Testu Carlos González Espina Ilustraciones María Díaz Perera
Im p r o n ta
DempuĂŠs de dar una vuelta pela rodiada coles amigues, Andarina esnalaba, entrando y saliendo, toa contenta, del so Ăąeru.
Tando ella nesos llabores, crució’l cielu, planiando silenciosa, Cigüeña, coles ales mui abiertes y les llargues pates recoyíes al p’atrás. Cigüeña dibuxó nel aire siete círculos enantes de posar en suelu a garrar col picu un palu que diba ser la cuenta pa’l so ñeru.
Andarina pasa munchu tiempu iguando y acuriosando’l ñeru, redondu y perfechu, con yerbuques que paña per ende. —¡Nun hai casa meyor puesta que la mía! —pensaba ella, esclucando dende l’aleru del teyáu.
Tando nesos llabores, crució’l cielu, planiando silenciosa, Cigüeña, coles ales mui abiertes y les llargues pates recoyíes al p’atrás. Cigüeña dibuxó nel aire siete círculos enantes de posar en suelu a garrar col picu un palu que diba ser la cuenta pa’l so ñeru.
Como si fuere un ñeru equilibrista, teníalu mangáu nel campanariu de la ilesia. Ellí esperaben por ella dos críes revolvines. Namás veles, diz-yos, mui gayaspera: —¡Fíes míes, ¡nun hai casa con meyores vistes que la nuestra!
Al otru día, de la que posaba Cigüeña nun prau, pa busca-yos de comer a les sos cigüeñines, reparó nun montonucu de tierra mui empericotiáu.
Diba llegando hasta él una filera de muncho más de milenta formigues, toes cargaes con grana o con cachos de paya tan grande o más qu’elles. Acabante entrar y posar la carga, díxo-y Formiga a la compañera que tenía al llau: —¡Nun hai casa más animada que’l nuestru formigueru!
Les formigues son mui madrugadores pa ponese a trabayar y siempre anden a la xera. Por eso nun-yos dio más que pasare Furón al par d’elles, como una centella, pa dir a metese, tou corríu, nun furacu del tarrén.
Naquel furu tien l’abellugu de la so familia. Ellí pasen mui guapamente’l tiempu, enroscaos como un duviellu, pa calecer. —¡Nun hai casa meyor atechada y más segura que la nuestra!
Bien cerca, nun pielgu del rĂu, anda Llondra pescando. Llondra tien la so madriguera mesmamente a la vera del rĂu, a escondĂes ente piedres y ramasca.
Adientro tien fecha una cama bien calentina y ensucha, de mofu y fueya seco. —¡Nun hai casa más afayadiza qu’esta!
Esos golpucos que siente Llondra son los que fai Picatueru picotiando na faya onde tien el Ăąeru.
Ta mui arguyosu Picatueru d’aquel furacucu per onde asoma’l picu. Parez mentira que per sitiu tan pequeñu pueda entrar y salir. —Esta casa mía nun la cambiaba yo por nengún palaciu.
Dende enriba ve Picatueru a Osu, a la entrada d’una cueva, mirando cómo’l so esbardu enreda y faí cucurrabicos.
Osu lleva una temporadina acuriosando la osera. Quier tenela bien iguada pa pasar ellí xuntos y tranquilos tol iviernu. —¡Como equí nun vamos tar en nengún llau!
A la parte afuera sentíase’l zumbíu d’una montononera d’abeyes, revolotiando ente les flores marielles del toxu. Yá diba siendo hora de volver pal truébanu.
Abeya ta enchipada de lo curiosu que tienen el caxellu y de que lo fixeren too a comuña naquel tueru de castañal. —¡Nun hai casa meyor organizada que la nuestra!
Abeya vio cómo l’apicultor, embozáu hasta la cabeza, llevantaba sele la tapa del panal y pañaba un pocoñín del miel. Facíalo siempre con procuru, pa nun fadiar a les abeyes.
De la que l’home tornaba pa casa, llegaba tamién de dar una vuelta pela rodiada Andarina, que se metía nel ñeru del so aleru.
Namás abrir la puerta, viéno-y darréu’l calorín del llar, l’arume a canela y azucre requemao del arroz con lleche y les risaes de les neñes. —¡Como en casa nun se ta en nengún llau!
Cola ayuda de la Conseyería d’Educación y Cultura del Principáu d’Asturies © Impronta, abril 2017 La Merced, 29-3.u 33201 Xixón © Testu: Carlos González Espina © Ilustraciones: María Díaz Perera ISBN 978-84-946384-8-0 DL AS 01126-2017 Producción: Gráficas Eujoa