Issuu on Google+

SANT JORDI 2013

Esc El Rodonell


EL DRAC SIMPÀTIC (3r) Hi havia una vegada un drac que es deia Jake. En un castell hi vivia un rei, una reina i una princesa que eren molts simpàtics. El drac li va enviar un missatge a la princesa per mòbil per si volia anar a prendre un cafè . La princesa li va dir que sí. Van quedar a les 5:00 . Al dia següent a les cinc el drac va trucar a la porta i va dir: - Què tal va tot? va preguntar el drac. La princesa estava molt contenta de poder marxar amb el drac. El drac havia construït un 4x4 que podia escalar muntanyes i treure foc blau. El drac i la princesa van pujar al 4x4 i van anar a prendre un cafè a Barcelona. Desprès el drac i la noia van anar a veure el museu de la ciència. El drac també volia veure la pel·lícula de l'espai. En acabar la pel·lícula el drac s'havia convertit en humà. Van continuar visitant el museu. Van trobar uns científics que feien experiments. L'experiment que més els va agradar va ser un que va fer un dels científic del museu. Va fer un ou ferrat sense foc. Va posar alcohol en un plat i hi va tirar l'ou i es va coure com per art de màgia. El drac i la princesa van estar tan contents i es van fer tan amics que al final es van casar

fi


Ens hem quedat tancats (4t) Fa uns dies una colla d'amics que es deien Cloe, Martina,Júlia, Núria, Saüc,Joan i Oriol, es van quedar tancats, al laboratori de l' institut. Aquests nens estaven espantats, la Núria va tenir una idea i va proposar:-Podem fer un experiment per obrir la porta. Tots van estar d'acord però l'Oriol va dir:- Quin experiment farem i com el farem sense tenir res? En Joan va contestar:- Jo a la meva motxilla tinc tot i més!!! però encara no tenim experiment. -Podríem construir la màquina del temps som uns científics de primera!!!! Les quatre nenes van dir:-Saüc no tenim temps per tonteries !!!! Tot seguit l'Oriol va dir:-En Saüc té raó, no per la màquina del temps sinó perquè som uns científics!!! -Tenen raó, va contestar en Joan. La Cloe , que sempre protestava, deia:-És veritat no n'hi ha per tant!!! La Martina va cridar:- voleu deixar de discutir i començar a pensar!!! -Ja ho tinc va dir la Júlia:-Farem el LLANÇA COETS!!!! Una bona idea ,van dir tots!!!! Necessitem:Vinagre, bicarbonat, un tap de suro, paper de bater, fil i una ampolla. Van començar a treballar,l'Oriol va proposar: -Cada un tindrà una feina:


-tu Cloe posaràs tres cullarades de bicarbonat a sobre el paper de bater, tu Martina posaràs mitja ampolla plena de vinagre ,tu Joan lligaràs el paper amb el fil. La Júlia el posarà a l'ampolla, en Saüc taparà l'ampolla amb el tap de suro,jo ho xarbotaré. - Apuntem bé tres,dos,un bom,bom!!!!!!!!!!!!!! -Ja ha explotat i la porta s'ha obert visca,visca!!!!!!!!!!!!!

Fi KIKA


El robot que substituia els mestres (5è) Hi havia una vegada, un vell poble que es deia Rocafluixa. Les cases eren bastant velles, però al costat de la muntanya hi havia una gran mansió. Aquella casa tant gran, era de color verd florescent, les finestres eren de color vermelles. La veritat és que la casa era molt bonica . En aquella casa , hi vivia un senyor que es deia Pere Rialler Ratolí, conegut com PRR. Aquell senyor era ben pentinat, amb els cabells enrere , la seva cara era rodona, els seus ulls eren de color blau claret. La seva boca era vermella .Tenia les orelles molt grans ,com les dels elefants. Anava vestit amb una bata, que amb el pas del temps s'havia anat tacant amb els àcids i les bases. Els pantalons els portava de color vermell, claret i portava les sabates grosses com les dels pallassos .

Un dia, que no sabia què fer, es va treure la bata i la va deixar al seu penjador , que era de metall. Va pensar una estona. Li va sortit del cap un idea genial. La idea era construir un robot que fes les classes, en comptes dels mestres. Va pensar con dissenyaria el robot, que es diria Robotakarakid (ja sabia que era un nom molt estrany, però seria un robot molt intel·ligent) L' endemà, va dissenyar les peces però, tenia un greu problema. El problema era que no sabia construir-les. Quan es va fer fosc, en Pere va anar a les discoteca amb els seus amics .Un amic, que es deia Joan, que tenia una màquina per dissenyar peces i li va preguntar: -Quina cosa estàs experimentant? -Ara estic fabricant un robot que faci classes en els nens i nenes de les escoles. -Vols que t' ajudi a construir les peces?- va dir l´amic d' en Pere. -M' agradaria molt perquè no sé com construir- les- va respondre en Pere tot content.

El dilluns es van reunir en el laboratori d'en Pere, En Joan va gravar les peces , per fabricar-les a casa seva.


A la setmana següent , en Joan , va portar algunes de les peses per el robot Robotakarakid i, entre tots dos van fabricar les que hi faltaven . Van començar a soldar el xassís , tot seguit van posar un petit motor , la bateria , el control... el plàstic que l'envoltava, petits detalls i altres coses més.

Unes setmanes després , el revisor del Departament de Laboratoris de la Generalitat de Catalunya , va anar al laboratori d'en Pere i va veure aquell robot .Li va preguntar quina mena de robot era aquell. En Pere li va dir es deia Robotakarakid i que servia per fer classes als nens i nenes de les escoles . El revisor va dir que s' havia de publicar arreu de la Terra. En Pere es va posar molt content, i va donar permís perquè el publiquessin. Al cap d'uns minuts, abans que marxés el revisor , en Pere va trucar a en Joan , i li va dir que el seu robot es donaria a conèixer arreu del món. En Joan es va posar molt content. Al cap d' uns dies , van arribar moltes noticies a en Pere perquè el nens havien tret molt bones notes!

Mrs. Bearn.


LA HISTÒRIA DE L’INVENTOR DE ROBOTS (6è) Era una nit freda i fosca d'Anglaterra. L'avi d'un petit jove anglès, li explicava històries tradicionals angleses. El nen li va dir a l'avi que li expliqués la història de l'inventor de robots. -Però fillet, ja te l'he explicat molts de cops- li va dir l'avi en to mandrós al seu nét. -Va avi... ja sé que me la sé de memòria però m'encanta que m'expliquis històries. -Està bé fillet... I així va ser. Aquella nit es va convertir màgica per aquell jove interessat per les històries tradicionals angleses. Escoltava tan atentament al seu avi, que repetia el que deia. “Tot va començar un tres de juliol del 1746. Va néixer un nen, fill de dos rellotgers. Però aquell nen no era normal. Quan tenia només dos anyets ja muntava puzles que ningú més muntava. També jugava a escacs i no hi havia cap més persona al món que jugués tan bé com ell. Més endavant va començar a muntar un robot amb el seu pare. Era un robot capaç de fer qualsevol cosa i estava fet amb peces de rellotge, del taller que tenien els seus pares al costat de l'estació de tren, ferro i fils de seda. Amb aquests tres elements cada dia anaven construint una mica el futur robot. Però el cap d'uns anys li va passar una gran desgràcia. Els seus pares van morir,es van morir quant el petit jove, que tenia només sis anys, era a l'escola. Uns lladres van entrar a la rellotgeria i els van assassinar. Aleshores va anar a un orfenat de Londres però, els cap de setmana, anava a casa el seu oncle, un home de 59 anys, arrogant i mal parlat. El pobre Jimmy Pissí, era treballador i a l'orfenat patia pels insults que li deien els altres nens i per la vara del senyor Culverd que, cada nit, donava un cop de vara a cada orfe. Però en Jimmy era un nen afortunat, tenia la sort que cada cap de setmana anava a casa de l'oncle. Aquests dos dies que es lliurava de l'orfenat aprofitava el temps lliure que tenia per millorar el robot.


Tampoc li agradava gaire estar a cal seu oncle perquè també el martiritzava i no li donava menjar, però, el mediocre Jimmy tenia la sort que el seu “tiet”vivia al costat de l'estació de tren i de tant en tant “s'escaquejava” i anava a l'estació. Eren més aviat unes galeries. Hi havia de tot, per això en Jimmy intentava “pispar” coses que li serien útils per acabar de retocar el robot. A l'estació hi havia una botiga de joguets que era on sempre anava a robar. Però en el seu temps lliure, no només construïa el robot sinó que també dibuixava. Era un expert en dibuixar. Tenia una llibreta petita, que duia a tot arreu, on hi dibuixava els robots que podria construir. Un matí d'hivern li va venir un atac de cor a l'oncle d'en Jimmy. Al pobre nen ja no li quedava família i va decidir no dir que s'havia mort i d'aquesta manera , durant la setmana,no anava a l'orfenat i els caps de setmana feia el que ell volia. Sabia, però, que de seguida s'adonarien de la mentida i el portarien un altre cop a l'orfenat. El jove passava tot el temps que podia a l'estació. Allà hi havia un guàrdia i, un dia, li va preguntar si tenia pares. Quan el nen va sentir allò li van caure llàgrimes i es va arrencar a córrer fins a casa de l'oncle. Va pujar a l'habitació on tenia el robot i va mirar de posar-lo en marxa. El robot no va funcionar es va adonar que li faltava un engranatge. Aquest cop li feia por tornar a l'estació perquè temia que el vigilant el trobés i el portés a l'orfenat. En Jimmy va esperar al dia següent per anar a la gran ciutat i intentar trobar una rellotgeria. Però tenia un problema, no tenia diners. Així que, trobar que robar l'engranatge adequat pel seu robot era molt difícil. Va pensar que podria vendre els seus fantàstics dibuixos, però els havia de vendre per un preu molt baix. Així ho va fer a primera hora del matí el petit Jimmy era el carrer més conegut de Londres i la primera parella que va passar, va aconseguir vendre-li el seu dibuix. Però li van preguntar, en un to sospitós.: -I que fas tan d'hora venen dibuixos al mig de Londres? -Miri,... es que...Es que visc a la casa d'aquí eal davant! -va dir en Jimmy.


-No saps que corren molts terroristes per aquí?- van respondre. El pobre Jimmy va començar a plorar com una magdalena i els hi va dir que s'havia quedat sense pares i no tenia cap més familiar. La muller va abraçar el nen i li va dir que ells l'acollirien . El jove ho va acceptar. Els hi va dir que havia d' anar a buscar una cosa a casa i van acompanyar-lo. Un cop a casa, va agafar la llibreta de dibuixos i el robot i va marxar cap a la seva nova llar. La parella era molt rica així que tenia una casa gegant i on hi havia de tot. En Jimmy li va preguntar el marit si tenia engranatges. Ell li va respondre que sí. Li va dir que era rellotger i que tenia milers d'engranatges. Li va ensenyar el seu taller, on tenia milers de rellotges i engranatges de totes les mides. L’home va preguntar, a en Jimmy, per què volia l'engranatge i ell li va dir que era per muntar un robot. El senyor va començar a riure i li va contestar en to burleta: -Però noiet, tu, quants anys tens? És impossible que un nen com tu pugui muntar un robot. En Jimmy li va dir que, el que havia anat a buscar a casa seva era el robot, però l’home no s’ho va creure. Per tal de que el cregués, el va portar a l’habitació on havia guardat la llibreta i el robot. Quan l’home va veure l’invent del nen es va quedar parat. Li va dir que a ell també li agradava fer muntar robots i fer invents però mai havia vist una cosa com aquella. Ràpidament va anar al taller per veure si tenia l'engranatge corresponent però no va tenir èxit. Va explicar a en Jimmy que no l’havia trobat però potser el tenia a la botiga que tenia a l'altra banda d’Anglaterra, a Escòcia.


L’endemà van fer camí cap a la botiga . Com que en aquella època no hi havia cotxes, van haver d’anar damunt d’un carro tirat per dos cavalls, propietat de la parella. Al ferse fosc, es van parar en un poble molt tranquil i van passar la nit en un petit hostal situat a la plaça del poble.Quan va sortir el sol, no van perdre temps i van retornar a fer el camí. Al cap de una setmana llarga, van arriba a Escòcia. Ràpidament van dirigir-se cap a la botiga però tampoc van tenir sort. Van buscar i rebuscar més de tres vegades però, aquella mida tan petita d'engranatge, era molt difícil de trobar. Van passar una nit a Escòcia i l’endemà van tornar cap a casa. A mig camí van haver de parar perquè un cavall va caure a terra. Van anar a examinarlo ràpidament i no respirava. Estaven envoltats de camps i no hi havia ningú. Per suposat, un sol cavall no podia portar dues persones així que el senyor va dir en Jimmy que seguís tot sol el camí. Ell ja era vell i va dir-li que estava molt cansat. En Jimmy va provar d’animar a l’home però no ho va aconseguir. Així que ell va continuar el camí tot sol. Van passar molts de dies i, tan el cavall com en Jimmy, s’estaven morint de gana i de set. També estaven molt cansats, sobretot el cavall. Tot d’una el cavall va caure a terra i es va morir. El pobre nen no va tenir més remei que caminar fins que trobés un poble però semblava un laberint, no trobava el camí correcte. Estava envoltat de camps i feia molta calor. El jove va mirar a l’horitzó i va veure una gran granja. Estava molt lluny però no va perdre l'esperança i va continuar el camí amb totes les seves forces. Quan va arribar, va trucar la porta però ningú el va obrir. En Jimmy va tirar la porta a terra. La granja estava abandonada. Va anar a la cuina i va tenir sort que va trobar aigua i menjar. Sense pensar-s'ho dues vegades, va començar a menjar fins que no va quedar res. Després va descansar una estona i va reprendre el camí.


El cap d’uns mesos llargs va arribar en el poble que havien passat la nit. Va tenir sort que era mercat i com que tenia tanta gana no va tenir cap més remei que robar alguna fruita. Va passejar-se per el poblat per veure si hi havia alguna rellotgeria o alguna cosa per l’estil on poder trobar el que ell tant desitjava. En un carrer estret i fosc va trobar una botiga que, amb una mica de sort podria trobar l'engranatge adequat. No va tenir sort però l’amo de la botiga va tenir la generositat de dir-li,am veu ronca: -D’on vens fillet? -Senyor...jo....Vinc d’Escòcia- va dir en Jimmy mentre li queien les llàgrimes. -Tranquil. Tinc un invent molt estrany que vaig acabar ahir i encara no l’he provat. El botiguer va fer entrar al nen al seu taller que tenia just davant la botiga. Era gegant i allà hi tenia tota classe d’invents. Li va ensenyar el misteriós invent al petit nen. Era un cotxe. Tenia quatre rodes però no tenia sostre. Tenia un seient al davant i un al darrere. El de davant tenia un gran volant. El cotxe era molt estret i funcionava amb un líquíd molt estrany. El botiguer li va dir que si volia, podia passar la nit a casa seva. En Jimmy li va fer que sí amb el cap. Es van dirigir cap al la botiga per tancar-la. Un cop a casa van fer un bon tiberi i van anar aviat cap el llit. En Jimmy no podia dormir. Va tenir una visió en que la muller d’aquell senyor, amb qui havia passat tant de temps, moria. Moria d’un infart. L’endemà es van llevar aviat i van anar al taller. Van agafar aquell estrany invent, similar a un cotxe, i el van engegar. Van pujar-hi i van emprendre camí cap a Londres, la gran ciutat d’Anglaterra. Van passar dies, setmanes i fins i tot mesos però al final van arribar al seu destí. En Jimmy va dirigir-se cap a la gran casa on vivia la dona del noble senyor que l’havia acompanyat tot aquell camí. Va trucar el timbre i la senyora el va obrir. La visió havia estat falsa. La dóna encara estava amb vida.


En Jimmy va presentar la senyora al botiguer i, ràpidament, va anar a l’habitació on tenia el robot. Va ensenyar el robot a l’home de la botiga i va quedar parat. Li va ensenyar l’engranatge que faltava. Però l’home va descobrir que hi havia un paper amagat. Així que el va obri i el va llegir. Deia que l’engranatge corresponent només es pot trobar a la seva rellotgeria, que tenia al costat de l’estació de tren. Ràpidament en Jimmy i el botiguer es van dirigir cap a la vella rellotgeria. Sense saber que estava cremada van anar-hi. Quan van arribar a la botiga hi van entrar, tot i que estava cremada. Van buscar i rebuscar però no ho van trobar. El botiguer li va dir a en Jimmy que ja estava tot perdut però el noi no va perdre l’esperança. Al final va trobar l’engranatge corresponent i li va dir eufòric al botiguer: -Ja l’he trobat! Ja l’he trobat! -Vinga, va, anem i no diguis més mentides! -Però es veritat! El botiguer va dirigir-se on el nen deia que havia trobat l’engranatge que faltava. I quan va veure que era veritat es va posar content com unes pasqües. Sense perdre més temps van anar ràpidament a casa. Quan van arribar van pujar a l’habitació i ben nerviosos van posar l’ engranatge amb molta cura i de sobte... el robot es va aixecar de la cadira on havia estat fins ara. El robot no podia parlar, tampoc sentia però era capaç de veure, dibuixar, escriure, corre, caminar i fins i tot saltar a corda. Quan van veure tot el que era capaç de fer aquell petit robot es van quedar bocabadats tots dos. Després d’ allò van ensenyar el robot a tota la gent de la gran ciutat i tothom es va preguntar el mateix:


-Com un nen tan petit era capaç de fer un robot? De seguida van presentar el robot als millor inventor d’Anglaterra i el van intentar de muntar per posar-lo a la venta i o van aconseguir però no era el mateix que el d’en Jimmy”. -I aquesta és la història de l’inventor de robots- va dir l’avi al seu nét. -I el robot que tenim a casa va venir d’aquell? -Si, però han evolucionat molt, els robots, i encara evolucionaran més. -I aquesta evolució de robots està desada en algun lloc?- li va dir el nen intrigat. -Si. Està en el museu internacional de robots- respongué l’avi. -I on està aquest museu? -A Nova York. -I un dia m’hi portaràs, avi? -Ja ho veurem. Ara a dormir. -Bona nit avi. I així va acabar la nit màgica que havia tingut aquell nen d' un nou país: Catalunya.

Jimmy


St. Jordi