Issuu on Google+

supra-carmel dansa-escultura

http://vimeo.com/20597471 http://www.youtube.com/watch?v=R3PPTFNaVrg


supra-carmel dansa-escultura


Supra-Carmel és una acció coreogràfica a partir de la meva visió escultòrica. Realitzada al Turó de la Rovira del barri del Carmel a Barcelona. Hi han colaborat ballarins i ballarines de l’escola Tragant Dansa i Varium i el músic Professor Globo.

Marc Torres Ciuró Barcelona, 19 de desembre de 2010


El Turó de la Rovira forma part de les darreres estribacions de les serres del Tibidabo, amb una alçada de 267 metres sobre el nivell del mar; té una forma allargada en direcció nordest a sud-oest i 300 metres de longitud per 65 metres d’amplada mitjana. El seu cim presenta una superfície plana. La seva composició geològica consisteix en calcàries paleozoiIques i pissarres silúriques. Des de començaments de segle

es coneix l’existència al Turó de la Rovira d’un poblat ibèric que es trobava ubicat a la plana superior del turó, delimitat per una muralla que seguia els límits que li marcava el terreny, feta amb pedres sense tallar i lligades en sec. S’han documentat dues torres circulars, d’igual tècnica constructiva, fetes en un moment posterior a la muralla que abasten una cronologia dels segle VII-IV aC. En algunes zones es localitzà un doble

parament. Durant la Guerra Civil, el govern republicà construeix a Barcelona les bateries antiaèries a Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat i Barcelona) i al Turó de la Rovira, per fer front als atacs marítims i aeris feixistes (ja es contava amb la bateria Bonavista de Montjuïc). Al maig de 1937 es crea la Defensa Especial Contra Aeronaves i l’Arma d’Aviació República. L’exèrcit re-


publicà va reclamar amb 17 anys a l’escriptor de Gràcia Joan Perucho per fer de vigilant davant els avions feixistes a les bateries del Turó de la Rovira. Possiblement, els canons que ocupaven les bateries eren uns canons d’origen anglès model de l’any 1923, coneguts amb el nom de Vickers 105. Durant l’alçament de les tropes nacionals a l’any 1936, l’exèrcit republicà disposava de 48 peces d’aquest model.

Les barraques que s’estenien per tot el vessant sud del turó foren construides durant la posguerra. Es van fer 110 barraques al lloc que els veïns anomenaven “els canons”, en un moment en què unes 100.000 persones vivien en barraques a Barcelona. Poc abans dels Jocs Olímpics, les últimes barraques del turó es van enderrocar. Les restes, que aviat es començaran a restaurar, són l’únic vestigi important del ba-

rraquisme a la capital catalana. Terres enrajolats, murs d’obra i escales formen un conjunt de gran interés històric, íntimament lligat amb la bateria antiaèria. Finalment i i cobrint-ho tot, com una pell, una capa gruixuda de grafitis acumulats al llarg dels últims anys pels visitants donen color al turó i homogenitzen tots aquests vestigis. El cap damunt del turó acumula moltes capes de vivències i que tot i que algunes


s’implantaren segurament amb violència, avui conviuen les seves runes formant una estructura heterogènia i molt interessant. És l’arquitectura sobreposada i la pèrdua del seu us original i colorejat pels grafitis que envaeixen les parets com una heura a la selva. Et fa sentir lliure, salvatge i en perill d’extinció. Es pot respirar un aire poc viciat per les regulacions del civisme que dominen la resta de la ciutat.

Després de descartar una instal·lació que superposés una altra capa, vaig decidir recórrer a l’acció de la dansa per parlar de la superposició mateixa. L’arquitectura militar, els grafitis, el poblat iber, les barraques, etc, se superposen formant una estructura maclada i el llenguatge de la dansa em servia per abstraure aquesta idea. L’abecedari que faria servir aquest llenguatge havia de ser la geometria si es que havíem de transitar els cercles, escales, paviments, sostres, etc.


m

c 750

400

cm

diametre 700cm diametre 250m

24

0c

m

130cm

Vaig triar una secció del total que contenia dos cercles simètrics entre si i connectats per un polvorí. La forma vista en planta recorda molt a una cinta de cassette. Si la superposició d’espais és presenta estàtica, la abstracció a la dansa, havia de ser dins d’una estructura en moviment que engranés precís com un mecanisme. A més podia situar al públic sobre el polvorí, entre els dos cercles i fer ballar als ballarins en els dos cercles connectats per sota del públic a través del polvorí. D’aquesta manera, el públic ha de triar quin dels dos cercles vol veure.


Una vegada reunit amb els 11 ballarins, els vaig explicar el projecte i els vaig portar al lloc. Si be la coreografia i les claus del projecte les proveïa jo, ells també havien de crear els seus moviments. Les consignes que els vaig passar van ser les següents: · Crear una frase de 32 temps (estructurats en 4 grups de 8 temps) · La frase ha de ser repetible en el temps i per tant ha de començar i acabar en el mateix lloc. · Cadascú ha d’assimilar a la seva

manera i abstraure, la geometria del lloc o una part petita: cercle, radi, diàmetre, diagonal, cota de sostre, corba al terra, murs corbats... · Aquestes frases s’han de treballar individualment sense tenir en compte la feina dels altres, amb estil lliure. · Més endavant s’incorporarà un treball sonor on cadascú ha de crear uns sons, crits, exhalacions, etc, que tinguin a veure amb la seva frase. Una vegada varem tenir cadascuna de les frases treballades i assajades


vam començar a sobreposar-les en el lloc i evidentment van aparèixer alguns xocs i desajustos. La consigna llavors era que on hi havia un encontre entre dos o més ballarins, l’havíem de treballar (i no esquivar) per que engranés perfectament. Paralelament als assatjos al carmel i a l’escola de dansa “Tragant dansa”, vaig realitzar una serie de muntatges videografics, alguns virtuals i d’altres a partir de gravacions dels assatjos sobreposant totes les frases treballades

individualment per veure on hi havia encontres. Finalment varem muntar una superestructura on totes les frases podien ser ballades en el mateix lloc i moment sense que hi haguessin encontres sense treballar i em vaig guardar aquesta situació pel moment de més intensitat. També varem treballar pauses, reverses, i fragments de frases fins a la meitat i fins un quart. Aquests eren els elements amb els que volia muntar la composició de la coreografia.


L’estructura de l’acció estava dividida en tres parts: Primer de tot els ballarins, sortint del polvorí i a través del perímetre dels cercles, se situen i realitzen la seva frase una vegada i un per un a cada cercle alternadament. Quan acaben la frase, recorren tota la resta del perímetre + la del altre cercle. És una manera de presentar els fils amb els que anirem teixint l’obra i també d’anunciar al públic que la seva mirada és activa i que han d’escollir que mirar i on.

La segona part comença amb la suma de tots els ballarins en un cercle i després l’altre, marcant el començament de la frase per uns segons. Després, seguint una partitura creada aleatòriament, els ballarins, alternant els cercles, van ballant les frases repetidament, una dues o tres vegades, de manera que es configuren grups aleatoris de ballarins en el mateix cercle cada vegada diferents. Comencen a aparèixer els primers encontres i engranatges. L’ultima pauta d’aquesta partitura

els reuneix a tots en un cercle i es forma la superestructura engranada de tots els ballarins. Fins a tres vegades i després tornen al polvorí. En aquest moment dues ballarines s’han quedat a l’escenari i fan un treball d’improvisació per trencar la forta estructura de frases. L’acció va durar 11 minuts i el tempo el varem marcar amb una línia de baix enregistrada prèviament. Durant l’acció però el guitarrista Guillem Baladia, tocava en viu sobre el baix donant caliu i continuïtat als


rígids compassos de 32 temps. Jo, al seu costat li anava indicant els moments importants en l’obra per que els marqués amb un gran acord. Tant la música com l’acció sonora dels ballarins van ser crucials per que fluís la composició.

Pel registre vaig contar amb 3 càmeres digitals instal·lades en trípodes però com que varem realitzar l’acció dues vegades, cambiant la seva posició es van duplicar les fonts. Es per això que en el muntatge, que mostrava totes les càmares alhora, es noten alguns desajustos temporals en els moviments entre càmares. Això li dona una vibració al muntatge que m’agrada i afegeix com en el directe la necessitat activa de triar el punt de vista.


Marc Torres Ciur贸 Barcelona desembre 2010

http://vimeo.com/20597471 http://www.youtube.com/watch?v=R3PPTFNaVrg


supra-carmel