Issuu on Google+

Guanyadors  del concurs de Redacció  ST. Jordi 2010 

Tema : “ Els meus avis i jo”  Alumnes de CM i CS


ELS MEUS AVIS I JO  Hi havia una vegada un noi que es deia Ramon que es va  quedar  a casa dels seus avis.  L'avi  Xico , l'àvia  Mercè i en Ramon van anar a la barraca que  tenien al costat del bosc.  Com que era temps d'espàrrecs , en van anar a buscar i en van  trobar un bon manat .Van fer una truita per dinar .  Quan l'avi  Xico i l'àvia Mercè estaven fent la migdiada, en Ramon  va sortir a jugar al costat del pou.  Cap al bosc hi vivia una bruixa.  Una bruixa que els nens li tenien molta por.  Era la bruixa Tea ,tenia els cabells esperrucats,mai es dutxava,tenia  un vestit vell,li feia mal olor l'alè i era una mica cridanera.  En Ramon  tenia sed perquè va estar corrent pel pati de la barraca i  volent agafar aigua va caure al pou . En Ramon va cridar i la bruixa  Tea va passar per allà i amb la corda per agafar aigua el va salvar.  Els avis quan es van despertar van marxar com si no hagués passat  res de res.  I la bruixa ja no li va fer mai més por a en Ramon.  CARBASSA (David Rio 3r)


ELS MEUS AVIS I J O  Estava jugant amb els meus avis a la oca quan va començar a ploure a bots  i  barrals.  Estàvem  tranquils,  quan  de  cop  i  volta...  va  entrar  un  geni,  era  petit  com  una  fada  i  anava  acompanyat  d'una  fada,  que  tenia  cara  de  ser  molt  mal educada .  I el geni ens va dir:  ­  Hola,  sóc  un  geni,  em  dic  Flugós,  i  aquesta  és  la  meva  acompanyant,  Tintana, és una mica mal educada...­ va dir amb veu tranquil∙la.  Per  dintre  vaig  pensar  que  bé  i  que  malament,  el  que  estava    bé  era  que  havia encertat que era mal educada i el que estava malament era que, sense  dubtar­ho, era mal educada.  En Flugós va tornar a dir:  ­  Voleu  venir  amb  nosaltres  al  país  de  Vila  Vella?.  És  un  petit  poble  oblidat, s'hi està molt bé, hi ha moltes fades, segur que, sobretot a tu, que et  deuen agradar les fades , petita, faràs bones amigues.  I vaig dir:  ­  Avi,  àvia,  si  us  plau  anem­hi  !    em  fa  molta  il∙lusió  conèixer  fades  de  veritat, si us plau.....­vaig suplicar.  El  meu  avi  ens  va  mirar  a  mi  i  a  l'avia  dient,  quin  remei,  si  és  la  seva  il∙lusió...  Vam  anar­hi,  amb  carrosses  voladores.  Vam  sortir  de  la  atmosfera,  i  vam  entrar, en un planeta. No m'hi vaig fitxar gaire però, em penso que va ser a  Júpiter, no ho sé gaire bé.  Allà  tot és natural, no hi ha ni una indústria, es respira molt bé,  aire pur !  Tot estava ple de fades, algunes de la nostra altura i unes altres petites com  el geni Flugós.  Vam  entrar,  vam  aterrar  i  unes  fades  em  van  saludar,  em  van  preguntar  si  volia ser la seva amiga, i li vaig dir que si.  Em  van  portar  fins  una  taverna,era  molt  còmoda,  hi  havien  les  cadires  de  fusta, i les fulles que hi havien a sobre la cadira, ho feien tou.  El temps em va passar volant. Ja era hora d'anar a  dormir.  Els  meus  avis  es  van  passar  l'estona  xerrant  amb  la  fada,  que  s'estava  comportant  bé.  L'avi  es  va  inclinar  mirant­me  a  la  cara  i  em  va  dir  que  d'aquí  dos  dies  havien  de  marxa  perquè  començaria  el  col∙legi  i  arribarien  els  meus  pares,  (que  havien  anat  a  Mèxic  de  vacances  i  m'havien  deixat  amb els meus avis).  Els  hi  vaig  explicar  a  les  meves  amigues  fades,  (que  per  molt  estrany  que  sembli  parlaven  el  meu  idioma)que  d'aquí  dos  dies  marxava.  Elles  van  dir  que aquest temps l'aprofitaríem al màxim, em van dir que es deien, Kintalia  i  Chinatown,  tenien  el  cabell  que  els  hi  sobrepassava  del  cul,  les  dues  el  tenien  marró.  Al  dia  següent,  em  vaig  espantar  una  mica,  perquè  no  sabia  on  era,  però,  de  seguida  vaig  reaccionar.  Havia    dormit  a  casa  de  la


Kintalia,  i  els  meus  avis  havien  dormit  en  una  hamaca  al  pati.  Però  quan  vaig  anar  al  menjador  ja  estaven  menjant,  hi havia torrades, amb soja, mai  ho l'havia tastat, però  en vaig menjar un tall i em va agradar. Vam  acabar  de  menjar  i  em  va  dir    que  m'ensenyarien  el  poble,  i  els  animals  que  hi  havia.  Vam  anar per tot el poble, i els animals eren, per molt estrany que sembli;  dracs, cavalls voladors, mes ben dit, unicorns...  La  Chinatown  ens va acompanyar, i com que els animals eren seus, em va  regalar un unicorn - Te és teu,em va dir.  Era  negre,  com  el  carbó,  i  molt  obedient,  també  em  va  dir  que  no  tenia  nom, i jo li vaig dir que es diria Baldufa. Hi vaig pujar, i li vaig dir, que em  portes amb els meus avis, la Kintalia i la Chinatown, anaven a darrera, molt  ben agafades a mi, i em va portar fins als meus avis; els meus avis em van  dir que de qui era, que era allò...  Jo els vaig dir:  ­Tranquils  avis,  és  de  la  Chinatown,  me l' ha regalat, és molt obedient, es  un unicorn i es diu Baldufa  ­els vaig dir.  Em van dir que ja està, que ja me'n podia anar. Li vaig dir al Baldufa, que  em portes a la taverna, vam demanar una beguda, suc amb soja, i elles dos,  van demanar el mateix que jo. Podíem demanar tot el que volguéssim, allà,  en aquell planeta no es pagava res de res.  Es  va  fer  fosc,  aquesta  nit,  era  la  última, i avui tocava dormir a casa de la  Chinatown, però com que era la última nit, la Kintalia també es va quedar a  dormir.  Els  meus  avis  van  dir  que  es  volien  tornar  a  quedar  a  dormir  a  casa  de  la  Kintalia,  perquè,  havien  dormit  molt  bé  en  aquelles  hamaques,  així  que  aquella nit no vaig dormir a la mateixa casa que ells.  Al  dia  següent  els  meus  avis  estaven  allà  ,s'havien  aixecat aviat per anar a  casa  de  la  Chinatown  ,  perquè    volien    esmorzar  junts,  ja  era  el  últim  dia.  Després  de  menjar  marxaríem.  De  cop  i  volta  me'n  vaig  adonar  de  que  havia  portat  l'ordinador  portàtil,  em  semblava  estrany  però  el  sabien  manejar.  Vaig  tenir  una  idea,  li  preguntaria  als  avis  si  li  podia  regalar  l  'ordinador  portàtil,  així  podríem  xatejar  elles  des  de  Júpiter  i  jo  des  de  la  Terra, i , els meus avis em van dir que si.  Vam dinar i al cap de poc  vam tornar a casa.  Ah!  I sí que era Júpiter el planeta. Vam arribar a casa i per sort, els pares,  encara  no  havien  arribat,  els  avis  em  van  portar  a  una  botiga  i  em  van  comprar un portàtil nou per  a mi soleta.  I em van dir:  ­ Ets la meva neta preferida, Mireia, per això com que hem vist que t'ho has  passat tant bé,  te'l regalem per a tu soleta, però es un secret entre nosaltres  tres, eh !


Els hi vaig fer dos petons hi em vaig connectar al Hotmail, o més ben dit al  Messenger  i  com  que  elles  estaven    connectades  vam  parlar  i  en  el  seu  portàtil  hi  havia  WebCam  i  en  el  meu  també  així  que  podíem    veure'ns  i  parlar a la vegada. 

Uller es amb sucr e  (Samuel Blàzquez 4t)


ELS MEUS AVIS I J O  Quatre anys enrere, quan jo encara tenia 6 anys...  Un  dia  vaig  anar  a  casa  dels  meus  avis  :  l'àvia  Maria  i  l'avi  Josep.  Estava  molt  contenta perquè feia 6 mesos que no els veia. Quan hi vaig arribar estaven a punt d'anar  a collir espàrrecs i jo vaig anar amb ells.  Mentre estàvem pel bosc el meu avi va preguntar:  ­Sabeu on estem?­  ­ No.­ va dir la meva àvia al mateix temps que collia un espàrrec.  Jo  estava  espantada  perquè  tenia  molt  poca  memòria  per  recordar  camins.Estàvem  molt  endinsats  al  bosc  i  no  teníem  ni  cobertura  al  mòbil  ni  una  brúixola. Estàvem  perduts!  Vam provar de passar missatges(sms) però o s'enviaven, mentre provàvem de tot  la meva àvia provava de tallar espàrrecs per menjar­los(evidentment.)  Ja  es  feia  de  nit  i  havíem  de  dormir  .Feia  molta  calor  UFF...però  no  sabíem  si  plouria i vam  anar a una cova que hi havia per allà.  El dia següent vam començar a buscar més espàrrecs. Quan ja feia una hora que  estàvem passejant vam trobar una sortida!!  A  fora  hi  havia  cobertura!  Vam  trucar  a  a  la  meva  mare  però  no  va  contestar.  Vam haver de  telefonar al meu oncle. Ell sí que ens va contestar , però estava a la feina  .  ­Trucarem al RAC , jo en sóc soci ! ­ va dir el meu avi . Quan hi vam trucar ens van dir que vindrien a recollir­nos de seguida . Les hores  anaven passant fins que ...  ­ Visca !!! ­ vam cridar tots – Per fi han arribat !! .  Ens van portar cap a casa i per això els vam convidar a sopar .  Ara ja us puc explicar la història dels meus avis i jo perquè tot va acabar bé. De  totes maneres , us recomano que sempre porteu una brúixola a la mà! 

F esolets  (Tura Granados 5è)


EL MEU AVI I JO  Temps  era  temps  a  l'epòca  feudal,  en  un  castell,  hi  vivia  el  Duc  d'una  ciutat  molt  important.  El  Duc  feia  poc  que havia tingut un fill, la mare cuidava el nen petit mentre  el  pare  s'ocopava  de  una  petita  guerra  que  tenia  amb  el Comte de la mateixa ciutat. El  pare  del  Duc  havia  sigut  un  gran  Bisbe  peró  va  tenir  una discusió amb el rei i ell el va  retirar del lloc de Bisbe.  Un  dia  el  Comte  va  atacar  el  castell  del  Duc  i  ell  junt  amb  el  seu  exèrcit  li  va  plantar  cara, la mare del petit Pere el va deixar amb el seu avi per protegir­lo. El Comte i el seu  exèrcit van aniquilar a tot el que es movia incluït el Duc. La seva dona intentant fugir ,  va veure una fletxa trencant un vidre i ella va intentar ajupir­se però ja era massa tard.  El  nen  òrfan  va  crèixer  amb  el  seu  avi.  Un  dia  en  Pere  quan tenia vint anys va dir­li al  seu  avi  que  ell  volia  entrar  a  la  comunitat  de  monjos.  L'avi  li  va  prometre  que  un  dia  seria monjo. El noi content el va abraçar i li va agraïr tot el que havia fet per ell. En Pere  va  còrrer  cap  el  Palau  de  l'Abat  i  va  dir­li  a  l'Abat  que  ell  volia  dedicar  la  seva  vida  a  Dèu.  L'Abat  en  veure  les  seves  pintes  va  començar  a  riure.  En  Pere  va enarse'n corren  plorant. El seu avi el va buscar i buscar fins que el va trobar sentat en un banc de pedra  plorant.  L'avi  el  va  consolar  i  en  Pere  li  va  explicar  tot  el  que  havia  passat.  L'avi  va  anarse'n  corrents  cap  a  parlar  amb  l'Abat.  Quan  va  arribar,  va  dir­li  si  havia  algun jove  que havia volgut entrar. L'Abat li va dir que sí, l'avi va dir que ell era Agustí II. L'Abat  va deixar que en Pere sigues monjo.  En Pere ja portava uns anyets en el monestir, quan va descobrir que el seu avi era Agustí  II  i  que  ell  era  el  fill  d'un  Duc.  Quan  el  Comte  ho  va  saber  va  plantar­se  a  davant  del  monestir  i  va  cridar  en  Pere.  Quan  ell  va  sortir  el  Comte  va  treure  l'espasa  i  l'avi  d'en  Pere va tirar un roc sobre el comte.  Quan el Comte va ser desterrat el rei va morir i com que ell no tenia cap descendent va  ser rei en Pere gràcies el seu avi.  Aquesta és la história d'un rei que el seu avi li va donar la corona. 

Bill  (Joel Mir 6è)


Guanyadors St.Jordi 2010