va trobar una cova. Allà es varen trobar amb un home


de les cavernes. En Joan es va impressionar molt en veure-ho; en canvi, el professor es va emocionar, perquè ell ja havia viatjat unes quantes vegades per trobar un cavernícola, aquest era el somni de la seva vida. Igual que en Joan, el cavernícola també es va impressionar en veure’ls, per aquesta raó va començar a examinar-los. Quan va acabar, els va donar una abraçada, segurament perquè no volia estar sol. En Joan i el professor es varen quedar amb la mateixa ara que teniu vosaltres ara, perquè no sabien per què els abraçava. Desprès els va convidar a beure aigua, ja que en aquell temps no hi havia te. Com no sabien què dir perquè ni entenien ni parlaven el seu idioma, la situació es va posar incòmoda. Per això en Joan i el professor varen intentar sortir d’aquella cova, però no varen poder perquè el cavernícola va començar a seguir-los perquè no volia estar sol. De totes manere,s varen aconseguir sortir-ne, però encara no sabien on era la màquina, seguien perduts i cada vegada més espantats. Varen seguir caminant tota la nit fins arribar a un lloc perfecte per dormir. L’endemà varen veure un altre dinosaure. No es varen espantar perquè era herbívor i varen seguir caminant tranquil·lament. Una estona desprès trobaren les petjades que varen deixar. Les varen seguir i d’aquesta manera van aconseguir arribar a la màquina. Varen entrar en ella, varen posar la data actual i viatjaren al present. Quan varen baixar de l’invent un munt de gent estava esperant la seva arribada. Encara que el professor no va poder portar el cavernícola, varen creure les seves paraules i aquesta notícia va ser la portada dels diaris. Quant a Joan, el varen felicitar tots els seus amics, perquè ells també volien anar al passat o al futur. Així en Joan va complir el seu somni: viatjar al passat i veure un home de les cavernes i dos dinosaures. Sofía Scrimni Pelle. 6è primària CEIP Son Quint.

REDACCIONS CONCURS NARRATIVA BREU IES G. SAGRERA, MARÇ 2012  

Aquestes són les redaccions que es presenten al concurs de narrativa breu de l'IES G.SAGRERA