Issuu on Google+

Traces d’una veu. Aproximació a l’obra literària de Fra Pere Esteve i Puig (Redacció provisional)

Carles Mulet Grimalt 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta


1. Notes preliminars: 1.1 Amb aquesta comunicació volem reprendre la tasca d’aproximació a la figura de fra Pere Esteve que vàrem iniciar a finals de la dècada del 80 del segle passat1, un treball que ha estat recentment reeditat en un opuscle que acompanya la publicació facsímil del Compendio de la vida del venerable P. Fr. Pedro Esteve, de Lluís Blanquer2. El treball es va desenvolupar sobre dos eixos: a) Elaboració d’un inventari el més sistemàtic possible dels materials literaris coneguts fins aquell moment i de les seves referències històriques. b) Iniciació d’un abordatge crític3 que esbossés una caracterització més complexa i contextualitzada del personatge i de la seva obra pel que fa a - El perfil històric i carismàtic del personatge dins el context polític, social i religiós de l’època. - La seva adhesió a la llengua pròpia del país com a vehicle de predicació. - La revalorització literària de la seva obra dins el context lingüístic i literari de l’època. 1.2 En la vintena d’anys que han passat des de la primera publicació d’aquell treball, s’hi han afegit algunes altres aportacions d’interés. D’entre elles cal fer un esment especial als estudis de Vicent Josep Escartí, del qual cal ressenyar dues publicacions substancials: - Edició i pròleg a Esteve i Puig, Pere: Escrits Valencians. València. Ed Alfons el Magnànim, 2005. L’obra lliura als lectors, per primera vegada, una edició prou completa i de caràcter divulgatiu del corpus de textos literaris estevians, contrastant les diverses variacions existents, transcrits amb fidelitat al text i amb rigor normatiu i modernitzador. Pel que fa a l’estudi introductori, Escartí fa aportacions interessants referides a la literatura popularista, la “consideració literària” dels textos estevians i, sobretot, la rellevància de la versió valenciana de La vida del pare Pere de Leopold Ignasi Planells (1760), que havia romàs inèdita fins ara. 1

Mulet Grimalt, Carles: “Fra Pere Esteve, un representant paradigmàtic de ls Decadència al País Valencia”, L’Aiguadolç, 8 (pp: 67 – 74) i 9 (pp: 123 – 140). Ed. IECMA. Marina Alta, 1989. 2 Mulet Grimalt, Carles: Fra Pere Esteve, un representant paradigmàtic de la Decadencia al País Valencia. Jesús Poble. Ed. Comissió de festes, 2009. 3 A partir, sobretot, de la breu però suggerent contextualització i valoració crítica que fa Joan Fuster a Heretges, revoltes i sermons, Barcelona. Ed. Selecta, 1968.


- La “Vida del pare Pere” de Leopold Ignasi Planells (editat conjuntament amb una reproducció facsímil del llibre estudiat i la biografia inicial de Mercader). Dénia. Ed. Parròquia de N. Sra. de l’Assumpció, 2006. Aquí, l’interés de les aportacions se centra en les dades sobre l’esmentat manuscrit de Planells i en el seu anàlisi i caracterització, especialment pel que fa als trets lingüístics. 1.3 Aquests materials constitueixen la base i el marc de referències a partir dels quals desenvoluparem aquesta comunicació que se centrarà en l’aprofundiment de la contextualització i l’estudi d’aspectes ja abordats anteriorment de l’obra del franciscà i l’encetament de nous camps d’estudi, especialment encaminats a aconseguir una major concreció del corpus textual estevià i l’anàlisi de la seva literarietat. 2. El corpus textual estevià i la seva caracterització Qualsevol anàlisi de l’obra de Fra Pere Esteve no pot deixar de banda el fet que es tracta d’una aproximació indirecta, en el sentit expressat per Peter Burke4 a l’hora de caracteritzar la tasca investigadora adreçada a les produccions de la cultura popular. Efectivament, els textos estevians que han arribat fins a nosaltres ho han fet en la seva quasi totalitat incrustats dins el fil narratiu de la biografia del pare Pere escrita per Cristobal Mercader 5. Uns escrits la procedència dels quals són el testimoni directe o indirecte de persones relacionades amb els fets narrats, les “cosas que tenia apuntadas el pavorde Buenaventura Grau” i algunes altres que s’han trobat “escritas a mano del Siervo de Diós”. En definitiva, ens trobem davant d’un discurs reportat des de la oralitat a l’escriptura a través d’una intermediació més o menys complexa. Això significa, - tornant a Burke - que es tracta de fonts distorsionades, que exigeixen una utilització crítica, una anàlisi dels documents amb un cert grau d’especulació. Cal considerar també que els texts als quals ens afrontem són només la petja escrita d’un discurs in-praesentia, indestriablement lligat a la situació comunicativa, al mode d’articulació de l’emissor (to de la veu, gestos...) i a l’actitud del receptor, de manera que, com planteja Zumthor 6, ens hem d’esforçar “per suggerir un esdeveniment, el succés-text; per representar el text-en-acte, i per integrar aquesta representació en el plaer que sentim en la lectura”. 4

BURKE, Peter: La cultura popular en la edad moderna. Madrid. Ed. Alianza editorial, 1991 5 MERCADER, Cristóbal: Vida admirable del siervo de Diós, fray Pedro Esteve, predicador apostólico, y comisario de Jerusalén, en la santa provincia de S. Francisco de Valencia. Valencia. Ed. Francisco Mestre, impresor del Santo Tribunal de la Inquisición., 1677. 6 ZUMTHOR, Paul: La letra y la voz de la “literatura medieval”. Madrid. Ed. Cátedra, 1989


L’oralitat de base d’aquests escrits els situa plenament en l’àmbit de la cultura popular i, per tant, hem d’interpretar-los tenint en compte també la poderosa dinàmica de confrontament i interpenetració que durant segles ha relacionat la cultura oficial i la cultura popular, una llarga dinàmica que Zumthor defineix com un camp de forces regit per dos grans impulsos: el pagà-popular-oral, d’una banda i el cristià-culte-escrit, de l’altra. Un esquema que, diu l’estudiós, de seguida se’ns complica perquè cadascun dels termes de cada sèrie interfereix en l’altre. És en aquesta cruïlla cultural que hem de situar el paper del predicador popular, la vocació elegida pel nostre frare franciscà: exercir – com planteja Mullent7 - una funció de pont entre les idees de l’església i les de les classes populars, establint-hi una mena de simbiosi mitjançant la qual “adoptaven les idees dels seus oients i, al temps, les modificaven”. Aquesta decisió de lliurar-se a l’evangelització dels pobres i marginats comportava forçosament una elecció d’estil que passava per l’ús de la llengua vernacla (si aquesta és trobava minoritzada i, per tant, foragitada dels àmbits de la cultura oficial i del poder, o en procés de ser-ho) i/o el registre col·loquial, així com utilitzar el patrimoni cultural nacional-popular per il·lustrar la seva predicació. Finalment, un altre dels trets definitoris del predicador popular és el seu caràcter de nòmada. Aquesta condició d’errant, en una societat com més va més estable, representava una certa inestabilitat social. Avançant en sentit contrari, la irrupció de la impremta, el procés d’individualització i privatització de l’espai, la progressiva especialització del treball..., eren factors de canvi social que contribuïen a una progressiva marginalització de la cultura oralpopular, que van fent-se més i més evidents al llarg de l’Edat Moderna. En conseqüència, la recepció, conservació i reproducció de les produccions literàries de la cultura popular, sense voluntat d’autoria, lligats a l’acte i bastits fonamentalment sobre el suport efímer de la veu, caurien en un procés accelerat de descontextualització, de degradació i de fragmentació al qual, en el nostre cas, cal afegir-hi l’empobriment que va suposar la Decadència, un període tradicionalment menysvalorat de la història de la nostra llengua i literatura on La deserció lingüística de les classes superiors aconduí a una satel·lització cultural: pràctica desaparició de la literatura culta, agudització dels fenòmens de dialectització i penetració del castellà en el llenguatge popular...8.

Per tot això, ha calgut un laboriós treball previ de recerca i de classificació del materials sobre els quals aplicar després l’anàlisi lingüística i literària. El resultat ha estat el quadre que adjuntem com ANNEX I d’aquesta comunicació9. 7

MULLENT, Michael: La cultura popular en la baja Edad Media. Barcelona. Ed. Crítica, 1990 8 MULET GRIMALT, Carles: op. cit.


3. Marc metodòlogic i planificació de l’anàlisi de l’obra esteviana Aquestes especifitats de l’obra esteviana ens inclina a fer-ne un acostament crític molt decantat cap al punt de vista de la recepció, en el sentit de les regles proposades per Zumthor 10 per als textos oral-populars, en general: -

Concedir a una estètica de l’efecte produït la preponderància sobre una estètica de la producció.

-

Basar el pas crític en la consideració d’allò que va ser l’”horitzó de espera” del públic primer de l’obra.

-

Tenir en compte, en primer lloc, la natura i la intensitat del seu efecte sobre el públic, per definirla com a objecte d’art.

-

Procurar sempre formular, en la mesura que sigui possible, les qüestions referents a l’obra tal i com correspondria al seu temps, i no com les formularíem avui en dia.

D’altra banda, i d’acord amb els apartats que hem definit en la classificació del corpus literari estevià, seqüenciarem aquest acostament crític en tres capítols: -

Ecos d’un carisma: on ens centrarem en el textos agrupats a l’apartat de Dites, contestacions i profecies, per activar el perfil de predicador popular de fra Pere Esteve.

-

Sota el mantell popular: on analitzarem els textos agrupats a l’apartat d’Exemples i símils morals per establir les relacions de l’obra esteviana amb la cultura tradicional i nacionalpopular.

-

De la fidelitat a l’acció: on analitzarem els textos agrupats a l’apartat de Poesia per acostar-nos al seu perfil ideològic: les seves creences i el seu compromís religiós i políticosocial així com la praxis que se’n deriva.

4. Ecos d’un carisma. Anàlisi de les “Dites, contestacions i profecies”

9

Els apartats i els textos concrets assenyalats amb un asterísc, no han estat recollits a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig, reunites i editats per Vicent Josep Escartí. 10 ZUMTHOR, Paul: op. cit.


Es tracta d’una o dues frases breus (dites, contestacions..., inserides dins la narració d’algun fet significatiu del periple vital del nostre frare) que aïllades no arribarien a tenir cap significativitat literària i que es troben, doncs, indestriablement lligades a l’esdeveniment; són un exemple radical d’allò que hem anomenat com a text-en-acte. Tot i aquesta manca d’interés literari ”immanent” constitueixen, al nostre parer, nuclis de significació especialment rellevants que operen com a rent de situacions comunicatives desenvolupades in prasentia, i ens serveixen com a mostra vivíssima del llenguatge emprat pel pare Pere en la seva interacció amb les masses i, per això poden puntejar un retrat de la seva personalitat carismàtica i servir-nos per confrontar-lo amb el perfil tòpic del predicador popular. 4.1 A l’ombra del “Joglar de Déu”. El predicador de belitres Els biogràfs de fra Pere Esteve coincideixen a assenyalar la seva sòlida formació i li atribueixen uns coneixements amplis de Llatí, de Lògica, de Sagrada Teologia i d’altres ciències. Una gran cultura que, sembla, també feia servir en la seva predicació quan la ocasió era adient11. Tanmateix, la seva tria fou una dedicació gairebé absoluta als estaments més pobres i marginats12, com podem veure en aquesta contestació al rei, que li oferia una mitra: Senyor, Déu a mi no em vol bisbe, sinó predicador dels brivons

Aquesta opció el fa inclinar-se envers els plantejaments propis de la “predicació popular”, per seguir els principis fundacionals de la seva ordre, extrets directament dels ensenyament i l’exemple vital de Francesc d’Asis, bastits sobre els eixos fonamentals de “la pobresa” i la “sàvia ignorància”, la saviesa dels que “no disposen de la seva veu”. Consegüentment, la predicació esteviana s’emmotlla en el model de predicació theatralis et mimica sistematitzada pels frares mendicants13, que recorria a les fórmules d’interpretació en públic dels joglars i recitadors, a l’ús de la llengua del poble i a emprar mitjans “irracionals” de convicció, que cerquen commoure i fer participar l’auditori. No cal dir que aquest estil populista topava amb la desautorització i el menyspreu d’importants sectors de l’església. 14 Unes crítiques i unes pressions que mai no van fer efecte en el nostre 11

El pavorde Grau contava que “le había oido muchos años sin disonar lo más mínimo en materias de filosofia, de Teologia Moral, escolástica y mística, y también en la exposición de la Sagrada Escritura, oyéndole explicar asuntos muy difíciles...” 12 Mercader descriu aquesta opció amb una descripció ben viva: “lo veían andar con esportilleros, ganapanes, araganes, y otros semejantes, que en qualquiera parte son los pies de la República; a los quales iva siempre buscando … y a estos pobretes tenia particular gusto de adotrinar... 13 Un art de predicació que podem veure exposat, per exemple, a l’Opus majus, de Roger Bacon.


frare, que se’n defensava a vegades amb raons teològiques i a vegades emprant la seva esmolada ironia, com quan envia resposta a un clergue important, que mormolava contra ell Senyor, diga Vosenyoria al senyor pavorde que m’envie els brivons del seu auditori, i jo li enviaré del meu los cavalllers i gent grossa.

4.2 La paraula - força i el portador que la pregona. L’àguila parda de l’apocalipsi El predicador popular s’afiança sobre el poder performador de la veu, que vehicula el fet sagrat (amb la qual es realitzen les formes sacramentals i les exorcitzants). És la paraula-força que crea quan diu i té uns portadors privilegiats que la pregonen. Es tracta d’una oralitat cerimonial que ve del ritus arcaic. Un ritus que, com diu Zumthor15, és “encara més eficaç pel fet que s’actualitza en drama ... El constitueix un gest i ve a explicitar-lo una veu, encandida o cantada”; una veu ritual que, en un espai-temps eternitzat, pronuncia la paraula secreta i imperativa que commina la divinitat a estar present, a ocupar el lloc buit en el centre de l’assemblea.(...) (L’agent del ritus) bruixot o xaman, porta la marca de l’estrany i de fet aquesta marca resideix a la seva veu. Aquesta no és del tot humana, el timbre, l’altura i l’articulació la distingeixen de les nostres.

Efectivament, les descripcions i les anècdotes que ens arriben sobre les qualitats i el carisma del pare Pere com a predicador s’emmotllen bé amb aquest perfil d’intermediari sagrat: gesticulació greu, articulació sencera, pronunciació tallada, el to de la veu corpulent i clar, el gest significatiu i apropiat, el tarannà a la vegada enèrgic i persuasiu, una gran amb l’auditori i una notable resistència física. En definitiva, un personatge prenyat d’un fort magnetisme i dotat d’unes formidables dots dramàtiques, que podia bascular des de jocós col·loquialisme, com quan reprén una xica que vol endur-se de penyora un tros del seu hàbit Per a què voleu això filleta? Per a remendar alguna albarda? O per a posar calcetes al pollastres? al greu messianisme que podem veure en aquesta afirmació tallant Jo so l’àguila parda de l’Apocalipsi 14

Vegeu Mercader: “Con que (el pare Pere ) hazia, y desdecía algunas llanezas ... observanselas los intencionados ... y de ellas hazian burlas, y chanzas jocosas, acomodándolas a sus dictámenes torcidos; con que parecian a muchos de hombre simple, poco político y menos religioso ... .Y le despreciavan, y tenian por religioso desautorizado ... 15 Zumthor, Paul: “Poesia oral: El ritu i l’acció”, Rev. Quaderns Crema, 7. Març, 1983.


Aquesta missió de portador del verb sagrat exigeix una actitud d’extrema humilitat, per combatre el perill que la gent, arrossegada pel carisma del predicador, veneri més el portador que no la “paraula de Déu”, Vegem-ho en contestació a un batlle que s’interessava perquè li confirmessin la saviesa del pare Pere: De veritat que hi ha alguns hòmens molt curiosos en lo món; què t’importa a tu saber si fra Pere és docte, o no és docte? Tu fes lo que ell te diu i no et fiques en més

Però si hom el menysprea o se’n burla quan està exercint la seva missió de mitjancer amb la “paraula de Déu”, el pare Pere és implacable en la seva exigència de respecte i punició per al transgressor. Veiem sinó – entre altres - la reacció davant un draper que l’escarnia durant el sermó: Senyor, ja sabeu vos, que jo m’he escusat quant he pogut de servir aquest ofici, que jo no era per a ell. I vos, sense haver-me jo posat, m’heu ficat en ell. Senyor, ja veeu que es burlen de la vostra paraula; o tornau per ella, o en anar al convent renuncie a l’ofici de predicador apostòlic.

(Segons Mercader, l’escarnidor va caure immediatament, mort a terra.) 4.3 La paraula-força i la veu que l’expressa: la sacralització del cos En la religiositat popular no es pot destriar la veu ritual de la boca que l’articula, del rostre que la proclama, del gest que l’acompanya16. En conseqüència, el portador de la paraula de Déu ha d’esdevenir, ell mateix, un sagrari. I d’aquí se’n deriva una tensió dialèctica, que s’allarga durant segles, entre la veneració del poble envers els seus predicadors i el recel, sinó el refús, que en tenia l’estament religiós oficial. Front a la visió popular que la veu ritual emana d’un cos i, per això existeix una valor essencial lligat a ell, la jerarquia eclesiàstica hi manté una constant malfiança, i fins i tot condemna, paral·leles a la reprovació contra tots aquells que comercien amb el cos (joglars, prostitutes...) Per la seva part, la tradició mendicant responia al perill que suposaven les febleses del cos - i la temptació de cedir a la seva glorificació - amb la pràctica de la humilitat i de l’ascetisme: amb el dejú, la castedat i el silenci combatien les tres manifestacions majors de la corporeïtat17 Un exemple clamorós d’això el tenim en la pugna del pare Pere per mantenir -malgrat les pressions- la seva decisió d’anar 16

Geoffroi d eVinsauf planteja a Poetria nova “que es deixen sentir tres llengües en el recitador; que la primera sigui la de la boca; la segona, la del rostre de qui parla; i la tercera, el seu gest” 17 Veure Zimthor, Paul: op. cit.


descalç. Entre els clergues s’havia anat afermant la crítica contra aquella resolució titllant-la d’ostentació exterior, orgull i prepotència, de manera que un familiar seu va intentar convèncer-lo perquè hi cedís, però el nostre frare s’hi va mantenir fent una afirmació, ben agosarada i independent, que és a la vegada una confirmació de la seva adhesió als preceptes de vida franciscans: “que ninguno era mayor Theólogo para si mismo, que el propio, que sabia muy bien que la flaqueza de su carne necesitava de ese reparo, que si de el nacia escandalo pasivo, no era de su cuydado evitarle pues como dize nuestro Padre San Francisco en su testamento,aunque el mundo llame hipocritar a sus frayles no han de dexar de obrar bien” Però aquest no és un exemple aïllat d’inclinació ascètica o penitent, els biògrafs del nostre franciscà recalquen la importància d’aquest tret de la seva trajectòria vital. Una pràctica de la qual en tenim un gran nombre d’anècdotes: - Efectuava dejunis continuats durant els quals, tot i el treball físic esgotador, a penes menjava una mica de pa dur i florit, que anomenava pa amb barbes, acompanyat d’unes herbes bullides. - No acceptava mai convits perquè considerava que això era malvear la bèstia del cos. - No dormia mai al llit, si no estava malalt. Ho feia sobre el terra de la cova on es refugiava en les seves pràctiques eremítiques, sobre les sepultures, als estables i menjadores..., quan el convidaven a dormir contestava que ja tenia aparellada posada per la germana olivera. - Disciplinava contínuament el cos per alliberar-lo de qualsevol concupiscència. Mercader i Grau narren en diversos episodis com s’ho fa per deslliurar-se’n de les temptacions de luxúria a què el sotmeten algunes dones Jesús – li digué (a la dona que el temptava) –en ma vida he fet tal cosa. Jesús què temptació! I se’n fuixqué -

Acostumava a retirar-se per realitzar pràctiques eremítiques –especialment, a diferents indrets del Montgó (cova de la Magdalena, ermitori...)-, on s’exercitava en el silenci, en l’oració i en la contemplació solitària de Déu. El resultat de tot aquest procés de purificació acondueix de nou a l’inici, a la sacralització del cos del predicador, que esdevé una mena de cos talismà, portador de poders sobrenaturals18 entre els quals, pel que fa al pare Pere, cal destacar les curacions i -

18

Aquesta atribució del poder de realitzar fets prodigiosos a determinats personatges carismàtics ha estat un aspecte més dela pervivència d’antigues pràctiques i creences paganes dins les creences populars. El segle XVII hispànic, barrocament turmentat, immers en una crisi social i civilitzatòria, és (com explica Julio Caro Baroja a Las brujas y su mundo. Madrid. Alianza Ed. 1968) “más propicio para aquellas crisis religiosas en que brujería, posesión demoníaca, “dejamiento”..., andaban mezclados”


especialment, pel seu valor emblemàtic, les realitzades amb la boca i la llengua19. Vegem-ne algun exemple: - Perfecciona el cos d’un fetus informe, conformant-lo lentament amb la llengua i diu Què vos afligieu, pensant que havia parit la senyora un tros de carn? Un xic ha parit, molt bonico. Mirau-lo!

- Una dona tenia un dit infestat per un carboncle i el braç per perdre. El pare Pere li va llevar el pegat, li va xuclar tot el pus i se’l va engolir; “Que fa, pare Pere?” Li va dir la dona, espantada Callau, boba, que ja estau bona!

4.4 Contra les males bèsties. La brega amb el Dimoni De tot el ja dit en aquest capítol se’n deriva que el perfil de fra Pere Esteve s’adiu molt bé amb els trets del portador de la paraula divina. No ens ha d’estranyar, doncs, que fos vist com un representant paradigmàtic del lluitador contra el maligne. Ell mateix deia: Jo, senyor pabordre, com a tan experimentat contra estes males bèsties, les llance fora i fugen de mi.

Aquesta afirmació d’exorcitzador la trobem reforçada no només en els seus biògrafs sinó en altres testimonis més allunyats del nostre predicador, com per exemple al Dietari de Pere Joan Porcar20. A les anotacions ressenyades entre el 26 març de 1613 i el 29 d’abril de 1618 hi trobem tres referències al nostre frare, totes elles relacionades amb l’expulsió de dimonis. L’apuntament més detallat i pintoresc és el que conta com tres diables anomenats Trenca Cosetes, Maimonet i Garrofet havien vingut al monestir de Sant Mònica per torbar la vida de tres novicis, especialment fra Corbí, “fra Pere de Sant Francés ne conjurava i llançava dos, i al punt que els llançà plogué pedra i aigua”, després prengué el tercer que estava agafat sota el mantell de fra Carpí i fent els conjurs el va arrencar i li va dir “Que se n’anàs, cugot, en hora mala”. Però és als escrits biogràfics de fra Pere Esteve on trobarem el major nombre de referències a aquesta brega amb el dimoni. No cal dir que les dones eren el subjecte privilegiat de la possessió demoníaca, podem veure’n un exemple en aquella dona formosa, casada “y mas libre de lo que devia”, que un dia es posar malalta; fou cridat el pare Pere i de seguida va veure que tenia el cos posseït pel dimoni. Tres vegades la va haver de conjurar fins deixar “aquel miserable cuerpo fatigado, y casi difunto” però va aconseguir d’exorcitzar-la i retornar-li la salut. Aleshores fra Pere li diu: 19

La sacralització de la paraula ha significat la formulació de “formes místiques vinculades a la representació de la boca, que significa la veu” (veure Zumthor,op. cit) 20 PORCAR, Pere Joan: Dietari, 1589 –1628 (Antología). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran Garcia Garcia. Valencia. Ed. Alfons elMagnànim, 1983


Filleta, dos dimonis tenieu en lo cos per dos amancebaments que tenieu; esmenau-vos i no torneu altra vegada a pecar; guardau-vos, no os succeixca molt pitjor que aquesta vegada; restau en bona hora.

Això però, la dona va reincidir en el seu pecat, i va morir. Especialment interessant és el relat d’un embruixament que havia fet emmalaltir – a Madrid - un jove, fill d’un Gran d’Espanya. El pare Pare hi intervendrà, a instàncies de Fernando de Borja amic de la família. Com que en aquests maleficis “casi siempre en el pacto tienen incluydo al Demonio”, el frare franciscà va iniciar un procés d’exorcismes que revelaren l’existència d’un dimoni particularment reticent, difícil. Després d’alguns dies acompanyant els conjurs amb oracions i dejunis, el malalt va expulsar el malefici, que estava allotjat en una fruiteta endanyada que tenia a l’estómac21. En aquesta pugna no podien faltar els atacs del diable envers el predicador. Mercader en narra un d’especialment impactant: Una vesprada que el pare Pere estava orant a dalt del Montgó “sintió por las espaldas una fuerza tan vehemente, que le arrojó a un monte bien apartado del Montgó dentro del mar, comunmente llamado la Illa, que es una islita pequeña, despoblada (ha de tractar-se de l’illa del Portitxol)” quan el franciscà és va veure així abandonat a la seva sort va demanar Senyor ací ha estat vostra voluntat que hem duguessen, o donau-me ací de menjar, o tornau-me a on jo m’estava

I l’àngel de la guarda el va retornar al lloc d’on havia estat traslladat a la força. 5. Sota el mantell popular. Anàlisi dels “Exemples i símils morals” Considerem aquí una sèrie de textos breus, de caire narratiu i/o al·legòricocomparatiu amb una intencionat didàctica i moralitzant. Uns escrits que formaven part, normalment, de la part exemplificadora dels sermons estevians (exemples) i que, tot i el seu esquematisme, brevetat i fragmentarietat presenten suficients elements de “literarietat” per fer un acostament als trets d’estil, al lligam del nostre predicador amb la cultura tradicional i nacionalpopular de l’època, i als seus posicionaments ideològics i políticosocials. Hem dividit la prosa literària esteviana en tres grans apartats:

21

Aquest cas ens sembla partícularment interessant perquè deixa entreveure com aquella proclivitat del segle XVII a la pràctica ni gromàntica, de vegades barrejada amb formes de religiositat popular, no es limitava a les classes populars, sinó que va arribar a impregnar els estaments més alts.


5.1 Les Faules: Històries fantàstiques d’intencionalitat didàctica i moralitzant que es caracteritzen per tenir com a protagonistes éssers animals, vegetals i/o mitològics. Hi hem agrupat: La carrasca i la canya i Les granotes. - La primera fou dita en un sermó del primer dissabte de Quaresma, en els primers anys de la seva predicació, quan bufava de ple la crítica contra ell per haver-se descalçat. Desenvolupa el conegut tòpic de l’aposta que enfronta un personatge fort i refiat del seu poder (en aquest cas, la carrasca) a un altre fràgil i humil (la canya) ... posades les dos contra un gran vent, que corria, la carrasca el volgué resistir i el aire la feu trossos, i la derrocà; però la canya veent que el vent era furiós baixava el cap, i el deixava passar devés a on corria; tornava-la a empendre el aire, i feia lo mateix. Passa aquell aire i queda molt triunfant en lo seu puesto la canya, i veu a la carrasca en tota sa fortalea destrossada. Pues mirau, germans, los hòmens hem de ser com la canya, que quan corre el aire contrari havem de baixar lo cap i deixar-lo passar ...

- La segona, dita enmig d’un sermó a la porta de la Llotja, té com a motiu l’agraïment al virrei - Comte d’Oropesa – per la ratzia general contra el bandolerisme que havia fet amb motiu del robatori, el 1643, de l’arca del testament que custodiava el convent dels Agustins de València22. Presenta la raresa d’introduir la figura d’un déu pagà. La faula planteja el conflicte entre una munió de granotes que habitaven un toll d’aigua i “movien tal algatzara i remor que aixordava els veïns”. Aquests acudiran a Júpiter perquè “els donàs un rei que els governàs i posàs en raó”. El déu envia del cel un tronc però, encara que l’estrèpit de la seva caiguda atemoreix les granotes, en veure’l immòbil i arrambat a la vora li pugen al damunt i reprenen el seu avalot amb més força encara. Aleshores, Júpiter envia un pardalot que li diuen grua, que no feia més que anar callandico per la vora el xarco i, així com treia el cap alguna granota, allargava el coll i se l’engolia. I d’aquesta manera, pegant moltes voltes, vingué a acabar en totes les granotes que inquietaven i restà tot aquell xarco en molt sosiego i molta pau. Vosa excel·lència és gran pardal que ha acabat en totes les granotes que inquietaven aquest regne, Déu lo hi pague ...

5.2 Els contes o succeïts: Tot i que conserven aquell caràcter d’apòleg, presenten una major varietat respecte a llargada i complexitat, els protagonistes són sers humans i les accions qüotidianes, realistes i populars: Jo, el xic i el matxet planteja la independència de criteri tan estimada pel nostre predicador. Es tracta d’una deliciosa versió d’un conegut conte popular on ell mateix i el xiquet que l’acompanyava 22

Per acostar-se a les causes i l’abast del bandolerisme valencià del segle XVII, vegeu: CASEY, James: El Regne de Valencia al segle XVII. Barcelona. Ed. Curial, 1981.


són criticats successivament per anar a peu mentre el matxet va lleuger, per anar el xiquet a dalt mentre el frare camina, pel fet contrari i, finalment per anar tots dos a dalt Jo, sellavors, veent que de totes maneres havia que dir, digui: arre: Arre! Deixa’ls dir! A propòsit de portar a València alguns famosos predicadors de la Cort, el pare Pere en feu també un curt i ben irònic apòleg: El forment de Castella, on explica com el carros carregats amb blat de l’altiplà arribàven a València amb gran estrèpit d’esquetletes Pos ací no hi ha bon forment, i entra d’eixa horta sense fer remor? Os respondran que el forment de Castella, encara que no siga tan bo com lo de la terra, és més capanejat i fa més ruido.

Però la major part d’aquests petits relats són referències d’una certa crítica sociopolítica o de comportaments cívics on s’entreveu la preferència del pare Pere pel poble menut: Un pobret i un ric en una posada compara el món amb una posada on entren rics i pobres; quan el ric es queixa per l’elevada quantitat del seu compte en comparació amb la del pobre, l’hoste li contesta: Senyor, si vosté haguera prés poquet de la venta, com lo pobret, poc conte tinguera que dar; però vosté, com ha pres molt de la venta, té molt conte que dar.

Les tres filles de llaurador tracta sobre la funció o utilitat social dels diferents estaments socials. Són tres germanes casades amb un llaurador, un ciutadà i un cavaller; mentre la dona del llaurador pasta i queda amb les mans ben netes, la del ciutadà ho mana a fer i la del cavaller es queda amb la major part de la pasta entre els mans. A Els xiquets que llancen rugles de dalt la muntanya el pare Pere adverteix els lacais de la comitiva d’un noble que passava mentre ell predicava: ... si la pedra és xiqueta no pot davallar allí avall, però si és gran baixa amb tanta fúria que es porta darrere totes les pedretes xiquetes que la seguixen. Si el vostre amo cau, guardau no el seguixcau vosaltres.

Un dia que havia predicat dur contra la usura se li va acostar un home per queixar-se’n; aleshores el pare Pere li va contestar amb El carregador d’arena, que en acabar la jornada passa pel llom dels seus burrets però n’hi ha un que li tira unes guitzes El amo que veu aix�� , en l’hora diu: Tu et sents, matat estàs


Sobre la gola i l’avarícia de no deixar res per als altres conta el succeït de Les germanes beates que havien guardat dues panades a l’armari, i, com l’endemà en trobaren una una mica rosegada de les rates, van posar el gat a dins l’armari. Aquest es va menjar les panades senceres Sellavors digué: germana, millor nos estàvem en les ratetes, que quant molt hagueren fet algun foradet a la panada, però aquest gatàs se les ha menjades totes.

Finalment, El pobret ple de plagues, torna a fer ús de la saviesa popular per criticar els governants afanosos d’explotar el poble, però, a la vegada, mostra la seva visió “conservadora”, de fatalitat davant la injustícia23: Es tracta d’aquell pobret que se l’estan menjant les mosques i, quan intenten treure-les-hi diu que no perquè més val que estes que estan ja fartes se estiguen, que no que vinguen altres famolenques

5.3 Els símils didàctics i morals: Són textos molt breus, en els quals la trama narrativa ha desaparegut i es desenvolupen sobre una comparació paral·lelística de caire didàctic i moralitzant no exempta, sovint, d’una certa dosi d’ironia i de crítica. Els hem reagrupat en dos gran apartats: D’una banda, aquells símils que presenten un desenvolupament més complex i elaborat i que conserven una certa semblança amb els textos comentats a l’apartat anterior. Normalment s’inicien amb una exhortació d’atenció al públic que diu “Haveu vist... / Mireu..., fillets”: - Amb De la fruita podrida reprèn el conegut tema de la seva dedicació a l’evangelització dels marginats, els quals assimila a la fruita podrida que els venedors s’apressen a treure a la venda, ja que “la bona venuda està, perquè a qualsevol li abellix” Pues mirau, la fruita podrida busque jo, que es pose en salvo, que la bona mil desitjosos haurà que la busquen

- A Les tres maneres de morters planteja la igualtat entre els homes a partir del diferent soroll que fa el morter de terra del pobres, gairebé silenciós, el de pedra dels ciutadans, que ja fa una poca remor, i el de coure dels cavaller que repica escandalosament però per a profit són unes mateixes, les espècies.

Aprofitant el fet que, mentre predicava al mercat, hi havien acudit moltes joves als balcons per presenciar 23

Mullet, Michael: op. cit., explica com els predicadors van contribuir a configurar algunes protestes populars contra les injustícies, tractant de sostenir i adaptar a les seves circumstàncies la doctrina social de l’església. Una doctrina que contenia un “igualitarisme limitat, accentuava la justicia social i era crítica i reformista més que destructiva i revolucionària ... La ‘moderació’ que hem detectat en la protesta popular medieval i moderna estava clarament influenciada pels predicadors”.


l’ajusticiament d’un lladre famós, planteja, a Les fadrinetes curioses, la prevenció profundament misògina de l’església contra el desig de la dona de participar de la vida pública La filla de Jacob per ser demasiat de curiosa, per veure lo que no li importava es perdé; guardau-vos fadrinetes, no sigau com Dina24 (que) Ixque polla i tornà gallina (reblà el xiquet que l’acompanyava).

Finalment, Les bambolles del xarco, alliçona sobre la brevetat de la vida Haveu vist quant plou en un xarco, es fan unes bambolletes. Unes duren menys i altres més ,però a la fi totes acaben en breu.

D’altra banda, hi tenim un grapat de símils molt més elementals però igualment punyents. Comencen plantejant el primer terme de la comparació, “Estos són...” Els estudiants poc aplicats ... com les fotges de l’Albufera, que tot lo dia estan en l’aigua i quan se n’ixen no trauen gota.

Els virtuosos ... com l’ametla, per fora àspera i dura, i per dins dolça i profitosa.

Els hipòcrites ... com lo préssec, de fora de bon color i bona cara, però per dins durs i amargs

Els devots de monges25 ... com los matxos de l’Almodí, que tot lo dia estan lligats a les reixes mirant la civada, i no la poden menjar.

Els que volen aparentar un més alt llinatge amb el vestit ... com el ase que es volgué vestir la pell de lleó, que en venir la ocasió bramen i es donen a conéixer qui són.

I els administradors que s’engrossen amb la sang dels pobres ... com los porcs de Vallivana, que arriba lo ramat davall d’una carrasca i los grans se mengen les bellotes i no deixen menjars als xiquets, i així moren de fam.

Aquest acostament analític a la prosa literària esteviana no pot deixar de posar de relleu la seva inspiració en el model d’oratòria de Sant Vicent Ferrer26. Hi veiem l’intent reeixit d’ajustament dels exemples a les condicions socials de l’època, amb un to verisme, una eficaç explotació dels recursos emotius de l’auditori i una presència 24

Veieu Gènesi cap. 34. La història de Dina és una variant més de la dona que porta la catástrofe al món amb la seva curiositat, com Pandora, Eva... 25 Cal recordar, com ja n’hem fet esment en notes anteriors, que el segle XVII va ser “el más propicio para aquellas crisis en que la Brujería, posesión demoníaca, “dejamiento”, etc., andaban mezclados. Caro Baroja hi fa esment de processos contra religioses acusades de possessió diabólica i de convertir els convents en antres de lasíivia. Unes relacions tèrboles a les que no escapen ni el mateix Felip IV ni seu valid Comte-Duc d’Olivares. Caro Baroja, Julio (op. cit.). 26 Per a un acostament als trets d’estil de l’oratòria vicentina, vegeu FUSTER, Joan: “Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina”, in Revista de Filología Valenciana, Tom IV, nº 2 – 4.Valencia. Ed. Alfons el Magnànim, 1954


continuada de les petges de l’oralitat (exhortacions al públic, abundància de diminutius, d’estructures dialogades, ironia, frases carregades d’emotivitat..., així com un lèxic que podríem qualificar de testimoni viu de la parla de la Decadència, conformat per una barreja de castellanismes i vulgarismes amb vocables i estructures d’una genuïnitat gairebé medieval. 6. De la fidelitat a l’acció. Anàlisi de la poesia esteviana La poesia esteviana es refereixen a esdeveniments coetanis i ben coneguts per l’audiència o a devocions que el nostre frare vol establir o potenciar27. Per això, és ben visible en molts ells la finalitat proselitista, de convenciment per a l’acció28. D’acord amb els seus nuclis temàtics, hem agrupat els poemes estevians coneguts en dos grans apartats: d’una banda, els estrictament religiosos (diferenciant-hi els goigs d’altres poemes variats) i de l’altra el polítics (diferenciant-hi, així mateix, els militars –relacionats directament amb la Guerra de Catalunya – dels socials). Els goigs estevians -“Goigs de Sant Pere cap de Pals”, “Gojos a Nª Sra de la Muntanya de Santedat” i “Goigs de Jesús Pobre”segueixen l’estructura tradicional, així com el contingut habitual de fer-ne una glosa i una lloa del sant en qüestió, o de la mare de Déu 29. D’entre ells, té un interés especial el dedicat a Jesús Pobre ja que se centra en el tret essencial de la seva pràctica religiosa: la pobresa. Un atribut que encapçala la primera estrofa, “ Jesús Pobre en gran pobrea / naixqué, visqué i morí “, i també la darrera “Morí pobre en lo Calvari “. Els altres dos poemes de temàtica religiosa són “Deixem fer a Déu” i “Història del Sant Sepulcre”. El primer és format per un conjunt de cobles que el predicador, juntament amb el xiquet que l’acompanyava, cantava en finalitzar els sermons: Deixem fer a Déu I façam lo que Déu mana Què mana Déu? Que l’amem de bona gana; I perquè l’havem d’amar? Perquè ell primer nos ama Deixem fer a Déu I façam lo que Déu mana ... Fuixcam del món i les coses Que a tots perd i a tots enganya 27

Amb això, el pare Pere abona la tesi de Michael Mullet (op. cit.) que “els predicadors influïren de manera constant i contribuïren a dirigir l’evolució de la cultura popular, incorporant sempre nous corrents, nous cultes, nous accents”. 28 En aquest sentit, s’adiuen bé amb la definició de Ricard Blasco (Goigs valencians.Valencia. Ed.Gorg, 1974) referida estrictament als goigs: “Sota l’aparença de goigs, es lliura a la consideració dels creients un veritable pamflet polític; i jo gosaria dir que és una de les més remotes manifestacions de periodisme entre nosaltres” 29 BLASCO, Ricard: op. cit.


I els que lo segueixen tenen Segur el infern i flama ... Imitem a Jesús Pobre Que en lo món no tingué casa ...

El segon, en canvi, és d’estil més “culte” i fa un relat de la mort i resurrecció de Jesucrist per acabar – i és això el que, al nostre parer, li confereix el major interés - fent un paral·lelisme del Sepulcre amb el Montgó, Ad aquell monument sant A on estigué nostra guia; En Mongoi, mont d’agonia, Crià cova semblant. Dotze ermites en Mongoi Se troben i se diu missa; ... Les set estan al llevant: Les cinc estan a migdia ... Déu crià allí altra cova De aigua de tanta fama ... Estan juntes les dos coves A la part de l’orient; A on puja molta gent A veure grans coses noves ...

Els escrits polítics de caire militar, nascuts de la intervenció de fra Pere Esteve al costat dels soldats valencians, en la Guerra dels Segadors, tenen un interés central en la definició del seu perfil ideològic. Això però, l’extensió d’aquest treball ens obliga a remetre’ns a l’acostament que ja en vam fer en el nostre anterior treball30. Per acabar, ens trobem amb un altre escrit polític, que hem subtitulat de social, “De los corsaris d’Alger”, que hom pot relacionar amb el tema d’aquest congrés: la problemàtica dels moriscos i la seva expulsió. És ben coneguda la posició de l’església a favor de eradicació dels moriscos d’aquestes terres. L’any de l’expulsió, el pare Pere tenia 27 anys i és probable que participés també d’aquell fervor. El seu 30

MULET GRIMALT, Carles: op. cit


nomenament com a Comissari de Terra Santa, reforçaria encara més aquesa inclinació antimusulmana. En les dècades posteriors a l’expulsió, les sovintejades ràtzies del corsaris berberescos sobre les costes valencianes rapinyaven els pobles i prenien els pobladors com a esclaus. Això va decidir el nostre predicador a emprendre una campanya per recollir diners destinats a l’alliberament dels captius que hi havia a Alger, i, per moure l’auditori a la solidaritat, cantava aquest poema que comença En bon punt i en bona hora Que ja és hora ,que ja és hora De trencar la lladriola!

En successives estrofes, de to vehement i ritme ràpid, s’encomana a “Jesús omnipotent” i a la “Verge pura” perquè els guarde del que qualifica de “mala gent” i “perra mora” i ho rebla dient que “la lladriola és Alger”. Acaba amb un element que reflecteix el caràcter d’actualitat del seus versos, l’atac berberesc contra Calp Als de Calp han captivat; Xics i grans se n’han portat Als sants han coltellat. També molt han maltractat, La Verge nostra senyora I ara és hora, etc.

ANNEX I: Classificació de l’obra coneguda de Fra Pere Esteve Dites, Contestacions i Profecíes *


Profecies i prediccions - Sobre la mort - Sobre naixements - Sobre el destí, la fortuna...

Sobre la seva persona - Escarnis, agressions - Adoració, lloances - Ascetisme

Prodigis - Curacions i conversions - Ubiqüitat - Fets taumatúrgics

Lluita amb el dimoni - Exorcisme d’endimoniats - Temptacions

Sobre la seva predicació - Tasca evangèlica - Caracterització de l’audiencia - Saviesa, ignorancia - Pobresa Sobre fets polítics i socials

Exemples i símils morals Faula Conte / Succeït Símil didáctico-moral La carrasca i la Un pobre i un ric, en una . De la fruita podrida * canya * posada Les granotes El forment de Castella Les tres maneres de morters El pobret ple de plagues Les fadrinetes curioses * Les tres filles del llaurador Les fotges de l’Albufera Les germanes beates Com l’ametla Els xiquets dalt la Com lo préssec muntanya El carregador d’arena Com els matxos de Almodí Jo, el xic i el matxet L’ase amb pell de lleó Les bambolles del xarco Com los porcs de Vallivana Poesia Goigs Altres religiosos Politíco-militars Político-socials Goigs de Sant Deixem fer a Carabines De los corsaris Pere cap de Pals Déu * esquerreres o d’Alger Cant als soldats (en bon punt...) valencians Goigs a Nª Sra de Història del Sant Carta als la Muntanya de Sepulcre Micalets Santedat Goigs de Jesús Plora Barcelona o Pobre La guerra de Catalunya Material reportat per V.J. Escartí

Representació muntanyes santes de Jerusalem Representació de de les les trestres muntanyes santes de Jerusalem Via Sacra (Subida al monte del señor...) Via Sacra (Subida al monte del señor...) Exhortació soldats, contra els francesos de Tortosa Exhortació alsals soldats, contra els francesos de Tortosa

Tres cartes o documents, de carácter administratiu, en castellà i valencià


Comunicació 5é Congrés